You are on page 1of 12

Associació Cultural Macarella

PLAERDEMAVIDA - 40
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
HIVERN - PRIMAVERA 2012

Opinió Història Local Notícies de Macarella Humor Recomanacions Club de lectura

“La descurança apàtica ens està fent perdre els guanys que a un grapat de generacions tant d’esforç els va costar aconseguir” Manel Alonso

www.macarella.org

L’AIXETA

VINT ANYS
Llunyanes ja les millors festes de la història de Bonrepòs i Mirambell, segons agosarades cròniques, ací estem altra vegada entre vosaltres estimades lectores i estimats lectors. Com qui no vol la cosa, tornant a la història si voleu, a la petita, obria l’altre dia un recull d’aquesta publicació i constatava que va ser per allà el febrer de 1992, any olímpic per cert, que encetava el seu recorregut local la revista que teniu entre mans. Per tant, fem vint anys omplint de paraules i imatges la vida bonrepostina i mirambellana. Encara que no sóc massa partidari de les celebracions, m’he atrevit a dedicar una aixeta a l’aniversari, sabedor de què encara tot està per fer i tot és possible, però més sabedor encara que cal molta força per no defallir en cada intent de treure un nou número. Dit açò, l’aspiració de ser una revista de cultura i opinió s’ha anat palesant en certa mesura, molt minsa cal dir-ho, però el camí és llarg i aquesta tasca no es pot deixar de valorar i avaluar sense copsar el conjunt del que ha anat passant-nos com a poble, mirar enrere no és fàcil i ahí sí que els historiadors i experts tenen tot el camp preparat, ja s’ho faran quan vulguen i tindran tot el nostre suport. Continua essent tan necessària la reivindicació de mitjans de comunicació d’abast local plurals, crítics, oberts, en valencià; continua essent tan necessària la construcció de propostes alternatives, sòlides, participatives, des de la base de la ciutadania i que la gent les senta com a pròpies; continua essent tan necessària l’existència d’espais d’expressió i de creació que un es resisteix a tancar l’aixeta, és més: l’aixeta esdevé ben poca cosa. Igual els vint anys són un motiu d’alegria, però també un bon punt des d’on expressar l’agraïment més sentit i sincer a totes i cadascuna de les persones que han passat per aquestes fulles des del bell començament, per la seua confiança i il·lusió, per la seua empenta, per allò de l’haver-se trobat en una empresa comuna en un moment o altre. Agraïment extensible a les lectores i lectors sense els quals aquestos papers serien només paper, doncs volíem nodrir-vos, doncs pretensió nostra era contribuir a fer més agradable i plena la vida, portar-vos qualcuns dels plaers que coneixem per compartir-los i fer-los créixer, doncs volíem que s’escoltaren les veus que no s’escolten i tenen molt a dir. En això estem i no estem sols, hi han moltes persones a títol individual i organitzades col·lectivament que no defalleixen en lluites que omplin de sentit la nostra existència. L’aixeta continua oberta, bebeu si voleu, ompliu els atifells, refresqueu-vos, sadolleu la vostra set. Per molts anys.

