You are on page 1of 18

TEMA 7

Tema 7
LA SUBAGRUPACIÓ ROMÀNICA DE LA LLENGUA. HISTÒRIA DE LA LLENGUA FINS AL SEGLE XV

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

ÍNDEX La subagrupació romànica de la llengua 1.0. Introducció 1.1. La Romània i les llengües romàniques 1.2. Subagrupació romànica del català Romanització de la península ibèrica La Romània lingüística 1.3. Filiació del català a la Romània 1.3.1. Inici de la polèmica: independència del català i establiment del gal·loromanisme català 1.3.2. Menéndez Pidal i l’Iberoromanisme 1.3.3. El català com a llengua pont 2. Història de la llengua fins al segle XV 2.0. Introducció 2.1. Influència de: substrat, superstrat i adstrat 2.1.1. Els substrats preromans 2.1.2. El mossàrab 2.1.3. El superstrat 2.1.4. L’adstrat 2.2. La romanització 2.3. La formació de la llengua 2.3.1. Context històric 2.3.2. Del llatí al romanç 2.3.3. Llatí i català 2.3.4. El bicefalisme del català naixent 2.3.4.1. Teories sobre la divisió dialectal oriental / occidental 2.3.4.2. Teories que intenten explicar la gènesi de la modalitat occidental parlada al P. V. 2.3.5. Català i occità 2.4. L’expansió de la llengua 2.4.1. Context històric 2.4.2. L’ aparició de la prosa literària: Llull i Les Cròniques 2.4.3. La Cancelleria Reial 2.4.4. Usos lingüístics i literaris

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

BIBLIOGRAFIA BADIA I MARGARIT, A., “La llengua catalana dins de la Romània”, dins Llengua i cultura als Països Catalans, Barcelona, Ed. 62. COLÓN, G., El léxico catalán en la Romania (Generalidades), “3. Un ensayo a cuatro columnas”. COM ensenyar català als adults, 6, Publicació del Gabinet de Didàctica, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, Juny 1982. DIVERSOS AUTORS, COU, Ed. Gregal, València,1986. DIVERSOS AUTORS, Llengua COU, Ed. Tàndem, València, 1993. DUARTE, C. I MASSIP, M. A., Síntesi de la història de la llengua catalana, Ed. La Magrana, Barcelona, 1981. FERRANDO, A., Consciència idiomàtica i nacional dels valencians, IFV, València, 1980. FERRANDO, A. I NICOLÀS, M., Panorama d’història de la llengua, Ed. Tàndem, València, 1993. GARGALLÓ J. M. I PRATS, M., Història de la llengua catalana, Volum I, Ed. 62, Barcelona, 1996. GUINOT, E., Els Fundadors del Regne de València, Vol.1, Ed. 3i4, València, 1999. MACIÀ, J. I ALTRES, Llengua catalana COU, Barcelona, Teide, 1996. MARCET, P., Història de la llengua catalana, Vol. I, Ed. Teide, Barcelona, 1987. NADAL, J. M. I PRATS, M., Història de la llengua catalana, Vol. I, Ed. 62, Barcelona,1996. RUIZ, F. I ALTRES, Història social i política de la llengua catalana, Ed. 3i4, València, 1996. SANCHIS GUARNER, M., La Llengua dels Valencians, Ed. 3i4, València, 1967. ---, “La subagrupació romànica de la llengua catalana”, dins Aproximació a la història de la llengua catalana, Ed. Salvat, Barcelona, 1981.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

1. La subagrupació romànica de la llengua 1.0. Introducció: definició de l’objecte d’estudi L’objecte d’estudi de la història de la llengua es bifurca en dues perspectives interconnectades: la història interna (codi) i la història externa (usos lingüístics, conflictes sociològics i estatus social de la llengua), per la qual cosa les dues evolucionen de forma paral·lela. D’altra banda, proposar una síntesi històrica de la llengua catalana implica tenir en compte ambdues perspectives. Implica, a més, assumir la parcialitat de les interpretacions abocades. Especialment quan, com en el cas de la nostra llengua, totes aquestes dificultats inherents a la tasca historiogràfica s’agreugen per unes condicions sociolingüístiques encara ben difícils. La història de la llengua catalana es veu immersa, especialment al País Valencià, en tot de conflictes socials, que sovint interfereixen la recerca i la discussió científica. Hem intentat esbossar una síntesi d’història externa tractant de presentar les principals línies evolutives de la comunitat catalanoparlant. Podem concloure quins aspectes haurà d’integrar una història lingüística del català. En primer lloc s’hi ha adoptat una perspectiva nacional per al conjunt de la nostra comunitat lingüística. Des d’aquesta òptica es proporciona una visió de com, en l’actual espai natural, s’ha anat gestant la llengua catalana com a resultat de l’expansió, la mutació i el contacte de llengües. I, alhora, una sinopsi de com l’evolució històrica ha conformat l’actual comunitat catalanòfona i n’ha condicionat els usos lingüístics, la consciència i les actituds envers la llengua pròpia i envers les que l’han influïda. 1.1. La Romània i les llengües romàniques Les llengües romàniques procedeixen del llatí vulgar, és a dir, de la varietat col·loquial del llatí, que amb el transcurs del temps, havia anat passant per importants transformacions. Aquesta llengua parlada, fou denominada romanus o romanicus, per això, l’espai on actualment es parla alguna d’aquestes llengües es denomina Romània. Hi ha la Romània estricta o vella, aquells territoris on originàriament aparegueren les llengües romàniques: els actuals estats de Portugal, Espanya, França, Itàlia, Romània i part de Bèlgica i Suïssa; i la Romània Nova, aquells territoris que, tot i que no formaren part de l’Imperi Romà, ha estat implantada alguna de les llengües romàniques, per un procés de colonització. El llatí vulgar anà evolucionant de maneres diverses en territoris diferents després de la descomposició de l’Imperi Romà, al segle V. Cadascuna d’aquestes evolucions donà pas a les llengües romàniques actuals. Bàsicament les causes de la fragmentació són: a. Les llengües dels pobles que habitaven la península abans de l’arribada dels romans1. b. La intensitat de la romanització. c. La procedència dialectal i social dels colonitzadors. d. Les llengües dels pobles invasors anteriors al segle V2. e. La proximitat geogràfica a Roma afavorirà les innovacions lingüístiques (Hispània Citerior) i la llunyania farà que s’hi mantinguen les formes més arcaiques i conservadores (Hispània Ulterior).
1 2

