VEDRUNA BALAGUER.

EQUIP DE PASTORAL.

BONS DIES.
ESO.
MAIG 2021.
 INTRODUCCIÓ I ACLARIMENT PER ALS MESTRES.

Durant el mes de maig farem el bon dia recordant esdeveniments de la

Biografia de Joaquima de Vedruna. Aquests ens serviran per agrair
alguna cosa d’aquest nou dia que se’ns presenta.

Dilluns, 3 de maig.
Aquesta història es va iniciar a la ciutat de Barcelona, en un casal del
carrer de l’Hospital, al centre de la Ciutat. La protagonista d’aquesta
història és una nena, de nom, Joaquima de Vedruna. Els seus pares es
deien Llorenç de Vedruna i Teresa Vidal. Joaquima va néixer el 16 d’abril
de l’any 1783.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort d’haver nascut en un
lloc del món on no ens falta de res. Això no ho triem! Tenim una vida molt
còmoda i molts cops ens queixem. Pensem en la gent d’altres indrets que
realment ho passen molt malament pel fet d’haver nascut en aquell lloc.
No ens oblidem de l’afortunats i afortunades que som.

Dimarts, 4 de maig.
Joaquima va néixer en el sí d’una família que tenia uns bons mitjans de
vida per a la seva època i, com en moltes famílies d’aquell temps, Llorenç
de Vedruna i Teresa Vidal van tenir una bona colla de fills. Concretament
8 fills,  2 nens i 6 nenes.

Per a això avui volem donar gràcies de la família que tenim. Tots ens
estimem i ens cuidem. Mirem d’ajudar-nos i de compartir, malgrat alguns
cops ens enfadem, però sabem que els nostres pares ens cuidem
moltíssim. Que sapiguem nosaltres ser agraïts i que els fem notar la nostra
estima. Abraceu-los molt!
Dimecres, 5 de maig.
Joaquima fou la cinquena filla d’aquesta colla de germans i va créixer i es
va educar de manera molt feliç entre els seus germans.  Pel fet de viure
en una família que es guanyava prou bé la vida, va tenir la sort
d’aprendre a llegir i escriure, però a través d’una mestra particular i de la
seva mateixa mare. I és que en aquell temps, encara no hi havia escoles
com ara.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder anar a
l’escola. Cada dia tinc la sort de poder compartir molts moments amb els
meus amics i amigues, aprendre moltes coses i tenir uns mestres que
m’acompanyen de la millor manera que saben el meu aprenentatge.

Dijous, 6 de maig.
Joaquima, de ben jove, era una noia somiadora. Volia ser monja, és a dir,
viure amb altres noies com ella de germanes i dedicar la seva vida al
treball i a la pregària en un convent. Avui, això, us pot semblar ben
estrany, però abans, era un fet força habitual. Abans, i especialment en
les famílies nombroses, era freqüent que algun nen o alguna nena de
cada casa volguessin dedicar la seva vida a formar part de l’església.
Joaquima, doncs, tenia aquest somni.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder somiar i
desitjar allò que ens agradaria ser de grans. No perdeu mai la il·lusió de
treballar molt per poder aconseguir ser el que vosaltres vulgueu. Res és
impossible si li poses tot l’esforç. Ja saps que la bona actitud multiplica els
resultats. Lluita i treballa sempre per aconseguir els teus somnis.

Divendres, 7 de maig.
Els somnis de Joaquima, però, es van trencar quan, un bon dia, va
conèixer a un noi jove i elegant que treballava amb el seu pare. El noi es
deia Teodor de Mas i no era de Barcelona, era fill de la Ciutat de Vic, una
ciutat situada a 70 quilòmetres de Barcelona. Teodor tenia per ofici fer
de notari, una feina semblant a la dels advocats.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort dels nostres pares. Ells
un dia es van conèixer i nosaltres som aquí perquè es van estimar. Tots
sabem que l’amor entre les parelles molts cops es trenca per moltes raons,
però l’amor que sempre es viu és el que tenen els vostres pares per
vosaltres. Per això, abracem-los! Serà la millor manera de donar-los les
gràcies.

Dilluns, 10 de maig.
Teodor i de Joaquima, els dos joves, es van casar i es van posar a viure a
Barcelona. Joaquima, llavors, estava apunt de fer els 16 anys i Teodor en
tenia 24 anys. Us pot semblar que Joaquima era molt jove, però abans
les persones es casaven en aquestes edats.
De seguida, com era habitual en aquella època, van arribar  els primers
fills. Però, de cop i volta, una cosa important va passar en la seva vida. Va
començar una guerra entre els francesos i els espanyols, coneguda com
“La Guerra del francès” o “de la Independència”

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort d'una família que ens
estima molt. Sabem que en família ens passen moltes coses bones, però
segur que ja heu descobert que en els moments més difícils encara ens
unim més per estar més junts i poder superar totes les adversitats.

Dimarts, 11 de maig.
El 1808 Teodor, el marit de Joaquima, va haver d’anar a la guerra. Havia
heretat dels seus avis el títol de noblesa militar, per aquest sentiment del
deure, la causa de la llibertat del seu país i la defensa de la religió
cristiana, va voler mostrar la seva lleialtat i coratge com els seus
avantpassats.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de no haver viscut mai
una guerra. No ens podem ni imaginar el dolor de veure gent que
t’estimes assassinada, la teva casa en runes per les bombes, la gana, el
soroll dels trets... Les guerres separen a les famílies, fan patir molt i moren
éssers estimats. Demanem pels nens d’arreu del món que viuen en llocs on
hi ha molta violència.

Dimecres, 12 de maig.
Abans de marxar als camps de batalla, va portar Joaquima i els seus fills,
cinc i un de camí, a la casa pairal de Vic, al mas Escorial, lluny dels estralls
que les tropes napoleòniques estaven fent a Barcelona. No hi van poder
tornar fins cinc anys després, acabada la guerra a la primavera de 1813.

Molta gent ha de marxar de casa per poder treballar i moltes vegades ho

fan amb la família. Els fills i filles han d’anar a escoles diferents i això
sempre costa. Tots s’han d’adaptar. Molts dels que sou aquí teniu pares
que han deixat de viure a casa seva i han emigrat per aconseguir una vida
millor per ells i sobretot per vosaltres. Per a això avui volem donar gràcies
de tenir la sort de poder anar a la nostra escola i poder gaudir dels
mateixos companys.

Dijous, 13 de maig.
Joaquima devia patir. De les seves cartes sabem que va escriure aquesta
frase que va dir moltes vegades: “L’amor tot ho pot vèncer”.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder estimar molt.
Estimem la família, els companys, els mestres. Si estimem molt, també ens
estimaran i podrem superar tots els problemes.

Divendres, 14 de maig.
Mentre Teodor era al camp de batalla i Joaquima instal.lada al Manso
Escorial, la guerra va obligar-la a marxar de Vic per refugiar-se a les
muntanyes, del Montseny, en una masia. Ja veieu, doncs, que de
“refugiats” (com els que veiem ara per les notícies de les televisions) n’hi
ha hagut molts al llarg de la història.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de viure i estar en un
lloc de pau. Però que això no ens faci perdre el nostre sentit crític davant
les situacions tan injustes que viuen molts refugiats. Ho van haver de
deixar tot per la guerra i es van posar en camí per viure una vida millor.
Recordem avui el munt de gent que malviuen en els camps de refugiats o
tots els que ja han mort al cementiri en que s’ha tornat la mar
Mediterrània.

Dilluns, 17 de maig.
Quan Teodor va tornar de la guerra també hi va anar a viure a Vic. Allà,
van acabar de tenir 9 fills. Teodor i Joaquima, els estimaven molt i
procuraven educar-los en un esperit de vida cristina.
Tot i així, tres d’ells (Francesc, Joaquima i Carlota) van morir ben d’hora,
tots tres abans dels 10 anys.  En aquell temps, algunes petites malalties,
que avui podem curar ben ràpidament, podien causar la mort. Els altres
sis fills (Anna, Josep Joaquim, Agnès, Teodora, Teresa i M. del Carme) van
ser educats per Joaquima.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder anar al metge.
Tenim una assistència sanitària excel.lent. A més quan estem malalts les
persones que més ens estimen estan al nostre costat i ens cuiden de la
millor manera que saben. El patiment quan no ens trobem bé no ens el
pot treure ningú, però hi ha molta gent al nostre costat que mira
d’alleugerir-lo.

Dimarts, 18 de maig.
Joaquima sempre es va cuidar i estimar els seus fills i filles. Ho sabem per
les CARTES que ella els hi escrivia. Joaquima, en les seves CARTES, ens ha
deixat frases molt boniques que fan referència a l’educació i que
segurament són resultat de l’experiència com a mare amb els seus fills:
 
“No corregiu a crits, ni poseu mala cara quan hagueu de fer una correcció
un xic seriosa”

“No vull ningú trist al costat vostre”.

 
Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder fer realitat
aquesta frase. De tu depèn que els qui tens al costat no estiguin tristos. Tu
pots fer feliç als qui tens més a prop. Ho pots fer on vulguis: al cole, a casa,
al carrer, pel Watts, per l’Insta...

Dimecres, 19 de maig.
La vida de Teodor, Joaquima i seus fills i filles podria haver tornat a ser
ben feliç si no fos perquè una nova desgràcia va arribar a la família.
Teodor va caure malalt, per una tuberculosi (una malaltia dels pulmons) i
va morir el 1816.  Joaquima tenia, en aquells moments, 33 anys i va
quedar vídua i amb sis fills per criar.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort que moltes persones
ens han estimat i ens estimaran. Algunes no són entre nosaltres però si
som capaços de recordar-les i enviar-los algun somriure... d’alguna manera
semblarà que són molt a prop. El pensament, el somriure d’alguna cosa
viscuda fa present el familiar que no és entre nosaltres. És la millor cosa
que podem fer per recordar-lo.

Dijous, 20 de maig.
Joaquima, en les estones que tenia lliures, anava a fer visites a l’únic
Hospital de la ciutat (on s’acumulaven molts i molts malalts) i els ajudava
en allò que podia. També feia visita a una casa on hi havia noies orfes, es
deia “Casa Misericòrdia”. La seva preocupació pels altres, especialment,
pels més febles, anava creixent.
Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder ajudar a
molts amics i amigues, de poder ajudar a casa... Segur que ens demanaran
ajuda. Que siguem valents d’estar al costat d’aquests companys amb molta
paciència, que no rebutgem els moments en que se’ns demana ajuda i que
ho fem amb una bona rialla.

Divendres, 21 de maig. SANTA JOAQUIMA.

Avui celebrem el dia de Santa Joaquima. La pregària que veurem, ens
ajudarà a conèixer-la millor. Va ser una gran dona.

Dilluns, 24 de maig.
Joaquima va conèixer a l’església de la Divina Pastora de Vic, una persona
que li va canviar la vida. Era un frare caputxí, que es deia Esteve, (era
conegut com Fra Esteve d’Olot) i aquest va animar-la a fer una cosa que
mai cap dona, fins aquell moment, havia fet. Es tractava de crear un grup
de dones (que després serien monges) que es dediquessin a ajudar a les
persones.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder conèixer
persones que ens ajuden a ser millors. Fins i tot algunes persones que
anirem coneixent al llarg de la nostra vida ens faran canviar i treuran les
millors coses de nosaltres mateixos.

Dimarts, 25 de maig.
Joaquima va fundar una organització que avui coneixem com
CONGREGACIÓ DE GERMANES CARMELITES o GERMANES VEDRUNA.  Per
fer aquest pas, molt important, Joaquima va rebre el suport i la protecció
del bisbe de Vic, Pablo de Jesús Corcuera, que la va posar sota la seva
protecció, també del mateix frare Esteve, com a conseller. El dia d’inici
d’aquest projecte va ser el 26 de febrer de 1826.
Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder venir en
aquesta escola Vedruna. Si Joaquima no hagués sigut valenta i no hagués
volgut ajudar les nenes i les persones que més ho necessitaven, avui no
seríem en aquesta escola.

Dimecres, 26 de maig.
Joaquima i algunes germanes degut a la guerra entre lliberals i carlistes,
van haver d’exiliar-se a França. 
En tornar de l’exili i tot i les dificultats, la bona feina feta per les
Germanes va fer que molts pobles de Catalunya, necessitats d’educació i
d’atenció als malalts, cridessin a Joaquima per tal que hi enviés
Germanes Vedruna. Els Alcaldes es posaven en contacte amb Joaquima
per tal que en el seu poble es fundés una Comunitat. Va ser així, com van
néixer Hospitals i Escoles Vedruna arreu de Catalunya.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort que hi ha moltes
escoles Vedruna com la nostra per tot Catalunya. Som 36 escoles que
mirem de transmetre els millors valors per fer dels alumnes Vedruna els
millors nens i nenes.

Dijous, 27 de maig.
Joaquima va morir als 71 anys, a Barcelona, havent fundat 29 escoles. La
seva obra es va començar a estendre, primer per moltes poblacions de
Catalunya, després arreu d’Espanya a través de les Germanes i, més
endavant, i fins a l’actualitat, fins a vint-i-cinc països del món.

Les bones obres perduren en el temps i s’encomanen molt ràpidament.

Per a això avui volem donar gràcies de tenir la sort de poder fer coses
ordinàries però espectaculars. Encara que no durin, ens faran passar una
bona estona i ens sentirem molt contents de nosaltres mateixos.
Divendres, 28 de maig.
Per la seva llarga obra, pel què feia, pel què deia i per allò que pensava,
l’Església va acordar de donar-li el títol de “Santa”, que no és més que el
reconeixement que fa l’Església a totes aquelles persones que han fet de
la seva vida un model de vida inspirat en la persona de Jesús. El dia 22 de
maig és quan celebrem Santa Joaquima.

Nosaltres potser no serem Sants ni Santes, però avui volem donar gràcies
de tenir la sort que podem fer coses que ens ajudaran a ser millors
persones. No deixem d’estar atents i estiguem preparats per aprofitar
aquestes moments i vivències.

Dilluns, 31 de maig.
Avui en acabar aquest mes on hem anat descobrint la vida de Joaquima i
veient com nosaltres també tenim la sort de poder fer moltes coses bones
com ella, és el moment de recordar i fer nostra una de les seves frases més
boniques:

“Aconseguiràs més amb l’amor, que no pas amb la força”