2

OPINIÓ

DOS MÉS DOS IGUAL A CINC
Independentment de com estan les coses, i com segurament estaran en uns mesos, hi ha temes que no varien, ni variaran mentre el sistema sociopolític que patim, perdure. És igual que parlem del País Valencià que d'Espanya, França o Grècia, Alemanya o Portugal... Deixant de banda, o tenint en compte, cadascú que faça la tria pertinent, la crisi financera (especulativa i virtual) internacional, queda més que palés que la producció dels sectors primari i secundari ha passat a millor vida, almenys des de fa massa anys l'agricultura, la pesca i la ramaderia principalment, i des d'un temps ençà la indústria i la construcció. Quasi tot ho abasta el sector serveis, en el qual treballa una immensa majoria de la població, precisament el detonant d'aquesta situació crítica. Aquest país, i, per descomptat, aquest estat, tradicionalment fonamentats en els dos primers sectors socioeconòmics, han passat en unes poques dècades –tal com succeeix en altres nacions europees, posem per cas, sobretot les menys desenvolupades- de zero a l'infinit i ho han fet sovint a través d'un endeutament astronòmic d'acord amb les seues possibilitats reals, creant un estat del benestar subvencionat i a crèdit que s'ha anat mantenint a dures penes mercè a les ajudes comunitàries i als préstecs de les entitats financeres mentre han durat. La irresponsabilitat i impunitat judicial (no diguem ètica) en què s'han menejat, i es menegen, molts dels nostres polítics de torn ha fet que la bola dels despropòsits haja anat redolant i fent-se de proporcions gegantines i incontrolables; la corrupció general i generalitzada que s'ha generat a recer d'aquest poder llargament acumulat ha calat en els fonaments de l'administració local, provincial, autonòmica, estatal i comunitària; la desvergonya més absoluta que manifesten els nostres representants en repartir culpes pertot arreu dient allò que hom ha viscut per damunt de les possibilitats (quan un treballador, que se sàpiga, viu només del seu sou, a través del qual paga els seus impostos, compleix amb les seues obligacions i tira endavant la seua família consumint)... parlen per si mateixes de la bicoca que ha representat, i representa, dedicar-se als afers públics per mitjà de la pertinença a determinats partits polítics per a viure en una altra dimensió més pròpiament olímpica que no terrenal. Tota una patent de cors o una assegurança de vida, si es vol. En els nostres dies, ni Zapatero, ni Rajoy, ni quasi tota la plèiade d'expresidents, exministres, ministres, ministrables, (ex)diputats, (ex)senadors, (ex)presidents autonòmics, (ex)consellers, (ex)secretaris generals... -ja no parlem de la caterva que pul·lula per diputacions, ajuntaments, sindicats o patronal- mereixen la credibilitat de la ciutadania, sinó la reprovació més contundent per no ser mínimament previsors i deixar-nos en la picota, per fer-nos creure que tot era possible de qualsevol manera i a qualsevol preu, per manipular-nos fins a la sacietat i per saquejar-nos vilment el present i el futur. Per a ells dos més dos sempre ha estat igual a cinc (recorden allò dels duros a quatre pessetes?) i així ens va, i anirà, amb la permissivitat alienada de la justícia, cega per a la majoria i torta (i extremadament alentida) per als de sempre. I és que els vots, contràriament el que creuen els polítics, no són suficient aval per a justificar les seues malifetes sinó, com els agrada dir a ells quan es tracta d’altres, l’imperi de la llei (veritablement igual de justa per a tots).

Albert Ferrer

2+2=5

3

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

LA PILOTA A BONREPÒS I MIRAMBELL
Al nostre poble sempre ha hagut afecció a la pilota. Els majors recordaran les partides al carrer i ja més cap ací l’associació Amics de la Pilota ( amb la col·laboració de l’Ajuntament) ha fet possible que no es perda el joc de la pilota al municipi. Els darrers anys gràcies entre altres al senyor Amado i a Lluís Rodrigo (en homenatge al qual celebrem tots els anys un memorial) s’ha participat en diferents competicions: El trofeu el Corte Inglés de galotxa, els Jocs Escolars, etc. Ara fa uns quatre o cinc anys va haver un baixó a l’escola de pilota quedant-se només en tres o quatre alumnes per la qual cosa l’Ajuntament no podia fer front a la despesa que suposava el monitor. No obstant això, gràcies a les persones del club de pilota, es va participar en 2010 en els XXIX Jocs Escolars (modalitat frontó,categoria benjamins) arribant a les semifinals provincials. Enguany l’escola de pilota ha anat creixent ( hi ha 18 alumnes ) i l’Ajuntament està pagant al monitor. Hem participat en els XXX Jocs Escolars amb tres equips (un de benjamins i dos d’alevins). L’equip de benjamins (format per Ivan i Aaron Ruiz i Yago), després de jugar en Borbotó, Massalfassar i Almussafes es va desplaçar a Beniflà a jugar les semifinals autonòmiques perdent contra els que després serien campions. A més a més, cal dir que el nostre monitor Amado Gómez ha resultat campió de 3a categoria de frontó valencià 2011. Els més menuts de l’escola col·laboren tots els anys a la festa de cultura popular que organitza Macarella en el mes de se-tembre amb una partideta d’exhibició. Esperem que els alumnes no deixen de practicar la pilota i de segur que els propers anys es consolidarà la pilota al nostre poble.

XIMÓ AMIGÓ EXPOSA A VALÈNCIA
Ximo Amigó, nascut al nostre poble el 1965, ha exposat a nombroses sales valencianes i de la resta de l’estat espanyol. Nomenar entre d’altres Cànem de Castelló, La Nave de València, Edgar Neville d’Alfafar, Alicia Ventura de Barcelona, l’IMC de Meliana o la sala May Moré de Madrid. Les obres que s’exposen ara a la Galería Cuatro del carrer La Nau de València, s’inspiren en la novel·la de l’escriptor italià Italo Calvino “Il visconte dimezzato”. Aquesta conta la història d’un vescompte que a una batalla és partit en dues meitats per una bala de canó, tot convertint-se en dues persones, una de molt dolenta i l’altra tot el contrari que acaben enamorant-se de la mateixa dona. La mostra ha segut molt ben rebuda pels crítics d’art que han tornat a destacar el seu domini del traç, el color i la composició. A Macarella estem molt agraïts a Ximo perquè ha col·laborat desinteressadament amb els seus dibuixos sempre que li ho hem demanat.

