ORTOGRAFIA DE LA LLENGUA VALENCIANA

DE LA REAL ACADEMIA DE CULTURA VALENCIANA
Prolec En l´any 1932 en Castello s´aplegà a un acort ortografic conegut com les "Normes del 32" o "de Castello", en realitat el document original parla d´unes simples "Bases", que per la seua curtissima extensio es mostren d´entrada insuficients per a regular l´ortografia de la Llengua Valenciana. En realitat no es realisà en Castello cap de congres ni existien actes d´aquell "acort". Unicament tenim la "Declaracio" que les justificava a on es diu que son un "acort transaccional", que "les autoritats filologiques que les firmen mantenen els seus punts de vista cientifics" i que "a aquelles autoritats i a la novella generacio d´estudiosos pertany la cura i la missio, prou feixuga i prou llarga, d´anar rectificant i millorant un sistema -a base tambe, naturalment, d´amples acorts- que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria...". Segons Joan Fuster en la presentacio d´una edicio de les normes feta en 1981 per l´Ajuntament de Valencia "les regles sumaries que s´aprovaren a Castello el 1932 han tingut, despres, les rectificacions i les millores que una concepcio mes dinamica de l´idioma han facilitat lingüistes, poetes, narradors..." pero no diu qui, com ni quan es feren estes rectificacions i millores. Els numerosos erros que contenen estes "bases" confirmen que en Castello, l´any 1932, no tingue lloc l´estudi i reflexio que un treball d´estes caracteristiques requerix. Les dites normes definixen la x ( se representa el sonido : s con una "uve" encima ) com a palatal fricativa sorda, quan es prepalatal i la ch (se representa el sonido: c con una "uve" encima) com a prepalatal africada quan es palatal africada sorda, donant-li la mateixa fonetica que a la tg i tj, que arrepleguen estes normes, com si es tractara del dialecte apichat. En elles trobem repetidament incorreccions com "extenen" per "estenen", "prefixe" i "prefixes" per "prefix" i "prefixos", "asovint" per "a sovint",

"extrangeres" per "estrangeres", "adjetiu" per "adjectiu", "subtantiu" per "substantiu", "açut" per "assut" i tantes atres que no s´explica com els signants o les corregiren a temps tractan-se d´un acort tan important. Per un atre costat M. Sanchis Guarner reconeix en la Enciclopedia de la Región Valenciana que "En una reunión celebrada en Castellón de la Plana el 21 de diciembre de 1932, los representantes de las entidades y publicaciones valencianistas, animados por un plausible espíritu de concordia, aceptaron unes Normes Ortografiques que son una adaptación de las del Institut d´Estudis Catalans", pero les concessions que estes normes feren al valencià han segut ignorades per aquells que diuen utilisar-les i que en realitat utilisen directament les normes ortografiques de l´Institut, ignorant que en les Normes de Castello no s´escriu -tz en la terminacio valenciana -isar, com en "autorisats", que sempre escriuen atre, atra, atres, i no "altre", "altra", "altres", que utilisen este, esta, estes.. i no "aquest", "aquesta", "aquestes"...., i que la flexio verbal es valenciana i escriuen per eixemple exigix o seguixen i no "exigeix" o "segueixen", el numeral "dos" no fa "dues" en femeni, contempla la palatalisacio de la ele inicial i escriu llegitimes en lloc de "legitimes" i accepta les formes ab/amb, el/lo, els/los. De manera que quan el Govern de la Generalitat Valenciana diu que utilisa les Normes de Castello en els seus escrits i l´ensenyança del valencià, està basant-se en l´ignorancia per a confondre als ciutadans i utilisar directament les normes ortografiques de l´Institut d´Estudis Catalans. Volen ignorar que el filolec Lluïs Fullana Mira que signà les normes, en 1933 reedità la seua ortografia valenciana que discrepa de la de Castello i que les principals entitats que les signaren com Lo Rat Penat o el Centre de Cultura Valenciana, actualment Real Academia de Cultura Valenciana, han deixat d´utilisar-les i, seguint els criteris de la "Declaracio" original que es comprometia a "anar rectificant i millorant un sistema... que deixant a un costat atres raons no pot ser tan madurat com caldria", en 1979 es creà un nou sistema ortografic elaborat per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana. Esta Ortografia tingue una adhesio d´intelectuals i institucions, en l´acte celebrat el 7 de març de 1981 en el Monasteri del Puig i foren oficialisades i adoptades per la Comissio Mixta de Bilingüisme i publicades per la Secretaria General Tecnica de la Conselleria d´Educacio del Consell Valencià. L´Ajuntament de Valencia publicà en 1933 les bases ortografiques de 1932 en la "Festa del Llibre" i ha realisat quatre edicions, sent l´ultima la de 1984. Hui en motiu del dia del llibre valencià, que es celebra el 16 de juny, la Regidoria d´Educacio, Accio Cultural i Patrimoni Historic realisa esta edicio de les Normes Ortografiques de la Real Academia de Cultura Valenciana, superacio definitiva de les insuficients normes de 1932. Estes normes academiques s´adapten a la realitat de la Llengua Valenciana, respectant la seua valencianitat i caracteristiques i aço nos ha mogut a donar-li difusio, convençuts que l´ortografia es fonamental en el proces de normativisacio i normalisacio del nostre idioma. Mª Dolors Garcia i Broch

Tinent d´Alcalde, Regidora d´Educacio Accio Cultural i Patrimoni Historic

La tradicio grafica
La Llengua valenciana, com qualsevol atra llengua romanica, te una gran tradicio grafica que es troba reflectida en la seua gran produccio lliteraria; no sols caben aci el Segle d´Or i els seus grans escritors (Jaume Roig, Ausias March, Sor Isabel de Villena..), sino tots els atres autors no lliteraris (escrivans, filosofs, notaris, ...), que tambe l´utilisaren en la seua obra. No hem d´oblidar tampoc els parlants d´eixa llengua, que son la part fonamental. Quan la llengua valenciana era oficial, des del segle XIII fins principis del XVIII (Decret de Nova Planta, pel qual s´instaurava oficialment el castella en Valencia), es pot parlar de varietat d´usos grafics dins d´una "norma personal", puix que al no haver organismes que impongueren una norma, esta era reemplaçada per un us grafic basat en els escritors mes importants. No podem dir, per tant, que hi haguera una "norma ortografica" com entenem ara, pero si que hi havia una certa regularitat d´usos i grafies. En arribar als periodos de decadencia (s. XVI-XVIII) i renaiximent (s. XIX) de la llengua valenciana, es quan mes diversificat està eix us ortografic. Els intents de normativisacio son desconeguts en eixes epoques; les propostes existents son de purisme idiomatic, no grafic. Necessitarém aplegar a finals del segle XIX per a que apareguen els primers intents seriosos de normativisacio (J. Nebot i Perez, reunions de Lo Rat Penat -s.XX- Ll. Fullana i Mira,....), que no cristalisaren, en uns casos per la falta d´espenta dels autors, en uns atres per les divergencies dels escritors sobre quina era la modalitat de llengua a utilisar (arcaisant o moderna) o per les circumstancies del moment. L´unificacio ortografica En l´actualitat, gracies als progressos de la llingüistica i ciencies paraleles (sociollingüistica, fonologia, ...) eixa antiga varietat d´usos i propostes no es ya torbadora ni obstacul per a una normativisacio del valencià. Els estudis referents a est aspecte en el segle XIX i XX (a principis) conduiren en 1932 a un acort de principis ortografics conegut per "Normes del 32" o "de Castello"; si be s´ha de dir que ni tots els firmants estaven d´acort, ni les firmaren conjuntament. Estes normes posaren un poc de llum i orde entre els usuaris de la llengua valenciana en la seua forma escrita. Les normes eren una simple copia (en alguns aspectes molt roïna) de les fetes per Pompeu Fabra per a la llengua catalana anteriorment. Es feren -les "bases"- en una gran bona voluntat, pero la ciencia -en general- no pot funcionar ni avançar en "bona voluntat", sino mijant estudis que recolzen les afirmacions que es facen, i en estes bases hi ha notables insuficiencies:

a) de redaccio de les normes b) d´explicacio i documentacio c) de fonamentacio llingüistica d) d´absencia de grafies i, en poques paraules -la mes important-, e) falta d´adequacio a la realitat actual de la llengua valenciana, cosa que -ella a soles- les fa ya d´eixida si no inutils, si element de facil critica. Es per aço i per unes atres circumstancies, que del 32 al 79 ha hagut una serie de modificacions d´eixes normes totalment inadmissibles (tll en lloc de ll, tz en lloc de s, etc.), i una progressiva degradacio d´elles. Lluïs Fullana (firmant de les normes) reedità l´any següent (en el 33) la seua ortografia que discrepava de les normes; J. Mª Bayarri propugnà un sistema grafic (basat en una fonetica apichada) molt particular; Lo Rat Penat en la seua obra difusora de la llengua valenciana, començada pels anys cinquanta i que continúa fins hui, ana acostant-se grafica i lexicalment al catala; M. Adlert, en 1977, propugnà una serie d´innovacions basades en part en la fonetica evolutiva, en part en la tradicio grafica. Mentrestant, la produccio escrita que "oficialment" seguix les "Normes del 32", s´ha apartat ya molt d´elles. Sense por a errar es pot dir que eixes normes no les seguix ningu. En 1979 apareix un sistema ortografic elaborat per la Seccio de Llengua i Lliteratura de la Real Academia de Cultura Valenciana (entitat que en el nom de Centre de Cultura Valenciana fon una de les firmants de les del 32) que supon: a) una superacio de les normes del 32; b) una separacio clara de la normativa de l´Institut d´Estudis Catalans (base de les del 32); c) un intent cientific de dotar a la llengua valenciana d´una codificacio grafica funcional. Esta normativa tingue una "adhesio popular", per part de personalitats i institucions, en un acte celebrat en el Monasteri de Sta. Maria del Puig el dia 7març-81, intervenint diversos membres en representacio de grups culturals de tot el territori valencià. Ortografia que per una atra banda fon oficialisada per mig de la seua adopcio per la Comissio Mixta de Bilingüisme, i que s´ha publicat (en unes llaugeres modificacions, acceptades per la Real Academia de Cultura), baix el titul de "Normes ortografiques de l´Idioma Valencià" per la Secretaria General Tecnica de la Conselleria d´Educacio del Consell Valencià. L´estudi que recolza la normativa de la RACV ha aparegut en 1981 baix el nom de "Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana". EL SISTEMA ORTOGRAFIC VALENCIÀ Les vocals A nivell fonologic el sistema vocalic tonic de la llengua valenciana presenta una substancial diferencia respecte al castella: mentres est a soles te

cinc vocals, el valencià en te set, encara que els signes grafics que les representen ne son cinc: valencià a e oberta e tancada i o oberta o tancada u castella a (ie) e i (ue) o u

La presencia de e i o obertes te una certa correspondencia en castella en els diftoncs ie i ue, compensant aixina l´absencia de les dos vocals obertes per mig d´estos diftoncs. Esta correspondencia no es exacta, per eixemple: vert (e oberta) fa "verde" en castella o poc (o oberta) fa "poco", com es pot vore, sense diftoncs. Les o i e obertes no es corresponen en la quantitat llantina de les vocals; en moltes ocasions responen al context fonetic en el qual apareixen, per eixemple: e (uve baixa dalt) > e : fertil, perit, geni e (signe de la ñ dalt) > e : credit, misteri, debil o (uve baixa dalt) > o : oli, historia, dimoni o (signe de la ñ dalt) > o : codic, gloria, copia per tant, sols podem donar algunes regles, mes o manco generals, de quan apareix una vocal oberta. La qualitat de ser oberta, a banda de la a sols es dona en les vocals e, o, en posicio tonica. Excepcionalment apareixen vocals obertes en posicio atona: desset, deneu Regles de e oberta a) Quan a la e tonica li seguixca una i en la silaba següent: geni, premi, misteri, epidemic, endemic Solament s´exceptuen estes paraules: Valencia, Denia, senia, sequia, sepia, tenia, iglesia

b) Quan la e tonica vaja seguida en la silaba següent, per una u: credul, medula, perpetu, perdua c) Quan la e tonicavaja seguida per alguna de les següents consonants o grups: -e + rr: guerra, serra, ferro, verro -e + r + consonant que no siga labial (m, b, p) o velar (k, g): conversa, vert, merla, infern, caterva -e + consonant labial (m, p, b), per excepcio en Salem, Josep, eixemple i Pep: en tots els atres casos es tancada: fem, ceba, cep -e + x (ks): nexe, text, pretext, sext -e + l : tela, mel, empelt, Elig; excepte armela que es pronuncia en e tacada -e + ct/pt (--ect---, --ept---): objecte, precepte, recepta, insecte d) En el diftonc creixent eu, quan la u procedix de la vocalisacio de -d-, c- o -ty- llatines, sent la e breu en llati vulgar: peu (<pedem) deu (<decem) preu (<pretium) pero tambe tenim casos de e tancada: creure (< credere) creu ( <cruce) Regles de o oberta a) Quan la o tonica vaja seguida en la silaba següent, d´una vocal i: prosodia, hidrofobic, oli, odi. b) Quan la o tonica seguida per una u en la silaba següent: socul, modul, monocul, lobul, globul. c) Tindrem una o oberta quan en llati hi ha un diftonc au o una o (o breu) -- llati au < o (oberta) valencià o (en castella)

