You are on page 1of 25

FILOSOFIA MODERNA (XVII-XIX)

● La teoria del coneixement i la metafísica


monopolitzen principalment tota la filosofia
moderna.
● Descartes és considerat l’iniciador d’aquesta nova
època filosòfica, que podem considerar
clausurada amb l’idealisme alemany.
● Tota la filosofia moderna gira entorn del subjecte,
de l’ésser que coneix.
● Els moments estel·lars de la filosofia moderna
són: el racionalisme, l’empirisme, Kant i
l’idealisme alemany.
RACIONALISME I EMPIRISME

● El debat resideix en quina és la font fiable del


coneixement: si la raó o l’experiència (els sentits).
RACIONALISME EMPIRISME
Basen el coneixement en la raó Basen el coneixement en l’experiència
sensorial
Té lloc principalment al continent Té lloc principalment a les Illes
europeu Britàniques
Descartes (1596-1650) Locke (1632-1704)
Spinoza (1632-1677) Berkeley (1685-1753)
Leibniz (1646-1716) Hume (1711-1776)
Context històric, cultural, científic i
filosòfic de Descartes.
El segle XVII

▪ Guerres religioses, Reforma i


Contrareforma
▪ Monarquies absolutistes
▪ Humanisme renaixentista
▪ Barroc
▪ Revolució científica
RENÉ DESCARTES (1596-1650)
Va néixer a La Haye, França.
Va estudiar amb els jesuïtes, al
prestigiós Col·legi de la Flèche,
on va estudiar matemàtiques,
mecànica, topografia, música i
òptica. Va treure la conclusió de
que els coneixements
escolàstics ja no servien per els
nous temps i, en sortir, va
rebutjar la majoria dels
coneixements, amb excepció de
la matemàtica.
Biografia
Per a aprendre del “llibre del
món” va viatjar bastant i va
participar en guerres.
Després es va retirar a
meditar i va escriure els seus
llibres. De la fama que va
prendre, la reina Cristina de
Suècia el va cridar a la seva
cort per a que li ensenyés
filosofia. Degut a l’horari de
les classes, a les 5 de la
matinada, Descartes va
caure malalt de pulmonia i va
morir.
Obres
▪ Regles per a la direcció de
l’esperit (escrit el 1628)
▪ Tractat del món (1633) No
publicat fins 1664 a causa
de la condemna de Galileu.
▪ Discurs del mètode (1637)
▪ Meditacions metafísiques
(1641)
▪ Principis de filosofia (1644)
El mètode
▪ Al segle XVII hi ha, per Descartes, una dispersió de
sabers, de disciplines, de ciències i cada una d’elles té
un mètode diferent.
▪ En tant que totes empren la raó hi ha d’haver un únic
mètode basat en aquesta que serveixi per a totes les
ciències.
▪ Descartes es vol desmarcar principalment de
l’escolàstica.
▪ El mètode consistirà en unes regles certes i fàcils.
▪ Les matemàtiques són les que li serveixen de model:
“mathesis universalis”, la matemàtica sense objecte,
només com a ordre i mesura.
▪ A les Regulae apareixien 21 regles, al Discurs del
mètode es redueixen a 4.
Discurs del mètode
per a dirigir bé la pròpia raó
i cercar la veritat en les ciències
▪ És un prefaci a l’aplicació del mètode a 3
ciències concretes: la geometria, la diòptrica i els
meteors.
▪ Està escrit en francès per arribar a tothom que
tengui “seny” i no només als doctes que
escrivien en llatí.
▪ Descartes escriu en primera persona i relata fets
autobiogràfics.
▪ Consta de 6 parts, a la 2a descriurà les regles
del mètode i a la 4a s’hi troba la metafísica.
Les regles del mètode
▪ Necessitat de construir un mètode absolutament nou
que no es basi en res ja fet, sinó que comenci de bell
nou. Per això elaborarà unes regles basades
únicament en la raó:
1. Regla de l’evidència: idees clares i distintes.
2. Regla de l’anàlisi: simplificació > intuir aquests elements
clarament i distinta.
3. Regla de la síntesi: construcció.
4. Regla de les enumeracions completes: comprovacions i
revisions.
▪ Aquestes regles les aplicarà per igual a la Diòptrica, el
Meteors, la Geometria i a la Metafísica.
Text regles del mètode
• “El primer era no admetre mai res com a veritable que no sabés
de manera evident que ho era, és a dir, evitar curosament la
precipitació i la prevenció, i no comprendre en els meus judicis
sinó allò que es presentés al meu esperit tan clarament i tan
distintament que no tingués ocasió de posar-ho en dubte.
• El segon, dividir cadascuna de les dificultats que examinés en
tantes parts com fos possible i que es requerissin per tal de
resoldre-les millor.
• El tercer, conduir amb ordre els meus pensaments, començant
pels objectes més simples i fàcils de conèixer per tal d'enlairar-
me a poc a poc, com gradualment, fins al coneixement dels més
compostos, i, fins i tot, suposant ordre entre aquells que no es
precedeixen els uns als altres de manera natural.
• I finalment, confeccionar enumeracions tan completes i revisions
tan generals de tot, que estigués segur de no ometre res.”

Discurs del mètode


Exemple d’aplicació de les regles
Problema matemàtic: És cert que 2+2=3+1?
Primera regla: evidència
2+2=4 i 3+1=4 són proposicions evidents perquè s’intueixen de manera clara
i distina

Segona regla: anàlisi


2+2=4 és igual a (1+1)+(1+1)=4
3+1=4 és igual a (1+1+1)+1=4

Tercera regla: síntesi


Si 2+2=4 i 3+1=4, aleshores 2+2=3+1 (Si A és igual a C i B és igual a C,
aleshores A és igual a B)

Quarta regla: enumeració i revisió


• 2+2=3+1 (s’ha d’analitzar)
• 2+2=4 (evident), 3+1=4 (evident)
• (1+1)+(1+1)=4 i (1+1+1)+1=4 (la suma és correcta)
• Si 2+2=4 i 3+1=4, aleshores 2+2=3+1 (per deducció)
El Discurs del mètode

• A la quarta part aplica les regles del


mètode a la metafísica.
• Segons la primera regla no podem
admetre res per vertader, per tant,
dubtam de tot: el dubte metòdic.
• El dubte de Descartes és un acte de la
voluntat, no és un dubte escèptic, es dubta
com a primera passa del mètode, és, per
tant, un dubte metòdic.
Fases del dubte metòdic

1. Primer es dubta dels sentits.


2. En segon lloc, dubtam de tots els
raonaments perquè ens podem
equivocar.
3. I finalment, dubtam de tot el contingut de
la nostra ment perquè es podrien ser
somnis.
La primera veritat indubtable

• Si dubtam de tot, del que no podem dubtar és de què


som alguna cosa que dubta, és a dir, que pensa.
• Per tant, hem de ser alguna cosa si pensam: “Penso,
aleshores sóc”.
• Que “jo existeixo” és, per tant, la primera veritat de la
qual ningú pot dubtar.
• Aquest “jo” és únicament pensament “cogito”, no
necessita del cos per pensar ni existir.
Meditacions metafísiques
▪ Com que la part dedicada a la metafísica en el
Discurs va deixar insatisfeta a molta gent,
Descartes amplia l’explicació i publica les
Meditacions, ara sí, en llatí, per dirigir-se als
especialistes.
▪ Abans de publicar-la la dóna a llegir a alguns
filòsofs, que li envien objeccions a les quals
Descartes respon. Les objeccions i les respostes
es publiquen juntament amb l’obra.
▪ Consta de 6 meditacions com si fossin 6
reflexions durant 6 jornades.
Primera meditació: el dubte
metòdic
▪ Es dubta de:
▪ Els sentits,
▪ de tota la realitat perquè es pot confondre amb el
somni,
▪ de les matemàtiques perquè hi pot haver un Déu
enganyador,
▪ i, per últim, suposa que hi ha un geni maligne
encarregat d’enganyar-nos en tot.
Segona meditació: el cogito

▪ Si estic enganyat en tot cal que jo sigui


alguna cosa.
▪ Per tant, “jo sóc, jo existeixo” és la
primera veritat indubtable.
▪ I què és el jo? No sóc un cos. Sóc una
cosa que pensa: cogito
Tercera meditació: el cogito
pensa idees
▪ Adventícies :“semblen
ésser alienes i venir de
fora”, provenen de
l’exterior.
▪ Factícies: “semblen
ésser fetes i inventades
per mi”, construïdes per
la ment.
▪ Innates: “semblen ésser
nascudes amb mi”, són
en el pensament, no
tenen origen temporal.
Demostració de Déu i del
Món
▪ La idea d’un ésser «infinit» no
és ni adventícia ni factícia, no
l’ha poguda crear una
substància finita, sinó que ha de MÓN
provenir necessàriament d’una
substància infinita, és una idea
innata.
DÉU
▪ Qui l’ha posada dins nosaltres?
DÉU. Per tant, el JO, el cogito
demostra l’existència de DÉU.
▪ Si Déu existeix el MÓN no és JO
una il·lusió, també existeix.
(Meditació sisena)
Tipus de substàncies
Definició de substància: “allò que no necessita cap altra cosa per existir,
excepte de Déu”

Infinita Déu
Res cogitans
Substància pensant
Finites
Res extensa
Substància extensa

Tot el que existeix és redueix a un dels tres tipus de substàncies: o


és
Déu, o és una cosa que pensa, o és una cosa que ocupa un espai.
L’ésser humà
▪ L’ésser humà és un compost
de dues substàncies
(DUALISME), per una banda
la substància pensant,
immaterial, l’ànima, i per
l’altra banda, la substància
extensa, que ocupa un lloc a
l’espai, material, el cos.
Aquest és una màquina. Les
dues substàncies s’uneixen
en la glàndula pinneal.
▪ Els animals són només res
extensa, són substàncies que
no pensen, són moguts
mecànicament.
La moral provisional
▪ Quan Descartes ha iniciat el procés del dubte metòdic,
necessita unes regles per anar vivint mentrestant, és a dir,
és una moral, unes normes de conducta, merament
provisionals, però com que Descartes no les va revisar mai
més constitueixen la seva proposta ètica:

1. Obeir les lleis i els costums del país, així com la religió
tradicional.
2. Mantenir fermesa i decisió en la forma d'actuar.
3. La moderació en els desigs. Els desigs s'han d'adaptar a la
realitat inflexible (=estoïcisme)
4. Revisar totes les ocupacions possibles per tal d'elegir-ne la
millor i alhora, aquella que hom sigui capaç d'acomplir.
L’univers segons
Descartes
▪ Per Descartes el buit no
existeix, ja que no és
cap dels tres tipus de
substàncies possibles;
per això, l’univers per ell
és ple, no té intersticis.
▪ Els cossos celestes
formen els vòrtexs que
xoquen entre si produint-
se el moviment
mecànicament.
Resum trets Descartes
▪ Racionalista: basa únicament en la raó la
font de tot coneixement. (Igual que Plató)
▪ Innatista: la ment posseeix idees innates
independents de l’experiència. (Igual que
Plató)
▪ Dualista:
▪ Dos tipus de substància: finita i infinita (Déu)
▪ La finita és divideix en: res cogitans (jo pensant)
i res extensa (matèria)
▪ Ment i cos són també 2 substàncies diferents
(igual que Plató i Aristòtil)