4

10 ANYS MACARELLA

RECITALS POÈTICS
Cal parlar encara d’una activitat que l’Associació Cultural Macarella ha realitzat durant els deu anys de la seua història. Una activitat consistent en recitar poemes dels nostres poetes. Ens preparem a consciència i oferim al públic un recital com a regal de Nadal. La poesia és la manifestació més bella de la llengua. Les paraules, artísticament triades, combinades amb el ritme i la rima , quan són declamades amb expressivitat, comuniquen una emoció intensa, tant en les persones que reciten com en les que escolten. Podríem citar alguns recitals especials, com el dedicat a Mª Mercè Marçal, el dedicat a Loles Alemany en companyia dels músics, el que dedicàrem a Vicent Andrès Estellés, en què cantàrem el bolero de l’Alcúdia, imitant Mª del Mar Bonet, el recital de poesia eròtica, el dedicat a Manel Garcia Grau i a Toni Mestre, en què ens acompanyà Paco Muñoz cantant Què vos passa Valencians. També el de Carles Salvador amb la participació especial d’un grup d’alumnat de l’Institut de Tavernes amb la professora Anna Catalunya. El recital dedicat a l’Horta del llibre El paisatge seductor amb la participació de xiquets i xiquetes de l’escola, on Lluís projectà una sèrie de fotos bellíssimes de l’Horta. I el dedicat a Miquel Martí i Pol. També el recital dedicat a Carmelina Sànchez Cutillas i Alexandre Ros on Eloi i Hèrcules tocaren el saxo en directe. O el dedicat als poetes àrabs valencians amb una degustació d’almoixàvenes i per acabar els dos últims, el dedicat a Manel Alonso, gran poeta de l’Horta Nord, on hi hagué cantants i músics interpretant poemes seus i l’últim dedicat a Teodor Llorente i Joan Maragall amb la interpretació per Vicent Ros de Vora el Barranc dels Algadins de Paco Muñoz. El grup de recitadors i recitadores creix any rere any en nombre i perfecció. El públic també creix i s’ho passa bé. Un bon regal de Nadal.

5

HISTÒRIA LOCAL

Capítol 1er Obertura del carrer Pintor Lluch , urbanització del carrer i construcció de vivendes: El barri blanc i el barri roig
La Senda Ampla venia de la carretera de Barcelona fins a Mirambell, al primer tram junt a la carretera de Barcelona era ja un carrer delimitat per les cases d’En Manuel Hurtado Zaragoza i N’Antonio Marqués Soria. Acabat l’espai d’aquestes cases la Senda Ampla discorria entre hortes magnífiques. Com era més ampla que les altres permetia l’entrada de carros i el pas de bicicletes i vianants amb una certa comoditat. El 31 d’Agost de 1954, sent alcalde del poble N’Honorat Laguarda Orts s’acorda en ple municipal encarregar a l’arquitecte municipal n’Antoni Gómez Llopis la redacció del projecte d’obertura del carrer en projecte que s’inicia en la carretera de Barcelona, cantonada amb les finques del senyor Manuel Hurtado i del senyor Antonio Marqués amb direcció a la barriada de Mirambell, fins a la unió amb la prolongació del carrer Verge del Pilar. El 15 de setembre de 1954 s’aprova el projecte d’obertura del carrer presentat per l’arquitecte. El 26 de setembre de 1954 pren possessió de l’alcaldia Aureli Rodrigo Lladró. Ell és l’alcalde que enceta una activitat urbanística considerable perquè no només obri carrers nous sinó que inicia i conclou les obres de clavegueram i pavimentació amb llambordes (adoquines) de pedra de tots els carrers del poble. D’aquesta qüestió ja en parlarem en capítols successius. Una vegada obert el carrer en projecte quasi de seguida es projecta la construcció de 30 vivendes protegides amb façana a eixe carrer i a d’altres dos més que se n’obriran. El 15 d’octubre de 1954 es dóna compte de les gestions davant la Confederació Hidrogràfica del Xúquer i de la Fiscalia Provincial de la Vivenda sobre les obres de sanejament i construcció de vivendes protegides. Es veu la necessitat de desplaçar-se a Madrid una representació de l’ajuntament per activar les obres projectades. S’acorda que hi vagen l’alcalde Aureli Rodrigo i el secretari Benjamí Faus. El 31 d’octubre de 1953 s’aprova l’adquisició de dues parcel·les a Francesc Bruixola Blat per dedicar 1361metres quadrats a vivendes i 301 metres quadrats a carrers. És fàcil d’imaginar el carrer en projecte obert i ocupat per màquines que organitzen les séquies, reconstruïxen marges i aplanen la terra, alhora que va iniciant-se la construcció de 30 vivendes de protecció oficial promogudes per l’ajuntament de Bonrepòs i Mirambell. El 20 de Juny de 1955 s’acorda, per unanimitat, que la direcció de les obres de les vivendes protegides siga dut a terme per en Josep Bort Botí com a autor del projecte i per N’Antoni Gómez Llopis com a arquitecte municipal rebent per eixe concepte la quantitat de 8416’66 pessetes cadascú, que és la meitat del total convingut. Com a aparellador figura En Josep Martínez Agües. El 31 de gener de 1956 per unanimitat s’acorda que l’alcalde N’Aureli Rodrigo i el secretari Benjamí Faus en representació de l’Ajuntament formalitzen davant l’Institut Nacional de la Vivenda, l’obertura de l’escriptura de crèdit corresponent al grup de 30 vivendes protegides. El 14 d’abril de 1956 s’acorda dotar de clavegueram el grup de vivendes demanant a la Confederació Hidrogràfica del Xúquer permís per a tendir un ramal que vinga de la carretera de Barcelona i arribe al grup de vivendes. És interessant comprovar com l’ajuntament es preocupa de la millora del projecte quan demana una modificació en el sentit de canviar les travesses de fusta de la teulada per viguetes ceràmiques i plaques de rasilla perquè siga més resistent l’obra. Avança el projecte de construcció de vivendes protegides. El 30 d’abril de 1956 l’alcalde dóna compte que el 26 d’abril passat firmaren en Madrid l’escriptura d’hipoteca dels terrenys “grup de vivendes protegides” a fons de l’Institut Nacional de la Vivenda davant el notari de Madrid Pasqual Lacal Fuentes.