El substrat lingüístic. El superestrat lingüístic. ----------------------------------------------------------------

4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

1.2. Subagrupació romànica del català 1.2.1. Romanització de la Península Ibèrica L’any 218 aC els romans desembarcaren a Empúries i ràpidament conqueriren la Hispània mediterrània. Aviat les costes de la Tarraconense i la Bètica foren romanitzades culturalment i lingüísticament, tot i que de manera ben distinta: mentre que a la Hispana Ulterior, la Bètica, les classes altes de la burgesia romanitzada transmeteren un llatí escolar, a la Hispània Citerior, la Tarraconense, que incloïa l’actual Catalunya, el País Valencià i Aragó, la romanització fou feta principalment per les colònies agrícoles que hi establien els veterans llicenciats de les regions romanes. El llatí d’aquests darrers fou, doncs, molt vulgar. Al nord del Pirineu, a la Gàl·lia Narbonense, romanitzada més tard, el procés fou semblant al de la Bètica. Tanmateix, a les darreries del segle I dC les ciutats ja plenament romanitzades de la Tarraconense, esdevingueren focus d’irradiació econòmica, cultural i lingüística, ja que des de Tarragona i Provença es propagaven les innovacions lingüístiques que difonia Roma. A més, la Via Augusta era un element que donava coherència a les comarques costaneres de la Tarraconense. En canvi era poc transitada quan s’endinsava per la Hispània Ulterior. Això féu que el llatí de la Tarraconense fos, al contrari que el de la Bètica, accessible als neologismes que irradiava Roma, on es produïren totes les innovacions lingüístiques durant l’època de la República i de l’Alt Imperi. El llatí de la Tarraconense fou a més de vulgar, modern, mentre que el de la Bètica fou més culte i arcaïtzant. Les terres valencianes i les de l’actual Principat estigueren incloses dins la mateixa província Tarraconense des de la darreria del segle III aC fins al començament del segle III dC, és a dir, durant els cinc segles en què es produí la romanització dels països del Mediterrani i que fou el període d’esplendor de les urbs. Durant el Baix Imperi, el litoral de la Tarraconense no trencà mai els seus vincles lingüisticoculturals amb Roma. És gairebé segur que la romanització d’aquesta zona fou feta de manera progressiva i ininterrompuda, i, així, els colons arribats tardanament foren portadors d’unes certes innovacions lèxiques, més tardanes i populars. Tanmateix, a l’interior de la província Tarraconense, Saragossa, esdevenia focus d’innovació lingüística i començava a desenvolupar un llatí provincial, més arcaic i més culte, que irradiava cap al centre d’Hispània. El català, per tant, és una llengua romànica producte d’una romanització forta, intensa, duradora i primerenca de la Tarraconense, duta a terme per classes populars, i que mantingué una forta relació amb Roma. 1.2.2. Romània lingüística La Romània es divideix en dos grans blocs: − Llengües romàniques orientals (conservació de les oclusives sordes intervocàliques: p/t/k, plural sense –s, procedent del nominatiu llatí). Romanés, Dàlmata, Italià. − Llengües romàniques occidentals (sonorització de les oclusives sordes intervocàliques, plural en –s, procedent de l’acusatiu llatí). Portugués o galaicoportugués, castellà, català, occità, francés, sard, retoromànic. D’altra banda, dins del bloc occidental es diferencien dos subgrups lingüístics: el gal·loromànic i l’iberoromànic. La polèmica es troba a l’hora d’encabir el català en relació amb les altres llengües romàniques.
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

1.3. Filiació del català a la Romània Com acabem d’esmentar, la situació del català dins el conjunt de les llengües romàniques ha provocat una activa polèmica encara avui no cessada i que data d’antic. Ja durant la decadència s’estengué el nom de llemosí, tradició onomàstica iniciada al segle XV, per designar la nostra llengua, confonent així el català i el provençal. Aquesta confusió, potser entesa per la comoditat que suposava per expressar la unitat de la llengua, tingué repercussions greus en el segle passat quan, no pocs, confongueren el català i l’occità. Tanmateix, tot i desvetlada la independència lingüística del català, es va obrir una nova polèmica: la subagrupació romànica de la llengua catalana. 1.3.1. Inici de la polèmica: gal·loromanisme català

independència

del

català

i

establiment

del

Friedrich Diez, fundador de la filologia romànica, en la segona edició de la Gramàtica de les llengües romàniques (1856), afirmava la personalitat del català distingint-lo del provençal o llengua d’oc. − Alfred Morel-Fatio tractà separadament el català en l’obra de conjunt de Gustav Gröber sobre les llengües romàniques: Grundisd der romanischen Philologie (1888) en la qual suposava que el català era llengua originàriament importada de Provença pels conqueridors carolingis de la Marca Hispànica. − Meyer-Lübke tot i que en la primera edició de Gramàtica (1890) considerava el català un dels dialectes del provençal, el qual havia estat introduït en la península ibèrica en el segle VIII, rectificà més tard, i l’any 1925 publicà un opuscle Das katalanische, seine Stellung zum Spanischen und Provenzalischen, on considerà que la llengua catalana amb el provençal i la francesa, componen el grup gal·loromànic, mentre que el castellà i el portugués comprenen el grup iberoromànic. Arriba a aquesta conclusió mitjançant una comparació a tres columnes dels trets castellans, catalans i provençals, en fonètica, morfologia, formació de mots, sintaxi i lèxic. A més, aporta raonaments històrics, com són el substrat preromà, el grau de romanització, les invasions germàniques, etc. − Antoni Griera poc abans, en 1922, ja havia parlat de dos corrents historicoculturals: un afroromànic i un altre gal·loromànic, que havien condicionat el repartiment de les llengües en la península Ibèrica, i sostenia que el català s’havia format dintre el corrent gal·loromànic, mentre que el castellà i el portugués ho havien fet en el corrent cultural del nord de l’Àfrica romanitzada, des d’on el cristianisme es propagà a Hispània. 1.3.2. Menéndez Pidal i l’iberoromanisme − Menéndez Pidal en Orígenes del español (1926) posà de relleu les coincidències entre el portugués i el lleonés, i les de l’aragonés amb el català. Units pels dialectes mossàrabs componen tots plegats una relativa unitat lingüística peninsular, amb lleis fonètiques semblants a les predominants en la Romània occidental. Tanmateix, aquesta unitat només la trencava la dissidència del castellà, amb les seues singularitats fonètiques, el qual acabà imposant-se tot arraconant el lleonés i l’aragonés i desplaçant el mossàrab. − També Amado Alonso, tot i formular serioses observacions metodològiques
---------------------------------------------------------------6 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

