PLAERDEMAVIDA - 64

Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell

PRIMAVERA 2020

Opinió

Notícies

Entrevistes

Estudis

Testimonis

Reportatges

Creació

Llibres

Comunicació

La felicitat universal manté les rodes en moviment Aldous Huxley.

constant i uniforme, i això no ho aconsegueixen ni la Un món feliç (1932)
veritat ni la bellesa.

www.macarella.org
 l ’AIXETA
2 de gener. Paràsits
La pel·lícula sud-coreana Paràsits explica unes
quantes coses. La lluita per la supervivència,
l’ascens social, la degradació s’exposen amb un
detall primmirat i quan et toquen la família com que
estàs disposat a fer algunes coses, no precisament
boniques per cert, per defensar-te-la. En el constant
joc de guanyadors i perdedors, de bonics i lletjos,
de llestos i ignorants, es teixeix una densa xarxa de
relacions que caldrà dissecar i analitzar curosament
per entendre alguna cosa, d’això va aquesta cinta
amb colps de guió que captiven a l’espectador fins
la darrera imatge i tocs d’humor de remarcable lu-
cidesa, amb inoblidable paròdia envers els veïns del
nord coreà inclosa.
11 de febrer. El banc
Deixalla abandonada a la seua pròpia sort enmig
de la vegetació, bocí d’un cos que impactés con-
tra el solar en un temps no massa llunyà encara,
resta arqueològica oblidada, qui sap si destinada a
esdevenir peça recuperada enmig algun contenidor
museístic. Tros considerable del vell banc obrat que,
vora l’antiga palmera i la sèquia que creuava el car-
rer en part soterrada, acollira el veïnat quan encara
no hi passaven vehicles, com a molt bicicletes o un
carro arrossegat per una mula. Fragment del passat,
testimoni callat de vides perdudes o perdent-se, de
converses callades, de presències desdibuixades,
fonent-se dins el paper fotogràfic.
2
Temps de
coronavirus
12 de febrer. Sense reg
Nadaletes, violetes, romer floreixen en temps hiver-
nal, recorde el fruit de les figueres descendents
d’aquella grossa arrelada vora la sèquia descoberta,
del jove arboç, del vell caquier, de la llimera. Escam-
pa la seua flaire la marialluïsa, ha esclatat dins un
test el julivert. L’olivereta llueix a llevant verds vellu­
tats, els ametllers desperten sobre un territori que
comprenem no és el seu. I sobre tota aquesta flora
un pi escampa llur ombratge des d’un tronc sòlid i
gros, mena de fita que recorda altres fites: El que
sembres colliràs.
4 de març. Primavera
Vaig veure morir televisivament el Merlí en reivindi-
cació d’un inconformisme juvenil, d’un esperit crític
conreat des de les aules d’un institut. El seu adéu
va ser com el trencament de la llavor dins del solc,
instant del part intel·lectual gojós. La televisió di-
rigida per l’Empar Marco ha demostrat era possible
un producte d’ací, de qualitat i rigorós, clarament
diferenciat del que coneixem com tele-porqueria, fi-
nalment formativa i d’entreteniment, en valencià, en
legítima oferta en un mercat plurilingüe.
19 de març. Falles d’orxata i fartons
Escolte en una gravació parlar Monleón sobre la
primavera valenciana i m’adone cada paraula que
va dient avui, ara sona diferent: carrer, plaça, falla,
ninot, bunyol, Micalet, pasdoble. Guaite al balcó i re-
corde boirosament aquells dies de sant Josep del
desaparegut carrer de la Barraca: Com de lluny en el
temps. Veig una tórtora i una merla entre les plantes
del solar familiar, alienes a les cabòries dels humans.
Tot i reconèixer els esforços d’alguns de fer present
la festa gran, el silenci ensordidor escampa llur mant
arreu, cobrint-ho de profunda tristesa, malgrat dis-
cursos de la por i de l’heroisme. Tant de bo aquest
any les falles, com un faller manifestava fa uns dies,
siguen d’orxata i fartons.
 EL PLANETA DELS SIMIS