Història de l’Urbanisme a Bonrepòs i Mirambell

6

Entrega de claus de les vivendes del Grup Verge del Pilar

HISTÒRIA LOCAL

També avança l’urbanització del carrer en projecte. El 30 de Maig de 1956 s’acorda pavimentar i col·locar voreres i rastells en el carrer en projecte començant pel cantó de la carretera de Barcelona. El finançament serà amb aportació municipal del superàvit del pressupost de 1955 i amb contribucions especials a tant per metre de façana. El 15 de juny i després d’escoltar la demanda dels sindicats que hi havia 50 famílies en el poble amb obrers en l’atur, s’acorda que les obres siguen d’urgència, es contracte a persones del poble i que la modalitat siga al destall per acabar l’obra en dos mesos. El 15 de juliol de 1957 s’acordà posar nom al carrer en projecte fent cas al cronista local, senyor Guillem Bayarri, s’anomenaria Pintor Vicent Lluch i el grup de vivendes que havien quedat precioses, lluminoses, amples s’anomenà grup Verge del Pilar però al poble és conegut com a barri blanc. El 18 de juliol de 1957 s’inauguraren les 30 vivendes protegides i l’entrega es realitzà per ordre de sol·licitud. Durant el mes d’octubre d’eixe mateix any esdevingué la riuada de València i ací al poble va haver la barrancada que féu malbé alguns edificis i omplí el municipi de fang. L’ajuntament no s’adorm, demana ajudes i s’ocupa de netejar i reparar els desperfectes causats al poble. L’activitat urbanitzadora és intensa , el 15 de gener de 1958 se sol·licita la construcció de 50 vivendes de renda limitada, categoria C. El grup de vivendes de Sant Joan, conegut com el barri roig, inicia el procés de construcció. Són habitatges per als damnificats de la riuada o de les riuades perquè n’hi hagué dues: la de 1949 i la del 1957. El 2 de Juliol de 1962 s’acorda la urbanització del grup de vivendes Sant Joan: pagar terreny, electricitat, eixamples, pavimentar, fer voreres i rastells. També s’acorda que es faça un informe memòria. El 6 de desembre de 1958 es fa recepció formal per totes les parts de les 30 vivendes del grup Verge de Pilar allí s’encontren els arquitectes de la delegació de la vivenda, l’alcalde Aureli Rodrigo i el contractista. Mentre el carrer Pintor Lluch s’eixampla per l’últim tram es demanen llicències d’obres, es fa la finca Ntra. Senyora del Carme i l’1 de març de 1963 s’acorda que els propietaris de les finques del carrer Pintor Lluch facen la urbanització per compte d’ells, amb la direcció tècnica de l’ajuntament. Cal que considerem que en aquest temps també es pensa en connectar Mirambell amb la carretera de Barcelona. S’inicia el projecte de la zona industrial, es dissenya l’espai urbà de la plaça de Sant Ferran, etc. De tot ens ocuparem en altres edicions de Plaerdemavida.

