Clssics del Federalisme

Francesc Pi i Margall Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme

Edici i estudi introductori de Ramn Miz

Clssics del Federalisme

Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme

Francesc Pi i Margall Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme

Pi i Margall, Francesc, 1824-1901 Les Nacionalitats : escrits i discursos sobre federalisme. (Clssics del Federalisme) Tt. orig.: Las nacionalidades : escritos y discursos sobre federalismo. Bibliografia. Inclou el Projecte de Constituci de lEstat Catal de 1883 ISBN 9788439385912 I. Institut dEstudis Autonmics (Catalunya) II. Ttol III. Collecci: Clssics del Federalisme 1. Federalisme 2. Federalisme Espanya 3. Naci-estat 4. Nacionalisme Espanya 323.17(460)

Consell Editor Carles Viver Pi-Sunyer Merc Corretja Torrens Mireia Grau Creus Consell Assessor Xavier Arbs Marn Miquel Caminal Badia Ramn Miz Surez Ferran Requejo Coll Miquel ngel Cabellos Espirrez Aquest llibre s la traducci al catal de les pgines 1 a 630 i 663 a 678 de lobra: Las nacionalidades. Escritos y discursos sobre federalismo, publicada en castell per lEditorial Akal el 2009, i cont, a ms, la transcripci literal del Projecte de Constituci de lEstat catal, aprovat pel Consell Regional Federalista el 2 de maig de 1883, i publicat per Tipografia F. Cuesta a Barcelona lany 1908. Primera edici: novembre de 2010 de ledici catalana: Generalitat de Catalunya. Institut dEstudis Autonmics, 2010 Traducci: Pau Joan Hernndez Tiratge: 1.000 exemplars Disseny de la collecci: Carlos Cubeiro Maquetaci i impressi: El Tinter, sal (certificada amb ISO 9001, ISO 14001 i EMAS) ISBN: 978-84-3938-591-2 Dipsit legal: B.43637-2010
El paper utilitzat per a aquesta publicaci s Munken Print Cream, que t certificat FSC (Forest Stewardship Council), la qual cosa significa que la matria primera amb qu selabora aquest paper procedeix de boscos i plantacions gestionats de manera responsable. Sn rigorosament prohibides, sense lautoritzaci escrita dels titulars del copyrigh, sota les sancions establertes per la llei, la reproducci total o parcial daquesta obra per qualsevol procediment, incloent-hi la reprografia i el tractament informtic, i la distribuci dexemplars mitjanant lloguer o prstec pblics.

ndex

Estudi introductori: Federalisme, republicanisme i socialisme en Pi i Margall Ramn Miz I. Les nacionalitats (1877) II. Escrits i discursos sobre federalisme (1854-1901) III. Projecte de Constituci federal votat a lAssemblea Nacional del Partit reunida a Saragossa (1883) IV. Projecte de Constituci de lEstat Catal de 1883

11 85 413

687 705

In memoriam Juan Jos Gonzlez Encinar (1944-2002) Gumersindo Trujillo (1933-2001) Amics, collegues, federalistes. SIT DENIQUE SCRIPTUM IN FRONTE UNIUS CUIUSQUE QUID DE RE PUBLICA SENTIAT

Estudi introductori: Federalisme, republicanisme i socialisme en Pi i Margall1

Ramn Miz

Apunt biogrfic
Enmig del tremend desconcert de lltima dcada del segle xix, noms aquest espanyol es drea pur enmig de la turba de negociants discursejadors i cnics. Azorn, La Voluntat

Nascut a Barcelona el 29 dabril del 1824, al si duna modesta famlia menestral del sector txtil, Francesc Pi i Margall va mostrar des de molt jove una marcada inclinaci tant pels estudis com per lactivitat poltica. Estudiaria inicialment grec, llat i retrica al seminari conciliar de Barcelona, la qual cosa li permetria de sufragar-se, impartint classes particulars, els estudis de dret que posteriorment iniciaria a la Universitat de Barcelona i conclouria a la de Madrid.
1 Lautor vol deixar constncia dels molts deutes contrets al llarg dels anys destudi sobre el federalisme espanyol amb diversos collegues: Antonio Elorza, Juan Tras, Gumersindo Trujillo, Juan Gonzlez Encinar, Jos Antonio Gonzlez Casanova, Jordi Sol Tura, Isidre Molas, Miquel Caminal, Xan Moreno, Andrs de Blas, Jos Luis Villacaas i Antonio Rivera.

11

La freqentaci assdua de la Societat Filomtica de Barcelona, on coneixeria els romntics catalans P. Piferrer i M. Mil i Fontanals, ampliaria lespectre de les seves preocupacions juvenils i dels seus interessos: la filosofia, la histria i, sobretot, lart. De fet, les seves primeres obres tractarien sobre lart: un volum sobre Catalunya de La Espaa pintoresca, publicat a Barcelona, i la Historia de la pintura en Espaa, que veuria la llum a Madrid el 1851. Preocupaci esttica simultnia a la seva vocaci poltica, aguditzada arran de la seva participaci a les bullangues barcelonines de lpoca que no labandonaria al llarg de tota la seva vida, tal com testimonien les seves Cartas ntimas, publicades pstumament. Als 23 anys, buscant fortuna com a publicista, es va traslladar a Madrid, ciutat on va residir prcticament la resta de la seva vida, a partir del 1847. Exerciria inicialment diversos oficis: crtic artstic, literari i teatral, articulista, i fins i tot empleat de banca, i va posar a ms la seva ploma al servei de diverses obres de divulgaci: diccionaris, guies artstiques, etc. Per ja en aquests anys va tenir els seus primers problemes amb la censura, tant pels seus articles de crtica teatral a El Correo com per les opinions crtiques sobre el catolicisme que va expressar a la Historia de la pintura i en uns fascicles divulgatius sobre lEdat Mitjana i leconomia poltica. El 1849, avanant posicions que mantindria als anys seixanta, considerant que existia un consens de fons conservador entre liberals i dinstics, i que tots els partits de lpoca isabelina (Uni Liberal, moderats i progressistes), duna o altra manera, compartien hipoteques semblants davant la implantaci duna autntica democrcia a Espanya, Pi safiliaria al Partit Demcrata, amb el qual, tanmateix, aviat es mostraria tamb molt crtic, fent constar que ja aleshores professava idees republicanes.
12

La Revoluci del 1854 marcaria el punt dinflexi en la seva trajectria vital i poltica, tal com mostra el full volander El eco de la revolucin que, amb el ttol Al pueblo, publicar el 21 de juliol i en el qual sapunten ja algunes de les idees centrals del seu ideari posterior: sufragi universal, milcia nacional, reforma fiscal, poder constituent, abolici de les quintes, supressi de la tributaci dusos i consums, garanties per als drets i les llibertats poltiques. Sobretot: que no hi hagi en endavant cap mena de trava per al pensament, cap mena de compressi per a la conscincia, cap mena de lmit per a la llibertat densenyar, de reunir-te, dassociar-te....2 Al mateix any 1854, iniciaria la seva carrera poltica, sent proclamat candidat per Barcelona a les Corts Constituents. Daquest any data la seva primera obra poltica important, La reaccin y la revolucin,3 llibre destinat a lexposici de les meves idees en filosofia, en economia, en poltica. Obra en la qual, a travs duna enfervorida retrica, procedia a la crtica radical de la religi catlica i la monarquia, bo i postulant la revoluci poltica i social, aix com avanant de manera clara el que ms endavant esdevindria el seu tema central: la proposta de la Repblica federal. Les seves diferncies amb els progressistes i amb bona part dels membres del Partit Demcrata seran a aquestes alades insuperables, i no faran sin accentuar-se al llarg dels anys segents, cosa que contribuir a limitar la influncia efectiva derivada del seu creixent prestigi i enorme desplegament dactivisme poltic i organitzatiu, fent esdevenir les seves po2 Pi i Margall, Al Pueblo, El eco de la Revolucin, Madrid, 21 de juliol del 1854. A A. Jutglar, Federalismo y revolucin: las ideas sociales de Pi y Margall, Universitat de Barcelona, Barcelona, 1966, p. 193. 3 Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, Madrid, 1854, Ed. dA. Jutglar, Barcelona, Anthropos, 1982.

13

sicions minoritries i objecte de reiterades acusacions dinflexibilitat, purisme i doctrinarisme. Aquests desacords es poden resumir a partir de dos eixos principals: en primer lloc, un accentuat anticentralisme, que es traduir en una alternativa poltica molt innovadora a lEspanya de lpoca, la federaci republicana; i, en segon lloc, una omnipresent preocupaci social i obrerista per la problemtica de les classes jornaleres, que no pararia de portar-li problemes amb els republicans burgesos. Bona mostra de la substantivitat que la qesti social posseeix ja ben dhora dins lideari de Pi ens la donen els articles apareguts, desprs dun breu recs a Vergara, a La Dis cu sin,4 entre els quals podem destacar la srie Las clases jornaleras del 1857, El socialismo o La democracia y el trabajo del 1858. A ms, a partir del 1854 sintensificarien els contactes amb les organitzacions obreres, redactant documents, peticions de lliure associaci, i collaborant a Fomento i altres agrupacions amb classes, conferncies i altres activitats. Lany 1859, Pi es va establir com a advocat a Madrid, bo i simultaniejant la seva feina al bufet amb les seves activitats poltiques, organitzatives i de publicitat. El 1864 obt la direcci de La Discusin, lloc des del qual desplega una gran activitat poltica i polemitza incansablement amb un altre diari de lmbit ideolgic democrtic, La Democracia, de Castelar. Ja aleshores el seu ideari social esdevindr socialista, s a dir, social republic, superant lindividualisme i antiestatalisme damplis sectors del seu partit, tot subratllant el paper de lEstat en la soluci de la qesti social, tal com es
4 F. Pi i Margall, Artculos en La Discusin, a Juan Tras, Pi y Margall: pensamiento social, Ciencia Nueva, Madrid, 1968.

14

pot comprovar en articles com Ms hechos, del 22 de maig del 1864. Aquest contingut social i reformista de lideari de Pi constituir sempre una dimensi fonamental del seu pensament, sovint infravalorada, fora excepcions, pels estudiosos, i font de discrepncies no noms amb Castelar i els individualistes, sin posteriorment amb els catalanistes Almirall i Valls i Ribot, i assolir la seva mxima expressi en el programa del Partit Republic Federal del 1894. Desprs de lintent revolucionari de la Junta de 22 de juny del 1866, Pi, com a membre destacat de la mateixa, es veur obligat a exiliar-se a Pars, la qual cosa li impedir, entre daltres, de prendre part directament en els preparatius de la Revoluci del 1868. A la capital francesa, per, va tenir ocasi de perfilar el seu pensament, familiaritzar-se amb el positivisme de Comte, que matisaria a partir daleshores el seu hegelisme inicial, i aprofundir en el de Proudhon, a qui ja coneixia a travs de Filosofa de la miseria i de qui traduiria en aquells temps al castell El principio federativo5 i La filosofa del progreso,6 ambdues traduccions aparegudes lany 1868. De tornada a Espanya, tamb el 1868, desprs de la revoluci de setembre, Pi resultar escollit diputat a les Corts Constituents i participar conjuntament amb altres dirigents del Partit Demcrata (Orense, Figueras, Salmern i Castelar), a finals daquest mateix any, en la fundaci del Partit Republic Federal. A partir daquest moment, diputat en totes les legislatures des del 1869 fins al 1873, Pi i Margall anir fent-se,

5 Pi i Margall, Traducci, prleg i notes a El principio federativo, de P . J. Proudhon, Alfonso Durn, Madrid, 1868. 6 Pi i Margall, Prleg i traducci de La losofa del progreso, de P . J. Proudhon, Alfonso Durn, Madrid, 1868.

15

no sense dificultats, amb el lideratge poltic i intellectual del republicanisme espanyol, exemplificat en el seu discurs en deta fensa de la Repblica de 19 de maig del 1869.7 Tasca, aques darrera, de cap de les maneres senzilla, ja que a lheterogenetat poltica i ideolgica del republicanisme, a la fragmentaci organitzativa i a les successives derrotes poltiques, safegir el fet que les posicions de Pi es veuran disputades, un cop i un altre, tant des de la dreta com des de lesquerra del partit. Aix, els sectors benvols defensarien moltes vegades un model centralista, postulant a ms un estret contacte amb els partits dinstics. Per la seva banda, els intransigents propugnaran una via insurreccional i militarista al marge de la legalitat vigent. Enfront dels uns i dels altres, el programa de Pi sarticular al voltant de quatre idees centrals: 1) instauraci duna repblica federal a Espanya, enfront dels intents de mantenir una monarquia constitucional, per tamb enfront dels partidaris del republicanisme unitari; 2) implementaci dun ampli programa de reformes socials, que es traduir en lassumpci dun socialisme reformista i democrtic i en la defensa dels interessos de la classe obrera; 3) postulaci duna via legalista i no insurreccional per a la consecuci daquest objectiu, cosa que el duria a condemnar el cantonalisme i enfrontar-shi; 4) abandonament de la catica estructura organitzativa prvia de moviment poltic plural del republicanisme i aposta decidida per la construcci dun partit poltic republic federal implantat arreu dEspanya, dotat de programa nic i organitzaci disciplinada.

7 Pi i Margall, Discurso en defensa de la Federacin Republicana del 19 de mayo de 1869 a La federacin, Ed. de Pablo Correa y Zafrilla, Enrique Vicente, Madrid, 1880 p. 81 i ss.

16

El 1873, assolir responsabilitats de govern, ja que, desprs de labdicaci dAmadeu de Savoia i proclamada la Repblica per les dues Cambres, el president Figueras nomenar Pi ministre de Governaci. Lenfrontament entre govern i oposici, aix com les contradiccions internes, portaran a la dissoluci de les Cambres i Pi convocar noves eleccions, bo i garantint-ne des del Ministeri de Governaci una exemplar, i inslita a lEspanya de lpoca, transparncia. Cal destacar que, fins i tot en aquesta conjuntura, en qu les tensions superposades entre govern i oposici, liberalisme i carlisme, unitarisme i federalisme, benvols i intransigents, etc., esclaten en mil conflictes poltics i militars, Pi no abandona ni les seves conviccions democrtiques i constitucionals ni les seves preocupacions socials. Aix, en el seu discurs davant les Corts de 13 de juny del 1873, postular un programa de reformes socials, algunes de les quals reapareixeran en el programa federal del 1894: restricci del treball de nens i dones, jurats mixtes, venda de bns nacionals en favor de les classes obreres. Proposta que, vilipendiada pels bakuninistes de la I Internacional a Espanya, mereixeria tanmateix un comentari aprovatori dEngels a Der Volkstaat: Va presentar a ms immediatament un programa de mesures socials susceptibles de rpida execuci i que no noms eren beneficioses per als treballadors de manera immediata, sin que a ms havien de comportar en el futur noves passes, posant si ms no en marxa la reforma.8 Lesclat del cantonalisme a les provncies i la tensi entre benvols i intransigents situar Pi i Margall com a protagonista de la crisi, en ocupar, desprs de la dimissi de Figueras,
8 F. Engels, Los bakuninistas en accin, a Marx i Engels, Revolucin en Espaa, M. Sacristn (ed.), Barcelona, Ariel, 1960, p. 198.

17

la presidncia de la Repblica durant un mes, defensant contra tothom la convocatria dun poder constituent i una Constituci federal, enfront de la federaci de cantons des de la base que hauria preferit en teoria: La federaci de baix cap amunt era aleshores impossible: noms era possible que la determinessin, en el cas dadoptar-la, les futures Corts [...] El procediment no hi ha motiu per amagar-ho era obertament contrari a lanterior: el resultat podia ser el mateix.9 La tensi amb els republicans unitaris al Congrs i amb els intransigents que impulsaven la insurrecci cantonal acabaria per forar la seva dimissi, amb motiu del cant de Cartagena. La seva actitud des del govern li comportar no tan sols les acusacions per part de la dreta de ser lautor intellectual del cantonalisme amb les seves teories de federaci de baix cap a dalt, o de comportar-se amb tebiesa cmplice davant la insurrecci, sin que tamb des de lesquerra se li retraur legalisme i fins i tot moralisme mansoi, per no saber aprofitar la conjuntura de crisi per proclamar la repblica federal per decret sense esperar la Constituent. Aix, parlaran alguns dels seus de nmia escrupolositat, legalitat estreta i fatal (Correa y Zafrilla, per exemple).10 I el mateix Azorn, a La Voluntad, deixar escrit un singular veredicte: El 1873, sent ministre de Governaci, podria haver instaurat la repblica federal, amb ocasi de les insurreccions de Sevilla, Barcelona i Cartagena. I aquest home, que des del 54 venia predicant la federaci i consagrant a ella totes les seves energies, va ro-

9 PPi i Margall, La Repblica de 1873: apuntes para escribir su historia, Madrid, Aribau, 1874. 10 P . Correa y Zafrilla, La federacin, Enrique Vicente, Madrid, 1880, p. 2: Els republicans lacusaven de no haver-se arrogat la dictadura revolucionria que les circumstncies, la fortuna, el seu talent i el partit li havien posat a les mans. Els republicans tenien ra.

18

mandre inert!.11 De tot aix donar compte dolgudament Pi en la seva obra dautodefensa La Repblica de 1873: apuntes para escribir su historia. Per la resta, el projecte duna constituci republicana seria abandonat pels presidents republicans que succeirien Pi: Salmern i Castelar. Desprs del cop dEstat del general Pava, el 3 de gener del 1874, la Restauraci implicar, dentrada, una relativa clandestinitat per als republicans. De fet, Pi ser confinat a Andalusia. A partir daleshores, se centrar en la reorganitzaci del partit, la defensa del federalisme enfront del creixent unitarisme republic de Castelar, Ruiz Zorrilla, Salmern i Figueras, i en el treball teric que el dur a escriure la seva obra cabdal, Las nacionalidades,12 que veuria la llum el 1877 i coneixeria diverses edicions. En aquest llibre, davant la deriva unitarista de la majoria dels lders federals, Pi no tan sols reprn la proposta de la repblica federal, sin que, tot proposant-la com a alternativa al principi de les nacionalitats, larticula igualment enfront de lEstat-naci uniformista, sobre la base de les nacionalitats histriques espanyoles, aquelles provncies que un dia foren nacions. El 1879 pronunciar un clebre discurs de defensa del diari federal La Unin, que constitueix, alhora, una encesa defensa del federalisme davant la fugida general dels republicans cap a lunitarisme. El 1880, desprs de la separaci del grup federal orgnic de Figueras, i el 1881 desprs de la del grup catalanista dAlmirall, en la qual van influir diferncies al voltant de la condici voluntarista o organicista del federalisme, a ms daltres que afectaven el format organitza-

11 J. Martnez Ruiz Azorn, La Voluntad, Inman Fox (ed.), Madrid, Castalia, 1989, p. 226. 12 Pi i Margall, Las nacionalidades, Madrid, Eduardo Martnez, 1877.

19

tiu del partit i lorientaci social, ms socialista en Pi i ms liberal en Almirall, insistir aquell en un dels seus compromisos i temes preferits: la necessitat de la reorganitzaci del Partit Republic Federal en el conjunt dEspanya. En aquest sentit, emprendr, amb xit desigual, diversos viatges de propaganda i contactes amb les organitzacions regionals i locals del partit a diversos indrets de lEstat. Cal fer un esment especial, pel que fa a la reorganitzaci del partit, del procs de discussi dels projectes de Constitucions federals a partir de lany 1883. De fet, aquest procs delaboraci constitucional, a ms del seu inters jurdic i poltic intrnsec, es convertir de fet en discussi dun programa com i en limplcit disseny dun format nic dorganitzaci del Partit Republic Federal espanyol. Els debats al voltant del model constitucional per a lEstat espanyol a Saragossa el 1883 i, posteriorment, les constitucions regionals corresponents a Galcia o a Andalusia, o el projecte de Valls i Ribot per a Catalunya, serviran per fixar una oferta conjunta i cohesionada, amb diversos matisos de no poc relleu que ms endavant seran substancials. I es compatibilitzar a ms amb infructuosos intents dunitat amb els zorrilistes. Pi, mentrestant, reprendria la seva vida poltica representativa, i aix el 1886 es presentar a regidor per lAjuntament de Madrid, crrec per al qual resultar escollit, i aconseguiria tamb lesc de diputat el mateix any. Posteriorment, a les eleccions a Corts del 1891-1892, va ser escollit per Barcelona, i el mateix succeiria el 1893. Lany 1886 es fixen sota lhegemonia dels postulats de Pi les bases programtiques del Partit Federal; s a saber: 1) republicanisme: defensa dels drets individuals i les llibertats pbliques, del sufragi universal, de la supremacia del Parlament davant lexecutiu: 2) convocatria de Corts Consti20

tuents i acceptaci de la forma dEstat, unitria o federal, que fixi la Constituci; 3) actuaci poltica tant mitjanant la participaci electoral (enfront del retrament), com mitjanant la mobilitzaci poltica extraparlamentria no violenta, sempre a travs del com acord de les diferents forces: 4) construcci dun partit poltic dmbit espanyol, dotat dorganitzaci i programa comuns. En tot moment, Pi conciliar els esforos intellectuals de maduraci i divulgaci del seu ideari, exemplificats en la publicaci lany 1890 duna de les seves obres ms significatives i injustament oblidades, Las luchas de nuestros das,13 amb els permanents esforos de reorganitzaci del partit, tal com testimonia el seu protagonisme a les assemblees federals de Madrid del 1884 i el 1887, i els seus incessants viatges: a Catalunya el 1888, a Galcia el 1892, etctera. El 22 de juny del 1894, publicaria la versi definitiva del Programa del Partido Federal, que articula estretament el federalisme i el republicanisme amb la qesti social. Tal com veurem, aquest programa estar dotat dun perfil social molt avanat per a lpoca: subordinaci de la propietat als interessos generals, crdit agrcola, redempci foral, extensi del domini pblic, jornada laboral de vuit hores, limitaci del treball de dones i infants, salari mnim, indemnitzaci dinvalidesa, abolici de la pena de mort, separaci dEsglsia i Estat, etctera. Els successius fracassos tant electorals com en la reorganitzaci del partit i el seu progressiu allament poltic, es van traduir en els darrers anys de la seva vida en el retorn a la seva condici dhome de lletres, en una major dedicaci
13 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, Madrid, El progreso tipogrfico, 1890.

21

publicstica, i el van dur a reprendre temes artstics en els seus Dilogos sobre la belleza, histrics, com en Historia de Amrica, aix com en les seves darreres obres poltiques, entre elles, Reflexiones.14 Especial atenci mereixen igualment els seus articles a El Nuevo Rgimen,15 diari fundat per ell mateix lany 1890 i en el qual als temes de sempre federalisme, republicanisme i socialisme, se nafegiran de nous: 1) la crtica del bellicisme imperant i loposici radical a la guerra de les Antilles, la denncia de la guerra amb els Estats Units i de lespanyolisme militarista del 98, bo i postulant la substituci de la guerra per la pau, de les armes per la ra i el dret; 2) lesfor per trobar punts de contacte amb el catalanisme liberal, malgrat les distncies insalvables que el separaven de la versi tradicionalista de les Bases de Manresa del 1892. Precisament, de la defensa de Catalunya i de la seva autonomia tractava el darrer article, dictat ja al llit de mort per a El Nuevo Rgimen, el 23 de novembre de lany 1901.16 Hem de subratllar lantibellicisme de Pi, que adquireix la seva autntica significaci en el context generalitzat del mi litarisme patrioter espanyol de final de segle, especialment accentuat a partir del 1895. El pacifisme constitueix conjuntament amb el federalisme, el republicanisme i el socialisme un tema central i permanent del seu pensament i militncia poltica, no hem doblidar que, el 1854, La reaccin y la revolucin comenava dient: Agafo la ploma per demostrar que la revoluci s la pau, la reacci la guerra. Loposici frontal a la
14 F. Pi i Margall, Reexiones, Madrid, Hijos de J. A. Garca, 1901. 15 F. Pi i Margall, Articles, Gabriel Alomar (ed.), Barcelona, LAnuari, 1908. 16 F. Pi i Margall, Las elecciones municipales de Barcelona, El nuevo Rgimen, 23 de noviembre de 1901, a La qesti de Catalunya, Rovira i Virgili (ed.), Barcelona, Societat catalana dedicions, 1911, p. 105.

22

guerra constitueix igualment un dels eixos centrals de Las nacionalidades, i assoleix en alguns passatges una fermesa i un to inslits a lEspanya del segle xix: Allu nyem de nosaltres el monstre de la guerra (...). Es qualificar potser dexagerada la meva temena de la guerra. Hi ha res, amb tot, per als pobles de ms pertorbador i aflictiu que aquestes lluites sagnants en qu sucumbeix la flor dels ciutadans, es destrueixen en dies obres i segles, es porta la misria i el terror a ciutats i pobles, es desvetlla en lhome la fera i sesplaien els ms grossers instints i les ms salvatges passions? La desolaci, la mort, la gana, segueixen arreu la petja dels exrcits.17 En el mateix sentit es pronunciar ms endavant en innombrables articles dEl Nuevo Rgimen, especialment a partir del 1896, dedicats a la guerra de Cuba i Filipines: Prou de sang!, dir, per exemple, davant els contingents de soldats que marxen sense parar cap a la guerra de les Antilles; matem, matem, afirmar amb custica desolaci, el Duc dAlba s la genuna representaci dEspanya.18 Ser la de Pi una de les poques veus que salaran en contra del patrioterisme i el militarisme bellicista que envairia en aquella poca fins i tot les files republicanes i federals: El patriotisme! Podr mai ser patritic deixar que la Naci sestimbi i senfonsi en els abismes del descrdit i la guerra? Podr mai ser-ho que es prefereixi la runa del pas a la prdua de Cuba? Podr mai ser-ho que es continu sacrificant en una guerra estril la flor de la joventut espanyola i es dugui la iniquitat fins al punt de no exigir sin en la plebs tan horri-

17 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, A. Jutglar (ed.), Madrid, Cuadernos para el dilogo, 1968, p. 387. 18 F. Pi i Margall Rizal, El Nuevo Rgimen, 2 de gener del 1897, a Articles, cit., p. 136.

23

ble sacrifici?.19 Crtica de la guerra, presidida, com sempre, per un obrerisme ferm i decidit: Els pobres diables dels treballadors, quina importncia t que sels sacrifiqui en nom de la pesta o la guerra?.20 Dotat dun immens prestigi poltic i intellectual a lEspanya de lpoca, contrapunt, per, del seu progressiu allament i manca dinfluncia poltica real, Francesc Pi i Margall resultaria escollit de nou per al Congrs dels Diputats lany 1901. Va morir el 29 de novembre del mateix any, a ledat de 77 anys, gaudint del respecte de tothom i fins i tot convertint en apologia acrtica sel va arribar a qualificar de sant laic loblit i allament poltic dels seus ltims anys. Es feia aleshores veritat la vella auca de la Primera Repblica: Sin ver su ideal realizado, muere el federal honrado.

Filosofia de la histria: lacisme, panteisme, progressisme

Du s la contradicci de lhome, de la mateixa manera que la caritat s la contradicci de la justcia [...], i la monarquia, ideal del poder legislatiu, la contradicci de la llei. P.J. Proudhon. Sistema de las contradicciones econmicas o Filosofa de la miseria.

La total comprensi del pensament poltic de Pi i Margall i la seva evoluci demana prestar alguna atenci al seu ideari

19 F. Pi i Margall, Una declaracin importante, El Nuevo Rgimen, 3 doctubre del 1896, a Articles, cit., p. 125. 20 F. Pi i Margall, Otros quince mil hombres, El Nuevo Rgimen, 23 de mar del 1898, a Articles, cit., p. 166.

24

filosfic general, aix com molt particularment a la seva filosofia de la histria. Per b que limitada en els seus desenvolupaments per mancances de formaci, res no sentn sense la seva posici racionalista i panteista que converteix lhome, en la lnia del Proudhon de Filosofa de la miseria, encara ms que en la de Hegel, en part integrant de la divinitat, la qual cosa refora de manera extraordinria el valor politicomoral de lindividu en el seu pensament. Per aix, encara que sinsisteixi en el seu idealisme inicial, en el fet que els seus contemporanis es referissin a Pi amb ironia amb el motiu de Hegel, o es ressaltin els seus indubtables deutes respecte daquest pensador, o de lesquerra hegeliana, ser Proudhon qui constituir des dels comenaments de la seva trajectria intellectual la influncia ms decisiva en el seu pensament.21 s des daquestes arrels que es postula la seva radical defensa de la sobirania de lindividu, aix com la centralitat del pacte com a dispositiu fundacional del fet poltic. Al captol IX de La reaccin y la revolucin pot comprovar-se com la diluci del que s particular en el que s universal, de lindividu en la humanitat, constitueix un dels postulats que ms separen Pi de Hegel: Lhome humanitat existeix; la humanitat-individu s encara, com lastre i la flor, un accident. Qu se nha fet de la meva llibertat? Qu de la meva personalitat i la meva sobirania?.22 Aquest menystenir lin dividu respecte de les nacions, menystenir les nacions respecte de la gran famlia humana s el que posseeix conseqncies inacceptables per al nostre autor en la filosofia de la
21 J. L. Abelln, Historia crtica del pensamiento espaol, vol. IV, Madrid, Espasa, 1984, p. 585 i ss. Destacant les influncies de Proudhon en Pi i Margall, vegeu Antonio Rivera, La idea federal en Pi y Margall, Araucaria. Revista Iberoamericana de Filosofa, Poltica y Humanidades 4 (2000), pp. 113-141. 22 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 286.

25

histria daquell que considerava ltim gran geni dOcci dent; s a saber: s aferrissat governamentalista. Sanciona, tot i que sota certes condicions, la tirania de lEstat.23 Tal i com torna a assenyalar anys desprs a Las luchas de nuestros das: Algun en vaig llegir que vaig haver de rebutjar decididament pel sacrifici que shi feia de lindividu a lEstat.24 Aquesta s la distncia insalvable que sempre va separar Pi de Hegel, ja que per al primer, en tot moment la llibertat individual s la primera condici de vida.25 La crtica del cristianisme constitueix un altre tema central que trobem en les seves primeres obres, com ara Historia de la pintura o Estudios sobre la Edad Media. Per hi ha alguna cosa ms que simple anticlericalisme poltic en el seu plantejament, una complexa sntesi de racionalisme i secularitzaci, panteisme i mite del progrs. Cal, abans de res, constatar que, contrriament al que sha afirmat en algunes ocasions,26 Pi i Margall tal com es pot comprovar al Quadre 1, que recull la xarxa doposicions semntiques i conceptuals fonamentals del seu pensament sallunya del romanticisme en punts fonamentals i es mostra, en canvi, com un illustrat radical. Aix, postula lhegemonia indiscutible de la ra enfront de la tradici, per tamb enfront de la idea de naci com a Volksgeist, o la seva lectura des de la naturalesa, com feien els nacionalismes organicistes i biologistes de lpoca. Per dir-ho amb paraules del seu valedor i crtic Rovira i Virgili: Un liberal no pot admetre res de la natura sense passar-ho abans per la ra. La ra hu-

23 Ibid., p. 287. 24 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 42. 25 Ibid., p. 44. 26 A. Jutglar, cit., p. 169; Abelln, cit., p. 598.

26

Quadre 1. Codi semntic-conceptual doposicions en el pensament de Pi Reacci Tradici Passat Retrocs Catolicisme Teisme Dualisme Transcendncia Fideisme Misteri Sentiment Religi Esglsia Heteronomia Du Caritat Rei Monarquia Autoritarisme Privilegi Opressi Fora Violncia Camp Unitarisme Sobirania nacional Sobirania Poder Uniformitat Conflicte capital/treball Guerra Revoluci (social i poltica) Progrs Futur Evoluci Secularitzaci Panteisme Monisme Immanncia Racionalisme Ra Lgica Cincia Lliure pensament Autonomia Home Drets Poble Repblica Democrcia Igualtat Llibertat Voluntat Consentiment Ciutat Federaci Sobirania individual Pacte Autoritat Unitat en la diversitat Justcia commutativa Pau

27

mana no crea els fets de la natura, per aquests fets no entren dins lmbit poltic sin quan resulten clarificats i interpretats per la ra humana.27 Racionalisme que es prolonga de la m duna aferrissada defensa de la lacitat, la secularitzaci i el desencantament del mn: El misteri s lnima de les religions, preneu-lhi i sucumbeixen.28 Al llarg de tota lobra de Pi es reitera un cop i un altre la contraposici, formulada en clau anti-romntica, ra/passi, cincia/religi: Enganya la ra els sentits i noms la ra copsa lengany. Lextravien les passions i noms la ra sadona de les garriament.29 El mite illustrat de la passi, unes vegades en clau idealista, daltres en clau positivista tamisada per lem pirisme dall fctic, sala uns cops com a antdot de la religi: Tan bon punt la passi desapareix, recupera la ra el seu imperi. Quina religi, finalment, pogus mai evitar les pas sions 30 ni els esgarriaments que produeixen?; daltres, dels excessos de la mateixa irracionalitat poltica: Per la pas si poltica devorava la Revoluci francesa els seus propis herois.31 Racionalisme cientista que constitueix el fonament del progressisme de Pi: el mite illustrat que mostra com la hu manitat est subjecta de manera ineluctable a la llei del progrs esdev criteri suprem del judici en la filosofia de la histria a La reaccin y la revolucin: La veritat, t ra Ma ria na, no pot ser sin una. Si creieu que s en la cincia, el cristianisme s mort; si en el cristianisme, no hi ha progrs.32

27 A. Rovira i Virgili, Nacionalisme i federalisme [1917], Isidre Molas (ed.), Barcelona, Edicions 62, 1982. 28 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 144. 29 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 110. 30 Ibid., p. 125. 31 Ibid., p. 211. 32 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 149.

28

Per aix, al seu entendre: Tota religi soposa a tot pensament de progrs, i daqu el corollari Esglsia/lliure pensament: Proclamem lautoritat de la ra, i ella la de la fe, la seva antagonista.33 Daix es deriva una crtica radical al paper de lEsglsia catlica en la societat espanyola: LEsglsia [...] entre el retrocs i levoluci preferir sempre el retrocs. No li parleu de reformes socials, perqu no creu en les reformes [...] li parleu dorganitzaci, de drets? De segur que la tindreu per enemiga [...] Fa segles que tot progrs es fa, en el mn cristi, a despit de lEsglsia.34 Aquesta contraposici religi/cincia, ra/fe, sentiment/ lgica, transcendncia/immanncia, autonomia/heteronomia, cristianisme/progrs, etc., constitueix, com es pot veure al quadre 1, un dels eixos que vertebraran la totalitat del sistema de Pi. En prov el postulat bsic del seu pensament, la primacia, inicialment no restringida, de la racionalitat subjectiva que es reitera un cop i un altre i assoleix a Las luchas de nuestros das la seva expressi ms completa: s, doncs, la ra individual, el summe criteri,35 o b: En la ra individual hi ha la font de tot coneixement i el superior criteri,36 i, en definitiva: Sostinc que noms per la seva prpia ra pot arribar a la veritat lhome.37 A El origen del dogma democrtico, Pi sintetitza el corollari poltic daquell principi de manera immillorable: s sobirana la ra, o el que s el mateix autnoma. No la considerava autnoma Kant sin en lesfera de la conscincia; per ho s indubtablement en tot [...], daqu el dogma de
33 Ibid., p. 150. 34 Ibid., p. 151. 35 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 36. 36 Ibid., p. 146. 37 Ibid., p. 108.

29

la democrcia moderna. No reconeixen altre motiu ni altre origen els anomenats drets individuals, anteriors i superiors a tota llei escrita.38 La ra inalienable que resideix en cada individu fonamenta la prioritat indiscutible dels drets individuals i poltics dels ciutadans, per tamb esdev fonament normatiu suprem de la igualtat no ja formal sin material daquells: Reconixer en cada individu una ra suprema i admetre entre els ciutadans una perptua desigualtat de condicions em sembl sempre absurd [...] no hi ha cap ra per admetre la desigualtat econmica entre els homes.39 Aquesta cadena dequivalncies construda mitjanant un radical codi binari ra/fe, immanncia/transcendncia, progrs/tradici, etc. es reitera fins i tot en obres menors, com els Estudios sobre la Edad Media: Si em donen a ms un cel com a ltim objecte de les meves esperances, i en ell es colloca la vida eterna, qu s per a mi aquesta vida? He de considerar naturalment el cos com una trista realitat per al meu esperit; he de fer de lexistncia una contnua preparaci per a la mort. Hi haur aleshores interessos collectius? Si no nhi ha, podran ser legtimes les revolucions socials? Ser un b el progrs? [...] La desigualtat sembl necessria; la justcia absoluta, el b, la felicitat, de totes totes impossibles.40 A tot aix hem dafegir leix teisme/panteisme, ja que, com deia Correa, el senyor Pi s panteista i no concep que entre Du i la ra i el mn hi pugui haver labisme que estableix nicament el sentiment.41 En efecte, ja a La reaccin y la re-

38 F. Pi i Margall, El origen del dogma democrtico, a La federacin, Madrid, Pablo Correa y Zafrilla Enrique Vicente, 1880, p. 180. 39 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 38. 40 F. Pi i Margall, Estudios sobre la Edad Media [1875], Madrid, Perlado, Pez y Ca., 1910, pp. 349-350. 41 F. Pi i Margall, La federacin, cit., p. VIII.

30

volucin Pi deixa establert amb absoluta claredat que: Hi ha a la histria de la cincia un sistema, gaireb tan antic com el mn [...] aquest sistema s el panteisme, s el meu sistema.42 Doncs b, aquesta sinonmia entre Du i la natura permet a Pi de superar el dualisme catlic i postular que el mn s Du; Du s el mn; lun per a laltre, principi i fi, causa i efecte,43 i sostenir una posici diferenciada de lateisme i el materialisme, alhora que contraposen, tanmateix, religi i cincia: Troba lhome all infinit i all etern en la natura; i, per tal de no negar Du, afirma que Du i el Mn sn idntics.44 Aquest panteisme de Pi, influt per la lectura de la Filosofa de la miseria de Proudhon, tot i que escassament sofisticat, s molt lluny de constituir una simple divagaci filos fi ca, un afegit erudit al seu pensament poltic. Ben al con trari, tot i diletant, esdev decisiu punt de partida per al seu sistema sencer. Al seu entendre, de la sobirania de la ra, de lautonomia de lindividu cal partir per estudiar lorganitzaci de les societats. Per ja no com a mera abstracci, sin cada vegada ms incardinada en la religi dels fets, no tan sols en una perspectiva normativa, sin prpiament existencial. Ara b, aquest racionalisme individualista resultant situa en primer pla teric la peremptria reconstrucci de la unitat perduda del populus. Una massa atomstica de voluntats individuals i sobiranes per tal com a la sobirania del poble ha substitut la de lindividu, noms pot donar lloc a la societat poltica mitjanant el pacte que, daquesta manera, esdev simultani fonament de la repblica i de la federaci.

42 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, p. 282. 43 Ibid., p. 283. 44 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 371.

31

En un primer moment, tanmateix, a La reaccin y la revolucin, la racionalitat del contracte sembla valdres per ella mateixa com a fonament del nou ordre democrtic: Entre dos sobirans noms hi pot haver pactes. Autoritat i sobirania sn contradictries. La base social autoritat, doncs, ha de ser substituda per la base social contracte. Ho mana aix la lgica.45 En aquest i altres textos de La reaccin y la revolucin, com quan es declara en poltica, anarquista: anarquista en el sentit de no considerar el poder com una necessitat molt passatgera,46 o afirma que la constituci duna societat sense poder s la mxima de les meves aspiracions revolucionries,47 o fins i tot quan considera que la repblica s encara poder i tirania, 48 sha vist, no sense ra, lanarquisme inicial de Pi.49 Tanmateix, malgrat els excessos fichteans dels anys cinquanta exemplificats en aquell A=A de La reaccin y la revolucin50 i el postulat de lindividualisme absolut, cal insistir que ja en aquesta obra del 1854 Pi uneix dos moviments: 1) la gnesi dun nou ordre basat en la llibertat sense dominaci, lautoritat sense poder, en suma, el nou ordre republic no centralista, sin federal, basat en la superposici dautonomies dels municipis i les provncies. Per mantenint sempre intocable lautonomia de lindividu font dels seus drets i llibertats, en doble distncia respecte de la Republique une et indivisible: Frana que, a

45 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 246. 46 Ibid., p. 244. 47 Ibid., p. 248. 48 Ibid., p. 276. 49 G. Trujillo, Introduccin al federalismo espaol, Madrid, EDICUSA, 1967, p. 112 i ss. I. Molas, Ideario de Pi i Margall, Barcelona, Pennsula, 1966, p. 24; J. L. Villacaas, La idea federal en Espaa, a M. Chust, Federalismo y cuestin federal en Espaa, Universitat Jaume I, 2004, p. 12 i ss. 50 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 250.

32

causa del seu ferotge unitarisme, no ha pogut encara consolidar la llibertat i lordre! La Frana que, a causa del seu unitarisme sense pari, ha vist ja per dues vegades expirar la Repblica als peus dels Bonapartes!.51 I 2) des dels anys seixanta, a despit del seu racionalisme individualista, del seu individualisme jurdic, de la seva tesi de la sobirania poltica de lhome, Pi reconeixeria duna manera normativa ms que positivista la realitat social i poltica de les nacions, el fet que, per darrere de la lgica i la racionalitat, es troben els llaos que neixen de la comunitat o comunitats compartides dels ciutadans, la solidaritat que deriva del context histric i cultural, per que es projecta com a polticament i voluntriament compartida. De fet, en un breu de La Discusin del 1864, afirmava: Per socialisme en la seva accepci lata sentn la teoria que bo i tenint per objecte lorganitzaci social es fonamenta en el reconeixement previ de la societat com a sser real, substantiu i orgnic amb tots els individus que el constitueixen.52 I en un altre article, tamb de La Discusin, datat el 13 dabril del 1864: El principi de lautonomia ha estat malauradament mal ents. s autnom no tan sols lindividu, sin tamb lespcie: ho s tota agrupaci humana que hagi arribat a constituir un veritable organisme. Ho s aqu el poble, ho sn les antigues provncies, ho s la naci espanyola. No sn aquestes collectivitats agrupacions fortutes, sin necessries; no viuen vida manllevada, sin vida prpia; no sn ssers morals, sin ssers reals.53 Daquesta manera, identitat individual i collectiva posseeixen cadascu51 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 211. 52 J. Tras, Pi y Margall: Pensamiento social, Madrid, Ciencia Nueva, 1968 p. 23, i prleg a Las nacionalidades, Madrid, Biblioteca Nueva, 2002, p. XXVI. 53 Las libertades econmicas a La Discusin, 13 dabril del 1864, a J. Tras Pi i Margall: Pensamiento social, cit., p. 2002.

33

na el seu lloc irreductible en la filosofia poltica de Pi: Abandonis el pensament i la conscincia de lindividu a lautonomia collectiva, i sarribar pel pitjor dels comunismes a lanorreament de la nostra activitat intellectual, a la mort de lindividu. Abandonin-se, al contrari, a lautonomia de lindividu les condicions dsser de la collectivitat i sarribar per la pitjor de les tiranies a la mort de lespcie, al salvatgisme.54 Per aix, lany 1890, a Las luchas de nuestros das, tornar a insistir en el tema: s tan inalienable la llibertat dels pobles com la dels individus.55

La qesti social i el socialisme

Entre els republicans oficials era Pi lnic socialista, lnic que va veure la necessitat de fonamentar la Repblica en els treballadors. Friedrich Engels, Los bakuninistas en accin, 1873

Per a la seva completa comprensi, cal emmarcar, tanmateix, el federalisme republic de Pi, que constitueix leix vertebrador daquesta antologia, en el context global del seu pensament, algun dels trets ms destacats del qual ja hem anat apuntant en exposar el seu perfil biogrfic i la seva filosofia de la histria: democrcia radical enfront de liberals, progressistes i fins i tot demcrates, parlamentarisme i cons titucionalisme, legalisme reformista, lacisme, illustraci radical, regeneracionisme, antibellicisme, oposici a les quintes...
54 Ibid., p. 205. 55 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 242.

34

i encara podrem afegir: antiracisme militant i oposici a lesclavatge i a la pena de mort, anticolonialisme, etctera. Per un esment especial mereix sense cap dubte, tot i que aqu no la puguem abordar de manera extensa, la dimensi social o socialista del seu pensament, la seva constant preocupaci per la qesti social. Constitueix aquest tema, en efecte, un component essencial de la seva trajectria individual i poltica des dels seus inicis i que reapareix en primer pla un cop i un altre en contextos molt diferents. I aix fins al punt doriginar algunes crisis i conflictes interns al si del Partit Republic Federal, que shan atribut unilateralment a altres causes, com per exemple a la tensi entre el federalisme i el catalanisme. Fins i tot en els seus inicis ms individualistes, per dir-ho amb els seus propis termes, ms antigovernamentals i deutors de la sobirania de lhome, sapunta aquest problema. Aix, per exemple, a La reaccin y la revolucin ja introdueix Pi un tema que reiterar al llarg de tota la seva trajectria; s a saber, que la revoluci ha de ser no noms poltica, sin social: La revoluci s avui tan social com poltica. Es proposa de reformar les nacions, no noms en el seu organisme, sin tamb en all que les constitueix essencialment. [...] Tot contracte s un acte de justcia commutativa; la justcia commutativa, el domini de leconomia.56 Per ser, sobretot, en els articles de La Discusin, a partir de mitjan segle, on es comenci a perfilar definitivament la seva posici al respecte: La qesti social s la qesti del nostre segle, dir, com hem vist, el 1857.57 Enfront dels par-

56 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 271. 57 El partido progresista y la cuestin social a La Discusin, a J. Tras, Pi i Margall: pensamiento social, cit., p. 88.

35

tits de la burgesia reformista, com els progressistes i molts dels seus companys primerament demcrates i desprs federals, Pi defensar sempre una aliana amb les classes treballadores com a eix estratgic del seu projecte poltic: La desamortitzaci [...] ha estat lelevaci gradual de la classe mitjana, per no de la classe proletria. Quan shavia vist abans de la desamortitzaci els obrers posant en estat dalarma les ciutats populoses, exigint treball de tots els governs, sent un perill per a tots els partits, obligant-los a tots a posar la qesti social damunt la taula?.58 En aquests articles ja hi ha latent, per, alguna cosa ms que una preocupaci per la qesti obrera, ja que lobre risme shi presenta com un element central de lestratgia i el pensament poltics de Pi, molt allunyat tamb en aix dels partits mitjans; els avenos democrtics postulats des del republicanisme es contemplen com factors dapoderament de les classes treballadores: La revoluci sha dut a terme fins ara en benefici duna sola classe. Classes nombrosssimes que han lluitat i vessat per ella la seva sang gemeguen encara sota una trista servitud. Aquella s la classe mitja; aquestes classes, les classes jornaleres. Fins que no estiguin totes emancipades, ser possible donar la revoluci per conclosa? Fins que no estiguin totes armades dels drets poltics, podran aspirar a emancipar-se? La democrcia ve a armar-les daquests drets, ve a cridar-les totes al teatre de la vida pblica: el seu triomf s un fet necessari i com a tal completament lgic.59 Enfront de qualsevol retrament o apoliticisme del moviment obrer, per a Pi la democrcia poltica constitueix el pro

58 Ibid., p. 91. 59 La democracia y el trabajo a La Discusin, 23 de juliol del 1858, a J. Tras, cit., p. 101.

36

emi de la democrcia social, per tal com permet lautoorga nitzaci de la classe obrera i facilita la lluita oberta pels seus interessos: La democrcia no s encara lemancipaci definitiva del proletariat, per dna les condicions daquesta emancipaci definitiva.60 Daquesta manera, per a escndol de molts dels seus contemporanis, un ampli apartat de reformes socials en el programa i lestrenyiment de llaos estratgics amb el mn obrer constitueixen dos elements centrals del republicanisme social de Pi: Que la revoluci democrtica passar damunt Espa nya com una tempesta destiu, si no s capa dassumir la soluci daquestes qestions, s tamb indubtable si satn al carcter efmer de les revolucions poltiques que no han cercat en una revoluci social la seva base. s i no pot sin ser una revoluci democrtica lemancipaci de les ltimes classes del poble.61 Aquesta dimensi socialista del pensament i lestratgia poltica i organitzativa de Pi transitar per diverses etapes. Inicialment, als anys cinquanta, consistir en una defensa velada dafinitat electiva amb el moviment obrer i la postulaci dun socialisme liberal que, com no podria ser duna altra manera donats els seus fonaments, res no t destatalista ni de centralitzador: Hem atacat el socialisme que, contrari a la llibertat, tendeix a posar lEstat per damunt de lindividu [...] no li hem suposat aspiracions que no t, ni lhem declarat sem pre responsable de fets que no han estat ni podien ser seus.62 Als anys seixanta, la crtica del liberalisme de mercat

60 Ibid., p. 105. 61 Somos socialistas? a La Discusin, 17 de maig del 1864, a J. Tras, Pi i Margall: Pensamiento social, cit., p. 211. 62 F. Pi i Margall, La democracia y el trabajo, cit., p. 101.

37

(en les seves paraules, leconomia poltica) dur Pi a tornar a formular lideal de llibertat i autonomia individual, en una ms mplia defensa dels drets socials. A partir dales hores, el concepte de democrcia de Pi sarticular sobre tres bases mtuament imbricades: republicanisme, federalisme i socialisme. Aquesta s la ra per la qual, en un primer moment al si del Partit Demcrata i posteriorment al Partit Republic Federal, posi un cop i un altre a lordre del dia, conjuntament amb la democratitzaci del sistema poltic i la reestructuraci federal de lEstat, la necessitat dun programa de reformes socials que contrarestin els efectes devastadors per a les condicions de vida de les classes treballadores de la feble generalitzaci del capitalisme industrial a Espa nya: Lecono mia poltica s la fatalitat, el socialisme la llibertat. Leconomia po ltica s el campi qui pugui erigit en principi de govern, el socialisme la sntesi de les antinmies socials i lexplcita i enrgica condemnaci de totes les tiranies. Leconomia poltica, la perptua servitud de les classes jornaleres, el socialisme, lemancipaci lenta i gradual del proletariat [...] Hem condemnat tot sistema social que comenci negant la personalitat de lhome i el converteixi en serf de lEstat; per aplaudim tamb de tot cor la nova cincia que, sense negar la llibertat ni la personalitat, cerca en la idea de la justcia i en el dret que la tradueix la soluci a les qestions relatives al treball... Som partidaris de leconomia social, som socialistes.63 Aix suposar un gir important amb relaci a les posicions juvenils de La reaccin y la revolucin, parallel al que, en un altre ordre de coses, es dur a terme, com veurem, matisant lautonomia individual amb lautonomia collectiva, bo

63 F. Pi i Margall, Somos socialistas?, cit., p. 212.

38

i postulant, enfront de lacrcia juvenil, latribuci a lEstat de la capacitat dintervenci i regulaci de leconomia davant els defectes del mercat: Hi ha socialisme en qualsevol lloc on no es redueix lEstat a ser simple garantia del Dret. 64 Per aix, tot mantenint inclume la substantivitat dels drets i llibertats individuals en el seu ideari, Pi atorgar un paper substantiu a lEstat, dintervenci i regulaci, en les reformes socials. Tal com escriur ms endavant a Las luchas de nuestros das: LEstat no s sin lorganisme de les nacions. Sense ell, s possible ni tan sols concebre-les? Sel podr corregir un i mil cops, acomodant-lo a les idees i les necessitats dels temps; mai eliminar-lo [...] Leliminaci de lEstat, com lhan de voler aquells que es proposen de reformar radicalment la vida social dels pobles? [...] tendeixen a donar-li major esfera dacci i li concedeixen atribucions que altres li neguen.65 Daquesta manera, Pi i Margall articula de manera original la prdua de funcions poltiques de lEstat centralista, derivada de la descentralitzaci federal del poder poltic, amb lampliaci de lesfera regulativa de les poltiques socials: LEstat va perdent moltes de les seves funcions poltiques mercs a la creixent autonomia de lindividu. En perdr moltes ms el dia que siguin autnoms els municipis i les regions. Pel que fa a les de carcter econmic i sobretot a les dordre civil, en va ms aviat guanyant que no perdent.66 Tamb aqu rau una concepci del federalisme que, bo i desbordant la mera forma de govern es perllonga com un sistema social tot sencer, extensible a lmbit de leconomia i

64 F. Pi i Margall, Ms hechos a La Discusin 22 de maig del 1864, a Pi i Margall: pensamiento social, cit., p. 223. 65 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 358. 66 Ibid., p. 361.

39

la societat. Ara b, tant aquest intervencionisme estatal com el vessant social del seu programa i letiqueta de socialista constituiran una dimensi cabdal de lideari de Pi i Margall que, malgrat tot, no sarribar a veure reflectida, la majoria de les vegades, no ja al Partit Demcrata, sin fins i tot al si del Partit Republic Federal, i ocasionar freqents tensions amb els individualistes. I al mateix temps, el reformisme i gradualisme de la idea de revoluci de Pi lenfrontar amb la lnia poltica obrerista de la I Internacional, dominada en aquell moment pels bakuninistes, partidria de precipitar la revoluci social mitjanat la violncia, bo i menystenint la par ticipaci poltica electoral i creant una contra-comunitat obrera socialment i polticament separada de la resta de les classes. Tal com denunciaria Engels el 1873: Els aliancistes venien predicant des de feia anys que no sha de prendre part en cap revoluci que no tingui com a objectiu lemancipaci immediata de la classe obrera, que qualsevol acci poltica implica el reconeixement de lEstat, aquest principi del mal, i que per tant votar en qualssevol eleccions s un crim digne de la pena capital.67 Precisament als anys setanta, Pi redacta un Dictamen sobre las bases econmico-sociales para mejorar la condicin de las clases jornaleras 68 que, si b va ser llegit a lAssemblea del Partit Federal, mai no va arribar a discutir-se, per en el qual ja es recullen prcticament totes les reformes socials (jor nada de vuit hores, reducci del treball de dones i infants, jurats mixtes, etc.) que tornarem a trobar al programa del

67 F. Engels, Los bakuninistas en accin, cit., p. 195. 68 F. Pi i Margall, Dictamen sobre las bases econmico-sociales para mejorar la condicin de las clases jornaleras, 5 de mar del 1872, a La Discusin, J. Tras, Pi i Margall: Pensamiento social, cit., p. 261 i ss.

40

partit del 1894. Lany segent, en la conjuntura de la Primera Repblica, un cop ocupada la presidncia, Pi far encara ms evident si cap la centralitat de la dimensi social en el seu ideari poltic. Aix, en el discurs programtic, desprs des bossar les principals reformes poltiques, postula explcitament com a objectius de la repblica algunes reformes socials a favor dels interessos de les classes jornaleres: jurats mixtos per a concertaci, regulaci del treball dels menors, transformaci de la venda de les terres nacionals en cessi en favor dels treballadors agrcoles, etctera.69 Crida latenci que la dimensi social, de la mateixa manera que succeeix amb els drets individuals, constitueix un dels elements que es plantegen no ja sense cap contradicci, sin fins i tot reforats per la federaci republicana que, com veurem, posseeix al seu entendre una decisiva eficcia democratitzadora i republicana. Aix, per exemple, a Las nacionalidades, es reserva al poder federal lestabliment i sosteniment de la igualtat social per a tots els espanyols,70 la qual cosa, per cert, es reiterar gaireb literalment anys desprs, el 1883, al Projecte de Constituci per a lEstat Catal, elaborat pel partit Republic Federal de Catalunya, sota la direcci de Valls i Ribot, com una de les facultats que lEstat de Catalunya, en s de la seva sobirania, delegaria a la federaci: Les facultats necessries per sostenir i garantir la igualtat social de tots els espanyols.71 El 1890, a Las luchas de nuestros das, Pi dedicar un extens captol al tema Individualisme i socialisme, on es
69 Discurs de presentaci del programa de govern de 13 de juny del 1873, a A. Jutglar, Pi i Margall y el federalismo espaol, cit., p. 904 i ss. 70 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 372. 71 J. A. Gonzlez Casanova, Federalisme i Autonomia a Catalunya, Barcelona, Curial, 1974, p. 466.

41

desen volupar un socialisme reformista amb alguns tocs utpics, i es defensar un rgim de possessi de la terra subjecte en tot a les condicions i lmits que lEstat fixi en defensa i sal vaguarda dels interessos,72 per tal com noms el treball legitima la possessi de la terra.73 A ms, es proposar el cooperativisme agrari com a alternativa a la gran propietat senyorial: Latifundis conreats per associacions, aquesta s la meva soluci al problema.74 Tamb en aquest text podem trobar enfront al campi qui pugui del liberalisme, una aferrissada defensa del principi digualtat material, que assoleix fins i tot les desigualtats derivades de la diferncia natural de talents: Aquest talent s do de la natura. No sent creaci nostra, no pot donar-nos dret a majors ni menors recom penses.75 De nou, finalment, hi trobarem diverses mesures dintervenci de lEstat per regular les condicions de treball: Que fixi un mximum per a la durada del jornal i impedeixi que els nens es vicin i es decandeixin [...] pels seus prematurs treballs; que aculli i mantingui decorosament els invlids de la indstria, que multipliqui les escoles, generalitzi les darts i oficis i declari obligatori lensenyament i [...] tingui cura que no fossin insalubres ni les fbriques i els tallers en qu treballen, ni els estatges on habiten.76 Lideal social reformista de Pi assolir, potser, el seu punt lgid en el programa del 1894, un dels ms avanats a lEuro pa del moment: Nosaltres no tan sols no dubtem que la qesti social existeixi; estem fermament convenuts que
72 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 306. 73 Ibid., p. 325. 74 Ibid., p. 308. 75 Ibid., p. 322. 76 Ibid., p. 352.

42

ser el crit de guerra del segle xx.77 Ara b, la dimensi social, a aquestes alades, ha dapuntar, segons el seu criteri, per no quedar-se als llimbs de les idees, a lobtenci dun suport estratgic i daliances ben definit per al Partit Republic Federal; en efecte: Les classes jornaleres sn les ms nombroses i estan assedegades de justcia; els petits industrials i petits agricultors pateixen no menys que els treballadors els efectes de les iniqes lleis [...] en aquestes classes hem de cercar els exrcits que han demancipar la naci del jou que li han imposat les classes altes.78 Per sense cap dubte el ms decisiu s que en aquest programa, la dimensi republicana i federal es presenten com un tot estretament articulat amb la dimensi social. Aquesta es tradueix, de nou, en reivindicacions com ara la propietat cooperativa de la terra, la regulaci del crdit agrcola, la jornada laboral de 8 hores, la limitaci de treball de dones i infants, la inspecci de treball, el salari mnim, incentius a la transformaci del salari en participaci en els beneficis, la introducci dindemnitzacions per accidents i inutilitat laboral, escoles professionals, jurats mixtes, etctera. Aquest estret vincle, que es prolongar en oberta simpatia per la socialdemocrcia alemanya, entre la consolidaci de la Repblica federal i lemancipaci de les classes treballadores, i que portaria a laproximaci creixent dels sectors pimargallistes al Partit Socialista a Madrid a partir del 1896, tindria

77 F. Pi i Margall, Prembulo y Programa del Partido Federal, de 22 de juny del 1894, a A. Jutglar, Pi i Margall y el federalismo espaol, cit., p. 1053. 78 P . Gabriel, Francisco Pi y Margall y Josep Maria Valls y Ribot: encuentros y desencuentros desde el republicanismo federal cataln a I. Molas, (ed.), Francisco Pi y Margall y el federalismo, Barcelona, ICPS, 2002, p. 116. De P . Gabriel consultar tamb: Republicanismos y federalismos en la Espaa del s. xix, a Historia y Poltica, 6 (2001), p. 31 i ss.

43

tamb el seu cost. Aix, per exemple, provocaria, conjuntament amb altres factors, una crisi amb els sectors federalistescatalanistes del partit, els quals aspiraven a edificar una mplia aliana interclassista i per als quals lacostament a la classe obrera suposava no pocs problemes per a la incorporaci de les classes mitjanes al projecte.

Republicanisme
Som demcrates, i com a demcrates espanyols, republicans. Aureliano Pereira, 1888

El suara exposat criteri de la ra individual fonamenta en Pi la seva filosofia poltica proveint-ne el concepte fonamental: lautonomia. Autonomia, abans de res, individual, tal com safirma a La reacci i la revoluci: Sc sobir? continuo, sc, doncs, lliure. La meva sobirania no consisteix sin en la sobirania de la meva intelligncia: Quan lexerceixo positivament? Noms quan deixo dobeir tota influncia subjectiva i arreglo als determinis de la ra tots els meus actes [...] la societat ho s en virtut del meu consentiment.79 I el mateix es mant a Las luchas de nuestros das: Poso en la ra individual tot principi de cincia i certesa i larrel de tota moral i de tot dret: la suposo completament autnoma.80 Lindividualisme racionalista de Pi donar lloc, tanmateix, a una atomitzada societat civil que, a efectes de fonamentaci dun Estat social-reformista, ha de ser constituda en la seva
79 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 221. 80 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 152.

44

unitat. Com? Mitjanant el pacte sinallagmtic, que esdev daquesta manera principi i fonament no tan sols de la repblica, sin de la federaci. Aix implicar, per, matisar la sobirania absoluta de lindividu predicada a La reaccin y la revolucin, sense per aix abandonar el principi de lauto nomia individual fonamentada en la ra: El sacrifici de la voluntat lexigeixen per la seva naturalesa no tan sols tota associaci poltica, sin tamb tota associaci humana; el de la ra, noms el despotisme [...]. Membre duna societat, puc pensar, per no fer, tot el que mabelleixi. Aqu i no en cap altre lloc hi ha el lmit que separa la vida social de la individual, el ciutad de lhome.81 Lautonomia individual continua sent irrenunciable perqu constitueix la base de tot ledifici del sistema democrtic, la fonamentaci de la legitimitat del poder poltic que sala sobre el principi del consentiment lliure dels ciutadans, les seves preferncies expressades mitjanant el vot: Autoritat contra els acords i manifestacions de la meva ra i la meva conscincia no la reconec en ning [...] aquesta autoritat, en qu pot basar-se sin en la ra i la conscincia dels associats? Els associats han de ser, i no altres, lorigen dels governs i les lleis; les opinions en ells dominants dins cada perode histric, les que dirigeixin els assumptes pblics; el vot dels ciutadans, la base de tota poltica.82 O el que s el mateix: Lautoritat no pot ser sin lexpressi de la lliure voluntat dels associats.83 A partir daqu, una llarga seqncia darguments sen cadenen en tradici republicana, de la volont genrale a la volont de tous, de la naci com a ens de ra al poble, decli-

81 Ibid., p. 155. 82 Ibid., p. 154. 83 Ibid., p. 157.

45

nat en plural, com a conjunt de tots i cadascun dels ciutadans. El corollari resulta inevitable: rfena de fonament teric normatiu la monarquia hereditria, la repblica simposa amb tota evidncia com a forma de govern: Ja que en associar-se amb altres homes i necessitar un poder que dirigeixi els comuns interessos i en reguli els potser contradictoris, aquest poder ha de provenir de la voluntat de tothom si no vol ser illegtim. Arribava jo per aqu al sufragi universal i a la negaci de tot poder hereditari, complement i corona del dogma de la democrcia.84 Daqu loposici radical de Pi a la monarquia: Aquesta iniqua forma de govern,85 ja que el mal prov de la condici hereditria de les monarquies, que exposa als atzars del nai xement el dest de les nacions,86 sent el propi de la mateixa, en fi, no estar a lalada dels temps: Des de qualsevol punt de vista que se la miri s la monarquia anacronisme.87 No es rebutja, doncs, la monarquia noms per la seva collusi emprica amb el despotisme i la reacci, per resultar deutora de laliana de laltar i el tron, campiona de la manca de llibertats en la histria dEspanya, sin per raons estrictament teriques, que afecten el punt de vista dels principis. Abans de res, per incompatible amb la ra i el respecte cap a ells mateixos duns ciutadans, que no sbdits, dignes daquest nom: Mai no podrem nosaltres transigir amb la monarquia. Ens en privarien no noms els nostres principis democrtics, sin tamb la ra, el sentiment de la prpia dignitat i dhuc de la dignitat aliena. Som republicans, no noms per convicci,

84 Ibid., p. 85 Ibid., p. 86 Ibid., p. 87 Ibid., p.

38. 258. 227. 231.

46

sin tamb per temperament i per carcter.88 La denncia de labsurda irracionalitat del principi monrquic origina algunes de les escasses irrupcions de les passions democrtiques a les planes daquell home de gla, com es considerava a Pi tant a Madrid com a Catalunya: Molt pobra idea de vosts mateixos i de la humanitat deuen tenir vosts, quan no els bull la sang ni sels encn dira el cor en sentir-se encadenats a homes que no sn superiors ni pels seus talents ni per les seves virtuts, homes que mirarien vosts amb indiferncia, ja que no amb menyspreu, si no els veiessin asseguts en el tron dels seus antics reis. s principalment el sentiment de la meva prpia dignitat el que em fa odiosa la monarquia.89 Els principis dautonomia, de llibertat i digualtat ex clouen darrel, al seu entendre, la diferncia essencial que fonamenta la monarquia: Lhome es reconeix font i arrel de tota cincia i tot dret. Rebutja instintivament tota imposici sobre la seva persona, la seva conscincia o el seu pensament. No fa ja vanes distincions ni entre patricis i plebeus, ni entre indgenes i aliengenes, ni entre negres i blancs. Proclama el mateix per a ell que per a tots els seus semblants, la igualtat de condicions, i condemna sense dubtar-ho les cent i una formes de la ser vitud. Impossible de tota impossibilitat que accepti la mo narquia.90 Aquesta constitueix a ms, a ulls de Pi, una instituci deutora del feudalisme. A La reaccin y la revolucin es reconeixia la funcionalitat institucional de la monarquia en lAntic Rgim: La monarquia [...] s evidentment la negaci de la llibertat, la fora suplint la manca de cincia, una necessitat

88 F. Pi i Margall, La monarqua a El Nuevo Rgimen, 15 de desembre del 1894, a G. Alomar (ed.), Pi i Margall: Articles, Barcelona, LAnuari, 1908, p. 227. 89 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 258. 90 Ibid., p. 264.

47

social imposada per la ignorncia de les condicions de les nostres facultats i de les condicions de lordre pel qual sospirem. Considerada histricament, la provocadora del desenvolupament daquesta mateixa llibertat amb qu lluita sense descans [...] La monarquia ha estat al llarg de molts segles, tot i dolenta, lnica soluci al problema.91 Per en lactualitat, un cop desaparegut el context de servitud que va originar-la, deixa de tenir sentit: Grcies als progressos de la cincia, avui la idea de llibertat s absoluta, lhome sha sentit sobir [...] la llei no pot ser res ms que lexpressi de la voluntat de tots. Prnceps de la terra [...] us manca ra de ser, perqu heu sobreviscut a la runa de quaranta segles i esteu ferits de mort.92 Drets naturals, sobirania popular, principi delecci-representaci... Tot ledifici democrtic representatiu es ressent, al seu entendre, de la mera presncia duna instituci que li resulta constitutivament aliena. Com sassenyala en un article dEl Nuevo Rgimen el 1894: No hi caben les transaccions amb la monarquia. La monarquia s lltim vestigi del rgim de les castes, i no s possible ja admetre aquest rgim. La monarquia s la negaci de la sobirania del poble, i del poble deriva tot poder legtim per a qui no reconegui en Du la font del poder pblic. La monarquia s la subversi de les lleis de la natura, i no pot ser racional ni admissible all que a les lleis de la natura soposi.93 A Las luchas de nuestros das, la crtica de la monarquia ocupa dotzenes de pgines i les raons de principi addudes tornen a ser les mateixes: La monarquia [...] tingu la seva ra de ser mentre les societats estigueren jerrquicament constitudes. Era aleshores el rei el cap natu-

91 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 177. 92 Ibid., p. 182. 93 F. Pi i Margall, La monarqua, cit., p. 226.

48

ral de la jerarquia, el vrtex de la pirmide. Sense jerarquia social, per qu el monarca? Predominen a les nacions els principis democrtics. Per a ells, tot el poder emana del poble. Es dna, o es tendeix, si ms no, a donar a tots els ciutadans el dret descollir els seus legisladors. s compatible amb aquesta sobirania del poble la dhomes que regnen, quan no per la grcia de Du, per drets de sang?.94 Lanacronisme de la monarquia es fa pals, a ms, en opini de Pi, en lexcepci que la seva irrevocabilitat suposa als principis liberaldemocrtics, exemplificada en la inviolabilitat i irresponsabilitat del monarca, extrem que denuncia ja a La reaccin y la revolucin i reitera a Las luchas de nuestros das: Fill del poble, el poder ha perdut tot el que a ulls de la multitud tenia de sobrenatural i mstic: no pot ja ser ni irresponsable de les seves accions ni indiscutible. En el civil i en el penal, ha de viure sotms a les decisions dels tribunals; en el poltic al veredicte del poble.95 De manera molt diferent, a les repbliques no hi ha persones sagrades i inviolables. El cap de la naci respon dels seus actes com lltim agent de ladministraci pblica; i, si cau en delicte, compareix com lltim ciutad davant els tribunals de justcia.96 Per encara ms, per a Pi, la democrcia republicana, basada en el criteri clssic descollir els millors per al govern, controlar-los estretament i renovar-los sovint, resulta inconciliable amb lessncia de la monarquia, no ja amb la tradicio nal, sin tamb amb la constitucional: Lautoritat, segons el meu parer, ha de ser, no noms temporal, sin de durada escassa. Noms aix s possible aconseguir que es mogui a

94 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 231. 95 Ibid., p. 231. 96 Ibid., p. 262.

49

lunson amb les aspiracions dels ciutadans i estigui ajustada a les necessitats dels temps. Aquest s, sense cap dubte, un dels grans avantatges de les repbliques damunt les monarquies. Merc a aquesta mobilitat del poder tenen les repbliques gaireb sempre al capdavant de lEstat els homes que les circumstncies exigeixen; gaireb mai, les monarquies, en les quals el poder s inamovible.97 A La reaccin y la revolucin es plantejava un altre dels arguments ms cars a Pi, la qesti de les contradiccions internes de la monarquia constitucional, sempre a la llum dels principis liberals i democrtic-republicans: Si sadmet que en la monarquia constitucional s sobir el poble, no hi ha en realitat dos sobirans? El rei pot oposar el veto a les resolucions de la Cambra, s a dir, a la representaci legtima del poble, al poble mateix. Qu s el veto, sin un acte de sobirania? [...] Hi ha dos poders: lun t la facultat de legislar, de sancionar laltre. Sense la sanci daquest, els actes daquell sn nuls.98 I passant de les teories als fets, a Las luchas de nuestros das, sobre la base de lexperincia histrica de la Restauraci el falsejament de les eleccions per part dels cacics, el torn dels partits, la desparlamentaritzaci del sistema torna sobre el tema, criticant els importants poders que conserva el monarca en la monarquia constitucional espa nyola, fent prevaler el poder executiu per damunt dels altres poders: (El rei) convoca i obre les Corts. Quan no es presten als seus designis, les suspn i dissol. Sense arribar a tant, pot amb el seu veto fer ineficaos els acords que prenguin. Resol els conflictes entre el poder legislatiu i lexecutiu i s per tant amo i senyor dambds poders. No mana en els tribunals,
97 Ibid., p. 261. 98 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 192.

50

per els t subjectes al poder executiu [...] Disposa de les forces de mar i terra i ns el cap suprem. Dirigeix les reaccions diplomtiques. Responent noms davant ell mateix declara la guerra i fa i ratifica la pau amb els enemics.99 Anys desprs, en els seus articles dEl Nuevo Rgimen es reitera el dictamen: el rgim parlamentari espanyol durant la Restauraci suposa la liquidaci del parlament: No hi ha sin un poder, el poder executiu. Ni ombra de poder sn aqu les Corts. No poden reunir-se per dret propi, no estan reunides a lany sin els mesos i els dies que el monarca vol [...] aproven el que els ministres aproven, rebutgen el que els ministres rebutgen [...] cauen els governs, no per les Corts, sin per la Corona. El rei, noms el rei, s aqu qui aixeca i enfonsa els ministeris.100 Daquesta manera, en lanlisi del nostre autor, com veiem al quadre 1, la cadena de significaci passat/futur, tradici/ progrs, misteri/ra se superposa a la de monarquia/repblica, privilegi/igualtat, fora/voluntat, poder/autoritat, llibertat/opressi... Per, per aix mateix, la repblica no constitueix una instituci taumatrgica en ella mateixa, una panacea. Resulta superior com a forma de rgim si, i noms si est estructurada com a rgim de llibertat. La degeneraci autoritria de la Repblica jacobina a la Revoluci francesa, va resultar, a judici de Pi, de la seva desarticulaci amb dos principis irrenunciables de la democrcia republicana: lauto nomia collectiva dels municipis i les regions, convertint el terme federalisme en greu acusaci poltica, per tamb de lautonomia individual, fonament dels drets i llibertats ciuta-

99 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 98. 100 F. Pi i Margall, Los poderes del Estado a El Nuevo Rgimen, 15 de desembre del 1894 a Articles, cit., p. 224.

51

dans que mantenen inclume tot el seu valor a travs de la trajectria sencera de Pi: La repblica s evidentment lnica forma de govern compatible amb la dignitat de lhome, amb la sobirania dels pobles, amb les justes i legtimes aspiracions de la present generaci, vida de progrs; per per ella mateixa, independentment de lorganitzaci que se li pugui donar, com ha de creure ning que sigui la soluci de tots els problemes poltics ni la garantia de la llibertat i lordre? Per tal que sigui efica, ha dassegurar i protegir abans de res [...] els drets naturals de lindividu, anteriors i superiors a tota llei escrita: la llibertat de conscincia, la de pensament, la del treball, la seguretat de les persones, la inviolabilitat del domicili, el sagrat respecte a la llar de la famlia.101 Ja a La reaccin y la revolucin sestableixen les bases duna concepci dels drets individuals i poltics com a fonament de la democrcia i derivats de lautonomia irrenunciable de lindividu. Per aix, els monrquics parlen del principi de reuni [...] no satreveixen a dir-ne dret;102 per aix el lacisme, la separaci de lEsglsia i lEstat, ha de resultar compatible amb la llibertat religiosa: Jo, enemic de tot culte, partidari de la llibertat, no puc menys que demanar i exigirne a plena veu la de cultes.103 La centralitat dels drets i llibertats en el pensament de Pi es tradueix en la seva crtica a les forces poltiques no ja reaccionries i conservadores, o tradicionalistes (el catalanisme de les bases de Manresa, per exemple), sin fins i tot progressistes (republicans, internacionalistes) que mostren desafecci a les mateixes: Fins i tot hi ha socialistes que, aterrits per lespectacle dels dolors dels

101 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 267. 102 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 211. 103 Ibid., p. 239.

52

pobles, accepten sense vacillar la mort o si ms no la mutilaci de les nostres llibertats; per aix s fill duna precipitaci lamentable, no de la reflexi, no del raciocini. Pensaran ms sobre la dignitat de lhome i tornaran del seu error....104 De manera molt significativa, a ms de les crtiques que desprs veurem a la Repblica francesa a causa del seu centralisme, Pi no estalvia al llarg de la seva obra els judicis ms durs a la Rvolution pels seus intents de construir una repblica damunt la virtut i el terror, prescindint del dret i les garanties constitucionals: El regnat de la guillotina del 93 fou degut [...] a un error de la Convenci, la qual, no sabent veure en la mateixa llibertat una arma de combat, apell al terror, i cregu que podria esborrar les idees reaccionries amb la sang del cadafal [...] Ha mort la llibertat, sense la qual el problema ha de tenir per fora una soluci sagnant. Observeu a ms que ella ja fou sacrificada per la mateixa repblica en els seus primers temps. La del 93 segu per encara ms funesta senda. Qu significa veure suspesa aquesta llei fonamental abans de proclamada i acceptada pel poble? Falsej aquella repblica els seus principis naturals, no aneu tampoc a atribuir a la instituci el seu seguici derrors i calamitats.105 Noms aix es pot entendre lespecfic concepte de revoluci democrtica de Pi; s a saber: Revoluci com a profund canvi poltic i social, que afecta totes les institucions de la societat i lEstat; per per tal com es mantenen en tot moment uns mnims de constitucionalisme, llibertats i processos electorals, un canvi pacfic, gradual, per definici no violent, militantment civilista i als antpodes del militarisme, en clara opci per les vies institucionals enfront de les insurrec104 Ibid., p. 237. 105 Ibid., p. 278.

53

cionals. Tot aix es veur exemplificat en la singular conjuntura de la Repblica del 1873, en la qual lactitud constitucionalista (legalista) tan dur judici mereixer a Azorn i a daltres abans que ell, com ms amunt hem posat de manifest. A La Repblica de 1873, Pi, tanmateix, ho explica de manera ntida: tenia jo una fora immensa [...] Si jo hagus volgut que lendem shagus proclamat la repblica federal, proclamada hauria quedat [...] A tot i a tothom contestava que era precs atenir-se a la llei de lAssemblea d11 de mar, i deixar a les Corts Constituents la definici i lorganitzaci de la Repblica. Vaig fer b? Ho dubto ara si em fixo en linters poltic, ho afirmo sense vacillar si consulto la meva conscin cia.106 A Las luchas de nuestros das, anys desprs (1890), en resposta a linterlocutor que linsta a instaurar la repblica dictatorialment, respon, reiterant arguments ja exposats a El pacto, prleg de 1882 a la tercera edici de Las nacionalidades: dictatorialment? Federaci i imposici sexclouen. No s ni ser federaci aquella que no descansi en lexplcita voluntat dels grups confederats. El pacte entre les regions per constituir-la ha de ser aqu clar i solemne.107 Ara b, de quina federaci parlava Pi?

Federalisme
All que constitueix una monarquia no s lexistncia dun rei, sin la centralitzaci poltica. Pi i Margall, 1856

106 F. Pi i Margall, La Repblica de 1873, cit. p. 31. 107 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 207.

54

La doctrina de Pi no s la repblica federal, sin, com ja va postular Almirall, el federalisme republic.108 I el mats no s banal, ja que, com veurem, representa terminolgicament amb exactitud la posici terica i conceptual del seu pensament poltic en aquest mbit. En efecte, des de La reaccin y la revolucin, la dimensi federal s en tots els punts substantiva en la seva filosofia poltica, i no merament adjectiva, qualificadora del concepte de repblica.109 Dit duna altra manera, i ens trobem aqu davant un element cabdal, moltes vegades desdibuixat pels comentaristes republicans del seu pensament, per a Pi i Margall una repblica unitria no s una veritable repblica, sin una monarquia amb gorra frgia, com diria lluminosament poc abans de la seva mort, el 1901, en un discurs a Barcelona.110 Per aquesta posici no s de cap de les maneres de final de segle, ja que ja en un article del 1856, Cul debe ser nuestra firma de gobierno?, comentant laccidentalisme oportunista de Thiers, el 1848, sobre les formes de govern posa en boca daquell aquestes paraules: Qu hi fa que tinguem repblica, si continua dempeus una de les condicions ms fonamentals de la monarquia? All que constitueix una monarquia no s lexistncia dun rei, sin la centralitzaci poltica [...] La Repblica francesa del 48 no fou, en efecte, res ms que una monarquia constitucional amb tots els seus vicis i desordres [...] Moltes repbliques, deixant dempeus el mateix principi

108 J. Tras, Almirall y los orgenes del catalanismo, Madrid, Siglo XXI, 1975, p. 254. Cfr. igualment, A. Rovira i Virgili, Nacionalisme i federalisme, I. Molas (ed.), Barcelona, Edicions 62, 1982 p. 57 i ss. 109 M. Caminal, El federalismo pluralista, Barcelona, Paids, 2002, p. 73. 110 F. Pi i Margall, Discurs pronunciat en lAssamblea dels federalistes catalans, 6 de maig del 1901, a F. Pi i Margall, La qesti de Catalunya, Rovira i Virgili (ed.), Barcelona, Societat catalana dEdicions, 1913, p. 128.

55

de la centralitzaci poltica i aspirant aquest, com era natural, a recuperar la seva primitiva i genuna forma, han acabat tornant a la monarquia pel cam de la dictadura.111 Anys ms tard, el 1868, en el prleg a la seva traducci de El principio federativo de Proudhon, afirma: La Repblica francesa del 1793 fou altament centralitzadora, i mir com als seus mxims enemics aquells que pretenien de restituir la vida a les seves antigues provncies; la del 1848 no alter essencialment en res el rgim administratiu de la monarquia. I luna i laltra vingueren tamb a fer al final illusries les mateixes llibertats individuals....112 Bona mostra de la recurrncia del tema s el fet que a Las luchas de nuestros das es torni a afirmar: Aquells republicans del 1793 decapitaren els seus monarques, no la monarquia. Deixaren dempeus i encara exageraren la centralitzaci del poder. Amo del poder un soldat ambicis, ha aconseguit dimposar-se des de Pars a tots els seus conciutadans. Es volgu una i indivisible repblica, sen mataren les regions, i quan son lhora de la tirania, no hi va haver on reunir les disgregades assemblees, ni on organitzar contra els dictadors les forces del poble.113 I el 1894, a larticle dEl Nuevo Rgimen No cejamos, Pi duu a lex trem el seu argument sobre la prioritat politicoconceptual del sintagma federaci republicana, deixant ben clar la naturalesa no instrumental ni adjectiva, sin substantiva i capital del seu federalisme: s el principal la repblica? No; les rep bliques poden ser tant o ms detestables que les monarquies. Ho seran sempre que no comencin per destruir lom
111 F. Pi i Margall, Lecciones de federalismo, Barcelona, J. Pi y Arsuaga Segu (ed.), 1931, p. 42. 112 F. Pi i Margall, prleg a P . J. Proudhon, El principio federativo, Alfonso Durn, Madrid, 1868, p. 9. 113 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 266.

56

nipotncia de lEstat; sempre que no sassegurin damunt bases slides la lli bertat i lautonomia de tots els grups de qu la naci es compon [...] aix s el principal, laccessori s la repblica.114 No cal esperar, doncs, a Las nacionalidades per trobar la proposta de la federaci republicana en lobra de Pi i Margall. Ben aviat en la seva trajectria, el 1854, situa les bases dun sistema federatiu que ms endavant desenvolupar i corregir, invocant no noms els principis, suposadament abstractes, sin la realitat emprica, dAlemanya, Sussa, els Estats Units, com a exemples de federacions republicanes que han contribut a la pau, a la unitat en la diversitat, al desenvolupament econmic dels seus pobles. I la no menys emprica realitat plural dEspanya, composta per provncies que abans foren nacions. Duna banda, i de bon comenament, es postula una matriu complexa sobre la base de lautonomia de lindividu, dels municipis, les regions i la naci mateixa. Aix donaria peu a repetides acusacions dabstracci, teoricisme, doctrina ris me, inflexibilitat, etc., tant des de lunitarisme desquer res com del conservador. El mateix passaria des del nacionalisme, tal com ja hem comentat en referir-nos a les dissensions amb el catalanisme federalista de Valls i Ribot, i en tornarem a parlar. Per tamb des del nacionalisme federalista a Galcia, Castelao, en el seu Sempre en Galiza, referint-se a Pi i als seus mostraria una gran incomprensi: Ni idea tenien del que shauria de federar.115

114 F. Pi i Margall, No cejamos a El Nuevo Rgimen, 7 dabril del 1894, a Articles, cit., p. 19. 115 A. R. Castelao, Sempre en Galiza, edici crtica de R. Miz (dir.), Parlament de Galcia, 1992, p. 170.

57

Tanmateix, tal com ja hem apuntat, per a Pi, al costat de les identitats singulars i autnomes, hi havia identitats collec tives, socials: el municipi, les provncies o regions, les nacionalitats, ssers reals i amb vida prpia que, per tant, han de gaudir igualment dautonomia. Per aix des dun principi, que sapunta ja a La reaccin y la revolucin, es postulen els diversos cercles dautonomia i sintenta de cohonestar-los. Com afirma encertadament Villacaas: Aquest organicisme de Pi no substitueix lindividualisme, per el matisa clara ment.116 Per aquest organicisme es matisa a ms a si mateix, per dir-ho dalguna manera, ja que no s un organicisme de regions a les quals es transfereix intangible el llegat orgnic de la Naci amb majscules. De fet, Pi mai no podr emparar una concepci organicista i holista en sentit estricte, ja que el seu model apunta a una matriu policntrica, que incorpora diversos mbits: la naci, les provncies o regions, els municipis, per tamb, no ho oblidem, lirrenunciable espai dels ciutadans singulars i els seus drets. Aix s, precisament, el que explica que en algunes de les constitucions inspirades en la Constituci federal del 1883, aprovada a Saragossa, com el Proyecto de Constitucin para el futuro Estado galaico, aprovat per la comissi executiva del Partit Republic Federal de Galcia, a A Corua el mateix any, es comenci per una part dogmtica declarativa de drets amb el ttol Autonomia individual, en la qual es regulen els principals drets i llibertats poltiques de la ciutadania, per passar desprs als diferents nivells collectius: lAutonomia regional de lEstat galic, s clar, per en menys mesura lAutonomia Municipal.117

116 J. L. Villacaas, La idea federal en Espaa, cit., p. 26. 117 F. Pi i Margall, Proyecto de Constitucin para el futuro Estado galaico, A Corua, Puga, 1883, p. 1 i 23.

58

Ara b, cal explicitar que, daquesta manera, el federalisme de Pi es constitueix mitjanant un triple distanciament: 1) enfront del federalisme unitarista, o federalisme nacional, com el dels Estats Units o Alemanya, s a dir, del federalisme al servei duna sola naci, de la m de lequaci de lEstat na cional (Un Estat = una naci = una llengua = una cultura = un dret = una Histria, etc.), el federalisme de Pi s un federalisme pluralista. LEstat espanyol sentn integrat no per les provncies administratives de Javier de Burgos, sin per un conjunt de regions que, en el seu dia, van ser nacions. 2) Per en front del nacionalisme organicista i del principi de les nacionalitats, Pi descarta un impossible retorn a les nacions que van ser en la histria, ali al mite dels orgens apunta a una Naci espanyola plural, de nova factura, capa dacomodar les diverses realitats nacionals i regionals que conviuen al si de la mateixa comunitat; i 3) enfront del model confederal, cal assenyalar que loscillaci federal/confederal amb dues variants sutilitzen al llarg dels textos de Pi, resulta ms aviat terminolgica que conceptual, ja que en cap moment no saparta el nostre autor del marc de la federaci, aix s, pluralista. Pi parteix de la realitat dEspanya com a Estat i com a naci, una nacionalitat ja formada, dun fet historicopoltic que es manifesta especialment slid, tant per tradici com per voluntat en els perodes de crisi... Per aix, amb la revoluci federal no existeix, al seu entendre, cap salt al buit que hagi de conduir a la desintegraci dEspanya, ho garanteix la formaci simultnia de les juntes provincials defensores de les llibertats i lautonomia particulars; i la Junta Federal, a qui pertoca lautoria de la Constituci, que preval per damunt de les constitucions dels Estats federats. s a dir, que es tracta no dabolir la nacionalitat espanyola, de reemplaar-la
59

a la manera comunitarista o nacionalista, per altres nacions interiors, unitats sobiranes i dotades dun dret unilateral a lautodeterminaci, sin de reconstituir-la sobre noves bases, s a saber: La unitat en la varietat, rebutjant la uniformitat.118 El model de naci espanyola heretat, fonamentat en el nacionalisme castellanista excloent i el centralisme uniformista, ha fracassat culturalment, polticament i econmicament: Aquesta unitat, qu ha portat en general sin mals? Ha concentrat gaireb sempre la vida en la metrpoli, ha absorbit la de les colnies, les ha mort. Ha apagat mil focus dactivitat, ha destrut mil elements de progrs [...] Ha empobrit i degradat les comarques subjugades.119 La realitat orgnica que Pi reconeix a les nacions no ha de moure, per, a equvocs pel que fa al seu abast, ja que no posa obstacles a leventual reconstituci poltica daque lles sobre altres pautes, ni lassoliment duna unitat nacional diferent. I aix perqu, en la seva perspectiva, les nacions sn, a ms de realitats socials, realitats poltiques. s a dir, constitueixen, duna banda, processos histrics i canvien amb el temps, i de laltra sn collectivitats heterognies en el seu interior. En un passatge decisiu del seu article Las naciones, recollit a Lecciones de federalismo, safirma: Totes les nacions sn unitats orgniques. Si no ho fossin, deixarien de ser nacions. Per aix no vol dir que tinguin ni obligats rgans, ni obligats organismes... [Com a] ssers collectius i lliures, tenen totes diferent organitzaci, i la canvien segons les evolucions de les idees i les necessitats dels temps... Es vol fer avui de les nacions poc menys que dols. Hom les suposa eternes, santes, inviolables; hom les presenta
118 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 267. 119 Ibid., p. 268.

60

com a quelcom de superior a la voluntat, com aquelles for macions que veiem a la natura, obra dels segles....120 En pocs llocs es mostra tan clarament la dual concepci de naci de Pi, com a realitat simultniament socialorgnica i politicovoluntarista. Daquesta manera, leventual organicisme de Pi i Margall sesvaeix, no noms perqu els nacionalistes autnticament organicistes detecten en ell en tot moment un membre de lescola voluntarista, tal com es pot llegir, per exemple, en les crtiques que se li adrecen des de La Veu de Catalunya,121 sin, sobretot, perqu el fet que les nacions siguin realitats socials i histriques no impedeix datendre la seva constitutiva dimensi poltica com a ssers collectius i lliures, en els quals la voluntat dels ciutadans, democrticament expressada, t un paper de primer ordre. LEstat, daquesta manera, no s lefecte sin la causa de les nacions: No s cert que siguin les nacions filles de la natura, i es divideixin els duna mateixa raa i una mateixa llengua. Viuen plegats pobles que es regeixen per diferents lleis, i separats pobles que obeeixen uns mateixos codis [...] la unitat que en algunes coses tenim, observi-ho b qui aix llegeixi, efecte fou i no causa de la nacionalitat espanyola. Observaci que pot fer-se extensiva a totes les nacions.122 Per a Pi, sn les nacions processos poltics de construcci nacional, no objectes cristallitzats dun cop per sempre en el passat. Daquesta manera, seludeix el doble escull: duna banda reduir la naci a lEstat i a la seva relaci im-

120 F. Pi i Margall, Lecciones de federalismo, cit., p. 59. 121 A. Rovira i Virgili, Lectura de Pi i Margall, Leandro Colomer (ed.), Barcelona, Edicions de la Magrana, 1990, p. 64. 122 F. Pi i Margall, Las naciones a La federacin, cit., p. 59.

61

mediata amb la ciutadania igual, universalitzada, considerant que el patriotisme cvic o republic obvi el problema nacional. De laltra, assumir la lgica argumental del nacionalisme, de les nacions com a realitats orgniques, gaireb biolgiques, collectivitats prepoltiques alienes a la voluntat dels ciutadans, homognies en linterior, netament diferenciades cap a lexterior, i donades dun cop per sempre segons el respectiu mite dels orgens... Pi, en canvi, hem dinsistir, ordeix un concepte dinmic, formatiu, estrictament poltic, de naci: Discutim la propietat, la famlia, els reis, els dus i, hem daturar-nos davant les nacionalitats?... En coneix vost alguna en la qual no estiguin units pobles de diferents llenges i races?, alguna que estigui enclavada dins el que anomenem els seus naturals lmits?, alguna que en el dilatat curs dels segles no hagi passat per cent transformacions?.123 A ms, el reconeixement de lorganicitat de la naci no implica, ni de bon tros, que el sistema poltic federal les hagi de prendre com a punt de partida, s a dir, que hagi de procedir en la seva gnesi de dalt cap a baix: No derivem de la naci el nostre sistema poltic. No s la naci la que ha creat les regions i els municipis [...] daquests tres grups, nacions, regions i municipis [...] la naci s precisament el ms artificial i el ms mudable.124 En aquest punt, resulta cabdal la devastadora crtica que realitza Pi del Principi de les nacionalitats, en la seva obra titulada precisament Las nacionalidades. Cerco el motiu de les nacionalitats i no s trobar-lo racional ni le gtim.125 De fet, Pi dedica els onze primers ca-

123 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 204. 124 Ibid., p. 60. 125 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 100.

62

ptols del llibre a analitzar i rebatre, un per un, els diferents criteris objectius, orgnics que suposadament configuren les nacions: la llengua, les fronteres naturals, la hist ria, la raa, etc. Al seu entendre, cap dells no serveix com a cnon de diferncia, i encara menys de prstina puresa nacional, ni per establir un espai nacional homogeni en el seu interior, ni diferenciar clarament cap a lexterior unes nacions de les altres, aix com tampoc per fixar un criteri forjat en el temps, ali a qualsevol canvi fonamental: T la nostra naci unitat de llengua? Hi ha fins a sis dialectes de lidioma llat i all al nord una llengua mare [...] T Espanya tampoc unitat de lleis? Diverses sn les de Castella, les de Biscaia... [...] Institucions diverses hi ha tamb a Galcia... Ni t Espa nya unitat histrica. No parlem de costums ni de races. Aqu hi ha celtes, sueus, gots, rabs [...] Obsta aix perqu les regions totes formin naci? Heterognies sn totes les nacions dEuropa. Qu aconsella tota racional poltica? [...] que sor ganitzi lEstat sobre la base en qu descansen totes les regions federals.126 La naci espanyola es presenta daquesta manera com una comunitat a la recerca de la constituci escaient a la seva naturalesa plural, constituci que noms podr ser, a entendre de Pi, la duna Federaci republicana, que mudi la uniformitat per la varietat, la violncia per la llibertat, lopressi pel pacte. De la formulaci per part de Pi dun concepte no nacionalista de naci, s a dir, un concepte que articula ntimament la dimensi histrica cultural amb la dimensi democrtica i voluntarista, de la consideraci de les nacions no noms com a fets, sin com a processos de construcci polti126 F. Pi i Margall, La verdadera patria, El Nuevo Rgimen, 30 de setembre del 1899, a Articles, cit., p. 39.

63

ca damunt una base cultural, es desprn la possibilitat de reconstituir-les, formar-les, etc. damunt nous supsits, en concret a partir del principi de lautonomia: No cregui ara vost que jo sigui enemic de la nacionalitat [...] per com s dinsensat dir que no s possible tocar-la ni tan sols per reconstituir-la damunt aquestes o altres bases. s com tot susceptible de mudances i subjecte al progrs; i avui, poca de llibertat, per la llibertat s indispensable que es reorganitzi i visqui. s ara filla de la fora, i volem que ho sigui dem de la lliure voluntat dels pobles i les regions i volem que respecti lautonomia dels uns i les altres sense perdren ni un bri de la seva.127 Ara b, aquesta reconstituci federal de les nacions requereix al seu torn una reformulaci parcial dels tres principis de la filosofia poltica de Pi, els quals, com hem vist, es trobaven estretament imbricats: 1) el principi de la lgica, de la racionalitat com a guia de la construcci i disseny de lEstat republic federal; 2) el postulat de lautonomia de lindividu, la sobirania de la persona; i 3) la naturalesa del pacte sinallag mtic com a dispositiu fundacional del nou sistema poltic. Vegem-ho de manera succinta. Pel que fa al principi de la lgica, nic a La reaccin y la revolucin, aquest no sabandona sin que es complementa a partir de Las nacionalidades com un concepte ms positivista i menys idealista dels fets,128 la formaci de les nacions, lexperincia, la histria, etc. Ja a La Repblica de 1873 safirmava de manera prou significativa: He estat partidari de la federaci del 1854 [...] Vaig defensar-la com la

127 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 205. 128 J. Tras, prleg a Las nacionalidades, Madrid, Biblioteca Nueva, 2002, p. XXXIV. Vegeu tamb Villacaas, Rivera, cit.

64

defenso ara, sota dos punts de vista, el de la ra i el de la histria.129 Pocs anys desprs, a Las nacionalidades, aquest dualisme presideix tota largumentaci que hi desplega el nostre autor: La ra ens pot enganyar; no ja fcilment, si resisteixen les seves argumentacions a lexperincia, que ns la pedra de toc. Perqu aqu la ra i la tradici hi estan dacord; tinc lesperana que es realitzi la meva idea.130 I sesfora de manera reiterada, b per confirmar les tesis defensades: Trobo sobre aquest punt dacord la ra i la histria; b per confirmar les que es critiquen: Desmenten aix de concert la ra i la histria.131 A Las luchas de nuestros das sinsisteix en la fonamentaci del federalisme no per va caprici, ans perqu, en primer lloc, entenem que aix ho exigeix el carcter racional i lliure de lhome i de totes les associacions que constitueixi, i en segon lloc, perqu hem aprs per lestudi de la formaci de les nacions, pel tarann dels diversos grups que les componen [...] que noms deixant-los autnoms en la seva vida interna i subordinant-los en lexterna al grup superior, s possible de crear un ordre estable sense destruir la llibertat de ning, ni apagar cap focus de vida, ni cegar cap font de prosperitat ni de progrs.132 Tot plegat desemboca en un estil de raonament poltic, per cert, ben distant de labstracci filosfica que ad nauseam satribueix a Pi: Els fets sn excellent pedra de toc per a totes les teories.133 Pel que fa al principi de lautonomia individual, succeeix el mateix: aquest no resulta descartat, sin que es comple129 F. Pi i Margall, La Repblica de 1873, cit., p. 7. 130 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 86. 131 Ibid., pp. 149, 344. 132 F. Pi i Margall, Las luchas de nuestros das, cit., p. 198. 133 Ibid., p. 159.

65

menta i es modula en una nova sntesi, per dir-ho amb un terme car a Pi. La sobirania de la intelligncia, la ra subjectiva, continua sent la font de tot coneixement i superior criteri, i completament autnoma,134 la pea clau de tot el sistema: Lautoritat resideix en la ra i conscincia dels associats, i per aix aquests han de ser lorigen dels governs i de les lleis. Per aquest primer cercle dautonomia sinscriu posteriorment en una estructura concntrica ms complexa: Com de la personalitat de lEstat hem diferenciat i emancipat la nostra, s just que en distingim i emancipem la de la ciutat, que ha estat el primer i el ms natural dels grups poltics, i la de les provncies que foren abans nacions.135 Daqu el disseny duna matriu federal policntrica que afecta tant la naci: Els elements constitutius de les nacions sn avui lin dividu, el poble i la provncia136 com lEstat: Volem nosaltres autnoms, talment la naci i lindividu, les regions i els municipis.137 En tercer lloc, pel que fa referncia al pacte, dispositiu fundacional i indeterminat a La reaccin y la revolucin, tenint en compte que entre sobirans noms hi pot haver pactes, i per tant el contracte i no la sobirania del poble, ha de ser la base de les nostres societats,138 resulta precisat en formularse des del punt de vista de la federaci. El federalisme, en distribuir el poder en diversos mbits, dilueix el criteri de la jerarquia en el de la competncia mitjanant el pacte entre les unitats federals i la federaci, i dna lloc a un Estat constitucional, en rigor, sense sobir, ja que tots els poders estan jur134 Ibid., pp. 146, 152. 135 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 164. 136 Ibid., p. 167. 137 Ibid., p. 198. 138 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 253.

66

dicament limitats i distributs en diverses instncies. Per aix, abans de res, el pacte de Pi no t res de lalienaci del ciutad en la comunitat propugnada per Rousseau. Com ens diu en una significativa nota a la seva traducci dEl principio federativo de Proudhon: Mentre que Rousseau per aquest contracte ens lliura en cos i nima a la societat de qu formem part, Proudhon pel seu no ens sotmet a aquesta mateixa collec tivitat sin per a certs i determinats objectes, expressament consignats [...] Fa aquell la collectivitat rbitre dels nostres drets, i aquest li imposa, al contrari, lobligaci dassegurarlos i protegir-los.139 Per a ms, el pacte de federaci implica, complementant la ja examinada crtica poltica voluntarista al principi organicista de les nacionalitats, la renncia al principi de lautodeterminaci unilateral: En la voluntat tenen la seva base els contractes i no es dissolen ni es rescindeixen per la dun dels seus contractants... Les confederacions podran dissoldres pel mutu consentiment dels que les formaren, no pel dun dels seus pobles.140 En lltima part de Las nacionalidades, Pi postula ben clarament, tal com ja hem esmentat, un concepte no nacionalista, dit en positiu, un concepte federal de naci: nacions federals, es titula un article a El Nuevo Rgimen del 1901.141 Ara b, la construcci duna federaci republicana sobre la base de les regions provncies que abans foren nacions apareix amb tota claredat ja el 1854, a La reaccin y la revolucin: Moltes de les antigues provncies conserven un carcter i una llengua que les diferencien de la resta del regne.

139 P . J. Proudhon, El principio federativo, cit., p. 169. 140 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 261. 141 F. Pi i Margall, Las naciones federales El Nuevo Rgimen, 1901, a Articles, cit., p. 41.

67

Aquestes continuen vivint a lombra dels vells furs, aquelles es regeixen encara en el civil per lleis especials [...] Mentre que en unes hi ha hbits agrcoles i industrials, en daltres hi ha hbits purament agrcoles. Nhi ha que demanen a crits el proteccionisme i nhi ha que el lliure trfic. Si no totes, la majoria tenen una histria i una literatura prpies. Organitzem el regne sobre la base duna federaci republicana. La reclama imperiosament el mateix estat actual de les provncies que un dia foren nacions....142 Ja en aquell moment es perfila tamb el que constituir lobjecte de bona part de Las nacionalidades, la distribuci competencial, sobre la base dels interessos particulars i els interessos comuns, entre la federaci i els Estats, lautogovern i el govern compartit: Deixem les provncies que es governin com vulguin; que tinguin competncia exclusivament en els seus interessos provincials. Lorganitzaci de la fora amada, les declaracions de pau i de guerra, lensenyament pblic, les lnies generals de camins, correus, la carrera consular, laranzel, el pressupost de la federaci sencera, siguin enhorabona subjectes a les decisions de la Cambra [...] Les bases del dret poltic, el sufragi universal, la llibertat absoluta de lemissi i aplicaci del pensament, la sobirania de lindividu, declarin-se tant fora de labast de les provncies com fora de labast de la Dieta...143 La federaci, per tant, no constitueix per a Pi un pas cap a la confederaci, sin un model institucional (i social) que aspira a trobar una nova unitat nacional per a Espanya, la Uni federal, bo i dotant de nova legitimitat lEstat, enfront la inevitable impugnaci del mateix a causa del seu
142 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 268. 143 Ibid., p. 269.

68

histric centralisme uniformitzat: Sota una repblica federativa, la naci espanyola no noms subsisteix, sengrandeix i senforteix; les provncies, quan no per esperit de nacionalitat, pels seus interessos materials, estan condemnades a estrnyer i no a trencar llaos. Una repblica unitria s, a ms de menys beneficiosa, menys sostenible. Est ms exposada als atacs de la monarquia....144 Una vegada ms, com podem veure, el federalisme es postula aqu obertament com a alternativa al nacionalisme, sigui dEstat, sigui contra lEstat. Aix, enfront dels nacionalismes europeus del moment, Pi manifesta de manera rotunda: Jo sc partidari que, en comptes dagitar el mn per reconstituir nacions basant-nos b en la identitat de races, b en la de llenges, b en la de creences, b en les anomenades fronteres naturals [...] es treballi a tot arreu perqu es restitueixi lautonomia als grups que abans la tingueren, deixant-los units als actuals centres noms per a la defensa i empara de llurs interessos co muns.145 Per lanlisi de Pi i Margall dels efectes beneficiosos de la federaci va molt ms enll de latenuaci de conflicte que es deriva de lacomodaci a la unitat en la diversitat i la suma dautogovern i govern compartit. Destaquem-ne fonamentalment altres dos, un dells dordre poltic i laltre dordre econmic. Pel que fa als beneficis poltics de la federaci, cal subratllar que Pi, com ja hem apuntat, la considera com un factor de refor republic del sistema poltic espanyol, i per aix la seva rellevncia com a factor addicional de democratitzaci, enfront de la degeneraci del que els republicans anomenaven el rgim o el sistema parlamentari que do144 Ibid., p. 281. 145 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 157.

69

naria peu a diversos llibres de to crtic com els de Gumersindo Azcrate (El sistema parlamentario en la prctica, 1885); Telesforo Ojea y Somoza (El parlamentarismo, 1884); Pablo Correa y Zafrilla (Democracia, federacin y socialismo, 1889), i, naturalment, Adolfo Posada (Estudios sobre el rgimen parlamentario en Espaa, 1890), a ms daltres.146 El federalisme, la constituci dun Estat dEstats, permet, al seu entendre, la creaci dmbits territorials ms petits i coherents dexercici del poder poltic, la qual cosa redunda en benefici de la democrcia, s a dir, del control i la participaci poltica per part dels ciutadans. En alguns passatges de Las nacionalidades, la lectura de la federaci des dels accents clssics del republicanisme est present de manera especialment palesa: En els pobles reduts [...] lEstat s per a tots els ciutadans un sser real que tothora veuen i palpen; en els grans, una abstracci que amb prou feina sels fa tangible fora del pagament dels tributs. Afegim a aix que en les petites nacions tot talent t ocasi de manifestar-se i facilitat per obrir-se cam fins a les ms altes regions del govern [...] A con seqncia de lntim enlla entre la societat i lEstat, la po ltica en els pobles reduts s, daltra banda, ferma i constant. El personal de lEstat canvia; lEstat roman el mateix [...] En una naci petita, lamor als ciutadans constitueix lamor a la ptria. A les grans, la ptria s el sl [...] Si sbdit, recela dels magistrats; si magistrat, s alhora agent i objecte de vigilncia per als sbdits, i difcilment es poden cometre injustcies que no es facin pbliques ni malversacions que no es manifestin [...] a les petites nacions, rpida s la discussi, rpid lacord, lexecuci rpida.147 Molt significativa, en aquest sentit, re146 M. Surez Cortina, El gorro frigio, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000, p. 38. 147 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 181.

70

sulta la vinculaci entre un element bsic de lideari republic, lanticaciquisme, amb les virtualitats democratitzadores del federalisme, per exemple, en larticle la idea federal a El Nuevo Rgimen, el 26 de novembre del 1898: El caciquisme el sost la cadena que va del govern a tots els caps civils, eco nmics i militars de totes les provncies, i a tots els alcaldes dels pobles. Trencada la cadena, el caciquisme mor.148 Pel que fa referncia als beneficis econmics i socials de les federacions, ja a La reaccin y la revolucin sargia la dimensi social i no noms poltica de la soluci federal, subratllant-ne les beneficioses conseqncies per al progrs eco nmic: La federaci, en retornar la vida a la provncia i al municipi, fecundar grmens de riquesa fins ara desconeguts [...] la condici material del pas millorar notablement; els tributs reproductius en la seva major part no seran, com ara, un motiu de runa per als contribuents. El poble tocar immediatament els resultats dels seus sacrificis.149 I a Las nacionalidades shi torna a insistir encara ms clarament: I, quins avantatges no en resultarien, del canvi! [...] lliures, per la seva banda, les provncies de lombra i tutela de lEstat, procurarien el rpid desenvolupament de tots els seus grmens de prosperitat i de riquesa: lagricultura, la indstria, la propietat, el treball, lensenyament, la moralitat, la justcia....150 Precisament tota la construcci de Las nacionalidades i el model de repblica federal que shi postula, sargumenta no al voltant de qestions orgniques didentitat, sin sobretot a partir de lomnipresent concepte dinteressos (aix s, mate-

148 F. Pi i Margall, La idea federal, El Nuevo Rgimen, 26 de novembre del 1898, a Articles, cit., p. 57. 149 F. Pi i Margall, La reaccin y la revolucin, cit., p. 272. 150 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, p. 165.

71

rials i morals): interessos que els sn comuns, la poltica que li dictin els seus interessos, els seus propis interessos, a la unitat per lorganitzaci dinteressos; Observis qu s el que aplana el cam a la futura uni dels pobles. Sn principalment els interessos, etc. Tamb pel que fa als vincles comuns de la naci, els interessos tenen un paper gens negligible: La dissoluci de la ptria! Els llaos que uneixen la naci sn, doncs, tan febles? [...] les nacions subsisteixen perqu les subjecten vincles cent vegades ms forts: la comunitat dhistria i sentiments, les relacions civils i els interessos econmics.151 El predomini de larticulaci dinteressos esdev tan hegemnic enfront la dimensi identitria i cultural de la diferncia, que Pi no es mostra tan preocupat per la conservaci i reconeixement dels ordenaments jurdics particulars regionals, com del fet que aquests responguin de manera dinmica a la canviant matriu dinteressos de les diverses agrupacions. Com que no tenen la facultat dalterar els seus codis, ni la naci de corregir-los-hi sin per lleis generals, no hi ha ni hi pot haver en elles moviment jurdic. Es pensa a conservar el fur, no en reformar-lo, i la legislaci est, per aix dir-ho, petrificada. Noms a travs de la federaci es pot tornar-la a la vida i fer-la entrar en vies de progrs. rbitres aleshores aquelles provncies dacomodar les seves lleis a les idees i les necessitats del segle, no trigaran a voler esmenar-les, i donaran marge a la contradicci i al debat. Ressonaran les seves deliberacions a tota Espanya....152 Passem ara a lespins problema de les unitats que han de conformar la federaci. Tampoc aqu loscillaci terminol151 Ibid., p. 350. 152 Ibid., p. 174.

72

gica provncies/regions no ens ha de portar a cap equvoc, per tal com Pi postula la federaci al marge de la divisi administrativa provincial, de les regions que abans van ser regnes o nacions, salvaguardant lautonomia municipal: No sal tres ens anomenem federals perqu volem: 1) que el poble, la provncia i la naci siguin igualment autnoms dins el cercle dels seus respectius interessos; 2) que els pobles estiguin units en la provncia i les provncies en la Naci per una Constituci, o el que s el mateix, per un pacte.153 De fet, per a Pi, hem dinsistir, es tracta no noms de generar un sistema que permeti de cohonestar la unitat amb la varietat, sin igualment lautogovern amb el govern compartit en la federaci. En aquest sentit, i a diferncia del sostingut a La reaccin y la revolucin, a Las nacionalidades es postula la configuraci duna segona cambra, un Senat federal, com a mbit institucional clau per cimentar tant la unitat funcional del sistema poltic federal, com per consolidar els llaos nacionals que vinculen entre ells els diferents Estats federats: Les modernes confederacions [...] se senten no tan sols com a confederacions de pobles, sin tamb com a nacions, s a dir, com a noves entitats poltiques. El sentiment daquestes dues fases de la seva personalitat s el que ha donat principalment origen a les dues Assemblees. En luna estan representades com a nacions; com a confederacions, en laltra [...] la confederaci s ordinriament al Senat, la naci al Congrs.154 Pel que fa a Espanya, Pi dedica tot el llibre III de Las nacionalidades a realitzar una anlisi histrica de la formaci de la naci espanyola i conclou: 1) que en comptes de la via
153 J. Tras, Prleg a Las nacionalidades, cit., p. xl. 154 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 239.

73

federal la qual, tenint en compte lheterogenetat dels elements que havien de compondre la nostra naci, era el sistema ms indicat per formar-la es va optar, tant en la monarquia absoluta com en lEstat liberal a partir de la Constituci de Cadis, per la via del centralisme, la uniformitat, la unitat en el despotisme;155 2) que, tanmateix, perderen els antics regnes les seves institucions i la seva autonomia, per no la seva iniciativa ni el seu esperit dinde pendncia;156 3) que aquesta autonomia i independncia sempre es va voler compatible amb la unitat de la ptria comuna que les respects, com mostren les Juntes en el moment de la invasi napolenica, ja que les regions ni tan sols en disgregar-se deixaren de pensar en la unitat de la ptria;157 de fet, els antics regnes, en una mena de federaci espontnia, es feren sobirans i en poc temps bastiren damunt dells una sobirania que, sense menyscapte de la seva prpia, atengus els seus comuns interessos;158 4) aquelles nacions que foren per molt temps independents i suniren sota la condici que se les respects en la seva autonomia, s natural que tendeixin incessantment a recuperar-la;159 5) tot el segle xix va suposar la imposici del principi unitari i la uniformitat, malgrat que subsisteix a Espanya, no noms la diversitat de lleis, sin de llenges que [...] lluny de decaure, passen fa anys per una mena de renaixement.160 De tot aix extreu Pi una inevitable conclusi: Portat a les idees federals tant per la tradici com pel raciocini, vull la reconstituci de

155 Ibid., p. 156 Ibid., p. 157 Ibid., p. 158 Ibid., p. 159 Ibid., p. 160 Ibid., p.

286. 293. 297. 301. 304. 336.

74

les antigues provncies. Les modernes sn en la seva majoria divisions arbitrries, filles, com a mxim, de convenincies administratives, sense cap mena de realitat en la Histria. De les antigues, gaireb totes foren nacions durant segles [...] Ara b, com que porten, amb tot, les provncies modernes ms de quaranta anys de vida i no s possible prescindir dun fet que ha engendrat costums i establert endins llaos i enfora diferncies [...] caldria comenar per temptejar-les [...], ja que la idea de federaci exclou tota violncia.161 Cal observar que la tasca que postula Pi s doble: la de reconstituci dun Estat espanyol centralista mitjanant una federaci republicana; i alhora, diferenciant-se en aix de linqestionat nacionalisme castellanista dels krausistes, la reformulaci de la naci espanyola, com a naci plural des del punt de vista cultural, lingstic, institucional, dinteressos econmics, etc. [enfront de lhegemonia castellanocntrica amb qu havia estat tradicionalment forjada]. Cal insistir en aix: Pi apunta no noms una teoria de lEstat descentralitzat i acomodat a la diversitat (republic i federal), sin una teoria alternativa, no nacionalista, tant de la naci espanyola (plural, naci dantigues nacions) com de les nacionalitats histriques. Amb relaci a aix darrer, cal assenyalar que, de la matei xa manera que passava amb el concepte de naci espanyola, tamb en el concepte de les regions que abans foren nacions els elements histrics i culturals sarticulen amb els poltics i voluntaristes, impedint que Pi llisqui cap a lorga ni cisme, arrossegat per una eventual necessitat, per dir-ho aix,

161 Ibid., p. 368.

75

domplir de contingut organicista la frmula excessivament abstracta, sense vida diria Almirall, de la federaci. A Las luchas de nuestros das podem comprovar com la dimensi poltica, el projecte de convivncia cap al futur, mant tota la seva vigncia en la caracteritzaci de les provncies: Maleeixen encara ms les antigues regions la tutela en qu se les t. Moltes foren durant segles nacions independents i deixaren escrites en la histria brillants planes. Presenten encara avui especial fesomia, no noms pel record de les seves perdudes institucions, sin tamb per aquelles que conserven. A ms del seu particular idioma i dels seus particulars costums, tenen encara lleis particulars que per la diversa organitzaci de la propietat i la famlia sonen als seus pobles carcter i condicions de vida totalment diferents a les de la resta dEspa nya [...] Vegi vost tamb si lamor a la regi en qu ha nascut no s ms viu que el que pugui sentir per la naci espanyola. El basc s arreu dEspanya basc; landals, andals; el gallec, gallec. I no em digui que aquest provincialisme va expirant [...] cada regi va creant a Madrid el seu centre, i cada regi t a les Corts la seva diputaci especial per als seus particulars assumptes.162 Aquest reconeixement federal de les regions (des de les institucions forals basques fins a la singularitat histrica i cultural de Catalunya), deutor de labans exposada combinaci de ra i histria, de teoria i realitat emprica, prpia del pensament de Pi, a despit de les infundades acusacions de doctrinarisme que reiteradament van adrear-li, no trigarien a acostar-lo, de la m dalgun sector del Partit Republic Federal de Catalunya, al regionalisme catal, al catala-

162 Ibid., p. 197.

76

nisme. Les aspiracions de Pi de reformar de dalt a baix lestructura centralista de lEstat i reformular la idea de naci espanyola mitjanant una federaci republicana de les provncies que abans foren nacions, van venir a confluir enfront lenemic com del conservadorisme i el centralisme, amb el projecte de sectors poltics de Catalunya de diversa procedncia, federal, demcrata i fins i tot tradicionalista, daconseguir lautogovern i influir des del mateix en la poltica general de lEstat espanyol; en el doble objectiu de reconstituir el Principat i reconstituir la Naci espanyola.163 Especialment significatiu va ser aquest acostament quan el regionalisme catal va abandonar el tradicionalisme de les Bases de Manresa, que havia dut Pi a emetre un sever judici a El Nuevo Rgimen, el 1892: Pel que fa als drets poltics (els regionalistes) no tenen idees clares sin sobre el de sufragi. El concedeixen noms als caps de famlia [...] i pretenen la ms o menys completa reorganitzaci dels gremis [...] s lamentable que [...] no vegin que la tradici s mala consellera en temps en qu la ra va sent mestressa i senyora del mn....164 Ms endavant, la proximitat poltica es converteix en indissimulada afinitat electiva davant la reforma territorial de lEstat. Aix es pot constatar als articles dEl Nuevo Rgimen de finals dels 90. Per exemple, a Los federalistas y los catalanistas safirma: Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que sanomena federal, un altre que sanomena catalanista o regionalista. Tots dos persegueixen un mateix fi, lautonomia de les regions i la uni de les regions per un poder central.

163 J. A. Gonzlez Casanova, Autonomia i federalisme a Catalunya, cit., p. 481. 164 F. Pi i Margall, Las Bases de Manresa, El Nuevo Rgimen, 16 de maig del 1892, a Articles, cit., p. 46.

77

Tots dos volen destruir aquest absurd rgim centralista [...] Tots dos defineixen de la mateixa manera els atributs de lEstat i els de les regions [...] Van amb els federals en tot all que constitueix lessncia del nostre partit: la federaci de les regions.165 Malgrat el que sha reiterat un cop i un altre, el trencament amb Valent Almirall el 1881 i amb Valls i Ribot el 1895 es va deure noms en una petita part al confederalisme catalanista dambds lders, a lassumpci del criteri organicista de la natura en la definici de la naci per Almirall enfront del voluntarista de Pi. En la crisi van influir tamb altres dues diferncies fonamentals: 1) el programa social de Pi, que escorava cap a lesquerra i cap als sectors populars el seu federalisme i el distanciava de les classes mitjanes, dificultant la construcci dun Partit Federal dampli espectre classista; 2) diferncies al voltant de lorganitzaci i estructura dun partit poltic dotat dun nic programa i organitzaci estable. Tot plegat en un rerefons de creixent nacionalisme espanyol fruit de les guerres colonials, i de fracs organitzatiu poltic electoral reiterat del federalisme.166 Pocs mesos abans de la seva mort, en el discurs que va pronunciar als Jocs Florals de Barcelona el 1901, resumiria Pi de manera immillorable la seva posici: Ptria. Hi ha una ptria per a tots els homes: la terra. Hi ha una ptria que han fet segles de glries i fatigues: la naci. Hi ha una ptria que formen la mateixa llengua, les mateixes lleis i els mateixos usos i costums: la regi. Siguem catalans, espanyols, hu mans.167 Lan

165 F. Pi i Margall, Los federalistas y los catalanistas, El nuevo Rgimen, 24 dagost del 1901, a Articles, cit., p. 92 i La qesti de Catalunya, p. 102. 166 P . Gabriel, Encuentros y desencuentros desde el republicanismo federal cataln, cit., p. 114 i ss. 167 F. Pi i Margall, Discurs presidencial dels Jocs Florals de 1901, celebrats a Barcelona el dia 5 de maig, a La qesti de Catalunya, cit., pp. 122-123.

78

helada aliana entre federalistes i catalanistes no es produiria, per, fins al 1910, de la m de la fuga LUni Federal Nacionalista Republicana, presidida per Valls i Ribot. Finalment, no podem deixar desmentar dues dimensions cabdals del federalisme de Pi: el relleu de lautogovern municipal i la projecci de la federaci en el nivell supranacional. El federalisme de Pi, per republic i no nacionalista, va ser sempre municipalista. El principi dautonomia saplica als ajuntaments, igual que a les regions, per aix, en el seu disse ny, les regions no constitueixen nous focus de neocentralisme territorial del poder, substituint lantic de la naci. s ms, el federalisme de Pi s abans de res urb, situa la ciutat al centre de la seva matriu multicntrica i republicana. Per aix, davant els regionalistes tradicionalistes catalans, afirmava: Sequi voquen aquells qui cerquen en la famlia el patr de la societat poltica [...] Damunt lautoritat del pare sala naturalment la de lavi, la del com progenitor, la del patriarca [...] volent reproduir la constituci de la famlia noms sorganitzen monstres. Per all van aquelles monarquies desptiques que fan de les nacions ramats... on llibertat, decrum, moralitat, justcia, tot naufraga i desapareix en el mar de la servitud.168 Encara ms, a Las nacionalidades, es pot llegir: La ciutat [...] constitueix en el seu principi un tot complet i independent. s una naci en petit [...] t el seu organisme, el seu Es tat [...] s la societat poltica per excellncia i no es resigna mai a ser esclava.169 Aquesta s la ra per la qual en els projectes de Constituci federal del 1873 i el 1883, es garantir sempre el principi de lautonomia municipal. Aix, una mplia autonomia ad168 F. Pi i Margall, La ciudad, a Lecciones de federalismo, cit., p. 51. 169 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., pp. 188-189.

79

ministrativa, econmica i poltica satribueix als municipis en larticle 106 de la del 1873... I es repeteix amb els mateixos termes a larticle 99 del Projecte de Constituci per a lEstat Catal,170 o el larticle 89 del Proyecto de Constitucin para el futuro Estado galaico aprovat pel Partit Republic Fedetruc turava un ral a Galcia el 1883.171 Daquesta manera, ses autntic autogovern municipal, que no era una mera administraci local descentralitzada, dotat de dimensi legisla tiva, judicial i executiva; sescolliran per sufragi universal els seus governs i els seus alcaldes; i es delegaven al poder local mbits competencials de lEstat regional en matries de justcia, policia, ensenyament, seguretat i salut pblica, etctera. Finalment, el federalisme de Pi trenca amb el nacionalisme dEstat tamb cap amunt, obrint vies a lorganitzaci supranacional, com safirmava al programa del Partit Federal del 1894: Volem en lordre internacional: la confederaci de les nacions. La creaci dun poder que regeixi les relacions internacionals, avui matria de mltiples trac tats.172 Per leix decisiu de la proposta federal en aquest ordre de coses apuntava a la construcci dun govern multinivell des de lltim municipi fins a la mateixa Europa; i aix es postula, el 1877, una Federaci Europea: Partint de la base de la federaci, s a dir, de les diverses categories dinteressos poltics i econmics que en el mn existeixen els municipals, els

170 J. A., Gonzlez Casanova, Autonomia i federalisme, cit., p. 478. 171 R. Miz, O Rexionalismo galego. Organizacin e ideoloxa, A Corua, O Castro, 1984, p. 2765 i ss. 172 Programa del Partido Federal del 1894, cit., p. 1065; Lpez Cordn, El pensamiento poltico internacional del federalismo espaol, Barcelona, Planeta, 1975, p. 54 i ss.

80

provincials, els nacionals, els internacionals, els humans he volgut fer sentir la necessitat que es confederin els pobles, creant un poder europeu que els representi, els defensi i, resolent les seves diferncies, els eximeixi de dur-les al camp de batalla.173 Lantimilitarisme i pacifisme de Pi, ja abans apuntat, es vincula daquesta manera amb lideal de la federaci europea. Les paraules amb qu concloa el 1876 el text de Las nacionalidades no podien resultar ms premonitries: Europa est indubtablement condemnada a rebre tard o dhora les conseqncies de la seva imprevisi i dels seus crims, si no sapressa a reconstituir els seus pobles sobre el principi de lautonomia i a unir-los desprs per la federaci en un sol poble.174

Bibliografia I. Obres de Pi i Margall citades Historia de la pintura en Espaa, Madrid, 1851. La reaccin y la revolucin, Madrid, 1854, Anthropos, Barcelona, 1982. Prleg a les Obras Escogidas de Fernando Garrido, Barcelona, 1859. Prleg a la traducci de Filosofa del progreso de P. J. Prou dhon, Madrid, 1868. Prleg a la traducci dEl principio federativo, P. J. Prou dhon, Madrid, Librera de A. Durn, 1868. La Repblica de 1873. Apuntes para escribir su historia, Aribau, Madrid, 1874.
173 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 396. 174 F. Pi i Margall, Las nacionalidades, cit., p. 397.

81

Estudios sobre la Edad Media, Madrid, 1875. Las nacionalidades, Eduardo Martnez, Madrid, 1877 [Edicusa, Madrid, 1973, ed. de A. Jutglar; Centro de Estudios Constitucionales, 1986, ed. de J. Sol Tura; Biblioteca Nueva, Madrid, 2002, ed. de Juan Tras]. La federacin (ed. por Pablo Correa y Zafrilla), Enrique Vicente, Madrid, 1880 . Prleg a V. Blasco Ibez, Historia de la Revolucin espaola, Barcelona, 1892. Las luchas de nuestros das, Madrid, El progreso tipogrfico, 1890. Articles (de El Nuevo Rgimen, ed. de G. Alomar), LAnuari, Barcelona, 1908. Lecciones de federalismo (ed. de J. Pi y Ar suaga), Segu, Barcelona. Cartas ntimas, Madrid, Sucesores de Hernando ed.,1911. La qesti de Catalunya, Escrits i Discursos, (ed. de Rovira i Virgili), Barcelona, Societat Catalana dedicions, 1913. Opsculos, Madrid, La Enseanza, 1924. Pensamiento social (arts. de La Discusin, ed. de Juan Tras), Madrid, Ciencia Nueva, 1968. II. Bibliografa citada sobre Pi i Margall Abelln, J. L., Historia crtica del pensamiento espaol, Vol. IV: Liberalismo y Romanticismo, Madrid, Espasa, 1984. Blas, A. de, Tradicin republicana y nacionalismo espaol, Madrid, Tecnos, 1991. Caminal, M., El federalismo Pluralista, Barcelona, Paids, 2002. Elorza, A. y Tras, J., Federalismo y reforma social en Espaa, Madrid, Seminarios y Ediciones, 1975.
82

Gabriel, P., Republicanismos y federalismos en la Espaa del s. xix. El federalismo cataln a Historia y Poltica 6 (2001) Pi i Margall y el federalismo en Espaa, 2001, pp. 31-56. , Francisco Pi y Margall y Josep M. Valls y Ribot: encuentros y desencuentros desde el republicanismo federal cataln a Molas, I., Francisco Pi i Margall y el federalismo, cit. 101-124. Hennessy, C. A., La Repblica federal en Espaa, Madrid, Aguilar, 1966. Jutglar, A., Federalismo y revolucin, Barcelona, Univ. de Barcelona, 1966. , Pi i Margall y el federalismo espaol, Madrid, Taurus, 1976. Lpez Cordn, V., El pensamiento poltico internacional del federalismo espaol, Barcelona, Planeta, 1975. Miz, R., O rexionalismo galego. Organizacin e ideoloxa, A Corua, O Castro, 1984. Molas, I., Ideario de Pi i Margall, Barcelona, Raicln, 1966. , Francisco Pi i Margall y el federalismo, Barcelona, ICPS, 2002. Prez, C., El Partido Republicano federal (1868-1874), Madrid, Endimin, 2001. Rivera, A., La idea federal en Pi i Margall, a Araucaria. Revista Iberoamericana de Filosofa, Poltica y Humanidades 4 (2000), pp. 113-141. , Reaccin y revolucin en la Espaa liberal, Madrid, Biblioteca Nueva, 2006. Rovira i Virgili, A., Lectura de Pi i Margall (ed. de L. Colomer), Barcelona, Magrana, 1990. , Nacionalisme i federalisme, Barcelona, Edicions 62, 1982. Surez Cortina, M., El gorro frigio. Liberalismo, Democra83

cia y republicanismo en la Restauracin, Madrid, Biblioteca Nueva, 2000. Tras, J., Almirall y los orgenes del catalanismo, Madrid, Siglo XXI, 1975. , La crtica de las instituciones tradiconales en Pi i Margall a Homenaje a Jos Antonio Maravall, Madrid, CIS, 1986. , Pi i Margall: entre el liberalismo social y el socialismo a Historia y Poltica 6 (2001), pp. 91-120. Trujillo, G., Introduccin al federalismo espaol, Madrid, Cuadernos para el Dilogo, 1967. Villacaas, J. L., La idea federal en Espaa a M. Chust, Federalismo y cuestin federal en Espaa, Valencia, Universidad Jaume I, 2004.