a Meyer-Lübke, desenvolupà les teories de Menéndez Pidal i insistí en el caràcter iberoromànic del català, propparent de l’aragonés. − Més tard, el 1943, Amado Alonso replantejà el problema sobre noves bases, i admet l’existència d’una Romània contínua, on s’interpreten recíprocament el portugués, el castellà, el català, el gascó, el provençal i, fins i tot, l’italià; i en resten marginats el francés en l’occident i el romanés en l’orient. Admet que el català s’assembla més a l’occità que al castellà, però cal considerar el català com iberoromànic perquè és al centre de França on es troba la isoglossa (el Loira) entre allò que és estrictament gal·loromànic i allò que no ho és. 1.3.3. El català com a llengua pont − Germà Colon en El léxico catalán en la Romania (1976) afirma que el català, l’occità i el francés procedeixen d’un mateix diasistema que podem anomenar llatí gàl·lic, amb unes característiques determinades, diferents d’un altre diasistema, el del llatí hispànic, del qual deriven el castellà i el portugués. − D’altres lingüistes com ara Moll, Badia i Margarit, Coromines, volen superar el problema de la subagrupació romànica, i consideren que el català és una llengua pont, de transició, on s’entrecreuen els fenòmens gal·loromànics amb els iberoromànics: la fonètica i el lèxic serien més bé gal·loromànics i la morfologia iberoromànica. Tot i que hom admet uns vincles estrets amb el provençal, també es reconeix que en certs aspectes totes les quatre llengües del sud-oest de la Romània (portugués, castellà i llengua d’oc) formen una unitat, sobretot enfront del francés. − Sanchis Guarner (1971) ens diu que el català ocupa una posició d’entroncament, amb la consegüent cruïlla de lleis fonètiques i d’àrees lèxiques, a més certes particularitats en l’evolució semàntica de determinats casos de conservadorisme, tot plegat caracteritzen el català. − Ara bé, encara que tothom admet a hores d’ara la independència del català nasqué dins el marc provençal i sols en el segle XII, després de la batalla de Muret, sorgí com a llengua literària. − Finalment, Rudolf Bruner en l’obra Das Katalanische, eine autonome Sprasche observà que el català se separa del provençal i del castellà i presenta formacions paral·leles a l’italià i al romanés. Per la qual cosa conclou que no és escaient d’agrupar el català amb les llengües romàniques veïnes, sinó, en vista de la seua pròpia creativitat, cal considerar-lo com una llengua autònoma. Per concloure cal dir que no podem afirmar amb seguretat científica si el català és una llengua gal·loromànica o iberoromànica. Amb açò el que ha de quedar clar és que la polèmica actualment no es troba closa. La filologia és una ciència humana i no exacta i conseqüència d’aquesta característica són aquests problemes o avantatges, segons es mire, ja que així l’estudi i la possibilitat d’investigació està sempre oberts.

----------------------------------------------------------------

7 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

2. Història de la llengua fins al segle XV 2.0. Introducció Una primera aproximació a la llengua se’ns presenta com un conjunt de mots interrelacionats i en constant creixement, ja que ha de respondre a molt diverses necessitats comunicatives. Des d’aquesta òptica, la llengua reflecteix les incidències de la comunitat de parlants i ens n’ofereix els grans moments de llur trajectòria històrica. Aquest gran inventari de paraules que és una llengua manté relacions d’intercanvi amb altres de més o menys pròximes, intercanvis que, cal no oblidar-ho, responen sempre a imperatius extralingüístics (préstec, manlleu, neologisme, barbarisme). Si s’accepta que tota llengua és el resultat de l’evolució d’algun sistema previ, hom no pot pensar que les paraules siguen realitats immutables i externes. Els mots que emprem a diari tenen un origen, ja siga remot o recent. 2.1. Influència de: substrat, superstrat, i concepte d’adstrat Els substrats preromans Anomenem substrat a la llengua o conjunt de llengües que es parlava en un territori determinat abans de ser substituïda per una altra. També s’anomena substrat al conjunt d’empremtes que l’antiga llengua ha deixat sobre la nova. A més dels diferents tipus de llatí, el català s’ha deixat influir per altres llengües amb les quals ha estat en contacte al llarg de la història (tractarem ara les anteriors a l’arribada dels romans). Aquest contacte entre llengües no sol ser equilibrat, tard o d’hora s’hi produeix un conflicte lingüístic. La llengua vencedora intenta desplaçar i anorrear la llengua sotmesa. No obstant això, aquesta última pot influir sobre la vencedora a través d’una acció de substrat, ja siga de caràcter fonètic, morfosintàctic o lèxic. Aquestes llengües, però, tingueren un paper poc important en la configuració del català, a causa de la forta romanització. − Substrat indoeuropeu: llengües dels pobles sorotapte i celta. Entre els segles X i V aC penetraren dues onades en les terres del futur domini lingüístic català. El substrat indoeuropeu del català, però, és poc important i l’empremta li prové de la imposició del llatí. − Substrat grec: cap al segle VII aC el litoral de la Mediterrània entrà en contacte, per via marítima, amb els grecs. Durant els cinc segles de colonització no s’hi produí una veritable barreja ètnica i lingüística, però sí una influència de la civilització grega que contribuí, de forma important, a la configuració de la civilització ibèrica. − Substrat púnic: els fenicis només hi establiren una colònia: Eivissa (654 a C) que es constituí en una base comercial de gran importància. − Substrat iberobasc: la cultura ibèrica fou fruit de la confluència de les cultures de grecs, fenicis i etruscos sobre el substrat indígena. El Mossàrab Abans de veure la possible influència del mossàrab sobre la nostra llengua, cal aclarir qui eren i on visqueren els mossàrabs. Els mossàrabs són la població hispànica que després de la conquista musulmana del segle VIII continuaren vivint sota el domini islàmic mantenint la seua religió cristiana però que anaren arabitzant-se gradualment en els aspectes culturals i, fins i tot, lingüístics. Sanchis Guarner ens diu que cap al segle XI subsistia l’algemia, llengua
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