Roser Santolària
Tota la informació que es relata en aquest text ha estat extreta de les actes dels plenaris de l’ajuntament dels anys 1954-1963 Agraïments: a Maria Martí Peris per la foto antiga que apareix al text

Grup de vivendes Sant Joan en l’actualitat

7

CLUB DE LECTURA

UN ANY DE LECTURES
Benvolgudes lectores, benvolguts lectors del Club de Lectura de l’associació cultural Macarella: fa qualcunes setmanes vam penjar al web de l’associació la relació d’obres que vau triar a la darrera sessió del club per a la seua votació pública. Així les coses després de votar s’ha produït un empat entre les dues obres més votades, “La sonrisa etrusca” i “Taxi”. A més al calendari 2012 s’han fixat les dates per a les tres trobades de l’any. Us proposem aprofitar la votació que hem fet i els senyalaments del calendari i llegir els tres llibres més votats. En conseqüència les sessions del club per al 2012 restarien de la següent manera: 1ª trobada 3 de febrer, “La sonrisa etrusca” de José Luis Sampedro, que narra la història d’un home gran que per motius de salut deixa el seu poble instal·lant-se a Milà amb el seu fill, nét i nora. Novel·la en castellà que podeu trobar a les editorials “Destino”, “Plaza y Janés” i “Alfaguara”. 2ª trobada 1 de juny, “Taxi” de Khaled Al Khamissi, conjunt de 58 relats sobre els viatges en taxi de l’autor per la capital d’Egipte, el Caire. L’obra en castellà es troba publicada per l’editorial “Almuzara”. 3ª trobada 8 de novembre, “El olvido que se-remos” de Héctor Abad Faciolince, narració de la vida d’un metge a la ciutat de Medellín que lluita fins a la mort per la igualtat social i els drets humans. L’obra la trobareu publicada per l’editorial “Seix Barral”. Procurarem que els llibres estiguen el més aviat possible al vostre abast a la biblioteca municipal, així com a la llibreria del poble, si els voleu comprar. Totes les sessions seran divendres al Centre Cívic a les 22h. Que córrega la veu. Gràcies de bestreta per la vostra col·laboració i dedicació lectora. Bon any lector.

CICLE DE CINEMA PER LA PAU 2012
Diumenge 22 de gener 19h El viento que agita la cebada de Ken Loach Diumenge 29 de gener 19h En tierra de nadie de Danis Tanovic Dissabte 4 de febrer 19h Promises documental de Justine Shapiro, B.Z.Goldberg i Carlos Bolado
Col·laborarem amb la campanya Un euro llavor de pau d’Escola Valenciana 8

UNA DE CONTES

EL CACAUER
Conte en vers arreplegat per Miquel Rives, del repertori de contes i romanços que guardava son pare

Per lo barranc del Molí per la senda del Romer caminava fosca nit, un xiquet, Lo Cacauer. Portava un cabasset on duia mercaderia, i a la mà un fanalet d’eixos de mitja bugia, espardenyes de careta bruseta i mocadoret de gairó duu la gorreta i una bufanda pel fred. Anava cantussejant, de l’horta una cançoneta i allà a lo fons del barranc es veia una llumeneta, era la del fanalet que per l’aigua es passejava tremolosa i somriuent quan en la brossa esbarava. Anava cap a l’alqueria on viu amb sa germaneta arreplegats per sa tia que ja era molt velleta. Puix des de molt xicotets es van quedar sense pares, com si foren pardalets, sense niu ni qui els ampare. I feia d’escolanet a l’esglesieta dels frares, i venia cacauet a València les vesprades; però amb huit anys acomplits un home fet com Déu mana a treballar decidit, per a ell i sa germana. Per lo barranc del Molí per la senda del Romer caminava fosca nit un xiquet, Lo Cacauer. De prompte quasi entropessa amb un bulto molt extrany i s’esglaia amb la sorpresa, per si fóra algun engany; però, passat el moment de l’esglai reaccionà i amb cura i molt torpement el bulto va destapar. Prompte va vore el que era