Teatre la Llar

Confinats en casa, és un bon moment per pen-

sar en la propera reobertura del nostre teatre local/
global, la Llar Parroquial. El documental La Llar: el
treball de tot un poble ens il·lustra sobre la història
d’aquest edifici des de la seua construcció a partir de
1960 fins avui. Situat en un lloc central dins del nos-
tre poble, és l’espai idoni per desenvolupar tot tipus
d’activitats culturals: actes solidaris, concerts, festi-
vals de fi de curs, lliurament de premis esportius i liter- La representació de 2020 ha sigut portada en-
aris, mítings polítics, musicals, presentacions falleres, davant pel Projecte amb el text per damunt al Carme
projeccions cinematogràfiques i cinefòrums, recitals Teatre de la ciutat de València (carmeteatre.com, car-
poètics, representacions teatrals, reunions sindicals i rer Gregori Gea número 6).
veïnals, sarsueles…
Martí Domínguez Barberà (1908-1984) fou
El dilluns passat 9 de març de 2020, després de un periodista i escriptor valencià que, després de la
fer un examen d’Italià pel matí, vaig assistir per la nit a Riuà de 1957 i en plena dictadura franquista, alçà
una representació de l’obra No n’eren deu? de Martí la veu a favor dels interessos valencians. Quan ca-
Domínguez. Aquest fet m’emocionà i em recordà que llen les pedres és el llibre escrit per Biel Sansano
aquesta obra també fou representada al nostre poble. a propòsit d’aquest personatge; ha sigut publicat
Com sabem, l’obra és un apunt dramàtic inspirat en per Saó, la revista degana en Valencià, dins de la
l’Evangeli de Sant Lluc; en concret, es basa en el pas- col·lecció Paraules i Vides.
satge anomenat Els deu leprosos (capítol XVII, ver-
Per concloure, pense que hem de rebatejar el
sicles 11 al 19). La dedicatòria de l’autor es refereix al
teatre amb un nom que sume passat, present i futur.
treball humanitari desenvolupat a la Colònia-Sanatori
Consegüentment, podem arribar a un acord al voltant
de Fontilles. L’obra mostra les diferents actituds hu-
de la denominació Teatre La Llar. L’expressió llatina
manes davant la malaltia i la curació fa dos mil anys
res publica, la cosa pública, ens pot guiar de forma
i ara mateix. L’obra fou estrenada a les poblacions
adequada en els usos presents i futurs de La Llar: in-
d’Algemesí, Alzira i València en les setmanes de Pas-
clou drets, deures i interés general/col·lectiu. Diguem
sió i Santa de 1960.
No al coronavirus i Sí a la primavera i a la Pasqua.
La representació de No n’eren deu? a la Llar Que estigueu bons i molt d’ànim abans, ara i sempre.
Parroquial de Bonrepòs i Mirambell esdevingué l’any
1966. Fou interpretada, de manera brillant, per actors
i actrius del nostre poble (vegeu les imatges adjuntes).
Llorenç d’Aràbia
3
 MOLT PROP
Gran mestre i pedagog, el poble valencià
sempre tindrà present la seua important obra
En data 16-IX-1956 l’Ajuntament, el mateix any de la seua mort,
li va dedicar un modest carrer, destacant-lo com a poeta. Però
més que un brillant poeta, fou un gran mestre i pedagog, un
cons­cient lingüista i destacat dinamitzador de la nostra cultura,
un intel·lectual social, i en general un home de bé.
Al carrer de Dalt, número 48 de València, on son pare Ramon
Salvador tenia un taller de fusteria a la planta baixa i la seua
mare Maria Gimeno era especialista en el teixit de mocadors de
seda, va nàixer (20-I-1893). Les primeres ensenyances les va re-
bre a l’escola de pàrvuls “Marqués de Campo” del carrer de la
Beneficència; passà després a l’Escola Pia. Per la seua predis-
posició a l’estudi i decantament per la pedagogia, va decidir la
família que cursés la carrera de magisteri a l’Escola Normal de
València, la qual va finalitzar el 1911.
La primera escola municipal que li varen adjudicar fou la d’Aielo
de Malferit (la Vall d’Albaida), on impartí classes fins a 1915, en
què passà a la Pobla de Benifassà (Baix Maestrat) i l’any següent,
per oposicions, accedí a la plaça de mestre de Benassal (l’Alt
Maestrat), on es va casar amb Sofia Monferrer el 1918 i hi va ro-
mandre fins a 1934, en què és nomenat mestre del grup escolar
“Cardenal Reig” de Benimaclet.
Durant la seua llarga estada a Benassal fou considerat un habitant
més per la seua preocupació social i la divulgació cultural, i fins
i tot turística, del poble, que el 1954 el nomenà cronista oficial,
ja que, instal·lat de bell nou a València, hi solia passar els estius.
Foren molts els escrits que publicà sobre aquest agradable indret
valencià, el qual encara guarda un grat record del mestre; de fet,
el 29 de juny de 1972, es va descobrir un monument que li van
dedicar al centre de la població.
Sensibilitzat i preocupat per la normalització idiomàtica, davant el
retrocés de la llengua del poble valencià, l’estudià profusament
i es va fer un incombustible propagador i defensor de l’idioma
d’Ausiàs March, amb una clara visió científica de la seua uni-
tat amb la parlada a Catalunya i les Illes. No dubtà mai a oferir
conferències en diverses entitats i localitats, així com al Centre
de Cultura Valenciana, de què fou membre destacat, la Societat
Castellonenca de Cultura, l’Escola d’Estiu de la Mancomunitat de
Catalunya, la Colònia de Sant Pau a Albocàsser, on treballà junt
a Enric Soler i Godes, l’Ateneu Mercantil i altres entitats, en par-
ticular Lo Rat Penat.
És considerat pels millors filòlegs valencians el més important
pioner en la introducció d’una imprescindible correcta aportació
gramatical per a la unitat idiomàtica, que es va fer amb la redacció
i edició, per l’Institut d’Estudis Catalans, del nou Diccionari Gene­
ral de Pompeu Fabra (Barcelona, 1868–Prada de Conflent, 1948).
Es pot considerar bàsica la seua participació en la Conferència
Regional sobre qüestions de gramàtica celebrada a Castelló de la
Plana, on el 21-XI-1932 es van aprovar la Declaració i les Normes
Ortogràfiques per la unitat de la llengua per part dels més im-
portants filòlegs i institucions valencianes. Foren signades per
14 prestigioses entitats i 52 acreditats escriptors, entre els quals
l’inicialment dubitatiu pare Fullana fou el primer.
4
Carles
Salvador
La seua perseverança per la normalització lingüística i difusió cul-
tural del nostre poble es feu palesa en les obres que redactà i
donà a conèixer, així com en la diversitat de gèneres literaris que
va conrear, la infinitat d’articles que veren la llum en premsa i dife-
rents publicacions, tant de caràcter festiu com de divulgació, que
es van editar a València, Castelló, Tarragona, Barcelona i Mal-
lorca, com ara Valencia Atracción, Taula de Lletres Valencianes,
La República de les Lletres, llibrets de falla, Pensat i fet, Fogueres
de Sant Joan d’Alacant, festes de Benassal, etc.
Destacà notablement com a poeta avantguardista amb obres
com Plàstic (1923), Rosa dels vents (1930) o El bes als llavis
(1934), que obtingué el Premi de l’Ajuntament de València, així
com pels seus assaigs, els singulars elogis de la prosa (1928),
del xiprer (1929), del camp (1930) i el de la vagància (1937),
també per novel·les i narracions diverses, i sobretot pels seus
treballs sobre lingüística: Valencià a les escoles (1919), Tractat
d’ortografia valenciana (1934), Qüestions de llenguatge (1935),
reeditat després de la seua mort amb el títol Parleu bé o la popu-
lar i divulgada Gramàtica valenciana, que durant tants anys fou
el llibre d’ensenyament de “Lo Rat Penat”, entitat a què es-
tigué sempre vinculat i de la qual seria president de la secció
de Llengua i Literatura. El 1949 inicià uns cursets de llengua,
orals i per correspondència, que també impartí i continuaren o
hi col·laboraren Francesc Ferrer Pastor, Enric Valor, Ismael Ros-
selló, mossèn Vicent Sorribes, J. Cervera Grífol, entre altres, i en
especial el singular Josep Giner i Marco (1912-1996).
Durant el període republicà participà en l’aprovació de l’Estatut
d’Autonomia del País Valencià i promogué la creació de l’Institut
d’Estudis Valencians, que fou aprovat (19-III-1937) pel conseller
Francesc Bosch i Morata des del Consell Provincial de València
(anterior Diputació).
Finalitzada la Guerra, pel seu tarannà republicà i democràtic, el
nou règim polític del general Franco el depurà, però, després
d’un curt temps en què va estar empresonat, tornà a la seua
escola de Benimaclet on fou, amb el temps, nomenat director.
Delicat de salut, continuà assistint als cursos de Lo Rat Penat fins
al 7-VII-1955, quan el sorprengué la mort en un carrer de Beni-
maclet, sent soterrat al seu cementeri amb una gran expectació,
acompanyada pels més sensibles intel·lectuals valencians i pels
seus alumnes.
ACPV fundà el 1975 el “Centre Carles Salvador” per a
l’ensenyament de l’idioma, on han assistit centenars d’alumnes i
encara continua la seua tasca. Molts anys!! Algunes poblacions,
no massa, valencianes, també li han dedicat un carrer.
Rafel Sena

Cultius del poble
que han desaparegut
Entre els anys 50 i 60 moltes famílies de Bonrepòs vivien
de les seues terres, tant era així que darrere d’una collita
hi havia una altra durant tot l’any. Me’n recorde que en
aquell temps, en el poble es plantava forment, dacsa, ca-
cau, xufes, tabac, cotó... és a dir: cultius que a poc a poc
han anat desapareixent.
Encara me’n recorde que per on estan les escoles, just
darrere de l’església, “els Coleros”, Pepe i Paco, plantaven
cotó. Aquesta planta era molt bonica. Consistia en una
pinya o capoll gros que quan esclatava eixia el cotó. No
me’n recorde en quina època es recollia, crec recordar que
era per l’hivern. Per collir-lo anaven les dones amb un da-
vantal agafat de les puntes de baix i en la bossa que es
formava anaven ficant aquesta fibra tan preuada.
Recorde també quan al mes de juliol i agost venien les tril-
ladores pel poble a trillar el forment, eren màquines molt
grans i els xiquets s’ho passàvem molt bé jugant i pujant
per les bales de palla. M’agradaria que les persones que
estiguen llegint el Plaerdemavida i siguen d’aquella època,
tancaren un moment els ulls i recordaren com de bonic
era el nostre poble amb tanta horta. Des de la caseta de
“Panxa blava” (a l’actual Pintor Lluch) fins a la mota del
barranc i el parc dels militars tot era horta. Allí estava la
figuera del “Manyo”, Ca “Ropilla”, la caldera... l’horta con-
tinuava per Ca Ferriol i fins i tot aplegava al carrer del Mig
(tret de la Barraca); des del parc dels militars fins l’ermita
de les Cases de Bàrcena tot era una alfàbega de verd, del
carrer Major fins les escoles i la casa dels Llorers feia goig
passejar pels camps.
TESTIMONIS
Com deia abans, a l’agost es trillava el forment, durant
setembre i octubre es collia el cacau, un cultiu molt arrelat
al nostre poble. Primer es plantava, després es collia i es
deixava assecar en el cavalló, una vegada sec s’espolsava.
Les dones que l’espolsaven duien un mocador al cap per-
què es feia molta pols i portaven una panera especialment
feta per aquesta activitat. Quan estava espolsat, molts
llauradors el portaven a la plaça del cantó del forn (que
encara ni estava asfaltada) i l’escampaven fent uns caval-
lonets, després el tiraven de racó, acció que consisteix en
posar el cacau en un sedàs molt gran, remenar-lo i tornar-
lo a tirar a terra, en aquest procés es volaven les fulles i el
cacau quedava net. Aquest acte es repetia almenys durant
una setmana. Això donava molta vida al poble.
Al novembre es collien les xufes. Per collir-les també venien
les trilladores. Aquestes eren diferents a les del forment
perquè consistien en un bombo paregut al del bingo, però
en gran. Els homes omplien els cabassos de terra i xufa i
els tiraven al bombo, aquest rodava sense parar tirant la
terra i traient la xufa. Hi havia un home que amb un drap li
pegava al bombo per espolsar la terra. Una vegada acabat
aquest procés de tria, les xufes es portaven al llavador que
hi havia a Carpesa, es llavaven i es portaven a l’assecador
(l’andana oberta on corria l’aire). Quan s’havien assecat
anaven les dones a l’assecador (per treure un jornal i aju-
dar en l’economia de casa) i les triaven, és a dir: apartaven
les xufes cucades i les pedretes que hi podia haver per
poder vendre-les a les orxateries o comerciants.
Esperant que vos haja agradat l’article de hui:
Una bonrepostina
guapa i fina
5
 NOTÍCIES DE MACARELLA

Plaerdemavida
1992
Cap a la primavera de 1992, uns joves inquiets de
Bonrepòs i Mirambell s’animaren a escriure i crearen
la revista PLAERDEMAVIDA.
Han passat molts anys i la revista segueix fent la tasca
que marcava com a lema de la seua publicació «Re-
vista de cultura i opinió» .
Des d’ací vull fer un homenatge a aquells joves inqui-
ets Àlex, Santi, Jesús, Miquel Àngel, Ezequiel i Vicent,
pel seu esforç inicial en la creació d’aquella revista in-
cipient i feta amb màquina d’escriure i fotocopiada,
que marcà el punt de sortida d’aquesta revista que
hui teniu a les vostres mans.