84

I. Les nacionalitats (1877)*

* Imprenta y librera de Eduardo Martnez, Madrid, 1887.

Al senyor D. Enrique Prez de Guzmn el Bueno Al si de la intimitat i la confiana mha manifestat vost nombroses vegades el desig de veure exposades en un llibre les meves idees poltiques, amb les quals estigu vost sempre dacord. Aqu t vost el llibre. Tot i humil en la forma i en el fons, lhi dedico a vost com a testimoni de lantiga amistat que ens uneix. Desitja que aquestes pgines omplin les expectatives de vost, el seu afectssim F. Pi i Margall

Aquest llibre s el desenvolupament didees indicades en altres escrits i en alguns discursos. Cerco des de fa temps en la federaci lorganisme interior i exterior de les nacions, i no abandono una empresa que considero a cada dia que passa ms gran i fecunda. Est, al meu entendre, pertorbada Europa principalment per no reconixer que cada ordre dinteressos poltics pressuposa i reclama lexistncia dun poder autnom que el dirigeixi i governi. Si defenso un error, culpa ser, no de la meva voluntat, sin del meu enteniment. Dic all que penso i crec just sense modificar-ho ni dissimular-ho ni per la meva prpia convenincia ni per la del meu partit; i per tal com tracto de convncer, no de seduir, ho dic en el llenguatge senzill i clar que a la veritat pertoca. Que ning no vulgui trobar aqu, per tant, ni pargrafs estudiats ni artificioses teories. Desitjs destar al ms possible dins la realitat, fins he seguit el mtode oposat al que generalment sutilitza. En comptes de partir dhiptesis ms o menys admeses, he observat atentament els fets, i per lexamen de les lleis a les quals obeeixen he arribat a les doctrines que sostinc.

89

Llibre I Criteris per a lorganitzaci de les nacions

I. Els grans i els petits pobles Confesso que no sc partidari de les grans nacions i menys de les unitries. Els extensos imperis dOrient han estat tots estacionaris i regits per dspotes. sia no coneix ni tan sols avui la llibertat de qu gaudeixen des de fa temps Europa i Amrica. Els seus pobles sn els ms endarrerits del mn culte. Necessiten per sortir del seu estat que els dominin altres pobles. Volgu en altre temps un dels grans imperis dOrient, el dels perses, estendre la seva acci a Europa; i, malgrat els seus innombrables exrcits, es vei aturat per un grapat dhomes a les Termpiles, venut i humiliat a Salamina i Platea. En canvi, un segle desprs un petit regne, el de Macednia, no noms posava la Prsia als peus dels cavalls dAlexandre, sin que tamb duia les seves armes vencedores fins a les ribes de lIndus. Lempenta, el moviment i la propagaci de les idees han vingut sempre dels petits pobles. A les portes mateixes dsia, a les costes orientals de la Mediterrnia, en el que avui s Sria, hi havia antigament una multitud de regnes i repbliques que no eren ms que ciutats. Trenta-un reis ens diu la Bblia que venc i mat Josu en el sol espai que hi ha entre els ves91

sants del Seir fins al peu del Lban. Part dels habitants daquelles redudes nacions, els fenicis, que, si no inventaren lalfabet i lescriptura, foren els primers a conixer-los, quinze segles abans de Jesucrist colonitzaren ja lOccident i cridaren a la vida els pobles dEuropa i frica. Intrpids navegants i cobejosos mercaders, travessaren agosaradament lEstret i, costejant lOce, arribaren fins als mars del Nord. Ells foren qui posaren en contacte el continents tots de lantic mn. A lsia mateixa i a lextrem oriental dEuropa hi havia una altra multitud dEstats constituts tamb per una ciutat voltada de petits pobles. All floriren per primera vegada la llibertat i el dret. All nasqu la filosofia, i la cincia semancip del dogma. All tingu la bellesa les seves ms esplndides manifestacions, i selevaren a la seva ms alta expressi formal la poesia i lart. All trob la seva barrera el despotisme asitic. All assol la seva major volada i plan sobre el mn lesperit de lhome. No es limitaren tampoc aquells Estats a viure dins ells mateixos. Colonitzadors els grecs com els fenicis, sestabliren al llarg de les costes septentrionals de la Mediterrnia, i fins i tot a les orientals de lAtlntic. Portaren les seves armes al cor de lsia. Influren en la marxa del poble dIsrael i en el dest dEgipte. Venuts, simposaren als seus vencedors, i encara avui contribueixen a travs dels seus filsofs i poetes a regir els destins de pobles que no conegueren. Qui els va vncer i sotmetre? Roma, una altra ciutat, una altra petita repblica. Aquesta sola ciutat ha posat en contacte ms gent i ha fet ms per la unitat del mn que les ms grans nacions. Ha estat cap davantera dun imperi ms dilatat i cent vegades ms slid que els que formaren en lantiguitat Alexandre, a lEdat Mitjana Carlemany, als temps moderns Carles V i Bonaparte. A la mort de Diocleci, dominava a lsia tota la terra al Mig92

dia del mar Negre amb Sria, Fencia, Palestina i lArbia dOccident; a lfrica tota la dEgipte i totes les costes del Nord; a Europa, tots els pobles entre la Mediterrnia i les ribes del Rin i del Danubi ms les illes de la Gran Bretanya. I va sostenir durant segles el seu domini sobre tan diverses i allunyades provncies i a totes comunic les seves lleis i els seus costums, quan no la seva llengTrob Roma en el seu cam un poble que li disput limperi dOccident i que fins i tot desprs de venut a Siclia i Espanya, la derrot a Itlia i dugu als mateixos peus del capitoli la remor de les seves armes. Qui era tamb aquell rival temible? Una altra ciutat, una altra petita repblica, Cartago, uns mercaders fenicis establerts de molt antic a les platges septentrionals dfrica. Tingueren aquestes dues soles ciutats durant ms dun segle somoguda la terra dfrica i Europa, agitats arreu els esperits, en expectaci el mn. Vegis ara on trob Roma per domar Europa la major i ms prolongada resistncia. Ms de tres segles hagu de lluitar per a la sola conquesta dItlia; prop de dos per junyir al jou la indomable Espanya; ms de vuitanta anys per fer seva Grcia, esquinada ja per la discrdia. Itlia estava dividida en multitud dEstats; Espanya en cinquanta nacions que no estaven unides per cap vincle poltic; Grcia en petites repbliques, la ms gran aleshores la dels aqueus. Debades lluit Roma segles i segles per reduir el Nord dEuropa, ocupat tamb per una multitud de pobles: en ells va tenir primerament una tomba per a les seves legions, desprs el seu propi sepulcre. Aquells molts pobles caigueren damunt lImperi rom independents els uns dels altres: ni tan sols no es concertaren per destruir-lo. Baix cadascun com i per on pogu; i lluny dajudar-se, sempenyeren i sexpulsaren dels punts que ha93

vien ocupat, donant-se les ms sagnants batalles que recorda la histria. Es constituren aleshores grans nacions sota el rgim de la monarquia; per amb grmens de mal que no trigaren a desenvolupar-se. Per la consolidaci de la propietat i lautoritat foren totes aquestes nacions, unes ms, altres menys, unes ms lentes, unes ms rpidament cap al feudalisme, el ms funest dels sistemes pels que ha hagut de passar el nostre llinatge. Els pobles quedaven en ells separats els uns dels altres, no per la independncia, sin per la divisi del poder; i de la mateixa manera que abans anaven per la disgregaci cap a la llibertat, queien ara en la servitud. Cada terratinent era dins la seva propietat un veritable monarca; els homes que en ella habitaven, els uns vassalls, els altres serfs, un veritable poble; i era general lesclavitud i general la tirania, sense que fossin capaos de destruir-la, i ni tan sols de moderar-la, els reis, vana ombra dall que al principi foren. Com sort Europa de tan trist estat? Precisament per la reconstituci de petites nacions, ja dins, ja fora de les grans monarquies. Les principals ciutats dItlia es feren capdavanteres daltres tantes repbliques. Les dAlemanya, de Frana, dAnglaterra, a lempara del mateix poder reial, salaren, per a tot all que es referia a la seva vida interior, en Estats autnoms. A Espanya, merc a la reconquesta de la terra contra els rabs, ho foren per les cartes de poblament i els furs no noms les ciutats, sin tamb moltes viles. Les ciutats tenien en totes aquestes nacions el seu govern, les seves lleis, els seus tribunals, la seva fora pblica. Aviat a la inacci li succe el moviment, al statu quo el progrs. La indstria torn a agafar volada, el comer a posar en contacte els pobles ms allunyats. A finals de lEdat Mitjana, sorg de nou a Europa la idea dels grans Estats, de la concentraci del poder, de la unitat de
94

les nacions. Amb ella nasqu al moment labsolutisme, que ha pesat durant ms de tres segles principalment damunt els pobles de la nostra raa. On trob aleshores la llibertat un refugi? En els pobles dorigen germnic, en els quals lesperit dindependncia dels petits Estats, sostingut i fins i tot afavorit pel de la Reforma, prevalgu damunt el de la unitat que dominava els pobles llatins, esperonat pel catolicisme: a Alemanya dividida, com a lEdat Mitjana, en multitud de ducats, de principats, de regnes, que noms per a la direcci dels seus comuns interessos reconeixien un emperador i tenien una Dieta; a Holanda, que mai no fou una naci unitria, i en sortir de les urpes de Felip II constitu la Repblica de les set provncies unides; a Anglaterra, on encara avui el comtat i el municipi sn gaireb autnoms. Quan tenem aqu ms esclau el pensament i sel condemnava a viure tancat a les pgines de lEvangeli, volava all lliure per les regions de la cincia i obria un perode filosfic noms comparable amb el que a lantiga Grcia iniciaren Tales i Pitgores i tanc lescola dAlexandria. Avui mateix estan ms respectats els furs de la humanitat a les petites que a les grans nacions, a les nacions confederades que a les unitries. Rssia, la ms extensa del mn, s la ms autocrtica. All, el tsar concentra a les seves mans tots els poders: s al mateix temps emperador i papa. Cap dret poltic per als sbdits, cap garantia. No fa ni deu anys, onze milions de russos eren encara serfs. Turquia, Estat encara de molta extensi, s una altra autocrcia. Tamb all s el sold monarca i pontfex, tampoc all no t el vassall assegurats ni la seva llibertat ni els seus drets. La mateixa Frana, tot i haver estat el nou Sina de la humanitat, no ha pogut arribar encara a un ordre de coses permanent. En menys dun segle ha passat per tres repbliques, tres monarquies i dos imperis.
95

Sota cap forma de govern no ha gaudit de la veritable llibertat no de lordre que neix del simple respecte de les lleis. Pateix, si no tan freqents, s ms fondes pertorbacions que la nostra ptria. No crec necessari parlar dEspanya. De les grans nacions unitries, Itlia s sense disputa, la ms endreada i lliure; per noms per causes accidentals i passatgeres. Es form, per dir-ho aix, ahir, contra reis dspotes com el de Npols, autoritats com la del Papa, dominadors estrangers com ustria. Est, com vulgarment es diu, agafada amb pinces: la poden esquinar o si ms no posar en perill, la qesti religiosa, un canvi de situaci a Europa, la restauraci dels Borbons, iniciada a Espanya. El sentiment de la unitat i la por de tornar a caure sota el jou de labsolutisme, sigui de lEsglsia o de lestranger, contenen els partits. Qu passar quan aquesta por desaparegui? No parlar de les nacions dsia, a penes capaces dalarse contra la tirania dels seus caps, sense al ni tan sols per treures de damunt les espatlles el jou que els han posat els pobles dEuropa. Giro la mirada cap a les petites nacions i les que, tot i ser grans, no sn unes en el sentit de les fins ara esmentades. Portugal t cent vegades ms assegurada la llibertat i lordre que la nostra desventurada ptria. Blgica viu den que s naci la vida de la democrcia, i en tants anys no ha vist ni un sol dia torbada per les revolucions la pau de qu gaudeix: no ha participat mai de les sotragades poltiques que tant han fet estremir la vena Frana. Sussa ha arribat desprs de la guerra del Sonderbund als extrems lmits de la llibertat i el dret; i den daleshores, des de lany 1846, no ha vist tampoc violades les seves lleis ni per aixecaments militars ni per tumultuoses multituds. Holanda viu constitucionalment i amb la ms mplia llibertat religiosa que ha gaudit mai cap poble; Sucia i Dinamarca, sota monarquies
96

temperades per dietes; Alemanya, bressol de la Reforma i ptria del lliure examen marxa amb pas ferm cap a la democrcia i la justcia sense recrrer a les armes ni tan sols amb el rei en lluita amb el Parlament. Anglaterra s el model de les na cions lliures dins la monarquia; els Estats Units, el de les na cions lliures dins la repblica. Pel sol exercici dels drets individuals cauen all seculars abusos i es duen a terme les ms transcendentals reformes. Lopini domina els reis i les assemblees; el poble s veritablement sobir. I no difereixen noms sota del punt de vista poltic aquests dos grups de nacions. Alemanya va al capdavant dEuropa; els Estats Units, al dAmrica; aquella, ms pel seu pensament que no per la seva acci; aquests, per la seva activitat sense lmits. s Alemanya la reina del mn en filosofia, en cincies, en arts; i els Estats Units, en laplicaci dels progressos de lenteniment a les necessitats de la vida. Si sescapa a luna o a laltra naci el ceptre, sel veur sense cap mena de dubte a les mans dAnglaterra. Anglaterra participa de lactivitat dels nord-americans, que sn els seus fills, i de la fora intellectual dels germans, que sn els seus pares, sense ser ni tan realista com els uns ni tan inclinada com als altres a labstracci i lidealisme. No es pensi, tanmateix, que Alemanya deixi destar avanada en la indstria. Tamb en aix se lha reconegut superior a molts pobles dEuropa a les Exposicions de Pars i Viena. Per en la indstria, i principalment en el co mer, els dos grans rivals davui sn els Estats Units i Anglaterra, que sn en tots els mars i en tots els mercats. Sn tamb grans, pel seu comer, Holanda; per la seva indstria, Blgica; notable pel general benestar, i per la gaireb universal instrucci dels seus habitants, Sussa. El moviment de lensenyament primari ha arribat a Sussa, com a Alemanya i als Estats Units, fins al ms apartat llogaret i a les ltimes classes del poble.
97

Frana, tot i ser una de les primeres nacions, est en el material per sota dAnglaterra; en lintellectual, per sota dAlema nya. Desenvolupa brillantment i difon les idees alienes; no sost les prpies. Ha volgut, en canvi, dominar i ha dominat Europa per la seva influncia i les seves armes, i avui fins i tot aquest predomini ha perdut.

II.  Idea de la formaci de grans nacions. Esforos per la unitat dItlia i Alemanya Voldr dir aix que jo desitgi la reconstituci dels petits pobles? Respondr ms endavant la pregunta. Declaro de moment que sc decidit enemic de la formaci de grans nacions pels diversos criteris que avui prevalen a Europa. La Revoluci del 1848, que tant agit i commogu tots els pobles, don vida i cos a la teoria de les nacionalitats, fins ales hores aspiraci fora vaga, i en fu bandera de guerra. Carles Albert, rei de Sardenya, es propos de donar unitat a Itlia, i no vacill a protegir obertament Llombardia i Vencia, revoltades contra lustria, ni Parma i Mdena, que shavien aixecat contra els Borbons. Bat els austracs en diversos camps de batalla i els prengu Pescara i Pizzighettona; per, derrotat al seu torn primer a San Donato i desprs a Novara, no noms hagu de desistir de la seva empresa, sin que hagu tamb dabandonar el seu regne, abdicant la corona en favor del seu fill. Frederic Guillem de Prssia tingu el mateix intent amb relaci a Alemanya; no la mateixa decisi ni la mateixa empenta. Volgu convocar un parlament nacional, i es deix guanyar la m per una reuni a Heidelberg de representants de diversos Estats germnics. Cobejava la corona de limperi;
98

i quan lhi oferiren, vacill a agafar-la. Es neg a rebre-la, i encara ms, desprs se sab que Rssia terava amb les seves armes en les conteses dustria amb Hongria. Per el Parlament alemany shavia obert tot i amb aix a Frankfurt, i havia redactat una constituci alemanya: la idea de la unitat havia entrat, com a Itlia, a les vies de fet. Com all, fracass aqu lempresa per la covardia del rei de Prssia, per la resistncia dels altres sobirans a sotmetres a lobra del Parlament i per la reacci que es va produir a Europa a la caiguda dels italians i els hongaresos. Sencarreg el mateix Frederic Guillem dofegar en sang les protestes armades que per aquest motiu es feren dins i fora del seu regne. No es torn a parlar en molt de temps de la reconstituci de les dues nacions. La idea, tot i amb aix, anava llaurant els esperits de lun i laltre poble, i trob en tots dos a la fi homes dEstat capaos per la seva habilitat i la seva energia danar-la fent realitat: el comte de Cavour, a Itlia; el de Bismarck, a Alemanya. El de Cavour arrib a implicar Frana en favor del seu pensament i a ella degu les seves primeres victries contra lustria. El de Bismarck aconsegu dendormiscar-la; i avui s ja un fet Itlia, un altre fet Alemanya. Per, quanta sang i quantes llgrimes per arribar a aquest resultat! Tres guerres amb ustria ha costat la unitat dItlia: una sense fruit, la de lany 48; una altra per guanyar la Llombardia, la de lany 59; una altra per alliberar Vencia, la de lany 66, en qu va vncer Vctor Manuel perdent en dos combats. En la primera lluitaren els italians sols; en la segona, units amb els francesos, donaren les tremendes batalles de Magenta i Solferino; en la darrera, afavorits pels prussians, lluitaren a Lissa i Custozza. I hagu Garibaldi denvair amb els seus voluntaris les Dues Siclies i cridar en el seu auxili els exrcits del rei per expulsar de Gaeta Francesc de Npols. I
99

calgu fer fora per la fora de les armes els ducs de Parma i Mdena i ocupar els Estats del Papa. No fou menys costosa la unitat dAlemanya. El 1848 intervingu ja Prssia en les qestions dels ducats del SchleswigHolstein amb Dinamarca, prenent per motiu el principi de les nacionalitats i actuant com a instrument i bra de la Confederaci Germnica. Si fou afortunada per terra, pat per mar greus derrotes; i fins i tot per terra no aconsegu de decidir la victria al seu favor a la batalla de Flensburg, que fou la darrera. Shagu de retirar a la fi davant lactitud amenaadora de Sucia i la mediaci dAnglaterra i Rssia sense obtenir res ms que la facultat de nomenar dos dels cinc comissaris que havien de constituir a partir daleshores el govern dels ducats. El 1863 es renov la guerra. La Dieta dAlemanya es decid per la independncia del Schleswig-Holstein; i Prssia es llan de nou a la lluita amb lobjecte dafermar ms i ms la unitat de la ptria. An ara als ducats seguida dustria, que la mirava amb recel i la volia tenir com a subordinada; i tot i amb aix hagu de combatre durament i brava per arrencarlos a Dinamarca. Lhi va arrencar; i si en un principi els compart amb ustria, els posse desprs exclusivament pel tractat de Gastein, signat el 1865. Un any desprs, el 66, esclatava la guerra entre Prssia i ustria: guerra ferotge i sagnant en la qual Prssia, aliada amb Itlia, tenia la seva adversria entre dos focs. Noms a la batalla de Sadowa perderen els austracs entre morts i ferits fins a 42.000 homes; no menys de 12.000 els prussians. No parlar dels soldats que sucumbiren en els combats parcials de Podol, Nachods, Trentenau, Bugersdorf, Skalitz, Munchengraetz, Saromirz i Gitschin, ni dels que caigueren a la campanya del Mein, on lluitava Prssia amb els Estats secun100

daris dAlemanya. ustria, a tot arreu venuda i amb lenemic a les portes de Viena, hagu de capitular amb el rei Guillem sense salvar res ms que els seus propis Estats. Declar dissolta la Confederaci Germnica, sadher a la reorganitzaci que es fes dAlemanya, sexclogu de la nova naci, i es reserv noms el dret de ser consultada sobre els llaos que shaguessin destablir entre la Confederaci del Sud i la del Nord. De la del Nord fu naturalment rbitre la vencedora Prssia. Calgu, per, una altra guerra ms llarga i ms costosa per assegurar la unitat dAlemanya. Frana comenava a espantar-se de les conseqncies de la seva impremeditada poltica amb relaci a Itlia: veia ja no sense inquietud la formaci al seu voltant de tan poderoses nacions. Es preocup sobretot quan vei esvada lesperana i potser eludida la promesa de dur als marges del Rin les seves fronteres del nord-est. Sab desprs que mercs a tractats especials componien indistintament lexrcit alemany les tropes dels Estats del Sud com les del Nord, i no podia ja reprimir ni el seu despit ni la seva clera. Li mancava noms un pretext per llanar-se a la guerra. Deix passar la qesti de Luxemburg, i aprofit el fet dhaver-se intentat posar un Hohenzollern al tron dEspanya. Gran i terrible fou aquesta darrera lluita. Per a Frana, tantes batalles perdudes com entaulades; rendicions en massa dexrcits formidables; Napole, desprs del desastre de Sadan, corrent als braos del rei Guillem; Metz capitulant amb una guarnici de 100.000 homes; Pars assetjat, bombardejat i guanyat per la gana; la pau obtinguda pels francesos amb la condici de lliurar les provncies dAlscia i Lorena i tenir lenemic a les seves places fortes fins que els donessin cinc milions de francs. Calculinse ara els sacrificis dAlemanya per assolir tan brillants
101

triomfs: la naci tota en armes; les riqueses de la naci posades al servei dels exrcits; la sang de la naci vessada a torrents. Si amb aix almenys shagus tancat el perode de les guer res nascudes de la reconstituci dAlemanya i Itlia! Per no permeten de creure-ho aix ni lactitud ni el carcter de Frana. Repara les seves forces, ref els seus exrcits, aprovisiona els seus arsenals i els seus parcs i es disposa a la lluita. No s fcil que es resigni a veures burlada ni a perdre el predomini que exercia a Europa. Per no perdrel, es desfu de Llus Felip i ha fet caure el II Imperi. Es far, si aix li conv, bra del catolicisme per ferir les dues noves nacions, cosa que no seria, per cert, sorprenent, tenint en compte les seves tradicions i els seus nims. I qu! Valien el preu de tantes i tan calamitoses guerres la unitat dItlia i Alemanya?

III.  Criteris per a la formaci de grans nacions. La identitat de llengua. Les fronteres naturals Cerco el motiu de la fusi en una de les nacions que les com ponien, i no s trobar-lo racional ni legtim. Presenten molts com a tal la identitat de llengua. Per la identitat de llengua defineixen els mateixos alemanys els lmits de la seva ptria en un dels cants moderns que ms els apassionen. Per a ells, no circumscriuen la ptria les muntanyes ni els rius: la ptria sentn a tota la terra en qu es parli la llengua alema nya. Estan aleshores incompletes les dues nacions. Li manquen a Itlia part del Tirol, la costa de Dalmcia i el cant del Tesino. Li manquen a Alemanya els cantons de Berna, Basilea, Zuric i tot lorient de Sussa; lustria prpiament dita; els ducats de Salzburg, Estria, Carntia, Fril i Carniola; el lito102

ral alemany del territori de Trieste; part del Tirol amb Voralberg; el marcgraviat de Morvia i part de Silsia; una mica de Rssia. Quantes guerres seran necessries perqu Itlia i Alema nya es completin? Sussa quedar destrossada: perd fins i tot la seva capital, la ciutat de Berna. ustria estar reduda a Hon gria, Bohmia i Polnia. Ja al Parlament de Frankfurt es parl extensament de si ustria havia de formar part dAlema nya o no. Es mostraren els uns favorables perqu se la inclogus en la nova naci amb tots els seus Estats; els altres van defensar que se lexclogus. Prevalgueren els segons, a qui es qualificava desdenyosament de partidaris de la Petita Alema nya; per, qui dubta que avui somnien tots la incorporaci de larxiducat dustria? Continuen cantant que tota la terra en qu es parla la llengua alemanya, aquella s la ptria de lalemany. La identitat de llengua! Podr mai ser aquesta un principi per determinar la formaci ni la reorganitzaci dels pobles? A quins contrasentits ens portaria! Portugal estaria justament separat dEspanya: Catalunya, Valncia, les illes Balears haurien de constituir una naci independent. Entre les llenges daquestes provncies i les de Castella no hi ha de segur menys distancia que entre lalemanya i lholandesa, per exemple, o entre la castellana i la de Frana. Haurien de viure a part sobretot els bascos, la llengua dels quals no t cap afinitat ni amb les de la Pennsula ni amb les de la resta dEuropa. En canvi, haurien de venir a ser part integrant de la naci espa nyola la meitat de lAmrica del migdia, gaireb tota la del Centre i la meitat de la del Nord. Aquestes haurien de formar, com a mnim, una sola repblica. Irlanda i Esccia haurien de ser altres tantes nacions. Rssia, ustria, Turquia, descom pondres en multitud de pobles. Quantes pertorbacions per al mn! Quin planter de guerres!
103

Busquen altres el principi de la formaci de les nacions, no ja en la identitat de llengua, sin en el que anomenen les fronteres naturals. Pretenen que els pobles tenen lmits marcats per la mateixa terra: aqu per una serralada, all per un riu, ms enll per les aiges dels mars. Per no arriben per aquest criteri a menys contrasentits que els altres. Els seria dentrada difcil explicar com, sent-nos donades per la natura, no est determinada cap naci per aquestes preteses fronteres. Les nostres sn, segons ells, el mar i els Pirineus. Gaireb mai no hi ha hagut un sol poble dins daquests lmits. Tampoc nhi ha un ara. I notis b, en molts i llargs perodes ens hem ests per laltra vessant pirinenca. El Rossell ha format durant segles part dEspanya. Si, daltra banda, sn els Pirineus la frontera natural de la Pennsula, per qu no havia de poder dividir-la en dues nacions, una a Orient i altra a Occident, la serralada Ibrica? Per qu no havien de poder dividir lOccident en altres la serralada Pirinenca, la Carpetovetnica, lOretana, la Marinica, la Penibtica? Fronteres naturals sn els rius. Les conques de lEbre, del Xquer, del Segura, podrien constituir dins lEspanya Oriental fins a tres nacions; cinc a lEspanya Occidental les conques del Mio, del Duero, del Tajo, del Guadiana, del Guadalquivir, conques precisament contingudes entre les mateixes serralades que travessen dest a oest la Pennsula. Donat aquest principi, Portugal s, sense cap dubte, una de les nacions de formaci ms lgica. El Mio en el seu curs dest a oest, el Duero i el Guadiana en la seva marxa de nord a sud i loce Atlntic sn en part i podrien ser del tot les seves naturals fronteres. Ha oblidat potser Europa que ms dun cop han intentat estendre el territori de Frana fins a les ribes de lEbre? Desprs de la batalla de Leipzig, del Rin a lEbre conce104

dien les potncies a Napole si renunciava a la resta de lImperi. Podria fer observacions anlogues sobre Frana, sobre Itlia, sobre Alemanya, sobre els altres pobles. He preferit de fixar latenci del lector en Espanya, tant perqu la coneix ms com perqu s la naci que ms sembla tenir fronteres naturals. No puc comprendre per quin motiu han de viure dos pobles als vessants duna serralada, ni per qu no nha docupar un de sol els dos vessants. I encara comprenc menys per qu no shan destablir encara que sigui vint nacions a la mateixa riba dun riu. s tan arbitrari aquest principi de les fronteres naturals, que seguint-lo tant es podria dividir Europa en petites repbliques com reduir-la a dos o tres grans imperis. Sense comptar les seves immenses possessions dsia, Rssia ocupa avui ms de la meitat dEuropa. s una perptua amenaa per a la resta de les nacions del continent, un perill tal que principalment per conjurar-lo fortific Llus Felip Pars i promogu Llus Napole la guerra de Crimea. A Europa no pot tenir, tanmateix, fronteres ms ben marcades per la natura: al nord, loce Glacial rtic; a lorient, la ser ralada dels Urals, el riu Ural i el mar Caspi; al Sud, el Caucas i el mar Negre; a loccident, el mar Bltic, el golf de Btnia i el riu Tornea, que la separa de Sucia. No sn convencionals les seves fronteres sin a la part sud-oest, en els seus confins amb Prssia, ustria i Turquia; i podria molt b, prevalentse daquesta mateixa teoria que combato, avanar fins a la serralada dels Carpats i els Balcans i apoderar-se de Constantinoble. Observis ara, com de passada, que perqu gua nys Frana les seves fronteres naturals, perqu les tingus al Rin des del punt que li manca la serralada dels Alps, hauria dagafar una bona part dAlemanya, tota Blgica i la meitat dHolanda.
105

IV.  El criteri histric. Les nacions en general. Espanya. Frana. Anglaterra No menys errats van aquells que cerquen en la histria el principal determinant de les nacionalitats. Res no hi hagu potser de tan inestable ni moveds com la composici de les nacions dEuropa. Obra de la violncia han estat gaireb sempre les grans reunions de pobles; per la violncia han nascut, per la violncia shan conservat i per la violncia shan dissolt. Ni Grcia, ni Itlia, ni Frana, ni Anglaterra no formaren un sol cos fins que van caure sota el jou de Roma. I fins i tot aleshores no foren nacions, sin provncies: de primer colnies de la gran Repblica, desprs membres del gran Imperi. Els pobles del nord romangueren, com he dit, dividits i subdividits. Fins i tot desprs dhaver envat aquests el migdia dEuropa, foren ben lluny les provncies romanes de constituir nacions. Les espantoses lluites dels uns contra els altres i la resistncia que a tots oposaven les restes del moribund Imperi tingueren agitats i confusos durant ms de dos segles els pobles dEuropa. A principis del segle vii, per exemple, manaven encara els visigots en una part de Frana, a lantiga Aquitnia; i eren lluny de dominar la nostra Pennsula dels Pirineus a lEstret. Els rabs i el feudalisme tornaren aviat a dividir les nacions. Hem indicat ja el que succe a Espanya. A Espanya sanaren reorganitzant petits regnes a mesura que sanava reconquerint el terreny contra els musulmans. Els mateixos musulmans esquinaren el califat de Crdova i el dividiren en emirats independents. No hi hagu aqu ni una sola naci fins a lany 1580; seixanta anys desprs ja hi havia les dara: Portugal i Espanya. Frana pat encara ms dilaceracions que la nostra ptria. Sota els monarques merovingis, estigu distribuda en quatre
106

regnes: Austrsia, Neustria, Borgonya, Aquitnia; sota els carolingis, en uns vuitanta comtats, que anaren a poc a poc emancipant-se de la Corona; amb ladveniment dels Capets, en seixanta-un feus, que depenien del rei noms de nom; sota el govern de Llus VI, en Estats del domini reial i Estats autnoms. Els Estats del rei es trobaven reduts sota els darrers carolingis als territoris de Laons, de Reims i de Compigne; Hug Capet els afeg lany 987 el ducat de Frncia, que comprenia el comtat de Pars i lOrleanat. Fins a lltim ter del segle xviii no fou incorporat a la Corona lltim dels Estats independents. Ho foren tots per pacte, per herncia? La majoria, per conquesta. Frana, durant lEdat Mitjana i encara durant els tres primers segles de la Moderna, no va constituir una sola naci sin en dos brevssims perodes: en els quatre ltims anys del regnat de Clodoveu i sota Carlemany i Llus el Piets des de lany 771 al 817. La naci anglesa s antiga; per la Gran Bretanya s tamb moderna. Esccia no estigu definitivament unida a Anglaterra fins lany 1603, quan Jacob VI, que la manava, es va cenyir per propi dret de successi la corona dels Tudor. Conserv encara durant ms de cent anys la seva administraci, el seu Parlament i les seves lleis: no es fongueren en un els dos pobles fins al 1707. Irlanda fou conquerida. Al segle xii se napoder duna part Enric II dAnglaterra: Joan, fill dEn ric, fou el primer virrei dIrlanda. Els irlandesos que romangueren lliures resistiren durant segles. No cediren als anglesos ni tan sols desprs de venut i mort Eduard Bruce, a qui havien proclamat rei a Dundalik i amb qui es bateren heroicament. Succea aix al segle xiv, el 1318: continuaren lluitant fins a lany 1603, fins al segle xvii. Dominada ja, quantes vegades no ha intentat Irlanda espolsar-se el jou! Ha estat un constant motiu de pertorbaci per a Anglaterra, i
107

Anglaterra per a ella un autntic flagell. s proverbial la misria dIrlanda. Cadascun dels tres regnes de la Gran Bretanya estigu, daltra banda, dividit en daltres durant els primers segles de lEdat Mitjana. Quatre establiren els saxons a Anglaterra a mitjan segle v; tres al segle vi els angles. Dos nhi havia des de lexpulsi dels romans a Esccia: el dels escots i el dels pictes. Cinc almenys a Irlanda. Els set regnes dAnglaterra no es refongueren en un fins al segle ix, en qu els va acostar el valor i les altes qualitats del rei sax Egbert. Es refongueren en el mateix segle els dEsccia per haver-se reunit les dues corones al cap de Kenneth II. Trigaren ms temps a formar un sol cos els dIrlanda. Brien Boron, rei de Mnster, era a comenaments del segle xi amo de la major part de lilla. La invasi dels anglesos mantingu dividida Irlanda en dos pobles per altres sis segles. Hi va haver en tots tres regnes, principalment a Anglaterra, les tendncies a la disgregaci produdes pel sistema feudal que hi introduren els normands.

V. El criteri histric. Itlia I qu hem de dir daquelles mateixes Itlia i Alemanya que tant han trasbalsat i ensangonat Europa per constituir-se en nacions? Ser aqu una mica ms extens. Comencis per observar que triga a venir inclosa sota el nom dItlia gran part de lactual territori. LItlia primitiva tenia al nord per frontera no els Alps, sin els Apenins. Totes les planes entre aquestes dues serralades i els Abruos constituen la Gllia Cisalpina, la ptria daquells terribles gals que tantes vegades portaren la por al cor de Roma i que per ma108

tar-la no dubtaren a unir les seves armes a les dAnnbal. Les crestes dels Apenins i el marge esquerre del Rubic, avui riu Pisatello, eren aleshores els lmits septentrionals dItlia. Perqu era el Rubic el pas de les Gllies a Itlia no podien els generals romans travessar-lo amb els seus exrcits, i nhi hagu prou que ho fes Csar perqu sel considers en oberta rebelli contra la Repblica. Lespai entre Sinigaglia i Rmini no pass a formar part dItlia fins un segle abans de Crist; la vall del Po, fins pocs anys abans de la nova era. I en veritat que daquesta manera es podrien considerar fronteres naturals dItlia tant els Apenins com els Alps: tan relatiu i arbitrari s aix de les fronteres naturals. August fou el primer que estengu Itlia als Alps i la divid en onze regions. No ocupava per cert una sola raa ni un sol poble la primitiva Itlia. Mommsen, basant-se en la filologia, descobreix a la regi tres races: la dels iapigis, la dels etruscos i la dels italiotes. La dels italiotes es divid, segons ell, en dues grans branques formades luna pels llatins, laltra pels umbris, dels quals derivaven, entre altres pobles, els marses i els samnites. En els primers temps histrics, an aviat a ajuntar-se amb aquestes races la dels hellens, que fundaren a Itlia tal nombre de colnies que es donava a gran part de la del migdia el nom de Magna Grcia. Ni deixaren tampoc daugmentar els fenicis i els celtes les races itliques. Tinguis en compte que no parlo de la Gllia Cisalpina. Les nacions independents que hi havia a la veritable Itlia encara al segle iv abans de Crist eren nombrosssimes. Des tacaven entre totes el Laci, lEtrria i el Samni, que es disputaren llarg temps la supremacia i tingueren durant segles inde cisa la victria. Tres-cents anys de guerra, com he dit, necessit Roma per sotmetre les tres i les altres que hi havia a Itlia. Sense comptar els petits pobles, hi havia aleshores a
109

Itlia, a ms del Laci, lEtrria i el Samni, lUmbria, el Pic, els Sabins, lAplia, la Campnia, la Lucnia, la Calbria, els Abruos, Siclia, Sardenya i Crsega. Es trobaven aquestes nacions formades per daltres que havien unit b la federaci, b la conquesta. Tals eren dins el Laci els eques, els volscs i els hrnics; a lUmbria, els sennons; al Pic, els pelignes i els marses, etc. No parlo tampoc de la Gllia Cisalpina, dividida en Transpadana i Cispadana i ocupada per una muni de pobles, els principals Ligria i Vencia. Constitu a la fi Itlia un sol poble; per com el formaren les altres regions conquerides per Roma. Itlia fou, ni ms ni menys que Frana i Espanya, una provncia de la gran Repblica. No ho creuen aix tots els historiadors. Suposen alguns que Roma la mir duna manera ben diferent i la consider com a part i extensi de si mateixa; per no permeten de creure-ho loposici del Senat a concedir-li els drets de ciutadania, la sagnant lluita que sota el nom de guerra social shagu de sostenir per atorgar-los-hi, el fet de continuar-la sortejant fins i tot desprs de la guerra per saber quin pretor havia de manar-la i el dhaver designat August en les guerres civils que precediren el seu imperi cabalment dotze ciutats dItlia per a colnies i recompensa dels seus veterans. Les altres provncies obtingueren tamb, tot i que ms tard, els drets poltics de la metrpoli. Durant dEdat Mitjana, Itlia no fou naci sin sota el regnat dOdoacre i el dels ostrogots, des de lany 476 fins al 533, uns cinquanta-set anys. Del 533 al 568 estigu en poder dels grecs, i no fou ms que una provncia de limperi dOrient. El 568, envada pels llombards, sesmicol. Els llombards la dominaren durant ms de dos segles, per no tota. El seu regne sestenia dels Alps als Apenins, i baixava pels vessants occidentals daquesta serralada fins a prop de Roma. Abastava
110

al Migdia part del que ha estat desprs regne de Npols; per aquestes terres, com allunyades i separades del centre per les daltres pobles, constituen un ducat gaireb autnom, el de Benevento. A les fronteres del regne llombard comenava lItlia grega, que governava des de Ravenna un exarca en nom dels emperadors de Constantinoble. La formaven les costes septentrionals i occidentals de lAdritic, els ducats de Npols i Roma i les platges de la Ligria, avui golf de Gnova. Hi havia a ms a Itlia una repblica, la de Vencia. Al segle viii, lany 726, existia ja un altre Estat independent. Roma, a conseqncia del furor iconoclasta de Lle II, shavia emancipat de Constantinoble i shavia erigit en una quasi repblica sota la protecci dels papes. Es vei poc desprs amenaada pels llombards, que acabaven dapoderar-se de gran part de lItlia grega, i els papes invocaren lauxili dels francs. Amb els francs qued Itlia ms dividida. Arrabass Carlemany als llombards gran part del que hi posseen, per no el ducat de Benevento, que noms pogu reduir a la condici de tributari. No conquer tampoc les ciutats situades a les costes del Migdia. Hi va haver aix a Itlia un regne franc, un ducat llombard, un Estat rom ja no del tot independent, la repblica de Vencia i, tot i que ms reduda que abans, una Itlia grega. Els papes manaven no noms a Roma, sin tamb a les costes de lAdritic; per reconeixent com a sobir Carlemany, el qual els havia cedit el domini til daquesta considerable part del territori. s cert que aquestes divisions eren si ms no en part filles de causes estranyes a la voluntat dels habitants; per no van trigar els successos a demostrar que el sentiment antiunitari era al cor de la mateixa Itlia. Dominaren en ella els carolingis fins lany 888. Sota la feble autoritat de la majoria daquells reis, els feus, dorigen llombard, sanaren a poc a poc emanci111

pant, fins a tal punt que al final no depenien ms que nominalment de la Corona. Aix, en produir-se el destronament de Carles el Gros esclataren llargues guerres civils, provocades principalment per Berenger, marqus de Frili, i Guido, que ho era lEspoleto, prnceps que aspiraven a ser, i foren, reis dItlia. Aquestes guerres, complicades amb les irrupcions dels hongaresos i els sarrans, agreujades per la tirania dels vencedors, continuades pels fills dels primers contendents, dilatades fins a mitjan segle x, portaren els italians a lextrem de cercar un escut en Ot el Gran, emperador dAlemanya, que dantuvi es ceny la corona de Llombardia. Tres cops baix Ot a Itlia: el 945, el 961 i el 971; lltim era ja senyor de totes les que havien estat possessions llombardes. Hi havia aleshores a Itlia, duna banda, la monarquia dOt el Gran i la Repblica de Roma; daltra, el ducat de Be nevento i el principat de Salerno; daltra, Vencia; daltra, les possessions de limperi dOrient, entre les quals estaven enclavades les ja establertes i florents repbliques de Gaeta, Npols i Amalfi. Reconeixien encara aquestes la sobirania dels emperadors de Constantinoble, com la de Roma lauto ritat dels dAlemanya, per sense que per aix deixessin de governar-se per lleis prpies. Es formaren aviat, a imitaci seva, altres repbliques. Sota el mateix regnat dels Otons, que dur noms fins lany 1002, sorgiren i sorganitzaren les de Pisa i Gnova. Contriburen a fomentar lesperit dindependn cia a les ciutats els mateixos emperadors, els quals els concediren amplis furs municipals per tal de fer-les servir com a contraps del feudalisme i tenir-les ms disposades a repellir els sarrans i els hongaresos. Extingida la famlia dels Otons, hi hagu gran confusi a Itlia i es multiplicaren les repbliques. Noms a la Llombardia, sestabliren les de Mil, Como,
112

Novara, Pavia, Lodi, Cremona i Brgam. La tendncia a la divisi era tal que Crema, no ja ciutat, sin vila o poble dependent de Cremona, volgu ser tamb autnoma, i ho aconsegu aliant-se amb els milanesos. Cresqu dia a dia el nombre de les repbliques, i els pobles que no ho eren constituen tamb Estats autnoms sota el nom de comtats, marquesats, ducats o principats. Totes aquestes repbliques, lluny destar unides per llaos poltics, eren rivals i es feien sovint la guerra. Lluitaven entre si Gnova i Pisa, Mil i Pavia, Como i Mil, Mil i Lodi, Crema, Mil i Cremona. Noms la guerra entre Como i Mil ja va durar deu anys. Es confederaven alguna vegada aquells petits Estats, per noms per a la defensa comuna, quan no per a la seva prpia runa. En la guerra de Como, es posaren al costat de Mil gaireb totes les altres repbliques de Llombardia. Es reproduren a lItlia de lEdat Mitjana les eternes i sagnants discrdies de les ciutats de lantiga Grcia. Es duia a terme, mentre tot aix succea, cert moviment de concentraci al sud de la mateixa Itlia; per no perqu ho volguessin els italians, sin per les armes dun poble estranger. Damunt les runes de les repbliques de Gaeta, Npols i Amalfi estaven fundant els normands el regne de Siclia. A mitjan segle xii, sucumbiren les repbliques de Llombardia a les armes de Frederic Barba-roja, el qual, desitjs de reivindicar lautoritat que li donaven els seus nombrosos drets hereditaris, baix a Itlia amb exrcits ms nombrosos i brillants que els dels seus antecessors. Present Mil una resistncia heroica; tant, que lemperador, el 1155, shagu de reti rar sense conquerir-la, i el 1162 hi entr noms desprs de tres anys de lluita, malgrat els seus 100.000 soldats dinfanteria i 15.000 cavalls; per caigu a la fi, i amb ella la llibertat i la independncia de la comarca. Es restabl per aix la unitat
113

dItlia? Ni les victries de Barba-roja ni les resolucions de les assemblees de Roncaglia i el campament de Bolnia, encaminades totes a menyscabar el poder de les ciutats i augmentar el dels emperadors, no pogueren contenir sin per un temps el moviment de disgregaci dels anteriors segles. Quedaren dempeus Vencia, Gnova i Pisa; i les dissoltes re pbliques cobraren nova vida i major mpetu a la lliga llom barda. Lopressi comuna acost aleshores ciutats que sodia ven a mort; i fins i tot aquelles que per perjudicar els seus rivals havien donat suport a Barba-roja no vacillaren a confederarse amb les ahir enemigues. Verona, Vicenza, Pdua, Treviso, foren les primeres a concertar-se per trencar el jou: a penes havien pres part en la passada guerra i estaven, tanmateix, sotmeses com les altres a dures vexacions. El 1167 tornaven a tenir Barba-roja a Itlia, quan convocaren les altres ciutats a una dieta que shavia de celebrar al monestir de Puntido, entre Mil i Brgam. Acudiren a la crida Cremona, Brgam, Brescia, Mntua, Ferrara i alguns milanesos que frisaven per veure restaurada la seva ptria. Saliaren all totes per vint anys, jurant de socrrer-se contra aquell que ataqus les seves llibertats i indemnitzar-se els perjudicis que patissin per defensar-les. Entr a la lliga Vencia, i poc desprs dhaver els aliats pres Lodi per la fora de les armes hi entraren tamb Plasncia, Parma, Mdena i Bolnia. Barba-roja, sentint-se feble per atacar-les de front, desprs duna guerra descaramus ses, torn a passar els Alps. Safanyaren aleshores a formar part de la lliga Novara, Vercelli, Como, Asti, Tortona i fins i tot alguns feudataris de lImperi. Aquesta aleshores formidable lliga fou la que, fundant la ciutat dAexandria a la confluncia del Tanaro i la Bormida, rebutjant dels murs daquesta plaa Barba-roja i batent-lo a Lignano, assegura en primer lloc per la treva de Vencia i
114

desprs per la pau de Constana, signada el 1183, la vida i la independncia no noms de les seves repbliques, sin tamb de totes les dItlia. Lemperador, pel tractat de Constana, ced a totes les ciutats de la Lliga, i tamb a daltres que els don per aliades, entre elles Pavia i Gnova, totes les regalies que li corresponguessin i hagus adquirit per la prescripci i per ls, assegurant-los el dret descollir els magistrats, exercir la jurisdicci civil i criminal, fortificar-se i formar exrcits. Qu valien ja els insignificants actes de sobirania que sobre elles es reservava? Treballaren, com es veu, els italians, no per unir-se en cos de naci, sin per dividir-se; i si ara i ms tard es confederaren, fou per sostenir lautonomia de les petites repbliques. Les seves ciutats, duna banda, i els barons, de laltra, mantingueren Itlia durant lEdat Mitjana dividida en una muni de pobles. Els llaos que els unien a limperi eren a ms fora febles; i fins i tot aquests van desaparixer desprs de violentes i llargues lluites entre els gibellins i els gelfs. Se celebraren durant segles a Roncaglia les ja esmentades assemblees generals, per amb escassssima influncia sobre aquestes redudes nacions. Com fa observar Sismondi, si amb elles es congregava Itlia, amb elles es dissolia. Per a la vida dItlia, servien encara menys que no serv per a Grcia el Consell dels Amfictions en la seva poca de decadncia. Com aquest Consell, anaren caient en dess i desaparegueren: les convocades per Barba-roja foren les darreres. No parlar ara de les vicissituds per les quals passaren aquestes i altres repbliques nascudes ms tard, com les de Luca, Siena i Florncia, ni de les freqents agregacions i disgregacions que patiren amb els principats que les voltaren, ni de les mudances que es produren al regne de Siclia, fundat pels normands. Fou tampoc Itlia una naci a la caiguda de
115

les repbliques? Camp de batalla primer de les cases dAnjou i dArag, desprs de les de Frana i Espanya i ms tard de les de Borb i Este, ha estat sempre no una naci, sin un grup de nacions. Abans de les campanyes de Bonaparte, hi havia a Itlia el regne de Sardenya, el ducat de Mdena, el de Parma, el de Toscana, els Estats de lEsglsia, el regne de Npols i dues repbliques que havien aconseguit de sobreviure a la general runa: la de Gnova i la de Vencia. El mateix Bonaparte ni durant la Repblica ni durant lImperi no va fer dItlia un sol cos. El 1801, incorpor a Frana la Savoia i el Piemont, form amb el Milanesat la repblica Cisalpina, Ced a ustria Vencia a canvi de la Llombardia, cre el regne dEtrria, respect el de Npols, el de Sardenya i els Estats de lEsglsia. El 1805, desprs de la batalla dAusterlitz, un mit janant el tractat de Presburg Vencia a la repblica Cisalpina i la transform en regne dItlia, afeg al seu imperi lEstat de Gnova i arrenc a Ferran IV el de Npols, deixant-li noms lilla de Siclia. El 1808 i el 1809, augment limperi amb Etrria, el Tirol Meridional i els Estats del Papa. I encara deix dins aquests ja estrets regnes altres de ms reduts, com el principat de Luca i de Piombino, que regal a la seva germana Elisa. Els tractats de Viena, finalment, no donaren major unitat a Itlia. El Papa recuper els seus Estats; el rei de Sardenya, el Piemont, Savoia i Nia amb Gnova; ustria, Llombardia i Vencia; Ferran IV, Npols. Compt a ms Itlia quatre ducats: el de Toscana, el de Mdena, el de Parma, el de Luca. s, desprs daix, possible cercar en la histria lactual Itlia? Npols i Siclia han viscut independents de la resta de la Pennsula ni ms mi menys que vuit segles, fins als nostres mateixos dies, fins a lany 1861. Vencia ho ha estat des del 697 fins al 1797, en qu va ser cedida a ustria pel tractat de
116

Campo Formio. Gnova, des del segle x fins al 1805. No eren aquests perodes prou llargs com per formar daquests Estats veritables nacions?

VI. El criteri histric. Alemanya Fixem-nos en la naci alemanya. Pel que llegeixo a Tcit, no sn avui els seus lmits els de lantiga Germnia. Tenia aquesta per fronteres, al migdia el Rin i el Danubi; a orient, la serralada dels Carpats i boscos sense nom; al nord i a occident, el mar Bltic; baixa avui aquella ms enll del Danubi i el Rin i no arriba ni de bon tros als Carpats. Qui ocupava lantiga Germnia? Segons el mateix Tcit, una raa autctona, dividida en una muni de pobles independents, que es distingien per la diversitat de les seves institucions, les seves lleis i els seus costums. Cita el gran historiador, entre altres gents, els bataus, que poblaven en el seu temps lilla del Rin i una estreta franja de les ribes del mateix riu; els cats, establerts a lentrada de la selva Hircnia i que eren entre els brbars els nics que sabien fer la guerra; els tuters, que vivien a les ribes del Rin i eren els ms destres muntant i lluitant a cavall; els frisons, que sestenien al llarg del mateix riu fins al mar del Nord; els caucs, que des de la costa es ficaven terra endins i corrien per les fronteres daquells pobles fins trobar les dels cats i els caucs i havien fet la pau fluixos i covards; els temuts cimbris, que des de les platges de loce, on habitaven, havien baixat feia ms de dos segles a Itlia i Espanya, portat el ter ror a Roma i engrandit per les seves derrotes el nom de M rius; els sueus, grup de pobles de la Germnia central, els uns adoradors dHerta, la mare terra, els altres dun du a qui sacrificaven vctimes humanes en un bosc consagrat per un
117

terror tradicional i pels ritus dels seus ancestres; els hermundurs, els nariscs, els marcomans, els cuades, que estaven assentats a la vora del Danubi, i alguns, els cuades i marcomans, havien estat governats per reis de les nobles nissagues de Marobood i Tder; els marsignes, els gotins, els osis, els burs, que eren ms al nord i ja eren barreja daltres nacions; els ligis, un altre grup de ciutats, entre les quals destacava la dels aris, que per la ferocitat del seu rostre i laspecte lgubre de les seves armadures provocaven espant en lenemic; els suions, finalment, que vivien, segons ell, al mateix oce, probablement a les illes de la badia de Pomernia. All, com a Espanya, constitua gaireb cada ciutat, b una repblica, b un regne. De Tcit al segle v havien patit aquests pobles, sense cap dubte, profundes transformacions. Trobarem en aquell segle els uns distributs en grans grups: alemanys, francs, bavaresos, frisis, saxons; els altres com separats del seu antic tronc i vivint independents. Tals foren, per exemple, els llombards, en qui no veia Tcit sin una branca dels sueus. Fos com fos, la divisi continuava: Germnia continuava sent estatge de diverses nacions que, lluny de tenir llaos poltics, es miraven amb recel i es feien sovint la guerra. No arribaren els germans a reconixer una autoritat comuna fins que els la va imposar Carlemany. I encara, mort aquest, la perderen, tot i que no per gaire temps. Ot el Gran va consolidar al segle x lobra de Carlemany, i va quedar definitivament establert lImperi dAlemanya. Alemanya no per aix deixava destar dividida en Estats que gaudien de vida prpia. Tenien aquests Estats les seves cases o dinasties regnants, les seves institucions especials, les seves lleis; i no era estrany que envassin el territori dels seus vens i fins i tot portessin a altres nacions les seves armes.
118

Abans i desprs dOt hi havia a Alemanya sis grans ducats: el de Saxnia, el de Baviera, el de Subia, el de Francnia, el de Lorena i el de Turngia; a ms, arquebisbats, que eren altres tants regnes, entre ells, el de Magncia i el de Colnia; a ms, considerable nombre de petits feus. Limperi era tan sols la suprema autoritat de tots aquests Estats, autoritat de gran fora quan lexercia un Ot, un Barba-roja, un Carles V, per la major part del temps impotent. Detallar ara les agregacions i disgregacions que aquests Estats experimentaren des del segle x fins als nostres dies, els que desaparegueren i els que de nou es crearen, les diverses formes que tingueren, les mil i una vicissituds per les quals van passar, seria tasca llarga i enutjosa. Agafar a latzar un o dos daquests Estats i en far rpidament la historia. Saxnia era en un principi, en temps dOt, un ducat extens situat al nord-oest, que corria pel nord del riu Lippe des de les ribes de lErms fins a ms enll de les de lElba, i sestenia cap al Septentri a la riba de lEyder i al mar Bltic. Tingu per sobirans, mentre subsist el ducat, primer la casa de Billung, desprs la de Suplinburg, ms tard la dels Gelfs. Al segle x es va engrandir amb les marques de Msnia i Brandeburg, i a lxi ocupava ja el Mecklemburg i la Pomernia. Al xii va comenar per dividir-se en dos ducats i, encara que va aconseguir de recuperar la unitat, la va perdre de nou i es va esmicolar fins al punt de descompondres en prop de vint feus. Renasqu el 1180 el ducat, per escs i pobre, redut tan sols als territoris de Wittemberga i Lauemburg, per damunt de lElba. Tingu aleshores per prnceps la casa dAscani, la qual, en dividir-se vuitanta anys desprs en dues lnies, esquin encara en dos tan miserable Estat. Aix va continuar fins al segle xv, quan, en entrar a posseir Wittemberga la casa
119

de Wettin, saugment el ducat amb la Msnia, la Turngia. Coburg i el palatinat de Saxnia, que venia formant Estat a part des de temps dels Carolingis. El ducat de Lauemburg va continuar com a autnom. No parlar ara dels cercles de la Saxnia Alta i la Baixa, dos dels deu en qu un segle ms tard es divid lImperi. Aquests cercles no eren sin grups dEstats. Ni ms ni menys que de vint-i-dos Estats es componia el de la Saxnia Alta. El de la Baixa incloa, entre daltres, els dos ducats de Mecklemburg, els dos del Holstein, el de Lauemburg i les ciutats de Lubeck i Bremen, tamb Estats. El ducat de Saxnia estava aleshores novament partit en dos per haver-se bifurcat la casa de Wettin en dues branques: la dErnest i la dAlbert. Aquestes dues branques, tanmateix, primer lErnestina i desprs lAlbertina, anaren eixamplant el ducat fins a portar-los als lmits que t avui el regne del mateix nom, situat no ja al nord-oest com el primer ducat, sin al centre dAlemanya. Foren mudances aquestes? En podia haver de ms gran que el fet de passar el ducat de loccident al centre? Baviera no pat tampoc poques vicissituds. A ladveniment dOt el Gran havia estat ja regne i ducat: regne sota els descendents de Carlemany, ducat sota el marcgravi Arnoul, fill de Luit pold. Com a regne, havia estat vastssim: abraava, a ms dels seus propis dominis, la Carntia, la Carniola, lstria, el Fril, lantiga Pannnia, la Morvia i Bohmia. Qued reduda com a ducat a estrets lmits, i puj i baix com Saxnia. El 1180 caigu en poder dels successors dArnoul desprs dhaver estat governada per altres quatre famlies: cresqu aleshores considerablement. A la mort dOt lIllustre fou dividida en Baviera Alta i Baixa. El 1312 recuper la seva unitat i guany el Tirol, Islndia, Holanda, Brandenburg. Se la repartiren des120

prs els fills de Llus III, qui ms havia fet per engrandir-la, i no torn a formar un sol cos fins a lany 1507. No experiment ja canvis dimportncia aquell segle, per s en el xviii, en qu guany per lespasa de Carles Albert Bohmia i ustria. Conquestes, tanmateix, efmeres! Les perd Carles Albert juntament amb el seu ducat, i no va ser poc el que hagu de fer el seu fill per recuperar no ja el fruit de les conquestes, sin Baviera. Baviera disminu encara per la pau de Lunneville i cresqu per la protecci de Bonaparte abans darribar a ser el que s des del 1806, un dels ms extensos regnes dAlemanya. A causa daquestes freqents agregacions i disgregacions que es produeixen tant en els altres pobles com en els de Saxnia i Baviera, ha estat sempre per als alemanys extremadament moveds el sl de la ptria. Seria llarga la simple enumeraci dels que han existit per ms o menys temps en aquella terra des de lextinci dels Carolingis. Regnes, principats, ducats, comtats, landgraviats, marcgraviats, arquebisbats, bisbats, feus i sotsfeus de tota mena, ciutats imperials o lliures. Fins i tot en aquest segle, abans de comenada la tasca de la unitat, constituen quatre regnes, cinc grans ducats, sis ducats i dinou principats la Confederaci Germnica. On sn, pregunto, els signes histrics de la unitat alema nya? La tendncia a la divisi s tan marcada aqu com a Itlia; les guerres de poble a poble, tant o ms freqents; les fronteres de cada Estat, tan vagues i fugisseres. s veritat que durant segles hi va haver a Alemanya emperadors; per no ho s menys que gaireb mai no pogueren contenir aquell esperit de divisi, ni impedir aquelles guerres, ni determinar aquelles fronteres. No pogueren mai dictar lleis per a tots els Estats, ni tan sols regularitzar lexercici del seu propi poder poltic. Afegeixis a aix que formen avui part dAlemanya
121

pobles que mai no la formaren, i deixen de ser-ho extenses comarques que ho foren per segles.

VII.  El criteri histric. Holanda. Blgica. Escandinvia. Rssia Per la histria tampoc no es podran determinar segurament millor les altres nacions dEuropa. Holanda fou considerada durant tota lantiguitat com a part de Germnia: en ella hi havia els frisis i els brcters, i principalment els bataus. Unida mentre visqu subjugada, b pels romans, b pels francs, es divid com els altres pobles del continent en Estats autnoms tan bon punt lhi va permetre la feblesa dels successors de Carlemany. Tingu comtes a lHolanda prpiament dita, bisbes sobirans a Utrecht, ducs a Gueldre, senyors a Frsia i Brabant. Torn a formar cos al segle xv; per no per la seva voluntat, sin per la dels ducs de Borgonya, que lincorporaren als seus vastos dominis. Pass desprs de la casa de Borgonya a la dustria, de la dustria a la dEspanya; i va haver de vessar rius de sang per fer-se independent. Es constitu en aconseguir-ho en repblica federal, no en Estat unitari. No fou Estat unitari fins que la convertiren en monarquia, primer Napole, desprs les potncies subscriptores del tractat de Viena, que la reuniren a Blgica i crearen amb les dues nacions el regne dels Pasos Baixos. Quins eren els veritables lmits dHolanda? Blgica o Frana? Holanda entendria probablement que hauria de tenir-los a Frana, quan tan cara fu pagar a Blgica la independncia. I realment ni per la natura, ni per la diversitat de llenges, ni per la mateixa histria, no sexplica la separaci dels dos pobles. La capital de Blgica s a Brabant, que fou part dHolanda.
122

Per cap dels criteris adoptats per definir les nacions, no podria realment constituir-ne una el poble belga. Mai no fou Blgica mestressa de si mateixa. Desprs dhaver passat per la dominaci dels romans i els francs, avui form part dustria, dem de Lotarngia, un altre dia de la Baixa Lorena. Quan aquesta es fraccion, fraccionada fou a ser feudatria de lImperi; quan aquesta es torn a reunir en mans dels ducs de Borgonya, borgonyona fou, i com a tal entr en els dominis de la casa dustria. De la casa dustria vingu a la dEspa nya, de la dEspanya torn a la dustria, i no deix ja de ser austraca sin per ser francesa o holandesa. En qu la separa, daltra banda, la naturalesa ni de Frana ni dHolanda? En llengua s meitat francesa, meitat flamenca. Per hi ha en aquella mateixa part dEuropa altres nacions que semblen formades per la natura, i sota el punt de vista histric ofereixen les mateixes dificultats. Em refereixo a lEscandinvia; s a dir, Dinamarca, Sucia i Noruega. Dinamarca s una pennsula entre el mar Bltic i el del Nord, la base de la qual es troba entre les boques del riu Drave i les de lElba; Sucia i Noruega, una altra pennsula entre el golf de Btnia, loce Atlntic i lrtic, la base de la qual, tot i que no tan ben determinada com la de Dinamarca, ho est gaireb del tot per lembocadura del riu Tortea i la del Tana. Es presenten aquestes dues pennsules com destinades a formar un sol cos, no ja noms entre elles, sin tamb amb la de Finlndia, fronterera de la de Sucia i Noruega. Alguna vegada les trobem reunides en la histria; per, per quant poc temps! Ho estigueren noms des del 1397 fins al 1523; i encara dins daquest perode, Sucia, que veia la uni com un jou, lluit repetidament per trencar-la i arrib a aconseguir-ho el 1448. El pacte de Calmar, en el qual es basava aquesta uni, es va haver de renovar ni ms ni menys que els anys 1454, 1465 i
123

1520, sense que aix pogus impedir que es trenqus tres anys ms tard. Sucia i Noruega ni tan sols no han format una sola naci. No lhan formada sin mentre dur la uni de Calmar, i ara, en aquest segle, des del 1813, en qu Napole regal Noruega a Sucia com a pagament pels serveis prestats a Frana. Noruega, i s ms, desprs de trencat el pacte de Calmar, continu incorporada a Dinamarca, de mans de la qual no ha sortit sin per caure en les de Sucia. Ja dividida en petits Estats, ja constituda en regne sota el ceptre de diverses dinasties, havia viscut tanmateix, del segle ix al xiv amb total independncia. I qu! Li negava potser la natura motius per estar separada de Sucia? Corre entre els dos pobles una de les ms altes serralades dEuropa, la serralada Escandinava, de cims coberts de gels eterns. He dit ja que fcilment que es troben, per disgregar nacions, fronteres naturals a dins de les que es podria agafar per unir-les. En canvi, Sucia sestengu durant ms de sis segles a tota la pennsula de Finlndia, la qual potser no hauria perdut si lany 1792 no shagus entestat Gustau IV en una guerra veritablement insensata amb Frana i Rssia. I posse, encara que per molt menys temps, Estnia i Livnia, provncies russes del mar Bltic; part de Pomernia, els ducats de Bremen i Verden i les boques de lOder, avui prussianes; i fins i tot regions de Dinamarca. Dinamarca, lluny de viure en pau amb Sucia, hi estigu en lluita. Orgullosa amb les seves antigues conquestes, volgu tenir-la als seus peus, i li fu sentir per llargs segles el pes de la seva grandesa. Della i de Noruega eren aquells terribles normands que al segle ix havien assolat Frana, Alemanya i Espanya i havien conquerit gaireb tota Anglaterra. Aquesta lhavien reduda per segona vegada en el segle xi i lhavien
124

dominada prop de trenta anys. Tot i que sota la dinastia dels Estritides havia passat Dinamarca a ser feu dAlemanya, recuperada aviat la seva independncia, havia adquirit al segle xii lilla de Rugen, Eslavnia i Mecklemburg; al xiii, Pomernia i Estnia. Per la uni de Calmar, no volgu ser ja la companya, sin la senyora de Sucia i Noruega. s per aix que el pacte es trenc tan aviat. Per, tot i trencat, quina no fou la prepotncia de Dinamarca damunt tota lEscandinvia! Es qued, com he dit, amb Noruega, i a ms amb cinc provncies martimes de Sucia, provncies que Sucia no recuper fins lany 1660. Dominava ja aleshores Holstein, tot larxiplag del mateix nom. La Guerra dels Trenta Anys fou el comenament i la causa de la decadncia de Dinamarca. Dinamarca perd dantuvi les provncies sueques; segle i mig desprs, perd Noruega; i no fa encara tretze anys, els ducats de lElba, Schleswig, Holstein i Lauemburg. Schleswig, Holstein i Lauemburg formen part integrant de la pennsula en qu est assentada: eren Holstein i Lauemburg les seves fronteres naturals. Lhi ha arrabassat, tanmateix, Alemanya, tot invocant el principi de les nacionalitats. Aix, en virtut del mateix principi, segons el principi amb qu saplica, pot un mateix territori pertnyer a dos pobles. Qu ms cal per demostrar la falsedat del principi? Rssia s avui, com he dit, el ms vast imperi del mn, la naci monstre. Sestn per la meitat dEuropa i sia des del Bltic fins al Pacfic. El mar Blanc s tot seu; seus els golfs de Finlndia i Riga; seves les platges orientals del Btnia; seves les septentrionals del mar Negre; seves gaireb totes les occidentals del Caspi; seu tot el mar dAzov, el de Kara i el dOkhotsk; seva una bona part del Jap; seves totes les costes asitiques de lestret de Bring. Compta amb setanta-cinc mi125

lions dhabitants, ms dun mili de soldats. Ha de ser aquesta per la histria la naci russa? Quins sn si no els seus lmits? Lluny de creure que els ha traspassat, pugna encara Rssia per dur-los ms enll. Dues vegades ha intentat apoderar-se de Constantinoble. Ha superat el Caucas i s ja a la riba de lAras, lantic Araxes. Saturar gaire temps en les de lAmur, que la separa de Xina? No ignoro que pel que fa a Rssia hom est no per lagre gaci, sin per la separaci de pobles. Per Rssia t tamb el seu criteri sobre les nacionalitats. En el de les fronteres na turals, podria, com he indicat, trobar motiu suficient per corregir els seus lmits doccident i dur-los fins a les muntanyes dels Balcans i dels Carpats; el troba, a ms, per eixamplar-los tots en la teoria de les races: Jo sc diu la raa eslava: els eslaus tots em pertanyen. I foren eslaus qui fundaren els regnes de Bohmia i Hongria; i eslaus sn els que poblen Srbia, Litunia i la que fou Eslavnia. Ho sn encara en gran part els habitants de la mateixa Prssia, de Pomernia, de Luscia, de Silsia, de Morvia, de Bsnia, de Valquia; ben b la meitat dels de Mecklemburg i Brandenburg. No ens haurem de donar per satisfets amb qu Rssia no dugui ms enll les seves conquestes? Pel fet de ser eslau en el seu origen i en la seva base el regne de Polnia, es creu Rssia, sense cap dubte, amb doble dret de posseir-la; per ser en el fons eslaves Moldvia, Valquia i Srbia, gaireb les emancip de Turquia no fa mig segle i les mant sota la seva protecci i escut; per ser en gran part eslava Herzegovina, lempara en lactual lluita amb la Porta. No combat, ans fomenta, la idea de paneslavisme; pretn noms que ha de ser el cap i el cor de tots els pobles de la raa. Nou criteri que, si s adms, vindria a descompondre all que en virtut daltre sha compost.
126

Per no he dabandonar encara lexamen del criteri histric. Afirmo que per aquest criteri no s menys difcil determinar la naci russa que les altres. Intil cercar antecedents en els antics temps. Del Caucas a loce rtic no es distingien aleshores sin dos grans pobles: lun al migdia, els srmates; laltre al nord, els escites, que sestenien per sia. Es considerava els srmates els habitants primitius daquelles regions, tant que sels creia empesos del septentri al sud pels escites. Els srmates eren precisament els eslaus, de qui poca cosa sescrivia. Al segle iii es va produir la primera invasi dels gots, que venien dEscandinvia. Baixaren per Esctia i Sarmcia fins al mar Negre, i fundaren un imperi que tenia al sud per lmits el Don, el Volga, el Dniper i el Niemen. Era ja aquest imperi gaireb de lextensi de lactual Rssia dEuropa. Per en el segle iv fou destrut pels huns i en ms de quatre-cents anys fou teatre de successives irrupcions i camp de batalla de gaireb tots els pobles brbars. Crec que no cal dir que en tot aquest temps, lluny de constituir Rssia cos de naci, estigu dividida en una muni de nacions dinestables lmits. Noms cap all el segle ix encert Ruric, cap dels varegs, a fundar un Estat damunt unes bases slides. Aquest Estat era aleshores redudssim. Abastava com a mxim des del golf de Finlndia i els llacs Ladoga i Onega fins a les ribes del Dwina. Lanaren eixamplant els successors de Ruric; per noms per la violncia. Al segle x, sestenia molt cap al migdia. No tenia, com abans, per capital Novgorod, que s a la vora del llac Ilmen, sin Kev, que s a la riba del Dniper. No es cregui, tanmateix, que a partir daleshores camin aquell Estat sense desviar-se cap a la constituci del vast imperi que avui coneixem. Es descompongu al segle xi en petits principats, de resultes del costum dels monarques de lpoca
127

de distribuir el reialme entre els seus fills; i al xii vingueren a augmentar la divisi les successives invasions dorient. En el xii passaren els mongols el Volga, sapoderaren duna gran part de la Rssia meridional i fundaren el ja no petit Estat de Kiptxak o de lHorda dor; Estat que desprs, conquerida Kev, sestengu a Padlia, Volnia i a la part oriental de Galtzia. Els reis de la Rssia del nord passaren aleshores a ser vassalls dels caps dels mongols, i noms el principat de Moscou rest amb plena independncia. Moscou es pot dir que fou dos segles ms tard lorigen i el nucli de lactual imperi. Es vei diverses vegades amenaada i fins i tot saquejada pels mongols; per aconsegu al segle xv dexpulsar-los definitivament de les seves fronteres i els prengu sense descans Novgorod, Pskov, Birmia i fins i tot part de Sibria. Al segle xvi, arribava ja pel sud-est ms enll del Dniper, i per lest i el sud-est, fins a les ribes de lUral i del mar Caspi. De Sibria, ocupava ja la major part; i en canvi no havia pogut a laltra banda conquerir Livnia malgrat tots els seus esforos. Perd Moscvia molt a finals del mateix segle, extingida la dinastia dels Rurics; per no trig a refer-se tan bon punt pujaren els Romanov al tron. Miquel III reconquesta al segle xvii Sevria, que havia caigut a mans dels polonesos. Pere el Gran, en el mateix segle, domina del mar Bltic al mar Negre. Caterina II, en el xviii, adquireix Litnia, Curlndia, Crimea, el Caucas i la meitat de Polnia. Alexandre I sapo dera en els nostres mateixos dies de Finlndia, de lorient de Btnia, de Bessarbia, de Gergia, i arriba a ser lamo de les dues terceres parts de la malaurada naci de Poniatowski. Nicolau I arrenca al xa de Prsia la major part dArmnia i al sold de Turquia el pacalicat dAkhaltiriski i les boques del Danubi.
128

Per un seguit de conquestes sha anat formant aquest dilatat i formidable imperi. Lhaurem de deixar dins els seus actuals lmits? Segons el criteri de la unitat de races i el de les fronteres naturals, ja hem vist que fins i tot li haurem de permetre que els eixampls. Si b hi ha dins seu una muni de pobles de diferents orgens, hi predominen els de la raa eslava, que continuen ms enll de Rssia. No podrem ja consentir-li la mateixa extensi si atengussim al criteri de la unitat de llengua. Sn almenys trenta les que es parlen dins de Rssia. Per, hi hauria per aquest criteri divisi racional possible? Intentem daplicar el de la histria, i no sabrem en quina poca fixar-nos. Si prenem per norma els temps de lImperi rom, a penes trobarem res a retallar a la Rssia dEuropa. Si el que agafem s el perode de dominaci dels gots, noms podrem formar naci apart amb les terres que envolten el Don, el Volga, el Dniper i el Niemen. Si el regnat dels primers Rurics, haurem de tancar Rssia entre el Dniper i els llacs Onega i Ladoga. Si els segles immediatament posteriors, dividir aquesta mateixa Rssia en petits Estats, que unirien, com a molt, reis que ho serien noms de nom. Si lpoca de locupaci pels trtars o mongols, crear un Estat alodial al sud i un altre de feudal al nord, constituint Moscvia en principat independent. Si els primers anys de la reconquesta, deixar reduda a Moscvia tota Rssia. Si els temps posteriors, en quina Rssia ens aturarem? En la de Miquel III, en la de Pere el Gran, en la de Caterina II o en la dAlexandre? s molt important tenir en compte que Rssia, abans de subjugada pels mongols, no formava un cos de naci, ni tenia ni de bon tros, fins i tot comptant com un dels pobles en qu shavia dividit, els lmits que desprs ha tingut i t; que no succea amb ella com amb Espanya, que naci havia estat i de la mateixa o ms gran extensi que ara en envair-la els rabs.
129

VIII. El criteri histric. ustria. Turquia Encara es pot menys definir per la histria els lmits dustria. Per ella, es podria arribar ms aviat a la total dissoluci daquest imperi. Es compon en lactualitat de lustria prpiament dita, dEstria, de Carntia, de Carniola, dstria, del Tirol i de Salzburg; de Bohmia, de Luscia, de Silsia i de Morvia; de Galtzia, de Bucovina, dHongria, de Transsilvnia, dEslavnia, de Crocia i de Dalmcia. I b: ha estat espontnia la reuni de tots aquests pobles? No tingueren mai vida prpia? En gaudiren per poc temps? Bohmia fou naci, i naci independent, ni ms ni menys que per vuit segles, des de comenaments del segle viii fins lany 1526, en qu va passar la seva corona a Ferran dustria. Eren aleshores seves Morvia, Silcia i Luscia. Hongria fou tamb naci independent des del segle ix al xvi, en qu aquest mateix Ferran dustria la guany en la batalla de Casvia. Hongria abastava aleshores Dalmcia, Crocia, Eslavnia i Transsilvnia. Galtzia s la part de Polnia que li va pertocar a ustria en ser aquella heroica i infeli naci esmicolada per les potncies del nord. Bucovina form sempre part de Moldvia, i encara no fa un segle que pertany a ustria. Perta nyen a ustria des de molt abans algunes provncies: des del segle xv, part del Fril; des de mitjan segle xvi, el Tirol, Carniola i Carntia; des del xii, Estria i part dstria; per stria tota, tot el Tirol, noms dels del 1797; Salzburg, noms des del 1814. Resta larxiducat dustria, nucli de tan gran Imperi, i aquest, des dels temps de Carlemany, ha format part dAlemanya. Observis ara que el Tirol sha aixecat en aquest mateix segle contra lImperi; que Hongria ha fet el mateix, i ha sucumbit noms per la intervenci de Rssia; que Bohmia
130

pugna per obtenir la seva independncia, i potser no sigui lluny daconseguir-la; que Galtzia, com la resta de Polnia, protesta quan i com pot contra el seu inic repartiment. Afegim a aix que una s la llengua dels austracs, una altra la dels bohemis, una altra la dels hongaresos, una altra la de part dels tirolesos; que els bohemis pertanyen a una raa, els hongaresos a una altra, a daltres i molt diferents els tirolesos i els galitzians; que tots aquests pobles, finalment, difereixen en religi, en costums i fins i tot en lleis. Dissolguem, en conseqncia, lImperi dustria; per, i desprs? Bohmia, com deixo indicat, s en el fons eslava; la lliurarem a Rssia? La reservarem, com a mnim, per a la Confederaci eslava, que alguns han concebut? No soblidi que mentre fou naci reconegu gaireb sempre la sobirania dels emperadors dAlemanya, i fou per molt temps un dels set Estats que tingueren el dret delegir-los. No ens la reivindicar lemperador Guillem? Si, daltra banda, la declarem independent, quins seran els seus lmits? No ser just que li retornem Luscia, Silsia i Morvia, ja que amb ella visqueren durant segles i amb ella anaren a refondres en els Estats dustria? Quina desgrcia! La major part de Silsia pass ja fa ms de cent anys a poder de Prssia. Lhi haurem dexigir a Guillem, i prendre-lhi de grat o per fora. A Hongria li passa si fa, no fa el mateix. Ducat des del segle ix, regne des de lxi, tingu, ja lliure dels eslaus i els blgars, les seves poques dambici i dengrandiment. Sapoder no tan sols de Transsilvnia, dEslavnia, de Crocia, de Dalmcia, sin tamb de Bsnia, de Srbia, de Moldvia, de Valquia, de Bulgria: de les primeres, sota Esteve el Sant; de gaireb totes les altres, sota Carles Robert. Subsisteixen aquelles en poder dustria, i seria fcil tornar-les als hongaresos; no ja aquestes, que pertanyen des de fa segles als turcs. Foren
131

gaireb totes veritables conquestes passatgeres; per, i Bsnia? Hongria la posse tranquillament des de lany 1129 fins al 1370, i poc abans de caure a mans dustria lhavia recuperada dels tucs per la fora de les armes; no tindria tant dret a reivindicar-la com Bohmia a reivindicar Silsia? Faig cas oms de la part de Crocia que s en poder dels otomans. La dificultat encara pujaria de grau quan es volgus fixar el dest de les petites provncies dustria, algunes de les quals han oscillat duna a una altra naci sense arrelar-ne en cap. Carntia, per exemple, era un marcgraviat dependent de Fril en temps de Carlemany; un ducat autnom lany 880; part de Baviera el 887; ducat de nou el 977, sota lImperi dOt II; Estat de la casa de Zaehringen el 1058, junt amb la marca de Verona; patrimoni de la de Murzthal el 1073 i de la dOrtem burg el 1127; provncia de Bohmia el 1269; part del comtat del Tirol el 1186, i, finalment, el 1336, dustria. Noms a ustria ha aconseguit darrelar. Tirol i Carniola formen tamb part dustria ni ms ni menys que des del segle xiv; Estria, des del segle xii. Qu se nhauria de fer, daquestes provncies? Qu del redut Salzburg, governat des del segle xii per arquebisbes independents? Nhi haur prou que digui que giro els ulls cap a Turquia perqu se li acudeixin al lector observacions anlogues. Turquia amb els seus Estats tributaris s encara una naci vastssima: sestn per Europa, sia i frica. A Europa va de sud a nord des de la Mediterrnia, les fronteres de Tesslia, larxi plag i el mar de Mrmara fins a les ribes del Sava i del Danubi, els Carpats i el riu Pruth en la seva marxa a orient; dest a oest des del mar Negre i les ribes del Pruth en el seu curs a migdia fins al mar Adritic. A sia, ocupa tota la penn sula formada per la Mediterrnia i el mar Negre, i sendinsa retallant Arbia per orient i occident fins a lestret de Bab el132

Mandeb i el golf de Prsia... A frica, dilata el seu imperi per tot Egipte i les regions de Trpoli i Tunis. T tamb a larxiplag, entre altres moltes illes, la de Creta, la de Xipre, la de Rodes, la de Cos, la de Cios, la de Mitilene, i no fa encara cinquanta anys tenia tota Grcia. Aquest gran imperi s noms fruit de la conquesta, i de conquestes gens antigues. Trigaren molt els turcs a aparixer per Europa i fins i tot pel territori que dominen dsia: fins al segle x de la nostra era no abandonaren la seva ptria. Sapo deraren aleshores rpidament de Prsia i de part de lsia Menor; i noms quatre segles desprs, quan la tingueren ja completament sotmesa, posaren el peu a Europa. Envaren primerament el nord de Grcia, el que en altres temps constitua Trcia i Macednia; desprs, Albnia, Bulgria, Srbia; i haurien baixat sense parar fins a Constantinoble sense la invasi de Tamerl i la derrota de Baiacet. La conqueriren ms tard, a mitjan segle xv, i no trobaren ja obstacles a la seva marxa. Completaren la conquesta de Grcia; tornant cap al nord, ocuparen Bsnia, Valquia, la Petita Tartria, i fins i tot penetraren a Itlia. Al segle xvi, alhora que sescampaven per sia i frica, per Sria, per Palestina, per Armnia, per Arbia, per Egipte, per les venes costes, escometeren a Europa contra ustria, li arrabassaren part dHon gria, Transsilvnia, Eslavnia, Moldvia, i arribaren a acampar davant els murs de Viena. Es feren, finalment, amos de les ms importants illes de larxiplag. Si un poble hi ha a Europa destinat a desaparixer, s veritablement el que descric. Com hagueren ja de tornar als seus primitius estatges els rabs i els trtars, i nosaltres els espa nyols hem hagut dabandonar les dues Amriques sense conservar-ne res ms que dues illes que sens escapen, s ms que probable que els turcs hagin de retrocedir tard o dhora
133

al fons de lsia, don van sortir. No s altre el dest dels conqueridors que no han sabut assimilar els venuts. Tant s aix aix, que des del segle xvii han anat els turcs perdent terreny, i avui s rpida la seva decadncia. De les seves conquestes a ustria no els queda res ms que una part de Crocia. Moldvia, Srbia, Montenegro, Valquia, els paguen encara tribut, per viuen autnomes i estan sota el protectorat de Rssia. Egipte ha arribat a ser per a ells un perill, i sense la intervenci europea potser els tindria ja sota el seu jou. Noms tributaris els sn tamb Trpoli i Tunis. Alger ha deixat completament de pertnyer-los den que lha ocupat Frana. Grcia, des de Tesslia al mar, s fa quaranta-sis anys regne independent. Independents sn tamb des del 1839 les illes Jniques, avui part de Grcia. Han passat, finalment, dels turcs als russos els vessants meridionals del Caucas. Descomponguem, doncs, tamb limperi turc. Ah!, segur que Rssia ens ajudar en la tasca. Ning amb ms inters que ella treballa des de fa anys per afeblir-lo i destruir-lo. s ella qui ha esperonat la insurrecci de Grcia; ella qui ha emancipat els serbis, els moldaus els valacs, els montenegrins. Si li ha prestat un dia les seves armes contra Mehmet-Al, ha estat per ms perjudicar-lo fent-li obrir el pas del Bsfor i obligant-li a tancar per a les altres nacions el dels Dardanels. No noms lha anat rosegant per la banda del Caucas; li ha pres a ms a Europa Bessarbia i la petita Tartria, i a lsia gran part dArmnia. I per dues vegades en aquest mateix segle lha hagut ja daturar en la seva marxa cap a Constantinoble. Emancipa avui per adquirir dem. Aix ho fu amb Tartria, i qui sap si no ho far un altre dia amb els principats del Danubi? No deixarien de ser russos si entrs en la capital de Turquia.
134

Per suposem que saconsegueix de dissoldre lImperi turc en profit no dels tsars, sin de les provncies que el componen. Com les distribuirem? Lactual Grcia abasta de lantiga la prpiament anomenada tal: lHlade i el Pelopons. Li afegirem el que fou pir i Tesslia i avui s Tesslia i Albnia? Grcia, com he dit, no fou una sin sota la dominaci daltres pobles. A lEdat Mitjana, quan desprs de cent invasions caigu en poder dels Croats, es divid i subdivid en una muni dEstats que manaren homes de diferents procedncies. No torn a ser una sin sota els turcs. Li repugn sempre ser-ho; i ens ho demostren avui mateix els albanesos o epirotes, que sospiren com en tots els temps no per ser provncia daltra naci, sin per la seva independncia. Albnia, daltra banda, no s tota grega: abraa part de lantiga Illria. En quina tradici, en quin perode histric ens basarem per unir aquesta part de Turquia a Grcia? Si a la comunitat dorigen atengussim, haurem de portar Grcia fins a la Rumlia. La Rumlia ocupa el territori de Trcia i Macednia, habitades pels pelasgs, com els altres pobles grecs. Per tracis i macedonis foren sempre considerats a Grcia com a estrangers: contra els darrers arm leloqncia de Demstenes aquella famosa lliga al capdavant de la qual es posaren Atenes i Tebes. Constituren els uns i els altres Estats a part, es regiren per reis i visqueren vida prpia, excepte els tracis en alguns intervals, fins que foren sotmesos per Roma. No es prestaren ni tan sols a formar ells dos sols un poble. Formaren els tracis part del regne macednic, per per no gaire temps: reivindicaren, tan bon punt van poder, la seva independncia. Pel criteri histric no seria possible ni unir-los a Grcia ni formar amb ells un sol Estat. Mirem de determinar ara histricament els lmits de Bulgria. Els blgars, quan van baixar dels Urals, don sels creu
135

orinds, se sap que sestabliren a les ribes del Volga. Expulsats delles en el segle v, es dirigiren a les platges del mar dAzov i del mar Negre i avanaren fins al Danubi. Feren des dall freqents incursions en lImperi grec; per no el dominaren... Al segle vi, shagueren de sotmetre als vars. Noms al vii, lliures ja daquests nous dominadors, entraren en el que s avui territori turc. Passaren el Dniper i el Dnister, sendin saren fins al Prut i sestabliren de moment a les ribes daquest riu. Ocuparen desprs la Msia Inferior i hi fundaren un regne que dur tres segles. Era lluny de tenir aquest els lmits de lactual Bulgria. Arribava per occident noms fins a la riba del Zibritza, quan Bulgria va fins als monts Lepenatz i Kopronik. Fou incorporat en el segle x a lImperi grec, i poc des prs els blgars en fundaren a Macednia un altre als quals desprs afegiren Srbia. Es trobava ja aquella nova naci completament fora del territori de la provncia turca. Destruda al seu torn al segle xi, naixecaren encara una altra els blgars, lactual Bulgria. Quins lmits haurem de donar al nou Estat que es constitus? Bsnia, finalment, no t per la histria cap dret a lauto nomia. Fou sempre part daltres nacions: primer, de Pannnia; desprs, dEsclavnia; desprs, dHongria; i tot i que va tenir els seus reis, hagus de reconixer la sobirania avui dels hongaresos, dem dels turcs. No fou, a ms, regne sin de lany 1376 al 1443, en qu mor sense fills mascles el seu segon monarca. Lhaurem dafegir a la ja poderosa naci dels hongaresos? No vull continuar tan enutjs examen. Escric per a Europa, profundament remoguda i amenaada amb noves guerres pel principi de les nacionalitats; i deixo de banda lOrient i fins i tot les provncies asitiques de Turquia i Rssia. No par lar tampoc dAmrica, per b que no deixa de sentir la per136

niciosa influncia daquest principi. Amrica saplicar fcilment el que es digui dEuropa, i avui, com sempre, prendr daquesta part del mn exemple i escarment. Per la histria no trobaria de ben segur menys dificultat per distribuir en grups els seus territoris i els seus pobles. All, com aqu, la histria no s guia ms segura que les anomenades fronteres naturals i la identitat de llengua.

IX. El criteri de les races Per hi ha encara per a laplicaci de la teoria que combato un altre criteri que deixo esmentat: les races. Troben alguns tan violent aglomerar en una sola naci races diverses com separar una raa en dues o ms nacions. Daqu les idees de paneslavisme, pangermanisme, panllatinisme, etc. No crec tampoc admissible aquest criteri. Haeckel, un dels moderns i ms celebrats naturalistes, divideix el gnere hum en dotze espcies. Una daquestes, per circumscriurem tant com sigui possible a Europa, s la coneguda amb el nom de mediterrnia. Della deriven quatre races principals: la basca, la caucsica, la semita i la indogermnica. La basca est reduda, com sap el lector, a quatre provncies del nord dEspanya i a una petita part de Frana; la caucsica, a uns pocs pobles de la serralada del Caucas. En canvi, la semtica sestn per Sria, Caldea, Arbia, Egipte, les costes septentrionals dfrica; la indogermnica, per tota Europa. s evident que si es fes da questes races quatre nacions, en resultaria una divisi, a ms de desigual, monstruosa. Anem a veure les diferents ramificacions daquestes races. No nhi ha dimportncia ni a la caucsica ni a la basca, per si a les altres. En la semtica, distingeixen dantuvi els natura137

listes legpcia i larbiga; a la indogermnica, leslavogermana i lario-romana. Aturant-nos en aquestes subdivisions tindrem encara una distribuci de pobles absurda. Duna banda, el petit grup dels bascos; daltra, el no gaire ms gran dels caucasians; daltra, el dels que habiten des del Bsfor i el mar Negre fins al golf dArbia, i ocupen, a les costes orientals dfrica, Abissnia; daltra, el dels que, des de les fronteres septentrionals de Nbia, corren per les platges de la Mediter rnia i de lAtlntic fins al golf de Guinea i poblen les illes Canries; daltra, els que sestenen fins a loce rtic, des del Caucas, els Balcans, els Alps, les fronteres al nord de Frana i el canal de la Mnega; daltra, els que, des daquesta lnia, baixen a banyar-se a aiges de la Mediterrnia. En els ltims quatre grups no seria possible que visquessin unitriament governades i barrejades tantes i tan diverses gents com els componen, tenint en compte les prevencions i els odis que les separen, la diversitat de les seves llenges, de les seves religions, dels seus costums, el seu diferent grau de cultura, la varietat de climes i zones sota la que viuen i lextens espai que ocupen. Subdividim de nou i no hem de trobar encara punt de reps. No parlem ja de la raa semtica, ja que no est establerta a Europa. Els eslavogermans es divideixen en germans antics i eslavoletons; els ario-romans, en greco-romans i aris. Com abans en tenem dos, comptem ara a Europa amb quatre grups. La divisi s lluny de resultar satisfactria. En el grup dels antics germans estan incloses Blgica, Holanda, Sussa, Alemanya, Dinamarca, Sucia, Noruega i Anglaterra; en el dels eslavoletons, Bsnia, Bohmia, Silsia, Polnia, Rssia, Litunia, Pomernia i fins el Brandenburg; en el dels greco-romans, tota lactual Grcia, Rumlia, Itlia, Espanya, Frana, Esccia i Irlanda.; en el dels aris, noms Albnia. Li
138

sembla encara possible al lector la uni de pobles tan heterogenis, tot i que de la mateixa ramificaci duna de les races? Per dur-la a terme, caldria descompondre Turquia, ustria, Prssia i la Gran Bretanya, engrandir encara ms aquell mons tre anomenat Rssia, cercar al mar del Nord el complement del mn greco-rom. Si subdividim de nou, en res minven les dificultats. Els aris eren un poble asitic. Els que sestabliren a Europa foren els antics tracis. Dells es diu que derivaren, com dun sol tronc, els albanesos i els grecs. Aix com els grecs arribaren a un alt grau de cultura i sescamparen per totes les costes septentrionals de la Mediterrnia, els albanesos, si avanaren, desprs retrocediren i no ultrapassaren les fronteres de la seva ptria. Per aquest sol fet, haurem de formar de noms Albnia un poble i confondre desprs en un altre totes les nacions en qu an a reflectir-se el geni hellnic? No s ja, com es veu, possible dividir el grup albans o ari pur. Podem subdividir el greco-rom en grec i itlic, per tampoc no guanyem res. Separem all af i deixem nicament all discordant. Posem en una banda lactual Grcia i Rumlia; a laltra, la resta del mn greco-rom. El grup itlic continua estenent-se pels Alps i el canal de la Mnega a Irlanda. Ni importa gran cosa que dividim el grup eslavolet en letons i eslaus: no arrenquem amb aix al mn eslau sin els pobles situats a les ribes orientals del Bltic. No fem tampoc ms dividint els antics germans en alemanys i escandinaus; li traiem al grup germ noms la pennsula de Sucia i Noruega, ptria dels gots. Podem continuar subdividint, per, per qu cansar-nos? Qu es pot esperar dun criteri pel qual haurem de formar una naci del petit grup basc, una altra del grup albans, una altra dels eslaus del Bltic, i en canvi incloure en una altra
139

tots els altres pobles eslaus, i en una altra tots els llatins, amb la inclusi de part de la Gran Bretanya? Una nova divisi no faria res ms que augmentar les dificultats. Se subdivideix, per exemple, el grup itlic en italians i celtes; leslau, en eslaus del sud-est, eslaus del sud, eslaus de lest i eslaus de loest; lalemany, en alemanys del nord i alemanys del migdia. Si continuem aquesta subdivisi ens veiem ja obligats a descompondre les velles i les noves nacions: per la del grup itlic, Itlia, Frana i la Gran Bretanya; per la del grup eslau, Rssia, ustria i Prssia; per la del grup alemany, la nova Alemanya. Sem podr donar, daltra banda, una regla mnimament racional per saber en quina subdivisi de les races, s a dir, en quin grau de lescala haur daturar-me en determinar cadascuna de les nacions dEuropa? Aquesta escala, tinguis ben en compte, s indefinida. Qui s capa dapreciar, per exemple, les cent una varietats del grup itlic? Nhi hauria prou que ens fixssim en un dels pobles que els componen per comprovar com abunden aquestes varietats. Quantes en trobarem ja noms a Espanya! I encara si aquestes races es conservessin pures! Per, com podrien estar-ho desprs de les invasions de tantes i tan apartades gents, ja dsia, ja dfrica, com han vingut a establirse a Europa? Desprs de tantes irrupcions dels mateixos pobles europeus del nord sobre els del migdia? Existeixen entre nosaltres restes de la raa semtica. Circula sang germnica per gaireb tots els pobles llatins. Els mongols, que constitueixen ja no una raa, sin una espcie, tenen avui mateix les seves ramificacions en els finlandesos i els lapons de Rssia, en els magiars dHongria i en els osmanlis turcs. Al nord de Prssia viuen juntes, i barrejades la raa germnica i la raa eslava; a Esccia, els saxons, varietat de la raa germnica, i els celtes, que ho sn de la raa itlica.
140

Els homes, a ms, no perqu pertanyin a la mateixa raa senten ms inclinaci a unir-se i associar-se. Conegudes sn les freqents i aferrissades guerres entre els pobles llatins, entre els germnics, entre els eslaus: nhi ha hagut, i no poques, aquest mateix segle. Per no s encara aix la ms palpable demostraci del que estic dient. Els bascos estan separats de la resta dEuropa no noms per la raa, sin tamb per la llengua. Tot i trobar-se ja reduts a tan petit espai, estan distributs en quatre regions, i mai no han volgut formar plegats un cos poltic. Tenim un altre exemple en els portuguesos. Sn de la nostra raa, parlen una llengua que s gaireb la nostra, han estat espanyols durant segles; i sn ara tan estrangers com els alemanys o els russos.

X. Lequilibri europeu. Combinaci dels diversos criteris No crec necessari parlar dun altre criteri durant molt de temps en voga i avui gaireb caigut en loblit: el de lequilibri europeu. Sense la disgregaci de Rssia, aquest equilibri s completament impossible: la prova s que no mou aquell imperi un peu sense que hagin de concertar-se dues o ms nacions per aturar-lo i treballar perqu les altres romanguin neutrals. I si per assolir aquest equilibri hagussim de trencar Rssia en diversos pobles, quin motiu hi hauria perqu no procedssim a una reorganitzaci general dEuropa? Aquest criteri, que ni de tal no mereix el nom, seria tan arbitrari com el de les fronteres naturals. Per ell podrem tamb arribar a la formaci de nacions com Frana i Alemanya que a la de les petites repbliques en qu, prenent per norma lextensi dHolanda, pretn dividir Europa lescola DAuguste Comte. Aquest equilibri, daltra banda, quedaria destrut no dir que
141

de segle en segle, sin de dcada en dcada. Lalteraria amb prou freqncia la desigualtat amb qu es desenvolupen en els pobles la poblaci i la riquesa i, per tant, el poder poltic. Mantenir-lo seria com a mnim tan difcil com establir i conservar entre els homes sota el principi individualista la igualtat de fortunes. No hi manca qui diu que si per cap daquests criteris no s realment possible definir les nacions, ho s combinant-los tots, s a dir, formant grups que omplin algunes de les condicions per ells marcades... Aix, a ms de no ser cientfic, no resisteix tampoc la pedra de toc de la prctica. La Gran Bretanya, s una nacionalitat ben determinada? Segur que no hi haur ning que doni un cop dull al mapa dEuropa i sigui partidari de les grans nacions que no consideri les Illes Britniques destinades a formar grup. Anglaterra i Esccia sn una illa. Irlanda hi est ms a prop que Espanya de les Balears. Les Hbrides estan, com qui diu, enganxades a Esccia. La distncia dEsccia a les Hbrides i Irlanda s fins i tot menor que la que hi ha entre Eivissa i Mallorca. De Mallorca a Eivissa hi ha cinquanta quilmetres; dEsccia a Irlanda, trenta-cinc; de les Hbrides a Esccia, vint-i-cinc encara no. A qui li haur de semblar violent que les illes Britniques formin un sol cos? Tres segles fa ja que el formen Esccia, Anglaterra i Irlanda... Les Hbrides sn escoceses des de molt abans. Es regeix Esccia, a ms, per les institucions dAngla terra des de lany 1707; Irlanda, des del 1800. La llengua oficial s a tot arreu la mateixa: langlesa. Nhi haur prou amb aix per condemnar la separaci dIrlanda? Irlanda s una illa de considerable extensi, que fa 450 quilmetres de nord a migdia i 280 dorient a occident. Cont prop de sis milions dhabitants. Ha viscut autnoma durant segles, i noms desprs de segles de combats sucumb,
142

com hem vist, a les armes dAnglaterra. Mossega encara avui amb impacincia el fre, odia els vencedors i bull en desitjos demancipar-se. Seus sn aquests terribles fenians que en els nostres mateixos dies han portat tantes vegades lespant al cos dAnglaterra. La separen della mars de sang, greuges que no sobliden ni es perdonen, i a ms la diversitat de llengua, de religi i de raa. Els irlandesos no sn dorigen germnic, sin celta; i, com tots els antics druides, fervents catlics. Parlen encara una llengua cltica, lerse. Podem combinar com vulguem els criteris de qu hem parlat, qu decidirem? Que Irlanda continu unida a la Gran Bretanya o que formi naci a part? A Frana, tenim un poble semblant que ocupa la pennsula formada pel canal de la Mnega i el golf de Biscaia: els bretons, una de les ms conegudes branques de la famlia dels celtes, que encara avui parlen una llengua cltica, especialment els que viuen a occident. Tot i incorporats a Frana des del 1515, conserven encara els seus antics hbits, els seus costums, els seus vestits, la seva fesomia particular, que els distingeix de la resta dels seus compatricis. No odien els francesos, per tampoc no els segueixen de bon grat pel cam del progrs. Ells foren qui sostingueren contra els seus convens el 1793 i el 1799 aquelles llargues guerres de Vende, que tants conflictes crearen a la Repblica; guerres que estigueren a punt de rebrotar a la caiguda de lImperi, i rebrotaren i haurien donat feina a ladveniment dels Orleans si no els hagus tallat la tan oportuna com inesperada pres de la duquessa de Berry. A laltre extrem de Frana, al vessant septentrional dels Pirineus, hi ha un altre poble encara menys partcip de la vida general de la naci, els bascos, provinent dels dEspanya. He dit ja que hom els considera com una de les quatre races de
143

lhome mediterrani. Sn, efectivament, un tipus diferent dels altres dEuropa, la filiaci del qual s avui ms que mai objecte de seriosos estudis i aspres controvrsies. Presenten originalitat, encara ms que en el seu tipus, en els seus costums. Visqueren tamb independents de Frana fins als ltims anys del segle xvi, en qu Enric IV els incorpor a la Corona. Qu nhem de fer daquests dos pobles? No sn francesos ni per la llengua, ni per la raa, ni pels costums, ni per les idees, ni pels sentiments. Ho sn per les institucions i les lleis, i sn dins el que anomenem fronteres naturals de Frana. Fronteres naturals podria dir-se que tenen tamb els dos pobles: entre els marges de lAdour i els Pirineus, els bascos; entre els ja esmentats canal i golf, els bretons... La histria, daltra banda, si b ens els mostra units a Frana durant segles, durant molts ms ens els dna amb vida prpia. Com resoldre el problema? s encara ms difcil el de les provncies dAlscia i Lorena. Frana les perd fa cinc anys, venuda per Prssia. Nhi ha qui les considera alemanyes i nhi ha que franceses. Sn, sense cap mena de dubte, franceses, si el Rin ha de ser frontera de la vena repblica. Alscia, per lest, tenia a la riba del Rin el seu terme; Lorena, pel nord, sestenia des dAlscia fins a la riba del Mosa. Per si Frana defensa el criteri de les fronteres naturals, Prssia, que defensa el de la llengua i el de la histria, sost que les dues provncies han de ser alema nyes. Alscia, efectivament, pertany a Germnia sota lImperi rom. Desprs de la invasi dels brbars, form part del regne dAlemanya, no del dels francs. Fou dels francs noms des de Carlemany fins a Ot el Gran, que la conquer lany 955. No deix ja des daleshores de ser alemanya fins al 1648, en qu pass a poder de Llus XIV. Llus XIV, tot i amb aix, no pogu entrar a Estrasburg, ni a altres ciutats, sin
144

trenta anys desprs, quan la pau de Nimega. Lorena trig encara ms a ser francesa: no ho fou definitivament fins a lany 1766, a la mort del rei de Polnia Estanislau Leczinski, sogre de Llus XV. Tingu tamb als segles ix i x el seu perode franc, per no de ms durada que el dAlscia. Aix, tant a Alscia com a Lorena, predominava la llengua alemanya fins als dies de la guerra entre Frana i Prssia. Quin criteri s el que ha de prevaler aqu? Alscia i Lorena eren ja franceses per b que no ho fossin ni la seva histria ni la seva llengua. Vivien sota la legislaci i el rgim poltic de Frana; i per Frana havien lluitat heroicament en les guerres de la Repblica i lImperi. Hi estaven ja cent cops ms identificats que no els bretons. A Espanya, la qesti dels bascos s molt ms greu que no a Frana. No els uneix a la resta dels pobles de la Pennsula ni la raa, ni la llengua, ni el tarann, ni els costums, ni les lleis. Formen des de fa segles part dEspanya, per conservant la seva autonomia, regint-se per institucions administratives prpies i sense contribuir al pagament de les despeses generals de lEstat. Navarra, des del 1841, dna al tresor de la naci mili i mig de reials, i en homes o en diners el seu contingent per a lexrcit; les provncies basques no han donat encara ni un soldat ni un cntim. No estan obligats a prendre les armes sin en les guerres internacionals. Per quin criteri pertanyen els bascos a Espanya? Perqu viuen entre el mar i els Pirineus. Per ells tenen tamb les seves fronteres naturals: al nord, els Pirineus i el golf de Biscaia; al migdia, lEbre. Tinguis ara en compte que els bascos sn per a Espanya el que per a Frana els bretons. No segueixen el moviment poltic de la resta de la naci; sn partidaris de lAntic Rgim. En el que portem de segle, dues guerres han sostingut ja per don
145

Carles, que representa labsolutisme i la unitat religiosa. Dur la primera ni ms ni menys que set anys: del 33 al 40; ha durat la segona quatre; des del 72 fins a lany en qu escric. Ven uts, es tracta actualment no darrencar-los els seus furs, per s de prendrels lexempci del servei militar i dels tributs. Seran perqu els els prenguin ms espanyols? Participaran ms de les nostres idees i dels nostres sentiments? No deu ser resultat natural de la diversitat de races aquest antagonisme que entre ells i nosaltres existeix? A poc que es combinin aqu els diversos criteris per a la teoria de les nacionalitats, crec que caldria defensar la independncia dels bascos. La consentiria Espanya? El problema de Portugal comprendr fcilment el lector, pel que daquest poble ja he anat dient, que presenta molt diferent aspecte. Portugal t amb Espanya afinitat de raa, de llengua, dinstitucions, didees, de tendncies. s dins la Pennsula i all van a morir les nostres serralades centrals i a desaiguar els nostres cabalosos rius Tajo i Duero. Nhi ha, per, prou amb aix per declarar Portugal membre integrant dEspanya? Parla una llengua, tot i que semblant, diferent de la nostra, i en ella ha escrit llibres immortals. T, com he dit, fronteres marcades per la natura. Viu independent fa set segles amb noms setanta anys dinterval. I tot i sempre en extensi petit, ha estat pels seus fets gran. Ha deixat com cap altra naci del mn pgines brillantssimes en la histria de la navegaci i del comer. Ha estat en lEdat Moderna el primer que ha doblat el cap de Bona Esperana i obert a Europa un nou cam cap a les nacions dOrient. Emprenedor, agosarat, ha posat el peu a frica, a sia, a Amrica, i ha aconseguit a tot arreu establir factories i fundar colnies... Estigu a Jap, a Xina, a lndia; posse les illes Moluques i guany el Brasil; fu de la seva capital, Lisboa, el port
146

ms concorregut daques ta part de lAtlntic. Fins i tot avui, decandit com est, quines importants possessions no conserva en diversos mars i continents! En el mateix Atlntic, les illes Aores, les de Madeira i les de Cap Verd; a les costes occidentals dfrica, les seves factories del Congo, lilla de Sant Toms i la capitania general de Moambic; a sia, Diu, Daman, Goa, Macau i part de lilla de Timor, una de les de la Sonda. Tingu el Brasil fins a lany 1882, i encara avui el veu governat per emperadors de la famlia dels seus propis reis. Quin criteri haur de prevaler aqu? Com resoldrem el problema? Espanya desitja Portugal, per no Portugal unir-se a Espanya. Portugal t, com he dit, cent vegades ms assegurats que no pas nosaltres la llibertat i lordre; i, ai! no oblidar mai que precisament quan manaren els felips comen la seva decadncia. No oblidar mai que fou aleshores quan lexpulsaren de Jap i perd les Moluques i altres dominis dsia, i estigu a punt de veure caure el Brasil en mans dels holandesos. En tots els pobles hi ha problemes anlegs. La combinaci de criteris diferents no noms no els resol, sin que els complica. Ho acabem de veure en les nacions que semblen ms ben definides i ms fermament constitudes; ho hem entrevist a Rssia, a Turquia, a ustria; ho podrem veure en totes. Vull, tot i amb aix, suposar que aquesta combinaci fos possible; vull suposar, encara ms, que es pogus arribar a establir una regla per a la formaci o la reorganitzaci de les nacions. Qui hauria destablir-la? Quina autoritat hauria dimposar-la sense recrrer a les armes? On hi hauria el tribunal per decidir les qestions que sobre laplicaci de la regla sorgissin? On, els mitjans coercitius per a lexecuci de les sentncies?
147

XI. Estat de fora que viu encara Europa. Polnia Recorro la histria dEuropa i no veig res ms que una llarga i ininterrompuda srie de mtues invasions. Cap poble no desaprofita mai cap ocasi que se li ofereixi deixamplar el seu territori. No li fa res que per aix shagi dincorporar gent duna altra llengua, duna altra raa, duna altra religi, dunes altres lleis, dunes altres costes, duns altres continents. Anglaterra ocupa sense rubor una part de Frana; Frana, Alemanya i Espanya, una part dItlia; Espanya, els Pasos Baixos; Rssia no troba ni en rius, ni en mars, ni en munta nyes fronteres que laturin. Es disputen de vegades dues o ms nacions el territori duna altra; i all, damunt el mateix cos de la vctima, combaten i es destrossen. Sempre hi ha a Europa un o dos pobles que pretenen exercir sobre els altres cert predomini, una hegemonia semblant a aquella que damunt les ciutats dels antics grecs volgueren tenir avui Atenes, lendem Esparta, laltre dia Tebes; i aquests pobles, dordinari caprit xosos i superbiosos, donen marge a freqents usurpacions i guerres. Quan no les promouen ells, les suscita ja la temena dels amenaats, ja el general desig de tallar la creixent tirania. Creur potser el lector que tot aix, si sesdevenia en els temps passats, no succeeix ja en els presents, on, ms segures les nocions de dret, es respecta ms lautonomia i la independncia de les nacions. Per en aquest mateix segle hem vist envades i ocupades per Frana no noms Espanya, sin tamb altres pobles del continent; gaireb tota Europa esquinada seguint el caprici de Bonaparte; els reis del Nord fent coalici contra limperi napolenic i desfent-lo amb ira dins els murs de Viena; Rssia avanant sobre el Caucas i el mar Bltic i junyint al jou velles nacions; Anglaterra i Frana deposant els seus odis i unint les seves enemigues banderes per
148

tallar als tsars el pas a Constantinoble; Alemanya arrencant a Dinamarca els ducats de lElba; Frana i Prssia disputant-se les ribes del Rin i la prepotncia dEuropa. Avui com ahir, existeixen nacions que pretenen tenir les altres com en tutela; i ara, com ahir, nhi ha que sn per a les altres un constant perill. Qu hem avenat, de formar grans pobles? Reemplaar les petites guerres per les grans; posar la meitat dEuropa a mans duna sola famlia; i, per a major risc, permetre que Rssia estengui els seus dominis al sud i al nord dsia i vagi per lestret de Bring a agafar-se la m amb Amrica. Qui aturar ja el cols? Es reprodueix avui la teoria de les nacionalitats; i, ai!, no es veu que aquells que ms la invoquen hi busquin res ms que mitjans de superioritat i dengrandiment. Observis la conducta de Prssia en la reconstituci dAlemanya. Alema nya era ja, ben o mal organitzada, una confederaci, un poble. Tenia, si no un emperador, una Dieta que li servia de nucli. Per estaven en confederaci Prssia i ustria, i volia cadascun que el seu vot pess ms en la balana dels negocis. Prssia pens abans de res a desfer-se del seu rival, i per all comen la seva obra. Vencedora a Sadowa, safany a declarar dissolta lantiga confederaci i excloure ustria de la nova. No limit a aix la seva ambici el rei de Prssia. Amb el propsit dassegurar en endavant la seva decisiva influncia sobre Alemanya, no estalvi mitjans per engrandir els seus propis Estats. Va fer completament seu el Schleswig-Holstein; sapoder de la ciutat lliure de Frankfurt, del ducat de Nassau, de la Hesse-Electoral, de tot el regne de Hannover; i guany dun cop 1.300 milles quadrades de terreny, quatre milions de sbdits. Si volia de bona fe la nova confederaci, si pensava unir-la amb vincles ms forts dels que mai no tin149

gu, si ja cap alemany no havia de ser estranger en terra alemanya, qu treien cap aquestes iniqes usurpacions i violents espolis? Volgu Prssia ser la naci preponderant dAlemanya per fer desprs dAlemanya la naci preponderant dEuropa. Qui lhi havia dimpedir? Frana, que estava aleshores realment al capdavant de les altres nacions? Des dun principi es va preparar cautelosament per lluitar amb Frana; i tan bon punt va poder, va anar a humiliar-la als camps de batalla. La tenia venuda a Sedan i hauria pogut obtenir all els avantatges que hagus volgut; per continu la guerra, assumint el perill de comprometre la seva boja fortuna, noms per ms abatre la seva enemiga i presentar-la a ulls del mn trencada i destrossada als peus dels seus cavalls. Sempre la mateixa lluita! Sempre el mateix afany per alar-se les nacions les unes per damunt de les altres! Itlia, no ho dubti el lector, abriga els mateixos pensaments. No els descobreix perqu sent encara vacillar el sl sota les seves plantes. Si no els tingus, els hi farien concebre daltra banda els recels dels altres pobles de la seva raa. Napole III, en un moment dentusiasme, potser ms per crebantar ustria que no per afavorir els intents dels reis de Sarde nya, pass amb els seus soldats els Alps, decidit a emancipar Itlia des daquestes muntanyes fins a lAdritic. De sobte, venuda ustria a Solferino, sign, contra el que sesperava, la pau de Vilafranca de Verona i es limit a unir a la Corona dels sards la de Llombardia. Qu lespant? Qu latur? Oh! No foren ni la revoluci ni el catolicisme, com es digu aleshores; fou, s, la por daixecar una naci que pogus ser rival de Frana. No pogu ja Napole contenir el moviment a qu, poc previsor, havia donat impuls; per li suscit tants obstacles com va poder. Ell fou qui atur la casa de Savoia quan, ja
150

senyora de Parma, de Mdena, de part dels Estats Pontificis, de Npols, de Vencia, volia marxar sobre Roma i restablir el Capitoli. No pogu Vctor Manuel entrar a Rom sin desprs de desfets a Sedan els exrcits de Frana. No era Napole lnic que temia a Frana la unitat dItlia. Perqu la temia la combat Proudhon; i perqu la temia la mira encara Thiers amb mals ulls. Roma ha estat en lantiguitat la domadora de pobles i el cap de lImperi dOccident: donades les idees de predomini que encara agiten el mn, no seria estrany que avui pretengus dur com a remolc les gents de la seva raa. No fa gaire tenia assegut al tron dEspanya un fill dels seus reis; avui t encara al de Portugal una de les seves filles. I no perdona mitjans ni perd conjuntura per terar en les qestions i fer-se sentir en els consells dEuropa. Si Itlia i Prssia fossin sincerament partidries de la reconstituci de les nacions, si ho fos, sobretot, Prssia, veu rem encara sense reparaci i sense cstig un dels grans crims que registra la histria dels pobles? Fa un segle que est esquarterada Polnia i repartida entre les nacions del nord. En tres ocasions se la repartiren Rssia, ustria i Prssia per a escndol del mn. Debades foren les protestes dels infelios polonesos: Europa els abandon i es fu sorda a la veu del dret i la justcia. No els allarg la m ni quan els vei alar-se en armes contra els opressors i lluitar com herois a lombra de Poniatowski o de Kosciusko. Cre Napole el gran ducat de Varsvia; per ni amb aix no reorganitz Polnia ni don forces als polonesos perqu per ells mateixos reconquerissin i mantinguessin ntegre el sl de la ptria. El ducat fou distribut de nou entre Rssia i Prssia pel Congrs de Viena, i Polnia perd fins i tot lesperana. Si ms no, aquell congrs exig de Rssia que conservs lauto nomia de Polnia, s a dir, de la part de Polnia que se
151

li lliurava. Oberen els tsars i concediren als seus polonesos fins i tot el dret de votar en una dieta les contribucions i discutir les lleis; per, com no havien de sobreposar la seva autoritat a la de lAssemblea monarques que no la tenien limitada en la resta del seu imperi? La sobreposaren, provocaren un nou aixecament i, en sufocar-lo, esborraren fins els ltims vestigis de la nacionalitat polonesa. Callaren les potncies totes dEuropa com si no veiessin trencats els acords de Viena i ni una veu van tenir per condemnar el brutal furor amb qu havien estat tractats els insurrectes. Callaren el 1831 i callaren el 1863, darrer esfor dels polonesos per la seva independncia. I qu! No era Polnia una naci tan o ms respectable que les millors del mn? Datava com a mnim del segle viii. Ja sota la corona ducal, ja sota la monarquia hereditria, ja sota lelectiva, duia deu segles dexistncia. Tenia lmits fora ben definits: ocupava el territori comprs de migdia a nord entre el mar Negre i el Bltic; dorient a occident, entre el Dniper i lOder. La seva poblaci era eslava, de la branca dels letons. La seva llengua, especial; especials la seva constituci, les seves lleis i els seus costums. No shavia format un regne tan extens dun cop; havia tingut les seves annexions i els seus des mem braments, per sempre la mateixa base. A Litunia, que havia doblat la seva primitiva extensi, lhavien guanyada en el segle xiv i no havien deixat de posseir-la. Possea tamb des del segle xv la part occidental de Prssia. Prssia, que s avui la primera a invocar la teoria de les nacionalitats, per qu no comena per desprendres del ducat de Possen? Possen, s potser alemany? Parlen alemany els seus fills? Sn de raa germnica? Ja que no li s possible arrencar la resta de Polnia a Rssia i ustria, no podria com a mnim Prssia plantejar en el terreny diplomtic la
152

qesti de reorganitzar aquell poble, i mentre no es resolgus declarar autnoma la part que posseeix? Ah! No ho far, que prou ha deixat conixer la seva ambici i el seu pensament. No renunciar ni a Possen, ni a Litunia, ni a cap metre de terreny que hagi adquirit b o malament, i usurpar en canvi all que pugui.

XII.  Soluci del problema. Com es poden reconstituir les nacions Estranyar potser que advoqui tan calorosament en favor de Polnia. Aix em duu com de la m a dir el que sobre les na cionalitats penso i sento. Els pobles han de ser senyors de si mateixos. Contra els estranys que els dominen entenc jo, com els antics romans, que tenen un etern dret: Adversus hostem aeterna auctoritas est. En la meva opini, aix ha de ser, i aix s: trobo sobre aquest punt dacord la ra i la histria. Per aix he dit abans que els turcs estan destinats a desaparixer dEuropa. Per la mateixa ra, sostinc ara que han dabandonar la terra de Polnia austracs, prussians i russos. De vegades, per, els pobles renuncien a aquest dret contra els seus dominadors; podent rebutjar-los, no els rebutgen. Vegem quan succeeix aix. Succeeix quan, assimilables dominadors i dominats per la identitat o lafinitat de raa, arriben a la llarga a fondres. Succeeix quan aquesta fora dassimilaci, lluny de ser contrariada, ve afavorida per la poltica dels governs, quan els governs estableixen igualtat de condicions i de drets per a dominats i dominadors. Succeeix principalment quan els dominadors respecten lautonomia dels pobles i no la menyscaben sin per a la direcci i el rgim dels interessos comuns. Desapareixen aleshores els signes de dominaci,
153

saccepta de bon grat all que per la violncia simpos, i si no cessa el dret contra els conqueridors, cessa si ms no el motiu dexercir-lo. Per aix, italians, francesos, espanyols, grecs, frem al final romans; per aix nosaltres arribrem desprs a identificarnos amb els gots; per aix avui pobles agregats molt recentment als Estats Units dAmrica viuen amb ells volun t riament units malgrat la diversitat de raa i de llengua. La fora dassimilaci dels romans amb relaci als europeus ning no satrevir certament a negar-la. Establiren entre ells i els italians igualtat de condicions i drets ja abans de caure la Repblica; entre ells i la resta dels pobles sotmesos a les seves armes, noms en temps de Caracalla, per desprs dhaver donat amb tanta profusi, sobretot desprs de Juli Csar, el ttol de ciutad de Roma, que ja sota lImperi de Claudi, en el primer segle de lEsglsia, el gaudien, segons T cit, ms de 5.600.000 homes; segons Eusebi, prop de set milions. Atorgaven amb facilitat als venuts les prerrogatives de la ciutadania i no els imposaven mai ni la seva religi ni la seva llengua. No solien imposar-los ni tan sols les seves lleis: als municipis, els deixaven la llibertat per regir-se per les prpies fins i tot en lmbit poltic. Serra completament qui cregui que, portats per la unitat, tan bon punt conquerien una naci, la sotmetien, ja que no a un sol culte, a un sol dret: fins i tot dins de cada naci toleraven i fins i tot reconeixien varietat de furs. Aix, a Espanya, Itlica era una de tantes entitats municipals. Volgu en temps dAdri entrar en el dret general de les colnies, in ius coloniarum; i ho sollicit formalment. Adri, lluny daplaudir-ho, manifest en el Senat lestranyesa que li causava veure la seva ciutat natal desprenent-se de lautoritat de qu gaudia. Fins i tot sota limperi, hi havia uns pobles que no eren respecte de Roma sin confederats. La
154

unitat que ms endavant aconseguiren la deixaren els romans a lacci del temps, a la superioritat de les seves institucions i el seu idioma, a lautoritat judicial dels seus pretors, a laug ment de relacions amb els indgenes, a la barreja quotidiana de vencedors i venuts, al fet destar oberts per als homes de totes les provncies el Senat, les magistratures i fins i tot els trons dels Csars: aquesta era precisament la clau perqu els pobles subjugats, considerant-se de dia en dia llatins, acceptessin a la fi un jou que alguns, com el nostre, havien resistit durant segles. La conducta dels gots era encara ms efica que la dels romans per a la fusi de venuts i vencedors. En envair els gots Espanya, reservaren als venuts la tercera part de la ter ra. Escriviren poc desprs el Codi dEuric i declararen que era noms per als vencedors. Als venuts no noms els deixaren les antigues lleis, sin que tamb els les resumiren en el Breviari dAni. Anaren dia a dia acomodant-se al dret de Roma, que era el dels venuts, i feren aix possible la submissi dels dos pobles a un sol codi, fet que es va produir en temps de Khindasvint. Anaren agafant de Roma fins i tot les institucions poltiques i la llengua, nou mitj de confondres amb els indgenes. Havien prohibit en un principi el matrimoni entre persones de les dues races; lautoritzaren desprs sota Recesvint. Acceler encara un altre fet la fusi dels espanyols i els gots. Quan vingueren els gots a Espanya, havien abraat ja el cristianisme, per eren arrians. Els espanyols, catlics, els miraven com a heretges i tenien un motiu ms per no estimarlos. Leovigild, abjurant larrianisme a les portes de la mort, decid els seus en favor del catolicisme, i acost per la unitat religiosa els cors de tots dos pobles. Recared, el seu fill, port les coses a ms; impulsat per les seves noves creences, don
155

gran importncia als concilis i els convert en un veritable poder poltic. Ara b, els bisbes eren espanyols: els espanyols arribaren per aquesta via a compartir amb els grans, que eren gots, el govern del regne. Caigudes aix una a una les barreres que separaven dominadors i dominats, prcticament ja no formvem sin un poble a larribada dels rabs. Tots aquests procediments eren, tanmateix, lentssims, al costat del que avui dia utilitza la Repblica de Washington. No comptava aquesta repblica federativa en constituir-se ms que amb tretze Estats: avui sn trenta-cinc. Entre els nous, provenen alguns dhaver-se dividit en dos els antics; altres, de colnies establertes en terres incultes que han anat creixent, estenent-se i formant petites nacions. Nhi ha, per, adquirits, ja per la compra, ja per la guerra. El 1803 compr la Repblica a Frana la Luisiana; el 1820 compr a Espanya la Florida. Per la guerra prengu el 1796 Michigan als anglesos i els oblig el 1846 a cedir-li dOregon tot el que avui forma lEstat del mateix nom; per la guerra prengu el 1848 a Mxic la Nova Califrnia. Dos anys abans, shavia fet amb Texas, que era tamb mexic, per la lliure voluntat dels que lhabitaven. Fora dels trenta-cinc Estats, posseeix la Repblica immenses comarques que adquir tamb ja per contracte, ja per la fora. El 1848 no sacontent amb arrencar als mexicans la Nova Califrnia; els arrabass Nou Mxic i tota la terra a lorient del riu Nord. Ara, recentment, ha comprat lAmrica russa. Calculis la diversitat de races, de llenges, de religions, de costums, que hi ha dhaver en aquella repblica. Augmenta-la encara la constant emigraci de gent de totes les nacions dEuropa que hi van a cercar un alleujament al pauperisme que ens afligeix. No hi ha, malgrat aix, un poble que sospiri
156

per la seva independncia: tots accepten aviat el jou de la me trpoli. El procediment de qu es val la Repblica per obtenir aquest resultat neix del principi que la constitueix, i s senzillssim. Tant si es tracta de pobles comprats com de pobles guanyats, la naci no els priva un sol moment ni de la religi que professen, ni de la llengua que parlen, ni de les lleis per les quals es regeixen. Els imposa, i noms temporalment, autoritats que els governin i els mantinguin en lobe dincia. Els eleva aviat a la categoria de territoris, amb la qual cosa ja els dna el dret denviar al Congrs central delegats amb veu en tots els afers que a ells es refereixen, tot i que no amb vot. Els concedeix a ms amb aix la facultat delegir-se un cos legislatiu els acords del qual necessiten per ser vlids lapro vaci daquell Congrs. Els erigeix desprs en Estats i els posa en tot al nivell dels altres de la Repblica. Tenen ja des daleshores completa autonomia en el que no ha reservat la Constituci als poders federals; tenen fins i tot govern propi. Vegis ara qu ha reservat la Constituci als poders federals. Purament i exclusiva els interessos comuns a tots els Estats, res que afecti el rgim interior i el dret civil dels pobles; res que coarti cap dels Estats dins el cercle dels seus interessos. Aix les coses, qu podria encendre en aquells pobles el desig de separar-se de la Repblica? En res no senten menyscabada la seva autonomia i tenen ms assegurada lexistncia, ms garantit lordre, ms protegit el comer, ms fcil la contractaci i ms extensos els mercats, ms vida, ms ombra, ms grandesa. Com daltra banda, s democrtica la Repblica, gaudeixen de ms mplia llibertat de pensament i de conscincia, do que noms poden estimar en el que val aquells que el gaudiren i el perderen. No donen tribut a aquells qui es feren els seus senyors; contribueixen amb ells, i noms en la proporci que ells, a les crregues generals de lEstat; paguen
157

com ells, i com tots els pobles lliures, els serveis que de lEstat reben. Noms els pogu resultar pens el temps que trigaren a ser Estats, i aquest no el prolonga la Repblica a poc que comptin amb ms de sis mil habitants. Michigan, adquirit, com he dit, el 1796, era el 1805 territori; el 1836, Estat. La Luisiana, comprada el 1803, era Estat el 1812. Florida ho era el 1845. Califrnia, presa el 1848, ho era el 1850. Oregon, cedit el 1846, era territori el 1850; Estat el 1858. No s probable que triguin molt a ser Estats els nou territoris que avui existeixen, ni que trigui a ser territori lAmrica russa. No par lo de lanome nat territori indi, ja que aquest, destinat a refugi de les tribus indgenes que expulsen dels Estats, queda fora del sistema de la Repblica. Viuen i es governen all les tribus al seu arbitri. Sem dir que, tot i amb aix, intentaren el 1861 separarse de la naci no un, sin molts Estats. Per aquests Estats, en primer lloc, no salaren cadascun per la seva independncia, sin per formar la Confederaci del Sud enfront de la del Nord. Es tractava duna qesti gravssima, que afectava molt menys els interessos del Septentri que els del Migdia; i els Estats del migdia, en veure amenaades les seves fortunes, preferiren trencar els vincles que els unien als altres a veure emancipats precipitadament els seus esclaus. Es revoltaren a ms noms els que havien estat afegits a la Repblica sense el seu consentiment? Daquests, com dels altres, nhi va haver als dos bndols. Figuraven entre els separatistes les dues Carolines, Gergia i part de Virgnia, que pertanyien al grup dels Estats primitius; entre els federals, Oregon i Michigan, units a la naci desprs de constituda la Repblica. En el simple fet que tots els Estats del nord seguiren una bandera i una altra els del migdia hi ha la prova inequvoca que en res
158

no influa en lactitud daquests i aquells en el seu respectiu origen. Tots aquests fets sn, sense cap dubte, significatius. Si els pobles poden acceptar fins i tot all que ms instintivament rebutgen, la seva violenta agregaci a un altre poble; si perqu lacceptin nhi ha prou que sels respecti el seu estil de vida i sel posi en igualtat de condicions i drets amb els vencedors; si fins i tot sense fusi de cap mena poden, pel sistema nord-americ, viure en bona pau i harmonia amb usurpadors dels quals els separa la raa, la llengua, la religi i les lleis, s evident que no rau la base i el criteri de les nacionalitats ni a la identitat de lleis, ni a la llengua, ni a la raa; encara menys quan, tal com hem vist, aqu pobles de la mateixa famlia, all pobles que parlen una mateixa llengua, ms enll pobles que adoren un mateix Du i es regeixen pels mateixos codis, viuen separats no noms per les fronteres, sin tamb tot sovint per la rivalitat i lodi. Dins la mateixa Europa hi ha una naci que corrobora el que estic dient. Em refereixo a Sussa, composta per vint-idos cantons o Estats. Daquests cantons, uns sn pel seu origen alemany; altres francesos; un altre, itali; els uns sn protestants, els altres catlics; els uns entraren lliurement en la confederaci, els altres per la fora; uns comenaren sent simples aliats de la repblica, daltres simples sbdits. Viuen, tanmateix, formant tots tranquillament un sol cos, sobretot des de lany 1848, en qu establiren en tota la seva puresa els principis democrtics i, com els Estats Units, els donaren la naci per salvaguarda i escut. Shavien declarat independents alguns cantons en temps de Bonaparte, i reberen desprs fins com un favor que sels torns al si de la seva antiga ptria. Per qu aqu tamb aquesta uni voluntria de pobles tan heterogenis? Perqu hi ha a Sussa la mateixa organitzaci
159

poltica que a la Repblica de Washington; perqu aqu tamb t cada Estat la seva Constituci i el seu govern, i s en la seva vida interior completament autnom; perqu lacci del poder federal est aqu tamb limitada als comuns interessos, i els cantons reben del govern central ms del que en temps alguns li concediren. Per qu, doncs, entestar-nos a reconstituir les nacions per cap dels criteris que he examinat i combatut? Qu conv ms: que aquarterem, per dir-ho aix, les races, o que les barregem i confonguem? Que separem els homes per les llenges que parlin, o que els unim i per aquest mitj compenetrem i enriquim tots els idiomes? Que dividim els pobles per les lleis que els regeixin o que els agrupem i pels conflictes que de la diversitat sorgeixin dins un mateix Estat fem sentir la necessitat dun sol dret? Que ens acostumem a veure en les serralades, els mars i els rius murs insuperables, o que no hi veiem sin accidents naturals sense cap influncia en la distribuci del nostre llinatge? Que disgreguem, finalment, els homes per la religi que professin, mitj que s el ms adient perqu sestableixi i es reforci arreu la intolerncia o que amunteguem els sectaris de tots els dogmes perqu mtuament es respectin i comprenguin que la moral t el seu ms ferm fonament en la conscincia? Fer caure murs i no aixecar-los ha de ser la finalitat de la poltica. Estic convenut que fins i tot sent aplicable a la formaci de les nacions alguns dels criteris de qu mhe fet crrec, no hauria de ser emprat si per ell hagussim de separar ms els pobles. Per molts que fossin els nostres esforos, no podrem aconseguir encara que lhome prengus la humanitat per famlia, la terra per ptria; abstinguem-nos, doncs, si ms no, de fer res que contrari la realitzaci daquest bell ideal de la vida. Engrandim dins les nimes la noci de la
160

ptria, ja que no podem generalitzar-la; ensenyem als nostres semblants a viure amb homes daltres races i fins i tot daltres colors, no noms en relacions de comer, sin tamb en comunitat didees i de sentiments. El procediment s conegut. De la mateixa manera que a Sussa i als Estats Units dAmrica shan acostat i sn membres vius duna mateixa repblica homes i pobles de diferents races, llenges i lleis, es poden acostar i ser membres dun mateix cos poltic altres pobles i fins i tot altres nacions. Es resolen fcilment per aquest mitj tots els problemes que he plantejat i no s difcil arribar a la formaci dun poder europeu. Deixarien sens dubte de ser els irlandesos una pertorbaci i un perill per a Anglaterra, els bretons per a Frana, els bascos per a Espanya, els sicilians per a Itlia, els bohemis per a ustria, els polonesos per a Rssia, si totes aquestes nacions reconeguessin lautonomia dels diferents pobles que les componen en all que no es refers als interessos comuns i els garantissin la llibertat i el dret. Ni sentirien aleshores la repugnncia que senten ara Portugal per formar part dEspanya, Blgica per ser francesa, els principats del Danubi per unir-se a Rssia, la mateixa Herzegovina per continuar sota limperi de Turquia. I, qu els havia dimportar aleshores a Alscia i a Lo rena pertnyer a Frana o a Alemanya? Si Alemanya, que reposa sobre aquest principi, arriba a deixar-les regir per elles mateixes en tot all que sigui lorens o alsaci, ah!, no ho dubtin els nostres vens: seran aviat ms alemanyes que franceses. Realitzat el principi dins les nacions, no deixaria de portar-nos a ulteriors conseqncies. Est universalment reconegut que hi ha un dret de gents. Quantes violacions pateix aquest dret per no existir poders encarregats daplicar-lo i ferlo complir ens ho ensenya una dolorosa prctica. Daqu
161

neixen principalment els conflictes internacionals i les guer res. La vida duna naci no est, daltra banda, circumscrita a la naci mateixa; li cal per ser plena i regular el concurs dels altres pobles. Els necessita, per exemple, per empalmar els seus ferrocarrils, realitzar el servei de correus i el de telgrafs, corregir amb encert laranzel de les seves duanes, privar dasil els seus criminals, navegar lliurement per tot el curs de rius i mars interiors que vagin ms enll de les seves fronteres, obrir-se passos com el del Sund i estrets com el dels Darda nels, estendre a terres estranyes la circulaci dels seus productes, facilitar i activar els intercanvis. Revela tot aix, s clar, que hi ha un ordre dinteressos superior al dels nacionals; i s evident que aquests interessos, per la simple ra dexistir i constituir una categoria a part, reclamen lleis especials, tribunals per aplicar-les i un poder per executar les sentncies. Donat el sistema, no seria lgic crear un poder internacional que, amb competncia exclusiva en aquest ordre dinteressos, deixs intacta lautonomia de les nacions? Les nacions, per tal com senten la manca daquest poder, es veuen obligats a cada pas a suplir-lo, ja per tractats, ja per congressos, ja per arbitratges. Per, sn tots aquests mitjans tan incomplets i lents! Encara avui, malgrat tots els esforos de Napole III, a qui mai no es podran negar mires generals, no sha pogut arribar a ladopci dun sol sistema monetari per a tota Europa. Avui, amb escndol de la justcia no sn encara vlids els veredictes dels nostres tribunals a les altres nacions, ni els dels tribunals estrangers a Espanya. Avui no tenim encara garantida la propietat literria als pobles que parlen la nostra prpia llengua. Avui no disposem encara per reparar els greuges internacionals daltre procediment que el de la guerra, si els pobles afectats no savenen a posar en mans drbitres la decisi de les seves discrdies.
162

Per no ens elevem encara a tanta alada. No pensem a organitzar la humanitat ni tan sols a Europa, quan no tenim encara organitzades les nacions. Hem vist fins a quin punt sn inaplicables els criteris fins aqu proposats per determinar-les, i com s defica, en canvi, per atraure i congregar pobles el principi sobre el que reposen, a Europa, Sussa; a Amrica, els Estats Units. Jo sc, en conseqncia, favorable que, en comptes dagitar el mn per reconstituir nacions, basant-nos ja en la identitat de raa, ja en la de llengua, ja en la de creences, ja en les anomenades fronteres naturals, agitaci que no pot sin tenir lorbe incessantment pertorbat, es treballi a tot arreu perqu es restitueixi lautonomia a tots els grups que abans la tingueren, deixant-los units als actuals centres noms per a la defensa i lempara dels seus comuns interessos. Fins que aix no succeeixi, no dubto a dir-ho, em semblaran insensates i injustes totes les guerres que es promoguin amb el motiu ms o menys fonamentat de corregir antigues o fundar noves nacions: no tindr per racionals sin aquelles que emprenguin els pobles envats contra invasors que no hagin fet el necessari per assimilar-los o, fins i tot havent-ho fet, no ho hagin aconseguit, o els impedeixin governar-se per ells mateixos dins el cercle dels interessos propis. Em semblarien, per exemple, santes les insurreccions de Polnia, no ja justificades les dHongria, que noms per vincles federals roman unida a ustria. El pacte ha purgat aqu el vici dorigen que pogu tenir la reuni de les dues nacions.