romanç dels àrabs, i que cap al 1094-1102, encara hi havia un nucli important de mossàrabs a València, dels quals s’havia aprofitat el Cid quan ocupà València per custodiar les muralles “ porque fueron criados con los moros et fablavan assy como ellos”3. El 1102 els almoràvits reconquisten València produint-se una gran emigració de mossàrabs, però Sanchis Guarner pensà que no s’extingiren del tot i justificava “ la particular fesomia del valencià” dins el conjunt del català en la influència de la llengua dels mossàrabs. A aquesta influència, segons ell, es deu la distinció entre e/a enfront [ ], i entre o/u enfront [ u ], el mossàrab possiblement transmeté habituds ibèriques. Divergències lèxiques també eren vistes com resultat de la influència del mossàrab, ja que tenien arrels comunes amb el castellà: corder cordero, aplegar - llegar, espill - espejo, etc. També atribuïa als mossàrabs la transmissió d’arabismes, i aportava mostres del lèxic del camp que diferien del català del Principat: blat de moro - dacsa,... Hi ha qui ha vist amb la llengua dels mossàrabs la llengua romanç parlada al País Valencià abans de la conquista de Jaume I i del qual deriva el valencià actual, Leopoldo Peñarroja, entre d’altres. Però en un estudi recent4 sobre la repoblació del País Valencià, basat en el Llibre de Repartiment, s’ha arribat a la conclusió que quan arribà Jaume I a València no existia cap comunitat mossàrab, no s’ha trobat cap document, no hi ha cròniques, ni literatura, ni làpides, cap testimoni escrit que parle de l’existència d’aquesta comunitat a la València del segle XIII. Els estudis que pretenen demostrar que és l’origen del valencià actual es basen en una llengua reconstruïda a partir de la toponímia del Llibre de Repartiment, sense tenir en compte les possibles evolucions posteriors, però no ni ha textos, no s’han trobat mostres de la morfologia, ni de la sintaxi, d’aquesta, suposada, llengua romanç. Seguint l’historiador E. Guinot, si hi havia una comunitat mossàrab a València al segle XIII aquesta havia d’haver estat ben estructurada i organitzada, ja que es pretén que va absorbir, lingüísticament si més no, els colonitzadors cristians que arribaren amb Jaume I, però on eren el 1238 quan el rei entrà a València? “... A l’entrada de Jaume I a València el 1238 no comparegué cap frare cristià autòcton: els mossàrabs no són citats ni en la Crònica reial, ni en els milers de donacions del Llibre de Repartiment”.5 El contacte de les comunitats mossàrabs a Toledo amb els repobladors està ben documentat, també trobem documents que demostren l’existència d’aquestes comunitats a Saragossa, Osca, etc., però no en tenim cap de València. Els historiadors medievalistes consideren que la mossarabia valenciana havia desaparegut probablement abans del segle XII, i amb tota certesa abans de la conquista cristiana. Les darreres investigacions sobre les “Kharges” , poemes on hi ha mots en llengua pretesament mossàrab, en les quals s’havien basat per afirmar l’existència d’un mossàrab valencià6, han demostrat que no tenen relació amb el valencià medieval escrit, i que es donen també en altres regions. Aquest fet feu rectificar Sanchis Guarner la seua teoria d’un substrat mossàrab que particularitzava el Valencià. E. Guinot afirma al seu estudi que la població que trobà Jaume I parlava àrab “... Aquesta llengua podia estar influïda pel vocabulari i els topònims del llatí
3 4

Sanchis Guarner, La llengua dels valencians Enric Guinot. Els Fundadors del Regne de València.Vol. I 5 Enric Guinot. op. cit. 6 Hi ha tres autors musulmans valencians de l’època que incorporen mots possiblement d’origen romànic. ---------------------------------------------------------------- 9 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

tardoromà, però no deixava de ser inintel·ligible per als pobladors catalans...” No hi havia mossàrabs a València, per tant no pogueren transmetre la seua llengua als colons que arribaren, ni tampoc, és clar, influir en la que aquests parlaven. El Superstrat Anomenem superstrat les influències rebudes d’altres llengües durant la gestació del català, un cop consumada la romanització. a) Aportació germànica: Al segle V es produeix la descomposició de l’Imperi Romà d’Occident per la pressió dels pobles germànics. És a partir d’aleshores que la llengua llatina sofreix un procés de dialectalització cada vegada més profund que la va diferenciant a cada territori. Arribat el segle VIII, la llengua que parlaven els futurs catalans ja era el català, sense que lògicament ningú en tingués consciència. A poc a poc hom va tenint més consciència que la llengua parlada ja no és el llatí. Serà en aquest moment quan el català accedirà a l’escriptura. A diferència d’altres pobles invasors, els germànics no imposaren la seua llengua, al contrari, foren ells els que assimilaren la llengua dels envaïts hispànics. Això és per diversos motius: - ja venien més o menys romanitzats, - eren escassos i es van barrejar amb la població, - venien cristianitzats (això vol dir que coneixien el llatí). L’aportació dels visigots, que no van trencar en cap moment el procés romanitzador, sinó que el continuaren és diferent a l’aportació de la llengua dels francs que va ser superior. I que afecta sobretot: noms de persona (ex: Albert, Guillem...), lèxic militar (bandera, guerra...), lèxic comú (ex: sabó...) i el sufix –enc (ex: blavenc, nadalenc...) b) L’element aràbic: La invasió dels àrabs va suposar l’enfonsament de l’imperi visigòtic. Els àrabs seguiren la seua marxa cap a França, però la seua expansió fou aturada pels francs que guanyaren territoris als sarraïns al sud dels Pirineus i hi establiren l’anomenada Marca Hispànica. Els àrabs només van influir uns cent anys sobre el català al seu territori d’origen. És per això que com més baixem cap al sud, més arabismes trobarem al català. Podem dir que la influència de superstrat es dóna en un moment en què el català s’està consolidant. Els àrabs ocupen la Catalunya Vella i influeixen sobre el català uns cent anys abans de retrocedir cap al sud. Aquesta influència és molt minsa, és més important l’aportació aràbiga que ha resultat de la influència d’adstrat. Aquesta influència és palesa en aspectes com l’agricultura (ex. Garbell...), els menjars (ex: arrop...), la construcció (ex: séquia...), topònims (ex: Algemesí...), etc. L’adstrat Anomenem adstrat a les influències (aportacions, modificacions) d’altres llengües per motius de veïnatge, de prestigi, de difusió, etc. A) l’àrab: Aquesta influència d’adstrat es dóna al PV després de la conquesta, ja que tant l’àrab com el català, mantenen la seua vitalitat i s’interinfluencien, tot i compartir un mateix territori. Per tant fou adstrat atés que hi hagué un llarg període de convivència fins a l’ expulsió definitiva dels moriscos l’ any 1609. B) altres aportacions:
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