pobre cosa poc tesor or -- llati o < o (en una uve baixa dalt) valencià nou roda coll sol

pobre cosa poco tesoro oro o (en castella nuevo rueda cuello suelo

d) En el diftonc decreixent ou, quan la u ve de la vocalisacio d´una d´estes consonants o grups llatins -v- , -ce-, -g-, -b-, -ty-, : moure ( <movere) coure ( <cocere) jou ( <iugu)

roure ( <robore) pou ( <puteu)

e) Generalment, tenim o oberta, quan una o tonica va seguida per una consonant que no siga labial (b, m, p): agronom, ogre, taronja, teolec, hipodrom, osteotom pero tenim paraules en o + labial que presenten la o oberta: nom, fenomen, moble, poble, obra, canelobre Paraules homografes L´importancia en saber pronunciar i distinguir les dos parelles de e i de o no es sols perque eixa es la norma per als valencians, sino perque al mateix servixen per a diferenciar significats. La dificultat està en que l´ortografia no dispon de dos signes per a diferenciar-les, pero aço no es un obstacul important per als que deprenen la llengua valenciana. En valencià trobem:

e oberta a) pel (substantiu, m. s. , cabell Tens el pel ros b) seu (substantiu, m. s.) Era una seu important c) meu (onomatopeya, crit del gat) El gat fa meu o oberta a) molt (verp, p.p. del moldre) ¿Ya haveu molt el cafe? b) solc (verp soldre) Solc anar per ta casa

e tancada pel (contraccio, per + el) Anavem pel riu seu (possessiu, m. s.) Tot aixo es seu meu (possessiu, m. s.) El meu llibre està aci o tancada molt ( adverbi de quantitat) Tenen un roser molt alt solc (substantiu, m. s. espai entre dos cavallons) Este solc està tort

c) sou (substantiu, m. s., quantitat de sou ( verp ser) diners estipulada per un treball) Te un sou dels bons Vosatres no sou analfabets Paraules homografones En l´apartat anterior tractavem de les paraules que, tenint la mateixa grafia, es pronunciaven de distinta forma. Conve coneixer que hi ha molts casos, en valencià, de paraules que presenten la mateixa grafia i la mateixa fonetica; es tracta de les paraules homografones. Podem classificar-les en : a) Homografones absolutes, tenen la mateixa categoría gramatical: 1ª pers. sing. , present indicatiu, cantar 1ª pers. sing., present subjuntiu cantar 3ª pers. sing., present subjuntiu cantar 2ª pers. sing., perfecte indicatiu, parlar 2ª pers. sing., pret. imperfecte subjuntiu, parlar 2ª pers. sing., present indicatiu, vindre 2ª pers. sing., present indicatiu, vendre

cante

parlares

vens

b) Homografones parcials, tenen distinta categoria gramatical: creu substantiu, f. s., simbol propi dels cristians 3ª pers. sing., present indicatiu, creure sustantiu femeni, plural de porta 2ª pers. sing., present indicatiu, portar 2ª pers. sing., present subjuntiu, portar substantiu, m. s., recipient 3ª pers. sing., present indicatiu, poder

portes

pot

LA SILABA. LES AGRUPACIONS VOCALIQUES La silaba La silaba es cada una de les unitats (fonetiques o fonologiques) en les quals es poden dividir les paraules, podent estar constituides per un fonema o per mes d´u. Els fonemes que formen la silaba s´agrupen al voltant d´un nucleu silabic, que sempre es vocalic. Tota silaba està constituida per un nucleu (fonema vocalic) i uns margens (fonemes vocalics o consonantics). Una paraula tindra tantes silabes com vocals, excepte els casos d´agrupacions vocaliques com els diftoncs o triftoncs, aixina: co-sa pa-rent plou-re (c, s, margens silabics) (o, a, nucleus silabics) (p,r,n,t, margens silabics) (a, e, nucleus silabics) (p,l,u,r, margens silabics) (o, e, nucleus silabics)

Classificacio Segons la seua estructura, podem classificar les silabes en: a) obertes: Quan la silaba acaba en nucleu vocalic. La vocal es diu lliure: do-na, ca-sa b) travades: Quan el final de silaba no es nucleu silabic. La vocal es diu travada: tres, riu, tau-lell Agrupacions vocaliques: Diftonc i triftonc Com hem vist ades, en una mateixa silaba pot haver elements marginals vocalics (la u en riu, la i en caixa, ...) que no formen o que no pertanyen a una

silaba diferent del nucleu. En eixe cas parlem de diftonc (dos vocals en la mateixa silaba) o de triftonc (tres vocals en la mateixa silaba). Quan la tonicitat d´una paraula anira en una silaba que tinga un diftonc o un triftonc, l´accent fonetic sols pot recaure en la vocal nuclear, mai en la semivocal o en la semiconsonant: dibuix aguaita bescuit [dibuis[ [agwáita[ [beskwít[

Segons el grau d´obertura*, els diftoncs poden ser: a) creixents: De menor a major grau d´obertura b) decreixents: De major a menor grau d´obertura. c) neutres: Quan el grau d´obertura de les vocals es paregut. Creixents L´estructura d´un diftonc creixent es la semiconsonant u + vocal. En valencià l´unica vocal que funciona com a semiconsonant, normativament, es la u, que pot apareixer en les següents combinacions: 1) Vocal tancada + vocal oberta (u + a/e/o) a) u precedida de q o de g: (q,g + ) ua quatre, igual (q,g + ) üe (oberta) freqüencia, güelf (q,g + ) üe (tancada) freqüent, següent (q,g + ) uo (oberta) quorum, llenguota (q,g + ) uo (tancada) quotidia, quocient b) u intervocalica, formant silaba en la vocal següent ua ue (e tancada) meua, teua, seua, encaua teues, estiuem

2) Vocal tancada + vocal tancada (u + i [wí[ ) c) u precedida e q o de g: (q,g + ) üi obliqüitat, llingüistica

d) u precedida o no d´una atra consonant:

ui

hui, huit, huitanta, huitantena, cuit, buit, fruit, fruita, lluita, cuina, cuiro,.....

NOTA: Encara que a soles es considera com a semiconsonants la u, existix en valencià una semiconsonant i [ j[ en paraules com: tendencia [sja[, preposicio [sjó[, pero esta pronunciacio es considerada -generalmentcom a un castellanisme fonetic. Decreixents L´estructura que presenten els diftoncs decreixents es vocal + semivocal. Els diftoncs decreixents poden presentar les següents combinacions vocaliques: 1) Vocal oberta + vocal tancada (a/e/o + i/u) a) a,e,o, seguides de les vocal i, u au eu (e oberta) eu (e tancada) ou (o oberta) ou (o tancada) caure deu (10) deure mou sou (ser) ai ei (e oberta) ei (e tancada) oi (o oberta) oi (o tancada) aixina ¡ei! peix boira boiros

2) Vocal tancada + vocal tancada (u/i + i/u) b) ui [úi[ muiga, muigues, bruixa, fluix, dibuixa,.... c) iu [íu[ niu, riu, escriu, inventiu, actiu, chiules, chiula, viuda, lliura, piula, .... Neutres Donem este nom als grups vocalics tautosilabics que estan composts per dos vocals tancades i atones (excepte: huitava, huitantena, en els quals el diftonc ui no pert la qualitat de creixent), son combinacions de les vocals i, u: a) ui [ui[ fruitera, cuiner, cuirer, buidar,.... bruixeta, afluixar, dibuixar, .... b) iu [iu[ chiular, chiulaves, viudetat, lliurament, piular, ....

Casos en els quals no hi ha diftonc a) Quan s´ajunten dos vocals obertes o una oberta i una tancada que siga tonica: atea, peage, israelita, crua, lloa, rao, coa,.....

b) Quan la i o la u, precedides de les vocals a, e, o, siguen toniques (porten accent): veï, roïn, coïa, païs, .... Tampoc formaran diftonc en els derivats, encara que deixen de ser toniques: veïnat, païsage, peüquet, arroïnar, ... c) Quan la i anira seguida per una u o una i que porte dieresis (ü, ï) en casos com: diürn, chïita,.... d) Quan la u (no precedida de g o de q) anira seguida d´una i en dieresis (ï): inocuïtat, jesuïta,... e) En les flexions dels verps acabats en -air, -oir, -uir: agraia (a-gra-i-a), traduixen (tra-du-i-xen),.... f) Quan la i o la u aniran darrere d´un prefix: reunir (re-u-nir), contraindicacio (con-tra-in-di-ca-ci-o), ..... g) En les terminacions -isme, -iste, -ista, ible, -isar, -isant, -isat, -um: traduible (tra-du-i-ble), omnium (om-ni-um), ... Els triftoncs A l´existencia de tres vocals pertanyents a la mateixa silaba li diem triftonc. La seua estructura es la semiconsonant u + vocal + semivocal (i/u). La tonicitat sempre va en la vocal nuclear que es la central. En valencià tenim els següents triftoncs: uai ueu uiu aguaiteu (a-guai-teu), aguaitava (a-guai-ta-va) encaueu (en-ca-ueu) poueu (po-ueu), estiueu (es-ti-ueu), creueu (cre-ueu) peuiu (pe-uiu), riuiu (ri-uiu), jouiu (jo-uiu)

La separacio silabica Per regla general una paraula te tantes silabes com vocals o grups vocalics (diftoncs o triftoncs) tinga. La seua separacio fonetica, normalment, no oferix dificultats, pero, a voltes, a l´hora d´escriure pot ser un poc mes dificil. En l´escritura seguirém les següents regles: a) Tota consonant forma silaba en la vocal següent: po-ma, pe-dra. b) Els grups consonant = liquida (l, r) formen silaba en la vocal següent (bl, br, pl, pr, cl, cr, gl, gr, fl, fr, tr, dr): plo-vi-a, cre-ma-ba, a-gra-ir, glo-pe-jar.

c) Les consonants que precedixquen a la primera vocal van junt ad ella silabicament: psi-qui-a-tric, trau-re d) Les consonants que seguixquen a l´ultima vocal (que siga nucleu silabic) formaran silaba en ella: com-post, ho-mens e) Quan hi haura tres o quatre consonants juntes, les dos primeres pertanyen a la silaba anterior (excepte en el cas indicat en el punt b) i les atres a la posterior: trans-por-tar, subs-criu-re, un-flar f) Les vocals o diftoncs inicials de paraula son silabes independents: ai-re, o-fe-gar. g) Els prefixos formen silaba independent: dis-gre-gar, a-nor-ma-li-tat, i-le-gal, com-pen-sar NOTA: hi ha paraules en les quals els prefixos o els components podem separar-los de dos formes: nosatres nos-a-tres/no-sa-tres, transit transit/tran-sit h) Els sons representats per grups consonantics tautosilabics o digrafs, pertanyen sempre a la silaba següent (o a l´anterior en el cas de -ig final de paraula o de silaba). En el cas de ser finals de paraula formaran silaba en l´ultima vocal o diftonc: CH NY SS percha penyora passar per-cha pe-nyo-ra pa-ssar LL RR IG ralla arreu despaig ra-lla a-rreu des-paig

