You are on page 1of 12

Associació Cultural Macarella

PLAERDEMAVIDA - 41
Revista de cultura i opinió de Bonrepòs i Mirambell
ESTIU- TARDOR 2012

Opinió Història Local Notícies d’ací i d’allà Humor Recomanacions Club de lectura

i de regal, el llibre de poemes “Seré Breu” d’Àlex Ros

D’acord, nosaltres som els il·lusos guardians de causes perdudes, inconformistes tossuts. Però hem dit prou, ja no volem refugiar-nos darrere de les paraules, ara passem a l’acció. Pau Alabajos www.macarella.org

L’AIXETA

L’OU DE LA MONA
Una falla al polígon, una antiga caserna convertida en camp de refugiats, solars destinats a vivendes transformats en aparcaments de vehicles, un camp de futbol que és camp de batalletes, el valencià fora dels temples, classes a aules prefabricades, un ajuntament que és també un consultori, un carrer que diu baixar a Carpesa i que no baixa, una palmera que fou ben preciosa en estat cadavèric, fem que no es veu però que hi és, un polígon industrial sense indústries, poble dormitori que no vetlla. I les mones amb ou de tota la vida que les has d’encomanar amb ou de tota la vida. La mona, veges tu, s’ha adaptat també als temps de manera extraordinària. Així les xiquetes i els xiquets del segle XXI, en preferir els ous de xocolata amb sorpresa, van imposar al món forner una decisió inapel·lable: volem mona i la volem amb ou kinder.  Aquesta empresa a l’abril fa l’agost. No ens ha d’estranyar doncs la pregunta: com esclafarem l’ou al front de l’estimada o de l’estimat? I ací és on volia arribar benvolguda lectora, benvolgut lector. Si una de les poques coses que sé fer a la cuina és bollir un ou, aquestos infants de mona amb ou de xocolata poden prescindir de fer-ho per sempre més, perquè la mona per ells serà mona amb ou de xocolata amb sorpresa. Coses del progrés. Festejar ja no és el que era, i: com comparar les delícies de la xocolata amb aquell ou dur de la Pasqua florida contra el front? Renovar-se o morir, mentre hi haja mona hi haurà esperança. Els records dels valencianets d’avui s’aparellaran amb aquesta invenció i esdevindran també territori mític. Qualcuns s’ho miraran amb tota la indiferència del món, d’altres posaran el crit en el cel, un crit estèril. Per acabar, sense deixar l’apassionant món de la rebosteria popular, permeteu-me expressar la meua insubornable adhessió a una institució darrerament maltractada, ja sabeu de quina parle, doncs sí, haveu encertat: la Corona. I si encara conserveu la frescura necessària, de segur que sí, haureu endevinat que parle d’aquesta obra d’art de la nostra pastisseria tradicional, i no pas de la borbònica, d’aquesta pastisseria selecta no en parlaré avui. Amb les meues paraules, en el fons, vull homenatjar un personatge que ens ha deixat recentment: la tia Pilareta. Tan gran i encara coneguda amb aquest diminutiu tan estimat per tots nosaltres. És l’hora de la memòria i del reconeixement d’una dona lluitadora fins al final, que si associem a un dolç tan meravellós és pels bons moments que vam compartir el veïnat amb ella durant les celebracions del seu sant i del seu aniversari. Així doncs, en dir “Corona” et direm per sempre més. Gràcies i més gràcies.

2

OPINIÓ

VALENTIA, VALÈNCIA, VALENCIÀ
Tot està molt malament… Parles amb un, parles amb una, parles amb aquesta, parles amb aquell… Tot està molt malament… La crisi econòmica (social, política i cultural) ens està afectant molt a tots i totes. Els del 15-M desemmascaren aquesta crisi dient que és una estafa. Altres veus afegeixen que molts estem en crisi però que els de la classe alta ni tenien, ni tenen ni tindran mai crisi… Ara que, per a crisi, la que tenen a l’Àfrica! Hem de recórrer a les paraules, als fets, a la literatura, al dibuix, a l’agricultura, a les faenes domèstiques, a la protesta pacífica i sorollosa, a la crítica constructiva, al cinema, a la música i als sentiments per plantar-li cara a la crisi… Entre tots i totes ho hem de fer tot. Els romans funden la ciutat de Valentia l’any 138 a.C. En conseqüència, els valencians i valencianes som valents i tenim espenta per definició, ho portem al nom, ho portem a l’ADN. Vist així, tota una sèrie d’adjectius que se’ns apliquen, de manera sistemàtica, estan fora de lloc totalment… Ni som molls, ni febles, ni panxacontents, ni meninfots… Ens sobren forces, creativitat i arrestos per superar aquesta i qualsevol crisi o problema que se’ns pose per davant… La classe política està desprestigiada… És que són uns corruptes, són uns trepes, són uns aprofitats, són uns xafandins… En canvi, també es pot i es deu d’afirmar que originalment, en l’època de l’antiga Grècia, la política era una ocupació molt honorable. El preocupar-se i actuar a favor de la resolució dels problemes de la teua polis (la teua ciutat-estat, el lloc on vius i treballes) era una de les ocupacions més honorables que es podien desenvolupar… Per tant, malgrat que tots i totes som persones amb els corresponents defectes i virtuts de sèrie o adquirits posteriorment, existeix la possibilitat que avui trobem algun professional de la política que siga autènticament honorable i assenyat. Tots i totes volem un poble millor, clar que sí! Monarquia o República? Ací també hem de tirar mà de l’etimologia grecollatina que està en l’origen de la majoria de les nostres paraules… Mono o estèreo, rinoceront o elefant, Tarzan i Jane, Xita… El lleó és el rei de la selva. La monarquia és quan governa u sol. La república equival a res de res, la res pública, la cosa pública… A vore si tenim sort i, entre fòrmules u i judicis, algun dels nostres representants polítics fa bé el seu treball! Si voleu passar-ho bé i entendre un poc millor què és la política i els polítics amb majúscules, llegiu l’obra Juli Cèsar de William Shakespeare. També hi ha pel·lícula! Aquesta tragèdia shakespeariana fou portada al cinema pel director Joseph L. Mankiewicz l’any 1953, la música és de Miklós Rózsa: Louis Calhern és Juli Cèsar, James Mason és Brut (brut de sang sense voler), John Gielgud és Cassi (volent), Edmund O’Brien és Casca (passava per allí), Greer Garson (Calpúrnia) i Deborah Kerr (Pòrcia) són les patidores des de casa, Marlon Brando és Marc Antoni, Douglass Watson és Octavi (el guanyador, el futur emperador August)…

LLorenç d’Aràbia

3

UN POBLE EN MOVIMENT

EL GOIG DE FER 20 ANYS
19 de novembre de 2011; matí plujós. La gent espera a la porta. En el precís instant que el Palau de la Música de València està a punt d’obrir les portes, la musiqueta d’un mòbil sona a l’interior: —Sí? Mare! Estan a punt d’obrir què vols?... Clar que estic nerviosa, és el meu primer dia ací al Palau, a veure si em van a renyar per estar parlant pel mòbil... Sí, és molt bonic, impressiona estar ací... Val, però ara he de penjar, s’acosten tres dones i he d’atendre-les. Adéu mare. —Hola senyoreta, ens pot ajudar a trobar el nostre seient? —Pregunta una de les tres dones, la més major, a qui les altres dues porten agafada pel braç, una a cada banda. —Clar que sí, estic per això —mira les entrades i fa passar les tres dones—. Saben una cosa, hui és el meu primer dia de treball ací al Palau i votés són les primeres que atenc. —Mira que bé —diu la més major—. Doncs jo també és la primera volta que vinc al palau. A la Banda toca la meua néta sap? Hui també és la seua estrena al Palau i estem tots molt acomboiats, a la xiqueta li fa molta il·lusió, està més nerviosa... Toca el clarinet. L’hostessa agafa un programa. Després d’indicar els seients de les tres amigues, llegeix qui toca aquell matí. —Aleshores són de Bonrepòs i Mirambell? —Sí, vint anys fa la Banda, sap? No seran ni cinquanta músics, però sona com els àngels, ja ho veuràs. —Mira-la ella que caldosa —fa broma la més jove de les tres. —La veritat —es queixa la major. —La xica estarà farta d’escoltar Bandes més grans que aquesta —s’excusa la més jove. —No, va a ser la primera que escolte, ja els he dit que és el meu primer dia al Palau. A més, no per més grans han de sonar millor —les anima l’hostessa—. Però ara les he de deixar, he de continuar. El concert acaba. L’hostessa obre les portes de la sala i la gent comença a eixir. Les últimes en fer-ho són les tres amigues, que en veure-la s’acosten. —Què t’ha paregut xiqueta? —pregunta la que per edat deu estar entre les altres dues i que abans no havia parlat. —No he pogut escoltar-lo sencer, ho he fet a trossos, però el que he escoltat ha estat fantàstic, de veritat, la Banda ha sonat molt bé, el que més m’ha agradat de la primera part ha sigut la segon suite de “L’Arlésienne”, però he de reconéixer que l’oboè solista m’ha captivat en el concert de Cimarosa.... Realment sona com els àngels aquesta Banda, poden estar orgulloses. A la segon part, el metall ha brillat amb la “Fanfare for the common man” de Copland i la cantant ha estat espectacular al “Rubicon” d’ Appermont. Encara que a vostés supose que els haurà encantat el fandango de “Doña Francisquita”, no és així? No oblidaré mai que el dia que jo vaig començar a treballar ací al Palau, la Banda de Bonrepòs i Mirambell m’ha posat els pèls de punta definitivament amb l’obertura de “Rienzi” de Wagner. De debò que fa goig escoltar-la. Es nota que han treballat dur per a este concert. Enhorabona pels seus vint anys. I les tres senyores es varen acomiadar, orgulloses de la seua Banda. Quan isqueren el sol lluïa amb força. Es feia hora de dinar i l’autobús estava a punt d’eixir.

La Banda de Bonrepòs i Mirambell al Palau de la Música

4

NOTÍCIES D’ACÍ I D’ALLÀ

Dos artistes ens han deixat en els mesos primers de l’any 2012. Un artista plàstic, excel·lent pintor, un renovador de l’art, sempre buscant autenticitat i noves vies d’expressió, una persona compromesa amb el seu país i amb la seua gent: Antoni Tàpies faltà el 8 de febrer de 2012. L’altre: artista de les paraules, gran escriptor, Antoni Tabucchi , catedràtic de llengua i literatura portuguesa i especialista en el gran escriptor portuguès Fernando Pessoa. El recordem perquè és l’autor de la novel·la “Afirma Pereira” que vam llegir i comentat en el club de lectura en 2011.

Convocatòria ciutadana per demanar un semàfor a la carretera de Barcelona 1980 (de l’arxiu de Miguel Ángel Rodríguez)

És un motiu d’alegria que per fi s’haja instal·lat un semàfor en la carretera de Barcelona a l’eixida de Bonrepòs i Mirambell, per l’ermita a Les Cases de Bàrcena. La reivindicació de semàfors per protegir els vianants que travessen la carretera és antiga com demostra l’escrit que reproduïm ací. Més tard, en 1983, Robert, un alumne de l’escola, que vivia en Les Cases, va patir un atropellament en la carretera. Els xiquets van fer una carta a l’Ajuntament de València explicant les vegades que posaven la seua vida en perill travessant la carretera. Poc després posaren un semàfor al cantó del forn de Les Cases i més tard en posaren un altre enmig del poblat. Seguien havent accidents perquè l’eixida del carrer Major de Bonrepòs i Mirambell a la carretera de Barcelona estava sense protecció. Ara han posat el semàfor que era tant necessari.

Una altra notícia que comentem breument és la reacció de protesta que ha tingut i té la gent valenciana contra les retallades en educació, en la sanitat i en tots els serveis socials. La ciutadania ha omplit places i avingudes i quan la policia ha carregat injustament contra joves estudiants, la indignació ha pujat i s’ha estès en massa . Una reacció tan gran i tan continuada no s’havia vist en molts anys i això dignifica un poble, el valencià, que està patint una fallida financera provocada pels banquers i pels governants tan nefastos i corruptes que ha tingut la Generalitat Valenciana. La reacció dels valencians ha estat digna i això és l’únic motiu d’esperança. Que continue la primavera valenciana.

5

HISTÒRIA LOCAL

Història de l’Urbanisme a Bonrepòs i Mirambell
Capítol 2on Urbanització i pavimentació del carrer Major

Primer les obres de sanejament En 1952, sent alcalde del poble Honorat Laguarda Ros hi ha un acord de ple en què es diu que l’alcalde i el secretari hauran de personar-se en la Confederació Hidrogràfica del Xúquer (CHX), que és l’organisme que estudia l’execució de les obres de clavegueram que tant interessen al poble en benefici de la higiene i de la salut pública. Durant dos anys es fa l’estudi del projecte de sanejament de Bonrepòs i Mirambell. El 30 de setembre de 1954 sent alcalde Aurelio Rodrigo s’acorda que es propose als propietaris dels terrenys afectats per les obres de sanejament, aprovades tècnicament a l’ordre ministerial de 18 de gener de 1954, que cedisquen la propietat a perpetuïtat o temporalment fins que acaben les obres. Les obres comencen pels carrer més cèntrics del poble: carrer Caudillo, ara carrer Major, plaça d’Espanya, ara de l’Església i carrer Mare de Déu del Pilar. Els obrers que treballaven obrint les rases i col·locant els tubs eren de fora, de Campo de Criptana en vingueren molts; el senyor José Sánchez-Alarcos i la seua esposa, Maria, es posaren a viure al poble i ací es quedaren per sempre. Molt de pressa anaven les obres del clavegueram perquè el 15 d’octubre de 1954 el ple municipal, vist el projecte de pavimentació i col·locació de voreres i rastells del carrer Caudillo, redactat per l’arquitecte Antonio Llopis Gómez, acorda aprovar-lo i remetre’l a la direcció del Butlletí Oficial de la Província. Perquè s’adonem que l’etapa en què el senyor Aurelio Rodrigo va ser alcalde del poble va ser d’una gran activitat urbanística, fixem-nos que en la mateixa sessió del ple es dóna compte de les gestions davant la CHX sobre les obres de sanejament, i davant la fiscalia de la vivenda sobre la construcció de vivendes protegides al carrer Pintor Lluch. Finançament de les obres Els diners necessaris per a pagar les obres procedien de tres entitats diferents. Una part la pagava l’ajuntament del superàvit del pressupost de l’any anterior. Una altra part venia de la Diputació que aprovava una ajuda financera i una altra part la pagaven els veïns per mitjà de contribucions especials. Al ple del 18 de juny de1955 s’explica el pressupost per a pavimentar el carrer Major: Despeses..........................553.364’61 pessetes Ingressos...........................553.364’64 pessetes
(De superàvit de l’any1954, d’ajuda financera ( el 30% 161.000) i de contribucions especials)

Els veïns per a pagar les contribucions especials es constituïen en una associació que tenia la funció de fer el repartiment de taxes d’una manera equitativa i de vigilar que ningú deixara de pagar la seua part. El 15 de juny de 1955 hi ha un acord de ple que diu que s’aproven els estatuts pels que s’ha de regir l’Associació Administrativa de Contribuents ( AAC ) constituïda amb motiu de les obres de pavimentació del carrer Caudillo, primer tram. Una volta acordat el que havia de pagar cada veí -tant per metre de façana- s’establien uns terminis o quotes. El clavegueram del carrer Major es pagà en 3 terminis, però el paviment es pagà en 5 terminis. Com a exemple tenim l’acord de ple de 15 de maig de 1956 ”Que es pose a cobrament el 3er i últim termini de sanejament i el segon termini de pavimentat del carrer Caudillo i que passen a executiva el 2on termini de sanejament i el 1er de pavimentat”. El dia 20 de Juliol de 1955 al ple es diu que s’ha concedit a l’ajuntament l’auxili financer en quantitat de 186.000 pessetes per la pavimentació del carrer Caudillo i per a l’estació depuradora del sanejament. El carrer Major s’ha fet durant dos-cents anys, per això el carrer Major de Bonrepòs i Mirambell té 3 amplàries diferents i té els edificis més antics del poble.

6

HISTÒRIA LOCAL

Es poden llegir a les façanes les dates de construció d’alguns d’ells: l’església feta en 1770, la casa de Pep Amigó i Pilar Laguarda 1820. Si bé no n’hi ha més dates escrites, entenem que la casa del senyor rector, la de la família Rodrigo o la casa del senyor Domingo (actualment de les monges) es construirien fa més de 100 anys. Cap a la carretera de Barcelona les cases dels números parells estan en línia més o menys amb la del rector, però les que es construiren als nombres senars anaven eixamplant-lo. El ple de 27 d’agost de 1955 acorda que, per perllongar el carrer Caudillo, han de cedir terrenys els senyors Joan Laguarda, Josep Amigó, Josep Cortina, Salvador Peris, Assumpció Marí, Joan Roig i Honorat Laguarda. Les obres van acabant-se El 31 de gener de 1956 veient els certificats de les obres de sanejament fetes els mesos d’octubre i novembre de 1955, expedit per la CHX, s’acorda pagar al contractista Josep Barberà Abad. El carrer Major pel maig de l’any 1956 estava en obres de pavimentació. Veiem la foto del dia de les comunions de 1956. Les voreres es feren amb ciment però els rastells eren unes belles pedres tallades a propòsit. El carrer es pavimentà amb llambordes de pedra perfectament col·locades. Tot el carrer estava empedrat fins al límit amb el terme de Les Cases de Bàrcena, que és terme de València. El remat era una diagonal de pedres roges de rodeno que separava el terme de Bonrepòs i Mirambell, empedrat, del terme de les Cases (València). El 5 d’octubre de 1956, ja acabada la pavimentació amb llambordes i fetes les voreres i rastells del carrer Major, satisfet el ple municipal de com ha quedat de bé el carComunió 1956. rer, s’acorda que el contractista, senyor Romero Pellicer, que tan perfectament ha realitzat l’obra, siga el mateix que pavimente el carrer Verge del Pilar. Aquest carrer es pavimentarà per contractació directa segons l’acord de 15 de juny de 1956, facultant al senyor alcalde perquè en nom de l’ajuntament en ple, formalitze amb el senyor Romero el corresponent contracte d’adjudicació directa. El 30 de juny de 1956 es tracta en ple municipal que l’arquitecte ha certificat una despesa de 440.552’01 pessetes per l’obra de pavimentació del carrer Major, segons el plec de condicions i que l’ajuntament només n’ha pagat el 70% ; per tant deu encara el 30% del que s’havia acordat. L’acte de recepció definitiva de l’obra de pavimentació i col·locació de voreres i rastells del carrer Major va ser el 6 de desembre de 1956. El carrer Major es mantingué de 1956 fins a febrer i març de 2009, quan tiraren els rastells de pedra de dos trams i els canviaren per rastells de ciment i, finalment, el 24 de Març de 2009 taparen amb una capa d’asfalt les boniques llambordes de l’últim tram del carrer Major. El veïnat havia reclamat amb més de 100 firmes que no desapareguera l’empedrat però no hi hagué res a fer, el govern municipal no va concedir ni una entrevista als signants de la carta.

Roser Santolària

La informació està treta de les actes municipals. Agraïments: a Empar Bruixola i a Mª Jesús Alemany per les fotos, i també record de gratitud a les persones que firmaren les cartes que demanaven la conservació de les pedres al carrer Major.

Carrer Major empedrat.

Carrer Major en procés d’asfaltat, 2009.

7

CLUB DE LECTURA

RESSENYES LITERÀRIES
Història de Roma. Indro Montanelli. La butxaca Un recorregut des de la fundació de la ciutat fins el començament de l’Edat Mitjana ens permet  acostar-nos a aquest període apassionant de la història de la humanitat. La complexitat d’aquells temps és difícil de sintetitzar en una obra, però l’aproximació paga la pena. El món nostre, s’ha repetit per activa i per passiva, no es pot entendre sense aquell, quan ens deixem captivar per les restes de tot plegat es palesa la connexió entre tots dos. Van passar moltes coses i si qualcú es pensa que la situació actual és complexa, el passat no deixa d’oferirnos un tapís de riquíssims colors i matisos. Amb fascinació i dedicació lectora podem descobrir Roma mitjançant aquestes fulles farcides d’interés. Viatge pel meu país. Joan Garí. Tres i quatre 50 després de “El País Valenciano” de Fuster, en Joan Garí pren la ploma per resseguir aquells itineraris del mestre. I troba un altre país, un altre que és aquell transformat. El suecà il•lustre és ben present, amb la transcripció dels seus textos i referències a la seua obra constants, sense que  el viatger actual deixe de fer la seua aportació actualitzadora. Aquest país no s’entén sense aquell país, novament, lluny de qualsevol pretensió d’una guia de viatges o turística a l’ús, el panorama que s’ens presenta és ric, divers, complex. Garí no renuncia a fer referències biogràfiques personals, així com tampoc a ressenyar llocs i persones contemporanis que coneix de primera mà. L’obra la prologa en Manuel Vicent i totes les imatges són obra de Joan Antoni Vicent, en blanc i negre, com una continuació de les de Ramón Dimas que acompanyaren al text fusterià.  El projecte editorial és el resultat d’un interessant projecte de micromecenatge que permet aplegar esforços en temps de crisi. Des del rovellet de l’ou d’Elx. Joan-Carles Martí i Casanova. Voliana Edicions “Des del rovellet de l’ou d’Elx” m’ha semblat una interesantíssima aproximació a una ciutat i una comarca sovint ignorada i menystinguda pels valencians de l’Horta. “Des del rovellet de l’ou d’Elx” és una aportació seriosa per conéixer que hi ha un país, que hi ha una cultura i que hi han persones que s’estimen tot plegat i estan donant el millor d’ells mateixos per enfortir el país des de la comarca del Camp d’Elx. El català d’Elx, l’estructuració del municipi il·licità i de la comarca, les relacions amb les ciutats i viles més properes, amb les altres grans ciutats del país,  la importància històrica de Barcelona, la vida associativa i cultural (amb les referències al Tempir) són qualcuns dels temes tractats amb gran quantitat de reflexions per l’autor. Elx és quelcom més que el Misteri, joia magnífica del nostre patrimoni immaterial, Elx és la gran ciutat del sud i hi compta, i tant que hi compta, ha de seguir comptant. Si pretensió de l’autor era sensibilitzar-nos amb mi ho ha aconseguit a bastament.

PRÒXIMES TROBADES LECTORES
Divendres 1 de juny Taxi de Khaled Al Khamissi editorial Almusara Divendres 8 de novembre El olvido que seremos d’Héctor Abad Faciolince editorial Seix Barral
Totes les sessions del club de lectura són a les 22h en el Centre cívic

JA A LA VENDA!

PRIMERA NOVEL·LA DE MANEL HURTADO

8

ANTIGAMENT

ELS VENEDORS AMBULANTS
Història escrita per Pilar Traver sobre un ofici antic del poble
És molt bonic recordar la infància. De xicotets, en el poble, teníem moltes distraccions que ens inventàvem, doncs no podíem ni imaginar-nos la televisió o el poliesportiu. Així és que venien els venedors qualsevol cosa pels carrers i tota la colla de xiquets i xiquetes anàvem rere d’ells i ens divertíem d’aquesta manera. Tots recordarem la cançoneta del tio “pardalero”, cantàvem tots junts: “Tres pardalets una aguileta d’eixos que van en bicicleta, xiquets ploreu, que pardalets tindreu”. De Paterna venia el “terrero”. Et plantava el mig almud de terra per a poder escurar la vaixella i fregar perols i cassoles i paelletes. Tot quedava molt net. Un altre personatge era el “Tio Nelo”, el draper, venia de les Casetes de Badia, en Montcada. Havia adoptat una xiqueta i contava que tenia tres-centes seixanta-cinc batetes, tantes com dies té l’any. Li portàvem tots els retalls de roba a canvi d’un plateret o una tasseta, escudella o el que et volia donar. Patia de “trago” li agradava empinar el colze i mai sabies com el trobaries. Una castellana ens cantava tots els dies i portava plàtans “gordos y maduros”. Els plors eren quan venia el “barquillero” i la mare no ens volia comprar “barquillos”. No puc deixar de recordar el “ quinquillero”, el pobre estava boig, demanaves veta i et donava brillantina, era massa aquell home. El “palillero” tenia la veu fina com de xica i cantava: “El palillero, el palillero. Agujas de coser, agujas de màquina palillos finos para el sombrero, agujas saqueras, estambreras, alfileres , imperdibles”. Tot cantant. Era una festa el dia que venia al poble. De Foios venia “el salsero”. El carro portava tot ple de mercaderia. Era un ultramarins portàtil. El peix ens el portava del Grau la “Tia Joaquina”. Era necessari arreglar de tant en tant els foguers de carbó i per a això venien “Tonet i Toneta” davant l’ajuntament, muntaven la parada i arreglaven els foguers que portaven les dones. Però els xiquets, quan eixien de l’escola, a les cinc participaven sempre del soroll, no acabava la cosa bé mai. El vi del dinar feia que el tio Tonet es barallava amb la Toneta. Allí, davant de tots, arribaven a les mans. Era sempre el final: el passo o la pallissa. La “senyora Angelita” de València portava sempre roba interior: calcetins, calces... Ho fiava tot. Apuntava els deutes en la llibreta, la quantitat i la data. Era més gran la bossa de les llibretes que el gènere que portava. Una dona la volia timar: -“He traído...” deia la venedora. La timadora repetix: “Traer, traer”. Era un col·loqui. Per amenitzar la compra cantava “El Relicario” i sarsueles . No tenia pressa. Se li feia de nit. Bé, estos venedors els recorda tot el poble d’una edat ja major. Jo volia recordar-los perquè mereixen la memòria i el respecte.

Venedors de taronges extrets d’una auca s. XVIII

9

EL POALET DE LA CIÈNCIA

CARTA AL REI DON JUAN CARLOS
Estimat Juan Carlos:
Em diuen Alberto Sicilia, i sóc investigador de física teòrica a la Universitat Complutense de Madrid. Fins l’any passat ensenyava a la Universitat de Cambridge. Vaig decidir tornar a Espanya perquè volia contribuir a l’avenç científic del nostre país. A les poques setmanes d’arribar, em vaig emportar la primera alegria: Francisco Camps obtenia un doctorat cum laude tan sols 6 mesos després de dimitir com a president de la Generalitat. Vaig escriure dues cartes per felicitar-lo, però no em va respondre. Paco deu estar molt ocupat. Potser el va contractar Amancio Ortega perquè dissenye la colecció de vestits primavera-estiu. Vaig obrir la segona ampolla de xampany quan vaig conéixer els Pressupostos Generals acabats de presentar. La inversió en ciència es retalla en 600 milions d’euros. Imagina’t que se’ns ocorre apostar per la investigació i acabem guanyant un Nobel: trencaríem d’ordre geopolític mundial. Fins ara, els Nobel científics són per britànics, alemanys, francesos o americans. Nosaltres ens emportem els Tours, els Rolland Garros i les Champions League. Si començàrem a guanyar també en ciència, quin consol quedaria per a David, Angela, Nicolas i Barack? He sofert la tercera i definitiva commoció quan m’he assabentat del teu safari. Diuen els periòdics que costà 37.000 euros, dos anys del meu sou. Els que ens dediquem a la ciència no ho fem pels diners. Quan vam acabar les nostres tesis doctorals de física teòrica, alguns companys se n’anaren a treballar per a Goldman Sachs, JP Morgan o Google. Els qui continuàrem investigant ho vam fer per passió. La ciència és una de les aventures més belles en les que s’ha embarcat l’espècie humana. En tornar a Espanya vaig comprendre que travessàvem una situació econòmica complicada. Per això vaig acceptar treballar amb molts menys recursos dels que oferia Cambridge i un sou inferior al que guanyava quan era estudiant de primer any de doctorat a París. Juancar, he de donar-te les gràcies. La teua aventura a Botswana m’ha fet comprendre, definitivament, com és el país al que vaig tornar. Vaig tornar a un país on el Cap de l’Estat se’n va a caçar elefants mentre cinc milions de persones no tenen treball. Vaig tornar a un país on el Cap de l’Estat s’opera de pròtesi de cadera en una clínica privada, mentre milers de compatriotes esperen mesos per a la mateixa intervenció. Vaig tornar a un país on el Cap de l’Estat se’n va de vacances en jet privat mentre es fulminen les ajudes a les persones dependents. Que jo me’n vaja a un altre lloc per seguir les meues investigacions no serà una gran pèrdua per a Espanya. No sóc l’Einstein de la meua generació. Però em desespera pensar en alguns físics de la meua edat que són ja referents mundials a les millors universitats. Molts d’ells somniaven amb tornar un dia a Espanya. Teníem l’oportunitat de canviar, per fi, l’esquàlida tradició científica del nostre país. Mai tornaran. Hem convertit Espanya en un gran vedat de caça. Però ací no es persegueixen elefants ni codornius, sinó investigadors. D’ací a poc temps podrem sol·licitar subvencions a WWF per ser espècie en extinció. Permeta’m acabar amb una altra qüestió que em torba. A l’Àfrica: hi ha centenars de joves espanyols treballant com a cooperants en ONGs. Xics i xiques que viuen lluny de les seues famílies perquè volen alleugerir el sofriment humà i construir un món més decent. Si tenies tantes ganes de viatjar a l’ Àfrica, per què no anares a abraçar a eixos joves i a recordar-los com d’orgullosos n’estem d’ells? Juancar, en el teu últim discurs de Nadal vas afirmar que “tothom, sobretot les persones amb responsabilitats públiques, tenim el deure d’observar un comportament addient, un comportent exemplar”. I dic jo, si uns mesos després tenies pensat anar a caçar elefants: ¿por qué no te callas?

Dr ALBERTO SICILIA

Patossa

10

LA RATETA DIGITAL

(recomanacions per no perdre’s entre programes del cor i webs porno)

MITJANS DE COMUNICACIÓ

TRINQUET. Canal NOU 2. Diumenge 14:00h i divendres 20:15h (resum)
Borriana, Foios, Montserrat, Godelleta, Quart de les Valls, Meliana, Bicorp, Massamagrell, Pelaio, VilaReal, Genovés, Piles, Xeraco, Oliva, Llosa de Ranes, escala i corda, raspall, galotxa, vaqueta, a llargues, per dalt i “de sobaquillo”, rojos contra blaus o blaus contra rojos, Sarasol, primer, segon o tercer, Waldo... el nostre esport més valencià, la Pilota i totes les seues varietats es disputen les finals dels diferents tornejos i campionats. Si no voleu perdre-vos les millors partides de la temporada, estigueu atents a aquest programa que recull, en el format de reportatge, totes aquelles partides jugades entre setmana i ens retransmitix cada diumenge una partida des d’algun dels trinquets del nostre país.

MELDEROMERTV

www.melderomer.tv

Us presentem la web d’un col·lectiu d’estudiants de Comunicació Audiovisual i Periodisme que l’any passat es van juntar per fer el que millor saben fer: comunicar. Un col·lectiu que va partir de la indignació d’un grup de joves que, cansats de la situació política, econòmica i social que viu el País Valencià, decidixen organitzar-se per divulgar, difondre esdeveniments i donar veu a persones i associacions que els grans mitjans no cobrixen, tot treballant amb el format audiovisual, una manera ràpida i directa d’arribar a la gent, utilitzant les noves tecnologies (twitter, youtube, flicker, etc.). Melderomer aposta per un canvi polític i social al País Valencià, però este no ha de vindre d’un simple canvi de govern, sinó que ha de ser el resultat d’anys i anys de feina d’aquelles organitzacions i persones que treballen per fer un país millor. En aquesta web podem veure el seguiment de les mobilitzacions de la #primaveravalenciana, les mobilitzacions contra les retallades, la vaga general del 29 de març o les accions del moviment dels indignats del #15M.

ETNOBLOC. www.etnobloc.blogspot.com
L’Etnobloc ens ajuda mitjançant el MUSAS València, una xarxa informal de bibliotecaris de museus de la ciutat que treballant de forma cooperativa ens presenten les activitats i projectes que estan tirant endavant els museus de la ciutat de València. Visitant aquesta web podrem conéixer i mantindre’s informats dels materials que la Biblioteca Centre de Documentació del Museu Valencià d’Etnologia oferix sobre ciències socials com l’antropologia i l’etnologia, disciplines que ens ajuden a comprendre les creences i pràctiques socials (tradicions, costums, festivitats, sistemes de parentiu, etc); però també les activitats que es realitzen a les nostres biblioteques per fomentar la lectura: xarrades, campanyes, etc.

www.radioklara.org

RÀDIO KLARA.

30 anys de Ràdio Lliure i Llibertària. 104.4 de la FM o

Aquesta ràdio, que va començar per visibilitzar i reivindicar el pensament anarquista i llibertari, però que amb els anys ha esdevingut una forma de conjuminar sensibilitats diverses, ens ofereix programes que atenen problemàtiques com la situació a l’Àfrica, Cuba i de barris de la ciutat de València, però també podem trobar espais per parlar de feminismes, així com de diferents reivindicacions obreres, socials i llibertàries; sense oblidar que ens ofereix diversos programes musicals, on podrem escoltar grups que rarament podríem escoltar en altres ràdios comercials.

@la rateta digital 11

Dimarts, huit de maig ens diuen que la piscina d’Almàssera tanca el pròxim trenta-u l’empresa s’ho deixa ara els que hi nadem, ens fotrem a l’atur els qui hi treballen servei públic que perdem. Arriben les retallades. Però no retallaran ni a l’església, ni a l’exèrcit ni als més rics, la monarquia ni els sous alts de molts polítics. Els banquers porten la ruïna al poble i a les empreses però ningú no els castiga i cobren retirs immensos mentre que als treballadors els tiren de les empreses. Amb quatre rals i a l’atur. Polítics roïns d’ací els de València i l’estat no valen per a ordenar una injustícia tan gran ells són també un gran problema perquè s’han corromput ja.

Hem escrit al Plaerdemavida-41: Lluís Antolí, Raquel Ferriol, Manel Hurtado, Trini Martínez,Alexandre Ros, Santi Ros, Alberto Sicilia, Roser Santolària i Pilar Traver Il·lustracions: Neus Arazo i Patossa Disseny i muntatge: Rosella Antolí i Tamara Folguerà Coordinació i correcció lingüística: Alexandre Ros Impressió: Gràfiques Bolea de Meliana Edita: Associació Cultural Macarella Dipòsit Legal: V-2407-2004