XIII. Objeccions. Refutaci Sento ja la veu dels meus contradictors. Voleu resoldre el problema per la federaci?, em diuen. La federaci seria
163

avui un anacronisme. Pogu ser bona quan estaven les societats a la infantesa, no ara que sn adultes. El mn camina cap a la unitat, i la histria poltica no s sin la successi dels esforos que han fet els pobles per aconseguir-la. Vegeu que aneu a destruir lobra lenta dels segles i fer-nos retrocedir a lEdat Mitjana, quan no als temps de lantiga Grcia. Bo s que per la federaci vulgueu unir en un feix les nacions dEuropa utpic o realitzable, s aquest un noble desig; per si no voleu desorganitzar-les, no la porteu al govern de cada naci, no inoculeu en els pobles aquest germen de dissoluci i de mort. La podrem tolerar en els que de nou es formessin, no en els ja formats. La federaci s la feblesa; la unitat, la fora. La federaci s el predomini dels interessos petits; la unitat, el dels grans interessos. Aquests arguments estan avui en boca de molts, i passen per indestructibles. Examinem-los. Un dels pobles, com he dit abans, ms actius i ms poderosos del mn, el primer en haver realitzat lideal de la democrcia, el ms genu representant de la vida moderna, sn els Estats Units dAmrica; estan, com acabem de veure, federalment constituts. La naci que avui predomina a Europa, no ja noms per les seves armes, sin tamb per les seves lletres, s Alemanya: tot i reorganitzada fa poc, damunt el principi federal descansa. Sn luna i laltra petites nacions? Sn la veu de petits interessos? Compta la primera amb trenta milions dhabitants; alguns milions ms la segona. s aquella el portaestendard de la llibertat poltica; aquesta, el de la llibertat religiosa. Recordis ara com han resolt la paorosa qesti de lesclavitud els Estats Units. Quina naci ha mostrat en aix ms grandesa, ni ms energia, ni ms audcia? Han hagut dafrontar una de les ms sagnants guerres civils; i lhan afrontada, i no han per donat sacrifici perqu prevalgus el seu geners pensa164

ment. I avui milions desclaus sn ja no noms homes, sin ciutadans. I, s la federaci un anacronisme? I sn els pobles federals febles i eco de mesquins interessos? A ms daquestes dues nacions, sn federals, a Europa, Sussa; a Amrica, Mxic, Nova Granada i les repbliques del Plata. Ho s aqu la mateixa ustria, sobretot en les seves relacions amb Hongria. Hongria, com sha dit, saixec el 1848 per la seva independncia; i tot i que fou venuda, no deix de ser per a limperi una pertorbaci i un perill. ustria, per evitar amb ella les seves eternes conteses, no trob millor mitj que tornar-li lautonomia, anar-se a coronar a Pest i no deixar-la unida sin per llaos federals al govern de Viena. Li atorg que es regs per les seves prpies lleis, tingus la seva administraci, el seu parlament i fos dins la seva vida interior completament mestressa della mateixa. Potser no s lluny el dia que faci el mateix amb Bohmia. I, s la federaci un anacronisme? Quina naci teniu avui per ms unitria? Frana? Bonaparte, un dels seus genis, dissolta la Confederaci alemanya, la restabl sota el nom de Confederaci del Rin. Llus Napole volgu desprs de la batalla de Solferino confederar els pobles dItlia. Sem dir que no volien aquest rgim per a la seva ptria; per no el devien veure, des del moment que lempraven, tan contrari a lesperit dels temps. La naci mateixa estava sense saber-ho, i potser sense voler-ho, impregnada de la idea del federalisme. All, en el seu bell i grandis moviment de lany 1789, celebrava els seus triomfs revolucionaris amb les brillants festes de la Federaci, les ms imponents que hagi concebut la imaginaci dels pobles. En la seva clebre Convenci tenia un partit que, si no era federal, acariciava lesperana de trobar en lorganitzaci de les provncies un escut contra la tirania de Pars sobre lAssemblea. El 1871 vei de cop i volta aquest
165

mateix Pars aixecar-se armat i entusiasta per la seva autonomia, cridar les altres ciutats a conquerir la seva, proclamar la federaci i caure per ella cobert de foc i sang. Quan ni on sha vist ms gran explosi de federalisme que la que aleshores hi va haver a la capital de la vena repblica? Potser dubti el lector de la significaci daquests fets. La primera festa de la Federaci es celebr al Camp de Mart el dia 14 de juliol de 1789. Anaren all de tots els punts de Frana fins a seixanta mil homes, agrupats sota les banderes de les respectives provncies. Aquestes banderes, igual que lensenya nacional, foren benedes pel bisbe dAutun des de laltar de la ptria. Parl Lafayette en nom dels seixanta mil delegats aix com del seu propi i de lexrcit, i jur ser fidel a la naci, al rei i a les lleis. Ni aleshores ni desprs no es don a aquells representants de les provncies cap altre nom que el de confederats. Que els girondins tendien al federalisme, ens ho descobreix a les seves Memries la mateixa madame Roland, que ho era i tracta de sincerar-los daquest crrec... Per ella coneixem les seves idees sobre els departaments i les raons amb qu defensava Buzot aquest sistema de govern. De tot el que ens diu sinfereix que si sostenien la unitat i la indivisibilitat de la repblica era noms per creure-les en aquell moment necessries per fer front a Europa. Ens ho acaba de demostrar la conducta que seguiren desprs de la seva caiguda. Anaren aleshores a cercar realment en la coalici de les provncies un mitj per acabar amb lomnipotncia de Pars. Fets ms clars encara revelen el carcter federal de la Revoluci del 1871. El municipi que aleshores es nomen a Pars no fou ja un cos administratiu, sin un veritable poder: legisl i decret per a la ciutat com ho hauria pogut fer per a tota la naci el govern i lAssemblea. Es declar autnom, es present a ulls de Frana com el model dels altres municipis; i per166

qu no fos possible dubtar de la seva naturalesa ni dels seus propsits, digu, en constituir-se, per boca de Beslay, el seu president: A partir davui, ms ha de trobar en la repblica cadascun dels grups socials la seva completa llibertat dacci i la seva plena independncia. De tot el que sigui local ha de ser competent la ciutat; del que sigui regional, el departament; del que sigui nacional, el govern; frmula tan breu com completa del federalisme. La federaci lluny de ser una idea daltres temps, s la dels nostres. Montesquieu, que no pertanyia per cert a lAntiguitat ni a lEdat Mitjana, la considerava com lnic sistema capa dobviar els inconvenients de les petites i de les grans nacions, conciliar els avantatges de la repblica amb la grandesa de la monarquia, i ser al mateix temps empara de la llibertat i garantia de lordre (Lesperit de les lleis, llibre IX, cap. I). Proudhon acab fent-ne el seu programa de govern. La mirava com la soluci de totes les antinmies poltiques, com la ms ferma barrera contra les usurpacions de lEstat i la idolatria de les masses, com la ms solemne expressi de la dignitat de lhome, com lnic sistema pel qual descansen en un equilibri indestructible la pau i la justcia (Del principi federatiu). Gervino, un dels ms sensats i perspicaos historiadors del segle, creu que noms per ella s possible assegurar la llibertat i la pau dEuropa. Ja el 1852 anunciava lactual engrandiment i lactual preponderncia dAlemanya, i per a quan aquests es fessin realitat, els donava com a finalitat poltica transformar en federacions els grans Estats, la unitat dels quals, deia, s tan procliu als perills (Introducci a la histria del segle XIX, secci V, ltim pargraf). Noms desconeixent completament de quina manera es desenvolupen i prenen cos les idees es pot sostenir que la federaci sigui un retrocs. Tota idea s eterna i passa per un
167

llarg seguit devolucions abans no arriba a veures realitzada en tot el seu contingut i en tota la seva puresa. Les veiem per aquest motiu reaparixer sovint en el curs dels esdeveniments. Les institucions en qu sencarnen, els fets a travs dels quals es manifesten, les formes que revesteixen, no sn, per, les mateixes. Canvien de segle a segle i fins i tot de poble a poble. Canvien principalment segons el lloc que ocupen i la importncia que tenen entre les altres del mateix ordre; i solen ser cada vegada ms perfectes. Aix s el que ha succet i no podia sin succeir amb la federaci, antiga com el mn. La distingim ja a la mateixa albada de la histria. La trobem primerament entre els israelites i els fenicis; desprs, a Grcia i Itlia; ms tard, a la mateixa Itlia, a Alemanya, a Holanda; finalment, en les nacions que avui la tenen per base de la seva organitzaci poltica. En lAntiguitat i lEdat Mitjana, era lluny de ser com avui, el principi generador de tot un sistema; era lluny de presentar-se com a aplicable a vastes societats i a tot lhumanal llinatge. Shan anat eixamplant segle rere segle els seus horitzons i fent-se a la llum de la democrcia cada cop ms esplendorosos. En la histria de la federaci que em proposo de fer en un altre volum veur el lector les enormes diferncies que hi ha, per exemple, entre el Consell dels Amfictions de lantiga Grcia i el Senat de la moderna Repblica de Washington, entre la Lliga Hansetica de lEdat Mitjana i la que han format i volen realitzar en el terreny social i poltic els treballadors dEuropa i Amrica. Els treballadors safanyen avui dia per sobreposar-se a les classes mitjanes, com aquestes ho feren durant un segle per sobreposar-se a laristocrcia. Pretenen ser independents, i, per tant, propietaris; i per a lassoliment dels seus propsits sospiren abans de res per apoderar-se del govern de les nacions. Den del 1848 no hi ha revoluci en qu no manifes168

tin per fet aquest vehementssim desig. Aquell mateix any, presentaren a Pars als poders constitucionals la ms sagnant batalla que hagi pogut donar-se en el recinte de cap ciutat. Shan organitzat desprs, han discutit i formulat en congressos internacionals el seu programa, i han portat lespant al cor de les altres classes. Per les seves prpies discrdies i les mesures preventives dels seus enemics es presenten avui menys temibles; per no penedits ni impotents. De la mateixa manera que pogueren fer ms el 1871 que el 1848, malgrat el silenci a qu sels va reduir, podran dem ms que el 1871, perqu s llei del progrs que desaparegui lltima forma de la servitud i caigui el feudalisme industrial com caigu el feudalisme guerrer. Sn la revoluci del futur, i qu!, no diu res que unnimement i espontnia hagin cercat en la federaci la seva arma de combat per avui i les seves institucions per dem? Segur que no shaurien recordat della si realment fos una idea ja passada i morta. s la federaci la idea ms viva del nostre segle, i arribar a ser un fet en tots els pobles, tant si Alemanya segueix la poltica que dicten els seus interessos i li aconsella Gervino com si no. Qu hi fa que sigui un altre el principi sobre el qual shagin format i descansin algunes nacions? Ho hem vist ja: han estat compostes i descompostes vint vegades en el dilatat curs de la histria. I encara que no fos aix, s obvi que no ens haurem daturar en una organitzaci irracional noms perqu ja la tinguessin. Perqu anem sense treva de lirracional cap al racional, som homes. Qu no hem dit dels antics que sacrificaven lindividu a lEstat? Com de la personalitat de lEstat hem diferenciat i emancipat la nostra, s just que en distingim i emancipem la de la ciutat, que ha estat el primer i el ms natural dels grups poltics, i la de les provncies que foren abans nacions. s a ms illgic que es respecti lauto
169

nomia dels dos extrems de la srie. I encara ho s ms quan es considera que cada grup deu el seu origen a diferent ordre de necessitats, i tenen tots pel mateix diferent cercle en qu moures. Lorganitzaci ms racional ha de ser naturalment la que permeti la lliure acci dins els seus respectius cercles, no noms daquests grups, sin tamb de tots aquells que en ells es formin per omplir els diferents fins de la nostra vida. I per tal com totes aquestes coses permet la federaci, per ella hem de constituir encara els Estats que per la unitat es formaren i en la unitat continuen vivint. Va errat qui cregui que per aix shagin de dissoldre les actuals nacions. Quina importncia tindria que aqu a Espanya recuperessin la seva autonomia Catalunya, Arag, Valncia i Mrcia, les dues Andalusies, Extremadura, Galcia, Lle, Astries, les provncies basques, Navarra, les dues Castelles, les illes Canries, les de Cuba i Puerto Rico, si aleshores com ara les havia dunir un poder central armat de la fora necessria per defensar contra propis i estranys la integritat del territori, mantenir lordre quan no fossin capaos de tant els nous Estats, decidir les qestions que entre aquests sorgissin i garantir la llibertat dels ciutadans? Si aquest poder hagus de tenir a ms al seu crrec els interessos veritablement nacionals, canviaria la manera de ser de la naci? La naci continuaria sent la mateixa. I, quins avantatges no en resultarien, del canvi! Lliure el poder central de tota intervenci en la vida interior de les provncies i els municipis, podria seguir ms atent la poltica dels altres pobles i desenvolupar amb ms encert la prpia, sentir millor la naci i donar-li millors condicions de vida, organitzar amb ms economia els serveis i desenvolupar els grans interessos de la navegaci i el comer; lliures, per la seva banda, les provncies de lombra i tutela de lEstat, procurarien el rpid desenvolupament de tots els
170

seus grmens de prosperitat i de riquesa: lagricultura, la indstria, la propietat, el treball, lensenyament, la moralitat, la justcia. En les nacions federalment constitudes, la ciutat s tan lliure dins la provncia com la provncia dins el cos general de la repblica; tindria Espanya veritables focus de vida fins en lltim dels seus municipis. Mercs a lautonomia de qu gaudiren, tingueren en altres temps llargs perodes de grandesa i glria moltes de les nostres ciutats. El mateix succeiria a Frana si li torns a les seves provncies la vida de qu gaudiren, i a Itlia si es declaressin autnoms els seus antics regnes i repbliques, i en la mateixa Anglaterra si ho fossin Esccia i Irlanda. Sempre que els nous Estats quedessin units pels vincles de la federaci, Anglaterra, Itlia i Frana continuarien sent les nacions dara amb ms ntima cohesi entre els seus diversos membres, amb ms centres de vida dels que mai no tingueren, sense la por que pensessin un dia en la seva independncia all Irlanda, aqu Nia i Savoia, mes enll Toscana i Npols. Es diu que es trencaria com a mnim la unitat de les nacions, per res de ms inexacte. Sn unes les nacions mentre continun formant un tot orgnic. No perqu lorganisme canvi la unitat es trenca. Es trenca noms quan desapareix la fora que mantenia dins el tot les parts. Aqu a Espanya, per exemple, lany 1808 es descompongu de cop i volta el nostre organisme poltic. Labandonaren els seus reis, que eren tot el poder daquell temps, quan la tenien ja envada les tropes de Bonaparte. Grcies a la fora de cohesi que existia entre les provncies, no foren suficients tan extraordinaris successos per trencar la unitat de la ptria. Es reorganitz la naci primer per una Junta Central i desprs per unes Corts que variaren essencialment la Constituci de lEstat. Abans i desprs daquesta mudana, continu Espanya sent una.
171

S que molts entenen duna altra manera la unitat de les nacions. No les consideren unides sin quan formen un sol cos de ciutadans i tenen per a tots uns mateixos poders i unes mateixes lleis; quan les provncies i els pobles no sn res ms que entitats administratives sense realitat de cap tipus; quan lEstat s la font de tota autoritat i de tot dret, i a travs dels governadors i els batlles, els seus agents, pot estendre la seva acci fins al poble ms apartat i fer-la sentir en tots els mbits del regne. Per aquesta idea de la unitat s inadmissible. Els pobles i les provncies sn almenys tan reals com les nacions. s veritablement quimric cercar la unitat en la negaci daquestes realitats. Si hom les nega, en qu es basar la realitat de les nacions mateixes? Per qu no podran al seu torn ser simples entitats administratives dins imperis com el de Napole o com el de Carlemany? Aquesta idea de la unitat ens porta, a ms, com de la m, a labsolutisme. Per qu la multiplicitat de poders? Per qu aquest antagonisme entre els reis i els parlaments? Per qu no un Du, un monarca i una llei per a les nacions? Encara que no fins a les seves darreres conseqncies, ha determinat aquesta idea la marxa dalguns pobles. Els efectes han estat desastrosos. Ella s qui ha dut a les capitals la vida de les provncies; ella qui ha paralitzat la iniciativa de les ciutats i les ha acostumades a esperar-ho tot de lomnipotncia dels governs; ella qui ha posat en mans dels exrcits la llibertat dels ciutadans i la dignitat de la ptria; ella qui ha condemnat les nacions entre la reacci i la revoluci i les mant en perpetu estat de guerra. Els elements constitutius de les nacions sn avui lindivi du, el poble i la provncia. No s destruint-los ni privant-los de les naturals condicions de la seva existncia com sels ha de dur a la unitat, sin subordinant-los, tals com sn, a una for
172

a que els obligui a moures dins de la vida de la naci a qu pertanyen. Els planetes, no perqu hagin de girar al voltant del sol i en rebin llum i escalfor, tenen tots uns mateixos moviments ni una mateixa vida. Cadascun s una varietat dins la unitat del sistema. Aquesta varietat en la unitat, o el que s el mateix, aquesta unitat en la varietat, s general en la naturalesa, on obeeixen a la sola llei de la necessitat tots els ssers, excepte lesperit de lhome. I haurem doposar-nos a la varietat tractant-se de reduir a la unitat ssers que nasqueren lliures? La unitat en la varietat, i no pas altra, s la possible en lorganitzaci de les societats. La varietat, al cap i a la fi, existeix, i fra bogeria entestar-se a prescindir dun fet. Malgrat les invasions, la barreja de races, els esforos fets per esborrar la diferncia de poble a poble, hi ha dins de cada naci provncies amb carcter i fisonomia propis que lhome menys observador distingeix tan bon punt troba ocasi de comparar-los. Ni per la llengua, ni pels costums, ni pel vestit, ni per les faccions no s possible de confondre aqu un castell amb un catal, ni un valenci amb un aragons, ni un andals amb un basc. All on manca la diversitat de lleis, en resta la dusos i costums. Ning no confondr tampoc a Frana el provenal amb el bret, ni els gascons amb els parisencs; ni a Anglaterra els irlandesos amb els angles; ni a ustria els alemanys amb els bohemis o amb els hongaresos; i a Rssia un finlands amb un cosac. Separa tots aquests pobles, i altres cent que podrien esmentar-se, no noms la natura, sin la histria. Es diu que el mn avana cap a la unitat: vejam en quin terreny. No deu ser per cert en el religis, on la divisi s cada dia ms gran i la llibertat de culte simposa com a element dordre a tots els governs. A les mil i una sectes que es dispu173

ten les conscincies cal afegir la de lescepticisme, que tot ho dissol. Mata el dubte les antigues creences i la ra no les substitueix: la discrdia augmenta. No deu ser tampoc en el ter reny filosfic, on sota cent formes i noms lluiten eternament lespiritualisme i el materialisme, sense que cap dels dos no es doni mai per venut ni li manquin forces per refer-se de les seves derrotes. Dins de cadascun dels dos camps, la divisi s infinita: tot capita quot sensus. Ni la religi ni la filosofia aconsegueixen avui destablir unitat de sentiments ni didees ni tan sols entre els ciutadans dun mateix poble. No sense ra han dit aquells que giren la mirada cap als bons temps del catolicisme que les societats estan dissoltes. Aquesta mateixa dissoluci de les societats ha contribut perqu hi hagi una mica ms dunitat en el terreny poltic. En la impossibilitat dunir els esperits per una doctrina o per un dogma, sha vingut a reconixer gaireb arreu lautonomia de lhome i se lha convertida en la pea fonamental de la Constituci de lEstat. No estan, per, sotmeses arreu a les mateixes regles la lli bertat del pensament i el dret de sufragi, ni hi manca qui els negui a Europa, i ja no cal dir-ho a sia. Ni es pot dir que prevalgui encara cap forma de govern. Aqu es viu sota la monar quia, all sota limperi, ms enll sota la repblica. Aqu hi ha el rgim absolutista, all el democrtic, ms enll el mixt. I dins de cada naci hi ha partits i fraccions de partit. On s aquesta marxa cap a la unitat en qu tant sencareix? Sota el triple punt de vista amb qu acabo de considerar les societats, s indubtable que mai no hi ha hagut menys unitat que ara. La manca duna creena comuna o duna doctrina comuna no podia actualment deixar de reflectir-se en totes les manifestacions de la nostra vida. Per sem dir potser que es parla de la unitat en el sentit dagregaci i uni de pobles. En aquest mateix segle hem vist separar-se dEspanya la meitat
174

dAmrica i dividir-se en una muni de nacions, no poques vegades en guerra. Uns anys abans shavien separat dAngla terra els Estats Units. Limperi napolenic ha durat encara menys que el dAlexandre: lemperador ha sobreviscut aqu al seu imperi. Blgica ha deixat de formar part dHolanda. ustria sha vist expulsada dAlemanya. Turquia sest desmembrant. Noruega no ha fet ms que passar de les mans de Dinamarca a les de Sucia; els ducats de lElba, de les de Dinamarca a les de Prssia; Finlndia, de les de Sucia a les de lautcrata rus. Quins pobles sn, finalment, els que shan acostat? Dels dAlemanya es podr dir que han estret els llaos que els unien, no que els hagin establert: com he fet notar en un altre pargraf, existia abans del 66, i ms extensa que ara, la Confederaci Germnica. Sha reconstitut Itlia: aquesta s tota la tendncia a la unitat que sha revelat per fets en aquest segle. I nhi ha prou amb aix per dir pomposament que el mn avana cap a la unitat? Vegeu les nacions totes: de la ms petita a la ms gran estan geloses de la seva independncia, i plenes de rivalitats i desconfiances les unes envers les altres. El patriotisme s encara el que fa vibrar amb ms fora les fibres del cor de lhome, el que ms ens ha dut a lheroisme i al sacrifici. Aqu, a la nostra mateixa Pennsula, els confins entre Espanya i Frana, als vessants dels Pirineus orientals, hi ha una diminuta repblica que no arriba a comptar amb mil quilmetres quadrats de territori. Posada entre dues grans nacions, es veu sovint amenaada de mort. Fa prodigis dhabi litat per no caure a les mans dels seus vens. No li parleu din corporar-se a Frana o a Espanya: li revolta la idea de per dre la seva autonomia. s a ms un b tota agregaci de pobles? Aleshores, cal que aplaudim la conducta de Rssia, que va incessantment
175

estenent el seu imperi damunt els pobles de les seves fronteres. Hem danimar els tsars perqu facin realitat la monarquia universal i comencin per posar sota el seu ceptre totes les nacions dEuropa. No pretenem, es dir, que sels reuneixi per lespasa, per si no volen renunciar a la seva independncia, queda altre mitj que el de la federaci? Ladmetem, es contestar potser, per reunir les nacions; per abans del 59, no eren encara nacions molts dels pobles que avui formen part dItlia? No ho eren Npols, Parma, Mdena, Toscana, Sardenya? Se sol convenir que el principi federatiu era aplicable a la reconstituci dItlia; per, com no es veu que les provncies dAnglaterra, de Frana, dEspanya, dustria, de Rssia foren nacions com ho eren fa quinze anys Sardenya i Npols? El fet, mata el dret? Totes aquestes provncies foren incorporades a les seves respectives nacions, o per la fora o amb la condici que continuarien governades en la seva vida interior per les seves institucions i les seves lleis. Per qu la federaci per a les unes i no per a les altres? Jo crec que el mn, si no hi marxa, ha de marxar cap a la uni tat; no cap a aquella unitat absurda que consisteix a la des trucci de tota varietat; per s a aquella unitat en la varietat que descobrim en la natura. I b, precisament perqu vull aquesta unitat, sc partidari de la federaci i tinc en ella una fe absoluta. En poltica no sem presentar sens dubte cap principi que sigui com ella duniversal aplicaci. Tant serveix per reunir ciutats que per enllaar nacions. Tant sadapta a les monarquies que a les repbliques. Igual la podem emprar per a lorganitzaci social que per a lorganitzaci poltica. Dins cada federaci poltica poden, per exemple, confederar-se sense dificultat les diverses categories del treball: lagricultura, la indstria, el comer, la cincia, les arts. La unitat es va formant de baix cap a dalt per lescala gradual
176

dels interessos: interessos locals, provincials, nacionals, continentals, europeus, humans. I es realitza sense violncia i sense esfor, perqu dins dels seus particulars interessos conserva cada grup la seva independncia. Els interessos!, sexclamar potser alg. Entenc en primer lloc sota aquest nom tant els morals com els materials. Noms ells cauen, a ms, sota lacci dels governs. Signora potser quin ha estat lorigen dels pobles? El de la tribu, els vincles de la sang; el de les ciutats, lintercanvi. Lintercanvi agrup les famlies en pobles. Quin fou lobjecte de lautoritat que amb ells nasqu ms endavant? Primerament, regularitzar les condicions daquest mateix intercanvi; desprs, es tendrel a altres serveis. Lautoritat es fu crrec dels que eren comuns a tots els vens, i aquests de pagar-los-hi amb part dels seus productes. Daqu els serveis pblics, daqu els tributs. Daqu el govern; daqu la justcia. Aix i no altra cosa sn a ms gran escala les provncies i les nacions; aix seria dem la Confederaci Europea. Observis ara qu s el que aplana el cam a la futura uni dels pobles... Sn principalment els interessos. El comer fa caure les fronteres i el ferrocarril uneix all que separen els odis entre nacions i les prevencions de raa. Enllacen el cor reu i el telgraf les ms apartades gents. Criden les exposicions universals a una sola capital els productes de la indstria del mn. Ning no s ja estranger per beneficiar la riquesa daltres pobles. Se celebren sovint tractats de navegaci i de canvi. Es posen les nacions dacord per als semfors. Queden moltes barreres per destruir i en reclamen molt ms els interessos; per, qui no veu ja en all que sest fent i en all mateix que resta per fer la necessitat de crear un poder superior al de cadascuna de les nacions? Uneixen els interessos fins i tot all que la guerra desuneix, i estic convenut
177

que, tard o dhora, han daconseguir que prevalgui la diplomcia sobre lespasa, el dret sobre la fora, els veredictes dels tribunals sobre els judicis de Du. No oblido que els interessos han estat una de les principals i ms poderoses causes de la guerra; no per aix deixo de creure que puguin impedir dem all que ahir promogueren i fomentaren. En el fons de totes les guerres de lantiguitat es veu realment la cobdcia. Es combat per acumular riqueses, fer esclaus, guanyar terres que augmentin b el patrimoni de la ciutat, b la fortuna dels que lhabiten. Quan un Estat, llegeixo a Plat, ha crescut de manera que ja no en t prou amb les seves pastures ni els seus camps per a la vida dels seus ciutadans, li cal anar a robar-los als vens: aquesta s, afegeix, lorigen daquest funest flagell que anomenem guerra (llibre II de La Repblica). A lEdat Mitjana, no solia aquesta presentar cap altre aspecte. Els brbars baixaven simplement a buscar terres on establir-se. Ja abans de Jesucrist havien envat el migdia dEuropa els cimbris, que venien del cor de Dinamarca. Oferien la pau a Roma, en qui arribaren a posar espant, amb la condici que els dons terres a Itlia. Terres i noms terres demanava cinc segles desprs aquella multitud de pobles que, com ells, abandonaren a la recerca de millors climes els boscos i les muntanyes del nord. Amb el mateix fi entraren ms tard, primer els mongols i els trtars, desprs els turcs. Vingueren els rabs moguts pel sentiment religis, per no menys esperonats per la set de gaudi i lafany de lucre. I no cal parlar de les guerres feudals, veritables guerres de pillatge. A lEdat Moderna comenaren a prevaler per damunt dels interessos materials els poltics. Per satisfer lesperit de do mina ci i de cobdcia, san a cercar en altres continents els camps de batalla. La guerra tingu aqu principalment per objectiu ja la constituci de nacionalitats, ja la prepondern178

cia o la independncia dun poble, ja el triomf dun principi. La Reforma, les rivalitats entre les grans nacions i la Revoluci francesa han estat la llavor de gaireb totes les guerres de ledat present. Linters personal ha tingut cada dia menys a veure en aquestes deplorables lluites. Vegis si no quin ha estat el carcter i la finalitat de les que shan produt den de la mort de Napole Bonaparte. Alguna cosa hi han guanyat els interessos, per ms els generals que no els dels pobles que les sostingueren. Citar dos exemples. Rssia, per serveis prestats a Turquia quan la insurrecci dEgipte, havia obtingut del sold, segons hem vist, que tanqus el mar Negre a la resta de les nacions. La guerra de Crimea va tenir per resultat el lliure pas a travs del Bsfor i els Dardanels, no noms per als aliats, sin tamb per a tots els pobles. Xina, com s sabut, shavia incomunicat amb la resta del mn: tenia tancats els seus ports als nostres vaixells. Anglaterra i Frana han anat en dues ocasions a obrir-los a canonades i oberts estan per a tots els europeus. Aquesta decadncia de les guerres dinters particular i aquest predomini dels interessos generals, unit a la major i ms clara conscincia que sen va tenint, sn els que em fan esperar que aqu, a Europa, els interessos mateixos posin a la fi termini a la guerra. Qu manca perqu aix succeeixi? Ho he dit i ho repeteixo: que tinguin un poder poltic que els representi i defensi, que hi hagi una confederaci de nacions a ms de les confederacions de les provncies i els pobles. A la fi, sem podr dir, ja era hora que cerqussiu la unitat per lorganitzaci dels interessos; ja era hora que desitgssiu la unitat en la varietat i no aquella unitat per la qual es pretn de buidar-ho tot en un sol motllo. Podreu voler que continu lanarquia davui en la moneda, els pesos i les mesures i sobretot en el dret? Si ara sota un poder autoritari es resisteixen
179

les provncies que desaparegui, qu han de fer dem quan estiguin units noms pels vincles de la federaci? Lerror rau a creure que la federaci sigui una dificultat perqu els pobles o les provncies arribin a un mateix dret, a un mateix sistema mtric i a un mateix sistema monetari. A Grcia, a la riba del golf de Corint, hi va haver antigament una confederaci que duia per nom Lliga Aquea. Estava formada al principi per dotze ciutats, per a poc a poc es va anar estenent per tot el Pelopons. En temps de lhistoriador Polibi, que pertanyia a la Lliga, ja shavien barrejat de tal manera els confederats, que no noms tenien unes mateixes lleis, unes mateixes mesures, uns mateixos pesos i una mateixa moneda, sin tamb uns mateixos magistrats, uns mateixos senadors i uns mateixos jutges. Perqu el Pelopons sembli tot una sola ciutat, deia aquell escriptor, noms hi manca una muralla que el circumvalli (Histria general, Llibre n, cap. XXXVII). Giris ara la mirada cap a Espanya. Prop de quatre segles fa ja que les provncies totes, a excepci de Portugal, formen un sol regne. Viuen encara quatre a lombra dels seus antics furs. Nhi ha quinze que no es regeixen pel dret de Castella. La unitat monetria s un fet recent. La de pesos i mesures no ha baixat de les regions oficials. Sha escrit, i s ms, fa vint-icinc anys un projecte de Codi Civil per a tota Espanya. Cap govern no sha atrevit ni tan sols a sotmetrel a la deliberaci de les Corts. No: la facilitat o la dificultat daquestes reformes no s en lunitarisme ni en el federalisme, sin en la mateixa ndole de les reformes. Sn i seran sempre difcils aquelles que afectin la propietat i lintercanvi. Toquen la vida ntima dels pobles, modifiquen ms o menys els interessos generals, alteren els hbits i els costums; i la societat, commoguda com no ho ser mai per les ms transcendentals reformes poltiques, els opo180

sa una tan vigorosa com obstinada resistncia. Aneu a dir-li a laragons o al navarrs que renuncien a la seva llibertat de testar i se sotmetin al rgim de la successi forosa: us contestaran que no ho consenten ni la seva autoritat com a caps de casa, ni els seus drets de ciutad. Aneu i digueu-los que les seves vdues no podran dara en endavant gaudir de lusdefruit dels seus bns: us contestaran que dissoleu la famlia, trencant els llaos que la mantenen unida desprs de la mort del pare. Aneu i digueu-los que en canvi aquestes vdues faran seva la meitat dels bns que ells hagin guanyat durant el matrimoni: ho creuran injust i fins i tot ho consideraran com una usurpaci als fills. Aneu i digueu ara al com dels espa nyols que comptin per quilograms i no per lliures, per metres i no per vares, per hectrees i no per fanecades, per cntims i no per quartos. Passaran anys i anys sense que arribin a comprendre la relaci entre els nous i els antics sistemes, i en mig segle no deixaran de comptar pels antics. Fa ja setanta-cinc anys que el sistema mtric decimal s llei a Frana: el poble, sobretot en els departaments, continua fidel a les antigues prctiques. Qu s necessari principalment perqu aquestes reformes sacceptin? Que es convencin que sn justes i tils aquells que les hagin de rebre, que siguin filles de lespontanetat social, que les lleis i sistemes que es tracta de derogar hagin estat entre els mateixos a qui regeixen matria de discussi i controvrsia, que entre ells hi hagi almenys un partit que defensi la necessitat del canvi. Sota el rgim unitari, s impossible que aix succeeixi en les nostres provncies aforades. Com que no tenen la facultat dalterar els seus codis, ni la naci de corregir-los-hi sin per lleis generals, no hi ha ni hi pot haver en elles moviment jurdic. Es pensa en conservar el fur, no en re for mar-lo, i la legislaci est, per aix dir-ho, pe181

trificada. Noms a travs de la federaci es pot tornar-la a la vida i fer-la entrar en vies de progrs. rbitres aleshores aquelles provncies dacomodar les seves lleis a les idees i les necessitats del segle, no trigaran a voler esmenar-les, i donaran marge a la contradicci i al debat. Ressonaran les seves deliberacions a tota Espanya, i ms shaur fet en anys per la unitat de dret que no es fu en segles dunitarisme. No parlo ja de la mtrica ni de la monetria, perqu, llei de la naci, s noms obra de temps que vagi baixant fins a les ltimes capes del poble. La federaci, lluny de dificultar la resoluci de cap problema, la facilita... He parlat en un altre pargraf de la tendncia general dels jornalers a sobreposar-se a les classes mitjanes i apoderar-se del govern. Van errats quan creuen que dun cop s possible refondre les societats com en un motllo; per s indubtable que, en denunciar les injustcies de qu sn vctimes, han somogut paoroses qestions que s urgent de resoldre, si es volen evitar grans riscos i potser futurs conflictes. Aquestes qestions, tot i ser a tot arreu les mateixes, presenten diferents aspectes, no ja tan sols en les diferents nacions del mn, sin tamb en les seves respectives provncies. Aqu, per exemple, la qesti de la propietat de la terra, una de les ms rdues que com acabo dindicar es pot tocar, s lluny de tenir els mateixos termes al nord i al migdia, a orient que a occident. No depn ja tant de si es regeixen les provncies per llei comuna o per fur; depn de causes que sn unes naturals, daltres histriques. Aqu est la terra excessivament concentrada i all extremadament dividida. Aqu domina el principi individualista i all lluita amb el comunista. Aqu es concentra ntegre el domini i all est dirimit pel frum i lemfiteusi. Aqu est la terra en mans de colons i all en les dels propietaris. Aqu ha estat repartida amb justcia i all ha estat ob182

jecte dusurpacions que revolten lnima. Aqu, finalment, una hectrea s suficient per a la vida duna famlia i all no nhi ha prou amb dues hectrees. Qui podr amb ms encert resoldre el problema, la naci o la provncia? s aqu possible dictar regles generals? No exigeix el mal segons les seves diferents causes diferents remeis? La federaci s, doncs, el millor mitj no tan sols per deter minar i constituir les nacionalitats, sin tamb per assegurar en cadascuna la llibertat i lordre i alar per damunt de tots un poder que, sense menyscabar-los en res lautonomia, talli les diferncies que podrien dur-los a la guerra i tingui competncia en els interessos que els sn comuns. No comprenc, sincerament, ni per qu lhan abandonada tan fcilment molts que ahir van enaltir-la, ni per qu la presenten altres com un monstre que amenaa de devorar la ptria. Sestranya va el girond Buzot del fet que la consideressin els muntanyesos una heretgia poltica: qu diria si sents avui el concert dimprecacions que sobre ella llancen fins i tot els que presumeixen de liberals i de sensats? Si una causa pogus desacreditar-se pels desordres i fins i tot els crims que a la seva ombra es cometessin, el ms sant mereixeria general anatema. Estimem avui la llibertat tot i haver servit de teia per als ms espantosos incendis i despasa per a les ms sagnants hecatombes. s una autntica puerilitat condemnar la federaci per fets que sc el primer a lamentar, per que han estat lluny de ser tan greus com els que precediren al triomf didees menys fecundes. No es cregui, per, que doni aqu per acabada la defensa del meu principi. El desenvolupar i sistematitzar a la segona part daquest mateix llibre, i daix en resultar la seva millor defensa. Vaig ara a respondre a una pregunta que em vaig fer en comenar lexamen de la teoria de les nacionali183

tats: hem de ser favorables a la reconstituci dels pobles en petites repbliques?

XIV. Sn preferibles les grans o les petites nacions? Desprs del que porto ja escrit, comprendr fcilment el lector que aquesta qesti s gaireb ociosa. Per en dir alguna cosa, tant per completar aquest petit treball com per esvair prevencions i idees que noms existeixen ja en aquesta vella terra dEuropa. Els escriptors de lAntiguitat eren en general partidaris de les ciutats. Aristtil creia que en les nacions era gaireb impossible el govern. Veia de tot punt insostenible lordre fins i tot en les ciutats molt populoses. All on els ciutadans, deia, no es coneixen, no poden els magistrats jutjar amb encert ni repartir segons el mrit les funcions de lEstat: les decisions i les sentncies sn necessriament dolentes. Tenia per la millor ciutat la que contenia el suficient nombre dartesans per abastir-la i els homes necessaris per defensar-la (Poltica, Llibre 4t, Cap III). Plat opinava en el fons el mateix: nhi ha prou per veure-ho amb llegir el llibre segon de la seva Repblica i el cinqu de les seves Lleis, on arriba a dir que el nombre de ciutadans no ha de passar de 5.040. Aquestes idees, gens estranyes per als temps i el poble en qu foren escrites, no han deixat de trobar eco en els nostres fins i tot desprs de formades les actuals nacions. Montesquieu es mostrava partidari de la federaci precisament perqu entenia que, per b que les petites repbliques podien ser destrudes per una fora estrangera, queien les grans per un vici interior sense que ho poguessin impedir ni les aristocrcies ni les democrcies, per bones que fossin (Lesperit de les
184

Lleis, llibre IX, cap. I). Trobava ben proporcionades les monarquies de Frana i Espanya, per des del punt de vista de la defensa (Cap. VI). Rousseau estava encara ms decidit que Montesquieu pels petits Estats. Si jo, deia en un dels seus millors llibres, hagus hagut descollir el punt del meu naixement, hauria escollit una societat acomodada a lextensi de les facultats humanes, en la qual, bastant-se cadasc per omplir les seves funcions, no shagus vist mai obligat a confiar-les a altres; una societat en la qual, per conixer-se tots els ciutadans, no haurien pogut sostreures a les mirades ni al judici del pblic ni la modesta virtut ni les fosques maniobres del vici; una societat en qu aquest dol hbit de veures i tractar-se fes de lamor a la ptria lamor als meus semblants, ms que no lamor a la terra. (Discurs sobre lorigen i els fonaments de la desigualtat entre els homes. Dedicatria a la Repblica de Ginebra.) Repetia Buzot aquesta darrera idea de Rousseau, i len fortia afegint que sense aix no shaurien prestat els atenencs a abandonar la seva ciutat i embarcar-se a les ordres de Tems tocles; que no es podia estimar b sin all que es coneixia i que no era possible que lentusiasme dhomes separats per dues-centes lleges fos com, uniforme i viu com el dels habitants dun petit territori. (Memries de Madame Roland, volum I.) Aquestes idees, tot i que res no diuen contra les grans nacions, sn, sens dubte, exactes. Hem vist al principi daquest llibre com ha estat de poderosa en tots els temps la iniciativa dels petits pobles, quant han contribut aquests a la civilitzaci general, que difcils empreses han dut a terme. Aix ha dobeir a alguna causa, i la causa s per a mi la segent. En els petits pobles, sobretot si estan democrticament regits, lEstat i la societat es compenetren en totes les seves parts i
185

gaireb es confonen. No rep lEstat una ferida que la societat no senti, ni un ultratge que ella no prengui per seu, ni un benefici que no comparteixi... LEstat viu de la vida de la societat i la societat de la de lEstat. Aix, la societat est sempre disposada a treure lEstat de tot comproms i a sacrificar per ell el seu or i la seva sang. Ben al contrari del que sol succeir en les grans nacions, en les quals lEstat sembla quelcom ali a la naci mateixa. s veritat que en les crisis daquestes grans nacions shan vist tamb actes dabnegaci que admiren; per, sha observat que aquests transports dentusiasme estan gaireb sempre circumscrits a les capitals, que sn les que, per tenir-lo ms a prop, ms participen en la vida de lEstat? En els pobles reduts, em repetir perqu millor sem comprengui, lEstat s per a tots els ciutadans un sser real que tothora veuen i palpen; en els grans, una abstracci que amb prou feina sels fa tangible fora del pagament dels tributs. Afegim a aix que en les petites nacions tot talent t ocasi de manifestar-se i facilitat per obrir-se cam fins a les ms altes regions del govern; no hi ha home de geni que no passi per lEstat i no irradi des dall la seva brillantor damunt la societat sencera, ni aptitud administrativa o poltica que no trobi tard o dhora aplicaci i funci. Aquesta mateixa facilitat per donar-se a conixer atia i esperona els esperits; i no hi manquen mai homes ni per a la pau ni per a la guerra, ni per als dies de maltempsada ni per als temps de bonana. Quants grans i illustres barons als petits pobles de lantiga Grcia, a les ciutats de Cartago i Roma! Roma trob en totes les seves crisis un home que la salvs i laixequs de labisme al cel; i fins i tot en els dies de la decadncia de la Repblica comptava entre els seus fills els Gracs, Mrius, Sulla, Csar. Aix, lestat tenia en totes aquelles societats quelcom denlluernador
186

que les arrossegava cap al que per a daltres hauria estat o semblat impossible. A conseqncia de lntim enlla entre la societat i lEstat, la poltica en els pobles reduts s, daltra banda, ferma i constant. El personal de lEstat canvia; lEstat roman el mateix. Recordis amb quina tenacitat seguiren el seu ideal Roma i Cartago. El canvi de la monarquia per la repblica, la lluita entre el patriciat i la plebs, les brillants victries dAnnbal a Itlia, les guerres civils, el mateix establiment de limperi, res no va ser capa dapartar Roma de la poltica iniciada pels seus primers reis. Cartago romangu fidel als seus principis fins i tot desprs dhaver-la venut Escipi lAfric. Tampoc no donaren les ciutats hellniques menys proves del que estic dient. Atenes i Esparta, agitades per cent revolucions interiors, no abandonaren mai el pensament de predominar a Grcia. Corint, o ms ben dit, la Lliga Aquea, tingu els seus dubtes i les seves conteses sobre si havia o no de cercar laliana dels reis de Macednia: la cerc a la fi, moguda per la seva perenne idea de fer seu el Pelopons. A aix principalment es deuen les grans coses que aquelles repbliques feren. Altres, tot i que ja dordre inferior, sn encara els avantatges de les petites nacions. El que han dit Aristtil i Rousseau s innegable. En una naci petita es coneixen els homes i sestimen, lamor als ciutadans constitueix lamor a la ptria. A les grans, la ptria s el sl. Que masses despa nyols abandonin aqu les nostres costes per les dfrica; que nombroses famlies deixin les seves llars per anar-les a establir a les ribes del Mississip, del riu de la Plata o de lAmazo nes; que colnies destrangers poblin les nostres ciutats o els nostres camps, ni ens preocupa ni ens importa: un peu de ter ra que ens arrabassessin ens faria posar el crit al cel. I, la veritat sigui dita, si dalguna manera hem de donar cos a la idea
187

de la ptria, no lhi poden sin en la terra els pobles que, com el nostre i la majoria dels dEuropa, estan formats per tantes i tan diverses gents. Prescindeixis si no per un moment del fet que andalusos i bascos, catalans i extremenys ocupin una mateixa terra: per qu shan destimar els uns als altres ms que un espanyol a un francs o un rus? En les petites nacions, pel mateix fet destar ms en contacte les ciutats, triguen ms a corrompres els costums. Lho me, en els seus esgarriaments, no t fre ms gran, desprs del de la seva conscincia, que les mirades daquells que el coneixen. Viu en les nacions petites sota la constant inspecci no noms de lautoritat, sin tamb de tots els seus compatricis, i s fcil que es contingui. Si sbdit, recela dels magistrats; si magistrat, s alhora agent i objecte de vigilncia per als sbdits, i difcilment es poden cometre injustcies que no es facin pbliques ni malversacions que no es manifestin. No s all el Tresor un mar sense fons com en les grans nacions, ni est la comptabilitat de lEstat fora de labast del com de la gent. Tots els ciutadans saben i beuen en qu sinverteixen els seus tributs i poden sense dificultat fiscalitzar la gesti dels seus administradors. Sol haver daquesta manera en la societat i lEstat moralitat i economia. En les petites nacions, finalment, tot es presenta ms fcil: lorganitzaci dels serveis, la resoluci de les qestions que sorgeixen ja en el terreny de leconomia, ja en el de la poltica, el progrs i la realitzaci de les idees. La societat s menys complexa, ms compacta; i aix, lEstat com lindividu hi troben menys resistncia tant per a lacci com per a la difusi dels nous principis. Lorador, b sigui un general que vulgui decidir la pau o la guerra, b un trib que pretengui llanarla per camins no fressats, t ocasi de fer-se sentir per totes les classes i dur la seva paraula fins al ms apartat rac de la
188

repblica. Rpida s la discussi, rpid lacord, lexecuci rpida. No em proposo de fer ara una detallada crtica de les grans nacions. El dest de les unitries s ser o turbulentes o desptiques. En elles, la cultura s lluny de ser uniforme, els interessos de ser iguals, lopini de moures al mateix comps i amb la mateixa mesura. Si no les porta fermament agafades una autoritat absoluta, marxen estimulades per contrries forces i viuen gaireb sempre governades per minories. Avui avancen i dem reculen, experimenten els ms bruscos i sobtats canvis i sn teatre dincessants lluites. En labsoluta impossibilitat de concordar les voluntats i apaivagar els nims, han de recrrer a la fora i no aconsegueixen sin una pau efmera. Esclaten a la llarga les passions comprimides i brota la guerra. La vida, lactivitat poltica, es troba principalment a les capitals: all acudeixen i es mouen totes les ambicions. No prevalen habitualment els ciutadans ms aptes, sin els ms audaos. Homes plens de vicis escalen no poques vegades els primers llocs de lEstat, i alguns pel suport dels mateixos pobles que els confereixen, perqu no els coneixen, el dret de representar-los. No s rar que, fins i tot sabent-ho, els anteposin les provncies a ciutadans modestos, de veritable mrit. Com que per a tot necessiten el poder suprem i en tot li estan sotmeses, prefereixen els agosarats, perqu els procuren ms el favor oficial i les escuden millor contra les ires del govern. Augmenten els que cobegen el comandament, es multipliquen els partits, i sacaba caient en la poltica del bergantatge. Per tots aquests motius, minclino ms cap a les petites que cap a les grans nacions. Si el lector ha recorregut les anteriors pgines, fcilment comprendr, tanmateix, que ni les he de voler absorbents i conqueridores com les de Cartago i Roma,
189

ni allades i rivals com les de lantiga Grcia i les que hi va haver a lItlia de lEdat Mitjana. No sha de cercar la unitat per la violenta agregaci de pobles, per tampoc impossibilitar-la per la sola i exclusiva organitzaci dels interessos locals. Els hem dorganitzar tots i crear una representaci i un poder per a cadascun dels seus graus, si desitgem que la humanitat arribi a ser una cosa real en el mn. Organitzar-los, ho he dit ja, s per a mi confederar-los. I que dins la federaci perdi molta de la seva importncia la qesti de si han de ser petites o grans les nacions, qui ho posar en dubte? Per la federaci, igual poden subsistir en pau imperis tan grans com el de Rssia, que repbliques tan petites com la de Sussa. Per la federaci, tant poden dividirse aquestes nacions en dotze Estats com en vint. Sn les seves provncies ms que grups de pobles que visqueren abans independents i conserven encara un carcter i una fisonomia prpies? El racional s que hi hagi dem en cadascuna tants Estats com avui provncies. Aconsellen altres raons encara la divisi daquestes provncies? Quin inconvenient hi ha dhaver perqu se la dugui a terme, si els nous Estats han de viure units pel lla federal a la seva antiga ptria, si amb aix en res no sha de reduir ni torbar el cercle en qu es moguin els poders centrals? Tretze eren, com ja he dit, els primitius Estats de la Repblica de Washington. Sen dividiren cinc en menys de mig segle. El de Vermont nasqu del de Nova York; el de Tennessee del de la Carolina del Nord; el de Kentucky del de Virgnia; el del Mississip i el dAlabama del de Gergia; el de Maine del de Massachussets. De la part del de Luisiana, que no era ja dels primitius, es form desprs el de Missouri. El de Virgnia, finalment, del qual havia sortit abans el de Kentucky, es divid no fa ni quinze anys en Virgnia Oriental i
190

Virgnia Occidental. En la terrible guerra del 1860, shavia declarat la meitat daquell estat pel sud i laltra meitat pel nord: restablerta la pau, no es cregu prudent tornar a unir el que havien separat anys de lluita. Ha modificat aix dalguna manera la vida poltica dels Estats Units? No: la naci ha roms ntegra i amb el mateix poder que abans tenia; la seva Constituci no ha patit cap mena de mudana. Es dir que aix podria portar-nos a divisions i subdivisions indefinides fins a deixar esmicolades i redudes a pols les nacions; per, s possible que no sobservi que, adms el principi de la federaci, no poden fer-se aquestes divisions i subdivisions sense el previ consentiment del cos general de la repblica? Jo, naci, admet al meu si un Estat: qui mha dobligar a reconixer-ne en ell dos o ms quan no vulgui? La federaci, no s potser un pacte? Quin pacte es pot dissoldre ni modificar-se sense la voluntat de totes dues parts? Cap daquestes divisions de qu acabo de parlar no es va fer sense el coneixement i laprovaci dels poders constituts a Washington. Sussa no reconeix nous Estats, per s consent que els ja reconeguts es divideixin per al seu rgim interior tal com els aconsellin les seves simpaties o els seus interessos. Aix, estan dividits en dos el dAppenzell, el dUnterwald i el de Basilea, i en tres el dels frisons. Cadascun daquests quatre Estats s, per dir-ho aix, una federaci especial dins la general de Sussa. I, en qu ha dalterar tampoc aquest procediment la vida ni la marxa regular de la repblica? De la mateixa manera que la naci s o ha de ser la federaci de les provncies, no ha de ser la provncia la federaci dels municipis? Tenim de la unitat nocions falsssimes, i per aix ens espanta el que per a aquests pobles res no significa. La unitat, ho repeteixo, rau en lexistncia duns mateixos poders per a
191

cada ordre dinteressos, no en labsorci de tots els interessos per un sol poder. Aix com partint daquesta idea es pot sense violncia arribar a recollir en un feix la humanitat sencera; partint de la contrria no sarribar mai, ni tan sols a dins de cada naci, a apaivagar les protestes de les provncies ni dels pobles. No ser noms lindividu qui reivindiqui eternament la seva autonomia; reivindicaran la seva tots els grups socials, i no hi mancaran, quan lassoleixin, ni causes denergia ni grmens de guerra. La federaci, noms la federaci, pot resoldre en els nostres dies el problema poltic. Passem ara a examinar la manera de realitzar-la.

192

Llibre II La federaci

I.  Idea i fonament de la federaci. La ciutat, la naci, les nacionalitats La federaci s un sistema pel qual els diversos grups humans, sense perdre la seva autonomia en all que els s peculiar i propi, sassocien i subordinen al conjunt dels de la seva espcie per a tots els fins que els sn comuns. s aplicable, tal com he anat indicant, a tots els grups i a totes les formes de govern. Estableix la unitat sense destruir la varietat, i pot arribar a reunir en un cos la humanitat tota sense que es me nys cabi la independncia ni salteri el carcter de regions, provncies i pobles. Per aix, mentre que la monarquia universal ha estat sempre un somni, van preparar sense descans la federaci universal la ra i els esdeveniments. Descansa la federaci en fets que sn inconclusos. Les societats tenen, sens dubte, dues esferes dacci diferents: luna en la qual es mouen sense afectar la vida dels seus semblants; laltra en la qual no es poden moure sense afectar-la. En luna sn tan autnomes com lhome en la del seu pensament i la seva conscincia; en laltra, tan heternomes com lhome en la seva vida de relaci amb els altres homes. Lliurades a elles mateixes, aix com en la primera actuen alladament i inde193

pendent, es concerten en la segona amb les societats la vida de les quals afecten i creen un poder que a totes les representi i que executi els seus comuns acords. Entre entitats iguals no hi pot haver en realitat cap altra cosa; aix, la federaci, el pacte, s el sistema que ms sacomoda a la ra i a la natura. Considerar la federaci principalment sota el punt de vista poltic. La primera i ms senzilla societat poltica s la ciutat, el poble: examinem-lo. La ciutat s un grup de famlies que acost la necessitat i la comoditat del canvi. Constitueix en el seu principi un tot complet i independent. s una naci en petit. T el seu culte, les seves lleis, el seu govern, la seva administraci, els seus tribunals, la seva hisenda, el seu exrcit; t el seu organisme, el seu Estat. Aix ens diu la ra que degueren ser les primeres ciutats del mn, i aix ens diu la histria que foren les que segles abans de Jesucrist ocupaven gran part dEuropa, les costes dfrica i loccident dsia. No foren noms Cartago i Roma les ciutats-naci: ho foren la majoria, principalment les de Grcia i Sria. s veritat que en els ms reculats temps histrics veiem ja a lsia extenses i poderoses monarquies de les quals les ciutats no sn res ms que insignificants membres; per no ho s menys que desconeixem completament com es van formar i com van crixer. La histria no ha pogut nixer sin desprs de les llenges, de lalfabet, de lescriptura, i dhaver arribat la humanitat a un grau tal de civilitzaci que se sents en la necessitat de cercar en el passat la norma del present i consignar el present per a guia el futur; i all a lsia, bressol de la nostra espcie, hagueren dexperimentar els pobles tantes mudances i tantes revolucions abans no pogus la histria recollir-les! El cert s que all on la histria ha pogut seguir perode rere perode la formaci i desenvolupament dels im194

peris, ha vist abans de res la naci en les ciutats, ja es tracts de pobles cultes o de brbars. Sesforaren les ciutats per conservar la seva autonomia fins i tot desprs de ser incorporades per la violncia a altres nacions; i all, desprs de segles, quan sestenia el feudalisme arreu dEuropa i desprs de la guerra de les Croades es decidiren els pobles a espolsar-se jou tan vergonyant, salaren, com hem vist, a reconquerir-la com si lhaguessin perdut ahir i no haguessin pogut oblidar amb el pas del temps els seus orgens. Autnomes foren aleshores les de gaireb tota Europa. Tot i que sota lombra i autoritat dels reis, gaudien totes de veritable independncia. Nhi va haver, sobretot entre les martimes, que no floriren ni deixaren menys rastres de glria que les de lantiga Grcia. Encara avui, desprs de constitudes les grans nacions, hi ha ciutats autnomes que salcen com una protesta contra la servitud daltres. Lliures sn encara a Alemanya les de Lbeck, Hamburg i Bremen; lliure era fa deu anys la de Frankfurt, en altre temps capital de lImperi. Tenen tamb aquestes ciutats el seu govern propi, el seu cos legislatiu, el seu senat, els seus burgmestres, els seus soldats, els seus vaixells de guerra. Deixen de sospirar les altres per la seva autonomia? Pugnen totes per arrencar drets de lEstat del qual depenen. Sn gaireb autnomes les de la Repblica de Washington, principalment les del nord. Gaudeixen de grans facultats les dAn gla terra. Les eslaves de Rssia a penes estan unides a lImperi ms que pel culte i pel servei de les armes. Aqu a Espanya, es revoltaren lany 1840 perqu la Corona es volgu arrogar la facultat de nomenar els seus alcaldes. A Frana, a la centralitzadora Frana, havia perdut la de Pars sota Napole III les seves franqucies municipals, i fu per conquerir la seva autonomia la Revoluci comunal del 1871, la ms sagnant que
195

registren els annals del segle. Pars, aleshores, lluit no noms per la seva independncia, sin tamb per la de totes les ciutats de la Repblica. La ciutat s la societat poltica per excellncia, i no es resigna mai a ser esclava. Sota totes les formes de govern, fins i tot sota la de labsolutisme, pretn governar-se per ella mateixa com en els primers temps. Li repugnen les autoritats estranyes; no es troba b sin a lescalf dels seus costums i a lombra dels seus magistrats. Desitja ser, brillar, sobresortir, i no vol que ning no la coarti, encara que sigui per protegir-la. Per a tot en t prou amb els seus propis fills, que lestimen com a cap altre grup. Aquests, com no haurien destimar-la? En ella es gronx el seu bressol, i en ella hi ha el sepulcre dels seus antecessors. En ella desenvoluparen les facultats del seu cos i el seu esperit. En ella, en sortir del si de les seves famlies, se sentiren homes i entraren a la vida pblica. En ella conceberen i despertaren els ms dolos afectes, i contragueren els ms sants vincles. En ella hi ha el centre de les seves nimes, la veritable ptria. Reals seran, sens dubte, les altres collectivitats poltiques: cap de tan real com la ciutat a ulls de totes les persones. s una, indivisible, definida, concreta. Es pot veure, es pot palpar, i no sembla sin que en ella fins i tot les idees ms vagues prenen vida i cos. La idea de lEstat, la mateixa idea de ptria, deixen de ser en la ciutat meres abstraccions. Aviat, per, passaren les ciutats a ser membres duna altra societat poltica. Quina en pogu ser la causa? En remots dies, la famlia havia estat tamb un grup allat i independent. Sacost a daltres i fou part dun poble quan sent necessitats que no pogu satisfer per ella mateixa i va haver de recrrer al treball ali. Sestabl entre dues o ms en primer lloc linter canvi de serveis, desprs el de productes, i nasqu la divisi de
196

funcions. La ciutat fou la conseqncia indecli nable daquest desenvolupament econmic, i tan bon punt es trob materialment constituda, tingu per rgan lEstat. Com a ciutat, li calia alg que vetlls per la seva conservaci i defensa; com a conjunt de ciutadans, dalg que establs la igualtat i la bona fe en els contractes, exigs el compliment de les obligacions contretes i garants a tothom el dret: lEstat fou una conseqncia tan obligada de la ciutat com la ciutat ho havia estat del canvi. Sescandalitzaran alguns pel fet que es doni aquesta base a les societats; per no encerto a veure el motiu de lescndol. No opinaren daltra manera els grans mestres de lAntiguitat, encara avui objecte de general veneraci. Scrates, Plat, Aristtil parlaven de lorigen purament econmic de la ciutat com a quelcom que no admetia dubte. Tenien en compte la na tural sociabilitat de lhome; per noms com el que s, com una virtualitat que a la qual li calen fets exteriors per realitzar-se. Avui, desprs de dos mil anys, hi ha encara al mn homes que, malgrat la seva sociabilitat, no han sortit de la vida salvatge... Continuen tancats al si de les seves famlies i no els decideix a constituir-se en ciutat ni tan sols el contacte amb pobles cultes. Troben en la natura mitjans de sobra per satisfer les seves escasses necessitats; i com que res no els obliga a cercar lajut daltres homes, es resisteixen a canviar els seus hbits dindependncia per la disciplina que tota societat exigeix. Si la ciutat hagus pogut viure sempre per ella mateixa, tampoc no shauria unit a altres ciutats. Per sanaren desnivellant a poc a poc la seva producci i el seu consum, i es vei obligada a lintercanvi amb altres pobles. Sorg aleshores un altre ordre dinteressos. Es fu necessari facilitar les comunicacions entre ciutat i ciutat; fixar regles per al compliment
197

dels pactes entre ciutadans sotmesos a diferents lleis; cercar rbitres que decidissin les qestions daiges, de pastures, de lmits. Va caldre crear, en altres mots, un altre Estat: Estat que paulatinament an tenint competncies en tot all que afectava la vida de les famlies; Estat que acab tamb per tenir les seves institucions, la seva hisenda i el seu exrcit. Malauradament, no sempre es dugu a terme aquesta uni pel com acord dels pobles. El desnivell entre la producci i el consum duna ciutat, sobretot el de la poblaci i els mitjans de subsistncia, foren, com observ Plat, una de les primeres i principals causes de la guerra. La ciutat escassa no trob mitj ms efica de subvenir a les seves necessitat que el dapo derar-se de terres alienes, i usurp les de les seves venes per la fora de les armes. Per aquesta fou lexcepci, no la regla. Generalment parlant, els pobles cercaren sollcits aquesta uni que reclamaven els seus interessos. Les mateixes guerres entre ciutats li ho feren desitjar ms vivament. Ja la Bblia ens presenta les independents tribus dIsrael unides primer per cabdills, desprs per sacerdots, ms endavant per jutges i per reis. Diodor i Arri ens parlen duna assemblea que de tant en tant celebraven a Tripil els caps de les ciutats fencies per a la resoluci dels comuns assumptes. La histria tota ens consigna les moltes lligues en qu estaven distributs els pobles de Grcia un i dos segles abans de Jesucrist. Tot i que foren imperfectssimes moltes daquestes unions de ciutats i amb facilitat es desferen i reorganitzaren, no deixen de revelar leficcia de la causa que les produ. La imperfecci provenia b del carcter daquells pobles, refrac taris a tota unitat poltica, b de la naturalesa general de la hu manitat, que actua lentament i contradictria tant en la se va constituci com en la realitzaci de les seves idees. s lhome
198

focus de virtualitats contrries i teatre dincessants lluites: com no shavien de reproduir aquests antagonismes en els pobles i en conseqncia en la formaci de les nacions? Hi hagu, tanmateix, a la mateixa Grcia, veritables i slides reunions de ciutats en un sol cos. All hi havia la lliga becia, all letlia, all la ja esmentada dels aqueus. Arrib, com he dit, aquesta confederaci (vegeu el cap. XIII, llibre 1r) a la unitat social i poltica, visqu llarg temps prspera i plena de glria, i en sonar lhora de lesclavitud hellnica, fou el darrer baluard de la llibertat de Grcia contra les legions de Roma. A Itlia, al voltant del golf de Trent, hi havia una altra lliga aquea, orinda de la primera, que arrib tamb a un alt grau dunitat i esplendor, flor principalment en les arts i, com diu Mommsen, hauria pogut exercir gran influncia damunt els pobles dels Apenins si, per manca de resistncia en els indgenes, no shagus adormit als seus llorers i lliurat al gaudi. No era aquella lnica lliga dItlia. Sn conegudssimes en la histria la dels llatins, la dels samnites i la dels etruscos. Trenta ciutats formaven la del Laci: Alba era en un principi la capital, el Mont Albano el lloc en qu es reunien cada any per immolar al seu Du un brau; la font Ferentina, el lloc on celebraven els seus consells i deliberacions sobre els negocis generals de la Repblica. Dirimia un poder central les qestions que entre les ciutats sorgien, i castigava fins amb la pena de mort aquell que violava el dret com. Roma es pos amb el temps per damunt dAlba, i desprs dhaver exercit sobre les trenta ciutats una llarga hegemonia, acab per asservir-les. Unides estaven tamb les del Samni, tot i que per vincles de menys fora. No tenien capital determinada ni altre poder central que el de les seves assemblees, formades per delegats de tots els municipis rurals i encarregades en cas de guerra de nomenar els generals que haguessin de dirigir lexrcit. Foren,
199

tot i amb aix, poderoses a lhora de disputar-li a Roma la supremacia; i lhaurien potser aconseguit si no shagus anat relaxant el lla que les unia al mateix temps que sestrenyien els de les ciutats del Laci. La dels etruscos estava distribuda en tres lligues: la del Po, la dEtrria i la de Campnia. Comptava cada lliga amb dotze ciutats i tenia la seva capital, per sense que deixessin de formar totes tres una confederaci superior, el cap de la qual era a Bolsena. Separades una daltra per pobles estranys, era feble el vincle que les unia. No per aix floriren menys que les altres lligues, a les quals, ben al contrari, superaven en riquesa i en cultura. Els etruscos s sabut que foren, desprs dels grecs, els mestres dItlia. Tampoc no eren aquestes les niques reunions de ciutats que hi havia entre els Alps i lAdritic. Potser en lpoca en qu Roma va comenar la conquesta del mn no hi havia ni una sola ciutat completament allada a tota Itlia. Les lligues degueren ser nombroses, la forma diversa, desigual la fora dels poders centrals. No ens ho permet dubtar el carcter de la guerra que sostingueren contra la mateixa Roma els pobles daquella pennsula. No era mai una, sin moltes ciutats les que sostenien la lluita contra la senyora del laci. El mateix succea a Frana i a Espanya, malgrat com eren dinferiors en cultura a Itlia i Grcia. No es parla a Espa nya daltra confederaci que la dels celtibers, per en degu dhaver altres, i hi va haver sens dubte gran nombre de nacions formades per molts pobles. Els cntabres, els lusitans, la Turdetnia, la Lacetnia no tenien seu en una, sin en moltes ciutats. La Celtibria era ja una confederaci de nacions mltiples, com la lliga Etrusca. En totes les comarques dEuropa existeixen, en comenar la conquesta romana, grups de ciutats unides per vincles pol
200

tics. Aqu, a Espanya, sindica pels antics gegrafs fins i tot la ciutat en qu es reunien i celebraven les seves assemblees generals els turdetans. Que hi havia grups anlegs a Frana i a Alemanya, no permeten de dubtar-ho els Comentaris de Csar. Per ells sabem tamb que nhi havia a Sussa. A Sussa hi devia dhaver ja alguna cosa semblant als actuals cantons. No podia ser altra cosa el pago de qu ens parla el mateix Gai Juli. El que no hi havia encara en aquells temps eren nacions com les dara. No hi havia una naci grega, ni una naci italiana, ni una naci alemanya, ni una naci britnica; hi havia noms nacions britniques, nacions germniques, nacions galles, nacions ibriques, nacions itliques, nacions hellni ques o gregues. Les gregues tingueren des de molt aviat un lla duni en el seu clebre Consell dels Amfictions, on totes o la majoria estaven representades; per era un lla feble, ms aviat religis que no pas poltic. Serv el Consell per engegar tres guerres sagrades, mai per evitar-ne les civils; i noms quan es va produir la invasi persa aconsegu de reunir gaireb tots els grecs contra els exrcits de Xerxes. No tenia ja cap mena dinfluncia quan Roma an a Grcia. Fou aquesta, per, lnica temptativa que hi va haver a lantiga Europa per constituir una naci com les davui dia. Es parla tamb duna confederaci general de les nacions galles per combatre Csar; per all fou no una confederaci, sin una coalici passatgera, com fet per a un sol objecte. En les altres nacions no succe ni aix. No fou suficient per congregar-les ni tan sols la necessitat de la comuna defensa. Perqu no podia arrossegar les dEspanya perqu lluitessin amb ell i la Lusitnia contra els romans, les castigava Viriat amb tant o ms furor que als invasors. Les petites i nombroses nacions distribudes a lAntiguitat per cada regi dEuropa, s bo recordar-ho, no arribaren es201

pontniament a formar plegades veritables cossos poltics. Si els formaren amb els romans i els brbars fou noms, segons sha dit, com a grups de pobles venuts. Es descompongueren a lEdat Mitjana, i la causa no s difcil trobar-la. Filles les grans nacions noms de la violncia, no de la necessitat, com les petites, era natural que es desfessin tan bon punt manqus o es relaxs la fora que les havia format i les mantenia ntegres; desprs que per un esdeveniment qualsevol poguessin els seus diversos elements reconstituir-se dacord amb el seu tarann i tendncies. Aix sels va veure no noms limitant-se a compondre petits regnes, sin tamb sonant tal independncia a les ciutats, que no semblaven aquestes sin nacions, amb prou feines unides per altre lla que la feble autoritat dels monarques. Ms endavant, sanaren agrupant de nou les petites nacions; per cal que observem de quina manera. Foren les unes reunides per lespasa, les altres per entroncaments de dinastia, la majoria, gaireb totes, sense el seu consentiment. Tendiren incessantment les venudes a separar-se de les vencedores; callaren les altres noms mentre sels respect lautonomia. Tan bon punt els latacaren, sorg la protesta. Si les grans nacions shaguessin format i subsistit sense menyscabar lautonomia de les petites que les componien, haurien passat potser per tantes vicissituds? Alemanya, per exemple, no ha deixat de formar naci des dels temps dels carolingis. Ha variat en la seva constituci, ha patit grans mudances en els seus diversos Estats; per ha roms sencera fins al present segle. Per qu? Perqu shan conservat sempre autnomes les moltes nacions de qu consta, i fins les seves repbliques ms humils; perqu tots aquells pobles, noms per als interessos a tots comuns, han hagut de reconixer un emperador i una dieta. No estaven unides al poder central per
202

vincles prou forts, i vivien agitades per funestes guerres; per conservaven la independncia en la seva vida interior, i amb aix nhi havia prou perqu no es disgreguessin ni deixessin de tenir el sl alemany per ptria. Recordis que hem observat el mateix fenomen a Sussa i a la Repblica de Washington. Lluny de desmembrar-se aquestes dues nacions des que ho foren, han anat, com hem vist, guanyant nous pobles. Qu ens diuen tots aquests fets? Que la necessitat econmica acost les famlies i don origen a la ciutat, el primer i el ms natural dels grups poltics. Que la ciutat s la naci per excellncia, i nacions foren en un principi i sempre que pogueren totes les ciutats. Que si una nova necessitat econmica no hagus obligat les ciutats a entrar les unes amb les altres en relacions, per la voluntat dels pobles no shauria arribat mai a la formaci de les nacions mltiples. Que aquestes nacions mltiples, degudes a la necessitat, han estat sempre petites, i lacci dels seus poders pblics no ha arribat mai a la vida interior de les ciutats que les constituen, noms als afers a tots comuns. Que les grans nacions han estat gaireb sempre filles de la violncia i shan disgregat a penes ha desaparegut o disminut la fora que les unia. Que tan sols viuen sense soluci de continutat les federalment organitzades, s a dir, aquelles que deixen autnoms els Estats que les constitueixen. Que si b aix s suficient perqu no es disgreguin, no s suficient, en canvi, perqu tinguin assegurades la pau i lordre. Que perqu aix succeeixi s indispensable que els Estats que composin la naci estiguin units per forts vincles, i els seus diversos grups degudament coordinats i subordinats sense menyscapte de la seva autonomia. Quins han de ser aquests vincles i a qu consisteix aquesta subordinaci s matria per ser tractada en altres captols amb detenci i discerniment. De moment, sabem que la fede203

raci t els seus fonaments en la naturalesa de lhome i de les societats, i que tota naci unitria, pel simple fet de violar lautonomia dels diferents grups que en el seu si existeixen, est condemnada a viure sota perptua servitud o en eterna guerra. Vegem ara quins sn en tota federaci els atributs del poder pblic i quina s la millor manera dorganitzar-lo.

II.  Atribucions del poder federal. El comer i les seves conseqncies Mhe proposat descriure un llibre clar i essencialment prctic. Procedir mitjanant exemples. Dues ciutats o dues nacions, que per al cas s el mateix, sn contiges i viuen, tanmateix, allades i independents. Si entren dem en relacions de comer, ensopeguen a linstant amb greus dificultats. No s igual en les dues el tipus de canvi. No sn iguals els pesos i les mesures. Si sorgeixen diferncies entre ciutadans de tots dos pobles sobre la manera dentendre o de complir el que han pactat, no hi ha manera de resoldreles. Les sentncies dictades en una ciutat no sn en laltra vlides. El comer altera, daltra banda, en cadascuna de les dues nacions, la vida de moltes indstries, la relaci que guarden uns amb els altres els valors, la quantia i la distribuci de la riquesa: aqu porta labundncia, all potser porti a la misria. Alarmades totes dues, i desitjoses cadascuna de restablir lequilibri, avui dicten lleis prohibitives, dem ericen de duanes la frontera, un altre dia posen traves a la navegaci per les costes i a lentrada als ports. En la calor de la lluita i amb lafany de sobreposar-se luna a laltra, no s estrany que, si poden, es tanquin ja la boca dun riu, ja el pas dun estret.
204

Exigeix, a ms, el comer que sestableixin entre els dos pobles comunicacions fcils i rpides. A travs del territori de tots dos shan de fer calades, construir ponts, obrir-se canals, posar-se correus, estendres, ara que sels coneix, els fils del telgraf. Sha de procurar que hi hagi seguretat en els camins, que no es violi el secret de la correspondncia, que no hi hagi abs per part dels habitants de dalt en perjudici dels de baix, o pels agricultors en perjudici del mateix comer, de les aiges que corrin pel terme de les dues nacions. Coses totes sobre les quals no s tampoc fcil lacord. Ara b: si aquestes dues nacions o ciutats suneixen, s obvi que han de comenar per sotmetre a la federaci tot aquest ordre dinteressos i laplanament dels obstacles que els impedeixin el desenvolupament. Es tracta dinteressos comuns a ambds pobles; de fets que corresponen no a la vida interior de cada grup, sin a la vida de relaci de tots dos; i per la idea que de la federaci he donat en els primers pargrafs de lanterior captol cauen de ple sota la competncia dels poders federals. Correspon, doncs, a la federaci:
1r. El comer entre els dos pobles; i com a conseqncia: a) La legislaci mercantil. b) La de duanes. c) La fluvial. d) La martima. e) Lencunyaci i la fixaci de la llei de la moneda. f) La determinaci del tipus per als pesos i mesures. g) Els camins i els canals. h) Els correus. i) Els telgrafs.
205

Corresponen totes aquestes coses a la confederaci; per, observis b, no totes en absolut. En absolut noms la legislaci de duanes i la de mar, la moneda, els pesos i les mesures. La legislaci i els tribunals mercantils, noms per a la contractaci entre individus dels dos pobles; els rius i les lleis fluvials, els camins, els canals, els correus, els telgrafs, noms quan corrin per ambds territoris: cada poble queda desprs en llibertat de fer dins el seu respectiu terme les carreteres o ferrocarrils que cregui convenients, obrar canals, multiplicar els correus i els telgrafs, disposar dels rius que no surtin de les seves fronteres i conservar per als pactes entre els seus ciutadans les seves lleis de contractaci, si aix ho aconsellen els seus interessos. Conv no perdre de vista que la federaci ha de respectar en la vida interior dels pobles que es confederin lautonomia de qu gaudien en confederar-se. No estan organitzades amb aquest rigor les actuals confederacions; van unes ms enll i resten altres ms de del terme que la ra prescriu; per es veu clarament que aquesta ha estat per a totes la norma en matria de comer. La moneda s en totes de lexclusiva competncia dels poders federals: no la seva encunyaci, per s la seva llei, el seu sistema, el seu valor en si i amb relaci amb lestrangera. A Sussa ho s fins i tot la seva encunyaci, igual que als Estats Units. Es fa ms en tots els pobles federals: es reserva al poder central la facultat destablir les condicions sota les quals shagin demetre i pagar els bitllets de banc. A Alemanya i ustria, fins i tot les lleis sobre els bancs sn del domini de la confederaci. En totes les confederacions pertoca igualment a la naci de legislar sobre pesos i mesures i sobre duanes. Desaparegueren en algunes pel simple fet de la confederaci les duanes dEstat a Estat; per, les que subsisteixen, les limita el poder central i les sotmet a regles. A Sussa perceben encara els can206

tons drets sobre diversos dels articles que simporten en el seu respectiu territori: la Constituci federal (article 32) prescriu que den del 1890 no els puguin cobrar sin sobre els vins i les altres begudes espirituoses. Tamb sobre la imposici daquests drets docta condicions. La Constituci alemanya disposa al seu torn (art. 33) que tot article de lliure comer en un Estat pugui entrar en els altres sense pagar cap impost si no ho paguen en aquests els productes similars indgenes. Els Estats Units no tenen duanes interiors. La navegaci est tamb a crrec del poder central en totes les confederacions. Per la Constituci dAlemanya, els vaixells de particulars de tots els Estats formen una sola marina mercant. Sn admesos sense distinci i amb perfecta igualtat de condicions en tots els ports, rius i canals germnics. Els cobreix una mateixa bandera; estan subjectes, pel que fa a la seva cabuda, arqueig i patent, a les mateixes regles (art. 54). Organitzen finalment els poders federals tot el relatiu a la navegaci sense excloure els drets que puguin cobrarse sigui als ports, sigui als canals, per a despeses de construcci i de manteniment (art 4, pargraf 7). Les altres constitucions sn menys concretes, per no menys explcites. La dustria (art. 11) declara simplement que el reglament de la navegaci s competncia del Reichsrath, s a dir, de les Corts federals. Regeixen els Estats Units la navegaci pels reglaments de comer, i tenen disposat a la mateixa Constituci que no es pugui sota cap concepte donar preferncia als ports dun estat sobre els daltre, ni obligar cap nau que torci o suspengui el rumb per ser reconeguda o pagar drets en els ports de trnsit (article 1, seccions 8a i 9a). Pel que fa al comer en general, la Constituci que ms sajus ta al principi federatiu s la dels Estats Units. Faculta el centre noms per reglamentar el comer dEstat a Estat, el
207

que es faci amb les tribus ndies i el que sestengui a altres nacions. Li confia, tanmateix, i aix s ja una desviaci, la legislaci sobre bancarrotes (art. 1r, secci 8a). Va molt ms enll la Constituci sussa, que confereix completament al poder federal no noms tota la legislaci mercantil, sin tamb la relativa a la contractaci de bns mobles (art. 64). El mateix disposa la dAlemanya (art. 4, pargraf 13). La dus tria no diu sin que pertany a la confederaci de reglamentar el comer. Igualment taxatives sn les Constitucions de Sussa i Alemanya en matria de correus i telgrafs. Declaren que els cor reus i els telgrafs sn del domini federal i que al tresor federal pertoca tot el que produeixin (art. 36 CS, arts. 48 i 49 CA). La dustria, en canvi, noms confereix a lImperi el dret de reglamentar-los (II, art. 11). Menys centralitzadora encara la dels Estats Units, no atorga a la confederaci sin la facultat destablir administracions de correus i vies postals (art. 1, secci 8). El notable s el silenci que guarda aquesta Constituci pel que fa als camins. En aquell pas on sha unit per un ferrocar ril lAtlntic i el Pacfic, la Llei fonamental no diu res sobre les vies frries ni sobre les ordinries. Sobre les ordinries tampoc no s gaire explcita la Constituci de Sussa; posa, en canvi, terminantment la construcci i lexplotaci de les frries sota les lleis de la confederaci (art. 26). Pel seu article 23, no es pot, tanmateix, dubtar que pot la confederaci, si vol, fer tota mena de camins o subvencionar-los, ja que gaudeix daquesta facultat per a totes les obres pbliques que afectin una part considerable de Sussa. En el referent als ferrocarrils, avana molt ms la Constituci dAlemanya. No noms dna a la confederaci el dret de vigilar-los i legislarlos, sin tamb el de construir o concedir amb el benefici de
208

lexpropiaci tots aquells que cregui necessaris, sigui per fa cilitar les comunicacions generals, sigui per a la defensa del ter ritori (arts. 4 i 41). Lencarrega, a ms, de lexamen de les tarifes amb lobjecte que les uniformitzi i les faci tan barates com sigui possible en el transport de les matries primeres tant per a lagricultura com per a la indstria (art. 45); i mana que en els casos de carestia pugui lemperador, a petici del Consell federal, obligar les administracions a abaixar provisionalment el preu de conducci dels queviures (art. 46). Els camins ordinaris, es limita a posar-los sota la inspecci i les lleis de la Dieta (art. 4, pargraf 8). La Constituci dustria, molt menys concreta, diu noms que s competncia de la confederaci dictar reglaments sobre les vies frries i qualsevol altre classe de comunicacions (II, art. 11, pargraf d). Les formes, com es veu, sn diverses; el fons, el mateix. El principi capital de la federaci domina en tots quatre codis.

III.  Atribucions del poder federal. Les qestions entre els pobles confederats. La llibertat i lordre Continuem amb lexemple de les dues ciutats o les dues nacions. Independents i allades, poden trobar motiu de discrdia avui en els seus respectius lmits, dem en ls daiges o de pastures, un altre dia en injries de paraula o dobra inferides de poble a poble, ms tard en el seu fervor religis o en lambici dels seus magistrats. Fins i tot desprs dhaver establert relacions mercantils, poden trobar-los en les rivalitats i odis que engendra el mateix comer. Les guerres econmiques no sn, per cert, menys freqents en la histria que les poltiques. Mancades les dues nacions o ciutats dun poder que dirimeixi les seves conteses, no ha de ser sin molt com
209

que arribin a les mans. Aquest fou, tant a lAntiguitat com a lEdat Mitjana. El dest de les ciutats que visqueren sense el lla de la federaci; aquest el de les nacions en qu estigu dividida Espanya durant la reconquesta. Si les dues ciutats suneixen, s tamb obvi que han de sotmetre a la confederaci aquestes qestions, sobretot les que poden provocar conflictes i engendrar la guerra. Filles de la vida de relaci i no de la vida interior de les dues nacions, cauen de ple sota la competncia dels poders federals. Corresponen, per tant, a la confederaci:
2n Totes les qestions que sorgeixin entre poble i poble; i com a conseqncia: j) La repressi per mitj de les armes de tota lluita que entre ambds pobles se susciti.

Correspon aix a la confederaci de manera absoluta i aix est consignat en totes les constitucions. La de Sussa, la ms clara i terminant, preveu en el seu article 14 que si neixen diferncies entre dos o ms cantons, sabstinguin els Estats de fer armaments ni procedir per vies de fet, les sotmetin a les autoritats federals i acatin la decisi que sobre elles recaigui. Si es produs de sobte un conflicte, afegeix larticle 15, el govern del cant amenaat ho posar immediatament en coneixement de la confederaci i reclamar lauxili de la resta dels cantons, sense perjudici de prendre les mesures que exigeixi la gravetat del cas. Els cantons estan obligats a prestarli socors. Les despeses van a crrec de la confederaci. Pels articles 16 i 102 pot, a ms, el govern federal acudir per si mateix i sense prvia reclamaci ni avs, a tallar aquestes conteses.
210

La Constituci dAlemanya s poc menys explcita: jutjar el Consell federal a petici de part, diu larticle 76, en totes les qestions de carcter pblic que es promoguin entre els Estats; i en qualsevol part del territori en qu estigus amena ada la seguretat pblica, afegeix el 68, el cap federal de guer ra proclamar lestat de setge. Per la Constituci austraca es crea un tribunal de limperi cridat, entre altres coses, a resoldre totes aquelles pretensions que tinguin un contra altre els diversos regnes i territoris de la Corona, i est a crrec del Reichsrath la legislaci sobre els deures i relacions entre tots els Estats (VI, art. 3; II, art. 11, pargraf n). Lemperador, com a cap suprem de la fora armada, acudeix all on esclati la guerra. La Constituci dels Estats Units, dna per suposat aquest deure de la confederaci dintervenir en les conteses. Entre les atribucions del seu Congrs hi ha la de cridar al servei actiu de la Repblica les milcies locals per repellir tota mena dinvasi i sufocar les revoltes (art. 1, secci 8). El poder judicial, all gran, sestn daltra banda a totes les controvrsies entre dos o ms Estats (art. 3, secci 2). Aix en la federaci s essencialssim. Perqu no impedien ni contenien les guerres entre els seus diferents Estats, foren tan agitades i infecundes tant la Confederaci Germnica de lEdat Mitjana com la major part de les antigues confederacions dItlia i Grcia. Per dues ciutats o dues nacions que suneixin han de garantir alguna cosa ms que els interessos materials. Els morals sn de la mateixa o ms gran transcendncia. Qu havia dimportar que tinguessin totes dues la seva pau i comer as se gurats si, devorades interiorment per lanarquia, no sha guessin de donar suport mutu per al restabliment de lordre? Quina importncia tindria que fossin riques, si, perdut el
211

gaudi de la llibertat no haguessin de treballar plegades per restaurar-la? Sense lordre, s a dir, sense la submissi a les lleis, decauen els ms grans Estats, es corrompen i es fan estrils les ms svies institucions i sucumbeixen en el mateix naufragi la llibertat i el dret. Sense la llibertat, s a dir, sense el respecte a la conscincia, al pensament, a la personalitat de lhome, sestanquen i es degraden les societats i viuen sota el terror o tenen en constant perill lordre. En les sedicions dels Gracs tingueren origen la dictadura dels Sulla i el despotisme dels csars; en el despotisme de la casa dustria el tingu aquella decadncia rpida que fu de la culta Espanya la ms endarrerida de les nacions dOccident. No pertanyen lordre ni la llibertat a la categoria dels fets que constitueixen la vida de relaci de les dues nacions, per s indubtable que lafecten. Un poble no pot sin ressentir-se tant en les seves relacions econmiques com en les poltiques de lestat danarquia del seu ve. Com ms units estiguin els dos, ms gran pertorbaci han de produir en lun els desordres de laltre. El mateix succeeix amb la tirania. Una de les dues nacions s per a laltra una perptua amenaa. A ms de ser per naturalesa invasora, coarta la llibertat dels ciutadans, no noms a lEstat on se lexerceix, sin tamb en el confederat. Quan aix no es produeix, lordre i la llibertat sn interessos comuns a tots dos pobles: per la idea que he donat de la federaci, cauen sota la competncia dels poders federals. Corresponen, per tant, a la confederaci:
3r. La llibertat i lordre; i com a conseqncia: k) La intervenci armada del poder federal, aix en les rebellions dun poble contra les lleis de lEstat com en les dun estat contra les llibertats del poble.
212

Amb relaci a aquestes darreres, el dret dintervenci s absolut: la confederaci no ha desperar la instncia ni el consentiment de ning per decidir-se a reprimir-les. Sent el poder el rebel, de qui havia dobtenir una autoritzaci per anar a aixecar de la pols la llibertat trepitjada? No s ja tan absolut aquest dret quan es tracta de les rebellions dels pobles, com no siguin duna ndole tal que comprometin el dest de tota la confederaci. Si lautoritat de lEstat en qu es produeixen se sent amb prou forces per sufocar-les, a ella i noms a ella cal deixar tan pens encrrec. Noms quan es reconegui o mostri impotent per acomplir-lo ha de baixar la confederaci a socrrer-la. Els Estats Units tenen consignats a la Constituci federal tots els drets inherents a la personalitat humana: la llibertat de cultes, la de premsa, la de reuni, la de demanar la reparaci dels greuges, la prohibici de tot tipus de servitud, etc. Amb aix els han posat sota la salvaguarda de la confederaci, que garanteix a ms a cada Estat la repblica com a forma de govern (article 4, secci 4; arts. 1, 4 i 13 de les esmenes). Pel que fa als desordres interiors, t la confederaci el deure de prestar el seu auxili a lEstat que ho demani, b pel poder legislatiu, b per lexecutiu, si aquest no s operant (art. 4, secci 4). Sussa ha escrit tamb en la seva Constituci federal els drets i les llibertats del poble i els ha donat la confederaci per garantia (arts. 5, 49, 50, 55, 56 i 57). No consent en els Es tats cap altra forma de govern que la repblica (art. 6). Interv en els disturbis interiors per seu propi consell si comprometen la seva seguretat o no es troba el govern del cant on succeeixin en condicions de demanar-li socors; a petici de part en qualsevol altra cas (art. 16). El seu Consell federal est encarregat de vetllar no noms per la independncia de
213

la ptria, sin tamb per la tranquillitat i lordre (art. 102, pargraf 10). Per la Constituci dustria els drets dels ciutadans estan tamb sota lempara de la confederaci. Noms al Reichs rath li incumbeix de legislar sobre les llibertats individuals i la manera de realitzar-les; noms pel vot unnime de les dues terceres parts dels seus individus s possible de reformar les condicions a qu estan subjectes (II, article 11, lletres h i m; art. 15, pargraf 2). s lordre en primer terme a crrec del govern dels Estats; desprs, de lemperador, que s el cap suprem de totes les forces de mar i de terra (IV, articles 5 i 11). Era sobre aquest punt singular la primitiva Constituci dAlemanya. Res no disposava sobre la llibertat poltica, i la dei xava per tant a la merc dels Estats. La de 16 dabril el 1871 ha corregit, encara que no del tot, aquest defecte. Els drets dinspecci i legislaci de limperi sestenen a les llibertats dassociaci i de la premsa (art. 4, pargraf 16). Pel que fa a lordre, hi ha, com sha dit, un cap de guerra de la confederaci que pot declarar en estat de setge qualsevol punt de limperi en qu estigui amenaada la seguretat pblica (art. 68). Es consideren avui els drets i les llibertats individuals com anteriors i superiors a tota llei escrita, i per conseqncia fora de labast de tots els poders; tant dels governs com dels parlaments. En tota confederaci democrtica s ara de rigorosa lgica cercar en el poder central la garantia dAquests drets; no la condici, observis b, sin la garantia. Aix, prefereixo en aix, com en altres moltes coses, la Constituci dels Estats Units. Pel que fa a lordre, prefereixo, ho confesso, la de Sussa, per a pobles acostumats a les revoltes. Tindr necessitat dafegir que s indiscutible el dret del poder federal a sufocar
214

per la seva prpia autoritat les revoltes dels Estats contra la Constituci o les lleis federals?

IV.  Atribucions del poder federal. Igualtat de drets i deures dins dels dos pobles Seria encara imperfecta la uni de les dues ciutats si aquells que en luna habitessin fossin mirats en laltra com a estrangers: si no tinguessin la llibertat de fixar en qualsevol de les dues el seu domicili, exercir la seva indstria, adquirir bns tant mobles com immobles; si no gaudissin en cadascuna dels drets que hi gaudissin els ciutadans; si no trobessin en totes dues la protecci dels governs i els tribunals i no poguessin viure en cadascuna a lempara de les lleis per les quals es regs. La dificultat que experimenten en les seves mtues relacions les ciutats sense vincle poltic s principalment el que les duu a confederar-se: mancaria la federaci al seu objecte si no facilits aquestes relacions, establint per als diversos ciutadans reciprocitat dobligacions i dret. Importa poc que en les dues ciutats siguin diferents els codis, ladministraci de justcia, el rgim industrial, les condicions de venatge o de ciutadania; importa, s, que dins de cada ciutat no ho siguin per als habitants de laltra que en ella tractin o a ella sacullin. Importa, sobretot, que les providncies dels tribunals de cada poble siguin en tots dos vlides i executives. Quants obstacles si no per al compliment dels contractes! Quin esquer per a la mala fe dels contractants! Afecta aix encara la vida exterior de les dues ciutats o nacions i cau, per tant, sota la jurisdicci dels poders federals. Correspon aix a la federaci:
215

4t. La igualtat de drets i deures a dins de cada estat per als ciutadans daquell estat i els habitants dels altres; i com a una de les conseqncies: l) La validesa i el carcter executiu, dins tots els Estats, de les pro vidncies que en qualsevol dells dictin els tribunals de justcia.

No tenia aquesta igualtat de condicions lantiga Confederaci Germnica, i era per aix insuficient... Lactual s lluny de caure en mancana tan greu. La seva Constituci s sobre aquest punt explcita. Per a tot el territori federal, diu larticle 3, hi ha un indigenat com. Tot home que, b com a sbdit, b com a ciutad, pertanyi a un dels Estats, t la facultat dobrar en els altres com qui els habiti i, en conseqncia, establir-shi, exercir-hi la seva professi, exercir-hi crrecs, adquirir-hi finques, guanyar-hi el venatge i gaudir de qualssevol drets anlegs sota les mateixes condicions que els indgenes. Igual que aquests ha de ser tractat tant per a la reivindicaci com per a la protecci dels seus drets. Resten noms en vigor les disposicions dels municipis per a ladmissi i manutenci de pobres i els convenis entre diferents pobles sobre recepci demigrats, cura de malalts i inhumaci de cadvers. Pel pargraf 1 de larticle 4, est a ms sota la inspecci i les lleis de la Dieta, s a dir, de la confederaci, lexercici de totes les indstries, incloses les assegurances. Sota la inspecci i les lleis de la Dieta cauen tamb les mesures per a la recproca execuci de les sentncies i requisitries dels tribunals. Existeix ja sobre aix una llei federal, la de 21 de juny del 1869. No s menys explcita la Constituci dustria... Existeix, diu larticle primer, un dret general de ciutadania per a tots
216

els que pertanyen als regnes i territoris representats en el Reichs rath. Tot ciutad, llegeixo a larticle 6, pot fixar la seva residncia i establir el seu domicili en qualsevol punt de limperi, adquirir-hi tota mena de bns immobles, disposar-ne lliurement i exercir totes les indstries sota iguals condicions. s absolutament lliure, diu larticle 4, lentrada de persones i la introducci de patrimoni en el territori de lEstat. Els ciutadans que resideixin accidentalment en un municipi on paguin impostos per les seves finques tenen dret igual que els vens a elegir i ser elegits regidors. Les lleis sobre la naturalitzaci i ciutadania estan a ms a crrec de les Corts federals; a crrec de les mateixes les bases orgniques per a ladministraci de justcia (II, article 11, lletres g i l). En aquestes bases hi ha la mtua correspondncia de tots els tribunals, que tenen un superior com en el Suprem i en el de Cassaci de Viena (V, art. 12). La Constituci de Sussa s tamb categrica. Per larticle 6, els cantons, en matria de legislaci i en tots els afers jurdics, han de tractar els ciutadans dels altres com als propis. Pel 61, les sentncies civils dictades en un cant sn executries en tots. Pel 67, les lleis federals sn les que fixen els casos dextradici dun cant a un altre en la persecuci dels delictes. Pel 45, tot ciutad sus t el dret destablir-se en el punt del territori que millor li sembli. Cap cant no el pot rebutjar com no sigui per sentncia judicial, per haver coms reiterats crims o per haver caigut en el seu cant o en el seu municipi duna manera permanent a crrec de la beneficncia i haver-li aquesta denegat el suficient auxili. Per larticle 31, pot cada cant dictar les disposicions que consideri convenients sobre lexercici de les professions industrials i mercantils, per sense mancar en cap al principi de la llibertat de comer i dindstria, garantit per la confederaci en tota la
217

repblica. La confederaci, per larticle 33, tamb facilita mit jans perqu siguin vlids en tots els cantons els ttols professionals. La Constituci dels Estats Units s en aquest punt ms sinttica. Els ciutadans de cada Estat, diu a la secci 2 del seu article 4, gaudiran en els altres Estats de tots els privilegis i immunitats de qu hi gaudeixin els residents. No parla amb tanta precisi de la validesa de les providncies judicials en tot el territori de la Repblica, per s indubtable que en tenen per la secci 1 del mateix article. No permet que cap Estat serveixi dasil a lhome que hagi coms en un altre delictes greus ni al que shagi escapat dun altre per a no complir el servei o treball a qu lobliguin les lleis (pargrafs 2 i 3 de la mateixa secci i del mateix article).

V. Atribucions del poder federal. Relacions exteriors No s suficient encara que les dues ciutats o nacions tinguin mtuament assegurats el comer, lordre, la llibertat, la reciprocitat de drets. Per causes iguals o semblants a les que he indicat en un altre captol poden ser objecte dinvasions alienes. No shan demmurallar com Xina, contra els altres pobles. Sollicitaran o els sollicitaran lintercanvi de productes i entraran en relacions econmiques amb altres gents; tindran aleshores necessitat que hi hagi all alg o alguna cosa que els protegeixi persones, vaixells, mercaderies. Per les relacions comunes aniran desprs a les poltiques; i tant per a les unes com per a les altres hauran de celebrar pactes i tractats. Els interessos sn tamb aqu comuns a ambdues nacions, i afecten, si no la vida de relaci entre les dues, s la vida de relaci de totes dues amb altres pobles de la terra. No es pot tampoc
218

dubtar ni per un moment que caiguin sota la competncia dels poders federals. Ciutats o nacions que suneixin o shagin unit per garantir-se mtuament la pau i el comer, unides amb ms ra han destar per garantir-los contra aliens obstacles i alienes agressions. Encara ms tenint en compte que tan bon punt es confederen formen un sser collectiu que s al seu torn autnom. Correspon, per tant, a la confederaci:
5. Les relacions exteriors; s a dir: ll) El comer exterior i els consolats. m) La pau i la guerra. n) La diplomcia i la celebraci de tota mena de tractats, tant econmics com poltics.

Aquestes atribucions de la confederaci sn tamb absolutes. De manera absoluta les confereixen totes les constitucions als poders federals, i algunes arriben fins a prohibir terminantment als Estats que sentenguin particularment amb les nacions estrangeres. Correspon al Congrs, llegim a la Constituci dels Estats Units, regular el comer amb els altres pobles, definir i castigar els delictes comesos en alta mar i les ofenses al dret de gents, declarar la guerra, concedir patents de cors i dictar regles sobre les preses de mar i terra; i no podr cap Estat celebrar tractats, fer aliances ni confederar-se amb altres nacions, ni emprendre ni tan sols guerres per a la seva defensa si t ocasi de posar en coneixement del poder federal la seva situaci de perill (art. 1, seccions 8 i 10). Noms la confederaci, diu la Llei fonamental de Sussa, t el dret de declarar la guerra, fer la pau i celebrar amb els governs estrangers tractats i pactes daliana (art. 8). Per larticle
219

9 conserven els cantons la facultat de negociar tractats amb altres pobles, per excepcionalment, sobre coses relatives noms a leconomia pblica i a les relacions de venatge i de policia, i prvia laprovaci del Consell federal, quan no de lAssemblea (art. 102, pargraf 7; art. 85, pargraf 5). ustria s una confederaci al seu torn confederada amb lantic regne dHongria. En el pacte entre els dos pobles es reserven a les delegacions del Reichsrath i a la Dieta hongaresa els afers exteriors, entre els quals sexpressa que estan inclosos la representaci diplomtica i comercial a les altres nacions i els tractats internacionals (III, art. 1, lletra a). Els tractats que no hagin dafectar Hongria els celebra lemperador per si mateix sempre i quan no tractin sobre el comer, ni imposin noves obligacions als ciutadans, ni agreugin les crregues de la confederaci ni les dels Estats que la componen; prvia aprovaci dels Reichsrath si aix succeeix (II, art. 11, lletra a; IV, art. 6). Al president de la confederaci, s a dir, a lEmperador, correspon per la Constituci dAlemanya declarar la guerra, signar la pau, celebrar aliances i tractats amb altres nacions i nomenar i rebre enviats diplomtics. No sempre pot lemperador actuar pel seu compte en tan greus negocis; per s sempre la confederaci qui els decideix: ja el Consell, ja el Reichstag, o el que s el mateix, les assemblees federals (art. 11). Els cnsols sn tamb nomenats per lEmperador, prvia audincia de la comissi del Consell federal per al comer i la indstria. No podran ja nomenar-los dara en endavant els Estats (art. 56). No cal dir que correspon tamb a la confederaci regular el comer amb els altres pobles... Entra en les atribucions de la Dieta, segons el pargraf 7 de larticle 4, organitzar la protecci del comer alemany a lestranger.
220

VI.  Atribucions del poder federal. Aquelles que sense ser-li essencials li han concedit algunes nacions Mogudes pel ja esmentat principi digualtat, les constitucions que examino atorguen als poders centrals altres facultats, principalment la de legislar per a tota la confederaci sobre aspectes importantssims de ladministraci i el dret. La dAlemanya posa en mans de la Dieta ni ms ni menys que tot el dret de les obligacions, el mercantil i el penal i els procediments civils (art. 4, pargraf 13); i la Dieta, en s de tan mplies atribucions, ha donat a tota Alemanya un Codi Penal i una multitud de lleis ja sobre les lletres de canvi, ja sobre les societats per accions, ja sobre lemissi de bitllets de banc i tota mena de paper moneda, ja sobre la taxa de linters, ja sobre lestabliment dun tribunal superior per als assumptes de comer. La Dieta ha promulgat fins i tot una llei sobre lembargament de salaris als criats i als jornalers. La Constituci dna igualment a la Dieta altres facultats: sota lautoritat de la Dieta queden els privilegis dinvenci, la propietat literria, latorgament i leficcia en tota la confederaci dels documents pblics i les mesures de sanitat tant per a lhome com per a la resta dels ssers animats (art. 4, pargrafs 5, 6, 12 i 15). Ha formulat ja la Dieta una llei sobre la propietat dels autors i una altra sobre la pesta bovina. La Constituci dustria estn tamb el poder legislatiu del seu Reichsrath no noms a totes les matries del dret mercantil i martim, sin tamb a les mines, als feus i del dret civil a tot all que no estigui expressament reservat als poders dels diversos regnes. Sotmet, a ms, al Reichsrath els privilegis industrials, les marques de fbrica, la sanitat, els tribunals de correcci i de policia i les bases orgniques de les lleis sobre funcionaris pblics (II, art. 11, lletres e, f, k i l).
221

Per la Constituci de Sussa s encara ms extensa lauto ritat del poder central. Sn de la competncia de la confederaci la capacitat civil dels ciutadans, totes les matries de dret relatives al comer i a les transaccions sobre bns mobles, la propietat literria i artstica, la persecuci de fallits i deutors, lextradici de delinqents, lexpulsi dels estrangers que comprometin la seguretat interior o exterior de la Repblica (arts. 64, 67 i 70). Sn tamb de la seva competncia les mesures sanitries contra les epidmies i les epizoties (art. 69). Est sota la seva protecci el dret al matrimoni (art. 54); sota la seva inspecci, la policia de les recloses i de lalta muntanya (art. 24); sota les seves lleis, lexercici de la caa i la pesca (art. 25). A la confederaci pertany tamb dictar les convenients disposicions sobre el treball dels nens a les fbriques, la durada de la jornada dels adults i la protecci que sha de donar als jornalers contra les indstries insalubres i perilloses; a ella, vetllar i tamb legislar sobre les agncies demigraci i les societats dassegurances (art. 34). La confederaci gaudeix, finalment del dret de tenir, a ms de la seva escola politcnica, una universitat federal i altres institucions dinstrucci superior, i la facultat de prendre les mesures necessries contra els cantons que no proporcionin lensenyament primari, que ha de ser civil, obligatori, gratut, accessible a totes les sectes i organitzat de manera que no pateixin la conscincia ni les creences dels alumnes (art. 27). La Constituci de Sussa ha resolt, a ms, per a tots els Estats de la confederaci un gran nombre de qestions: ha establert la igualtat davant la llei de tots els ciutadans, derogat els privilegis de localitat i de sang, prohibit les cases de joc, expulsat els jesutes, impedit la fundaci de nous convents i el restabliment dels antics, posat a crrec de les autoritats civils el registre personal i els cementiris, abolit la pres
222

per deutes i amb totes les penes aflictives la de mort (arts. 4, 35, 51, 52, 59 i 65). La Constituci dels Estats Units s ms parca. No deixa, tanmateix, de contenir fora disposicions generals fora de les poltiques, ni de concedir als poders de la naci atribucions anlogues. Cap Estat no pot concedir ttols de noblesa, ni donar efecte retroactiu a les lleis, ni dictar-ne cap que invalidi les obligacions dels contractes o imposi ladmissi daltra cosa que lor i la plata com a pagament de deutes (art. 1, seccions 9 i 10). Els documents pblics fan plena fe en tots els Estats: el Congrs determina les condicions que han de reunir i els efectes que tenen (art. 4, secci 9). Tot ciutad t dret a la seguretat de la seva persona, casa, papers i efectes contra injustificades perquisicions i embargaments (esmenes, article 4). Ning no t obligaci de respondre a cap acusaci greu que no provingui dun jurat, ni pot per un mateix delicte crrer dues vegades perill de la vida o dalgun dels seus membres, ni ser impellit a declarar contra si mateix, ni perdre, sense formaci de causa, lexistncia, la llibertat ni els bns, ni ser expropiat sense la deguda indemnitzaci per causa dutilitat pblica (esmenes, articles 5 i 14). Tot processat t dret a ser jutjat promptament i pblica pel jurat del districte en qu shagi coms el crim, se li comuniqui la naturalesa i la causa de lacusaci, sel caregi amb els testimonis que contra ell deposin, se li facilitin els mitjans de descrrec i se li doni advocat que el defensi (esmenes, art. 6). No es poden exigir mai fiances exagerades, ni imposar multes excessives, ni infligir cruels i desusats cstigs (esmenes, art. 8). En matria penal, corresponen al Congrs noms les lleis sobre bancarrotes, traci contra els Estats Units, pirateries i altres violacions del dret de gents (Constituci, art. 1, secci 8, i art. 3, secci 3); en matria administrativa, promoure el progrs de les
223

cincies i les arts tils, assegurant per temps illimitat als autors i inventors lexclusiu dret als seus escrits i descobriments (art. 1, secci 8). Res de tot aix no s essencial en la federaci, per tampoc inconvenient. Trobo dentrada utilssim que es posi sota lgida del poder federal tot aquest conjunt de drets que tendeixen a garantir contra la tirania la personalitat de lhome. Com hem vist que ho est la llibertat, bo ser que ho estigui all que s, per dir-ho aix, el seu complement: la seguretat personal, la igualtat davant la llei, la defensa contra judicis injustos, labolici de penes que destrueixin, mutilin o degradin. A aquest ordre de garanties pertany tamb, al meu entendre, les lleis sobre el treball dels nens i els adults. El treball prematur o excessiu s un evident atac a la personalitat de lobrer. Aplaudeixo la Constituci sussa per haver atorgat a la confederaci la facultat de dictar aquestes lleis. Pel que fa al dret, la conducta ms ajustada als principis de la federaci entenc que s la dels Estats Units. Reserven als poders federals nicament els delictes contra la naci i les altres nacions; deixen els altres als Estats i es limiten a consignar per a la seguretat dels presumptes reus les bases essencials del procediment, les indicades garanties. En matria civil fan encara ms: declaren sagrats els pactes i els posen fora de labast de lautoritat dels Estats. En els negocis de comer, ja ho vam veure en un altre pargraf, no legislen sin sobre les relacions entre ciutadans de diversos Estats o de diverses gents. Estableixen desprs el principi general de dret, mai prou arrelat en la conscincia dels pobles, segons el qual les lleis no poden tenir efecte retroactiu. Estic, tanmateix, lluny de condemnar i ni tan sols de censurar la conducta de les altres confederacions. Sn tantes i de tal importncia les relacions jurdiques que entre habitants de
224

diferents Estats engendra el comer, que no pot sin ser beneficiosa per a tota naci la unitat de les lleis mercantils. I ms si tenim en compte que la federaci no s de cap de les maneres contrria a la unitat, ans la cerca per all on s possible fundar-la ms slidament, pel voluntari i espontani acord entre els pobles. Respecta la federaci la varietat all on existeixi, sempre que no hi vegi un obstacle a la seva prpia existncia, per accepta i afavoreix tamb la unitat all on la produeixin especials circumstncies o el natural desenvolupament de la vida de les nacions. Circumstncies especials fan, per exemple, a Sussa de general inters les rescloses i els boscos, la caa i la pesca, labolici de les mans mortes: la federaci no impedeix que hi hagi a Sussa una sola legislaci sobre pesca i caa, boscos i rescloses, ni que per un sol article de la Constituci es tanquin a certes ordres religioses les portes de la Repblica. El desenvolupament del dret fa, daltra banda, possible a Alemanya la unitat de les lleis criminals i de procediment: la federaci safanya a Alemanya a realitzar-la. Si dem en una confederaci qualsevol arribessin els pobles a sentir la necessitat destar regits en el civil per un sol codi, per qu shauria doposar tampoc la federaci que el codi sescrivs i per ell es regissin tots els ciutadans i jutgessin tots els tribunals? La federaci va cap a la unitat sense imposar-la, i quan lestableix la veu indubtablement assegurada; els sistemes unitaris que la imposen no la solen veure assegurada sin desprs de temps i dun seguit de pertorbacions i conflictes. Aix, no perqu jo examini en aquest llibre quins afers han destar necessriament sota el domini de la confederaci sha dentendre que moposi al fet que lin confin daltres els pobles confederats. Al que moposo decididament s que, for ant la marxa de les coses, es vulgui la unitat all on no la consentin la diferent vida i potser els enfrontats sentiments de
225

les provncies. A res no tenen tanta afecci els pobles com als seus costums i a aquestes mateixes lleis civils que acabo desmentar; consenten fcilment el canvi de les penals o les de comer, no el de les que determinen la propietat i regeixen les successions. En cap confederaci no sha arribat encara a la unitat daquestes lleis, i seria per a mi antifederal imposar-la. Antifederal i antipoltic, perqu la llei civil toca la vida ntima de les societats, i tota reforma la necessitat de la qual no reconegui les revolta i les pertorba. Per qu no hem desperar que el temps vagi esborrant les diferncies que en aix separen les antigues nacions? En un altre ordre de lleis, vegis amb quin poc esfor han arribat a la unitat tots els pobles confederats. En les quatre constitucions sn de la competncia del poder central les lleis sobre propietat literria i artstica, els privilegis dinvenci i les condicions amb qu un document pblic ha de ser vlid completament en tots els Estats: en tres, les disposicions sanitries. La convenincia que els documents pblics tinguessin fora en qualsevol lloc on sels presents, i els drets i els privilegis dels autors i els inventors sestenguessin a tota la naci, han estat tan evidents a ulls de les societats que es confederaven que totes alhora han volgut sobre aquesta matria la unitat de dret. No era tampoc possible que es desconegus la importncia i el carcter de generalitat que les lleis sanitries reuneixen. Lestrany s que, a excepci de la de Sussa, hagin oblidat lensenyament. Sense considerar-ho dessncia en la federaci, aplaudeixo de deb tot el que sobre aix disposa la Constituci helvtica. La unitat va establint-se per ella mateixa, i no hi ha, repeteixo, cap motiu per violentar la marxa dels pobles. Deixem que en cada confederaci lespontanetat social la vagi fent realitat. Per a aquest efecte, nhi ha prou que no tanquem el
226

sistema dins lmits inflexibles. En tots els sistemes poltics hi ha alguna cosa dessencial i molt daccidental, que canvia amb les circumstncies i els temps. Continuem fixant les sen cial i abandonem laccidental a la lliure voluntat de cada poble. He reunit en aquest pargraf tot laccidental per tal que serveixi dexemple. Continuo la meva tasca de delimitaci.

VI.  Mitjans que shan de concedir al poder federal per a lexercici de les seves atribucions. Els tribunals federals Tenim ja determinades les atribucions de la confederaci: hem dexaminar els mitjans amb qu ha dexercir-les. Per sostenir lordre dels Estats, impedir que cerquin la decisi de les seves discrdies en el terreny de les armes, repellir invasions foranes i defensar els seus drets davant els altres pobles, s indubtable que necessita, duna banda, tribunals; de laltra, forces de mar i terra. Els necessita, a ms, per a lexecuci dels seus acords i les seves lleis. Per tal de mantenir desprs aquestes ma teixes forces i tribunal i cobrir els altres fins que li estan en comanats, necessita fer despeses, proveir-se de fons amb qu cobrir-los i, per tant, imposar i recaptar tributs. Tot aix s essencialssim, tant que, sense aix, no hi ha federaci possible. Correspon, per tant, a la confederaci:
6. Lorganitzaci de tribunals federals. 7. La dun exrcit i una armada. 8. La imposici i recaptaci de contribucions suficients per cobrir les despeses.

Que aquestes siguin atribucions de la confederaci no ho negar ning ni ning no ho posar en dubte, per donen
227

totes origen a tals qestions, que considero oport consagrar un pargraf a cadascuna. Portats alguns de la importncia que concedeixo a ladmi nistraci de justcia, pretenen que han de quedar sota la m de la confederaci tots els tribunals. Sc ben lluny de participar daquesta idea. Implica, en primer lloc, contradicci que hi hagi unitat de tribunals all on no nhi ha de lleis. Ofereix, en segon lloc, poques garanties dencert que estiguin encarregats daplicar lleis especials jutges que pel fet dhaver estudiat on regien altres institucions amb prou feines les coneixen. Els delictes cauen, daltra banda, gaireb en tots els pobles cultes, sota lacci dels jurats, que sn, per la seva naturalesa, locals. Aix, de les quatre constitucions que he pres com a pedra de toc per a les meves idees, noms en la dustria trobo exclusivament confiada a la confederaci lorganisme del poder judicial i el nomenament dels magistrats. El Reichsrath dna lorganitzaci; lemperador reparteix les magistratures i en nom seu es jutja i es dicten les sentncies (II, art. 11, lletres l i m). No succeeix ja aix, tanmateix, en ca Confederaci austrohongaresa: a Hongria, els tribunals sn del tot independents de lImperi (III, arts. 1 i 2). El mateix succeeix a Alemanya. Cada Estat t all el seu poder judicial i la seva llei orgnica de tribunals; cada Estat nomena els seus jutges. No hi ha ni tan sols un tribunal federal per als delictes que contra la federaci es cometin. La magistratura de lEstat en qu es produeixin s la competent per jutjar-los. Es parla en la Constituci dun tribunal superior que ha de ser competent en primera i nica instncia en els crims dalta traci que sexecutin en territori posat en estat de setge; per sajorna lexercici de les seves funcions per a quan shagin dictat ordenances precises sobre la seva competncia i els seus procediments. No em consta que shagi legis228

lat encara sobre aquest punt. Encara ms, a Alemanya no hi ha tribunal que tingui competncia en les qestions que es puguin suscitar entre els diversos Estats; no hi ha un tribunal de lImperi, com a ustria. Si aquestes qestions sn de carcter privat, tenen el tracte de les que sorgeixen entre particulars; si de carcter poltic, van al Consell federal o al Reichstag, segons la matria de qu versin. Ni tan sols en aquestes qestions poden ser competents els poders de la confederaci sense instncia de part (articles 74, 75, 76 i 77). Contra aquesta exagerada independncia de ladmi nis traci de justcia, no hi ha a Alemanya sin el precepte, ja citat, pel qual sn vlides i executives en tot limperi les providncies dels tribunals (art. 3, pargraf 11, Llei de 21 de juny del 1869). Ara com ara, a penes existeix tampoc a Sussa altre contraps a la descentralitzaci judicial tractant-se dafers civils entre ciutadans. En tot el que s civil, cada sus est sotms a la jurisdicci i a les lleis del cant del seu domicili: all lha danar a cercar tot aquell que el citi. T cada cant els seus tribunals i noms aquests poden jutjar el demandat i embargar-li els bns quan sigui merament personal lacci del demandant. Si s real, procedeix pel que sembla lembargament per altres tribunals (arts. 46, 59 i 61). Interv ja la confederaci en els assumptes civils que no es donen exclusivament entre ciutadans. Hi ha a Sussa com a ustria un tribunal federal, i aquest jutja dels litigis entre la confederaci i els cantons, entre la confederaci i els cossos o particulars que la demandin per coses de quantia, entre cant i cant, entre cantons i cossos i particulars, sempre que ho exigeixi qualsevol de les parts i sigui dimportncia el plet; entre municipis de diferents cantons per qesti de ciutadania; entre qualssevol cossos poltics per la de gents sense ptria (art. 110).
229

El tribunal federal t ja avui a Sussa gran importncia; per est cridat a tenir-ne molta ms en virtut de larticle 114. LAssemblea pot per aquest article donar-li les atribucions que consideri convenients per assegurar laplicaci uniforme de les lleis sobre la capacitat civil, les de comer, totes aquelles que es refereixin a la contractaci de bns mobles, les que regulen la propietat literria i artstica i les que parlen de la persecuci per deutes i fallides. El tribunal pot per aquest mitj anar abocant cap a si en primera o en darrera instncia la major part dels plets i retallar notablement la jurisdicci dels tribunals dels cantons. El tribunal federal de Sussa s competent, a ms, en certes causes: en les tracions contra la confederaci; en les rebellions o atemptats contra les autoritats federals; en els crims i delictes poltics, origen o conseqncia de desordres que hagin exigit la intervenci de lexrcit federal, i daquells que hagin coms funcionaris nomenats per autoritats federals, sempre que aquestes ho reclamin (art. 112). s tamb competent en les reclamacions de particulars per violaci de drets constitucionals, concordats o tractats (art. 113, pargraf 3). Els altres delictes pertoquen, naturalment, als jurats dels cantons. s indubtable que la Constituci sussa s fins aqu la que ms sajusta als principis federals. Els delictes contra la confederaci i els altres pobles, les qestions civils en qu figuri un Estat o la confederaci mateixa no s lgic ni just que caiguin sota la jurisdicci de tribunals en els quals no visqui lesperit de la naci. Tinc, per per ms conforme als bons principis la Constituci dels Estats Units. Als Estats Units no hi ha un, sin molts tribunals federals. Nhi ha de districte, equivalents aqu als de partit; nhi ha de circuit, les nostres audincies; nhi ha un de suprem, amb seu a Washington. Els de districte estenen la seva jurisdicci a part dun Estat, alguns a un Estat
230

sencer. Els de circuit, que sn avui nou, a diferents Estats (The Federal Government, per Ransom H. Gillet, 1871). Fins on arriba lautoritat daquests tribunals? Ens ho diu en termes concrets i precisos la secci 2 de larticle 3 de la Constituci. Sn competents aquests tribunals en les controvrsies en qu siguin part els Estats Units i en les que neixen entre dos o ms Estats, o entre un Estat i els ciutadans dun altre, o entre ciutadans de diferents Estats, o entre ciutadans dun mateix Estat que reclamin terrenys dEstats diversos, o entre un Estat o els ciutadans del mateix i els Estats, ciutadans i sbdits estrangers. Aqu, com veu el lector, es reserven als tribunals dels Estats noms els afers entre ciutadans dun mateix Estat, que s el que exigeix el rigorisme dels principis federals. Exigeix tamb aquest rigorisme que pertanyin als jutges federals tots els casos que afectin la Constituci, els tractats, les lleis i les atribucions generals de la Repblica; i tots aquests casos es troben efectivament sota els tribunals de la confederaci: les bancarrotes, les violacions del dret de gents, les preses de mar i terra, tots els assumptes de lalmirallat, etc. Hi sn igualment, i s tamb lgic, els afers que afecten els ambaixadors i els altres diplomtics i cnsols. En aquestes causes i en totes aquelles en qu s part un Estat s competent en primera i nica instncia el Tribunal Suprem; en les altres, noms per via dalada. No interv ja la confederaci en els afers criminals. Cauen tots sota el veredicte del jurat a excepci dels que promogui la Cambra dels Representants en s del dret dacusaci que li concedeix contra el poder executiu i els ministres la secci 2 de larticle 1. On es comet el delicte, all hi ha el tribunal que ha de jutjar-lo. Per al cas que no shagi coms dins el territori de cap Estat, fixen ja les lleis el lloc on sha dinstruir el procs (art. 3, secci 2).
231

Per a mi, dins el sistema de la federaci, ho repeteixo, no hi ha organitzaci judicial ms lgica. Tan sols lesmenaria en un punt. No subjectaria als tribunals federals les controvrsies entre habitants de diferents Estats sin quan ho exigs un dels litigants. Sha de deixar sempre a les parts la llibertat de sotmetres a la jurisdicci que prefereixin. Pot ser que la tinguin i jo ho ignori.

VIII.  Mitjans que shan de concedir al poder federal per a lexercici de les seves atribucions. Lexrcit i larmada Lexrcit i larmada no donen marge en el sistema federal a menys qestions que els tribunals. Si la confederaci disposa de grans forces, s un perill per a lautonomia de les provncies; si de poques, corre el risc de ser impotent per exigir de les provncies en casos donats el compliment de les lleis. Els poders centrals solen ser invasors, els provincials suspicaos i rebels; prevenir al mateix temps les invasions dels uns i les re bellions dels altres s realment tot un problema. Es deixaran desarmades les provncies? Sels permetr que sarmin com vulguin? Si es fa el primer, se les priva de tot mitj de defensa contra les usurpacions de lEstat; si el segon, sels dna un motiu de runa i es compromet la pau pblica. Que fcil no ha de ser aleshores que es tri per arena de les seves diferncies el camp de batalla! Fidel al meu sistema prctic, comenar per examinar el que sobre aquesta matria prescriuen les quatre constitucions. Per la germnica, tot alemany est obligat a servir personalment tres anys en lexrcit actiu, quatre en la primera reserva, cinc en la segona. Pertany cadasc al contingent del seu Estat, per forma part de les forces federals. Aix, lexrcit
232

federal no s ms que la suma dels contingents que dna cada Estat de lImperi. El cap suprem daquest exrcit s lem perador, s a dir, el rei de Prssia, que t el dret dassabentarse mitjanant els seus inspectors de la situaci de cada contingent i manar que es corregeixin les mancances que pugui patir. Pot lemperador, i s el seu deure, fer que estiguin complets i aptes per al combat tots els contingents, i siguin iguals en tots lorganitzaci i la formaci, larmament i el comandament, la instrucci del soldat i la jerarquia dels oficials. A ell pertoca de distribuir aquests contingents, organitzar la landwehr, s a dir, la segona reserva, determinar els punts del ter ritori federal que hagin de tenir guarnicions, donar a les diverses parts de lexrcit lordre de posar-se en peu de guerra. Ell nomena el cap superior de cada contingent, els oficials que hagin de manar tropes de contingents diversos i els comandants de les fortaleses. No nomena els generals de cada contingent ni aquells que no sent-ho hagin dexercir funcions de tals, per interv en el seu nomenament. Personalment i sense consultar amb ning construeix places fortes on ho considera necessari; i declara, com sha vist ja, en estat de setge la part del territori federal en qu consideri amenaada la seguretat pblica (arts. 57, 59, 63, 64, 65 i 68). Constitueixen les forces totes de la confederaci un sol exrcit i segueixen per tant una mateixa numeraci tots els regiments, van tots uniformats a lestil prussi, es regeixen tots per la mateixa llei militar i deuen tots a lemperador una obedincia absoluta que li han de jurar al peu de les seves banderes. No per aix deixa de tenir cada contingent el seu immediat cap en lautoritat superior del respectiu Estat. A aquesta autoritat, senat o prncep, correspon de nomenar els oficials que no hagi de nomenar lImperi, passar revista a les tropes, dotar-les dinsgnies exteriors i aplicar-les a totes les
233

necessitats dordre interior juntament amb les guarnicions del seu territori (arts. 61, 63, 64 i 66). La marina federal de guerra est completament a les ordres de lemperador. Ell la crea, ell lorganitza, ell laugmenta o disminueix al seu arbitri, ell nomena tots els oficials i tots els empleats, ell la dirigeix i la comanda. Oficials, empleats, tripulacions, tropes han de prestar-li jurament de fidelitat. La confederaci cobreix les despeses i proporciona el personal per al servei: no interv en la constituci ni en la marxa de larmada. Tota la poblaci de les costes de lImperi est obligada a servir a la marina. El port de Kiel i el de Jahde sn ports federals de guerra (art. 53). Aquesta organitzaci de lexrcit i larmada s filla de circumstncies especials. Alemanya, per arribar a ser el que s, ha hagut de lluitar contra dues grans nacions, ustria i Fran a. Les ha venut, per t per aix mateix en totes dues una perptua amenaa. Frana, sobretot, lodia, i est a laguait de locasi de venjar-se. Alemanya sha hagut de prevenir contra aquests perills. Cobeja, daltra banda, fer-se rbitra dels destins del continent, i es creu amb ra cridada a ser el baluard dels pobles de loest contra les temibles invasions de Rssia. No podia menys que pensar en un fort exrcit i una poderosa armada. No per aix est ara com ara compromesa lautonomia dels Estats. Cada Estat disposa, al cap i a la fi, duna part de lexrcit proporcionada al nombre dels seus habitants. LEm perador la comanda com a cap suprem, per lEstat la t a les seves immediates ordres. Contra les possibles usurpacions de lEmperador pot comptar cada Estat primerament amb les seves armes i desprs amb les dels vens, tan interessats en la seva independncia com en la prpia, ja que, en les confederacions, si un estat corre perill en corren realment tots. Era
234

gran aquest risc quan la confederaci estava limitada a les nacions del nord, ja que Prssia podia ms sola que les altres reunides; per ha desaparegut den que han entrar a la lliga les del migdia. Prssia, tot i ser el nucli i lEstat ms fort de la confederaci, s lluny encara de poder imposar-se a tota Alemanya, i molt ms estant com estan les disposicions de lexr cit limitades respecte de Baviera i Wurtemberg pels Tractats de 23 i 25 de novembre del 1870 (apndix al ttol 11). La ma rina, qu havia de poder contra lautonomia dels Estats, si noms dos tenen mar i tenen per escut la confederaci sencera? Gaireb estan ms els Estats a labric de la confederaci que no la confederaci al dels Estats. La Constituci dustria no s tan concreta. Deixa a cr rec dels Reichsrath les qestions relatives a lacompliment, reglament i duraci del servei darmes, la determinaci de la xifra que shagi dassolir cada any lexrcit, les disposicions sobre el subministrament dequipament i queviures i allotjament de tropes, la delimitaci dels drets que corresponen a les autoritats dels diversos regnes i provncies per a lexecuci de les lleis i ls de la fora, b sigui aquesta permanent, b convocada en casos especials per conservar o restablir lordre. (II, art. 11, lletra b; IV, art. 11). No declara sin que lEm pe rador s el cap suprem de lexrcit (IV, art. 5), i li competeixen exclusivament fins i tot per a Hongria la direcci, el comandament, lorganitzaci de totes les forces (III, art. 5). Hongria queda en llibertat per fixar el seu contingent, administrar-lo i distribuir-lo com millor li plagui, i consignar les relacions, els drets i els deures dels individus que el componguin (III, art. 1, lletra b). No hi ha, doncs, en la Confederaci austrohongaresa la unitat militar que hi ha en la germnica, per s en laustraca. A ustria, lexrcit s ms un que a Ale manya i les provncies menys fortes per sostenir la seva autonomia.
235

A Sussa se segueix una altra marxa. La confederaci no pot tenir tropes permanents. En t cada cant, per tan escasses que sense prvia autoritzaci del poder federal no poden constar de ms de tres-cents soldats. No va inclosa en el nombre la gendarmeria. Hi ha, per, forces federals, b per mantenir lordre, b per defensar la independncia i els drets de la Repblica. Tot ciutad sus est obligat al servei de les armes: passa, com a Alemanya, per lexrcit actiu i les dues reserves. Es componen les forces federals dels cossos dels cantons i de tots els sussos que, sense pertnyer a ells, siguin encara soldats. La confederaci disposa de totes aquestes forces i de tot el material de guerra previst per les lleis; i, si el perill sagreuja, de tots els homes tils, estiguin o no en el servei, i de tots els recursos de guerra dels cantons. A la confederaci correspon de dictar les disposicions que consideri convenients sobre lorganitzaci de lexrcit; a ella, instruirlo, equipar-lo i armar-lo. Pot, mitjanant indemnitzaci, utilitzar i fins i tot fer-se amo de les places fortes i dels edificis militars que en els cantons existeixin. Gaudeix del monopoli de la fabricaci i la venda de la plvora de guerra (arts. 13, 18, 19, 20, 22 i 41). Lassemblea federal s la que t el dret de disposar de totes aquestes forces; per si est en vacances i hi ha urgncia, pot tamb el consell, s a dir, el poder executiu, aixecar les tropes que exigeixi la gravetat del cas. Ha de convocar les dues cambres noms quan passin de dos mil els homes que shagin de cridar a files i hagin de romandre ms de tres setmanes sobre les armes (article 85, pargraf 9; art. 102, pargraf 11). Malgrat tot, el que queda aqu ms garantit sn els cantons. Compten amb tropes permanents, encara que poques, i amb gurdies dordre pblic; i per a tot all que no prohibeixin expressament la Constituci i les lleis federals, dispo236

sen de totes les forces del seu territori (art. 19). A lAssemblea pertoca de legislar sobre lorganitzaci de lexrcit; per als cantons, dexecutar les lleis i equipar-lo amb crrec a les caixes de lEstat. A ells pertany, tot i que sempre sota les prescripcions generals que la confederaci els transmeti, compondre els respectius cossos dexrcit, procurar que no minvin per baixes que no es cobreixin, i nomenar i ascendir els oficials i els caps (arts. 20 i 21). Per on han de tmer els cantons que pugui absorbir-los la confederaci? Est prescrit que, si no ho impedeixen consideracions militars, ha destar compost per soldats dun mateix cant cada cos de tropes (el mateix article 21). En el fons, si b sexamina, no sn tan diferents com a primera vista sembla els sistemes sus i germnic. La diferncia principal consisteix a la xifra de lexrcit actiu: gran a Alemanya, molt baixa a Sussa. En una i altra naci no hi ha sin un exrcit, i est format pels contingents dels diversos Estats; i en una i altra naci cada Estat disposa en primer terme de les tropes del seu territori. Les diferncies sn veritablement accidentals. Ja no succeeix aix als Estats Units. All, la confederaci t el seu exrcit i la seva marina; no un exrcit i una marina for mats exclusivament pels contingents de cada Estat, sin un exrcit i una marina que recluta, organitza, mana i paga. Hi ha a cada Estat una milcia de la qual per llei sn individus tots els homes tils de divuit a quaranta-cinc anys; per aquesta milcia, si b forma part de lexrcit i el refora i completa, tant si es tracta de sufocar una rebelli com per repellir lestranger, no el constitueix tot com succeeix a Alemanya i Sussa... Donen encara menys els Estats per a la marina; s aquesta purament federal, com a lImperi germnic, i viu de la gent que sallista en els seus diferents cossos.
237

Aix, segons la Constituci, correspon al Congrs de reclutar i mantenir exrcits, equipar i sostenir una armada, dictar regles per a lorganitzaci i el bon rgim de les forces de mar i de terra, cridar al servei de la naci la milcia dels Estats quan ho exigeixi lexecuci de les lleis, la conservaci de lordre o la ptria en perill, vigilar que aquesta milcia es trobi organitzada, armada i disciplinada, i tenir cura, sobretot, del bon govern de la que pugui un dia ser posada en peu de guerra (art. 1, secci 8). Correspon al president de la Repblica el comandament en cap, no noms de larmada i lexrcit, sin tamb daquesta milcia quan hagi destar sota les banderes dels Estats Units (art. 2, secci 2). Tenen per la seva banda els Estats el dret de nomenar els oficials daquesta mateixa milcia, el de dirigir-la dacord amb la disciplina prescrita pel Congrs (art. 1, secci 8), i el de comandar-la i aplicarla a totes les necessitats dordre interior mentre no se la cridi al servei de la Repblica. Per a mi, s preferible aquest sistema. El dustria s propi duna naci unitria. El dAlemanya t un seguit dinconve nients que noms tenen per contraps el fet destar al capdavant de la confederaci un Estat com el de Prssia, que podria noms amb el seu contingent sufocar les rebellions que en qualsevol altra provncia esclatessin i fer front a les primeres escomeses dun exrcit estranger. El de Sussa s sense disputa el ms democrtic i el menys costs; per tamb el menys acomodat a pobles turbulents. Segons la meva manera de veure, cada Estat ha de tenir la seva fora i la confederaci la seva; encara ms si, com succeeix als Estats Units, s cap de la Repblica no un Estat ms o menys fort i vigors, sin un districte neutral de deu milles quadrades. Els Estats han de tenir forces prpies perqu sn autnoms; la confederaci les seves perqu s un poder nacional i no es concep un poder sense fora.
238

La dificultat s assenyalar el lmit i lenlla de les unes i les altres. Perqu s evident que no es pot concedir ni a la confederaci ni als Estats el dret daugmentar-les ad libitum, ni deixar-les tan independents que no shagin de prestar mutu i necessari auxili. Han destar, en la meva opini, combinades de manera que ni puguin les de la confederaci contra les de la major part dels Estats, ni les de la menor part dels Estats contra les de la confederaci, i sigui indispensable el concurs de totes en cas de greus desordres i guerres. Conv no perdre de vista que la confederaci i els Estats sn dues coses que, tot i diferents, existeixen luna en laltra, i sobretot respecte de les altres nacions tenen una vida comuna. Voldria determinar fins i tot numricament aquestes relacions; per de sobra deu conixer el lector que han de variar segons les circumstncies de cada poble, i no s possible, parlant en termes generals, de reduir-les a expressions aritmtiques. Passem a la qesti de la hisenda.

IX.  Mitjans que shan de concedir al poder federal per a lexercici de les seves atribucions. La hisenda La qesti de la hisenda no deixa de presentar en els pobles federalment regits les seves dificultats. Solen tenir els Estats que els componen elevades despeses, i no s estrany que hagin esgotat les seves formes de tributaci. Don haur de treure la confederaci els seus recursos? Recorre dentrada a un mitj senzillssim: la confederaci pot repartir entre els Estats, en proporci a la riquesa que en cadascun conegui, limport de les seves despeses, i deixar que cada Estat recapti com millor li sembli la quota que li correspongui. No ha de portar daquesta manera la seva acci econmica fins als mateixos
239

contribuents; no ha de pertorbar la de la provncia ni la del municipi; no ha daugmentar amb el cost dun nova administraci el pes ms o menys aclaparador dels seus impostos. Per, ser convenient que la confederaci tingui del tot la seva hisenda, i per tant la seva vida, a la merc dels Estats? Dic de la hisenda el mateix que de lexrcit: la confederaci, al meu entendre, ha de disposar de recursos propis. s bo que per a part dels que li calen acudeixi, si altra cosa no pot, a les provncies. Lluny de censurar-ho, he daplaudir-ho, perqu aix crear una major dependncia entre la confederaci i els Estats; per no podria aplaudir ja que se la condemns a tenir en les arques dels Estats tots els ingressos. Sem dir que amb aix queda dempeus la qesti, i no ho nego. Don ha de treure la confederaci aquestes rendes prpies?, es continuar preguntant. No convindria, certament, que ans a cercar-les a les mateixes fonts que les provncies. Es correria el risc dassecar-les a cpia de pouar-hi, que sacla pars sota el pes de dobles tributs b la propietat, b una indstria, b un ram de comer. Seria difcil el cobrament tant per a la confederaci com per als Estats, i hi hauria dficit en tots els pressupostos. Per obviar el mal, no s que hi hagi ms que un mitj: reservar a la confederaci deter minades contribucions concretes i deixar les altres a les provncies. I algunes nhi ha, per cert, que semblen dall ms indicades per a aquesta reserva. Hem vist que pertanyen essen c ialment a la confederaci determinats serveis pel carcter general que tenen. Aquests sn, en primer terme, els correus i els telgrafs. Els beneficis que els uns i els altres produeixen, que poden ser i sn ja considerables, han dentrar naturalment a les caixes federals. Per la mateixa causa hi han dentrar els de lencunya ment de moneda i els de tots els mo240

nopolis que la confederaci exerceixi mentre no es convingui dabolir-los. Per hi ha per a la confederaci una altra font dingressos igual de natural i ms abundant. Hem vist tamb que les duanes cauen sota lexclusiu domini del poder central. Per tal com a la confederaci incumbeix de formar laranzel prenent en compte al mateix temps les necessitats de la indstria i les de la hisenda, a ella han de correspondre els beneficis que laranzel proporcioni: no noms els de laranzel, sin tamb tots els provinents de drets de navegaci i port, ja que la marina, tant la de guerra com la mercant, s un altre dels rams de ladministraci de lEstat. Noms quan en tots aquests recursos no trobi mitjans suficients per cobrir les seves despeses, pot la confederaci recrrer a les provncies i t el deure de fer-ho. Recorri aleshores a les provncies; guardis de posar m en tributs que ja aquestes tinguin imposats. Poden, per, produir-se circumstncies extraordinries en les quals ni siguin suficients per a les despeses les rendes de la confederaci, ni puguin els Estats suplir la manca. s evident que la confederaci ha de poder en aquests casos acudir al crdit. Primum esse. Obtindr emprstits, donar garanties, estipular les condicions de pagament; i interessos i devoluci de capital aniran naturalment a crrec de tots els Estats. O sestabliran amb aquest efecte nous tributs federals o es faran noves derrames. Aix poc ms o menys prescriuen en matria dhisenda les quatre constitucions. No s sobre aquest punt gaire explcita la dustria, per s laustrohongaresa. Toca aquella en els lmits del sistema unitari, i aquesta s ja excessivament descentralitzadora. No t lImperi recursos propis per fer front a les despeses comunes dels dos regnes. Els sufraguen proporcionalment ustria i Hongria mitjanant quantitats que en
241

poques determinades han de fixar els seus poders legislatius: el Reichsrath i la Dieta. Notis com s de vicis el procediment. Pot succeir que el Reichsrath i la Dieta no arribin a una avinena. La Constituci disposa que en aquest cas determini lemperador la xifra, per b que noms per a un any. Si es tracta dun emprstit, sn encara ms grans les dificultats. Abans de res, lhan dacordar separadament la representaci dHongria i la dustria, i, desprs dacordar-lo, fixar plegades les condicions (III, article 3). La Constituci dAlemanya queda ms dins els bons principis. Per atendre a les despeses comunes, diu el seu article 70, serviran abans de res els excedents dels anys anteriors, si nhi hagus, desprs la renda de duanes, limport de la contribuci general de consums i els productes dels telgrafs. Si no fossin suficients aquests ingressos, hauran els Estats de cobrir la resta a prorrata de la seva poblaci mentre no sestableixin nous tributs federals. En casos extraordinaris, afegeix larticle 73, es podr obtenir un emprstit a crrec de la confederaci mit janant una llei en Corts. Ignoro com es deuen recaptar all els consums per al Tresor: no em semblen escaients per a tribut federal, molt menys si el Tresor els ha de cobrar directament. la confederaci percep a ms a Alemanya els drets de mar i tamb crec que en tot o en part els de timbre. La Repblica sussa disposa, per cobrir les seves despeses, de la renda dels seus bns, de la de duanes, de la de correus i telgrafs, de la del monopoli de la sal i de la plvora, de la meitat de limport de les redempcions militars, de la quota que per la llei sassigni als cantons segons la riquesa imposable que cadascun posseeixi. Compta tamb amb el producte de les seves cases de moneda, i comptar a partir del 1890 amb els drets que sobre els vins, altres begudes alcohliques i altres articles cobren b els cantons, b els municipis (arts. 29,
242

30, 31, 32, 36, 38, 41 i 42). Pot tamb per un acord de lassemblea federal demanar emprstits (art. 85, pargraf 10). Si no fos per la tendncia als consums, difcilment podria donar-se un rgim ms federal ni ms senzill. Per la Constituci dels Estats Units, les facultats de la confederaci sn molt ms mplies. Est autoritzat el Congrs per imposar tota mena de contribucions, ja siguin directes o indirectes. Directes, les ha de repartir dacord amb el cens de poblaci de cada Estat; indirectes, les ha destablir amb uniformitats en tot el territori de la Repblica. Sn, naturalment, seus els beneficis de lencunyament de la moneda, els drets martims, els rendiments de correus i telgrafs i la renda de duanes. Les duanes sn, sobretot, la seva font dingressos. Els Estats no poden sense consentiment del Congrs gravar amb cap mena dimpost les importacions ni les exportacions; i fins i tot quan estan facultats per fer-ho, no poden retirar del producte de limpost sin el necessari per al compliment de les seves lleis dinspecci i vigilncia. El producte lquid ha de pas sar ntegre a les caixes federals. ni poden tampoc els Estats exigir drets de tonatge (art. 1, seccions 8, 9 i 10). Malgrat la llibertat atorgada al Congrs, era abans de la guerra senzill i conforme amb els principis federals el sistema tributari dels Estats Units. La guerra va venir a complicar-ho el 1862 amb la internal revenue, contribuci que cada any ha anat afectant ms objecte i que grava principalment la cir culaci dels productes. No t llei la necessitat, i no basta ven realment les antigues rendes per pagar els interessos de lenorme deute que aleshores es va contreure, deute que ens set anys, entre el 1860 i el 1866, es va elevar de 64 a 2.783 milions de duros. Per hauria estat en la meva opini ms convenient que en comptes de recrrer la confederaci al mitj destablir i recaptar per ella mateixa els drets interiors,
243

cosa que lha obligada a estendre per tot el seu territori el personal de la seva tresoreria, hagus repartit entre els estats lexcs de les seves despeses sobre els seus ingressos. Fins i tot en els pobles unitaris s per a mi contrria a la bona gesti econmica la simultnia existncia de dos fiscos en una mateixa localitat i els gaireb inevitables conflictes que aix provoca. Intil seria afegir que t tamb la confederaci el dret dagafar diners sobre el seu crdit (art. 1, secci 8). Hi ha recorregut sempre, i ms que mai en els ltims temps, en qu ha declarat moneda legal els bons del seu Tresor. Amb aquests bons, admissibles com a pagament de totes les obligacions excepte en els dels interessos del deute pblic i el de la renda de duanes, no noms ha superat grans dificultats, sin que tamb ha establert un nou sistema fiduciari, pel qual, sense necessitat de ressuscitar el seu Banc nacional, dues vegades aixecat i dues vegades mort, regula i garanteix lacci dels de tota la repblica, que passaven fa anys dels 1700 (The Federal Government, de Ransom H. Gillet). Una qesti hi ha encara en la hisenda de les confederacions sobre la qual em crec obligat a dir algunes paraules. Nhi ha que sostenen que no noms ha darbitrar-se recursos la confederaci, sin que ha dintervenir a ms en la determinaci dels que trin per a elles les provncies. No accepto aquesta intervenci, si no s per impedir que les provncies o els Estats estableixin cap mena de recrrec sobre els impostos federals. Per tal com per al seu rgim econmic obeeix la naci el seu propi criteri, el seu criteri han dobeir els Estats, ahir nacions, tant per fixar les seves despeses com els seus ingressos. Si acordem que el criteri de la confederaci s superior al dels pobles que la componen, neguem la causa i el principi de la federaci i caiem en lunitarisme.
244

X.  Els poders federals. Quants i quins han de ser. Quines relacions han dunir-los Delimitades ja les atribucions de tota confederaci, s important que examinem com i per qui cal executar-les. Ha estat fins aqu la federaci sota la meva ploma una simple idea, una abstracci, una paraula. Ara, he de concretar-la i convertir-la en fet. Per a aix, no puc menys que encarnar-la en un poder o en un conjunt de poders. Atribucions o funcions poltiques suposen, no cal dir-ho, entitats poltiques, i tota entitat poltica pren cos i forma en un poder pblic. Quin o quins han de ser els poders en una confederaci? Tota confederaci s essencialment representativa. No s possible que visqui, ni tan sols que es constitueixi, sense un cos de diputats per les nacions que la formin o que tractin de formar-la. Aix, tota confederaci, tant en els temps antics com en els moderns, tant quan ha predominat labsolutisme com quan han prevalgut les democrcies, ha tingut per primer i principal rgan una assemblea amb el nom b de consell, b de dieta, b de cambra. Per les assemblees, aptes per deliberar, resoldre i fins i tot jutjar, no ho foren mai per a lexecuci dels seus acords ni de les seves sentncies. Sal aviat al seu costat un altre poder ms senzill que tingu per objecte fer complir els decrets de la confederaci i es personific aqu en un cabdill, all en un estrateg, ms enll en un emperador, en un altre lloc en un consell federal o en un president de la repblica. En algunes de les primitives confederacions, aquest mateix poder era passatger. Naixia noms en circumstncies extraordinries quan, per exemple, sacceptava o es declarava la guerra. LAssemblea nomenava aleshores i revestia dmplies facultats el general que havia de dirigir els comuns exrcits. Restablerta la pau, el general desapareixia i
245

restava lAssemblea. Per aix succea noms en confederacions, per dir-ho aix, rudimentries. En les gregues coexistiren ja de manera permanent els dos poders. El que no tingueren mai les antigues confederacions fou un poder judicial. No concebien que poguessin caure sota la seva jurisdicci altres diferncies que sorgissin entre els seus diversos pobles; i a aquestes, per tal com eren de carcter poltic, les consideraven de lexclusiva competncia de lAs sem blea. No tingueren tampoc dues cambres com les confederacions dels nostres temps. No les tingueren ni les de lAn tiguitat ni les de lEdat Mitjana. Hi havia a la Confederaci Germnica daltres segles no dos, sin tres cossos que legislaven: el dels electors, el dels prnceps i el de les ciutats de lImperi; per no constituen realment tres cambres, sin tres braos duna sola i nica Dieta. Tot i fer-ho separadament, deliberaven alhora sobre els mateixos assumptes i sumaven els vots, fins al punt que no hi havia llei si no resultaven els vots unnimes. La idea de les dues assembles s recent, per ha nascut amb tanta fora que no hi ha ara cap confederaci que no en tingui. Com s que avui s general all que ahir no existia en cap confederaci? Les modernes confederacions, molt ms perfectes que les de cap altre temps, abracen, com acabem de veure, les mltiples i nombroses relacions que poden establirse entre dos pobles. No veuen ja la seva finalitat nica, i ni tan sols la seva finalitat principal, en la doble necessitat de defensa i de la guerra. Miren cap a lordre interior, la facilitat del canvi, la millor administraci de justcia, la protecci dels confederats a les altres nacions; garanteixen la llibertat i la igualtat de drets i deures dels ciutadans; tenen al seu crrec una muni de serveis; tenen institucions i lleis prpies, un exrcit, una armada, una hisenda, un conjunt finalment de
246

manifestacions i coses que les converteixen en entitats diferents de les provncies o estats que les componen. Se senten no ja tan sols com confederaci de pobles, sin tamb com naci, s a dir, com una nova entitat poltica amb vida especial i especials condicions de vida. El sentiment daquestes dues fases de la seva personalitat s el que ha donat principalment origen a les dues assemblees. En luna estan representades com a naci, com a confederaci en laltra. Fent servir els noms amb qu aqu designem les dues cambres, la confederaci s ordinriament al Senat, la naci al Congrs. s al meu entendre impossible que una confederaci pugui sense els tres poders ni funcionar amb normalitat ni omplir la finalitat de la seva vida. Nha de crear i organitzar tots tres i donar-los independncia i fora: fer els possibles perqu tingui cadascun ben determinada la seva rbita i sigui dins daquesta tan poders i lliure com impotent a fora... Tal com indiquen les mateixes paraules amb qu sels denomina, el legislatiu ha de legislar, lexecutiu ha dexecutar i el judicial jutjar, o el que s el mateix, decidir els drets dubtosos i cercar i castigar els delinqents. La invasi de lun en el terreny de laltre s la causa primordial del desordre i la runa de la justcia. Per aix aplaudeixo, contra el parer de molts, la conducta dels pobles que han sotms a un tribunal federal fins i tot les qestions de dret pblic entre els Estats. Pot indubtablement un mateix assumpte caure sota el domini de dos o ms poders, per no per a un mateix fi ni sota un mateix punt de vista. Tot all que s objecte de la confederaci cau sota el poder legislatiu, per noms per tal com s matria de llei o de norma; en el moment que ho s dacci, sota lexecutiu; sota el judicial, en el moment que ho s daplicaci del dret al fet o de controvrsia entre diferents personalitats jurdiques. Hem
247

vist, per exemple, que sn de la competncia de la confederaci les discrdies entre els Estats. Pertoca al poder legislatiu dictar les lleis per evitar-les i les regles per dirimir-les; al judicial resoldre-les; a lexecutiu reprimir-les, si els Estats per recusar la jurisdicci o no conformar-se amb el veredicte dels tribunals recorren a les armes. Pertoca desprs al mateix poder judicial castigar els insurrectes. Sn tamb, com s sabut, de la competncia de la confederaci la pau i la guerra. Si la naci es veu atacada per gent forana, al poder executiu pertoca sens dubte rebutjar-la; al legislatiu examinar les causes de la invasi, i si no les considera justes o no pot impedir-les, votar les contribucions, adquirir els emprstits i reclutar les tropes necessries per sostenir la lluita. Es tracta duna invasi no ja passiva, sin activa? Al poder legislatiu pertoca declarar la guerra, a lexecutiu fer-la; i si dem es presenten oca sions de pau, a lexecutiu els preliminars, al legislatiu el tractat. Al judicial correspondran noms les qestions que neixin b dels decrets del legislatiu, b del tractat fet. Podria multiplicar els exemples; per opino que nhi ha prou amb els que he posat. s facilssim determinar lgicament les atribucions dels tres poders, sempre que no es perdin de vista els fins de cadascun i la necessitat que li don origen. S que malgrat aix sn lluny dhaver-les determinat de la mateixa manera les quatre constitucions; per, quan no han modificat els pobles per les circumstncies de lloc i de temps els acords de la ra absoluta? La declaraci de guerra pertany encara a ustria al poder executiu (IV, art. 5). Redactada la Constituci poc desprs de venut lImperi pel rei de Prssia, no es cregu oport desposseir lEmperador de tan important prerrogativa. El mateix va succeir a Alemanya. La Constituci que es fu el mateix any per a la sola Confederaci del Nord armava tamb daquesta facultat Guillem. No lhi ator248

gava ja, com hem vist, la Constituci del 1871, escrita per a tota Alemanya desprs de venuda i humiliada la vena Frana (art. 11). Sussa i els Estats Units tampoc no la confiaren sin a les seves assemblees. Per a mi, corresponen al poder legislatiu no noms les declaracions de guerra, sin tamb la celebraci de la pau i la de qualssevol altres pactes amb els altres pobles. En aix duu avantatge a totes les constitucions la de Sussa, que sotmet sense distinci a les seves assemblees totes les aliances i tractats que el Consell federal concebi (article 85, pargraf 5). No sc partidari ni de les restriccions dAlemanya i ustria, que deixen certs tractats a la discreci del poder executiu (art. 11, II, art 11, lletra n), ni de les dels Estats Units, que els posen tots en mans del Senat i del president de la Repblica (art. 2, secci 2). Una naci no pot obligar-se sin per la seva legtima representaci en Corts, i tot tractat obliga. No entrar en ms detalls per no fer enutjs tan llarg treball. Dir noms algunes paraules sobre les relacions entre els tres poders. No perqu hagi de tenir cadascun la facultat de moures lliurement dins el cercle de les seves atribucions haur de viure respecte dels altres en completa independncia. Lexecutiu no pot menys que ser responsable dels seus actes davant la naci, els acords de la qual executa. En vacances les cambres han de gaudir en canvi del dret de convocarles i fins i tot davanar-se a prendre decisions, si aix ho exigissin extraordinries circumstncies i imminents perills. La iniciativa de les lleis ha destar naturalment en les assemblees, per el poder executiu ha de tenir com a mnim la facultat de proposar les reformes que li aconselli la constant experincia dels afers. Toca de ms a prop i abans que les cambres les imperfeccions de les lleis, sobretot les que es refereixen a la governaci de lEstat. El mateix poder judicial ha de tenir el
249

dret i tamb lobligaci de posar en coneixement del legislatiu els vicis i les llacunes que en els codis observi. Vigilis, per, de no exagerar aquesta mtua dependncia dels tres poders. A ustria, lexecutiu convoca, suspn i dissol la Cambra dels Diputats, precisament la cambra en qu estan directament representats els regnes i provncies de lImperi. A Alemanya fa el mateix amb les dues assemblees, si b amb algunes limitacions, entre elles que lemperador hagi de reunir el Consell federal quan ho reclami la tercera part dels consellers. Aix, que no sn altra cosa que reminiscncies de les monarquies constitucionals unitries, governs de transici entre reis i pobles, s en tota confederaci veritablement absurd. En una confederaci, no hi ha res de superior a la voluntat dels confederats, i aquesta s o b en la confederaci mateixa o b en els cossos que la personifiquen. Les cambres, com passa a Sussa i als Estats Units, shan de reunir i dissoldre dacord amb la Constituci de lEstat, i suspendre per dret propi les ses sions. No ha dintervenir el poder executiu en aquests actes de les Corts sin quan es produeixi el cas de qu he parlat en laltre pargraf, o quan, volent suspendre ambdues cambres les sessions, no puguin posar-se dacord sobre el terme de lajornament (Constituci austraca, II, art. 19. Constituci alemanya, arts. 12, 13 i 14. Constituci sussa, art. 86. Constituci dels Estats Units, art. 1, secci 4; art. 2, secci 3). s tamb una reminiscncia de les monarquies constitucionals i un absurd en les confederacions el dret de veto de lexecutiu a les resolucions del legislatiu. Ho han consignat, tanmateix, en les seves constitucions directament els Estats Units; indirectament ustria i Alemanya. Indirectament dic, perqu a tant equival la facultat de dissoldre les cambres. Noms Sussa ha deixat dincrrer en tan greu error. El dret de veto el tenien a Roma els tribuns de la plebs contra les
250

decisions del Senat. All era aix natural i lgic. El Senat no representava a Roma sin una part de la naci, laristocrcia. Si el poble no tenia la seva assemblea, havia destar si ms no armat de tan important dret. Hauria estat, daltra manera, serf del Senat. Per aqu, a les actuals confederacions, les assemblees representen la totalitat de la naci; contra tota una naci, no t lloc el veto. Aix noms seria racionalment possible sota la monarquia hereditria, i aix admetent la hiptesi que regnessin els reis per la grcia de Du, i no per la voluntat dels pobles. Si cregus possible el dret de veto, el voldria certament com als Estats Units. All, el president de la Repblica noms t deu dies per retornar a les cambres els projectes de llei que a les seves sancions elevin. Si no els retorna dins daquest termini, sels dna per ratificats i sn lleis. Per retornar-los, ha dexposar les raons en qu es basi. Les senten i discuteixen les cambres; i si, votat de nou el projecte, el confirmen les dues terceres parts dels individus de cada assemblea, s tamb llei malgrat el veto del president (art. 1, secci 7). Per, sigui com sigui, el veto resulta anmal i absurd. Debades per prendre-li aquest carcter han concebut homes dindiscutible talent un quart poder pblic, una elevadssima presidncia que ni s el poder legislatiu ni lexecutiu i participa de la naturalesa dambds. Aquest alt poder de lEstat emanar sempre del poble; i ser sempre contradictori que una autoritat del poble es pugui sobreposar per un temps determinat a la naci i a la confederaci sencera reunides en Corts. Encara ms gran ser la contradicci si aquest president s responsable. Hauran dacusar-lo precisament les mateixes Corts a les quals pot imposar el seu veto. Si b es considera, veto hi ha en la mateixa Repblica de Sussa, per, que diferent s del que combato! No hi ha all
251

el veto dun poder a un altre poder, sin el de la naci als poders que la representen. En el moment que ho demanin vuit Estats o trenta mil electors, cal sotmetre qualsevol llei o decret dels poders federals a la sanci del poble. El poble pot rebutjar per un plebiscit el que hagi disposat el seu Consell federal o la seva assemblea (art. 89). Aquest veto s si ms no lgic: s el del mandant al mandatari. Les relacions del poder judicial amb el legislatiu i lexe cutiu solen estar ms ben determinades en les constitucions objecte daquest examen. El legislatiu li dicta les regles de procediment; lexecutiu li presta el bra per dur a efecte les sentncies. Ni el legislatiu ni lexecutiu no poden revocar les decisions que per les disposicions processals hagin adquirit fora executria. No s possible invalidar sin els dictats en causes criminals, i aquests noms per lexercici del dret de grcia. Actua el poder judicial amb completa independncia tant contra les persones constitudes en autoritat com contra els simples ciutadans; i no pot, en canvi, ni corregir ni deixar daplicar les lleis encara que li puguin semblar excessivament severes o monstruosament injustes. s cert que el seu personal el nomenen els altres poders, per no ho s menys que un cop nomenat s i ha de ser inamovible. (Constituci dustria, art. 6; Constituci dels Estats Units, art. 3, secci 1). Per a major garantia din dependncia, correspon el nomenament del tribunal federal de Sussa a les dues cambres, el dels jutges federals dels Estats Units al president i al Senat (Constituci Sussa, art. 85, pargraf 4; Constituci dels Estats Units, art. 2, secci 2a). A Sussa no s, tanmateix, vitalici el crrec de magistrat, ni deixa destar el tribunal federal sota la suprema inspecci de les dues cambres (art. 85, pargraf 11; art. 107, pargraf 2).
252

XI.  Els poders federals. Organitzaci de cadascun dels tres que admeto Fixem-nos ara en lorganizaci dels tres poders. Em declaro, sense cap mena de dubte, favorable a la divisi del legislatiu en dues assemblees. Em sembla absurda en les nacions unitries, racional i convenient en les federacions. Una sola cambra, si nacional, podria afavorir la unitat a costa de lautono mia dels Estats; si federal, exagerar lautonomia dels Estats a costa de la unitat de la naci. Crec poc menys que necessria per evitar ambds esculls lexistncia de les dues cambres. Ben constitudes, entenc que vnen a ser en lmbit poltic el que en lmbit material sn les forces generadores del moviment dels astres: la centrfuga i la centrpeta. No nhi havia, com hem vist, en les antigues confederacions; per aquestes tampoc no tendien, com les actuals, a fer sorgir la unitat de la mateixa varietat dels seus elements. La ja citada Repblica del Pelopons era realment una excepci a la regla. Per perqu aquestes dues assemblees compleixin el seu objectiu entenc que ha de ser representaci genuna luna dels pobles confederats, laltra de la totalitat dels ciutadans. Aix, jo no admeto que la Cambra federal sigui regida per altres organismes que els Estats o els cantons. No moposaria a qu ho fos la nacional pels diversos organismes socials, perqu al capdavall aix no seria sin una organitzaci del sufragi, i en el sufragi universal descansen o si ms no han de descansar les assemblees nacionals; per s a qu ho fos una cambra que ha de ser lexpressi fidel no de la movedissa voluntat dels individus ni dels enfrontats interessos de les classes, sin de la poltica i la independncia dels Estats. Ni admeto tampoc que en aquesta cambra tingui cada Estat ms dun vot. Em sembla en aix preferible la Constituci dAlemanya a les dels Estats
253

Units i Sussa. Per la daquestes dues repbliques, nomena dos senadors cada Estat, i aquests voten separadament segons les seves particulars conviccions. Es pot donar res de ms estrany que veure per aquest procediment com un Estat vota sobre una mateixa qesti a favor i en contra? O nomeni cada Estat un sol representant, o obliguis els representants de cada Estat a emetre un sol vot. Que no votin si no han pogut posar-se dacord. No correspondrien tampoc al seu objecte les dues assemblees si no fossin iguals en atribucions. En totes dues ha de ser la iniciativa de les lleis: sota totes dues han de caure tots els assumptes propis de la confederaci. No han de ser di ferents en facultats, sin all on sels confereixi el crrec dacusar i jutjar els individus del poder executiu. En bons principis jurdics no pot ning en una mateixa causa ser jutge i part. La cambra que acusi no ha de tenir dret de jutjar. Aix, per la Constituci dels Estats Units, la Cambra de Representants s la que acusa i el Senat qui jutja i sentencia (art. 1, seccions 2 i 3). Per la Constituci dAlemanya sembla a primera vista que es confereixin ms facultats al Consell Federal que al Reichstag, s a dir, ms al Senat que al Congrs. El Consell federal s, com ja sha dit, el que formula les proposicions que shan de sotmetre a la deliberaci de laltra cambra. Si en concep lemperador algunes, no les pot dur al Reichstag fins que no hagin merescut laprovaci del Consell. Per el Reichstag t tamb el dret diniciativa, i al capdavall els projectes que neixin tant en una assemblea com en laltra no sn lleis si no han obtingut majoria a les dues cambres (arts. 5, 7 i 23). Gaudeix, per, el Consell duna prerrogativa sense exemple damunt el Reichstag. No pot ser dissolt, i pot, amb el vistiplau de lemperador, dissoldre laltra assemblea (article 24). Prer
254

rogativa inexplicable, si no sabssim que per les especials circumstncies dalguns dels pobles confederats el Consell s all encara ms un congrs diplomtic que no una cambra. Es dir potser que b cal cercar algun recurs per al cas en qu, discordes les dues assemblees, rebutgi luna el que hagi aprovat laltra; que, si no en la intervenci del poder executiu, sha de cercar en la preponderncia duna de les dues cambres. Per hi ha altres mitjans per salvar el conflicte: primerament, el de les comissions mixtes; desprs, el dajornar la resoluci de lassumpte per a una altra legislatura o unes altres Corts. Tot abans que la desigualtat datribucions, font ines gotable de rivalitats i antagonismes. Abans que la desigualtat, una sola cambra. No soblidi que no examino aqu sin des del punt de vista federal la naturalesa i lorganitzaci dels poders pblics. Deixo per aquest motiu de banda multitud de qestions, i passo al poder executiu. En qui convindr que aquest poder resideixi, en un individu o en un consell? La histria ens el presenta gaireb sempre personificat en un home. Un sol estrateg lexerc en la confederaci del Pelopons. En un sol general el tenien cada cop que el creaven les antigues confederacions dItlia. En un sol Stadhouder el tingu per molt de temps la Confederaci dHolanda, i en un sol patrici desprs dabolida aquesta figura. En un sol emperador el diposit finalment alemanya durant segles. Desaparegu en els nostres temps lemperador, qued reina i senyora la Dieta; i, cal confessar-ho, mai no fou ms illusria ni ms feble la Confederaci Germnica. De les quatre confederacions que aqu ens serveixen de norma, en tres s tamb unipersonal el poder executiu, noms en una collegiat. Lexerceix a Sussa un Consell federal format per set individus (art. 95). Sn al capdavant daquest
255

Consell un president i un vicepresident de la confederaci (art. 98); per, notis b, sense ms facultats sobre els altres consellers que les que t aqu sobre els seus collegues el president dun ministeri. Formen part tots dos dels set membres del cos, i entre aquests sels escull tots els anys (el mateix article). No estic de cap de les maneres en contra daquesta constituci del poder executiu. Ha produt i produeix a Sussa excellents resultats, i pot ser necessria en pobles amb marcada tendncia al govern personal i a la dictadura. Per, en termes generals, prefereixo el sistema de les altres confederacions. Per a la deliberaci molts, per a lacci un: aquest ha de ser en el meu dictamen el principi de lorganitzaci dels poders. El xoc dopinions oposades illumina i dna vigor a qui raona; afebleix i enerva a qui obra. I lacci ha de ser ferma i rpida. Perqu tingui una responsabilitat, s a ms necessari que sigui completament amo dels seus actes, i responsable ha de ser en tota confederaci el poder executiu. Pot ser alg amo dels seus actes quan ha de passar sistemticament pels acords duna majoria? No totes les confederacions estan tampoc dacord sobre la manera descollir el cap o els caps del poder executiu. Alemanya i ustria, que tenen al capdavant un monarca hereditari, res no disposaren sobre aquest punt. A Sussa est manat que quan shagi de renovar el Consell federal es reuneixin les dues cambres i designin plegades els ciutadans que hagin de compondrel (art. 36). A Amrica, que cada Estat nomeni tants electors com representants pugui tenir en les dues assemblees federals i votin aquests el president i el vicepresident de la Repblica. El Senat rep i compta en presncia de laltra cambra els vots de tota la naci, i proclama president i vicepresident aquell que hagi obtingut la majoria absoluta per a
256

cadascun dels dos crrecs. Si ning no lha obtinguda per a president, la Cambra de Representants escull entre els tres candidats que hagin assolit el ms gran nombre de vots; si ning per a vicepresident, escull el Senat entre els dos ms afavorits per la votaci de les provncies. A Sussa, com es veu, s el poder legislatiu qui nomena lexecutiu; als Estats Units, el poble. s difcil optar entre els dos procediments. Si el poder executiu neix del legislatiu, on s la seva independncia? Si del poble, com, tenint el mateix origen que el legislatiu, ha de respondre a lacusaci i acotar el cap davant el veredicte de les cambres? La Constituci sussa, per superar els esculls del seu sistema, guarda absolut silenci sobre les responsabilitats del poder executiu. Dna a les cambres reunides la facultat descollir-lo, no de destituir-lo. Cada Consell federal viu el mateix que les assemblees a les quals deu la seva existncia. Es renoven per igual els dos poders (art. 96). La Constituci americana posa, en canvi, laccent en la responsabilitat del poder executiu i el dret de destituir del crrec des de lltim empleat civil fins al president de la Repblica (art. 2, secci 4). I per obviar les dificultats del seu mtode, ms lgiques que no pas substancials, cal confessar-ho, no veig parlant amb franquesa que hagi fet res de seris. No perqu sigui delecci directa el poder legislatiu, delecci indirecta lexecutiu, s per a mi diferent el seu origen. Ni perqu el Senat en condemnar els individus del poder executiu shagi de limitar a separar-los i inhabilitar-los deixant a la justcia ordinria laplicaci daltres penes, considero que desaparegui la contradicci que he subratllat (art. 1, secci 3, pargraf ltim). Com resoldre el problema? No sc partidari deliminar-ne cap dels termes. Vull responsable el poder executiu i el vull de
257

lliure elecci pel poble per un mtode anleg al dels Estats Units, que explora al mateix temps la voluntat de la confederaci i la de la naci. Fer que el nomenament el facin les cambres s caure en labsolutisme democrtic. Daqu a la Convenci noms hi ha un pas, i la histria ens ensenya que no s menys perills per a la llibertat labsolutisme de les assemblees que el dels reis i els csars. Veig, daltra banda, com un insult a la humanitat i un ultratge a la moral i a la conscincia declarar alg irresponsable dels seus actes, i encara ms a aquell que per ells pot comprometre ja lhonra, ja la pau, ja lesdevenidor de les nacions. Aix les coses, entenc que les cambres han de tenir com a mnim el dret dacusar el poder executiu. El judici ha de correspondre a un gran jurat que per a cada causa es constitueixi. Les acusacions contra el poder han estat rarssimes fins i tot en els pobles ms lliures: no ser mai freqent la formaci daquests grans tribunals elegibles per la naci sencera. Els caps que la naci sha donat, noms la naci els pot jutjar. Una altra qesti hi ha encara de fora importncia sobre els caps del poder executiu. Ho han de ser illimitadament o per un cert temps? I si ho sn per un cert temps, ha de ser breu la duraci del crrec? Per temps illimitat no s que ho hagin estat ni en els passats ni en els presents dies els caps daltres confederacions que les monrquiques. El crrec de Stadhouder era a Holanda vitalici; per Holanda, mentre el tingu, no fou una repblica. Consideraria arriscada i poc lgica la innovaci: la creuria a ms contrria als principis democrtics. Perqu lacci sigui enrgica i rpida, conv que aquell que lexecuti estigui en conformitat de pensament amb qui deliberi i resolgui. Per qu shauria dexigir dun president, i no de les cambres, que seguissin les ondulacions i fins i tot els diversos corrents de les idees? Canvia el poder legis258

latiu amb lopini pblica i no hauran de canviar els caps del poder executiu? Si sels fa inamovibles, indubtablement sels hauria de declarar irresponsables. Sels lliuraria si no a les cbales dels ambiciosos, les passions de les assemblees i les ires de les multituds. Les acusacions, ara rares, serien aleshores freqents; la pertorbaci, gran tant en la societat com en el govern. Ha de ser no noms limitada, sin tamb breu la durada del crrec. Perqu la deliberaci i lacci es moguin en la mesura del possible dacord, conv almenys que no excedeixi la de les assemblees. Lacci desgasta molt ms aviat que la deliberaci el prestigi i les forces de lhome. Lhome al govern es vicia i es corromp tamb amb ms facilitat que a les cambres. La prolongaci del mandat el fa orgulls i linclina a sobreposar la seva voluntat a les lleis. A les antigues repbliques, les altes magistratures solien ser anuals. Per un sol any regien la de Roma els cnsols i manaven a les provncies els pretors. Recordis, tanmateix, les gegantesques empreses que dugu a terme aquella gran repblica. I en un principi ni tan sols no fores reelegibles els uns i els altres magistrats. Noms sels permetia, si es donava el cas que es trobaven embrancats en una guerra en obrir-se els comicis, que continuessin un any ms al capdavant de les seves tropes amb el ttol de procnsols o de propretors. Es consent ms tard la prrroga de les pretures i la reeleci per al consolat; i, ai! No trig Roma a anar per la via de la dictadura i les guerres civils cap al despotisme de lImperi. Passaren a ser dels generals el que havien estat fins aleshores exrcits de la ptria. No desconec els mals que comporta lexcessiva mobilitat dels poders. Comprenc que les nacions, tant les federals com les unitries, conv que tinguin alguna cosa permanent que sigui com larca i el tim de la seva poltica. Marxen sense
259

rumb i es desvien molt sovint del dels seus destins. Aix va Espanya, i aix la mateixa Frana, tantes vegades rbitra del dest dEuropa. Per jo entenc que aquest factor permanent no sha ni sel pot cercar en el poder executiu. No compliria aquest lobjectiu sent noms vitalici; i si fos hereditari, s fcil que represents, ms que no la poltica de la naci, la de la famlia que lexercs. Aquest factor permanent sha de cercar per a mi no en un home, sin en una collectivitat, en un cos que constantment es renovi i mai no mori. Aix va ser a Roma el Senat. Qu importava que hi fossin anuals les magistratures i movedissa la voluntat del poble si la poltica de la naci era al Senat i el Senat era perpetu? El Senat era qui declarava la guerra, signava la pau, oa i dictava els seus acords a les nacions venudes, cercava aliats en els pobles que pretenia reduir a servitud, intervenia en les conteses dels reis amb el fi de conquerir els regnes. Era aqu geners, all superb, segons convenia als seus fins, i portava amb pas ferm la Repblica cap a la dominaci del mn. Sense la tena poltica del Senat, no noms no hauria pogut Roma sostenir tantes i tan diverses gents, sin que s possible que ni tan sols no shagus salvat del furor dels gals i de la percia dAnnbal. Aix, jo no censuraria que a les confederacions es dons certa estabilitat a una de les seves assemblees, i s que se li dons al poder executiu. Aplaudeixo en aquest punt la Constituci dels Estats Units, que dna noms dos anys de vida a la Cambra de Representants, canvia cada quatre el President de la Repblica i no permet en cap moment ni per cap causa la renovaci total del Senat. El Senat es renova all en els mateixos perodes que laltra cambra, per noms per teros (art. 1, secci 3). s aix la tradici viva de la poltica dels Estats Units, sense que deixi de participar del moviment ge260

neral de les idees. En el poder executiu, si collegiat, seria aquesta combinaci molt difcil; si unipersonal, impossible. Fixem-nos ara en lorganitzaci del poder judicial. Com a poder est considerada fa temps ladministraci de justcia en totes les nacions parlamentriament regides, i no ho s en cap. En totes s una simple emanaci del poder executiu; en cap no est el primer dels magistrats a lalada del cap del govern ni a la del president de les Corts. En les monarquies, fins i tot en les ms avenades, jutgen i dictaminen els tribunals en nom del rei. Era en altres temps el dret de jutjar un dels atributs de la sobirania i lexercien directament els prnceps; la idea antiga ha prevalgut damunt la moderna malgrat les nostres belles teories constitucionals. Que ladministraci de justcia hagi de constituir un veritable poder, no ho dubta, tanmateix, ning. Se la vicia i corromp si se la fa dependre dalguna manera dels altres poders. Aqu, on ha estat subordinada al poder executiu, es troba, malgrat els sentiments de dignitat que animen els nostres jutges, en els pobles a caprici dels cacics, a la capital a la merc del rei i els seus ministres. s massa sovint instruments daliens odis i rones venjances. En les confederacions republicanes s ja una altra la importncia dels tribunals. A Sussa, com deixo indicat, el tribunal federal s nomenat per les cambres. Es reuneixen totes dues per elegir-lo, com per elegir el Consell executiu. No pot ser del tribunal cap individu que participi dels altres poders (art. 85, pargraf 4; articles 92 i 108). Als Estats Units, els jutges federals sn estrictament nomenats pel Senat. El cap de la justcia (Chief Justice) va en els actes oficials al costat del cap de la Repblica. Presideix no noms el Tribunal Suprem, sin tamb el Senat quan es tracta de jutjar el president (art. 1, secci 3, pargraf pen. Article 2, secci 2, pargraf 2; The Federal Government, Cap. LI). Per amb aix no nhi ha
261

prou. Si la justcia ha de constituir un poder, s necessari que tingui el mateix origen i la mateixa base que lexecutiu i el legislatiu. Si no, estar sempre ms o menys sota la dependncia dun dels dos poders. Ha descollir el poble el cap del poder judicial com escull el president de la Repblica. Es diu que aix no s possible, per tal com ladministraci de justcia requereix especials coneixements i no shan dex posar les nacions al risc que es posi al capdavant dels tribunals persones imperites en dret. Per coneixements especials es necessiten per ser cap de tota la repblica, i encara ms quan va annex al crrec el comandament dels exrcits de mar i de terra, i no per aix es declara els pobles incompetents per elegir-lo. s, daltra banda, ben fcil evitar el perill. Nhi ha prou que entre les condicions dels elegibles per a tan important crrec es fixi la de conixer el dret i fins i tot la dhaver-lo practicat als tribunals. Aquest suprem cap de la justcia nomenar desprs i regi r els tribunals de la confederaci dacord amb les disposicions que sobre organitzaci judicial hagin dictat o dictin les Corts, o estiguin escrites a la Constituci de lEstat. No admeto ja la intervenci del poble en el nomenament dels altres jutges federals: seria per a mi tan illgic que jutges federals vinguessin a ser escollits per una localitat, com que la confederaci sencera els elegs per al territori duna audincia o dun districte. No parlo, entenguis b, dels tribunals dels diversos Estats, lorganitzaci dels quals s noms competncia dels Estats. Concorren ara dues qestions que no han de ser omeses. Pretenen alguns que contra les sentncies dels jutges de provncia sha de concedir sempre el recurs dalada davant els federals; daltres que hi ha dhaver a cada Estat agents federals de lordre judicial amb dret dinterposar el recurs de cas262

saci contra els dictmens locals que al seu judici siguin contraris a la Constituci o a les lleis generals de la repblica. No estic ni amb els uns ni amb els altres. All seria posar la justcia federal per damunt de la local fins i tot per a litigis, entre persones dun mateix Estat, que shaguessin de resoldre per una legislaci particular, cosa obertament contrria als principis federals; aix, sotmetre a la revisi dels agents federals tots els dictmens particulars, cosa que no podria menys que ferir la dignitat dels Estats i malmetre la confiana, base de tota confederaci. La justcia federal t els seus naturals lmits: no els ha de traspassar. La local troba com totes fre en els interessos oposats dels litigants: si les seves sentncies fossin un dia contrries a les lleis de la repblica no deixarien de posar-ho en coneixement del poder federal els ciutadans en perjudici dels quals es dictessin. Laltra qesti s la relativa al jurat. Contra la confederaci es poden realment cometre delictes. Sostenen alguns que aquests delictes cauen per la seva naturalesa sota la jurisdicci federal. Partint del principi que noms el jurat ha de ser competent en les causes criminals, quins jurats hauran de jut jar-los? A Sussa els jutja el tribunal federal amb el jurat de la localitat en qu el tribunal resideix. Jo per la meva banda no veuria inconvenient que els jutgs el jurat del districte en qu sels va cometre, i no es pogus executar la sentncia sense prvia consulta del Suprem Tribunal de Justcia.

XII. Qestions importants. Conclusi Assentades ja les bases de lorganitzaci dels tres poders, podria aturar-me en els detalls de ladministraci comenant per distribuir en ministeris els assumptes propis dels governs
263

federals. No entra ara com ara en el meu propsit. El meu propsit era tan sols fer veure les condicions que ha de reunir tota confederaci per complir el seu objecte, i crec que les he demostrat de manera suficient. Hi ha hagut en tots els temps confederacions, per imperfectes; la meva intenci era determinar quins sn en ella els atributs essencials del poder central, quins els mitjans que necessita per exercir-los, i com ha de dividir-se i organitzar-se per tal que no sigui un perill no per a la llibertat, ni per a lordre, ni per a la vida de la naci, ni per a la de les provncies. Completat el meu intent, podria ja acabar el llibre si no em sortissin al pas algunes qestions generals que crec necessari dexaminar, ja per a complement daquest treball, ja per esvair temences que la idea de la federaci engendra en nimes poc reflexives o covardes. El govern federal de la repblica nord-americana no resideix en cap dels Estats que la componen. T la seva seu en un territori neutral de deu milles quadrades, situat a la riba del Potomac, que pertany a lEstat de Maryland i que es coneix avui amb el nom de districte de Colmbia. Aquest territori no s autnom com els Estats. El president, dacord amb el Senat, li nomena el governador, el secretari, els principals empleats i fins i tot una junta dobres pbliques que fa com dajuntament i t potestat en tot all que es refereix a carrers, places, ponts i fins i tot a la construcci de cases. La confederaci paga el sou de tots aquests funcionaris; el districte noms el dels subalterns que ell nomena. T Colmbia les seves Corts, per amb poders reduts. Envia al Congrs federal un delegat, per sense vot i noms amb veu per a la defensa dels seus interessos. Est considerat com a territori i no gaudeix de ms ni menys avantatges que els altres de la Repblica (The Federal Government, cap. 56).
264

Succeeix aix a conseqncia del prescrit al penltim pargraf de la secci 8, article 1, de la Constituci dels Estats Units. Consideraren els autors daquest codi que daltra manera no seria el govern federal suficientment independent, ni deixaria dadquirir lEstat que lalbergus certa preponderncia que li podria comportar lenveja i fins i tot lodi dels altres Estats; i autoritzaren el Congrs no noms a fer-se amb un districte daquella extensi, sin tamb per exercir sobre ell un poder absolut. No trig el Congrs a fer s de la facultat que se li concedia. El 1790, havia ja adquirit el territori, i el primer de desembre del 1800, ell i el govern, que havien residit primer a Nova York i desprs a Filadlfia, passaven a la ciutat de Washington. s realment necessria lexistncia daquest territori neutre per a la seguretat i la bona marxa de la confederaci? s, si ms no, convenient? No nhi ha a Sussa, ni a ustria, ni a Alemanya; i totes tres confederacions viuen una vida normal i tranquilla. Si fos possible, jo el voldria per a tots els governs federals. Si no fos aix, el poder central no podria menys que sentir-se influt per la capital i lEstat on tingus seu. I seria aquesta influncia sens dubte perillosa si results que a ms aquesta capital i aquest Estat fossin de molta importncia i gran iniciativa. Prssia, com he indicat, era un veritable i constant perill per a la Confederaci Germnica mentre aquesta es trobava reduda als Estats del nord. Deix de ser-ho un cop sestengu la confederaci a tota la terra alemanya on hi ha enclavats regnes com els de Wurtemberg i Baviera; per no sense que aquests regnes es reservessin considerabilssims drets. Sels reservaren Baviera i Wurtemberg no noms sobre correus, telgrafs i contribucions, sin tamb sobre lexrcit, en tot el referent al qual deixaren en vigor, com sha vist, els tractats daliana de lany 1870.
265

Es reservaren a ms tots dos altres tants llocs permanents en la comissi dEstat del Consell federal, i el primer un en la de la guerra, estipulant que si per qualsevol eventualitat deixs un dia de ser president de la Confederaci el rei de Prssia, ho hagus de ser el de Baviera (arts. 8, 35, 46, 52 i apndixs als captols 11 i 12 de la Constituci. Protocol final afegit al tractat amb Baviera de 23 de novembre del 1870). Prssia suscita desconfiances com en suscitaria Nova York o Pennsilvnia si continuessin sent la residncia del govern dels Estats Units. La dificultat rau a trobar un territori els habitants del qual consentin a separar-se del seu Estat i perdre els avantatges que en ell gaudiren. Les capitals de les nacions dEuropa no es prestarien fcilment a aquesta mena de capitis diminutio. La pat Pars contra la seva voluntat sota el segon Imperi i, com sha dit, protest enrgicament tan bon punt va poder. Tenint en compte aquesta dificultat, nhi hauria prou, entenc, per a la seguretat de la repblica que el govern federal no resids en un Estat que per la seva importncia pogus co hibir-lo o fos capa dinspirar recels a la resta dels Estats. Provet com el deixem dun exrcit, duna armada, de tribunals, de recursos propis, podria molt b sostreures a la influncia dun Estat de poca vlua; i aquest, petit i sense influncia, com havia de ser per a ning un perill? Les lleis federals s obvi que han destar i de prevaler per damunt de les dels Estats. No hi hauria sense aix confederaci possible. Aix, tot conat per sobreposar la llei particular a la general ha de ser enrgicament reprimit; tot acte, severament castigat. Per sorgeix un dubte. Atesa la creixent multiplicitat de les relacions humanes, no s possible, es diu, de preveure en una Constituci tots els afers que per la seva ndole puguin ser del domini dels poders federals. Si dem es
266

produeix un daquests casos no previstos a la Constituci, ser de la competncia del govern central o de la del govern dels Estats? Les Constitucions de Sussa i dels Estats Units no poden ser en aix ms terminants. Els cantons, diu la de Sussa, sn sobirans en tot aix pel qual no estigui limitada per la Constituci la seva sobirania: com a tals, exerceixen tots els drets que no estiguin delegats al poder federal (art.3). Els poders que la Constituci no delega als Estats Units, ni prohibeix als Estats, diu la dAmrica del Nord, sn respectivament dels Estats o del poble (esmenes, art. 10). Ni s menys explcita la Constituci de lImperi dustria: Totes les matries de legislaci que per aquesta llei no es trobin exclusivament reservades al Reichsrath, es llegeix en un dels seus articles, sn competncia de les dietes particulars dels regnes i territoris en ell representats (II, art. 12). No ho s ja tant la dAlemanya; per aquest s, sense cap dubte, el seu esperit. LImperi, diu larticle 2, exerceix el poder legislatiu sobre tot el territori federal en la mesura que la present Constituci indica. Ni podia ser de cap altra manera. Tots els pobles, en confederar-se, fan un veritable sacrifici dels seus poders: en bons principis de dret, no es pot interpretar mai que renunciaren ms del que digueren. Si fos possible, quina font de perills per a la confederaci! Dinterpretaci en interpretaci, aniria el govern central, absorbent per naturalesa, envaint i reduint les atribucions dels Estats. Vol dir aix que no siguin susceptibles de reforma les Constitucions federals? Precisament ho sn totes les que examino, i algunes, la majoria, han estat ja objecte de diverses i successives esmenes. Modernament, els Estats Units han reformat la seva desprs de la guerra separatista; Alemanya, desprs de venuda Frana; Sussa, el 1874. Per una cosa s reformar per interpretaci i una altra per lexpressa voluntat
267

dels confederats. Poden els confederats corregir la seva obra segons ho aconsellin les necessitats dels temps; per amb la solemnitat i pels procediments amb qu la van fer. No nhi ha prou que ho vulgui la massa de la naci; s necessari que ho vulguin els Estats. I els Estats, ms encara que la naci, cal consultar per a aquest tipus de reformes. s la federaci un pacte entre pobles, i noms els qui el feren tenen dret dalterarlo i modificar-lo. Aix, per a totes les reformes de les constitucions federals sexigeixen, i amb ra, condicions que, si sapli quessin a les constitucions unitries, serien ridcules. Als Estats Units, es poden proposar esmenes a la Constituci sempre que ho considerin necessari les dues terceres parts dels representants i els senadors, o ho reclami a les dues terceres parts dels Estats el poder legislatiu. Les proposa en el primer cas el Congrs, en el segon una convenci convocada pel cas; i noms sn vlides i formen part integrant de la llei fonamental quan les ratifiquen les cambres o convencions particulars de les tres quartes parts dels Estats (article 5). A Sussa es dna menys importncia al vot dels cantons. Est, tanmateix, clarament prescrit que, si no t a favor la majoria dels cantons, no estar en vigor cap reforma per molt que lhagin demanada cinquanta mil ciutadans i acceptada la major part del poble (arts. 120 i 121). A Alemanya, la confedera ci ho pot tot, la naci poqussim. Fracassa all tot pensament de reforma si dels cinquanta-vuit vots del Consell federal es declaren catorze en contra (art. 78). No succeeix aix a ustria, on nhi ha prou per a tota esmena de les lleis constitucionals amb el vot de les dues terceres parts dels diputats i els senadors (II, art. 15). Seria en canvi dificilssima i legalment potser impossible la reforma del pacte austrohongars. Hauria estat una gran falla poltica no haver declarat susceptibles de correcci les constitucions federals, i una altra
268

dencara ms gran no haver pres per corregir-les aquestes o semblants precaucions. Un altre ordre de mudana pot encara ocrrer que tampoc no hem de deixar en loblit. Si solliciten lentrada a la confederaci nous Estats; si un Estat sent la necessitat de dividir-se en dos, o dos o ms la de fondres en un, qui haur de reconixer aquestes pretensions i resoldreles? Creuen alguns que no es pot admetre en la confederaci un nou poble sense consultar directament els Estats que la componguin; per no s veure dificultat en qu se ladmeti pel simple acord de les dues cambres. La federal, no representa potser els Estats? La nacional, la naci sencera? La federaci, no s per la seva prpia naturalesa expansiva i tendeix a congregar la humanitat sencera, i encara ms les nacions i els pobles? Per qu, doncs, dificultar en cap confederaci lentra da de noves gents? La Constituci alemanya del 1867, escrita noms per al nord, preveia el cas que volguessin entrar a la confederaci un o ms estats del migdia: manava que per ad metrels fos suficient una llei en Corts (art. 79). La nord-americana diu senzillament que podr el Congrs admetre en la uni nous Estats (art. 5, secci 3). Les divisions i reunions dEstats porten discrdia als nims. Alhora que per a certs federals sn cosa intranscendent, sn per a daltres un gran perill. Jo entenc que aquestes shan de contenir, per no impedir quan les susciti la necessitat i no passatgeres passions ni mers capricis. Una divisi a temps pot tallar el pas a llargs disturbis i potser accelerar el moviment de la riquesa; una reuni, afavorir el progrs b material o b moral de dos pobles. He parlat en altre lloc daquest llibre de les divisions produdes a Sussa i als Estats Units; no per a mal, sin per a b es feren en aquelles repbliques. Per no shan de fer tampoc sense precaucions. Crec, amb els autors de la Constituci nord-americana, que per tal
269

que un Estat pugui disgregar-se en dos, o dos ms agregar-se en un, es necessita primerament lacord en regle dels Estats en qesti i desprs el de les assemblees federals (art. 4, secci 3). La confederaci t el dret indiscutible dexaminar si la separaci o la uni convenen als seus interessos. Per sorgeix sobre aquest punt una altra qesti ms greu, amb la qual posar fi a aquest captol. Si les confederacions, es diu, descansen en la sola voluntat dels pobles que les constitueixen, s indubtable que quan vulguin sen podran separar un o ms Estats. Fou, doncs, injusta la guerra del Sonderbund a Sussa; injusta a Amrica la dels Estats del nord contra els separatistes. Estan ja fundades aquelles confederacions en ls de la fora. Reprodueixen incansablement aquest argument els enemics de la federaci per presentar-la com a causant de la disgregaci de les nacions i no veuen que s un sofisma. En la voluntat descansen els contractes, i no sanullen i rescindeixen per la dun dels contractants. Pel mutu consentiment es formaren, i noms pel mutu consentiment es dissolen quan no sha complert el fi pel qual es feren ni els afecta cap dels vicis que els invaliden. El mateix succeeix amb les confederacions, que no sn ms que pactes daliana. Es podrien dissoldre pel mutu dissentiment daquells que les van establir, no pel dun o ms pobles. Estan aix en el seu dret quan cauen espasa en m contra els Estats que per la seva sola voluntat intenten separar-se. Perqu el primer i ms important dels seus deures s sostenir-se a si mateixes, s a dir, mantenir units els grups confederats. El primum esse s la suprema obligaci de tot sser individual o collectiu. Si no per la seva existncia, per qu haurien de lluitar les confederacions? Aqu, entre nosaltres, shan concebut sobre la federaci grans i transcendentals errors que crec haver en gran part
270

esvat bo i examinant les atribucions i lorganisme dels poders federals. Consideraria, tanmateix, incomplet el meu treball si no apliqus a la meva prpia naci les conclusions a qu he arribat i no indiqus fins a quin punt obliguen a modificar-les especials circumstncies en qu es troba. Espanya, b o malament, s una nacionalitat formada, i en voler convertir-la en una confederaci s obvi que no ha pogut entrar en el nostre nim destruir-la. Homes entusiastes pel progrs, i en certa manera impacients perqu uneixin vincles socials i poltics totes les gents de la terra, menys encara hem pogut voler que Espanya retrocedeixi en el seu cam, ni perdi all que en el de la seva unitat hagi avanat. He de dir, per tant, en quin sentit i dins quins lmits sha de federar, al meu entendre, la naci espanyola. Noms desprs dhaver-ho dit podr donar per completats la meva tasca i el meu llibre.

271

Llibre III La naci espanyola

I.  Allament dels pobles dEspanya a lAntiguitat. Reuni dels mateixos per la conquesta. Manera com es disgregaren de nou a lEdat Mitjana Perdoni el lector si troba aqu reproduts fets i idees abocats en alguns passatges de pgines anteriors. Tinc ara necessitat de reunir-los i explanar-los. Sha donat generalment el nom dEspanya a tota la terra que al sud-oest dEuropa separen de la resta del continent la serralada dels Pirineus i el mar Cantbric. La histria, en els seus primers temps, ens la presenta habitada per una muni de nacions que no estan enllaades per cap vincle social o poltic. Viuen totes aquestes nacions completament allades i no tan sols no es reuneixen per contenir les invasions de Cartago i Roma, que no triguen a fer daquesta infortunada regi presa de la seva cobdcia i camp de batalla dels seus eterns odis. Si algun dia les ajunta la necessitat, amb la necessitat desapareix laliana. Noms de cinc daquestes nacions sabem que es confederessin: les de la Celtibria. De les altres, combat ordinriament cadasc per la seva reduda ptria, i no s estrany que empunyi les armes al mateix temps contra els estrangers i contra els vens. All, en lpoca dAugust, pot
273

succeir que asturs i cntabres salcin alhora contra les legions de Roma: malgrat la seva contigitat i dels seus comuns perills no confonen ni reuneixen mai els seus exrcits. Ni adoren tots aquests pobles els mateixos dus, ni es regeixen per les mateixes lleis, ni parlen la mateixa llengua, ni porten la mateixa roba, ni tenen els mateixos costums. Difereixen en tot els del nord dels del migdia, els dorient dels doccident. Estimen els uns la pau, els altres la guerra; i fins i tot els bellicosos es diferencien per lespecialitat de les seves guerres, de les seves estratgies i de la seva tctica. No lluiten el lusit com el celtiber, ni loret com el vasc o el cntabre. Porten uns el seu esperit dindependncia fins a la ferocitat i lheroisme, consagrant-se a la mort per no consentir la servitud; acoten daltres fcilment el cap davant lestranger i sacomoden al tracte dels seus vencedors. s diferent la seva cultura i fins i tot diferents els seus orgens. Provenen els uns dels ibers, els altres dels celtes, i daltres sn barreja dambdues races. En comenar la lluita amb Roma, nhi ha daltra banda que han sentit la influncia dels fenicis, quan no dels grecs. He demostrat ja com s dequivocada la creena que Roma arribs a unificar tantes i tan diverses gents (Llibre 1, cap. XII). No va fer mai dEspanya un sol cos. La divid primer en Citerior i Ulterior, ms tard en Btica, Lusitnia i Tarraconense; i tingu sempre governada cadascuna daquestes provncies per un pretor o un prefecte que depenia directament de la metrpoli. No noms no els impos la seva religi ni el seu dret; fins i tot en all poltic, fou lluny de subjectar a unes mateixes condicions les ciutats de la Pennsula. Unes eren estipendiries, altres llatines, altres itliques, altres colnies, altres confederades, altres municipis; i gaudia cadascuna de major o menor llibertat segons la seva categoria. Els colons, per exemple, eren ciutadans de Roma; els estipendiaris, poc
274

ms que serfs del tribut. Es regia el municipi per institucions prpies, i era un veritable Estat. San unificant Espanya sota els romans tan lentament, que dos segles desprs de la conquesta presentava encara a les seves ciutats la mateixa varietat de furs. Tot i que una mica guanyada pel paganisme, ni havia abandonat els dlmens dels seus boscos ni perdut la memria del Du innominat que molts dels seus pobles celebraven amb himnes i danses les nits de pleniluni. En el que ms havia arribat a la unitat era en lmbit jurdic. Tenia en els seus pretors la font i lorigen de tota administraci de justcia; i per la unitat de procediment anava cap a la de dret. Es pot assegurar que no assol la veritable unitat poltica fins que, declarats ciutadans tots els sbdits de lImperi, sels sotmet a tots al pagament dels tributs, i es convert en instituci de carcter general el municipi: anaren aleshores desapareixent no noms les diferncies entre els vencedors i els venuts, sin tamb les que formaven dins duna mateixa provncia una mena de jerarquia dhabitants i de pobles. Dur a Espanya la dominaci de Ro ma prop de sis segles, fins i tot comptant-la noms des de la caiguda de Numncia: anaren a poc a poc prevalent entre no saltres la llengua, el culte, les lleis i fins i tot els costums dels conqueridors. Assol aleshores la Pennsula certa unitat que mai no havia tingut; per, notis b, noms per lacci dun poder estrany, per la fora. Igual les seves diverses nacions el nivell de la servitud. Trencaren els brbars aquesta unitat; i, com sha indicat tamb (Llibre 1, Cap. XII), trigaren a reconstituir-la. Els alans, els sueus, els vndals, es repartiren dentrada el sl de la ptria. Vingueren desprs els gots disposats a subjectar-la tota a les seves armes; per, com hagueren de lluitar per acon seguir-ho! Segle i mig desprs de la seva entrada a Espanya,
275

expulsaven de Galcia els sueus. Encara els cost ms dar rabassar als soldats de lImperi les ciutats que els restaven. No ho aconseguiren del tot fins als temps de Suintila, quan havien transcorregut ms de dos segles des de la mort dAtaulf. Estava destruda la nostra unitat, no ja tan sols per la coexistncia de tants dominadors tan diferents i dorgens diversos, sin tamb per altres greus i poderoses causes. Amb la invasi dels pobles del nord shavia despertat en els nostres lantic esperit de la independncia. Els asturs, els cntabres, els bascos, no volgueren acotar el cap al nou jou. Derrotats, es revoltaven un cop i un altre contra els gots. I no eren ells sols els rebels; que nhi havia tamb al centre i en altres mbits dEspanya, per b que no amb tanta tenacitat ni amb la mateixa empenta. Els gots, per la seva banda, afavoriren la divisi prohibint que les seves famlies semparentessin amb les indgenes, escrivint un codi per als venuts i un altre per als vencedors i mantenint-se arrians quan aqu imperava el catolicisme. Feren desprs els mateixos gots grans i generosos esforos per fondres amb els espanyols, que he esmentat ja en el citat captol, per sota els seus darrers reis. Abjuraren larrianisme en temps de Recared (any 589); promulgaren un sol codi per a tots els habitants dEspanya en els dies de Khindasvint (del 642 al 649); aboliren la llei de races, pel qual simpedia el casament de gots amb romanes i de romans amb godes en els temps de Recesvint. Des de la mort de Recesvint (672) fins a lentrada dels rabs no passaren quaranta anys, perqu es vegi quan cap al final restabl aquella gent la unitat ibrica. Sigui com sigui, els pobles dEspanya visqueren per segona vegada sota un mateix Du, un mateix rei, unes mateixes lleis; i per segona vegada ho degueren no a la seva espontanetat, sin a lespasa dels seus dominadors.
276

Lliurats a la seva espontanetat, es disgregaren, tal com ens ensenya la histria de la Reconquesta. En dos anys feren els rabs seva la naci que no havien pogut reduir en un segle ni romans ni brbars; per tan bon punt lhavien reduda, la veieren alar-se en armes i comenar una lluita que, tant per sagnant com per llarga, deix enrere totes les que havia sostingut per la independncia. Els primers pobles que salaren contra els nous invasors foren els que ms resistncia havien oposat als gots; aquells temuts asturs, cntabres i bascos que ocupaven els vessants centrals dels Pirineus. Si en un principi arribaren a constituir un sol Estat, com permeten de creure antigues crniques, no trigaren a dividir-se i formar els regnes dAstries i Navarra. No fou suficient per mantenir-los units ni la identitat de religi ni linters de la comuna defensa. Amb el temps, aquests dos petits estats van crixer i es van estendre, el de Navarra pel baix Arag, el dAstries per Galcia, Portugal i Castella. Castella fou desprs independent, ho fou Arag, ho fou Portugal i va anar de poc que ho fos tamb Galcia, els comtes de la qual intentaren ms dun cop fer-se sobirans. All, a lorient, es form un altre Estat, mercs a la intervenci dels reis de Frana. Llus el Piets, fill de Carlemany, entr en obrir-se el segle ix per Catalunya, i guany i erig en comtat la ciutat i comarca de Barcelona. El comtat deix en aquell mateix segle de ser feu de la Corona franca i adquir gran fora. Aix no va ser obstacle perqu en la mateixa Catalunya salcs una muni de comtats independents i fins i tot rivals, que no era suficient per reunir ni tan sols la imperiosa necessitat de fer fora els rabs de les ciutats de Tarragona i Lleida per no tenir obertes al com enemic les portes de la ptria. Tots aquests Estats es feien sovint la guerra, i de vegades per sostenir-la amb xit no dubtaven a implorar lauxili dels
277

mateixos rabs, malgrat els seus odis de religi i de raa. En canvi, si saliaven en casos extrems, succea el mateix que en lantiguitat: tan bon punt el perill desapareixia, tornaven al seu allament. A principi del segle xi saliaren Lle, abans Astries, Navarra i Castella contra Almansor, el qual tenia aterrits els cristians per un seguit de brillants campanyes i dininterrompudes victries. El derrotaren a Calataazor, i ni tan sols no van continuar la lliga per aprofitar la derrota. El mateix va succeir al segle xiii, desprs de la batalla de les Navas de Tolosa, en qu Arag, Castella i Navarra derrotaren i tallaren el pas als almohades, tan orgullosos dels seus triomfs a lfrica, que amenaaven de dur fins al cor dEuropa els es tendards del Profeta. Contribuen a la divisi els mateixos reis, els quals, en morir, dividien sovint els seus Estats entre els fills. Separaven aix fins i tot el que shavia ja unit per entroncaments de famlia. Seguiren aquesta conducta, fet veritablement inconcebible, fins i tot el que ms shavien esforat aparentment per donar unitat a lEspanya cristiana. San el Gran, no satisfet amb reunir al seu front les corones de Navarra i Castella, shavia endinsat per terres de Lle i ocupat tot el territori que va de les ribes del Cea a les del Pisuerga. En morir, deixava al ms gran dels seus fills Navarra, a un altre les seves conquestes a Lle i el comtat de Castella, a un altre Arag, a un altre el se nyoriu de Sobrabe i Ribagora. Succea aix lany 1035. Un segle desprs, Alfons VII, rei de Castella i Lle, havia aconseguit de convertir en vassalls seus els monarques dArag i de Navarra, el comte de Barcelona, el dUrgell, el de Foix, el del Pallars, el de Montpeller i els daltres comarques de Catalu nya i Frana. A conseqncia daix, els prelats i magnats de tots aquells regnes lhavien proclamat solemnement emperador a Santa Maria de Lle. Amb ell va morir no noms
278

limperi, sin tamb la naci castellanolleonesa. El seu fill Ferran fou rei de Lle, el seu fill San ho fou de Castella. Jaume el conqueridor repart tamb el regne dArag entre els seus dos fills, deixant al segon Mallorca, Rossell i Cerdanya. Des del segle xi, fomentava encara una altra causa lesperit de divisi de la nostra Espanya. Atorgaven els reis furs municipals als pobles, b en recompensa per serveis prestats, b per estimular-los perqu els prestessin i visquessin alerta contra els rabs. El 1012 rebia Nave de Albura el seu fur de mans de San Garcs, comte de Castella. El 1020 el rebia Lle dAlfons V. Per aquell mateix temps el rebia de San el Gran de Navarra la vila de Njera. Cada poblaci volgu desprs el seu fur, i al final no hi hagu ciutat ni vila dimpor tncia que no en tingus. Els escrivien moltes vegades els mateixos pobles, i els portaven a la sanci del monarca. Solien aprofitar les ocasions en qu el rei els necessits, b per aconseguir recursos, b per desfer-se de rivals, b per continuar la guerra contra els infidels. Merc a aquests furs, eren moltes ciutats un veritable Estat dins lEstat. Nomenaven sense intervenci de ning el seu consell, s a dir, el seu govern; exercien la jurisdicci civil i criminal sense ms limitaci en certs casos que el recurs dal ada davant la Corona; aplicaven lleis prpies i disposaven de forces prpies per executar-les. El fur mateix era ordinriament un codi que tenia tant de civil i penal com dadministratiu i poltic. Es trobaven habitualment a les seves pgines ja sobre la propietat, ja sobre el dret i la manera de succeir, ja sobre els contractes, disposicions de gran inters que modificaven profundament aqu el Fuero Juzgo, all els Usatges. Eren algunes ciutats per aquests furs fins a tal punt autnomes, que gaudien fins i tot del dret dencunyar moneda. Qu t destra ny que adquirissin aviat importncia? El 1134, tenien ja la
279

seva representaci a les Corts de Borja, on navarresos i aragonesos es reunien per a la successi dAlfons el Bataller, que acabava de morir als camps de Fraga. El 1212, assistien amb les seves milcies i les seves banderes a la clebre batalla de les Navas, i contribuen com el primer a la derrota dels almo hades. Tot propendia a la divisi en lEspanya daquells temps. No satisfetes encara les ciutats amb els seus furs, procuraven cada dia darrencar privilegis amb qu fer-se fortes; i si per a alguna cosa sunien, era noms per defensar totes aquestes franqucies contra els mateixos reis, a qui sempre miraven amb prevenci i recel. Amb aquest sol objecte organitzaren principalment Castella i Lle aquelles famoses germandats o comunitats que tant de poder tingueren en lltim ter de lEdat Mitjana i tan tristament acabaren a Villalar amb Juan de Padilla. Assoliren per aquest mitj incontrastable fora; i lluny destar a merc de lEstat, posaren lEstat al seu servei. Hi hagu encara ms divisi a lEspanya rab. Hi sovintejaren des del comenament les guerres civils i els conats dels valins per fer-se independents. Els moder i fins i tot els contingu durant molt de temps la brillant dinastia dels Omeies; per prevalgueren a la fi i acabaren amb el califat de Crdova. Es formaren aleshores (1031) multitud de regnes, molts tan reduts que a penes comprenien ms que una ciutat i uns quants suburbis. Foren grans i poderosos els de Saragossa, Toledo, Badajoz, Sevilla, Granada, Mlaga, Almeria, Mrcia, Valncia, Dnia, les Balears; i alguns, malgrat el seu allament, no noms mantingueren a ratlla durant segles les armes cristianes, sin que tamb deixaren en la histria una llarga i lluminosa empremta. Des de Granada, lltim que desaparegu, queden incomparables belleses i inesborrables records. Tenia cadascun daquests regnes, com els nostres, el seu go280

vern, la seva hisenda, el seu exrcit; i com els nostres, noms vivien aliats quan i mentre la necessitat ho exigia. El dogma dels rabs era eminentment unitari. Un sol Du, un Profeta, una autoritat a la terra; els califes, reis i al mateix temps pontfexs. No pogu, tanmateix, la religi refrenar per molts anys lesperit de discrdia que produen duna banda les diferncies de tribu i de raa, de laltra lambici i el cisma. Ho ati aqu, sens dubte, la influncia del geni ibric.

II. Com sanaren reunint els diferents regnes dEspanya Hi hagu a Espanya durant lEdat Mitjana un moviment general de disgregaci, per tamb les seves tendncies a la unitat. Daltra manera, no hauria estat possible que en acabar el segle xv estiguessin gaireb tots els nostres pobles sota el ceptre del Reis Catlics. De la mateixa manera que he parlat fins aqu de la divisi de la Pennsula en multitud dEstats, he de parlar en aquest captol de com sanaren reunint. Lany 1037, manava a Lle Beremund III, fill dAlfons V. Tenia per successora, a manca de descendents, la seva germana Sana, que estava casada amb Ferran, rei de Castella. A la seva mort, les dues corones shavien de trobar naturalment en mans dels dos cnjuges i, en morir tots dos, en el fill que dells nasqus. Ferran precipit i tor les coses per la violncia. En guerra amb Beremund per a la conservaci de certa part del territori que se li havia cedit, tingu la sort de vncer i matar el seu enemic a la batalla de Tamarn. Aprofitant la seva bona fortuna, sendins agosaradament per terres de Lle i, desprs de fer-se obrir les portes de la capital, es ceny, en comptes de cenyir-la la seva esposa, la corona de Beremund. Aix suniren per primera vegada els regnes de Lle i Castella. Res no tin281

gu a veure en la uni la voluntat dels pobles; tot, lambici dels reis. Actu aix Ferran per accelerar la unitat poltica dEspanya? Ferran, quan va morir, tenia cinc fills, tres homes i dues dones. Lleg a San, el primognit, el regne de Castella; a Alfons el de Lle, amb la Tierra de Campos; a Garcia, un que cre a Galcia. Don a la seva filla gran, Urraca, la ciutat de Zamora, i a la seva altra filla, Elvira, la de Toro. El sentiment de la unitat li era, evidentment, desconegut. Malgrat aquest repartiment, les corones de Castella i Lle noms estigueren separades un breu temps. Per qu? Per la rivalitat i lambici dels mateixos fills de Ferran. San pogu en principi ms que Alfons, a qui captur i empreson al castell de Burgos: prengu el ceptre de Lle per les armes. Ocup desprs Galcia i, no satisfet encara, an a usurpar a les seves germanes les ciutats de Toro i Zamora. En el setge de Zamora, mor, com recordaran, a mans del trador Bellido Dolfos. Alfons, aleshores, recuper Lle pel seu propi dret i guany Castella per la voluntat dels castellans. Laclamaren aquests com a rei, veient sense successor San, amb la condici que jurs no haver estat cmplice en la mort del seu germ. Romangueren units els dos regnes fins a la mort dAlfons VI, que es produ el 1157. Quedaren aleshores separats no ms ni menys que per setanta-tres anys. Vejam com tornaren a reunir-se. Alfons IX, rei de Lle, shavia casat en segones npcies amb Berenguera, infanta de Castella. Tingu daquest matrimoni a Ferran, que desprs seria conegut com el Sant. Per mort dEnric I, puj desprs al tron de Castella Berenguera; i sense consultar amb el marit, abdic immediatament en Ferran. Ferran era indubtablement el cridat a governar els dos regnes: per poc no ho fu impossible la precipitaci de la mare. Alfons IX prengu per dos cops les armes contra
282

lesposa i el fill, i el desheret al final nomenant successores del seu tron les dues filles que havia tingut en el seu primer matrimoni amb Teresa de Portugal, anomenades Sana i Dol a. Per fortuna seva, Ferran, poc desprs del seu naixement, havia estat jurat hereu de Lle pel seu propi pare, reconegut com a tal pels grans i confirmat en lherncia pel mateix papa... Sense aix i sense les altes dots de la seva mare, difcilment shauria imposat a Lle, que soposava en principi a rebrel. Fou, al capdavall, rei de Lle i de Castella, i no tornaren a separar-se les dues corones; per, que poc va tenir a veure el sentiment dunitat en tots aquests fets! No parlar ara de com anaren prevalent els comtes de Barcelona sobre els de totes aquelles provncies i fins i tot sobre molts dels que manaven a laltra banda dels Pirineus. Passo a referir, aix s, la manera com suniren per no separar-se mai ms el regne dArag i el comtat de Barcelona. Lany 1134 moria, com he dit, en un combat Alfons el Bataller, rei dArag i Navarra. Moria deixant un testament pel qual havien de passar a tres ordres religioses tots els seus regnes i senyorius amb les seves armes i el seu cavall. Ni navarresos ni aragonesos pensaren a complir tan estrany testament. Cridaren aleshores els aragonesos al tron el monjo Ramir, germ de don Alfons. Ramir era un home feble. Aviat fu feudatari de Castella aquell regne dArag que poc abans inspirava respecte i fins i tot inquietud als altres Estats. Aclaparat pel pes de la corona, tan bon punt va tenir successi ja va concebre el propsit de deixar-la. Ho anunciava ja lany 1136 a les Corts dOs ca, i el 1137 concertava el matrimoni de la seva filla Peronella, de dos anys dedat, amb el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV. Donava amb la filla el regne. Es reservava noms lhonor i el ttol de monarca, i fins i tot aquests els abandonava mesos desprs a Saragossa per tornar a la calma
283

i la dolcesa del claustre. No es digu Berenguer rei dArag, per ho fou en efecte. El govern tota la seva vida sense intervenci de la seva consort, i a la seva mort en dispos com de cosa prpia. Que hagus normalment tanta precipitaci en els reis! Que no sespers que es fes efectiva la fusi de les dues Corones en el fill dels cnjuges! Es diu que les dones estaven excloses en aquell regne de la successi al tron; per ho desmenteixen els mateixos fets de Peronella. Mort el marit, convoc Corts a Osca i confirm i aprov el testament pel qual Berenguer IV deixava al seu primognit els dominis dArag i Barcelona; i tres anys desprs (el 1164), trobant-se a la ciutat daquest nom, fu en favor del mateix primognit solemne cessi de la Corona aragonesa. Si no la possea, com lhauria pogut cedir? Deixo de banda la incorporaci del regne de Mallorca al dArag (any 1349) per la perfdia i lespasa de Pere IV. Amb precipitaci es volgu tamb actuar en unir-se al segle xv Arag i Castella. Es reuniren, com s sabut, pel matrimoni de donya Isabel amb don Ferran. Ni Isabel era encara reina de Castella ni Ferran rei dArag quan es casaren. En pujar al tron Isabel, Ferran volgu de seguida manar a Castella. No li ho consent Isabel ni li ho hauria consentit el regne; per alguna cosa va caldre cedir-lhi. Havien dadministrar tots dos la justcia si es trobaven junts, independentment si separats. Havien de dur la signatura de tots dos les cartes i provisions reials. Havien danar les efgies de tots dos a les monedes i les armes dambds regnes als segells. Catalunya i Arag primer, Arag i Castella desprs, suni ren, com es veu, de la mateixa manera que Castella i Lle: per concerts entre prnceps. Lambici fou el principal i potser lnic mbil de tots aquests homes. Els de Castella i Lle, ja ho hem vist, no vacillaren quan els va convenir a recrrer a
284

lespasa: el mateix haurien fet probablement els dArag i Barcelona si haguessin trobat per a la realitzaci dels seus plans grans obstacles. Fixem-nos ara en Navarra. Navarra sun amb Arag lany 1076, i es fu de nou independent el 1134. Un i altre fet foren deguts a la sola voluntat dels pobles. Lany 1076 mor San Garcs tradorament assassinat pel seu germ Ramon, el qual, sorprenent-lo durant una cacera, el va despenyar amb els seus amics des del capdamunt duna roca. Indignats, els navarresos triaren per rei San Ramrez dArag, cos del seu infeli monarca. Si ms no per part dels navarresos, fou espontnia la uni de tots dos regnes. Lany 1134, mort Alfons el Bataller, hem vist ja nomenat rei dArag i de Navarra per les Corts de Borja Ramir el Monjo. No es conformaren amb el nomenament els navarresos, i retirant-se a Pamplona se separaren dArag i proclamaren rei San Ramrez, nt de San el Despenyat. Per un acte de la seva voluntat suniren i per un altre es disgregaren; per no fou aix ja com segles desprs passaren a formar part de Castella. Lany 1512, morta Isabel la Catlica, entr i prengu Fer ran per la fora el regne de Navarra, noms perqu aquest, en s de la seva sobirania, shavia aliat amb el rei de Frana. Intentava dur els seus exrcits a laltra banda dels Pirineus, i no volia deixar enemics a la seva esquena. Per feta i acabada la guerra amb els francesos, no noms continu ocupant Navarra, sin que la incorpor definitivament a la seva Corona. No fou al final per la voluntat dels pobles, sin per la conquesta, com acab Navarra sent provncia. Un altre regne restava encara dempeus a la mort del de Navarra: el de Portugal, que duia quatre segles de vida. Aleshores, lany 1515, es trobava precisament en lapogeu de la seva grandesa. El governava des del 1495 un rei a qui no sen285

se ra coneixien amb el sobrenom de lAfortunat. Sota aquest monarca havia doblat Vasco da Gama per primera vegada el cap de Bona Esperana; lvarez de Cabral shavia apoderat de Brasil; Albuquerque havia pres Goa i Malaca; Figueira, Sumatra. Havien passat a ms a ser portugueses les costes de Malabar i lilla de Ceilan, la Trapobana dels antics; i all, al Pacfic, les illes Moluques. Qu no possea ja aleshores Portugal a frica! Joan III, successor de Manuel lAfortunat, mantingu encara la grandesa del regne; per no ja el seu hereu Sebasti, que noms tenia tres anys quan ceny la corona. Tingu durant la seva minoria dedat dues regncies, i desprs daquestes la desafortunada idea de dur la guerra a les costes septentrionals dfrica. Debades li advertiren sbdits i parents de la perillosa i temerria empresa. Mogut per la cavalleresca idea de renovar les lluites contra els infidels, reun la flor del seu exrcit, i an a cercar a la batalla dAlcazarquivir una tomba per a ell, per als seus soldats i fins i tot per al seu regne. Mor sense successi, deixant extingida la lnia masculina de la seva casa de Borgonya. Puj de moment al tron el seu oncle, el cardenal don Enric, home ja sexagenari, i tamb sense fills; i pullularen, no cal dir-ho, els pretendents. Figurava entre ells Felip II de Castella, nt de don Manuel, com don Sebasti, per no ja per la lnia masculina, sin per la femenina. Sostingu Felip que ell era el pretendent de millor dret; i a la mort dEnric, sense esperar que parls la naci ni dictaminessin els jutges nomenats per decidir la contesa, enva Portugal amb un exrcit a les ordres del duc dAlba. Portugal, com Navar ra, qued agregat a Castella per la violncia; Felip, jurat rei a Lisboa el dia 11 de juny del 1580. Amb aix, quedaven totes les nacions de la Pennsula sota un sol ceptre. Les de lEspanya rab havien anat caient les
286

unes en poder dels reis dArag, les altres en mans dels de Castella; i des de lany 1492, que va caure la de Granada, no nhi havia ja cap dindependent. Totes, naturalment, havien perit per la fora de les armes. Tingurem a la fi unida i formada la naci espanyola, si ms no polticament. Aquesta uni, com acabem de veure, fou obra exclusiva dels reis de lEspanya cristiana. La realitzaren per la conquesta o per enllaos de famlia. Pel sistema amb qu es va fer, hauria estat difcil, si no impossible, si no haguessin prevalgut en els diversos Estats de la Pennsula el rgim monrquic, el principi hereditari i labsurda doctrina segons la qual els pobles pertanyen als prnceps. Altrament, de sobra ho comprendr el lector, no shauria pogut aconseguir sin pel sistema federal, que s per a la creaci de les nacions lnic racional i legtim. La feren els reis, i aquests, com tamb hem vist, moguts en general no per la idea dunitat, sin per la del seu engrandiment. El mateix Ferran el Catlic, morta Isabel, tingu els seus desitjos de tornar a separar Arag de Castella; i si hagus aconseguit successi de la seva segona esposa, Germana de Foix, potser els hauria convertit en fet. La idea de la unitat potser noms la van arribar a tenir Isabel II i Felip II. Consentiren els pobles lobra dels reis, per, noti-ho b el lector, sota la condici que els respectessin les seves lleis, el seu rgim municipal, la seva autonomia. Fins i tot els prnceps que guanyaven un Estat per la fora safanyaven a confirmarli les llibertats de qu gaudia. Ferran I de Castella, tan bon punt es va haver apoderat de Lle, li assegur i fins i tot eixampl els bons furs que li havia atorgat Alfons V. Ferran el Catlic encara no havia ocupat tota Navarra, que ja jurava a Pamplona per boca del duc dAlba guardar les lleis per les quals aquella antiga naci es regia. Acabada la guerra, repetia el jurament a les Corts per boca de don Diego Fernndez de
287

Crdoba, capit de donzells. Els navarresos, per la seva banda, juraven ser fidels al rei i prestar-li els seus serveis dacord amb el que disposaven els furs i ordenances del regne. El mateix Felip II, en ser reconegut a Tomar rei de Portugal, hagu de jurar de genolls i amb la m damunt els Evangelis, que li conservaria els furs, privilegis, usatges, costums i llibertats que li havien concedit els anteriors reis. No canviaven en realitat els pobles sin damo; no experimentaven dentrada en la seva vida cap canvi, i miraven amb certa indiferncia aquelles unions i separacions de regne en les quals ordinriament no tenien intervenci de cap mena. Si quan la uni era filla de la fora continuaven autnoms els regne, no cal ni dir si continuarien sent-ho quan provenia de pactes o entroncaments. Ho eren fins a tal punt, que alguns reis de dos o ms Estats havien de convocar en cadascun Corts per decidir sobre els assumptes ms importants. Corts hagueren de convocar a Catalunya i Arag els descendents de Peronella i Ramon Berenguer IV, Corts a Arag, a Castella, a Catalunya, a Valncia els descendents del Reis Catlics. En unes Corts catalanes es decid la presa de Mallorca, la primera i ms brillant de les expedicions que dugu a terme Jaume I dArag, clebre per les seves conquestes. De Corts en Corts hagu de demanar que Castella, Arag, Valncia i Catalunya el reconeguessin com a rei dEspanya aquell poders i temut Carles I que fou emperador dAlemanya. El mateix Felip II hagu de convocar i celebrar Corts en els quatre Estats; i no fou, per cert, ni tan sols entre els seus antecessors qui en celebr en ms gran nombre. En cap daquests antics regnes no es reconeixia ning per rei si prviament no jurava a les Corts els furs. I eren aquests furs i preeminncies de tal ndole, que el rei no podia, per exemple, entrar a Arag amb tropes de Castella
288

si Arag no li ho consentia, ni enviar-li virrei que aragons no fos, ni arrencar de m del Justcia qui sota el Justcia sempars, encara que el persegus per greuges a la seva persona. Amb semblants furs i tal autonomia, com pot estranyar que no soposs resistncia a la uni dels Estats pels reis, sobretot quan no era fruit de la violncia?

III.  Conflictes a qu don lloc la unitat per la manera com la realitzaren els reis. Separaci de Portugal Fos com fos, a la mort de Felip II la unitat nacional era un fet... Espanya, que aleshores sestenia ms enll dels Pirineus, vivia sota un sol rei i un sol Du, tot i que no sota les mateixes lleis. Quins cntics dalegria no solen entonar els ms greus escriptors en arribar a aquest punt de la nostra histria! La unitat ha estat per a ells filla de la Providncia. s veritat que no sha aconseguit pels mitjans ms racionals ni els ms justos; per Du sol treure el b del mal i cal respectar no noms els seus alts designis, sin tamb els seus procediments. Anem a veure, amb tot, quins beneficis ha produt la unitat i com ha tractat la Providncia la seva prpia obra. Grcies a la manera com es va dur a terme la unitat i a les idees daquells temps, el rei es considerava per dret propi amo de tots els antics Estats. Savenia, no cal dir-ho, malament amb la diversitat de lleis per les quals es regien, i mirava amb recel especialment les que limitaven la seva autoritat i li obligaven a acotar el cap davant poders i institucions filles de la voluntat dels pobles. Creia que redundaven en menyscapte de la seva dignitat i el seu decrum i mirava danar-les soscavant dissimuladament, ja que no podia atacar-les de front. Com daltra banda no estava ni podia estar identificat amb tots
289

aquests diferents regnes com ho estava cada monarca amb el seu mentre visqueren separadament, solia tractar-los amb certa desafecci i noms els afalagava quan els havia dexigir grans i penosos serveis. Un estat tal de coses no podia sin produir conflictes, i efectivament els produ. Succe primer en vida del mateix Felip II, a qui anomenaren el Prudent. Persegu aquest rei de manera despietada el clebre Antonio Prez, desprs dhaverlo tingut durant molts anys com a primer ministre i home de confiana. Quan Prez vei ja en perill la seva vida, sescap de les presons on sel tenia i cerc asil a Arag, la seva ptria. Sacoll all al fur de la manifestaci, posant-se daquesta manera sota la m i lescut del tribunal del justcia. Admet dentrada el rei que aquest tribunal processs el seu antic secretari pels delictes dels quals se lacusava, principalment per la mort dEscobedo, nima de don Joan dustria; per tan bon punt va saber de la presentaci en les actuacions judicials de documents que el feien a ell, rei de les Espanyes, autor de lassassinat, sapart de la causa i treball amb la Inquisici perqu, reclamant Prez com a reu dheretgia, larrenqus de les presons del justcia i el poss a labast de les seves ires. La Inquisici dugu el processat als seus calabossos. Indignada a Saragossa la multitud, sal a favor dAntonio Prez, donant origen a un seguit dalteracions i revoltes, que vingueren, com s habitual, acompanyades de crims. Felip aprofit a linstant els esdeveniments per retallar les llibertats aragoneses. Envi tropes que entraren sense resistncia a la capital tot i haver fet el justcia una general crida a les armes; i, ja vencedor, desafor provisionalment el regne i exerc duna manera freda i calculada les ms terribles venjances. Convoc desprs Corts a Tarazona i restabl i fins i tot jur de guardar els furs, per alterant-los en el que ms essencialment
290

els constitua. Correspongu des daleshores a la Corona la facultat no noms de nomenar, sin tamb de renovar justcia. Tingu el rei m en lelecci dels disset judicants, encarregats de censurar i residenciar els lloctinents del justcia, i tamb en la dels mateixos lloctinents. Es limitaren les atribucions de la Diputaci fins a privar-la de la seva fora pblica. No feu Felip II ms perqu li ho imped el carcter daquells esdeveniments. Arag no intent aleshores (1591-1592) de recuperar la seva independncia. El moviment estigu prcticament limitat a Saragossa. Dels altres pobles, la major part es feren sords a la veu del justcia. No pogu Lanuza reunir contra lexrcit de Castella ms de dos mil homes; i aquests, tan indisciplinats i tan poc aptes per al combat, que no satrev a presentar batalla a Alfonso de Vargas. Units aquests fets a la decisi amb qu els aragonesos rebutjaren poc desprs una invasi dels bearnesos acabdillats per Antonio Prez, aturaren Felip II i salvaren els furs dun general naufragi. Mig segle desprs, el 1640, salaven no ja dues ciutats, sin dos regnes al crit de llibertat i independncia. Oposaven a Castella no ja gent arreplegada, sin grans exrcits que feren mossegar ms duna vegada als seus enemics la pols dels camps de batalla. Regnava aleshores a Espanya Felip IV. Lany 1626 havia anat a Catalunya per demanar-li un de tants serveis que, ja en homes, ja en diners, exigien les funestes guerres que sostenia a Europa. En trobar mal disposades les Corts de Barcelona, les havia desdenyat marxant sense avisar i sense esperar que deliberessin i resolguessin. Prengueren els catalans per gran ofensa aquesta conducta i no tornaren a mirar mai ms Felip amb bons ulls. El 1639, tanmateix, quan van veure envat el Rossell pels francesos, no vacillaren a fer per expulsar-los tota mena de sacrificis. Reclutaren un exrcit de ms de dotze
291

mil homes, larmaren, lequiparen, el dotaren de canons i de tot un tren de guerra, i el pagaren durant la campanya. Foren ells qui salvaren aleshores els dominis dell dels Pirineus. Reberen com a pagament paraules desagradables i injustificades queixes i, per acabar-ho dempitjorar, una nova ofensa. Acabada la guerra, sallotj contra fur a les cases dels ciutadans els soldats de Castella; i aquests, b per mal pagats, b pel costum de viure en pas de conquesta, tingueren amb els seus hostes les ms inslites exigncies. Nasqueren daqu, no ja tan sols entre el paisanatge i la tropa, sin tamb entre castellans i catalans, grans odis que sanaren dia a dia manifestant per petits desordres i grans crims, i anaren lentament portant el pas a lanarquia. Greu ja el mal, acudiren els magistrats de Barcelona al virrei en demanda de remei. Comet el virrei la imprudncia darrestar-los; aleshores, rebentant la ira dins el cors i esclat la ms formidable revolta que la ciutat hagus vist mai. Des del virrei fins a lltim castell foren vctimes del furor de la multitud: no se salvaren sin aquells que es pogueren amagar de les mirades dels assassins. I es repet la matana arreu de Catalunya. Desprs de no poques vacillacions, es decid el rei a castigar els rebels, per sense mesurar b les seves forces. Catalu nya sencera sun i es dispos a la lluita; i cega de clera, desprs dhaver reclamat en el seu auxili les armes del rei de Frana, el feu el seu sobir i el proclam comte de Barcelona. Llarga i incerta fou la guerra; nombrosos i sagnants els combats; grans els exrcits que hi consum Castella. Tot perqu es vinguessin al final a confirmar els furs de Catalunya i es perdessin definitivament els comtats de Rossell i Conflent, que a costa de tants sacrificis havem conservat durant molts segles. Barcelona, portant a la tenacitat la seva constncia i a la temeritat el seu valor, resist un setge de quinze mesos; i tot i
292

que va ser obligada a capitular, salv no noms les seves institucions, sin les de tota la provncia. Veia el rei que Portugal se li escapava de les mans, i temia que per no transigir amb els catalans perds ambds regnes. Shavia revoltat Portugal per motius anlegs als de Catalunya. Sel tractava amb suprbia i duresa; es nomenava per als crrecs gent forana. Se laclaparava sota el pes dels tributs; i quan es continuaven celebrant Corts en tots els antics Estats, se li volia obligar que confongus les seves amb les de Castella. Present encara en els nims la seva passada grandesa, no pogu suportar tanta humiliaci i conspir per recuperar la seva independncia. Tenint per fortuna seva a m Joan de Bragana, descendent dels seus reis, el pos al capdavant del moviment. Men tan b la seva trama i tingu en el moment dalar-se tanta empenta, que en noms tres hores acab amb el govern de Castella i destru lobra de Felip II. Pretengu Castella reduir-lo a lobedincia, per fou debades. Vint-i-cinc anys de guerra no fou suficient per domar el coratge ni esgotar els recursos daquell poble. Frem un darrer esfor el 1665. Reunrem un exrcit de 15.000 infants, 6.000 cavalls, 14 canons i dos morters, i els posrem a les ordres del marqus de Caracena. Assetj el marqus Villaviciosa, baixaren els portuguesos a aixecar el setge i se situaren a Montesclaros. All es don la gran batalla i es produ la gran catstrofe. Perdrem, entre morts, ferits i presoners vuit mil homes, ens quedrem sense artilleria i hagurem dabandonar el camp. Sesva tota esperana de recuperar aquell regne; i avui, desprs de dos segles, viu encara Portugal independent. Quan els portuguesos es revoltaren, encara no feia seixanta anys que formaven part de la naci espanyola. Si la nostra unitat poltica hagus estat realment filla de la Providncia,
293

no hi hauria altre remei que dir que la Providncia havia tingut ben poca cura de la conservaci de la seva obra. Trencada aquesta unitat a occident, en gran perill a orient, molt poc atent devia estar Du per mantenir-la, sobretot quan, quaranta anys desprs de la derrota de Montesclaros permetia que vingus una altra naci a posar el peu en la nostra, i avui encara la tenim a Gibraltar sense esperana dexpulsar-la del nostre sl per les armes.

IV.  Com shaurien pogut evitar aquests i altres trastorns. Per qu anrem a labsolutisme Per no barregem linterior i lexterior: cenyim-nos al moviment poltic dEspanya. Si shagus fet la unitat duna altra manera, no shauria trencat en tan breu temps, ni hauria donat marge a tantes guerres i disturbis, ni hauria estat origen daltres mals dels quals encara no he parlat i penso parlar en aquest mateix captol. Donada lheterogenetat dels elements que havien de compondre la nostra naci, el sistema federal era lindicat per formar-la i dirigir-la. Els antics Estats duien segles de vida prpia i tenien una decidida afecci a la seva autonomia. Ja que no sels podia fondre en un, era absolutament necessari que sels hagus unit per llaos que sense travar-los lacci per a la gesti dels seus particulars interessos, els hagus obligat a deliberar i resoldre plegats sobre els seus comuns afers. Per a aix, haurien hagut de tenir en la capital de la naci, al costat del rei, ja que rei hi havia, una assemblea formada pels seus diversos representants. Aquesta assemblea, que per a res no hauria hagut dintervenir en els afers interiors de cada Estat, hauria tingut naturalment al seu crrec les qestions exteriors, la pau, la guerra, el comer i la di294

plomcia. Per a les guerres que hagus declarat, com per a totes les altres despeses nacionals, ella hauria estat lauto ritzada per a fixar el contingent ja en armes, ja en diners, que a cada Estat hagus correspost. Hauria anat abraant dia rere dia els interessos veritablement generals; i la unitat shauria realitzat i enfortit sense interrupcions i sense violncia. El rei hauria estat lexecutor dels acords de lassemblea. Se segu un altre sistema, i era, sense cap mena de dubte, el ms absurd que es pugui concebre. El rei declarava per prpia iniciativa la guerra; i desprs, per mantenir-la, b la fes en ofensa duna altra naci, b en defensa de la prpia, havia danar de regne en regne i de parlament en parlament pidolant els subsidis que li calien. Els demanava de vegades amb lenemic a les portes; i a cada regne havia doir i resoldre els centenars de peticions que li adreaven els procuradors, en cadascun diverses i amb diverses mires, com emanades de pobles que no es regien per les mateixes institucions ni tenien els mateixos interessos. Governava el rei aquests Estats a travs de virreis i altres oficials nomenats per ell; i aquests o veien a cada pas aturada la seva acci pels furs, o els trepitjaven provocant conflictes, quan no desordre o guerres. Naixia daqu un constant antagonisme entre les autoritats reials i les forals, antagonisme que augmentava per ser aquestes de la terra i aquelles gaireb sempre de Castella. Els castellans, com a immediats sbdits del rei, eren habitualment els afavorits en la provisi de cr recs, i es consideraven en certa manera superiors als altres pobles. Sels odiava igual a Portugal que a Catalunya, tant a Arag com a Navarra. Per aix insistia Arag que havien de ser aragonesos els seus virreis. Les Corts de Tarazona, celebra des desprs de la mort de Lanuza, de sobra comprendr el lec tor que no havien doposar gran resistncia a les preten295

sions de Felip II: en el que menys el complagueren fou en la facultat que els demanava de proveir el crrec de virrei en estrangers. Noms lhi van concedir des daleshores fins a les properes Corts. Amb el sistema federal, totes aquestes dificultats haurien desaparegut: cada regne hauria conservat la llibertat de reformar per si mateix les seves lleis; el rei per lAssemblea General les hauria dictades a tota la Pennsula. No hi hauria hagut virreis: els funcionaris reials haurien tingut determinada la seva esfera dacci per les lleis del poder federal i haurien sabut a qu atenir-se: no per ser castellans haguessin despertat injustes pretensions. Ni la Corona shauria sentit humiliada davant els pobles ni els pobles davant la Corona. La Corona, humiliada, pens principalment en anar posant tots els regnes sota el rgim del despotisme. Per aix va anar tractant les Corts cada cop amb ms menyspreu, desoa o resolia tard les peticions dels procuradors, anava espaiant les convocatries fins no fer-les finalment sin per al reconei xement i la jura dels nous reis. Per aix va anar acabant amb les llibertats municipals fins a arribar a la venda de batllies i de regidories perptues. Per aix mir de tenir arreu esclava la paraula i fins i tot el pensament. Es buscava la unitat en la general servitud; i en la general servitud anava desapareixent la grandesa i fins i tot la dignitat de la ptria. Malauradament, ja molt aviat la idea de la unitat ens dugu a la tirania. Reunits Arag i Castella en els Reis Catlics, tingurem aqu lestabliment de la Inquisici i el desterrament dels jueus; desprs de guanyat Portugal, lexpulsi dels moriscos. Satribueixen aquests fets, que es troben entre els ms greus de la nostra histria, principalment al fanatisme dels reis. No opino daquesta manera. Per a mi, la seva idea generadora fou la unitat religiosa i tamb la poltica. Compo296

nien la naci regnes heterogenis units noms per dos llaos, la monarquia i el catolicisme. Temorosos els reis que fins i tot aquests vincles es trenquessin o relaxessin i la naci en conseqncia es desfs, no estalviaren mitjans per donar-los fora ni vacillaren a reconixer all que els pogus afeblir-la. Recordo una carta que des de Yuste escriv Carles V al seu fill Felip, incitant-lo perqu fes el primer acte de fe, la primera crema dheretges. Parlava lemperador mogut menys per la religi que per la poltica.

V.  Efectes de labsolutisme. Derogaci dels furs dArag, Catalunya i Valncia Per anem seguint el curs dels esdeveniments. Lexemple de Portugal no fou suficient per contenir els monarques en el desig dacabar amb les llibertats dels antics regnes. Mort sense fills Carles II lany 1700, es disputaren el tron dEspanya Felip dAnjou, nt de Llus XIV, i Carles, arxiduc dustria. La qesti esdevingu internacional, ja que ni Holanda ni Anglaterra no podien veure sense recel que la casa de Borb regns alhora a Espanya i a Frana. Fou a ms nacional, perqu els espanyols ens dividrem en dos bndols: els uns per Carles, els altres per Felip. Felip, en esclatar la guerra interior, feia ms de quatre anys que estava en possessi de la Pennsula: havia jurat de guardar els furs de totes les provncies, i totes les provncies li havien prestat al seu torn homenatge. Havien de passar naturalment per deslleials aquelles que defensessin Carles; i decidiren de defensar-lo Arag, Catalunya i Valncia. Felip, tan bon punt les venc, els arrabass els furs. Abol els dArag i Valncia per Decret de 29 de juny del 1707, quan estava la guerra, per aix dir-ho, en la seva prime297

ra jornada. Desprs de la victria dAlmansa, entraren fcilment els seus exrcits a les capitals de tots dos regnes. Li falt temps per reduir els dos a les lleis i al govern de Castella, com si no pogus veure que daquesta manera donaria noves armes als seus enemics i aixecaria contra ell tot lorient dEspa nya. Poc desprs, el dia 29 de juliol, volgu esmenar lerrada oferint-se a confirmar els privilegis i exempcions de les viles o llocs que se li haguessin mantingut fidels, per ja fou debades. La guerra es fu ms general i sagnant a cada dia que passava, i estigu per molt de temps indecisa la sort de les armes. Cal fer notar els motius que per a aquesta supressi de furs allegava Felip V. Segons el prembul del seu decret, Arag i Valncia havien perdut les seves institucions i les seves llibertats pel simple fet dhaver trencat el jurament de ser-li fidels. Ell, com a sobir dEspanya, tenia un domini absolut sobre els dos regnes, tant per estar compresos entre els altres de la monarquia, com pel just dret de conquesta. Era a ms atribut de la sobirania imposar i derogar lleis, segons la varietat dels temps i la mudana dels costums. No parlava aqu noms el rei ofs; parlava per boca del rei el despotisme i assentava de manera insolent la seva doctrina. Catalunya port la seva resistncia fins a la temeritat per defensar i sostenir els seus furs. Vingu un dia que, elevat a limperi dustria larxiduc Carles, puixant la casa de Borb a Espanya, cansats de la lluita holandesos i anglesos, disposat Felip a renunciar per sempre als seus drets a la Corona de Fran a, es concertaren les nacions belligerants i posaren per la pau dUtrecht fi a la guerra. No aconsegu Catalunya que en aquesta pau sestipuls la conservaci de les seves llibertats; i no podent resignar-se a perdre-les, decid, sola i abandonada per les seves aliades, de continuar lluitant contra les armes dEspanya i Frana. Decisi que hauria semblat insen298

sata si fets anteriors no haguessin demostrat del que sn capaos els homes daquelles provncies quan el patriotisme i la desesperaci sapoderen de les seves nobles nimes. Per ms dun any prolongaren encara els catalans la lluita, lluita sagnant i ferotge en qu ning no donava quarter ni el demanava; lluita en la qual no ja lodi, sin el furor agitava el cor i dirigia la m. Barcelona era, com sempre, lnima del moviment. Bloquejada per mar i per terra, rebutjava tota idea davinena. No volia negociar sin sobre la base de la conservaci dels furs; i, si no la hi concedien, es mostrava decidida a morir sepultada entre les seves runes. Caigueren a la fi sobre ella totes les tropes de qu el rei disposava, fins i tot les que havia dut dItlia i Flandes per a lefecte. No ced ni als rigors del setge ni al bombardeig. Es mantingu dempeus contra tots els assalts parcials; i en veures atacada pertot arreu per cinquanta companyies de granaders i quaranta batallons, es defengu de baluard en baluard, carrer per carrer, casa per casa, vessant rius de sang. Noms sucumb davant lincendi. Man el duc de Berwick, cap de lexrcit assetjador, que calessin foc a les cases i noms aix aconsegu de reduir aquelles nimes rebels. All, en aquell foc, cremaren noms les institucions de Catalunya, sin tamb la llibertat dEs panya. Shavia assolit ja la unitat poltica, per la unitat en el despotisme. Progrs lamentable! Trista victria! Resten encara pobles que es regeixen per lleis prpies; per aquests els he deixat i els deixo a posta en lombra. Han viscut tan al marge dels altres, ha estat tan singular la seva vida, que els he de fer objecte exclusiu dun captol dins daquest mateix llibre. Mentrestant, observi el lector com sencadenen els successos. Castella fou, entre les nacions dEspanya, la primera que perd les seves llibertats: les perd a Villalar en temps del primer rei de la casa dustria. Escla299

va, serv dinstrument per destruir les dels altres pobles: acab amb les dArag i les de Catalunya sota el primer dels Borbons. Es diu que aquest rei, com Carles I, odiava aquestes llibertats noms perqu impedien la unitat en el govern; per aix tampoc no s exacte. Carles I, alhora que abolia les de Castella, mantenia i respectava les dels altres regnes; i Felip V, quan entr a la Pennsula, lluny de pensar a atacar-les, fins i tot eixamplava les de Catalunya. Fins i tot desprs de la guerra de successi, mai no es mostr hostil a les dels pobles del nord, a qu fa poc em referia, que no eren de menys importncia. Determinaren en aquest punt la conducta dambds monarques principalment la tendncia general de lautoritat a labsolutisme i el desig de castigar els pobles rebels. Si Felip V hagus volgut realment la unitat, no lhauria fet a mitges, i a mitges veurem desprs que la fu.

VI.  Com es mantingu, tanmateix, a les provncies lesperit dindependncia junt amb el sentiment de la unitat nacional. Guerra de lany 1808 Perderen els antics regnes les seves institucions i la seva autonomia, per no la seva iniciativa i el seu esperit dindependncia. Prop dun segle desprs dels fets que acabo dexplicar, el 1808, envaen tradorament la naci els exrcits de Bonaparte. Sapoderaven, sorprenent-les, de les nostres places fortes; i des daqu mateix, des de la capital, dirigien al seu gust els esdeveniments. En poc temps, podien disposar dEspanya, abandonada pels reis. Saixec indignat Madrid el dia 2 de maig, per noms per tornar a caure destrossat i sagnant sota lespasa dels invasors. Semblava la naci irremeiablement
300

condemnada a la servitud: els seus mateixos prnceps abdicaven en favor de Bonaparte. Noms podia salvar-la, i la salv, la iniciativa de les provncies. Sal la primera Astries, que havia estat tamb la primera contra els rabs. Sense comptar amb cap de les seves venes, sense consultar amb ning, sense escoltar cap altra veu que la dels seus propis sentiments, es don i es constitu un govern, declar la guerra a Napole, organitz tropes i no dubt a enviar ambaixadors que sollicitessin la protecci de la Gran Bretanya. Estava aleshores congregada a Oviedo la Junta General del Principat, que era, segons el comte de Toreno, relquia sortosament preservada del quasi universal naufragi dels antics furs. Astries la invest de lautoritat suprema, i en ella pos la seva esperana i els seus destins. Observis com s sempre el mateix esperit ibric. Mil anys abans, el 778, un emperador francs, Carlemany, passava els Pirineus cridat pel val de Saragossa. Quan anava de tornada, els bascos, moguts noms pel seu odi a lestranger, senfilaren als cims dAltazbar i Ibaeta i, fent rodolar les penyes de les muntanyes, sepultaren els francs a Roncesvalls. Ha entrat ara un altre emperador, i als vessants dels mateixos Pirineus, un altre poble li declara pel seu compte la guerra inflamat pel seu amor a la independncia. El mateix fan les altres provncies, actuant cadascuna separadament i gaireb totes alhora, sense comptar ms que amb les seves forces. Es dna cadascuna un govern, recluta i arma gent, organitza la seva administraci i la seva defensa, imposa tributs, dicta lleis. No consenten dentrada que cap es constitueixi en centre. Ho intenta Sevilla nomenant una Junta Suprema dEspanya i les ndies, i totes protesten. No aconsegueix Sevilla ni tan sols que se li sotmetin les dAndalusia. Ala la de Granada pen a part, i crea la seva Junta. I totes,
301

dins els seus respectius lmits, es parapeten i disposen contra lenemic. s curis aquest singular moviment. En entrar els francesos, els abans regnes eren provncies. Volen totes ser autnomes, per sense resistir-se cap a obeir el govern que en la seva capital sestableix. Cap no es fracciona ni es divideix si no s que ho exigeix la interposici dexrcits estrangers. Les seves juntes de partit estan subordinades a les de les capitals. Semblar que Granada mancava a la regla separant-se de Sevilla; per no s cert. Granada era aleshores provncia com abans regne. Vegem ara com es formen les juntes. Nhi ha en totes les provncies revoltades, malgrat els esforos de certs capitans generals per atribuir-se el poder suprem. La majoria es formen enmig de lagitaci i el tumult, assenyalats els seus individus per uns pocs, aclamats per la multitud. Per nhi ha que tenen un origen ben diferent. Hem vist ja el que succe a Astries: es transform all en poder poltic una junta de carcter econmic noms perqu es veia en ella la representaci legtima del Principat. Galcia volgu tamb un govern emanat de la manifesta voluntat dels pobles. Conservava, com Astries, una diputaci general del regne, formada per set persones que els seus ajuntaments escollien. La convoc en substituci de la junta provisional que havia creat el dia del seu aixecament. Catalunya es trobava en circumstncies excepcionals. No podia moures en la capital, ocupada pels francesos; tampoc en altres pobles importants sense ensopegar amb lenemic. Hagu de cercar el seu centre dacci a Lleida; i organitz all una junta, no arbitrria ni improvisada, sin amb els representants de tots els seus corregiments. No havia oblidat encara la seva antiga manera de viure ni els seus perduts furs. Els
302

havia oblidat menys Arag per la manera com es comport Saragossa, la qual, si no ocupada, amenaada pels francesos, es don un cabdill en el general Palafox, a qui oberen sense discutir els pobles; per aquest, tan bon punt investit de la suprema autoritat, convoc el regne a Corts, com hauria pogut fer-ho Pere IV. Es reuniren els quatre braos, entre ells el de les ciutats; i desprs de confirmar el nomenament fet per Saragossa, elegiren una junta de noms sis individus que, dacord amb Palafox, atengus a la defensa comuna. Aquesta junta fou, com totes, sobirana. Tornem a tenir la naci descomposta en provncies que shan fet rbitres dels seus destins. Fou aix un mal per a nosaltres? Parlar per mi un conservador, el ja citat comte de Toreno. Aix, segons ells, dobl i fins i tot multiplic els mitjans i recursos dEspanya, excit una emulaci fins a cert punt saludable i, sobretot, evit que les maniobres de les tran ger, valent-se de la flaquesa i vilesa dalguns, minessin sordament la causa sagrada de la ptria. Un govern central i nic abans que la revoluci hagus arrelat shauria doblegat a prfides insinuacions o la seva constncia hagus cedit amb ms promptitud als primers revessos. Autoritats disperses com les de les juntes ni oferien un blanc ben clar contra el qual poguessin apuntar els trets de la intriga, ni tampoc a elles mateixes no els era possible, precisament perqu eren lluny les unes de les altres, posar-se en concert per a dany i prdua de la causa que defensaven. Sense aquesta disgregaci, afegeixo jo tornant a la meva primera idea, la mort dEspanya hauria estat segura. Venuts els exrcits nacionals, haurem sucumbit com tants altres pobles. Haurem gemegat sota el jou des de la presa de Madrid per Napole, i potser des del Dos de Maig. Separades les provncies, hagu de lluitar lenemic no ja contra una, sin con303

tra tretze nacions: complicaci per a ell immensa. Abandonada cadascuna a les seves forces, arm els ciutadans i li opos dantuvi obstacles amb qu no hi comptava. I com que aquestes tropes no podien presentar batalla, li cre una nova complicaci adoptant el sistema de guerrilles. Les guerrilles foren, com s sabut, la desesperaci dels generals de lImperi. Duna banda els voluntaris, de laltra els exrcits regulars, obligaren finalment Napole a deixar la nostra terra dEspanya sense que nhagus dominat en sis anys sin la que cobrien les seves armes. Fou dall ms til la separaci de les provncies, i tornaren tanmateix a concertar-se aviat. Com en noms tres mesos aquesta reacci inesperada? El fet, sens dubte, s digne des tudi. El produren, al meu entendre, dues causes principals: les necessitats de la mateixa guerra i el sentiment dunitat que animava ja tots els antics regnes. Amenaava lenemic una comarca o una ciutat que era la clau de dues o ms provncies, o superava una serralada que servia dantemural a molts i molt diversos pobles. Linstint de conservaci els obligava a estendres i prestar-se auxili. Prou comprenien que si cada provncia es limitava a defensar-se, podria lenemic concentrar en una de sola els seus nombrosos exrcits i anar-les batent totes una a una. Ni els espanyols daleshores eren ja els de temps dAnnbal, ni Frana estava en les desavantatjoses condicions de Cartago i Roma. No debades, a ms, viuen millor o pitjor unides durant segles provncies que foren ahir nacions. Han lluitat plegades, han estat blanc duns mateixos odis i entrat en les mateixes lloances, han participat tan dels esdeveniments prspers com dels adversos, i fins i tot en la mancomunitat del patiment han trobat quelcom que les acosta i lliga. En linterior, les lliga encara ms el comer, ja lliure de duanes; els serveis ge304

nerals, qualsevol interrupci dels quals s suficient per trastornar la vida dun poble; el mateix rei, estenent la seva acci a tot el territori. Segles duni portaven ja les nostres provncies en comenar la guerra de la independncia i, cal consignar-ho, ni tan sols en disgregar-se deixaren de pensar en la unitat de la ptria. Hem vist el que fu Sevilla. Malgrat tota mena de protestes i desenganys, no renunci a la seva Junta Suprema dEspanya i ndies. El general Palafox, quan tingu reunides les Corts aragoneses, les sotmetia daltra banda un seguit de proposicions. Demanava en una que la junta que es forms tingus cura de mantenir les relacions amb les altres provncies, que han de formar amb nosaltres, deia, una sola i matei xa famlia; i en una altra, que aquella mateixa junta resolgus si shavien de reunir en un sol lloc les diputacions dels altres regnes. Succea aix el dia 9 de juny. El 22 del mateix mes, adreava ja la Junta de Mrcia a totes les altres una circular enrgica on insistia en la necessitat que les ciutats amb vot en Corts es reunissin i formessin un sol cos. La idea de la unitat guany rpidament els nims, i shauria realitzat ms aviat del que es realitz, si les juntes haguessin pogut acordar fcilment lorganitzaci i la seu del poder que desitjaven i que la necessitat exigia. En aix foren no noms diverses, sin tamb enfrontades les opinions. Nhi havia que eren partidaris de convocar la naci a Corts; daltres, de constituir un govern que si ms no obrs el cam de la federaci. La reuni de Corts per lantic procediment era completament impossible. Provncies que havien recuperat la seva autonomia no podien resignar-se a estar desigualment representades a lAssemblea, i molt menys a no tenir-hi representaci, com li havia de succeir precisament a la iniciadora del moviment, la dAstries. Qui havia
305

de donar vot en Corts a una ciutat que no en tingus? La primera dificultat raa en la mateixa convocatria. Qui havia dexpedir el decret? No quedava sin el segon mitj, i aquest fou el que realment prevalgu. Convingueren a la fi les provncies que cadas cuna elegs dos individus per a una Junta Central Suprema encarregada de governar el regne. Qu era aix sin la formaci dun Consell federal? Sembla mentida que no ho veis el comte de Toreno. Diu que la federaci era un somni, sense observar que foren els federals qui venceren. Galcia, segons ell mateix ens explica, tenia projectada i a mig fer una federaci parcial de les provncies del nord-est. A aquest efecte havia reunit ja a Lugo la seva prpia junta amb les de Lle i Castella. Si pogu el batlliu Antonio Valds dissuadir els gallecs del seu intent, a qu es degu sin al fet que veieren que amb la creaci duna Junta Central sestenia el seu pensament a tota la Pennsula? La federaci era aqu encara ms clara si pensem que no desapareixien les juntes de provncia, ans quedaven revestides de grans facultats. Corrien en realitat a crrec de la Central noms les relacions exteriors i les colnies, la direcci de la guerra i el comandament dels exrcits, la imposici dels tri buts, no ja el seu cobrament, els serveis dndole general i els interessos realment nacionals. En quants afers no eren encara competents les de la provncia, sobretot quan, geloses de la seva autoritat, retallaven la de la Suprema, i incomunicades de vegades de la Central, havien de tornar a prendre, volent o no, la sobirania de qu gaudiren! Dins de les seves respectives provncies es conservaven autnomes com no fos en les coses de la guerra; i encara sobre aquestes no els mancaven atribucions dimportncia. Continuaven exigint subsidis, allistant gent, fent requisicions de cavalls, reclutant partides, atrinxe306

rant pobles, perseguint sospitosos, castigant deslleialtats, emprant tots aquells mitjans que poguessin contribuir a la ms rpida expulsi dels invasors. Volgu aviat la Central disminuir-los aquestes facultats, i no pogu. Davant lairada veu de moltes, especialment de la de Sevilla, hagu de suspendre, tot just desprs de publicar-lo, el reglament que sobre elles escrigu a comenaments del 1809. Subsistiren les juntes de provncia no noms desprs de la fundaci, sin desprs de la mort de la Suprema. Subsistiren, s ms, fins i tot desprs de congregades les Corts de Cadis, en les quals tingueren representaci i lloc. Debades el Consell de Castella deman un dia i un altre que fossin dissoltes: continuaren tan poderoses com ell impotent. Debades generals com el marqus de la Romana volgueren suprimir-les, i fins i tot suprimiren les dalgunes provncies: rebrotaren les juntes com els caps de lhidra (Histria de laixecament, guerra i re voluci dEspanya, pel comte de Toreno, llibres 3, 6 i 8). Hi hagu juntes de provncia i un centre: varietat i unitat.

VII.  Reflexions. Tendncies marcades dEspanya a la federaci. Revolucions daquest segle Aturem-nos ara un moment i reflexionem. En els actes espontanis s on millor es palesen el carcter i les tendncies, tant de les nacions com dels individus. Abandonats a la seva voluntat i als seus instints, es presenten els pobles tal com sn i no com volen que siguin o semblin aquells que els dirigeixen. I per tal com no hi ha per ells organitzaci bona ni slida que no estigui ajustada a la ra i a les condicions de vida que els dis tingeixen, s convenient estudiar-los principalment en aquells actes.
307

Ja ho ha vist el lector en la breu ressenya que acabo de fer de la nostra histria: els pobles que de temps immemorial shan establert en aquesta terra dEspanya han tendit per molts segles a lallament, sempre a la independncia. Els ha unit no la voluntat, sin la fora: avui lespasa dels cartaginesos o els romans, dem la dels gots o els rabs. Si shan espolsat un dia el jou dels seus opressors, han tornat tot seguit a la divisi i a la constituci de petits regnes. Tampoc no els ha reunit desprs el consentiment, sin la conquesta o el parentiu i el dret hereditari dels seus prnceps. Lexcepci no fa la regla, i poqussimes excepcions hi ha hagut en aquest punt. Hem explicat tamb com han consentit els pobles agregacions que no eren obra seva: estipulant sempre la integritat de les seves institucions i de les seves lleis, o, el que s el mateix, la seva autonomia. Han vessat rius de sang per conservar-la. Han vingut, tanmateix, temps en qu per un seguit de circumstncies, que han acostumat a aprofitar els reis, han hagut gaireb tots dacotar el cap sota un mateix fur o, per millor dir-ho, sota una mateixa tirania. Acabem de veure el que un segle desprs ha succet. Una guerra que comen per enderrocar la clau de volta del nostre edifici poltic torn a deixar els nostres antics regnes la llibertat per organitzar-se. Succe aqu un fenomen desconegut en la nostra histria. Recuperaren tots amb afany la seva independncia, per sentint gaireb des del primer instant la necessitat dun lla que els uns. Es feren sobirans i en poc temps bastiren damunt dells una sobirania que, sense menyscapte de la seva prpia, atengus els seus comuns interessos. Gran aven i major ense nyana. El sentiment dindependncia en cadascun dels pobles s el de tots els temps; el de la unitat, de la nostra poca. Ambds sn ja forts, per una mica ms el primer. No consenten les juntes de provncia que la Central els posi lmits, i
308

fins i tot sent obra seva la miren amb recel. Canvia el poder nacional de mans, i va de la Central a la regncia, de la regncia a les Corts: les juntes de provncia continuen sent all que des del principi foren. Podria donar-se un esperit federal ms pronunciat? Podria ser la federaci ms espontnia? Fixis ara el lector en aquest fet. Espanya no ha tornat a trobar-se en la situaci del 1806. En cadascuna de les seves revolucions, per, ha volgut seguir la mateixa conducta. Sai xec el 1820 contra el despotisme de Ferran VII. Cada provncia, en revoltar-se, nomen una junta que serig en poder suprem. Aspiraren poc desprs totes a reproduir la Central i a designar els qui lhavien de compondre. No ho aconseguiren per haver-se avingut el rei a jurar la Constituci de Cadis quan estava encara redut el moviment a un escs nombre de provncies; per haver creat el mateix dia que la jur una Junta Provisional que, amb carcter de consultiva, fou el veritable poder de la naci fins que es reun lAssemblea; i, sobretot, per haver-se afanyat a convocar les Corts tretze dies desprs del jurament. Per sho agafaren malament totes les provncies. Ens ho diu la mateixa Junta de Madrid en el seu manifest de 9 de juliol. Parla de la severitat amb qu se la jut j per haver-les contrariat, lamenta que ho atribussin a mesquines ambicions de comandament, i no perdona argument per sincerar-se (Apunts histrics i crtics per escriure la hist ria de la Revoluci dEspanya des de lany 1820 fins al 1823, pel marqus de Miraflores. Document nm. 22). Lany 1835, vives, tot i que no en sessi, les Corts; ocupat el tron per una nena, el nom de la qual servia de crit de guerra contra els exrcits de don Carles; regida la naci per una dona que era aleshores per a lEspanya liberal ms que una rei na un dol; noms perqu el govern es mostrava lent i refractari a lhora datorgar drets i fer reformes, salaren de nou les pro309

vncies i es declararen independents. Torn cadascuna a nomenar la seva junta i a conferir-li el poder suprem. I armades totes daquesta autoritat, no vacillaren a disposar dels cabals pblics, obtenir emprstits, exigir tributs, assignar crrecs, reunir tropes amb les quals fer front a les de lEstat. Aqu, a la Manxa, arribaren a tenir les dAndalusia un petit cos dope racions, que estigu per fora temps acampat a Manzanares, i obea les ordres no dun general, sin dun procurador a Corts. Debades les volgueren dissoldre per un decret o vncer per les armes: no saconsegu que desapareguessin ni tan sols desprs de canviat a Madrid el govern, concedida una amnistia i iniciat un perode de grans i transcendentals reformes. Les desfu desprs Mendizbal; per no amb la fora, sin amb la intriga i amb les esperances que fu concebre als pobles. No pensarien aquelles juntes en confederar-se com les del 1820 i el 1808? No ho pensaren totes per considerar-se instruments ms de guerra que no dorganitzaci poltica; per ho pensaren i ho feren les dAndalusia. Tingueren aquestes la seva junta central a Andjar, i parlaren de potncia a potncia amb el govern de Cristina (Histria dEspanya, per Dunham Continuaci de la mateixa, per Alcal Galiano, volum VII, pp. 361 a 375). Lany 1840, en laixecament contra la reina governadora, havien ja elegit les juntes de provncia diputats per a la Central quan sencarreg interinament de la regncia el ministeri del general Espartero. Noms el prestigi daquell home pogu impedir que la Central es constitus, reunits com estaven ja a Madrid molts dels qui lhavien de formar. Tres anys desprs presentava la qesti ms greu aspecte. Alterades les provncies contra Espartero, nomenava la de Barcelona ministre universal el senyor Francisco Serrano, amb lexpressa condici que sencomanessin a una junta central els futurs destins
310

dEspanya. Vencedora la rebelli, Serrano, o, ms ben dit, el govern de qu era individu, es neg a complir la seva paraula. Enfurides moltes provncies, particularment la de Barcelona, salaren de nou en to de guerra. La Junta Central fou ja aleshores una bandera de combat que onej a Saragossa, a Lle, a Vigo, a moltes ciutats dAndalusia i a gaireb tota Catalu nya. Solen tenir poca consistncia i fora els segons moviments; la lluita dur, tanmateix, mesos. Barcelona, sobretot, fu una defensa heroica, tot i que no disposava de les seves principals fortaleses i baluards. Comen laixecament als primers dies dagost i no acab fins a finals de novembre (Histria dEspanya abans citada, vol. VII, pp. 573 a 580). Temptatives de Junta Central hi hagu finalment en les revolucions del 1854 i el 1868, i tant en luna com en laltra es formaren juntes de provncia completament sobiranes, que canviaren actuant pel seu propi compte la nostra constituci poltica, atorgaren drets, suprimiren contribucions, reformaren els aranzels, alteraren la disciplina de lEsglsia, i en tot posaren agosaradament la m creant o destruint a voluntat del poble. El 1868, especialment, es mostraren especialment audaces. Establiren per primera vegada les llibertats individuals sense condici que les limits, obriren les portes a totes les religions, trencaren amb el papa, destronaren una dinastia. Foren elles qui feren la revoluci: el govern i les Corts no vingueren sin a sancionar-la i donar-li forma. Fins i tot el matrimoni civil va ser obra de les Juntes. s possible que res no vegin en aquest fenomen ni els nostres historiadors ni els nostres homes dEstat? Tots ho consignen i fins i tot ho posen en relleu. Tots observen la identitat amb qu es reprodueix. Per tots ho veuen com un caprici del nostre poble, com una mena dhbit fill de lesperit dimitaci i de rutila. Estranya manera, per cert, dobservar els fen311

mens socials; estrany, sobretot, en autors que a cada pas fan intervenir en la marxa de les nacions qui la fatalitat, qui la Providncia, fases luna i laltra duna mateixa idea. Si no hem de cercar el carcter i la tendncia dels pobles en els fets que constantment es repeteixen, on anirem a cercar-los? Per apreciar el valor i la significaci daquests fets shauria dha ver examinat si tenien en la histria premisses de les quals fossin conseqncies; i si shagus fet daquesta manera, shauria vist indubtablement que eren la conseqncia obligada de la manera com shavia anat formant la nacionalitat espanyola. Regnes que foren durant molt de temps independents i suniren amb la condici que els fos respectada la seva autonomia, s natural que tendeixin sempre que puguin a recuperar-la i vulguin al govern central un poder que els la garanteixi alhora que dirigeixi els seus comuns interessos. Per aix, la idea federal va guanyar tan rpidament els nims lany 1868. Nhi hagu prou danunciar-la perqu labracessin amb entusiasme milers dhomes. Tingu aviat manifestacions imponents, i en un any pogu ja posar ms de quaranta mil ciutadans en armes. Es perderen aleshores els seus partidaris per impacients; que, si no, haurien arrossegat amb ells el pas i impedit el restabliment de la monarquia. Si hagus estat, com pretenen els seus adversaris, una idea extica, no shauria difs tan fcilment. Es difongu amb enorme celeritat perqu responia a un sentiment viu encara a la naci, per molt que shaguessin esforat a apagar-lo tots els partits conservadors. Lhavien, en canvi, mantingut i fins i tot estimulat els revolucionaris, tot i que sense adonar-se plenament del que feien ni arribar mai a formular una doctrina que el pogus satisfer. Veieren de tant en tant la llum alguns projectes de Constituci federal que han arribat a les meves mans; per cap com a dogma ni smbol duna parcialitat poltica.
312

En el moment que una parcialitat poltica fu de la federaci la seva ensenya, succe el que no podia deixar de succeir: va arrossegar la gent.

VIII.  Conseqncies dhaver-se adoptat el principi unitari contra la tendncia dels nostres pobles. Poltica. Hisenda. Administraci Els governs, tanmateix, en contra del tarann del nostre poble i del corrent de la nostra histria, shan entestat a regir la naci segons el principi unitari. Anem a veure qu han aconse guit. Esborrats els furs dels antics regnes, la volgueren dominar per labsolutisme, i la portaren a la ms vergonyosa decadncia: a convertir-se en la darrera de les nacions aquella que havia influt en el mn, ms encara que per les seves armes, per les seves cincies i les seves lletres. Desprs de la invasi de Bonaparte, unes vegades tmidament, altres resoltament, la menaren per un altre cam; i avui, transcorreguts prop de setanta anys, no han aconseguit encara de consolidar la llibertat i lordre. Lhan precipitada per una interminable srie de revolucions i reaccions que lempobreixen i la deshonoren. Lhan abocada en guerres civils tan sagnants com llargues. Lhan dividida, no ja en bndols, sin en bandositats i faccions que es disputen amb acarnissament el poder i no li donen ni un moment dassossec. Lhan portada pas a pas a una poltica de bergantatge que fa de lEstat presa de cobejosos i famolencs. Per por de la disgregaci de les antigues provncies, lhan esquarterada i han produt la dels individus fins gaireb reduir-nos a tot capita quot sensus. Sota el principi federatiu, hauria estat si ms no cada provncia un dic contra la dissoluci moral que ens amenaa. s
313

ms que probable que no haguessin existit les guerres suscitades pels bascos i els navarresos. Cada provncia hauria acomodat les seves reformes a les seves necessitats i interessos, i no haurien vingut revolucions de tipus general, no a tot arreu igualment reclamades, a exaltar els cors i aixecar els nims. Qestions que afecten noms determinades comarques o hi presenten un carcter especial no estarien com avui pendents de ser resoltes amb menyscapte de la justcia. Lambici hauria limitat dantuvi els seus vols a la provncia i no hauria arri bat com ara al poder central mancada dexperincia. LEs tat no hauria estat de tan fcil assalt ni viuria tan exposat als vaivens dels partits. No es contraria mai impunement lesperit dels pobles: sha contrariat el del nostre, i all on se cerca lordre es troba lanarquia; on la vida, la mort. Que no se mobjecti amb els successos que lany 1873 comenaren per laixecament de Cartagena. No s racional ni lgic mirar com a resultats dun sistema els combats per establir-lo; i all fou un combat que no estava legitimat certament ni per la convenincia ni per la justcia. Regalima sang en totes les seves pgines la histria dels nostres esforos per aconseguir la llibertat del pensament i la conscincia: qu es diria daquell que ho presents com lnic benefici que la llibertat aporta? Jo parlo aqu dels beneficis que hagus produt la federaci desprs dorganitzar-la: el seu perode dorganit zaci prou s que s difcil, sobretot desprs de viciat el pas pel principi unitari. El principi unitari ha pertorbat encara ms la hisenda que la poltica. Els antics regnes cobrien les seves despeses amb els serveis dels pobles: no conegueren el deute. Units Arag i Cas tella, Ferran el Catlic deixava al seu fill Carles un deute de cent vuitanta milions de rals. Des daleshores, fora de breus perodes, hi hagu dficit als pressupostos. No foren
314

suficients abans per sadollar el Tresor els galions dAmrica: no han estat suficients ara els bns nacionals. Els tributs han anat creixent sense parar; les atencions de lEstat sobrepassant les rendes. Aix, el deute ha assolit espantoses proporcions. Sense sortir del present segle, ascendia el 1808 a ms de set mil milions de rals: en passa avui de cinquanta-dos mil sense comptar els ttols en garantia. Anys i anys hem deixat de pagar els interessos, i en poc ms de mig segle hem hagut de demanar cinc o sis vegades als creditors ja quitaci, ja espera. Hem prescindit de les nostres ms sagrades obligacions, eludit els ms solemnes compromisos, i avui est ja tan baix el nostre crdit, que es cotitza el deute consolidat noms al 12%. Portugal, que es conserva independent, cotitza el seu al 48%. En temps normals, mai no sha vist tan baix com el dEspanya el crdit de cap naci. No ser, certament, perqu no hgim recorregut a tota mena dimpostos. En tenim sobre la producci, sobre la circu laci, sobre el consum. La propietat territorial paga a lEstat el 21% del seu producte. El clergat, el 25% dels seus havers; lempleat que menys, el 10% del seu sou. El 10% abonen tamb els rendistes sobre els interessos dels seus bons i els bitllets hipotecaris, el 25% els que cobren per crregues de justcia. La indstria i el comer contribueixen directament per 96 milions de rals; per molts ms indirectament. No canvia de forma un article que no tributi, ni de mans un que no deixi quelcom en les del Tresor. Per a la transmissi de bns arrels, la hipoteca; per la dels bns mobles, el timbre i el segell de vendes. Les persones mateixes no poden moures sense satisfer a lerari el 10% sobre limport dels seus bitllets de viatge, ni exercir actes civils sense comprar-li una cdula que els pot costar fins a 120 rals. Paguen drets de consum les carns, els lquids, els grans, el peix, el sab, el carb vegetal,
315

els llumins; pateixen descomptes fins i tot els guanys de les loteries. I t a ms lEstat les duanes, i rendes, i bns propis, i serveis altament productius, i monopolis com el del tabac. Qu els resta a les provncies per cobrir les seves despeses? Deixant de banda les basques i la de Navarra, noms cinc entre quaranta-cinc cobren drets o arbitris exclusivament seus, tan escassos en algunes que no arriben a produir a lany vuit mil rals. A gaireb totes els reporten alguna cosa la instrucci pblica i la beneficncia; a molt poques prou com per cobrir ni la meitat de les seves atencions. Dels seus propis recursos, no en podria viure cap; es trobarien totes en espants dficit si lEstat, que va despullar-les, no les hagus autoritzades per imposar recrrecs sobre les seves contribucions ms abundants: la territorial, la industrial i mercantil, la de consums. Amb aquests recrrecs, fan front la majoria a prop de la meitat de les seves despeses. Situaci precria i dura, que les posa a la merc del poder central i no les deixa moures lliurement en cap de les manifestacions de la seva vida. Ho passen malament les provncies sense que ho passi millor lEstat: trista i indeclinable conseqncia de veures lun i les altres condemnats a moures fora de les seves rbites. Sota el principi federatiu haurien estat molt diferents el rumb i el dest de la hisenda. Limitades les atribucions de lestat, no haurien estat mai crescudes les despeses generals. No hauria autoritzat el Consell federal aquelles guerres desastroses que tant ens empobriren i han estat lorigen del nostre enorme deute. Curtes les despeses, el poder central hauria tingut prou amb un o dos tributs per cobrir-les. No li hauria calgut, com ara, un immens personal per a la recaptaci i el foment de les seves rendes. Les provncies haurien disposat de recursos propis per aixecar les seves crregues; i ja que haurien hagut de contribuir a les de la naci amb una quantitat
316

alada, lhauria cercada cadascuna pels mitjans ms adequats a les seves condicions econmiques i menys onerosos. No hauria aleshores devorat ladministraci una gran part dels ingressos. Arag, Catalunya i Valncia, fins i tot desprs de perduts els seus furs, pagaven a lEstat una quantitat fixa, que no era per cert gaire alta. La cobraven, no pel sistema tributari de Castella, sin pel seu: Arag i Valncia per lequivalent; Catalunya pel cadastre: contribucions en el fons idntiques, per tal com totes dues pesaven sobre els beneficis de la propietat, la indstria i el comer. Continuaren contribuint per aquest mtode al Tresor fins lany 1845. All per lany 1833, poc abans de la primera guerra civil, donava Catalunya a lEstat 16.696,221 rals, que recollia mitjanant el cadastre. Vol saber el lector quant costava la recaptaci daquesta suma? No costava sin 59,634 rals: ni tan sols el 0,5 per cent. Ms del 20% costa ara ladministraci de les rendes nacionals. Els ingressos ordinaris i extraordinaris pressupostats per a lac tual any econmic (el del 1876 al 1877) sn 2.793.510,716 rals, i les depeses del Ministeri dHisenda 528.165,272. Entren aqu les despeses de recaptaci i les de distribuci, i all, en els 59,634 rals, noms les de cobrament: per, qu ens revela aquesta eloqentssima comparaci? Els nostres legisladors de Cadis tingueren al principi de les seves tasques una agosarada idea: desitjant de posar fi a la complicada gesti de la hisenda i a les dilapidacions a qu donava marge, volgueren ni ms ni menys que lliurar completament a les provncies la recaptaci i fins i tot la inversi dels tributs. Elles, que sn les ms interessades a qu no sexagerin, es deia, cercaran persones de la seva confiana per recollirlos, i no consentiran que siguin malversats. Trob el projecte una viva oposici en molts diputats; i desprs de llargs de317

bats, pass a una comissi, a la qual sencarreg larranjament general de les provncies. La comissi es decid a la fi, i amb ella les Corts, pel pitjor sistema. Deixaren dempeus lantiga administraci de la hisenda i es limitaren a donar a les provncies una mplia intervenci en els cobraments i els pagaments; intervenci que, per a major ineficcia, volgueren que les juntes fessin de franc. Complicaren en comptes de simplificar, i en res no milloraren la sort del regne. Per qu, tenint ja provncies que contribuen a les despeses generals amb una quantitat fixa i la recaptaven a la seva manera, no havien de generalitzar el procediment i estendren a totes el benefici? Insistien a les juntes perqu els pobles fessin els registres per a la recaptaci dels tributs: s possible que no reconeguessin els avantatges que estiguessin registrades les provncies? Per aquest sistema, no haurien tingut necessitat de privar lEstat de les seves contribucions ni les seves rendes. No parlar dels altres rams de ladministraci, els mals dels quals sn sobradament coneguts de tot espanyol que em llegeixi. En tots hi ha la mateixa complicaci i el mateix desordre. Les causes sn prou conegudes. Els crrecs, tant els alts com els baixos, es donen com a premi per serveis poltics. Com a conseqncia, a cada revoluci i cada reacci hi ha canvi dempleats. Si els crrecs no sn suficients per a les recompenses, sovint sels multiplica. Hi ha daquesta manera a tot arreu un personal excessiu, molta gent inepta, molta de vulnerable al suborn. La inestabilitat de la funci fa immoral el funcionari. Sota el principi federatiu, els moviments nacionals haurien estat, en primer lloc, escassos: les reformes aconseguides no haurien estat com avui a la merc dun rei tir o dun general ambicis. En segon lloc, lEstat, curt en atribucions, i obligat a viure sota la constant mirada de les provncies, no hauria pogut doblegar-se ni a les concupiscncies poltiques dara, ni al
318

favoritisme de tots els temps. Ladmi nis traci, a la fi, hauria estat senzilla, ja que no hauria hagut de ramificar-se per tot el cos de la repblica: no hauria servit, com avui, de blanc a la universal cobdcia.

IX.  Insuficincia del principi unitari per donar a Espanya la unitat que es buscava. Portugal El principi unitari, a sobre dhaver-nos portat tants desastres, no ha sabut ni tan sols unir tots els pobles de la Pennsula. Ho hem vist ja: guanyrem el regne de Portugal el 1580; el perdrem el 1640; no lhem pogut recuperar. Sota el principi federatiu, o no shauria separat o, si ho hagus fet, hauria tornat espontniament al si de lantiga ptria. Em permet asse gurar-ho lexemple de totes les actuals confederacions, especialment les dels Estats Units i Sussa. Portugal, com he dit, no trenc amb Espanya sin perqu no li respectrem lautonomia a qu li donaven dret la natura i la histria: s completament fals que trenqus per la influncia i les maniobres ocultes dels seus anteriors reis. No fou, doncs, Joan de Bragana qui an a cercar els portuguesos, sin els portuguesos qui anaren a cercar Joan de Bragana. Joan, que no havia estat mai rei i es trobava ben satisfet amb el seu dest, va entrar en la conjura a remolc i es va esforar molt poc per precipitar-la ni dur-la a terme. s debades que es vulgui atribuir aquella prdua a altres causes que el nostre despotisme i la nostra poca habilitat. Per desprs del 1640 alguna cosa es pogu fer, si no per reconquerir Portugal, s per unir-lo a Espanya per dolos i nombrosos vincles. Fins a lany 1829 no fou lliure per a ambds pobles la navegaci del Tajo; fins a lany 1835 no ho fou
319

la del Duero. De tractat postal que realment facilits linter canvi didees entre els dos regnes, no nhi hagu fins al 1850. Una sola cosa tenem acordada des de temps antics, i aquesta lhavem estipulada abans de la incorporaci de Portugal a la Corona de Castella: lextradici dels delinqents. Frem sobre aix el primer arranjament el 1499; el renovrem i confirmrem el 1778; lamplirem el 1823, sota el regnat de Fer ran VII. Pau, aliana, bona amistat, recprocs avantatges mercantils, ens els vam prometre solemnement mltiples vegades; altres tantes trencrem les nostres falses paraules. Disputrem durant segles sobre els lmits de les nostres respectives possessions a sia i Amrica, i no sabrem mai calmar lanimadversi entre els dos pobles. Avui, desprs de dos-cents trenta-sis anys, aquesta animadversi sha apaivagat, per noms per loblit en qu els uns dels altres vivim. Sabem aqu millor qui mana a Rssia que no qui dirigeix els destins dels portuguesos. Coneixem, qui ms, qui menys, els homes dEstat de totes les nacions dEuro pa, no els de la naci vena. Dels poetes que all floriren hem llegit, com a mxim, Cames, i encara aquest no en la seva llengua. No estudiem ni poc ni molt lidioma en qu escriuen; i cas que ens proposssim daprendrel, no trobarem ni una mala gramtica ni un bon diccionari. Per lemigra ci a Portugal dalgun dels nostres poltics, hem adquirit not cies del que all passa i tradut a lespanyol algunes produccions dHercu lano. Cal advertir que Herculano, pels seus treballs histrics, gaudeix de fama entre tots els pobles cultes. Els portuguesos coneixen una mica ms Espanya. All, almenys, els homes illustrats segueixen amb atenci els nostres esdeveniments i participen en certa mesura de la influncia de les nostres idees. Llegeixen els nostres autors ms destacats; alguns fins i tot escriuen en castell. No ens enganyem, per:
320

la massa, fins i tot la mitjanament instruda, sap dEspanya el que de Portugal nosaltres. Beu de les fonts de la literatura nacional o acudeix a la dAnglaterra o la de Frana. Ens oblida com nosaltres loblidem; i si ens recorda, no s per estimar-nos. Gelosa, avui ms que mai, de la seva independncia, creu veure en nosaltres una amenaa. No se li pot parlar de la uni ibrica sense atiar els seus antics odis. Aquests han estat fins ara els fruits de la poltica unitria: aqu, la indiferncia i el total desconeixement dun poble germ; all, la desconfiana i mal apagades rancnies. Desconfiana no del tot injustificada, per molt que ni de lluny somniem de dur-hi les nostres armes. Lany 1793, Frana ens declar la guerra. Portugal sofer immediatament a unir amb els nostres la seva armada i el seu exrcit. Acceptrem loferi ment i signrem el Conveni de Madrid de 15 de juliol. Aix no va impedir que uns anys desprs, el 1807, signssim lomins tractat de Fontainebleau, pel qual es feia bocins aquell petit regne i noms problemticament sen reservava una tercera part a la casa de Bragana. No noms el signrem, sin que tamb, en el seu compliment, envarem Portugal i el redurem a la servitud, sense veure, ai!, que en cenyir-li la cadena estvem forjant la nostra. Lliures del jou de Napole les dues nacions, visqurem en pau i sense barrejar-nos luna amb laltra, fins que a Portugal esclat una guerra de successi entre donya Maria de la Glria, smbol de la llibertat, i don Miquel, que ho era de labsolutisme. Afavorrem dentra da el pretendent Miquel: ens decidrem per Maria noms quan, promoguda aqu una lluita anloga entre donya Isabel i don Carles, comprengurem que del triomf de la filla de Pere IV depenia en gran mesura el de la filla de Ferran VII. Celebrrem aleshores (lany 1834) el fams tractat de la qudruple aliana, dugurem a Portugal els nostres soldats i restabl321

rem Maria al tron. Ens pagaren els portuguesos enviant-nos tropes contra Carles; i all pel 1847, terrem novament en les seves disputes. Anrem juntament amb Frana i Anglater ra a defensar els cartistes dels setembristes, s a dir, els conservadors dels revolucionaris. Intervingurem amb les armes a Portugal els mateixos que havem censurat durament la intervenci francesa del 1823 contra els revolucionaris dEs panya. Comprendr fcilment el lector que aquesta conducta no era la millor per guanyar-nos ni la confiana ni la simpatia del regne ve. Aix, avui, no ho dubtin els meus compatriotes, est Portugal tant o ms allunyat de nosaltres que al segle xvii. No hi fa res que menyspren all la nacionalitat unes poques nimes afligides per la constant decadncia i la flaquesa sense pari de la seva ptria: les seves paraules daba timent i damargor no arriben al cor del poble com els apassionats cants de Toms Ribeiro per la independncia. Sota el principi unitari, no dubto a assegurar-ho, no arribar a ser nostre Portugal sin per la fora; fins i tot sota el de la federaci crec que resultaria difcil persuadir-lo de ser provncia dEspanya. Vet aqu la influncia de la nostra poltica, lobra de lunitarisme.

X. Ineficcia del principi unitari. Les provncies basques En quatre segles, el principi unitari no ha pogut ni tan sols establir per a tots els pobles dEspanya un mateix rgim poltic. All, al Nord, des de les ribes de lEbre fins al mar de Can tbria, sestenen pels dos vessants dels Pirineus tres petites provncies que, juntament amb la de Navarra, contigua a elles per orient, formen un grup de raa i especial histria. Hi
322

habiten els antics bascos, que per causes fins avui desconegudes han conservat la seva fesomia i la seva llengua a travs de tantes i tan diverses gents com han envat la Pennsula. Quin ha estat el seu origen signora: hi ha qui els creu orinds daltres pobles i hi ha qui els creu autctons. La veritat s que el seu idioma s completament diferent dels que es parlen arreu de la conca mediterrnia, i noms per la seva estructura, no per les seves paraules, ofereix alguns punts de contacte amb el que utilitzen en el ms septentrional dEuropa, Lapnia i Finlndia. Sha inferit daqu, no sense motiu, que constitueixen una raa a part, romanalla potser de la que en un principi ocup tota la nostra terra; i ho corroboren per cert les seves faccions i tamb la forma general del seu cap, tan caracterstiques que no s possible confondrels amb cap altre poble. Per aix, en un altre lloc daquest llibre no he dubtat a presentar-los, seguint la classificaci del darwinista Haeckel, com una de les quatre races de lHomo Mediterraneus. Aquests bascos shan distingit sempre per un gran amor a les seves prpies lleis, una cega devoci als seus cabdills i un indmit esperit dindependncia. Foren els ltims a acotar el cap davant els romans, els ms rebels a limperi dels gots, van ser entre els primers a espolsar-se el jou dels rabs, si s que els rabs aconseguiren junyir-los-en, durs i implacables fins i tot amb els cristians de Carlemany, que venien a lluitar contra els musulmans, noms perqu havien gosat de trepitjar sense el seu perms les fronteres de la seva ptria. Com es regiren en lAntiguitat tamb signora: est coberta dombres fins i tot la manera com es governaren durant els primers segles de la reconquesta. El que s es veu dantuvi s que malgrat la seva identitat de raa i llengua foren refractaris a tota idea dunitat poltica. Hem vist els bascos dels Pirineus constituint ells sols el regne de Navarra. Els de la serralada Cantbrica es dividi323

ren molt aviat en tres grups alabesos, guipuscoans i biscans, sense que mai no sestablissin entre ells relacions permanents. s actualment objecte dencesos debats si aquestes tres provncies foren o no desprs de la invasi dels rabs veritables Estats com Navarra i Astries. Jo, personalment, crec que no ho fou ni tan sols Biscaia, que veig durant segles governada per senyors o comtes hereditaris; per s que gaudiren de gran autonomia sota el ceptre de diversos monarques. Es regiren totes pels seus usos i costums, no per les lleis generals dels regnes a qu pertanyeren, i an cadascuna creant un sistema poltic del qual deriven, sense cap dubte, les seves actuals institucions. Entraren definitivament a formar part de la Corona de Castella, Guipscoa lany 1200, laba el 1332 i Biscaia el 1379; i tant abans com desprs daquest fet es mostraren tan geloses dels seus furs, que no reconeixien per senyor ni per rei qui no els jurs solemnement fer-los guardar i guardar-los. Biscaia es feia jurar els seus primer pels comtes i desprs pels reis fins a quatre vegades sota larbre de Gernika, a la vila de Bilbao, a lermita de Larrabezua i a Santa Eufmia de Bermeo, i es desnaturalitzava, s a dir, sapartava de lobedincia al seu sobir, en cas que aquest no els jurs o trenqus el jurament. Un cop incorporades les tres provncies a Castella, creur naturalment el lector que anaren perdent gradualment la seva autonomia. Estic per dir que succe el contrari. En el civil, accept Guipscoa de seguida les lleis del regne. El mateix feu laba, si exceptuen la germandat dAyala, que conserv els seus antics costums, entre ells que el pare pogus sense causa desheretar els fills. Biscaia no admet la llei comuna sin com a dret supletori. En lmbit econmic, administratiu, poltic, les institucions de totes tres, lluny de reduir-se, es regularitza324

ren i adquiriren fora. La creaci dels tres corregidors no va importar gaire. Si no era davant ladministraci de justcia, els corregidors res no valien davant el poder dels diputats i les juntes de provncia, i ni tan sols davant el dels batlles. Els reis, daltra banda, com a recompensa per serveis prestats, sobretot per la defensa i guarda de les fronteres, ompliren dexemp cions i privilegis tan afortunats pobles. Cresqu amb aix la independncia basca; i, cosa singular!, cresqu fins i tot en els temps en qu desapareixien per la fora els furs de Catalunya, Arag i Valncia. En realitat, no han comenat les provncies del nord a perdre una mica de la seva autonomia fins al present segle. Els la volgu arrencar ja Carles IV, per no ho fu. Posteriorment, cregu el Partit Liberal que els la podria prendre desprs de la primera guerra de successi, en qu es prometia vncer-les; per no les venc per les armes, i les lhagu de confirmar en el Conveni de Vergara. Es disminu per primer cop lany 1841, desprs de la revolta de ODonnell a la ciutadella de Pamplona. Aquietades aleshores per segon cop les provncies, perderen el passi foral, ladministraci de justcia i la llibertat de comer. Hagueren de consentir lestabliment de duanes a seus ports i fronteres, el de jutjats de primera instncia als seus caps de partit, el de caps poltics i diputacions de provncia a les seves capitals. Consent encara ms Navarra, i aix mesos abans de laixecament de ODonnell. Vingu a Madrid per prpia iniciativa, i en un veritable pacte amb el govern, soblig a contribuir per una quantitat alada a les despeses generals, a sostenir el seu culte i clero i a donar el seu contingent a lexrcit, si b reservant-se la facultat de presentar-lo en homes o en diners. Recentment, en aquest mateix any en qu escric, desprs duna altra guerra de successi llarga i sagnant, tot i que no tant com la passada, shan redut nova325

ment els furs de les quatre provncies: se les ha equiparades completament a les altres en el pagament de tributs, incls el de sang. Ha desaparegut per aix lautonomia daquells pobles? Per les darreres reformes, ni tan sols no sha redut; no sha fet sin purgar-la dinjustos privilegis que ha respectat durant ms de tres segles el principi unitari i no hauria tolerat el federatiu ni un moment. s essencial en les confederacions que els Estats que les formin contribueixin a les crregues nacionals segons la seva poblaci i riquesa. Les reformes de lany 41 foren sens dubte de ms gravetat i transcendncia, ja que privaven les provncies de la facultat de jutjar i els imposaven governadors de nomenament reial. Amb aix sels atacava ja lautonomia, no amb posar-hi duanes a les costes i fronteres; que el comer, sobretot estranger, hem vist que s tamb essencial en les confederacions que estigui sota la jurisdicci de lEstat. Per aquesta autonomia no ens hem de fer illu sions subsisteix en all que t de fonamental i lgic. Sadministren i es governen encara per si mateixes les provncies basques i la de Navarra. A excepci de la darrera, celebren totes peridicament juntes generals en qu, duna o altra manera, estan representats els seus pobles i es tracten i resolen els ms complexos afers. Elegeixen en aquestes juntes una diputaci foral i la residencien un cop ha complert el seu encrrec. Mitjanant aquests dos poders, imposen i recapten tributs, aixequen emprstits, paguen els interessos del seu deute, lamortitzen i satisfan totes les seves obligacions. Tenen els seus gurdies forals, les seves milcies. Tenen cura dels seus interessos materials i morals: els camins i altres obres pbliques, les muntanyes i els sembrats, el culte i el clero, la beneficncia i lensenyament. Construeixen i mantenen les seves presons. Tot, sense intervenci de lEstat. Mitjanant
326

aprovaci de lEstat, reformen el seu propi fur i fins i tot les lleis generals del regne. En sn testimoni les clebres Ordinacions de Motrico, correcci de la nostra llei municipal del 1870. A Navarra, no hi hagu mai juntes, sin Corts; i aquestes, principalment en el que portem de segle, anaren caient en dess. Per hi ha encara una diputaci foral i provincial formada per set vocals: tres de nomenats per les batllies menors i quatre per les de Pamplona i Estella. I aquesta diputaci conserva encara les facultats de lantiga, i les de lantic Consell pel que fa a ladministraci de productes dels propis, rendes, efectes venals, arbitris i propietats, tant dels pobles com de la provncia. I exerceix sobre els ajuntaments lautoritat que li conferien les velles lleis. La presideix avui el governador, per sense que pugui retallar-li en res aquestes mplies atribucions (Llei de 16 dagost del 1841). Sn encara autnomes aquestes quatre provncies, i viuen fora de lorganitzaci general del regne: perqu es vegi fins on ha arribat la influncia del principi unitari. El notable s que avui els mateixos que el defensen sostenen la convenincia, si no la necessitat daquests furs. No parlem ja dels autors de la revoluci de setembre. Aquests els respectaren fins al punt daprovar les ja esmentades Ordinacions de Motrico i escriure al final de les seves lleis provincial i municipal un article transitori segons el qual en atenci a lorganitzaci especial de les Provncies Basques, reconeguda per la Llei de 25 doc tubre del 1839, sobligaven a escoltar les diputacions forals per resoldre les dificultats que es poguessin produir en lexe cuci dambdues lleis. Ni escoltaren les diputacions ni feren extensives les lleis a les provncies. Entre els conservadors, no puc deixar de citar el senyor Cnovas del Castillo, avui president del Consell de Ministres. En ple Parlament ha dit aquest
327

home pblic que, lluny de pensar-se en labolici dels furs bascos, caldria treballar per anar-los generalitzant, ja que sense cap dubte implicaven un esperit administratiu superior al de les altres provncies, i fins i tot parlant del poder poltic, no ha dubtat a declarar que si el volia nic a Espanya, era perqu aix ho exigia lestat de pertorbaci i el carcter turbulent del nostre poble. (Sessions del Congrs de diputats de 12 i 17 de juliol.) No condemnava la descentralitzaci del poder de manera absoluta, sin aplicada a les nacions propenses encara a la revoluci i la guerra. Predomina aqu encara el principi unitari o el federatiu?

XI.  Ineficcia del principi unitari. Legislaci foral de Biscaia, Navarra, Catalunya i Mallorca. Furs a les mateixes provncies de Castella Per deixem de banda les reflexions i continuem amb la histria del principi unitari. En moltes provncies, en les matei xes Biscaia i Navarra, subsisteixen diferncies ms greus que aquelles que acaben docupar-nos. Ms greus dic, perqu afecten la vida ntima de la societat i la famlia. Em refereixo a les legislacions especials per les quals es regeixen en el civil, a ms de Navarra i Biscaia, Arag, Catalunya i Mallorca. A Biscaia he dit ja que admeten noms com a supletori el dret de Castella. A Navarra, Arag i Mallorca, ni com a supletori laccepten: a manca de lleis forals, es remeten al Codi i al Digest de Justini. A Catalunya supleixen el silenci de les seves institucions municipals per les canniques, el de les canniques per les romanes, les obscuritats de les romanes pels aclariments de les lleis de Partides. Noms en darrer terme es remeten al text dels nostres antics codis. De les nostres mo328

dernes lleis, obliguen a Navarra noms les dictades per les Corts generals del Regne; a Arag, Mallorca i Catalunya, les promulgades amb posterioritat als respectius decrets de nova planta: 3 dabril del 1711, 28 de novembre del 1715 i 16 de gener del 1716. Seran potser lleus les diferncies entre la llei de Castella i els furs daquelles provncies? Tracten en primer lloc sobre el ms substancial del dret: sobre les successions, sobre la constituci i la dissoluci de la societat entre cnjuges, sobre els pactes i contractes referents a ls i alienaci de la terra. Sn algunes, a ms, tan grans, que revelen lexistncia de sistemes jurdics diametralment oposats. La llei de Castella, per exemple, estableix la successi forosa: no permet que el pare per testament disposi en favor destranys sin de la cinquena part dels seus bns, ni el fill sin del ter. Per la de Catalunya, la legtima dels fills sobre els bns dels pares, aix com la dels pares sobre els bns dels fills, s noms la quarta part. Donen encara ms llibertat als pares que no siguin llauradors els usatges de Navarra. El pare que no sigui llaurador pot a Navarra deixar els seus bns a qualsevol sempre que institueixi en la legtima foral els seus fills, s a dir, els traspassi una robada de terra en monts del com i cinc sous febles. El prin cipi de la lliure disposici dels bns, i no el de la successi for osa, determina evidentment la legislaci de Navarra i Catalunya. A Arag i a Biscaia existeix amb ms absolutisme que a Castella la prohibici de testar en favor destranys; per pot el pare, en contra del que a Castella succeeix, deixar els seus bns a un sol dels seus fills. Nhi ha prou per a aix que a Bis caia aparti els altres fills amb terra i arrel, s a dir, els asse nyali una mala parcella de terra, i a Arag els doni cinc sous jaquesos pels bns mobles i cinc pels immobles, o els llegui com a mnim el suficient per alimentar-se. Preval a Castella el
329

principi de la igualtat, i aqu i a Catalunya el de la primogenitura; a Castella el de la divisi, i aqu i a Catalunya el de la indivisi dels patrimonis. Obeint aquests principis, concedeix la legislaci catalana a lhereu la facultat de pagar legtimes en metllic. Notis ara una altra enorme diferncia entre els drets forals i el de Castella. Ni a Arag, ni a Navarra ni a Biscaia el pare succeeix ab intestato el fill que tingui germans. El fill solter pot en les tres provncies disposar dels seus bns en testament preterint el pare. Ab intestato no van els bns als ascendents sin per ra de troncalitat. Pel dret de Castella el pare s successor del fill sense descendents: la troncalitat constitueix excepci, no regla. Aqu, per tant, continua fidel Castella a la tradici de Roma; estan contra ella Arag, Navarra i Biscaia. Sn encara ms grans les diferncies quan es tracta de la constituci de la famlia. Tot i que algunes han desaparegut per les modernes lleis sobre el matrimoni, que han fet extensiva a la mare la potestat del pare sobre els fills, resten vigents daltres que sn gravssimes. La constituci i les condicions que la dot de la dona aporta sn si fa no fa les mateixes en totes les provncies dEspanya. No succeeix el mateix amb la donaci propter nuptias. Tot i ser coneguda a Castella, no t aquesta aqu lorigen ni la importncia que a Catalunya, Arag i Navarra. s en aquestes provncies tan general com poc usada a Castella. La imposa all, si no la llei, el costum a qui es casa amb dona dotada, i fins i tot lobliguen a proporcionar-la quan no la iguali a la dot. A Catalunya, sol ser igual la donaci a la part del fons total que segons els captols matrimonials ha de revertir en la dona per haver mort el marit sense fills. Entre els gots, com entre els antics cntabres, lhome era qui dotava la dona: lhome continua a les provn330

cies aforades, si no dotant-la, augmentant-li els bns de dot. Aix, a Arag i Catalunya es dna el nom descreix, augment, paraula derivada del verb llat excrescerel, a aquesta donaci propter nuptias. Una altra particularitat caracteritza encara ms les provncies de Catalunya i Navarra: els heretaments, aqu a Castella completament desconeguts. En casar-se el fill primognit, acostumen els pares a Catalunya a donar-li els seus bns reservant-se lusdefruit per mentre visquin; i a Catalunya i Navarra solen a ms el fill i la seva futura consort donar-ne els seus als fills que del matrimoni neixin tot substituint-los en cas que aquests morin sense testar o sense descendents. Es dna a un i laltre acte el nom dheretaments, perqu sn irrevocables, com les donacions entre vius, i no tenen, tanmateix, efecte sin desprs de morts els donadors. A Catalunya donen de vegades els pares al fill tot el seu cabal, tant els presents com els futurs; i s la donaci vlida sempre que es reservin la facultat de disposar-ne dalguns per testament. Alguna vegada, els heretaments en favor dels fills que neixin tenen principalment per objecte prevenir els efectes dels segons i els tercers matrimonis; que a tant arriba all el desig dassegurar lordre i fixar el dest de la futura famlia. Els heretaments, en aquest cas, reben la qualificaci de prelatius. Aqu, a Castella, es deixa tot a lacci de la llei; all, a la voluntat dels ciutadans. s all generalment el contracte matrimonial i veritable codi per a les famlies que han de constituir-se. A Arag succeeix el mateix, encara que sense els heretaments. Fixa la llei en aquella noble terra les condicions de la societat conjugal; per les modifica tot sovint el pacte. Celebren els nuvis el de germandat, i per ell fan comuns els seus bns respectius, encara que aquests siguin molt diferents en quantitat i importncia. La germandat es limita algunes vega331

des a determinats bns, daltres a tots, tant els presents com els futurs. Fins i tot sense aquest pacte fan comuns els contraents els bns arrels noms amb declarar que els aporten com a mobles. Si volen, en canvi, que fins i tot els mobles continun sent del cnjuge que els porta, declaren que els aporten com a sitis, o com a herncia prpia, o sota la garantia dels bns del matrimoni. Estipulen de vegades la vidutat universal, renuncia la dona als bns beneficiaris i es priva de certs bns amb dir que sacontenta amb uns altres, fixen la manera de pagar i abonar-se recprocament els deutes que es contreguin durant el matrimoni. No s tampoc estrany, encara que s poc freqent, que facin una mena dheretament prelatiu contra la contingncia dunes segones npcies. Per no s encara aqu on estan ms oposats el fur dArag i el de Castella. Ho estan molt ms en les relacions civils dels dos cnjuges. T aquell per principi la confiana, aquest el recel. Per fur de Castella, ni el marit, ni la dona ni els dos junts no poden alienar els bns de la dot inestimada. Els alienen mitjanant jurament; per en virtut duna prctica abusiva basada no en les lleis, sin en els cnons. Tot i amb aix, en dissoldres el matrimoni ha de percebre la vdua limport de la cosa alienada, si no es prova que sinvert en el seu nic profit. Ni el marit no pot fer donaci a la muller ni la muller al marit. La muller no pot fer-se garant del seu consort. Si ambds esposos contrauen mancomunadament o in solidum un deute, no queda obligada lesposa sin per la part que acrediti que sha emprat en el seu benefici. I no sentn a lefecte emprat en el seu benefici all que saplic a mantenirla o vestir-la. Disposicions totes que revelen en el legislador la ms profunda desconfiana envers el marit. Per fur dArag pot, en canvi, qualsevol dels dos cnjuges alienar i hipotecar amb el vistiplau de laltre tots els seus bns
332

arrels. Pot el marit donar a la dona ad libitum; i la dona al marit tot all que no constitueixi el seu escreix o el seu dot. Fins i tot aix pot donar si li ho permeten els seus dos parents ms propers. Es pot la dona fer garant del marit en tota mena de contractes i fins i tot obligar per a deute del marit els seus bns extradotals. Fins i tot els dotals, previ al consentiment dels dos parents. Es poden concebre legislacions ms oposades que les dArag i Castella? No acaben aqu les diferncies. Per fur de Castella, la dona sense poders del marit no administra altres bns que els parafernals; per fur dArag administra tots els de la societat conjugal sempre que el marit sincapacita o sabsenta sense deixar altre mandatari. Per fur dArag, el marit administra a ms, volent-ho o no la dona, tant els bns parafernals com els dotals. Que diferent s, daltra banda, en els dos furs la potestat del pare sobre els fills! Aqu la ptria potestat s la romana; all, la que dna la natura. Aqu el pare usdefruita sempre els bns adventicis del fill; all, noms quan el mant. Aqu adquireix el fill per al pare; all passa el mateix. Aqu el fill no s amo de la seva persona fins als vint-i-cinc anys; all ls als vint. Les diferncies sn encara ms greus en la dissoluci del matrimoni. Acaba a Castella la societat conjugal a la mort de la muller o del marit. Continua a Arag entre el consort que sobreviu i els hereus del difunt, quan ni lun ni els altres no fan inventari de bns ni cap acte que demostri nim de desferla. Morts la dona o el marit, es procedeix a Castella a la liquidaci social i es reparteix immediatament entre els cridats a percebrel lhaver de qui ja s difunt. Si els fills sn majors dedat, retiren la part de bns que els correspon, i deixen reduda la mare al que li pugui correspondre per beneficiaris o per la quarta marital o a ttol de llegat. A Arag usdefruita el
333

cnjuge supervivent els bns arrels del premort mentre visqui i no contregui segones npcies. Gaudeix fins i tot de lusdefruit dels bns mobles si foren aportats al matrimoni com a arrels. Llei assenyadssima que no exposa com la de Castella les mares a quedar a la merc dels fills. Aquest usdefruit, conegut amb el nom de vidutat, existeix tamb a Navarra. El concedeix la llei noms als infanons; per lha fet extensiu el costum a tots els ciutadans. Afecta tant els bns mobles com els arrels: s universal i absolut. No nhi ha a Biscaia, o si nhi ha s noms per un any i un dia. A Catalunya, en t per dret la dona mentre no se li restitueix la dot i lesponsalici; per testament, amb fora freqncia. Lusdefruit legal pren all el nom de tenuta. No maturar ara en les diferncies sobre la prescripci, tot i que sn moltes, i algunes de greus; passo tot seguit als contractes, fixant-me principalment en lemfiteusi. Lemfiteusi, poc usada a Castella, ha contribut molt en les provncies aforades a la rompuda i al millor conreu de la terra i tamb a laugment de propietaris. A Catalunya, sobretot, est generalitzada i ha tingut un gran desenvolupament jurdic. Sesta bleix, com a Castella, per document pblic; per si el perd el senyor directe, pot en qualsevol moment fer-se reconixer per lemfiteuta obligant-lo a exhibir els ttols que posseeixi. Per aquest reconeixement, al qual es dna el nom de capbrevaci, el senyor directe exerceix amb fruit les seves accions no noms contra qui capbrev, sin tamb contra aquells que dell derivin el seu dret, si no justifiquen la llibertat de la finca. En atorgar-se el contracte, acostuma lemfiteuta, cosa que no succeeix a Castella, a lliurar de present quelcom que sano me na entrada i que s ms o menys segons el valor de la cosa venuda. Limport del llusme, noms quan no es fix en escriptura, es determina per les lleis generals de senyorius i s el
334

2%. Acostuma a ser molt major lestipulat. Pot lemfiteuta, com a Castella, alienar el domini til, que s lnic que s competncia seva, per mitjanant laprovaci i la signatura del senyor directe. Si s ciutad de Barcelona, pot fins i tot donar-lo en emfiteusi i constituir daquesta manera una emfiteusi de segon grau. El mateix poden fer fins al segon i el tercer emfiteuta. I com que aquests emfiteutes, alhora que ho sn per al senyor directe, sn al seu torn senyors directes per a lemfiteuta a qui cediren el seu domini til, prenen el nom de senyors mitjans. Hi pot haver, com he dit, fins a tres se nyors daquesta classe, i cobren tots tres llusme, o per dir millor, sel reparteixen. Les emfiteusis temporals existeixen tamb per dret de Castella; per all, a Catalunya, nhi ha una dun tipus especialssim. Se lanomena establiment a rabassa morta, i per ella es concedeix a lemfiteuta el domini til sobre els primers ceps que planti en la terra objecte del cens. Com que es permet a lemfiteuta fer planons, i daquesta manera sallarga indeterminadament la vida dels ceps, es volgu donar, i fins i tot es dna per molt de temps, carcter de perpetutat a aquesta mena demfiteusi; per ha vingut modernament la jurisprudncia del Suprem Tribunal de justcia a reduir a cinquanta anys la durada del contracte. Els emfiteutes, tanmateix, protesten vivament contra aquesta resoluci; i cal confessar que, si no els donen la ra les lleis, els la dna, si ms no, el costum, noms interromput quan ha tingut un augment gran i rpid el preu de la terra. Sobre aix, escriptures he vist jo, i no una de sola, en qu es qualificava de perptua lemfiteusi, tot i no concedir-se per elles el domini til sin en els primers ceps. No es coneix a Arag aquesta particular emfiteusi, per s lordinria. Rep all el nom de tributaci i treudo, i no deixa de presentar trets caracterstics. Ni el llusme ni la fadiga sn
335

per essncia en el contracte: no es deuen si expressament no sestipulen. Quan no sestipulen, pot lemfiteuta alienar sense prvia llicncia del senyor directe. Les servituds que imposi sobre la finca acaben, tanmateix, amb lemfiteusi, b fineixi per manca de pagament en les pensions, b caduqui per qualsevol altra causa. El senyor directe pot tamb fer-se reconixer per lemfiteuta: lescriptura en qu aix es faci es diu antpoca. Va ms enll el dret de Navarra. All ni tan sols el coms s essencial en el contracte, i fins i tot quan s estipulat, noms li serveix al senyor directe per al cobrament del principal i els rdits venuts, no per quedar-se amb la finca en franc alou. Lemfiteuta pot lliurement dividir lheretat, hipotecar-la, gravar-la amb servituds i alienar-la; i fins i tot alienar-la sense coneixement del senyor si no t aquest per pacte la fadiga i el llusme. Drets que, en realitat, anullen els de lestablidor. Lestrany s que lemfiteusi presenti un carcter especial fins i tot en provncies que es regeixen per les lleis de Castella. A Astries i Galcia principalment se solen donar les terres a foro. Aquest foro s all un contracte semblant al de la rabassa morta. s tamb una emfiteusi temporal en el seu origen, que primerament el costum i desprs linters del conreador han anat convertint en perptua. Satorgava generalment per la vida de tres reis i vint-i-nou anys ms, termini sempre llarg. Venut el termini, el titular del foro continuava habitualment a la finca, tant perqu amb el transcurs de tant de temps la creia seva, com perqu el propietari, si la reivindicava, nhavia de pagar les millores, i aquestes constituen tot el valor de lheretat. Vingueren dies en qu augment considerablement el preu de la terra, i aleshores tamb els propietaris exigiren el compliment del contracte. Nasqueren aqu plets, odis, desordres; tant que es va fer necessria la intervenci del Consell
336

de Castella. Dubts el Consell, es decid dantuvi per una mena de statu quo, disposant en intimaci de 10 de maig del 1763 que no es dons curs a cap demanda dels senyors directes sobre renovaci de contractes fins que no estigus definitivament resolta la qesti de la perpetutat o temporalitat dels foros. Aquesta resoluci no ha arribat encara, la intimaci continua en vigor, i els foros, si no de dret, si ms no de fet sn perpetus. Tan perpetus, que les lleis desamortitzadores han declarat redimibles, alhora que els altres censos, els constituts per mans mortes, i el 1873 unes Corts Constituents no dubtaren a generalitzar el benefici. Estaria ja decidida la qesti si la dictadura del general Serrano no hagus derogat, amb el pretext de corregir-lo, lacord daquelles Corts. El foro, tant a Astries com a Galcia, presenta dos trets caracterstics. El propietari ha concedit all sovint el domini til de ms o menys considerables fons, no a un, sin a molts llauradors, deixant-los el crrec de repartir-sels a sorts. Aquests coemfiteutes, si sem permet el terme, nhan nomenat un com a majoral perqu sentengui amb el propietari. Alguns han prets que no noms el majoral, sin cadascun dels emfiteutes, sn solidriament responsables de les crregues emfitutiques; per han decidit els tribunals que noms ho siguin quan aix shagi estipulat en constituir-se el foro. Lemfiteuta t, daltra banda, com el de Barcelona, el dret a fer una segona emfiteusi. No per aix, tanmateix, emfiteutes i sotsemfiteutes gaudeixen com els senyors mitjans de la capital de Catalunya la facultat de participar del llusme ni daltra avantatge que no sigui el del cnon. Cert s que, segons certs autors, ni lemfiteuta no pot exigir llusme. Crec que ja deu estar convenut el lector de com sn de profundes les diferncies que separen aquests furs de les lleis de Castella. Podria multiplicar els exemples fixant-me en ins337

titucions de no menys importncia. Crec que nhi ha prou amb els que he addut. Noms dir, abans de concloure, que, fins i tot dins les provncies aforades, a la varietat de lleis cal afegir la de costums; i que en els mateixos pobles de Castella no sn els foros les niques excepcions del dret com. Encara subsisteix en molts el fur de troncalitat, general a Navarra, Arag i Biscaia; encara es conserven a Extremadura vestigis dels antics girs pels quals el propietari gaudia, a mitges amb els seus convens, de les seves extenses deveses; encara existeix una veritable comunitat, ja de pastures, ja de monts, en comarques com les de Coca, Uncala i Pinares. I qu!, podem, potser, jo ni ning pretendre que coneguem les innombrables variacions que ha anat introduint en el dret escrit el consuetudinari? En el present segle sha intentat de refondre tots aquests furs i usatges dEspanya en un sol Codi. El Codi est escrit i fins i tot imprs; per no discutit ni promulgat. Suscit tan bon punt vei la llum serioses reclamacions i enrgiques protestes; i en vint-i-cinc anys no hi ha hagut cap govern que shagi atrevit a sotmetrel ntegre a les Corts. El problema s indubtablement complex i la soluci difcil, per, ho hauria estat ms sota el principi federatiu? Sota aquest principi, cada provncia hauria pogut reformar lliurement el seu fur, i avui, sens dubte, tindrien major afinitat de la que hem vist tan heterognies i fins i tot oposades lleis. Sota el principi unitari, ni el poder central ha acomodat ni les provncies han pogut acomodar els furs al progrs dels temps: shan estancat, per dirho aix, les legislacions particulars i noms la general ha pres part del moviment jurdic dEuropa. Aix, en comptes de minvar, ha crescut la distncia que les separava. Ha guanyat per aix el dret de Castella? Malgrat la seva llibertat i els seus innegables avenos, continuar sent un caos. Se segueix el
338

nefast esquema desmenar-lo a peces i corregir no poques vegades per meres lleis de procediment les substantives: augmenten els codis castellans en confusi i la porten als altres codis, subordinats, com sha dit, des de fa molt de temps a les lleis generals que aqu anem dictant. Estat ms gran de pertorbaci no s que nhi hagi en cap altre poble. Vet aqu els ptims fruits del principi unitari.

XII.  Ineficcia del sistema unitari. Diversitat de llenges, de costums, de pesos i mesures Subsisteix a Espanya no noms la diversitat de lleis, sin tamb la de les llenges. Es parla encara en gallec, en bable, en basc, en catal, en mallorqu, en valenci. Tenen aquestes llen ges, a excepci de la basca, el mateix origen que la de Castella; i cap, tanmateix, no ha caigut en dess. Lluny desborrarse, passen des de fa anys per una mena de renaixement. Eren ahir vulgars i avui prenen el carcter de literries. Sescriuen ara en totes aquestes llenges, principalment en les llatines, poesies brillants despecial ndole i tendncia, en les quals predomina per damunt de tots els sentiments el de lantiga ptria. Es desenterren els cants i dhuc els llibres en prosa que en elles composaren homes daltres segles; i tan bon punt sn publicats, sn llegits i devorats. En catal fins i tot sescriuen i es posen en escena comdies i drames de no escs mrit. Restaur Barcelona els jocs florals de lEdat Mitjana, i els celebr cada any amb ms brillantor i pompa. Seguiren aviat lexemple les altres ciutats de Catalunya; desprs, Valncia i Mallorca; i una mica ms tard els pobles a loccident del mar de Cantbria. Despert cadascun daquests pobles a travs daquestes festes lamor a la seva literatura i la seva llengua,
339

el record de les seves passades glries i el respecte per les seves institucions daltres temps. Daqu el singular i inesperat moviment literari de totes aquelles provncies, suscitat, notis b, no pels que ens declarem federals, sin per aquells que es proclamen unitaris i conservadors. Que tan estrany i de tan escasses forces s aqu lunitarisme, que no noms no s capa de destruir les diferncies que separen els nombrosos elements de la nostra nacionalitat, sin que tamb, contra el seu objecte i fi, les mant i les fomenta. No parlar ara dels costums. La seva varietat s infinita. Canvien de provncia a provncia i fins i tot de poble a poble. Els de ciutat solen ser diferents dels del camp; els de la muntanya dels de la vall. Difereixen sobretot aquelles que sob serven en els tres grans moments de la vida: el naixement, el matrimoni i la mort. Sn a tot arreu diversos els vestits, diversos els jocs i les festes, diverses les afeccions i les preocupacions religioses. Cada comarca t el seu Crist i la seva Mare de Du, i en cadascuna sels dna diferent culte. Les extravagncies sn en aquest punt innombrables: lEsglsia, que hi troba el seu profit, si no les estimula, les tolera. Costums podria descriure, tant religiosos com civils, que serien per a molts dels meus lectors causa dadmiraci i fins i tot des cn dol. Les ometo perqu no s la meva intenci retardar amb digressions la conclusi daquest llibre, i la varietat s aqu evident per a qualsevol que pugui, senzillament, comparar els costums del seu poble amb els dels pobles del voltant. Continua la varietat malgrat lunitarisme de lEsglsia i lEstat. Per, qu t aix destrany quan continua en els instruments de canvi, essencialment subjectes a lacci del poder central fins i tot sota el principi federatiu? En alguna provncia es conserven encara restes dantics sistemes monetaris. Nhi ha on no sadmeten, a lhora que escric, les peces de
340

coure de cinc i deu cntims de pesseta. La pesseta s avui la unitat legal; per nhi ha que compten per rals, daltres per escuts, daltres per pesos. En la que fou Corona dArag es compta encara per lliures, sous i diners, moneda purament imaginria. En aix, tanmateix, s lluny de regnar la varietat que en els pesos i mesures. No sn iguals ni tan sols en les provncies regides per la llei comuna. La vara de Madrid s ms gran que la de Burgos; ms gran que la de Burgos i ms petita que la de Madrid, la dAlbacete, que s la utilitzada a Toledo, Segvia i Logronyo. La dAlacant no s la de Burgos, ni la dAlbacete, ni la de Madrid: la de Madrid regeix a la Corunya. En algunes de les provncies aforades, Catalunya i Mallorca, no s ja la vara, sin la cana o la mitja cana la unitat mtrica. No diguem ja de les mesures agrries. Mesuren la terra per faneques a laba, Albacete, Almeria, vila, Canries, Castell, Guadalajara, Guipscoa, Huelva, Osca, Jaca, Madrid, Mlaga, Mrcia, Pamplona, Sevilla, Sria, Terol, Toledo i Zamora; per jornals a Alacant i Lleida; per quarterades, a les illes Balears; per mujades a Barcelona; per faneques i aranzadas a Crdova; per ferradas arreu de Galcia; per vessanes a Girona; per eminas a Lle; per fanecades a Logronyo; per dies de bous a Oviedo; per obradas a Palncia, Valladolid i Segvia; per canyes del rei a Tarragona; per cafissades i negades a Valncia; per peonades a Biscaia; per cuartales a Saragossa. I no es pensi ning que la diferncia sigui ms en els noms que en les mesures: el cuartal de Saragossa equival a 2 rees amb 38 centirees, i la quarterada de les Balears a ms de 71. Fins i tot la faneca s lluny de ser la mateixa en les moltes provncies que lhan adoptat per unitat agrria. Hi ha faneques superficials, faneques del marc reial, faneques del marc de Madrid, faneques de terra, faneques de puny. I fins i
341

tot entre les duna mateixa espcie hi ha enormes distncies. La faneca superficial dlaba, per exemple, s noms de 25 rees i 10 centirees; la dAlbacete, de ms de 70. La del marc reial dAlmeria val 64 rees, 39 centirees; la de Mrcia, 67,07. I observis b que, de totes les mesures que he esmentat, no nhi ha dues dexactament iguals. Tota Galcia, com hem vist, compta per ferrados. El ferrado s a Orense de 6 rees 28 centirees; a Pontevedra, de 6,29; a Lugo, de 4,36; a la Corunya, de 6,39. I qu podem dir de les mesures de capacitat, ja per a lquids, ja per a grans? Molts pobles en tenen una per al vi i una altra per a loli. Nhi ha que prenen per unitat la cntara; daltres la mitja cntara; daltres larrova; daltres la mitja arrova; daltres la quarta, com a les illes Balears; daltres el mig quart com a Cceres; daltres el barral, com a Barcelona; daltres el cntir com Alacant, Castell, Valncia, Lleida i Saragossa; daltres el mig cntir, com Terol, Zamora i Salamanca; daltres la mitja azumbre, com Guipscoa i Biscaia; daltres el mallal, com Girona; daltres el cuartillo, com Lugo; daltres el mig caano, com Pontevedra; daltres larmina, com Tarragona. Mesures tamb de capacitat diferent fins i tot portant el mateix nom i sent de la mateixa classe. El cntir o arrova de vi, per exemple, s a Burgos de 16 litres 13 centilitres; a la Corunya, de 15,96; a Oviedo de 18,41; a Sevilla, de 15,66; a Santa Cruz de Tenerife, de 5,08; a la ciutat de Las Palmas, de 5,34. T larmina a Tarragona fins a 34 litres 66 centilitres; el barral de Barcelona, 30,35, i el cntir dAlacant noms 11,55; la quarta de les Balears, 075; la mitja azumbre de Biscaia, 1 amb 11. El mateix succeeix amb les mesures per a rids. Pel que fa als pesos, la lliura s la unitat general a Espanya. Per no s tampoc la mateixa a totes les provncies: 460
342

grams t la de Burgos; 458 la dAlbacete; 533 la dAlacant; 407 la de Palma; 400 la de Barcelona, Girona i Tarragona; 401 la de Lleida; 456 la de Cceres; 358 la de Castell de la Plana; 351 la dOsca; 573 la de Lugo; 574 la dOrense; 575 la de la Corunya; 579 la de Pontevedra; 492 la de Guipscoa; 488 la de Biscaia; 372 la de Pamplona; 367 la de Terol; 355 la de Valncia; 350, finalment, la de Saragossa. Mhe aturat a exposar a ulls del lector aquesta inconcebible anarquia perqu es vegi un cop ms fins on arriba per assolir la unitat la insuficincia del principi unitari. Noms a mitjan aquest segle sha pensat seriosament a posar ordre en un afer de tanta importncia establint el sistema mtric decimal a tota la Pennsula; i encara s hora que shagi aconseguit que algun poble abandoni els seus antics pesos i mesures. El nou sistema no ha pogut encara sortir de les regions oficials. I s ms: no s encara obligatori ni per a la indstria ni per al comer. Segur que shauria fet alguna cosa ms sota el principi federatiu. Hem vist en un altre captol que rpidament arribaren per la federaci a la uniformitat de peses, mesures i moneda els grecs que abans de lera cristiana habitaven al Pelopons: els pobles dAmrica del Nord, tan bon punt es confederaren, donaren al poder central la facultat de regular el valor de la moneda i dictar la norma per a les mesures i els pesos. No ha aconseguit encara el poder central de reduir a la unitat les dels diferents Estats; per el 1827 adopt ja com a sistema general de pesos la lliura anglesa de dotze unces amb les seves divisions i els seus mltiples, des dun cntim de gra fins a vint-i-cinc lliures. Aplic tot seguit el sistema a la casa de la moneda i les duanes; i el segueixen avui Estats sencers, que lhan anat successivament adoptant. Descuid el de les mesures, i per aquest motiu Nova York cre un sistema propi. Les
343

reformes dels pesos i les mesures he dit ja en una altra ocasi que sn sempre difcils i lentes; cap confessar que en cap poble no han estat ni tan lentes ni tan tardanes com a Espanya. Sota el principi federal, no noms s probable que shagus intentat abans i amb resultats ms rpids; s ms que probable que si el poder central ho hagus negligit, alguna o algunes de les nostres provncies, com Nova York, haguessin suplert la mancana adoptant el sistema que haguessin trobat ms dacord amb la cincia o amb els seus costums. Hauria cessat si ms no lescndol danar canviant les peses i les mesures de poble a poble.

XIII. En qu sha establert fins ara la unitat De la mateixa manera que he exposat fins ara el que no ha pogut realitzar el principi unitari, he de dir ara all que s ha aconseguit. Tenim des de fa molts anys per a tots els espanyols un sol dret penal, un mateix codi de comer i lleis uniformes denjudiciament. Tamb en el civil, a tots els espanyols obliguen, com hem vist, els decrets que les Corts van expedint, encara que modifiquin en poc o en molt els furs de les provncies. Arreu dEspanya regeix una mateixa llei daiges i una mateixa llei hipotecria. Lorganitzaci dels tribunals s tamb la mateixa per a tot el regne. Est centralitzada la fe pblica. En lmbit administratiu, sn fora de la unitat noms les Provncies Basques i Navarra; en el poltic, cap. Bona o dolenta, hi ha una sola Constituci per a tots els nostres pobles. No conserven els bascos sin escasses restes del seu antic poder poltic.
344

La unitat monetria no trigar, finalment, a ser un fet. Totes les provncies tenen per llengua oficial la castellana. No parlo de la unitat religiosa, perqu aquesta es fu i es conserv a sang i foc, i lhan destruda recentment el dubte en els esperits i la tolerncia en les lleis.

XIV.  Efectes de la unitat poltica i administrativa. Provncies basques El que ens ha dut la unitat poltica de la manera com sha realitzat, ja ho hem vist. Per haver-la formada contra la tendncia i les tradicions dels nostres pobles, ens ha portat al ms gran desordre a qu pugui arribar cap naci del mn: a la impossibilitat de constituir res com no hagi estat el despotisme, a vaivens poltics i a perptua guerra; a la divisi i la dissoluci dels partits; a la poltica del bergantatge; a la im moralitat, al caos. En el terreny administratiu no ha produt la unitat millors resultats. Deixo de banda els mals que ha ocasionat a lad mi nistraci mateixa i que tinc descrits en un altre pargraf. La unitat administrativa ha matat lespontanetat i afeblit lener gia tant de les provncies com dels municipis. Condemnats les unes i els altres a viure a lombra de lEstat, a implorar lauto rit zaci del govern fins i tot per a la satisfacci dels seus exclusius interessos, a esperar del poder central millores que haurien pogut i hagut dobtenir per la seva prpia iniciativa, han caigut, qui ms, qui menys, en una inrcia gens favorable als progressos de la ptria. Noms les grans ciutats han evitat la caiguda, i fins i tot aquestes, cohibits a cada pas els seus esforos, no han pogut avanar gaire cap all on les movia la seva noble ambici i el seu desig.
345

Vegis, en canvi, quina ha estat la sort de les provncies que han conservat la seva autonomia. Deixem de moment de banda la de Navarra. Les provncies basques, de sl ingrat com no sigui pels minerals que amaga, estan conreades fins als seus cims i, a cpia de treball, donen cada any dues collites. Tenen la propietat ben distribuda, els termes formats, la poblaci disseminada pels camps, la terra coberta darbres i esquitxada de masos. Sn ben lluny de presentar ni en els paratges ni en els poblats laspecte trist i pobre de les de Castella. Coneixen el treball a jornal en la indstria; poc en lagricultura. En lagricultura, el supleixen pel mutu auxili de braos que es presten les seves ben organitzades famlies. Els arrendaments sn all per temps indefinit; i desprs de cert nombre danys pot larrendatari en alguns punts fins i tot guanyar el domini til de la hisenda que conrea. Captaires, a penes sen toleren: es recull a les cases de beneficncia tan lorfe com el desvalgut que, inepte per al treball, ha caigut en la misria. Si es prescindeix dalgunes ciutats, sn aquelles provncies ms aviat pobres que no pas riques; per, feineres i sbries com sn, gaudeixen dun benestar que no tenen altres de ms afavorides per la natura. No tenen de superfcie les Provncies Basques i Navarra sin 17.482 quilmetres quadrats. Lany 1869 comptaven ja amb 2.462 quilmetres lineals de carretera. Parlo noms dels camins provincials i venals. Tenien les altres provncies en vies duna i altra classe 3.127 quilmetres. Hi havia carreteres per ms de les tres quartes parts daquesta xifra noms en el pas dels bascos. Vagis ara a veure all lestat de tots els camins, inclosos els nacionals. Es reparen contnuament i sels mant, amb escassa despesa, perfectament conservats. Aqu, gastant molt ms, a les mateixes portes de Madrid estan les carreteres descalades i plenes de sots. Ah!, el viatger
346

que va a Frana per Castella no necessita que ning no li digui on comencen les Provncies. Si la vegetaci no li ho diu, ho faran els camins. s innegable que si bascos i navarresos han pogut fer aquestes meravelles, ha estat en part pel fet que no contribuen com els altres pobles a les crregues de lEstat. Que no s aquesta lnica i principal causa del fenomen ens ho diuen, tanmateix, els fets. Bascos i navarresos han estat en totes les nostres lluites amb Frana lavantguarda de la ptria. Per a tota guerra nacional han alat armes i gent; i fins i tot per a les civils no han escassejat els sacrificis. Nhan promogut i sostingut dues en el que portem de segle, suficients per extenuar les forces de pobles ms afortunats; i no per aix han deixat dobrir nous camins. Construeixen, daltra banda, noms carreteres? Fa anys que aqu, a la resta dEspanya, intentem daixecar noves presons per tal desborrar-ne de la fa de la terra les que sn per a nosaltres una veritable marca dignomnia. Mentre nosaltres ens ho pensem, els bascos ja han edificat la pres cellular de Vitria. Si bascos i navarresos no contribuen a ms a les crregues generals, es pagaven gaireb tots els serveis improductius, com sha vist en un altre captol. I en tots per cert presentaven el mateix progrs. Es creu que aquell s un pas endarrerit, per injustament. All nasqu la primera societat econmica. All es fund el primer collegi important, el seminari de Vergara. All, a lombra de la llibertat densenya ment. All sesta bl la primera granja dagricultura independent de lEs tat. Dall rebrem, en les Ordinacions de Bilbao, el nostre primer Codi de Comer. No est molt difosa la instrucci per Guipscoa ni per Biscaia; per s per laba, on es calcula que sap llegir i escriure el 55% de la poblaci. Lany
347

1867, laba tenia ja 305 escoles pbliques de primeres lletres i 23 de privades: era en aix la tercera provncia dEs panya, i arrib ms tard a ser la primera. Navarra comptava el mateix any amb 637 escoles pbliques i 25 de privades. Avantatjava a Biscaia i Guipscoa, per estava molt per sota dlaba, atesa la seva poblaci i territori ms grans. laba contenia aleshores en 3.121 quilmetres quadrats de superfcie noms 93.934 habitants; Navarra, en 10.478, fins a 299.654. Cada provncia mant a ms el seu institut; i algunes, gaireb totes, escoles especials de nutica, lagricultura, de cincies, darts. Recordi el lector que es paguen a ms aquelles provncies i mantenen en brillant estat la beneficncia; paguen la seva gurdia foral, que tant els serveix per a lordre de les ciutats com per a la seguretat dels camins i dels camps; retribueixen el clero i satisfan les necessitats del culte; premien i fins i tot pensionen aquells que quedaren intils i les famlies daquells que moriren en defensa de la ptria; tenien cura no fa encara quaranta anys dels seus tribunals; satisfan, per fi, religiosament els interessos del seu deute, gens escassos en proporci als seus pressupostos. Cobreixen aquestes i moltes altres atencions amb quantitats petites, i estan organitzades amb tanta senzillesa i economia, que no arriben a invertir ni de bon tros en despeses generals i dadministraci el 10% dels seus ingressos. Des de qualsevol punt de vista que hom les consideri, sn, a Espanya, aquelles provncies, principalment les Basques, una veritable excepci. Ho reconeixen a primer cop dull els estrangers que visiten la Pennsula, i ens veiem obligats a reconixer-ho, mal que ens pesi, tots els espa nyols que posem el peu en aquelles muntanyes agrestes i aquelles valls feraces. No noms shi veu una administraci
348

diferent de la de Castella, sin que shi descobreixen millors hbits i millor context per a la societat i la famlia. Per lestadstica criminal, Guipscoa resulta ser la ms morigerada de les nostres provncies. La segueixen de prop pel que fa a moralitat laba i Biscaia. Lany 1867, Guipscoa tenia en els nostres presidis noms 56 confinats; laba, 64; Biscaia, 67. No hi havia cap altra provncia que en tingus en menor nombre. I, notis b, la criminalitat va all en descens. El 1858 tenien les tres provncies ms presidiaris que el 1867. S que la moralitat dels pobles no depn exclusivament ni principalment de les formes administratives i poltiques; qui, per, negar que contribueixin a mantenir-la i enfortir-la la bona administraci i el bon govern? Lactual president del Consell de ministres veu, com abans sha vist, en el rgim basc com una norma per anar modificant el de les altres provncies; nosaltres, els federals, som lluny de portar les coses a lextrem i prendrel com a model. Volem lautonomia de totes les provncies i les volem totes amb llibertat per organitzar-se tal com els aconselli la ra i les especials condicions de la seva vida. Som federals precisament perqu entenem que les diverses condicions de vida de cada provncia exigeixen no la uniformitat, sin la varietat dinstitucions provincials; i no ens atrevirem ni tan sols a proposar per a lorganitzaci de les altres provncies el rgim de les basques. Estic, a ms, convenut que el dia que les provncies basques adquirissin el ple dret de modificar els seus furs, els purgarien dels vicis que els enlletgeixen i acomodar-los millor als principis davui dia. La diversitat de condicions de vida exigeix en els pobles diversitat dinstitucions; per no partir daquesta idea, el rgim unitari s a Espanya, com arreu, pertorbador i tirnic.
349

XV.  Lmits que hauria de tenir lautonomia de les provncies i la dels municipis. Qui ha de fixar-los. Resposta a diversos arguments fets a Espanya contra la federaci Per, no t lmit, sem preguntar, lautonomia de les provncies? Si en t, qui lha de fixar? Abans de sortir de la unitat administrativa i poltica, conv aclarir aquest punt. Tot i a risc de repetir-me i avanar idees, respondr clarament i categrica, com si ni de passada no hagus tocat aques tes qestions. Aix crec que ho exigeixen recents fets. La idea de la federaci s per a alguns tan nova i tan poc intelli gible, que s necessari aclarir-la i explicar-la. Dins els seus respectius interessos, he dit ja que els pobles, les provncies i les nacions sn complets i igualment autnoms. En larranjament i ornament duna ciutat, per exemple, ning no mana sin la ciutat mateixa. A ella correspon exclusivament obrir carrers i places, donar el perms per a cada edifici que es construeixi i dictar en tota mena dobres les regles que exigeixi la seguretat i la higiene; a ella establir mercats i llotges per al comer i, cas de ser martima, tenir ports on recollir les naus i molls que facilitin la crrega i la descrrega; a ella labastament i distribuci daiges, les fonts i els abeuradors, les squies per al rec; a ella disposar passejos i arbredes i regular les festes i els espectacles; a ella organitzar la beneficncia i la justcia, i facilitar els mitjans densenyament; a ella crear tots els serveis que reclami la salubritat dels habitants; a ella garantir la pau per la fora pblica; a ella determinar les seves despeses i recaptar tributs per cobrir-los. Com i a ttol de qu pot ning immiscir-se en aquests ni altres molts actes que constitueixen la vida interior dun poble? Per omplir tots aquests objectes necessita la ciutat evidentment una administraci i un govern: aquest govern i aquesta admi350

nistraci sn encara exclusivament seus. Com podria ser duna altra manera, si sn el seu Estat, el seu organisme? s aix per a mi tan obvi que ni tan sols no permet el dubte. El mateix succeeix amb la provncia. En larranjament de tots els interessos que exclusivament li pertoquen, qui ha de manar tampoc sin la provncia mateixa? Es tracta, per exemple, de camins i canals que ha sufragat i sufraga i neixen i moren al seu territori, destabliments de beneficncia o densenyament que ha aixecat amb els seus cabals en profit dels seus pobles, de paratges o altres bns que formen part del seu patrimoni, de milcies que organitza i retribueix perqu guardin les carreteres i els camps, de tribunals que sn competents en alada sobre els afers entre ciutadans de diferents municipis, de biblioteques, de museus, dexposicions, de recompenses, de premis que crea per al foment de les arts i les lletres, dels seus pressupostos de despeses i ingressos, i de la seva administraci i el seu govern: s tamb clar com la llum del dia que ella, i noms ella, pot tenir m en tots aquests assumptes. No hi pot entrar cap poble, ja que a cap en especial no pertanyen; no pot tampoc la naci tocar-los, perqu pertanyen especialment a la provncia. La naci s al seu torn illimitadament autnoma dins els interessos que li sn propis. Ho sn, per exemple, els rius que des de molt allunyades fonts corren a precipitar-se a la Mediterrnia o a lOce; els camins que enllacen els extrems de la Pennsula; els correus i els telgrafs que sestenen com una xarxa per tot el seu territori; els drets i propietats que posseeix, muntanyes, mines, fortificacions, fbriques, edificis; lordre i la pau generals, i per tant lexrcit i la marina; la na vegaci i el comer, i com a conseqncia, les duanes; els seus tribunals, les seves universitats i les seves relacions amb els altres pobles; la seva hisenda, la seva administraci, el seu
351

govern. Qui vindr tampoc en aix a dictar-li lleis? Qui les hi ha de poder imposar? Federal o unitari, cap lector no negar segurament a la naci aquesta autonomia absoluta. La hi reconeixen sense excepci tots els partits i totes les escoles. Sn tanmateix molts els que, bo i concedir-la a la naci, la neguen a la provncia i al municipi. Em podr explicar alg el motiu de tan estranya inconseqncia? El poble t, com lindividu, una vida interior i una vida de relaci amb els altres pobles. Aquesta vida de relaci s la que ha donat naixement a la provncia. La provncia t al seu torn una vida interior i una vida de relaci amb els altres grups de la seva mateixa classe. Aquesta vida de relaci ha produt les nacions. La naci t tamb una vida interior i una vida de relaci amb les nacions estrangeres. Aquesta vida de relaci no ha engendrat encara cap altra collectivitat major governada per altres poders; per s indubtable que lengendrar algun dia. Ara com ara la regeix, com he dit, una mena de poder invisible que es manifesta sobretot a travs dun dret de gents en part consuetudinari i en part escrit. Si dem aquest poder es converts en tangible i fos fill de la ra, s indubtable que continuarem tots afirmant lautonomia absoluta de la naci dins els interessos exclusivament nacionals. Les condicions dels tres grups sn, com es veu, les mateixes: s lgic reconixer la naci autnoma en la seva vida interior i no reconixer en la seva vida interior autnoms el poble i la provncia? Sacostuma actualment a donar de la naci una idea veritablement fantasiosa. Partint del fet que la realitat s ms gran en el gnere que en lespcie, i en lespcie que en lin dividu, per tal com lindividu mor, les espcies desapareixen i el gnere subsisteix i resta, es concedeix a la naci major substantivitat (si sem disculpa la paraula) que a la provncia
352

i al municipi. Daquests dos grups fins i tot sarriba a negar que tinguin facultats prpies, s a dir, facultats que la naci no els atorgui. No crec necessari aturar-me a refutar aquesta idea absurda que desmenteixen alhora la ra i la histria. Entre els homes que aix pensen, nhi ha en primer lloc, i no pocs, que contradiuen les seves doctrines reconeixent en lindividu drets fins a tal punt substantius que els qualifiquen dinalienables, imprescriptibles, anteriors i superiors a les lleis. Tots, daltra banda, vulguin o no vulguin, han de confessar que, entre la naci, la provncia i el poble, la naci s el grup ms inestable i moveds i el poble el que sobreviu a les mudances dels imperis i a les revolucions dels homes. No s fcil que el ciutad canvi de ptria si pren per ptria el poble; per facilssim si pren la naci per ptria. Recordi si no el lector els canvis de ptria que shan produt per a milions de persones a Amrica noms des de la independncia dels Estats Units, a Europa noms des del repartiment de Polnia. Les nacions sn les que sagreguen o es disgreguen per una multitud de causes, els pobles els que romanen inalterables; les nacions les que mai no assoleixen la unitat a la qual aspiren, els pobles els que la tenen des del seu origen. Si hagus de decidir-me per la doctrina que combato o la contrria, em decidiria sense dubtar per aquella que conceds ms substantivitat al poble. Per ja ho sap el lector: reconec igual substantivitat a la naci, a la provncia i al poble: per aix, i noms per aix, vull substituir amb el principi federal el principi unitari. Qu sn, daltra banda, el gnere i lespcie sin meres abstraccions per classificar les idees i els ssers segons reunei xin en com major o menor nombre de trets caracterstics? Tenen tan poc de real i absolut, que pot cadasc descompon drels i forjar-ne daltres senzillament agafant un altre punt
353

de vista per a la classificaci. Quants gneres i quantes espcies no shan compost i descompost, per exemple, dins de la sola famlia humana. Els mateixos gnere i espcie no solen ser-ho sin relativament. Amb relaci a un punt ms alt de lescala, lespcie s gnere. I que aquest es pretengui atribuir ms realitat que a lindividu! Seguint aquesta doctrina fins a les seves ltimes conseqncies, el ms real seria lsser, labstracci de les abstraccions, el gnere mxim, el continent universal del qual a penes ens podem formar una idea pel ms gran esfor de lenteniment. s aix admissible? Vull suposar per un moment que fos certa la teoria. Restaria encara per demostrar que all ms real, noms pel fet de ser-ho, t dret a governar all menys real; demostraci que certament no es podria trobar ni en la natura ni en la historia. De fet, la histria ens ensenya precisament el contrari: o pobles regits i dominats per individualitats enrgiques, o pobles la constituci dels quals es fonamenta en la llibertat i la personalitat del ciutad; tots els progressos de la humanitat deguts a la poderosa ra i a la iniciativa dun sol home. Per deixem-nos de nebulositats i anem al prctic. Qu s, al capdavall, un poble? Un conjunt de famlies. Qu la provncia? Un conjunt de pobles. Qu la naci? Un conjunt de provncies. Ha format i sost principalment aquests tres grups la comunitat dinteressos ja materials, ja morals, ja socials, ja poltics. Els interessos del municipi mantenen reunits els individus; els de la provncia, els pobles; els de la naci, les provncies. Alg ho pot dubtar? Suposis per un instant que no hi hagi aquests tres ordres dinteressos, i no es comprendr segurament per qu existeixen ni pobles, ni provncies, ni nacions. Aquests tres ordres dinteressos, reals i diferents els uns dels altres, corresponen exactament als tres grups. Desprs, cada grup t igualment determinades pel seu respectiu ordre
354

dinteressos la seva llibertat i la seva rbita. Desprs cadascun s dins daquest ordre igualment autnom, sense que de cap dels altres no rebi lmits la seva autonomia. Es dir potser que daquesta manera queden esparsos i sense enlla els tres grups. Per, com han de quedar esparsos si el poble, autnom en la seva vida interior, forma, per la seva vida de relaci, part de lEstat? All que separen uns interessos ho uneixen uns altres sense violncia; i avancen per aquest sistema els tres grups ordenadament i independent. Com que lindividu s avui alhora rei a casa seva, ciutad al seu poble, el poble s al seu torn, si sem permet lexpressi, rei al seu terme, ciutad a la seva provncia, i la provncia al seu torn, en el seu territori reina, en la naci ciutadana. De tota manera, es replicar, hi ha aqu un lmit que separa lautonomia i lheteronomia de cadascun dels tres grups: qui ha de fixar-lo? Ve, repeteixo, determinat per la mateixa naturalesa dels tres ordres dinteressos; per admeto que alg ha de fixar-lo. Qui hagi de ser aquest, no s per a mi dubts. Com he dit en el llibre anterior, el poble ha estat i ha hagut de ser a tot arreu la primera societat poltica. Per necessitats que no ha pogut satisfer per si mateix sha reunit amb altres pobles i ha creat amb ells un poder com, rgan i regulador dels comuns interessos. Qui havia de fixar naturalment lextensi i les condicions daquest poder sin els pobles associats? La collectivitat, fruit daquest moviment, constitu tot duna una naci, no una provncia; que es dna a les nacions el nom de provncies noms quan unides al seu torn arriben a formar, per dir-ho aix, una naci de segon grau, i si continuo anomenant-les provncies s per entendrens millor. Hi hagu petites nacions, i aquestes, per motius anlegs, suniren amb el temps i crearen o consentiren un altre poder que fos tamb regulador i rgan dels interessos comuns.
355

Daquest nou poder, qui havia de fixar tampoc lextensi i les condicions sin les mateixes provncies que lacceptaven i li donaven origen? Importa poc que no sempre shagin format aix les grans nacions; en els procediments de la llibertat, i no en els de la fora, shan de cercar les lleis per a lorganitzaci i el desenvolupament dels pobles. Aqu, a Espanya, hem vist ja que no fou simultnia ni voluntria lagregaci de les diverses provncies que ocuparen com nacions la Pennsula. Tot i amb aix, ho hem vist tamb, elles foren les que en realitat determinaren i limitaren el poder central, posant-li per lmit els seus propis furs. No diguem de les nacions constitudes per la simultnia i voluntria agregaci daltres pobles; aques tes sn les que han determinat sempre el lmit entre el poder nacional i el seu. Qui ha destablir, doncs, les fronteres entre els interessos provincials i els locals? Els pobles. Qui entre els provincials i els nacionals? Les provncies. Les nacions establiran al seu torn el lmit entre els nacionals i els internacionals el dia que, associades, cren un poder, b continental, b europeu, destinat a governar aquest darrer ordre dinteressos. Admetem, es diu que aix s el racional i el lgic en el moment dunir-se pobles, provncies o nacions; en nacions ja formades, com la nostra, creiem vicis el procediment. La naci, desprs de constituda, s lrgan superior del dret: a ella i noms a ella pertoca de descriure lrbita en qu shagin de moure tant el poble com la provncia. Altrament, fra la confusi, el caos. He sentit ms duna vegada aquesta objecci en boca dhomes que es consideren ells mateixos federals i demcrates, i no puc sin sorprendrem cada vegada. Lhe respost abans (llibre 1, Cap. 13); per ampliar les meves explicacions. Deixo de banda la consideraci que tan Estat s lorganisme de les ciutats com el de les nacions. Si les provncies, com he dit, s lgic i racional que quan suneixin deter356

minin els lmits del poder de la naci, o el que s el mateix, els interessos nacionals, lgic i racional ha de ser que els modifiquin segons ho vagin exigint les necessitats dels temps. Si la naci pogus desprs alterar-los al seu gust, de qu els serviria haver-los determinat? Per tant, el dret de les provncies a fixar-los s immanent i perpetu, i ms encara si pensem que no pel fet dunir-se abdiquen la seva particular autonomia. T lloc aqu la prescripci? No nhi ha per al forador en els casos guanyats per la fora: la violncia s vici que no guareix el temps. No comprenc francament per quina mena de miracle pot la naci adquirir el dret de corregir el de les provncies quan de les provncies ha rebut el poder que t. Li ho podr reconixer aquell que cregui que Du s la font de tota autoritat i la conquesta origen del dret, no aquell que com jo cregui en la humanitat del dret i del poder pblic. Si, daltra banda, el fet preval damunt el dret i la naci ha de continuar rbitra del dest de les provncies i els pobles no ms perqu ho s fa temps, amb qu legitimarem el seguit de revolucions que han anat regant de sang durant tants anys el sl de la ptria? Amb quina justificaci ens atrevirem a rei vindicar contra la sobirania de la naci lautonomia de lin di vidu fins al punt de negar a lEstat el dret de regular lexercici de les llibertats del pensament i la conscincia? Fins al punt dexigir-li que es limiti a reconixer-nos i no es permeti dator gar-nos tan sagrats drets? Per qu, sobretot, anomenar-nos federals? Ens haurem dhaver acontentat amb el modest nom de descentralitzadors, formar en les files del Partit Progressista i no agitar ni pertorbar el pas amb idees que, com totes les noves, no podien sin portar-li complicacions i desastres. Si la naci t dret a determinar les atribucions de les provncies i els pobles, en t indubtablement tant a reduir-les
357

com a eixamplar-les. Afirmem en reconixer-ho la bondat i la legitimitat de lactual rgim, que sense parar les altera i avui no permet als pobles dobrir una font sense llicncia de lEstat, i dem els abandona les obres pbliques; avui declara de lliure elecci els ajuntament i dem fa que la Corona nomeni els alcaldes. I per a aix hem creat un partit i esvalotat Espanya? Des del poder, diuen illusos i falsos federals, armarem de tal manera els pobles i les provncies, i els donarem tals garanties, que estaran a lempara de reaccions insensates. Per si es reconeix en la naci un perfecte dret damunt els altres grups, per qu fer-sel illusori? Per qu lligar-la de mans i peus perqu no lexerceixi? Les Provncies Basques raciocinen una mica millor que aquests febles federals. Comprenen perfectament que si confessen deure els seus furs a lEstat, concedeixen a lEstat el dret de prendrels-hi, i sostenen sempre que els deuen a elles mateixes. Els nostres usos i costums, diuen, es perden en la nit dels temps: els establiren els nostres pares pel seu propi dret i els segellaren amb la seva sang. Amb la condici que els juressin i respectessin accedrem a prestar homenatge als reis. Els declararen aquests en les seves cartes, no els atorgaren. Forts amb aquesta idea, els defensen avui contra el govern, i si dem els els prenguessin, es creurien autoritzats per reivindicar-los per les armes. I notis el poder de les provncies mentre conserven la seva autonomia. Tres grapats de terra sn les provncies basques, i avui, acabades de vncer i ocupades per un exrcit, inspiren encara a la naci, si no por, respecte. Acabem ja i fixem el sentit de les paraules i labast de les idees. Federaci ve del nom llat foedus, que significa pacte, aliana. Perqu nhi hagi, s indispensable que aquells que la celebren tinguin capacitat per obligar-se i siguin, per tant,
358

lliures, s a dir, sui juris. La federaci suposa per tant necessriament igual i perfecta autonomia en els pobles per constituir les provncies; igual i perfecta autonomia en les provncies per constituir les nacions; igual i perfecta autonomia en les nacions per constituir imperis o repbliques, llatines, europees, continentals. Sense aix, no hi ha federaci possible: fora daix, no hi ha res ms que el principi unitari. Els pobles han de constituir la provncia i les provncies la naci: aquest s el sistema. Per, sabeu on ens porta aix?, exclamen alguns, aterrits. Aix s la disgregaci i la dissoluci de la ptria. Horror immotivat i en molts fingit. La naci est vigorosament arrelada en el pensament el cor de tots els espanyols. Ocasions, tal com hem vist, shan presentat en aquest mateix segle perqu la naci es descompongus i sesmicols. I encara ms: les provncies han arribat a declarar-se independents. Per shan afanyat tot seguit a reorganitzar un poder central que personifiqus la naci i la sostingus durant la crisi. Han manifestat sempre tant dardor per mantenir la unitat nacional com per recuperar la seva prpia autonomia. Enmig de tants i tan generals trastorns com ens han afligit, en quin poble ni en quina provncia sha vist mai tendncia a separar-se dEspa nya? No sha vist ni tan sols en aquelles Provncies Basques, autnomes com cap altra, que han sostingut contra nosaltres dues llargues guerres civils i en totes dues han hagut finalment dhumiliar el cap. Ni en el moviment cantonal del 1873 no sobserv cap conat dindependncia. Recordis ara com va ser de viu i unson el sentiment nacional en tots els mbits de la Pennsula quan la guerra dfrica. Lentusiasme va fregar el deliri quan es va rebre la notcia de la presa de Tetuan i com a tota Espanya es va expressar el desig que continus la guerra i sans a Tnger. Tothom va estar disposat al sacrifici.
359

A tot arreu en tornar de la campanya entr lexrcit sota una pluja de flors. La dissoluci de la ptria! Els llaos que uneixen la naci sn, doncs, tan febles a ulls daquests homes, que nhi ha prou per trencar-los o deslligar-los amb un simple canvi de base en lorganitzaci de lEstat? Si les nacions no tinguessin altra fora de cohesi que la poltica, desprs dels greus trasbalsos pels quals han passat noms en el que portem de segle, estarien ja totes desfetes. Resisteixen i viuen perqu les subjecten vincles cent vegades ms forts: la comunitat dhistria i sentiments, les relacions civils i els interessos econmics. Per sort per a tothom, la poltica a penes fa res ms que agitar la superfcie de les societats. Si lagitaci arribs al fons, qu seria dels pobles? Sense cap ombra de por macullo a aquest procediment que es creu tan ple de perills. I encara que en tingus, no per aix labandonaria. Que no s racional admetre principis sense les seves conseqncies, i si pels perills que la seva realitzaci comporta hagussim dabandonar-los, no sen realitzaria cap al mn. Lestrany s que aquests vacillants federals veuen perills en el principi mateix. Si les provncies, diuen, sn autnomes com la naci i el poble, es corre el perill que algunes, les Basques, per exemple, restableixin la unitat religiosa, lamortitzaci i els mayorazgos. Argument prou estrany, per cert. La llibertat de conscincia s un daquells drets inherents a la personalitat humana que ells i jo posem fora de labast de lEstat. Si en reconixer que la naci s autnoma li neguem la facultat de prendrel o de retallar-lo, no ser lgic que la neguem tamb al poble i a la provncia? Estan aquests homes veritablement cecs. Desconfien de les provncies abans de veure-les en lexercici de la seva autonomia, i no miren com
360

la naci, en lexercici de la seva, conculca i trepitja tots aquests drets que tant preuem. Fa ja dos anys que la llibertat de conscincia est reduda a una tolerncia estreta i recelosa. En fa ja tres que gemega la premsa poltica sota el rgim ms arbitrari que en pobles constitucionals hagi pogut concebre la tirania. Si fssim lgics els meus adversaris, haurien de negar a la naci una autonomia de la qual fa tan mal s. Pel que fa a lamortitzaci i els mayorazgos, he de fer observacions anlogues. En matria de mayorazgos, volgu ja la naci fer una passa enrere el 1857. Va anar de poc que no els restabls per als seus senadors. Ara mateix, per la jurisprudncia dels seus tribunals, t obert encara un forat ben ample, tant en les seves lleis desvinculadores com en les desamortitzadores. No permet encara el fidecoms perpetu, per s el fidecoms per dues o ms generacions, sempre i quan no contingui la prohibici dalienar els bns. Lhereu fiduciari t el deure, de tota manera, de lliurar al fidecomissari, en una o altra forma, tot el cabal que del testador rebi. Tolera ja tamb la naci que es destinin bns arrels a les fundacions de beneficncia, pel seu carcter perptues, sempre i quan el fundador disposi que sels converteixi en rendes pbliques quan ho exigeixi lEstat. I qu! Seran aquestes les niques passes enrere que faci la naci per aquest cam? La beneficncia privada es desenvolup aqu com en cap altre poble del mn. El valor dels bns a ella aplicats puja encara avui en algunes provncies a centenars de milions de rals. Hi ha fundacions per a tot: tant per emparar el desvalgut com per tenir cura del malalt; tant per fomentar el poblament com per difondre lensenyament. Les nostres lleis desamortitzadores han vingut, sens dubte, a privar-les de gran part dels recursos i a calmar, quan no a paralitzar, aquest bell moviment de les nimes cap al b dels altres
361

homes. Qui ha de creure aqu estable all que hagi de tenir per base els poders pblics? Fa ms de tres anys que no pot la major part de les fundacions dur a terme plenament la seva tasca per no pagar lEstat els cupons del deute. Avui, inesperadament, han quedat per una llei redudes les seves rendes a la tercera part. La naci, vulgui o no, haur desmenar la seva obra, i lesmenar sense dubte. I qu dir de la desvinculaci? En parlen aquells federals com si no ofers lloc a dubtes. La vinculaci, tal com aqu existia, era realment detestable. Filla de preocupacions aristocrtiques, no servia sin per donar lluentor a un redut nombre de famlies i fer arrelar hbits de folgana. Per existeix en altres pobles, molt ms cultes que el nostre, per tal que no es descomponguin, per la successi forosa i igualitria, els es tabliments industrials, mercantils o agrcoles creats per lenginy, lactivitat i leconomia de lhome. No podr la naci un dia, igual que qualsevol provncia, fer alguna cosa perqu aquesta mena de vinculaci sestableixi entre nosaltres? Per ella advocava Fermn Caballero en encarir la necessitat de formar i mantenir els termes de propietat o coto redondo; per ella shan decidit espontniament tots els pobles que han gaudit de plena llibertat testamentria. Nhi ha a Anglaterra; nhi ha, com sha vist, en gaireb totes les nostres provncies aforades; i nhi ha, malgrat el Codi de Napole, a la mateixa Frana, en molts pobles establerts a laltre vessant dels Pirineus. All on no la permet la llei, lestableix el costum; i, tot i que sota diverses formes, la trobem encara avui en gaireb totes les nacions dEuropa: de Sucia i Noruega a Itlia, dEs panya a Rssia. Autnomes les provncies, s innegable que podrien corregir les lleis desamortitzadores i fins i tot permetre aquest tipus de vincles com no, si nhi ha que en tenen des de remots
362

segles?, per no ho s menys que pot fer el mateix la naci, allionada pels desastrosos efectes que produeix tant labsoluta desamortitzaci com lestret principi de la successi forosa. All que no es pot ni sha de tmer de cap provncia s que restableixin els antics mayorazgos, ni aquella general amortitzaci que havia posat en mans de lEsglsia la tercera part de la terra. A les Provncies Basques, per exemple, aquelles provncies que tant preocupen els meus detractors, lamortitzaci i la vinculaci castellana foren lluny de fer els estralls que feren en altres, ms afectes al liberalisme; ni deixaren de trobar resistncia, un cop declarades all en vigor, ni les lleis desvinculadores de lany 20, ni la desamortitzadora del 55. All em trobava jo, precisament, que sels acabava de fer extensiva aquesta darrera llei, que sassegurava que no consentirien: tan bon punt els propietaris rurals van comprendre la manera avantatjosa amb qu amb ella podrien redimir els censos, a estols baixaven als jutjats a redimir els de lEsglsia, davant el desconcert del clero, impotent per contenir-los. Impossible sembla que continun fent-se dir federals els que tan exagerats recels abriguen amb relaci a les provncies. Si jo els tingus, abjuraria sense dubtar-ho les idees que amb tant de bra defenso. No considero impecables les provncies ni els pobles; crec que, autnoms, tindrien les seves extralimitacions i les seves errances; per veig en la naci els mateixos perills o ms grans, i en comptes de decidir-me per donar a luna lautonomia i als altres prendrels-la, reconec en els tres grups la que tenen per la ra i la histria, segur que la de cadascun ha de servir de baluard i contraps a les tendncies invasores dels altres. La naci! LEstat! No sembla sin que no sabem per una dolorosa experincia fins a quin punt s dominador, absorbent, propens a labsolutisme en el moment
363

que no sadopten contra ell tota mena de garanties. I tot i prenent-les, amb quina freqncia les burla! Ms de sei xanta anys portem cercant i assajant garanties constitucionals. Les constitucions sn per a ells joguines que amb la ms gran facilitat desbarata i trenca. s principalment evident les contnues usurpacions de lEstat que he abraat el federalisme. Per ja s hora que deixi el to aspre i potser massa apassionat de la polmica i reprengui el fil de les observacions que feia en lanterior captol.

XVI.  En qu sha de respectar la unitat establerta i en qu no. Codi Penal. Codi de Comer. Legislaci civil. Llei hipotecria. Llei daiges. Lleis denjudiciament No soblidi que estic parlant dEspanya. En el penltim captol, mhe declarat contra la uniformitat poltica i administrativa que ens ha portat el principi unitari. Res no he dit encara contra la que ens ha procurat en determinats mbits de la legislaci civil i econmica. s indispensable que en doni la meva opini, i aix far tot seguit. Sc partidari de respectar la unitat all on existeixi, sempre que no sigui contrria al principi federal ni objecte de fundades i ms o menys enrgiques protestes. Prop de cent cinquanta anys fa que es regeix tota Espanya per un sol Codi de Comer; ms de cent cinquanta que obeeix unes mateixes lleis penals. Fins i tot abans de promulgar-se aquell Codi, tenem ja en el camp mercantil certa unitat a partir de la publicaci per Felip V de les Ordinacions de Bilbao, admeses a tot arreu, si ms no com a dret supletori. Per quin motiu haurem hagut de tornar, ni en lmbit comercial ni en el criminal, a la diversitat de furs?
364

En el penal, sn tants i de tant abast els progressos realitzats per lactual Codi, que no s possible que cap provncia sospiri per les que foren les seves lleis. Podran els aragonesos trobar a faltar les garanties de qu en altre temps gaudiren contra les calmnies dels seus enemics i larbitrarietat dels tribunals; no enyoraran, en canvi, les disposicions per les quals es definien i castigaven els delictes. Era lantiga legislaci criminal en tots els nostres pobles abstrusa, contradictria i brbara: no tenia criteri que la determins ni regla que li servs de base. Sobretot amb relaci a ella, el vigent Codi s una obra aixecada amb art damunt veritables principis de dret. Frem veritablement insensats si trenqussim aquesta unitat. Alemanya, tot just confederada, ha escrit un Codi Penal per a tots els seus pobles. ustria i Sussa el tenen des de fa molts anys. Els Estats Units, si b permeten la diversitat, estableixen en la Constituci els fonaments damunt els quals han de descansar els codis de les provncies. Principalment per les lleis criminals estan assegurats o en perill els drets inherents a la personalitat de lhome: tots els pobles federals, per tal com cerquen en lEstat la garantia daquests drets, confien a lEstat la determinaci daquelles lleis. No fra tampoc ms sensat desnacionalitzar el Codi de Comer. Les ordinacions dels consolats, si b completes per als temps en qu es redactaren, eren per a aquest segle incompletssimes. Fins i tot desprs de promulgades les de Bilbao, quedava per resoldre una muni de qestions, nascudes del major desenvolupament mercantil, que lusatge decidia de maneres diferents, no ja a cada provncia, sin a cada plaa. El Codi, que les resolia, era alguna cosa ms que una compilaci metdica de totes aquelles ordinacions. Fou rebut sense oposici i fins i tot amb joia i avui ha entrat de tal manera
365

dins els costums, que per ells ha vingut a modificar fins la llei comuna, sobretot pel que fa a pagars i lletres de canvi. Grcies a les mil i una formes que han pres en els nostres temps les companyies, a les variadssimes combinacions que ha ideat el crdit i a la consegent multiplicitat de valors, torna a quedar de nou estret, i li cal una ampliaci i una reforma; per prou comprendr el lector que aix no s motiu perqu retornem la legislaci mercantil als consolats. El comer, tal com hem vist, s el que ms directament cau sota lacci dels poders federals: exigeix fins i tot la lgica que sota lacci daquests poders es posin les lleis que hagin de regir-lo. Aix ho han ents Sussa, Alemanya i ustria. T cadascuna daquestes nacions el seu Codi de Comer, i les dues primeres fins i tot el seu dret general dobligacions. Totes les lleis de contractaci han cregut Alemanya i Sussa que corresponen a lEstat. Aix em porta directament a parlar de la legislaci civil. Mafanyo a declarar que no em sembla b la distinci feta pels sussos i els alemanys. Sn lluny de satisfer-me els motius que alleguen per lliurar a lEstat el dret de les obligacions i reservar a les provncies el de les coses. Aqu, a Espanya, hem observat ja que ni sn iguals a tot arreu les formes de la contractaci, ni, fins i tot all on ho sn, shan desenvolupat de la mateixa manera ni estan subjectes a les mateixes condicions. Les hem vistes ja alterades pel costum fins en provncies regides per la llei de Castella. I que daquesta varietat en els contractes ha deps principalment la diversa constituci de la propietat i el divers creixement de la riquesa que es nota a les provncies s indubtable. Ens ho diuen, encara ms que les emfiteusis de Catalunya i els foros de Galcia, els giros dExtremadura. Per quin tipus de contractaci ens haurem de decidir? Si es confis a lEstat el dret de les obligacions, no
366

hi hauria cap motiu perqu li negussim el de la possessi i el domini, enllaat amb ell duna manera tan ntima. Constitueix el dret civil, com el penal, un sistema: no sel pot dilacerar i lliurar-ne els trossos a diferents poders. Seria aix donar origen a la contradicci i a labsurd i augmentar la confusi en comptes de suprimir-la. Amb la legislaci civil, no hi ha terme mig: o b se lha de deixar tota a les provncies, o b sha de passar tota a lEstat. No cal dir que jo la reservo a les provncies. A les provncies la tenen encara encomanada tots els pobles federals. No nhi ha hagut cap que hagi ni tan sols intentat dimposar un sol codi. Per qu? Perqu totes demostren una decidida afecci a les seves lleis civils, base i organitzaci de la famlia, i no shi pot fer cap reforma dimportncia que no trasbalsi les societats, nalteri les condicions de vida i faci que pateixin fonda pertorbaci els interessos. Aqu, com all, cada provncia sent un especial afecte pel seu fur i el considera superior als altres del regne. Arrencar-lo-hi fra inconvenient fins i tot sota el principi unitari: sota el federal, fra illgic i contrari als prin cipis. La federaci, com tantes vegades sha dit, ha de respectar la varietat en tot all que no caigui essencialment sota el seu domini, i deixar lestabliment de la unitat a la ra i al temps: deixi aqu que la ra i el temps unifiquin els diversos furs. Retornada la facultat de legislar a les provncies, ho repeteixo, es modificaran les lleis particulars per les darreres evolucions del dret, i s fcil que es facin cap a la unitat passes ms rpides. Existeix sobre aquest punt fora acord entre els federals dEspanya. Nhi ha, tanmateix, que, temorosos aqu com en tot dels desencarrilaments de les provncies, concedeixen a lEstat el dret de fixar bases per a tots els codis. Sc lluny de seguir-los. O b lEstat es limita a donar bases generals per a
367

la totalitat del dret, o les dna per a cadascuna de les principals institucions que el dret abraa. En el primer cas, serien intils, ja que, escrites en la conscincia universal, no caldria que de nou fossin promulgades perqu tots els poders les prenguessin per criteri i norma de les lleis. En el segon, lEstat seria el veritable autor dels codis de provncia. Les bases determinarien el dret, i les provncies tindrien, com a mxim, la facultat dacomodar-lo per simples accidents a les circumstncies de lloc i de temps. Recordis com sha fet, entre dal tres, la Llei dEnjudiciament Civil, per la qual ens regim. Les Corts no examinaren ni aprovaren. Les Corts no examinaren ni aprovaren sin les bases damunt les quals la llei reposa. Acordar les bases era, amb ra, per als nostres legisladors, fer la llei en tot el que dessencial tingus. Perqu vegi ms clar el lector el que estic dient, suposem establerta a Espanya la federaci a lAssemblea Nacional cridada a dictar bases per a les successions. Es declarava lliure la facultat de testar? Sensorraven les lleis de Castella. Sadoptava com a principi general la successi forosa? Queien pels seus fonaments les dArag, Navarra i Biscaia. Soptava per un sistema mixt? O es fixaven regles o es consentia all de deixar hereus els fill en unes robades de terra del com i uns sous febles. Es fixaven regles? A qu quedaria aleshores redut el poder legislatiu de les provncies? El mateix succeiria amb les altres bases. Prenguem per exemple els fidecomissos. Es prohibien completament? Seria ms lgic suprimir els testaments. No noms aniria la base contra el dret de les provncies aforades, sin tamb contra el de Castella i el de tots els pobles cultes. Es prohibien noms els fidecomissos perpetus? Sels permetia per vint o ms generacions i no es posava remei al mal que pretenia evitar-se. Sels assignava lmits? LEstat era aleshores en realitat qui legislava.
368

Moposo que es concedeixi a lEstat la facultat descriure bases, entre altres motius perqu no aconsegueixo de veure en ell ni menys inclinaci a lerror ni ms viu sentiment de justcia que en les provncies. Grcies al seu sistema de successi, la famlia es dissol amb molta freqncia en morir-ne el cap, la propietat sesquina, els ms slids establiments desapareixen, tot s moveds i inestable. Fins fa poc, la mare indotada quedava poc menys que a la merc dels seus fills. Arriben els bns de qui mor sense testament als parents en des grau; i fins desprs dels del quart i dels fills naturals no succeeix la muller al marit. Fins i tot aleshores, morta la vdua, passen als hereus collaterals de qui fou el marit els bns arrels de paratge. No s la troncalitat llei del regne, i aqu, tanmateix, es guarda i es prescriu. Qu no podia dir de la iniquitat de lEstat pel que fa als fills illegtims? Els adulteris, fins i tot no havent-ne del matrimoni, res no poden rebre del pare ni per donaci ni per deixa. Com si tinguessin la culpa del delicte dels seus progenitors, la societat els ofn i lEstat els desposseeix. Els arrabassa el fisc, si no els parents, tot all que els deixi el pare en qualsevol concepte. I el mateix fa amb els incestuosos i els sacrlegs. Aquesta injustcia porta ni ms ni menys que sis segles dexistncia: en sis segles, lEstat no ha corregit la seva culpa ni ha esmenat el seu error. Els mateixos fills naturals, fins i tot no havent-ne del matrimoni, no tenen cap dret sobre els bns paterns. Si el pare fa testament i res no els deixa, res no poden reclamar com no sigui per aliments; si mor intestat, entren noms en el gaudi de la sisena part de lherncia, i encara aquesta han de compartir-la amb la mare. Noms succeeixen en tot al pare a manca de parents dins el quart grau. Per no he de fer aqu una detallada crtica de les lleis de Castella. La feta, no ho ha estat incidentalment. He addut
369

aquests exemples, com podria haver-ne addut molts daltres, noms per demostrar que aquest Estat nacional que tan pomposament qualifiquen drgan superior del dret presenta errors com no els pateix lEstat de lltima provncia, i no hi ha, per tant, cap ra, com no sigui la duniformitzar les lleis, perqu hom li confi preferentment la tasca de formular-les. Errors i iniquitats hi ha als furs de les provncies; per les provncies no poden corregir-los. Preguntaran potser alguns si porto el rigor fins al punt de reconixer en les provncies la facultat desmenar o fins i tot derogar la llei hipotecria; i no dubto a respondre afirmativament. En primer lloc, per la ra ja donada que el dret civil, com tot dret, s un tot format per lntima relaci de les seves diferents parts, i no s possible racionalment distribuir-lo entre diversos poders pblics. Desprs, perqu cal acomodar les lleis hipotecries a la manera com estigui constituda la propietat en cada poble, i no s la mateixa la constituci de la propietat en les nostres provncies. En darrer terme, perqu en la llei hipotecria dEspanya, com en la de moltes altres nacions, veig, ms que no alts principis de justcia, la sanci de totes les usurpacions i tots els abusos a qu ha donat origen la propietat de la terra, la que per la seva naturalesa i la seva transcendncia hauria destar ajustada al ms estricte dret. La llei hipotecria, no ho ignora el lector, t principalment per objecte el de facilitar el crdit territorial i la circulaci dels bns arrels. Per aconseguir-ho, estableix registres pblics, on inscriu tot acte solemne que afecti la propietat, b alienant-la, b imposant-li gravmens, b alliberant-la de servitud. Dna fora a tot acte degudament inscrit fins i tot contra els creditors privilegiats per les lleis; i la hi pren en canvi a aquell que estigui pendent dinscripci, si no contra aquells
370

que en ell hagin intervingut, contra les altres persones. Arrossegada pel seu principi, porta les coses ms enll. Tot i que declara que la inscripci no convalida actes en si nuls, afegeix que si aquell que els executa apareix al registre amb dret per fer-ho, no poden, un cop inscrits, invalidar-se en perjudici de tercer per molt que desprs sanulli o resolgui el dret de lexecutant. Disposici antijurdica i absurda, per tal com en ella es reconeix que pot un transmetre all que no t; immoral, perqu afavoreix la mala fe i el frau; i tanmateix indispensable, car sense ella la llei sesfondra. Nhi hauria prou amb aix perqu no mirs amb bons ulls la llei hipotecria. Em repugna, a ms, per la manera com inscriu. Jo, possedor duna finca, no necessito ttol per registrar-la. Lassoleixo a efectes de la possessi pel simple certificat dun ajuntament o per una mera informaci de testimonis. Des del moment que acredito per aquests mitjans que estic posseint, corre al meu favor la prescripci que no exigeix just ttol; la inscripci cobreix la mala fe amb qu pugui haver-me apoderat de limmoble. Si no em satisf que mins criguin la possessi, puc fer inscriure fins el domini. s ms llarg lexpedient, per no difcil; que no ho s justificar aqu que es posseeix per llarg temps i publicar un edicte rere laltre sense que arribin a coneixement de qui pugui reclamar contra el meu suposat dret. Mitjanant uns i altres expedients, quantes escandaloses detentacions no es legitimaran! En moltes provncies, milers dhectrees de terra sn en mans dusurpa dors. Rics i cobejosos propietaris han envat agosaradament aqu terrenys comuns, all camps limtrofs, i han quadruplicat, i fins i tot decuplicat els seus latifundis. Tal que compr a la naci cinquanta hectrees en posseeix avui cinc-centes. Per legalitzar aquestes immenses depredacions, shan instrut ben b les nou desenes parts dels expedients possessoris. Tot i te371

nir ttols, han recorregut molts daquests honestos propietaris a la informaci de testimonis. Reconec que era necessari definir la propietat de la terra. Ho exigia no noms el crdit, sin tamb limpost i linters suprem i permanent de la justcia. Per per a aix hi havia un sol mitj: la revisi general de ttols i la conseqent delimitaci i fitaci de totes les finques, tant les privades com les pbliques. Era aix llarg i presentava dificultats, per llarg s i no nofereix menys el sistema dels registres. Quinze anys fa que es promulg la primera llei hipotecria; tres segles fa que sestabliren els oficis dhipoteques; i s lluny, molt lluny, de trobar-se inscrita tota la propietat dEspanya. Qu importa, a ms, que ho estigui si no es pot respondre de la veritat de les inscripcions? Se sap potser si s certa la superfcie que hom dna all a les finques, la qualitat que hom els atribueix, els lmits que hom els assigna? Es podr substituir mai a travs dels registres la manca dun bon cadastre? Shaur danar a la fi a la revisi i delimitaci, quan si per ells shagus comenat, shauria satisfet al mateix temps linters del propietari mancat de capitals, el del fisc i el del dret. No sha volgut comenar per aqu, i la llei hipotecria, en cara avui, resulta en diverses comarques poc ms que inaplicable. Debades es corregeix un cop i un altre, shi fan aclariments i es multipliquen els mitjans dinscripci, i plouen reials ordres per facilitar-los: les dificultats sn invencibles, sobretot a les provncies on est esmicolada la propietat o revesteix formes que desconeix la legislaci de Castella. Per qu, doncs, continuar imposant-la a tota Espanya? Sha aconseguit ni que sigui lobjectiu que amb ella es proposava lEstat? Hi hagu durant quatre anys llibertat absoluta per fundar bancs hipotecaris: no narrib a establir-se cap o no comen si ms no les seves operacions de prstec. Es torn desprs a la idea
372

del banc nic; i un sol banc exerceix des de fa dos anys el monopoli de tan important tipus de crdit. Fins ara, prcticament noms ha servit per a la propietat urbana. No dir el mateix de la llei daiges. Tracta en primer lloc sobre moltes coses que sn del domini nacional tant en les repbliques federals com en les monarquies unitries. Aquestes coses sn les costes, el mar litoral o la zona martima, les platges, els rius, sobretot els navegables, i altres corrents que travessin el territori de dues provncies. La llei s, a ms, altament descentralitzadora. Respecta les antigues comunitats i els antics tribunals de rec, i els permet que continun regint-se per les seves ordinacions i els seus costums mentre els mateixos interessats no demanin que sels reformi. Deixa a les noves comunitats llibertat per fer els reglaments de sindicats; i si nhi ha diverses en el curs dun mateix riu, les autoritza per nomenar sindicats comuns que defensin els seus comuns interessos. Descansa a la fi la llei damunt principis eterns de dret que des de la ms remota antiguitat han regit ls i laprofi tament de les aiges i el de les lleres i les ribes que les contenen. De tots els rams de la legislaci civil, el de les aiges s sense disputa el que ms sembla correspondre a lEs tat; i de totes les lleis que lEstat ha fet, la daiges s la ms justa. s concebible, per, privar les provncies del dret de modificar-la i derogar-la? No, si no s que les provncies hi renuncien. El que pertany estrictament a lEstat sn els interessos de la navegaci i el judici sobre les qestions que, referents a un riu o riera, es puguin suscitar entre les provncies; a aquestes, la resta, que form sempre part de les llei civils. Per les provncies, haurien dacceptar finalment una llei diferent de la que avui regeix? Fixem-nos en les lleis de procediment. Nhi ha fa molt de temps per a tota Espanya. Les deixarem a lEstat? Les lleis adjectives o de procediment guarden estreta relaci amb les
373

substantives: aqu, fins i tot les modifiquen essencialment. A qui corresponguin les substantives shan de lliurar, en la meva opini, les adjectives. Hem acordat, per exemple, que hi hagi per a tota la naci un Codi Penal i un altre de Comer: a la naci hem de confiar les lleis denjudiciament sobre les causes criminals i els negocis mercantils. Hem considerat, en canvi, competncia de la provncia les lleis civils: hem de concedir la denjudiciament civil a les provncies. Experimentar amb aix la que avui tenim diverses i potser grans reformes; i prou que les necessita. Dna lactual Llei dEnjudiciament Civil ms mitjans per diferir que no per alleujar els plets: proporciona ms armes a la mala fe que a la lleialtat i a lamor de la justcia. Afers que podrien ser objecte de procediments sumarssims, i haurien de ser-ho, els condemna als llargs i enutjosos trmits del judici ordinari: el litigant es veu no poques vegades en el dur trngol de sostenir un plet amb lnic objectiu de preparar-ne un altre. Els mateixos judicis sumaris es poden prolongar i es prolonguen molt sovint fins a fregar lescndol. Mesures per a tots els casos urgents, la llei no les contempla: les supleix en el millor dels casos la bona voluntat dels escrivans i els jutges. Estan autoritzats els tribunals a dictar actes per a millor proveir, per no obligats; i basen moltes sentncies en labsncia dunes proves que haurien pogut proporcionar-se. El Suprem, per la seva banda, no pot cassar les resolucions de les audincies fins i tot si sn contrries a determinades lleis si no han estat precisament aquestes les que shan citat en el recurs com a infringides. Ens dna aquesta llei no la realitat, sin lombra i les aparences de la justcia. Felices les provncies que optessin per reformar-la! El que he dit en general de les lleis adjectives, dic, finalment, de les que es refereixen a lorganitzaci dels tribunals.
374

Lorganitzaci dels civils correspon pel mateix criteri a les provncies; la dels criminals a lEstat. La dels criminals s la del jurat en tota la seva escala. Vet aqu en termes explcits el que jo accepto i el que rebutjo de la unitat existent.

XVII. Federaci espanyola. Procediment per organitzar-la Liquidades ja aquestes qestions, edifiquem: anem a veure com partint de la idea federal es podria i shauria dorganitzar la naci espanyola. Imaginem que som en els primers dies duna de tantes revolucions com han agitat la nostra ptria. De moment, queden trencats tots els vincles que unien els diferents membres de la repblica. Cada provncia, com hem vist, es declara independent, i nomena, enmig del tumult, una junta suprema. Juntes se solen formar tamb a cada poble, per subordinades a la de la provncia. Les de provncia manen i legislen: atorguen llibertats, deroguen lleis, suprimeixen o posen tributs, armen els ciutadans, edifiquen, destrueixen. Tot s commoci i eufria a les provncies. Mentrestant, els cabdills de la insurrecci vnen precipitadament a Madrid per recollir el fruit de les seves gestes. Si la monarquia roman dempeus, reben el poder de mans dun rei humiliat i tremols, a qui dentrada simposen; si caiguda, de les duna junta que aqu sha format, sense ms ni menys poder que les altres, per que serigeix tanmateix rbitra dels destins dEspanya. Sorgeix de cop i volta un govern central i comena demanant a les juntes de provncia que es dissolguin. Primer prega, desprs amenaa, i les provncies, en part sorpreses, en part enganyades, acoten el cap. Lacoten davant un poder que no directament ni indirecta no han escollit.
375

No es pot ja esperar que canvi de rumb la poltica. LEstat continua envaint-ho tot i imposant-se arreu, i fa comprendre rpidament a provncies i pobles que fins i tot per moures dins el cercle dels interessos locals, necessiten, com abans, el seu vistiplau. Safanya a contenir a tot arreu lactivitat que la revoluci ha despertat: la tem i es desviu per reconduir al seu gust els esdeveniments, dominar en els comicis, i ser lnica veu i lnic pensament de la repblica. Per aconseguir-ho, ho vicia i ho corromp tot. Es deixa portar poques vegades per la justcia, moltes per la ra dEstat, origen de tants crims; i passa al final la revoluci, si havent escrit drets que desprs la reacci esborra duna bufada deixant agreujades al pas la confusi i la runa. Intenten gaireb sempre les provncies de conjurar aquesta anmala constituci del govern revolucionari a travs duna Junta central com la del 1808. La seva insistncia en aquest propsit lhem vist ja en un altre captol daquest mateix llibre. Recordis que lany 20 i el 40 sarribaren a reunir a la capital gran part dels seus delegats. Per qu no va quallar mai la idea? Per no haver-se posat prviament dacord les provncies, per la conseqent lentitud amb qu van procedir, per no haver cercat en el moviment mateix forces amb qu fer respectar el seu com desig, per la resistncia b moral, b material, que hi oposaren duna banda els herois de la insurrecci, impacients per apoderar-se del comandament, de laltra els homes poltics de Madrid, que veien en la Junta central la seva anullaci i la seva mort. Haurien tingut sens dubte xit en el seu intent si shaguessin concertat abans de la revoluci sobre la convenincia destablir aquesta junta, la manera de nomenar-la, termini en qu caldria reunir-se, atribucions que calia concedir-li, fi que havia de perseguir i ocasi en qu havia de dissoldres; si haguessin publicat totes lacord el mateix
376

dia en qu es declararen independents i manifestat la seva ferma decisi de dur-lo a terme; si haguessin armat el poble i interessat per la idea el mateix exrcit; si haguessin nomenat rpidament els representants i els haguessin comminat perqu acudissin immediatament al lloc de la convocatria; si haguessin trams forces, cas de ser necessari, en suport de la junta. I certament no ho hauria estat, que el sol fet de mostrar-se unnimes les provncies hauria estat suficient per vncer tota mena de resistncies. Aix i no altra cosa haurien de fer les provncies si all en els temps futurs, destemptats els governs i trencades les lleis, truqus de nou la revoluci a les portes de la ptria. La idea duna Junta central seria oportuna i fecunda. Noms per la seva constituci, el principi federatiu substituiria lunitari. No s ni pot ser ms que un Consell federal, tal com he dit en un altre captol, una junta formada per la representaci directa de cada provncia. Quin millor govern provisional per a la transici de lactual sistema poltic al que defenso? Convindria, per, que aquesta junta no fos gaire nombrosa per tal que pogus actuar amb la rapidesa i lenergia que el seu objecte exigeix. Hauria de constar com a mxim dun representant per cada junta de provncia i, si fos possible, ni a tant no caldria arribar el nombre dels seus vocals. Dos per cadascuna de les provncies antigues nhi havia en la del 1808. Entenc, tanmateix, que no shi hauria dinsistir gaire si aix hagus de comportar dificultats greus. Es tracta dun poder provisional, i limportant seria crear-lo de seguida perqu tingus el moviment una direcci i lanarquia un fre. Com a mxim quinze dies desprs del triomf hauria destar constituda la junta en aquesta vila. En aquesta vila, dic, perqu ni crec fcil canviar la seu del govern, ni racional canviarla interinament. Aqu hi ha els antecedents de ladministraci,
377

aqu els llaos que ens uneixen als altres pobles, aqu el centre de tots els mitjans de comunicaci amb les provncies, i noms des daqu podria la junta sense grans obstacles regir la naci i complir el fi per al qual hauria estat creada. A ms, difcilment es podria canviar la capital sense que sorgissin rivalitats i enveges entre les ciutats dimportncia. Per, quines haurien de ser les atribucions de la junta? No sha de perdre de vista que es tracta dun poder de transici. Hauria de tenir totes les que avui exerceix lEstat menys la de legislar en matria civil i la dintervenir en ladministraci interior de les provncies i els pobles. A crrec seu haurien de crrer els serveis generals, tots els mitjans del govern, les relacions amb lestranger i les colnies i la recaptaci i inversi de les rendes i els tributs. Hauria a ms de dirigir la reorganitzaci federal de la repblica. A ella pertocaria de procurar que aquesta reorganitzaci es fes sense desordres; a ella de garantir per a tal efecte la llibertat dels ciutadans i de tots els grups poltics, reprimint amb m ferma tota insurrecci i castigant tota crida a les armes. Aix les coses, qu hauria dim portar que la transici fos ms o menys llarga? Hauria de dirigir la junta la reorganitzaci del pas duna manera, per dir-ho aix, purament externa. Podria convocar abans de res les assemblees locals per tal que dins un breu termini determinessin el rgim dels seus municipis; convocarne desprs les provincials perqu, si els pobles tanquen pacte duni, redactessin la llei fonamental de les seves respectives provncies; convocar, finalment, la nacional, perqu, unides les provincials per un altre pacte, redactessin la Constituci de lEstat. Promulgaria tot seguit aquesta Constituci i obriria de nou les assemblees de provncia, suspeses des de la conclusi dels seus primers treballs per tal que a ella ajustessin les seves lleis fonamentals i les sotmetessin a laprovaci de la
378

Cambra federal, la qual noms amb aquest objecte subsistiria. Aprovades, cridaria tots els espanyols per a lelecci del poder legislatiu i de lexecutiu, i resignaria el seu en les Corts donant-los compte cabal i detallat de tots els seus actes. A la junta correspondria de vetllar perqu en cap elecci no es privs del vot cap ciutad; perqu en les assemblees provincials estigus directament representat cada poble i en la nacional cada provncia; perqu no es publiquessin sin amb el carcter dinterins tant els estatuts municipals com les constitucions provincials, mentre no haguessin rebut aquells la sanci de la provncia i aquestes la de lEstat. En tota federaci, el poble es desprn en favor de la provncia i la provncia en favor de la naci datribucions que primitivament havien tingut: la provncia revisa la constituci del municipi i la naci la de la provncia noms per veure si estan ajustades al pacte. No hi ha cap dubte que, en tan rdua tasca, la Junta ensopegaria amb greus obstacles; per, quin altre govern es trobaria en millor aptitud per vncer-los o esquivar-los? Ning no podria com ella superar la qesti de les provncies. Sobre si caldria recompondre les antigues o deixar vigents les modernes, s sabut que no tots els federals opinen de la mateixa manera. Podria molt b el problema ser dem origen de conflictes. La Junta, representaci de les que avui existeixen, tindria mitjans per esbrinar en totes lestat dels nims i acomodaria a aquest coneixement la seva conducta. La meva opini sobre aquest punt s coneguda: vull la reconstituci de les antigues provncies. Les modernes sn en la seva majoria divisions arbitrries, filles, com a mxim, de convenincies administratives, sense cap mena de realitat en la Histria. De les antigues, gaireb totes foren nacions durant segles. Conserven encara la seva especial fisonomia i al379

gunes es distingeixen de les altres per la particularitat i la unitat de la seva llengua, els seus costums i les seves lleis. Portat a les idees federals tant per la tradici com pel raciocini, he de ser naturalment favorable que es parteixi alhora de la tradici i de la ra per reorganitzar la ptria. Ara b, com que porten, amb tot, les provncies modernes ms de quaranta anys de vida i no s possible prescindir dun fet que ha engendrat costums i establert endins llaos i enfora diferncies. Seria al meu entendre imprudent que, sense consultar-les abans i fer-les arribar a un acord, sentests la junta a no reconixer per a tots els seus actes sin les ms antigues. Caldria comenar per temptejar-les; i si no veis dentrada el seu desig satisfet, deixar la qesti a les assemblees provincials, on no deixaria alg de promoure-la. s convenient recordar que la idea de la federaci exclou tota violncia. Encara que no sorts de la primera reuni daquestes assemblees la reconstituci de les antigues provncies o nacions, no shauria de perdre lesperana dassolir-la. El que avui s difcil es presenta desprs planer, i podria molt b succeir que sobtingus feta ja la llei fonamental de lEstat. Cal confiar en lespontanetat social i no precipitar-se. Forant els esdeveniments, es correria el risc de produir conflagracions que marcissin en flor el nostre pensament. Limportant seria de moment que, refermada la naci pel pacte de les provncies, ans si fossin aquestes les antigues, les modernes, o en part les unes i en part les altres, queds assentada la federaci sobre bases fermes. Quines haurien de ser aquestes, ho deixo escrit en el llibre anterior. Repetir en compendi all que all escrigu bo i acomodant-ho a lestat actual dEspanya i examinant de passada qestions que quedaren aleshores en silenci.
380

XVIII.  Aplicaci a Espanya dall escrit al llibre II. Atribucions del poder federal. Qestions incidentals. Si ha de tenir el poder federal delegats a les provncies. Si ha destar lensenyament a crrec de lEstat Enumerar abans de res els interessos que haurien de crrer aqu a crrec de la confederaci. A. En primer lloc, lintercanvi, que s el que ms ha contribut a reunir les famlies en pobles i els pobles en nacions. Com a conseqncia, els mitjans que el comer necessita: els camins generals i els corrents navegables; les costes i la zona martima; les duanes; els correus i els telgrafs; el tipus i la llei de la moneda i el de pesos i mesures; la legislaci fluvial, la de mar i el Codi de Comer. B. La determinaci de les relacions poltiques, administratives i jurdiques entre les provncies. Com a conseqncia, la decisi de totes les qestions interprovincials i la repressi a m armada de les lluites a qu donessin origen. Podrien dues o ms provncies fer convenis sobre afers que noms per a elles tinguessin importncia, per sotmetent-los a laprovaci dels poders federals. C. El judici i el cstig de les usurpacions que les provncies fessin, b de les facultats de la confederaci, b de les corresponents als pobles. El sistema federal, tal com sha vist, reposa en igual i perfecta harmonia damunt els tres grups poltics dins el cercle dels seus respectius interessos. Tota extralimitaci ataca el sistema pels seus fonaments. Si no tinguessin els poders centrals autoritat per aturar-ho, la federaci sesfondraria.
381

Alguns federals dEspanya, tement aquestes usurpacions, opinen que la naci hauria de tenir a cada provncia un delegat que vigils els poders que la regissin i els pogus suspendre els acords sempre que els cregus contraris a la Constituci, a les lleis o als interessos generals de la repblica. No opino de la mateixa manera. En primer lloc, perqu condemnada com avui la provncia a viure i actuar sota la mirada sempre recelosa de lEstat, seria lluny de gaudir de la mateixa autonomia que la naci i el poble. En segon lloc, perqu exigiria la lgica que la provncia tingus al seu torn un delegat a cada municipi i, volgussim o no, caurem en lad ministraci dels sotsgovernadors davui, en la dels corregidors daltres temps o en el nomenament dels batlles pel cap de lEstat. En tercer i ltim lloc, perqu sense incrrer en contradicci no es pot considerar compatible amb la llibertat del poble i la provncia un sistema que, com el preventiu, considerem incompatible amb la del ciutad. La usurpaci de funcions, com qualsevol altre delicte, cauria sota la denncia del grup a qui afects i tamb sota la de lltim individu. Als tribunals pertocaria de jutjar-la: al govern dexecutar la sentncia, si necessari fos, per les armes. I si lusurpador fos el govern, tamb al govern podrien les provncies mitjanant els seus representants portar als tribunals, que la naci, en el nostre sistema, no s ni de millor ni de pitjor condici que els altres grups. El jutjaria el gran jurat de qu vaig parlar al captol XI del llibre segon. Quin lligam, es pregunta, existiria aleshores entre el govern central i el de les provncies? El de la Constituci, el mateix que ha existit en poques de llibertat entre el poder executiu de la naci i els batlles dels municipis, elegits directament i exclusiva pels pobles.
382

D. La defensa de lordre a les provncies. Alterat en qualsevol delles, la confederaci hi hauria dacudir amb les seves forces a restablir-lo, sempre que la provncia ho reclams, o fos la rebelli de tal ndole que compromets la seguretat de lEstat. Atacada la confederaci, haurien a canvi les provncies, si aix sels exigs, de volar a sostenir-la contra els insur rectes. E. Com a condici de lordre, la defensa dels drets inherents a la personalitat humana. All on no sn lliures el pensament i la conscincia, ni poden realitzar-se pel lliure sufragi dels ciutadans les seves ms categriques afirmacions, o no hi ha dhaver progrs, o sha de verificar per la violncia. Seria irracional i illgic que no fos la confederaci garantia de la llibertat sent-ne de lordre. F. Lestabliment i sosteniment de la igualtat social per a tots els espanyols. Com a conseqncia, la facultat destablirnos i exercir la nostra indstria en qualsevol punt de la repblica, la de demanar justcia contra els ciutadans de tots els pobles i tenir en tots lempara de les lleis, la validesa en totes les provncies dels contractes atorgats en cadascuna dacord amb el dret all vigent, el compliment per tots els tribunals dels actes i sentncies que qualsevol dells dicts i comuniqus en la forma deguda. Es faltaria evidentment a un altre dels fins de la confederaci si es consents que un espanyol fos mirat com a estranger en qualsevol lloc de la repblica. G. Les relacions internacionals: la diplomcia, la guerra, la pau, la celebraci de tota mena de tractats. Com tantes vegades he dit, no existeix encara un poder que reguli la vida exterior de les nacions. Es regula per conveni, i quan aquests no
383

sn possibles, es recorre tot sovint a les armes. En aquest ordre dinteressos, es tracta habitualment del dest de totes les provncies: qui sin la naci hauria de determinar-los? H. Finalment, els mitjans per exercir aquestes i les altres funcions que li fossin confiades: lorganitzaci de tribunals federals, la dun exrcit i una armada, la fixaci de les despeses i la imposici i recaptaci de tributs per cobrir-les. Totes aquestes atribucions sn essencialment nacionals. Altres, sense ser-ho, estan, com sha vist, confiades al poder central en pobles federalment constituts, i a elles vull consagrar unes quantes lnies. He exposat ja les raons per les quals crec que aqu a Espanya haurem de posar en mans de lEstat el dret mercantil i penal i la Llei dEnjudiciament per a tota mena de delictes i causes de comer. Entenc que caldria tamb deixar-li les relatives a la propietat literria i artstica, a les marques de fbrica i als privilegis dinvenci, mentre no es trobs millor manera de recompensar i fomentar els descobriments. Mitjanant un seguit de tractats es va avui estenent a les nacions estrangeres la propietat intellectual dels ciutadans; haurem de reduir-la aqu al terme duna provncia? Quan s universal el respecte que als altres tipus de propietat es t, seria altament irracional que aqu es respects noms dins la provncia la que s entre totes la ms noble, la dels productes de lenteniment. Les marques de fbrica i els privilegis industrials no sn, ben mirat, ms que signes i formes daquesta mateixa propietat que ens ocupa. Una mquina, un aparell, un procediment, fruits sn de lenginy, aplicacions ms o menys directes de les lleis descobertes per la cincia; no hi hauria cap ra perqu no els posssim al mateix nivell que els llibres i les creacions de lart sota la protecci de lEstat.
384

Entenc que tamb caldria posar sota la garantia i la defensa de lEstat tot aquell conjunt de drets que, junt amb la llibertat del pensament i la conscincia, faciliten el desenvolupa ment de la nostra personalitat i la posen a labric dinjustificats atacs: la llibertat de treball, per exemple; la inviolabilitat de la vida; el domicili i la correspondncia; la seguretat de no veures pres ms que per acte motivat de jutge competent; la de no ser jutjat sin en pblic i prvia defensa; la de no tenir dos processos per un mateix delicte; la de no patir penes infamants i recuperar el ple gaudi de la vida civil un cop purgat el crim; el dret a lensenyament; el deure del pare de proporcionar-lo als fills i abstenir-se de condemnar-los a prematurs treballs, etc. Els furs de la personalitat humana han de ser sagrats per a tots els poders: conv posar-los sota lgida de la confederaci perqu no deixin destar-ho sota la del poble i la provncia. Sobre lensenyament he descriure ni que sigui uns pargrafs. Conec el trist estat en qu aqu es troba. S que alguns municipis, lluny de mirar-lo amb la predilecci que mereix, el sacrifiquen sovint a interessos de menor importncia. Recordo com van rebre de malament les provncies lobligaci de costejar els instituts. Tot i amb aix, no seria partidari de posar ni tan sols la instrucci primria a crrec de lEstat. Ensenyament hi ha ara per lEstat, i s detestable. Plans des tudis, programes, llibres de text, mtodes seguits a les aules, tot s absurd. Se surt de les escoles amb el cap embotit de paraules, buit didees; de les universitats sense principis clars ni fixos als quals referir els diversos coneixements. Daqu ve en gran part lanarquia dels esperits, la poca solidesa dels homes dintelligncia, lescepticisme que abriguen fins i tot nimes que a penes han travessat les primeres regions de la vida.
385

No s tan geners lEstat que el puguem oposar a les diputacions ni als ajuntaments. Si tingu sempre oberta la m per a la milcia i lEsglsia, mai per a lensenyament. Sha comproms moltes vegades a contribuir a les despeses de les escoles elementals. No ho ha fet gaireb mai; ms aviat ha contribut a empobrir-les. Aix, als municipis, com a les moltes institucions benfiques que per a la instrucci hi havia, les ha privat dels bns arrels, donant-los a canvi un paper de tan insegura renda que fa quatre anys que no es paga i est reduda a la tercera part. Es dir que aix prov de laflictiu estat en qu, per circumstncies especials i passatgeres, es troba avui la seva hisenda. Per la seva hisenda pateix des de fa molt de temps una malaltia crnica de curaci difcil i, sobretot, llarga. Amb guerra i sense guerra, el deute creix, les despeses sn ms grans que els ingressos, el Tresor est exhaust. Si avui li carregussim a lEstat de cop lensenyament primari i el secundari, acabarem de matar-lo, sobretot si volgussim fer el primer universal i gratut. Sha calculat en quant augmentaria aquesta reforma el pressupost de despeses? Disminuiria en la mateixa quantia, es diu, el de les provncies i els pobles. Per si lEstat no inverts en les escoles i els instituts ms del que avui consumeixen, en qu millorarien? No s doncs tan indiferent que determinades despeses corrin a crrec de la naci o del municipi. Suposant que en el primer cas no sorts molt ms cara la recaptaci dels corresponents tributs, seria el pagament si ms no molt ms dubts. Aclaparat el Tresor, cobreix amb preferncia les atencions que considera urgents, i relega amb facilitat a loblit aquelles que pot desatendre sense perill. Per la federaci es podria indubtablement treure la hisenda del mal pas; per reduint, no augmentant, els serveis generals. I els haurem daugmentar sense parar, perqu si algunes
386

municipalitats cobrissin malament els seus, els haurem de posar a crrec de lEstat. Cal tenir fe en els principis o abjurar-los. Autnoms viurien de manera diferent a com ho fan avui les provncies i els pobles. Noms pel fet de saber que res podien esperar del govern, tindrien una altra activitat i una altra energia. Vegis el que sn en totes les nacions federals els petits grups. Generalment sn plens de vida. Hi ha provncies dels Estats Units que gasten ms en instrucci pblica que aqu lEstat. No per aix shauria de negar a lEstat la facultat de mantenir i crear centres densenyament. Com nhi hauria de provincials i municipals, nhi podria haver de nacionals. Sense que aquests tinguessin, per, supremacia ni privilegi de cap mena sobre aquells. Els ttols que expeds la universitat de la confederaci haurien de valdre, per exemple, ni ms ni menys que els que lliurs la de la darrera de les provncies. Arribaria jo a ms en atenci a aquells que tanta por semblen tenir per lensenyament. He indicat ja com fra de convenient que en la Constituci Federal sel declars obligatori. Concediria a la provncia el dret de compellir els pobles i a lEstat el de compellir les provncies al compliment daquest precepte. Adoptaria sobre aquest punt sense dificultat larticle 27 de la Constituci sussa.

XIX.  Altres qestions. Tribunals. Exrcit i Armada. Hisenda No continuar enumerant les atribucions accidentals de la confederaci, variables segons les circumstncies i els temps. Tornar sobre les essencials contingudes a la lletra H per tal com sn totes motiu dimportants debats. Parlar primerament dels tribunals, desprs de lexrcit i larmada, i final387

ment de la hisenda. No soblidi que tractades ja aquestes matries al llibre anterior, no les he dexaminar ara sin amb relaci a Espanya. Aqu, a Espanya, s gaireb uniforme lorganitzaci dels tribunals des de principis del segle passat. Sequipar aleshores a les de Castella les Audincies dArag, Catalunya, Valncia i Mallorca. No quedaren jutges forals sin a les Provncies Basques i a Navarra, que els perderen el 1841. Infereixen daqu alguns que, establerta la federaci, haurien de deixar-se a lEstat les disposicions sobre la magistratura. No sc de la mateixa opini. Per tal com, repeteixo, no hi pot haver identitat de procediment on hi hagi diversitat de lleis, sostinc que pot i ha dhaver-hi diferent organitzaci judicial all on no siguin uns els procediments. Entre les lleis de procediment i les de tribunals hi ha una relaci encara ms estreta que entre les primeres i les substantives, tant que difcilment es poden escriure sense que recprocament es modifiquin o es completin. No s, daltra banda, ntegra lautonomia del poble o de la provncia on no existeixin els tres poders. Si hi manca el judicial, s aquesta incompleta i feble; que pot molt b lEstat mit janant els seus jutges anar-la retallant. Principalment en els tribunals troben tant els pobles com els ciutadans la millor ga rantia de la seva Constituci i les seves lleis: tota provncia que tingui Constituci i lleis prpies ha de tenir els seus tribunals. No s possible que magistrats aliens apliquin les nostres lleis sense que, fins i tot sense voler-ho, les torcin i les corrompin. En matria dorganitzaci judicial, som lluny dhaver assolit les ltimes conclusions de la cincia ni dhaver arribat a la perfecci daltres pobles. Encara els jutges atenen indistintament plets i causes. Encara el jutjat, s a dir, el tribunal uni personal, constitueix la base del nostre sistema. Encara conservem els acusadors pblics i tenim el cos fiscal pssimament
388

format. Encara s lluny de ser un fet la responsabilitat de la magistratura. Encara la magistratura est tancada a les eminncies jurdiques. Encara escassegen els tribunals fins al punt de no poder acusar-los perqu en la sustentaci dels afers transgredeixin a cada pas els termes marcats per les lleis de procediment. No contribueix poc tanta escassetat a fer que els plets seternitzin. No sentim potser la necessitat de reformes? La majoria no les duem a terme per no permetre la situaci de la hisenda que augmentem el pressupost de despeses de la justcia. Potser el que avui no pot ni comenar lEstat el durien a terme algunes provncies. Pel principi unitari que ens regeix, han destar totes pel que fa a ladministraci al nivell de la comuna pobresa: veritablement insofrible per a aquelles que, dotades de major activitat, han arribat a un major desenvolupament. Per qu haurem de consentir que continuessin aix les coses? Jo voldria tribunals de lEstat, per noms amb jurisdicci per dirimir les qestions de dret civil i mercantil entre les provncies, o entre les provncies i la naci, o entre particulars i la naci o les provncies, o entre ciutadans de provncies diferents que no shaguessin sotms als jutges provincials, o entre espanyols i estrangers. Vnen exigits aquests tribunals pel principi mateix de la federaci, i no noms els admetria, sin que, com ha vist el lector, els considero essencials en la futura reorganitzaci dEspanya. s una mica ms difcil que el dels tribunals el problema de lexrcit. Sense un exrcit nacional permanent no viu sin Sussa. All, com sha vist, ni tan sols les provncies no tenen permanentment sobre les armes nombroses tropes. Tot sus est obligat en canvi al servei militar; i si s curt lexrcit actiu, sn nombroses les reserves. Encara que no t la confederaci forces prpies, disposa de totes les de la repblica.
389

Esmento aqu de nou Sussa per ser una naci europea i una repblica democrtica que acaba de reformar precisament en el tocant a lexrcit les seves lleis constitucionals. s aquest el sistema que convindria adoptar a Espanya el dia que fos reconstituda federalment? Sc, naturalment, partidari que la confederaci pogus en els casos de guerra, b civil, b estrangera, disposar plenament de totes les forces que a la naci hi hagus. Aix s per a mi la conseqncia obligada del dret que es reconeix en els poders federals per declarar la guer ra i el deure que sels imposa de reprimir els desordres que comprometin la seguretat de lEstat. No s ja favorable que es condemni la federaci a viure sense forces prpies. Vull emancipar les provncies de la tirania de lEstat, per no posar lEstat a la merc de les provncies. Encara que no molt nombroses, li donaria tropes suficients per fer complir els seus acords. No les hi suprimiria fins que no veis el nostre poble amb hbits dobedincia i de respecte a les lleis. No ens hem damagar ni hem de perdre de vista que setanta anys de continus aixecaments ens han acostumat a les revoltes, i confiem abans en la fora que en lexercici del dret. Modificarien sens dubte la federaci i la democrcia aquest estat dels nostres nims; per no el farien canviar tan aviat que pogussim de seguida desarmar lEstat. Els primers temps de tot nou rgim sn propensos als conflictes: el prudent s armar els poders pblics, no desarmar-los. Lexrcit de lEstat hauria de ser, a ms de poc nombrs, voluntari. En poques de guerra, quan est en perill la ptria a penes s suficient per salvar-la lesfor de tots els ciutadans, crec fermament que el servei militar s per a tothom obligatori. Tenim tots el deure aleshores de sostenir lautonomia de la naci, de la qual som membres, i la propietat del sl que els nostres avantpassats guanyaren amb suor i sang i s avui sos390

teniment nostre i dels nostres fills. Per en temps de pau, quan sn suficients uns pocs homes, amb relaci a la poblaci total, per garantir el dret i guardar les places fortes, no veig per qu sha dexigir als menys que sacrifiquin en profit dels ms la seva educaci professional, la seva feina, la seva llibertat i la seva famlia. El servei militar ha de ser en aquests casos tan lliure com ho s el civil en tots els rams de ladministraci per lEstat. Com aquests sn o haurien de ser carreres per a aquells que ells serveixen, podria ser-ho i ho hauria de ser la milcia. El mateix dic de les forces permanents que les provncies haguessin de tenir a les seves immediates ordres. Haurien de ser tamb voluntries i poc nombroses. Com a mxim, entre les de totes les provncies haurien digualar les de lEstat. No estarien naturalment incloses en aquesta xifra les destinades a serveis especials, les encarregades, per exemple, de la seguretat dels camins, les muntanyes i els camps. Tampoc la mil cia ciutadana, de la qual en circumstncies donades haurien de poder disposar no noms el cap de la naci, sin tamb els de les provncies. S que avui priva encara per als temps de pau la idea del servei general obligatori; no oblido que labrigaven fins i tot molts federals sense recordar que labolici del reclutament fors ha estat un dels crits de guerra del seu partit. Jo mateix he caigut alguna vegada en aquesta contradicci, que avui no mexplico. Per, he de deixar per aix de combatre el que la meva ra condemna? Ha posat en voga aquesta idea, ms encara que Sussa, Prssia, que ha admirat modernament Europa amb els formidables exrcits que ha posat en peu de guerra com qui diu en quatre dies contra els imperis dustria i Frana. Per recuperar-se les unes, per a la seva defensa les altres, shan cregut moltes nacions, inclosa la nostra Espanya,
391

condemnades a seguir el mateix sistema; i avui, les que no ho feren, pensen gaireb totes en fer dels seus ciutadans soldats i del seu territori un campament. Creixen a tot arreu, grcies a aquesta general preocupaci, els pressupostos militars; i quan ms criem que avanvem cap a la pau, ms temem i ens preparem per a la guerra. Encara que aquesta conducta sigui encertada per a altres nacions, entenc que no ho s per a la meva ptria. La nostra situaci en un dels extrems del continent ens permet de viure allunyats de les conteses dEuropa. Sense veu ja en els congressos diplomtics, a res no ens comprometem, i si ens mantenim neutrals fins i tot podem treure profit de les alienes discrdies. No estem, com Sussa o Prssia, envoltats de pobles enemics i poderosos. Tenim a loccident Portugal, petit i feble; al nord, Frana, de qui ens defensa encara ms que els Pirineus la sang vessada el 1808; a les altres fronteres, les aiges de la Mediterrnia i de lOce. On sn els perills que ens obliguin a imposar a tots els ciutadans el servei de les armes? Estem ja per la nostra impotncia guarits de lambici que avui senten Alemanya i Frana de regir els destins dEuropa. Nhi ha que encara somnien que la Providncia ens ha confiat la tasca de civilitzar frica a sang i foc; per la naci, ms assenyada, els escolta somrient. No est, tanmateix, tan apagat el nostre ardor bllic, que no pugui revifar. Seria molt de tmer que amb larmament general no el fssim revifar, i tornssim a la bogeria dels segles xvi i xvii, que tan cara ens cost i que s una de les principals causes del nostre empobriment i la nostra runa. Allunyem de nosaltres el monstre de la guerra. Si pogu un dia ser necessria per acostar les gents, no ho s ja avui que disposem de mitjans millors. Trencant istmes, convertint en
392

mars els deserts, portant a tot arreu, ja amb vaixell dhlix, ja en locomotora, els productes de lagricultura i de la indstria, guanyarem abans que per les armes les tribus salvatges i recollirem en un feix la humanitat sencera. Havem arribat a mirar ja com absurd ladagi de lantiga diplomcia, si vis pacem, para bellum; no anssim ara a continuar fent-nos la illusi que el condemnem. De tota manera, es diu, no s assenyat prescindir de la realitat dels fets. Que podem veurens implicats en una guerra s indubtable. I no ho s menys que els exrcits no simprovisen. Si no els organitzem en la pau, no tindrem dentrada qui contingui linvasor i portarem durant molt de temps la pitjor part de la batalla. Si es concedeix que durant la guerra s obligatori el servei, ha de convenir-se que no ho s sempre. Podem saber potser quan ni per quins estranys accidents haurem de desembeinar lespasa contra els altres pobles? Aix s tornar a obeir a la influncia del funest adagi; aix s repetir una vegada ms que sevita la guerra preparant-se a sostenirla. Per aquesta consideraci, haurien de viure les nacions en mtua i eterna desconfiana; no deixar-se superar per les seves venes ni en la perfecci de les armes ni en la solidesa i el nombre de les fortaleses; continuar invertint simplement en preparatius de guerra quantitats enormes que reclamen amb absolut imperi la vida de les cincies i les arts. Podria ser aquest lideal de la nostra federaci? Daltra banda, si tant es temessin les eventualitats del futur, el millor seria que es fes de la instrucci en les armes una part de lensenyament, sestablissin escoles de tir i es creessin estmuls per a aquells que servissin anys en la milcia. Amb aquestes condicions, no hauria de ser tan difcil improvisar exrcits, encara menys quan els podrien servir de nucli els de lEstat i les provncies. No hi ha naci viril i amant de la seva
393

independncia que no nhagi improvisat si lha vist en perill. Fins i tot gent aliena a la guerra nha sabut improvisar, des de Viriat a Mina. Precisament hem estat sempre en la defensa del territori model de nacions. Tampoc no s tan fcil com es creu establir el servei general obligatori. Espanya acaba de decretar-lo: esperem el dia que lhagi fet realitat. Frana, sent naci que aspira a preponderar en els consells dEuropa, el rebutj durant molt de temps tot i veures enganyada i amenaada per Prssia desprs de la batalla de Sadowa. Napole, que el volia de totes totes, va haver de modificar dues o tres vegades el seu projecte per fer-lo acceptable per a cambres que li eren submises; i quan el va dur a la prctica, va trobar tals obstacles, que a penes tenia organitzades les reserves quan va haver denfrontar les seves armes a les del rei Guillem. Va servir de tan poc aquella gurdia mbil!... Els soldats que crida a files lentu siasme i mou lodi a lestranger, aquests sn els poderosos i formidables; aquells que guia noms la fora, o com a mxim el deure, valgueren sempre poc fora dels exrcits actius. Sallega en favor del servei obligatori que no hi hauria voluntaris ni tan sols per constituir les redudes forces que concedeixo a les provncies i a lEstat. No es veu o no es vol veure que la manca de voluntaris depn avui principalment de les males condicions en qu est el soldat per la barbrie de la disciplina a qu sel sotmet, les traves que encara troba per saltar la tanca que el separa dels seus oficials i les nulles garanties positives i slides que li dna el servei. Tot i amb aix, hem arribat a tenir sota les banderes de la Pennsula i les de Cuba prop de quaranta mil voluntaris sense comptar els de la Gurdia Civil i els Carrabiners. s cert que aix es deu en part a la combinaci de redempcions i reenganxaments, impossibles quan se suprimeixi el servei fors.
394

s trist que hgim de parlar encara dorganitzar exrcits. Malauradament, encara s lluny lhora en qu governs i pobles visquin sense violncia sotmesos a limperi de les lleis, i, esborrades les fronteres de les nacions, tinguem per ptria el mn. Prou farem si el dia de dem, sota la federaci, aconsegussim de convertir el que s avui instrument de tirania en salvaguarda i escut de la llibertat i lordre. Per aconseguir-ho, les provncies haurien de disposar lliurement de totes les seves tropes mentre els motius abans enumerats no obliguessin a posar-les en mans del govern. A elles pertocaria darmar-les i equipar-les, i a elles instruir-les i dotar-les doficials i caps sense deixar a crrec de la confederaci sin el nomenament dels que en cas de guerra haguessin de comandar les forces de dues o tres provncies. El poder federal, en temps normals, hauria de tenir com a mxim el dret de revisar aquestes forces i manifestar la convenincia de les reformes que considers necessries per a la salut de la repblica. Ms rdua matria encara que lorganitzaci de lexrcit seria lendreament de la hisenda. Tal com he dit en un altre captol, sn fa temps les despeses de la naci superiors als ingressos. Daquest constant dficit depn principalment el progressiu desenvolupament del deute, que assoleix, com tamb hem vist, una xifra enorme. A ms de 1.132 milions de rals pujarien avui, si es paguessin, els interessos del consolidat en circulaci i els del creat per subvencions, franqucies i auxilis a les obres pbliques. No parlo ja del deute del Tresor, recentment convertit en bitllets hipotecaris, als rdits i amortitzaci dels quals hem destinat 280 milions anuals de les nostres millors rendes. Tots aquests deutes, com a contrets per la naci, no podrien dem sin figurar entre les despeses generals de la Confederaci espanyola. Sestima en el que val la greu dificultat que hauria de ser per a aquesta obrir el
395

Deu del seu compte amb una partida de ms de 1.400 milions noms per interessos i amortitzaci de ttols? Els conservadors han aplanat una mica aquesta dificultat reduint a la tercera part el tres i el sis per cent que havem proms de pagar i pagvem fa quatre anys els creditors que no ho eren per meres operacions de tresoreria. Han rebaixat amb aix a 377 milions els 1.132 que aquests rdits comportarien, per noms per cinc anys. El 1882 haurem de pagar els que ara cobren lu, lu i quart, i els que el dos, el dos i mig; i ja aleshores haurem de fixar lescala gradual per la qual haurem de tornar el pagament del tres i del sis per cent. Fins i tot prescindint daix, als 377 milions cal afegir limport dels interessos al dos per cent dels ttols que acabem de donar en compensaci dels cupons venuts i no satisfets, dels endarreriments del clero i de les nou desenes parts de lemprstit que decretaren les Corts de la Repblica. Unit tot a la renda dels nous bitllets per deute del Tresor, queda a dia davui, segons clculs del mateix govern, una crrega anual de ms de 750 milions de rals. Han de quedar amortitzats en vint anys els bitllets del Tresor i en quinze els nous ttols, per han daugmentar en canvi els interessos de laltre deute, i ja per aleshores sap Du a quant no pujar de nou la flotant. Al final daquest mateix exercici, s molt de tmer que torni a arribar a centenars de milions. La nova confederaci hauria, si no volgus condemnar-se a viure vida miserable, dabordar i resoldre des del primer dia aquest gravssim problema... Hauria de fer un arranjament definitiu i just de tot el deute, posar a un mateix nivell els diversos creditors de lEstat i destinar a lamortitzaci i als interessos dels nous ttols rendes fixes que els creditors mateixos tinguessin dret de recaptar amb intervenci del govern. Hauria de considerar aquesta mena de despeses com a alienes
396

en certa manera a la seva personalitat i excloure-les del pressupost ordinari. s aix factible? Comprendr fcilment el lector que no he de tractar aqu una qesti tan important i tan complexa, suficient per ella mateixa per ocupar tot un llibre. Em permetr noms dindicar que li queden encara a lEstat alguns bns, i all a les nostres allunyades colnies dOceania, per a desgrcia nostra tingudes en injust oblit, fonts de riquesa, i per tant de tributs, que podrien facilitar la realitzaci del pensament. Fins i tot les dAmrica, malgrat el trist estat en qu les tenim, podrien contribuir a lassoliment del nostre intent, si en comptes daspirar a conservar-les per les armes, ens les atragussim per la llibertat i la concessi de la seva autonomia. Els abundants productes de les seves duanes, que sota el sistema federal correspondrien a lEstat, es podrien aplicar al pagament del deute. Lliure ja la confederaci de tan aclaparadores obligacions, caldria pensar en la manera de cobrir les seves altres despeses. Sobre aquest punt, res no he dafegir al que qued dit ja en el segon llibre. Jo vull que lEstat gaudeixi de rendes prpies: no sc daquells que, bo i tenint-lo en ben alt lloc, el deixen a la merc de les provncies. Li deixaria ntegres els drets dim portaci per les duanes de la Pennsula, els de crrega i descrrega, les obvencions dels consolats, els productes de tots els serveis que se li confiessin, el descompte sobre els sous dels seus empleats i els interessos del seu deute; i quan amb aix no en tingus prou, en comptes de permetre-li que envas les altres contribucions, lautoritzaria noms perqu reverts en les provncies, segons la riquesa que en cadascuna sabs, els fons que necessits per cobrir les seves atencions. Exigirien lordre general i la independncia dels diferents grups, que aix com les provncies i la naci tenen al seu crrec diferents despeses, tinguessin respectivament els seus ingressos sense
397

que mtuament sels menyscabessin ni junts espremessin el contribuent. Cas que hi hagi derrama per lEstat, les provncies i noms les provncies haurien de buscar els mitjans per omplir la seva quota: noms elles haurien de recaptar-la i cedir-la al tresor. No s ara ocasi de dir quin seria el millor sistema tributari. En les nacions federals, com en les unitries, sn possibles tots els sistemes. Lessencial seria que, fos quin fos el que sadopts, hi hagus, com acabo de descriure, una separaci completa entre la hisenda de lEstat, la de les provncies i la dels pobles.

XX.  Organitzaci dels poders federals. A quin sha de confiar el dret de pau i guerra Noms resta que parli de lorganitzaci dels poders federals. En el llibre anterior he escrit detalladament sobre aquest punt: poc ms he de fer aqu que resumir el que all qued dit. Tres haurien de ser a Espanya, com sn en totes les repbliques federals, els poders de la naci: el legislatiu, el judicial i lexecutiu. Existeixen avui, per no iguals ni independents. Est per damunt de tots lexecutiu, que pot suspendre i dissoldre les Corts, negar-se a sancionar les lleis, destituir el president del Tribunal Suprem i traslladar i fins i tot deixar cessants els magistrats. Haurien destar tots tres a la mateixa alada, i per a aix rebre tots la seva autoritat de mans del poble: el mateix els representants de la naci que el cap de la justcia; tant el cap de la justcia com el de lEstat. Caldria que el poder legislatiu resids en les dues cambres; un congrs i un Senat: aquell, expressi indistinta de tots els espanyols; aquest, directament elegit per les provncies; As398

semblea nacional lun, federal laltre. Haurien de tenir tots dos la mateixa iniciativa i la mateixa participaci en les lleis; per noms el Senat el judici de les qestions poltiques, ja entre dues provncies, ja entre una i un municipi. Entre tots dos cossos establiria encara altres diferncies. En el Congrs voldria que es vots per individus, el Senat per provncies. El Senat voldria que es renovs parcialment, totalment el Congrs. Crec que les nacions han de tenir alguna cosa que sigui com la tradici de la seva poltica. Del poder judicial, res no he dafegir al que queda dit a lan terior llibre i a lanterior captol, com no sigui que la justcia federal no hauria denvair mai les atribucions de la local, ni deixar de tenir per garantia la inamovibilitat dels crrecs i el cobrament de sous proporcionats a laugust de les seves funcions. Noms el seu cap, com a electiu pel poble, podria i hauria de ser amovible. El poder executiu el voldria ms en un home que no en un consell. Qui lexercs hauria de ser, com qui exercs el judicial, responsable dels seus actes davant un jurat a aquest efecte. Les cambres podrien acusar-los; el jurat condemnar-los o absoldrels. Lelector ha de jutjar lelegit; i jo entenc que els dos caps haurien de ser aqu escollits per les provncies, si no directament, indirecta, com s als Estats Units el president de la Repblica. No crec necessari enumerar ara quines funcions de les que hem atribut a la confederaci han de correspondre a cadascun dels tres poders. La distribuci, com sha vist, s fcil. Nhi haur prou que parli del que pot presentar dubtes. Aqu, a Espanya, igual que en altres nacions, declara el poder executiu pel seu compte la guerra i fa la pau sense ms obligaci que la de donar desprs compte documentat a les Corts. Necessita estar autoritzat per una llei especial, i per tant el con399

curs del poder legislatiu, noms per alienar, cedit o permutar qualsevol part del territori, incorporar altre sl al nostre, admetre tropes estrangeres, ratificar els tractats daliana ofensiva, els de comer, aquells que concedeixin subsidis a altres nacions, i tot els que puguin obligar individualment els espanyols. Aix est escrit a la Constituci del 1812, i aix en la del 1876, que s la vigent. Sobre aquest punt, han opinat aparentment el mateix des dels conservadors fins als demcrates. Les Corts democrtiques del 1869 pensaven exactament com les de Cadis. Seria, tot i amb aix, just que en reconstituir federalment la naci espanyola deixssim al poder executius el terrible dret de la guerra? En el moment que es reconstitus federalment aquesta naci, opino que no hauria de ser de cap de les maneres atribuci del poder legislatiu declarar la guerra, fer la pau i celebrar tota mena de tractats amb altres nacions... lexecutiu no hauria de poder per si mateix fer res ms que repellir atacs imprevistos a les nostres costes i fronteres. Pel seu propi compte, crec que no se li hauria de permetre ni tan sols que mens relacions diplomtiques de carcter poltic. Pel mal caire que prenen aquestes relacions es va ordinriament a la guerra; i no em sembla lgic ni digne que, deixant-les al poder legislatiu, es consenti que lexecutiu porti les coses a termes tals, que les Cambres no puguin fer res ms que declarar-la. Quin altre recurs els ha de restar si el president de la Repblica ja ha comproms en les negociacions la dignitat o els interessos de la ptria? Per a totes les relacions diplomtiques de caire poltic entenc que el poder executiu hauria de viure sota la constant inspecci del Senat o duna comissi de senadors. No sense motiu lantiga Roma tenia en mans del Senat i no en la dels seus cnsols els afers diplomtics.
400

Es qualificar potser dexagerada la meva temena de la guerra. Hi ha res, amb tot, per als pobles de ms pertorbador i aflictiu que aquestes lluites sagnants en qu sucumbeix la flor dels ciutadans, es destrueixen en dies obres i segles, es porta la misria i el terror a ciutats i pobles, es desvetlla en lhome la fera i sesplaien els ms grossers instints i les ms salvatges passions? La desolaci, la mort, la gana, segueixen arreu la petja dels exrcits. No s rar que els acompanyi la pesta. I, sn tantes encara les nimes i les nacions que es deixen seduir per la glria de les armes!... No hi ha encara altres herois que els grans capitans als ulls de les masses. Ho s Bonaparte, que eixorda la terra amb el retruny dels seus canons, i no Franklin, que arrenca el llamp a la tempesta. Ho sn Bonaparte i Annbal que doblen amb les seves legions els cims dels Alps per agredir un poble, i no els intrpids navegants que desafien els glaos del mar Glacial per descobrir el Pol i completar el coneixement i el domini de lhome sobre el seu planeta. s per a mi fins i tot insensat posar en mans dun home la pau i la guerra. s confiar-li no noms el dest, sin tamb la llibertat dels pobles. Larrossegaran a la guerra lambici o lorgull; i si la victria lafavoreix, amb els mateixos llorers que reculli als camps de batalla encatifar el cam per on dugui la naci cap a la servitud. Sense or i sense sang, la guerra no s possible: aquells que amb el seu or i la seva sang hagin dalimentar-la, aquests sn els cridats a decidir-la; aquests, que lhan de sostenir avui i nhauran de patir dem les conseqncies. Els triomfs es converteixen amb fora freqncia en desastres per a les nacions. Els de Napole ocasionaren per a Frana les invasions del 1814 i el 1815. Fins i tot a la guerra del 1879 venjava Prssia les humiliacions que daquella naci havia rebut sota el primer Imperi.
401

No condemno de cap de les maneres la guerra. La considero sagrada contra tota mena dopressors, sagrada contra els que amenacin la nostra independncia. I si hi hagus encara pobles que es tanquessin dins les seves fronteres fins al punt de negar-se al comer hum, aplaudiria de tot cor la guerra que es fes per obrir-les al pas de les gents. Benedes les armes que aplanaren en els nostres temps les muralles de Xina! Benedes les que franquejaren a totes les banderes les portes del mar Negre! La terra s per a tots els homes. El que jo temo i pretenc evitar sn les guerres ftils, aquelles filles del punt dhonor, quan no de bastards interessos, que res no ressolen en favor de la humanitat ni de la mateixa naci que les emprn; guerres, per exemple, com les que nosaltres hem portat en aquest mateix segle a les venes costes dfrica i als allunyats mars dAmrica: a Mxic, a Santo Do mingo, a les repbliques del Plata. Es dir que no les he devitar per les assemblees, proclius a exaltar-se i apassionar-se; per les meves assemblees no sn les de les nacions unitries, i s molt probables que la clera del Congrs ans a estavellar-se al Senat, poc nombrs, estable i representaci directa de les provncies. Quan no fos aix, de qu podria la naci queixar-se? Fins i tot en limperfecte estat de relacions en qu viuen els pobles, tenim dos mitjans de suplir la guerra: els congressos i els arbitratges. Treballem per generalitzar-los mentre esperem que les nacions es confederin i posi fi a les lluites a m armada un poder federal llat o un poder federal europeu. Jo reivindico per al poder legislatiu fins la declaraci de les guerres civils; s a dir, no sc partidari que lexecutiu pogus per ell mateix declarar en estat de guerra civil la repblica. Hauria de poder per prpia iniciativa baixar en
402

auxili de la provncia que ho demans, i fins i tot volar amb totes les forces que pogus per sufocar les rebellions que de manera evident comprometessin la seguretat de lEstat; per no posar els rebels fora de les lleis generals dordre pblic ni reconixer-los com a belligerants. Sn tots aquests actes de sobrada transcendncia per deixar-los a la merc dun home. Per la privaci daquests drets al poder executiu implica una facultat que jo no hauria descatimar-li: la de convocar les Corts en vacances si circumstncies extraordinries li fessin considerar urgent la decisi de la pau o la guerra, la declaraci de qu acaba de parlar-se o la concessi de recursos en homes o diners per dur endavant la ja comenada lluita. Li negaria en canvi la de suspendre-les i dissoldre-les per tal com atemptaria contra la dignitat del Parlament i seria contrria a la igualtat dels tres poders. A qu, es preguntar, quedaran aleshores redudes les atribucions del poder executiu? No serien ja tan escasses com a primera vista sembla. Caldria dictar els reglaments necessaris per a lexecuci de les lleis, organitzar els serveis generals, conferir els crrecs civils i militars dacord amb les regles que establissin les Corts, exercir dins els lmits que es determinessin la grcia dindult, capitanejar lexrcit i mantenir lordre, dirigir, un cop declarada, les operacions de la guerra. Ladministraci, fins i tot dins les repbliques federals, s vastssima i li pertanyeria completament. Li correspondrien a ms les relacions diplomtiques, tot i que en lmbit poltic no sense la intervenci del Senat. Seria tamb ell qui recapts i distribus els ingressos dacord amb els pressupostos que les Cambres aprovessin. Ell, la principal garantia de les llibertats i els drets de lindividu; ell, la ms poderosa gida de lautonomia de les provncies i els pobles.
403

XXI. Administraci pblica No maturar ara a detallar lorganitzaci administrativa de la futura repblica. Que lactual s viciosssima, no seran gaires qui en dubtin. s complicada, illgica, lenta, insuficient. Pel fregament de les seves diferents parts i el mal engranatge de les seves rodes perd a cada moment velocitat i fora. Un ministeri interfereix amb un altre ministeri; una oficina amb una altra oficina. La consulta embarga els passos de qui ha de resoldre; i qui ha de resoldre, per compartir amb alg la responsabilitat, cerca innecessriament la consulta. Un instrueix lexpedient, un altre el decideix, i no s estrany que qui decideixi trobi incomplet el procediment. La poltica distreu, finalment, de ladministraci i ladministraci de la poltica. En altres temps, fa vint anys, vaig proposar a La reacci i la revoluci la reforma de ladministraci per lEstat. Volia ja aleshores portar a aquesta branca del govern la idea lgica, la del gnere i lespcie. A penes he modificat el meu antic pensament. Estic convenut que la federaci permetria, ms que no el rgim unitari, la senzillesa i lordre que aleshores recomanava. Escrivia aleshores guiat noms per la ra; parlo ara allionat per lexperincia. Per a mi, sobren ministres, falten directors generals, sobren caps de negociat, la mateixa administraci activa hauria de formar part dels consells i altres cossos de consulta. Aquests cossos no haurien de ser escoltats sin sobre assumptes ardus. La responsabilitat hauria de recaure exclusivament sobre qui decids: sobre el director, si fos el director; sobre el ministre, si el ministre. Auxiliars que extractessin, oficials que tramitessin i proposessin la resoluci dassumptes, un director o un ministre que decidissin, haurien de constituir, en la meva opini, tota la maquinria administrativa. Fora
404

daquesta jerarquia, noms hi hauria dhaver escrivents per al treball material de cpia. La marxa dels expedients hauria de ser pblica per a totes les persones en ells interessades, les quals haurien de gaudir del dret dimpugnar, dins un breu termini, b el dictamen dels cossos consultius, b all proposat per loficial de Secretaria. Contra tota resoluci que causs Estat, hauria de poder recrrer qui en rebs greuge davant la secci contencis administrativa del Suprem Tribunal de Justcia, sota el nostre sistema, del tot independent del poder executiu; per dins un breu termini, i sense poder fer ms que exposar i raonar en un escrit la seva pretensi i la seva queixa. No per aix shauria de suspendre el compliment de la resoluci presa si, a judici de ladministraci, fos urgent dur-la a terme. Ladministraci, daltra banda, no hauria de poder-se mai desdir dels seus acords. Llegint aquests pargrafs, s fcil que alg vegi una marcada contradicci entre la meva conducta i el meu pensament. En passar pel Ministeri de Governaci, suprim les direccions generals, excepte la de Correus i Telgrafs. Com dic ara que falten directors generals? Abocada aleshores la naci a reconstituir-se sobre el principi federatiu, no vaig creure oport emprendre, i ni tan sols proposar, la total transformaci del rgim administratiu; i que en aquest rgim la majoria de les direccions sn suprflues, no crec que ho hagi de negar qui mitjanament el conegui. Sn un vistiplau de ms en els expedients: la feina i la resoluci corresponen sempre als oficials de secretaria. Ni descarreguen de responsabilitat els ministres, ni els alliberen de lexamen dels afers posats al seu crrec. Sn places gaireb totes filles de la nostra mesquina poltica de partit, que t necessitat dun cert nombre dalts crrecs i elevats sous per a satisfacci de la vanitat i la cobdcia dels seus homes pblics. Aix, servides en general per gent
405

aliena a ladministraci, a qui fins i tot provoquen tedi els as sumptes tractats, no noms sn intils, sin tamb nocives. Vaig deixar dempeus, com he dit, la de Comunicacions, i ms endavant men vaig penedir. Si hi hagus estat ms temps, lhauria suprimida. Sc partidari de les direccions generals, per dins el sistema que vaig exposar a La reacci i la revoluci: separant ladministraci i la poltica, cercant en la poltica els ministres i en ladministraci els directors, fent estable ladministraci i deixant noms la poltica sotmesa a lonatge i el vaiv dels partits. Pel sistema que jo segueixo, meu en el seu desenvolupament, no en el seu principi, sn noms tres els secretaris del despatx: dos que tenen al seu crrec lun la vida exterior i laltre la interior de la repblica, un que t cura de la hisenda. Tots tres governen; cap, en rigor, no administra. Pel que fa a ladministraci, a penes fan res ms que dirigir-la i donar-li impuls, reformant-la quan ho exigeixen els avenos de la cin cia o les necessitats de la poltica. Seva s tota innovaci; als caps administratius pertoca daplicar-la i resoldre per ella els afers. Afers a resoldre noms se li haurien de presentar aquells que, per la seva relaci amb la governaci de lEstat, hagus sotms expressament la llei a la decisi dels ministres. Aix les coses, com prescindir de les direccions generals? Potser no es comprendr tampoc la causa per la qual, contrariejant fins a cert punt les idees del meu partit, deixo subsistents els cossos de consulta. Els conservo tot donant-los, com sha vist, unes altres bases i unes altres condicions de vida. Es produeixen en ladministraci, com en tot, casos greus, de resoluci difcil; i exigeixen la convenincia i la justcia que dins els possibles hi hagi per decidir-los tots un general criteri. Aconsellaria aix, al meu entendre, no noms que respectssim el Consell dEstat, sin tamb que en cres406

sim altres despecials. Per a mi, nhi hauria dhaver en cada ministeri un de format per tots els directors i tots els oficials de secretaria. Haurien de reunir-se aquests en consell peridicament, o sempre que ho fes necessari b el nombre, b la urgncia dels afers dubtosos; i deliberar i donar dictamen sobre totes les qestions que li sotmetessin els diversos rams. Si aquests consells, per dir-ne aix, ministerials, consideressin un afer tan obscur que no satrevissin a formular-ne una opci decidida, o de resoluci tan transcendental per a ladministraci en el seu conjunt, que creguessin convenient fer-lo objecte de regla de jurisprudncia, ells mateixos, en la seva consulta, haurien de proposar el pas de lexpedient al Consell dEstat, format al seu torn pels caps superiors de tots els ministeris. Per aquest mitj, que a penes augmentaria el pressupost de despeses, adquiriria seriositat i unitat ladminis traci pblica, labastarien en totes les seves relacions els seus principals servidors i tindrem empleats com no nhi hauria en cap altra naci del mn. Totes aquestes reformes serien, per, insuficients si, desprs de normalitzada la repblica, no es fes del personal de ladministraci un cos facultatiu. Resulta veritablement incomprensible que, quan per exercir fins lltima de les arts sexi geix ms o menys llarg aprenentatge, i ning no satreveix a confiar a ning que no sigui sabater lataconament de les se ves sabates, shagi anat a raure a lestranya mania de posar en mans dhomes sense coneixements administratius de cap tipus fins i tot els ms difcils crrecs de lEstat, noms per re com pensar-los per serveis poltics, no poques vegades duti litat i fins i tot de moralitat dubtosa. Aquesta aberraci, completament inconcebible, s, sense cap mena de dubte, una de les principals causes que porten de mal borrs ladminis traci dEspanya, potser la ms desendreada de totes les dEuropa.
407

Si sota la federaci no sesmens tan greu error, asseguro ja des dara que continuarem amb el mateix desordre davui, no ja tan sols en lmbit administratiu, sin tamb en el poltic. Aquest estat de conspiraci permanent en qu viuen aqu els uns contra els altres fins i tot partits que defensen una mateixa forma de govern i gaireb, gaireb, les mateixes teories; aquesta constant divisi de tots els partits que ja per desgrcia existeixen en fraccions que sagrupen al voltant dhomes que poden un dia regir els destins de la ptria; aquesta tremenda inestabilitat dels nostres poders pblics, a penes comprensible en altres nacions; aquests i molts altres mals neixen de lesperana que tenen aqu els agitadors dencim bellar-se, el dia que guanyin, als llocs ms alts de lEstat, encara que siguin superiors al seu enteniment i tamb als seus mereixements. Segur que el lector deu conixer molts da quests pertorbadors i podria assenyalar-los amb el dit. Falsament parlen de patriotisme: mai no nhan tingut. Parlen didees: mai no han estat capaos de concebren. Canvien, diuen, perqu aix els ho exigeix la salut de la repblica, i s perqu volen acostar-se a qui creuen ms a prop del govern. Pesta de la societat i rosec dels partits, tot home honest els hauria fins i tot de negar la m. El seu agosarament s noms igual a la seva ignorncia; la corrupci que porten al pas, noms comparable amb la venalitat de les seves nimes i la depravaci dels seus cors. Ah! Mentre no ens desfem daquesta funesta plaga, no podrem esperar per a aquesta pobra naci ni felicitat ni calma. I, cal que ens desenganyem, noms hi ha un remei per a aquest mal tan greu: no donar entrada a cap carrera administrativa sin mitjanant examen, ni ascens sin per antiguitat o per costum: tallar a tots aquells mediocres que cerquen la seva fortuna en la poltica tota esperana. De la poltica no
408

espera ni pot esperar cap home que estimi la seva ptria sin la satisfacci dhaver-la servit: avantatges personals, noms els que resultin del b general que hagi contribut a produir pels seus sacrificis o els seus talents. Si la sort el destina per ella a un alt crrec, com a crrega lha de considerar, no com a recompensa. Una mica s corregiria la federaci el mal, perqu aquests espavilats de la poltica generalment sn detestats a les seves provncies, on coneixen la seva mala vida passada, digne comenament de la present; per ni tan sols sota la federaci no sextirparia sense aquest senzill i aqu heroic remei. Amb ell guanyarien al mateix temps ladministraci i la poltica; i bona poltica i millor administraci necessita Espanya per recuperar-se dels seus mals i entrar en la vida endreada dels pobles cultes.

XXII. Objecte i fi daquest llibre. Conclusi Poso aqu fi al meu llibre. Vaig comenar-lo bo i examinant el sistema de les nacionalitats i lacabo exposant la necessitat i la manera de reconstituir federalment la nostra, encara anrquica i incompleta per la impotncia del principi unitari. Res no he dit de les qestions socials, tot i que aquestes sn de la ms gran importncia per a mi. No he volgut ni tan sols parlar de les diverses confederacions econmiques que es podrien establir dins la poltica. Les he omses tot i recordar com de fcilment i espontnia creixen a la nostra terra. El 1854, i fins i tot abans, quan la federaci era lluny de ser la bandera dun partit, sorganitzaven ja federalment els jornalers de Catalunya i federalment aspiraven a unir-se amb els de la resta dEspanya. Units federalment estigueren desprs amb
409

els dEuropa. Guany ms tard la idea federal les classes altes, i avui tenim la lliga dels propietaris i la dels contribuents. Feta la federaci poltica, s molt possible que federalment sanessin organitzant com per una conseqncia lgica totes les classes de la societat i tamb totes les professions, fossin liberals o mecniques. Ni tan sols no em movia en escriure el llibre la intenci de tractar del sistema federal aplicat a cap nacionalitat: noms circumstncies personals i necessitats dels temps han pogut decidir-me a enllaar aqu dos estudis que estaven destinats a veure la llum separadament. El meu fi era un altre. Fa ja molts anys que sha escampat al vent la idea de reconstituir les nacions. La idea va donant els seus fruits, i fruits, per cert, de sang. Demostrar que tots els criteris adoptats per a aquesta reorganitzaci sn completament falsos i insuficients, i provar que noms a travs del principi federal es pot fer realitat duna manera estable i sense violncia, era i ha estat el meu primer i principal propsit. Partint desprs de la base de la federaci, s a dir, de les diverses categories dinteressos poltics i econmics que al mn existeixen els municipals, els provincials, els nacionals, els internacionals, els humans, volia i he volgut fer sentir la necessitat que es confederin els pobles creant dantuvi un poder europeu que els representi, els defensi i, resolen les seves diferncies, els eximeixi de durles als camps de batalla. Per aix no ho he fet ja tema de llibre: mhe proposat noms que results de les consideracions a qu no podia sin portar-me el mateix principi que defenso. Aix, la idea est desplegada per tota lobra sense ser matria de cap captol. Aquesta confederaci de nacions s encara utpica a ulls de la gent: mha semblat aquest mtode el ms oport per anar-li guanyant els nims. Que s certament urgent guanyar-los-hi.
410

Europa est envoltada de perills. Debades ha cercat per diversos mitjans un equilibri que la pogus tranquillitzar. Manca dacord i sobretot de regles fixes de conducta, no ha pogut impedir mai lincessant creixement dels pobles russos. No els pot veure moures que no es torbi i inquieti, i avui amenacen de caure sobre Turquia. Ha renascut per centsima vegada la qesti dOrient. Lha ajornada fins aqu la diplomcia; per a penes sap ja ni com tornar a ajornar-la, ni com impedir que Rssia baixi al Bsfor. I si Rssia sapodera de Constantinoble, qui ha de contenir un imperi que sestengui de loce Glacial a la Mediterrnia i domini el Bltic el mar Negre i el Caspi? Europa, oh, fatalitat! Es veu obligada per aturar els tsars a defensar la causa dels turcs. Dels turcs, als quals rebutgen els seus interessos de religi i de raa! Dels turcs, aqu no menys extics que els rabs i els trtars! Estar Europa ni tan sols dacord en sortir al pas als moscovites? Separen les principals nacions del continent la rivalitat i lodi. Tenen totes alguna cosa a venjar i estan a laguait de locasi de la seva venjana. Cap no est contenta amb les seves fronteres; cap no creu tenir-les all on les hi concedeix o la natura o la histria. Totes parlen dusurpaci i totes es recriminen. Shan dut a terme, efectivament, robatoris escandalosos. Per cada vegada que ha prevalgut la justcia, ha imperat cent cops la fora. El dret, aquest dret anomenat de gents, sovint es desconeix. I no ha de saber Rssia quan es decideixi a les armes aprofitar-se daquestes discrdies? No ha dinvocar contra els seus enemics les mateixes tradicions dEuropa? Europa est indubtablement condemnada a rebre tard o dhora les conseqncies de la seva imprevisi i dels seus crims, si no sapressa a reconstituir els seus pobles sobre el principi de lautonomia i a unir-los desprs per la federaci
411

en un sol poble; si no sesfora perqu es reorganitzin pel mateix sistema aquelles nacions eslaves que, per no ser tributries de Turquia, accepten la perillosa protecci de Rssia; si no produeix i estimula un moviment anleg en el mateix Imperi dels tsars, on hi ha ms duna instituci que la faci possible; si, finament, guiada pel nou dret no es decideix a impedir tota usurpaci i tota tirania i a substituir la veu dels canons per la de la justcia. Tenia ja molt avanat aquest llibre quan es produren, en primer lloc, la insurrecci dHerzegovina, desprs la guerra de Srbia. Tant si esclata com si no desprs del tot just tancat armistici la lluita entre turcs i russos, el pnic que tots aquests fets i amenaces ha produt i continua produint revela fins a quin punt sn falses les bases sobre les quals descansen Europa i els seus diversos pobles. Mercs al sistema poltic preponderant, viuen tots sense relacions orgniques de cap mena; i ja que no com a enemics, es miren com a estranys. Un tendeix sempre a subordinar els altres; i com si ho assoleix s per la fora, perd amb facilitat el ceptre que li permet un dia dempunyar el sorolls de les seves victries. Demostren els recents esdeveniments una vegada ms que necessitem canviar de sistema i adoptar un principi que per la seva mateixa virtualitat reconstrueixi sense esfor des de lltim municipi fins a la mateixa Europa. Aquest principi s per a mi el de la federaci, lnic que pot reunir en un tot orgnic el nostre llinatge.

412

II. Escrits i discursos sobre federalisme (1854-1901)

La reacci i la revoluci1 (1854)

Captol VIII: Noves consideracions sobre la llibertat. La revoluci s la pau. Pors infundades dels reaccionaris Reconec que sem pot fer una objecci greu: la llibertat moral i la poltica, sem dir, sn, segons vs, idntiques. Declarant absoluta luna, declareu doncs totes dues absolutes. No hi ha, doncs, fets punibles; el dret penal sesfondra. Qu passar aleshores amb la societat? La fora reemplaar la llei, i tornarem als temps de la major barbrie. La contestaci no s fcil, per vaig a donar-la. Llei i fora sn sinnimes; la fora, per tant, regna entre nosaltres; per qu tmer que vingui? Per vull prescindir fins i tot daquesta consideraci, malgrat la seva importncia. Fixo la mirada en el vostre suposat dret criminal, i observo: que est mancat de principi; que no t ben determinada la seva esfera dactuaci ni ben traat el seu cam; que procedeix arbitrriament en classificar els delictes i encara ms en aplicar les penes; que s incapa de manifestar una relaci necessria entre cada falta i el seu cstig; que no reuneix, finalment, condicions per imposar la conscincia. Tot el que s irracional, dic per a mi, s

1 M. Rivadenegra, Madrid, 1854.

415

en si insubsistent: si la meva teoria el destrueix, ra de ms perqu mafermi en la meva teoria. S com han de semblar daventurades aquestes afirmacions; per s tamb que sn exactes. Per legitimar aquest dret, shan imaginat cent sistemes: ni un de sol no resisteix una anlisi rigorosa. El del pacte social ve desmentit per la histria; el de la defensa, negat per la mateixa analogia que li ha donat origen; el de la utilitat, destrut per la simple observaci dels nostres fenmens morals; el de la conscincia, enderrocat per la conscincia mateixa. Mal per mal, diuen encara els ms avantatjats criminalistes, vet aqu la llei de la teva naturalesa; per he protestat ja i protesto contra blasfmia semblant. La meva entitat sensible podr demanar mal per mal; mai la meva entitat intelligent. Dem, per exemple, en girar en una crulla o tombar una cantonada, em veig escoms punyal en m per un dels meus enemics. Aconsegueixo de desarmar-lo i, ple potser de clera, el lliuro en aquell instant al jutge perqu descarregui damunt dell tot el pes de les nostres lleis. Aquest acte, s veritablement fill de la idea de justcia? Lendem, quan, passades ja les primeres impressions, recupera la ra el seu imperi, aquest mateix acte comena a pesar damunt meu com una falta. Poc desprs, imploro clemncia per al meu prfid assass. Poc desprs, ai! Si el maten, la seva memria s un turment per a la meva nima. Aquesta, i no altra, s la meva llei, la llei de tota lespcie hu mana. En casos iguals o anlegs, la ra ens repeteix sempre les paraules de Jesucrist als acusadors de la dona adltera. No heu delinquit mai?, ens diu: i sentim nuada a la gola la veu amb qu poc abans ens atrevem a exigir justcia. Excepte algunes lleugeres excepcions, el poder pblic no con sulta la voluntat de lofs quan passa a executar el veredic416

te del tribunal sobre el culpable; no dubto que, si la consults, pocs prendrien el cam del presidi, i menys encara el del patbul. I encara ms: hi ha fets reconeguts universalment com a delictes, i criminals sorpresos en el moment de consumar el seu crim, que pocs homes, fins i tot podent-ho fer, accepten, tanmateix, damunt seu la responsabilitat dhaver-los castigat! Reuneixen, com a mnim, un consell de guerra, fan parlar la llei perqu no els rosegui desprs la conscincia. On s aquesta veu de la natura que demana mal per mal, ull per ull? Ah! Intilment es busca aquesta legitimaci racional del dret de penar. El dret de penar, simple atribut del poder, s tan mstic i tan inconsistent com el poder mateix. La cincia no lexplica, el principi de la sobirania individual el nega. Existeix perqu aquest principi no est encara reconegut, existeix perqu davant la impossibilitat de resoldre el problema de la llibertat i lordre, sha passat, com he dit, per damunt de la lli bertat i sha erigit en llei la tirania. Caur quan caigui el poder, i ja avui se sent amenaat. De tot arreu saixequen veus eloqents contra la pena de mort; condemnar aquesta pena s ja condemnar el dret. Quan no es viola la llibertat de lhome, es viola encara la seva personalitat: o totes les penes sn legtimes, o totes illegtimes. Per aix recula incessantment aquest suposat dret; per aix la seva esfera dacci, cada dia menor, s tamb cada dia ms indeterminada. Observeu de moment un fet. Quin s lobjecte de les vostres lleis?, pregunteu als criminalistes. Els delictes, us contesten. Qu enteneu per delicte? La infracci de les nostres lleis. No saben ni poden sortir daquest cercle vicis. Admireu la solidesa i la grandesa de la cincia. Veritat s que alguns, tot aspirant al nom de filsofs, han dit: el delicte s la infracci de la llei moral; per tamb s cert que amb aquesta definici no han aconseguit res ms que
417

suscitar-se dificultats per desenvolupar el mateix dret. Si tota infracci de la llei moral s un delicte, no hi ha Codi penal complet, no se nha eliminat cap fet punible sense caure en labsurd. La successiva corrupci dels costums, la influncia de les idees cavalleresques, la ineficcia de la justcia humana per apreciar en tot el seu valor cert tipus de crims, res no podria justificar aquestes eliminacions tan freqents. El catleg de delictes hauria de ser immens. No; sota el punt de vista del dret, el delicte no s la transgressi de la llei moral, sin el duna llei escrita, que si b unes vegades la confirma, daltres la nega. La meva llei moral no macusa mai quan actuo contra una religi en la qual no crec, o quan, mancat daltres mitjans, em revolto contra un poder que mesclavitza; macusa, en canvi, quan, arrossegat per les meves apetncies, sedueixo o foro una dona o caic en ladulteri. Quan macusa el dret? El dret, que s ja partidari desborrar dels seus codis els reus de crims sensuals, castiga encara amb pena de mort els rebels. Parla encara, i s ms, de delictes religiosos. La llei moral i el dret, no ho nego, acusen alhora el lladre, lhomicida voluntari, tots aquells que atempten contra la vida o la propietat de lhome; per considereu b la diferncia. Perqu el dret els condemni, el delicte ha de ser ostensible; les conseqncies, inequvoques; el mal fet o que es desit java fer, clar i evident; perqu els condemni la llei moral, nhi ha prou que estigui incoat lacte, encara que no deixin sentirse els seus efectes, encara que aquests puguin atribuir-se a fets de diferent ndole, encara que lacte en si aparegui a ulls de la societat com a innocent i meritori. Quants crims no passen aix desapercebuts per al dret! Avui em confien un secret la revelaci del qual pot ocasionar la runa de tota una famlia, i noms per satisfer la meva set de venjana el desco418

breixo; dem, a impulsos duna srdida cobdcia, sacrifico no una, sin cent famlies a les ares dun capital que he recollit amb lespeculaci i amb la usura; un altre dia mato intencionadament el meu pare o la meva esposa ferint-los en el ms ntim de lnima. Els representants del poder no ignoren potser ni lexistncia ni la gravetat ni la transcendncia de les meves accions; per sobre elles, diran, no jutja ni pot jutjar el dret: no ens pertoca a nosaltres de venjar lombra daquelles vctimes. Vet aqu, doncs, el vostre suposat dret. Com voleu que no sigui arbitrari en la classificaci dels delictes? Ni el mateix inters social no li pot servir de guia, ja que tant o ms interessada est la societat aquell que mata a m armada com a impedir que massassinin moralment, i dret, tanmateix, no prev ni castiga tan impiu assassinat. Classificar millor les penes? Les aplicar amb ms justcia? He indicat que no coneix una relaci necessria entre delicte i pena: concebeu que sense aquest coneixement pugui procedir amb ms lgica que en la classificaci dels delictes? En la de les penes no t ms norma que la llei danalogia, llei rares vegades aplicable, llei que, tal com lentenen i lapliquen, condueix directament a la pena del tali, condemnada unnimement pels mateixos penalistes. Si qui mata ha de morir, per qu qui fereix no ha de ser ferit, qui roba robat i ultratjat qui multratja? Ah! Sempre lestupidesa i la barbrie en el fons de les institucions. I, he de respectar-les? He de rebutjar un sistema perqu em porti a destruir-les? Tant de bo puguin caure dem! Per no us estremiu encara, lectors. Com he negat el poder, nego la facultat de castigar lhome; com he dit que el poder s encara una necessitat, dic que s una necessitat aquest terrible dret. Cap a la mort del poder, he afegit, ha de
419

dirigir la democrcia tots els seus actes; cap a la mort daquest dret, afegeixo ara, ha de dirigir les seves lleis criminals. Aquest dret s una ficci, per una ficci sagnant. Temperem-ne, com a mnim, els efectes, redum-ne lesfera dacci a aquells delictes que violen duna manera directa i alarmant la personalitat humana. Arrenquem-li les seves cadenes i botxins. Deixem-lo amb la llibertat necessria per fer front, ms que no per castigar, el delinqent. Conreem al mateix temps la intelligncia de tots els nostres semblants, depurem la llei moral, treballem per harmonitzar els interessos que avui estan en lluita. He dadvertir ara que aquesta objecci est ja gaireb contestada? Si la llibertat moral i la poltica sem diu sn idntiques, ambdues sn absolutes. Dacord. No hi ha, doncs, actes punibles. No nhi ha, efectivament, pel dret escrit, tot i que s per la conscincia. Poden arribar a ser-ho exteriorment? Implica que jo contracti sobre la meva llibertat, per no que pacti sobre els atacs que es dirigeixin a destruirme. Dem, per un conveni signat per ambdues parts, puc indubtablement subjectar-los a una penalitat que un altre home i jo determinem. Els atacs inspirats per la llibertat poltica, produeixen mai aquesta violaci directa de la meva mateixa llibertat ni de la meva vida? Remeto el lector al captol VI daquest llibre. No la produeixen, ni s possible, per tant, legislar sobre ells. No es pot legislar, ni tan sols avui, en qu la necessitat, ja que no la lgica, deixa dempeus el dret de penar el lladre i lhomicida. Podria indubtablement dir-ne ms, per ho crec innecessari. Passo a provar all que al principi del captol anterior i des de les primeres pgines de lobra tinc proms. La revoluci s la pau, he dit; i ara ms que mai semblar la tesi completament paradoxal. Com, es preguntar, ha de portar la pau una revoluci que aspira a enderrocar-ho tot? Que nega les tradi420

cions ms santes de la humanitat, i la somou fins en el ms profund dels seus ms slids fonaments? La revoluci s, tanmateix, la pau: ho repeteixo i tingueuho per segur. Data potser dahir, la revoluci? La lluita entre la llibertat i el poder s tan antiga com lorigen de les nostres societats. Presenta aspectes diversos segons les formes que el poder revesteix, segons les evolucions que la idea de llibertat ha donat; per, en el fons, ha estat i s encara la mateixa. Exa minem-la en el seu ltim perode. Nasqu un home al segle xvi i neg el principi dautoritat en qu durant mil siscents anys shavia basat lEsglsia. Una negaci implica sempre una afirmaci contrria. Alhora que neg lautoritat de concilis i pontfexs, proclam la sobirania de la ra humana. Sotmet a examen totes les creences, i condemn sense va cillar aquelles que la seva ra rebutjava, encara que vinguessin sancionades pels segles. Observis ara b la illaci de les idees. Lautoritat, tota espiritual, de lEsglsia, derivava a ulls del poble duna font eterna, de Du, lesperit del qual, deien, es manifesta all on els seus sacerdots es reuneixin. Don emanava lautoritat, tota temporal, dels monarques? A ulls del poble, daquest mateix Du, per grcia del qual se suposaven caps suprems del seu regne o del seu imperi. En nom de Du imposava lEsglsia cnons i normes; en nom de Du imposaven lleis els prnceps i duien els seus sbdits al camp de batalla o al patbul. Tota autoritat provenia, doncs, de Du, omnis potestas a Deo; negada, doncs, la primera, estava ja implcitament negada la segona. Aix, no es fu esperar gaire temps el Luter de la poltica. A penes havia transcorregut un segle des de la reforma, quan Jurieu opos a la sobirania del dret div la sobirania del poble, a la idea de govern la de contracte, a lautoritat la voluntat, la ra de cada home.
421

Lautoritat, tanmateix, est destruda en lmbit civil ni en leclesistic? Vet aqu per qu continuem encara combatent; vet aqu per qu cap ordre de coses no t estabilitat ni for a; vet aqu per qu Esglsia, monarquia, constitucions, concordats estan incessantment vacillant. Tot reposa damunt una negaci, i una negaci, b ho sabeu, no pot servir de base. Avui, qu ha de ser ja lautoritat, separada de la idea de Du, el seu nic sosteniment possible? La ra li cerca un principi, i cada vegada que ha de reconixer que no en t, la nega amb ms energia i redobla els seus embats. Quan creieu doncs que podr ser possible la pau? Transformeu com vulgueu les coses que vnen ja negades; portaran sempre amb elles la discrdia. Destruu-les, per, en comptes de transformar-les; assenteu la societat sobre lafirmaci contrria, i tindreu de seguida un nou dret, un dret que tard o dhora simposar universalment a la conscincia. La pau aleshores no trigar a florir entre vosaltres, perqu la pau s lordre, i lordre sense el dret s impossible. Si totes les aspiracions de la revoluci es dirigeixen, doncs, noms a destruir lautoritat i establir el contracte com a base de totes les institucions poltiques i socials, qui ha de negar que la revoluci sigui la pau de les nacions? Per vs mateix, es replicar potser, heu confessat que el problema del contracte social no est resolt; que transigiu amb la idea de poder; que accepteu, mentre no sigui possible rebutjar-la, la ficci de la sobirania collectiva. Si damunt ficcions i negacions no es crea res destable, la revoluci podria ser dem la pau, per avui noms la guerra. Encara que fos aix, no seria sempre ms avantatjosa, i per tant ms desitjable, una revoluci que dugus a la pau obrint-se cam amb les armes, que no una reacci que, al darrere dun ordre fictici, i breu, provoca i ha de provocar combats a quin ms aferrissat? Per no vull apartar-me ni un sol
422

punt de la meva tesi; sostinc que la revoluci fins i tot avui s la pau, fins i tot avui pot tancar lera de les nostres lluites fratricides. La revoluci, partint de la sobirania del poble, es proposa actualment de concentrar el poder en una cambra escollida per tot el poble. Enderroca aix la monarquia, i amb ella tot poder executiu; el senat i amb ell tot privilegi i tota aristocrcia. Tracta de limitar desprs el poder mateix, i declara fora de labast de la cambra la llibertat demetre i daplicar el pensament; els interessos de lindividu, de la localitat i de la provncia; la forma dexpressi de la sobirania, a la qual deu la seva existncia; tot all que no afecti de manera ostensible i directa la seguretat o el progrs de la naci sencera. Qu es desprn ja daqu? Que la llibertat individual, sacrificada per la monarquia, sentint-se segura, no veur en el govern un enemic, i deposar les seves armes; que redut el poder a la seva antiga unitat, no promour conflictes com els que se susciten avui a cada pas entre el Parlament i la Corona; que limitada lacci de lautoritat als interessos veritablement socials, i emanant sempre del poble, ser menys odiosa i deixar de revoltar els nims; que trobant tota idea en la llibertat demissi del pensament els mitjans possibles de propaganda, i en el sufragi un pas obert per arribar a traduir-se en fet, no tindr necessitat dapellar a la revolta, i es realitzar pacficament i fecunda, sense excitar alarmes, causa principal de les crisis industrials; que la senda del progrs no estar marcada, com ara, per la sang dels qui la recorrin; que la insurrecci no ser ja un dret, sin un crim; que les paraules moralitat i justcia tindran una significaci ms determinada, i el judici de lhome sobre lhome, en aparixer, ja que no ms legtim, ms motivat, simposar ms fortament a la conscincia; que les lluites poltiques, finalment, no es pro423

duiran en el camp de batalla, sin en els cercles, la premsa i els collegis electorals, on no es branden altres armes que no siguin les de la paraula. La revoluci, no ho dubteu, noms proclamant la universalitat del vot i la llibertat absoluta, modifica ja profundament la naturalesa del poder i modifica la fa de les nacions. Lindividu se sent encara oprimit per les majories, i ha de protestar, encara que no vulgui, contra les repetides violacions de la seva voluntat sobirana; per abriga, si ms no, lesperana de vncer a les urnes els seus dominadors; t, si ms no, el consol de manifestar sota tota mena de formes, el seu nou pensament. I els partits vells?, potser em preguntaran. Creieu que esperen que els cridi al poder la voluntat del poble? Observeu que tots els partits creuen tenir-lo de la seva banda; que els desencerts dels vencedors donen armes i inspiren cada dia ms confiana als venuts; que els uns i els altres consideren com a illusions passatgeres les creences dels seus adversaris. Donant-los a tots armes iguals, s tan difcil que escullin per teatre de les seves baralles un terreny exempt de perills? Si malauradament nescollissin un altre de pitjor, som encara en una poca de fora, en qu els criminals de lesa naci podrien ser severament castigats. He demostrat en aquest mateix llibre que, no havent-hi ara delictes poltics, nhi haur dem quan tota idea trobi per on encarnar-se en la societat i pujar a les regions del govern. Per no he acabat encara. La pau s a Espanya inassolible mentre hi hagi a penes un sistema dadministraci, deconomia, dhisenda, que no perjudiqui els interessos i les opinions duna localitat, quan aparentment les ha de beneficiar totes. Moltes de les antigues provncies conserven encara un carcter i una llengua que les distingeixen de la resta del regne. Aquestes continuen vivint a lombra dels seus vells furs, aque424

lles es regeixen encara en el civil per lleis especials, que alteren greument les condicions de la propietat i la famlia. Mentre en unes hi ha hbits agrcoles i industrials, en daltres hi ha hbits purament agrcoles. Una demana a crits el proteccionisme, una altra el lliure comer. Si no totes, la majoria tenen una histria i una literatura prpies en les quals troben consignats sovint recprocs odis i combats; i avui, malgrat la seva uni de segles, es miren encara com a rivals, quan no com a enemigues. A algunes, fins i tot la mateixa natura les separa amb rius i altes serralades. Continueu entestant-vos a subjectar-les totes a un sol tipus, i deixeu dempeus altres motius de discrdia. Augmenteu lantagonisme volent disminuir-lo. Comprimiu el vol de len giny nacional, les manifestacions del qual sn ms profitoses com ms diverses. Aixequeu unes provncies damunt la runa daltres; acabeu per destruir-les o si ms no per afeblir-les totes. Afavoriu all que tant preteneu evitar: la guerra. La revoluci supera tamb aquests esculls. Estima la unitat, i fins i tot aspira a veure realitzada la gran famlia humana; per vol la unitat en la varietat, rebutja aquella uniformitat absurda per la qual tant clamen els que avui demanen labolici dels furs bascos. Per qu? La unitat en la varietat s la llei del mn. Quants fenmens diferents sota la capa del cel! Una sola fora els produeix. Quants ssers diversos poblen lespai! Els anima un sol esperit. Lunivers sencer, qu s ms que una sola idea en mirades i mirades devolucions successives? La nostra espcie s una, i mil les races a qu pertanyem; una la veritat i la bellesa, i mil les formes sota les quals es presenten a la intelligncia i als sentits. La diferncia de climes i de produccions uneix cada dia els homes de diferents pobles en ms estrets llaos; la de necessitats, funcions i talents impossibilita la dissoluci i lallament mutu de les
425

societats constitudes. De la mateixa manera que la unitat engendra la varietat, la varietat duu al seu torn a la unitat, i fins a un cert punt la produeix. Consideracions tan greus, podrien ja menys que impressionar vivament la revoluci i decidir-la? Per lafectaren encara ms les llions de la histria. Hi ha hagut reis i pobles invasors, moltssimes nacions reunides per lespasa en un sol i poders imperi. Aquesta unitat, ha portat generalment sin mals? Si ha produt algun b, ha estat noms que a les provncies sumides abans de la conquesta en la barbrie. Ha concentrat gaireb sempre la vida en la metrpoli, ha absorbit la de les colnies, les ha mort. Ha apagat mil focus dactivitat, ha destrut mil elements de progrs. No ha donat al vencedor ni sbdits ni aliats; no li ha donat sin esclaus, que quan lhan vist en perill han treballat per enfonsar-lo abans en el sepulcre. Ha empobrit i degradat les comarques subjugades, ha assassinat la naci dominadora amb les mateixes riqueses arrabassades pels soldats i els strapes. Quin s el b que ha dut? Ha extingit les guerres locals, les guerres de tribu contra tribu i de poble contra poble; ha preparat les nacionalitats que shan installat immediatament desprs de la caiguda de limperi. Han tingut lloc, en canvi, desmembraments gaireb inconcebibles. A Espanya, per exemple, desprs de la invasi dels rabs han anat sorgint, dins la mateixa pennsula goda, com tats i petits regnes que han arribat ms tard a ser nacions. Du rant els primers anys del regnat de Ferran el Sant, hi havia encara a lEspanya cristiana un rei a Arag, un altre a Castella, un altre a Astries i Lle, un altre a Navarra, un altre a Lu sitnia; a lEspanya mora, cent emirs asseguts insolentment damunt les runes de lantic califat. Freqents guerres cobrien de sang malauradament les fronteres de totes aquestes mo426

narquies; per totes, en canvi, avanaven decididament i amb pas ferm per la senda del progrs. Algunes, en no cabre ja dins les seves muralles, havien dut les seves armes a orient i al migdia, fent respectar en tots els mars la seva poderosa armada; la majoria tenien convertida la seva Cort en llar de la cincia i la poesia; en totes o gaireb en totes es desenvolupaven rpidament les arts i el comer, les institucions poltiques, la instrucci, les lleis. El geni peninsular es desenvolupava en tot i pertot arreu; cada home vivia en el seu veritable medi social i desplegava les seves ms o menys brillants facultats sense necessitat dabandonar la seva ptria. La unitat, ha dit la revoluci en presncia daquests i altres fets, si b apaga duna banda les petites guerres, esterilitza de laltra els grmens que la m de Du ha sembrat en cada comarca i cada poble: la diversitat, alhora que difon la vida per tot el cos dels ms extensos pasos, els posa en el risc de les petites guerres. La unitat en la varietat ha de posar remei als mals de luna i de laltra; organitzem el regne sobre la base duna federaci republicana. Hem passat ja per la tesi i lanttesi; creem ja la sntesi. La reclamen imperiosament el mateix estat actual de les provncies que ahir foren nacions, la topografia del pas, la destrucci del poder, a la qual incessantment aspiro. Deixem, en conseqncia, a les provncies que es governin com vulguin; que siguin competents exclusivament en els seus interessos provincials. Que lorganitzaci de la fora armada, les declaracions de pau i de guerra, lensenyament pblic, la construcci de lnies generals de camins, els correus, la carrera consular, laranzel, el pressupost de despeses i ingressos de la federaci sencera, continun subjectes a les decisions de la Cambra; per la resta, estigui aquesta fins i tot inhibida de posar-hi m. Les bases del dret poltic, el sufragi universal,
427

la llibertat absoluta de lemissi i aplicaci del pensament, la sobirania de lindividu, declarin-se tant fora de labast de les provncies com fora de labast de la Dieta. No hem de consentir mai que es violi la natura. Que entre la provncia i el poble, afegeix desprs, hi hagi vincles anlegs; i sense matar lesperit nacional, sentireu les palpitacions de la vida fins all on ara trobeu noms la inrcia de la mort. Una avantatjosa emulaci reemplaar la rivalitat i els odis; les pretensions contrries de dues o ms provncies trobaran una soluci pacfica al si de la Cambra. La revoluci, fins i tot avui, seria, doncs, la pau, perqu tota compressi ha de provocar disturbis, i aquella afebleix, si no anulla, la que exerceix avui el poder central sobre la localitat i la provncia. Fa ms: destrueix la temena que ressusciti lantiga qesti dinstica, impossibilita el retorn de la monarquia, preveu aquelles reaccions que han vingut a submergir en sang totes les repbliques unitries de lpoca moderna. Fa encara ms: evita guerres exteriors, que potser ens amenacin de molt a prop; ens enllaa sense violncia amb un poble que podria ser dem objecte de conquesta per a una repblica invasora o un rei aventurer. Perqu, aix cal tenirho molt en compte, la federaci no comporta tan sols la major espontanetat de la vida a la provncia i el municipi, lacci lliure de tots els elements de progrs que existeixen al regne, la major possibilitat en laplicaci de teories o sistemes nous, una major rapidesa en la marxa collectiva; comporta a ms la slida i indestructible aliana dEspanya i les seves colnies vacillants, la uni sincera i voluntria de Portugal, que tant podria millorar els nostres interessos comercials i el nostre poder martim, donar-nos un lloc una mica ms elevat en la categoria de les nacions europees, retornar-nos lascendent que perdrem desprs dhaver venut un emperador que
428

guany en poques batalles monarquies abans i desprs superbes i temudes. Els nord-americans amenacen ara les nostres Antilles: qu poden oferir-li que no li dons la revoluci si dem triomfs? Avui s una colnia i seria dem una provncia; avui gemega sota larbitrari poder dambiciosos generals, i dem viuria sota les seves prpies lleis; avui s esclava, i dem seria lliure. Afavoriria dem, com avui, els intents de la Repblica de Washington? Ens exposaria com avui a una guerra en la qual, en no comptar amb el suport daltres nacions, tenim totes les probabilitats de sortir venuts? Portugal ens obre ja els braos; per tem aquesta mateixa uni per la qual sospira. Nignoreu potser el motiu? Sentir un poder estrany sobre el meu front, exclama, perdr la meva independncia, la meva nacionalitat, la meva histria. Qui ser dem el meu rei? Gaudir de la mateixa llibertat que ara? Conservar la meva Cort? O, perqu no senfosqueixin els meus fills ms distingits, els haur denviar a la de Castella? LEspanya monrquica reclama, per la seva banda, enmig del seu insensat orgull: no rebo reis de ning, i menys encara duna de les meves provncies. Si aclaparat Portugal sota el pes duna corona, superior a les seves forces, es vol unir a mi, que no mimposi condicions: els meus reis han de ser sempre els reis de Castella. Nhi ha qui han pensat a fer realitzable aquesta uni mitjanant un enlla entre dos prnceps; per el mitj, per molt encertat i fcil que sembli, ni dissipa aquelles temences ni resol la qesti damor propi entre els dos estats. Proclameu, en canvi, la repblica federal i, tot recel desaparegut, Portugal es lliura a vosaltres sense recana. Disminueix les seves despeses i en res no rebaixa ni la seva dignitat ni la grandesa del seu nom. Administra exclusivament els seus interessos propis, i
429

interv en ladministraci daquells que estiguin identificats amb els de tota la Pennsula. No tornar, segur, a revoltar-se ni a costar la sang que tan infructuosament vessaren per ella els soldats de Felip IV. Ser la millor garantia de la repblica contra les conspiracions de la monarquia. Recordeu si hi ha ja a Espanya alguna altra qesti pendent que pugui provocar la guerra i no vingui resolta en el dogma revolucionari? Ah!, us comprenc. El treball i el capital es troben ja en oberta i decidida lluita. Els obrers, sobretot al Principat de Catalunya, sassocien, presenten batalla al fabricant, i ms duna vegada el derroten i humilien. Els fabricants, amenaats, es veuen tamb en la necessitat darmar-se i fer coalici. Assetgen o intenten assetjar per la gana lenemic. Tanquen els seus tallers, esgoten aix els recursos de les associacions, les obliguen a donar-se per venudes. Lautoritat s ja impotent per evitar aquests combats; els palliatius no serveixen, i creix dia rere dia la por de nous mals. En altres provncies no paren de sorgir anlegs conflictes. Centenars de braos que paralitz la crisi exigeixen treball, b de la municipalitat, b del govern. Aqu per por a lescassetat soposa el poble a lexportaci de blat, all exerceix terribles venjances contra la propietat, els tributs de la qual lempo breixen i aclaparen. El dret de viure i el deure de la societat de realitzar-lo comencen a ser un fet a tot arreu. Les obligacions de lerari es multipliquen, els recursos minven. El tresor va esdevenint una fera insaciable, que sempre devora i sempre s buida. Voleu ms motiu de guerra?, sem dir; podr potser la revoluci tallar-la? Per, i la reacci?, respondr abans de res, se sent amb for ces per a tant? Cent vegades ha empallidit ja davant el problema. No ha sabut resoldrel, ni tan sols analitzar-lo. No ha
430

tocat el viu sense exacerbar-lo. Ha violat la llibertat dels uns o els altres combatents, ha alimentat pretensions a quina ms injusta, ha introdut en les idees del poble una confusi que potser sigui la ms poderosa de les causes dels desordres actuals. Ignorant fins a extrems inconcebibles, sha cregut capa de contrariejar la marxa fatal de les lleis econmiques, ha tingut la gosadia de presentar solucions absurdes que en altre pas shaurien guanyat lanatema de la cincia i fins i tot del sentit com. La reacci mana encara avui, el problema continua encara sent un enigma. Repeteixo la pregunta: ser la reacci qui el desxifri? La revoluci s avui tan social com poltica. Es proposa de reformar les nacions, no noms en el seu organisme, sin tamb en all que les constitueix essencialment. He dit ja que tendeix a la destrucci del poder, a la celebraci dun contracte. Tot contracte s un acte de justcia commutativa; la justcia commutativa, del domini de leconomia. La revoluci es compromet, per tant, a harmonitzar les forces econmiques, o el que equival al mateix, a resoldre tal ardu problema. Conec la justa impacincia del lector per saber com ha dharmonitzar la revoluci forces tan discordes; per no puc encara satisfer-la. Reservo les qestions purament econmiques per al tercer llibre. Vull ara suposar que fos la revoluci tan incapa com la mateixa reacci per tallar el pas al nou gnere de calamitats que ens amenaa. La reacci qualifica de perillosa tota idea que ataqui les nostres bases econmiques, i li talla els camins que puguin conduir-la a realitzar-se; la re vo luci els hi obre tots per tal que, si s lluminosa, aboqui els seus rajos damunt les tenebroses sinuositats del problema. No noms admet el debat; no soposa ni pot oposar-se que tots aquells que tinguin fe en una teoria la duguin a la prctica, sense atacar els interessos ni la llibertat de ning. Aix, la
431

reacci exaspera, la revoluci consola; la reacci es veu condemnada a procurar mitjans que desconeix, la revoluci noms a respectar els esforos de la llibertat individual per destruir o atenuar els mals collectius. Sota la reacci pateix el poble sense esperana, i la guerra es fa inevitable; sota la revoluci, pateix tot confiant que han de lluir per a ell dies millors, i dna treva als seus pregons odis. Quin motiu podr allegar per encendre la guerra? Les urnes electorals sn el seu millor camp de batalla; mentre esperi el triomf, t el dret dassociar-se sota la forma que cregui ms convenient als seus interessos personals. Les crisis, provocades avui amb tanta freqncia per les insurreccions, seran aleshores, a ms, rarssimes; la federaci, en retornar la vida a la provncia i al municipi, fecundar grmens de riquesa avui desconeguts; ladministraci de cada petit Estat sacomodar a les circumstncies i condicions de vida dels seus respectius pobles, i previndr calamitats que avui no pot impedir la inflexibilitat de les nostres lleis. La condici material del pas millorar notablement; els tributs, reproductius en la seva major part, no seran, com ara, un motiu de runa per als contribuents. El poble rebr immediatament els resultats dels seus sacrificis. Es creur que exagero; per nhi ha prou de girar els ulls cap a les provncies basques; sn les que menys paguen a lerari, i tamb les que gaudeixen de millors camins i estan millor administrades. s sabut que viuen encara a lombra dels seus antics furs; que amb relaci a Espanya sn poc ms que provncies unides per un lla federal a la Corona de Castella. Conv, daltra banda, observar que la nostra situaci no s encara desesperada, com la dAnglaterra i Frana. El pauperisme existeix entre nosaltres; les causes que el produeixen
432

actuen aqu com en aquells pasos; per, grcies al nostre mateix endarreriment i al poc estesa que est la indstria manufacturera, la misria no ha envat encara sin un baix nombre de classes, no es fa sentir en tot el cos social sin durant crisis passatgeres. La creixent progressi dels salaris s encara molt lluny dhaver arribat a un terme funest; les pertorbacions degudes als avenos en la maquinria no sn contnues i ni tan sols encara freqents. Pel baix preu dels jornals, de qui ms haurem de tmer s de la classe llauradora, i aquesta es distingeix precisament per com s de resignada i soferta. Lluny de lespectacle a qu dna lloc a les ciutats lopulncia duns pocs, t el llaurador escasses necessitats, i fins i tot aques tes es manifesta sempre disposat a limitar-les. La guerra social en aquest pas, ja que no evitable, s ajornable. Els camps erms abunden, pobles dimportncia estan poc menys que incomunicats, rics productes agrcoles no tenen avui valor per manca de mitjans de transport. No estan encara esgotats els nostres recursos naturals; la major llibertat individual, el mateix sistema federatiu, poden multiplicar i generalitzar la nostra riquesa. Hom espera generalment molt dels governs forts; cal esperar-ne ben poc. Els governs amb prou feines saben fer ms que viure al dia, cobrir els seus dficits enormes amb emprstits runosos, gravar cada dia ms les generacions que vindran. Tot poder, he dit, s tirania, i tota tirania engendra la pobresa: no debades ni per una sola ra aspirem a la destrucci del poder mateix. Teniu encara por que la revoluci sigui la guerra? Conec el motiu dels vostres ltims recels. Sn tamb infundats. La llibertat en mans dun poble inculte, direu, no ha de produir sin desordres. Ens ho demostra la histria dels nostres mateixos temps. Franc i explcit, com en tot, comeno per declarar que, sent la llibertat en el seu veritable sentit la de433

terminaci dels nostres actes per la intelligncia, el poble com ms rude s menys lliure s, s a dir, es deixa arrossegar per les impressions que rep, viola ms la llei moral, presenta un ms gran perill. Per observeu, en canvi, que la llibertat proclamada per la revoluci tendeix principalment a contrarestar els efectes de la rudesa daquest poble mateix. Linstrueix des de la ctedra i la premsa, lillustra sobre els seus interessos, el fa capa de decidir sobre ells. El nostre poble, s cert, sha insurreccionat cent cops en el que portem de segle, fixeuvos-hi b, per manca de llibertat, no per la llibertat de qu ha gaudit. La llibertat condicional, ho hem vist ja, engendra fatalment la insurrecci i la guerra, i aquesta i no cap altra ha estat la llibertat que hem tingut. Noms tres pobles hi ha ara en el mn que gaudeixen duna llibertat absoluta: Anglaterra, Blgica i la Repblica de Washington. En tots tres existeixen, com no pot ser daltra manera, partits. La guerra interior, tanmateix, no va mai a torbar-los ni en els seus treballs ni en les seves festes i plaers. No coneixen les insurreccions. El 1848, desprs del 24 de febrer, quin regne hi hagu a lEuropa meridional que no trontolls sobre els seus fonaments? Anglaterra i Blgica romangueren immbils com una roca enmig dels mars. Exerciren els cartistes anglesos a gran escala el seu dret de reuni i la llibertat de premsa, per sense promoure cap escissi sagnant. La llibertat, si sem permet lexpressi, s la veritable vlvula del vapor revolucionari. Observeu ara que en cap naci no t la guerra social causes constants que lestimulin i provoquin com a Anglaterra. Owen ha predicat en ella el comunisme, ha anatemitzat en veu alta la propietat, ha afegit lexemple a la propaganda, ha establert el seu sistema social davant mateix del poble i del govern. Es produeixen a cada pas manifestacions enrgiques de la classe
434

obrera contra la capitalista, per mai el que sanomena una insurrecci, una insurrecci a m armada. La llibertat que permet all que homes com Owen exalcin i plantegin el comunisme, deixa tamb que el proletariat maleeixi en pblic els seus explotadors, mentre no ataqui la llibertat aliena. El govern, atarctic com Du, es plega de braos davant els dos bndols, i noms quan veu que arriben a les mans interposa entre tots dos la seva espasa. Observeu encara ms coses: observeu que a Anglaterra es mant encara vigent una llei electoral absurda, que la propietat continua organitzada feudalment, que les contradiccions del constitucionalisme shi manifesten amb gran part de la seva fora, que fa tanmateix prop de dos segles que la pau no sha vist interrompuda. Blgica, que es troba gaireb en les circumstncies dAnglaterra, que t ms repartida la propietat i ms generalitzat el dret de sufragi, per que es regeix pel mateix sistema de govern i duu al seu si el mateix cncer de la misria pblica; Blgica gaudeix daquesta mateixa pau den que se separ dHolanda. Els Estats Units, den que asseguraren la seva independncia contra els esforos de la seva antiga i poderosa reina. Fixeu ara la mirada, ni que sigui per un moment, en aquella gran repblica. s avui lasil de tots els proscrits. Homes de totes les nacions, de tots els partits, de totes les sectes, arriben per milers a poblar-la. Cada religi hi aixeca el seu temple, cada individu hi pot dur el seu pensament al poble. La premsa s lliure. El dret dassociar-se s absolut. El jesuta viu en el seu collegi, el fourierista al falansteri, el comunista al si de la Icria. Res no es rebutja per utpic; es respecten no noms les opinions, sin fins i tot els errors de qui arriba a trepitjar aquelles platges.
435

Noms la llibertat corregeix all la llibertat, i veieu, malgrat aix, quin ordre! quin progrs! En setanta anys ha passat aquella gran naci de tributria a vencedora, ha conquerit un lloc elevadssim entre les potncies martimes del mn. Per la seva indstria, pel seu comer, per la seva armada, s ja el terror de cent nacions. Quina animaci a les seves ciutats! Quina vida i quin moviment al llarg dels seus rius! Ah!, no tingueu por daquesta llibertat sagrada. Penseu que si els pobles vnen lluitant per ella fa quaranta segles; si, malgrat els horrors que ha promogut, no han mancat generacions disposades a obrir-li amb les seves llances les portes del sepulcre; si la ra la proclama i el cor ladora; si tot conspira per fer-la realitat; si arriba a imposar-se a la conscincia del mateix que la nega, lluny de ser un mal, ha de contenir el germen dabundosos bns. La humanitat ha vessat tamb la seva sang per la religi, el poder i la propietat durant segles; per, ha combatut sempre pels mateixos sacerdots i pels mateixos dus? ha empunyat sempre les armes pels reis? Ha deixat de coartar en una sola poca el dret de lindividu ni el de la collectivitat sobre la terra de qu es feren amor? La religi, el poder, la propietat, els ha anat reduint cada dia a ms estrats lmits; la llibertat eixamplant-la fins que lha pogut concebre en tot el seu obligat absolutisme. Si aquells estan doncs destinats a caure; aquesta, a seure sola i senyora damunt les desertes runes. La humanitat no senganya: all que per a ella s contingent, ho destrueix fins i tot sense voler; all necessari, ho aixeca sempre amb dignitat damunt el seu escut. Per abrigueu encara altres temences, i s urgent esvair-les. Us les inspira el nom de repblica. No aconseguireu fcilment, sem diu, de vncer els vostres hbits monrquics; no aconseguireu dinteressar el pas per una forma de govern
436

que lany 93 port el regnat de la guillotina, el 48 les sagnants jornades de juny, que feren estremir Europa. La repblica ha portat sempre a lanarquia. Si Anglaterra i Blgica, pasos que justament qualifiqueu de lliures, conserven encara els seus reis, per qu Espanya no els ha de conservar? Arrabasseu-li al rei totes les armes, per deixeu-lo en un tron contra el qual avui sestavellen sortosament les ms agosarades ambicions. Si no, tindreu en cada elecci un combat; del fons mateix de la llibertat sortir la dictadura. No toqueu una instituci tradicional, revestida de totes les nostres glries; deixeu dempeus la nostra Corona. Per a mi, ho he dit ja, la repblica s encara poder i tirania. Si la idea del contracte social estigus ben determinada, no noms no deixaria dempeus la monarquia, no deixaria dempeus ni tan sols la repblica. Laccepto com una forma passatgera, i la prefereixo a la monarquia, principalment perqu sota aquesta forma perd el principi governamental major quantitat de fora. La prefereixo, a ms, perqu, per tal com la monarquia ha de ser hereditria per no ser la pitjor de les repbliques, em repugna veure dirigides les nacions per una dinastia que avui els dna per rei la bondat i la cincia, dem lestupidesa i la barbrie; avui les eleva a costa dimmensos sa crificis, dem les enfonsa, fent estrils la sang, la virtut i lheroisme duna o ms generacions. La prefereixo perqu comporta el progrs; perqu no t, com la monarquia, tradicions de govern; perqu, bo i implicant la renovaci del poder pblic, li comunica la flexibilitat necessria per seguir les ondulacions socials a qu ens condemna el perpetu moviment de les idees; perqu, filla del poble, lescolta, lentn i represen ta sempre el principi suprem que lanima; perqu no incorre en les freqents contradiccions de la seva adversria, i s, si no completament lgica, una mica menys absurda.
437

Mimporta poc que la monarquia vingui envoltada des plendor i abonada per una llarga i molt brillant histria: si b la histria la legitima en el passat, no la pot legitimar en el present. El que ahir fou un b, treu potser que avui sigui un mal, i un mal gravssim? Avui, amb totes les seves limitacions, no ha de provocar sin conflictes. A Anglaterra troba si ms no una resclosa insuperable en una aristocrcia poderosa; aqu, laristocrcia est ja gaireb perduda en les aiges de loce revolucionari. A Blgica s encara poc pretensiosa, grcies al fet que nasqu ahir de la voluntat del poble; aqu, fins i tot desprs de treta a discussi per les Constituents, duu la seva insensata arrogncia fins al punt datribuir a la grcia de Du el seu ceptre i corona. Intentarem canviar de dinastia? Ele varem tamb al tron un fill de la plebs en ales del sufragi? Obri rem aleshores dos camins a una guerra que ja avui temem. Aquestes agosarades ambicions de qu parleu no em preocupen gens ni mica. Segons el sistema que proposo, resideix el poder en un parlament, i no en un home; qui ha dexecutar la llei s un simple agent del parlament mateix. La dictadura s impossible. Podr, es diu, exercir-la el parlament; per, quines lleis declarar suspenses? La meva sobirania, la meva llibertat, per a ell, com per a tot home, sn sagrades. El simple fet de posar-les en qesti el mata, el dissol. Per qu haur de ser motiu de lluita lelecci duna assemblea sobirana, quan no ho s avui la de les legislatives? No s tampoc cert que la repblica condueixi a lanarquia. La Revoluci de juny del 48 no fou deguda a la repblica, sin a la crisi, a la idea social, que, mal definida encara, no es pogu realitzar; a esperances frustrades, a la misria, a la gana. El regnat de la guillotina del 93 ho fou als mil interessos lesionats per la destrucci del feudalisme, a lhostilitat permanent de lEuropa monrquica, a un error de la conven438

ci, la qual, no sabent veure en la mateixa llibertat una arma de combat, recorregu al terror i cregu que podria esborrar les idees reaccionries amb la sang del patbul. Estava ja plantejat a Frana abans desclatar la Revoluci de febrer un problema formidable. Pensadors ms o menys profunds lhavien no noms estudiat, sin fins i tot, al seu parer, resolt. Les solucions eren, tanmateix, diferents; i el poble, dels interessos del qual principalment es tractava, part shavia decidit per una soluci, part per una altra. Es proclam la Repblica. Es nomen un govern provisional. Es crid a formar-lo, entre altres homes, un dels que duien agitat el pas amb els seus sistemes. Aquest home no podia segurament dir: realitzeu-ne el meu. Hauria revoltat nou desenes parts del pas contra ell mateix, hauria ensopegat tamb amb dificultats duna altra mena. Ell i els seus companys sestimaren ms callar sobre tot tipus de teories, per acceptaren el problema; feren ms encara: proclamaren un dret la satisfacci del qual s impossible sense que la qesti a qu alludeixo no sigui resolta en totes i cadascuna de les seves parts. Proclamaren el dret de lindividu al treball. Fou aquest primer error el que acab comportant lanarquia, i en conseqncia dugu el germen de la mort daquella gran repblica. Els obrers sense feina es comptaven per milers. Per quan sesgotaren els recursos de lEstat, com shavia de continuar realitzant el dret? Els obrers corregueren aleshores a les barricades, i hi hagu aquella terrible catstrofe de juny. El govern provisional no hauria hagut dacceptar un problema la soluci del qual o b desconeixia, o b no po dia dur a la prctica sense perjudicar la llibertat de lin dividu; lhauria hagut de deixar a aquesta llibertat mateixa, i consagrar tots els seus esforos a conjurar la crisi. No atribuu, per tant, a la repblica mals que aquesta no pro du. Guardeu-vos encara ms de preferir aquest imperi
439

que lha reemplaat. Si limperi ha estat una necessitat, i fins a un cert punt un b per a la idea, no ha complert daltra banda la seva noble missi, que era la dafavorir el desenvolupament daquella mateixa idea. Ha mort la llibertat, sense la qual el problema ha de tenir per fora una soluci sagnant. Observeu a ms que aquell ja fou sacrificada per la mateixa repblica en els seus primers temps. Com voleu que una repblica que aix actua sigui estable? La del 93, ho he indicat ja, no actu daltra manera. Continu per encara ms funesta senda. Sadmira, i la veritat s que no pot sin admirar-se, la rapidesa amb qu formul una constituci que ha estat desprs model de constitucions; per, qu s desprs veure suspesa aquesta mateixa llei fonamental abans de proclamada i acceptada pel poble? Falsej aquella repblica principis naturals; no aneu a atribuir tampoc a la instituci el seguici dhorrors i calamitats. Parleu, finalment, dels nostres hbits monrquics. Per em sembla poc menys que impossible. Qu preteneu dir amb aix? Que veurem amb dolor desaparixer la monarquia? Que estimem els reis? Els reis sn ja avui per a la majoria una bandera; per a molts un mal que anomenen necessari. No sels defensa, com he dit, en el terreny dels principis, noms en el de la convenincia pblica. Des del ministre que els aconsella fins a lltim dels proletaris, no hi ha ja llengua que amb ells no gosi. Sn pastura principal de la maledicncia de la Cort, objecte de la caricatura i de lancdota. Els conservadors no es diferencien en aquest punt dels republicans. Fa set anys, qu no van escriure i dir contra la seva angelical i idolatrada reina? Poc abans de la revoluci, no la posaren menys en ridcul. Redactaven agudes i picants stires que corregueren durant molt de temps de m en m per Madrid i les provncies. La ridiculitzaven en tots els salons,
440

als cafs, als teatres, al carrer i a la plaa. Tot el rigor de la policia no era su ficient per posar fre a les llenges desfermades. I ja no cal ni parlar dels progressistes, que ja lany 40 posaren qui era aleshores reina governadora en mans de cecs i coblaires. Desprs de la revoluci, els fets shan anat fent encara ms significatius. Els reis shan revestit de tota la seva majestat i pompa, i no han aconseguit de despertar lentusiasme ni en un sol cor. El diari que ms asprament els ha atacat ha estat el ms llegit; notis b, el ms llegit per les classes inferiors. De tot arreu han plogut enhorabones i felicitacions sobre el front dEspartero; poques o cap sobre el front dels reis. I eren, tanmateix, aquests els que havien convocat la naci a Corts Constituents i shavien posat sense reserva en mans del poble. On veieu aquest decantat monarquisme? En lAssemblea, que els escatima el sou, i noms amb arguments ad terrorem els va retornant els seus antics drets? Debades criden els diputats de la majoria: som tots monrquics! El seu cor els traeix a cada pas. Ms encara els seus actes. Si dem triomfs la repblica amb esperances de sostenir-se, a qu creieu que es reduirien aquestes avui enrgiques protestes? Succeeix si fa no fa el mateix que amb el nostre monarquisme amb les nostres creences religioses. No hi ha hagut a la Cambra ni un sol home que hagi tingut prou valor per dir: no sc catlic, sc protestant o jueu o musulm o ateu. Per, quants diputats hi deu haver que no tinguin, ja no creences catliques, sin ni tan sols creences religioses? En els discursos dels individus de la Comissi, com en els de tots els que han defensat les esmenes en sentit ms avanat, sha deixat descobrir b el complet escepticisme dels seus hipcrites autors. Els diputats moderats sn igual dimpius o ms, per
441

han aixecat la veu fins i tot contra aquella ambigua i estpida tolerncia que la Comissi proposa.2 La unitat religiosa, han dit tots, com no hem de voler-la? Que Espanya s tota essencialment catlica, qui ho nega? Miserables! Fa vergonya viure en un pas on en ple segle xix no hi ha encara coratge per dir all que tots els ulls veuen i totes les odes senten. La veu dels bisbes intimida aquells homes que no gosen danomenar-se revolucionaris. Per me nestic anant del tema. No s contenir-me quan re cordo en quines mans tan febles est posada la salut del regne. Amb la mateixa falsedat amb qu se sost que som catlics, sens fa passar a ulls dEuropa sencera per monrquics; per sc jo qui els repto que em diguin en quin fet viu i palpitant es manifesta aquest suposat monarquisme. I que no em vinguin a citar la histria; perqu jo no nego que ahir exists, nego que avui existeixi. Preteneu potser, en invocar els nostres hbits monrquics, donar a entendre noms que, acostumats des de fa molt de temps a la monarquia, ens repugnar la mudana de monarquia a repblica? Sn aquests temors fins i tot puerils i ridculs. Hem vist ja elevat a regent del regne un soldat del poble. Hem vist cremar els altars i els temples, assassinat al peu de lara sant el piets anacoreta, aixecar sobre la punta de les baionetes les mmies dels reis, vendre en pblica subhasta el patrimoni de lEsglsia, trencar obertament amb la Santa Seu, atemptar al mateix temps contra la religi, la propietat, el

2 Em refereixo a la discussi sobre la base 2a de la Llei fonamental que estan destinades a donar-nos les Constituents. Avui, 28 de febrer del 1855, ha estat a la fi aprovada. Els oradors ms notables del Partit Conservador shan reservat per a les darreres hores del debat.

442

tron. El poble, sobretot el de les ciutats, ha aplaudit de cor aquests fets, que jo en part condemno, i shaur dalarmar ara perqu es llenci a les flames un tron on no seuen ja, segons vosaltres mateixos, sin fantasmes de reis? Ah! Els nostres homes poltics van perdent laudcia que tingueren, i obliden que rere una generaci gastada se nala sempre una altra plena dempenta, disposada a consumar lobra dels seus antecessors. Vells ja, ens van dient: atureu-vos; sou joves i no coneixeu els perills que ens assetgen. Com no recorden que sentiren el mateix de boca dels seus pares, i no saturaren en la seva marxa? Tota idea sembrada en una societat ha darribar a lltim perode del seu desenvolupament, ha de tenir tard o dhora les seves naturals conseqncies. La idea que recolliren entre les pgines sagnants de la Revoluci francesa, est ja desenvolupada? Ha arribat a la darrera de les seves evolucions? Una repblica, es diu tamb: que vingui en bona hora; per, federativa? He analitzat seriosament les objeccions adre ades a aquesta mena de repblica; no nhe trobat cap que sigui digna duna refutaci especial ni detinguda. Sota una repblica federativa, la naci espanyola no noms subsisteix, sengrandeix i fortifica; les provncies, quan no per pur esperit de nacionalitat, pels seus interessos materials, estan condemnades a estrnyer i no a trencar els seus llaos. Una repblica unitria s, a ms de menys beneficiosa, menys sostenible. Est ms exposada als atacs de la monarquia, se la ven amb ms facilitat quan no ha tingut encara temps de ferse forta al cor del poble. Dues vegades ha caigut ja a Frana la repblica unitria; per mil guerres i dictadures han passat ja les repbliques unitries dAmrica. La federal de Wash ington i la de Sussa continuen passant a travs de les revolucions i reaccions que agiten avui el mn. La unitria de la
443

Roma moderna ha sucumbit desprs dhaver-se alat dentre les runes del seu Capitoli; la de la Roma antiga estigu reduda a una sola ciutat, i no demostra res en defensa de lunitarisme. Les de Grcia subsistiren mentre no es trenc el lla federal que les unia, mentre no van rebre amb desdeny els acords del seu clebre Consell dels Amfictions. Actualment hi ha a Europa dos grans grups dEstats que desitgen, i amb ra, ser dues grans nacionalitats: Alemanya i Itlia. Itlia fou en altre temps una cadena de repbliques, les quals, principalment per no ser federals, serviren de joguina a ustria, Frana i Espanya; Alemanya tingu en altre temps el seu imperi i conserva encara la seva Dieta. Si luna i laltra lany 48, en comptes de voler formar una sola monarquia, haguessin aspirat a una federaci republicana, potser no haurien venut, per tindrien aplanat el cam per constituir-se quan una altra revoluci vingus a espolsar el jou que pesa avui damunt els pobles. La federaci, ho he dit ja, s la unitat en la varietat, la llei en la natura, la llei del mn, lespasa dAlexandre contra el nus gordi de lorganitzaci poltica. Qu podeu tmer ja, reaccionaris?

444

Quina ha de ser la nostra forma de govern?3 (1856)

El que ens separa menys, deia Thiers desprs de la Revoluci del 48, s la qesti de la forma de govern. Si ahir defensrem la monarquia, som partidaris avui de la repblica. Paraules que podran haver estat inspirades per un repugnant cinisme, per que contenen segurament una burla sagnant. Qu mimporta afegiria interiorment Thiers que tinguem repblica, si roman dempeus una de les condicions ms fonamentals de la monarquia? El que constitueix una monarquia no s lexistncia dun rei, sin la centralitzaci poltica. Aquesta centralitzaci subsisteix. No seria com a mnim tan neci com vosaltres corrent el risc destavellar-me contra el poble per no voler admetre un president en el lloc de Llus Felip? Els reis, s cert, no sn de dret ni electius ni revocables; per, quin cas he de fer dun dret per damunt el qual hi ha la fora? Napole i Llus Felip deuen la seva corona al poble; Llus XVIII als aliats. Moren Llus XVI al patbul; Llus XVII al Temple; Napole, Carles X i Llus Felip a lexili. De qu els va servir a tots aquests el seu ttol dhereditaris i la seva condici dinviolables? Quin obstacle foren per a aquells les lleis fonamentals del regne? La vostra repblica i la meva
3 Dins Lecciones de federalismo, recopilats per Joaqun Pi i Arsuaga, Casa Editorial Segu, Barcelona, 1931.

445

monarquia sn forjades en una mateixa forja: no disputem sobre els noms. La Repblica francesa del 48 fou, en efecte, poca cosa ms que una monarquia constitucional, amb tots els seus vicis i desordres. Enalt marcadament el poder legislatiu; per noms per fer ms acarnissada la lluita que existeix necessriament entre dos poders rivals i accelerar el retorn de la dictadura. La llibertat, pogu molt b dir Napole desprs del 2 de desembre, estava confiada a lAssemblea; a mi, lordre. Havia de mirar amb els braos plegats com corria la nau de lEstat cap a labisme? La divisi qualitativa del poder agreujava els mals de la centralitzaci en aquella dissortada repblica. Per, com, exclamaran encara alguns demcrates, concebeu sense la centralitzaci poltica lexistncia de lEstat? A la repblica del 93, no estigu potser ms centralitzat el poder que a la del 48? Comprenem que demaneu la indivisibilitat daquest poder, i la centralitzaci administrativa, per no la descentralitzaci poltica. Dieu que sense ella subsisteix encara la monarquia; per no demostreu amb aix sin com s de legtima la nostra indiferncia envers les formes de govern. Vet aqu per qu mai no aconseguiren dapassionar-nos ni la monarquia ni la repblica; vet aqu com dins la repblica creiem possible el complet desenvolupament del principi democrtic. Els interessa el fons, no la forma de les coses. Per el que en poltica anomenem forma no s sin la manera com est organitzat el poder pblic. Si tant de desdeny mereix, per qu interessar-nos perqu el poder sigui un o tri, responsable o irresponsable? Per qu tant lluitar perqu hi hagi una o dues Cambres? Per qu negar o concedir el veto? Que hi hagi o no milcia, que pugui o no protestar com a cos
446

contra els actes del govern; que els ajuntaments i les diputacions siguin entitats purament administratives i poltiques, en qu ens ha dafectar? Aquests demcrates no comprenen segurament el significat de la paraula forma. No han ents que la forma i la substncia sn inseparables, si no en el terreny de labstracci, en el dels fets. No han vist que per la forma, i noms per la forma, adquireixen els ssers realitat als nostres ulls. Quina alteraci en la substncia no comporta una altra alteraci en la forma? O, per dir-ho millor, per qu, sent una, sens presenta diversa la substncia sin perqu es revesteix de formes diferents? Una sola idea cont en si lunivers: totes les nostres idees, com tots els ssers, sn potser res ms que les seves evolucions, o el que s igual, les seves formes? Desafiem aquests mateixos demcrates que ens demostrin la possibilitat de realitzar ni que sigui el ms petit dels seus principis sense que salteri la forma de govern avui existent; els desafiem a demostrar-nos com s conciliable el seu dogma ni tan sols amb lexistncia de la monarquia. La monarquia ha estat la primera representant del principi dautoritat, la primera forma de govern. Feble encara la ra humana, es trob amb letern problema de la llibertat i lor dre; i en no saber resoldrel, destru un dels seus termes. Lordre, digu, s per als homes la necessitat suprema: facin el sacrifici de la seva llibertat i constitueixin un poder, constituand super se regem. De la mateixa manera que el pare s lrbitre de la famlia, sigui-ho ell del poble. Lordre, afeg desprs, pot potser mantenir-se sin per lespasa? Les facultats dels homes no sn les mateixes; no poden ser els mateixos els seus drets. Els seus instints no estan sempre dacord amb la ra: no poden ser sempre justos els seus actes. Qui ha de garantir els seus diversos drets i enfre447

nar el bra armat per la veu de les passions, si no s un home en mans del qual posin les seves hisendes i la seva vida? Nasqu amb la societat la monarquia. I com tot fet digual naturalesa, es desenvolup, no en virtut dun principi exterior, sin en virtut dun principi ntim. No la limitaren, es limit; i es limit tamb perqu noms aix podia obrar i manifestar-se. La limitaci, s a dir la negaci, perqu limitar-se s ja comenar a negar-se, ha constitut sempre el processus de la idea eterna. Du, noms negant-se, ha pogut crear lunivers; lhome, noms negant lunivers, fer-se la conscincia de Du i completar-lo. Com Du i com lhome, la monarquia, per viure, no havia de negar-se? Ho fu des de la primera determinaci de la seva voluntat, des del seu primer acte. Tota llei, s sabut, limita al mateix temps la llibertat de qui ha dobeir-la i el poder de qui la dicta. Calculis ara si aquesta limitaci parla dsser o no contnua. Cada nova srie de relacions socials suposa una nova srie de lleis. Cada distinci de classes, una nova srie de relacions socials. cada divisi del treball, una nova distinci de classes. Una altra, cada funci social novament creada, s a dir, cada triomf del nostre esperit damunt la matria. Les successives evolucions de les nostres idees modifiquen sense parar les institucions; les institucions, els interessos; els interessos, les relacions; les relacions, tal com hem esmentat, el dret. Sha hagut de limitar sense treva la monarquia; per per ella mateixa, s a dir, mentre un principi exterior no ha vingut a limitar-la, ha deixat mai de ser fidel al seu origen? Ha deixat dimmolar la llibertat en nom de lordre, ni de sancionar la desigualtat de condicions basada en la de les nostres facultats? Fins i tot quan ha hagut de sucumbir davant un principi estrany, se lha vista conspirar sense descans per tornar al seu
448

antic absolutisme. En sn testimonis en els nostres dies i a la nostra ptria la reforma de Bravo Murillo, lexistncia de la milcia nacional, el nomenament dels empleats de palau pel govern, la Comissi permanent de les Corts, creada en la nova Constituci pels homes de juliol. La monarquia, com tota instituci, s sempre fidel al seu origen, perqu els homes en qui est simbolitzada coneixen, si ms no instintivament, que, en sser el seu origen la principal ra de la seva existncia, sn ms febles com ms es veu aquest falsejat. s intil intentar emmotllar-los a una idea contrria: si transigeixen amb ella, s noms amb lesperana de matar-la. Ignoren potser que cada idea, en traduir-se en fet, ha de prendre la seva forma prpia, i que, per tal com no pot desenvolupar-se a dins duna altra ms o menys estranya, ha dacabar trencant-la o morint ofegada? Encara que ho ignoressin, la lgica de les coses, sempre ms gran que la dels homes, supliria sens dubte la seva ignorncia. La qesti per a nosaltres es redueix, doncs, a dues preguntes. La limitaci de si mateixa en virtut del seu principi ntim, pot avui ja ni daqu a molt de temps provocar la mort de la monarquia? El principi exterior que avui nega la monarquia, s absolutament contrari al seu principi ntim. Pel que hem dit en un altre pargraf, la creaci de noves relacions socials, motiu daltres tantes lleis, s, si no infinita, indefinida. Cal respondre a la primera pregunta negativament. Pel que hem demostrat en altres articles, la democrcia, en fer-se novament crrec del problema de la llibertat i lordre, ha dit decididament que lordre rau a la consagraci i lexer cici de la mateixa llibertat, no al seu sacrifici. Entre el principi democrtic i el de la monarquia, s possible antagonisme ms gran? La democrcia, a ms, lluny de sancionar la desigualtat de drets que la monarquia deriva de la de les nostres facultats,
449

troba en la de facultats i funcions la necessitat moral i social duniversalitzar els drets. Si no proclama encara obertament la igualtat de condicions, sent envers ella una tendncia irresistible; i arribar a fer-la realitat, si no per la voluntat dels seus homes, per la fora del seu principi. El nostre talent s desigual, perqu ho sn les funcions que reclama el compliment de les nostres necessitats. Perqu un obrer tingui menys talent, o el que s el mateix, menys facultats que nosaltres, deixa domplir una funci tan social com la nostra? Per qu ha de valdre, tanmateix, menys que el nostre el seu treball realitzat en igual quantitat de temps? El major talent amb qu hgim vingut al mn, s potser degut als nostres esfor os? On s el comps per mesurar-lo? La democrcia, realitzaci de la justcia en lltima de les seves evolucions, el necessari i no laccidental, dir, el commensurable i no lin commensurable ha de ser des davui base de tot dret, i basar al capdavall el seu Codi Civil en la igualtat de condicions. Cerco, afegir, no la continuaci, sin la resoluci de tots els antagonismes; i la trobo en aquesta igualtat, que, tot ennoblint totes les professions, ennobleix el treball i consuma la rehabilitaci de lhome. Nega la democrcia els fonaments mateixos de la monarquia: no, ni tan sols no hem de concebre entre ells la possibilitat dun maridatge. La lluita entre totes dues seria sorda, per acarnissada i sagnant. I vol pau la democrcia... Si, si ms no, es pogus concebre lesperana que per la seva prpia limitaci hagus la monarquia de baixar aviat al sepulcre... Se la podria aleshores respectar; per avui se lha de combatre. Parleu, sem repetir potser, de la monarquia absoluta; com no advertiu que est ja profundament modificada pel sistema parlamentari? Entre ella i aquest sistema hi havia
450

tamb antagonisme: viuen, tanmateix, units. Dieu que la monarquia conspira sense parar contra aquesta aliana; per veieu-la a Anglaterra. El constitucionalisme, per, no nega encara els principis damunt els quals la monarquia descansa. Reconeix com a necessria la desigualtat de condicions, com a necessari tamb el sacrifici parcial, ja que no complet, de la llibertat de lho me. En circumstncies donades la immola tota en nom de lor dre pblic. No hi ha un antagonisme tan flagrant com es creu entre ell i la monarquia. Parteix, s veritat, dun principi nou, el de la sobirania del poble; per, admet ni ha adms mai les aplicacions legtimes daquest principi? Confessada la sobirania del poble, no s possible lexistncia daquest mateix poder hereditari, irresponsable, suprem, que per un temps ms o menys llarg pot suspendre lacci de la resta dels poders. El constitucionalisme, tanmateix, laccepta. I encara ms: el considera com la clau de tot el seu sistema. El constitucionalisme no s encara res ms que una de tantes evolucions de la monarquia. La limita, per cercant en ella la seva estabilitat i la seva fora. Si hi ha infidelitat, sens dubte no prov dell, sin de la monarquia mateixa. Sens cita en contra el cas dAnglaterra; per a Anglaterra, grcies a una constituci especial que sha anat desenvolupant amb el mateix geni dels seus habitants, la monarquia, com el poble, est sota la constant pressi duna oligarquia poderosa. En quin altre poble dEuropa s ja fcil crear ni imposar una aristocrcia semblant? Les repbliques, notis b, no ja noms la del 48, sin la del 93; les dItlia a lEdat Mitjana, la de la Roma pagana, les de lantiga Grcia, no feren tampoc, en reorganitzar-se, sin reconstituir la monarquia. Davant les idees de la llibertat pot matar la llibertat; a ms llibertat, ms poder; lanta
451

gonisme dels interessos individuals reclama un rbitre suprem; els enemics sn a les portes, i necessitem un poder que els combati; nomenem, han dit sempre, un president, un cnsol, un triumvirat, un consell, una convenci, un Senat, que tingui iniciativa del poder i pugui, quan ho reclami la ptria, reunir tots els poders. Armem-lo amb totes les armes. I han caigut totes novament en aquella centralitzaci poltica de qu parlvem a les primeres lnies daquest article tot deixant dempeus el mateix principi, i aspirant aquest, com era natural, a recuperar la seva primitiva i genuna forma, han acabat tornant a la monarquia pel cam de la dictadura. Els veritables demcrates, tamb hem de destruir la monarquia per plantar, no damunt les seves runes, sin les del seu ceptre, el seu soli i la seva corona, aquesta classe de repblica? El poder, si ms no considerat histricament, t com a forma obligada la monarquia. La crtica daquesta s, per tant, la del poder mateix. Nega el nostre principi la monarquia? Nega tamb el poder. No aquell poder que podrem anomenar civil, i que no ha existit mai, garantia i noms garantia del dret de tothom, sin aquell poder realment poltic que legisla, i en nom de lordre se sobreposa al dret. Si el nostre dret constitueix part de la nostra personalitat, i aquesta s inviolable, qui, ni tan sols en nom de la societat, ha de poder violar-lo? En nom de la societat es podr i shaur noms de defensarlo. Lordre pot exigir aquesta violaci, es replica; per la democrcia creu que lordre rau a la llibertat. La hiptesi en la seva teoria s inadmissible. Negar el poder!, sexclama. Per, no lhem vist negant-se a si mateix? Cada limitaci, b en virtut del seu principi ntim, b en virtut de principis exteriors, no s un pas ms cap a la seva negaci definitiva? Tant la histria com la ra legitimen que neguem aquell poder poltic.
452

Encara que sigui legtim que el neguem, es diu per fi, ara com ara s impossible que el destrum. Per vet aqu precisament per qu, en comptes de demanar la seva abolici, demanem noms que sel descentralitzi. En la seva centralitzaci rau la seva fora. Per estar centralitzat pot conspirar contra la llibertat i aspirar a labsolutisme del seu origen. Distribum-lo. Erigim en entitat poltica el municipi i la provncia; dividim el poble en classes. Que cada classe de productors sigui responsable exclusivament dels seus interessos; cada municipi i cada provncia dels seus. Un Consell municipal podr constituir aleshores la unitat del poble, un Consell provincial la de la provncia, un Consell federal la de lEstat. Totes les classes estaran, naturalment, representades en aquests Consells. El poder deixar de ser un perill, i perdr dia rere dia el seu carcter poltic. Sanir destruint. Declarat tot seguit lhome lliure i inviolable en el seu pensament, en la seva voluntat, en el seu treball, qu tindran ja de poltic els poders creats? Aquesta descentralitzaci ha dalarmar encara menys els nostres homes de govern des del moment que un conjunt feli de circumstncies la fa a Espanya no noms possible sin fcil. Algunes de les nostres provncies han estat regnes independents durant molts segles. Tenen la seva histria, la seva llengua, els seus costums, la seva legislaci civil, els seus furs. Altres, com les Provncies Basques i Navarra, han estat fins fa pocs anys menys unides a la monarquia que no ho estarien, el dia que exists, a la federaci ibrica. Portugal espera amb ansietat que proclamem aquesta descentralitzaci per, oblidant antics odis, llanar-se al nostres braos. Galcia, tot i no ser provncia aforada, la propos a la resta dEspanya durant la guerra de la Independncia contra els francesos. Provncies castellanes i no castellanes aprofiten la ms mnima ocasi
453

per crear les seves juntes i actuar independentment del govern de la Cort. Qui si no aquestes juntes salv el 1808 la nacionalitat espanyola? Tinguis, daltra banda, en compte lactual agitaci i les aspiracions de la classe obrera. Sassocia, s a dir, sorganitza. En les principals poblacions fabrils, especialment en les del Principat, cada professi t ja la seva societat, cada societat la seva Junta de govern. Els presidents de les diverses societats constitueixen un centre directiu. Cada centre sesfora per crear les seves relacions i estrnyer els llaos amb els altres de la provncia, tots els crrecs sn electius; universal el sufragi. No es reclama ja amb insistncia la instituci de jurats per a totes les qestions industrials? Es protesta amb energia contra la idea que siguin nomenats governativament. Aquesta mateixa ra social que centralitz fa segles el poder, tendeix avui a descentralitzar-lo. Lorganitzaci de la classe obrera provoca la de la capitalista. Les altres classes no podran trigar a imitar-les. No est ja constituda lEsglsia amb independncia de lEstat? Per qu no han de poder estarho lexrcit, la magistratura, tot el cos administratiu, totes les carreres cientfiques? El sufragi universal donaria una base tan ampla com slida a lorganitzaci de totes aquestes classes. Acaba de ser aprovada en Corts la instituci dels jutges de pau; aprovada en Corts lelecci daquests jutges pel poble. Tenim ja inoculat aquest mateix principi de descentralitzaci en la magistratura. Trencareu la unitat nacional, sexclama, aquesta unitat nacional tan difcilment conquerida. Per, s veritat? Trencarem, s, aquesta uniformitat absurda a qu es pretn subjectar, i malauradament shan subjectat, elements de vida social completament diferents. Uniformitat que ha apagat ja focus din ters preciosos, posat en lluita classes i interessos, agreujat les
454

condicions del nostre desenvolupament antinmic. Uniformitat condemnada per la ra i per la histria, maleda amb justesa per cent pobles. Per, la unitat? La nacionalitat espa nyola? Totes les classes que existeixen en una societat, tots els pobles, totes les provncies tenen dos ordres din te ressos: uns despecials, uns altres de generals. Aquests uneixen all que aquells desuneixen. Classes, pobles, provncies, tots en la seva organitzaci aniran naturalment a convergir en el Consell federal de qu hem parlat. Consell que no ser, tanmateix, la font ni la suma de tots els poders, sin que paralle lament als altres centres, tindr noms al seu crrec un seguit dinteressos; Consells les modificacions i la runa del qual no podran afectar en res lorganitzaci de la repblica, per tal com actuar dins una esfera dacci que li ser completament prpia; Consell que no subordinar, sin que estar subordinat. La descentralitzaci s la unitat en la varietat, i la unitat en la varietat s lordre del mn. La descentralitzaci s la llibertat i per la llibertat som homes. La descentralitzaci s la crida a la vida de totes les entitats socials, i aquesta crida a la vida s lacceleraci del progrs. Som descentralitzadors, no noms en administraci, sin en poltica. s a dir, som partidaris de la federaci de les classes i els pobles; tan enemics de la repblica com de la monarquia, si no s eminentment descentralitzadora.

455

Prleg a El principi federatiu, de P. J. Proudhon4 (1868)

La guerra que el 1859 sostingueren Itlia i Frana contra lImperi dustria acab, com s sabut, pel Tractat de pau de Vilafranca de Verona, que reunia en una confederaci tots els regnes de lantic Laci. Fou aquesta mesura enrgicament i universalment combatuda, no noms a Itlia, sin tamb a les altres nacions dEuropa, principalment a Frana i a Blgica, on sadvocava calorosament per la tot just desenterrada teoria de les nacionalitats. Proudhon sort en la seva defensa. Pos de manifest els greus perills que correria la llibertat a Itlia si arribessin a reunir-se sota el ceptre de Vctor Manel tots els pobles que la componien; i sostingu que era en si tan bo i fecund el principi de la federaci, que fins i tot aplicat de la manera que ho estava a Alemanya i que es tractava que ho fos a Itlia, era preferible a lestabliment de la millor de les monarquies. A tot arreu en sentir-lo senfur la democrcia, i lompl dultratges. Uns atribuen la seva conducta al simple afany de singularitzar-se, uns altres a una infame traci, daltres a la mala intenci de dur a la perdici els mateixos la defensa dels quals fingia prendre amb tant de zel, uns altres a un estret

4 Llibreria dAlfonso Durn, Madrid, 1868.

456

patriotisme. Plovien acusacions contra ell, i sel presentava com lenemic ms aferrissat de la unitat dItlia. Posat Proudhon en la necessitat de defensar-se i confondre els seus enemics, examin ms a fons el principi federatiu i escrigu aquest llibre, un dels ms didctics i complets que han sortit de la seva vigorosa ploma. Explica aquest llibre en poques planes les causes de la inestabilitat de tots els sistemes i formes de govern, la ra per la qual les societats han anat fent voltes fins ara dins un cercle del qual no les han pogut treure ni les ms sagnants revolucions, els camins per on hem anat a caure en la degradaci el caos dels nostres temps at ziacs, el mitj que ens resta per sortir del mal pas i arribar a consolidar la llibertat i lordre. Manifesta leterna coexistncia de lautoritat i la llibertat, principis antittics que no poden sin estar en contnua guerra, i que precisament pel fet destar-ho engendren el moviment poltic; estudia lndole de la naturalesa dels sistemes de govern deduts a priori de cadascun dels dos principis, i demostra la impossibilitat que, concepcions merament lgiques, es realitzin dins els lmits de la seva respectiva idea; examina els governs mixtos que a causa daquesta impossibilitat es formen, i descobreix totes les causes de lluita i danarquia que amaguen, la corrupci a qu tard o dhora condueixen, la inevitable mort que produirien si els pobles, moguts pel seu instint de conservaci, no acabessin sepultant-los en mars de sang; analitza finalment el paper que tenen en aquest continu vaiv poltic els diversos i fins i tot contraposats interessos de les diferents classes socials, les opinions i tendncies de les quals determina; i amb aix, alhora que traa a grans trets les revolucions dels imperis, ens dna la llei a qu obeeixen. Palesa Proudhon, per aquest rpid esbs histric, que lauto ritat, en la seva lluita contra la llibertat, va sempre per457

dent terreny, i la llibertat al contrari guanyant-ne, tant que al final els pobles semancipen, i substitueixen la seva cega submissi dabans pel contracte. Entra per aqu el nostre autor en lexamen de la convenci poltica, i cerca quines sn les condicions essencials de la ms conforme a la justcia i ms digna de la independncia i de la grandesa de lhome. Les troba en la federaci, i passa de ple al desenvolupament de la tesi objecte del seu llibre. El pacte federatiu s a ulls de Proudhon el gran pacte. s sinallagmtic, s commutatiu, s limitat i concret; deixa fora de perill la llibertat daquells que lestipulen i dins insuperables lmits lautoritat que creen; dna als contractants molt ms del que cedeixen, els garanteix el que es reserven i els posa a cobert de les usurpacions del poder central, sempre absorbent en els altres sistemes de govern; estableix equilibri, ordre, pau en linterior i en lexterior, i acaba amb les guerres ofensives i en la necessitat dels exrcits permanents. El veu fecundssim Proudhon, principalment si, desprs destablert en el terreny poltic, es fa extensiu a les relacions econmiques, i hi ha dins la confederaci confederacions especials per a la recproca protecci del comer i de la indstria, per a la construcci de camins i canals, per a lorganitzaci del crdit i les assegurances, per al desenvolupament, en un mot, de totes les forces vives de les nostres societats. La federaci amb totes les seves aplicacions, acaba dient Proudhon, constitueix tot el meu programa. s aix racional? s sensat? No es proposa qui aquestes lnies escriu de fer aqu una detinguda crtica del llibre. Est dacord amb moltes idees, no ho est amb algunes; i si volgus examinar-les totes, hauria descriure un prleg ms extens que el cos de lobra. Prescindir de la filiaci que dna
458

lautor al principi federatiu, i es limitar a dir quelcom del principi mateix. Est ara molt en voga una teoria de la qual hem fet ja esment: la de les nacionalitats. Es creu de manera general que la naturalesa i la histria determinen alhora els lmits dels diversos pobles que hi ha dhaver al mn, i que la tasca poltica davui consisteix a reduir-los a aquestes fronteres, o restituirlos-les si els han estat usurpades. Aix, sobretot a Europa, es pensa gaireb exclusivament en la reconstituci de les nacions. Sha reconstitut Itlia, s a mig reconstituir Alemanya, pugna per reconstituir-se Grcia, hom sospira per veure reconstituda Polnia, alguns voldrien reconstituir Espanya agregant-li lantic regne lusit, es tracta de reconstruir tota la raa eslava desmembrant, o el que s el mateix, reconstituint ustria i Turquia. Aquesta teoria, s veritable? Observem dantuvi que pobles tancats dins aquestes preteses fronteres naturals, lluny de simpatitzar ni de tendir a reunir-se en un sol cos, sodien a mort; que alguns, abans separats, fa ja segles que constituei xen una sola naci i encara avui es miren amb mals ulls i tor narien de bon grat a la seva antiga independncia; que fins i tot dins les nacionalitats ms vigorosament i slidament formades hi ha provncies que, tot i estar unides materialment per la geografia, estan moralment disgregades, no ja tan sols per la seva histria, sin tamb per la diversitat de tarann, de costums, dindstria, de llengua o fins i tot de raa; que abandonats aquests pobles i provncies a la seva voluntat, principalment si arribessin a perdre de vista els interessos que la seva unitat ha creat, tendirien, no a formar nous i ms extensos imperis, sin a dividir-se i distribuir-se en grups molt ms petits. Sembla contradir-nos la recent formaci dItlia i Alemanya; per no ho semblar si es considera que les diver459

ses provncies italianes shan incorporat voluntriament a Sardenya, per sortir les unes del poder dun govern estranger i tirnic, i les altres per espolsar-se el jou de reis dspotes; i que de les alemanyes, les que no han estat agregades a Prssia per la fora de les armes, han entrat a formar part, no de la naci prussiana, sin duna nova Confederaci Germnica dins la qual cadascuna conserva la seva autonomia. Afegeixis ara que les anomenades fronteres geogrfiques no solen ser considerades com a tals sin per constituir o haver constitut durant molt de temps els lmits de dos pobles; que aqu es pretn que les forma un riu, all una serralada; que a dins duna mateixa naci hi ha sovint rius i serralades de tanta o ms extensi i importncia que, si fos la teoria certa, la tallarien en dues o ms nacions; que la idea de raa, daltra banda, cont gneres i espcies, i, de la mateixa manera que podria arribar-se per aquestes a dividir la humanitat en un gran nombre de petits Estats, seria possible per aquells dividir-la en un curtssim nombre de vastos i dilatats imperis; que la histria finalment no s tampoc criteri per a la determinaci de les nacionalitats, ja que la majoria de les agrupacions histriques han estat degudes al dret de la fora i no a la fora del dret. Totes aquestes consideracions, que ens limitem a assenyalar per no sortir dels lmits dun prleg, no creiem que afavoreixin gaire la teoria de les nacionalitats, determinades en part, s cert, per tots aquests elements geografia, histria, raa, llengua, etc., per especialment per les simpaties i interessos, ja econmics, ja poltics, si la majoria de les vegades permanents, algunes passatgers. Per fins i tot suposant que la teoria fos veritable, sen podria seguir que les noves nacions per constituir-se haurien de passar a formar regnes com el dItlia?
460

s un fet histric inconcs que els regnes i els imperis, com ms extensos sn i, sobretot, com ms compostos estan de provncies ahir independents, ms centralitzats viuen i ms absoluta i tirnica s lautoritat a qu obeeixen. La necessitat de mantenir unides collectivitats que pels vius records del que foren tendeixen encara a disgregar-se, la impossibilitat daconseguir-ho sense anar apagant tota vida local i sense organitzar un poder que en un moment donat pugui fer sentir la seva acci a tot arreu, la natural tendncia de lautoritat a absorbir totes les funcions del cos social tan bon punt se li obre el ms mnim cam pel qual pugui satisfer el seu instint, van amb ms o menys rapidesa, segons les circumstncies, minant i destruint, ja lautonomia de la provncia, ja la del municipi, ja la del ciutad, fins a deixar tant com li s possible la llibertat nulla, lautoritat omnipotent. No s inconvenient perqu aix succeeixi que els nous regnes visquin sota un rgim ms o menys constitucional i tinguin els drets poltics garantits per una llei escrita; la garantia s completament illusria des del moment en qu es cregui la unitat nacional en perill, i el successiu augment de centralitzaci va apareixent cada dia una necessitat ms gran a ulls de tots els homes del govern. A Espanya, sense anar ms lluny, veirem desaparixer fins els darrers vestigis de les nostres antigues llibertats desprs darrodonida la monarquia amb la uni de la corona aragonesa i la de Castella. An creixent el despotisme a mesura i a causa de lextensi que havia adquirit el regne; tant que, segons resulta de cartes escrites per Carles V a Felip II, si es despleg al segle xvi tan brbar rigor contra els heretges, particularment contra els que es creia partidaris de la Reforma, aix ha datribuir-me, ms que a zel religis, a lobjectiu poltic de mantenir unides, ni que fos per la unitat de culte, pro461

vncies que amb prou feines ho estaven per altres llaos i que es temia de veure separades de Castella a la primera conjuntura. Sanaren a poc a poc afeblint i derogant els furs dArag i Catalunya, i esquinant-ne els municipals de tot arreu, fins al punt darribar a substituir els consistoris de lliure elecci daltres temps per ajuntaments formats per batlles i regidors perpetus. I qu! Ha deixat dexistir a Espanya la centralitzaci perqu shagi constitucionalitzat la monarquia? Si se lha relaxat alguna vegada, no ha trigat a venir el penediment. No deixa de succeir gran part daix, i encara ms, ni tan sols en les repbliques unitries. No parlarem de les antigues, ms desptiques per als pobles que incorporaren al seu territori que els imperis que les reemplaaren. La francesa del 1793 fou altament centralitzadora, i mir com als seus principals enemics aquells que pretenien restituir la vida a les seves antigues provncies; la del 1848 no alter essencialment en res el rgim administratiu de la monarquia. I luna i laltra vingueren tamb a fer a la fi illusries les mateixes llibertats individuals, aquella suspenent-les i aquesta reglamentant-les. Per qu avui, allionades ja per la histria, no han din tentar de constituir-se sobre un principi, millor les noves que les velles nacions? Per qu en comptes de continuar basant-se en el principi dautoritat, no han de poder establir-se sobre el de la llibertat, que s avui el predominant? Per qu si per aquell cam corre tan greu perill lautonomia de lindividu, del municipi i de la provncia, no han de comenar sancionant-la i acabar per la creaci o el reconeixement dun poder central destinat tan sols a sostenir-la i a dirigir el desenvolupament dels interessos nacionals? Per qu, en una paraula, no han dabandonar el rgim autocrtic pel federatiu? Abans que la naci, no ha existit potser la provncia, i abans que la provncia el poble? No sn potser el poble i la provncia, en462

cara que dordre inferior, collectivitats almenys tan naturals i espontnies com poden haver-ho estat ms tard les nacions? Per qu, doncs, sacrificar les unes a les altres, per qu no obligar-les a viure juntes, per qu no deixar-les moure totes lliurement dins la seva esfera dacci, susceptible, sens dubte, de ser determinada en el pacte federal que se celebri? Fins i tot les llibertats i els drets de lindividu podrien ser determinats i consignats en aquest important contracte poltic. Els pobles, observis b, estimen per instint el rgim federatiu. No suneixen voluntriament a un altre poble sense comenar per estipular, sota una o altra forma, la conservaci de la seva autonomia. Ns testimoni la nostra mateixa Espanya. Les provncies que sanaren afegint successivament a la Corona de Castella no perderen de cop els seus furs; i en veurels atacats desprs pels reis, salaren i vessaren per ells rius de sang. Avui, desprs de segles dhaver-los perdut, amb quin sentiment no recorden encara que en tingueren! Un petit grup de provncies, les basques, han aconseguit de salvar-ne els seus: temoroses de perdrels sota el govern dIsabel II, les hem vist en els nostres mateixos temps alant bandera pel pretendent Carles i sostenint una lluita de set anys. Qu ms? Espanya, en el que portem de segle, ha passat no noms per una revoluci, ms llarga que no pas intensa, sin tamb per una guerra estrangera. En totes i cadascuna de les seves crisis, les seves provncies han tendit immediatament a organitzarse per elles mateixes i a preparar-se, fos per a la defensa, fos per a latac; i cal notar que aix, lluny de restar-li fora, lhi ha donat, i ha contribut molt als seus triomfs. Sense aquest esperit provincial, Espanya hauria sucumbit sense cap mena de dubtes sota lespasa de Frana desprs de la presa de Madrid per Napole, i potser desprs del Dos de Maig. Amb quin plaer, amb quina immensa joia no acollirien ara aques463

tes provncies el pensament duna confederaci ibrica! Prou ho saben elles: la uni dEspanya i Portugal, avui dificilssima, seria aleshores fcil. Cada provncia es desenvoluparia amb plena conformitat amb el seu carcter, amb el seu geni especial, amb els seus particulars elements de vida. Recuperarien totes lanimaci que en altres temps tingueren; veurien revertir en profit propi el producte de les seves contribucions i els seus sacrificis, que avui veuen desaparixer miserablement al mar sense fons del tresor; assegurades alhora la pau i lordre, simplificada ladministraci, no estarien com ara condemnades a invertir-lo en runosos exrcits ni en legions innombrables de funcionaris pblics. No veurien finalment, com avui, lombra de lautoritat central reflectida constantment al seu cam. S, s popular, s veritablement popular el rgim federatiu. Per sel vol encara inconscientment, sense adonar-se del seu origen ni de la seva naturalesa, sense que sen coneguin b les condicions i ni tan sols els mateixos resultats. Proudhon sembla haver escrit aquest llibre principalment per omplir aquest buit; i aqu rau per a nosaltres la importncia de lobra. Per ella poden adquirir els pobles conscincia de les seves prpies aspiracions, i aprendre la manera de concretar-les i realitzarles; per ella conixer no noms les circumstncies essencials del contracte federatiu, sin tamb les clusules que ha de contenir perqu ompli satisfactriament el seu objectiu; per ella veure la doble i contraposada srie de conseqncies que emanen de lunitarisme i del federalisme, i comprendre per qu els duu el seu instint a cercar la descentralitzaci, o, el que s el mateix, en una confederaci, la fi dels seus patiments i la consolidaci de la llibertat i lordre. Precisament s en aix on Proudhon es mostra ms clar, ms lgic, ms ferm. Qu hi fa que hi hagi ms o menys veri464

tat, ms o menys exageraci en la resta? El que calia era fixar el principi, determinar-lo, desenvolupar-lo, examinar-ne les condicions dapreciaci, fer-lo sensible, palpable, verificar-lo en la conscincia dels pobles. Proudhon ho ha fet, i de manera brillant: no li exigim ms en llibre tan petit. Prou ha fet, principalment quan ha manifestat la necessitat destendre el principi a lmbit econmic, sense perdre, com mai no shau ria de perdre de vista, que no hi ha ni hi pot haver res destable all on no marxin a un mateix pas i plegades la revoluci social i la revoluci poltica. Aquest llibre, un dels de lautor que menys ress ha tingut a Frana, avui com fa molt de temps extraviada pels seus somnis de glria, mereix sens dubte cridar latenci de tots els homes poltics i tamb de tots aquells que sinteressen pels progressos de la seva ptria i de la seva espcie. Cal reconstituir efectivament algunes nacionalitats? Siguin en bona hora reconstitudes, per damunt noves bases, damunt les bases que sostenen a Europa la llibertat i la tranquillitat de Sussa, a Amrica la llibertat i la grandesa dels Estats Units. Noms sobre aquestes bases trobaran el seu assentament tant els nous com els vells pobles.

465

Discurs a les Corts en defensa de la federaci republicana5 (1869)

Senyors, desprs dels molts discursos que shan pronunciat sobre els dos articles que sestan debatent, em veur poc menys que condemnat a ser leco dels oradors que mhan precedit en ls de la paraula. Si en el meu discurs anterior podia esperar de donar una certa novetat a la qesti, malgrat el molt que se nhavia dit, avui aix s per a mi poc menys que impossible. Tanmateix, com la majoria dels arguments que aqu shan exposat no han estat, al meu entendre, complidament contestats, crec que no ser intil que jo els reprodueixi, donant-los tota la fora que sigui al meu abast. Dos sn els articles que sestan discutint en aquest moment i, tanmateix, qualsevol diria que noms se nest discutint un, el que es refereix a la forma de govern. Sobre larticle 32, sobre larticle en qu es consigna el principi de la sobirania nacional, a penes se nha dit res: ni hi ha qui lhagi combatut, ni hi ha tampoc qui shagi cregut en la necessitat de defensar-lo. Avui, tot i amb aix, el senyor lvarez ha parlat detingudament de la sobirania nacional, tant que all que es refereix

5 Diario de Sesiones de las Cortes Constituyentes, 19 de maig del 1869.

466

a la sobirania nacional constitueix, per dir-ho aix, el fons del seu discurs. Qu ens ha dit el senyor lvarez sobre la sobirania nacional? Lha explicat dient que la sobirania nacional t dos aspectes, un de positiu i un de negatiu; i ens ha dit substancialment aix que tindr ara lhonor de reproduir:
La sobirania nacional, sota el punt de vista negatiu, s lanttesi del dret div: sota aquest mateix aspecte, la sobirania nacional significa que els pobles no sn patrimoni de cap casta; sota el punt de vista negatiu, la sobirania nacional significa tamb que els pobles tenen el dret de destruir els poders creats, sempre que violin les lleis del pas, en una paraula, sempre que intentin impedit el progrs de la societat.

I desprs, prenent la sobirania nacional des del punt de vista afirmatiu, ens ha dit:
La sobirania nacional no s res ms que la intervenci que tenen els pobles en la gesti suprema dels afers pblics; o en altres termes, la facultat que tenen els pobles de governar-se a si mateixos.

Aquesta ha estat tota la teoria sobre la sobirania nacional que ens ha presentat el senyor lvarez; i a dir veritat examinant-ho detingudament, es veu que no ha fet res ms que una explicaci analtica del que s la sobirania nacional. Certament, no trobo en aquesta explicaci res que no puguem acceptar tots i fins i tot els que seiem en aquests bancs; encara ms quan, si b s veritat que en aquesta teoria no sens ha parlat de la facultat que tenen els pobles daixecar poders, implcitament sha vingut a dir-ho, quan es reconeixia
467

el dret de fer caure els existents sempre que fossin un obstacle per a la seva marxa. De manera que fins aqu la teoria del senyor lvarez no presenta res de particular, no ofereix res de nou. Per Sa Senyoria ens ha dit que calia no confondre la teoria de la sobirania nacional amb la teoria del poder, i aix s el que t realment de nou el discurs del senyor lvarez. El poder per al senyor lvarez s un fet social, espontani; no s una creaci de lhome; s quelcom que simposa a la societat mateixa; s, per dir-ho aix, una condici de vida daquesta mateixa societat, i aix ens ha dit que tot poder neix de les en tranyes mateixes dels pobles. Jo desitjo preguntar al senyor lvarez qu ens ha volgut dir amb aix, perqu si entn que el poder no s una creaci ni de lantull ni del caprici de lhome, estic completament dacord amb Sa Senyoria; per si ens ha volgut dir que el poder no s una emanaci de la societat, que s una cosa distinta de la societat, aleshores no puc de cap de les maneres acceptar la teoria del senyor lvarez. Perqu si el poder s una cosa que no ha de ser considerada com una creaci de la societat, per molt que aquesta creaci es conceptu com necessria, aleshores el poder tal com lentn el senyor lvarez s la negaci de la sobirania nacional i anem a parar a dir que el poder no pot ser mai creat per cap assemblea, per cap manifestaci de la societat. Per el senyor lvarez no creia sens dubte aix, per tal com ens ha estat dient avui mateix que cal adoptar la forma monrquica i cal que vingui una dinastia a reemplaar la que hem fet caure, la qual cosa s afirmar implcitament la creaci del poder. El poder, desenganyis el senyor lvarez, tot i que en realitat t alguna cosa de mstic i impalpable, quan es consideren
468

els orgens de les societats, s a dir, quan se lexamina en les societats primitives, a les quals no arriba la llum de la hist ria; quan lexaminem en les societats, per dir-ho aix, histriques, el trobem emanant sempre o de la fora o de la voluntat dels pobles. Quan aquest poder emana de la fora, s a dir, de la victria, del judici de Du, aleshores s quan el poder pren el carcter de div. Des del moment que el poder s fill del consentiment exprs o tcit dels pobles, el poder perd el seu primitiu carcter, pren el carcter popular i s una emanaci directa de la sobirania nacional. Si el senyor lvarez cregus que el poder conserva el seu carcter mstic en tots els temps, no noms en els temps prehistrics, sin tamb en els histrics, s a dir, que el poder existeix encara avui amb aquest carcter, aleshores hauria dacceptar, no la teoria que aqu seguim, sin la teoria daquells que creuen que el poder ha de ser quelcom que neixi de la societat independent de la voluntat dels pobles que la componen, la teoria daquells que creuen que les nacions han de ser governades per una dictadura que no sigui resultat de la voluntat popular, sin de la fora mateixa de lhome que la governi, teoria que no crec que el senyor lvarez admeti. Fetes aquestes observacions, que no cregui ning que faig debades, ja que les he de reprendre ms endavant, entro de ple en larticle 33, s a dir, en larticle que estableix que la forma de govern de la naci espanyola s la monarquia. En veritat, no es pot trobar un article escrit amb ms precisi; i, tanmateix, quan hom lexamina i compara amb la resta de la Constituci, quin seguit de contradiccions no veiem alar-se! Sacaba de consignar la sobirania de la naci, i enfront daquesta sobirania saixeca la sobirania dun rei, duna famlia, duna dinastia, que segons el projecte mateix de Constituci podr disposar de les forces de mar i de terra,
469

declarar la guerra, ratificar la pau; saixeca la sobirania duna famlia que tindr el dret de portar la naci a les empreses ms aventurades, renovar les malaurades i desastroses guer res del Pacfic, de Mxic i de Santo Domingo; que podr, si t lempenta per fer-ho, anar a fer vessar la sang i els tresors dels pobles per conquerir les claus dun sepulcre sant o per reconstruir una nacionalitat que ell cregui injustament descomposta. Enfront daquesta sobirania de la naci sala la sobirania dun rei, duna famlia, duna dinastia, que, segons la Constituci, tindr el dret de convocar el Parlament, de suspendrel un cop per legislatura, de dissoldrel amb lnica limitaci de convocar-ne un altre en un termini de tres mesos. s a dir, que saixeca la sobirania dun rei, duna famlia, duna dinastia, que si arriba a tenir lempenta de Guillem III de Prssia podr estar contrarestant la voluntat del Parlament, s a dir, la voluntat del poble, duna manera indefinida a cpia de tancar parlaments, b parcialment, b total. I no s una veritable contradicci aquesta que tot seguit veiem entre larticle que estem discutint i la resta de la Constituci? Doncs aquesta contradicci, que ja han posat de manifest altres oradors en aquests bancs, no s lnica ni tampoc la ms important. Antigament, la humanitat estava dividida en castes, i en aquestes castes estaven vinculades les diverses funcions socials. En una delles estaven habitualment vinculades les funcions del govern; en daltres les funcions sacerdotals, i en daltres les funcions mecniques. I aquestes castes que sembla que no existiren sin all en els antics temps, han vingut reproduint-se amb formes ms o me nys suaus fins a lEdat Mitjana i fins i tot fins als temps ac tuals. Durant tota lEdat Mitjana hi hagu distinci entre
470

nobles, sacerdots i plebeus, la qual cosa no era res ms que una reproducci de les antigues castes. A mesura, per, que la llibertat ha anat creixent, a mesura que la civilitzaci sha anat desenvolupant, aquestes castes han anat perdent una gran part de la seva antiga puixana i avui a penes en resten sin vestigis. En la Constituci del 1854, que regia abans de la Revoluci de setembre, existia encara alguna cosa daquelles antigues castes. En aquesta Constituci hi havia un Senat en el qual seien certs nobles per dret propi, la qual cosa era veritablement un record de lAntic Rgim. Avui, vosaltres, en aquest projecte de Constituci que presenten vosts, han cridat al Senat fins els primers contribuents, per no han establert que en aquest Senat hi hagi ning a seure per propi dret. Com, doncs, havent arrencat fins a lltima resta de les castes, han conservat aquest rgim per a la primera magistratura de la naci? Com han volgut que aquesta primera magistratura es tigui vinculada en una famlia? No comprenen lenorme contradicci que han establert en larticle o, per millor dir-ho, en el fons del seu projecte? I encara hi ha una altra contradicci ms greu, una altra contradicci ms palmria. Advoquen vosts pel rgim de la llibertat i volen establir-lo; i, tanmateix, funden la monarquia hereditria: es lliuren al rgim de la fatalitat. Perqu fatalitat s admetre avui el rei que escullin i haver dadmetre dem el fill daquest rei, siguin quines siguin les condicions intellec tuals, les condicions morals i les condicions fsiques de lhereu. I ara! Tractant-se del dest de la naci, van proclamant-se defensors del rgim de la llibertat? No comprenc aquesta contradicci, que s encara ms gran, ms terrible, ms transcendental que les que abans he indicat.
471

I no em vinguin a dir que daquelles races i daquelles dinasties sol venir sempre prncep dalta intelligncia, ni que aquelles races no degeneren: que no em vinguin a dir que precisament perqu es tracta de dinasties o de grans famlies privilegiades, els fills daquestes neixen tamb amb condicions privilegiades i poden servir directament per al govern dels pobles, perqu des que sn nens sels educa per a aquest efecte; perqu la histria ens demostra el contrari. Sobserva constantment certa degeneraci en aquelles races, s a dir, en aquelles dinasties. No els citar gaires exemples; els parlar noms de les dues darreres dinasties que hem tingut a Espanya. Den del Renaixement, hem estat governats per la casa dustria i la de Borb. La casa dustria comena amb un home de cert geni poltic, Carles I, el qual arrib a somniar la monarquia universal que abans somniaren Carlemany i Gregori VII. Desprs daquest home ve Felip II, que est molt per sota dell. Molt per sota de Felip II est Felip III; per sota de Felip III est Felip IV, i quan sarriba a lltim plan, quan sarri ba a Carles II, sarriba a la completa degeneraci de la raa, sarriba a un rei imbcil. Cosa particular! Els retrats daquests reis sn als nostres museus: nhi ha prou danar-los comparant per veure que a aquesta degeneraci moral i intellectual correspon una degeneraci fsica. A les seves cares hi ha escrita aquesta degeneraci. Arribem a la dinastia de Borb. En aquesta dinastia no hi ha hagut cap geni poltic com a la casa dustria; no hi ha hagut sin mediocritats i vulgaritats. Se sost una mica la dinastia en Ferran VI i en Carles III, declina desprs bruscament en Carles IV, continua degenerant en Ferran VII i acaba en Isabel II. No tinc necessitat de dir-los si es veu lltima degeneraci moral de la raa en lltima reina de la dinastia dels Borbons.
472

Adoptat el principi hereditari, han dacceptar totes les monstruositats que els presenta la histria; han dacceptar que han estat grans criminals, han dacceptar reis que, com Ferran VII, van comenar conspirant contra el seu propi pare i continuaren cometent un crim dalta traci venent la ptria mentre els seus fills en defensaven la independncia aferrissadament; shan de resignar a viure sota un Enric de Trastmara, que arrib al tron amb les mans tacades de la sang del seu germ; han de sofrir per rei un San el Brau, que estigu conspirant i fent armes contra el seu propi pare. Vet aqu a on porta irremissiblement el rgim de fatalitat que han acceptat; vet aqu el que venen a establir quan estableixen la monarquia hereditria. Per no s noms aix; nhi ha ms. Amb el restabliment de la monarquia, cauen Ses Senyories en una contradicci completa, i exposen el dest del nostre poble i el dest daquesta mateixa llibertat de qu tan cofois es mostren. Hi ha, senyors, en el mn dos principis que es contradiuen mtuament, que estan en perptua lluita, i que precisament pel fet destar-ho, engendren el moviment poltic en les societats. Aquests dos principis sn lautoritat i la llibertat. Existeixen en els pobles dues necessitats coetnies, dues necessitats iguals en forces: la llibertat i lordre. La monarquia ha estat la ms viva encarnaci del principi dautoritat; ha vingut a ser en els pobles el que era la ptria potestat en la famlia. Aix, el rei, en un principi, no ha tingut lmits per al seu poder; ell ha estat el primer magistrat de la naci, el primer general dels exrcits, el primer funcionari de ladministraci de justcia, el gran propietari, lamo eminent de les terres dels seus dominis, lrbitre del dest dels pobles; ell era la llei de la naci, ell ho era tot. Resolia el problema de la llibertat i lordre sacrificant la llibertat. Com que, tanma473

teix, la llibertat no s un principi inert, sin una fora viva; com que aquesta llibertat va creixent a mesura que les relacions econmiques es multipliquen, a mesura que lenteniment seleva de la individualitzaci a labstracci, a mesura que la civilitzaci es desenvolupa, arriba un temps en qu la llibertat entra en lluita amb la llibertat; i de la mateixa manera que lautoritat quan es determina no pot menys que anar-se limitant, i quan entra en lluita la llibertat no pot deixar dacceptar limitacions cada vegada ms greus i ms serioses, arriba un moment que aquesta autoritat va creixent del seu antic absolutisme, arriba un moment en qu aquesta autoritat va cedint el pas a la llibertat. Per guardin-se b de creure que aquests triomfs siguin slids, perqu les monarquies tendiran sempre, com totes les idees i totes les institucions, a labsolutisme del seu origen, tal com deia molt eloqentment el senyor Gil Berges fa pocs dies. Importa poc que lautoritat monrquica es trobi limitada un any, un segle, dos, tres segles potser; la monarquia tendir sempre a labsolutisme del seu origen i treballar per reconquerir-lo. Vosts ho han vist a la nostra ptria. En acabar lEdat Mit jana, la monarquia es trobava limitada duna banda pel poder feudal, daltra pel poder municipal i daltra per certes Corts que, tot i que no tenien perodes fixos de convocatria, no deixaven dexercir gran influncia en els afers pblics, per tal com eren cridades necessriament per arranjar les qestions de successi i per votar els subsidis. El poder reial, desit js de desfer-se del poder feudal, que tanta feina donava a Pere I, que tants mals trngols ocasion a Enric III i tan escandals fou durant el regnat de Joan II; el poder reial, tractant de reivindicar la seva antiga puixana, busc suport en lestat popular, en el poble, per enderrocar el poder feudal; i
474

desprs dhaver-ho aconseguit amb lajut del poble, torn les armes contra el poble mateix, esquinant els furs municipals, anullant les Corts, portant la naci al grau ms gran de despotisme a qu hom lhagi pogut mai dur. Substituint els batlles i regidors delecci popular per batlles i regidors perpetus. I naturalment, quan la monarquia es trob ms limitada a conseqncia de la Revoluci francesa, que tingu aviat eco entre nosaltres, la monarquia augment la resistncia a la limitaci dels seus drets, combatent sense treva les llibertats del poble. No tinc necessitat de recordar ara els regnats de Ferran VII i dIsabel II: tots vosts, per desgrcia, els coneixen. Es diu que Ferran VII fou ingrat i que Isabel II fou una dona insensata, i potser s cert; per tinguin en compte que tant Ferran VII com Isabel II obeen inconscientment a la llei de la monarquia, a la llei daquesta instituci que mai no pot deixar de recordar labsolutisme del seu origen. I el mateix que ha succet a Espanya ha succet a tot arreu, tant a Frana com a Anglaterra, almenys durant segles. Impor ta poc que la monarquia canvi dorigen, i en comptes de ser de dret div sigui popular: les monarquies populars han estat tan desptiques o ms que les dorigen div. Han vist Napole recollint la Corona de Frana de la pols de la Revoluci francesa. I qu ha estat aquesta monarquia popular? Qu ha estat Napole? Un dels majors dspotes sota el qual ha gemegat Frana. Anys desprs, un nebot seu torna a recollir la corona entre la pols de les barricades de setembre. Qu ha estat tamb? Un altre dspota. Volen cercar una monarquia que no sigui la dun soldat? Volen buscar una monarquia com la de Llus Felip? Qu ha estat Llus Felip? Un rei que, si no ha retrocedit tot el que ell desitjava, ha retrocedit fins all on li permetien de retrocedir les condicions de vida del seu poble.
475

Aquest home, desprs de cinc anys de regnar, escrigu les lleis de setembre, lleis que vindran aqu tamb per a nosaltres un cop restablerta la monarquia. Quan aix els han dit a vosts altres abans que jo, han respost: All teniu els pobles de Blgica i dAnglaterra, on hi ha monarquia, i les llibertats es troben, tanmateix, a labric de tota reacci. Tot i que aquest punt histric ha estat examinat aqu sota diferents punts de vista, crec, tanmateix, que en puc dir alguna cosa nova. El poble belga, com digu eloqentment el senyor Figueras, es trobava en condicions especials. El rei nasqu amb el poble mateix. Blgica ha estat una naci sempre adherida a altres nacions: en certes poques a Frana, en daltres a Holanda, en daltres als Pasos Baixos, en daltres a ustria; una naci que fins lany 30 ha format sempre part daltres nacionalitats. Aquest poble, que assol la seva independncia el 1830, malgrat els esforos que ha fet, est constantment sota lamenaa de ser absorbit de nou per altres nacions. Han ents els seus reis que si incomplien el pacte amb el seu poble sexposaven que poble i rei caiguessin a mans de Frana, i per aix han estat fidels a la seva paraula. Tant s aix, que si el 1848 el rei no shagus mantingut fidel al pacte amb el seu poble, si hagus trepitjat alguna de les llibertats de Blgica, no hauria pogut impedir que els seus sbdits proclamessin la repblica, encara que hagus estat adherint-se a Frana. Per no s aquest lexemple que ms els preocupa. Anem a Anglaterra. Della han dit Ses Senyories, i s veritat, que els reis respecten la Constituci. Per ja els han replicat veus ms autoritzades que no la meva que aix neix en gran part del fet que all hi ha una aristocrcia poderosa que t sempre a ratlla els mpetus de la Corona; que aquella Constituci no ha estat a ms obra duna assemblea ni dun dia, sin que sha anat desenvolupant lentament en una llarga srie de segles;
476

que daltra banda aquesta Constituci est arrelada, en certa manera, en els costums daquell poble. Tot aix s veritat; per hi ha una altra consideraci encara ms important que cal tenir en compte, i s que a Anglaterra no hi ha partits que siguin enemics de la llibertat; no hi ha cap angls que no es considers humiliat si veis coartat o violat un dels seus drets. I s aquesta la condici del nostre poble? Ai! Malauradament, no. Tenen vosts aqu, potser en aquest mateix lloc, homes que prenent peu dem en aquesta Constituci, es creuran amb dret de restringir i reprimir les llibertats poltiques. Tenim a ms un Partit Conservador que lluny de creure que la llibertat ha de ser absoluta, creu, al contrari, que ha de ser limitada en proporci a la cultura del poble. Nosaltres tenim, finalment, un partit tradicionalista que no noms creu que la llibertat ha de ser limitada, sin que nega la llibertat; que creu que la llibertat per a lerror s incompatible amb el dogma catlic, a la qual cosa es pot afegir que ho s amb tots els dogmes religiosos. En un poble en qu hi ha partits enemics de la llibertat, s possible que creguin que per escriure els drets individuals en un paper anomenat Constituci estiguin ja garantits? Ho estan molt menys quan els posen sota la garantia dun rei irresponsable, inamovible i hereditari. No comprenen la palpable contradicci en qu incorren? Ens diuen vosts a cada moment que creuen que en la minoria no hi ha sin poetes i somniadors que no veuen la realitat de les coses. Permetin-me que en aquest moment els digui que nosaltres som ms prctics que vosts, ms coneixedors de la realitat, ms previsors. A nosaltres ens escau la condici de plstics, i no a vosts, que censuren la nostra conducta. Permetin-me que els pregunti, a vosts que han tingut la reina Isabel durant 30 anys, a vosts que confessen que Isabel II ha conspirat perptuament contra els nostres drets, contra
477

els que vosts mateixos consignaren: si no hi hagus hagut aqu partits que shaguessin prestat a ser cmplices daquella senyora, hauria pogut aquella senyora limitar i abolir aquells drets que havien vosts escrit en les constitucions anteriors? Ah, senyors! Aquella reina el que feia era aprofitar-se dels partits que limitaven la llibertat, i cridar-los al poder desprs que un Partit Liberal hagus escrit constitucions ms lliures i limitar-ne les prerrogatives per tal dabolir-les lendem. Pot ser no recorden vosts, els que feren la Constituci del 56, que tamb fou escrita per unionistes i progressistes, potser no recorden, dic, que aquella senyora es va valdre desprs de la ma teixa uni liberal per abolir aquesta Constituci i restaurar la del 45? Si la uni liberal no shagus plegat als capricis daquella senyora, hauria estat possible que Isabel II labols? Hauria desaparegut aquella Constituci abans de nixer? Diguin-mho amb el cor a la m. Vosts, els homes de la uni liberal, prepararen aleshores les vies reaccionries, i foren qui feren possible la vinguda dels Narvez i els Gonzlez Bravo. Vosts cregueren que la reina havia estat ingrata quan tres mesos desprs de feta la Constituci els tragu poc menys que a puntades de peu del palau. Per entenguin b aix: la reina no feia aleshores res ms que obeir: obea senzillament les lleis de la histria, perqu sempre que un poder presenta batalla a un altre poder revolucionari i el ven, el vencedor est condemnat a retirarse de la vida poltica i a deixar pas als partits reaccionaris. Aquesta fou la causa que tres mesos desprs dhaver donat el cop dEstat, el 1865, es trobessin sense el poder; aquesta fou la causa que vuit dies desprs dhaver venut els partits revolucionaris als carrers de Madrid el 22 de juny del 66 es veiessin vosts tamb ignominiosament expulsats del palau entre els xiulets i els aplaudiments de tot el poble espanyol.
478

Tanmateix, tornen a incrrer en els mateixos errors, tornen a caure en els mateixos paranys. Lendem que vingui un rei, saben qu succeir? Que els partits reaccionaris es prestaran a la voluntat del rei per trencar aquest mateix pacte que ara escriuen. Si no troba suport en la uni liberal, el cercar en el Partit Moderat, que es prestar a esborrar una consti tuci que no ha estat escrita per ell, sin pels partits revolucionaris. Gran error s el que vosts cometen establint la monarquia hereditria. Ah! Diuen que s necessari que tinguem un poder moderador; sense aquest poder moderador, com s possible que es governin els pobles? Per jo els pregunto, de qu volen que sigui moderador aquest poder? Creuen que ha de ser moderador dels abusos de la llibertat? Aleshores creuen que aquest poder moderador t la facultat de limitar-la i de destruir-la si aix ho exigeixen les condicions del pas i les necessitats de lordre, i en aquest cas vnen a negar vosts la seva prpia teoria dels drets individuals. Pretenen que ha de ser, no moderador dels abusos de la llibertat, sin dels abusos i extraviaments de les assemblees? Aleshores el que estan dient s que per damunt del criteri de les assemblees hi ha el criteri dels reis, i en aquest cas neguen per la seva base la sobirania del poble. Poder moderador! De qu ha de ser moderador aquest poder? En un rgim de llibertat, no hi ha ning que moderi, no hi ha cap poder que necessiti moderar els altres poders: s la llibertat mateixa la que modera la llibertat, no el poder. Diuen tamb: per, on van a parar volent destruir la monarquia? Que potser no veuen que est arrelada en el poble espanyol? Que no veuen que existeix aqu des dels temps dels gots, com deia avui el senyor lvarez? No comprenen que no s possible extirpar dun cop una monarquia que compta
479

amb segles dexistncia? No comprenen que s necessari fer cas de la tradici i atenir-sen? Per jo els dic: si ens hem datenir sempre a la tradici, si no nhem de sortir, com creuen que pot ser possible el progrs de la humanitat? La tradici hem de respectar-la, ens ha de servir de lli per a les constitucions futures; per no nhem de ser serfs fins al punt de dir: aix ha existit durant segles, i s necessari que existeixi. Si els avenos del poble han fet inefica la forma de govern que abans existia; si, com acaben de veure, s incompatible la llibertat amb la forma monrquica hereditria, com creuen que ha de subsistir aquesta forma de govern? El senyor Palanca els va fer veure amb eloqncia que la civilitzaci actual no consisteix a aquesta forma de govern, i s veritat. Per ens diran: qu posen aleshores en el lloc daquesta monarquia que tan dolenta troben, que tan funesta creuen per a la llibertat dels pobles? Qu establiran en el seu lloc? Prou que ho saben. El que nosaltres establirem ser la federaci, ser la repblica federal. I per qu la repblica federal?, diran potser. Per qu no la unitria? Quina ra els mou a establir la repblica federal precisament en un pas que t ja conquerida la seva unitat? Ser necessari que mexpliqui una mica extensament sobre aquest punt, que em faci crrec de totes les objeccions que han vingut dels bancs del davant, que repliqui a totes les objeccions que sens han fet i que digui alguna cosa de la nostra futura Constituci federal. Dantuvi, senyors, no sc partidari de la repblica unitria perqu la histria mensenya que les repbliques unitries de gran extensi no han viscut mai gaires anys. Les antigues repbliques de Grcia foren totes de poca extensi. La Repbli480

ca romana estigu reduda al sol cas de la ciutat de Roma durant segles, i noms en els seus ltims temps admet en les centries els pobles del Laci, bo i procurant de relegar-los a les darreres per tal que no arribessin a votar mai ni poguessin exercir influncia en les decisions del poble rom. Les repbliques italianes foren tamb totes redudssimes. De repbliques unitries de gran extensi, a Europa noms nhem conegut tres, i totes tres han estat a quina ms dissortada. La Repblica anglesa, quatre anys desprs de constituda caigu sota el protectorat de Cromwell, i onze anys desprs era reemplaada de nou per la monarquia dels Stuart. La Repblica francesa del 93, set anys desprs de constituda caigu als peus de Bonaparte, i la Repblica del 48 no pogu sobreviure ni tan sols tres anys a les tristes i clebres jornades de juny, que es produren arran daquella revoluci. La histria no s per a mi una prova concloent, per sempre s una lli que cal tenir en compte. Les repbliques unitries de gran extensi no han tingut mai llarga vida, i aix sexplica fcilment. Entre les repbliques unitries i les monarquies hi ha sens dubte una enorme diferncia, ja que en les monarquies el poder executiu s inamovible i irresponsable, mentre que en les repbliques el poder executiu s sempre responsable i amovible. Tanmateix, les funcions de lEstat continuen sent gaireb les mateixes. El poder central s tant o ms fort, s tant o ms absorbent en les repbliques que en les monarquies; i com que daltra banda no existeix en aquestes el fre que realment existeix en el poder monrquic, lambici sexalta, les passions creixen, els aldarulls es produeixen, el desordre augmenta i els pobles, cansats de lanarquia, que no hi ha res que cansi tant els pobles, es llancen als braos dun dictador i accepten de bon grat les seves lleis.
481

Aquesta s la ra per la qual les repbliques unitries sn sempre altament perilloses. Montesquieu havia observat ja aquest fenomen, i nhavia parlat en un dels captols ms brillants que t en el seu Esperit de les lleis. Montesquieu deia:
Les petites repbliques solen ser destrudes per una fora exterior, les grans solen perir sempre per un vici intern; aquest doble mal en t infectades tant les democrtiques com les aristocrtiques, siguin bones o siguin dolentes: el mal s en les coses, i no hi ha fora humana suficient per impedir-lo.

I afegia:
Probablement, els pobles shaurien vist condemnats enterament a viure sota el rgim dun de sol, si no shagus trobat una forma de govern que als avantatges de la repblica afegeix la fora exterior de la monarquia, si no haguessin trobat la repblica federal.

De manera que Montesquieu, en examinar les condicions de vida de la repblica, comprenia perfectament que era necessari apellar no a la unitria, sin a la federativa per aconseguir la consistncia, per aconseguir que fos viable, que fos duradora. Per es diu, i sens ha dit des dels bancs del davant: com poden pensar avui en la federaci si formen part dun poble que est ja constitut, dun poble la unitat del qual ha estat producte de llargs esforos i de llargs sacrificis? Es concebria perfectament que volguessin constituir una repblica federal amb pobles que no estiguessin units pel lla de la nacionalitat; per quan es tracta de pobles als quals uneix aquest lla, com s possible pensar en la federaci?
482

Aquest argument, que sembla molt fort a primera vista, no ho s quan sexaminen les condicions daquest pas. En temps de Ferran el Sant es trobava Espanya dividida en un grapat de regnes; existien aleshores el regne de Castella, el regne dAstries i Lle, el regne de Portugal, el regne de Navarra, el regne dArag, i desprs un seguit de regnes assentats en lEs panya rab damunt les runes del califat de Crdova. Quan es proced a la unitat daquests pobles, sactu consultant la voluntat dels pobles mateixos? No: aquesta unitat vingu feta duna manera que els pobles no aprovaren, s a dir, vingu feta en part per la conquesta, en part pels casaments dels reis: Astries, Lle i Castella vingueren a reunir-se al cap de Ferran el Sant per successi; els regnes dArag i de Castella vingueren a unir-se pel matrimoni de Ferran i Isabel els Catlics; el regne de Navarra vingu a formar part de la unitat espanyola per lestratgia de Ferran el Catlic; els regnes rabs vingueren a formar part de la Corona de Castella per la fora de la conquesta. Per notis b: quan els diversos pobles cristians sanaren incorporant a la Corona de Castella, ho feren conservant la seva antiga autonomia, conservant el que anomenaven els seus furs, s a dir, les seves institucions poltiques, els seus costums, la seva manera de viure, la seva manera dsser especial. Notis a ms que quan a cpia de voler conquerir aquesta unitat tan valorada es volgu acabar amb aquests furs, aix no es pogu assolir sin mitjanant la violncia; per acabar amb els furs poltics dArag va caldre ofegar-los en la sang de Lanuza; quan es volgu anorrear els furs de Catalunya, va ser necessari ofegar-los en la sang que vess a Barcelona Felip V. I notis encara ms: notis que quan sha trobat un poble que per la seva situaci topogrfica, per la indomable energia dels seus fills, pel fort sentiment que t de la seva llibertat i de la seva autonomia, ha pogut oposar una gran resis483

tncia al trencament daquests furs, el poble en qesti ha resistit i encara est conservant-los contra la vostra voluntat. Aqu tenen, si no, les Provncies Basques, que viuen encara amb els seus furs poltics i civils, completament diferents dels de la resta dEspanya. Quan han cregut que els seus furs podien crrer perill, han tirat lespasa i han lluitat durant set anys i a lombra de les banderes de Carles V, i poden estar segurs que si tornessin a veure els seus furs en perill, tornarien a tirar lespasa per sostenir altres set anys de guerra. Qu els diu aix? Per qu mhan de venir a parlar duna unitat producte de la violncia i de la fora? Notin b que malgrat aquests grans esforos i aquests grans sacrificis que tant lloen, aquestes provncies conserven encara totes elles el seu segell particular. Van a Catalunya i hi troben vosts una provncia, o ms ben dit, quatre, de les que vosts han fet, que conserven la seva llengua, els seus costums, les seves antigues lleis i que sota aquestes lleis viuen; van a Arag i hi troben encara els seus furs civils; a Valncia i a Mallorca i hi trobaran el mateix; a Navarra i a les Provncies Basques i hi trobaran tamb les seves lleis especials. I notis b: aquestes lleis difereixen en punts cabdalssims i duna transcendncia social immensa; difereixen en la part relativa a les successions. Mentre que a Castella existeix el principi de la successi for osa, en tots aquests pobles existeix ms o menys la llibertat de testar; i com a conseqncia daquesta llibertat de testar, com a conseqncia daquesta diferncia que existeix entre unes provncies i altres en matria de successions, les condicions de la propietat i de la famlia sn diferents quan es compara Castella amb altres pobles. Com! Quan totes aquestes provncies estan aferrades enca ra a la seva llengua, als seus costums, als furs que encara con serven; quan encara recorden amb fruci els furs que tingue484

ren i han perdut, em surten vosts dient que existeix la unitat i que s necessari conservar-la, quan no shan pogut esborrar les diferncies que encara existeixen entre les diferents provncies. Cal, senyors, tenir-ho molt en compte: precisament aquest esperit provincial, aquest esperit foral que existeix a les provncies, fa que tinguin gran fora sempre que es produeix a Espanya una greu crisi. Vingu, per exemple, lany 1808, i si nosaltres hagussim tingut tal unitat, desprs de la derrota del 2 de maig haurem vist Espanya junyida al carro vencedor de Bonaparte; per precisament perqu existia aquest esperit provincial a tot arreu, les provncies es constituren independentment de Madrid, formaren juntes, feren lleves, aixecaren els pobles i aconseguiren que aquell gran heroi, aquell vencedor de tants pobles acabs resultant venut en aquesta pobra terra dEspanya. I notis encara un altre fet que els demostrar que encara que sestabls el sistema federal no perillaria aquesta unitat que tant valoren; notis que desprs de passats els primers moments consentiren totes que es constitus la Junta Central i desprs que es convoquessin i reunissin les Corts de Cadis. Aix els ha de provar que existeix a Espanya un esperit provincial que no s un obstacle per al desenvolupament de la unitat nacional. Ja veuen, doncs, si aquest argument que ens oposa s un argument tan slid com a primera vista sembla. Per a ms sens ha dit: Volen la federaci i no adverteixen que la federaci no s ms que un mitj per arribar a la unificaci del dret; vosts prenen pel que sembla la federaci per una forma definitiva, i no s possible que ho sigui. Com ha pogut dir ning que nosaltres ni ara ni mai hgim proclamat la forma federal, ni cap altra, com a definitiva? Com sha pogut dir aix? s que nosaltres, homes envellits en lestudi
485

de la poltica i la filosofia, no sabem que les formes de govern, de la mateixa manera que totes les idees, no existeixen eternament, que constantment sestan combinant, reformant, transformant i adaptant-se a les circumstncies dels temps i al desenvolupament mateix del dret? s necessari fer notar que si avui desitgem establir una forma federal, no s aquella que pogu existir, per exemple, a les tribus judaiques, ni a les repbliques de Grcia, mentre aquestes estigueren sota el Consell dels Amfictions; s una forma completament diferent, s una forma federal, que cerca la unitat tal com la presenta la natura, s a dir, en la varietat, no la unitat en la uniformitat. Nosaltres, deia a ms el senyor Rodrguez, comprenem i acceptem la federaci dEspanya i Portugal; comprenem la confederaci de les diverses nacions dEuropa, per no la dEspanya. A aquest argument responc amb el senyor Figueras i dic: Com! Creieu que per unir Portugal i Espanya sha demprar i es pot emprar la federaci, i no per unir les altres provncies? I doncs? Que potser Portugal no ha format part de la Corona dEspanya fins al segle xi? I no ha tornat a formar part de la nostra naci en temps de Felip II, i no ha roms dins ella fins a Felip IV? I doncs, Portugal, per la seva situaci topogrfica, no forma potser part integrant de la naci espa nyola? Doncs si nosaltres ens hem cregut amb dret per poder unir per la violncia pobles que abans estaven segregats de la Corona dEspanya, per qu no apellem avui a les armes i anem a conquerir Portugal? Si la unitat ha de consistir a fer que els pobles acotin el cap sota un sol ceptre, per qu no hem de fer que Portugal acoti tamb el seu sota el ceptre espanyol? Com es concep, daltra banda, que quan es tracta destablir la unitat a Europa i a la humanitat hom apelli a la federaci, i quan aquesta sintenta establir en una naci hom digui que s un absurd?
486

On queden aqu la lgica i el raciocini que tant distingeixen el senyor Rodrguez? s necessari que jo expliqui ara quina s la base, per dir-ho aix, filosfica daquesta federaci que defensem. Hi ha, senyors, en una naci un collectiu dssers, b individuals, b collectius que fan que la naci sigui una entitat summament complexa. Dins una naci veiem en primer lloc lindividu, el qual s inviolable en tot all que es refereix al seu sser ntim, s a dir, al pensament i a la conscincia. Veiem desprs la famlia, de la qual tots formem part en nixer. Veiem per damunt de la famlia el poble, que est format per diverses famlies. Veiem per damunt del poble la provncia, que est formada per diversos pobles. Veiem per damunt de la provncia la naci, que est formada per diverses provncies. I veiem a ms un conjunt dassociacions que realitzen els diversos i variats fins de lactivitat humana. Entre aquests ssers collec tius que constitueixen tota una jerarquia, nhi ha que poden anomenar-se naturals i espontanis i daltres de pur artifici. Sn, per exemple, ssers de pur artifici les actuals provncies, filles duna divisi administrativa completament arbitrria. Sn tamb de la mateixa classe les associacions industrials i mercantils, associacions passatgeres, que moren tan bon punt han complert lobjectiu pel qual foren creades. Per hi ha altres ssers que sn naturals i espontanis, i aquests sn la famlia, el poble, la provncia, lEstat. Lamor i la generaci formen la famlia: lamor la sost, lamor la multiplica i divideix. La famlia, senyors, s un sser natural i espontani; tant, que no concebem lhome sense la famlia. Les famlies engendren les famlies; aquestes es van dispersant, difonent i component diversos grups que sn el que sanomenen pobles. Aquests, en un principi, estan formats per una mena de llei de consan guinitat.
487

Els pobles, desprs, a mesura que es van desenvolupant les relacions econmiques, senten certes necessitats i formen el grup que sanomena provncia. I quan a la fi les provncies seleven a necessitats dordre superior, aleshores entren a formar lentitat Estat. Aquesta s la manera com es van desenvolupant els ssers collectius que formen una jerarquia reconeguda per tothom. I notis b una cosa: aquests ssers collectius no engendren mai un sser collectiu superior sin en virtut de necessitats que sn en certa manera alienes a la personalitat daquest sser collectiu. Comprenc que el meu pensament pot semblar un punt obscur, i mirar daclarir-lo amb un exemple. Un petit poble, que se suposa allat, mira de satisfer les necessitats prpies de la seva vida dins de si mateix. T a prop seu una riera que li impedeix de passar als camps els fruits dels quals necessita per al seu sosteniment? Construeix un pont amb els seus petits subsidis, amb el seu humil sistema tributari. T necessitat de regar aquests camps i aprofitar les aiges de la riera? Construeix squies perqu laigua els fecundi. Sent la necessitat que hom li administri justcia? Crear un petit jurat o tribunal, o un arbitratge que dirimeixi les diferncies que existeixin entre els vens. Sent la necessitat dinstrucci? Tindr el seu mestre. Sent la necessitat de la religi? Tindr el seu sacerdot. Aquest poble no pensar mai dapellar a cap altra collectivitat per cobrir aquestes necessitats: tot ho cercar i trobar dins ell mateix. Per a partir del moment que aquest poble, per sentir necessitats ms grans, entri en relacions amb daltres que hauran nascut del mateix o de diferent tronc, sent necessitats dordre superior, i aix lempeny a formar la provncia. Per qu necessita la formaci de la provncia? Per satisfer aquelles necessitats que sn comunes a diversos pobles. Aix, per exemple, si es posa
488

en contacte amb un altre poble que es troba a certa distncia dell, li far falta un cam que enllaci ambds pobles, i seran tots dos els que sentendran per obrir-lo. T una riera que en el seu curs travessa un altre poble? Com podr succeir que els riberencs superiors perjudiquin els drets dels inferiors, cercar la manera dentendres sobre ls de laigua i del rec dels seus diferents camps, anir cercant la satisfacci de totes aquelles necessitats que no podia preveure i no tan sols sentir quan era un poble allat dels altres. I aix successivament un cop formada la provncia, quan veu aquesta, per exemple, que est enclavada amb daltres dins un territori encerclat per riu o altes serralades, i quan comprn que en aquestes serralades i rius hi ha el com perill de totes, seleva la noci dEstat, cerca lenlla de les diverses provncies i intenta confederar-se per tal de poder satisfer aquestes necessitats comunes a totes les provncies. Duna banda, els ssers collectius sn naturals i espontanis, i daltra banda la jerarquia no sestableix sin de menor a major, i a la vista de necessitats generals que van creant i sentint les diferents collectivitats. Qu es dedueix daqu? Que s necessari pensar en una organitzaci que vagi de baix cap a dalt, i no de dalt cap a baix. Aquesta s lenorme diferncia que hi ha entre la descentralitzaci i la federaci. La descentralitzaci parteix de dalt cap a baix. La federaci parteix de baix cap a dalt. I qu importa aix?, diran vosts potser. Qu importa? Si lorganitzaci ve de baix, sn les provncies les que limiten lEstat, mentre que si lorganitzaci ve de dalt, lEstat s lrbitre del dest de les diverses collectivitats. En aquest cas, la descentralitzaci s una cosa arbitraria com a filla del caprici de lEstat. La descentralitzaci pot avui existir i desaparixer dem. Per si parteix de baix cap a dalt, lEstat t
489

funcions determinades de les quals no pot sortir; i el que succeeix habitualment s que lEstat, en comptes de limitar les atribucions de les provncies, s al seu torn limitat, sense cessar en les seves funcions, per les provncies mateixes. Vet aqu per qu hem anat a raure a la idea de la federaci; perqu les monarquies i les repbliques unitries sn sempre centralitzadores, i fins i tot quan volen descentralitzar, no arriben mai a la descentralitzaci que constitueix la perfecta autonomia de tots els ssers collectius, arribant fins a lsser individual. Constituda aix la federaci, lEstat t funcions completament delimitades: s fill aleshores dun pacte; pacte que no es pot trencar sin amb lacord de totes les provncies. Vet aqu per qu les repbliques federals conserven certa solidesa i certa duraci; per qu tenen totes garantits i assegurats tots els drets individuals, els del municipi, els de la provncia, i finalment, els drets mateixos de lEstat. Per sens pregunta: Quina s la vostra Constituci? No sem bla sin que es tracta duna cosa nova, mai no vista. s que no teniu dues repbliques federals establertes al mn, que sn les dues nacions que viuen amb ms tranquillitat, seguretat, ordre i llibertat? Doncs per saber la Constituci que nosaltres hem dadoptar, nhi ha prou que fixin la mirada sobre les constitucions daquests dos grans pobles. La Constituci americana diu que els Estats Units shan constitut per fer la seva uni ms forta, per establir la justcia, per assegurar la tranquillitat i lordre interior, per assumir la comuna defensa, per assegurar el benestar general, i per aconseguir per a ells i per als seus fills els beneficis de la llibertat. La Cons tituci sussa diu tamb textualment que lobjecte de la confederaci s assegurar la independncia del pas contra lestranger, consolidar la tranquillitat i lordre interiors, assegurar el benestar general i garantir completament els drets
490

dels ciutadans. s un sofisma, doncs, dir que els drets deixaran de quedar garantits en aquestes constitucions. Un cop coneguts els fins de la confederaci, fcil s saber quina ser la constituci duna repblica federal. En ella es tracta, abans de res, dassegurar la independncia del pas contra lestranger. s evident que tindr aquesta repblica federal el seu exrcit i una matina, sense els quals no podria realitzar aquest gran fi. Per poder manifestar exteriorment la vida de la naci, el poder central ha de ser naturalment qui nomeni els ambaixadors, els cnsols i tots els representants necessaris per mantenir les relacions entre la repblica i els altres pobles. Si, daltra banda, t necessitat dassegurar els grans interessos nacionals, el poder central ha de tenir cura de les grans vies de comunicaci, dels ferrocarrils, dels canals, dels correus, dels telgrafs i de tot all que constitueix la vida nacional. Deia el senyor Rodrguez laltre dia: Si dem estableixen la federaci a Espanya, no seran petits els problemes que tindran per poder resoldre la qesti mercantil La qesti mercantil, per qu? Precisament, s la qesti ms fcil darranjar. De quin comer es tracta, del comer interior o de lexterior. Si del comer interior, ja saben que la llibertat de comer existeix a Espanya des de fa molts anys. Ja saben, a ms, que les diverses confederacions han establert que les relacions comercials pertoquin al centre i no a les provncies. La Confederaci sussa ha declarat lliure la compra i venda de les mercaderies en tots els Estats, i la completa impossibilitat dadoptar mesures que puguin ser un obstacle al comer. La Confederaci americana ha dit que pertany al poder central, s a dir, al poder federal, no noms el comer exterior, sin tamb linterior. Vegis, doncs, establerta a tot arreu. Don havien de venir aquestes dificultats?
491

Pel que fa al comer exterior, conec massa el talent del senyor Rodrguez perqu pugui creure que la repblica federal sigui un obstacle per al seu desenvolupament. El comer exterior forma part de la vida exterior duna naci, i tot aix pertany al centre i no a les provncies. Impossible sembla que el talent del senyor Rodrguez hagi pogut incrrer en una aberraci semblant i que aquest argument hagi pogut fer efecte en una cambra illustrada. Per la resta, en la confederaci, per tallar les diferncies que puguin suscitar-se entre els diferents Estats, es fa necessria una administraci de justcia federal, imprescindible tamb per dirimir les qestions que se suscitin entre individus de diferents Estats. Per la justcia ordinria sha dadministrar a les provncies, i all han de concloure totes les apellacions, perqu la justcia, com a cosa interior, no pot pertnyer al poder central; i un dels grans mitjans per conixer la lnia divisria que existeix entre el poder central i el provincial consisteix a fixar-se en all que t una finalitat exterior o interior. Establertes ja les diverses bases sobre les quals pot descansar la Constituci federal, no he de fer sin remetrels per a la resta a les Constitucions de Sussa i els Estats Units que sens dubte coneixen. Ara vaig a examinar quins sn els avantatges del sistema federal. Daquests avantatges, uns sn poltics, daltres econmics i uns altres dordre social. Avantatges poltics: abans de res, el que he dit abans, el fet que les funcions de lindividu, les funcions del municipi, les funcions de la provncia, les funcions de lEstat estan plenament determinades; el que els drets de lindividu, els drets del municipi, els drets de la provncia, no poden mai resultar limitats ni minvats pel poder central. La repblica federal s un pacte, un contracte, i un contracte que com he dit, no s possible que es rescindeixi sense la voluntat de tots els contractants.
492

Per nhi ha ms: el gran avantatge que hi ha a les repbliques federals s que succeeix a les repbliques federals el que succeeix a les associacions especials, que entreu en lassociaci noms per als fins amb qu sha creat i que fora daquests fins romanen els ciutadans completament lliures. Succeeix en elles el mateix que succeeix en una associaci per a la construcci duna obra pblica. Dem us associeu per construir un ferrocarril, per construir un canal, per construir qualsevol altra obra. I qu us succeeix? Queda compromesa la vostra llibertat per aquell contracte? No: aquell contracte no existeix sin per als fins especials de lassociaci; fora dells, quedeu completament lliures. Aix succeeix a la repblica federal; la repblica federal determina quins sn els fins de lEstat, i un cop determinats aquests fins, vosaltres quedeu fora dells, completament lliures, avantatge que no trobem sota cap altra forma de govern. Per encara hi ha altres avantatges poltics que he de posar de manifest. Montesquieu, que us he citat abans, els coneixia perfectament. Deia Montesquieu: La repblica federal preveu tots els inconvenients de la repblica unitria i tamb de les monarquies; perqu si es dons el cas en la repblica federal que un home es fes tan poders que arribs a ser un perill per a les provncies, aquell home alarmaria les provncies mateixes i les posaria en gurdia contra ell; i si dem vingus a exercir un poder sobre una provncia i aconsegus de revoltar-la en favor seu, les altres, com que compten amb forces prpies, poden acudir en els moments de perill i ser per a ell un obstacle insuperable... I deia a ms Montesquieu: Si es dons el cas que en una provncia exists una sedici qualsevol i la provncia no pogus sufocar-la, acudirien les forces de lEstat federal per restablir la pau; si hagus, finalment, abusos en una provncia, aquests abusos no transcendi493

rien mai al cos total de la naci, ja que la part sana vindria a contrapesar la part malalta. Concloa Montesquieu dient que si el conflicte arribs a ser tal que la federaci es desfs, els confederats continuarien, tanmateix, sent sobirans. Aquests sn els avantatges que veia Montesquieu en la repblica federal. Per hi ha encara ms: qu succeeix avui en aquests pobles que tenen, segons diuen vosts, grans llibertats? El que succeeix en aquests pobles s que la vida poltica no est seriada, esglaonada; la vida poltica es fa aqu a salts. Un home insignificant que acaba de sortir de la universitat, t pels seus pares o pels seus parents certa influncia en tan localitat o tal altra, o en tal provncia o tal altra, i de simple ciutad que era, dun sser obscur, sense coneixements, sense talent potser, ve de cop a ser membre de la representaci nacional. De manera que aqu tenim legisladors, i ho som molts, sense haver tingut cap prctica en afers legals. Establiu la repblica federal: a la repblica federal teniu provncies, teniu Estats en els quals hi ha potser Parlaments com aquest, en els quals hi ha potser una vida tant o ms desenvolupada que al centre. El ciutad mi ra abans de ser membre daquella diputaci que de ser mem bre de la diputaci a Corts; i quan lhome arriba al centre, ha passat per un seguit destudis, per un seguit de treballs, per un seguit de lluites que el fan expert i coneixedor dels afers. Als Estats Units, ens admira de vegades veure aquella gran repblica regida per un que fou simple artes. Per qu ens ha dadmirar? Lhome que veieu regint els destins de la naci, al capdavant dels assumptes del pas, s un home que ha passat abans una vida de treballs, una vida de lluites a lEstat al qual pertanyia; s un home que ha anat per graus del municipi a la provncia, de la provncia al centre. Aqu no hi ha res daix,
494

i no contribueix poc aix al fet que vagin de mal borrs els afers del pas. Si els avantatges poltics que neixen de la federaci sn grans, grans tamb sn els que neixen en el terreny de ladmi nistraci i en el terreny econmic, perqu, dentrada, suprimiu totes aquelles rodes intils i complicades que necessiteu avui per mantenir enllaat i pres el municipi amb la provncia i la provncia amb la naci. Daltra banda, no teniu tampoc les immenses despeses que produeix la centralitzaci en el terreny de la Hisenda. Cada provncia t els seus impostos, cada provncia els recapta, cada provncia t el seu sistema tributari, el ms acomodat a les seves necessitats, cada provncia el seu pressupost. Qu succeeix aleshores? Que les despeses i els ingressos sn ms coneguts pel ciutad, i en conseqncia, si cal fer grans sacrificis es fan de grat, perqu es coneix lobjecte a qu saplicaran, les necessitats que han de satisfer. Cal que tinguin present que els pobles mai no paguen amb ms gust les contribucions que quan coneixen el dest del seu import. Vagin a un poble, estableixin una contribuci per fer un pont til; i mentre vegin que sest fent el pont, pa garan de bon grat la contribuci que els hagin imposat; per des del moment que estableixin contribucions els productes de les quals vagin a sepultar-se en els mars sense fons del Tresor, com que no en coneix laplicaci, ni la coneixer mai, aquest poble, en el moment que se sent molt aclaparat, sala contra la crrega que el molesta. Per encara hi ha un altre avantatge ms gran en el terreny econmic, i s que si es retornen a les provncies lautonomia que en altres temps tingueren, es veur renixer la vida en aquesta provncia. Quina comparaci hi ha entre lArag davui i lArag de Ferran el Catlic? Fins i tot la mateixa Bar celona, la mateixa Catalunya, que tan poderosa era en
495

aquells temps, es pot dir que ho sigui ms ara en comparaci amb el desenvolupament que ha tingut el comer a Espanya? Si van a les provncies que abans estigueren sota limperi dels califes i els emirs, si van a Andalusia, hi trobaran potser la indstria puixant que en altres temps hi hagu, ni el desenvolupament que les cincies i les arts hi tingueren? No han vist que den que aquelles provncies formen part de la Corona de Castella sembla com si hagus passat per damunt delles un hurac que nha vingut a assecar les fonts de la vida? Facin que cada provncia aprofiti els mitjans de vida que t i els elements de riquesa amb qu compta, i veuran com les provncies tornen a recuperar la seva antiga puixana. Per hi ha moltes qestions dordre social que mai no es resoldran millor que quan es confin a les provncies, s a dir, quan passin les provncies a ser Estats. El senyor Rodrguez ens deia parlant sobre aquest punt: No ser poc difcil quan tinguin la repblica federal arranjar les qestions dAndalusia, que tendeix sempre al repartiment de bns. En primer lloc, senyors, s necessari fer constar que quan es tracta de repartir bns a Andalusia, com aqu sha dit tantes vegades, es tracta del repartiment de bns comuns, no de bns de particulars (El senyor Rodrguez demana la paraula per rectificar.) A ms, cal tenir en compte que aquests repartiments de bns comuns sn provocats per lleis anteriors i per vicis que ha introdut el govern, tant de la monarquia absoluta, com de la monarquia constitucional. Ja Carles III, en una pragmtica, decret el repartiment dels bns comuns, improductius i de patrimoni reial dExtre madura, i acab per decretar el repartiment dels bns propis i darbitris dels pobles per recompensar els militars i les famlies de militars que shavien sacrificat per la defensa de la ptria.
496

Les Corts del 1822 tornaren a decretar de nou el repartiment de bns per recompensar tamb els militars que havien prestat serveis per la causa de la llibertat. En virtut de tots aquests decrets shan fet diferents repartiments de bns comuns, i aquest costum de repartir-los s sens dubte una de les causes que produeixen aquesta tendncia que tant encareix el senyor Rodrguez. Per hi ha ms, i s que les qestions socials, com les qestions de la propietat, adquireixen gaireb sempre un carcter especial en cada poble. Aix, per exemple, a Andalusia, els majors mals daquella provncia es deuen a la gran concentraci que hi ha tingut sempre la propietat i que hi existeix encara, mentre que a les provncies del nord el que cal lamentar avui ja no sn els mals que provenen de la concentraci de la propietat, sin els que provenen de lextremada fragmentaci de la mateixa. Mentre a Andalusia tenim els extensos latifundis de qu ens parlaven els antics historiadors romans, latifundis que, deien, havien dut Itlia a la perdici, trobem al nord petites i insignificants propietats que no serveixen ja no dir per mantenir una famlia, sin ni tan sols per mantenir un individu. Teniu a ms a Galcia des de fa molt de temps la qesti dels foros, que ja tenia agitades aquelles provncies al segle xvii i es resolgu per una resoluci de lantic Consell de Castella, el qual, sobreposant-se a la llei, fu respectar aquells furs, suspenent la prossecuci dels plets que sobre foros existien, aix com la presentaci de noves demandes. Ara b: aix com tenim la qesti de la propietat presentant un aspecte a Galcia i un altre a Andalusia, tenim qestions especials en diferents punts dEspanya. A Catalunya, per exemple, hi ha la qesti de la rabassa morta, qesti que s summament greu i que moltes vegades ha posat en alarma els propietaris daquell pas. I jo pregunto: si dem els porten
497

aqu la rabassa morta de Catalunya, sense que aix sigui ofendre el talent ni els coneixements de vosts, quants hi haur aqu que siguin capaos de comprendre i resoldre cap daquestes qestions? Si aquestes qestions, en canvi, se sotmetessin al criteri de les diverses provncies en qu han sorgit, quants serien els representants de les provncies que deixarien de comprendre-les i de poder trobar els mitjans de resoldre-les? Aqu teniu, doncs, com les qestions socials, les ms grans que poden existir en un pas, sn precisament les que sn ms fcils de resoldre sota la jurisdicci de la provncia, i en conseqncia sota la repblica federal. I no vull parlar aqu de la qesti sobre el socialisme que es va repetint des dels bancs del davant en gaireb totes les discussions amb un objecte que no crec noble, amb el de dividir, senzillament, aquesta minoria, quan estem cansats de dir, i ho repeteixo ara, que la minoria no t sin un conjunt de principis poltics que li serveixen de bandera, i fora daquests principis, en totes les altres qestions ens considerem lliures per pensar com considerem convenient. Un pot ser republic i acceptar o no acceptar les teories del socialisme, i pensar sobre totes les altres qestions com jutgi oport i consideri ms encertat. Per al senyor Rodrguez, que en parlar de socialisme sadre a sempre a la meva humil persona, no puc sin repetirli all que ja vaig manifestar en el meu primer discurs: que sempre que la llibertat em serveixi per a la resoluci de les qestions, lacceptar amb preferncia a qualsevol altra soluci; per des del moment que cregui que no s possible de resoldre-les amb justcia mitjanant la llibertat, vull la intervenci de lEstat, perqu crec que quan es tracta del dest dels pobles s necessari posar remei als mals que els afligeixen per tots els mitjans que es trobin al nostre abast.
498

Aquestes qestions socials no sn noms daqu; existeixen a tot arreu, i cada poble les resol no sempre pel criteri de la llibertat, sin unes vegades pel criteri de la llibertat i daltres pel de lautoritat. Explicats ja els avantatges poltics, administratius i econmics que poden nixer de la federaci; presentades les principals bases damunt les quals descansa; examinades les seves essencials condicions de vida, no crec necessari dir res ms; no crec necessari manifestar que pel cam de la repblica federal, com hem dit abans, nosaltres anem a la unitat en la varietat, no a la uniformitat. Si la varietat els fa tanta por al senyor Rodrguez i als seus companys, en tenen prou de recordar el que fou Grcia, on hi havia repblica regida per tan diferents lleis, per tant diferents institucions, amb tan diferents costums, on la varietat era infinita. En aquella gran naci fou on sestabliren les bases de la cincia, on la filosofia recorregu tot el cam que va des del misticisme fins a lateisme, on la llibertat tingu major desenvolupament, on no noms la cincia sin lart assol la seva mxima expressi des del punt de vista de la forma. Com ms varietat hi ha en els pobles, ms grans seran les fonts de vida que tinguin; i no perqu varin les lleis, les institucions i els costums deixar per aix danar-se a la unitat, perqu la unitat la donen els interessos, i els interessos, en comptes danarse allant, es van cada dia acostant, combinant i estrenyent. Nosaltres, avui, a Europa, som lluny dhaver arribat a la unitat desitjada; no tenim a Europa ni tan sols aquell lligam federal que alguns volem per a Espanya. s aix obstacle perqu la unitat shagi format a mesura que les grans vies de co municaci que avui existeixen van multiplicant les relacions dels pobles, combinant i harmonitzant els interessos generals? Potser no hem vist que shan celebrat tractats internacionals
499

perqu avui puguem trametre comunicats telegrfics dun conf a laltre dEuropa, perqu puguem trametre cartes dun extrem a laltre del continent, perqu anem tenint els mateixos pesos i mesures, perqu valorem les monedes dEs panya com les de Frana, les dAlemanya, les de Blgica i les daltres nacions dEuropa? No es va celebrar fa dos anys un Congrs a Pars noms perqu circuls la moneda per totes les nacions dEuropa? Tinguin-ho ben clar: vosts volen la unitat en la uniformitat, nosaltres volem la unitat en la varietat. Senyors, com deia, si alguna prova hagus calgut de la poc generosa intenci amb qu el senyor Rodrguez un i un altre dia est parlant de les divisions de la minoria, nhi hauria hagut prou amb les poques i irritades paraules que acaba de pronunciar. La fogositat no s prpia de qui t ra; qui t ra no sirrita mai, parla sempre amb calma i s sempre amo de si mateix i de la seva paraula. El senyor Rodrguez troba estrany que un partit poltic digui que, fora de determinats principis poltics, considera que els seus diversos membres sn completament lliures de pensar el que millor els sembli. El senyor Rodrguez confon aqu llastimosament el que s un partit i el que s una escola. Les escoles parteixen dun principi filosfic, i accepten totes les conseqncies daquest principi. Per a les Cambres no hi ha escoles, sin partits, i els partits no tenen ms que un dogma poltic, que s all que generalment els serveix de nucli i de bandera. Succeeix el mateix amb la democrcia republicana que amb tota la resta dels partits que componen aquesta cambra: s ben segur que si Sa Senyoria sadrecs a les diferents fraccions i els pregunts si hi estaven dacord no noms en les qestions poltiques, sin en totes les qestions econmiques i socials que puguin sorgir aqu, trobaria unes quantes divisions ms que aquelles que pogus trobar al si de la
500

minoria republicana. Faci Sa Senyoria la prova, i es convencer daquesta veritat. Gran diferncia, senyors, hi ha hagut entre el discurs que ahir pronunci el senyor Rodrguez i les poques paraules davui. Ahir atacava la repblica federal; avui sha hagut de valdre dargcies per atacar-la, avui ens ha hagut de dir: Jo no vaig dir ahir que les dificultats de comer serien grans per a vosts; el que vaig voler dir s que els pobles entenen malament els vostres principis, que podria creure Catalunya, per exemple, que el sistema protector se sostindria millor sota la forma republicana federal que sota la monarquia; jo no vaig voler dir que les qestions que se susciten a Andalusia sobre el repartiment de les propietats ho fossin per a la repblica; el que vaig voler dir s que els pobles dAndalusia, sota la repblica federal, podien fer aquests repartiments. Quina pobra manera dargumentar avui! Quina gran manera dargumentar ahir! La Cambra sens dubte ho haur observat tan b com jo. Quan ha tractat desprs de rectificar el que he dit, en comptes de ser jo lequivocat, s Sa Senyoria qui matribueix conceptes que jo no he somniat. Jo no he atribut a Sa Senyoria la idea que la repblica federal fos la negaci del dret; el que jo sostinc s que Sa Senyoria digu ahir que la forma federal no era un fi, sin un mitj per unificar el dret. Aix s exactament el que jo he dit. Aix les coses, que he de replicar jo? Res, absolutament res! Els meus arguments resten tots dempeus, i no nhi ha cap que hagi pogut destruir Sa Senyoria. Diu Sa Senyoria que no he indicat el procediment per fer la Constituci de la repblica federal. Qu volia Sa Senyoria, que vingus amb la Constituci escrita dahir per avui? No sap Sa Senyoria que, ara com ara, no ha de sortir daquesta
501

Cambra la repblica? O s que creu que nosaltres ens hem fet la illusi que daquesta Cambra pugui sortir la federaci? Potser no sabem nosaltres que quedar resolta dem la forma monrquica en contra nostra? Aix ho sabem no noms ahir, sin abans de venir a aquests bancs; jo ho sabia i ho deia abans que esclats la revoluci. Jo, que no he estat mai gran amic de les coalicions; jo, que sc potser una de les persones a les quals alludia el senyor Olzaga una mica exageradament, deia abans de la revoluci: si hem de proclamar la repblica, ha de ser lendem del moviment; si se najorna la proclamaci, estem perduts, la repblica no sortir mai sin de les baionetes del poble. Creure que pugui sortir de lAs semblea s una follia, s un deliri. Sabent positivament, com sabia, que la repblica federal no havia de sortir daquesta Assemblea, com vol el senyor Rodrguez que em prengus jo ni ning el treball de fer una Constituci federal? Prou fem ja dexposar-los les bases damunt les quals aquesta federaci ha de descansar; no es pot exigir ms duna minoria; que les minories no tenen ni tan sols la necessitat de dir-ne tant. Les minories no han de fer cap cosa ms que veure la millor manera datacar i la millor manera de defensar-se, i prou sabut s que per a aix el millor s tancar-se en el terreny de la negaci. Senyors diputats, altament sorprs he quedat en sentir el discurs del senyor Romero Girn; amb dificultat hi he pogut reconixer les mateixes idees que jo havia ems anit. Mhe trobat sorprs en sentir que jo havia ahir establert tota la teoria sobre la sobirania i el poder; el senyor Romero Girn va errat: qui establ la teoria sobre la sobirania i el poder fou el senyor Cirilo lvarez; jo no vaig fer sin fer-me crrec de la teoria que havia presentat en el seu discurs el senyor lvarez; jo, daltra banda, no havia fet sin consignar que aquests
502

dos principis existeixen, que aquests dos principis sn eterns, i que la monarquia era lencarnaci viva del primer principi; per jo no vaig establir cap teoria ni vaig sostenir que els dos principis fossin antittics o que tinguessin una sntesi, ni vaig dir tampoc, cas que cregus que tinguessin una sntesi, quina era la sntesi que podien tenir. El senyor Romero Girn, daltra banda, ha tingut una particular tctica per combatre les meves idees: suposant-me deixeble de Proudhon, ha anat a atacar Proudhon per com batrem a mi; aquesta s una manera rarssima de combatre un orador. Jo no nego que Proudhon s un dels homes que ms he estudiat, per el senyor Romero Girn coneix la independncia del meu carcter, i sap que jo mai no mhe sotms als errors de Proudhon, ni als errors de cap altra persona des del moment que els he reconegut: s ms, puc assegurar a Sa Senyoria que lluny de ser cert que jo ahir pronuncis un discurs sobre les teories de Proudhon, precisament, llegint-lo fa molts pocs dies, amb prou feines hi vaig trobar, en aquella mateixa teoria del principi federatiu que jo he tradut, cap idea que pogus desprs aplicar a aquesta discussi: aix doncs, el mxim que vaig poder aprofitar ahir de la teoria de Proudhon hauran estat dues o tres idees en explicar els avantatges del sistema federatiu en general. Per a ms, mestranya molt que el senyor Romero Girn hagi volgut jutjar Proudhon com lha jutjat: agafar dues o tres frases daqu i dall en el seu llibre i desprs deduir-ne que Proudhon pensa daquesta o de laltra manera, quan el senyor Romero Girn sap perfectament quin s el carcter daquest autor, i que no se lha dapreciar, no dic per frases esparses, sin ni tan sols per molt que dell sen llegeixi. Per apreciar Proudhon cal apreciar el conjunt de les seves obres, i sobretot fer-se crrec que Proudhon era un home ms
503

aviat crtic que no pas doctrinal; en conseqncia, s necessari agafar amb molt de compte les afirmacions que ha fet, i veure sobretot quina ha estat la seva darrera afirmaci, ja que ha estat un daquells autors que, en no tenir un sistema dialctic fix, ha anat de la lgica de Kant a la de Hegel, de la daquest a la de Kant, i ha tingut en les idees un munt devolu cions, filles de les seves diferents variacions dialctiques. El senyor Romero Girn citava del principi del seu sistema federatiu unes frases en les quals semblava indicar que corona i herncia no eren coses de gran importncia. Sa Senyoria ens hauria dhaver dit per quin cam Proudhon, tot i no donar importncia a aquesta forma, va a parar a la federal; perqu algunes raons prou que en deu donar. El senyor Romero Girn deu haver vist que, quan aquest autor analitza totes les formes de govern, i examina les rpides evolucions per les quals ha passat aquesta, acaba concloent que s lnica acceptable. Pel que fa a la repblica federal, tamb mha sorprs, perqu el trobo en oberta contradicci amb els seus companys de comissi. El senyor Rodrguez, per exemple, no admet la repblica federal ni per a avui ni per a dem; mentre considera que aquesta forma s lltima forma de realitzaci del dret: de manera que Sa Senyoria comprn que pugui venir un dia que la repblica federal sestableixi; i, cosa singular! Sa Se nyoria, que tantes contradiccions matribueix, incorre a cada pas en elles, perqu si s cert que la repblica federal s lideal de la humanitat, el natural fra que veis en les evolucions per les que la humanitat est passant, la marxa cap a aquest ideal; i precisament quan sha fet crrec de lestat dEuropa i de les tendncies que aquesta t pel que fa a formes de govern, ens ha anat a dir que el que a Europa es veu s la decadncia de la forma federal. Com compagina aix? A ms, si Sa Senyoria
504

dna tanta importncia al dret, i si considera que aquest t la seva forma especial, com s possible que Sa Se nyoria no comprengui que, des del moment que avui admet a la Constituci tot el de dret realitzable possible, des del moment que en ella sens estan donant totes les llibertats possibles, des del moment que en ella sens estan donant totes les llibertats individuals, s a dir, el desenvolupament complet de lsser hum, el desenvolupament de lsser en tota la seva integritat, ha arribat lhora dacceptar aquesta forma definitiva del dret? Sa Senyoria no sha fet crrec, al capdavall, dels molts arguments que jo vaig adduir, i ha entrat en un seguit delucu bracions metafsiques que no critico, per en les quals no em permetr jo dentrar, perqu no les considero prpies duna cambra. Jo no vaig fer un discurs filosfic, sin poltic: jo vaig venir aqu a discutir la monarquia i a contraposar a ella la forma de govern que jo accepto: a aix es redu tot el meu discurs. Entro, doncs, a ocupar-me del que ha dit el senyor Romero Girn sobre la manera com jo vaig criticar que la monarquia pogus ser un poder moderador dels abusos de la llibertat. I aix em diu el senyor Romero Girn: No comprn el senyor Pi que des del moment que hi ha abusos no hi ha exercici de drets? El que jo dic s que si concedeixen que la monarquia ha de ser un poder moderador de la llibertat, li donen dret o facultat perqu limiti aquesta llibertat dacord amb les situacions per les quals hagi passat el pas; s a dir, que si dem les exigncies de lordre fan comprendre a aquest poder que ha de limitar aquesta llibertat i fins i tot destruir-la, li concediu la facultat de limitar i destruir la llibertat. Aqu vaig observant, sigui dit de passada, certa vaguetat que em sembla deliberada i que no fa res ms que augmentar els meus dubtes i les meves temences sobre lesdevenidor de la
505

llibertat. Ja sens est dient que la llibertat, quan della sabu sa, no s llibertat; ja ens diuen que quan estigui votada la monarquia podrem, s, continuar defensant la repblica, per no atacar el principi de la forma de govern establerta. I aix mateix em fa creure que s cert el que jo deia fa pocs dies aqu, s a saber, que el que sha volgut impedir s que es dictin disposicions preventives amb relaci a lexercici de la llibertat, per no repressives, la qual cosa ens pot portar perfectament a la situaci en qu ens trobvem abans de la Revoluci de setembre. Diu desprs el senyor Romero Girn: El senyor Pi no comprn que el poder monrquic pugui ser un poder moderador; per shauria de fer crrec que moltes vegades les minories poden tenir ra contra les majories, i avui mateix sest treballant perqu les minories tinguin sempre representaci a les Cambres. Jo estic perfectament dacord amb aquesta idea; per, quines tristes conseqncies podrien nixer daqu? Si volen que el rei tingui facultats per decidir-se per les minories contra les majories, ah!, aleshores qu sen fa del principi de sobirania nacional, qu de les majories parlamentries? Em diran: no, perqu no volem dir amb aix que el rei es decideixi en favor de la minoria, sin que haur dapellar al judici del pas perqu pugui apreciar si s la majoria o la minoria qui t la ra. Per quan, per exemple, el conflicte neix, com sol succeir al principi destar oberta una Cambra producte del sufragi universal, per on podr aquest sobir dubtar que el pensament del pas sigui el de la majoria, i per qu no podr venir a dirimir els conflictes que entre la majoria i la minoria sorgeixin? Ah! deixem-nos dambages i circumloquis. Aqu es crea una monarquia hereditria, i no ens hem denganyar: on hi ha monarquia hereditria, la sobirania del poble s poc menys que illusria.
506

Em deia el senyor Romero Girn: Jo comprendria que el senyor Pi oposs a aquesta monarquia una federaci, per federaci monrquica, perqu al cap i a la fi la federaci hi cap tamb a dins de la monarquia. La ra per la qual jo vull la repblica federal i no lEstat federal s clara, perqu, per tal com entenc jo que la sobirania del poble s incompatible amb un poder irresponsable, inviolable i hereditari, vull evitar aix amb lamovibilitat i la responsabilitat del poder federal. El senyor Romero Girn suposa que Proudhon no vol la federaci immediata. Crec que Sa Senyoria s completament en error. s veritat que parla a lltima pgina del seu llibre de la federaci progressiva. Per s perqu Proudhon no noms vol la federaci entre els pobles i provncies, sin que, animat sempre de lesperit que tingu per resoldre les qestions socials, crec que hi ha necessitat a ms que dins lEstat sorganitzin determinades federacions industrials, les quals creu que s poden existir immediatament. Pel que fa a labs de la llibertat, li he de dir que quan par lo de la llibertat i no la determino, em refereixo sempre a la llibertat del pensament, que ha estat sempre la llibertat per la qual he sospirat i sospirar eternament. Des del moment que sento a parlar dabusos de llibertat, malarmo; perqu he vist sempre que sentn per abusos de llibertat totes les manifestacions del pensament que sn contrries a les idees de qui parla. Per aquesta ra voldria jo que dins la Constituci hi hagus un article ms categric que impeds, no noms les disposicions preventives, sin les disposicions repressives i restrictives, que jo crec que podran arribar a dictar-se per go verns que no siguin completament fidels a la llibertat del pensament.

507

Prleg a Jos Mazzini. Ensayo sobre el movimiento poltico en Italia, de Nicols Daz6 (1876)

Quan tan rebaixats estan els carcters, tan poc fermes les cons cincies, tan prepotent legoisme, s convenient recordar els homes que shan distingit per la fortalesa de les seves armes. Mazzini fou en realitat tot un carcter. Desprs dhaver provat les seves forces en una revoluci literria, les consagr a la revoluci poltica i res no fou capa daturar-lo: ni les acerbes censures dels seus compatriotes, ni les malediccions del mn, ni el desterrament, ni la pres, ni les sentncies de mort. Carbonari, triumvir, proscrit, no deix mai de sostenir els seus principis ni dagitar les nacions dEuropa en favor de la seva ptria. Daltres portaren a la realitat el seu pensament, per fou ell qui el comunic als doctes, el difongu per les masses, i a cpia de sentir-lo i fer-lo sentir, el fu arrelar al cor dels pobles. Des de la caiguda de lImperi dOrient, Itlia vivia desunida i esmicolada, ja per la rivalitat de les seves ciutats, ja per lambici dels prnceps. Camp de batalla i objecte de cobdcia per a invasors i reis, havien estat comptats els dies de la seva
6 Nicols Daz y Prez, Jos Mazzini. Ensayo histrico sobre el movimiento poltico en Italia, Imprenta de la calle del Pez, Madrid, 1876.

508

llibertat, llargs els de la seva servitud. Encara en el present segle, no fa ni vint anys, gemegaven dues de les seves provncies sota estranger jou. Hi imperaven tres cases reials, a ms dels pontfexs: la casa dEste, la casa de Borb i la de Savoia. Mazzini es propos de reconstituir-la fent-la al mateix temps una, independent i lliure. Altres abans que ell havien concebut el mateix pensament. Mazzini pos tota la seva energia en fer-lo realitat. Era Mazzini republic i demcrata, per subordinava totes les seves aspiracions poltiques a la de restaurar la nacionalitat dItlia. Aix, tot i que anhelava ardentment veure la seva ptria apinyada al voltant de Roma i regida pels antics cnsols, no vacillava a encoratjar avui els papes, animar els reis perqu es posessin al capdavant del moviment que tant desitjava i, deslliurant Itlia daliens poders i estranyes gents, la sotmetessin a una sola llei i a un sol govern. Daltres volien la federaci per a Itlia, no Mazzini. No veia en una federaci fora suficient ni per expulsar ustria de Llombardia i Vencia, ni per mantenir contra les rancnies i les concupiscncies dEuropa la integritat del territori, ni per posar a remolc dItlia els pobles llatins, secret desig de molts dels seus compatriotes. Com els jacobins francesos, volia constituir una naci forta i poderosa lespasa de la qual fos suficient per inclinar de la banda que ella volgus els destins dEuropa. Mazzini incorria, tanmateix, en un error. La unitat no exclou la varietat. Les nacions, no perqu siguin un conjunt de pobles confederats deixen de ser nacions. Les uneix i els dna fora la identitat de raa, de llengua, dinters, que s el major dels vincles. La seva dificultat en aquest punt era aconseguir que tots els italians reconeguessin en Itlia la seva ptria comuna. Sentida la necessitat de redimir-la i sostenir-la, confe509

derats o units, haurien acudit tots al combat i organitzat exrcits que li servissin descut. Volia Du que torns Itlia a regir el mn? No perqu visqus sota una Constituci federal li havien de mancar mitjans per regir-lo. Federal s la Re pblica de Washington, i influeix cada dia ms en els afers dAm rica. Ella s qui fu impossible limperi de Mxic; ella qui arranj les nostres diferncies amb les nacions del Pacfic; ella qui far trencar en aquell vast continent les cadenes de lltim esclau. No preponderen uns pobles damunt els altres noms per la fora de les armes. Preponderen principalment per tenir una idea, una poltica, un objectiu que als altres els manca. A Monroe, ms que no als seus soldats i a les seves esquadres, deuen els Estats Units la seva prepotncia. Hom t, malauradament, per la federaci una por que res no legitima. La federaci s la forma poltica ms aplicable a lorganitzaci dels diferents grups en qu est dividida la gran famlia humana. Sense menyscabar lautonomia de qu ahir gaudissin, pot, amb la mateixa facilitat, reunir els pobles en provncies que les provncies en nacions, agrupar les nacions mateixes, donar unitat i vida a la humanitat sencera. A lin terior duna naci, pot harmonitzar els mil i un antagonismes que la pertorben, i centuplicar lactivitat i la fora dels diversos organismes a qu dna origen la divisi del treball. Tendeixen irresistiblement les altres formes de govern a destruir i refondre en una sola massa els grups a qu hom les aplica; noms la federaci els uneix sense prendrels la fisonomia que els distingeix, ni la manera de ser que els s prpia. Destria els interessos locals dels provincials, els provincials dels nacionals, els nacionals dels continentals, els continentals dels humans; i deixa que cada grup giri lliurement dins lrbita dels seus interessos. Deixa amb igual llibertat lin dividu, dins els vastos lmits del pensament.
510

No margeixin amb lexemple del que lany 1873 ha succet a Espanya. Es proclam aleshores la repblica federal; no se lorganitz ni se narribaren a discutir les bases. Hi va haver un simple avortament de federaci: el cantonalisme. I encara que shagus aplicat i hagus sortit malament lassaig, qu demostrar mai contra la bondat ni la virtut duna idea la incapacitat duns pocs homes per fer-la realitat? Cent cops han sucumbit homes i pobles en lestabliment dels principis liberals: la llibertat continua sent una de les grans idees humanes i el desidertum de les generacions que van entrant successivament en el teatre de la vida. Succeeix amb relaci a la federaci una cosa veritablement anmala. Ning no posa en dubte lautonomia de les nacions. Ning no reconeix en cap el dret dimmiscir-se en els afers de les altres. Ning no nega la convenincia i fins i tot la necessitat que es confederessin dentrada les dEuropa, i en una mena de Consell dAmfictions es delibers sobre els interessos que els fossin comuns i es resolguessin els conflictes que ara decideix la fora de les armes. Consideraria tothom com el ms gran dels progressos que sestengus la confederaci a tots els pobles de la terra. No parleu en canvi a ning de posar-los tots sota el ceptre dun emperador, ni tan sols sota lautoritat dun Senat o de cnsols com els de lantiga Roma: protesta la conscincia universal contra aquesta fusi de nacions en una, somni que tingueren i feren realitat fins on van poder genis com Alexandre, Carlemany, Hildebrand, Napole. s ja, daltra banda, immens el nombre daquells que reconeixen lautonomia de lindividu i el creuen per dret de la natura absolutament lliure en les manifestacions del seu pensament i la seva conscincia. No sel considera ja, com en les antigues repbliques, un simple membre de lEstat: s a ms a ulls de tothom una personalitat, un home. No es vol que
511

lEstat el mantingui, eduqui, linstrueixi, el modeli a la seva imatge i semblana, el sacrifiqui, labsorbeixi; es pretn, ben al contrari, que visqui i es desenvolupi lindividu al si de la famlia i hi hagi a cada Estat la major varietat possible de carcters, didees, de tendncies, perqu no sestanquin els pobles i sigui cada dia ms rpid el moviment progressiu de lespcie humana. Per qu no sha de reconixer igualment lautonomia dels municipis i de les provncies que foren ahir nacions? Entre els organismes poltics, el municipi s el ms natural, el que tot home accepta amb amor o si ms o sense violncia. Fou el nostre bressol i ser probablement el nostre sepulcre. Hi tenim habitualment els nostres pares i mestres, all es desenvoluparen els nostres primers afectes, amb ell trobem enllaats els ms dolos records. En ell, per dir-ho aix, sentim i palpem la idea de ptria. La ptria, la naci, lEstat, s abans de res el poble on hi ha la nostra llar, el nostre camp, la nostra indstria, la nostra vida: per a la majoria dels homes, no deixa de ser-ho mai. s possible que a una agrupaci tan real, tan espontnia, li neguem lautonomia que no dubtem a concedir a agrupacions filles gaireb sempre de la violncia? Que no el considerem una personalitat i no li reconeguem el dret de moures lliurement dins de lesfera dacci que li tracen les necessitats i les condicions de la seva vida? Que el vulguem eternament sotms a la tutela de lEstat? Que no veiem que si la naci s sobirana dins el cercle dels interessos nacionals, amb ms ra ho ha de ser el municipi dins el cercle dels interessos locals? No atorgo ni he atorgat mai cap importncia ni realitat a les provncies de qu avui es componen la majoria de les nacions. Grups merament administratius i com a tals arbitraris, no puc ni he pogut mai considerar-los com a entitats polti512

ques. Per hi ha hagut en gaireb tots els pobles dEuropa, principalment a Alemanya, Itlia, Frana, Espanya, grups de molt diferent ndole. Shan format a dins del territori que aquells abasten, petites nacions, ja monarquies, ja repbliques, que han gaudit per llargs segles de vida prpia, deixant no pocs en la histria una llarga i lluminosa empremta. Algunes, desbordades dactivitat i de fora, no han pogut contenir-se dins les seves fronteres, i han arribat a dominar estranyes gents. Ms tard, inserides en les actuals nacionalitats, no ha estat possible de prendrels, malgrat els grans intents fets amb aquest objectiu, la fisonomia i la personalitat que aleshores adquiriren. Tenen no noms la seva histria, sin tamb la seva llengua, la seva literatura, els seus costums, la seva organitzaci administrativa, i el que s ms, el seu dret; i pel viu record del que foren desig de recuperar la llibertat perduda. Nasqueren aquelles petites nacions de veritables necessitats, b militars, b econmiques; i encara que no totes purgades en la seva formaci de tot vici de violncia, foren, sense cap mena de dubte, cent cops ms espontnies que les presents. Corresponien algunes a divisions geogrfiques i tenien daltres origen en la diversitat de pobles i races que en els primitius temps ocuparen el sl de les actuals nacions. Per qu negar-los lautonomia que en altres dies tingueren? Per qu no permetre que desenvolupin lliurement les seves idees i els seus grmens de riquesa i de vida, ahir fecundats per la llibertat, i avui per la servitud estrils? Per qu entestar-se a sostenir la unitat que mata i no conciliar-la amb la varietat que vivifica? Molts daquells grups, grans i poderosos mentre foren nacions, estan den que deixaren de ser-ho abatuts i pobres: ahir destacaren per la seva activitat, avui estan caiguts; ahir brillaren i foren respectats, avui jeuen oblidats i en silenci.
513

Era realment aquell estat de coses causa de freqents guer res. Com evitar-les? El problema era evitar el mal sense cegar ni fer minvar la font de bns que de la divisi naixia: la soluci en unir aquelles petites nacions sense desorganitzar-les ni menyscabar la seva independncia: confederar-les i no refondre-les en una altra naci, aquell era el remei. I, per qu no hem de corregir lerror dels nostres pares, o per millor dir les faltes de la monarquia, que s per naturalesa absorbent, anivelladora, enemiga de tot el que pugui limitar la seva autoritat o oposar algun obstacle a la seva marxa? Mazzini havia nascut en un pas on existien aquelles fins avui petites nacions. Quina llstima que en tractar de constituir la gran nacionalitat italiana no proposs la federaci com a nic i definitiu mitj! Ja que acceptaria com a benvinguda la unitat vingus com vingus, podia ell, home de pensament i de principis, deixar de sostenir el ms convenient i just per a lorganitzaci de la seva ptria? Federals eren totes les grans repbliques de la jove Amrica. Federal s la de Sussa. Damunt la base de la federaci sha constitut la monarquia alemanya. En la federaci ha trobat ustria la manera devitar els seus conflictes amb Hongria; i fins i tot la unitria Frana ha vist ja sorgir del si de la seva capital el principi que cregu mort amb els girondins. Es far realitat la federaci ms o menys tard i amb ms o menys trasbalsos dins les nacions, i acabar donant la pau al mn.
Madrid, 20 de gener del 1867

514

La federaci. Discurs en defensa del diari La Unin davant el Tribunal dImpremta7 (1879)

No puc fer res ms que comenar estranyant-me del criteri i la conducta del ministeri fiscal. El diari La Unin es publica des de fa temps amb el ttol de Diario Democrtico Federalista; defensa i sost els principis i les doctrines federals, sost que el pacte s la base de la federaci, insisteix en la necessitat de fer autnoms el municipi i la provncia; i el Fiscal, que ha hagut de seguir per ra del seu crrec les polmiques amb la resta dels diaris, no ha denunciat mai ni entrefilets ni articles. I avui denuncia, no un article en qu el diari parli per si, sin un comunicat del nostre amic el senyor Eladio Carreo, sobre la conseqncia o inconseqncia poltica dun demcrata dAstries. Si en aquest comunicat no es fa res ms que reproduir les idees i les doctrines que fins aqu ha sostingut La Unin , com sel denuncia? Amb aquesta conducta es posa en primer lloc el ministeri Fiscal en oberta contradicci amb ell mateix. Si les nostres doctrines contenen un atac a la Constituci de lEstat, com s que no sha oposat des del primer dia a la seva propagan7 Dins La federacin y otros trabajos acerca del sistema federativo, Pablo Correa y Zafrilla (compilador)., Imprenta de Enrique Vicente, Madrid, 1880.

515

da?, per qu ha consentit, sobretot, que peridic es digui Diario Federalista? El Ministeri fiscal es posa a ms en oberta contradicci amb el govern a qui serveix. No consent el govern que ens anomenem republicans, no consent que sanomenin daquesta manera ni tan sols els diputats a Corts; per autoritza el Partit Federal perqu pblicament es reuneixi, nomeni comits i prengui acords sobre la conducta que ha de seguir per assolir abans el triomf dels seus principis. Avui mateix estan autoritzant els governadors en diverses provncies el nomenament de les nostres juntes. Els individus que les componen aixequen acta de les seves sessions i les publiquen a La Unin sense que ho impedeixin ni el fiscal ni el govern. Com gosa el fiscal de denunciar doctrines que el govern no t per subversives ni creu que ataquin la Constituci ni les institucions vigents? Estic dacord amb el Ministeri pblic en qu, tenint en compte lactual llei dimpremta, sn en general responsables els peridics dels escrits que reprodueixen; per no ho estic en qu hagin de respondre de les idees i doctrines que en ells es reflecteixin quan no les facin seves. Cada dia parlen els diaris dels nihilistes de Rssia, de les doctrines que professen, de la conducta que segueixen, del fi a qu aspiren, de les conseqncies que sobrevindrien si triomfessin. No se li ha acudit mai al fiscal de fer responsables els diaris ni daquests articles ni dels documents dels nihilistes que algunes vegades publiquen. No se li acudiria probablement sin quan els diaris defensessin tan perilloses doctrines. Aqu dna la casualitat que La Unin ha publicat el comunicat del senyor Carreo sense comentaris de cap mena. No vagi tot i amb aix a creure el fiscal que rebutgem dexa minar si les idees que sustentem sn o no contrries a la
516

Constituci de lEstat; abordar la qesti per tal que la sala vegi fins a quin punt sn compatibles amb les vigents insti tucions. Sequivoca el fiscal quan creu que la federaci s una forma de govern. No s una forma, sin un sistema poltic, admi nistratiu i econmic aplicable a totes les formes fins ara conegudes. Tant s aplicable a la monarquia com a la repblica; tant a les repbliques conservadores com a les radicals; igual a les monarquies constitucionals que a les democrtiques. Ho dubta el fiscal? Ho dubta la sala? Nhi ha prou que girin la mirada cap a altres nacions. Tres nacions federals hi ha a Europa: Sussa, Alemanya i ustria; Sussa, una repblica; Alemanya i ustria, dues monarquies constitucionals com la dEspanya. Cal que digui res ms per demostrar que el sistema federal cap dins la monarquia? Una monarquia pot passar del sistema unitari al federal sense que perdi res dall que essencialment la constitueix. La prova la t el fiscal a ustria. La naci austraca est composta per provncies ahir nacions, com ho foren en altres dies les que componen la naci espanyola. Addictes els emperadors al sistema unitari, arribaren a prohibir, com aqu prohibrem en altres temps, que les diverses provncies de limperi escrivissin les seves respectives llenges i dialectes. De cop i volta, el 1861, canvi lemperador de poltica i conced a les provncies tota lautonomia que cregu compatible amb la unitat de lImperi. Convoc dietes provincials i crid al Reichsrat, no ja els diputats de la naci, sin els delegats daquestes mateixes dietes. Anys desprs, el 1886, no satisfet encara, declar Hongria lliure, independent, i la deix enllaada a limperi noms pel vincle federal. Fou emperador dustria i rei dHongria; i volgu que els hongaresos tinguessin en endavant la seva assemblea, el seu govern, les seves tropes, la seva Administraci i fins i tot
517

els seus correus i telgrafs. Establ que noms quan es tracts de qestions que afectessin tots dos pobles, fossin aquestes re soltes per delegaci de les dues dietes, austrohongaresa; federaci exagerada a qu no ha arribat cap altra naci dEuropa ni dAmrica. Passa aquell imperi, com veu la sala, dunitari a federal sense que es menyscabs la unitat de la naci ni salters cap de les condicions essencials de la monarquia. Tant s la federaci s un sistema aplicable a totes les formes de govern, si dem el rei Alfons, recordant que Espanya s un conjunt de provncies, ahir nacions, moltes encara separades per la legislaci, la histria, la llengua i els costums, volgus seguir la conducta de lemperador dustria, no faria res ms que enfortir en comptes daugmentar el poder i la unitat de lEstat, alhora que el desenvolupament de la vida de les provncies. La federaci no s res ms que la triple autonomia del municipi, la provncia i la naci dins el cercle dels seus respectius interessos; i com que hi ha interessos realment nacionals, deixa a lEstat forces i camp en qu moures. Les federacions ms perfectes sn sens dubte les republicanes; per nhi hagu, com he dit, de monrquiques tant en lan tiguitat com en els temps moderns. Salarma el fiscal en sentir a parlar dautonomia, i s segurament perqu no sha format una idea clara del que s la federaci. La federaci s un sistema pel qual els diferents grups humans, sense perdre la seva autonomia per a tot el que els s propi, constitueixen un grup superior per a tots els fins comuns. Descansa aquest sistema en el fet que tots aquests grups, igual que els individus, tenen dues esferes dacci completament diferents: una en la qual poden moures lliurement sense afectar els individus o grups de la seva classe, i una altra en qu no es poden moure sense afectar-los. En el sistema federal, els pobles, les provncies i la naci, igual que els indivi518

dus, han de ser autnoms en la seva vida interior i heternims, com a membres dun grup superior, en tot all que cons titueixi la seva vida de relaci. Qu t aix dirracional ni de contrari a les vigents institucions? Vol, per exemple, un municipi construir obres pbliques, establir fires o mercats o conduir per squies o canals aiges que neixen i moren dins el seu terme; vol fundar escoles, biblioteques, museus, observatoris, asils, hospitals, cases de maternitat o qualsevol altra instituci de beneficncia o dense nya ment; vol regularitzar la seva hisenda, augmentar els seus ingressos amb relaci a les seves necessitats i les seves despeses i establir tributs; vol reformar la seva prpia organitzaci i donar ms volada o ms atribucions al seu govern, segons la seva tradici o els seus costums; per qu ha de consultar per res la provncia ni lEstat, quan en res pot afectar amb aquests actes la vida dels altres pobles? Qui millor que ell ha de poder apreciar quin tipus de tribut ser menys oners per al venat, a quines atencions cal donar preferncia, de quines forces disposa per fer front als crdits que contregui, quina organitzaci pot contribuir ms al bon ordre dels seus afers, quines institucions han dafavorir el ms rpid desenvolupament dels seus elements de prosperitat i riquesa? Cal deixar en llibertat els municipis fins i tot perqu tinguin la seva administraci de justcia i estableixin el nombre de tribunals que els permetin els seus recursos i els exigeixi la major activitat dels seus negocis. No podran, sens dubte, aquests tribunals ser competents en qestions entre vens de diferents municipis, per s en aquelles que sorgeixin entre ciutadans del mateix poble o es trobin sotmeses per endavant per vens de diferents pobles als jutges del municipi. En tots aquests actes entenem que els municipis han de ser autnoms; no ja en els de relaci. Si tracta, per exemple, un
519

municipi destablir comunicacions amb altres pobles, b pel correu, b pel telgraf, b per camins i calades; si tracta dutilitzar aiges que no neixen ni moren en el seu territori; si tracta dorganitzar les relacions de comer amb altres grups; si tracta de resoldre els conflictes que es produeixin entre ell i els altres municipis; si tracta dentendres amb ells per a la seva comuna defensa, no ha de ser ja naturalment la seva sola voluntat qui decideixi, sin la de tots aquells a qui aquests actes afectin. Llibertat per a tot el que s propi, subordinaci per a tot el que s com: aquesta s la doctrina que nosaltres, els federals, sostenim. Es pot pensar en res de ms racional? No s aix, al capdavall, el que succeeix amb relaci als individus i a les nacions? Per qu no ha de succeir amb relaci als municipis? Dic de la provncia el que acabo de dir del municipi, i de la naci el que acabo de dir de la provncia. Tenen luna i laltra la seva vida interior, i en aix han de ser autnomes; la seva vida de relaci, i en aix han de ser heternomes. I que la naci sigui tamb autnoma i heternoma, hi haur qui ho dubti? La naci s autnoma en tot el que constitueix la seva vida prpia, en el seu govern interior, en la seva administraci, en la seva hisenda, en el seu exrcit i la seva armada, en els seus tribunals, en els seus serveis dordre general, correus, telgrafs, ferrocarrils, carreteres, navegaci per rius i costes, comer, moneda, pesos i mesures, etc.; s heternoma i no pot actuar per si mateixa en res que afecti linters, la dignitat o la vida de les altres nacions. Pot potser sense el consentiment daquestes portar ms enll de les seves fronteres ni els seus correus, ni els seus telegrames, ni els seus camins, ni les seves tropes, ni els seus vaixells, ni les sentncies dels seus tribunals, ni el seu comer, ni la seva moneda, ni les seves institucions, ni les seves lleis? Consentiria tampoc que
520

aquestes li imposessin ni les seves lleis, ni les seves institucions, ni les sentncies dels seus tribunals, ni els correus, ni els telgrafs, ni cap cosa que afects el seu inters o el seu decrum? La ms mnima intervenci de les altres nacions en la seva vida interna seria suficient per revoltar-la i fer-li agafar les armes i declarar la guerra. I ha de ser, tanmateix, la naci rbitra del dest de les provncies i els municipis? En virtut de quin principi? Per quina regla de lgica? Per quin axioma de justcia? Entesa aix lautonomia, no s on s el caos a qu segons el fiscal ens ha de portar el principi federatiu. El principi federatiu s a Espanya conforme amb la tradici i la histria. Els nostres municipis, un dia gaireb nacions, es regien per furs que eren codis, no noms poltics i administratius, sin tamb civils i penals. Tenien alguns fins i tot el dret dencunyar moneda i de fer la guerra, sempre que no fos contra la seva ptria ni els seus reis. Gaudien gaireb tots datribucions que nosaltres, federals, serem lluny datorgar-los per considerar-les incompatibles amb la unitat de la repblica; i tanmateix, lluny de fer minvar la naci, lengrandiren, contribuint com els primers a reconquerir-la contra els rabs. Alhora que aix feien els municipis autnoms, una noblesa tan poderosa com turbulenta sinsubordinava a cada pas contra els seus monarques, i sovint es desnaturalitzava oferint la seva espasa a prnceps estrangers i fins i tot a reis rabs, amb els quals ms duna vegada vingu a combatre la seva prpia ptria. Espanya estava daltra banda dividida en autntiques nacions, en nacions tan alienes a Castella com ho puguin ser avui Frana, Anglaterra, Itlia, Alemanya o Rssia. Coexistiren un dia Lle, Castella, Navarra, Arag, Mallorca i el regne lusit; i eren algunes tan poderoses, que moltes, no cabent dins elles mateixes, sescamparen per Itlia i portaren les se521

ves armes fins a la mateixa Atenes. Aquestes provncies-nacions existeixen. Els hem arrabassat la seva autonomia i no es regeixen pels seus antics furs, per conserven la seva fesomia especial, i sn lluny dhaver-se refs en Castella. Galcia, Astries, Catalunya, les illes Balears, Valncia, parlen i escriuen encara en els seus dialectes, i fins i tot els conreen com mai no conrearen la parla general dEspanya. Biscaia, Navarra, Arag, Catalunya, les illes Balears, continuen regint-se per les seves antigues lleis civils i les creuen superiors a les del regne. Tenen totes diferents costums i una histria que constitueix el seu orgull. Separa finalment a moltes la mateixa naturalesa: aqu grans serralades, all rius cabalosos. Sn avui algunes ni lombra del que un dia foren? Per qu no els hem de restituir lautonomia i amb ella lsser i la vida que en ms felios temps gaudiren? Guanyaran elles i guanyar la repblica, perqu entraran en honrosa emulaci i, rbitres del seu desenvolupament i els seus destins, beneficiaran i multiplicaran les seves fonts de prosperitat i riquesa. Ara b, el que ms sembla haver ferit les fibres del fiscal ha estat la idea del pacte, o, per millor dir-ho, el nostre propsit que les provncies reconstitueixin per un pacte la nacionalitat espanyola. Ignoro francament per qu aquesta idea excita avui no noms el fiscal, sin tamb molts poltics que es tenen per homes assenyats. No s que pugui constituir-se cap societat si no s per un daquests dos mitjans: o el pacte o la fora. Treballem avui tots perqu la fora del dret se sobreposi al dret de la fora, i hem de consentir que les societats tinguin la fora per base i fonament? El pacte, observi-ho b el senyor fiscal, s la condici de vida dels individus i dels pobles. Vivim pel continu intercanvi de serveis i de productes, o el que s el mateix, per una inde522

finida srie de pactes. Noms mitjanant pactes aconseguim que les mestres ensenyin els nostres fills i els sacerdots ens casin i ens enterrin. El matrimoni mateix s en el fons un pacte, per molt que lEsglsia lhagi elevat a la categoria de sagrament. El precedeixen ordinriament capitulacions, s a dir, contractes on es fixa el dot de la dona i el capital del nuvi, ses tipula la manera de tornar-los, i en algunes provncies fins i tot es determina el dest dels futurs fills. Qu sn, daltra banda, constitucions com la que avui ens regeix, si no pactes entre els reis i els pobles? No els anomena potser aix tothom? Tenien abans els reis dEspanya una autoritat absoluta, a penes limitades per algunes lleis del Fuero Juzgo i les Partidas. Quan, moguts pels moderns principis, hem prets de reduir-la i definir-la, hem fet el segent pacte: Tu, li hem dit al rei, sers com fins ara sagrat i inviolable, per res no podrs decretar ni manar sense ratificaci dun ministre, i aquest ser aleshores responsable dels teus actes. A tu et correspondr de sancionar i promulgar les lleis, no dictar-les. Noms les podr dictar la naci reunida en Corts. No podrs, sense acord daquestes Corts, ni alienar cap part del territori de la ptria, ni incorporar a la naci terres estrangeres, ni donar fora executiva als teus tractats amb les altres nacions. Podrs declarar la guerra, per no imposar, sense el previ consentiment de la naci, subsidis per mantenir-la, ni cridar noves gents al servei de les armes. Et reconeixem rei, per amb la condici que compleixis les obligacions que timposem. Si no s aix un pacte, per qu estableix lactual Constituci que les Corts hagin de rebre de limmediat successor de Corona i del regent del regne el jurament de guardar la Constituci i les lleis? Ho ha establert i ho estableixen totes les constitucions monrquiques del mn.
523

Es feren pactes anlegs fins sota el rgim absolut. Els furs atorgats antigament als pobles no eren res ms que pactes entre la Corona i els municipis. I, quins pactes! Al fur de Lle, es feia dir al rei: Quisquis ex nostra progenie vel extranea hanc nostram constittutionem sciens frangere tentaverit, fracta manu, pedi et cervice, evulsis oculis, fusis intestinis, percussus lepra, una gladio anathematis in aeterna dampnatione cum diabolo et angelis ejus luat poenas. Tot individu de la nostra o duna altra prognie que a posta intenti de transgredir aquesta nostra Constituci, trencats la m, el peu, el cap, arrencats els ulls, buidats els budells, atacats el cos per la lepra i lnima per lespasa de lanatema, pateixi les penes eternes amb el diable i els seus ngels. Reunits ja en un els diferents regnes dEspanya, monarques com Carles V i Felip II, en pujar al tron, havien danar de poble en poble jurant guardar els furs de les provncies. Sense pacte, no hi ha relacions possibles ni entre individus, ni entre poders, ni entre nacions. Com es resolen els conflictes entre lEsglsia i lEstat? Per concordats. Com els que sorgeixen entre nacions? Per convenis o tractats, sempre per pactes. Quan no, per les armes, s a dir, per la fora. Per tractats es resolen les qestions de correus, de telgrafs, de comer, de navegaci, de justcia, daiges, etc. Per concordats, les nostres eternes dissidncies amb els pontfexs. I us espanta que fem descansar damunt el pacte la nacionalitat espanyola? Es tem que si es tracta de reorganitzar sobre el pacte les nacions, no es neguin a formar part de lespanyol algunes de les nostres provncies, per es necessita per albergar aquest recel tenir una molt pobra idea dels vincles que mantenen units els pobles. Si les nacionalitats noms subsistissin per lacci de lEstat, fa temps que estarien dissoltes. No ho estan
524

perqu tenen vincles ms forts: el de les comunes glries i el dels comuns patiments, i sobretot el dels interessos, que s, ha estat i ser sempre el ms fort dels vincles. Si shaguessin volgut disgregar les provncies dEspanya, no han tingut ocasi de fer-ho? Recordeu lany 8. Privada la naci dels seus reis, que eren lnic poder daquell temps, presoner Ferran a Frana, envades les principals comarques o ocupades les primeres fortaleses pels exrcits de Bonaparte, sufocat a Madrid el primer crit dindependncia i guerra, salaren les provncies com si fossin encara nacions, i desprs dhaver-se donat cadascuna el govern ms conforme a les seves institucions, i desitjos, reclutaren tropes, declararen la guerra als invasors i fins i tot anaren a sollicitar el suport de la Gran Bretanya. Quina oportunitat millor per reconquerir, si aquestes haguessin estat les seves aspiracions, la seva perduda independncia? Palafox, cabdill dArag, arrib aleshores a convocar Corts per les antigues lleis, com ho hagueren pogut fer Jaume I o Pere IV. Visqueren les provncies algun temps allades; per poc desprs elles mateixes treballaren per reconstituir un poder que les enllacs i mantingus la unitat i la integritat dEspanya. Comenaren per crear una Junta Central i acabaren per convocar Corts generals i llanar-se als braos duna regncia. s veritablement pueril tenir por que per un pacte es descompongus Espanya. Les Provncies Basques han estat per dues vegades en oberta guerra amb la naci. Sels ha acudit, ni durant la lluita ni desprs de venudes, la idea de separarse dEspanya? Ho pens i ho intent Catalunya en la seva lluita contra Felip IV; no ho imagin ja quan en el xviii es decid per larxiduc dustria. Tan unida la tenien ja a Castella els interessos.
525

No, el nostre sistema no s un atac a les institucions vigents: el sistema general dorganitzaci poltica, administra tiva i econmica, s aplicable tant a les monarquies com a les altres formes de govern. Tampoc no amenaa de cap de les ma neres la unitat ni la integritat de la ptria: les assenta sobre noves bases, per ni les destrueix ni les compromet. Tampoc no deixa sense poder lEstat, ja que a lEstat confia els interessos generals i a lEstat dna el comandament de les forces de mar i de terra per tal que amb elles asseguri lordre interior i la pau amb les altres nacions. Com es pot dir, com diu el senyor fiscal, que el nostre sistema s lanarquia i un constant perill per a lexistncia dEspanya? Les provncies que tenen furs no poden reformar-los i es veuen condemnades a viure sota lleis que en part condemna i rebutja lesperit del segle. Portugal, que durant segles form part dEspanya, continua independent tot i cridar-lo a ser una de les nostres provncies la natura i la histria, i anar a morir a les seves costes part de les nostres serralades i dels nostres rius. Establiu la federaci, el pacte, i fareu duna vegada possible la sospirada incorporaci de Portugal a Espanya i el progrs del dret a Arag, a Catalunya, a Navarra, a Biscaia, a Mallorca. No espereu ni vulgueu assolir per la fora all que tan fcilment podreu aconseguir per lnic lla racional i legal dels pobles: el pacte, el contracte. Portugal ens mira encara amb recel, si no amb odi: no aconseguirem que sens uneixi mentre no spiga que s dins el nostre sistema de govern respectar la seva llengua, les seves institucions, les seves lleis, els seus costums, la seva completa autonomia en tot all que exclusivament es refereixi als interessos lusitans. Atemptatria la federaci a la unitat i la integritat dEspanya! Sacaba a Cuba de posar fi a una guerra que ha durat deu anys: vulgui Du que la pau sigui duradora! Ho seria i tindrem assegura526

des per molt de temps les nostres vacillants colnies si, declarant-les autnomes, les deixssim unides a Espanya noms per vincles federals. Hi guanyarien elles, perqu a la nostra ombra podrien impedir el predomini de la raa negra i evitar que les devoressin altres nacions; hi guanyarem nosaltres perqu no haurem de continuar enviant-hi, com hi hem enviat en aquesta ltima dcada, la flor de la nostra joventut a morir sota un clima enemic i unes armes que haurien destar unides a les nostres per a la nostra comuna grandesa. Digui ara el fiscal si, amb la m al cor, pot repetir que la realitzaci de les nostres idees seria un caos i la runa de la na ci a la qual pertanyem.
Madrid, 20 de gener de 1976

