You are on page 1of 15

TEMA 46

Tema 14
FONOLOGIA I. SISTEMA VOCÀLIC. LA SÍL·LABA I ELS DIFTONGS. FENÒMENS DE CONTACTE VOCÀLIC

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

ÍNDEX 1. El sistema vocàlic 1.1. Vocals i consonants 1.2. Classificació de les vocals 1.3. Problema de la caracterització fonològica de la vocal neutra 1.4. Vocalisme català: visió sincrònica 1.4.1. El sistema tònic 1.4.2. El sistema àton 1.5. Vocalisme català: visió diacrònica 1.5.1. Del llatí vulgar al català 1.5.2. Vocalisme tònic del català 1.5.3. Vocalisme àton del català 1.6. Origen de les vocals catalanes 2. La síl·laba i els diftongs 3. Fenòmens de contacte vocàlic

----------------------------------------------------------------

2 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

BIBLIOGRAFIA Autors diversos, Curs de gramàtica normativa. Grau elemental i mitjà, València, Universitat de València, 1979. ALARCOS LLORACH, E, Fonología española, Gredos, Madrid, 1986. ---, Sistema fonético del catalán, “Archivum”, III, 1953. ANÒNIM, Llibre de consolat de mar, Barcelona, Barcino, 1930, 1931, 1932. BADIA I MARGARIT, A., Gramàtica catalana, I, Madrid, Gredos, 1980. ---, Gramàtica històrica catalana, València, Tres i Quatre, 1981. ---, Phonéthique et phonologie catalana, en “La linguistique catalanae”, Cololoque..., Strasbourg, 1968. ---, Funció significativa i diferencial d la vocal neutra en el català de Barcelona, R.F.H., 1965. BADIA/GRIFOLL, Jonc, Llengua catalana, 1r BUP, Barcelona, Edicions 62, 1983. BURGUET I ARDIACA, F., Introducció a la fonologia, fonètica i ortografia del català, Barcelona, La Magrana, 1983. CERDÀ, R., L’estructura vocàlica del català comú modern, ER. FABRA, P., Gramàtica catalana, Teide, Barcelona. ICE, Curs de gramàtica normativa, Grau elemental, València. LÓPEZ DEL CASTILLO, Llengua estàndard i nivells del llenguatge, Barcelona, Laia, 1976. MALMBERG, B., La fonètica, Eudeba, Buenos Aires, 1977. MARTÍ I CASTELL, J., Llengua catalana, Edhasa, Barcelona, 1986. PELLICER, J., GINER, R., Sinopsi, Teide, 1990. PITARCH, V., Curs de llengua catalana, València, Tres i Quatre, 1977. RAFEL I FONTANALS, F., Gramàtica catalana, Barcelona, Edhasa. ROMEU JOVER, X., Manual de fonologia catalana, Barcelona, Barcanova, 1983. RUAIX I VINYET, J., El català en fitxes, 1, Moià, Ed. J. Ruaix, 1984. ---, Català fàcil, Moià, Josep Ruaix, 1983. SANCHIS GUARNER, M., Gramàtica valenciana, Torre, València. SOLÀ, J., A l’entorn de la llengua, Barcelona, Laia, 1977. SCHADEL, Manual de fonètica. VENY, J., Els parlars catalans, Moll, Palma d Mallorca, 1987. XATA, M., Quaderns d fonologia catalana per a l’ensenyament de la lectura i l’escriptura.

----------------------------------------------------------------

3 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

1. El sistema vocàlic 1.1. Vocals i consonants La principal diferència entre vocal i consonant és de tipus articulatori: mentre les consonants presenten un obstacle en la sortida de l’aire, les vocals no en presenten cap. Una altra diferència entre aquestes classes és que les vocals, en la formació de síl·labes, són generalment el nucli en català. Una sola vocal pot aleshores constituir síl·laba; en canvi, no ho pot fer una sola consonant. Les vocals s’oposen encara a les consonants per la possibilitat que tenen de realitzar-se en diferents graus d’obertura. I, finalment, la tonicitat d’un mot cau sempre damunt les vocals, mai damunt les consonants. Per totes aquestes característiques, les vocals es consideren l’element bàsic en l’articulació; i han estat considerades sons purs, amb veu pròpia. Mentre que les consonants, que s’hi oposen pel comportament combinatori, per la realització i per les característiques acústiques, han estat considerades com a dependents de les vocals, d’on ve el nom con-sonant. Vegem en el quadre esquemàtic els trets generals que separen vocals i consonants: Obstacle en la Nucli sil·làbic sortida de l’aire + + Oposic. Grau Tonicitat d’obertura + + -

Vocals Consonants

Cal dir, per a finalitzar, que la consideració de vocals o consonants que tenen els sons varia segons les llengües i depén, normalment, d la capacitat que té cada so per realitzar les funcions de nucli sil·làbic. Així, sons que són vocàlics en una determinada llengua poden ser consonàntics en una altra. 1.2 Classificació de les vocals Si passem a considerar les vocals per oposar-les només entre elles, hem de partir de quatre conceptes: el punt d’articulació, el grau d’obertura, el punt de vista acústic i la concentració de l’energia. El punt d’articulació es refereix a quina és la posició de la llengua en relació als òrgans de la cavitat oral a l’hora de pronunciar un so. S’acosta a la part davantera o anterior del paladar (és a dir, el paladar dur), quan articulem les vocals que, per això, es diuen anteriors o palatals: la i, la /e/ tancada, i la / ε / oberta. S’acosta a la part central del paladar quan articulem les vocals que anomenem centrals o mitjanes: la a i la / ә / neutra. S’acosta a la part posterior del paladar (és a dir, el vel del paladar o paladar tou), quan articulem les vocals que diem posteriors o velars (del vel del paladar): la u, la /o/ tancada, i la / ɔ / oberta. El grau d’obertura, exclusiu dels fonemes vocàlics, contrasta un extrem de tancament (el de i i u), un extrem d’obertura (el de a) i dos graus intermedis per a e: /e/ tancada i / ε / oberta, i per a o: /o/ tancada i / ɔ/ oberta. Com més oberta és una vocal, més clara és la seua articulació.
---------------------------------------------------------------4 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

Des del punt de vista acústic, les vocals es divideixen en agudes, greus i neutres. Aquesta divisió depén del to, que és l’altura musical d’un so. Segons si la freqüència de les vibracions que produeixen un so augmenta o disminueix, el to puja o baix. Aquesta altura del so determina la consideració d’un so com a agut o greu. Els sons anteriors són aguts (/i/, /e/ tancada, / ε / oberta), els posteriors greus (/u/, / ɔ / oberta, /o/ tancada), i la a, com que és central, és neutra. I, en últim lloc, la concentració de l’energia ens diferencia les vocals difuses de les compactes. El tret compacte significa que l’energia es concentra en les zones centrals de l’espectre. El tret difús, que l’energia es concentra en les zones perifèriques. Són compactes les vocals obertes (a, ε oberta, ɔ oberta) i difuses les tancades (i, u, e tancada, o tancada). Vegem el quadre esquemàtic de la classificació global de les vocals: OBERTURA i e (tanc) ε (ob) compacta _____ Aguda anterior Palatal a ______ neutra medial ɔ (ob) ______ greu posterior velar DENSITAT u o (tanc) mínima difusa compacta màxima

difusa

Alarcos Llorach, el 1953, és el primer que va establir el sistema fonològic català. Més tard, el 1973, Badia i Margarit va insistir en el tema. Els dos accepten aquest sistema, però no estan d’acord amb el valor fonemàtic de la neutra, aspecte que passem a comentar tot seguit. 1.3. Problema de la caracterització fonològica de la vocal neutra Ja des de les primeres descripcions modernes del sistema fonològic català, ha aparegut un tema important i dificultós: la consideració o no com a fonema del so [e] neutra. Alarcos Llorach nega la qualitat de fonema a / ә/ neutra, ja que només apareix en els casos on no són possibles /a/, /e/ tancada ni / ε / oberta; per tant seria una realització en posició àtona de l’arxifonema /A/. Reconeix, però, que en el balear, on / ә/ neutra efectuant commutacions té poder diferenciador de significats, sí que podria considerar-se fonema. Badia i Margarit, partidari de l’acceptació de / ә/ neutra com a fonema, proposa una sèrie de casos on l’oposició d’aquest so amb d’altres és significatiu (/e/ neutra = ә) Me la [mәlә], mala [málә], mela [mélә], mola [molә], mula [múlә] La majoria dels exemples de Badia estaven constituïts per monosíl·labs; açò el duu a considerar /e/ neutra com a mera variant dels fonemes /a/, /e/ tancada, / ε / oberta en els polisíl·labs, però com a fonema en els monosíl·labs perquè són la major part d’ells àtons i no poden pronunciar-se de cap altra manera, i si aleshores es pronuncien [ә] neutra serà perquè aquest so té la suficient capacitat distintiva. Tot açò recolzaria la seua consideració com a fonema. Alarcos respon a Badia que encara que els exemples semblen contundents no ho són, perquè els monosíl·labs no són realment paraules, és a dir, unitats
---------------------------------------------------------------5 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