XVII Baixada al Carraixet

2 de febrer
Seguint el projecte, iniciat ara fa 17 anys, de mostrar a la
ciutadania l’estima pel nostre barranc de Carraixet, el primer
diumenge de febrer, una fita en el calendari, ens ajuntàrem
un grapat de persones en l’estació de Seminari-Montcada
per gaudir d’una magnífica passejada, la qual completàrem
amb una bona paella i una tertúlia-recital al voltant de la
taula. Com ve sent habitual firmàrem un manifest per rei-
vindicar un espai natural i un barranc net que enviem als
ajuntaments del voltant del Carraixet.

Cinema per la pau Enguany, dins del programa de «Cinema

per la Pau», s’ajuntàrem al voltant de
26 de gener 30 veïns per vore la pel·lícula «LA CASA
JUNTO AL MAR». La pel·lícula va ser molt
interessant, s’expressaven els problemes
en les relacions humanes, familiars i so-
cials sense cap prejudici.

6
 NOTÍCIES DE MACARELLA

Setmana de la dona
3 de març
Dins de la setmana de la dona, l’associació Macarel-
la sempre organitza xerrades o pel·lícules. Enguany
projectàrem el film que té per títol «MUSTANG». Una
pel·lícula on es mostra el xoc generacional i de cos-
tums que du a la ruptura humana-familiar. Molt interes-
sant i amb un tema molt d’actualitat.

Club de Lectura
14 de novembre
Seguint amb el nostre programa anual d’activitats, el
primer dijous de febrer ens ajuntàrem en la biblioteca
per comentar el llibre «Los cuatro jinetes del Apocalip-
sis» de Vicente Blasco Ibáñez. Una obra mestra, escrita
al començament de la Primera Guerra Mundial. Novel·la
d’una gran potència narrativa, basada en el realisme de
les descripcions, en la penetració psicològica dels per-
sonatges, en les idees humanistes, contra la guerra i el
militarisme, que impregnen el relat.

La nostra associació compleix 20 anys

Com ja sabeu enguany entrem dins de la
celebració dels 20 anys de la constitució
de la nostra Associació. És de veres que ja
dúiem uns quants anys abans treballant per
la cultura i recuperació del nostre patrimo-
ni. Des d’ací vos anime a què ens aporteu
idees i entusiasme per fer una gran festa i
poder celebrar tots junts aquest esdeveni-
ment. Podeu enviar les vostres propostes a
acmacarella@gmail.com.

7
 NOTICÍES D’ACÍ I D’ALLÀ

Hem de fer menció d’algunes defuncions que ens han commogut, i que la
revista PLAERDEMAVIDA ha de comunicar, com a revista de cultura que és.

La primera mort que lamentem és la de l’actor i director de teatre Pep Cortés. Va morir el dia 9 de
desembre de 2019 a Barcelona. Tenia 74 anys i havia destacat en tots els àmbits de les arts escè-
niques. Havia nascut a Alcoi en 1945 i havia fet estudis d’enginyeria. Però la seua gran afició era el
teatre i al col·legi dels Salesians d’Alcoi ja destacava com a intèrpret. En la seua ciutat, feu teatre al
grup «La Cazuela». A Castelló es dedicà plenament a la representació i quan, en companyia de Raül
Torrent, fundà «Universal Comics» i muntà l’obra «Qui vol un Miraclet» de Dario Fo, tingué un èxit
enorme, estigué l’obra en escena durant cinc anys. Amb eixa obra va vindre a Bonrepòs i Mirambell
i la van veure i gaudir en la Llar. Pep Cortès va fer teatre i sèries de televisió a Canal 9, TV3 i TVE.
Va interpretar cinema amb directors com Bi-
gas Luna o Ken Loach. La televisió valenciana
ÀPunt, amb motiu de la mort de l’artista, va
programar la sèrie «Senyor Retor» on Pep Cor-
tès feia de protagonista. Hem perdut un gran
actor valencià.

I ara expressem la tristor per la mort
d’Isabel Clara Simó, escriptora
compromesa amb la nostra llengua,
alcoiana, nascuda en 1943, que ens
deixà en gener de 2020. Va escri-
ure narrativa, amb contes i novel·les
(entre moltes La salvatge), teatre,
com ara la peça Còmplices, assaig,
citarem Si em necessites, xiula. En totes les seues obres rei-
vindica una societat més justa, més humana i més lliure. El
seu feminisme i el seu amor a la nostra llengua són sempre
presents. Moltes de les seues obres han estat premiades i
s’han traduït a llengües com l’alemany, l’anglès, el basc, el
castellà, el gallec, el francès, l’italià, el neerlandès i el suec.
L’últim premi que va rebre va ser el Premi d’Honor de les Lle­
tres Catalanes, en l’any 2017. També Isabel Clara Simó va
vindre a Meliana, en una sessió per a estudiants de l’Institut La
Garrigosa i per a públic en general, on vam comprovar el seu
entusiasme, encoratjant els joves a viure apassionadament la
lectura, l’escriptura, a amar la llengua i la cultura.
Gràcies Isabel.
Finalment ens dol la mort de Juan
Alfonso Gil Albors, un altre alcoià
(nascut el 1927), esdevinguda el 14
de febrer de 2020, amb 92 anys.
Els periòdics s’han fet ressò del seu
traspàs perquè la seua obra teatral és
importantíssima, en vora cinquanta
anys va escriure unes 50 obres de
teatre, de les quals més de quaranta han estat estrenades. La
col·lecció Alfons el Magnànim de la Diputació de València va
publicar dos volums de la seua obra, on figuren 28 obres en
castellà i 17 obres en valencià, després va publicar un tercer
volum. És un dels dramaturgs valencians més importants,
sinó el que més, del segle XX. També exercia de periodista,
sobretot de periodista radiofònic, havent treballat a La Voz de
Levante, tot arribant a dirigir Radiocadena i Radio Color.

També comentarem que Juan Alfonso Gil Albors ha tingut alguna relació amb nosaltres.
Primer recordarem que el grup de teatre «Sempre en falta u» va representar unes obre­
tes curtes, en valencià, de Gil Albors: La Fornarina, La plaça de Cànovas. En segon lloc,
podem llegir la entrevista que férem a Pep Albiach, un actor de teatre molt important
que tenim de veí al poble, publicada en el número 59 de PLAERDEMAVIDA. Allí li pre-
guntem a Pep per la seua relació amb Gil Albors i ens contesta que són amics de tota la
vida i que Pep ha representat molts papers en obres de Gil Albors com: Oseas, Medea,
El Camaleón, Un cerebro con tic tac, Grita Galileo. Joan A. Gil Albors ha estat un impor-
tant home de teatre, va dirigir Teatres de la Generalitat entre 1996 i 1999, a més va ser
membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua durant 14 anys. Gràcies pel seu treball
i per la seua fidelitat al País Valencià.
8
 NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Celebració de l’11 de febrer

a Alboraia
L’any 2015 l’Assemblea
General de les Nacions Uni­
des va proclamar el dia 11
de febrer com a Dia Inter-
nacional de la Dona i la Xi-
queta en la Ciència amb el
propòsit de que s’organitzen
arreu del món activitats edu-
catives i divulgatives que ani-
men a les dones, joves i xiquetes a iniciar-se i avançar en la
carrera científica.
A partir de l’any següent es van començar a organitzar activi-
tats a tot arreu i enguany, només a l’estat espanyol, se n’han
fet més de 2000*.
Un lloc on s’ha celebrat aquesta data especialment és a un
poble ben pròxim al nostre. L’Associació Feminista de Do-
nes d’Alboraia va programar el dia 9 de febrer un cine fòrum
al Teatre Agrícola amb la pel·lícula “El enigma Agustina”, un
documental que tracta de la investigació que una historiadora
fa sobre la científica Agustina Ruiz Dupont, la primera física es-
panyola a escriure una tesi i de la qual no sabíem res. Un treball
exquisit realitzat per l’IAA (Institut d’Astrofísica d’Andalusia)
que recomanem moltíssim i si pot ser amb col·loqui posterior
com van fer elles.
Uns dies més tard, el dia 14 de febrer van programar una xer-
rada: un diàleg a cinc veus per a acostar la ciència a la ciutada-
nia, per a rebaixar el respecte
tan gran que causa en la majoria de la població i per a desper-
tar l’interés i la curiositat. I per aconseguir-ho, van convidar a
Lucía Hipòlito, neurocientífica, Emilia Matallana, bioquími-
ca, i Isabel Cordero, matemàtica, que desenvolupen la seua
tasca investigadora i docent a la Universitat de València, i a
Anna Quirant i Paula Ruiz, biotecnòlogues del FISABIO. Una
estona molt agradable on cadascuna d’elles ens va explicar
sobre quins temes estan investigant: les ones gravitacionals,
el procés de fermentació del vi, la relació entre l’alcoholisme
i el dolor, la microbiota intestinal o la propagació d’infeccions.
També ens van explicar com ha estat la seua carrera científica
i com és d’important la divulgació científica a la que dediquen
també moltes hores de forma desinteressada. Posteriorment
van atendre preguntes del públic que omplia de gom a gom la
sala. Els dos dies va presentar les activitats Isabel Peris, veïna
d’Alboraia i professora de física i química a l’IES Rascanya.
En resum: dos dies, dos espais plens, més de 2h cada dia
parlant de ciència i amb dones científiques, què més es pot
demanar? Doncs únicament que aquestes activitats es repli-
quen a més pobles més dies a l’any, perquè la ciència ja és
hora que es considere que forma part de la cultura general.
Ens ha fet arribar on estem i pot solucionar molts dels proble­
mes que tenim actualment com a societat. Hem de perdre-li la
por i el millor camí és aprofitar que les nostres científiques són
excel·lents comunicadores!
*pots consultar-les totes a www.11defebrero.org

Salvems
Hui en dia hi ha consens, almenys de cara a la galeria, entre tota la ciutadania i la classe
política a l’hora de vore que estem en emergència climàtica. De fet, els primers efectes
del canvi climàtic ja ens estan tocant a la porta en forma de DANA i fortes sequeres. No
obstant, a l’hora de mamprendre accions concretes per revertir aquest problema és quan
apareixen esquerdes. Combatre l’emergència climàtica és crear espais verds i restringir el
trànsit motoritzat, és conservar i millorar les zones humides i els cordons dunars a les plat-
ges, és mantenir boscos i hortes periurbanes... i tot això xoca amb interessos econòmics
molts forts. Per això, en aquests moments hi ha un moviment molt potent en contra de
l’ampliació del Port de València, que s’ha estudiat que provocaria més regressió de
les platges del sud de la ciutat, es posaria en perill l’Albufera, a més de la contaminació
del trànsit marítim. També la gent de Paterna fa anys que alça la veu per defendre el
paratge natural de Les Moles, un bosc públic, front als interessos especuladors d’Intu
Mediterrani. I la gent de Benimaclet, que no vol que es desenvolupe un PAI totalment
innecessari en un espai que ara mateix està ocupat per horts urbans. També la gent de
Campanar està movent-se, des de 2017, en contra de la creació d’un Parc Aquàtic en
l’horta del barri i que es malbaraten milers i milers de litres d’aigua en una ciutat que no
en té en excés precisament.
L’Associació Macarella no pot més que solidaritzar-se amb totes estes lluites perquè
també són nostres i crida ben fort: Sí al model de ciutat/pobles per a les persones i no per
a les grans multinacionals. Sí a la priorització del xicotet comerç i la sobirania alimentària
front a l’especulació urbanística i els productes de l’altra punta del món. Sí a la l’horta
front a l’asfalt o els blocs de pisos. Sí a la vida en harmonia amb el medi ambient!
9
 ENTREVISTA

Llibreria-papereria Diana
Amb motiu del tancament de la Llibreria-papereria Diana, el 10-01-2020,
entrevistem a Rosa Salvador Sánchez
Hi ha tendes o comerços que en els pobles menuts i ciutats ocupen un lloc necessari, com ara una farmàcia,
un forn, els subministradors de queviures, una llibreria-papereria, i quan perdem un d’aquests establiments sin-
gulars ens sentim d’alguna manera orfes. Hui volia parlar d’un d’ells, que hem perdut recentment: LA LLIBRE-
RIA-PAPERERIA DIANA. Aquesta situació m’ha portat a recordar quan, per allà els anys 80 del segle passat,
s’inaugurà la Llibreria TERRA BAIXA, tot fent memòria del nostre amic Josep Lluís, uns anys difícils i arriscats
per ficar una llibreria en el nostre poble, estigué funcionant un grapat d’anys, complint un paper molt necessari
i m’atreviria a dir fonamental i bàsic. Per sort, al poc de tancar, Rosa es llançà i va obrir la Llibreria-papereria
Diana, que tan bon paper ha fet al llarg de tot aquest
temps al poble.
Rosa molt amablement ens va contestar a unes quantes
preguntes que li férem, ací teniu l’entrevista.

-Com va ser això de obrir una llibreria-papereria?

L’ofici de llibretera no em ve de família. La veritat és que
no, jo vaig ser auxiliar de farmàcia des dels 14 anys fins
als 25 anys, després em vaig treure el títol d’auxiliar de
clínica i vaig estar treballant en la sanitat pública i com a
Bonrepòs i Mirambell no hi havia papereria i jo era mem-
bre de l’AMPA, vaig estar encarregada diversos anys, en
companyia d’altres companys, de repartir els llibres als
xiquets i xiquetes de l’escola i un company de l’AMPA,
Miquel Esteve, hem va comentar podries muntar una
papereria que tu serveixes per això i jo quan arribí a casa
li ho vaig comentar a Eduard i li va parèixer perfecte,
perquè treballant de la sanitat treballava dissabtes, diu­
menges, nit i dia, i teníem a Diana xicoteta, així podria
estar a casa amb ella i dur el negoci, de seguida vaig
començar a menejar-me, això va ser en el mes de juny
i en octubre del 89 vaig obrir les portes de la papereria.
De drogueria a papereria-llibreria com va ser això?
La casa, primer va ser vivenda del tio Ricardo i la tia
Amalieta, els tios de Pepe el de Pota, i en el pis de dalt
crec que va ser escola. Després va ser drogueria, se
la quedà don Ángel Beltrán, el metge, i la duia Pilar,
després va ser una paqueteria i també venien llanes i
anaven les dones a aprendre a fer punt, després estigué
uns quants anys tancada i va ser quan la vaig alquilar jo
per muntar la llibreria i papereria Diana.
Quan et mudares al local nou?
Al local nou me vaig mudar al setembre de l’any 2004.
Consideres un bon negoci la llibreria?
Doncs clar que el considere un bon negoci, sinó no
haguera estat jo 30 anys al front d’ell.
10
Quants anys t’has fet càrrec dels llibres escolars?
Com t’he dit, tota la vida, els trenta anys que he sigut lli-
bretera, a més d’encarregar-me dels materials escolars,
com a papereria, també tenia, com tots sabeu, articles
de regal, premsa i revistes
Conta’m alguna anècdota bonica de tots estos
anys?
Home, han hagut coses molt gracioses, com demanar-
te fulletes d’afaitar o compreses perquè com tenies
moltes coses i sempre dient-te com tenies de tot, però
les més boniques ara, quan he dit de jubilar-me hi ha
hagut xiquets que han vingut plorant perquè no volien
que me jubilara, què anaven a fer quan jo no estiguera?
Altres volien canviar-se de poble perquè quan jo no es-
tiguera... I molta gent que encara em para pel carrer
dient-me que ens fas molta falta, que ens has deixat
molt a soles. L’altre dia a la cavalcada de carnestoltes
quan passaren per Mirambell, per ma casa tots els xi-
quets em cridaven, no tenia prou mans per saludar-los
a tots, em sent molt volguda.
La tornaries a obrir si fores jove?
Sí que tornaria a obrir la papereria llibreria si fóra més
jove. He treballat molt a gust i crec que això es notava
de cara el públic, que el meu treball era vocacional. Per
això em diu la gent que els he deixat molt a soles.
Des d’estes pàgines volem agrair-te l’esforç per mante-
nir una botiga imprescindible i bàsica per un poble com
el nostre.
 REPORTATGE