a la llum del fanalet, en veure que era un xiquet, un xiquet que encà vivia i que estava adormidet i que dormint somreia com si fóra un angelet. Embarullat l’arreplega i el fica en el cabasset, brut de fang, mesclat d’arena, però molt ben tapadet, de pressa, molt de presseta quasi corrent i esbarant-se pareix una llumeneta que es veu que anava apagant-se. Quan arriba a l’alqueria tot suat i tremolós, crida corrents a sa tia i treu el xiquet nerviós. la tia tota esglaiada no pot parlar, li entra por, tots dos es queden mirant i als dos els tremola el cor. -Tia, és meu, me l’he trobat a la senda del Romer que dóna junt al barranc veritat que és un estel? Mire, mire què bonic, és un angelet rosset té la careta de pillo Mire, quins ulls tan blavets gite’l en el meu llitet i mentre encendré foc que esta nit fa molt de fred. I mentre tia i nebot armen aquell tracateig les campanes d’oració sonen molt llunyanament poc li dura l’alegria al pobre cacaueret, perquè a l’endemà, la tia, els ho va dir als frarets. Varen passar uns quants dies els pares no aparegueren, i els comentaris corrien i a la ciutat arribaren. La justícia prengué part es feren indagacions, i el cacaueret anà per a fer declaracions.

-Que aquell xiquet era d’ell! Que se l’havia trobat! i que era la mateixa llei qui li l’havia furtat. -És meu, és meu!-repetia ofegant-se i mig plorant. -No facen cas a ma tia jo li compraré menjar jo li compraré lleteta, li portaré pardalets igual que a ma germaneta! Creeu-me, jo vos ho pregue! Si jo tampoc tinguí pares, per la voluntat de Déu! deixeu-me que jo l’ampare per aquell que està en la creu! I per més explicacions que el cacaueret donà a la Inclusa, aquells senyors al xiquet varen portar. Per lo barranc del Molí per la senda del Romer camina amb el cor trencat tremolant-se el cacauer. Feia quatre setmanes que no veia el xiquet i havia perdut les ganes de menjar i de fer res. Va caure mal en lo llit amb una febra molt alta, i estes paraules va dir, a sa tia que el cuidava: -Tia, que no vinguen metges que ells no em poden curar, sols vull que els frares em vegen puix amb ells jo vull parlar. Els frares intervingueren on feia d’escolanet, i al remat aconseguiren recobrar al seu xiquet. Molt poc a poc la salut entrà en aquell cor honrat i l’horta amb el seu perfum el cacaueret sanà. Per lo barranc del Molí, per la senda del Romer va cantant totes les nits molt alegre, Lo Cacauer.