significatives autònomes. Pressuposen sempre un altre element tònic. No es poden oposar monosíl·labs. Ramon Cerdà pensa que és un problema de tonicitat i atonicitat aplicat al català i que encara manca un estudi definitiu en aquest sentit. Creu que les tesis de Badia i Alarcos no constitueixen una veritable controvèrsia, perquè no es fonamenten en el mateix grau d’abstracció. Badia parla a nivell de norma i Alarcos a nivell de sistema. Arriba ala conclusió que / ә/ neutra pertany a la norma del català comú, però no al sistema. I els fonemes han de ser per definició sistemàtics. Andrei Avram considera que la vocal /ә/ neutra de [mә] no pot ser una realització de l’arxifonema corresponent als fonemes /a/, / ε / oberta, /e/ tancada, ja que per definició l’arxifonema i els fonemes que li corresponen estan en distribució complementària, però en els monosíl·labs l’arxifonema en qüestió estaria en funció contrastiva amb els fonemes enumerats. El contingut fonològic de / ә/ neutra estaria format per trets distintius exclusivament negatius: no és ni anterior (agut), ni posterior (greu), ni tancat (difús), ni obert (compacte); és, doncs, una vocal indeterminada, i per tant situada en certa manera fora del sistema dels fonemes ordinaris. Accepta, tanmateix, la tesi de Badia que / ә / neutra posseeix en certes posicions un valor diferencial. Conclou que el català té set vocals determinades que s’oposen en bloc a /e/ neutra, que és indeterminada. 1.4. Vocalisme català: visió sincrònica En català a l’hora d’estudiar el sistema vocàlic cal tenir en compte les diferències que presenten les vocals segons ocupen el nucli de síl·labes tòniques o ho facen en les àtones. En posició àtona les vocals catalanes sofreixen un relaxament que les porta de vegades a neutralitzar-se de manera que el sistema es redueix en aquesta posició. Però les neutralitzacions que s’operen no són les mateixes en tots els dialectes: precisament és en el sistema àton on radiquen les majors diferències entre el vocalisme dels diferents dialectes. Veurem en primer lloc el sistema tònic, que presenta menys divergències. 1.4.1. El sistema tònic Podríem dir que el català coneix un únic sistema vocàlic en posició tònica si no fóra per l’aparició d’un fonema més (/ ә/ neutra) en un dels dialectes (el balear), i per la supressió de dos (/ ε / oberta i /ɔ/ oberta) en un altre dels dialectes (el rossellonés). Llevat d’aquests dos dialectes, tot el domini lingüístic restant empra un sistema tònic de set fonemes: /a/, / ε / oberta, /e/ tancada, /i/, /o/ tancada, / ɔ/ oberta, /u/, que es representa de forma triangular de manera que es manifesten els quatre graus d’obertura i les tres zones d’articulació: i u e tancada o tancada ε oberta ɔ oberta a Com acabem de dir, el balear té un sistema tònic amb un fonema més que el que acabem de veure: i e tancada o tancada
6 -------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