De ferramentes
La fragilitat de l’existència humana, suposa sovint,
entre altres derivades, que els objectes que fem servir
en vida ens acaben sobrevivint. A les persones se’ns
pot reconèixer pel que fem o no, per allò que diem
o callem, per com ho fem i per com ho diem també.
Amb l’absència, després de la mort, el patri­moni d’un
ésser humà esdevé projecció de la seua personalitat
en el record, matèria prima i primera de la memòria.
El temps, implacable, fa desaparèixer els rastres de
les nostres petjades sobre la corfa del planeta, al-
hora que la pèrdua de la memòria i l’oblit buiden de
significat aquells elements que algú va deixar-nos en
herència.
Les imatges que conformen la col·lecció que acom­pa­­
nyen aquestes ratlles, formen part de les ferramen­tes
que feia servir Santiago el de la Barraca, incansable
treballador de mil recursos, de capacitats de­­­mo­s­­­­tra­
des abastament en el terreny de l’agricultura, l’obra
civil, la ramaderia, la fusteria, la cuina, go­sa­ria fins i tot
escriure, en algun grau, de l’enginyeria i l’arquitectura.
Gent feta a ella mateixa, de caràcter, profundament
lluitadora per la família, per la collita, pel poble, gent
del país avesada a donar-li forma amb les pròpies
mans dia rere dia.
Martell, maça, lligona, aixada, nivell, escaire, pic,
rasclet, picola, forcat, rella, colleró, cabeço, corbella,
falçó, tisores d’esporgar, punxó, barrina, tornavís,
clau anglesa, metre, balances, bàscula, carro, claus,
tenalles, fil de palomar, fil de pita, destral, serrutx,
serra, ribot, gúbia, pala, paleta, pastera, sac de jute,
caixó de fusta, entauladora, ganxos, ramals, cordes,
puntals, taulons, botija, bota, poal, corriola, cabàs,
panera, garbell, gaveta, fil d’aram, paelles, paeller... a
la pèrdua irreparable de les persones, s’afegeix ara i
ací la de les paraules.

A. Ros

11
 HISTÒRIA LOCAL

1940- 1941, 80 anys després. Capítol XII

Comença l’any 1940 i els camps de concentració provisio­
nals van anar tancant-se: El camp d’Albatera ho feu el 17
d’octubre de 1939 i els presos van ser traslladats al camp
de concentració de Portaceli, en clausurar-se aquest hi havia
4.150 interns.
Dels camps, que eren camps de tortura, d’extermini, per la
fam, la set, les infeccions, els afusellaments... es passava a les
presons. Les presons oferien també condicions inhumanes:
L’amuntegament, la gana, les penoses condicions higiè-
niques, la por a les sentències del judicis sumaríssims militars,
feien la vida dels presos molt difícil. De les moltes presons que
funcionaven al País Valencià s’eixia o bé seguint un escamot
d’afusellament, o bé a treballar a un «batallón disciplinario»,
nom que es referia a treballs forçosos, en règim d’esclavitud,
o bé amb llibertat condicional vigilada, opció difícil perquè es
necessitaven dues coses: Avals proporcionats per la gent
que governava als pobles, falangistes... i contracte de treball,
quan la majoria d’empreses es negaven a col·locar els presos
d’esquerres. També hi havia l’opció de treballar en empreses
privades que realitzaven obres públiques, com la construc­
ció del Pantà de Benaixeve, o la restauració de cases en les
zones on actuava el patronat de «Regiones devastadas».
Els anys 1940, 1941 i 1942 són els anys més durs de la
repressió franquista. Això ho podem comprendre en llegir
l’abreujada biografia del doctor Joan Peset Alexandre, que és
un resum tret de l’article «El intento de salvar la vida de Joan
Peset» de l’autor Eladi Mainar Cabanes del número 16, Exilio
y represión franquista, de l’obra La Guerra Civil en la Comuni­
dad Valenciana de l’editorial Prensa Valenciana, 2007.
Joan Peset Alexandre va nàixer a Godella el 2 de juliol de
1886, al si d’una família d’intel·lectuals, en què la majoria es
dedicava a la medicina. En 1907 va obtenir el grau de doctor
en Medicina, en 1908 va doctorar-se en Ciències Químiques i
en 1909 en Dret. En 1910 va ser catedràtic de Medicina Legal
a la Universitat de Sevilla, on va exercir la docència durant 6
anys. D’allí vingué a la Universitat de València, on exercí de
cate­dràtic de Medicina Legal fins a 1939. Va arribar a ser Degà
de la Facultat de Medicina, després Vice-rector i més tard Rec-
tor de la Universitat, de l’any 1932 fins l’any 1934. L’adhesió
a la República per part del doctor Peset va ser immediata,
com la de la immensa majoria d’intel·lectuals, que veien en la
segona República l’estructura política que portaria a Espanya
a la modernització i a deixar la incultura i l’obscurantisme que
patia històricament bona part de la societat. Es presenta a
les eleccions de febrer de 1936, encapçalant les llistes del
Front Popular per València, obtenint majoria de vots en els
11 districtes de la ciutat. En juliol de 1936, durant la rebel·lió
militar, actua tractant de salvar el patrimoni cultural valencià,
humanitza la vida de la ciutat, afavorint la concòrdia, la cultura
i el respecte entre enemics. Es diu que el doctor Peset salvà
12
Foto de la pintura mural del Rector Peset en l’edifici del Col·legi Major Rector
Peset de València.
vides, com a bon metge i humanista, en totes les ocasions
tràgiques que li tocà viure, tot i que no pogué salvar la seua
pròpia. Assistí com a diputat a les últimes Corts Espanyoles,
celebrades al castell de Figueres el dia 1 de febrer de 1939. Ja
es veia la derrota de la República, però el doctor Peset torna
a València, pensant que la seua vida no corre perill. Franco
havia dit que qui no tinguera delictes de sang no havia de
témer el pitjor: Promesa falsa. Quedà atrapat al port d’Alacant
d’on passà al camp de Los Almendros, després al d’Albatera
i finalment al de Portaceli. La seua activitat en el captiveri va
ser defensar les condicions de vida de la gent, preocupar-se
per la vida dels malalts i fer el bé. Del camp de Portaceli passà
a la presó Model, on alguns presos de Bonrepòs i Mirambell
el van conèixer i estimar. La sentència del judici sumaríssim es
feu pública en març de 1940: Condemna a mort. La família,
la seua esposa Ana Llorca, els alumnes, alguns diplomàtics,
les organitzacions pels drets humans, demanen l’indult per a
ell i per a d’altres diputats espanyols. Hi ha una sol·licitud de
revisió de la sentència en què el consell de guerra demana
l’indult, però alguns elements falangistes, influents, obtenen
el que volien: L’extermini de l’adversari. Com més conegut i
estimat, més els destorbava. Franco personalment ha decidit
la mort de Joan Peset. A les 18 hores del 24 de maig de 1941
era assassinat al paretó de Paterna qui havia estat Rector de
la Universitat de València i diputat per aquesta ciutat en les
eleccions de 1936. Els metges denunciants, falangistes, Ángel
Moreno González-Pola, Francisco Marco Merenciano i Anto-
nio Ortega Tena, no el van acusar de cap delicte concret, sinó
de ser republicà d’esquerres, que tenia gran influència en les
persones que tractava. «S’assassinava a un home de ciència,
es matava una democràcia i s’ofegaven els crits d’esperança
i llibertat. No sols moria Joan Peset, moria una part d’Espanya
sota les bales de la set de venjança dels vencedors». (Frag-
ment final de l’article citat).