9

EL POALET DE LA CIÈNCIA

IAIA VAIG A FER UNA COSA DE PROFIT
Anem a fer un exercici il·lustratiu, per favor pensen el nom d’un futbolista actual, d’un cuiner, d’un periodista, d’un director de cine, d’un advocat… i ara pensen el nom d’un científic (per favor recorden que Punset no ho és). Alguna idea? Si han tingut alguna els felicite, si no els ha vingut cap nom a la ment no es preocupen. El mateix diari El País l’any 2009 feia un compendi de personatges influents entre els quals hi havia 3 cuiners i cap científic. Però continuem avançant, la Royal Academy Britànica és una construcció magnífica construïda en un dels barris més luxosos de Londres, la Reial Acadèmia de la Ciència se situa en un barri degradat de Madrid envoltada de sex-shops (sense desmerèixer els sex-shops és clar). Aquest fet podria resultat anecdòtic però resulta que no ho és. Recentment va haver una conferència a Londres analitzant perquè no rebien un premi Nobel des de feia uns anys, mentre ací celebràvem el centenari del nostre i únic Nobel Ramon i Cajal. La ciència tampoc és cultura. Una persona amb amplis coneixements d’humanitats pot passar per un gran il·lustrat i ignorar totalment el símbol químic del ferro, què és un virus i com es transmet i/o tants altres conceptes científics imprescindibles a la societat actual. Quants grans literats, i amants varis de les lletres heu trobat que exhibeixen fins i tot amb orgull el seu analfabetisme científic? Mai deixarà de sorprendre’m esta actitud. Fins i tot si ens fixem en un joc de coneixement com el trivial ens adonem que la ciència queda relegada a preguntes ximples, de complexitat evidentment menor que la de la resta d’àrees. Fins i tot el tractament de la ciència als mitjans de comunicació no deixa, excepte honroses excepcions com el diari Público, d’estar ple d’incorreccions i inexactituds incomprensibles i intolerables en altres àrees de la informació. Imagineu un article d’esports amb errades en els noms dels jugadors, dels entrenadors o de les jugades. Impensable no? A ningú li interessa la ciència? Ara es quan em parlareu de Punset i ara es quan vos diré que és només perquè la ciència no li interessa a ningú realment que Punset existeix. I tanmateix, mai la frase, un analfabet científic és simplement un analfabet havia estat tan encertada. Mai la hipòtesi del càncer induït de Chavez hauria tingut espai als diaris de no ser a les pàgines d’humor, mai els mitjans de comunicació haurien fet un akelarre mediàtic amb les comunicacions de la OMS sobre el virus de la grip, mai ens haurien enganyat amb les notícies sobre el bacteri de les cogombres este estiu ni mai haurien entrevistat científics del CERN per a preguntar-los si era de veres que anaven a fer un forat negre accelerant partícules. Un amic meu, periodista en un diari d’esta nostra Comunitat el nom del qual callaré, em debatia amb alegres teories conspiratives basades en coincidències de quatre observacions que el càncer podia ser induït de forma unipersonal i dirigida. Vaig optar per callar, possiblement ell tinga raó i no jo, que he llegit els últims avanços sobre el càncer dels últims cinc anys, possiblement siga millor deixar que els periodistes especulen en lloc de preguntar als especialistes. Possiblement els especialistes no valem per a res i el millor siga preguntar a Punset i que ens responga amb vaguetats durant hores. En resum, la situació de la ciència a Espanya i per suposat al País Valencià es resumeix amb la pregunta que tants de nosaltres hem hagut d’escoltar a les nostres famílies: Perquè no et deixes d’investigar i treballes de veritat fent alguna cosa de profit?Podries contestar dient que segons Paul Samuelson, respectat economista (té un treball de veritat) la riquesa dels països que abans es mesurava en tones d’acer o de petroli es mesurarà en el futur en el nombre d’enginyers i científics. Possiblement no ho entenga, i si ni la teua iaia, o mare o pare ho entén no podem pretendre que ho facen els nostres polítics que són gent també. Siguem llavors raonables, la percepció de la ciència per part de la societat no pot estar equivocada. Com deia el nostre Conseller de Sanitat Luis Rosado, han passat 20 anys des de que es va prometre curar la diabetes i encara està igual. Millor anem a fer coses de profit com crear un nou programa de televisió que es diga científics pel món. A Pasteur li va costar 40 anys allò de les vacunes i això no hi ha polític ni iaia que ho aguante.

Llúcia Martínez Priego
té 34 anys, quasi doctora en biologia, té dos carreres (una d'elles a França), alguns màsters, un grapaet d'idiomes i una experiència laboral de 8 anys. És co-responsable del servei de piroseqüenciació del CSISP (Centre d’ Investigació en Salud Pública de València), tècnic analista en solitari dels brots vírics d'interés en Salut Pública i milers d'altres tasques sense importància. Sobre el paper agraciada amb un contracte temporal (molt temporal) de tècnic de laboratori de nivell B (C no va poder perque ja cantava molt, tot i que ho intentaren) amb una remuneració mensual de 1390€

10

LA RATETA DIGITAL

(recomanacions per no perdre’s entre programes del cor i webs porno)

MITJANS DE COMUNICACIÓ

EL POBLE DEL COSTAT. Canal 9. Dimarts a les 22:00h
Perquè sempre hi ha hagut rivalitats de tot tipus entre els pobles contigus, històries i llegendes compartides i cultura local enfrontada. Un programa per conèixer pobles del nostre País, però sobretot per saber quines són i han estat les “trifulques” entre pobles veïns, uns exemples que ens toquen de prop: Quants peixets té el miracle del mateix nom que uneix els pobles d’Almàssera i Alboraia? I per què uns són anomenats “xuferos” i els altres “raboses”? I quina és la millor de les orxates? Si voleu ixir de dubtes només heu de buscar el capítol emés el passat 27 de desembre o si esteu encuriosits per descobrir altres conflictes entre pobles del costat, només heu d’entrar a la web www.rtvv.es/va/elpobledelcostat/

LA WEB DE L’ANDANA.

www.amicsdelandana.blogspot.com

L’andana, amics del patrimoni i la cultura popular és una associació cultural de Puçol amb objectius compartits amb Macarella. És molt interessant visitar el seu espai web per seguir la important tasca que realitzen al seu poble i per consultar el calendari de les properes activitats a les quals estem, per suposat convidats, tots els macarellers i macarelleres! Fer comarca és conéixer el que es fa en altres pobles, tindre ganes de visitar-los, d’observar-los amb estima i comparar-los constructivament amb el nostre, implicar-nos en el creixement col·lectiu i gaudir de la nostra cultura, les nostres tradicions i el nostre patrimoni. L’andana i Macarella són uns bons instruments com tantes i tantes associacions culturals repartides per tota la nostra geografia per fer aquest exercici, per fer comarca i fer País!

INDEPENDENTS. ICATfm. Dissabtes de 21:00 a 22:00h
La nostra vida està plena de música. Hi ha música que ens la trobem sense buscar-la. És la que ens posen a la majoria de televisions i ràdios, la que sentim als locals comercials... en definitiva, la que ens persegueix. Però sempre hi ha l’opció de no conformar-se i de començar una interessant i enriquidora recerca de la música “invisible”. Allà fora hi ha milers de creadors plens de talent que esperen ser descoberts. Aquest programa de ràdio ens proposa conèixer els creadors musicals més independents. L’emissora Icatfm es pot escoltar al 87.5FM o per internet en www.icatfm.cat

GENERACIÓ DIGITAL.Catalunya Ràdio.Dissabtes de 16:00 a 18:00h
Un programa de ràdio que enguany fa 10 anys i que amb la conducció de Jordi Sellas ens porta el món del joc al ciberespai, els blogs i ens ajuda a traduir i entendre molts dels noms que actualment s’escolten per internet. Generació digital parla de la importància de la cultura de l’oci electrònic, dels jocs en línia i d’Internet, de l’oci digital, un sector que en els darrers anys ha envaït la vida quotidiana de milions de persones. Catalunya ràdio es pot escoltar al 106.3FM o per internet a www.catradio.cat si es compta amb una bona connexió.

@la rateta digital 11

Macarella, associació participativa

Molta gent hi troba el moment De fer amb altres allò que li agrada fer. Mirem l’any desè i escrivim els noms Festa en la Senda Macarella: Rafa, Ricard, Laura, srs. Torres, Laura, Vicent Ramón, Carmen, Paco, Xavi, Pep, Tica, Estrella, Joan, Roser, Empar,Teresa, Pilar Lluís, Llorenç, Paco, Edilene, Núria. Fanalets i jocs, passa 2010. Entra 2011, recital de Reis: J. Lluís, Infussió, Garri, Manel, Santi, Àlex, Èric, Paco, Rosella, Mª Josep, Xusa, Tere, Pilar, Conxa, Sesca, Roser, Pau M., Pau S. Passem al cinema: Tere, Empar, Ricardo, Lluís i Roser. Per març xerrada: Consol, Mª José, Roser i vídeo antic : Àlex i Manel. Per l’abril setmana cultural ”10 Anys de Macarella”: Vídeo de Tamara i Rosella. Presentació Àlex, Estrella, Roser i Consol . Posem una placa: Viqueira l’ha feta. Esteban l’ha posada, Pau i MªEugènia toquen tabal i dolçaina. Marxem per la senda Macarella, Àlex explicant. Esmorzem en l’horta Lluís i Silvestre, cantem i juguem. Xiquets i majors. Ho passem molt bé.

Pasqua catxerulos: Tica, Joaquim, Roberto, Lluís i Roser. Excursió per març:Teresa ho fa bé. Lluís a caminar. Ja ve la foguera: Joan A.i Joan Ll. Vicent, Loles, Rafa, Iago, Edilene, Tica Estrella, Xavi, Marina, Ramon, Pilar, Roser, JoanMa, Rosa, Empar, Emma Mar, Carme, Ferran.Finals de setembre, carrer Dr. Fléming: A l’exposició: Mª José T., Lluïset, Rosella, Roser. Als adornaments: Manolo, Maria, Isabel, Fanny, Miguel Ángel. Raül, Fernando. Als fanals: Xavi, Rosella Juanma, Empar, Xusa ,Iago, Tica, Estrella, Joan A, Pau S., Empar. Octubre, rei En Jaume: Arazo, Neus, Rosita, Lluís, Xusa i Roser. Xiquets i majors posen flors al llorer. Una altra excursió, Sagunt: Tere, Lluís, Roser i, per sobre de tots, Manolo Civera. Heu comptat els noms? N’hi ha alguns més que no haurem citat. Macarella íntegra. Cultura participativa. Tots som aprenents, Tots som ensenyants.

Hem escrit al Plaerdemavida-39: Lluís Antolí, Paco Canós, Albert Ferrer, Llúcia Martínez, Alexandre Ros i Roser Santolària Disseny i muntatge: Rosella Antolí, Ethel Roca i Tamara Folguerà Coordinació i correcció lingüística: Alexandre Ros Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana Edita: Associació Cultural Macarella Dipòsit Legal: V-2407-200 Col·labora: Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana