#Narratives

«Barcelona. Raval. El sol, que ha sortit fa poca estona, entra a través de la finestra trencada i cau sobre una fotografia en blanc i negre de Joan Colom, també al damunt d'una mata de pols, d'una desena de folis escrits una mica greixosos i de la pota d'un escarabat que fuig». Un jove que estudia les grans obres de la literatura barcelonina s'adorm a la biblioteca, exhaust, i totes les seves fitxes d'estudi comencen a prendre vida: els personatges fugen de la sala per reviure una Barcelona oblidada i irremeiablement perduda. Al llarg de deu contes, l'autora d'aquest recull, com un autèntic camaleó, es posa en la pell i la prosa d'algunes de les obres més importants de la nostra història literària, alhora que traça un gran recorregut per les diferents etapes de la ciutat i acaba amb el relat demolidor d'una contemporaneïtat corcada pel turisme. «Fer el que fa Amaranta Sbardella a Barcelona nua és directament una festa de la creació i la recreació». (David Guzman) Amaranta Sbardella (Roma, 1984) combina la recerca literària amb l'activitat com a editora i traductora per a importants edi-torials. Ha viscut a Barcelona. Ha traduït a l'italià obres com Incerta glòria, de Joan Sales, o La vida sense la Sara Amat, de Pep Puig i Permagel, d'Eva Baltasar. És autora de diversos estudis sobre els mites grecs i les literatures ibè-riques, recentment ha publicat Il mostro e la fanciulla. Le riscritture di Arianna e del Minotauro nel Novecento.

A partir de la mort de la mare, la protagonista d'aquesta novel·la se sent obligada a enfrontar-se a si mateixa i a decidir sobre el futur que vol viure. Perplexa dins un món que ja no serà mai el mateix i un present ple d'infelicitat, s'obliga a emprendre un viatge anguniós cap al fons de l'ànima, amb l'evocació recurrent dels episodis i sensacions més colpidors de la infantesa: les abraçades cruels, les nines tristes, els gossos de l'horta, les lletres de l'alfabet, les coques de terra, la parla fosca de les tietes, la repressió constant, l'aigua bruta de les sèquies, l'alliberament dolorós dels vincles... Els records del passat perdut, amerats de vegades de dolçor i de vegades de sofriment traumàtic, però sempre embolcallats amb l'estima inqüestionable dels seus, seran imprescindibles perquè puga tornar a nàixer i refer-se en una nova vida. 

La Lívia és una jove traductora a qui no li agrada fer colla, i els homes els gasta com si fossin mistos: un clau i fora. En Marcel és un rellotger acabat de jubilar que funciona des de fa anys com un dels seus aparells: sembla la persona més previsible del món. Un dia qualsevol, la seva dona li diu que ja en té prou, d'avorriment, que vol separar-se i anar per lliure. Un altre dia qualsevol, els dos companys de pis de la Lívia diuen que marxen, ella se'n va de festa a pescar algun home i aquest l'acaba forçant al lavabo. Tal com ha anat la cosa, està convençuda que no la creuran si ho denuncia. Tots dos fugiran al mateix poble, en Marcel a una torre familiar i la Lívia a un antic coniller, i allà s'enceta el joc del gat i la rata. GEMMA SARDÀ (Barcelona, 1967) és lingüista, traductora i correctora. De la seva primera novel·la, La veu del Cyrano (Empúries), se'n va dir que presentava una prosa d'una naturalitat excepcional, amb una comicitat tràgica i una llengua acuradíssima, plena de registres. Ja va quedar finalista del premi de novel·la curta Just M. Casero, i amb Mudances ho va tornar a fer. La seva veu es degusta a glopades curtes, com el rom que beuen la Lívia i en Marcel.

'Pare de rates' és una revolució literària amb decalatge. Llegint-la, avui, ens preguntem com va poder passar tan desapercebuda, el 1981, la novel·la pòstuma d'aquest jove poeta mort amb només vint-i-quatre anys. Una novel·la de creixement, amb traces autobiogràfiques, marcada per la promesa —encara il·lusionant— de l'LSD i l'heroïna per a un jove artista de poble que vol alliberar-se de l'aire constret del seu temps. Joan Barceló ja demostrava una sensibilitat lingüística, una consciència estructural i una depuració d'estil admirables, que auguraven un narrador que hem trobat a faltar. La prosa de 'Pare de rates', ens diu Max Besora, «s'enfila com un coet per teixir les infinites possibilitats de la llengua». Descobrim-la, doncs, i posem l'autor al lloc que li pertoca a la història.

Un escriptor acabat de divorciar-se arrecera la seua desolació en un poble de muntanya, conegut per les seues aigües medicinals. Professionalment es dedica a fer de negre per a un peculiar editor. Al poble, coneix un conspicu capellà enfrontat per les seues idees avançades, al seu torn, amb el bisbe de la diòcesi. És el temps en què, mort Joan Pau II, el nou papa Benet XVI es disposa a prendre'n el relleu al Vaticà. En aquest context, entre el literat i el rector s'arbora una amistat dialèctica amb ressons de la de Naphta i Settembrini en La muntanya màgica. Tot en El balneari, en efecte, sembla un eco del temps escolat lentament, entre aventures emocionals i ideològiques, en el clàssic immortal de Thomas Mann. Fins i tot l'amor hi sorgirà com un estrany miratge. I, tal com ha aparegut, s'esvairà.

La Teresa està infeliçment casada amb un dels grans corruptes de la ciutat, Daniel Bastida, especialitzat a construir pisos per a pobres amb materials de pa i figa. La Teresa té un amant i un secret que encara amenaça més el seu home, i aquestes dues novel·les despleguen dues possibilitats de la vida d'ella i de la vergonya d'ell. El destí de la Teresa serà molt diferent si el Daniel s'assabenta, o no, de la seva aventura amb el pintor; si pren consciència, o no, que la seva dona ha nascut, també, per sentir plaer. Dues històries d'atmosfera inquietant, a voltes angoixant, i no exemptes de violència; la violència d'una teranyina social feta per ofegar les dones des del primer gateig.

En aquestes dues novel·les, Daniel Bastida estudia per ser psicoanalista, però la seva vocació trontolla en tots dos casos. A 'Sessió de control', el Daniel ha arribat a l'abisme de la professió després de tractar un erotòman que està convençut que Franco l'estima. A 'Una casa fosca i un flagell', Bastida forma part d'una colla d'il·luminats per l'antipsiquiatria que organitzen un viatge lisèrgic a Saint-Alban a la recerca del seu guru. Abans de les dues històries, Daniel era el mateix individu, però les conseqüències d'un afer amb la seva germanastra, depenent de com el paeixi i se l'expliqui a si mateix, podien derivar en aquestes dues vides alternatives.

La vida del primer emperador de la Xina és un còctel entre realitat i meravella que no té res a envejar a les epopeies homèriques. Qin Shi Huangdi té un paper d'heroi fundacional incomparable en la cultura xinesa, i la seva figura magnètica oscil·la entre la divinitat i la monstruositat segons l'espiera que fem servir per observar-lo. Ens n'ha quedat l'exèrcit de Xi'an, els guerrers de terracota que li havien de guardar la tomba per si el seu projecte d'esdevenir immortal no rutllava. I qui va ser aquesta reina Lluna? Les cròniques oferien tots els elements per construir una novel·la memorable, i només calia que hi posés la banya algú amb el do de les grans històries. Jordi Cussà allibera tot el seu torrent narratiu en una aventura que l'acaba de situar en una posició de referència entre els nostres millors novel·listes.

La Laura somia que se li crema la casa. Necessita fer foc nou. L'endemà es troba amb la Ruth, amb qui comparteix una absència dolorosa. Una absència d'ulls blaus, mirada elèctrica i nom de primavera. L'Abril, l'amiga enyorada, els va marcar la vida a totes dues, i elles encara no saben fins a quin punt. Parlant del que van viure durant els anys més radiants, i rememorant un viatge a Eivissa inoblidable, descobriran que cadascuna guarda, des de llavors, fantasmes sota la catifa. La Ruth sembla una altra persona, s'ha amagat rere un marit postís i una filla amb rínxols d'or, però la Laura conserva un secret que obrirà la llauna del passat: els diaris i els poemes de l'Abril. La primera novel·la d'Assum Guardiola narra un triangle de revelacions encadenades amb mar de fons. Assum Guardiola és formadora en escriptura creativa i en altres habilitats per a la vida. Dinamitza nombrosos clubs de lectura; fer venir ganes de llegir ha estat un objectiu central a la seva trajectòria. També va ser llibretera. Concep l'escriptura des del detall, des de la imatge; l'escriptura com una eina d'exploració; escriure per entendre. Amb la novel·la Blau va quedar finalista del Premi Just M. Casero de l'edició del 2019.

La mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d'un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l'expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vasalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió.   Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.

S'acaba el segle XIX i en Joan Ramon, el fill esguerrat de can Cabanyes, juntament amb la gran fortuna que ha heretat acumula un gran ressentiment. Amb els somnis de plenitud sentimental deixats enrere, aboca tota l'energia a amargar la vida de la Remei i la seva família, amb l'excusa d'una disputa per la propietat de la terra, condicionada pels drets adquirits pel contracte de la rabassa morta. La terra, però, té les seves lleis pròpies i no tot acaba anant com era previsible. "Venien temps difícils, especialment per als rabassaires, que veien impotents com desapareixia el seu mitjà de vida. Per contra, els terratinents gaudien d'un moment de bonança econòmica". Rabassa morta és una novel·la deliciosament escrita, que significa el debut literari d'Elena Olesa. En un context marcat per l'arribada al Penedès de la temible fil·loxera i la introducció de les tècniques franceses en l'elaboració dels vins escumosos, uns personatges condicionats pels seus orígens batallen sense treva per recuperar la dignitat en un espai social que els és advers.

A la ciutat d'Hèlsinki, poc després de la mort de la seva mare, la Katariina troba entre les seves pertinences un ventall i una carta sense destinatari. Aquestes troballes permeten a l'autora de traslladar una part del relat a la Barcelona de l'any 1935, on la mare va viure una estada breu però emotiva. El ventall enllaça els personatges d'un passat desconegut per la Katariina amb els del seu present. Alhora, la carta li fa avinent una història d'amor viscuda per la seva mare, interrompuda per les guerres que van assolar l'Europa de mitjan segle XX. El desencís inicial de la Katariina es transforma en gratitud quan comprova, amb sorpresa, que la seva mare li ha deixat a les mans la comesa de cloure i recomençar la història d'amor inacabada.

La passió italiana és, tot alhora, llibre de memòries i quadern de viatges, retrats literaris i erudició cultural, mirada a la història i prosa lírica, amb passejades inesperades pel món de la gastronomia i el cinema. El recorregut pels propis llocs de la memòria (Roma, Sicília, l'Alguer, l'illa de Tabarca i el Cambrils natal) té un fil conductor: Itàlia i la Mediterrània. És la història d'una passió, narrada en primera persona: Itàlia, la seva cultura i el seu món. Una passió ben arrelada al nostre país, de Josep Pla a Joan F. Mira, de Josep M. de Sagarra a Josep Piera, de Tomàs Garcés a Narcís Comadira, però també de Goethe a Stendhal. Escrit amb un estil àgil i elegant, amb observacions precises i subtils sobre la quotidianitat, plenes d'ironia i de cultura, l'obra expressa, al capdavall, la fascinació per l'univers mediterrani, amb una mirada que abasta tots els Països Catalans, amb naturalitat. "Els catalans som uns italians frustrats", assegurà a l'autor J. Solé Barberà, en una cel•la de la presó Model de Barcelona, la tardor de 1973. Allà va començar aquest llibre.

En contra. 23 contes teatralitzats són 23 narracions curtes escrites seguint l'esperit dels contes tradicionals, però que l'atzar va fer encaixar en una forma teatral. 23 històries molt diferents, però lligades per tres conceptes que poden definir la nostra realitat: progrés, amor i democràcia. O no. Perquè, de fet, potser allò que defineix la nostra existència no són pas aquestes idees, sinó la recerca impossible que en fem. 23 relats que volen oferir una mirada calidoscòpica, brutal, sarcàstica i terrífica que incomodi el lector al mateix temps que el diverteix, que li faci sentir un calfred sense poder contenir una riallada.    "Molt fort, boig al mateix temps que polític [...], tan divertit com contundent i eficaç" Armelle Hélliot, Le Figaro "En les seves escenes burlesques desemmarcara les monstruositats generades pels temps en què vivim" Hinrike Gronewold, Weltexpress  

Passat en net (1996-2006) és una selecció d'anotacions d'uns dietaris en què l'autor  transforma en materials literaris, la reflexió sobre la quotidianitat, el record de paisatges i de persones estimades, les consideracions, i emocions, que li susciten les lectures......  Reflexiona, sobre la societat en què va créixer i sobre la situació de la llengua en una societat que ha deixat de ser lletrada per passar a ser contada.   La literatura dietarística és confessió i exhibició, però no necessàriament la confessió és general ni l'exhibició és total, perquè la literatura del jo no és història. En tant que productes literaris els dietaris són ficció perquè la literatura és invenció, és manipulació de la realitat, és la creació d'una nova realitat, no és la realitat. L'autor, abans de confessar-se i d'exhibir-se es maquilla, com un actor, per presentar-se tal com vol que el vegin i passa en net allò que ofereix a la consideració dels lectors. Passat en net (1996-2006) ha estat guardonat amb el premi de Narrativa Ciutat de Vila-real 2014.

Aquesta és la història de la destrucció rigorosament autocalculada i volguda d'un grup que, des de la seva estabilitat burgesa, s'arrisca a fer un "experiment" perillosament romàntic que transformarà a fons la vida de cada un i que els obligarà a combinacions complexes i, de fet, irresistibles. L'autor utilitza com a material de base Les afinitats electives de Goethe i hi juga i el capgira per emfasitzar i subratllar aquells aspectes que vinculen els protagonistes a les seves ambicions i necessitats. L'experiment és senzill i alhora poderós, com ho és la hipòtesi que es posa a prova, subjacent en tot el text: quina és la capacitat de les persones de resistir l'instint? Els personatges, que recorreran el circuit dels sofriments propis del romanticisme, provaran de sortir-se'n, però la història, aquest mal que no té remei, els venjarà tots. 

El Calze, un títol que remet a dues realitats (només) aparentment alienes -el nom d'una històrica taverna de Praga i el símbol del moviment hussita-, proposa un viatge literari per l'antiga Europa de l'Est, en un text que barreja assaig, dietari i crònica periodística amb anàlisi històrica. El relat evoca la descoberta de la ciutat de Praga l'agost de 1989, en el camí cap a l'URSS. A l'experiència personal, l'autor hi afegeix un repàs dels personatges -reals i de ficció- que han poblat la ciutat durant el segle XX. Hi trobem des del bon soldat Sveijk a Alexander Dubcek, dels protagonistes de les novel·les de Bohumil Hrabal i Milan Kundera fins a Tomàs Pàmies. La segona part inclou quatre trobades efímeres amb quatre dones, Ielena Isaakovna Zelenskaia, és la filla d'un dirigent bolxevic de primera hora, Isaak Zelenski, executat el 1937 en els primers Processos de Moscou. La tercera part proposa una lectura gens convencional de novel·les d'autors com ara Joseph Roth, Lev Tolstoi, Sándor Márai, Czeslaw Milosz, Emili Teixidor i Orhan Pamuk, que conviden a reflexionar sobre l'individu i la història europea del segle XX.

Evocar el passat, en efecte, és acarar el futur i, tot plegat, és clar que sí, estimar la terra que un trepitja i per la qual lluita cada dia. No hi ha temps que no torne, més encara si ens configura i ens arrela, si ens apassiona i ens inspira. Si ens motiva i ens alegra. Costumari de records és un recorregut vital i literari per les essències del poble valencià, un diccionari de reflexions personals que mostra la complexa i progressiva transformació d'unes maneres de parlar, de treballar i de conviure. És un conjunt d'escrits que mira d'evidenciar la deriva que afecta la nostra identitat i els nostres costums, sempre tan delicats i tan sotmesos a la incertesa dels temps presents.

Obtingué el Premi Andròmina dins els Premis Octubre del1975. Aquesta emblemàtica obra ens revela el món d'Altea en els anys de la seua infantesa. "La mar vivia a una badiamolt gran" –la primera frase del llibre– ens trasllada la màgia i la tendresa amb què s'acompanyen els records. Més enllà d'un memorialisme reeixit, l'obra de Carmelina Sánchez-Cutillas ens mostra dues coses. La primera, que la infantesa, més que una edat –una fase de la vida– és, fonamentalment, una forma de veure el món. Una visió mig màgica, mig mística, amb sentiments oceànics, amb una tendència a la heroïficació de l'entorn... La segona qüestió prové del fet que en evocar la infantesa, l'autora no ho fa des de la distància, ni com un exercici intel·lectual, sinó submergint-se i revivint (amb plenitud) els moments i les escenes que, al capdavall, componen la partitura biogràfica. I així, en lliurar-se tan plenament al seu món, ens el fa sentir, oldre, tocar...

A Noruega, una dona de cent anys és assassinada. Però la investigació, amb un inspector exalcohòlic i acabat d'enamorar, ens conduirà cap al passat, cap a la Guerra Civil espanyola, i cap a les poblacions d'Alcoi, Benidorm, Oliva i Terrassa, en un seguit de pistes poc precises que, potser, acaben encaixant. Així, res no és senzill en una trama on el passat aplega fins al present, sense bons ni dolents, amb realisme però també amb esperança i amb tot de fets històrics i personatges reals que es mesclen amb la ficció per a mostrar-nos que el bé i el mal sobreviuen al pas del temps.

Trencatenebres és com una navalla suïssa: un artefacte del qual sorgeixen tot d'històries, per boca dels seus personatges, que van narrant cadascun la seua història i alhora construint la història de tothom. És una novel·la històrica, un vast fresc que imprimeix una imatge cubista del País Valencià, del 1919 al 1937, entre metges i llauradors, feixistes, anarquistes i valencianistes. És una novel·la policíaca, amb un assassí en sèrie que ve de lluny, es desboca amb el caos de la guerra civil i deixa una estranya marca sobre les seues víctimes. És una novel·la sobre un amor, si no impossible, dificultós com tots els amors, una novel·la sobre la difusa frontera entre el bé i el mal, sobre les esperances perdudes, sobre la distància entre el desig i la realitat, sobre els obstacles que les dones i els hòmens, però sobretot les dones, troben per a poder ser allò que volen ser o allò que són, tot buscant la llum entre les tenebres.

L'estranya carta que ha rebut la Remei de cal Sogues, una periodista a punt de ser acomiadada, li ha trastocat completament la vida. L'ha escrita l'autor dels dos darrers crims que hi ha hagut a Lleida i conté, a més de detalls sobre els fets que només la policia i ell poden saber, un text literari. Després d'investigar-ho, la Remei ha pogut proclamar que Lleida té un assassí en sèrie que cita fragments de l'escriptor Vidal Vidal. Quan es produeixen altres crims, acompanyats de més cartes i més cites del mateix autor, mitja ciutat també se'n sent concernida i ho aprofita per donar un tomb a la seva vida. L'editor de l'escriptor, la regidora de Promoció Econòmica, el pres més veterà de Ponent, els policies que investiguen els assassinats, un escriptor fracassat, un psicòleg que vol ajudar, el mateix escriptor citat, un grup de beates, un grup de joves transgressors, una periodista nord-americana que vol impressionar o un filòsof enderiat a venjar les víctimes de la crisi econòmica formen part d'aquesta ciutadania que sent que la ciutat ha canviat per efecte d'aquests crims i que qui els ha perpetrats ja els pertany una mica. Però l'assassí no està disposat que especulin sobre les raons per les quals ho fa. Perquè ell té clar que mata per avorriment i que gràcies als seus crims i les seves cartes Lleida ha deixat de ser una ciutat vulgar i ensopida i ara ja es coneguda arreu i en parla tothom. 

L'aula, com el pupitre, la pissarra i fins i tot el guix, són elements tangibles i comuns encara a la majoria de sistemes educatius. D'alguna manera s'ha de canalitzar la informació i s'han d'organitzar els grups humans per a l'aprenentatge reglat, i aquesta convenció en les formes i els rituals ha perdurat en el curs dels segles. Però l'aula també pot ésser entesa com la metàfora d'un ensenyament excessivament vertical, compartimentat, tancat en ell mateix i gosaríem afirmar que sovint gairebé prescindible, una vegada superat l'examen que corona cada etapa lectiva. L'autor s'ha passat la vida fent classes de literatura en diferents llocs dels Països Catalans i sota tots els governs possibles des de l'anomenada transició ençà. Però també ha tingut un paper destacat en l'activisme cultural: ha fet teatre, recitals de poesia, crítica, traducció i una obra literària i pedagògica considerables. Tot plegat, en el seu cas, constitueix la base d'una reflexió memorialística i vital que li permeten, al final de la seua vida docent, d'anar "contra les aules", contra la metàfora, i a favor d'uns altres temps amb uns altres actors i potser en uns espais diferents.