u

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

ε oberta a

ɔ oberta

Aquest nou fonema seria central (com /a/) segons el punt d’articulació i tancat (com /e/ tancada i /o/ tancada) segons el grau d’obertura. Aquest fonema / ә / neutra sembla que fou l’originari portat a les Illes pels repobladors catalans arran de la Reconquesta. Se suposa que en el català oriental d’aleshores hi havia dos fonemes palatals (a banda de /i/): /e/ provinent de E oberta llatina (realitzat [é] llevat d’alguns casos en què es pronunciava [ε ] oberta). / ә/ neutra provinent de E tancada llatina. Aquesta fou la implantada en les Illes. Després hi hagué un procés d refonologització en tot el català oriental d’aquelles realitzacions [ε ] oberta del fonema tancat /e/ i és aleshores quan en el balear es troben amb els tres fonemes. No ocorre el mateix en la resta del català oriental perquè /e/ neutra es va convertir (va confluir amb) /e/ oberta en el segle XIV. Hem dit que un altre dels dialectes, el rossellonés, presentava dos fonemes menys que la resta del català en posició tònica. El sistema del rossellonés és: i e tancada a Vocalisme de tres obertures, coincident, per tant, en el seu inventari, amb el castellà, si bé per causes distintes. És aquesta llengua, la o i la e obertes del llatí vulgar van diftongar en uo i ie respectivament, només van restar la e i la o entre les vocals d’obertura mitja. En el català del Rosselló, en canvi, fou la o tancada del llatí vulgar i dl primitiu català la que es va tancar un grau més passant a u (cançú, agust); la o oberta no es podia oposar a una o tancada perquè aquesta havia esdevingut u. Aquella, doncs, va perdre el seu valor opositiu amb la o i va poder ocupar el camp de dispersió d’aquesta, reduint-se a una o mitja de realitzacions més o menys obertes segons els contextos consonàntics, realitzacions més o menys obertes segons els contextos consonàntics, realitzacions que manquen normalment de valor fonemàtic. Potser per simetria amb aquest sol grau d’obertura mitjana es va operar el mateix canvi en el vessant anterior, confonent-se e tancada i e oberta en una e mitja; és una hipòtesi que, per simple, no gosem proposar-la seriosament, tot i que seriosos fonòlegs han proposat la mateixa interpretació per a semblants mutacions d’altres llengües. 1.4.2. El sistema àton De la mateixa manera que el vocalisme tònic és prou constant, l’àton presenta sistemes diferents. Açò s’explica per les neutralitzacions que sofreixen les vocals en aquesta posició i pel fet que cada dialecte en realitza unes. La primera neutralització a què podem fer referència és la de l’obertura: les vocals obertes de cada sèrie conflueixen amb les contigües tancades. Així: /e/ tancada / ε / oberta tòniques ........................ /e/ tancada àtona /o/ tancada / ɔ/ oberta tòniques ...................... /o/ tancada àtona Aquesta realització es dóna en tot el domini lingüístic, d manera que els dialectes que ja no en realitzen cap altra (els occidentals) perden només dos fonemes i un grau d’obertura. El sistema queda així:
---------------------------------------------------------------7 ----------------------------------------------------------------

u o tancada

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

i e tancada a o tancada

u

Hi ha, però, algunes zones de parla occidental on apareix en posició final d paraula àtona el so e com a realització del fonema /a/, per la qual cosa podria dir-se que e està present en el sistema àton. Els qui defensen aquesta postura proposen el següent sistema: i u e tancada o tancada ε oberta a Al dialecte balear, i més concretament al mallorquí, trobem un sistema quadrat (amb quatre fonemes): i ә o tancada u

En aquest cas les neutralitzacions que s’operen són les següents: /o/ tancada / ɔ/ oberta tòniques ................... /o/ àtona /e/ tancada / ε / oberta /a/ / ә/ tòniques ......... / ә/ àtona Finalment, el sistema català central és el que neutralitza major nombre d fonemes amb el resultat d’una reducció a tres (es perden quatre vocals i dos graus d’obertura): i ә Aquest sistema és també el que tenen el menorquí, l’eivissenc i el rossellonés. L’alguerès té un sistema semblant, però en lloc de la / ә/ neutra posseeix una /a/. 1.5. Vocalisme català: visió diacrònica 1.5.1. Del llatí vulgar al català El llatí clàssic posseïa deu vocals, per tal com per a cadascuna de les cinc bàsiques distingia els dos matisos de breu i llarga: A, E, I, O, U llargues i A, E, I, O, U breus. Ara bé, el fonament rítmic del llatí ha estat substituït en la Romània per la distinció del timbre vocàlic: millor dit, les llengües romàniques, una vegada més, no han fet altra cosa que partir del llatí vulgar. Efectivament, hi ha testimonis entre els gramàtics i en les inscripcions, que ens acrediten que ja en llatí vulgar es practicà la substitució d la diferència quantitativa per la diferència d qualitat vocàlica, de forma que ja no es distingia una E breu i una E llarga, sinó entre una E oberta i una tancada. Les vocals breus es pronunciaven obertes, i les vocals llargues es pronunciaven tancades. Teòricament, dons, el llatí vulgar disposava de cinc parelles d vocals, obertes i tancades, com abans el llatí clàssic havia disposat de cinc
---------------------------------------------------------------8 ----------------------------------------------------------------