NOTA: El grup TZ, es heterosilabic i, per tant, pertany a silabes diferents: dotze, bet-zo I) Les formes apostrofades: perposicio (d´) , articul (l´) i pronoms, (m´, t´, ...) formen silaba fonetica en la vocal següent. En el cas dels pronoms reduits (´m, ´t, ...) la silaba la formaran en la vocal anterior: d´anar l´home m´envia porta´m ORTOGRAFIA DE B / P Grafia i so La grafia b representa un so bilavial sonor. La seua notacio fonetica es [b[. Tambe pot presentar un so fricatiu quan va entre vocals, per eixemple: d´a-nar l´ho-me m´en-vi-a por-ta´m

abella, jacobi; en este cas la suea transcripcio es [ [. Ocasionalment s´ensordix, donant una p fonetica, [p[, quan va davant d´una consonant sorda, aixina ocorre en paraules com: obtindre, dissabte; conve tindre en conte aço per a escriure correctament. El correlat sort de la b es el so bilavial oclusiu sort, representat ortograficament per la p i que transcrivim [p[. Este so pot desapareixer quan parlem, sobre tot entre una m i una s. En algunes ocasions pot articular-se com una b quan vaja seguida de consonant sonora o vocal: hip notic, cap aci. Escritura S´escriu b: a) En posicio inicial i interior de paraula, no en final: bossa, bassa, acabar, embenat. Excepte en la preposicio arcaica ab, substituida en tots els usos per la preposicio en b) En els prefixos ab, abs, ob, sub, subs: absencia, abdicar, abstinencia, abstraure, obturar, obtindre, obstruir, obstaculisar, subdivisio, subvertir, substantiu, subscriure c) En les paraules començades pels prefixos bi, ben, bene: bisexual, bisilabic, benamat, benfet, benefici, benefactor d) Davant de t, pronunciada com una p, en algunes paraules com: dissabte, dubte, dubtar, sobte, subtil Encara que tambe pot apareixer una p davant de t. Cal no confondre estos casos en els prefixos indicats en l´apartat b: optica, optimisme, apte, optar. e) Davant de d en paraules com: cabdell, hebdomadari f) Darrere de m: tombar, ombriu, embenar Excepte: tramvia, duumvir, triumvir, .... i quan es tracte del prefix circum-: circumvalacio, circumvolucio

g) En les terminacions en -ble (-able, -ible, -uble), -bunt, -bilitat, i en l´infix -bil-: lloable, temible, voluble, meditabunt, amabilissim Excepte civilitat, derivat de civil. h) Davant de r i l, sempre que pertanya a la mateixa silaba; es tracta dels grups consonantics br i bl: cabra, sobra, poble, blau, bramar i) En les paraules acabades en -buir: atribuir, retribuir, contribuir j) En derivats de paraules acabades en p: llop --adop-calp-lloba, llobet adobar, adobada calba, calbet

verp---verbal, verboide Jacop---Sogorp--corp--jacobi, jacobiniste sogorbi corba, encorbar, corbat

Encara que hi ha molts casos a on la p es conserva: glop--- glopada, glopejar serp--camp---colp---S´escriu p: a) En inicial, interior i final de paraula pantaix, captar, llepol, recepta, cep b) Darrere de m (v. escritura de la b, apartat f): empeltar, importar, impondre, mampendre serpeta, serpejar campejar, acampar colpejar, colpet

c) Darrere del prefix ben-: benparlat d) En les terminacions -fop i silap, encara que els derivats o unes atres paraules de la mateixa familia transformen la p en b: xenofop, pero bisilap, pero xenofobia, xenofoba bisilaba, bisilabic

e) Davant de t generalment (v. escritura de la b, apartat d): acceptat, captar, concepte f) En final de paraula quan vaja entre m i s: temps, camps, contratemps, corromps g) En final de paraula, encara que en els derivats es transforme en b: calp--superp---cup---o es conserve: cep--colp--cepet colpejar calba superbia cubic

h) Es correcta la supressio de la p en paraules com escritor i derivats, si be en uns atres casos similars es conserva (p + t): recepta, concepte, apte, optic i) Es correcta tambe l´escritura de n + t / n + c, en lloc dels grups triconsonantics originaris, mpt / mpc, en paraules com: assunt, en lloc d´assumpt exent, en lloc d´exempt redencio, en lloc de redempcio conte, en lloc de compte tentar, en lloc de temptar

sintoma, en lloc de simptoma j) Els grups triconsonantics dels quals la p forma part apareixen en paraules molt cultes o llatinismes, pertanyent, en molts casos, a nivells especialisats de la llengua o de la ciencia: MPT: impromptu MPS: metempsicosis ORTOGRAFIA DE S / SS / C / Ç Grafia i so El so [s[ alveolar sibilant sort, el representat en valencià per quatre grafies: s, ss, c, ç. Estes son les posicions o llocs a on apareix cada grafia: a) s -inicial de paraula: sabata, sorprendre -interior darrere de consonant: pansa, dacsa -interior intervocalica, darrere d´un prefix que arremate en vocal: antesala, asimetric, contrasagell, presupost -interior entre vocals: pressio, massa -inicial o interior, sempre que vaja seguida de e, i: cendrer, frances, places, cinc, accident, felicitat -interior de paraula, sempre que en derivar li toque ç o c: infeliç: infeliços, infelicitat audaç: audaços, audacia comerç: comerços, comerciant

b) c) d)

ss c

ç

La -s final, o interior -s-, pot transformar-se en sonora [z[, en contacte en la vocal o consonant sonora següents: esgarrany, des d´ahir. Per a l´escritura d´este so hem seguit, com a norma general i en els casos certs, el criteri següent: LLATI c + e, i t + e, i ch + e, i qu + e, i c/ç VALENCIÀ

unes atres etimologies no llatines Escritura S´escriu s:

s / ss

a) En inicial de paraula, darrere de consonant i en final: suro, sucar, balsem, conversa, furs, mas. b) Entre vocals, quan vaja darrere d´un prefix acabat en vocal be siga d´orige llati o grec. La pronunciacio es de esse sorda: - prefixos llatins ante: bi / bis: contra: sobre: supra: tri: uni: -prefixos grecs a (negacio): asepsia, asincronisme anti: antisemita, antiseptic, antisocial antesala biseccio, bisemanal contrasentit sobreseïment, sobresou suprasensible trisacarit, triseccio unisexual, unison

di / dis (< dys, indicant dos, transtorn) disepal, disuria, disenteria hipo: mono: para: penta: tetra: hiposulfat, hiposulfuros monosilabic, monosepal parasintesis, parasistole pentasilabic tetrasilabic

c) En el prefix trans, quan vaja seguit d´una paraula que comence per una s: transubstanciacio transuar transunt S´escriu ss: a) Entre vocals: travessa, missa, vassall, necessari, sessio b) En les paraules que comencen per a + s + vocal, sempre que esta a no funcione com un prefix negatiu: assistencia, assimilar, associar, assessorar Excepte les següents paraules i els seus derivats, que es pronuncien en esse sonora: ase, Asia i asil c) En les paraules començades pels prefixos des- i dis- quan la següent tinga per inicial una s. Estos prefixos indiquen: oposicio-contrarietat, orige-procedencia i extensioseparacio: dessalar, dessucar, dessuar, disseccio, dissenyar, dissolucio d) En el sufix -issim (femeni i plurals tambe): rectissim, plenissima, blanquissims, rogissimes. Pero en la terminacio -esim (distinta a al que estem tractan) se n´escriura solament una: contentisim, deumilesim e) En paraules com les següents, en els seus derivats o que pertanyen a la mateixa familia (substantius, adjectius o verps): -agressio, agressor, congressiste, disgressio, ingressar, ingressos, progressar, regressio, transgressor -besso, bessona, bessonada, abessonar -cassar, cassacio, fracassar, fracassos (< llati eclesiastic transsubstantiatio) ( < trans + suar) (< transumptus)

-cessio, cessar, accessible, accessos, accessori, inaccessible, antecessor, concessio, concessionari, excessiu, incessable, intercessor, predecessor, processo, processat, recessio, successos, successor -classe, classificar, classic, classificacio -(colos) colossos, colossal, colossalisme -confessar, confessio, professar, professio, professor -(cras) crassa, crassitud -escissio, rescissio, abscissa -(espes) espessa, espessos, espessar, desespessar -(ser) essencia, interessar, interessos, desinteressar -fossa, fosser, fossar, fossil, fossilisar -(gros) grossos, grossor, grossaria -massa, massage, massificar -missa, comissio, dimissio, admissio, transmissio -necessari, necessitar, innecessari -(os) ossos, ossificar -passar, passera, passejar, passiu, impassible -possible, possibilitar, possessiu, possessionar -(ros) rossa, rossejar -(tos) tosseta, tossir -vassall, vassallage, avasallar f) En paraules que assimilen el grup rs a ss (bursa) (cursu) (dorsu) bossa cossari dos, endossar

(morsu) (versu)

mos, mossegar, mossos travessar, travessa, travesser

g) En paraules d´etimologia no llatina com: Alcasser Almassera alficos: arros: massis: tapis: tramus: tros: alficossos, alficossera arrossos, arrosser massissos tapissos, tapissar tramussos trossos, trossejar

h) En final de paraula no apareix mai, pero podem trobar que en els derivats es duplique o es conserve simple. Es convenient vore les regles de formacio del femeni i del plural: gros : tramus: pereos : mes : S´escriu c a) En inicial i interior de paraula davnt de les vocals e, i cent, necessari, cinquanta, posicio En final de paraula, per al so que estem tractant [s[, s´usa la ç maui la c que sonaria [k[ b) En les terminacions -anci, -ancia, -encia ranci, Constanci, elegancia, abundancia, residencia, excelencia c) En les terminacions -ici, -icia, icie: edifici, servici, avaricia, justicia, calvicie, superficie grossa tramussos pereosa, pereoses mesos

d) En les terminacions -aci, -acia Ignaci, prefaci, Horaci, desgracia, Alsacia, democracia Excepte: Atanasi, gimnasi, Anastasi, potasi, antonomasia, Asia, Atanasia, Eurfrasia, paranomasia. e) En l´acabament -cio; pero cal tindre en conte la posibilitat d´escriure -sio / -ssio. Per ad estos casos conve consultar les regles sobre s/ss: acceptacio, aplicacio, condicio, votacio f) En paraules de la mateixa familia podem trobar alternances entre c/ç, depenent unicament de la vocal següent. Mai es produira una alternança entre c / ç i s / ss forcejar, forçut, força dolcea, endolcir, dolç, dolçor cacera, caça, caçador calcer, calceta, calça, calçar capacitat, capaç, capaços g) En interior de paraula, formant part dels grups consonantics heterosilabics següents: - CC, pronunciat [ks[ abstraccio accedir accelerar accent acceptar accident accio afliccio afeccio calefaccio coccio conduccio direccio diccionari deduccio extraccio ficcio infeccio inspeccio prediccio produccio proyeccio refraccio restriccio satisfaccio seduccio succes succeir transaccio

- PC, pronunciat [ps[

accepcio, concepcio, excepcio, opcio, recepcio - SC, pronunciat [ss[ abscissa, ascens, ascensio, asceta, discernir, disciplina, consciencia, escena, escenari, esceptic, fasciste, suscitar - XC, pronunciat [ks[ excedencia, excedir, excelencia, excelent, excels, excentric, excepcio, excepte, exces, excessiu, excitar S´escriu ç: a) En interior de paraula seguida de les vocals a, o, u i en final quan els derivats porten c o ç: alçar, llançar, aço, veloços, vençut, forçut, tenaç (tenaços, tenacitat), feliç, (feliços, felicitat) b) En les terminacions -ança, ença: esperança, lloança, renaixença, coneixença Excepte en unes atres paraules, que s´escriuen en s, perque no es tracta d´esta terminacio: ansa, cansa, dansa, descansa, defensa, ofensa, pensa. c) En els adjectius de tres terminacions (una per al singular i dos per al plural) acabats en el so de [s[. El singular i el plural masculi porten ç, mentres que el plural femeni porta c: atroç, audaç, capaç, contumaç, eficaç, feraç, feliç, , feroç´, incapaç, ineficaç´, infeliç, loquaç, mordaç, perspicaç´, rapaç, sagaç, suspicaç, tenaç, veloç atroç: atroços, atroces audaç: audaços, audaces feliç: feliços, felices d) En els derivats en -uçar i -uço: esbatuçar, engatuçar, escabuço e) En els sufixos -aç, -iç, uç, que indiquen aument, despectivitat, implicacio o propietat:

canem: canemaç, canemaços gran: grandaç, grandaça, grandaços (grandaces) ma: manaça (manaces)

groc: groguiç, groguiça, groguiços (groguices) ferro: ferriç, ferriça, ferriços (ferrices) canya: canyiç, canyiços pa: paniç, paniços palla: palluç, palluços palla: palliça, (pallices) pobre: pobruç, pobruça, pobruços (pobruces) i aixina una serie de paraules que porten estos sufixos en la seua forma masculina o femenina: fogaça, gentuça, mejuça, pastiç, hortaliça, pelliça, rabaça; tenint present que usarem la ç quan es tracte d´estos sufixos, pero no quan es tracte de paraules primitives que porten ya estes terminacions com: tassa, bassa, missa, matis, tramus. f) Podem establir una certa correspondencia entre la ç del valencià i la z del castella: braç (brazo), març (marzo), esperança (esperanza), cuiraça (coraza), hortaliça (hortaliza), sedaç (cedazo)... Encara que n´hi ha moltes atres paraules que no corresponen, sobre tot quan son d´orige no llati: sucre (azúcar), alcasser (alcázar), safra (azafrán), tramus (altramuz) ORTOGRAFIA DE S / Z Grafia i so Les grafies de s i z representen el so alveolar fricatiu sonor, foneticament [z[. Hi ha casos en els quals una s sorda pot convertir-se en sonora; aço ocorre quan està en contacte en un so sonor, be siga vocalic, be siga consonantic: els durà des velar. Ara tractarém en quines posicions apareix cada grafia: a) La s apareix en posicio intervocalica: guisar, desori

