Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Literatura popular i tradicional

Creada i viscuda pel poble i que, respon als seus gustos, interessos i necessitats.

Vinculada a l’entorn immediat, a les creences, als costums i a les activitats de treball i de lleure pròpies de la gent del poble.

Les expressions literàries són anònimes. Encara que hagin estat creades per un autor individual, aquest representa els interessos, vivències i gustos d’un col·lectiu concret, que ha fet seves aquestes expressions i les ha tramès oralment, amb lleugeres variacions, de generació en generació.

La tradició oral és característica pròpia de la literatura popular. Per això, les composicions poètiques, a més d’anar acompanyades d’una melodia, incloïen recursos i mecanismes per facilitar la memorització (repeticions, fórmules d’inici i cloenda, paral·lelismes...). Les cançons s’aprenien i es cantaven en festes assenyalades, celebracions, cerimònies i altres trobades, en l’àmbit familiar, en els jocs de la mainada, per fer-la dormir... Al cap dels anys van quedar fixades en ser recopilades en cançoners o altres reculls.

1 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

La poesia

Moltes composicions conservades (mostra de la vitalitat i la vigència del català entre les classes populars, i la raó per la qual cal qüestionar el terme decadència per qualificar aquest període). Dos gèneres: el Cançoner i el Romancer.

Cançoner:
• Els goigs: Composicions tipus religiós amb melodia senzilla, on es fa lloança de Jesucrist, la Verge Maria i els sant. Són d’origen medieval; tot i això, ja des de la seva creació es difongueren per escrit. La forma estròfica prové de les danses provençals. Versos de set síl·labes distribuïts en una tornada inicial de quatre versos, seguida d’un nombre divers de cobles de sis versos cadascuna amb retronxa (els dos darrers versos repeteixen la rima de la tornada inicial) i una tornada final. • Les Nadales: Pròpies del temps de Nadal. Són cançons que descriuen episodis relacionats amb el naixement de Jesús i altres aspectes d’aquestes festes. És un gènere que ha tingut gran difusió i s’ha mantingut vigent i viu fins als nostres dies. • Les cançons de bandolers i lladres de camí ral: Són poemes narratius que es van fer ressò d’un episodi concret: el desenvolupament del bandolerisme a Catalunya (XVI i XVII). Cançons que explicaven i mitificaven les aventures i robatoris de coneguts bandolers de l’època, que, generalment, eren vistos amb simpatia i admiració. D’aquests bandolers, també en trobem referències en la literatura culta. • Les corrandes i cançons de pandero: Composicions cantades per les majorales de les confraries de la Mare de Déu del Roser, que, amb motiu
2 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

d’alguna festivitat (festes majors, Corpus, noces...), sortien a recaptar diners. Les corrandes, anomenades glosses a les Illes i cobles al País Valencià, eren cançons curtes, formades per quatre versos heptasíl·labs, de temàtica diversa: bresso, feina... Eren improvisades, tot i que sovint partien d’uns elements ja coneguts (frases fetes, locucions, versos d’altres composicions...) que els autors arrodonien d’una manera directa i espontània.

El Romancer:
• Els romanços provenen dels antics cantars de gesta. S’originen en els fragments que el poble guardava a la memòria d’aquells llargs poemes èpics que els joglars interpretaven. Després se’n van anar creant de nous seguint el mateix model mètric, el caràcter narratiu i la tradició oral dels anteriors. • A Catalunya no van ser recollits fins al segle XIX, quan autors com Marià Aguiló i Manuel Milà i Fontanals els recopilaren i estudiaren. • Es poden classificar en tres grups segons la seva procedència: • els de procedència francesa o provençal, que daten del s. XV, als quals pertanyen “El bon caçador” i “La presó de Lleida”. • els de procedència castellana, a partir del s XVI i en els quals sovint s’intercalen versos en castellà. “Santa Caterina” • els autòctons, a partir dels segles XVII i XVIII i d’entre els quals destaquem “El comte Arnau”, “ El mariner”, “L’hereu Riera”, testament d’Amèlis” i “Els estudiants de Tolosa”. “El

3 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

El teatre
• Importància de tots els elements que contribuïen a fer de la representació un espectacle. Així, els elements més escènics eren tan importants o més que l’element literari. • • • Eren un eficaç instrument propagandístic. Es divideix en dues categories: el teatre religió i el teatre profà. Teatre religiós: Utilitzat per l’Església per fer més entenedores les idees que pretenia divulgar als fidels i va introduir en la litúrgia petites representacions per facilitar la comprensió del Evangelis. A poc a poc, les representacions van anar desvinculant de l’ofici religiós, van sortir de les esglésies, s’adaptaren als gustos i a la mentalitat del públic popular i se substituí el llatí pel català. Així, al final del segle XIII van néixer els misteris, obres que dramatitzaven episodis religiosos concrets i s’agrupaven en cicles tenint en compte la temàtica. Cicle de Nadal “Els Pastorets”, cicle pasqual “La Passió”, cicle marià “El misteri d’Elx” , cicle hagiogràfic (vides i martiris de sants) i cícle bíblic (antic testament). • Teatre profà: S’origina en les fetes en l’àmbit cortesà i popular (tant a la cort com a les places i carrers, el joglar entretenia la gent amb cançons). Entremesos: petites dramatitzacions que es representaven en els convits entre plat i plat. Eren peces senzilles sobre temes quotidians i tenien un to còmic i sovint burlesc o satíric. També s’anomenen “sainets”, molt difoses durant el s. XVIII, on acabà de definir-se com una obre escrita en vers, d’un acte i amb un llenguatge directe i col·loquial, sovint carregat de barbarismes i vulgarismes. La intenció era divertir el públic i sovint s’escenificaven intrigues amoroses protagonitzades per personatges arquetípics. Es

4 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

representaven, generalment, en els entreactes o al final d’obres de teatre més llargues. Els momos i les mascarades: espectacles que es representaren, a partir del XV, durant el Carnestoltes i en altres festes populars i cortesanes. Més senzilles que els entremesos i es basaven en la pantomima i en la dansa.

La prosa
• Les rondalles: Narració popular i tradicional destinada als nens. N’hi ha de molts tipus: meravelloses (més abundants, intervenen elements i personatges fantàstics i meravellosos: bruixes, fades, gegants...); de bèsties (protagonitzades per animals que simbolitzen persones i el seu comportament, i en fan un retret moral); encadenades ( el narrador conta cada vegada la successió d’accions que cal fer perquè tot se solucioni). Tenen una trama senzilla i empren un llenguatge molt expressiu, amb comparacions, frases fetes, onomatopeies... També tenen unes fórmules d’inici i de final. A partir del XIX es van començar a recollir i a transcriure. Entre els recopiladors i estudiosos cal esmentar Jacint Verdaguer, Manuel Milà i Fontanals, Antoni M. Alcover i Joan Amades. • Les llegendes: Narracions orals o escrites que recullen un fet històric real, però que al llarg dels anys ha estat reinterpretat amb la incorporació d’elements imaginaris. Es relacionen amb un persona, un lloc o un esdeveniment, i s’agrupen en cicles entorn dels tems als quals fan referència. Cicle montserratí o cicle de Guifré el Pelós. De vegades, són objecte d’elaboracions literàries. És el cas, per exemple, de la llegenda de Joan Garí, que explica com aquest personatge es va refugiar en una cova de Montserrat per fer-hi penitència. Però, temptat pel diable, va violar i matar la filla de Guifré el Pelós. Finalment, després d’una dura expiació, va ser perdonat pel fill del comte. Els escriptors Jacint Verdaguer, Joan Maragall i Josep M. de Sagarra van fer de Joan Garí un motiu poètic.
5 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

El Renaixement
• Moviment intel·lectual i estètic dels segles xv i xvi basat en la reivindicació (el renaixement) de la civilització clàssica grecollatina, que comportà la restitució, interpretació i anotació dels textos clàssics, l’assimilació de les idees i els valors que contenen, l’afany d’imitar els seus models literaris, arquitectònics i figuratius amb l’ambició de superar-los, l’exaltació de la dignitat de l’ésser humà i del seu paper a l’univers i una nova ordenació laica de la societat. • El Renaixement va tenir el seu centre a Itàlia i des d’allà es difongué, a ritmes diversos, arreu d’Europa. • La literatura catalana del Renaixement, que abraça un període que comprèn des dels darrers anys del segle xv fins al final del XVI, sense trencar amb la tradició medieval, recuperà alguns dels cànons estètics i dels models formals del classicisme. La prosa catalana més valuosa del període són Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa (1557) de Cristòfor Despuig, tant per l’ús del diàleg, una forma literària clàssica, com per l’esperit crític del seu autor. En el terreny de la literatura d’entreteniment, emergeixen novelle i facècies com les de Jordi Centelles i Joan Timoneda i unes divertides i desinhibides Estil·lades y amoroses lletres, de mitjan segle XVI. També cal remarcar la narrativa històrica, representada per les cròniques de Pere Miquel Carbonell, Pere Antoni Beuter i Joan Binimelis, i la novel·la al·legòrica, representada per l’Spill de la vida religiosa, obra anònima publicada el 1515. El millor poeta català del període fou Pere Serafí. En ell conflueixen les diverses tendències de la lírica catalana del Renaixement: l’adaptació al sistema mètric català d’una nova forma d’estructurar el poema que, amb el seu sistema accentual, rítmic i prosòdic, opta per l’harmonia i l’eufonia, els paràmetres estètics propis del classicisme; l’adopció d’unes noves estructures que delaten una gran preocupació per la bellesa formal — el sonet, l’octava rima, el madrigal petrarquesc i els tercets encadenats, d’inspiració italiana, o el vers blanc, l’epístola, l’oda, l’elegia i l’ègloga,
6 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

d’imitació clàssica—; la influència del petrarquisme, a imitació de la lírica del Canzoniere de Petrarca, la imitació de la poesia d’Ausiàs March i la glossa de refranys i cançons populars. • En la narrativa en vers destaca el poema sobre el Lepant (1573) del prevere mataroní Joan Pujol, pel que suposa de recuperació del gènere èpic. En teatre destaquen les peces còmiques La vesita (1524-25) de Joan Ferrandis d’Herèdia, representada a les corts valencianes de Germana de Foix i del seu segon marit el duc Ferran de Calàbria, i l’obra anònima de mitjan segle XVI protagonitzada per En Cornei. En l’àmbit religiós, al costat del manteniment de formes dramàtiques com els misteris i moralitats d’inspiració medieval, el teatre català incorpora a la tardor del Renaixement una forma nova, l’acte sacramental, en són bons exemples El castell d’Emaús i L’Església militant del valencià Joan Timoneda.

El Barroc
• Moviment europeu que comprèn del tombant dels segles XVI-XVII fins al XVIII. • Respongué a la crisi dels dos dogmes fonamentals del Renaixement: la confiada admiració pels antics i l’optimisme racionalista. A l’anterior percaça d’arquetipus s’oposà el retrat de la vida immediata, amb la qual cosa es produí una irrupció del vitalisme (la força serà preferida a la bellesa) i d’un naturalisme sense naturalitat, crispat. El tema del temps adquirí una importància cabdal. Estilísticament el literat barroc es llançà d’una manera deliberada a l’explotació dels recursos de la retòrica, de la sintaxi, de la versificació, a utilitzar sense mesura tots els recursos del seu art, sense témer de caure en l’artifici. • A Catalunya, les primeres manifestacions pròpiament barroques no es

produïren fins a començament del segle XVII i es prolongaren durant tot el XVIII, aleshores ja amb elements d’estètica rococó. En general, la influència dels principals temes i autors castellans (Luis de Góngora, Calderón de la
7 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Barca, Baltasar Gracián) es notà especialment en el vocabulari i la sintaxi de la poesia i el teatre, i també en la predicació, en els certàmens poètics de l’època i fins i tot en els gèneres populars. • Una figura cabdal del barroc català fou el poeta i comediògraf Francesc Vicent Garcia (rector de Vallfogona / Garceni). Continuador d’un corrent literari català a imitació de la poesia castellana. Presenta dues acituds ben diferenciades: una d’elegant i retòrica, i una altra de satírica, irònica,burlesca i escatològica. • Francesc Fontanella, (Barcelona 1610-20, Perpinyà 1680-85) patí exili per haver donat suport a la causa secessionista durant la Guerra dels Segadors. Va escriure poesia i drames sota la influència de la literatura castellana. Destaquen dues obres de teatre: “Amor, fermesa i porfia” i “Lo desengany”.

El Neoclassicisme
• Moviment estètic europeu del Set-cents. Deriva, en darrer terme, de l'academisme classicista cortesà, que imperava a França al darrer terç del segle XVII, resultant de l'acció de l'absolutisme en el camp cultural i del racionalisme hedonista de la nova burgesia. El segon element esdevingué dominant i féu evolucionar el moviment de l'aparatós classicisme imitatiu i estrictament reglamentat cap a un ornamentalisme lleuger i epicuri o un didactisme amable. En una última etapa, es convertí en el vehicle d'una cultura burgesa racionalista i rigorista, ideològicament oposada a l'antic règim i els seus valors. Per això, darrerament, la crítica tendeix a reservar el concepte de neoclassicisme a la literatura d'inspiració clàssica produïda en el marc de les idees il·luministes o li·lustrades, fent-lo coincidir així, cronològicament amb les obres neoclàssiques en l'arquitectura i les arts plàstiques, alhora que aplica a les manifestacions anteriors el terme més genèric de classicisme. Els gèneres típics d’aquest corrent són la tragèdia de tema clàssic, la comèdia de caràcters, la poesia pastoral, la sàtira i la faula didàctica.
8 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Als territoris dels Països Catalans incorporats definitivament a l'estat espanyol fa una aparició tardana (vers 1770), però l'emergència d'una burgesia activa arran de la revolució agrària i la dinamització comercial subsegüent a l'obertura dels mercats colonials fa que cap a la darreria del segle el moviment hi sigui bastant viu. Malgrat tot, per efectes de l'espanyolisme determinat pel centralisme borbònic i el col·laboracionisme intel·lectual en l'empresa del despotisme il·lustrat, molts escriptors emigren a la capital i, en tot cas, produeixen bàsicament en castellà, i encara més aviat unes obres erudites i científiques que no pas pròpiament literàries.

Hi ha, amb tot, una literatura neoclàssica en català, sobretot poètica, bé que esporàdica i, sovint, amb interferències de caràcter rococó, o fins i tot amb reminiscències barroques: Ferrera, Plana, Puigblanch. Les manifestacions rosselloneses d'imitació del classicisme francès no són pròpiament neoclàssiques. La traducció de la Zaïra de Voltaire per Sebastià Sabiuda i l'aparició d'un grup relativament nombrós de dramaturgs (Balanda i Sicart, Ribes, Ques, etc.) que reflecteixen la influència del teatre clàssic del grand siècle francès responen primordialment a intencions de proselitisme religiós. El neoclassicisme perdura, amb tot, fins molt tard (el 1823 Altés i Gurena encara tradueix Voltaire). L'aparició el 1823 d’El Europeo marca ja la irrupció, momentàniament ajornada, del romanticisme.

La situació a Menorca (segle XVIII)
• Com a conseqüència de la guerra de Successió, Espanya lliura a Gran Bretanya Gibraltar i Menorca. Durant quasi tot el segle XVIII l’illa està sota domini britànic i no li afecten per tant els Decrets de Nova Planta. La llengua oficial continua essent el català, encara que s’utilitza el castellà per a les relacions puntuals entre les autoritats estrangeres i les locals. • La prosperitat econòmica (una burgesia mercantil, modesta però dinàmica), el respecte a l’ús del català i les relacions constants amb Europa van propiciar el desenvolupament d’una literatura neoclàssica catalana a l’illa.
9 de 10

Literatura catalana dels segles XVI, XVII, XVIII

Aquest moviment estava centrat entorn de la Societat de Cultura de Maó que es manifesta no sols en teatre, sinó també en la poesia: els germans Ramis, Soler i Sans, Febrer i Cardona, Vicenç Albertí, entre d’altres. • L’introductor i la figura literària més rellevant d’aquest moviment va ser el poeta i dramaturg menorquí Joan Ramis (1746-1819). La seva producció literària més important està formada per un seguit de tragèdies neoclàssiques escrites en alexandrins apariats. L’obra més representativa és “Lucrècia” (1769). Aquesta peça teatral respecta tota la preceptiva del teatre neoclàssic: té cinc actes, segueix la regla de les tres unitats i s’inspira en un episodi de la història de Roma.

10 de 10

Sign up to vote on this title
UsefulNot useful