u

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

parelles de vocals, breus i llargues: A breu > A oberta; A llarga > A tancada; E breu > E oberta... Però en realitat: els dos matisos de A es confongueren de seguida en un so de A mitjana; la E tancada (pel fet de ser tancada, molt propera a la I) i la I oberta (pel fet d ser oberta, propera a la E) es confongueren en E tancada; paral·lelament, la O tancada (pel fet de ser tancada, molt pròxima a la U) i la U oberta (pel fet d ser oberta, pròxima la O) es confongueren en O tancada. 1.5.2. Vocalisme tònic del català El català, mancat de diftongació, modifica poc els set fonemes llatins en llur evolució fonamental: enfront de la diversitat de resultats de les llengües romàniques que diftonguen, l’esquema del vocalisme català apareix extremament simple; així, a la diftongació de O tancada en francés (FLORE>fleur), correspon la O mantinguda inalterada a grans trets en català, i a la diftongació de O oberta en castellà i francés (NOVU>nueve, neuf), correspon també la O mantinguda inalterada en català. Els sons A, I, Ɔ oberta, O tancada, U del llatí vulgar es conserven en català central i gairebé en tots els dialectes. En el tractament d la E tancada, hi ha diversitat de solucions segons els dos grans grups dialectals, per tal com la E tancada es manté tancada en català occidental però canvia d timbre en els dialectes orientals, per arribar, en català central, a la varietat de e. Finalment, en el tractament de la E oberta es presenten les dues solucions (de tancament o de manteniment del grau d’obertura etimològica) generalment amb predomini de la tendència a tancar la E oberta originària; aquesta tendència es palesa més clarament en els dialectes orientals que en els occidentals que, per tant, romanen més fidels, en principi, al timbre llatí de la E oberta etimològica. Heus ací un quadre esquemàtic de l’evolució fonamental de les vocals tòniques del llatí vulgar: LLATÍ CLÀSSIC A breu A llarga E breu E llarga e tancada I breu I llarga O breu O llarga U breu U llarga 1.5.3. Vocalisme àton del català
---------------------------------------------------------------9 ----------------------------------------------------------------

LLATÍ VULGAR a

CATALÀ a

ε oberta

ε oberta e tancada ε oberta e tancada әneutra i ɔ oberta o tancada

occidental oriental oriental occidental mallorquí

i ɔ oberta o tancada

u

u

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

Una característica del sistema vocàlic del català comparat amb el d’altres llengües veïnes és la poca tensió amb què s’articula. Les vocals àtones, més febles, tendeixen a desaparéixer. Segons alguns autors, primer passarien per una vocal fosca, /e/ neutra. Per posicions podem dir que, per regla general: - en posició inicial es mantenen. - En posició pretònica es manté la vocal a i la resta cau. - En posició postònica també es manté només la a, però es transforma en e en català occidental i e neutra en català oriental. - En posició final s’afebleixen totes i es perden a excepció de la a. Pel que fa a l’evolució de les vocals àtones des del llatí clàssic al català, ací tenim un quadre esquemàtic que presenta l’evolució fonamental al català oriental i a l’occidental: LLATÍ CLÀSSIC CAT. ORI. CAT. OCCID. I llarga i i I breu ә neutra e E llarga ә neutra e E breu ә neutra e A ә neutra a O llarga u o O breu u o U breu u o U llarga u u 1.6. Origen de les vocals catalanes A grans trets hom pot dir que les vocals catalanes són continuadores de les llatines ja que el sistema vocàlic de les dues llengües està molt apropat com acabem de veure. Ha canviat, però, l’origen de les catalanes respecte de les llatines, o siga, tot i ser les mateixes no tenen per què provenir necessàriament de llur bessona llatina. Anem a veure ara un a un els fonemes catalans i la procedència (o diferents procedències de cadascun): /a/ potser és el fonema més fidel al llatí. Una A llatina ha donat generalment una /a/ catalana. Només en els casos en què actuava sobre la /a/ una iod (com el cas del diftong AI que ha resultat /e/ tancada), un wau (diftong AU que ha donat / ɔ / oberta) o una consonant palatal no s’ha donat aquest resultat. /i/ l’origen més generalitzat és I llarga llatina que no ha sofert canvis evolutius. També trobem /i/ en català que són resultat de l’acció d’una iod sobre /e/ tancada i /ε / oberta, /o/ tancada. /u/ com /i/, també ve quasi sempre directament del llatí, de la u llarga, però igualment tenim casos de /u/ catalana originada pel tancament de /o/ tancada i / ɔ/ oberta per la influència d’una iod. També tenim algunes u que tenen origen consonàntic. Efectivament, les –Dintervocàliques llatines que després de la caiguda de les vocals finals quedaren en posició final van vocalitzar en /u/ (millor en la variant /w/ semivocal). També hi ha alguns casos de –B- intervocàlica llatina que ha donat /u/ (LABORARE>llaurar). /o/ tancada. Aquest fonema té dos orígens directes del llatí: O llarga i U breu, però com ja hem dit més amunt, hi ha una u, i, fins i tot, alguna /e/ tancada provinents d’aquestes originàries llatines, ja siga per la influència d’alguna iod, que bé pot tancar la /o/ tancada, bé per impedir el pas de U a /o/ tancada, ja siga per dissimilacions posteriors, com en el cas de VOCE>veu.
---------------------------------------------------------------- 10 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

/ ɔ/ oberta. És el resultat de l’evolució de O breu i dels diftongs AU i OU llatins, llevat el cas d’influència d’una iod en què el resultat és /u/ i del grup Q + consonant nasal + oclusiva final o travada que origina una /o/ tancada (FRONTE>front). /e/ tancada. Fins ara no havíem trobat casos de divergència d’origen de les vocals catalanes segons els dialectes, però aquest és el cas de /e/ tancada (i de /e/ oberta). En primer lloc podem dir que per a tot el català hi ha una línia evolutiva el resultat de la qual és /e/: E breu, AE llatines (però hi ha un grup d’aquestes E i AE que dóna / ε / oberta també en tot el domini). Així, en català oriental l’única possibilitat d’evolució directa cap a /e/ tancada és aquesta. No ocorre el mateix en català occidental on I breu llatina, E llarga i el diftong OE també evolucionen a /e/ tancada. Després tenim ee, ja en tot el català, originades per oo que han dissimilat, per aa i ii postòniques (ORFANU>orfe, MARGINU>marge), per diftongs AI procedents d’una metàtesi i per l’acció d’una iod sobre una A. / ε / oberta. Ja hem vist que hi ha algunes evolucions d’E breu, AE que donen /e/, en tot el català. També donen / ε / oberta en català central I breu, E llarga i OE (que en occidental donaven /e/ tancada i que en balear donen / ә / neutra). Hem de tenir sempre en compte la influència de iods i consonants palatals que tanquen aquest resultat en /i/. L’occidental, doncs, només té / ε / oberta provinent de E breu, AE, i d’algunes evolucions condicionades de I breu, E llarga, OE. / ә / neutra. Aquesta forma en posició tònica (que és al cap i a la fi la que estem estudiant) només apareix en el dialecte balear com a reflex de I breu, E llarga, OE. Seguint amb l’estudi diacrònic, podem reproduir el sistema vocàlic català medieval, almenys anterior a la conquista de Mallorca. Fonològicament el sistema de català occidental seria: /i/ /u/ /e/ tancada / ε / oberta /o/ tancada /a/ però fonèticament ja seria igual que avui, ja que el fonema /o/ tancada coneixia dues realitzacions: [o] tancada i [ ɔ] oberta. Després d’aquesta diferència fonètica va esdevenir també fonològica. El català oriental presentaria el següent sistema fonològic: /i/ /u/ /e/ tancada / ә / neutra /o/ tancada /a/ La sèrie velar presentaria el mateix estat que el català occidental, però la sèrie palatal comptaria amb un fonema /e/ tancada que tindria dues realitzacions: [e] tancada i [ ε ] oberta. Posteriorment el fonema /e/ neutra va començar a realitzar-se [ ε ] oberta, de manera que va confluir amb certes variants de /e/ tancada. Fou aleshores quan desaparegué el fonema / ә / neutra en el català central, en passar totes les seues realitzacions al nou fonema / ε / oberta. 2. La síl·laba i els diftongs Els fonemes s’organitzen en seqüències, l’estructura bàsica de les quals és la síl·laba. La síl·laba es defineix tradicionalment com una emissió de veu. El principi
---------------------------------------------------------------- 11 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

cardinal que estructura la síl·laba és el contrast de trets successius al seu interior. L’oposició que es dóna entre so vocàlic i consonàntic esdevé el principal mitjà per estructurar el cos sil·làbic. Per tant, els sons, segons la posició que ocupen dins la síl·laba poden ser: - nuclears: si reben tota càrrega d’intensitat de l’emissió de veu. - Marginals: si la intensitat hi és poc perceptible. - Seminuclears: si la intensitat hi és mitjana. - Així, són sempre nuclears els fonemes vocàlics i sempre marginals els consonàntics (exceptuant la i-u que poden ser nuclears, marginals i seminuclears). Als nuclears els anomenem fonemes vocàlics o sil·labemes, i als marginals fonemes marginals o asil·labemes. - Sovint, la part central de l’estructura sil·làbica és integrada per més d’un fonema; aleshores, dintre d’aquesta part central hi distingim una part pròpiament central que anomenem “àpex sil·làbic”, que és el fonema predominant. L’estructura d’una síl·laba presentarà, bàsicament, la següent forma: CIMAL ATAC nucli CODA moment explosiu moment implosiu o d’obertura o de tancament D’imprescindible per a formar síl·laba, només ho és l’element nuclear (sil·labema) o nucli, mentre que l’atac i coda poden mancar. Així, per exemple, el mot “oïa” conté tres síl·labes, cadascuna de les quals consta només l’element nuclear. S’anomenen: - Síl·labes OBERTES les que no tenen coda. Exemple: cada dia. - Síl·labes TANCADES o TRAVADES les que en tenen. Exemple: pel teu sant. Segons una altra nomenclatura, hi ha síl·labes: - directes (atac + cimal) - inverses (cimal + coda) - mixtes (atac + cimal + coda) A efecte prosòdic i ortogràfic, ens interessen unes normes per a separar les síl·labes de què consten els mots. Com que agrupant-se els fonemes es relacionen i exerceixen mútuament una influència, aquests sofreixen una sèrie de modificacions que ja veurem més avant. Ara ens ocuparem de la separació de síl·labes a efectes ortogràfics; així, quan escrivim una paraula i no ens cap sencera en la mateixa línia, la trencarem seguint aquests criteris: 1. Separar els nexes intervocàlics: rr / ss / sc / ix / tj / tg / tx / l·l / tz. 2. No separar els nexes intervocàlics: gu / qu / ll / ny / ig. 3. Destriar els elements que integren un compost. Exemple: àd-huc, des-a-nimat, an-hi-dre. 4. No deixar cap lletra tota sola a final o començament de ratlla. 5. A efectes prosòdics, és a dir, per contar-ne les síl·labes a l’hora de posar accents i per a llegir correctament hem de recordar la regla bàsica: tantes vocals, tantes síl·labes. Normalment: - una consonant seguida de vocal forma síl·laba amb aquesta.
---------------------------------------------------------------- 12 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

Una consonant seguida de consonant que no siga r o l forma síl·laba amb la vocal precedent: ob-jec-te, des-den-tat. - Les consonants p, b, f, t, d, c, g, seguides de r o l formen síl·laba amb aquesta i la vocal següent: a-ple-gar. La nostra llengua ha estructurat les síl·labes de tal manera que hi podem distingir cinc posicions sil·làbiques diferents dels fonemes vocàlics: 1. vocal en síl·laba tònica: bAla, vEIla. 2. vocal en síl·laba àtona: donA, homE. 3. semivocal (diftong decreixent): paU, neU. 4. semiconsonant (diftong creixent): llengUa. 5. consonant: Iogurt, Iode. Cal adonar-se del fet que en la primera i segona posicions poden funcionar tots els fenòmens vocàlics, mentre que en les posicions 3, 4 i 5 són específiques de determinats al·lòfons dels fonemes /i/ i /u/. Aquests fonemes seran nuclears (vocals) en la següent posició: Inicial + consonant: illa Entre consonants: música. Entre consonant i vocal: tria. A excepció de q + u + vocal i g + u + vocal, quan la u no és muda: pasqua. Seran marginals (consonants), fonèticament /y/, /w/ en posició: Inicial + vocal: iode (la /w/ no es troba mai en aquesta posició, tret de les pronúncies populars o en fonètica sintàctica o en els mots “hui” i “uit”). Entre vocals: gaiato, encauar. Seran seminuclears, sempre en diftongs o en fonètica sintàctica, (semiconsonants) fonèticament /j/, /w/: Q/g + u + vocal quan u no és muda (els altres casos només es troben en pronúncies populars o en fonètica sintàctica). (Semivocals), fonèticament /i/, /u/: precedides de vocals. Aire, cau. Tradicionalment definíem el diftong com l’aplec de dues vocals, l’una feble i l’altra forta, que es pronuncien en una mateixa emissió de veu. Ara ja el podem definir com l’aplec d’una semiconsonant i una vocal, o d’una vocal i una semivocal. Les semivocals. Si la i o la u es troben després de la vocal sil·làbica, en el moment implosiu o de tancament de l’emissió de veu, aquests grups resultants s’anomenen diftongs decreixents. Els diftongs de creixents (o diftongs pròpiament dits) existents en català, són: AI: mai (1) AU: blau EI: remei EU: peu, neu (5) II: novii (mallorquí) (2) IU: viu, ciutat (6) OI: noi, boirós (3) OU: bou UI: buit, cuiner (4) UU: duus (7) 1. En el català oriental els diftongs ai-ei sonen /e/ neutra + /i/. 2. Fora d’alguns mots mallorquins, no hi ha més exemples d’aquest diftong II dins d’un mateix mot. Però sí que realitzen el diftong en fonètica sintàctica: aquí_igual. 3. En català central OI sona /ui/. 4. La u fa de vocal i la i d semivocal. 5. En el català oriental, els diftongs AU sonen /e/ neutra + /u/. 6. La i fa de vocal; la u de semivocal.
---------------------------------------------------------------- 13 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

7. La primera lletra d’aquest grup és la que fa de vocal; la segona, de semivocal. Sovint, però, les confonem en un so únic, com de u llarga (i, de fet, també és admés d’escriure du). Cal remarcar el fet curiós que els diftongs IU, UI, OU, són decreixents en la nostra llengua i creixents en castellà. Així és que el pas accentual va en català sobre el primer element mentre que en castellà es fa sobre el segon. Les semiconsonants. Si la i o la u es troben abans de la vocal sil·làbica, en el moment explosiu o d’obertura de l’emissió d veu, aquests grups resultants s’anomenen diftongs creixents perquè el so creix en perceptibilitat, la boca s’obri. Això passa: - a començament de mot i entre vocals. Ja hem dit que en aquest cas la i, u, funcionen com a consonants. - Amb la u en els grups: Gua, qua: enguany, pasqua Güe, qüe: llengües, qüestió Güi, qüi: ambigüitat Guo, quo: paraiguot, quocient. En català no hi ha més diftongs creixents que aquests; aleshores, cal tindre present que la i o la u situades entre consonant i vocal no formen diftong i, per tant, es compten en síl·labes separades, ja que són pròpiament vocals. En català no són diftongs creixents ia, ie, io, iu, perquè la vocal feble es té com a consonant. 3. Fenòmens de contacte vocàlic Els sons vocàlics, vistos aïlladament en cada mot, presenten una distribució sil·làbica determinada i es comporten fonèticament d’una manera concreta i, aparentment, invariable. Però, generalment, quan analitzem els sons en el seu context habitual, és a dir, dintre de la seqüència fònica, comprovem que aquells comportaments fonètics sovint es modifiquen, perquè els contactes fonètics entre mots de l’enunciat provoquen nous enllaços sil·làbics, en definitiva, una redistribució vocàlica. Evidentment, cal entendre que aquestes modificacions afectaran els segments inicial i final de cada mot, perquè són els que es relacionen, es modifiquen i reestructuren. Una de les constants de la parla és la tendència al mínim esforç. Així parlant, mirem d’estalviar emissions de veu (síl·labes) mitjançant unes supressions d fonemes (elisió) o l’agrupament d’altres (sinalefa). Quan per fonètica sintàctica es produeix un xoc entre dos fonemes, generalment vocàlics, i en desapareix un, ens trobem davant d’una elisió. Segons la naturalesa dels fonemes vocàlics podem fer dos grups: 1) elisió de fonemes vocàlics idèntics: arribà_ahir, una_altra, veniu_humits 2) elisió de fonemes vocàlics diferents: mitja_hora, sé que_has fet això Per tal de fer correctament l’elisió cal tenir present les següents regles: a) gràficament, l’elisió només es representa en els casos d’apostrofació. b) Si les dues vocals en contacte són tòniques no s’hi fa elisió: mà ampla. c) Si són les dues àtones, generalment s’elideix e en contacte amb qualsevol que no siga a: Sé qu(e)_havíeu fet això
---------------------------------------------------------------- 14 ----------------------------------------------------------------

TEMA 14
Fonologia I. Sistema vocàlic. La síl·laba i els diftongs. Fenòmens de contacte vocàlic

Si_(e)l veu Ímpetu_(e)strany La sinalefa, anomenada també diftong sintàctic, consisteix a reduir a una sola síl·laba, seguint les regles de la diftongació a l’interior d’una paraula, lletres pertanyents a dues paraules contigües quan formen una unitat prosòdica, és a dir, un grup d mots pronunciats enllaçats i sense pausa. Així, trobarem: - diftongs creixents: ho_has vist, hi_ha dos xics - diftongs decreixents: demà_hi serà, tu_i jo, té_un gat - triftongs: hi_ha_una donzella Sovint es pot presentar el cas d’haver d’escollir entre fer una elisió i fer una sinalefa, car ambdues són possibles segons les regles que acabem d veure. Què val més, doncs? Admetent que totes dues són lícites, sembla preferible la segona, perquè amb la sinalefa aconseguim la mateixa finalitat que amb l’elisió, però sense perdre gens la claredat expressiva. De vegades ens podrem trobar dins d’una mateixa síl·laba una sinalefa i una elisió: hi ha algú: /ial-gú/ Finalment, tenim l’harmonia vocàlica. Aquest és un fenomen pel qual les vocals mitjanes obertes tòniques /e/ i /o/ propaguen els seus trets cap a les /a/ postòniques, que esdevenen [e] i [o] obertes, respectivament. Exemple: terra = /térre/, amb les ee obertes; cosa = /kózo/, amb les oo obertes.

---------------------------------------------------------------- 15 ----------------------------------------------------------------