- L’occità, va influir molt profundament durant l’època medieval. - El castellà, és a partir del segle XV que comencen a ser abundants els castellanismes. - L’italià, sobretot des del Renaixement ens ha cedit nombroses paraules. - El francés, hi ha gal·licismes molt antics, al segle XV augmenta el seu nombre i durant el segle XVIII encara més. - L’anglés, el pes polític, econòmic, científic i cultural de la Gran Bretanya i dels Estats Units ha aconseguit desplaçar el francés com a llengua internacional. El català, a l'igual que les altres llengües romàniques, ha adoptat els anglicismes tècnics, esportius, comercials... típics de la moderna societat de consum. 2.2. La Romanització Els romans arribaren a Empúries (218 a C) per combatre els exèrcits cartaginesos. Amb aquest fet s’inicia el període de dominació romana i el procés de romanització a tots els nivells, pel qual els pobles autòctons han d’adoptar la llengua i la cultura llatines, tot desplaçant les llengües indígenes que s’hi parlaven. Concretament, la llengua catalana deriva del llatí vulgar implantat en l’extrem nordest de la província romana Tarraconense, popular i accessible a innovacions. Diferent, doncs, del de la Bètica –de classes altes i conservador. A causa del pas del temps, de l’expansió territorial i el consegüent contacte amb altres llengües i de l’afebliment dels vincles polítics entre els territoris en què s’havia instal·lat el llatí arran de l’ocupació romana, el llatí col·loquial es va anar allunyant més i més dels models clàssics. Així, les invasions germàniques, al segle V, acceleraren aquests canvis d’un llatí vulgar ja molt dialectalitzat. 2.3. La Formació de la Llengua 2.3.1. Context Històric Trobem multitud d’obstacles en parlar del passat de la llengua que avui parlem. En primer lloc, perquè no hi ha una interrupció en la configuració dels esdeveniments històrics i els fets socials i lingüístics. I en segon lloc, per l’escassesa de testimonis en vulgar durant el període que s’obri entre la desintegració de l’Imperi Romà d’Occident (476 dC) i les primeres manifestacions lingüístiques que podem anomenar amb propietat català. La major part de les terres catalanes estigueren sota domini visigot des del segle V al segle VII aproximadament. Aquesta dominació, però, no va suposar més que el govern d’una minoria aristocràtica ja pràcticament romanitzada. Per això, la seua petja es limita només a l’onomàstica i a un lèxic bèl·lic i feudal. El gran trasbals històric fou la irrupció dels musulmans que arriben als Pirineus cap a l’any 720. Es beneficiaren de la total desintegració en què es trobava la monarquia visigoda i hi adoptaren una intel·ligent política d’integració de la població autòctona en tots els àmbits de la seua cultura. Ara bé, en les contrades pirinenques, el domini Sarraí fou escàs o nul. Hi hagué una pressió inicial que originà emigracions a la Septimània gal·la. Aquests fugitius, els hispani, afavorits per l’emperador franc Carlemany contribuiran després a repoblar els territoris guanyats a l’Islam. La monarquia franca protegí el desenvolupament d’aquests nuclis cristians, que, aglutinats al voltant del comte, encara no tenien consciència de ser catalans. El nom català no apareix documentat fins als primers anys del segle XII, i la
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

generalització de Catalunya és segurament posterior. Malgrat el domini dels francs, en aquestes terres, hi ha una voluntat d’afirmació col·lectiva, que el comte Guifré el Pelós materialitzarà el 878 amb una primera unificació dels comtats de Girona, Besalú Cerdanya, Urgell i Barcelona. Estableix així una dinastia, el casal de Barcelona, que no s’extingirà fins l’any 1410. Mentre al sud, una estructura social menys rígida que la feudal propicià la fragmentació del califat de Còrdova en regnes taifes, els comtats catalans es consoliden al llarg del segle XI sota un règim feudal basat en l’explotació de les classes baixes per part de la noblesa. A partir de Ramon Berenguer I el Vell, els comtes barcelonins iniciaren una política d’influències i expansió cap al nord: Provença (1112), Lleida i Tortosa (1148-1149). Amb la desfeta de Muret (1213), la Confederació catalanoaragonesa perd la influència o el domini sobre terres ultrapirinenques (tret del Rosselló, Cerdanya, el Conflent i el Vallespir i la ciutat de Montpeller), i prefereix projectar-se cap al sud i cap al Mediterrani. 2.3.2. Del llatí al romanç Allò específic de cada llengua és la seua estructura morfosintàctica, la manera en què combina regularment les paraules i redueix a uns quants esquemes la quasi infinita capacitat d’expressió i comunicació. Aleshores cal plantejar quan, en l’evolució del llatí vulgar es donen aquestes condicions que ens permeten reconéixer-hi sistemes romànics suficientment diferencials de la llengua d’origen. Es pot dir, doncs, que es tracta d’un període llarg i complex. L’evolució cap a una morfosintaxi romànica implica quatre grans tipus de fenòmens: 1. La desaparició del sistema casual llatí. 2. La reorganització de la categoria gramatical de gènere. 3. L’aparició d’un sistema de pronoms romanç. 4. La reestructuració del sistema verbal. 2.3.3. Llatí i català L’escriptura fixa un moment determinat i una variant particular d’una llengua, que divergeix de la varietat parlada i contrasta amb el curs evolutiu d’anys i segles. Això esdevingué també amb el llatí. Els escriptors clàssics desenvoluparen una llengua literària allunyada del llenguatge popular. L’estranyesa entre ambdós registres augmentava en l’espai i en el temps i s’accentuava pel contacte amb les llengües veïnes. El llatí vulgar es distancia cada vegada més del llatí culte. A partir del segle VII aquest darrer tipus de llatí és gairebé patrimoni d’eclesiàstics que, en escriure’l, no sempre poden ocultar les vacil·lacions de la seua parla habitual. Els analfabets –els illiterati-, que són la immensa majoria, s’expressen en una parla descurada que sol ser coneguda amb el nom de sermo rusticus. Es donen així, entre els segles VI i XI, tres tipus de llengua: el llatí erudit o latinum obscurum, el llatí aromançat o latinum circa romancium i el preromanç o sermo rusticus. La renovatio carolingia es proposava el restabliment de la cultura llatina cristiana. Al segle IX (813) els jerarques de l’església que es reuniren al Concili de Tours ja obligaren els bisbes a traduir els seus sermons als respectius romanços. Això vol dir que la població ja no entenia el llatí culte que s’usava en els actes públics. Per altra banda, i seguint Nadal i Prats, en la mesura que el creixement
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