Què passava al poble
Primers moments de la Causa General de Bonrepòs i Mirambell.
El 7 de gener de 1941, hi ha una notificació per a l’Ajuntament
de Bonrepòs i Mirambell, signada per J. Barrachina, en què
s’informa: Que en la pieza principal de la causa general de
Valencia, al folio nº 2 obra la providencia de 28 de octubre
de 1940 que entre otros particulares el que copiado a la le­
tra dice: «líbrense oficios a los alcaldes y secretarios de to­
dos los ayuntamientos de la provincia con remisión de los
estados uno, dos y tres para que averigüen los delitos de
gravedad cometidos en sus respectivos términos municipales
y remitan relación de ello a este juzgado y recibidos que sean
cumplimentados dichos estados, fórmense los ramos sepa­
rados relativos a cada pueblo practicándose las aclaraciones
convenientes, para lo que se remitirán las comunicaciones y
recibirán las declaraciones que fueren pertinentes.
El 17 de gener de 1941 es remet un escrit a l’Ajuntament de
Bonrepòs i Mirambell explicant que en novembre de 1940 es
van remetre a eixa alcaldia els estados nº uno, nº dos i nº tres
i que encara no s’han rebut en la Fiscalia instructora de la
causa, degudament complimentats.
El 27 de febrer de 1941 es remeten al fiscal instructor de la
causa general de València, Rama de Bonrepòs i Mirambell, els
tres estats complimentats:
Estado nº uno: Personas residentes en ese término municipal
que durante la dominación roja, fueron muertas violentamente
o se cree que fueron asesinadas. A aquest estat, es respon
que no hi ha hagut cap persona morta violentament.
Estado nº dos: Relación de cadáveres recogidos en ese tér­
mino, de personas no conocidas como residentes en él que
sufrieron muerte violenta durante la dominación roja. La res-
posta és que es va trobar un cadàver a la carretera de Barce-
lona. Que eixe cadàver va ser identificat per la seua filla i que
ningú del poble coneixia eixa persona ni va saber ni com ni
quan va morir.
Estado nº tres: Relación de torturas, tormentos, incendios
de edificios, destrucción de iglesias, objetos de culto, profa­
naciones y otros hechos delictivos que pueden considerarse
graves, con excepción de asesinatos que fueron cometidos
en ese término municipal, durante la dominación roja. Ací, a
l’apartat de destrucció d’imatges, sí que hi ha una relació
exhaustiva de persones denunciades, la majoria estan ja en
presó i són tots els membres del Consell Municipal. Perquè en
juliol de 1936, les persones que governaven el poble mitjan-
çant un ban, van demanar a la població que tenia imatges de
l’església parroquial i de l’ermita de Sant Joan, amagades en
les seues cases, que les entregaren en l’ajuntament i després
HISTÒRIA LOCAL
van ser cremades al barranc. I per haver desfet altars i ele-
ments de culte i haver convertit la església en casa del poble.
En un altre apartat, que anomenarem pagaments forçosos,
tornen a ser denunciades totes les persones que formaven el
govern municipal, a més a més totes les persones pertanyents
a sindicats i partits polítics d’esquerres que eren els recapta-
dors. Els denunciants diuen que durant els mesos juliol, agost
i setembre de 1936, els van obligar a pagar entre 100 i 2000
pessetes per a restaurar i condicionar l’església a casa del
poble i per ajudar a sostenir les milícies populars. Finalment,
en l’últim apartat, els denunciants, que arriben a la quantitat
de 27 persones i que són els propietaris que tenien terres i
animals en el poble, denuncien al conjunt de governants lo-
cals i jornalers, afiliats als sindicats perquè en l’any 1937 els
van confiscar les seues terres, productes, animals, fer-
ramentes, carros... per a constituir la col·lectivitat de
la CNT-AIT, oferint-los treball i salari just, igual al que
tenien els treballadors, si se sotmetien a la disciplina
de la col·lectivitat. En total, en l’estat número tres figuren
com a denunciades unes 40 persones, de les quals, aproxi-
madament la meitat, són denunciades en els tres apartats i al
voltant de 15 persones són ja preses en les presons de Sant
Miquel del Reis, o en la presó Model o en la presó de Llíria.
Per a la següent edició de la revista continuarem explicant
les condemnes que hagueren de patir les persones, veïnes
del poble, represaliades. És la nostra forma de recordar-les
i d’homenatjar-les, ja que afrontaren uns càstigs enormes
per haver contribuït a què es realitzara el somni revolucionari,
d’una societat més justa i lliure i per haver combatut, defen-
sant la República, agredida pel colp militar feixista i la guerra
que provocà.
Bibliografia.- Ricard Camil Torres Fabra i Miguel Ors Monte-
negro. Exilio y represión franquista. Nº 16 de La Guerra Civil en
la Comunidad Valenciana. Editorial Prensa Valenciana, 2007.
Causa General de València. Rama separada de Bonrepòs i
Mirambell.
_______
Fe de errades.- A la revista passada, número 63, en la pàgi-
na 13, llegim Teòfilo, com a nom del germà d’Elvira Cabrejas.
El nom és Regino, Regino Cabrejas que va ser acollit en casa
de José Lluch Lluesma.
Roser Santolària
13
 ESTUDIS

El baró de Bonrepos
Si passegem pel centre de Toulouse, a França,
davant de l’estació de tren, a una de les ribes
del “Canal du Midi” podrem llegir “Boulevard de
Bonrepos”. Em referix a un carrer ben ample,
comparable en grandària, per exemple, amb el
“Passeig de la Petxina” de la ciutat de València.

A continuació trobarem el “Boulevard Pierre-Paul Ri-

quet”, també a la riba del Canal. Aquest home, Pierre-
Paul Riquet, va ser Baró de Bonrepos i propietari del
“Château” (=castell) d’eixe poblet.
Aclarim una mica: parlem del Bonrepos que es situa a
23 km de Toulouse i que actualment té 293 habitants;
la importància d´eixe poble li l´ha donat el Baró de Bon­
repos, el qual ha passat a formar part de la història de
França com la persona que va idear i ser el promotor i
supervisor de la construcció del “Canal du Midi”. Avui
a Bonrepos tenen en tanta estima al seu Baró que es
diu Bonrepos-Riquet, en honor del cognom de l´il·lustre
emprenedor d´eixa terra.
Cal dir que el “Canal du Midi” unix dos mars des de
Bordeaux (situat a l’Atlàntic) fins a Sète (situat al Medi-
terrani), i travessa tot Toulouse.
Castell de Bonrepos.
Reclosa de Bonrepos.
Pierre-Paul Riquet es va instal·lar a Bonrepos perquè
era un lloc prop d´una zona amb moltes fonts i rius i era,
a més, la part més alta del canal que ell somiava, així
pogué estudiar al seu “Château” els problemes que pre-
sentava la conducció de l’aigua; el Canal s´ompli d’aigua
en la part de Narouze i després es vessa cap a l’est i
cap a l’oest. Els treballs de construcció varen començar
l’any 1666 i s’allargaren quinze anys. Va construir un
embassament en “la montagne noire”, prop de Revel, i
una sèquia fins Narouze, com ja hem dit adés, el punt
més elevat del Canal. Són en total 240 km amb 86 res-
closes. Els vaixells utilitzats a l’època eren impulsats per
cavalls situats a les ribes del Canal.
No va ser fàcil convèncer a Colbert i al rei Lluís XIV de
l’interès i la viabilitat d’aquesta obra tan avantguardis-
ta. El Baró de Bonrepos no dubtà en invertir els seus
propis estalvis, ja que era un home molt ric. Persua-
siu i perseverant, finalment va aconseguir el suport de
les autoritats franceses, sobretot perquè era estratègic
aïllar a Espanya, evitant que les mercaderies passaren
per Gibraltar. Econòmicament, aquesta via va ajudar al
desenvolupament de moltes activitats continentals com
ara les relacionades amb el vi, el blat, però l’arribada del
transport ferroviari li va llevar protagonisme i mai va ar-
ribar a ser una via de pas, com era l’objectiu principal.
Actualment el “Canal du Midi” és Patrimoni Mundial
de la Unesco i ha esdevingut un atractiu turístic per la
bellesa i tranquil·litat que projecta. Aquesta meravella
es pot gaudir de maneres molt diverses: hi ha vaixells
per llogar i passar uns dies i també es pot recórrer amb
bicicleta o a peu, fent parades als diversos albergs dis-
tribuïts prop del Canal, en tot cas sense pressa.

Ricardo Fernández Ciurana,

Canal del Midi. traducció d’Antonio F. C.
14
 ESTUDIS

Comptant els vots (3)

Dijous 28 d’octubre de 1982 tenen lloc les terceres
votacions al Congrés de Diputats, d’aquesta sèrie
sobre la que venim escrivint. En relació a les darreres
eleccions que comentàvem, les legislatives de 1979,
la població bonreposina i mirambellana ha tornat a
augmentar i el cens s’eleva a 1685 persones, 30 més
que tres anys abans. La participació local és superior
percentualment a la convocatòria anterior, situant-se
en un 85’64%. Al País Valencià acaba de tenir lloc la
tràgica i devastadora Pantanada de Tous, el dia 20
d’octubre. El Carraixet baixà de vores a vores aquella
tardor, crec recordar, i les aigües s’emportaren, entre
d’altres coses, les porteries del club de futbol local.
L’any anterior Tejero entrava al parlament pistola a la
mà i els tancs es deixaren veure ostentosament al
Cap i Casal. El Papa del Totus Tuus arribaria en breu
a la península ibèrica. No són pocs els que situen en
la data ressenyada la fi del que s’anomena transició
política espanyola de la dictadura a la democràcia. tido Socialista de
los Trabajadores
A Bonrepòs i Mirambell la candidatura provincial del
aplega 9 vots, Es-
PSOE, encapçalada per Joan Lerma Blasco, obté
querra Unida del
807 vots i frega el 50% del cens (47,89%): podem dir
País Valencià 7, el Partido Comunis­ta Obrero Espa­
que a nivell local es reprodueix l’espectacular resultat
ñol 5, Liga Comunista 2, Unificación Comunista de
estatal de la força encapçalada per Felipe González
España 1, Candidatura de Unidad Comunista 1, Par­
Márquez, el candidat de Por el cambio. Relacionat
tido Comunista de España (Marxista-Leninista) cap.
amb l’anterior, el Partido Socialista continuador del
Tot el conjunt de forces representa el 4,46% del cens.
denominat PSOE Histórico, antecedent del Partido
de Acción Socialista (PASOC), obté 13 vots, 18 me- La quarta força més votada és la Unitat del Poble Va-
nys que el 1979. lencià (62 vots, 3,68% del cens), llista que encapça-
lava en Francesc de Paula Burguera, continuadora,
Si al centre-esquerra espanyol el vot es concentra
en part, del Partit Nacionalista Valencià, tot i que va
en una marca, al centre-dreta apareixen els clivells:
baixar lleugerament en vots i percentatge respecte de
la llista més votada i l’única que obté representació
la convocatòria del 1979, recordem el PNV aleshores
per València al Congrés és Alianza Popular-Parti­
va obtenir 69 vots, 4,17% del cens. Dins aquest bloc
do Demócrata Popular-Unión Valenciana (reunirà
ideològic cal esmentar Esquerra Nacionalista Valen-
302 vots, 17,92% del cens) per davant de la UCD,
ciana, segons la Viquipèdia partit d’orientació inde-
en clara davallada (66 vots), i de l’emergent Centro
pendentista d’esquerres, que rebrà 2 vots.
Democrático y Social (40). En vots, aquest conjunt
de formacions suma 408 sufragis, 27 menys que el L’extrema dreta presenta vàries candidatures, la
1979; tot i així, representant un 24,21% del cens, més votada és la Asociación Política Fuerza Nueva
queden molt lluny de la força guanyadora. (36 vots), la segueixen, a distància, Movimiento Fa­
langista de España (5 vots), Falange Española Inde­
L’altra desfeta destacada de la jornada és la comu-
pendiente (1), Falange Española de las Jons (0 vots)
nista: d’ocupar el tercer lloc a l’anterior convocatòria
i Solidaridad Española (0 vots). Percentualment les
al poble, ara el PCE-PV passa a la cinquena posició,
forces d’aquest espai, també dividit, representen
amb 50 vots que representen no arriba el 3% del
2,50 punts del cens.
cens municipal. L’espai es troba molt fragmentat, tot
i les denominacions de les formacions que apel·len a
la unitat, i aquestes obtenen pocs vots, així: el Par­ A. Ros

15
 VOCABULARI DE GUILLATS

L’escriptor desbrossa un camí perquè el lector

el segueixi i pugui veure amb els seus ulls què li 8t
assenyalen les paraules. lliurament

Toni Sala - “Notes sobre literatura”

LLAMPEC LLÀSTIMA
Havia intuït com acabaria la cosa. No va tardar a abai­ Pensava que ningú no
xar la mà, alçar la faldilla i palpar entre les cames d’ella. dubtaria del motiu que
Amb un tiró sec, les bragues ja eren fora, amb l’altra mà m’impulsava a pren-
bregava per acabar de despassar la brusa mentre les seues dre aquesta decisió tan
boques fruïen l’una de l’altra amb deler. El seu cos, totalment dràstica. Ara m’adone
nu, no va tardar a envair l’estança, filtrat per la tènue llum que entrava per les que hauria d’haver dei­
escletxes de les finestres, que conferien una visió sublim d’aquella perfecció. Ell xat una nota, però ja és
tractà de despassar-se el botó dels pantalons. El desig de fer-la seua ocupava massa tard. De vegades,
la seua ment, fins que un llampec el va sobtar; el tro, dos segons després, el va les nostres accions no
deixar a les fosques, fins que, atordit encara... acaben de compren-
—Fill, encara veient la tele? Xe!, gita’t que ja és hora. Que no veus quina se n’està dre’s. Llàstima. El cas és
armant? que ho he pensat men-
tre anava engolint, una
A les palpentes, va abastar el llit. Un cop ben arropat i calentet, tractava d’imaginar-
a una, totes les pastilles
se el final de l’escena mentre de fons escoltava ploure a bots i barrals.
del potet, abans no ho
havia cregut necessari,
LLEGAT LLIBRERIA
ho veia tan clar…
“Oh! Quina alegria tan immensa. Sa casa era talment
Res més gran m’ha passat mai, i... i una llibreria. Hi havia
quina tristesa, quin dolor m’envaeix llibres per tot arreu: si t’asseies al sofà, tenies a
l’ànima alhora. Alegria, tristesa... l’abast Jo confesso, Assaig sobre la ceguesa o Pas­
Pot ser? Avui ha nascut el meu fill. toral Americana; si passaves a la butaca d’orelles,
De seguida he volgut acaronar-lo, El Quixot, Els miserables o Històries de la mà es­
agafar-lo entre els meus braços. querra. A la terrassa Un tros de cel, Dins el darrer blau o Aldebarán;
Per tal de no fer-li mal, pobret, tan entraves a l’estudi i, en uns prestatges llarguíssims, allí estaven entre
vulnerable, m’he tret el rellotge. altres Nosaltres els valencians, El professor d’història, La flexió verbal
Ja veus, només és un rellotge..., o Llibre de meravelles. Obries la nevera per agafar una cervesa i, si et
m’he distret, només tu omplies el descuidaves, en treies Viatge d’hivern, Neu o La casa de gel; a la sala
meu pensament, els meus braços, d’estar podies trobar Mecanoscrit del segon origen, Societat limitada
i ara... l’he perdut. El rellotge, vull o Novel·la d’escacs; fins i tot, obries una capsa i descobries Els cucs
dir, he perdut el rellotge que va ser de seda. Al vàter també en tenia.
del meu iaio, del meu pare, meu...
i que havia de ser teu; un rellotge MALAVENTURAT
que no es retarda mai, ni un segon Estava pelat com un ou, per això, quan va in-
ni mig; funciona amb corda, és, o ventar aquella loció que feia créixer els cabells
era, preciós; però que és molt més amb només vint-i-quatre hores, ho va voler
que això: som nosaltres, el teu be- pro­var ell mateix. Va ser un èxit: en despertar
savi, el teu iaio, jo... Jo, que t’he fal- tenia una mata tan espessa que ni de menut re-
lat només nàixer. No el trobe, l’he cordava haver-la tingut així. Amb orgull va anar a
buscat per tot arreu. Quina alegria passejar-se pel poble. Uns no el varen reconèixer, al-
més gran, quina pena tan trista. Era tres se’n reien i pensaven que s’havia comprat una perruca; però el
el teu llegat, em trobe tremenda- pitjor va ser quan, un cop a casa, tenia tanta picor al cap que, després
ment perdut en la victòria. Haurem d’uns segons davant del mirall, va comprovar que havia agafat polls.
de començar de zero.“ Abans de gitar-se, es va rapar al zero; després llençà la loció pel vàter.
16

MALAURADAMENT
—Les que van a zumba no porten bragues.
—Jo sí, iaia—contestà la neta alhora que li pujaven
els colors i em mirava de reüll.
—Però perquè vols —assegurà la vella amb fermesa,
recolzada amb el seu bastó d’una banda i del braç de
la jove per l’altra.
Érem a l’ascensor, jo anava de visita i no les coneixia.
No sé el context de la conversa, però reflexionant
vaig arribar a la conclusió que la vella havia d’haver
patit molt, però que mai s’hauria resignat. Malaurada-
ment era ara quan podia revelar-se i malauradament
també, veure quant costa avançar la mantenia en
peu de guerra. El dolor de la dona seria veure la neta
subjugada, segur. Les frases tenen el seu context,
però algunes, amb sols ajuntar-ne un parell, són tan
aclaridores…
MALSON
En somnis no podem morir mai, abans ens
despertem. Fins el moment de despertar
patim, tractem de cridar, ens movem, fins
i tot bracegem. Jo portava nits senceres
amb el mateix somni: corria, corria molt,
quan estaven a punt d’empaitar-me, creuava
el carrer i un autobús, fent sonar el clàxon, es-
tava a punt d’envestir-me; llavors, em desperta-
va d’un bot, amerat de suor. Amb el temps vaig
entendre com havia d’actuar si volia desempalle­
gar-me definitivament del somni, però no era
fàcil. Els dies passaven i cada nit igual, em des-
pertava amerat. No descansava gens. Provava
de posar en pràctica el meu pla, però no acon-
seguia suggestionar-me. Fins un dia en què, fi-
nalment, ho vaig aconseguir. Corria en somnis, com cada nit, però en el
moment de creuar i veure’m l’autobús a sobre em vaig saber controlar,
vaig restar quiet cara ell, esperant el colp, però em va passar per sobre,
o jo a través d’ell, com si jo fóra un esperit incorpori; palplantat enmig del
carrer, vaig rodar sobre els meus peus mirant en
totes dire­ccions, vaig comprovar que ningú no
em perseguia i vaig acabar de creuar el car-
rer en el moment que em despertava
l’alarma del despertador. Aquella
nit no vaig suar, em vaig despertar
molt descansat i mai més he tingut
aquell malson. Ja no el patiré mai
més, en part perquè als cinc dies d’allò,
creuant el carrer, llavors sí, a la vida real, des­
pistat amb la musica que escoltava amb els
auriculars, un autobús em va topar de ple.
Però aquest cop no vaig despertar d’un
bot, ni amerat de suor.
VOCABULARI DE GUILLATS
MALETÍ
Només feia uns dies que havia acabat la carrera, el
primer de la seva promoció. I per a què? Per acabar,
ja de bones a primeres, fent una substitució en el po-
ble més perdut muntanya enllà. Només desitjava que
passaren aviat els dies, acabar la substitució i tornar
a la ciutat. Fins que un fet el va trasbalsar tant que va
acabar desitjant totalment el contrari. El cas va anar
així: un vell pastor portava uns dies postrat al llit per
culpa d’un refredat molt fort. El metge li va llevar im-
portància, tot i això li va receptar un xarop per eixir del
pas. Tan atarantat estava amb la seva primera eixida
fora del consultori, que es va acabar emportant, per
error, el sarró del pacient en lloc del seu maletí, que
va quedar oblidat a casa del malalt. En tornar a la
consulta i obrir el sarró —el metge sempre havia estat
un poc tafaner—, l’estança es va omplir d’una fres-
cor muntanyenca que el va sobtar; va flairar
i en va quedar extasiat. Per contra,
la dona del pastor també va tafane-
jar el maletí del metge; en obrir-
lo, l’estança es va omplir d’una
estranya pol·lució. El malalt va
empitjorar de sobte i quan el
metge va tornar per recuperar
el seu maletí ja era massa tard.
MATÍS
—T’ho prens tot al peu de la lletra, i no és així. Hi ha
els matisos; que el temps ho cura tot és cert, en certa
manera, però que hauries d’haver-lo portat al metge és
inqüestionable.
MERCROMINA
Res millor que la mercromina per
curar una ferida, deia. Li agra-
dava pel seu color roig, intens,
perquè així remarcava la zona a
cuidar, emmarcant un tall, o un
trau, un arrap o qualsevol ferida.
En definitiva, la tens més present
i prens cura de no tornar a col-
pejar-te de nou, explicava. Fins
que la ferida va ser de l’ànima.
Llavors no va saber amb què ni
com podia guarir-la, no en pren-
gué cura i en poc temps tornaren
a colpejar-lo allí mateix.
Manel Hurtado
17
 RESSENYES

L’erosió. L’erosió publicat per l’editorial minúscula ens

acosta de la mà del seu autor, Antoni Martí Mon-
Antoni Martí Monterde. terde, a una visió molt particular de l’Argentina,
de les ciutats de Buenos Aires i Rosario més
Minúscula
concretament. No és cap llibre de viatges, tot i
explicar-nos la particular estada de l’escriptor de
Torís, no és cap guia de recomanacions de llocs que cal visitar. No, no va d’això la proposta. Diria
estem més prop del dietari, del quadern on recollir impressions i sensacions, recerques personals,
pensaments, troballes, aforismes fins i tot, de l’exercici assagístic. El propi autor esdevé d’alguna manera personatge que
observa des de darrera la finestra del cafè tassa en mà, o resseguint els rastres dels desballestats ferrocarrils argentins,
que llegeix críticament Pla, Gómez de la Serna, Borges o Macedonio Fernández a propòsit d’aquell país en aquell país.
Es pot instal·lar per moments en el lector un no saber on es va, ni per on es va, fascinat per una exposició desbordant
sense quasi referències d’espai i temps, deixant-se portar per trobades literàries, per situacions estranyes enmig d’un
escenari crepuscular.

Un món feliç. El meu mapa

Aldous Huxley. Proa del món.
Aquesta novel·la futurista inquieta al lec- Albert Ferrer i
tor des de la descripció, durant les prime­ Orts.
res planes, del sistema de reproducció Gessamí edicions
humana en sèrie, com si de la produc-
Recull d’articles publicats en
ció d’automòbils de la Ford (aquest amb
premsa periòdica, principalment a Levante-EMV i
cate­goria de déu aleshores) es tractés, fins les darreres on
El Punt, a finals de la primera dècada del segle de
el Salvatge portarà a terme la seua escapada d’un món on
n’Albert Ferrer i Orts (Fum de boja, Textos a con-
acaba entenent no podrà ser feliç. Rellegir aquest text vindria
trapèl sobre art i patrimoni cultural (1995-2016)), on
a ser altament recomanable, entre altres raons, per descobrir
trobem a la persona cartografiada, projectada sobre
com el que es descrivia aleshores ha anat confirmant-se amb
un ric i variat plànol d’inquietuds, pensaments i re-
el pas del temps de manera, fins i tot, sinistra. L’educació,
flexions, propostes i contra-propostes, desplegant
després de l’acurada manipulació genètica dels individus, mit-
generosament el títol del volum. L’autor, professor,
jançant la transmissió persistent de missatges durant la in-
estudiós de l’art, home d’esperit cívic i constructiu,
fància és un dels fonaments del nou ordre social, com ho és
crític documentat, veí del seu poble Meliana, habitant
l’adscripció a les diferents classes. En una vida dedicada en
sensible de l´Horta, ciutadà del país que sap com el
part al treball i en part a l’oci narcotitzat pel “soma” (mena de
voldria, es mostra davant el lector com a ferm exem-
droga de la felicitat), família, pare, mare són paraules que no
ple de perseverança i combat diari per fer d’aquest
es fan servir i, fins i tot, poden resultar feridores, i el coneixe-
món, el seu, el nostre, un lloc més habitable.
ment i la tecnologia es troben fortament controlats per les elits.

Tramvia a la Malva-rosa.
Manuel Vicent. Austrohongaresa
La traducció de la novel·la del de la Vila-vella, Manuel Vicent, a cura de Miquel Alberola, és una gojosa
invitació a visitar la València dels cinquanta i les comarques de Castelló també. El moment del des-
pertar de la personalitat, si se’m permet, el moment del dubte religiós i l’abandó de déu, el temps de
la constatació de l’empenta imparable de l’emoció, la sexualitat i dels sentiments, l’hora de l’explosió
física, de la metamorfosi individual, d’una certa presa de consciència, s’exploren per l’autor pels car-
rers d’una València de colors, diria, reconegudament estellesians, del Castelló de la Plana de postguerra refent-se a recer
del conreu exitós de la taronja, on Vicentico Bola proposa a una colla de jovencells del seu poble perdre una innocència
que té els dies comptats.
18
19
 A la una!
Bonrepòs i Mirambell
llevarà el ciment
de tots els escocells.
Que respiren, dels arbres
les arrels!

A les dos!
Tots els solars del poble
floriran de colors.
Respecteu el cicle vital:
Créixer, florir, reproduir-se
i morir.

A les tres!
Un carrer negre d’asfalt,
llis, sense cap forat,
sense cap brossa ni planta...
Posa’t a tremolar.
Tapar la vida natural,
sense deixar-la respirar.
És molt mal!

A la una, a les dos i a les tres!

Molta gent protesta pel carrer.
De gent jove n’hi ha més.
És un goig marxar amb ells,
cantar els seus càntics:
(Que no , que no, que no, que no, que no...
Que no es perdrà l’Horta,
per culpa de la construcció)
Contra els negocis destructors.
Per les Moles de Paterna!
Per l’Horta de Benimaclet!
Per les platges, l’Albufera!
Per la vida!

Hem fet el Plaerdemavida 64 Col·labora

Textos de: Lluís Antolí, Lluís M. Antolí, Rosella Antolí, Ricardo Fernández, Manel Hurtado,
Trini Martínez, Alexandre Ros, Santi Ros, Roser Santolària i Rafel Sena.
Il·lustrador de portada i contraportada: Josep Vicent Ros.
Coordinació: A. Ros.
Muntatge i maquetació: Ethel Roca.
Imprimeix: Baquedano.
Edita: Associació Cultural Macarella de Bonrepòs i Mirambell.
Dipòsit Legal: V-2407-2004.
Som a

Pots trobar Plaerdemavida en format digital a www.macarella.org/plaer-de-ma-vida/