You are on page 1of 5

Tema 3: La novel·la cortesa o novel·la artúrica

Les primeres mostres de novel·les, de mitjan segle XII i aparegudes a


França, tenen com a heroi o protagonista un cavaller i pertanyen a un
tipus de narracions que des dels inicis va ser denominada romans de
la matèria de Bretanya, ja que la seva acció sol desenvolupar-se a la
Gran Bretanya i a la Petita Bretanya (França). També reben el nom de
llibres del “cicle artúric”, per ser la cort del mític rei Artús, monarca
cristià i bo, el nucli a l’entorn del qual es van portar a terme les
aventures cavalleresques. Més abstractament, aquest gènere és
denominat roman courtois, “novel·la cortesa”.

Les més antigues narracions de la matèria de Bretanya estan escrites


en versos pariats de vuit síl·labes de rima consonant, tracten
assumptes situats en un ambient fantàstic, la trama fonamental és
amorosa o la realització d’una empresa de difícil consecució, en què
el protagonista o heroi ha de lluitar, normalment en solitari, vencent
obstacles i perills. En aconseguir els seus objectius, l’heroi assolirà un
prestigi social i la perfecció moral. L’heroi, a més, és un cavaller
bretó, més o menys vinculat a la cort del rei Artús.

Aquestes obres es diferencien dels cantars de gesta. Aquests són


narracions en vers, de rima assonant, tracten assumptes de guerra
contra els sarraïns, gairebé sempre en terres espanyoles o italianes i
no donen gaire importància a la dona, ni als aspectes amorosos. Els
autors d’aquestes obres són anónims. I com a punt fonamental en
aquesta distinció tenim el fet que la novel·la artúrica va ser
concebuda amb la finalitat de ser llegida, mentre que els cantars de
gesta eren transmesos de forma oral.

Les novel·les de l’Antiguitat

Abans de l’aparició d’aquestes obres, sorgiren d’altres també en


francès i en pariats octosíl·labs rimats que tractaven assumptes
propis de l’epopeia clàssica grecollatina, fetes per ser llegides i que
eren traduccions d’obres llatines. Dues d’aquestes obres són el
Roman de Thébes i el Roman d’Enéas.

Aquest terme roman s’utilitzava aleshores amb el significat de


“traducció”, és a dir, “obra llatina posada en llengua romanç”. Més
tard, la veu roman va passar a significar “narració”, traduïda o
original, escrita en versos francesos i, posteriorment, acabarà
significant novel·la ( roman, en francès, romanzo en italià). Tanmateix,
en espanyol i català, la paraula romanç s’utilitzava per designar
quelcom molt diferent- l’estrofa tradicional que forma el Romancer-

1
fet pel qual, modernament, es va adoptar el terme novel·la- que en
francès i italià s’utilitza per denominar una narració breu.

2
El cicle artúric

És molt possible que


l’anomenada matèria
de
Al seuBretanya degui
castell de Camelot es troba envoltat dels cavallers més valents
alguns dels seus
i honorats d’entre els quals destaquen Lancelot i Perceval. Aquests
elements i dels l’Ordre
cavallers formen seus de la Taula Rodona, anomenada així per la
motius a l’antiga
forma de la taula en què es reunien.
tradició llegendària
bretona o cèltica de la
qual són pocs els
documents i
testimoniatges dignes
de fe, anteriors a
l’aparició de les
primeres obres cultes
d’aquell gènere. S’han
analitzat una sèrie
d’indicis que fan
suposar que el nucli
d’alguns dels seus
temes i el nom de
diversos personatges
novel·lescos ja
existien en ambients
cèltics.

Independentment Encara que disfressada d’història, la


d’aquest fet, el punt traducció de Wace pot ser considerada la
de partença del cicle més antiga novel·la artúrica.
artúric
el constitueix una
obra en llatí de
Godofred de
Monmouth, La
història dels reis de
Bretanya, escrita en
1136 en què ja el rei
Artús apareix
victoriós.

El 1555 el poeta
Robert Wace va
traduir l’obra de
Monmouth al francès
en pariats octosíl·labs,
traducció conegudo
amb el nom de
Roman de Brut, en
què, com a element El rei Artús apareix a la literatura com el
afegit, es fa referència monarca ideal. Tanmateix es desconeix si
a la table ronde o el personatge literari correspon a un
“taula rodona” on personatge històric real. Si se sap amb
seien els cavallers de certesa que no va haver-hi a Anglaterra
la cort del rei Artús. cap rei amb aquest nom, per la qual cosa
tot sembla
3 indicar que la seva història
prové de la mitologia celta o que s’ha
construït a partir de la vida d’algun cabdill
Artús es casa amb Ginebra, una bella donzella de qui també
s’enamora Lancelot. Assabentat Artús d’aquests amors il·legítims,
condemna a la foguera la seva esposa. Lancelot, tanmateix, la salva i
fuig amb ella a França. Artur persegueix els amants i, mentre és
absent, el seu fill Mordred s’apodera del tron. En tornar, pare i fill
s’enfronten i moren ambdós.

Com a personatge mític, el rei Artús ha passat a la iconografia


popular com a símbol d’intel·ligència, honor i lleialtat, i el seu castell
de Camelot, com a lloc idíl·lic en què regnen la pau i la justícia.

Les grans novel·les del segle XII

Tristany i Isolda

La llegenda per excel·lència del


cicle artúric és la dels amors de
Tristany i Isolda (Iseut). Ja al segle
XII existí un Tristany perdut,
l’autor del qual possiblement fou
un tal La Chiève. El que avui dia
coneixem és una mena d’obra de
col·laboració, realitzada per
diversos poetes, que narren els
amors de Tristany i la bella Isolda.
Aquest amor sorgeix en beure els
dos joves, i per equivocació, un
filtre màgic. Al final tots dos
moriran a causa d’aquest amor
impossible.

Chrétien de Troyes

En aquests temps va iniciar la carrera literària un gran escriptor de la


zona francesa de la Xampanya. Es deia Chrétien de Troyes i va

4
comencar la seva producció – que es pot datar tota entre els anys
1160 i 1190- adaptant obres dels clàssics, com Ovidi, del qual va
traduir L’Ars Amandi o les faules de les Metamorfosis. També té com a
obra de joventut una narració extreta de la llegenda de Tristany,
esmentada anteriorment; però aquesta obra s’ha perdut. Chrétien de
Troyes era un clergue que va escriure cinc novel·les sobre la “matèria
de Bretanya” per encàrrec de les grans corts franceses. Aquestes
novel·les, escrites en vers, tenen un ambient misteriós i una poètica
de la meravella que provenen de les obres clàssiques que l’autor
havia traduït en els inicis. Les faules mitològiques d’Ovidi o l’anàlisi
psicològica dels estats d’amor del mateix autor llatí, són una mostra
clara de les influències que va rebre. També sembla molt evident que
la “matèria de Bretanya” li era ben coneguda a través de l’obra del
Roman de Brut i que va cristianitzar, com a bon clergue, tot aquest
material. Algunes de les seves novel·les són El cavaller del lleó, El
cavaller de la carreta i El conte del Graal.