econòmic comportava un augment en les necessitats de l’escriptura, l’aparició del romanç escrit anà generalitzant-se. Del segle IX, i també del segle X, hi ha documents escrits amb una sèrie de trets lingüístics que donen indicis que a les terres de la Catalunya Vella la gent parlava d’una manera més pròxima al català actual que al llatí. Amb l’accés del català a l’escriptura, s’hi desenvolupa un nou públic, més ric, polit i cortesà, que llegia en privat i en la llengua que parlava. Els primers documents que es conserven amb algunes frases escrites en català són del segle XI i ja des del segle XII podem dir que tenim textos complets. 2.3.4. El bicefalisme del català naixent La llengua catalana, nascuda a les comarques septentrionals de Catalunya, respon a un dualisme essencial que configura ja la seua fesomia moderna. Hom ha atribuït la gènesi de les dues grans varietats de la llengua, el català oriental i l’occidental, a raons de substrat preromà. En efecte, el 1953, Sanchis Guarner formulà una explicació substratística de tots els dialectes catalans i de la frontera que els separa de les llengües veïnes, la qual ha estat generalment acceptada fins que, el 1981, Antoni Badia i Margarit introdueix la romanització i l’arabisme com a factors correctors de la tesi de Sanchis. Ara bé, segons Antoni Ferrando, aquesta nova hipòtesi no és tampoc satisfactòria perquè parteix d’una interpretació acrítica del Llibre del Repartiment de València (1236-1245), i perquè considera les dades que se’n dedueixen excessivament determinants en l’aspecte lingüístic i dialectal. Ferrando considera que la repoblació de València és un procés que s’estén al llarg de tota l’Edat Mitjana, en la qual tingueren un important protagonisme demogràfic els catalanooccidentals. Però, sobretot, cal tenir en compte que el substrat preromà difícilment podia revifar a través d’un àrab massivament adoptat per la població autòctona de les terres valencianes en el moment de la conquesta de Jaume I. 2.3.4.1. Teories sobre la divisió dialectal: Oriental / Occidental A) Teoria d’Antoni Griera : Es basava en el testament de Guifré el Pilós (898). El comte va dividir els territoris que havia conquerit als àrabs en tres parts, deixava a: - Guifré II – els comtats de Barcelona, Ausona i Girona (català central). - Miró – els comtats de Cerdanya, Conflent i Besalú (rossellonès) - Sunifred – el comtat d’Urgell (català nord- occidental) Això no significa que aquest testament represente l’origen de la fragmentació dialectal del català, però si que implica que el comte, en el moment de fer aquesta partició degué tenir en compte diferències ètniques importants, amb una possible seqüela lingüística. B) Teoria de Sanchis Guarner: Tenint en compte estudis històrics i arqueològics, formulà cap als anys 50 la teoria del substrat. La teoria afirmava que la divisió del català en dos grans dialectes era deguda a l’existència de diferents ètnies abans de l’arribada dels romans. La Catalunya oriental era habitada per pobles indoeuropeus (celtes), mentre que la Catalunya occidental i el PV eren habitats per pobles bascos i ibers, respectivament. Els parlars ibers i bascoides, semblants i emparentats, degueren influir en el llatí, conferint-li un caràcter diferent del que dotaren els parlars indoeuropeus al llatí de la Catalunya oriental. És a dir, aquests dos tipus de pobles (indoeuropeus / no indoeuropeus) assentats en les nostres terres abans de l’arribada
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

dels romans, haurien condicionat la futura estructura dels dos grans blocs dialectals. Aquesta hipòtesi té un punt feble: les darreres investigacions arqueològiques van permetre la descoberta d’assentaments ibèrics en l’àrea de la modalitat oriental. C) Teoria de Badia i Margarit (1981): Té en compte tres factors determinants en la bipartició del català: - el substrat preromà - la romanització - l’arabització Les zones on es parla oriental foren territoris on la romanització fou intensa i duradora i on no es rebé, pràcticament, pressió del substrat ni del superstrat (àrab). Es parla occidental on la romanització fou més feble o – com, per exemple, el PV -, per la desromanització produïda pels àrabs. 2.3.4.2. Teories que intenten explicar la gènesi de la modalitat occidental parlada al País Valencià. A) Teoria de les 300 donzelles: Després de la conquesta cristiana, el regne de València va ser repoblat per lleidatans. Aquesta teoria es basa en una llegenda, segons la qual al PV es parlava una modalitat occidental del català, era pel trasllat de 300 donzelles de Lleida a aquestes terres. B) Teoria de la Repoblació formulada per Antoni Ferrando (1986): Després d’analitzar la llengua de la València del segle XIII i XIV, arriba a la conclusió que el valencià és un dialecte consecutiu del català occidental perquè és fonèticament, morfosintàcticament i lexicalment occidental. Encara que les dades del Llibre del Repartiment de València (1236/45) apunten cap a un predomini de colons orientals, s’ha de tenir en compte que no tots aquests repobladors prengueren possessió de les donacions atorgades, sinó que les vengueren o les permutaren per unes altres. D’altra banda, cal considerar que la repoblació de València és un procés llarg que s’estén al llarg de tota l’Edat Mitjana, en la qual van tenir un important protagonisme demogràfic els catalanooccidentals. C) Teoria de l’ anivellament d’Alarcos Llorach (1983): A València al segle XIII hi hagué un procés d’anivellament entre els tres estrats romànics: el català oriental, el català occidental i l’aragonés. La generalització a València dels trets occidentals és fàcilment explicable com un fenomen d’anivellament entre els diversos estrats lingüístics simultanis. El català occidental representava, en certa manera, un tipus intermedi entre l’aragonés i el català oriental, de manera que en un procés d’igualació entre uns parlars i altres, devien abandonar-se aquelles articulacions que només feia servir un dels grups. Ara bé, cal matisar aquesta tesi, perquè no sempre s’han donat els resultats previstos. El triomf al PV de les formes incoatives en –isc, pròpies del català occidental, no s’hi hauria pogut produir si el pes demogràfic catalanooccidental no haguera sigut suficientment fort com per a traure les formes verbals en –esc, 2.3.5. Català i occità L’antiga Gàl·lia es fragmentà en dues meitats, separades entre molts trets, per l’origen diferent de l’adverbi afirmatiu sí. A la meitat septentrional es deia oïl i a la meridional oc. D’ací deriva el nom de la llengua, occità, i el del territori, Occitània.
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