b) La z apareix en qualsevol posicio excepte en final de paraula: zel, onze, amazona, zoomorf Escritura: S´escriu s: a) En interior de paraula entre vocals: casa, cosir, rosari, visitar b) En els prefixos des i dis seguits de vocal, haig o consonant sonora: desaiguar, desheretar, desviure, disbarat, disgust c) En els participis dels verps que no la duguen en l´infinitiu: encendre: remetre: estendre: ences, escesa, encesos, enceses remés, remesa, remesos, remeses estés, estesa, estesos, esteses

d) En els genticilis acabats en -s: finlandes, angles andalus Excepte en : suïs, suïssa, suïssos, suïsses rus, russa, russos, russes e) En el femeni dels substantius que indiquen ofici, professio, dignitat, carrec o titul: abat : abadesa, abadeses princep: princesa, princeses marques: marquesa, marqueses deu: deesa, deeses finlandesa, finlandesos, finlandeses anglesa, anglesos, angleses andalusa, andalusos, andaluses

sastre: sastresa, sastreses comte, comtesa, comteses f) En el masculi plural i en el femeni, singular i plural, dels adjectius arrematats en -os: (fil) filos : filosa, filosos, filoses (gloria) glorios: gloriosa, gloriosos, glorioses (honra) honros: honrosa, honrosos, honroses (suc) sucos: sucosa, sucosos, sucoses (veri) verinos: verinosa, verinosos, verinoses (voluntat) voluntarios: voluntariosa, voluntariosos, voluntarioses S´escriu z: a) En inicial de paraula zel, zero, zinc, zeta, zona b) En interior de paraula: colze, onze, dotze, tretze, donzella, benzina, trapezi, amazona, senzill, setze c) En el prefix zoo-: zoofilia, zoologia, zoomorf, zootecnia, zoofit d) en els sufixos -zoari, -zoic i -zou: protozoari, paleozoic, mesozoic, protozou, mesozou ORTOGRAFIA DE C / K / QU / Q Grafia i so Les grafies de c, q, k, i els digrafs qu i ch, representen el mateix so: es tracta del so velar, oclusiu, sort, que foneticament es representa per [k[. No obstant , cadascu dels digrafs i de les grafies apareixen en determinades circumstancies com vorem:

a) La "c" apareix en : -inicial davant de a, o, u: casa, correr, cup -interior, intervocalica o darrere de consonant, seguida de a, o, u: tacar, acurtar, recort, penca, encobrir, discussio -final de paraula: tinc, prec b) La "q" apareix en : -inicial davant de u, seguida de les vocals a, o: quatre, quorum -en interior, intervocalica o darrere de consonant, seguida de a, o: equador, aquos, enquadrar c) La "k" apareix en: -qualsevol posicio, pero a soles en paraules d´orige no llati: kaiser, kantia, York, troskiste d) El digraf "q" apareix en: -inicial davant de e, i: queixa, quimera -interior, intervocalica o darrere de consonant, seguida de e, i: aquell, equivocar, enquestar, inquietar. Si la "u" s´ha de pronunciar durà dieresis "ü" (qü): eqüestre, obliqüitat e) El digraf "ch" apareix en: -final de paraula i com a excepcio: Alberich, Bosch, Lluch, Domenech Albuixech Escritura S´escriu c: a) En inicial i interior de paraula, sempre que darrere vagen les vocals a, o, u: coure, caure, culpar, incapa´, acollar, inculpar b) En els grups consonantics tautosilabics cr i cl: clau, cremar, inclos, malcregut c) En final de paraula,si be cal tindre present que en derivar pot conservar-se o transformar-se en -qu- per a mantindre el so; en este cas portarà darrere les vocals e o i :

sec: poc:

seca, secà, sequetat, sequia,.... poca, poquet, poquea,....

fosc: fosca, foscor, fosques,.... Esta regla es aplicable als femenins plurals dels substantius i adjectius acabats en -ca: tenca: taca: blanca: brusca: tenques taques blanques brusques

d) En final de paraula, tenint en conte que la derivacio pot mantindre o canviar la c per g (davant de a, o, u,) o per gu (davant de e, i): amic: fanc: groc: amics, amiga, amigues fangos, fanguera groga, grogor, grogues

e) En les terminacions masculines de les paraules acabades en: -fac: -fuc: -lec: -goc: -turc: antropofac, antropofacs febrifuc, febrifucs teolec, teolecs demagoc, demagocs dramaturc, dramaturcs

Pero s´escriura g o gu en les formes femenines i en els atres derivats: - antropofaga, antropofagues, antropofagia - febrifuga, febrifugues -teologa, teologues, teologia -demagoga, demagogues, demagogia

-dramaturga, dramaturgues, dramaturgia f) En els adjectius conspicu, inocu, perspicu, promiscu i vacu, que tenen la següent derivacio: conspicu : conspicua, conspicus, conspicues, conspicuament, conspicuitat inocu: inocua, inocues, inocuament, inocuitat

perspicu: perspicua, perspicus, perspicues, perspicuament, perspicuitat promiscu: promiscua, promiscus, promiscues, promiscuïtat,promiscuament, promiscuar vacu: vacua, vacus, vacues, vacuïtat, evacuar, evacuacio

Les combinacions de c + u + a/e/ï son bisilabiques. g) En els adjectius: inicu, oblicu, propincu, que presenten la següent derivacio: inicu: iniqua, inicus, iniqües, iniquament, iniquitat oblicu: obliqua, oblicus, obliqües, obliquament, obliqüitat, obliquar propincu: propinqua, propincus, propinqües, propinqüitat Les combinacions q + u/ü + a/e/i son monosilabiques. h) En interior de paraula, formant part dels grups heterosilabics següents: CC: accio, diccio, accent, accidental, acceptacio, ... pronunciat [ks[ CD: anecdota, anecdotic, sinecdoque, .... pronunciat [gd[ CM: dracma, acme, .... pronunciat [gm[ CS: sacseig, dacsar, facsimil, .... pronunciat [ks[ CZ: eczema, eczematos,..... pronunciat [gz[

S´escriu q: a) Davant de u, en inicial i interior de paraula, seguida de a, o: aquos quallar, quaranta, quocient, quota, equanim, equatorial, Excepte: vacua, perspicua,.... (v. C, apartat f) b) En el femeni singular dels adjectius oblicu, inicu, propincu, (v. C. apartat g). S´escriu qu: a) En inicial i interior de paraula quan vagen darrere les vocals e, i: queixa, quirat, aquelles, sequiol b) En el femeni plural dels substantius i adjectius acabats en -ca: tenca: placa: fosca: blanca: tenques plaques fosques blanques

c) Quan la u d´este digraf vaja seguida de e, i, i l´hajam de pronunciar, li posarém dieresis: freqüent, conseqüencia, pasqües, eqüestre, obliqüitat, aqüifer Cal recordar que estes combinacions q + ü + e/i son monosilabiques S´escriu k: a) En paraules d´orige estranger i noms tecnics de diversa procedencia: kaiser kantia kantisme karstic knut krausisme kirieleison/kyrieleison berkeli (Bk) kurchatovi (Ku) kripto (Kr) kelvin York

krausiste

.....

b) En els composts del prefix kilo-: kilometro, kilogram Encara que tambe es admissible l´escritura d´estes paraules en qu: quilometro, quilogram com es fa en uns atres casos, adaptant la fonetica a les grafies existents com ha ocorregut en : caoli, curt, quiste,.... S´escriu ch: a) En els antroponims i toponims que mantenen esta grafia per tradicio: Estruch, March, Albiach, Bosch, Domenech, Alberich, Albuixech, .... En tots els casos la ch es pronuncia [k[; i no [c (+ be baixa damunt)[ com fan alguns que desconeixen la fonetica valenciana d´estes paraules. ORTOGRAFIA DE CH / IG / G Grafia i so El so [c (+ be baixa damunt) [, palatal africat sort, està representat en la llengua valenciana pels digrafs ch i ig, a mes de la grafia simple g. Sols s´ha de tindre en conte el lloc de cadascu en la paraula. Aixina la ch pot apareixer en qualsevol posicio (excepte en final que sona [k[ ) : chapallo, chafar, puncha, porchada, deixant la -ig i -g per a final de paraula: maig, veig, raig, mig, Escrig. Per a una documentacio i explicacio del digraf ch en valencià veja´s "Documentacio formal de l´ortografia de la llengua valenciana". Escritura S´escriu ch a) En inicial i interior de paraula:

chufa, chiular, chulla, bachiller, archiu, puncha Apareix tambe en posicio final de paraula representant el so [k[ en llinages i toponims: Broch, Alberich. En este cas mai se pronuncia com a so [c (+ be baixa damunt) [. b) En els derivats d´algunes paraules que acaben en -ig o -g: caprig: caprichos, caprichós gavaig: gavachos, gavachet campeig: campechos cartuig: cartuchos, cartuchera empaig: empachar despaig: despachar escabeig: escabechina, escabechar Cal tindre present que hi ha paraules que deriven en g o j, segons els casos, i tambe acaben en -ig, -g (v. IG, apartat a). S´escriu ig: a) En final de paraula, darrere de les vocals a, e, o, u: maig, vaig, lleig, veig, roig, boig, fuig, El Puig En estos casos el digraf -ig sona [c llegir ni pronunciar la -i- com fan alguns.
(+ be baixa damunt)

[ no s´ha de

La derivacio pot fer-se en j o en g, segons la vocal següent: roig: roja, rojor, roges lleig: lleja, lleges, llegea estoig: estoget, estojos, estojar garaig: garaget, garajos Per als casos en els quals la derivacio es ch, vore CH, apartat b.

b) En final de paraula, darrere de consonant, en unes poques paraules, totes elles toponims: Elig, Barig, Borig (alqueria del terme de Cullera), Garig (castell i vila,1267, Bolulla, Alacant), Berig (coves de Borriol, Castello), Felig (alqueria enter Vilamarchant i Benaguasil). Per excepcio es pronuncia la i del digraf ig en: Calig i Tirig. c) En el present del subjuntiu dels verps purs del tercer grup acabats en -gir: afegir, afligir, fregir, fugir, llegir i regir, que seguixen este model: afigga i no afixga / afixca afiggues i no afixgues / afixques afigga i no afixga / afixca afiggam i no afixgam / afixcam afiggau i no afixgau / afixcau afiggen i no afixguen / afixquen S´escriu g: Solament en final de paraula quan vaja precedida d´una i tonica: mig, desig, llig, rig, frig, trepig Els derivats s´escriuran en g o en j segons la vocal que vaja darrere: mig: miger, mijana desig: desiget, desijar, desijos ORTOGRAFIA DE D / T Grafia i so Les grafies t i d corresponen a la fonetica dels sons [t[ dentoalveolar oclusiu sort i [d[ dentoalveolar oclusiu sonor. En algun cas, per fonetica sintactica, la t final de paraula pot sonorisar-se per

estar en contacte en un so sonor, be siga vocalic, be siga consonantic, pero la grafia es manté. Les dos grafies poden apareixer en qualsevol posicio de la paraula, excepte la d que no la trobem mai en final absolut, encara que paraules de la mateixa familia tinguen de en lloc de t Escritura S´escriu d: a) En el prefic llati ad: adjudicar, admirar, admetre, advertir No s´ha de confondre este prefix en l´at d´unes atres paraules gregues, en les quals la t sol pronunciar-se d per estar en contate en consonant sonora; aço ocorre en : atles, atlantic, atlantisme, atletic, atleta, atmosfera, atmosferic, atletisme, atlant,.... b) Els participis dels verps canvien la t del masculi singular per una d en el femeni -singular i plural-: tancat: tancada, tancades, pero tancats (masculi plural) begut: beguda, begudes, pero beguts (masculi plural) llegits: llegida, llegides, pero llegits (masculi plural) Excepte absoldre, que fa: absolt, absolta, absolts, absoltes, i uns atres verps com: moldre, coure, dir, dur, escriure, fer, riure, traure, vore, estrenyer, cobrir, morir, obrir,.... c) En el grup tautosilabic dr: drago, drapada, perdre, lladre d) En molts substantius i adjectius, el masculi (en singular) i en plural, present a una t, pero el femeni (en singular i en plural) i els derivats poden dur una d (v. regles de la t) S´escriu t: a) En la terminacio -bunt (en masculi singular i plural) moribunt, moribunts, pero moribunda, moribundes tremebunt, tremebunts, pero tremebunda, tremebundes

nauseabunt, nauseabunts, pero nauseabunda, nauseabundes meditabunt, meditabunts, pero meditabunda, meditabundes b) En el masculi singular i plural de les terminacions -ant (<andus) , -ent (<endus) i -unt (<undus): educant, educants, pero educanda, educandes reverent, reverents, pero reverenda, reverendes estupent, estupents, pero estupenda, estupendes fecunt, fecunts, pero fecunda, fecundes iracunt, iracunts, pero iracunda, iracundes examinant, examinants, pero examinanda, examinandes c) En els substantius femenins acabats en -etut i -itut: inquietut, mansuetut, magnitut, vicisitut d) En el masculi singular i plural de molts substantius i adjectius, encara que en el femeni i en la derivacio canvien la t per una d: buit, buits, pero buidar, buidor, buidament amat, amats, pero amada, amador e) En les paraules planes acabades en vocal + t, encara que la derivacio puga transformar la t en d: acit, acits, pero acida, acides, acidea arit, arits, pero arida, aridea oxit, oxits, pero oxidar, oxidasio aracnit, aracnits, pero aracnida, aracnides f) En el grup tautosilabic tr: triptic, treballar, atraure, patriarca, batre g) En grups heterosilabics com: TL: atletic, atlant

