EL DISCURS CITAT I LA POLIFONIA Parlem de discurs citat quan l’emissor d’un enunciat incorpora explícitament un altre enunciat, el qual

correspon a una altra veu, a un altre emissor previ. La presència d’aquesta veu o de diverses veus diferents de la de l’emissor s’assenyalen en el text mitjançant mecanismes diversos com és l’aparició d’un verb de locució (dir, declarar, afirmar, confessar...), les marques de subordinació substantiva o gràfiques, com les cometes i els dos punts: a.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir: «Demà no podré anar a classe.» b.- [Pere diu] Lluïsa em va va dir que l’endemà no podria anar a classe. L’operació d’incorporar paraules d’altri al propi discurs no consisteix tant a citar un enunciat, unes paraules, com a citar una enunciació, és a dir, una situació comunicativa pròpia i distinta de la situació enunciativa actual, amb els consegüents canvis. El discurs citat és la manifestació més usual de la polifonia. Aquest concepte, d’abast més general que l’anterior, fa referència a la possibilitat d’advertir en alguns enunciats la presència d’una o altres veus diferents de la de l’emissor, tot i que no s’utilitzen marques gramaticals de citació per a identificar-les. En aquest cas, l’emissor pot citar frases, expressions, proverbis, refranys, eslògans publicitaris, fragments literaris, fílmics o televisius, frases àmpliament conegudes de personatges públics que pressuposa que coneix el receptor: A: ─Desitja’m sort. B: ─ Ei, que la força t’acompanye. B2: ─(Com diuen les forces del bé de La guerra de les Galàxies, que la força t’acompanye). En aquest exemple, no només se citen unes paraules, sinó tota una situació d’enunciació com l’explicada en la possible intervenció del parèntesi anterior. Cal distingir el subjecte parlant del locutor d’un enunciat. El primer fa el paper de productor de l’enunciat; el segon correspon a la instància que assumeix la responsabilitat de l’acte de parla. La finalitat d’usar la polifonia als textos és d’assumir el que altres diuen, la de qüestionar o matisar les afirmacions d’altres i fins i tot la d’allunyar-se o desqualificar les afirmacions que s’incorporen al text polifònic. Més exemples: ─Em moriré, em moriré, em moriré... Quina llàstima! (per a mi, sobretot). (Joan Fuster, Consells proverbis i insolències) En aquesta enunciació en eco (quan un interlocutor reprén una expressió d’un altre participant en la interacció, la repeteix o la parafraseja) respecte a una màxima general que ens recorda la nostra condició mortal, Fuster no nega el contingut de la màxima, però escenifica en el seu aforisme una acceptació merament resignada, i expressa tot seguit la seua actitud de disgust envers aquesta constatació. La dissociació entre “subjecte parlant” i “locutor” es representa ací per procediments subtils que, en el marc d’un microtext literari com és l’aforisme, insinuen la duplicitat enunciativa que és una de les claus de la ironia fusteriana.