L’occità constitueix, doncs, una llengua romànica occidental dins el grup gal·loromànic. Sovint se l’ha confós amb el provençal, que és, de fet, només una de les variants dialectals de l’occità, com el llemosí i el gascó. Els vincles entre el nord-est peninsular i el sud de l’antiga Gàl·lia són molt antics: naixen d’una relativa homogeneïtat de romanització, que explica el gran nombre de paral·lelismes lèxics catalanooccitans, de la vinculació dels comtats catalans a la monarquia franca, de l’existència d’un corrent migratori i de l’activa intervenció catalana en els senyorius occitans a partir del segle XI. A mitjan segle XII, els intercanvis culturals fructifiquen en les esplendors d’un art romànic introduït a Catalunya des d’Itàlia i en la ràpida difusió d’un model literari, la poesia trobadoresca que, amb el seu llenguatge codificat i els seus tòpics, esdevé llavors l’ideal d’expressió lírica per als poetes cortesans d’Occitània, Catalunya i el nord d’Itàlia. Com ha assenyalat Sanchis Guarner, aquells poetes saberen crear una llengua literària comuna, una mena de koiné, diferent als dialectes occitans però entesa fàcilment en tot el domini lingüístic. Aquesta llengua artificiosa (romana, d’oc, provençal i llemosí) representava una alternativa al llatí, privilegi dels eclesiàstics. Amb el temps s’accentuaren les diferències entre aqueix codi escrit i els parlars dels qui l’empraven. Els trobadors catalans del segle XIII distingeixen clarament el llenguatge trobadoresc en què escriuen poesia del català que parlen i que comença a tenir autonomia literària pròpia. L’occità decau literàriament després de la derrota de Muret (1213) mentre que el català se’ns presenta a la darreria del XIII com una llengua ben evolucionada i molt fixada ortogràficament, que, gràcies a la tasca de la Cancelleria i a l’impuls de Ramon Llull, esdevindrà apta per a la plena expressió cultural. 2.4. L’Expansió de la llengua 2.4.1. Context Històric El període comprés entre 1213, data de la derrota de Muret, i 1412, data del Compromís de Casp, és dens en esdeveniments polítics, transformacions socials, convulsions socials i estètiques. Ens interessa, sobretot, la difusió màxima de la llengua catalana. En aquesta etapa, el domini lingüístic s’expandeix notablement (Catalunya Nova, Balears, València) i hi ha una dominació política sobre Sicília, Sardenya, Nàpols i Grècia. L’acabament d’aquest període és d’una clara crisi: plagues, pestes, fam, guerra contra Joan II, guerra dels Remences (1483-1486)... A l’inici del segle XV hi ha una crisi dinàstica que comportarà un canvi de dinastia i, a la fi del segle, l’allunyament de la Cort reial, amb la consegüent incidència negativa en la vitalitat de la llengua catalana, que inicialment es reflectí sobretot en la producció literària. Pel que fa al desenvolupament de la llengua, cal assenyalar, que en un primer moment predominaren els textos religiosos i jurídics, però ben aviat es generalitzaren els textos literaris. És també la llengua emprada en novel·la, poesia i cròniques medievals. El català fou, durant els segles XIII, XIV i XV, una de les llengües més importants de la Mediterrània. Era la llengua de prestigiosos tractats jurídics, en diversos períodes fou la llengua del Papa, fou una de les primeres llengües romàniques en l’expressió de la filosofia i medicina, també fou la llengua de prestigiosos llibres de cuina medievals… 2.4.2. L’aparició de la Prosa Literària: Llull i les Cròniques El desenvolupament econòmic i demogràfic d’Occident implicava l’ús creixent
---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

del romanç com a vehicle d’expressió cultural. Aquest fet reportava profundes transformacions ideològiques, car, en qüestionar l’hegemonia del llatí, s’obria el camí al racionalisme prerenaixentista. Tanmateix, per a l’ús del romanç s’invocava sovint una exigència apostòlica, que entre nosaltres assoleix l’expressió màxima en la figura del mallorquí Ramon Llull (1232-1315). Llull representa el plurilingüisme al servei de la causa religiosa. Format en llatí, utilitza la llengua sàvia per a compondre llibres teològics, aprén l’àrab amb la finalitat de fer nous adeptes i empra el català en prosa i l’occità en poesia per a una millor difusió del seu pensament entre els seus connacionals. Però és indubtable que l’instrument lingüístic més eficaç fou la seua llengua materna. Llull, dotat d’una convicció apassionada i de les habilitats retòriques i poètiques per expressar-la, desplegarà una abundant obra en prosa, narrativa o filosofia, que converteix el català en una llengua definitivament apta per a la comunicació científica i la creació literària. Hom ha dit que Llull, tot aprofitant un idioma ja molt evolucionat, ha estat el creador de la prosa literària catalana. Si no en va ser el creador, sí que va dotar el català d’una maduresa sintàctica i d’una modernitat expressiva innegables. L’obra de modernització lul·liana és molt semblant a la que Alfons X el Savi impulsà per al castellà. L’èxit de l’empresa lul·liana radica en el fet d’haver bastit la seua arquitectura sintàctica amb una equilibrada simbiosi d’elements cultes (llatinismes lèxics, subordinació amb subjuntiu, clàusules relatives, hipèrbatons, paral·lelismes, antítesis, amplificacions i proses rimades) i populars (fórmules afectives, trencaments de l’ordre de la frase o anacoluts…). Contemporani seu, però amb una obra en català reduïda i literàriament inferior a la de Llull, Arnau de Vilanova (València, 1238-Gènova, 1311) és un altre exponent del retrocés del llatí a favor del romanç durant la transició del segle XIII al XIV. L’afermament del català dins la Corona d’Aragó i a la Mediterrània duia implícita la consolidació d’una certa consciència d’identitat nacional. La llengua esdevé així un indiscutible factor de cohesió cultural i política, i aquest sentiment apareix en les quatre grans cròniques del període, sobretot en la de Ramon Muntaner. A més de la funció ideològica comuna, d’exemplaritat moral i de cohesionament nacional, les cròniques ens interessen per a la recapitulació de la història lingüística, ja que, en confiar-hi el registre dels esdeveniments, el romanç adquireix una funció nova. Aquesta era fins aleshores una facultat exclusiva del llatí, que, en adquirir-la el català, en resulta dignificat i alhora beneficiat pel que fa a la difusió. Les cròniques aporten una novetat radical en la manera d’historiar, presenten fets quasi sempre contemporanis al narrador, que ja no és una veu impersonal sinó progressivament individualitzada. La Crònica de Bernat Desclot o Llibre del Rei en Pere e dels seus antecessors passats revela certs dialectalismes nord-occidentals, però diluïts en la koiné predominant. Narra amb gran precisió fets històrics esdevinguts entre 1283 i 1295, si bé el manuscrit conservat és de primeries del segle XIV. La Crònica de Jaume el Conqueridor o Llibre dels Feits ens ha arribat, en la versió catalana, en un manuscrit de la primera meitat del segle XIV, posterior, doncs, al regnat que historia. Ofereix una llengua molt viva i espontània i amb un color lèxic extrem occidental, influït per l’aragonés. La Crònica de Ramon Muntaner fou escrita en 1325 i 1336 i constitueix un testimoni colpidor d’estima a la llengua i de la consciència d’unitat nacional entorn de
---------------------------------------------------------------- 16 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