TM: setmesi, atmosferic TN: etnic TZ: dotze, setze, tretze ORTOGRAFIA DE F / V B Grafia i so El so labio dental fricatiu sonor [v[ està representat per la grafia v en qualsevol posicio. Cal dir que la distincio respecte a la b, bilavial oclusiva sonora, es fa en la major part del Regne de Valencia a on es parla valencià: es, per tant, la norma en la fonetica la distincio entre els dos sons. Per una atra banda la f grafia el so labiodental fricatiu sort [t[ que pot apareixer en qualsevol posicio, inclosa la final, mentres que la seua parella, la v [v[, a soles es presnta en inicial i interior, pero no en final absolut. Pot donar-se el canvi de -f > -v- en la derivacio de paraules dins de la mateixa familia: serf, serva, servitut. Escritura S´escriu f: a) En inicial, interior i final de paraula: finestra, forat, aforrar, regolfada, tuf, baf Hi ha algunes paraules que en derivar transformen la final en v: serf, pero serva, servir, servitut, servicial b) En els grups consonantics tautosilabics fr i fl: fret, flama, nafra, afluixar c) Darrere de n, quan esta forme part dels prefixos con-, en-, in-, conformar, enfilat, infondre d) Darrere de m, en el prefix circum-: circumferencia, circumflex e) Darrere de m, en moltes paraules d´orige grec o grec-llati, com per eixemple:

amfibi, amfibia, amfibol, amfibologia, amfibologic, amfiteatre, amfitrio, amfora, emfasis, emfatic, emfisema, emfimatosos, emfiteusis, emfiteutic, gamfosis, limfa, limfatic, limfatisme, nimfa, nimfal, nimfomania, paranimf, simfonia, simfonic, sinfoniste, simfis, triumfo, triumfal, triumfador, triumfament, triumfant, triumfar. S´escriu v: a) En qualsevol posicio de la paraula, excepte en final: viage, vot, envidar, invocar, avis, oval b) Darrere de n, en els prefixos con-, en-, in-: convidar, enverinar, involuclar c) Generalment no sol apareixer darrere de m, excepte quan es tracta del prefix circum- i d´unes atres paraules de procedencia diversa: circumvolucio, circumvalacio, duumvir, triumvir, triumvirat, tramvia, tramvier d) En alguns derivats de paraules acabades en f (v. 9.2.1.a). e) Darrere dels prefixos ad-, sub-, trans-/ tra-: advertir, advocat, subvencio, subvertir, transvers, transversal, travestir, travessa f) En les formes del verp haver (o haure) quan presenten el so de [v[ : havem, haveu, havia, havies,..... g) En les terminacions del preterit imperfecte d´indicatiu dels verps del primer grup (acabats en -ar): torcava, torcaves, torcava, torcavem, torcaveu, torcaven h) En el present (primera i segona persones del plural) i imperfecte (totes les persones) d´indicatiu d´alguns verps acabats en -eure, -iure, -oure, com deure, beure, viure, escriure, moure: vivim, viviu (present) vivia, vivies, vivia, viviem, vivieu, vivien (imperfecte)

i) En les formes del femeni, singular i plural, dels adjectius acabats en -au, -iu, -ou: brau actiu nou brava, braves, pero braus activa, actives, pero actius nova, noves, pero nous

La terminacio -iu no s´ha de confondre en la mateixa que apareix en els substantius i adjectius pero que te valor diminutiu, com passa en : llibre chic llibriu chiquiu

ya que este sufix no modifica la u en els derivats: llibriu llibrius

chiquiu chiquiua, chiquius, chiquiues j) En moltes paraules que el valencià te v, presenta el castella una b; aci donem algunes: advocat alcova arrova avet avorrir avort bava canvi caravela cascavell covart envestir abogado alcoba arroba abeto aburrir aborto baba cambio carabela cascabel cobarde embestir bovo Gavarda bobo Gabarda

gavaiggabacho gleva govern gravar haver llavi nuvol prova arraval rave gleba gobierno grabar haber labio nube prueba arrabal rábano

espavilat Esteve esvelt fava ORTOGRAFIA DE G / GU Grafia i so

espabilado Esteban esbelto haba

taverna trava vermell verniç

taberna traba bermejo barniz

La lletra g i el digraf gu representen ortograficament el so [g[, velar oclusiu sonor. Son grafies complementaries puix que mentres la g va seguida de les vocals a, o, u, el digraf gu apareix sempre davant de e,i: gamba, gos, guanyar, pegar, regolfada, disgustar. La g presenta un so fricatiu [g[ quan està entre vocals. A mes, per fonetica sintactica, trobem que una c final de paraula es pronunciada com una g en contacte en vocal o consonant sonora: poc lleig, rec alt Escritura S´escriu g: a) En inicial i interior de paraula, seguida de a, o, u: gat, gossera, gust, afalagar, agost, segur En posicio final sempre escriurem c. b) En els grups consonantics tautosilabics gr, gl: grau, agradar, glop, regle. c) en els derivats de paraules acabades en -c (s´ha de tindre en conte que el so de [k[ es manté en el masculi plural): rec, recs, pero regar, regadora,.... castic, castics, pero castigar, castigador,.... foc, focs, pero foguer, foguera, foguejada,... antic, antics, pero antiga, antigues, antigor,....

amarc, amarcs, pero amarga, amargor, amargar,.... llarc, llarcs, pero llarga, llargaria, allargar,.... d) Els grups consonantics heterosilabics següents: GD: amigdala, amigdalaces, amigdalitis, magdalena,....(per als casos de c + consonant, vore ortografia de la c). GM: segmentar, magma, dogma, fragment, sigma,... GN: magnetic, benigne, ignorant, signe, igneu,... S´escriu gu: a) En inicial i interior de paraula, sempre que la següent vocal siga e, i: guerra, guitarra, esguellar, esguitar Quan la vocal u s´haja de pronunciar portarà dieresis (gü): següent, ungüent, llingüiste, argüir. b) En el femeni plural de les paraules -substantius i adjectiusacabats en -ga: manega paga amiga grega amarga manegues pagues amigues gregues amargues

Si en conte d´acabar en -ga ho fan en -gua, a l´hora de fer el plural haurem de posar dieresis damunt de la u per a que es puga pronunciar: egua llengua aigua ORTOGRAFIA DE G / J egües llengües aigües

Grafia i so En determinades posicions, les grafies g i j representen el so palatal africat sonor, transcrit foneticament per [g (+ be baixa damunt)[. La g apareix davant de les vocals e, i, mentres que al j ho fa davant de la a, la o i la u. El so [g (+ be baixa damunt)[ no apareix mai en final de paraula, excepte casos de fonetica sintactica. Escritura S´escriu g: a) Davant de les vocals e, i : gent, giner, sageta, regirar Excepte quan es tracte dels grups -ecc- i -ect-, en este cas s´escriu j: objeccio, subjeccio, interjeccio, objecte, objectiu, adjectiu,... i en una serie de paraules d´orige grec o hebreu com: jerarca, jerarquia, jeroglific, Jeromin, Jeremies, Jesus, jesuïta, Jerusalem, Jehova, .... o estrangeres: jersei b)En el grup ig que es forma en interior de paraula en diverses persones dels verps acabats en -gir- ; darrere d´este grup apareix una atra g: afigga, rigga, frigga, lligga c) En posicio final de paraula la -g (darrere d´una i) o el grup -ig (darrere d´una atra vocal) representen el so palatal africar sort [c (+ be baixa damunt)[, pero cal tindre present que en la derivacio pot transformar-se en sonor: mig mija, miger, mijana

oreig orejar,.... S´escriu j: a) Davant de les vocals a, o, u:

jaure, jagant, joguet, jurar, aljup, pujar,... A mes cal recordar els casos indicats en l´apartat a de la grafia g. b) Darrere dels prefixos ad-, sub-, ob-, i uns atres: adjacent, subjuntiu, objectiu, conjurar Excepte: inyeccio, abyeccio, proyecte i derivats c) En el plural dels substantius acabats en -ja, la j es canvia per una g: enveja plaja granja monja enveges plages granges monges

d) Cal tindre en conte que en una mateixa familia de paraules poden alternar les grafies j o g, dependent sempre de la vocal següent: roig roja, rojos, rojor, roget, roges,...

pluja plujos, pluges, plugeta,... mareig ORTOGRAFIA DE L / LL / Y Grafia i so Estes tres lletres corresponen, respectivament, als següents sons: Grafia L, l (ele) LL, ll (elle) Y, y (i grega) So [l[ liquida, lateral, alveolar, sonora marejar, marejol, marejos, mareget,...

[ l + circul en la part de baix [ liquida, lateral, palatal, sonora [y[ fricativa, palatal, sonora

Lo unic que tenen completament en comu estos tres sons es que els tres son sonors, lo qual supon una vibracio de les cordes vocals en

pronunciar-los. I les corresponents grafies coincidixen en representar tres sons consonantics (no obstant, hem de recordar que la y apareix tambe en el digraf ny per a indicar la palatisacio del so que dit digraf representa). Els dos primers sons dels que nos estem ocupant (representats graficament per l i ll) tenen en comu la condicio de ser els dos liquits laterals i sonors. Lo que els diferencia es que la l es alveolar i la ll es palatal. Una atra cosa que els unix es el fet, tan caracteristic de la diacronia de la llengua valenciana, d´haver una gran quantitat de paraules actuals que porten ll (fonamentalment en posicio inicial de paraula) i que provenen de la palatalisacio de l inicial llatina. Es dir, que moltes de les ll actuals (sobre tot en posicio inicial) tenen el seu orige en anterior l llatines (tal es l´intima relacio que entre estos dos sons-lletres existix): luna lluna

lingua llengua lana lupu llana llop

De fet, el valencià actual posseix molt poques paraules en l(inicial) perque la tendencia es, com ya s´ha dit, convertir-les en ll-. La [l[ te una realisacio dental quan va en contacte en una [t[ o una [d[, cosa que no afecta a la seua grafia: alt balde moltes caldre [ált[ [bálde[ [móltes[ [káldre[

Per la seua banda, el problema de la [l[ el teneim en el massa estés defecte de pronunciacio de la [l+ circul en la part de baix[ com si fora una [y[ pollastres palla callar [poyástre[ [páya[ [kayár[

Hem de fogir ??)) d´este defecte i procurar una correcta pronunciacio si volem dignificar la llengua valenciana.

Respecte als dos ultims sons (la elle i la i grega), els unix la seua condicio de palatals i la sonoritat. Ara be, es diferencien en que la ll es una grafia que representa un so liquit i lateral, mentres que l´atra grafia la y, representa una i consonant i es fricatiu.

Escritura S´escriu l: Ya hem dit que normalment la lateral liquida sonora valenciana en posicio inicial sol ser la ll, puix que la nostra llengua tendix a palatalisar les l- (inicials) tant en les paraules de formacio popular com en les d´orige cult o neologic. Aixina, s´escriu l: a) Excepcionalment es posicio inicial en aquelles paraules de procedencia o caracter erudit, neologic o cult en les que la palatalisacio sona estranya: laca, lema, lobul, lupa En ocasions nos trobem en paraules cultes del mateix radical que atres d´orige popular que porten ll sense cap de problema. llet / lactic llactic

lluna / lunar llunar llavi / labial llavial llingüistica

llengua / lingüistica

L´us de la ll en estos cultismes no sona, en realitat, molt estrany, possiblement -i precisament- per la coexistencia en les atres formes populars palatalisades. Per aixo, no hem de posar d´inconvenient en escriure totes estes paraules en ll inicial (la tendencia es de pronunciar-les en [l + circul en la part de baix [ ).

cap

b) En posicio inicial en les formes pronominals atones (o debils) lo, la, la, les, li i els articuls la (femeni singular), lo (neutre i masculi singular), les (femeni plural) i los (masculi plural).

(NOTA: encara que alguns denominen com a arcaic l´articul masculi lo/los -i ho fem aixina tan sols per a diferenciar-lo del neutre-, senyalem tambe que es una forma -tant en singular com en plural- que encara està viva en la parla popular, per lo que hem d´acceptar-la sense cap de perjuï i inclure-la en el paradigma de l´articul valencià).

c) En interior i fi de paraula: gola, dol, almagasen, pel d) En els grups consonantics BL, CL, FL, GL, PL: blau, ungla, clau, pluja, flama, unflar e) En algunes paraules es conserva el grup TL, en el que s´observa el proces d´assimilacio de la T a la L, pronunciant-se [ll[, dos eles; i tambe podem trovar este grup completament simplificat en L (la tendencia normal de la llengua valenciana), lo que hem d´acceptar les dos grafies: TL (que manifesta el manteniment del proces d´assimilacio) i L (que representa la simplificacio del grup, la pronunciacio mes corrent): guatla / guala batles / bales espatla / espala La ele geminada (escrita l.l) ha desaparegut de al fonetica actual i, per tant del sistema ortografic. S´escriu ll: Procedent de la geminacio de la l llatina, o de palatalisacions de l llatines inicials o per influencia de la yot, esta grafia presenta es l´actualitat unes regles d´escritura molt senzilles: a) Pot apareixer en qualsevol posicio (inicial, interior i fi de paraula): llet, lliberal, filla, rella, poll, manoll b) La grafia arcaica TLL s´escriu solament LL, en el codic ortografic valencià, responent a la fonetica actual d´esta butlleti / botlleti ratlla bitllet rotllo S´escriu y: Procedix del grec i d´ahi que se la conega en el nom de i "grega" per a diferenciar-la de l´atra i, denominada "llatina". Representa un so consonantic i s´escriu: bolleti ralla billet rollo

per

llengua:

a) En posicio inicial de paraula, sempre davant de (o seguida) de vocal: yo, yuxtaposar, ya, yanqui, yambic, yugular

b) Quan va end posicio interior de paraula, sempre apareix entre vocals: epopeya, feya (fea), yayo, onomatopeya c) Formant part del digraf NY per a representar la condicio de palatal d´este so nasal, [n + v chicoteta baix[ : pinya, puny, llenya, canya, pany, cunyat (Hem d´insistir en recordar que les dos lletres que formen este digraf no poden anar separades en l´escritura). En els substantius acabats en -ent darrere de vocal, com afluent sol caure´s en el defece d´escriure una y entre la u i la e. Afluyent es incorrecte i hem de evitar-ho. NO afluyent constituyent influyent restituyent SI afluent constituent influent restituent

ORTOGRAFIA DE M, N, NY Ortografia i so Els sons nassals valencians son tres, representats foneticament [m[, [n[ , [n + v chicoteta baix[, i mijant signes ortografics s´escriuen M/m, N/n, NY/ny, respectivament. Els tres son sonors i normalment no presenten cap de problema en les seues regles d´escritura.

La ny [n + v chicoteta baix[ es diferencia de les atres dos en que es palatal. Este digraf es antiquissim en la lliteratura valenciana. S´han utilisat uns atres grafics per a la representacio d´este so, pero sempre ha predominat la solucio que s´accepta en l´actualitat: la n seguida d´una y que indica el caracter palatal

d´esta nassal. Recordem que unes atres llengües, com el frances o el portugues, en lloc de la nostra y gasten un g o una h, respectivament, per a senyalar la palatalisacio del so. La n [n[ presenta un alofon important quan va davant d´una f o una v; en eixos casos es produix en ella un proces de labio dentalisacio [m + v chicoteta baix[ que no obstant no afecta (modifica) l´escritura d´esta grafia: enfadar canvi enfit [amfadár
v chicoteta baix la m[

[kámvi v chicoteta baix la m[ [amfit v chicoteta baix la m[

Un atre alofon d´este mateix so el constituix la nassal dental. realisem esta quan la [n[ va davant de les dentals [t[ o [d[. En estos casos la representacio fonetic del so es [n + , baix [, en el seu signe de dentalisacio incorporat; pero ortograficament, com en el cas anterior, el signe no varia gens: fonda pont reverent [fónda , baix la m [ [pónt
, baix la m

[ [

[reverént

· baix la e accentuada i /, baix la m

Tambe la [n[ es velarisa [n grafic final de la lletra prolongat [, pel contacte en un atre so velar ([k[, [g[), pero la seua grafia seguix sent n. encara ungla [enkára grafic final de la lletra n prolongat [ [úngla grafic final de la lletra n prolongat [

Conve recordar aci que el grup arcaic mp + consonant s´ha reduit en valencià a [n[ + consonant, sent esta tambe la seua ortografia actual: escrit comptar assumpcio [kontár , baix la n [ [asunsió ·baix la o[ contar assuncio

La nassal de comte (castella "conde") tambe es dentalisa per estar en contacte en una t, pronunciant-se [n + , baix[. No obstant, es manté l´escritura del grup mt en esta lexia per qüestions etimologiques i per evitar una possible (pero improvable) confusio en les atres dos paraules homofones: conte (castella "cuento") i conte (castella "cuenta"). Aixina, esta paraula es manté escrita comte. Es conserva en alguns llocs el proces d´assimilacio de la T a la N en el grup TN (sent lo general la seua simplificacio en N), per lo que les paraules que porten este grup s´accepten en les dos grafies, com cotna/cona.

Escritura S´escriu m: a) En principi, interior o final de paraula: ma, mort, poma, esmenar, fum b) Davant de b, p: gamba, embolic, sempre, amprar, combat, temple c) En els prefixos con-, en-, in-, (com-, em-, im-,) quan van seguits d´una m: comminar, commoure, emmascarar, emmurallar, immortal, immaculada Excepte granment i l´aglutinacio enmig d) En el prefix circum-quan li seguix una atra consonant: circumflex, circumvalacio, circumferencia, circumstancia, circumloqui, circumscripcio. e) En el grup mn: mnemotecnia, indemnisar, mnemonica, damnificar, mniacees, alumne. No obstant, esta classe de grups (com TM, TN, TL, MP, MPT,...) tendixen a desapareixer, simplificant-se en un sol fonema despres d´un proces d´assimilacio. Com eixemple d´este cas nos pot servir la forma condenar i tots els seus derivats, que originariament posseïa el grup mn (condemnar) i en l´actualitat ya presenten la forma simplificada en n. f) Hi ha alguns casos, ya comentats anteriorment, en els que no escriurem m, sino n. Recordem-los : - davant de f o de v enviar, canvi, enfit, inferior, envejar, unflar Excepte: triumvir, triumf, nimfa, amfiteatre, emfasis, emfisema emfiteusis, amfora - el grup arcaic mp + consonant ha donat n + consonant en valencià i aixina l´escriurem: contar, atentar, pronte, redencio, sintoma, pressuncio

- els grups tm, ptm -tambe arcaics i desapareguts- en valencià s´han resolt en m, havent caigut els atres sons despres dels ya coneguts procesos d´assimilacio i posterior simplificacio: semana, sometre S´escriu n: a) En posicio inicial i final de paraula: niu, net, lluna, cantic, mon, pren b) En els prefixos con-, en-, in-: confiar, contraure, enfrontar, enllustrar, inflamar, insignificant Excepte quan la consonant que seguix es b, p, o m; (vore aparts a) i c) del "S´escriu m") c) Davant de qualsevol consonant que no siga b, p, o m; i sempre davant de f i v (vore S´escriu m) enveja, gandul, confit, engatuçar, transicio, pronte S´escriu ny: a) En posicio inicial de paraula. Son pocs casos i quasi tots ells son de formacio popular: nyora, nyespla, nyaular, nyeula b) En l´interior de la paraula: vergonya, penyora, banyar, menys, funyar, monyo c) En posicio final de paraula: any, pany, juny,puny, gruny Recordem que el digraf ny es inseparable. L´hem de considerar com si fora una sola lletra (igual que fem en la ll o la ch), de manera que no podem escriure -a final de llinia, per eixemple- la n per un costat i la y per un atre (de la mateixa manera que no separem la ll o la ch)

ORTOGRAFIA DE R I RR Ortografia i so El so alveolar vibrant sonor pot ser de dos classes: simple (transcrit foneticament [r[) i multiple (transcrit [r + guio ondulat damunt[. L´escritura d´estos dos

sons no oferix moltes particularitats especials en valencià (respecte a unes atres llengües que nos son veïnes). Dos son les grafies que utilisem per a representar les vibrants alveolar: R/r i RR/rr. La vibrant simple [r[ desapareix en algunes localitats valencianes i en uns casos concrets: a) Quan la paraula acaba en -r o -r + consonant/consonants: vole(r) llogue(r) dine(r)s pati(r) mamprenedo(r) dima(r)ts

b) En els infinitius, quan van seguits d´un pronom debil, a vegades inclus assimilant-se a la consonant per la qual comença el corresponent pronom: di(r)-li-ho fregi(r)-lo penja(r)-ne coneixe(r)-la

Quan es tracta del pronom neutre ho, la -r final de l´infinitiu es convertix en una verdadera labiodental fricativa [v[: penjar-ho dir-ho [pengávo + v damunt la g [ [dívo[

(Igual succeix quan en lloc d´un infinitiu es tracta del gerundi o del participi de present: la [t[ es convertix en [v[ dient-ho fent-ho [diémvo + · baix la e / + v invertida baix la m[ [fémvo
+ · baix la e / + v invertida baix la m[

Cal remarcar el caracter comarcal-local d´estes pronunciacions. Escritura S´escriu r: a) En so de vibrant simple, [r[: 1. En posicio intervocalica, (interior de paraula): pera, ciri, cara, paret, manera, esperant 2. En final de silaba, davant de qualsevol atra consonant (posicio de silaba travada:

carta, Bernia, marge, murta, porta, narcotic 3. En final de paraula: sur, cuinar, sentir, calor, taronger, pensar 4. En els grups consonantics BR, CR, DR, GR, TR, PR: bri, ombra, criminal, sucre, grossa, sogra, drac, padrina, tres, atrevit, prenyada, apretar b) En so de vibrant multiple [r + guio ondulat damunt[ : 1. En posicio inicial de paraula: roda, suc, Russia, roig, ratoli, rialla 2. En posicio interior de paraula, sempre darrere d´una atra consonant pero pertanyent a silaba distinta; es dir, sense formar grup consonantic en la consonant que la precedix: honradea, somriure, enrecordar-se´n, desrovellar S´escriu rr: Sempre en posicio intervocalica (mai en posicio inicial ni darrere d´una atra consonant): carrer, serra, corregir, borrar, botifarra Tambe en les formacions compostes per un prefix acabat en vocal i una paraula començada per r, esta grafia es duplica per quedar en eixos casos en posicio intervocalica: contrarrevolucio, suprarrenal, birradial, trirritmic, antirrobo, monorraïl, plurirruta, extrarradi, Vilarreal ORTOGRAFIA DE X Ortografia i so
damunt [

La prepalatal fricativa sorda -la transcripcio fonetica de la qual es [s -es representa ortograficament per mig de la grafia X/x; peix, Xeresa, naixer, cuixa, oix, xaloc

+ v

Normalment va precedit de la vocal palatal i, dona una forta tendencia a realisar eix increment palatal. Aixina, inclus podem apreciar-la (la palatalisacio) en un increment en la forma ei davant de la x- inicial de paraula, sobre tot quan es tracta de noms de localitats (encara que no sempre, com Xixona): Xativa /Eixativa Xaraco /Eixaraco

xarcia /eixarcia

xarop /eixarop

En molts casos la grafia x per ad este so fricatiu del que estem parlant [s + v damunt [ correspon a la j castellana; pero no sempre es aixina, per lo que no nos podem fiar d´esta referencia a la llengua castellana. valencià caixa baixar coixi bruixa castella caja bajar cojin bruja valencià pero creixer pero feix pero peix pero aixina castella crecer haz pez así

Com tambe succeix en uns atres sons ( [p[, [t[, [k[ etc), quan la fricativa [s + v damunt [ apareix entre uns atres sons sonors tendix a sonorisar-se ell tambe (foneticament [z + v damunt [ ), sobre tot si va en posicio final de paraula i la que li seguix comença per vocal: peix ample baix de tot [péiz + · baix de la e + v dalt de la z ámple[ [ baiz + v dalt de la z de tót
+ · baix de la

o[

pero la seua ortografia no es modifica per estos casos de fonetica sintactica. Per aixo, a pesar d´estos casos, la grafia x es sempre la mateixa. Esta grafia x repesenta tambe als sons [ks[ (sort) i [gz[ (sonor) que, com podem vore, son la pronunciacio d´una gutural velar i una sibilant juntes (pero en el primer cas son sordes i en el segon son sonores): lexic, examen, xenofobia, oxamida, extra, exorbitant Escritura S´escriu x en so de [s + v dalt de la s[ a) En posicio inicial de paraula, sobre tot en noms de poblacions: Xeresa, Xabia, Xeraco b) En interior de paraula, darrere dels diftoncs decreixents ai, ei, oi, ui: caixa, deixar, coixi, bruixa, eixemple, arruixar c) En interior de paraula, generalment darrere de la vocal i: quixal, pixum

d) En els increments incoatius de verps de la tercera conjugacio. Est increment (-ix-) apareix en els presents d´indicatiu i subjuntiu i tambe en l´imperatiu: ofereixes, patixc, servixques, exigixca, ferixen, substituix e) En final de paraula: calaix, dibuix, fleix, baix, fluix, creix S´escriu x en so de [ks[ a) En posicio inicial de paraula, prefixos xeno-, xilo-, etc: xenofobia, xilofon, xenofil, xeroftalmia, xilofac, xilografic b) Entre vocals: proximitat, reflexionar, exitir, oxidacio, sexual, praxis c) Davant de consonant sorda: text, excelent, exquisit, excavacio d) En posicio final absoluta de paraula: sufix, anex, Felix e) En les paraules començades pel prefix ex- procedent de la preposicio llatina de les mateixes caracteristiques grafiques excloure, explosio, explorar, extremar, experiencia, extraure S´escriu x en so de [gz[ En el prefix ex- quan va seguit de vocal, haig o una consonant sonora: exacte, examinar, exhortacio, exlibris Este cas no es mes que la sonorisacio -per anar entre sons sonors- de l´anterior [ks[ vist mes amunt. Pero esta regla no es molt exacta, ya que les mateixes paraules no nos sonen extranyes si la x la pronunciem [ks[. es tan sols una qüestio de posicio del so dins de la paraula

(ex):

ORTOGRAFIA DE H Grafia i so

La grafia de h (haig) no representa cap de so i la seua conservacio obedix a criteris purament etimologics, encara que hi ha casos en els quals no la du la paraula originaria i en l´actualitat si; tambe ocorre al reves, apareix en l´orige i no en l´actualitat. Escritura L´escritura d´esta lletra no te regles propiament dites, sino que es troba en una serie de paraules i casos concrets que anem a donar. En prefixos grecs o llatins - hagio: hagiografia, hagiografic - halo: halografia, halotecnia - haplo: haplologia - hebdo: hebdomadari - hect/hecto: hectarea, hectometro - helio: heliogravat, heliocentric - helmin/helminto: helmintiasis - hem: hematoma, hemoglobina - hemer/hemero: hemarlopia, hemeroteca - hemi: hemicicle, hemisferi - hepat: hepatic, hepatitis - hepta: heptagonal, heptasilabic - hexa: hexasilabic, hexabasic, hexagonal - hidr/hidro: hidric, hidraulic, hidrotecnia - hier/hierat/hiero: hieratic, hierocracia - higro: higrometria, higrologia - hip/hipo: hipocamp, hipodrom, hipocresia - hiper: hiperbole, hipertrofia - hipno: hipnotic, hipnofobia - histo: histolisis - holo: holocaust, holometria

- homo: homosexual, homonim - horo: horografia, horopter

Paraules que ya la tenen en son orige Donem una llista d´estes paraules, sense ser exhaustius: adherir ahir cohabitar hebreu hedra helenic heroisme hilaritat hispanic horisontal horrible hort hortensia hospital host hostaler hoste hostia hostil huma humil humillar humit humor inhalar inherent prohibir vehemencia vehement vehicul vehicular

deshonestitat helenisme historia exhalar exhibir habit habitar ham harmonia harmonic haver hebraic herba herbage herege herencia heresiarca heretar hereu hernia heroe hivern hivernada home homenada honest honor honrar hora horiso

Casos etimologics S´escriuen sense h una serie de paraules, i els seus derivats, encara que la tinguen en l´etimologia: espanyol, avorrir, ert, oroneta, ordi, orri Casos no etimologics h: Per contra, tots els derivats del llati octo, s´han escrit generalment en huit, huitanta, dihuit, huitava, huitantena L´APOSTROF

Caracter L´apostrof es un signe representat per una cometa (´) que es posa per a "unir" ortograficament certes paraules, puix que en fonetica ya estan unides. Indica l´elisio d´una vocal. Per a que esta elisio suceixca es condicio principal que es posen en contacte dos paraules de les quals la primera d´elles acabe en vocal i la segona comence per vocal tambe o haig (que per ser muda permet que les paraules que comences per eixa lletra seguixquen les mateixes regles d´escritura que les paraules que comencen per vocal): l´unic porta´l l´angel d´hivern dis-m´ho dona-li´n

Les paraules que s´apostrofen son sempre particules atones i es precisament per aixo per lo que tendixen a perde la seua vocal en un intent de buscar recolzament en l´accent de la paraula a la que acompanyen, formant aixina part d´un mateix grup fonic o, en un atre sentit, d´un mateix sintagma. Per tant, quan escrivim, la paraula que pert la vocal sera sempre la particula modificant, mai la paraula nucleu del sintagma que constituixen juntes. I en el lloc de la vocal elidida posarém l´apostrof per a indicar eixa elisio fonetica. Es evident que quan parlem elidim moltes mes vocals de les que representem en l´escritura. Les regles d´apostrofament pretenen solament sistematisar per a la norma escrita este fenomen de la llengau parlada, psoar un poc d´orde en favor d´uns casos i perjuï d´uns atres, es purament convecional. I precisament per eixa condicio de signe convencional hi ha llengües que prescindixen d´ell (com el castella), mentres que les que el gasten creen les seues propies regles d´us. Per a una ortografia de la llengua valenciana s´ha procurat establir una norma d´us d´este signe (com la dels atres signes convencionals) que siga lo mes senzilla possible per a no complicar l´escritura, sempre pensant en l´usuari. Normes d´apostrofament Les paraules que poden presentar forma apostrofada son els pronoms personals debils o atons: ME (´m, m´), TE (´t, t´), SE (´s, s´), LO (´l,l´), LA (, l´), LOS (´ls), NE (´n,n´); els articuls LO / EL (l´), LA (l´) i la preposicio DE (d´). Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE s´apostrofen: a) Darrere de verp que acabe en vocal: deixa´ls penja´n calla´t menja´ls veja´s dona´m conta´m

b) Davant de verp que comence per vocal o haig: t´esperem l´he dut n´has fet s´enten m´oblidare m´entenc

c) En les combinanacions binaries i ternaries de pronoms (davant o darrere del verp): me´ls enduc se´ls hi penja te´n compre Les formes LO, EL i LA Les formes LO, EL i LA (tant si son pronoms debisl com si son articuls) tambe s´apostrofen (fem observar que la forma d´articul LO de la que aci parlem es la del masculi singular, junt a EL, no la del neutre escrit tambe LO-): a) Davant de paraula començada per vocal o haig: l´home l´industria l´enemiga l´he coneguda l´encenia l´entenc torna-li´n anar-te´n comprem-li´ls

b) Les formes pronominals EL, LO, quan van darrere de verp o en combinacions de pronoms, seguisen les mateixes regles ya vistes per als atres pronoms (veja´s 17.2.1) (????) menja´l tanca´l cura-me´l endus-te´l

Pero el pronom femeni LA conserva sempre la seua forma plena quan va darrere del verp, no s´apostrofa ni s´invertix. trenca-la pinta-la plegue-la Excepcions a) Els articuls LO / EL i LA no s´apostrofen: dona-me-la duent-te-la portar-se-la

-quan van davant d´una paraula que comence per vocal semiconsonant: el huit la huitava

-quan van davant d´una paraula escrita entre cometes, o subrallaya, o destacada per qualsevol atre mig (majuscules, negreta, etc.): el "Institut" el "home" el "etern" el atre b) L´articul femeni (LA) no s´apostrofa: -davant de les paraules host, ira, una (quan es l´hora del rellonge) la host la ira la una la "America" la "honra" la URSS la ortografia

-davant del nom de les vocals i dels noms de les consonants que comencen per vocal: la i la o la u la ele la erre la ene

-davant de les paraules començades per a- privativa: la anormalitat la amoralitat

L´articul masculi (LO / EL), quan va precedit de les preposicions A, DE i PER es contrau en elles formant les contraccions AL, DEL i PEL, excepte quan la paraula que seguix a l´articul comença per vocal o haig, en el qual cas ha de seguir les regles d´apostrofament (que predominen sobre les de la contraccio en les preposicions): al mege al tercer del coche del sistema pel cami a l´home a l´ultim de l´interes de l´orde per l´atre

pel chiquet La preposicio de

per l´anterior

L´atra particula que es pot apostrofar es la preposicio DE, sempre davant de paraules que comencen per vocal o haig: d´estar d´haver d´ahir d´hivern

Com succeix tambe en l´articul masculi, no s´apostrofa quan la paraula que li seguix comença per vocal semiconsonant: de hui de huit

O be quan la paraula que seguix es el nom d´alguna vocal o consonant començada per vocal: de a de i de eme de elle

Quan la paraula que seguix ad esta preposicio va entre cometes, subrallada, en negreta, en majuscules o destacada per algun atre mig, ni s´apostrofa ni es contrau (cas de ser articul). de "El Corte Ingles" de "l´atre cas" de "Lo Rat Penat" de "interes" de AUSTRALIA de entendre

Finalment, recordem que, quan la preposicio DE va seguida de l´articul LO / EL es contrau en ell en la forma DEL, excepte quan a l´articul li seguix paraula que comence per vocal o haig, en el qual cas al contraccio no es produix ya que l´articul deu apostrofar-se junt a la paraula a la que modifica (les regles de l´apostrofament son predominants respecte a les de la contraccio). del gas del pes del fum pero pero pero de l´alema de l´ull de l´exterior

EL GUIO Definicio

El guio es un atre dels signes ortografics convencionals representat per (-), que te com a funcio primordial unir (o separar, segons ho considerem) silabes, paraules, sintagmes, oracions sanceres, ...Tambe el vorem utilisat en texts (noveles, obres teatrals...) que reflectixen dialecs; en estos casos el guio servix per a donar entrada a l´intervencio de cada interlocutor, dellimita les distintes aparicions dels personages. Est ultim cas dels dialecs no presenta cap de complicacio, per lo que el deixarém a banda, dedicant-nos millor a vore quins son els atres usos d´este signe. Us Separacio silabica Per a separar les silabes de les paraules que no caben sanceres al final d´una llinia escrita sobre paper nos servirém del guio: pos-ti-guet far-ci-da bor-bo-lles cen-drer pe-ra es-go-lar

Hem de reiterar-nos en que cap els huit digrafs que posseim en l´ortografia de la llengua valenciana (ch, ig, qu, gu, ll, ny, rr, ss) poden portar per separat els components que els conformen. Aixina, podrem fer les següents separacions: co-che i-gua-lar ra-lla pa-sse-ra pero mai podrem fer les següents: coc-he ig-ua-lar ral-la pas-se-ra com-pan-yia desq-ui-ci car-ro can-ya com-pa-nyi-a des-qui-ci ca-rro ca-nya

La separacio sera sempre silabica. No es recomana -tan sols per un criteri d´estetica, que no per una atra rao- que a un extrem o a l´atre de la llinia d´escriure quede una lletra a soles (una vocal); no obstant es perfectament permissible. Es el cas d´aquelles paraules de les quals la primera o l´ultima silaba està formada per una vocal a soles, sense anar precedida d´una haig:

a-ni-ma-ci-o po-nen-ci-a co-mi-ssi-o

a-ssis-ten-ci-a e-xa-mi-nar i-rre-ve-rent

En les paraules formades per prefix mes radical (i en algunes compostes per dos radicals) s´accepta la separacio del prefix respecte del radical al que acompanya, o be una simple separacio silabica, encara que part del prefix passe a la silaba vinent: tran-sac-ci-o a-nar-qui-a de-so-cu-pa-ci-o e-xa-cer-bar no-sa-tres i i i i i trans-ac-ci-o an-ar-qui-a des-o-cu-pa-ci-o ex-a-cer-bar nos-a-tres

No obstant, en estos casos (i perque en molts d´ells hi haura dubte) es preferible la separacio morfologica (es dir, del prefix) a la silabica, perque ¿con-hort ¿in-hu-ma-na o o co-nhort? i-nhu-ma-na?

Recordem tambe que la vocal i en valencià no forma mai diftonc en cap atra vocal que li puga seguir. Per tant, a final de llinia, la i pot (deu) separar-se de la vocal que duga darrere (quan la duga), perque sempre sera de la silaba següent: con-di-ci-o-nar va-len-ci-a-nis-me can-vi-e Unio de pronoms a) Quan el verp acaba en diftonc o en consonant: mireu-les deixeu-vos-la porteu-ne penjar-se´n anant-nos-n´hi encetem-lo tri-um-vir di-ürn tri-em

b) Quan el verp acaba en vocal (en forma d´imperatiu) i va seguit de dos pronoms (que tambe s´unixen entre ells per un atre guio o per un apostrof segons el cas):

menja-te´l dona-nos-la trenca-te´l

dona-me´n canta-nos-les torna-nos-els

c) Quan els pronoms enclitics son ho o hi mira-ho escriu-ho nugant-ho porta-hi escriu-hi anant-hi

Interior de texts Farem us del guio en l´interior de texts on volem destacar a modo d´adicio, aclariment, eixemplificacio... una paraula, un sintagma, tota una frase... en un us equivalent moltes vegades al d´un parentesis: uns atres -que no ells- foren els encarregats... son estos - i seguiran sent- els unics que.... seguiem anant -ya sense saber perque- a la casa....

L´ACCENT Definicio L´accent es un signe ortografic -tambe convencional- que es representa per (´) o (`) que, segons el definim, servix per a indicar la tonicitat de la paraula, posant-lo damunt d´aquella vocal de la silaba sobre la que recau la major intensitat de pronunciacio (lo que es denomina accent fonetic o prosodic). Classificacio de les paraules per la seua tonicitat Normalment, les paraules es classifiquen, segons el lloc que ocupa l´accent fonetic, en tres classes: agudes (o oxitones) planes (o paroxitones) esdruixoles (o proparoxitones) - Les paraues oxitones fonetic sobre l´ultima silaba: o agudes son aquelles que porten l´accent

escriu agut tambe

cantà llaurar fillol

-Les paraules paroxitones o planes son aquelles en les que l´accent fonetic recau sobre la penultima silaba: arbre llibre mistera escriure roges sostre

- Finalmen, es denominen proparoxitones o esdruixoles aquelles paraules que porten l´accent fonetic sobre l´antepenultima silaba: Valencia proxima hipotetiques Classes d´accent grafic Hi ha dos classes d´accents grafics: agut o tancat, que va des de l´esquerra cap a la dreta (´), i greu o obert, que va des de la dreta cap a l´esquerra (`). El primer, l´agut, es coloca (seguint les seues regles d´us) damunt de les vocals i, u -que sempre son tancades- i damunt de e, o quan siguen tancades. Aixo vol dir que quan una vocal porte est accent (´), la vocal eixa sera tancada, i com a tal l´hem de pronunciar. El segon accent, el greu, es posa (quan corresponga per les seues regles d´us): damunt de la a (la vocal oberta per excelencia, la mes oberta de les vocals), i sobre les vocals e, o quan siguen obertes. Aixo vol dir que quna una vocal porte est accent (`), eixa vocal sera oberta, i com a tal hem de pronunciar-la. Normes d´accentuacio En termens generals s´ha eliminat l´accentuacio grafica, pensant en la poca utilitat que en realitat tenía i en la carrega de complicacions que suponia a l´hora de deprendre a escriure i en el moment de l´escritura. Aixina s´ha fet tambe en unes atres llengües modernes com l´italia, l´angles... S´ha reduit a molt poques les regles d´accentuacio, sent el seu us totalment optatiu i per a les paraules que, tenint la mateixa grafia, escrivint-se igual (homografes), no reben l´accent fonetic sobre la mateixa silaba -no son, per tant, homofones-. L´accent te, aixina, una funcio distintiva o diferenciadora, una funcio pareguda a la de l´accent diacritic. constancia anima Turia

Conve aclarir, aixo si, que si s´opta per accentuar perque l´usuari considere que es millor aixina, s´accentuarà smpre, no a voluntat, o en alguns casos. No obstant, en el cas de creure´s necessari l´us de l´accent grafic per a evitar l´aparicio d´eixos possibles dubtes o confusions en la significacio exacta d´una paraula (encara que el context sempre elimina eixos dubtes-confusions), les regles d´us de l´accent (que, repetim, a soles s´utilisa per a les paraules homografes) s´atendran al següent orde de preferencia: a) S´accentuen les paraules agudes en el cas d´haver-ne unes atres homografes que siguen planes o esdruixoles (preferencia de les oxitones front a les paroxitones i proparoxitones). canóns/canons està/esta recòrt/recort durà/dura mostrà/mostra tindré/tindre caminarém/caminarem trauré/traure completà/completa diém/diem

b) S´accentuen les paraules planes quan existixca en la llengua una atra paraula homografa que siga esdruixola (preferencia de les paroxitones sobre les proparoxitones): beneficiaría / beneficiaria complementaría / complementaria secretaría / secretaria Com podem apreciar, les esdruixoles (o proparoxitones) no porten mai accent grafic. Vejam per ultim, uns atres eixemples d´accentuacio de paraules agudes i planes: ultimà, ultíma, ultima revalidà, revalída, revalida pronuncià, pronuncía, pronuncia integrà, intégra, integra practicà, practíca, practica operà, opéra, opera continuà, continúa, continua

presencià, presencía, presencia carregà, carréga, carrega fabricà, fabríca, fabrica pensà, pensa passarà, passara començarém començarem conté, conte menjarém, menjarem obrà, obra retirarém, retirarem Pot ser recomanable l´accent grafic en particules interrogatives o exclamatives, en els pronoms interrogatius forts (en estos casos si que es tracta d´accents diacritics): - ¿Que qué vols dir? / ¿Qué que vols dir? - ¿Que cóm ho vols? / ¿Qué com ho vols? - ¿Que quína em duc? / ¿Qué quina em duc? - Dis-me de qué he parlat - Tu saps en qué pense sempre Recordem, per a acabar, que els adverbis acabats en -ment i els verps seguits de pronom/pronoms conserven l´accent fonetic en el seu radical, independentment dels atres components, els quals no conten per a vore si eixes paraules son agudes, planes o esdruixoles i comprovar si deuen o no portar accent: porteu (aguda) i pinta (plana i porteu-me-les (aguda) pinta-la (plana) agudament (esdruixola) torpement (esdruixola)

agut (aguda) i torpe (plana) i

LA DIERESIS Definicio

El signe ortografic que denominem dieresis es representa per mig de dos puntets (¨) que es posen damunt de la vocal corresponent. Les vocals que poden portar dieresis son, unicament, la i i la u . Les funcions d´este signe en son dos: a) Indicar hiat, o siga, que la vocal precedent a una i o una u no forma diftonc en estes: ataüt (a-ta-üt), peüquet (pe-ü-quet) b) Indicar que la u es pronuncía. Aço a soles es dona en les combinacions q/g + ü + vocal (e, i): qüestio, següent, aqüifer Us de la dieresis Vocals i, u toniques Quan les vocals i, u, toniques van darrere d´una a, d´una e o d´una o atones, s´haura de ficar la dieresis sobre la i o la u: ataüt [a-ta-út[ blaüra [bla-ú-ra[ païs [pa-ís[ raïm [ra-ím[ aïna [a-í-na[ veï [ve-í[ peüc [pe-úk[ roïn [ro-ín[ Cal tindre present que en els derivats tambe s´escriura dieresis en les vocals i, u, encara que perguen la tonicitat: ataüter [a-ta-u-tér[ ablaürar [a-bla-u-rár[ païsage [pa-i-zá-ge[ raïmer [ra-i-mér[ veïnat [ve-i-nát[ peüquet [pe-u-két[

roïndat [ro-in-dát[ Tambe escriurem dieresis en la i o en la u que vagen precedides per una u o una i atones sense formar diftonc: genuï, genuïna, jesuïta, jesuïtic, casuïstica En verps: imperfecte d´indicatiu En l´imperfecte d´indicatiu dels verps : plaure, coure, caure, traure, jaure, creure, cloure, vore i tots els derivats, la i tonica de la desinencia portarà dieresis per a indicar el hiat: veïa veïes veïa veïem veïeu veïen

Conve tindre present que en alguns d´estos verps com: caure, traure, jaure, vore i derivats, al tindre un atra forma en la qual la tonicitat recau sobre el radical, la grafia sera distinta, podent escriure´s: caïa caïes caïa caïem caïeu caïen queya queyes queya queyem queyeu queyen

En verps: perfecte indicatiu En el perfecte d´indicatiu dels verps del primer grup acabats en -iar, la i de la terminacio que te la primera persona del singular portarà dieresis: canviar: estalviar: estudiar: Vocal i, u atones Posarém la dieresis en unes atres paraules en les quals, sense ser tonica la i o la u, no formen diftonc en la vocal anterior: aürtar, ataüllar, aïllar, aücar, aïna canviï [kamviï +v invertida baix la m [ estalviï [estalvií+ , baix la s [ estudiï [estudií
+ , baix la s

[

Terminacions -idor, -iment, -itat Duran dieresis les terminacions -idor (ïdor), -iment (ïment), -itat (ïtat), sempre que vagen darrere d´un radical, o s´afiggen a una paraula, que arremate en vocal. En este cas s´indica el hiat: proveir: posseir: agrair: sobreseir: continuar: proveïdor posseïdor agraïment sobreseïment continuïtat

instantaneu: instantaneïtat deu: Excepcions Per a reduir la quantitat de paraules portadores de dieresis es fan unes salvetats en aquells casos a on està molt clar per al parlant que la i o la u no formen diftonc en la vocal a la qual acompanyen o en aquells atres casos en els quals l´existencia de hiat es sistematica. Verps del tercer grup En tota la flexio dels verps del tercer grup acabats en -air, -eir, -oir, i uir, encara que la i no forma diftonc no li posarém dieresis: agraixc [a-gra-ísk + v damunt de la s [ beneiréu [be-ne-i réu[ desoixes [dez -o-í-ses + v damunt de la primera s [ distribuia [dis-tri-bu-í-a[ Darrere d´un prefix No escriurem dieresis en la i o en la u quan vagen darrere d´un prefix acabat en vocal: biunivoca (bi + univoca) coincidir (co + incidir) contraindicacio (contra + indicacio) reimprimir (re + imprimir) deïtat

Sufixos en i tonica Quan la i forme part dels sufixos -isme, -iste, -ible (tambe en els seus derivats i en el plural): egoisme (e-go-is-me) altruiste (al-tru-is-te) atribuible (a-tri-bu-i-ble) altruistament (al-tru-is-ta-ment) Sufixes en i atona Tampoc portarà dieresis la i desl sufixos -isar, -isant, -isat, -isacio; europeisar (eu-ro-pe-i-sar) europeisant (eu-ro-pe-i-sant) europeisat (eu-ro-pe-i-sat) europeisacio (eu-ro-pe-i-sa-cio) El sufix um Quan la u forme part de la terminacio llatina -um, no durà dieresis; simposium (sim-po-si-um) harmonium (har-mo-ni-um) continuum (con-ti-nu-um)

Darrere de h o de guio No hi haura diftonc ni tampoc necessitat de dieresis en aquells casos que la i o la u vagen precedides per una h, o quan entre estes i la vocal anterior hi haja un guio: anglohispanic, ahir, ahi, hispano-italia

INDEX Prolec La tradicio grafica

Pag. 1 2

L´unificacio ortografica EL SISTEMA ORTOGRAFIC VALENCIÀ LES VOCALS Regles de e oberta Regles de o oberta Paraules homografes Paraules homografones LA SILABA. LES AGRUPACIONS VOCALIQUES La silaba Classificacio Agrupacions vocaliques: Diftonc i triftonc Creixents Decreixents Neutres Casos en els quals no hi ha diftonc Els triftoncs La separacio silabica ORTOGRAFIA DE B / P Grafia i so Escritura S´escriu b S´escriu p ORTOGRAFIA DE S / SS / C / Ç Grafia i so Escritura S´escriu s S´escriu ss

3 4 5

9

13

17

S´escriu c S´escriu ç ORTOGRAFIA DE S / Z Grafia i so Escritura S´escriu s S´escriu z ORTOGRAFIA DE C / K / QU / Q 27 Grafia i so Escritura S´escriu c S´escriu q S´escriu qu S´escriu k S´escriu ch ORTOGRAFIA DE CH / IG / G Grafia i so Escritura S´escriu ch S´escriu ig S´escriu g ORTOGRAFIA DE D / T Grafia i so Escritura S´escriu d S´escriu t ORTOGRAFIA DE F / V B 36 34 31 25

Grafia i so Escritura S´escriu f S´escriu v ORTOGRAFIA DE G / GU Grafia i so Escritura S´escriu g S´escriu gu ORTOGRAFIA DE G / J Grafia i so Escritura S´escriu g S´escriu j ORTOGRAFIA DE L / LL / Y Grafia i so Escritura S´escriu l S´escriu ll S´escriu y ORTOGRAFIA DE M / N / NY Grafia i so Escritura S´escriu m S´escriu n S´escriu ny ORTOGRAFIA DE R I RR 51 47 43 41 40

Grafia i so Escritura S´escriu r S´escriu rr ORTOGRAFIA DE X Grafia i so Escritura S´escriu x en so de [s + v damunt[ S´escriu x en so de [ks[ S´escriu x en so de [gz[ ORTOGRAFIA DE H Grafia i so Escritura En prefixos grecs o llatins Paraules que ya la tenen en son orige Casos etimologics L´APOSTROF Caracter Normes d´apostrofament Els pronoms ME, TE, SE, LOS i NE s´apostrofen Les formes LO, EL i LA Excepcions La preposicio de EL GUIO Definicio Us Separacio silabica 61 57 55 52

Unio de pronoms Interior de texts L´ACCENT Definicio Classificacio de les paraules per la seua tonicitat Classes d´accent grafic Normes d´accentuacio LA DIERESIS Definicio Us de la dieresis Vocals i, u toniques En verps: imperfecte d´indicatiu En verps: perfecte indicatiu Vocals i, u atones Terminacions -idor, -iment, -itat Excepcions Verps del tercer grup Darrere d´un prefix Sufixos en i tonica Sufixos en i atona El sufix um Darrere de h o de guio 67 63

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful