You are on page 1of 70

CANONS DE LA SERRA La Balenguera La Serra L'ermit qui capta Can dels pins El voltor de Miramar La sirena Notes de Dei

El Rei Ave-Maria Miramar Anacrentica Maternitat Salutaci El vianant

ELEGIES Les campanes La reliquia Enyorana Desolaci Colloqui Dol

ENDRECES Mor jove L'hoste Als autors de "Horacianes" i "Enll" An En Mateu Rotger An En Joaquim Ruyra El foraster a Mallorca La can popular Fill d'nima El Cacic Record de Sller

VRIA Reials mercs L'espurna La llengua ptria La Creu

CANONS DE LA SERRA

LA BALENGUERA La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar. Can popular La Balenguera misteriosa, com una aranya d'art subtil, buida qui buida sa filosa, de nostra vida treu lo fil. Com una parca b cavila teixint la tela per dem. La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar. Girant l'ullada cap enrera guaita les ombres de l'avior, i de la nova primavera sap on s'amaga la llavor. Sap que la soca ms s'enfila com ms endins pot arrelar. La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar. Quan la parella ve de noces, ja veu i compta sos minyons: veu com davallen a les fosses els que ara viuen d'illusions, els que a la plaa de la vila surten a riure i a cantar. La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar. Bellugant l'aspi, el fil cabdella, i de la ptria la visi fa bategar son cor de vella sota la sarja del gip. Dins la profunda nit tranquila destria l'auba que vindr. La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar.

De tradicions i d'esperances tix la senyera pel jovent com qui fa un vel de nuviances amb cabelleres d'or i argent de la infantesa qui s'enfila, de la vellura qui se'n va. La Balenguera fila, fila, la Balenguera filar.

LA SERRA "Copeo, copeo, copeo traidor, roseta encarnada, si t'he agraviada, jo et deman perd".

Qui me du l'estrofa plena de perfums, abella brunzen ta de la soledat?... Quan de ma finestra, a encesa de llums, estenc la mirada per damunt Ciutat, i l'nima mia s'enfonsa, llunyana, dins la serra immensa que l'illa travessa, que l'illa defensa de la tramuntana, llavors de la serra surt una can, surt una harmonia que es torna visi: "Jo vnc a parlar-te d'una vida d'or, de la vida lliure que enyora ton cor; som la camperola que presents te du; jo vnc de la serra, mes no som per tu". Oh flor de muntanya, fina morenor! Oh la pageseta que s una pintura i t la cintura com un gerric! L'aviram la volta amb gran volateig quan de matinada crida son estol; amb capell de pauma se guarda del sol quan rega els bellveures vora del safreig Per servir als pobres fumants escudelles, confitar codonyes, adobar gonelles o guarir les nafres, no hi ha millors dits; canta codolades i sap contarelles d'alicorns i fades i poals florits. Al fons de la cambra porta a la padrina el vas ple d'escuma de la llet que muny; encara s fadrina, mes ser madona d'un terme de lluny. La nit del dissabte se posa a escoltar, i el cor d'alegria li bat en secret quan, dins la salvatge negror de l'estret

on la coma acaba, sent un eguinar que ella coneix b. s l'egua ensellada del pubill qui ve. Arriba a la clastra, bota de la sella, escomet els amos, escomet la filla, s'asseu devora ella; i encara no brilla l'estel del mat, reprn la tornada pel mateix cam. I llavors la fosca de la nit, que minva, amb tots els paratges, ecos i llumets, els torrents que bramen al peu de la timba, el mat que esclata en mil saluets, els galls que desperta, les penyes que daura, els bous que pasturen, el parell que llaura, les viles disperses en la vall sublim; el boc que corona la roca del cim; el gorg que no es mou dins la penya brava, com gota de rou dins una flor blava, les dones que renten i la que entrecava olivars, pollancres, viles, sementers, molins i masies i castells roquers, pel jove qui passa, plena de dolor de la festejada l'nima xalesta, tot s una festa que canta d'amor. Oh esquerpa cadena de puigs gegantins Oh la visi pura que ve d'all endins, flor de rustiquesa que em du l'enyorana de la jvenesa! Si per amoixar-li la coa penjanta m'inclin a la jove, ella se decanta... "Copeo, copeo, copeo traidor: roseta encarnada, si t'he agraviada, jo et deman perd". Ella se decanta i desapareix; i mentres s'allunya i se converteix en llum solitari lo que era visi, en llum solitari dins la majestat de la serralada, tota silenciosa i tota nimbada de serenitat.. encara ressona la veu argentina d'aquella fadrina

que ser madona: "Jo som la pagesa que presents te du; jo vnc de la serra, mes no som per tu". Oh esquerpa cadena de puigs gegantins! Ginebrons balsmics, estepes i pins; sitges que negregen sota l'alzinar; soleiada ardenta que besa el pinar; ombra esmaragdina del fullatge esps; cntics de revetla que arriben al mar, de l'esglsia oberta, com un ull encs; mules trotadores que cascavellegen Per la carretera del coll en avall; faies que flamegen seguint la primera de les bailadores en la nit del ball; soledat feresta on sembla que udola d'obscur fratricidi la gtica gesta; trilleig de campanes que el vilatge endola; endolats que resen i de dos en dos cap al cementiri segueixen la caixa; garrovers que freguen amb la branca baixa les veles de carro que van en el cs; tonada del batre, cadncia moresca; mrleres que boten per dins la verdesca, famlies que volten la font de salut i fruites que es fonen dins la boca fresca, plena de rialles, de la joventut; musa canonera, vella rondallaire; sanitosa flaire de la pagesia; llumeneret blau que l'nima atrau de la minyonia... Sou l'exquisitesa, sou l'encantament on l'nima hi sent de la ptria mia.

L'ERMIT QUI CAPTA Hoste s de l'altura; s mon ofici de casa en casa demanar almoina, per tota l'encontrada a on els ecos de l'ermitatge tremolant arriben. Ma petja seny pels viaranys del terme; conec les heretats i les cabanes 1 els pobles i els vens, i els deman noves de llurs tribulacions i llurs ventures. Per o del mirador de l'alta ermita jo veig quelcom que els viatgers no veuen, els viatgers que indiferents trescaren la terra del voltant. Si vols estendre pels amples horitzons de la muntanya l'esguard contemplatiu, ans de pujar-hi recorre pam a pam tota Ja terra que des del cim dominaras; atura't al COmellar, al bosc; guaita la mina, saluda els nius humans; vulles conixer la clapa de verdor si s blat o s ordi, i aixs, escorcollant cosa per cosa, a la contemplaci ton ull prepara. No per aix s'esvair el misteri, del fons de tota cosa inseparable; si avana la claror, l'ombra recula, com ms va reculant, ms imponenta. La nit plena d'estels, per l'home savi que els coneix d'un en un, s menys divina que pel qui veu noms en l'estelada una muni de signes incompresos? Un temps, per la nocturna escampadissa de llumets casolans que el puig revolten, com un cel ajagut sobre la terra, l'esguard lliscava indiferent; mes ara cada llum s un mn, una vivenda on he segut a dessuar a l'ombra o he escalfat una estona les mans balbes en la fumosa cuina; on he rebudes mercs de pietat o la dolcesa d'esser humil davant la porta closa. Sota aquells horitzons, altres ms intims atreuen l'esperit; i aix, fruint-ne la plenitud de la visi, penetra la mirada, com aigua dins l'esponja,

en la fonda expressi de la natura.

CAN DELS PINS De la costa brava som la cabellera, i sobre els abismes del mar avanant, som de la Roqueta la visi primera que saluda de lluny al navegant. Quan l'illa va nixer, la m creadora en la terra verge llen la llavor de la raa nostra, qui dominadora, per tot arreu la clapa de verdor. Som una harmonia de l'illa qui canta; de la nostra escora degota salut; i sota l'espessa verdor onejanta, brunzeix un mn d'eterna joventut. Tribus espargides que es veuen d'enfora, alenam empeses per un ritme sol; si un pi destralegen, la pineda plora; si la pineda cau, l'illa se'n dol. Aqu la llegenda hi t son hostatge; palau de columnes que s'alcen a mils, van, al clar de lluna, per sota el ramatge, blanques visions de tniques subtils. Coronam la serra de segles enrera, i sobre els abismes del mar avanant, som de la nostra illa la visi primera que encoratja de lluny al navegant. Aqu la sofrena hi troba colliris: l'insecte s'hi penja de l'or que ha teixit; i el pastor, a l'hora que es baden els lliris, hi consulta l'horari de la nit. treim a la terra la boira que passa; som l'aura divina de la llibertat; si la destral sona, com una amenaa, retruny al cor d'un mn esparverat.

EL VOLTOR DE MIRAMAR s ver que val la pena de plnyer mon silenci s ver que m'aconselles, Heliodor, que llenci, per recobrar ma lira, la toga de lletrat, i el nodriment rebutgi d'auceil engabiat? Un jorn, de sang vermella tenyint una clapissa baixava de l'altura del Teix, llenegadissa, un jovencell que havia caat un voltor viu; a costa de sa vida el davall del niu. Criada entre les boires que l'aspre cim esqueixa conserva l'au salvatge la majestat del nixer, i presa dins la gbia del parc de l'Arxiduc, els mons se reflecteixen a dins son ull mig cluc el cel, la nit, el dia, la calma, la tempesta, la barba de la serra i sa pelada testa, la mstica llanterna que s'ala com un far, 1 el ritme que davalla de la pineda al mar... Com un sultn asmtic que enmig de son imperi del reuma i la pruaga sofreix el captiveri i el coll ruat enfonya dins una pell de mart, aix el voltor s'arrufa, sense girar l'esguard a la sublim onada que baixa de l'altura com un al que eixampla el pit de la natura fins a les grans marines que es baden a l'entorn. La vianda li serveixen tres voltes cada jorn, i sols llavors les ungles del botador desferra i, descloent les ales, se deixa caure en terra, i del tois de plomes estira son coll nuu fins a la carn sagnosa que el missatger li duu. I passen els poetes i canten la tragedi' del presoner, vlventa encarnaci del tedi, qui sembla condormir-se en el lluny record de l'ombra d'unes ales sobre la neu del Nord. "Com deuen acorar-te l'enyorament, l'enveja del nvol que rodola, de l'au que volateja, la febre de carnatge, la set de llibertat, l'afronta d'un presidi de rei exonerat! Ah! si ta porta obrissin... Amb la primera fua, per recobrar ton trono sobre la penya nua, als nvols pujaries, com Bonapart ho fu, tornant de l'illa d'Elba al capitoli seu!" Aix els poetes diuen, s illusi. La rbia de l'hroe qui mossega els ferros de sa gbia,

arriba a esmortuir-se dins l'habitud servil, i l'guila es fa ximple i l'home torna vil. B ho sap la criatura crnicament sotmesa: no s bo per sser lliure qui a ser esclau s'avesa. Els ossos se rovellen i l'esperit tamb. Vol llibertat i'illustre voltor?... Doncs ja la t. No es mou; hem d'arruixar-lo per a lograr que surta; prova d'alar-se, pega una volada curta, i cau; en pega una altra i es posa a un tur, Passa la nit. Els hroes no van al refetor... Rastreja una llocada, perqu t fam el pobre, i un nin, a cops de canya, per allunyar-lo sobra; i es troba, si la flaire d'un ase mort l'atreu, que altres hereus del monstre botx de Prometeu deixaren, atapint-se, ben neta la carcassa; mes ell, per arribar-hi a temps, ha trigat massa, Ja no s per ell la glria d'omplir el seu gavatx amb trgiques despulles de brega i de naufraig com els facinerosos de sa nissaga ardida. I sent que la campana de Trinitat el crida, i, fent la torniola, s'acosta a sa pres, i dins la gbia espera l'arxlducal racci. "Tu, mestre, que an el coure li saps donar l'aspecte de l'or amb la llum viva d'un geners afecte; tu, que a ma pobra musa dediques mots suaus i de la m la'm portes perqu facem les paus; tu, que de prop coneixes la crrega feixuga que l'esperit enrampa i el pensament eixuga, Heliodor, saps ara per qu no puc sortir de la pres perptua que tanca mon albir? No s bo per a sser lliure qui a servitud s'avesa... Sense tenir les ales de l'hoste de Sa Altesa, jo b volar voldria pels horitzons de l'art, mes per emancipar-me de mon ofici..., s tard.

LA SIRENA Jo s una cala profunda on habita el vei-mar; el rocam que la circumda perfuma l'olor de p. El pescador solitari s'asseu damunt el penyal i amb sos ulls de visionari mira l'aigua del fondal. En la cala moradenca l'ombra d'horabaixa creix, i el crestall noms se trenca si a flor d'aigua surt un peix. La calor de l'estiuada s febre de voluptat sota la pell bronzejada del pescador ensonyat. L'atrau l'ona que tremola; desnua el cos indolent i se tira dins la gola de l'antre fosforescent. S'espolsa, braceja i xala amarant-se de frescor... De sobte veu en la cala una estranya lluentor. s l'escata d'una cua que la mar torna engolir; llavors d'una dona nua veu el buste alabastr. A flor d'aigua el pit rosseja, se bada el llavi vermell, i perles de llum goteja la negror de son cabell. Ell l'encala, l'abraona i besa son llavi humit; ella un instant s'abandona amb el cos mig adormit. Mes la cua que esgarrapa, se revincla i tiny de sang

el pescador; i s'escapa la sirena de cos blanc. ...... ...... ...... ...... Ella s d'una raa morta la sola que sobreviu; ella de la xarxa forta lliberta l'eixam catiu. Ama el cor de l'aspra timba on penetren les marors per la cova que les nimba de fantstiques clarors... Ama, en la quilla sospesa, encomanar amb les mans la divina ubriaguesa al vaixell i als tripulants. Ama l'Angelus que plora en els ecos de la mar... Mes se plany des d'aquella hora que un bes d'home va tastar. Un desig ardent la fibla com al pescador mateix, i en la cpula impossible somnia la dona peix.

NOTES DE DEI I Baixa la pendent d'estret horitz, mitja carrer i mitja torrent. Cada pasa sent pel seu pontarr passar la remor de l'aigua corrent. El saltant eixorda, la figuera borda li dna ombrads. Crivell de la serra, dins un solc de terra tanca un parads. II Les parres ombregen llenyers i pedrissos, dones qui feinegen, nins bellugadissos. Les figues verdegen damunt els canyissos; els galls se passegen enamoradissos. El fullam tremola, la vella s'acosta al foc de la llar. La vida s'escola, el sol va a la posta i el torrent al mar. III Roja clavellina surt de la foscor de l'alt finestr

que el parral domina. Passa la vena son escarpidor per la lluentor del cap de la nina. Blanca de bromera cau la torrentera amb sa veu de tro. Escaina la lloca; un home badoca, i l'home sc jo.

EL REI Dos porquerols s'aplegaren, fosca nit, en la vessant, i de la serra escamparen la mirada pel voltant. All enfora, tota encesa de llum, dins la fosquedat, feia a son Rei escomesa la martima ciutat. I els minyons de la muntanya des de l'alta solitud veien la boirina estranya d'aquell mn desconegut. Mes el Rei, com s? li deia el menut al company. I el gran resposta li feia com qui resa una oraci: "El Rei sap les Escriptures i tots els llibres, de cor, i, com les xeixes madures, sos cabells sn color d'or. "Mots que surten de sos llavis, de genolls sn obets. T les unces dins aufabis en soterranis humits. "En son trono fa justici, guanya d'un pam als ms alts, i du socors a l'hospici pels pobres i pels malalts. "Dels petits jamai s'oblida i als potentats posa fre, i els cavallers, per la brida li duen el palafr. "Escampen flors a balquena quan travessa la ciutat, i del sol i la serena sota pali va guardat. "Totes d'or sn ses vaixelles, sn de ploma sos coixins,

i estan plens de ontanelles d'aigua d'olor sos jardins. "El foc de la carbnissa mai s'apaga en els fogons, ni acaba la plomadissa de perdius i de capons. "Al malanat que gemega gira el pas de son cavall, i departeix al qui pega del pobret que t davall. "Du ermini damunt l'espatla, s de porpra son mantell, i si el segon s el batle, el primer de tots s ell". Aix diu; i sa paraula escolta calladament, com figura de retaule, boca oberta, l'innocent. I en son ja de fulla tova el menut se va adormint, i somnia un reial jove que porta espasa en el cint. Veu sa figura gallarda que travessa l'alzinar, i els porcellins de la guarda se deturen de furgar. La feble llum espurneja en l'anell que porta al dit i en els ullons d'atzabeja del ramat esporuguit. s un rei blanc com la xeixa, i al passar prop del miny, se treu confits i n'hi deixa un grapat en el sarr... Aix, l'un dorm i somnia; l'altre sona el flaviol, i bressant-se en l'harmonia del seu propi cantussol, veu alluy la ciutat vella clarejant de goig festiu,

com negra mata mesella de lluernes de l'estiu; i la mar illuminada, reflectint en son mirall com una flota encantada de navilis de crestall.

AVE-MARIA Mirvem el crepuscle d'encesa vermellor; mes un secret desfici tos ulls enterbolia, cercant en el silenci que terra i mar omplia un so per exhalar-s'hi la fonda vibraci. I rodolant llavores del bosc a l'horitz, baix de l'ermitatge el toc d'Ave-Maria. Sa veu trob natura, i el cor sa melodia, espandiment de l'hora prenyada d'emoci. Jamai d'un vas ms tendre, la plenitud de vida, el plor de l'inefable defalliment vess; jamai fores tan bella, oh dona beneda! Jamai en el mn nostre ni el mn d'all d'all, mon llavi, que eixugava ta galta esblanqueda, un glop de ms divina dolura fruir.

MIRAMAR Sempre visqu vora del mar, mes fins avui no el coneixia; sobtadament a Miramar m'ha revelat sa fesomia. Sembla somriure i alenar com una verge que somnia; de mn a mn sembla passar com una immensa correntia. Vnen la flota i el fibl, i del fantstic horitz no s'interromp la pau eterna. Sols en els ulls del pelegr vibra quelcom de gegant quan passa l'ombra de Blanquerna.

ANACRENTICA La font ens avisa vora del barranc; la taula el banc sn pedra massisa. El crestall irisa el tovall blanc; s'escalfa la sang, la gent s'electrlsa. Mes, a la insolenci' imposa silenci sagrada remor... Amb sutil fumera, dins la cafetera, bull la inspiraci.

MATERNITAT Pel bes ardent del sol afalagada, una fontana trmola somriu; passa un nvol, i l'ombra interposada cobreix el sol d'estiu. La fontana se plany i barboteja: Per qu em prives, crudel, de mon tresor? Per qu em tapes el sol que en mi rabeja sa cabellera d'or? La boira li respon: Si, gota a gota, raja de l'eura del penyal ve l'aigua que te nodreix, no saps que tota davalla de mon si? No saps que quan la migdiada encesa seca la terra, amb son al de foc, el sol enamorat, mentres te besa, t'eixuga a poc a poc? No ploris, doncs, aix, desagrada a la fonda tendresa maternal, perqu et guarda l'amor que dna vida d'un altre que s mortal. La boira s'obscur. Fresca alenada pass remorejanta pel verger, i, estenent-se pel cel, la nuvolada damunt la terra en plor se va desfer.

SALUTACI Cap an el Nord s'aixeca el mont; els carboners hi fan la sitja, i dins l'espai sense calitja veuen la costa de l'enfront. De banda a banda de la mar les terres baixes no es coneixen; per si els pics no es descobreixen, ja se veuran en dia clar. Vent de llevant boires empeny, oh trobadors de Catalunya! Damunt la mar que los allunya, el Puig Major veu el Montseny. Mallorca veu el Montserrat, i si de nit no se colombra, ulls de claror donem a l'ombra, posem-hi focs de germandat.

EL VIANANT La nit i el temporal me sorprengueren dintre del bosc de negres espessors; hores passi d'angnia, xop i glaat, sens guia ni socors. Son com un sospir llunyana esquella per a donar adjutori al vianant perdut; i condui mon pas a l'ermitori en l'aspra solitud. All trob agombol, trob posada per una santa nit. El toc de missa, al clarejar l'aubada, me fu alar del llit. Entri devotament al santuari; deia la missa un benaventurat, exsange, tremols, barba gelada, de mansuetud d'anyell en la mirada plena de la visi d'un mn beat. Dins la claror de cova, dins el silenci de la pobra nau, va renixer mon cor a vida nova en la infinita pau. Prengu comiat dels ermitans, a l'hora que s'aclareix la boira del mat. El cel purificat per la tempesta me convidava a emprendre mon cam. Alabat sia Du... La mar llunyana canta i somia en sossegat respir; les penyes all dalt sn de safir; el mn s un hosanna. El baf d'un mal desig profanaria l'etria puritat; blanca fumera surt de l'alqueria; pastura l'infant la vaca mansa en la verdor del prat; de la ribera munten coloms d'ales de neu; i passa el vianant i em fa escomesa: Alabat sia Du. Al doblegar la serra, veig a son peu la vellutada terra de l'ampla vall i el caseriu que tanca

dins una boira d'ametlers florits. Mes taca una lletjura la vall blanca i un so desperta els ecos adormits. La taca de negror s un patbul, i l'eco s un redoble de timbal. Formigueja la gent, i puja un home a asseure's en el pal. Oh trista raa humana! Adu l'encant de l'hora virginal! La fera del desert mata, enfurida, mes no sap lo que fa. s l'home sol qui posa en el misteri de la mort i la vida la sacrlega m. Estrangulant la vctima a sang freda, amb impudor horrible descobreix el rostre amoratat a la llum clara... Dels hostes de la terra, s l'home encara l'nic qui l'envileix.

ELEGIES

LES CAMPANES Assaborint l'hora tranquila, he reposat en el coster. Cada encontrada t sa vila, i cada vila son cloquer. Totes les tintes llunyedanes fan en la serra una blavor; totes les veus de les campanes una meldica remor. Sons de cloquers qui s'harmonisen escalonats pels quatre vents com a gegants qui profetisen damunt els pobles indolents, par que en el terme divisori de les tenebres i la llum diuen el salm recordatori de nostra vida que es consum. L'himne de pau als qui reposen en el reialme de la mort, si ofn l'orella dels qui gosen, als qui sofrim dna conhort. No la planyeu eixa diada als qui ploram sers enyorats, perqu ella fa menys desolada l'ombra on jauen els finats. Per tot arreu l'alta harmonia aixeca esbarts de pensaments, i an els finats fa companyia la recordana dels vivents.

LA RELIQUIA Faune mutilat, brollador eixut, jard desolat de ma joventut... Beneda l'hora que m'ha duit aqu. La font que no vessa, la font que no plora me fa plorar a mi. Sembla que era ahir que dins el misteri de l'ombra florida, tombats a la molsa, passvem les hores millors de la vida. De l'aigua sentem la msica dola; dintre la piscina guaitvem els peixos, collem poncelles, cavem bestioles, i ens fiem esqueixos muntant a la branca de les atzeroles. Ning sap com era que entre l'esponera de l'hort senyorvol, fent-lo ms ombrvol, creixia la rama d'antiga olivera. Arbre centenari, amors pontava la soca toruda, perqu sense ajuda pogussim pujar-hi. Al forc de la branca senyora i majora penjvem la corda de l'engronsadora, i, venta qui venta, folgvem 1 riem fins que la vesprada la llum esvaa de l'hora roenta, de l'hora encantada. Somni semblaria el temps que ha volat de la vida ma, sense les ferides que al cor ha deixat; sense les ferides que es tornen obrir quan veig que no vessa ni canta ni plora La font del jard. Trenta anys de ma vida volaren depressa, i encara no manca, penjat a la branca, un tros de la corda de l'engronsadora,

com trista penyora, despulla podrida d'un mn esbucat... Faune mutilat, brollador eixut, jard desolat de ma joventut.

ENYORANA Pensaments qui volen com a caravanes de fulles empeses pels mateixos vents, si fossin visibles els meus pensaments, passar els veurien les Quatre Campanes. Des que se n'anaren per aquell cam les que abans de l'hora de l'adu etern feien el viatge de la vida amb mi, en aquesta vida m'hi trob un extern. Mes no donaria mos jorns de tristesa pel cam de roses de ma jovenesa d'abans de trobar-hi el b que he perdut, perqu fins llavores no havia viscut. Una imatge nova, un mot de promesa, el temps senyalaren de la plenitud. Gesmilers, accies, caminals d'arena, xiprer adormit que amb la rama plena d'ales invisibles passaves la nit, i a l'auba semblaves torre d'harmonia; fulles escampades de la flor mustia, ombres que plorau, soledat, silenci que m'agombolau parlant a mon cor amb la melodia de tot lo que mor... Quan la mort arribi, poc en gaudir de la vida mia; lo millor ja ho t; pensaments qui volen, fulla de roser la flor de ma vida, tota se n'hi va. De les primaveres que al mn esclataren, sols unes poncelles que aqu se badaren i ara se podreixen a davall la terra..., per mi no se fonen; sn les qui coronen les imatges pures qui me compareixen i no m'abandonen, dola companyia de ma soledat. Vnen i s'asseuen a devora mi; el xiprer me parla d'immortalitat, i de la celstia baixa en el jard dola claredat.

DESOLACI Jo s l'esqueix d'un arbre, esponers ahir, que als segadors feia ombra a l'hora de la sesta; mes branques, una a una, va rompre la tempesta, i el llamp, fins a la terra, ma soca migpart. Brots de migrades fulles coronen el boc obert i sens entranyes que de ma soca resta; cremar he vist ma llenya; com fumerol de festa, al cel he vist anar-se'n la millor part de mi. I l'amargor de viure xucla ma arrel esclava, i sent brostar les fulles, i sent pujar la saba, i m'aida a esperar l'hora de caure, un sol conhort: cada ferida mostra la prdua d'una branca; sens jo, res parlaria de la meitat que em manca; jo visc sols per a plnyer lo que de mi s's mort.

COLLOQUI LA MUSA Per qu de mi et recordes i a l'arpa d'altre temps les mans allargues, i, tot mullant les cordes de llgrimes amargues, com pluja d'estels d'or solquen els rims la fosca de ton cor? EL POETA s mon desig que un raig de poesia illumini mes llgrimes; voldria trobar al fons de l'nima quelcom d'eixa punyent i fonda melodia que fa aturar tothom, perqu en la pietat dels qui passassin i el cntic escoltassin, com a l'entorn del viol qui plora demanant caritat en nom de Du, durs almenys sobre la terra una hora la vida de mos fills, que fou tan breu. LA MUSA La plenitud de vida no comena ni arriba l'home a sa virilitat sens que fermenti en l'nima el llevat de l'ntima sofrena. Sia ton cor el ferro espurnejant, damunt l'enclusa del dolor, sonant. EL POETA A mos infants no tornara la vida el broll de foc i el ritme dels martells sobre el metall de l'nima enrogida; no em plany de ma dissort; els plany a ells. Si a l'espona del Hit, quan se glaava el cos, quan l'agonia els ulls enterbolia del jove moribund, li haguessin dit de part de Du: "Miny, te'n vols anar?" ell, qu hauria respost? "Me dol deixar ma famlia, la terra on nasqu; s prest; la vida riu; eixa amarganta

copa de fel decanta-la de mi; jo me somet, ta voluntat s santa; per si et plau, Senyor, deixa'm aqu"... No pogu ser; i se tanc la porta de ma casa, una nit, sens que ell torns, i el duien a romandre al mateix vas de sa germana morta. LA MUSA Mes tu deus a la vida ton tribut. No sents la host que se canta a si mateixa i avana, menyspreant la multitud dels morts que tomben i els ferits que deixa? EL POETA Mai la vegi tan bella com s ara la vida d'aquest mn, que d'un encs crudel tota s'amara per a parlar-me dels que ja no hi sn. Plorar... Tamb plorava Jess davant la tomba de l'amic. Ran de la fossa com un arbre estic, que hi beu tota la saba. LA MUSA Mes l'arbre ha de fruitar EL POETA Jo vull que l'oli del fruit amarg, com espremuda oliva, cremi tot en la llntia que aureoli dels dos adolescents la imatge viva. Si la fora del geni m's estranya, tan gran com ell s'aixeca mon dolor, i jo puc llavorar l'alta muntanya per esculpir-hi un monument d'amor.

DOL I S d'una vella consirosa a qui sos fills varen deixar per la fortuna fabulosa de l'altra banda de la mar. Com la grisor d'un ull d'oracle, mira la fonda solitud, esperant l'hora del miracle que li retorni el b perdut. Com ella guaita la marina, mon pensament vetla, abocat; mes la finestra on s'inclina s'obre davant l'eternitat... Arriba un jorn que nostra vida ja no veu res en l'avenr; mes a l'hivern, rejovenida, en la dels fills torna a florir. Tbia dolcesa els ulls amoixa de pressentir la tendra m que, en acabant l'ltima angoixa, piadosament els tancar. I de llur vida l'aureola ens sembla veure en lo futur, que nostres cendres agombola assoleiant el vas obscur. Per si cau llur jovenesa i se'ns acluca l'ideal, qu n'ha de fer de sa vellesa l'rida soca paternal? Cap a l'abisme que ens espera, mon pensament amolla el fruit com el brancam d'una figuera tota penjada sobre el buit. Llum de records passa all enfora, pluja d'estels en la negror. No me'n s anar, no, de la vora de mon terrible mirador.

Com en el fons d'un vell retaule llisquen els dos adolescents; passen, ulls clucs, sense paraula, com a somnmbuls somrients. Passa la flor de l'amor mia; passen en creu aquelles mans que ma tendresa cobdicia per a besar-les com abans. De la foscor mai explorada munten alens d'oratge fred que ma existncia amenaada fan tremolar com un llumet. Cal defensar la flama incerta d'aquest llumet feble i morent? Per a tancar la porta oberta, cal que forcegi contra el vent? Entri la ratxa que em perfuma amb la fetor d'un mn podrit! Munti l'oreig que du l'escuma de les rompents de l'infinit! II Ombra divina, protectora de l'aliana dels dos mons, jo torn a tu; mon cor enyora les oblidades oracions. Aqu tot parla de l'imperi a on sojornen els difunts; aqu batega el gran misteri que vius i morts escalfa junts. Sols la fredor d'aquestes lloses calma la febre de mon front, davant les lceres descloses de l'enclavat en creu d'afront. Els qui duim l'nima ferida, com els captaires afollats, entre el tumulte de la vida ens hi trobam desemparats. Mes en el temple que illumina com un estel la llntia d'or,

l'eternitat s'hi sent vena afalagant el nostre cor. I els endolats, al peu de l'ara, sentim els morts ms avinent; i a eixugar el plor de nostra cara ve la carcia de l'ausent.

ENDRECES

MOR JOVE (A recordana de N'Emilia Sureda) Veig encara en els seus ulls aquell dol ensensament del qui sent com un eco de murmulls que parlen interiorment. No sentia les remors de llaors que sonaven al costat de sa gentil jovenesa; no mirava sa bellesa en l'espill de vanitat; mes, avanant per la vida, duia en el mirall del cor reflectida la bellesa que no mor. Cantava d'esma, obeint a l'ntima ubriaguesa, com el rossinyol, corpresa per la febre de l'instint. Humit el front de la llum d'all dalt, duia al pobre i al malalt el perfum de son cor caritatiu, amb el ritme d'una santa graciosa que somriu, de sa virtut ignoranta, i tot el mn, manco ella, sap que s bella, confonent l'olor suau de l'ngel i de la dona, sense sebre si l'atrau perqu s bella o perqu s bona. Passa la gent somnolenta davant l'hermosa natura; passen segles, i no esmenta qualque tret de sa hermosura; mes una alta criatura en son espill la presenta, banyada d'inspiraci, i no naix fins aquell dia

l'hermosura que existia del temps de la creaci. Oh campinyes odorants, oh trets de la pagesia, que cobrreu en els cants de la musa, vida nova; muntanyes i conradissos, clars de lluna, degotissos de la cova; colrades espigoleres que un jorn la vreu passar al ballar entre el polsim de les eres; camins, ombres i dreceres que coneixeu sa petjada!... L'heu perduda aquella amorosa fada, que, deixant la llengua apresa per amor de la viscuda, glos la vida pagesa, quan eixa parla, beguda en la llet de la infantesa, com un crit despert la poesia que dormia al fons de son esperit. Mor jove, dolors privilegi dels electes; mes, espirituals afectes fan un nimbe piados a l'ombra seva, que flota com aparici devota en nostre esguard enyors en l'esguard dels qui somien de desperts, en l'esguard dels qui rebien els socors per ella oferts, la visita de conhort que deixava una olor d'ambre en la miseriosa cambra dels infants de la dissort.

L'HOSTE (A Rubn Daro)

Ha arribat un home intensament plid que la dola lira punteja per joc; a terra hivernenca porta un al clid, porta un al jove del pas del foc. Son nom ens desperta amb la ressonana d'un eco de cmbal o gall matiner, o la punta fina d'un ferro de llana que toca un broquer. s com una pluja que refresca l'arbre de la poesia; nou Pigmali que torna a la nimfa d'entranyes de marbre moviment i vida i palpitaci. Liba la dolcesa ms fonda i coral que en la flor deixaren distretes abelles; quan passa, les roses tornen ms vermelles i el brollador canta ms solemnial. Ell sap trobar perles en l'interior de la dissortada serventa del vici; ell veu passar l'ombra de la temptaci pel front de la verge que porta cilici, com veu en el claustre els sants i la torre mirant-se en el mstic estany adormit, on l'nec, que encala la femella, esborra la imatge serena dels sants de granit. Cavalca en el ritme com un Don Quixot; de l'antiga musa millora la dot; pel cel de les nues soledats manxegues, polen de la flora tropical difon, i vessa d'estrofes, com mfores gregues, escuma de totes les corrents del mn. Va d'un mn a l'altre canviant donatius, com un mercader que travessa el plag; ens duu grans lluernes, com diamants vius, i a criar amolla pels agres nadius cigales sonores del grec arxiplag. Passa com un cndor de l'altre hemisferi que un vent ocenic a Roma transporta, i entre les runes, se posa amb misteri a covar els ous de l'guila morta. s com un heretge de sang juliana

que sent en les venes la febre pagana. vas de transparenta lluminositat, on de nou se bada la flor opulenta d'un mn apagat. N'hi ha qui el condamnen, i llur veredicte aquella terrible sentncia recorda dels fors d'Esparta punint el delicte d'afegir a la lira la sptima corda. Oh bell entusiasme dels dies antics, oh divina flama! Si en el fons s una, qu hi fa que es bifurqui, alant a quiscuna de les dues bandes clamors inimics? Qu hi fa si s frisana de l'aven o culte de la tradici? Avui se renova l'antiga passi: benhaja el poeta que encn el tumuite! Ara, aqu veu l'ona que bat els esculls; si la gent, quan passa, el mira en els ulls jo s lo que pensa i lo que ambiciona. L'illa on reposa del pelegrinatge ja el coneix per mestre de la poesa i espera la gloria de fruir sa imatge dintre del mirall de sa fantasia.

ALS AUTORS DE "HORACIANES" I "ENLL" Per camins diversos, a on la guiau la Musa divina de la llibertat? Senyant la nuesa de son peu descal en l'arena humida, l'he vista passar amb cabells a lloure, fresca i odorant de l'aigua nadiva que en la fosca naix. L'he vista llavores, amb cabells nuats i tnica grega, la lira en les mans, per la gradera de marbre muntar a l'intercolumni del temple ideal. Amb cabells a lloure o amb cabells nuats, sempre s la mateixa, la vera, la gran, que ens tramet la dola fais maternal; digna poesia d'un poble que sap en majestuosa riuada avanar... Oh, per Catalunya, quin florir de Maig! Sent la veu d'En Costa, la d'En Maragall; veu crixer les branques de la catedral que pugen a cloure's en la immensa nau on sonar l'himne dels nostres infants; i com un sol home, sentint bategar dintre les entranyes

l'empenta vital, porta, esperanada, sos mil estendards a l'heroica festa de la llibertat.

AN EN MATEU ROTGER Mercs, amic; he fullejat ton llibre. Brunyint el marbre d'una llengua morta, hi talles de relleu altes figures com en el fris d'un temple. Entre les grans evocacions, imatges de santedat i d'heroisme, alternen inspiracions humils que el privilegi de l'amistat honora. Aix, l'ensomni de la nit cesria que ma rudesa model d'argila, trelladares al bloc incommovible que cisellava Horaci. Els fulls de bronze burilats per Tcit m'encomanaren la calor febrosa d'aquella Roma delirant que duia la mort en les entranyes. Amb ritme tremolenc el pols glatia, i en mon cervell allucinat, de sobte, rastre deix de meteor esplndid la imperial tragdia. Mes debades en brbares estrofes volgui vessar-la palpitant i viva. L'ona de foc emperesida hi passa com entelat reflecte. Tu, deslligant-la de la rima indcil, en l'ampla majestat de metre hellnic, la retornares a la llum i l'aura de la visi primera.

AN EN JOAQUIM RUYRA Brilla la paraula d'un artista ver en la bella faula d'<i>El pas del pler</i>. La m d'obra s fina, preuat el joiell, com de l'oficina d'un Eloi novell. Dintre l'arquimesa no en t de ms ric la ideal princesa de qui sou amic. Tremolor de gotes d'irisat besllum que enfilreu totes en un raig de llum: collar de cinc vies per un coll de neu... Mestre, vostres dies beneesca Du.

EL FORASTER A MALLORCA Lo bon Pere Martel a Tarragona tenia el Rei i els nobles convidats, i els parl de Mallorca llarga estona deixant-los astorats. Encenia l'ardor de sa paraula la gola d'un pas de promissi, i es movia, nervis, a cap de taula, En Jacme d'Arag. S'aixecaren llavors. La mar llatina veien al peu de l'ample finestral, i fantasiaven, lluny, l'ombra divina d'aquell regne ideal. Amb ulls de voluptat miraven l'illa, com rondejant, de nit, veu el jovent la claror d'una cambra de pubilla sota el vel transparent. I al cap d'un any al sarra fou presa per l'ardenta cobdcia de l'amor, i li pos corona de princesa lo Rei llibertador. Doncs ara dic lo que el Monarca un dia deia, mirant-se el posset tresor: Lo bon Pere Martel ra tenia parlant de l'Illa d'or. Ans de fruir sos dons i meravelles ja sentia el perfum de l'hort gentil, ja tastava la mel de ses abelles en la bresca subtil. A beure me don la gaia cincia son esperit abans que la vegs; no l'embellia el prisma de l'absncia; de prop m'agrada ms. No s com s la terra mallorquna, que el foraster de sobte hi posa arrel, i al cor, com si li das dola metzina, fa tornar infeel. D'Ulisses coneixeu la histria vella, quan a una illa el dugu la tempestat,

i de la nimfa enamorada i bella fou hoste afalagat? Mentres ell sospirava, dins la malla de l'amor de la nimfa presoner, teixint i desteixint llarga mortalla, l'esper sa muller. Sa voluntat dormia, no era morta; reneix la flama de l'amor nupcial; fuig de la nimfa, i l'heroisme el porta a son pas natal. Doncs si el vent de la mar amb sa feresa, en lloc d'empnye' el nufrag esmortit al misteris palau de la deesa que el volgu per marit; si haguessen duit a l'illa on som ara a l'esps de Penlope exemplar, pobra muller lleial!, jo crec que encara el podria esperar. Quan seu a vostra taula beneda, qu li donau dins l'aigua o dins el vi, que per la ptria manllevada oblida la seva el pelegr? s trist pelegrinar, deixar el clima, la casa i les costums de cadasc per anar al pas on no ens estima ni ens espera ning. La veu, el mur i l'arbre que ens saluda a l'obrir la finestra de la llar, fins l'inimic que a caure nos ajuda hi trobem a faltar. Per la llei de la natura falla dins aquest raconet que t l'encs d'un regne de l'ensomni, on davalla la pau del paradis. Aqu d'enyorament se cura l'hoste, i pensant que el sojorn ha d'esser breu, noms sent la tristesa que s'acosta de l'hora de l'adu. I si aix diu tothom d'aquesta filla del mar, que ning deixa sense plor,

qu far jo, que a l'arribar a l'illa ja la duia en mon cor!

LA CAN POPULAR (A l'Orfe Catal)

Pujam a la muntanya, i des del cim als horitzons s'escampa la mirada i per record, abans de la baixada, qualque floreta annima collim. I passen els hiverns, i quan obrim el llibre on la flor jau oblidada, del mirador de l'alta serralada ella ens renova la visi sublim. Guarda la tradici catalanesca la can popular, flor de garriga que al cim de l'avior s'obr a la llum. La cantau, i de sobte se'm refresca la dola imatge de la ptria antiga, i sent de la seva nima el perfum.

FILL D'NIMA (A N'Antoni Noguera) I Parlaven a cau d'orella els minyons qui jugaven a daus quan veien passar gojosos el pubill i la nina d'ulls blaus. II La folla de gelosia clav el ferro en el cor del marit; abans de morir penjada nasqu el fruit de l'amor malet. Al Comte diu la Comtessa: Sols estam, acollim-lo per fill. I el fill de l'ajusticiada fou criat com a noble pubill. L'esposa que li han promesa n's la filla de nobles senyors. Quan l'anell se barataven la Comtessa perd les colors. Al llit comtal no dorm la Comtessa. L'ombra que veu sospesa porta un dogal; esclata en plor; blavosa du la cara: De mon tresor no siau tan avara; obriu-me, som sa mare, obriu-me son cor! L'ennuvolat llampegant s'acosta; damunt l'amor que brosta passi aviat. Bressa el proms bell ensomni d'amor... Si esclata la negror, ell sabr qui s.

La dissort t son ferre sosps. Si arriba la gran diada que es casi lo jovencell, per tothom en el castell hi haur taula posada i una font mai estroncada rajar de vi novell. III Els patges feien la mitja al portal on jugaven a daus quan veien passar gojosos el pubill i la nina d'ulls blaus.

EL CACIC (An En Santiago Rusiol)

Heuse-la aqu la nostra ciutat, bella madona que amb ses millors alhaques en el portal s'asseu i per mirall t l'aigua blvenca i montona que remoreja al peu. Un dia tu arribares, de pols esblanqueda la roba de bohemi, pelegrinant pel mn; no com aquells que naixen i passen per la vida sens voler sebre on sn. Ardit, la pipa als llavis i plida la galta, tu anaves onsevulla que l'art trobs hostal, un poc amarg el riure, l'nima un poc malalta de febre d'ideal. Vengueres per una hora de flirt; en la ribera la tenda plegadissa fixares per un jorn; mes fores com un hoste que es casa amb l'hostalera i diu: "Ja no me'n torn". Tu no la vols com altres, febril, atrafegada; tu no l'esperoneges, terrible, com qualc. Si dorm, tamb somnia; i tal com s t'agrada i li agrades tu. Les nimes fongureu en mstic desposori, i amb retirana doble, els fills que van naixent llur fesomia escampen i triumfen en l'empori de l'art gloriosament. I passen en ta onda visi contemplativa Biniaraix, Alfbia, Pollensa, i el perfum dels tarongers, guanyant-te la palma d'or, arriba fins a la Vila-llum. Dels pobles i les viles no sn els personatges ms alts, missrs i sndics batles i doctors; sn els vergers ombrvols, sn els pinars salvatges i els cims esglaiadors. Ells sn eterns, i els homes passen; ells a tota hora vessen la poesia que manca an els vens, Qui atreu a les muntanyes els viatgers d'enfora? Els ciutadans, o els pins?

Per o, si ausent t'enyora la soledat dantesca a on el cor de l'illa mgicament floreix, a l'arribar-hi l'eco de ta rialla fresca, de joia s'estremeix. Per o, les dones d'aigua i els oms que les coronen, nimfes, sirenes, genis de cales i torrents, a saludar el poeta que per cacic pregonen tots sn aqu presents. La teva llar n'has feta de l'illa predilecta; de tos millors ensomnis ella s el si matern; i mai s'havia vista com ara en el reflecte de ton mirall intern; mirall on la natura m'apar que s'aureoli, com una Monna Lisa, d'espiritual dolor. Tu en la viventa flama del sol, aboques l'oli de l'intima illusi.

RECORD DE SOLLER (An En Josep Carner)

Amic, teixiu aquesta visi de la infantesa... Ja coneixeu la vila d'ombrvols carrerons, la rica vall de Sller, entre serrls estesa, on totes les vivendes tenen un hort al fons. Era senyor de casa el somni de la sesta; la posadera em feia senyal de que emmuds, posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta pel prtal guaitava com auri parads. L'hort m'ofer refugi, capal la soca blanca del taronger; en l'herba me vaig tombar; l'eixam d'insectes, com espurnes, brunzia per la tanca i em feia pessigolles al front l'esps herbam. | Eren les verdes tiges profunda columnada; filtrava ran de terra l'esguard per all endins; dansaven les corolles de fulla acarminada, com baiaderes entre pilars esmaragdins. Llavores un misteri per mi se va descloure, torbant la fonda calma del cor adolescent: entr una joveneta amb els cabells a lloure que un raig de sol feria com nimbe resplendent. Amagatall cercava per treure's una pua del cos; a totes bandes gir l'ull inquiet; s'al la falda roja, mostr la cama nua, que ms amunt tenia una blancor de llet. Mon cor, davant la casta nuesa, va suspendre son ritme; una calrada bullenta vaig sentir; l'esglai que sentiria la bergantella tendra, que es creia tota sola, si s'adons de mi! I el nin va tornar home... Quin esperit dins una espina de figuera de moro va saltar a l'abscondit ivori de l'Eva, tan dejuna de dar-me el fruit de l'arbre simblic a flairar? Mai ms l'he retrobada; i veig com aquell dia, fa quaranta anys, la nina que no em coneix tampoc, i el mn d'una edat nova, inconscient m'obria, incendiant la porta sense percebre el foc.

Amic, teixiu aquesta visi de la infantesa, vs qui caceu libllules en la pres del rim prenent-les per les ales amb tanta subtilesa que no se perd ni un tom del matisat polsim.

VRIA

REIALS MERCS Tenc un pergam corcat on Ja histria se remembra d'un rei trat per la fembra amb qui estava amistanat. Va descobrir al clar de lluna dues ombres fer-ne una; i sota el front jovenvol s'ennegr son pensament, com un nvol de ponent que pren forma de patbul. L'ofensor caigu malalt tement la reial venjana, com qui de paor se llana a l'eternitat, d'un salt Mes el cel cavila i calla; ell coneix un home ardit qui espunta sovint la dalla de la mort, vora del llit. Al malalt cercant remei, correus a Crdoba envia per un metge que tenia el califa a son servei. El gran fsic de l'emir el reialme travess i en la cort del cristi el moribund va guarir. I amb profunda reverncia, mans en creu damunt el pit, diu en la reial presncia: Sou servit. Aixi el rei l'escomet: "No em fan enveja el regne i l'esplendor del califat, sin el tresor de llum que senyoreja en ton cervell meravells guardat. "Ja ho veus, oh ilustre de la raa mora! Aqu l'esplet d'agonisants floreix; per savis doctors que allunyin l'hora d'anar a l'altre mn, ning en coneix.

"Ja mos doctors, donant-lo per difunt, deixaven el malalt a mans dels frares pels darrers sagraments; mes tu arribares per a salvar-lo a punt. "Jo s que per combatre sa malura, la m damunt el pols abrusador, amb llarg desvetlament n'havies cura, com la mare del fill de son amor. "Jo s que escorcollant per fer la tria d'herbes medicinals, has espremut el filtre de la vida i la salut i has omplert de bell nou l'odre mustia. "De mes joies escull la ms preuada; digues, oh moro, lo que vols de mi. Tot es teu... menys la vida que has salvada; eixa pertany a l'aixa del botx. "L'aixa t set i vol una sang rica que salti, amb borboteig de vi escums, del coll jove i robust a on s'afica com afilades dents en fruit sucs".

L'ESPURNA Com el panteig de l'nima dormenta flotava el verb melodis; mes ara en l'Illa diu quelcom que ja retorna del secular encantament, i munten generacions que una claror novella duen als ulls. La joventut s nostra. La llengua: ella l'ha fet, el gran prodigi; ella amb sos mots regalimants de saba ens torna la llecor que l'ha nodrida: ella difon estremiments proftics; ella t notes de clarins. Sonem-los; despertem els titans que en l'ombra jauen de l'esperit; sonem-los; si ens escupen els filisteus des de les altes torres, sonem-lOS, i cauran. Sota la immensa cpula de blavor a on se miren els cims ms alts de l'heretat, solcada pel tremolenc atzur mediterrani, soni el crit de la sang, bategui el ritme de la maternitat, i en ell se bressin, com eixa mar unsona, vibranta d'un sol batec des de Pollena a Roses, els milions de cors de nostra raa. Som nt i fill de catalanes. Elles amb mots d'enyorament me condormiren, amb mots d'enyorament que dins el calze de la innocncia gotejant, com perles de rou, duien reflexes lluminosos dels nadius horitzons. Pastors i fades i dones d'aigua i cavallers i prnceps, amb la materna melodia als llavis, baixaven del Montseny i les congestes del Pirineu, per habitar ma casa. I el regne d'illusi, terra promesa on tots volem anar, per mi tenia ton nom, oh Catalunya, i ta corona, oh Montserrat, i ton accent, oh Musa oblidada llavors, ara vestida de porpra triomfal. Tu em bressolares tmidament amb les mateixes notes que avui, com ressonanta escampadissa, amb crits de joia a l'avenir se llancen, i eren en l'auba de ma vida, un feble piular com a d'aucells que migbadessin

els ulls, eixint d'un somni de centries. Llavors ma joventut vol despresa de la roca insular per a confondre's dintre del bull de la ciutat sonora. Trobava clos el mn de mos ensomnis, i al gest aspriu de la comtal matrona jo responia amb la suprbia muda d'un fosc isolament. Era la boira que assaon mon cor perqu el somriure de l'amor hi flors. Oh dola imatge que en mon cam pos la Providncia! Tu, Beatriu catalanesca, fores la calor de la ptria feta dona! I quan, Victoris dels vents terribles que afu la dissort entre nosaltres, vingui a l'altar per abraar-te meva i al Monestir pelegrinant pujrem, i dalt el cim de les sagrades penyes ens donrem les mans, i ens sembl veure, amb ulls enlluernats per la divina claror del rite nupcial, difondre's el misteri d'amor, l'nima nostra, sobre la majestat de Catalunya, i el mar immens i radis, i l'Illa guaitant a l'horitz..., llavors mon llavi trmol te volgu dir, i no podia: "Veus enfora la mar? Quantes enteles hi dibuixaren els vaixells que em duien! Quantes hores de febre i de pontar-se mos pensaments de foc damunt les ones! Veus ma terra all endins? Ella t'espera per a besar-te el front amb sos efluvis. Tu amb nova sang hi nodrirs el vincle del poble meu amb la materna soca". Els focs de Sant Joan la nit perfumen; mes de tots els amors, sols un n'alena. Salten de mont a mont llenges de flama dient el pacte espiritual que ens lliga. No us allunyeu, memries doloroses. Si fssiu nosa aqu, quan vnc a seure a la festa pairal, jo no hi seria. Mai com al beure el vi de l'entusiasme sent tan a prop les enyorades ombres. Com la falzia en un illot caiguda enmig de la rompent, que per a moure l'ala nafrada i degotant, espera el raig de la bonana que l'eixugui, jo em sent reviure, agombolat per l'hora

de calor jovenvola que ens besa. Mai els tres rius de llgrimes vingueren tan dolos i tan plens com brollen ara que el foc dels esperits se fa visible. Qui d'un afecte viu, per lluny que sia l'obscur amagatall, dir la fora? Passa la mar un mot de recordana: del foc de germanor vola una espurna... L'espurna ha pres... Els escolans d'un culte nou i sublim, formiguejant en l'ombra, de viles i ciutats duen l'ofrena cap a les pires d'all dalt; i els diuen, al passar costa amunt, el pi balsmic, la mata, el boix, el roman: Colliu-nos! L'espurna ha pres. I d'un en un s'encenen els cirals del culte de la ptria. Sobre l'immens entrunyellat de serres la nit batega de clarors purpries; i dels devots d'aquella escolania que en tots els cims de Catalunya vetlen, n'hi ha qui miren en silenci, pllids d'una emoci fondisslma, la fosca a on la filla de la mar s'amaga. "Tendr un llumet per a nosaltres, una mirada, un pensament? Est adormida o sos ulls bada al gloris insomni?" I l'hora fuig i les tenebres callen... Per, de sobte, un crit vola pels ecos de le;s altures de llevant. Oviren un llumenar... El Puig Major saluda. s l'estel de Mallorca!

LA LLENGUA PTRIA A la musa castellana mos anys millors he donat, d'una altra musa germana fondament enamorat. Qu podr donar-li ara, per la tardor ensopit? Qualque cosa bull encara al fons de mon esperit. Llengua de perfums mesella, tal volta, amb rara virtut, com una pluja novella me torni la joventut. Sols ella arribar podria de mon cor fins a la rel. Si altra esposa fou ma Lia, ella ser ma Raquel.

LA CREU Forjada al foc de l'avior on lo geni d'una raa que semblava moridor forj el cor i la corassa de Jaume el Conqueridor; forjada al foc que inflamava l'accent de Vicent Ferrer, i en l'Art Magna clarejava, l empenyia a la mar blava los navilis d'En Roger; forjada al foc de la pira que unia al rei coronat los reis de la docta lira, fent de la reial cadira trono de fraternitat; forjada al foc que fonent els grillons dels esclavatges, l'argolla del pensament, ^estenia per les platges i els deserts de l'Orient; eixa creu de recordana dels dos cavallers germans, ser ensems, perpetuant-se, monument de l'aliana que entrunyella nostres mans. *** Aqu tot canta la gesta d'En Guillem i d'En Ramon, i el pi vell encara resta on va reclinar la testa En Montcada moribon. Els dos hroes combateren i triomfaren i moriren; ni sols plorar-se pogueren; mes les nimes s'uniren quan la volada prengueren Plor la host tota la nit; com un nin, lo rei ardit, lo lle de les batalles,

remull de plors les malles que guarnien el seu pit. Va plorar la gent d'enfora; i apar que el plant d'aquella hora de segle en segle retrunya; va plorar i encara plora l'amorosa Catalunya. *** Ella us signa com exemple de la fe que li servau, i amb agrament contempla que la llntia d'or del temple de la ptria alimentau. Ella us digu: -"Feis la via al regne d'or, a on nia ma sang, i mon verb llampega; s l'nima que hi batega esqueix de l'nima mia. "D'Hispnia, la gran matrona, filla som, filla vull ser; per l'honor de sa corona, al llorer que ombra li dna vull juntar lo meu llorer. "Jo me palp, i sent la intensa palpitaci del cor meu; som; i b puc, sense ofensa, demanar reconeixena de la voluntat de Du. "Quin pags el fruit que neix abans de nodrir-se arranca, de por que si en l'arbre creix, amb son pes, lo fruit mateix no li esqueixi qualque branca? "Com l'avet o com el roure, un llinatge s ms gegant com ms ampla i ms a lloure a la llum puga descloure cada branca del voltant. "Mes ni una veu rancuniosa m'afronte per ma defensa, ni alci boira sanguinosa,

enterbolint l'auba hermosa de ma santa renaixena". I a la nau pujant totd'una, navegreu mar endins. Era el mar una llacuna, i filava argent la lluna i botaven els delfins. Quan trenc l'auba vermella, un so d'amoroses flautes, com un somni o meravella, arribava a nostra orella de la nau dels argonautes. "rgonautes de la pau, deia l'Illa amb veu suau aixecant-se a vostra vista si veniu a la conquista, conquistada me trobau. "Sobre el mar, mes alenades a Barcino els vents se'n duen: baix del mar, mes serralades amb les vostres enllaades, les arrels de pedra nuen. "Com la fulla sou que arriba, fent lo viatge submar de l'aigua de la font viva que en mon cor neix, fugitiva del Pirineu gegant. "Puix veniu amb la corrent que enllaa dins les entranyes de la histria renaixent, com la rel de les muntanyes. l'esperit de nostra gent. "Forjada al foc de la fe, de la ptria i de l'amor que semblava moridor, fins que un jorn lo vostre al renovava la claror; "Eixa creu de recordana dels dos hroes catalans, ser ensems, perpetuant-se,

monument de l'aliana d'una raa de germans". Aqu, doncs, per a que mostre on la flor dels cavallers mor per la ptria vostra, i a resar un parenostre s'aturen els passatgers; clavem-hi la creu sagrada, clavem tamb, pelegrins de la novella creuada, lo record d'eixa diada en nostre cor ben endins...

You might also like