l’idioma, el “pus bell catalanesc del món”, com ell l’anomena en el seu estil viu, familiar i popularitzant. Finalment, la Crònica de Pere el Cerimoniós, escrita entre el 1375 i 1383, és un autèntic dietari molt individualitzat que, al costat de visions ben personals del monarca expressades a través dels seus secretaris, inclou nombrosos documents cancellerescos. 2.4.3. La Cancelleria Reial L’ampliació dels territoris de la Corona Catalanoaragonesa i la formació d’un estat cada vegada més complex van determinar que a mitjan segle XIII Jaume I creara la Cancelleria Reial. Aquest organisme tenia les funcions de l’administració de l’estat. Fou reformada i establerta definitivament pel rei Pere el Cerimoniós el 1344 a través de les Ordinacions Palatines i fou eliminada per Ferran el Catòlic el 1494. La Cancelleria s’ocupava de la redacció de tot tipus de documents administratius: cartes reials, tractats, contractes, certificacions, informes, etc. Els textos es redactaven en català o en aragonés i en llatí, encara que a partir de la segona meitat del segle XIV la llengua que hi predomina és el català. Com a exemples de documents administratius de l’època tenim les traduccions catalanes dels Usatges de Barcelona el 1251, dels Furs de València el 1261 i dels Costums de Tortosa el 1272, o el Llibre de Consolat de Mar el 1283. A més, va ser un focus de renovació cultural a mitjan segle XIV, amb la introducció de l’humanisme entre molts escriptors de la confederació, alguns dels quals eren funcionaris de la Cancelleria. Això ocorria perquè una de les funcions d’aquest organisme era la de transcriure llibres d’origen divers. Així, la Cancelleria assimilà i difongué la poesia francesa, la curiositat per la cultura llatina provinent d’Itàlia o l’hel·lenisme de la cort pontifícia d’Avinyó. El català que usava la Cancelleria va esdevenir una varietat estàndard que serví de model a d’altres institucions oficials com ara la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de València o el Consell General del Regne de Mallorques. A més, va facilitar la unitat de la llengua emprada pels escriptors de l’època, de manera que, independentment de la seua procedència dialectal, s’observa una forta uniformitat de la llengua catalana medieval escrita en prosa. 2.4.4. Usos lingüístics i literaris Al llarg del tot aquest període podem remarcar tres processos simultanis al si de la literatura conreada pels catalans: a.- l’emancipació creixent del llatí i de l’occità, b.- la secularització progressiva, c.- la conquesta de nous gèneres. El resultat n’és la integració literària, es conreen tots els gèneres; la integració social, la producció s’adreça a tots els estaments; i la integració geogràfica, a l’empar de la koiné cancelleresca, es produeix la unificació i extensió del model literari. L’embranzida de la prosa literària es produeix amb la difusió del saber i la secularització de la cultura. És aquest un procés complex, perquè els canvis culturals no emergeixen mai de sobte. Així en un autor de formació cancelleresca com Bernat Metge conviuen idees medievals i actituds de l’humanisme naixent. Antoni Canals només adopta d’aquest humanisme embrionari la closca. En canvi, Francesc Eiximenis i Vicent Ferrer continuen aferrissats als models i valors
---------------------------------------------------------------- 17 ----------------------------------------------------------------

TEMA 7
La subagrupació romànica de la llengua. Història de la llengua fins al segle XV.

medievals. L’aparició d’una burgesia puixant suposà l’extensió de la lectura i el naixement de nous tipus de narrativa, sota la influència dels models italians i francesos, com són la narrativa cavalleresca, els poemes al·legòrics de tema amorós, les narracions eroticoburlesques, etc. Fins ací hem fet un repàs molt esquemàtic de la producció literària i, per tant, de l’ús culte de la llengua en el període que estudiem. Però hem de pensar que la major part dels usos lingüístics són orals i que, per tant, ens són desconeguts. Com assenyala Sanchis Guarner, la llengua col·loquial en què hom expressa les seues sensacions i sentiments, i comunica normalment les seues idees, només sol aparéixer representada en la llengua escrita en els textos que foren redactats sense ambició estètica, és a dir, en inventaris i documents notarials, en processos judicials, en certes epístoles privades, etc. Quant a la variació dialectal de la llengua, si bé la koiné cancelleresca imposava un model lingüístic unitari que no deixava aflorar la fragmentació regional, apareixen esporàdicament als textos trets específics que en permeten la localització. És el cas de les Vides de sants rosselloneses, traduïdes per un autor anònim a la darreria del segle XIII. Un capítol a part en l’estudi de la llengua popular el constitueix l’obra de sant Vicent Ferrer. Els sermons del dominic valencià transcrits pels seus adeptes, constitueixen una oratòria de masses al marge de la retòrica humanista.

---------------------------------------------------------------- 18 ----------------------------------------------------------------