527

Als demcrates histrics de Valncia (1881)

Benvolguts correligionaris: sento molt no trobar-me entre vosaltres. Freu sempre i sou ara una de les esperances del partit. Promeses, recriminacions, intrigues, res no s capa de desviar-vos ni de les vostres antigues idees ni de la lnia de con ducta que us tracen el vostre propi decrum i lesdevenidor de la ptria. No us fa res que us qualifiquin dexclusivistes: els partits que no saben mantenir ntegra la seva personalitat caminen amb pas rpid cap a la mort. Vosaltres, com jo, esteu sempre disposats a colligar-vos legalment amb tots els demcrates per reivindicar els perduts drets; el que ni vosaltres ni jo no volem sn vergonyants transaccions de principis. Per aquestes transaccions van els pobles a la corrupci i a la runa. Prou freqents sn ja, malauradament, en la nostra pobra Espanya. Homes de la Revoluci de Setembre sn avui ministres del rei Alfons. Els constitucionals, els que ms feren i digueren contra els Borbons, no estalvien cap mitj per arribar a serho. Venuts lany 1874, safanyaren a agafar lloc en la situaci creada pels seus vencedors. Agafaren dantuvi per bandera la Constituci del 1869, negaci dels seus principis. Veient que ni tan sols aix no podien satisfer la seva nsia de poder, han acabat per fondres en un sol grup amb els homes que fa sis anys els vengueren. Ni per tan baixos mitjans no han
528

aconseguit que els cridin als Consells de la Corona: cecs de fria, han girat de nou els ulls cap a la Constituci del 1869. Cansats de la humiliant splica, han recorregut a la fi a la menaa. El mateix ha succet amb alguns dels nostres amics. Trobaren bones i excellents les nostres doctrines per arribar als ms honrosos crrecs de lEstat; perilloses i irrealitzables tan bon punt els obtingueren. Desitjaren no ja colligar-se, sin unir-se amb els radicals, i entraren en aquelles vergonyoses transaccions de qu us parlava. Escrigueren primerament un programa, pel qual afrontaren el desterrament; i quan veieren que no havia servit sin per portar als dos camps la pertorbaci i lalarma, comenaren per condemnar-lo al silenci i acabaren per estripar-lo. No els ha fet res desprs de subscriure un altre programa ben diferent del primer; tampoc no els ha fet res desprs presentar-se com a correligionaris no tan sols daquells progressistes que mai no feren armes contra la Repblica, sin tamb daquells que desprs dhaver-la votat li mogueren la ms innoble guerra i, ms o menys covardament, foren els autors del 24 de febrer, el 23 dabril i el 3 de gener. Amb tan deplorable espectacle perden la fe els pobles, lentusiasme les noves generacions, la cohesi i la fora els partits, el vigor les idees, la seriositat la poltica i el decrum la ptria. Qu podem esperar, diuen els homes a qui no mou altra ambici que la de viure del seu treball, quan aquells que ahir defengueren ms fogosament principis que creiem salvadors, els obliden i abandonen? A nosaltres ens pertoca de restablir en els pobles la fe perduda, bo i afirmant totes les vegades que puguem els nostres principis i portantlos a lenteniment i al cor dels nostres enemics. Nosaltres, de sobra ho sabeu, proclamem com tots els demcrates lautonomia de lindividu. El volem autnom en el
529

seu pensament, el seu treball i la seva conscincia; i per tal que ho sigui, demanem la llibertat de reuni, la dassociaci, la de premsa, la de ctedra, la de tribuna, la de totes les professions i totes les indstries i la de cultes. Els delictes que per ls daquestes llibertats es cometin han de ser sotmesos, segons els nostres principis, als tribunals comuns, i castigats dacord amb els codis: els ttols acadmics han de subsistir com a garantia de capacitat, no com a condici indispensable per a lexercici de cap professi: totes les religions han de gaudir dels mateixos drets i viure de les almoines dels seus fidels. Comporta per a nosaltres la llibertat de cultes labolici del jurament, el matrimoni i el registre civils, els cementiris sota la jurisdicci i en poder dels batlles, lensenyament laic i la relegaci del catecisme al temple. La naci, la provncia i el municipi han de respectar i fer respectar totes les religions, per sense veure en aquells que les professen, sacerdots o laics, sin ciutadans sotmesos a les lleis civils i als tribunals ordinaris. Res de privilegis per a cap Esglsia; res tampoc de lleis excepcionals. Totes les esglsies lliures dins lEstat lliure. Nosaltres, els demcrates histrics, proclamem a ms lautonomia poltica, administrativa i econmica del municipi i la provncia. Tot sser hum, individual o collectiu, per la seva condici de racional i lliure, t, segons nosaltres, dret propi de regir-se per si mateix en tot all que no afecta la vida daltres ssers. Volem, per tant, autnom el municipi, en tot all que no afecti la vida de la naci, la de la provncia ni la daltres municipis; autnoma la provncia en tot all que no afecti la vida de la naci, la del municipi ni la daltres provncies. A cada municipi i a cada provncia pertoca, en el nostre sistema, de constituir i escollir lliurement el seu govern; vetllar perqu dins del seu territori no es violi el dret ni salteri lordre; ar530

mar la fora que li calgui; establir els seus jurats; organitzar els seus serveis; fixar els seus pressupostos; imposar i recaptar els seus tributs; obtenir el crdit que exigeixin les seves atencions ordinries, les seves calamitats o les seves obres pbliques; fer tot all que, sense menyscapte de la naci, de les altres provncies o dels altres municipis, pugui contribuir a la seva pau, a la seva felicitat i al seu progrs. Res aqu ja de consultes ni sollicituds dautoritzaci al centre; res daquells llargs i enutjosos expedients que rebaixen la dignitat i dificulten, quan no paralitzen, el moviment dels municipis i de les provncies; res de batlles ni de governadors que no deguin el seu crrec a la lliure elecci del poble. Noms all on senllacin o topin els interessos del municipi amb els de la provncia, consentim i volem la intervenci i lacci dels poders provincials; noms all on senllacin o topin els de la provncia i el municipi amb els de la naci consentim i volem la dels alts poders de lEstat. Volem, amb la resta de la democrcia, lautonomia de la naci; per circumscrita, com la de les provncies i els municipis, a tot all que no afecti la vida particular dels altres ens. Nosaltres no tenim un criteri per a la naci i un altre per als municipis i les provncies: apliquem a tots el mateix principi, i reconeixem el mateix dret. s i ha de ser autnoma la naci; per aix com la seva autonomia no pot immiscir-se en la vida de les altres nacions, no pot regir tampoc la vida interior de les provncies ni la dels municipis. A la naci, els interessos i els serveis nacionals; a la provncia, els provincials, i al municipi, els municipals; o, el que s el mateix, el municipi lliure dins la provncia lliure, la provncia lliure dins la naci lliure, aquesta s la nostra frmula. Amb ella, corregim i ampliem el dogma democrtic, daltra manera contradictori i coix. s veritablement contradictori declarar anteriors i superiors a
531

lEstat els drets de lindividu i deixar a la merc de lEstat els del municipi i la provncia; contradictori i coix reconixer autnoms lhome-individu i lhome-naci, i no lhome-municipi i lhome-provncia. I encara ho s ms quan moltes provncies foren ahir nacions i el municipi s la naci per excellncia, la que sobreviu a les provncies, la que, bressol dels nostres fills i sepulcre dels nostres pares, mirem sempre com la primitiva ptria. Parlen els demcrates progressistes en els seus manifestos de lautonomia dels municipis i de la provncia, per duna autonomia purament administrativa, atorgada i determinada com ara per lEstat, que podria dem retallar o arrabassar el que avui generosament concedeixi. Aix s el que en tots temps sha anomenat descentralitzaci, i no autonomia: els radicals, en subscriure-ho, no han fet, en realitat, res ms que confirmar, per un impropi canvi de paraules, un dels seus ms antics principis. Autonomia significa llei de si mateix, i no s llei de si mateix la que tot ho ha desperar de la magnificncia de lEstat. Nosaltres, pel contrari, neguem a la naci la facultat de posar lmits ni condicions al rgim interior de les provncies i els pobles, i reconeixem el dret dels pobles i les provncies a governar-se per ells mateixos, tan propi, tan sub stantiu i tan inherent a la seva personalitat com ho sn per a lindividu la lliure manifestaci del pensament, lactivitat i la conscincia. Als mateixos pobles i provncies pertoca de determinar la seva vida interior i no a lEstat. El que ja no cau sota lexclusiva llibertat de la provncia i el municipi s la vida de relaci, s a dir, les relacions de municipi a municipi i de provncia a provncia. Si aquestes sn accidentals i passatgeres, poden i han de ser objecte de particulars convenis; si permanents, han de venir determinades les de poble a poble per la Constituci de la provncia, les de
532

provncia a provncia per la Constituci de lEstat. Unim aix a travs de la vida de relaci all que per la vida interior allem; subordinem les unes a les altres les diverses entitats poltiques en all que tenen en com, i les deixem lliures i independents en all que tenen de propi. No es presentar, sens dubte, sistema de govern ms lgic i ms acomodat a la naturalesa de lhome. Per aquest sistema, resolem els demcrates histrics importants qestions. Les provncies ahir despullades dels seus furs podran restablir-los sense por que els siguin arrabassats. Hauran de respectar els drets individuals i contribuir a les crregues de lEstat; per gaudiran, en canvi, dabsoluta llibertat per regir-se i governar-se dacord amb les seves tradicions i els seus costums. Les que viuen a lombra de lleis especials no estaran, com avui, condemnades a tenir petrificat el seu dret; el podran corregir segons ho exigeixin el seu desenvolupament social i les ltimes evolucions de la idea de justcia. Cuba, autnoma en la seva vida interior i unida a la metrpoli per lnic vincle dels comuns interessos, deixar de tenir raons per odiar Espanya i contribuir a engrandir-la en comptes de pertorbar-la amb aquelles llargues i terribles guer res que tan sols pogurem posar fi a cpia dor i de rius de sang. Portugal deixar dacollir amb recel la idea de la uni ibrica i es prestar sense violncia a enllaar els seus destins als dun poble amb el qual luneixen la geografia i la histria, convenut que no per aix ha de perdre ni la seva llengua, ni la seva literatura, ni les seves lleis, ni el seu govern, ni aquella personalitat de la qual el fan justament orgulls titnics esfor os per eixamplar lesfera del comer i els lmits del mn. Faciliten els nostres principis fins i tot la soluci del problema econmic. Redudes les funcions de lEstat, redudes
533

han de quedar les crregues. En llibertat cada provncia per cobrir pels mitjans que cregui menys onerosos la quota que es pertoqui en el repartiment de les despeses generals, no poden sin disminuir els de recaptaci, que tant fan minvar avui el producte de les contribucions i la riquesa dels contribuents. I que aquest problema econmic s de resoluci urgentssima, potser cal que ho subratlli? No pot la naci amb el pes de les crregues pbliques. Aclaparada la propietat per la contribuci territorial, passa dia rere dia a mans del fisc; aclaparades per la de consums, sucumbeixen moltssimes indstries, o viuen miserable vida. Debades clamen els pobles contra aquest oners tribut, que, tal com est organitzat, fa completament illusria la inviolabilitat del domicili, sotmet a irritant fiscalitzaci el comer i el treball, i es filtra i vessa en gran part pels canals que el porten al Tresor; s cada vegada ms gran, i eixuga de manera ms rpida les fonts de la riquesa. Per acabar-ho dempitjorar, creixen anualment les despeses, continua el dficit en els pressupostos, es recorre constantment al prstec, i per amortitzar el deute i pagar-ne els interessos es necessita ms de la tercera part dels ingressos. A ms de 3.346 milions de rals pugen ja les despeses; a ms de 41.000 milions el deute; a ms de 1.166 limport de la seva amortitzaci i els seus rdits, tot i haver-se atrevit els conservadors a reduir-los a l1%, cosa a la qual potser no shaurien decidit mai els revolucionaris. Quin remei proposen contra tan greu mal els demcrates de les altres escoles? Absolutament cap. El mal, diuen, s inveterat, i el seu rpid guariment s del tot impossible. Sn recents els turments de les guerres civils, mal tancades encara les ferides, i res no oferim perqu vindria el desencant. En les cases i les nacions endarrerides tot sha desperar de la moralitat, la prevenci i la constncia. Parlen dencadenar no sabem quines reformes;
534

atribueixen a passades generacions i a passats governs el vici de gastar ms del que es recapta, i donen per tota garantia del futur el que feren en els seus breus perodes al poder. Obliden o fan veure que obliden que ells estigueren tamb contaminats pel vici de gastar ms del que es cobra; que, desatenent la veu de les oposicions, sentestaren constantment a ajustar els ingressos a les despeses i no les despeses als ingressos; que saldaren sempre amb dficit els seus pressupostos, i hagueren de recrrer cada cop a nous prstecs si no volien desatendre les ms greus obligacions de lEstat; que si b en altres temps disposaren de grans i extraordinaris recursos, per dissort nostra mal aprofitats, no queden ja bns a declarar en venda, com no es vulgui nacionalitzar tamb la propietat privada; que donar, en conseqncia, com a garantia del futur el passat i com a remei de mal paraules, s, a ms de cruel, manifestar en els seus vells errors lamentable pertincia. Lluny de corregir-se, aquests demcrates agreugen amb les seves promeses davui les dificultats econmiques de dem. De tots els ministeris, el que ms gasta i devora s el de la Guer ra. El seu pressupost anual puja a poc menys de 500 milions de rals. Cinc-cents milions, quan junts no arriben a consumir la meitat lEnsenyament, les Obres Pbliques i lAdministraci de Justcia! Aquest pressupost, tanmateix, resultar insuficient per a lany 1881. Per la vigent Llei de Lleves, queden sotmesos tots els mossos de vint anys al servei de les armes. No sels sorteja sin per saber si han dentrar com a soldats al servei actiu o com a reclutes disponibles en la primera reserva. Aquesta innovaci comporta un excessiu augment de despeses. De quaranta mil passen noms els reclutes disponibles de lltim sorteig. Cal distribuir-los en batallons, donarlos els seus quadres doficials i dotar-los del corresponent material de guerra. Tenint com tenim, a ms, una altra reserva, la
535

que formen durant quatre anys els joves que porten altres tants de servei actiu, selevaran aviat les despeses de lexrcit a 600 o 700 milions. Els demcrates progressistes sn lluny desverar-se amb aquest sistema; el fan seu i fins i tot el troben deficient; volen ms soldats! Sn partidaris del servei general obligatori. Desitgen un exrcit actiu, tan nombrs com ho exigeixin les necessitats del pas i ho consenti la penria del Tresor; cossos facultatius que conservin la noble tradici de la seva antiga histria, i com a fonament i base de tot, grans reserves paulatinament instrudes que, quan es produeixin suprems conflictes, siguin la naci sencera en armes. Les actuals reserves estan formades noms pels joves entre vint i vint-i-vuit anys; les dels demcrates progressistes hauran dabastar forosament tots els ciutadans que per la seva edat o estat de salut no siguin ineptes per al servei. I quan pujar aleshores el pressupost de la Guerra? Perqu, o b aquestes reserves han de ser completament illusries, o b han de tenir tamb els seus quadres doficials, el seu equipament, les seves armes, les seves ca sernes, els seus campaments i els seus parcs. Bona manera dalleu gerir les crregues dels contribuents! Nosaltres, fidels als antics principis de la democrcia, no som partidaris de tan irracional sistema. Creiem que, en temps de guerra, tots els ciutadans han de defensar la ptria; no sabem veure la necessitat que en temps de pau sels arrenqui del taller i de laula per portar-los a les casernes. Inter rompre bruscament leducaci de lindustrial i la carrera de lhome de lletres; arrabassar el jovent als camps quan ms es troba en la plenitud de les seves forces; tallar hbits de treball que difcilment sadquireixen, s sense cap mena de dubte el ms antieconmic i antisocial que shagi pogut concebre; sn innombrables els mals que comporta, tant per als individus
536

com per als pobles. Quina ra hi ha, a ms, perqu, per un pur caprici de la sort, hagin danar uns al servei actiu, i uns altres a les reserves? Volem un exrcit, per voluntari. En temps normals, el servei miliar constitueix als nostres ulls un servei administratiu: ha de ser una professi tan per als soldats com per als comandaments. Contra la possibilitat duna guerra, nhi ha prou per a nosaltres que sinclogui en els quadres dense nyament el maneig de les armes. Aix, no som partidaris ni de grans exrcits ni de grans reserves. Volem reclutada noms la fora imprescindible per assegurar lordre nacional, guardar les fronteres i servir dem de nucli a les milcies de les provncies i els pobles. Som enemics del que anomenen la pau armada, i, sobretot, de fer somniar a la naci amb aventures que tant contriburen a dessagnar-la i empobrir-la. Vivim, sortosament, allunyats dels consells i conteses dEuropa, i cap a enaltir la naci a travs del treball, i no duna mal entesa gl ria, hem de dirigir tots els esforos. Noms daquesta manera podrem aconseguir, daltra banda, que disminus el pressupost de la Guerra. No seria su ficient aquesta disminuci per resoldre el problema econmic; per contribuiria sense cap mena de dubte, juntament amb la simplificaci i economia que introduiria en ladminis traci i la Hisenda el nostre sistema de govern, a reduir en gran mesura les crregues de lEstat. Podria reduir-les ms i ms la llibertat i la independncia de lEsglsia, la supressi de crrecs intils, la de gran part del personal de les nostres oficines, mantingut ms per satisfer ambicions que no per facilitar el rpid trmit dels assumptes, la unificaci del deute sobre bases destricta igualtat i destricta justcia, el sistema damortitzaci de certs bancs hipotecaris aplicat als valors pblics, la ferma resoluci dajustar les despeses a la fora
537

contributiva dels pobles, i no recrrer a emprstits si no s per augmentar amb obres pbliques el capital de la naci i facilitar el desenvolupament de tots els elements de riquesa. El mal s greu i exigiria potser remeis heroics: haurem de vacillar a aplicar-los? Ho he dit en un altre lloc i ho repeteixo: en totes les nacions, les tres quartes parts dels ciutadans coneixen lEstat noms pel recaptador de contribucions. Mentre els exigeixen tributs superiors a les seves forces, es cansen de totes les institucions i de tots els governs. Daquesta manera mexplico jo la inestabilitat de tots els dEspanya. Serien intils totes les nostres reformes poltiques, si amb m ferma i agosarada no es mirs al mateix tems de tallar els abusos que fan insuportables per als pobles les crregues pbliques. Per no acabaria si volgus exposar tot el que penso i sento sobre els mals de la cosa pblica. Parlant, hauria pogut ser llarg; escrivint, he de ser breu. Sento ja les acusacions dels nostres adversaris. Veniu a atermenar els camps quan convenia destruir els termes, a suscitar diferncies quan estem enfront lenemic com i era precs oblidar-les. Els partits, responc jo, viuen de la controvrsia i no del silenci; tots els ciutadans tenen dret a saber el que proposa cada partit per millorar la sort de la ptria. Si ara que som a loposici no atermenem els camps, quan els atermenarem? Enfront lenemic com estan sempre els bndols venuts, i enfront lenemic com ventilaren sempre les qestions que els separaren. Perqu fssim davant lenemic com, deixaren, daltra ban da, de publicar el seu manifest els demcrates progressistes? Lluny de considerar el silenci un b, el considero un mal gravssim. Aix cauen els pobles en el marasme i latonia. No, no pel silenci, sin per la lluita, arrelen les idees en les masses.
538

Temps resta per atacar el com enemic: diguem tots el que sentim i no ens enganyem per al dia de dem. Noms aix s fcil que somplin els que avui semblen abismes. Impedeix aix que ens entenguem per reivindicar plegats les llibertats consignades al ttol primer de la Constituci del 1869? Nhi ha prou per a aix amb una coalici, i les coalicions impliquen necessriament diversitat de partits i de banderes. Mantinguem enarborada la nostra. Us saluda afectuosament el vostre correligionari.
Madrid, 28 de gener del 1881

539

El Pacte (1882)8

Desprs de la segona edici daquest llibre, sorg entre els federals una dissidncia sobre la qual tinc per indispensable descriure algunes paraules. Sostenien els uns com a principis fonamentals de la federaci lautonomia i el pacte, i els altres noms lautonomia. Ressalta, sens dubte, la inconseqncia dels darrers. ssers autnoms no sassocien ni entre en relacions sin pel seu propi arbitri: deixen de ser-ho si una altra voluntat els uneix. No s autnom el jove a qui hom imposa una esposa. No ho s el fill mentre viu sota la potestat del pare. No ho s el ciutad en nacions regides per labsolutisme. No ho sn els pobles que sagreguin per la violncia o lautoritat dels prnceps. Hom reconeix avui autnoms la naci i lindividu. Per tal com ho s lindividu, hom est dacord que no sel pot obligar a formar part ni de cap esglsia, ni de cap gremi, ni de cap municipi, ni de cap regne o repblica. Tot i romandre a Espa nya, pot sollicitar i obtenir dun altre pas carta de naturalesa. Perqu s autnoma la naci, es conv tamb que no s possible obligar-la a confederar-se ni aliar-se amb altres per molt que ho reclamin la ra i el dret. Declarades aqu autno8 Aquest text es va publicar com a Apndix en la 3a edici de Les Nacionalitats, Imprenta de Enrique Rubios, Madrid, 1882.

540

mes les provncies, per quina regla de lgica ni de justcia es parla danar dem, sense el seu consentiment, a una Confederaci espanyola o ibrica? No sha concebut mai aliana sense pacte, i la federaci no s res ms que una aliana general i permanent. Salien les nacions per a la guerra o altre objecte qualsevol; es confederen per a tots els serveis i fins comuns: tant si salien com si es confederen, ho fan sempre mitjanant pactes. Per un pacte daliana anrem amb Anglaterra i Frana a Mxic; per un pacte federal suniren en els nostres dies els pobles alemanys. Fins i tot en ella mateixa porta amarada la paraula federaci la idea de pacte: deriva de la veu romana fadus, que significa pacte, estipulaci, concrdia. El pacte s a ms legtim origen de totes les relacions jurdiques entre els homes que han arribat a la plenitud de la ra i la vida. Noms en virtut dels pactes podem obtenir els uns dels altres lintercanvi de serveis i de productes. Noms en virtut del pacte ens unim home i dona i constitum la famlia. Noms per pactes sagrupen legtimament les famlies i es funden els pobles. Sequivoquen aquells que posen per damunt del pacte lautoritat i el dret. Ni lautoritat no sorgeix espontniament i fatal, com afirmen, ni el dret obliga mentre no guanya lenteniment i el cor dels pobles i es formula en lleis. Conec multitud de pobles brbars que fa segles viuen sense estar sotmesos a ning: o no coneixen caps o no els concediren mai poder ni tan sols per reprimir i castigar el crim. Cerquen per a la guerra i la caa qui els dirigeixi, no qui els mani. Orgullosos de la seva llibertat, no la sacrifiquen ni a qui ms victries els don per les seves gestes i els seus consells. Si daltres tenen cabdills o reis, a qu ho deuen sin al pacte o a la fora?
541

Per la fora o el pacte governen tamb els que es troben al capdavant dels pobles cultes, entre els quals realment no es concep la vida social sense alguna cosa que la regeixi. Podr aqu semblar necessari el poder; no el seu exercici per determinades persones ni amb invariables condicions. Aix, importa poc o gens que sigui usurpat invocant el nom de Du o el dret de conquesta: no sel considera legtimament adquirit sin quan ho fou pel pacte o vingu el pacte a esborrar el seu vici dorigen. Que no em citin lautoritat del pare. Nascuda per formar homes i no per governar-los, ni sestn mai ms enll del cercle de la famlia, ni subsisteix des del moment que sn homes els ahir nens. s gran error equiparar-la a lautoritat poltica, de la qual gaireb diria que s la veritable anttesi. Ha tingut mai lautoritat poltica ni per causa la natura, ni per estmul i mitj lamor, ni per fi la criana i leducaci de les generacions que van arribant a la vida? El dret absolut no ha regit encara en cap naci ni manifestant-se en el front de ning. Es regeix el mn per un dret relatiu que es desenvolupa gradualment i lentament i es modifica segons el clima i el carcter dels pobles. No pot tampoc aquest dret realitzar les seves evolucions per altre mitj legtim que la voluntat de les societats. Lluny destar per damunt del pacte, fins i tot desprs de convertit en llei, t damunt seu tota estipulaci que no ofengui la moral ni perjudiqui els interessos de menors. Pacta sunt servanda, deien els antics romans; i nosaltres diem: pactes trenquen lleis. Pot sens dubte el dret, igual que lautoritat, adquirir vida per la fora: per, han de voler mai legitimar cap instituci per la fora els demcrates que em combaten? Entre la fora i el pacte no hi ha terme possible. Aix, enemic de la fora, opto pel pacte, i el vull tant per erigir poders com per constituir nacions.
542

Per a les noves nacions, es diu, admetem tots el pacte; no per a aquelles que form la lenta acci dels segles. Sn obra a la qual concorregueren tant la naturalesa com la poltica. Les fu possibles lafinitat de llengua, de raa, de religi, de lleis, de costums; les anaren fent realitat, moguts per ms o menys generosos sentiments, els cabdills dels pobles. Segellada amb sang dherois tenim la nostra: hem hagut de reconquerir, per la fora de les armes, el sl de la ptria. Fra veritablement insensat esposar-la a la possibilitat que la dissolgus o minvs la voluntat de les provncies. Fins i tot no fa gaires dies un dels nostres ms distingits oradors ha qualificat les velles nacions de filles de Du. Sembla impossible que puguin dir una cosa com aquests homes que es vanten de revolucionaris i es donen ttol de demcrates. Fa un segle, hi havia per a tots els espanyols un Du, una Esglsia, un dogma. Sagrats i inviolables, no es podia ni pensar a discutir-los. Avui sels examina o fins i tot sels nega, i pot cadasc seguir el culte cap al qual el seu cor linclini. Fa un segle, governaven sense fre els reis. Avui, viuen subjectes a constitucions escrites pels sbdits; i, tot i ser irresponsables, baixen del tron com a cstig per culpes prpies i fins i tot alienes. Fa un segle, viles dimportncia es trobaven a la merc de senyors que exercien sobre elles mer i mixt imperi i cobraven sobre la terra fors tributs. Avui, resten escassssimes restes daquell feudalisme. Fa un segle, dos teros dels bns seents eren patrimoni del clero i la noblesa. Avui, per la desamortitzaci i les lleis desvinculadores, el clero els ha perdut i la noblesa els va perdent. Fa un segle, la propietat, a penes sotmesa a condicions ni gravmens, sestenia fins al centre de la terra. Avui, lenvaeixen les obres pbliques, la rosega el fisc i la limita per minuciosos reglaments la policia. Avui, el subsl s de lEstat.
543

Poder de la propietat, primogenitures, drets reials de lEs glsia, senyorius, autoritat absoluta dels reis, catolicisme, tot era obra dels segles, i per seculars codis venia sancionat i prescrit. En tot, tanmateix, posrem agosaradament la m, unes vegades invocant la simple convenincia, i daltres la justcia. I hem de creure ara santes les nacions? Noms les nacions? Es feren, es desferen, es referen i es tornaren a desfer moltes vegades en el dilatat curs de la histria; noms en el que portem de segle, unes caigueren, daltres salaren, unes altres veieren b redudes, b eixamplades les seves fronteres. Per on les hem de considerar no noms inviolables, sin tamb indiscutibles? A la pennsula que ocupem, hi hagu en un temps cent nacions que no estaven enllaades per cap vincle social ni poltic; sota el jou de Roma, dues o ms provncies; en irrompre els brbars, tres regnes; ms tard, la monarquia visigoda, que sestengu per la vena Frana; desprs, el califat de Crdova; en caure els califes, una muni demirats independents al migdia i sis nacions cristianes a loccident i al nord; sota els Reis Catlics, Portugal i Espanya; en temps de Felip II, un sol poble; seixanta anys desprs, els dos regnes dara, poblats per moltes i molt diferents gents. Quan foren sagrades aquestes nacions ni per als estrangers ni per als indgenes? Intentaren ms duna vegada fer-se sobirans els antics comtes de Galcia. Per dues vegades trenc els seus llaos amb Castella la independent Lusitnia. Catalunya lluit per emancipar-se quan governava Felip IV. Conspirava en aquells mateixos anys el duc de Medinasidonia per coronar-se rei dAndalusia. Vingueren aqu i ho trepitjaren i dominaren tot cartaginesos, llatins, vndals, sueus, alans, gots, rabs, francesos; i en els no llunyans dies dels nostres pares, si no hagus estat tan superbis Napole, haurien deixat de ser espanyoles totes les pro544

vncies dell de lEbre. Galdosa idea la de voler substituir per la inviolabilitat de les nacions la dels antics dus! No s tampoc veritat que siguin les nacions obra de la natura. Suneixen pobles de diferent raa i diferent llengua, i es divideixen els duna mateixa llengua i una mateixa raa. Viuen junts pobles que es regeixen per lleis diferents; i separats, pobles que obeeixen uns mateixos codis. Ocupa aqu un sol poble les dues vessants duna serralada o les dues ribes dun riu; i est all escampada una multitud de pobles per un mateix vessant o una mateixa riba. Qu succeeix a Espanya? Els que hi vivim, som de la mateixa raa? Parlem la mateixa llengua? Estem sotmesos a un mateix fur? Observem els mateixos usos i els mateixos costums? No travessen dorient a occident el nostre territori sin els Pirineus; i fins i tot aquests foren lluny de ser per molt de temps el lmit de les nostres nacions. El Rossell form ja part de la monarquia visigoda i de limperi dels rabs: des de lany 1172 fins al 1642 en form successivament de les Corones dArag i de Castella. Ni ms ni menys que deu provncies regulen aqu la propietat i la famlia per lleis diferents que les de la Recopilaci i les Partides; ni ms ni menys que divuit expressen en llengua diferent de la castellana els seus pensaments. Els costums varien no ja de provncia a provncia, sin de municipi a municipi. Difereixen les lleis en matries tan greus com la successi hereditria, la societat entre cnjuges, el poder dels pares i les condicions del domini; les llenges, fins al punt que la basca no guardi cap relaci ni amb les dorigen llat ni amb les dorigen germnic; les llemosines siguin molt ms afins a la de Frana que a la de Castella, i la gallega i la bable no sapartin menys de lespanyola que de la portuguesa; els costums, fins lextrem que, tot recorrent Espanya, amb prou feines es comprengui com poden ser tan diversos en pobles separats per
545

curtssimes distncies. La unitat que en algunes coses tenim, observi-ho b qui em llegeixi, efecte fou, i no causa, de la nacionalitat espanyola. Observaci que pot fer-se molt b extensiva a totes les nacions. No oblido la unitat religiosa. No fou a Espanya efecte de la nacionalitat, per tampoc no la produ. Per motius purament poltics, quan no de famlia, sanaren aqu agregant les nacions cristianes. El catolicisme, com a fora cohesiva, no ens hagus pogut daltra banda dur sin a la destrucci de les nacionalitats i la monarquia universal dHildebrand. Entre pobles que adoraven tots un Du, eren membres vius de la seva esglsia i es regien pels seus principis morals, com podien estar disposats a aixecar barreres? La reconquesta del territori contra els rabs fou precisament la que dugu la divisi de la Pennsula en multitud de nacions i emirats. Citar-la per fer sagrada la naci dara s realment un contrasentit. Dur set segles, i s possible que nhagus durat set-cents si lhagus hagut de dur a terme tot sol el regne que fund Pelai. La fu, no la naci espanyola, sin les dAstries i Lle, la de Castella, la de Navarra, les de Catalunya i Arag, i la de Portugal, separades per les seves rivalitats i els seus odis ms encara que per les seves fronteres. Conquer la dArag les illes Balears, i baixant per Valncia, dugu fins a Mrcia les seves vencedores armes. Per, per qu cansar-me? Si la fora s mitj legtim per a la formaci de les nacions, cal confessar que tan legtimes eren lEspanya visigoda i lEspanya rab com la dels nostres dies. Legtim fou limperi dAlexandre el Gran, el de Carlemany, el de Napole Bonaparte. Legtims han estat el repar timent de Polnia, el robatori dels ducats de lElba, la dissoluci de la repblica de Frankfurt i el regne de Hannover, lannexi dAlscia i Lorena, les incessants depredacions de
546

Rssia a sia i Europa. Per la fora guanyrem Portugal, i ja que per la fora el perdrem, per la fora podem recuperar-lo. Admeten aix els demcrates? No ho crec, per b que no deixi de despertar dubtes lentusiasme amb qu, prescindint dels seus antics principis, advoquen avui pel servei obligatori i els exrcits nombrosos, i parlen de dur la guerra a frica i dadquirir novament el prestigi que per al nostre mal aconseguirem en els regnats de Carles I i Felip II. s evident que descansen encara en la fora les nacions constitudes per enllaos de prnceps. Negar-ho seria afirmar que els pobles sn patrimoni dels reis. No crec tampoc que ho afirmi ning, com no siguin els partidaris de labsolutisme: estableixen el contrari totes les constitucions modernes. Qu s aleshores el que legitima la formaci de les nacions? Es repeteix que el dret; per, on s?, qui el formul?, quin tribunal laplica?, quines nacions el tenen per base?, quins pobles el consultaren mai en reunir-se en un sol cos i un sol esperit? Repto tots els meus adversaris a assenyalar-me, fora de les nacions federals, me nassenyalin una, una de sola, que degui el seu origen a tan imaginari dret. El veritable lligam jurdic de les nacions, desenganyemnos, s en el pacte. Repbliques com la de Washington i la de Sussa sn les slidament i legtimament formades. Perqu en el pacte es basen, foren luna i laltra fortes contra els separatistes. No frem nosaltres mai tan afortunats. Desprs de deu anys de guerra amb Catalunya, hagurem de guanyar-la per mitjans que en res no honoraren les armes de Castella. Desprs de vint anys de lluita amb Portugal, lhagurem de deixar en pau, trencats i vermells de vergonya. Podrem avui fer-ne ms? s molt dubts. En les dues guerres civils daquest segle, Navarra i les Provncies Basques ens han ensenyat, amb el que feren sense les seves capitals ni fortaleses, el que podrien
547

fer dem amb les seves fortaleses i les seves capitals. Serien probablement invencibles. En els pobles que no deuen el seu origen al pacte, per qu no dir-ho?, quan esclaten guerres com la de Portugal, el dret s en les provncies contra la naci, i no en la naci contra les provncies. Contra la fora hi ha sempre la fora, i per damunt de la fora hi ha sempre la sobirania de tot sser hum. No s aquest un dels menys poderosos motius que min dueixen a cercar en el pacte la base de les nacions. Jo defenso el pacte, primerament, perqu el duu amb ell la idea federal, que s la meva idea poltica; desprs, perqu no encerto a descobrir altre mitj legtim de relaci entre entitats lliures autnomes; finament, perqu vull donar a totes les naciona litats, especialment a lespanyola, fonaments ms ferms i segurs. Tot pacte, com ensenya el dret, obliga totes les persones jurdiques que el celebren o subscriuen; s indiscutible que no es pot ni anullar ni modificar per la sola voluntat duna de les parts. Dna el pacte federal a les nacions una estabilitat que intilment es demanaria a la fora. s veritablement estrany admetre el pacte com a base de les noves i no de les velles nacions. Si, com acabo de demostrar, s lnica base legtima, les nacions que en ell no descansen pateixen, sense cap dubte, dun vici dorigen, que cal corregir. Si no s lnica, quina s laltra? La qesti acaba quedant sempre limitada al mateix dilema: o la fora, o el pacte. Tenir por que pel pacte es disgreguin a Espanya les provncies s, finalment, abrigar la idea que romanen unides pel sol vincle de la fora. No ho estan per altres llaos? Abans de lany 1866, ho estaven per llaos molt ms febles els Estats dAlemanya, i entraren tots en la nova Confederaci. Abans de lany 1787 no ho estaven per llaos ms forts les colnies
548

britniques dAmrica del Nord; lluny de negar-se cap a ratificar la Confederaci que havien format mentre lluitaven per la seva independncia, lenfortiren i formaren definitivament la Repblica dels Estats Units. En la nostra mateixa Espanya es feren lany 1808 independents les antigues provncies, i quatre mesos desprs creaven la Junta Central. Quin home de fe ni de conscincia ha retrocedit mai, daltra banda, davant els perills que pugui comportar la realitzaci dels seus principis? Es dna avui a les nacionalitats una importncia que als meus ulls sn lluny de cohonestar la ra i la histria. Per, qu s el pacte?, es pregunta. El pacte a qu principalment em refereixo en aquest llibre s lespontani i solemne consentiment de ms o menys provncies o Estats en confederar-se per a tots els fins comuns sota condicions que estipulen i escriuen en una constituci. Quan es reorganitzi Espanya segons el nostre sistema, el pacte, per exemple, ser lespontani i solemne consentiment de les nostres regions o provncies de confederar-se per a tots els fins comuns sota les condicions estipulades en una constituci federal. Com que all on no hi ha llibertat no hi ha consentiment, sobra en la definici la paraula espontani; la hi poso per tal que mai no soblidi que el pacte federal exclou tota idea de coacci i de violncia. Crec intil dafegir el que seria el pacte provincial o regional; sota condicions estipulades i escrites en una altra constituci particular, consentirien espontniament i solemne municipis i provncies a formar un Estat. Qu hi ha en tot aix dirracional ni de contrari als principis del dret? No s aix, per ventura, com es constitueixen totes les societats, inclosa la famlia? No s aix com suneixen entre nosaltres els pobles mateixos per tal de satisfer comunes atencions? De temps immemorials existeixen a Espanya comunitats de pobles per a regadius, per a pastures, per a
549

gaudi i aprofitament de forests. Lluny de contrariar-les, ni de crear-los obstacles, la llei municipal les autoritza i fins i tot les fomenta. I qu! No descansen en pactes?, no deuen al pacte el seu origen? Daqu a la formaci de les provncies pel mateix procediment, s curta la distncia; no seria gaire ms llarga la que aniria daqu a la reorganitzaci dEspanya per la voluntat de les provncies. Podria haver-ne per a aquells que deriven de Du lautoritat i el dret; no per a aquells que, amb mi, els deriven de lhome. Per s temps ja de posar fi a aquest apndix. Incorren, sens dubte, en gravssima contradicci aquells que, fent-se dir federals, neguen el pacte. Negar el pacte s sobreposar lautonomia de la naci a les de la provncia i el municipi, quan, a la llum de les nostres doctrines, tot sser hum s en la seva vida interior igualment autnom. No per altra ra aquests dissidents, vulguin o no, acabaran caient tots en all que tant combateren un dia: en la sobirania nacional del Partit Progressista. Han de reconixer, mal que els pesi, en la naci la font de tots els poders, s a dir, el principi unitari. Fora del pacte es pot ser descentralitzador, no federal; i s per aix que cada dia em refermo ms i ms en el pacte.

550

Les lluites dels nostres dies9 (1890)

Dileg III: Lunitarisme i el federalisme Lendem, Rodrigo arrib el primer a la font dels Castanyers. Anava posset per cert ardor bellics, com es veia per la impacincia que demostraven ja les seves rpides voltes per aquell indret tan tranquil, ja per la freqncia amb qu dirigia la mirada cap al cam per on havia de baixar Leoncio. Tan bon punt el vei, li digu: Rodrigo: No pot vost calcular, amic meu, com em feren pensar anit els seus discursos. Eren ms de les dotze, i no poda conciliar el son. I, sap vost el que ms em preocupava? Aquesta danyosa ra que vost tant enalteix. Voldr vost creure que com ms lestudio, menys apta em sembla per dirigir-nos i, sobretot, per regir nacions? Tal com abans vaig dir a vost, no la veig discrrer entre tots els homes igual, ni pensar sempre el mateix en un home. Aqu, sense anar ms lluny, ens t vost als dos, que som pel que fa a idees els dos pols; estic convenut que, si ens entestssim a cercar deu homes que resolguessin de la mateixa manera una dotzena de qes-

9 El progreso tipogrfico, Madrid, 1890.

551

tions, no els haurem de trobar ni amb la llanterna de Digenes. Aquesta ra de la qual vost deriva tot coneixement, rau per a vost en la humanitat o en lhome, en el grup o en lindividu? Si en la humanitat, on i de quina manera nhem de cercar les manifestacions? Si en lhome, no em negar vost que no hi ha autoritat possible. Dic, en no admetre vost que procedeixi de Du tot poder, que s lnica cosa que pot donar-li solidesa i fonament. Si, daltra banda, pretengus vost que no rau sin en els grups en qu avui estem dividits els mortals, em voldr vost dir per quin principi havia vost de poder suposar-la en collectivitats tan movedisses i arbitrries com els actuals pobles, i no en associacions formades per la comunitat de creences? Tinc de deb ganes de veure com sen surt vost daquest mal pas. Leoncio: Si ahir no ens hagus sorprs la nit en el nostre colloqui, no hauria deixat certament dexaminar qesti tan important, que prou imaginava que no se li havia descapar a vost, tant pel molt previngut que vost est contra la ra com pel molt b que vost discorre dins el cercle de les idees en qu tan voluntriament sha tancat. La qesti no s tan difcil com vost presumeix. Crec que fins i tot podr aconseguir que vost mateix la resolgui. Diguim, senyor Rodrigo: ens cal a vost o a mi la ra dun altre per formar-nos una idea del castanyer que ens dna ombra ni per poder-ne gravar la imatge al nostre esperit fins al punt de poder-nos-la reproduir quan ens sembli? Ens cal la ra dun altre per comparar aquest castanyer amb els altres que ens envolten i inferir de la semblana de les arrels, els troncs, les branques, les fulles, els fruits, que sn arbres duna mateixa espcie? Ens cal la ra dun altre per estendre la comparaci als fajos del bosc ve i, a la vista del que aquells i aquests ofereixen de com i de diferent, afirmar que, tot i no
552

tan semblants com ho sn entre ells els castanyers, tenen un cert aire de parentiu que ens permet de considerar-los com a gneres duna mateixa famlia? Ens cal la ra dun altre per comparar els fajos i els castanyers amb els pins que cobreixen els cims daquelles muntanyes i, atesa duna banda la diversa disposici del seu brancam i la total disparitat de les seves fulles, de laltra lexistncia de brots a les seves branques i de capes concntriques als seus troncs, distingir que, si b els uns i els altres no sn arbres dun mateix gnere ni digual famlia, pertanyen a la mateixa classe? No em negar vost que sense lauxili de la ra aliena i a travs duna comparaci con tnua, podem veure igualment que, si b hi ha arbres de classes diferents, formen tots part dun regne general dssers que neixen i moren adherits a la terra; que tot i diferir tant les plantes dels animals, encara sassemblen i es diferencien de la resta del mn en qu sn ssers vius; que els animals i les plantes, fins i tot amb les roques daquestes muntanyes, la sorra del riu i les aiges mateixes, tenen molt en com, ja que tots sn cossos, reuneixen unes mateixes propietats, pateixen unes mateixes influncies i obeeixen unes mateixes lleis; que els cossos i els esperits, finalment, cas que els esperits existeixin, estan enllaats pel vincle universal de lexistncia i poden ser compresos en la categoria universal dssers. Dubta vost daix, senyor Rodrigo? Rodrigo: No, no en dubto. Leoncio: Per tant, la ra de vost i la meva, s a dir, la ra universal, pot per ella mateixa formar idees i judicis, classificar, generalitzar, arribar a comprendre primer la immensa varietat i desprs la unitat de lunivers. Vegi vost ara si la seva ra no sadona della mateixa. Vegi vost si no sap della mateixa que atn, observa, jutja, coneix, medita, eleva lun damunt de laltre els coneixements, senlaira fins a les ms
553

altes abstraccions i permet de reproduir per lart i la poesia els seus propis fantasmes. Vegi vost si per la conscincia de si mateixa no descobreix les seves prpies lleis, no es dicta criteris i mtodes, no troba la font dels seus errors i no troba els mitjans per corregir-los. No cerqui vost en lexterior la demostraci, cerqui-la en vost mateix. Si la ra de vost no ha trobat els mtodes o les lleis, vegi vost que no ha estat per no haver-se esforat a descobrir-los. No s aix veritat, se nyor Rodrigo? No li ha succet mai traar-se un mtode espe cial per als seus estudis, formar-se un criteri propi, reco ni xer lorigen dalgun error en qu hagi vost incorregut i trobar la regla que la ra de vost va infringir en equivocar-se? Rodrigo: No una, sin moltes vegades. Leoncio: Fixis ara en lestat de la seva ra mentre li est parlant a vost la daltri; vegi el que est la seva ra fent en aquest mateix instant en qu li adreo la paraula. Assenteix vost al que li dic perqu la meva ra exerceixi autoritat damunt la seva? No; la de vost segueix pas a pas les afirmacions de la meva, les jutja i les accepta tan sols quan les troba conformes a la veritat tal com lentn. Importa poc que estiguin confirmades i enfortides pels ms esclarits filsofs i fins i tot per tot el nostre llinatge: si la ra de vost no les consi deren veritables, les rebutjar diguin el que diguin els meus llavis per deferncia a la meva persona. Qu succeeix, per exemple, amb la histria, que el que ms descansa damunt lautoritat aliena? Llegeix vost sobre un fet adverat per lunnime testimoni de cent escriptors, i no poques vegades la ra de vost el posa com a mnim en dubte. I quantes vegades el dubte en la ra dun individu estimula les nostres investigacions i acaba sent la causa que sacabi descobrint la falsedat del fet! La histria es depura incessantment i experimenta continues correccions grcies a aquesta independncia de la
554

ra individual que tant i tan infundadament alarma homes que no sestudien a si mateixos. No s tamb aix innegable, senyor Rodrigo? Rodrigo: Ho s. Leoncio: Com li indicava a vost laltre dia, pot un home en moments donats tenir ra contra tota la humanitat, no noms en el terreny de la histria, sin tamb en els de la cincia i la poltica. La t, i no poques vegades, la imposa. Ho diu la histria i no s possible que vost ho dubti. Rodrigo: Ans ho afirmo. Leoncio: Doncs b, amic meu; si la ra individual pot per ella mateixa conixer la natura i remuntar lescala dels ssers fins a la idea del que tots els cont; si es pot conixer a ella mateixa i deduir daquest coneixement les condicions de la seva prpia vida; si pot penetrar i corregir la ra aliena i fins i tot dominar-la, s obvi que en la ra individual hi ha la font de tot coneixement i el superior criteri. Rodrigo: Excepte en la moral, senyor Leoncio. Leoncio: Tamb en la moral, senyor Rodrigo. La moral es revela en primer lloc a la conscincia. En la conscincia t el seu estmul, la seva sanci, el seu jutge inexorable. Per, qui sin la ra posseeix plenament la noci del b que en la vida moral ha de realitzar lhome? Qui sin la ra illumina i depura els sentiments i pot fins i tot impedir que sestimbin en labisme de les passions? Qui sin la ra dirigeix la nostra cega voluntat i pot preservar-la de la influncia dels nostres ms grollers instints? La veritable grcia rau en el benfic predomini de la ra sobre aquests instints i sentiments. Per aix, el ms alt deure que tots tenim s el de conrear-la, i el ms alt deure dels poders pblics, el dinstruir els pobles que dirigeixen. Rodrigo: En aix ja, senyor Leoncio, estem completament discordes. Per a mi, li ho he dit ja i li ho repeteixo, no555

ms la religi pot fer semblants miracles. La noci del b est enfosquida a les nostres nimes. Noms la religi la t clara i pura, i aix pot evitar els desbordaments de la voluntat i del sentiment. Leoncio: No em proposo de tornar sobre el ja discutit, perqu si ho fssim no avanarem ni un pas. Permetim, tanmateix, que li faci algunes preguntes. Quan grcies a Colom descobrrem Amrica, vost sap que hi trobrem pobles i tribus de tan bona mena que, mirant-nos com fills del cel, gaireb els adoraven i ens oferien les seves tosques cases i tot el que hi tenien. Poc desprs sespatllaren les nostres relacions amb aquells indis a causa de la nostra maldat i la nostra cobdcia, i els redurem per la fora de les armes. De seguida els distriburem com caps de bestiar entre els vencedors. Aix, com vost no ignora, dugu tan fatals conseqncies, que vint anys desprs no quedava a Santo Domingo la desena part de tan bondadosos indgenes. Hi hagu, s veritat, dins lEsglsia, qui protest contra aquell indigne repartiment, per, observiho b, noms els frares dominicans, als quals agitava i movia lexcellent cor de fra Bartolom de las Casas. A conseqncia de tan rpida disminuci dels indis, es pens a dur a Amrica en qualitat desclaus els negres de les costes occidentals dfrica, que ja aleshores emprava Portugal per a les seves colnies. Es tract all els negres amb menys consideraci que a les bsties de crrega. Qui creur vost que insistiren ms perqu lemperador Carles V es decids a permetre la compra i la importaci dinfelios esclaus amb dest a les comarques dAmrica? Doncs uns pares jernims que el cardenal Cisneros havia enviat a Santo Domingo per tal que estudiessin les necessitats de lilla. LEsglsia en general no combat, ans consent i fins i tot autoritz, tant les encomiendas dindis com el trfic de negres. I b, senyor Rodrigo, amb
556

fets com aquests, es realitzava el b o es contrariava? Es despertaven en lhome els bons o els mals sentiments? Rodrigo: No s possible de cap de les maneres jutjar els fets. Les circumstncies de lpoca... Leoncio: Aix doncs, la moral i la conscincia religioses capitulen davant els interessos accidentals dels pobles? On anem a parar, senyor Rodrigo? Tant un fet com laltre trobaren els seus opositors; com s que no es pos lEsglsia de part de loposici i condemn ex ctedra aquella flagrant violaci de la moral i dels furs de lhome? Lesclavitud dels negres ha subsistit fins als nostres dies, amb escndol de lorbe. Ha desaparegut pels esforos de lEsglsia? Per repeteixo que no vull tornar sobre el ja discutit; i, per tal com algun dia haurem de parlar particularment de la moral, deixo per a aleshores lmplia demostraci del tema. Con vindr vost com a mnim en qu la ra influeix damunt la conscincia, ja que la conscincia jutja, i no s possible jutjar sense que la ra conegui. Si negus vost a la ra tot coneixement del b i del mal, aniria vost, daltra banda, ms enll de lEsglsia. Ens nega lEsglsia no tant aquest coneixement, com leficcia del nostre arbitri per resistir les temptacions al mal que tan sovint sentim. s veritat o no aix que estic dient? Rodrigo: Per a vost, doncs, no hi ha cap altra ra que la de lindividu? No reconeix ni tan sols aquella ra universal que tant enalteixen els filsofs? Alguna cosa aix pressentia en recordar el que vost digu quan em refer la seva histria; no creia que es decids vost per una doctrina que fa impossible tota societat i lliura els homes a lanarquia. Li ho pregunto de nou: ja que no s en Du, en quina base assenta vost lautoritat poltica? Leoncio: Si sentn per ra universal la suma de totes les raons individuals, dispensi vost que empri aqu en plural la
557

paraula, com vol vost, senyor Rodrigo, que la negui? El que nego s que hi hagi una ra universal independent de la individual, de la qual no vingui a sser cada home sin una manifestaci concreta. Per a aix admetria millor la doctrina que considera la ra de cada home com lemanaci i manifestaci finita dun Du en qui veu la ra absoluta. Admetria millor que la meva ra fos aquell verb de qu parl sant Joan, llum veritable que illumina tot home que ve al mn. Una ra universal, per qu ni per a qu admetre-la? Si exists, es revelaria tal com fos en afirmacions o en actes distints dels de la meva ra, i jo no veig que aix es reveli. Sem diu, i no sc lluny de creure-ho, que en tots i cadascun dels homes duu amb si la ra idees generals sense les quals seria impossible tot coneixement; per, fins i tot si aix no pogus donar marge als dubtes a qu en don en tots els perodes de grans controvrsies filosfiques, no ho podria jo mirar ni com a indici de lexistncia duna ra fora de la que vost i jo sentim agitar-se en el fons de lnima. Per qu no he de poder considerar les idees generals o categories com a atributs i condicions de la meva ra mateixa? Observi ara que admetent lexistncia daquesta ra no savana ni un pas pel que fa a donar base i assentament a lauto ritat poltica. Si aquesta ra tingus entre nosaltres un rgan, en aquest rgan residiria naturalment lautoritat i tindrem resolt el problema. Per aquest rgan, on s? Si en la ra individual, per qu suposar-ne una altra? Si en la collec tiva, lhaurem de veure en la humanitat o en els seus diversos grups? La humanitat s lluny de ser un tot orgnic: com oir-la o consultar-la? Els seus diversos grups sn molts i ofereixen notable varietat de creences, de lleis i de costums: si la ra s en tots, com compaginar-ne les diverses manifestacions? Si noms en alguns, en quins?
558

Fins i tot considerar la ra universal com la suma de les raons individuals pot servir de poc. No ens afirma res que no afirmi la nostra prpia ra o la nostra prpia conscincia; i fins i tot en lmbit moral, si volgussim interrogar-la amb fruit, seria indispensable que eliminssim de la humanitat els salvatges, molts encara antropfags. Aix jo, senyor Rodrigo, poso en la ra individual tot principi de cincia i de certesa i larrel de tota moral i de tot dret: la suposo completament autnoma. Res no veig per damunt della, tot ho veig a ella subjecte. No per aix opino que pugui ni hagi de viure allada. s, com li he confessat a vost, fallible; i, si b crec que pot per ella mateixa corregir els seus errors, entenc que deixaria de corregir-ne molts ms dels que corregeix, i els corregiria molt ms tard i amb ms dificultat sense el contacte i el xoc de la ra aliena. Ms duna vegada li haur succet a vost que, desprs dhaver arribat en el silenci del seu gabinet a la que considerava la resoluci dun problema, hagi hagut vost dabandonar-la o si ms no de modificar-la en comentar-la vost amb el primer dels seus amics. La ra aliena haur vist potser instantniament coses que vost descuid o oblid en llargues hores de meditaci i estudi; i s fins i tot fcil que li hagi fet observar aqu una premissa mal fonamentada, all una mal deduda conseqncia. La meva ra s un veritable gresol per a les idees de vost; la de vost, per a les meves; la dels altres, per a la de tots dos. Aix, mai no es depuren ni adquireixen ms gran solidesa els nostres propis pensaments que quan els exposem al xoc de la ra pblica, quan els traiem a la llum a travs de la premsa o a les Corts. Crec molt menys que pugui viure allada la ra individual des del moment que considero que, si no comencs per aprofitar les conquestes de la ra aliena en el camp ja de la cincia,
559

ja de la moral, ja del dret, ja de lart, seria absolutament impossible el progrs de la nostra espcie. Treballa la ra sobre el vast cabal de coneixements que li ha subministrat en el curs dels segles la ra de les passades generacions; i daqu el desenvolupament que notem en totes les branques del saber hum, incloses les cincies exactes, sempre aparentment acabades i mai en realitat completes. Infereixen daqu alguns la supremacia de la ra pblica per damunt de la de lindividu; per infundadament, ja que, com vost veu, s recproca la necessitat de contacte entre la nostra ra i laliena, i recproca la seva influncia, i all que anomenem ra pblica no s sin la ra aliena en major o menor nombre dhomes. Vost mateix confessa, daltra banda, que les afirmacions de la ra pblica, encara que la componguin la de milions dindividus, vnen sovint negades i substitudes per la de lltim dels nostres semblants: fet suficient per demostrar que no hi ha cap ra per damunt de la nostra. Em pregunta vost que don derivo aleshores lautoritat, i li respondr. Autoritat contra els acords i les manifestacions de la meva ra i la meva conscincia comeno per dir-li a vos t que no la reconec en ning. Si no hi ha una ra superior a la meva, en qui lhaur de reconixer? Tot aquell que sarroga la facultat dimposar-men la seva s per a mi un tir. Tampoc no admeto autoritat en ning per regir la meva vida purament individual, tot limitant, per exemple, ls de les meves facultats o el de les meves forces. Si no hi ha, torno a dir, ra superior a la meva, qui val ms que jo com a home? Accepto la idea de lautoritat noms perqu no visc ni puc viure sin en companyia dels meus semblants. Igual que la meva ra necessita la ra aliena, necessita lali sentiment el meu sentiment, laliena voluntat la meva voluntat, laliena
560

vida corporal i espiritual el meu cos i el meu esperit. Valdrem vost i jo ben poca cosa sense el concurs dels altres homes. Ens cal per al nostre desenvolupament que els altres ens prestin els seus serveis, ens venguin els seus productes, responguin als nostres afectes, intercanvin amb nosaltres les seves idees. Sols, qu podrem aconseguir, fins i tot els ms afavorits? Tot el que puguem fer per als altres ser sempre insignificant al costat del que per a nosaltres fa la resta de lespcie. La vida individual t un regulador en la nostra prpia ra i en la nostra prpia conscincia; la vida social no pot sin tenir-ne el seu. Daqu lautoritat que tant li preocupa a vost. Doncs b, aquesta autoritat, aquest regulador social, on pot tamb raure sin en la ra i la conscincia dels associats? Els associats han de ser, i no altres, lorigen dels governs i de les lleis; les opinions en ells dominants dins cada perode histric, les que dirigeixin els negocis pblics; el vot dels ciutadans, la base de tota poltica. Rodrigo: On queda lautonomia que vost concedeix a la ra de lindividu. La ra de vost i la meva, no hauran destar sempre a favor del resultat daquest vot dels nostres conciutadans? No shauran de sotmetre a lacord fins i tot si el rebutgen per contrari a les seves afirmacions, segons vost tan vlides com les de la ra pblica? Leoncio: Shi haur de sotmetre la voluntat, senyor Rodrigo, no la ra, que pot censurar lacord i fins i tot influir en la ra pblica per tal que el revoqui. El sacrifici de la voluntat lexigeixen per la seva naturalesa no noms tota associaci poltica, sin tamb tota associaci humana; el de la ra, noms el despotisme. Ali a tota societat, puc pensar i fer el que vulgui; membre duna societat, puc pensar, per no fer, tot el que em plagui. Aqu i no enlloc ms hi ha el lmit que separa la vida social de la individual, el ciutad de lhome.
561

Rodrigo: Discordes la voluntat i la ra i lliure la ra per manifestar-se, com no hi ha dhaver desordres. Leoncio: Perqu els reprimeixi i eviti disposa lautoritat de mitjans de fora: la llei, el tribunal, lespasa. Rodrigo: De qu li serviran si pot la ra discutir-la? Haur de viure amb ella en constant guerra. Leoncio: Tal s la condici humana. Lluiten en nosaltres la ra i la voluntat; la llibertat i lautoritat en els pobles. Rodrigo: Per pot lautoritat posar fi a la lluita. Leoncio: Com? Rodrigo: Impedint les manifestacions de la ra rebel. Leoncio: s a dir, embrutint-nos i condemnant la societat a morir dinanici o deixar marcat amb sang cadascun dels seus passos pel cam de la vida. Reduir al silenci la ra individual s poc menys que impossible; per vegi vost si on est ms cohibida hi ha el moviment ni lenergia que en els pobles lliures. Compari vost aquests mateixos pobles, i trobar vost que enlloc sn menys freqents les revolucions que all on la llibertat del pensament s absoluta. Cohibida tingu vost aqu la ra en els tres darrers segles, cohibida pel rei, cohibida per lesglsia. Li vaig recordar ahir a vost lestat de postraci i denviliment a qu aquesta poltica ens port; vegi vost si en alguna cosa fou exagerada la pintura. Emanciprem desprs la ra, per a mitges: vegi vost tamb si no s la nostra naci una de les ms castigades per la guerra civil i les revolucions. Rodrigo: No podr admetre mai que lautoritat tingui tan pobre origen ni tan frgil fonament. Al capdavall, noms s per a vost filla de la convenci, del pacte; i aquesta s teoria condemnada per la ra i la histria. Lautoritat s filla de la necessitat i no de la voluntat dels homes. En nixer est ja vost sota lautoritat del pare; adult i pare al seu torn, tant si vol com si no, estar sota la de lEstat.
562

Leoncio: Anem per parts, senyor Rodrigo. Que lautoritat simposi a tota associaci humana, no ser jo qui li ho negui, tot i que podria molt b posar-ho en dubte. Ha de ser molt reduda lassociaci perqu no hi sorgeixi lautoritat amb ms o menys fora. Es dedueix daix que lautoritat no pugui ser la lliure expressi de la voluntat dels associats? Vet aqu una confusi didees que s necessari esclarir. Es dna el nom dautoritat tant al concepte que ens en dna la ra com de la seva manifestaci sensible, s a dir, la seva encarnaci en un o ms homes. Daqu ve lerror en qu vost i daltres incorren. Del fet que sigui indispensable lautoritat, es pot inferir que shagi de manifestar i encarnar en tal persona o tal altra? Dubto que satreveixi vost a decidir-se per lafirmativa. Qui o qu determinaria la necessitat daquest sser privilegiat? Dexemples dautoritat constituda per altres procediments que el de la lliure voluntat dels sbdits en trobem, malauradament, en la histria amb molta freqncia. Li prego que recordi si en algun ha deixat lautoritat de tenir la fora per origen i fonament. I, qu?, la fora havia de ser per a vost millor origen i fonament de lautoritat que el que jo li vull donar? Se sol dir que no hi ha dret contra el dret; per contra la fora, com no hi ha dhaver sempre la fora? Que la fora no legitima lautoritat li ho diu a vost un fet significatiu. Aquells que per ella es cenyeixen una corona cerquen sempre en assemblea del poble o en Corts, potser per ells manipulades, alguna confirmaci del poder que usurparen. Vnen aix a reconixer que lautoritat no t per fonament sin la voluntat dels sbdits. Diu vost que no podr admetre mai que el principi de les societats sigui en el pacte, i francament no comprenc el motiu. Jo no li sostindr a vost que el pacte hagi estat sempre la manera de constituir-se les nacions; sostindr que ha de ser563

ho. ssers igualment racionals i lliures no poden entrar en relacions de cap mena sin per la seva mtua voluntat, o, el que s el mateix, pel pacte. Fora daix, desenganyis, no queda res ms que la fora. Rodrigo: I el dret. Leoncio: I el dret qui el determina? Rodrigo: Lautoritat; no la voluntat de vost i la meva. Leoncio: Aix, senyor Rodrigo, s tancar-se en un cercle vicis. No s lorigen legtim de lautoritat el que cerquem?... Creguim, amic meu, els fets sn excellent pedra de toc per a totes les teories: estudi els que passen constantment davant els seus ulls. Com satisf vost les necessitats de la seva vida material? No s pel constant intercanvi de serveis i de productes? I com es duu a terme aquest intercanvi? No s mitjanant un seguit de pactes? Per tant, el pacte s la condici de totes les nostres relacions econmiques. Aquestes relacions sestenen al pla moral, ja que toquen la religi i lescola: com sin mitjanant el pacte aconsegueixo que la religi em presti els seus auxilis i lescola mensenyi? Per un pacte suneixen tamb home i dona, sajunten en una sola carn. LEsglsia ha elevat la uni a la categoria de sagrament, per no per aix ha desaparegut el contracte. Quina quantitat de pactes especials, daltra banda, precedeixen i acompanyen aquest importantssim acte de la vida! Els dos consorts es prometen fidelitat i ajut, fan la seva constituci de capital i de dot, estipulen la manera de retornar-se a la dissoluci del matrimoni els seus respectius bns, i en alguns punts, en moltes de les nostres provncies, fins determinen la sort dels futurs fills. Si de les relacions privades passa vost a les pbliques, en totes elles trobar tamb la convenci, el contracte. Rebem serveis a canvi de tributs. El municipi, la provncia, la naci, estan constantment contractant, b perqu els construeixin
564

edificis i els obrin carreteres, b perqu els tramitin els seu infinits afers, b perqu els donin prstec i supleixin les insuficincies del seu esgotat tresor. Es tracta dobres que afecten en part la naci, en part una o ms provncies, en part un o ms municipis? Municipis, provncies i naci, desprs dhaver acordat la convenincia i les condicions de lobra, estipulen en quina proporci contribuir cadascun al pagament del cost. Les nacions concerten entre elles els seus interessos per convenis; lEsglsia i el poder civil, per concordats. Per pactes es fan totes les coses en el mn. Rodrigo: Menys les poltiques. Leoncio: No sn poltics molts dels tractats internacionals? No ho sn els mateixos concordats? De pactes entre el rei i els sbdits shan qualificat, no sense ra, les constitucions per les quals shan regit i regeixen les actuals monarquies. El rei es compromet amb el poble a fer-les guardar i guardar-les. I no em digui vost que aix s peculiar i propi dels temps revolucionaris. En aquests tres segles dabsolutisme que vost pondera, homes com Carles I i Felip II hagueren danar de Corts en Corts jurant els furs dArag, de Valncia, de Catalunya, de Navarra. Els juraren tots els reis de la casa dustria i fins i tot el primer dels Borbons. No parlem de lEdat Mitjana. Els reis es veieren aleshores obligats a jurar els furs de les seves provncies i tamb els de les ciutats. Els dArag i Navarra no pujaven al tron sense sentir dels seus vassalls les altives paraules que vost coneix i shan tractat debades de posar en dubte. Els gots, ho sap vost millor que jo, eren electius, no hereditaris, i no podien tampoc cenyir-se la corona sense que juressin solemnement de guardar les lleis del regne. El pacte era la base de lautoritat tant o ms que en els nostres dies. Rodrigo: Oblida vost el feudalisme?
565

Leoncio: Ignora vost que en el fons era simplement un pacte? No era ni ms ni menys que una emfiteusi en la qual el plebeu sobligava a reconixer com a propietari directe del seu camp el seu senyor, no noms donant-li part del seu treball, sin tamb servint-li com a soldat en la guerra; en la qual el senyor sobligava al seu torn a reconixer el rei per amo dels seus extensos latifundis, tot assistint-lo en la pau amb determinats subsidis, en la guerra amb la seva mainada. Desenganyis: on no ho ha estat la fora, el contracte ha estat la base de totes les relacions humanes: cal triar entre lun i laltra. El pacte, com pot veure, t tant de real com de racional: s veritable follia rebutjar-lo. Rodrigo: No em negar que perd terreny si ms no en lmbit poltic. Leoncio: Que perd terreny el pacte! Fou, per dir-ho aix, ahir mateix que ustria i Hongria, en passar a formar una sola naci, posaren fi per un pacte a les seves eternes discrdies; ahir, que es congregaren els pobles dAlemanya, ja des de temps antics confederats i regits per una dieta. I aqu?... Madmira, de deb, que, sent vost partidari de lAntic Rgim, impugni tamb el pacte. No fa deu anys, tenia vost aqu el pretendent en armes contra el rei Alfons. Jur solemnement els furs de Biscaia sota larbre de Gernika. Promet de restaurar els que constituen lsser dels antics regnes. Fu proclamar pels seus generals els de Catalunya. Ni s llu ny el dia que Navarra an a pactar amb el govern de Madrid el tribut que havia de pagar a la naci i la manera de cobrir el servei de les armes. Succea aix el 1841, desprs de la guerra que comen en morir Ferran VII. Rodrigo: No em convencer vost, senyor Leoncio. La famlia s letern model de les societats humanes: neix en ella del pacte lautoritat del pare?
566

Leoncio: Havia vost apuntat aquest argument, i malegro que lhagi reprodut. Res de ms com que mirar la famlia com el model de la societat; res de ms injust. La ciutat s lanttesi de la famlia: entre la famlia i la ciutat hi ha veritables abismes. La ciutat s una associaci dhomes, s a dir, de persones que han arribat a la plenitud de la seva vida i al complet desenvolupament de les facultats del seu cos i el seu esperit. La famlia s una reuni dssers que, amb lexcepci dels pares, sestan formant i necessiten desenvolupar el seu esperit i el seu cos perqu arribin a homes. s aquella una societat diguals; aquesta, un grup jerrquic: aquella, obra de la voluntat; aquesta, de la natura. Jo no puc escollir la meva famlia, per s la ciutat de la qual hagi de ser ciutad. Aclarir el meu pensament. s la ciutat una veritable associaci? No crec que hi hagi ning que ho dubti. La formen ssers lliures amb la finalitat de garantir-se la persona, els drets i els bns, procurar-se la satisfacci de les seves necessitats comunes i assegurar-se la pau i les bones relacions amb les altres ciutats. Amb aquest objectiu, cadasc contribueix a les crregues socials segons el seu cabal o els beneficis que en rep; i en cas de perill, fins i tot exposa el seu cos i vessa la seva sang per defensar-la. s tamb una societat la famlia? No sn persones lliures els fills. Als pares exclusivament pertoquen les crregues, la protecci, la defensa del grup. Res aqu de reciprocitat ni de garantia mtua. Res de quotes proporcionals. Si per casualitat entre molts fills un t hisenda prpia i els altres cap, els fruits que aquella produeix es guarden o sapliquen a voluntat del pare, b a comunes atencions, b a privades. El mateix succeeix si els uns treballen i guanyen i els altres folguen: el que aquells adquireixen passa ntegre a mans del pare, que ho inverteix ja en benefici propi, ja en el
567

de tota la famlia. Societat, nhi ha en tot cas entre el pare i la mare, i encara aquesta desigual i anmala, per la superioritat que gaireb a tot arreu reconeixen les societats dels homes sobre les dones. Prenc la famlia i la ciutat en el seu present Estat: el mateix veuria vost, i potser ms clarament, si les examins en els seus principis. Les diferncies que acabo dindicar sn tan importants que posen de manifest sense cap mena de dubte com han de ser de diferents lorigen i el carcter de lautoritat en ambdues collectivitats. En la famlia, lautoritat paterna sorgeix espontniament, fatalment. la constitueixen la generaci, la dependncia en qu dels pares naixem pel fet de venir al mn sense coneixements i fins i tot sense mitjans per sustentar-nos. Poden els fills limitar-la? On s per a tant el seu dret, obra com sn dels seus progenitors, incapaos com sn de governar-se per ells mateixos? I, com haurien dexercir-lo, si el tinguessin? Lautoritat del pare en la famlia s, a ms despontnia, absoluta. Podr limitar-la exteriorment la llei, interiorment ning. En la tribu, extensi de la famlia, lautoritat t el mateix origen i presenta gaireb el mateix carcter. No aix en la societat poltica. Entre els individus que la constitueixen no hi ha ja el lligam de la generaci ni els vincles de la sang. Els ciutadans sn tots majors dedat i tots sn equivalents entre si: cap dells no pot posar-se per damunt dels altres per un ttol natural o, el que s el mateix, per dret propi. Lautoritat, ho repeteixo, s aqu tan necessria com en la famlia; per aix com dins de la famlia pren forosament cos en el pare sense que el fill pugui queixar-se ni reivindicar-la, aqu no t persona obligada en qui encarnar-se. Podr ning atrevir-se a recollir-la dient que s el ms fort, el ms savi o el ms just? Caldr encara que els altres li reconeguin aquestes qualitats,
568

creguin que sn les millors per al seu bon rgim i no li natri bueixin daltres que les anullin. Caldr encara, en una pa raula, que els seus conciutadans lescullin. I aleshores, en esco llir-lo, podran deixar destablir les condicions i els lmits de lautoritat que li confereixin? Lautoritat, per aquest sol fet, deixa de ser absoluta. Es repeteix que lautoritat ha estat en moltes societats poltiques producte de la fora; per sha de convenir que fins i tot aleshores t un altre origen i presenta un altre carcter que en la famlia. Lautoritat del pare ni neix de la fora ni la necessita per imposar-se; no li calen soldats, ni tribunals, i ni tan sols lleis. Ella s per si mateixa la llei, el tribunal, el soldat, el botx. Soldats, tribunals i lleis necessita lautoritat en els pobles, encara que hagi nascut del sufragi; i per les lleis i els tribunals es posa lmits a si mateixa fins i tot la ms absoluta. La llei i el tribunal, al mateix temps que sn per a mi una garantia, sn per a ella un lmit. Lenfrenen fins i tot els mateixos soldats que, si la veuen injusta i tirnica, la poden combatre en comptes de donar-li suport. Els exemples abunden. Difereixen, finalment, la ciutat i la famlia, i per tant, lautoritat del cap i la del pare, pel que fa a lextensi i lob jecte. Pare, he de cobrir totes les necessitats de la famlia: criar, educar i instruir els fills; vestir-los, calar-los, aixoplugar-los i guardar-los de la malaltia i de la mort; proporcionarlos mitjans de vida per a quan surtin de la meva tutela; fer-los homes. Cap, he de prestar a la ciutat noms determinats serveis. He de vetllar pel b dels meus sbdits; no satisfer les necessitats de la seva vida individual, per a la qual es valen o shan de valer per ells mateixos: noms la seva vida social s sota la meva jurisdicci i el meu zel. La meva autoritat, com a pare, s absoluta, per no sestn ms enll de la llar; les portes daquesta llar sn precisament el lmit de la meva au569

toritat com a cap. No les puc travessar si no es dissol la famlia o em crida a escudar-la contra la violncia. Sn la famlia i la ciutat no semblants, sin oposades, i no poden ser luna per a laltra exemple, i encara menys model. Aix, dir que la convenci no s la base de lautoritat poltica perqu no ho s de la paterna s contraproduent. Rodrigo: Li estic sentint a dir coses realment sorprenents. Vull jo que entre la ciutat i la famlia hi hagus loposici que vost suposa: deixaria de ser la famlia el ms bell ideal per al rgim dels pobles? Per qu no cercar en la seva constituci la de tota societat poltica? Leoncio: Perqu s impossible. Neix lantagonisme de la diferent naturalesa dels dos grups: com pretn canviar-ne la de lun ni la de laltre? Com assimilar-los? Rodrigo: Hi hagu, tanmateix, ciutats i fins i tot nacions governades com famlies. Leoncio: Tribus, que sn famlies reunides en totes les seves generacions i entroncaments. Rodrigo: I tamb grans i famosos pobles. Leoncio: Es refereix vost als dEsparta i Creta? Aqu t a on ha portat admetre per ideal la famlia: a dissoldre la per sonalitat de lhome en la de lEstat. s vost partidari daquell comunisme? Rodrigo: Ni de cap altre. Leoncio: El repto que sense ell converteixi la ciutat, no dir en famlia, sin en reflex de la famlia. Rodrigo: I les monarquies patriarcals daltres poques? Leoncio: Citi-me-les, senyor Rodrigo! En elles, tot va desaparixer en el mar de la servitud. Els homes foren dividits en castes. Reduda la ra al silenci, perd la societat tota iniciativa i caigu en un marasme del qual no ha pogut sortir en segles. I veu vost que, a canvi, els reis satisfessin les necessi570

tats dels seus msers vassalls?... No sentesti, senyor Rodrigo, a perseguir ideals de realitzaci impossible. No oblidi que som homes, tenim cada dia una conscincia ms gran de la nostra personalitat, i estem cada cop menys inclinats a consentir la violaci del nostre sser, dels nostres naturals drets. Si pogu antigament ser una altra la base de la societat, no dubti que avui noms ho pot ser la convenci, el pacte, la voluntat dels sbdits. Rodrigo: Doni un cop dull, tot i amb aix, a la culta Europa. Trobar en gaireb totes les nacions la monarquia hereditria, els reis de sang. Leoncio: Gaireb tots ungits pels seus pobles, gaireb tots amb autoritat restringida i definida pels seus pobles, gaireb tots sotmesos de fet al judici, la sentncia i el cstig dels seus pobles. s la monarquia constitucional la que preval a Europa. Existia fa poc labsolutisme a Rssia i Turquia. Ja no nhi ha sin a Rssia, i molt proper a la seva mort. En tres ocasions han pujat els reis al patbul: a Anglaterra Carles I, a Frana Llus XVI i Maria Antonieta. De monarques destronats pels sbdits, nhi ha hagut molts en el que portem de segle. A Frana, els dos Napoleons, Carles X i Llus Felip; a Espanya, Isabel II; a Itlia, els ducs de Parma i Mdena i Fran cesc de Npols; a Alemanya, el rei de Hannover; a Grcia, Ot I; a Srbia, Miquel i Miloch Obrenwitch; a Turquia, dos o tres soldans. De prnceps escollits pels pobles, en t vost tamb molts: Leopold, a Blgica; Frederic Guillem, com a emperador dAlemanya; Vctor Manuel, com a rei dItlia; Amadeu de Savoia, a Espanya; Couza, en els principats del Danubi. Hi ha a ms a Europa dues grans repbliques: Frana i Sussa; altres de petites i diminutes: la dAndorra i la de San Marino. La monarquia est en decadncia i els monarques en situaci tristssima: per al b troben obstacles als parlament;
571

del mal que fan, responen davant els seus pobles, encara que en totes les constitucions sels declara sagrats i inviolables. Rodrigo: Daqu els desordres que pateix a cada pas Europa. Leoncio: I no creu vost, senyor Rodrigo, que puguin nixer de la coexistncia de principis antittics, o, per millor dir-ho, de no estar adms en totes les seves conseqncies el que jo defenso? Suposi vost lautoritat establerta francament i obertament sobre el pacte, tant els caps com els parlaments de les nacions escollits per tots els ciutadans, el govern purament personal proscrit dels codis, la ra i la conscincia completament lliures, la llar domstica tancada a tots els poders menys al del pare, el dret de governants i sbdits garantit per altes institucions de justcia, dures al mateix temps les lleis contra aquells que, podent per lexercici de les seves llibertats assolir el triomf de les seves doctrines, el cerquen a travs de mesures violentes, armada a tal efecte lautoritat de bones armes, els delictes de rebelli i sedici castigats com els ms atroos dels crims; creu vost que no estaria ms assegurat que ara lordre? Les causes permanents de lactual anarquia sn, no ho dubti, en uns llocs la intolerncia i en uns altres la feblesa dels governs. Obeeix la humanitat, com ens ensenya la histria, una llei de progrs; i tot progrs comena per la negaci individual dun pensament collectiu. La idea que estigui destinada a substituir-ne una altra no pot sin obrir-se pas. Sobstina lautoritat a privar-li el camp i la llum, a proscriure-la? Far la idea el seu cam en les tenebres. Congregar en lombra les persones, i els posar a la m en comptes de la ploma i la cdula electoral, el fusell Remington. Trigar ms o menys a realitzar-se, per es realitzar, al final, tenyint de sang els obstacles que soposin a la seva marxa. Aquesta s la histria de
572

totes les idees que han illuminat el mn, sobretot en leco nomia, la religi i la poltica. Lautoritat no en totes les nacions deixa encara de posar lmits al pensament. Daqu vnen en gran part les freqents revolucions que vost deplora. Tenen tamb, com li acabo dindicar, una altra causa. Quan sestableixen els principis de la democrcia, se sol, per por, desarmar el poder o deixar-lo si ms no amb uns mitjans de coacci insuficients per reprimir les sedicions dels ambiciosos i lesperit de revolta de la plebs. Desbordats els pobles, ho envaeixen i somouen tot com riu que salta del seu curs. Un estrall succeeix un altre estrall, un tumult un altre tumult, fins que al final la naci, fatigada, es deixa portar i torna a la servitud. Per tal devitar-ho, cal donar als governs democrtics tota la fora suficient per contenir lanarquia. No per aix dic que lautoritat hagi destar eternament armada; nhi hauria prou dinsistir que ho estigus mentre la prctica de la llibertat no hagus entrat en els costums. Quan un poble sencer estima els seus drets i sacostuma a cercar-hi, alhora que la seva prpia seguretat, la vida de les seves idees, no necessita coacci per anar ordenadament cap a lacom pli ment dels seus destins. Per mentre aix no succeeixi per qu negar-ho?, la fora dels governs ha de ser proporcional a la llibertat dels ciutadans. Rodrigo: A la fi la fora. Leoncio: Per no la fora contra el dret, sin la fora al servei del dret; no la fora que embruteix, sin la que educa. Rodrigo: Paraules. Rei, emperador o president, lhome que estigui al capdavant dun poble no es resignar mai a ser un autmat. Impracticable completament aquella idea segons la qual el rei regna i no governa. El dia que aquell home, en discrdia amb el Parlament, cregui que noms la seva poltica pot engrandir la naci o salvar-la dun abisme, emprar, i far
573

b, la fora contra els acords i les idees dels seus adversaris. I encara grcies si no ho fa mogut per menys generosos i nobles sentiments. Els cops dEstat sn freqents en les monarquies constitucionals i les repbliques. Cerquen vosts equilibris impossibles, i aix s el que mant lanarquia. Jo, ms prctic, lliuro la fora sense condicions a un rei de sang i li dic: aqu tens amb qu fer-te obeir; dirigeix i mana. Ha dusar-la sempre malament? Ha de ser sempre un Ner o un Callgula? Leoncio: Aix, senyor Rodrigo, no s deslligar, sin tallar el nus. Aix s lliurar a latzar el dest dels pobles. Aix s desesperar de lhome i posar-nos a la merc dun home, no perqu inspiri ms confiana, sin perqu alg impedeixi que, emportats pels nostres instints, ens combatem i devorem. Aix s pur escepticisme. Observo que sovint va vost aqu tamb ms enll del seu pensament. No s possible que un home amb el seny i el bon cor que t vost vulgui exposar cap poble a viure, ni que sigui per un breu temps, sota la m de monstres com els que ha citat. Si almenys aconsegus daquesta manera lordre permanent pel qual sospira! De sobra sap vost on va dur el despotisme dels csars. la fora va acabar sobreposant-se als emperadors i arrib a posar a subhasta lImperi. La immoralitat guany el cos social com si fos gangrena. Els brbars anaren rosegant el cols fins que el feren caure i sassegueren damunt les runes. La fora t, sens dubte, linconvenient del qual vost parla. s perillosa en mans daquells que estan al capdavant dels pobles. Per hi ha mitjans per conjurar el perill: la mobilitat del poder executiu, la bona organitzaci de la fora mateixa, la federaci, que tanta por li fa a vost. No haurien estat possibles a Roma les dictadures de Mrius, de Silla, de Csar, si, en vigor les antigues lleis, no shagus perms la reelecci immediata dels pretors i els cnsols. Posades any rere any les
574

legions duns mateixos caps, acabaren per estar al servei dels generals, no de la Repblica. Modernament hem vist la reproducci daquest fenomen. Bonaparte no era poder quan pel cop del 18 de Brumari sotmet la Repblica de Frana. Ho pogu aconseguir perqu duia quatre anys al capdavant de les millors tropes i per haver-se convertit per les seves campanyes dItlia i Egipte en ldol de lexrcit. Atempt Frana contra la llibertat daltres pobles, i trob en la servitud aliena la seva prpia servitud. De qu es componien, a ms, els exrcits dEuropa no fa molts anys i es componen encara en la naci espanyola? Grcies al sistema de quintes i redempcions, dels ciutadans ms rudes de la ciutat i del camp, gent sense energia a la ra ni a la voluntat, fcil dintimidar i sotmetre per lordenana. Fora inintelligent, obea qui manava sense discernir si es posava al servei de la legalitat o de la illegalitat, de la violncia o del dret. En tenia prou el poder de donar-li caps cmplices des seus projectes per portar-la a trepitjar tant altres nacions com el santuari de les lleis. Suprimida la redempci militar en molts pobles dEuropa, formen ja part dels exrcits totes les classes: laristocrcia i la plebs, la cincia i la ignorncia, lart i la indstria. Reflex de la societat de la qual surten, ms coneixedors de les lleis del pas i dels seus propis drets, s ja difcils convertir els soldats en instrument de passions illegtimes, sobretot si per a les recompenses i ascensos satn a lantiguitat o a reals i positius mrits en els camps de batalla i no es deixa res al favor del cap de la Repblica. Faci vost voluntria la milcia, converteixi-la en carrera, organitzi-la federalment, i encara ms que ara deixar de ser la fora un perill... Parlava vost fa poc dels cops dEstat. No s si haur obser vat que noms sn possibles all on el poder s tot a la capital i estn des dall la seva acci tant a les provncies com als
575

municipis, tant a les ciutats com als pobles ms petits. Hi reuneix el poder les forces necessries sense que ning no li ho impedeixi, i est segur que, venuda la capital, tota la naci acota el cap sota el nou jou. Vencedors de Pars els Bonapartes lany 1799 i el 1851, tingueren Frana sotmesa a les seves lleis; vencedor Serrano a Madrid lany 1873, impos a Espa nya el govern que volgu. Divideixi vost el poder entre les provncies i els municipis, distribueixi amb ell els diferents contingents de lexrcit, uneixils desprs pel lligam federal, i veur com s de difcil que pugui ning amb un daquells brutals cops sotmetre la naci com lliga la seva presa. No re gistra la histria cops dEstat i a Sussa ni a la Repblica dAm rica del Nord. Rodrigo: Intil tot el que vost proposa. Nestan o no els contingents de les provncies a les ordres del cap de lEstat. S? El perill subsisteix. No? La naci no t exrcit i no pot imposar les seves lleis a aquells que salcin en armes, i encara menys repellir invasions estrangeres. Com venjar aleshores els ultratges que la ptria rebi? Leoncio: Han destar a les ordres del cap de lEstat els con tingents provincials, per noms quan la Confederaci per les seves Corts hagi declarat la guerra, o hagin envat gents duna altra naci el territori, o hagi esclatat una insur recci tal, que no sigui suficient per sufocar-la el poder duna provncia. Fora daquests casos, no ha de disposar el president sin del redut exrcit que es destini a la custdia dels poders federals i a la guarnici de costes i fronteres, si suficient per al seu fi i per servir de nucli a les restants forces, incapa de reduir tretze o ms regions. Rodrigo: I si la insurrecci es generalitza? Leoncio: Les insurreccions, senyor Rodrigo, no acostumen a ser ni freqents ni grans en els pobles constituts demo576

crticament i federal. Sense obstacles per a la publicaci de les seves idees, amb dret electoral tots els ciutadans, els partits, com no fa gaire indicava, no necessiten empunyar el fusell ni tirar el sabre per ser govern. En la premsa i els comicis tenen els seus camps de batalla. Segurs del seu triomf en dies ms o menys propers, si encerten a ser justos els seus principis, no simpacienten ni es precipiten, i, cas que ho fessin, es posarien en contra no noms els poders de la provncia i la naci, sin tamb lopini pblica, que en les lluites civils s qui dna o treu fora als contendents. s, daltra banda, difcil que en aquestes nacions hi hagi entre les Corts i la naci el desacord aqu tan freqent. El Parlament legisla, no aixeca ni fa caure governs. El govern executa les lleis i administra, no convoca ni dissol parlaments. Afegeixi vost a aix que hi ha dues cambres que per la seva constituci i divers origen es contrapesen de tal manera que fan poc menys que impossible la promulgaci de lleis contrries als interessos generals. Una de les dues cambres representa la naci i s escollida per la naci tota; laltra, les provncies, i pels poders de les provncies s escollida: no pot res ser llei sense passar per aquest doble seds, i s dificilssim que no shi encalli el que s inconvenient a les malles dun tams o de laltre. Vost coneix la histria dels Estats Units i la de Sussa. Vegi si no hi sn rares les insurreccions. Nhi va haver de formidables en totes dues repbliques: a Sussa, la del Sonderbund; als Estats Units, la promoguda per lemancipaci dels esclaus. Foren, ms que rebellions momentnies, guerres civils, i, tanmateix, el poder central acab per fer respectar els seus acords. Trobaren aquests en el pas la majoria que havien tingut a les cambres. En els pobles federalment i democrticament regits, sn ra res no noms les insurreccions, sin tamb les guerres, no es
577

deixa, com aqu, al cap de lEstat el dret de declarar-les. No es fan, com aqu, per satisfer la vanitat o lorgull dun rei, ni per servir els interessos duna famlia, ni per distreure els ciutadans de la servitud a la qual hom els condueix o els condu. No es creu, com aqu, que noms amb sang es puguin rentar els ultratges inferits a la ptria. No cal, finalment, tmer tant que lesperit de dominaci arrossegui a lluites com aquelles que ens afebliren i arrunaren en els millors temps de lab solutisme. Rodrigo: Aqu t vost per qu no transigir mai amb aquesta forma de govern. Sc descentralitzador a la manera dels reis absoluts, no federal. Vol que Espanya davalli encara ms en el rang de les nacions? No sens sent en els consells dEuropa. No terceregem en cap de les guerres que de tant en tant la commouen, encara que del seu xit depenguin ms o menys els nostres destins. Mentre Rssia lluita a Turquia o Anglaterra a Egipte, nosaltres ens mantenim com si no formssim part del mn. No s hora ja que pensem a recuperar la nostra passada grandesa? Per qu creu vost que consumim les forces en aquestes miserables conteses de partit, sin perqu no sempren, com antigament, en guerres que ens obrin nous horitzons? Leoncio: Que aix ho digui vost, senyor Rodrigo! Da quelles guerres nasqu la feblesa i la pobresa en qu ens trobem. Aleshores fou quan ms es desenvolup en nosaltres aquell carcter aventurer i orgulls que ens fu mirar com a noble lofici de les armes, com a vil el treball. La mateixa plebs conceptuava aleshores ms decors enriquir-se amb la tala i el saqueig dels pasos enemics que per lexercici de les arts. Aix an la indstria decaient amb rapidesa sorprenent; la riquesa, minvant. Contriburen al fet altres causes, per fou aquesta, sense cap mena de dubte, una de les primeres i ms eficaces.
578

I vol vost encara que tornem a atiar a Espanya lamor a la guerra? Massa el sentim encara, aquest amor funest. Abatuts com estem, hem anat, en menys de quaranta anys, a Portugal, a Marroc, a Mxic, a Santo Domingo, a les Repbliques del Pacfic, a la Cotxinxina, a Jol, on encara s calenta la sang dels nostres soldats. Quan pugnen per separar-se de nosaltres les escasses colnies que resten, quan ens extenuen ja prou i massa les guerres civils, hem coms la follia dem prendre noves conquestes; i avui... creu que avui no bull al cap dels nostres governants la idea dentrar en aliana amb aquest o aquell poble per intentar noves aventures? Desitjo, com vost, que Espanya recuperi la seva perduda grandesa; per no ja per les armes, sin millorant la seva agricultura, desenvolupant la indstria, activant el comer, beneficiant les seves mines, obrint per nous camins i canals sortida als seus productes, generalitzant la instrucci, estimulant els progressos de les cincies, fent sentir la seva veu ms en els congressos dels doctes que no en els consells de la diplomcia. Conv crear aqu hbits de laboriositat, no de folgana. Els de folgana, prou i massa els hem adquirit mercs a aquesta poltica que vost defensa. Ells sn els que ms sostenen aquesta miserable guerra de faccions que vost i jo deplorem. Els aprofitats de tots els partits, els agitadors, els que en cafs, carrers i places mouen esvalot i declamen eternament contra qui mana no sn ms que gent enemiga de tota professi, que cerca en les revoltes all que no s capa dadquirir per cap mitj honest. Mentre no sennobleixi el treball fins al punt que es tingui per indigne qui folgui, no abrigui vost lesperan a de veure aquest poble ni pacfic, ni prsper, ni gran. Vol dir aix que jo condemni absolutament la guerra? s per a mi justa quan se la sost per la llibertat i la independncia de la ptria. Ho s tamb quan semprn en auxili duna
579

altra naci que veu amenaada la seva vida. Ho s encara ms quan t per objecte obrir al comer general passos, rius, mars, fronteres que sentestaren a tancar pobles egoistes. Fins i tot en aquests casos, crec que abans de comenar-la cal esgotar totes les vies de concrdia: les negociacions, la mediaci daltres potncies, larbitratge; per sc partidari que si no tenen efecte, cal acceptar-la o declarar-la. Malauradament, els pobles, com els individus, desoeixen encara la veu de la ra o consenten, si ms no, que la sufoqui el crit de les seves mal dominades passions. Estar vost dacord amb mi, tanmateix, que la guerra s sempre una de les nostres ms terribles calamitats. Paralitza el treball, interromp el comer, fa vessar a raig lor i la sang dels ciutadans, desperta en lhome els mals instints i obre la porta a tota mena de crims. Deixar-la a discreci dun home, ni que fos lhome de ms seny i talent, entenc que s insensat. Podria aquest home deixar-se portar per lorgull, pels seus interessos personals, per locult desig de portar-nos per la glria a la servitud. Per tal com la guerra ha dafligir tota la naci, per la naci ha de ser declarada o lliurement admesa; i tal com li he indicat a vost, noms sota el sistema federal est la naci realment representada a les Corts. Podr deixar-se arrossegar el Congrs, mogut per lexaltaci de les passions populars, a una guerra inconsiderada i injusta; no tan fcilment el Senat, expressi directa del govern de cada provncia i amb ell unit i identificat. Rodrigo: Gran entusiasme sent vost per la federaci, i francament, francament, no li ho censuraria si no tracts vost destablir-la en la nostra pobra Espanya. Per que vost i altres com vost hagin caigut en tan estranya quimera! No est ja la naci formada? Per qu descompondre-la per a desprs reconstruir-la sobre nous principis, cosa que tan fcil580

ment pot portar disturbis i lluites? Excellent s la federaci per unir ciutats i fins i tot nacions allades i disperses; ex cellent per formar un tot amb els Estats dAlemanya, un altre amb els dItlia, un altre amb els pobles establerts a la vora de Danubi; excellent per a la nostra mateixa Espanya si es trobs avui, com en altres segles, dividida en una multitud de regnes; per per a nacions que ja per un altre cam han arribat a la unitat, es pot concebre res de ms absurd? Tan poques sn les suors i la sang que cost portar la nostra a on la tenim, que shan dentestar ara vosts a malmetre el fruit de tants esforos! I tot, per qu? Per una qesti descola. Li confesso, amic Leoncio, que no els puc escoltar a vosts i mantenir la calma. Tant de bo li hagus caigut la ploma i la m al primer que aboc entre nosaltres tan funesta doctrina! I el que ms mirrita s que insisteixin vosts a propagar-la fins i tot desprs dels fets dAlcoi i Cartagena. Que els seguei xen les masses! I qu val o significa aix quan les masses patrocinaren sempre tota mena de follies, i corren al darrere de les coses noves noms perqu creuen que en les revoltes han de trobar el mitj per satisfer els seus grossers apetits? Re cordi vost el que pass a Extremadura i a alguns pobles dAndalusia quan es proclam la Repblica. Cregueren els federals que havia arribat lhora de repartir els bns, i els homes de vosts tingueren tota mena de problemes per tallar aquell moviment insensat. Considerin vosts, daltra banda, la marxa dEuropa. Desapareixen els petits Estats, sorgeixen les grans nacions. En terra itlica noms existeix un regne, Itlia; en terra germnica, tan sols un Imperi, Alemanya. Hi ha en tot lOccident un moviment de concentraci; i ben necessari s si hem de contenir un dia lesperit invasor de Rssia, amo ja de la meitat dEuropa i sia. Rssia lluit amb avantatge contra els
581

turcs, i potser no sigui lluny el dia que la veiem senyora dels Dardanels i el Bsfor. Qui podria dem tallar-li el pas a occident si aqu les nacions es dividissin per la federaci com vosts pretenen? Cal oposar-los grans i no petites rescloses, poderosos i no mesquins exrcits. I que no imitin ni tan sols la conducta dels republicans de Frana! Aquells condemnaren enrgicament la federaci en la persona dels girondins, els uns decapitats i els altres proscrits; avui, sobretot, desprs dels successos de la Commune, la miren amb horror, perqu la veuen coberta de llot i de sang. Giren vosts els ulls cap a Sussa, i no s all, sin a Frana, on els convindria fixar-los. Creguim, senyor Leoncio, aquesta qesti mexalta. Dei xem-la i passem a una altra si no vol que trenquem la nos tra amistat i els nostres colloquis. Leoncio: Tota la seva exaltaci, senyor Rodrigo, neix de la por que Espanya es divideixi. Recordi vost si a la histria hi ha cap exemple que per la federaci es destrueixin ni minvin les nacions. Passaren en els nostres mateixos dies del rgim unitari al federal les Repbliques de Mxic i Veneuela sense perdre ni un pam de territori; es constitu federalment Alemanya, guanyant consideraci i fora; retorn ustria lautonomia als hongaresos, els un per vincles federals a lImperi i, quedant tan gran com era, pos terme a disturbis i perills que, quan no la tenyien de sang, la tenien en constant inquietud i desassossec. El principi federal, lluny de repellir ni dividir, atrau i uneix. Hi hagu a lantiga Grcia dues confederacions famoses: la dels etolis i la dels aqueus. Totes dues cresqueren rpidament. Part, s veritat, per la fora; part per lliure consentiment. Tingu la dels aqueus el seu primer eixamplament en la voluntria adhesi de Sicione. Comen amb cinc ciutats i
582

acab sent senyora del Pelopons. Guany, encara que potser per al seu perjudici, la clebre Esparta. A lEdat Mitjana, la Lliga Hansetica, formada en nixer per noms les ciutats de Lbeck i Hamburg, sestengu a gaireb totes les que ocupaven les costes del mar del Nord, les de lAtlntic i les del Mediterrani. Amb noms tres cantons es form la confederaci sussa. En comptava vuit trenta-set anys ms tard; deu, acabada la guerra dels ducs de Borgonya; tretze, poc desprs de la pau de Basilea. Entraren tots en la confederaci espontniament i lliure, i alguns, per aconseguir-ho, ho hagueren de sollicitar insistentment. Com a simples aliats foren admesos molts dels altres cantons que avui formen part de la Repblica. Fins i tot entre els pobles brbars tingueren fora datracci les confederacions. Als onondaga, els oneida, els mohawk, els seneca, i els cayuga, que formaven la dels iroquesos, sels afegiren al segle xviii primer els tucacora i desprs els necariago i els messissauger. No fou tan afortunada la que en aquella mateixa part dAmrica fund anys desprs linoblidable Washington. Si cresqu com cap altra, fou part per la compra de territoris, part per les armes. Per lliure consentiment, no s jo que guanys sin Texas, que, independent contra la voluntat de Mxic, veia sempre amenaada la seva existncia. Potser sigui, malgrat tot, aquella repblica, la que millor demostri la virtualitat de les institucions federals. Viuen all pacfics i sense esperit de rebelli aquells mateixos pobles agre gats per compres o per guerres. No els mou contra la me trpoli ni la diversitat didioma, ni la de religi, ni la de raa, ni la de lleis, ni la de costums; no els mou ni tan sols lamor de la independncia, segons sembla innat en el cor de lhome. No em demostrar vost que succeeixi el mateix en les nacions unitries. Desprs de cent anys de servitud, continua protes583

tant Polnia contra els seus dominadors. Fa segles que sucumbiren en la seva lluita amb Turquia els pobles eslaus dorient, i avui forcegen ms que mai per espolsar-se el jou. Nosaltres mateixos lluitrem set segles contra els rabs. Fins i tot desprs de feta el que vost anomena la nostra unitat poltica, salaren contra Espanya Portugal i Catalunya; Catalunya, que havia estat incorporada a la Corona de Castella no per la fora, sin per matrimonis dels seus prnceps. Potser no hagi cercat vost mai la ra de tan notable diferncia. En les nacions unitries, es lesiona constantment la dignitat dels pobles venuts. Sels priva del seu govern, i abans sels consent que prenguin part en ladministraci general de lEstat que no en la prpia. Sels t anys i fins i tot segles sota nombrosos exrcits i autoritats receloses, les quals, prenent la desconfiana per mbil de la seva poltica, els cohibeixen, o si ms no envolten dintils i humiliants precaucions lexercici dels ms sants drets. Sels pren com a font de riquesa i sels esclafa sota el pes dels tributs. Encara que sels respecti la religi, sels posa al davant la dels vencedors, armada de totes les armes. No sempre sels despulla de les seves lleis, per es fa sempre els possibles per anar-les emmotllant a les del regne. Es mira amb menyspreu la seva llengua i els seus costums. Ferits els pobles en els seus ms vius sentiments, com no han davorrir els seus dominadors i sospirar per la seva perduda independncia? Agreugen pels seus treballs de conspiraci la tirania, i per la major tirania van a noves conspiracions i lluites. En les nacions federals succeeix tot el contrari. Es garanteix immediatament als pobles venuts el lliure exercici del seu culte, limperi de les seves lleis, la jurisdicci dels seus tribunals, el respecte a la seva administraci i a la seva Hisenda. Sels sotmet a un regim militar i sels priva del dret de
584

governar-se en el poltic, per noms el temps necessari perqu, reconeixent els avantatges de la federaci, es prestin de bon grat a ser membres de la Repblica. Sels eleva aleshores a la categoria dEstats, i per a tot all que es refereix a la seva vida interior i els seus particulars interessos sels restitueix lautonomia que tingueren. Noms en la seva vida exterior i en els interessos nacionals queden subjectes al govern central, i aix no com a venuts, sin al mateix nivell que els vencedors. Tenen lloc a lAssemblea federal com els altres Estats, i igual que els altres Estats paguen els tributs que corresponen a la seva poblaci i la seva riquesa. Res no perden de la seva antiga llibertat; i tenen ms segur lordre, ms barats els serveis generals, ms mplia lesfera de la seva indstria i el seu comer, ms protecci als mars i a les altres nacions: com havien de pensar a revoltar-se? Segueixen unes nacions i les altres diversa conducta perqu sn diversos els principis i els fins de lunitarisme i el federalisme. Parteix lunitarisme de la collectivitat, i veu en lEstat que la representa lorigen de tot poder i de tot dret, i per tant en regulador de la vida de tots els ssers que la componen. Provncies, municipis, pobles conquerits, famlies, individus, tots entn que han destar sotmesos a la naci des del moment que la naci existeix. Conscientment o inconscient, sospira sense treva per posar-los tots sota una mateixa llei, un mateix rei i un mateix culte; Sub una lege, sub uno rege, sub uno Deo. Sigui absolutista o constitucional, monrquic o republic, pensa i vol en el fons el mateix. Substitueix, com a mxim, la sobirania nacional la reial, deixa dempeus lom nipotncia de lEstat. per a ell, ajuntaments i diputacions de provncia no sn mai ms que rodes de la mquina poltica, cossos merament administratius; per a ell, els individus no sn sin membres vius de la naci, daquell tot que lEstat concerta i regeix.
585

Dir vost que exagero: que en moltes nacions unitries hi ha diversitat de cultes i de lleis, gaudeixen de llibertats i drets els individus i no estan mancats datribucions ni els municipis ni les provncies. Observi vost, dantuvi, que aquestes franqucies provincials i municipals sn filles de la liberalitat de lEstat, el qual, de la mateixa manera que avui les atorga, dem les pot retirar. No dubti, daltra banda, que, si lunitarisme consent encara la diversitat de lleis i de cultes i fins i tot reconeix la nostra autonomia, no s perqu vulgui, sin perqu troba en lenrgica voluntat dindividus i pobles obstacles invencibles a laplicaci dels seus principis. No desaprofitar, sens dubte, cap ocasi que se li ofereixi per portar les coses a la unitat que pretn. El federalisme parteix, no de la humanitat, sin de lhome. De lhome veu sortir per espontani i natural desenvolupament la famlia, el poble, la provncia, la naci, els grups de nacions; i com que no encerta a comprendre que les collectivitats no participin de la naturalesa i ndole essencial dels elements que les constitueixen, veient autnom lindividu, reconeix i declara autnomes les societats humanes. Autnoma considera la naci, autnomes la provncia i el municipi, i autnoma cadascuna per la seva prpia virtut i el seu propi dret. No deixa ni el municipi ni la provncia a la merc de lEstat, com lunitarisme; els vol governats per poders propis i no admet de cap de les maneres que tinguin aquests la ra per origen. De la naci entn que emanen els poders nacionals; per noms de la provncia els provincials i del municipi els municipals. Nega a lEstat fins i tot el dret dintervenir en el rgim interior de les provncies i els pobles. Daquesta diversitat de principi i de sistema neix, sense cap dubte, lestabilitat de les nacions federals i la inestabilitat de les unitries. Rodrigo: Confusi de les confusions! Error dels errors!
586

Leoncio: Confusi? No; la confusi s en el sistema de vost, una mena de panteisme poltic en el qual tot es mou i es confon en lEstat. Aqu, cada grup s en la seva vida interior una personalitat tan decidida i enrgica com la naci mateixa; per ell mateix es regeix, per ell mateix sadministra, per ell mateix atn al seu creixement, el seu benestar i la seva riquesa. En la seva vida interior i en els seus especials interessos s autnom, i en la seva vida de relaci i en els interessos que amb els grups de la seva espcie li sn comuns, depn, si s provncia, de la naci; si municipi, de la provncia. On s la confusi de qu parla vost? Hi ha o no en els ssers una vida externa i una altra dinterna? Rodrigo: I qui les delimita? Leoncio: Tan difcil s conixer el que afecta la vida dun o ms grups? Posem per exemple el municipi. Vegi vost si no corresponen exclusivament a la seva vida interna la seva constituci poltica, lordre i la seguretat dels ciutadans, lorganitzaci local administrativa, els pressupostos de despeses i ingressos per a les seves particulars atencions, la imposici i cobrament dels seus tributs, la neteja de carrers i places, els passejos, els parcs i els espectacles, el subministrament daiges, les obres pbliques, lensenyament, la beneficncia, tots aquells serveis que estiguin circumscrits al poble. Vegi, en canvi, si no corresponen a la seva vida de relaci les qestions de lmits, les comunitats daiges i pastures, les vies de comunicaci amb altres pobles, les lleis per les quals es regeixi amb la resta de la provncia, els serveis que cobreixi amb la provncia o la naci. Suposem ara que es tracta duna squia o un cam. Qui dubta que hauran de caure sota lacci del municipi si en el terme del municipi neixen i moren; sota lacci de la provncia si travessa el cam daltres termes o en daltres termes vessa la squia les seves aiges?
587

Rodrigo: I qui garanteix la bona gesti dels ajuntaments i les diputacions provincials? Leoncio: Qui en garanteix la de lEstat? No sembla que lEstat sigui model de bona administraci i bon govern. Falseja a cada pas la Constituci i les lleis, quan atrevidament i descarada no les infringeix. No estalvia cap mitj per fer prevaler la seva voluntat per damunt de la del poble. Gasta, malbarata, dilapida i viu en perpetu dficit. Per cobrir-lo, no para de contreure deutes; i pels interessos daquestes agreuja sense parar les seves despeses. Augmenta intilment, per tal devitar la runa, el nombre i la quantia dels tributs. En cobra de lagricultura, de la ramaderia, de la propietat, de la indstria, del comer, de les transmissions de domini per ttol, oners o gratut, dels efectes o valors mercantils, dels contractes comuns, del pa que mengem i del vi que bevem, dels bitllets de circulaci per aigua i terra, de les entrades de teatres i toros, dels diplomes nobiliaris, de les mercaderies estrangeres, de les naus que entren o surten de les nostres badies i ports; i ni amb tantes contribucions, ni amb rendes com la del tabac, no domina la seva crtica situaci ni la millora. Abans que recrrer a lhonrs mitj de reduir les seves despeses, no dubta mai a faltar als seus ms sagrats compromisos. B suspn el pagament dels bons del deute, b els converteix al seu caprici, reduint ara els interessos, ara el capital, ara capital i rdits. T una administraci veritablement catica: mal distributs els departaments, pitjor repartit el treball, trmits llargs i viciosos per al despatx i la resoluci de tota mena dassumptes, juntes facultatives que a penes fan res ms que dificultar-los i entorpir-los, inspeccions que no serveixen per a res, sempre el pas obert al frau, al suborn, a lescndol. De tots els seus contractes amb particulars s jutge i part: no s possible apellar a les seves resolucions sin davant un tribunal format per
588

homes poltics. s lautntic lle de la faula, que posa en tot la m quia nominatur leo. s possible que encara vulgui vost que continu de tutor i curador de provncies i pobles qui tant de guardadors t necessitat? Lnic jutge i lnica garantia de la gesti de lEstat s el poble, i al poble pertoca naturalment de ser-ho de la gesti dels interessos municipals i provincials. Rodrigo: Queda aix trencada la jerarquia que del poble a la naci existeix. Leoncio: No, la jerarquia continua. La naci no interv en els afers interns de les provncies, per s en les relacions de provncia a provncia. La provncia no interv en els negocis interns dels municipis, per s en les relacions de municipi a municipi. Rodrigo: Per, qu li resta aleshores a la naci? Qu a la provncia? Leoncio: Els federals dEspanya tendim a reconstituir les antigues provncies o regions. Tendncia racional i lgica, ja que algunes venien determinades per la natura, daltres per la llengua i les lleis, totes pels costums i la histria, mentre que les modernes no sn res ms que divisions arbitrries concebudes per lunitarisme contra lesperit autonomista de les regions. Tan bon punt sorganitzi federalment la Pennsula, cadascuna daquestes regions tindr naturalment al seu crrec la vida interna dels seus municipis i els interessos que els siguin comuns, i per dirigir-los el seu govern, el seu rgim administratiu, la seva hisenda, les seves lleis civils, els seus tribunals de justcia i la seva fora armada. A ella correspondr exclusivament de dirimir les conteses entre els pobles, destablir lordre all on no arribi a tant la gurdia del municipi, de corregir i reformar el seu dret, darbitrar recursos per a les seves despeses i de mantenir el bon estat dels establi589

ments i les obres pbliques que shagin erigit amb fons de la regi o que a la regi pertanyin. A la naci lin pertocar molt ms, ja que, a ms de la vida exterior de les provncies i els interessos els siguin comuns, va cridada a regir la seva vida de relaci amb les altres nacions. A ella pertocar en lexterior la pau i la guerra, la diplomcia, els consolats, els convenis postals i telegrfics i tots els que exigeixi linters del trnsit i la justcia; en linterior, decidir en les discrdies entre regions, reprimir i castigar els desordres que la comprometin o que les regions no siguin capaces de dominar amb les seves tropes, regir el comer i tot all que li serveixi de regulador o de vehicle i, com la ms poderosa per defensar-les, garantir la llibertat i lautonomia de lindi vidu contra la tirania dels municipis i la llibertat i lautonomia dels municipis contra la tirania de les regions. Per complir amb tots aquests fins, tindr tamb, com ser evident per a vost i per a qualsevol, la seva llei fonamental, el seu govern, la seva administraci, els seus tribunals, la seva hisenda, el seu exrcit de mar i de terra. Ometo atribucions que, per sabudes, es callen. Rodrigo: I la constituci poltica? Leoncio: En el nostre rgim, la constituci poltica s el pacte que en confederar-se feren les regions. No a la naci, sin a les regions, pertoca desmenar-la i corregir-la. Rodrigo: Sembla mentida que sigui vost amic de tan com plicat sistema. Leoncio: Res no hi ha de ms senzill, amic Rodrigo, que guiar i pasturar ramats. Si aconsegus vost de reduir a ramat els pobles, els dirigiria, com els pastors, amb noms el gaiato i la fona. Alguna cosa semblant ha succet en les nacions regides durant segles per dspotes. Les ha embrutit la servitud i les ha convertit en rcules. Suposo que no voldr vost fer el
590

mateix amb els actuals pobles. Sn grups dssers racionals i lliures, i cal governar-los dacord amb la seva naturalesa i histria. Doncs b: els municipis han estat les primeres societats poltiques, i abans de formar part del que avui, per exemple, anomenem Espanya, la formaren de ms redudes nacions, les quals, un cop reunides per una autoritat comuna, prengueren el nom de provncies. Entengueren potser que feien el sacrifici de la seva personalitat ni els municipis en constituir les antigues nacions, ni les antigues nacions en constituir la dEspanya? No permeten de creure-ho ni la tenacitat amb qu sostingueren els uns i les altres els seus furs, ni lentusiasme que encara senten moltes pel seu especial idioma i les seves particulars lleis. No permet de creure-ho tampoc lndole daquelles associacions. El municipi, no ho dubti, s la societat poltica per ex cellncia. En ell naixem, hi desenvolupem les forces del cos i lesperit, hi contraiem els ms sants afectes, hi tingurem el bressol i hi tenim el sepulcre dels nostres pares. Fora de la famlia, en cap altra societat no ens sentim ms estretament units amb els altres homes. Per a tothom s la veritable ptria, la ptria que formen no tan sols la comunitat de territori, sin tamb la de sentiments. Assumim com a prpies les seves alegries i les seves dissorts, els ultratges o els aplaudiments que rep, la seva honra i la seva deshonra. Ni per la provncia ni per la naci no estem disposats com per ell als ms grans perills i a vessar la nostra sang. La cobdcia o lambici podran portar-nos a terres estranyes: si no les satisfem, en ell cerquem port de refugi; si hi tornem poderosos, desitgem principalment deixar-hi grats records del nostre poder o de la nostra fortuna. Desprs dels rudes combats de la vida en altres pasos, ai!, qui s que torna a veure sense sentir bategar el cor amb fora el campanar del seu poble?
591

Digui vost ara si en el govern daquest municipi no mirem sempre amb enuig la ingerncia dautoritats foranes. De sitgem tots de viure a lombra de propis i no daliens magistrats, com desitja el fill de viure a lombra dels seus pares i no dels seus padrastres. Avui, els municipis, minvats i abatuts pel rgim de lunitarisme, sn lluny de fer realitat aquest desig; per escoltils vost i vegi si no recorden amb entusiasme el temps en qu lassoliren i no maleeixen amb tota lnima la tutela en qu vius. La memria de municipis com el de Barcelona i comunitats com les de Castella exalta encara els nims. Maleeixen encara ms les antigues regions la tutela en qu se les t. Moltes foren durant segles nacions independents i deixaren escrites en la histria brillants planes. Presenten encara avui especial fesomia, no noms pel record de les seves perdudes institucions, sin tamb per aquelles que conserven. A ms del seu particular idioma i dels seus particulars costums, tenen encara lleis particulars que per la diversa organitzaci de la propietat i la famlia sonen als seus pobles carcter i condicions de vida totalment diferents a les de la resta dEspanya. En comenar el segle, Navarra tenia encara Corts prpies, i no fa deu anys es regien encara per furs les provncies basques. Vegi vost tamb si lamor a la regi en qu ha nascut no s ms viu que el que pugui sentir per la naci espanyola. El basc s arreu dEspanya basc; landals, andals; el gallec, gallec. I no em digui que aquest provincialisme va espirant. Den del segle xvi que hom no havia donat mai la importncia que es dna ara a les llenges provincials. Hom escriu en catal, en valenci, en gallec, en bable, en basc; i en alguns daquests idiomes materialitza la fantasia sublims concepcions. Fins i tot hom estudia a les universitats de Castella les lleis forals, cosa mai no vista en segles anteriors, i hom no pot
592

pensar en generalitzar el Codi Civil de la naci sense que sagitin les regions que gaudeixen de furs i alcin irades protestes. Cada regi va creant a Madrid el seu centre, i cada regi t a les Corts la seva diputaci especial per als seus particulars assumptes. I no es pensi tampoc que aix passi noms a Espanya. Ms viu encara que a Espanya es nota aquest esperit provincial o regional a Anglaterra, a ustria, a Rssia, a lantiga Escandinvia. En aquella mateixa Frana on tan ferotge ha estat el rgim unitari, el renaixement de les llenges i les literatures provincials ha precedit el de la Pennsula. Ara b, senyor Rodrigo; nosaltres, sent federals, qu fem sin emmotllar-nos a la realitat de les coses? Lluny de ser ho mes terics, som els ms prctics. Els terics sn aqu realment els unitaris, que sentesten a sostenir el seu absurd sistema de govern contra la naturalesa, la tradici i les aspiracions de les diferents societats poltiques. Aviat portaran quatre segles regint els destins dEspanya, i qu han aconseguit? Matar o si ms no afeblir els molts focus de vida que tingurem en les antigues regions i els antics pobles sense aconseguir ni de bon tros la unitat que es proposaren. No hauria aix de ferlos obrir els ulls i comprendre com s dequivocat el cam que segueixen? Com veu, volem nosaltres autnoms igual que la naci i lindividu les regions i els municipis, no per un va caprici, sin perqu en primer lloc entenem que aix ho exigeix el carcter racional i lliure de lhome i de totes les associacions que constitueixi, i en segon lloc, perqu hem aprs per lestudi de la formaci de les nacions, pel de lndole dels diversos grups que les componen i pel dels seus constants desitjos i tendncies, que noms deixant-los autnoms en la seva vida interna i subordinant-los en lexterna al grup superior jerr593

quic s possible crear un ordre estable sense destruir la llibertat de ning, ni apagar cap focus de vida, ni cegar cap font de prosperitat ni de progrs. Rodrigo: Li he de confessar que no men s avenir. Vost, que tant pensa, enemic de la unitat? Quan podrem ser ms felios els homes que quan formssim tots un mateix cos i estigussim animats per un sol esperit? Leoncio: Aquesta unitat lhan volguda tots els genis de la poltica i la guerra, des dAlexandre fins a Bonaparte; aquesta unitat lhan volguda tamb totes les religions, principalment el cristianisme. Lhan assolida? El major i ms slid imperi fou el de Roma i, desprs dhaver recorregut tota lescala de lenviliment, mor esquinat per les piques de pobles sumits en la barbrie. Els altres imperis, per a b del mn, a penes sobrevisqueren als seus fundadors. Ni al seu fundador no pogu sobreviure el de Napole el Gran. Es resisteixen enrgicament les nacions a aquesta unitat que tant senalteix, i, si hi sucumbeixen, no perden ocasi de trencar-la i recuperar la seva independncia. Quan fan aix, les censura ning, com no siguin els seus dominadors? Les aplaudeix tothom, i els dedica la poesia els ms sublims cants. Les religions no han estat ms afortunades. Fracass Gregori VII en lempresa de fer feudataris del Tron de Sant Pere els reis dEuropa. Debades lescometeren novament Innocenci III i Bonifaci VIII; la dificultaren i impossibilitaren prnceps i sbdits. Lluny de congregar en un els regnes de la terra, es divid lEsglsia mateixa, i en el segle xvi perd un rere laltre la de Roma els Estats de lAlemanya del Nord, els dEscan dinvia, part de Sussa, Holanda, Anglaterra i Esccia. No li diu a vost res aquesta invencible resistncia de les nacions a unir-se tant sota lespasa dels herois com sota lautoritat dels sants? Repugna als pobles aquesta unitat que
594

vost tant lloa, i, si no merro, caldr cercar-la per un altre cam o ser eternament irrealitzable. Entre els pobles hi ha la mateixa diversitat dinclinacions i dactituds que entre els individus; i aix com entre els individus aquesta diversitat daptituds o inclinacions s indispensable per a lacompliment de les diverses funcions socials, ls, al meu entendre, entre els pobles per a lacompliment de les diverses funcions poltiques de la nostra espcie. Predomina en uns pobles la intelligncia, en daltres el sentiment, o, el que s el mateix, en uns la cincia, en daltres la guerra o el treball, en uns altres lart; i daquesta varietat neixen laven i el moviment que ens poden anar portant a la unitat que es desitja. Hom ha cercat fins ara la unitat en la uniformitat i ni lha trobat ni era possible que la trobs, ja que no consenten la destrucci de la varietat ni la natura ni els fins del nostre llinatge. Nosaltres cerquem la unitat en la varietat mateixa; i no dubti que, si triomfen les nostres doctrines, la trobarem. Aquesta unitat en la varietat s la que tenen les nacions federals; i aquesta unitat en la varietat s la que, com ha vist, fa callar lesperit de revolta i dindependncia dels pobles comprats o venuts. La unitat en aquelles nacions la formen els interessos comuns als diferents grups que les componen: es trenca potser perqu un daquests grups sigui en els seus interessos particulars completament autnom? Com en una naci hi ha interessos comuns a les provncies i els municipis, no crec que em ne gui que nhi ha a Europa, a Amrica, arreu del mn, que sn comuns a les nacions. Qui dubta que, pel mateix sistema, pugui avui formar-se la unitat llatina, dem leuropea, en un futur la humana? La consentiran les nacions pel principi federal millor que per lunitari, en veure que pel principi federal no han de perdre ni la seva autonomia, ni la seva personalitat,
595

ni el seu carcter. Per la unitat llatina i dhuc per leuropea advoquen ja en tots els pobles homes de gran cor i de gran intelligncia. Rodrigo: Somnis. Leoncio: Somni fou la monarquia universal; la federaci universal no ho s, per b que no es pugui predir el temps en qu es far realitat. A ms de fer-la possible el principi que li ha de servir de base, la van imposant moltes i poderoses causes. s cada dia ms gran el nombre i la imbricaci dels interessos comuns a les nacions. A manca dun poder federal que els regeixi i governi, recorren avui les nacions a nombrosos tractats; vindr el dia que per aquesta multiplicitat de tractats reconeguin la necessitat dun poder federal. Succeir aix en anys o en segles; per succeir o no hi haur mai al mn la unitat per la qual sospirem. Rodrigo: I deixarem mentrestant que Anglaterra i Rssia sapoderin del globus. Leoncio: Vol o no vol la unitat, senyor Rodrigo? Si la vol i no per la federaci, s evident que la voldr per la conquesta. Aleshores, ha de desitjar, i no tmer, que aquestes dues nacions es reparteixin el mn. En la poltica de vost, no pot deixar dentrar lexistncia de grans imperis. La reuni dels pobles sota la tiara dels pontfexs, de sobra comprendr que s ms difcil que en els temps dHildebrand, avui que el catolicisme s lluny dexaltar i moure els esperits, i pensa Lle XIII en sortir del rac que li deixaren a Roma. I si no s sota els papes, resta altre mitj que el de reunir-nos sota els emperadors? Desitjo tant com vost tallar el pas als dos colossos, tot i que, al meu entendre, no siguin ni de bon tros tan temibles com vost suposa; i aquesta s precisament una de les causes per les quals defenso amb tant dardor les idees federals. Si no amb la federaci, amb quin mitj agrupar els pobles con596

tra Anglaterra i Rssia? Dir que mitjanant les aliances; per, qu s la federaci, sin una aliana permanent? T sobre les aliances lavantatge incomparable de no estar exposada a que es trenqui, ser ms sincera i ms ntima en estar basada en molts i grans interessos, actuar amb ms previsi i calma i oposar, per tant, obstacles ms ferms a les invasions dels enemics. Insisteix vost que les nacions federalment constitudes no serveixen per a la guerra, i cau en un error que amb prou fei nes es pot permetre a una persona de tants coneixements. En les guerres defensives, es distingiren sempre per la seva obstinada resistncia, i no poques vegades sortiren vencedores de pobles que disposaven de ms i millors armes. Venc Sussa a Carles el Temerari a Granson, a Morat, a Nancy, quan no comptava sin amb trenta-quatre mil homes contra setanta mil borgonyons. Ni ms ni menys que en vuit batalles derrot anys desprs a Maximili I, emperador dustria, i el for a la pau de Basilea. Els Estats Units estigueren dues vegades en lluita amb la Gran Bretanya, de lany 1773 al 1783 i del 1811 al 1815; les dues vegades va triomfar sobre els seus rancuniosos enemics. Els for no fa encara tretze anys a sotmetre a arbitris la qesti dAlabama. Parlant en general, no senten les nacions federals inclinaci a les guerres ofensives. Foren veritablement excepci de la guerra a lAntiguitat la lliga dels aqueus i en lEdat Moderna Alemanya. Podr aix ser mai motiu de crrec contra el rgim que defenso? Benet mil vegades si en cada poble apagus ja lesperit de conquesta! El disminueix i afebleix, i aix s un progrs. Lanir sens dubte matant a mesura que vagi unint nacions. Decidir aleshores el poder federal, i no la guerra, les discrdies que entre elles sorgeixin. La guerra i la federaci sn antittiques.
597

Rodrigo: Ja li he dit que no rebutjo els seus principis per unir nacions. Si no fos possible per altres mitjans, veuria amb gust enllaats per la federaci Portugal i Espanya. Per quan ho estan per vincles ms forts les altres regions de la Pennsula, a qu treuen cap la federaci i els pactes? No dir en perill; ni en dubte no he de consentir mai que es posi la unitat de la naci espanyola. Leoncio: No comprenc, la veritat sigui dita, aquest fanatisme seu. Per a vost, com per a molts altres, no sembla sin que la nacionalitat tingui quelcom dimmutable i div. Les trany s que vost i els que com vost pensen, al mateix temps que sesvaloten i enfureixen davant la ms lleu por que hom la disminus, veurien amb molts bons ulls que hom laug men ts, sense adonar-se que no s possible engrandir-ne la prpia sense disminuir-ne laliena. Don treu que la nacionalitat sigui inviolable i fins i tot indiscutible? Discutim la propietat, la famlia, els reis, els dus, i ens hem daturar davant les nacionalitats? Aquest carcter sagrat que vost els dna, em vol dir don els ve? En coneix vost alguna en la qual no estiguin units pobles de diferents llenges o races? Alguna que estigui enclavada dins el que anomenem els seus naturals lmits? Alguna que en el dilatat curs dels segles no hagi passat per cent transformacions? Per respondrem, nhi ha prou que es fixi en la nostra; i aix que la nostra, en opini de propis i estranys, s de les ms ben definides. Aqu es parla una llengua, luscar; i sis dialectes de la llengua llatina: el castell, el gallec, el bable, el catal, el mallorqu, el valenci. Aqu t vost celtes a occident, bascos al nord, gots a orient, rabs al migdia. Aqu est la naci tallada a ponent pel Guadiana i el Mio. Qu era abans de la vinguda dels cartaginesos i els romans? Un conjunt de petites nacions sense cap lligam poltic. Ni en temps
598

dels romans ni en temps dels gots no va estar unida sin per la fora. Per la fora la mantingueren unida els rabs mentre no pogueren els indgenes anar reconquerint el seu territori i emancipant pobles. I tan bon punt els indgenes pogueren, prou sap vost que formaren diferents nacions. Posse lesperit de divisi i dindependncia els mateixos rabs, sobretot desprs de la runa del califat de Crdova; i els regnes que hi hagu a la Pennsula foren sense nombre. Com van ser units a Castella? Els uns, per matrimonis de prnceps, els altres per les armes, cap per la lliure i expressa voluntat dels pobles. En temps de Felip II constituren a la fi un sol regne tots els de la Pennsula. Trig gaire la protesta? No vagi ara a pensar-se que jo sigui enemic de la nacionalitat, ni que vulgui ni de lluny menyscabar-la. Li faig aquestes reflexions perqu comprengui com s dinsensat dir que no s concebible de tocar-la ni tan sols per reconstituir-la damunt aquestes o aquelles bases. Est, com tot, subjecta a mudana i al progrs dels segles; i avui, poca de llibertat, per la llibertat s indispensable que es reorganitzi i visqui. s ara filla de la fora, i volem que ho sigui dem de la lliure voluntat dels pobles que la componen. Oprimeix ara i violenta els pobles i les regions, i volem que respecti lautonomia dels uns i de les altres sense perdren ni un bri de la seva dins el cercle dels interessos nacionals. Qu hi ha en aix perqu salarmin persones entenimentades? La por que algunes regions o provncies es neguin a continuar formant part dEspanya, a ms de no tenir fonament, resultat sospits en boca dunitaris. Qui ha de voler la separaci? Els federals no, ja que federar s unir, i demanant o afavorint la separaci, contradirien el seu nom i el seu principi. Lhan de promoure els unitaris posant com posen la unitat per damunt del dret? Si no sn els unitaris ni els federals, qui
599

ha de sollicitar-la? Els federals, escolti-ho b, senyor Rodrigo, desitgem no noms que Espanya continu, sin tamb que la federaci la uneixi primer amb Portugal, desprs amb la resta de les nacions. A jutjar pels seus recels, no confia vost gaire en la fortalesa dels vincles que mantenen units els diferents grups de la ptria. Si s aix, com rebutja vost que hom els enforteixi pel lliure consentiment? Si aix no s, quina por ha de tenir? Jo, tot i creure la nacionalitat filla de la fora, estic segur que no es disgregar ni per la seva reconstituci federal, ni per cap altre motiu, com no sigui per la servitud en qu pobles i provncies gemeguen. Si ni tan sols sent esclaves no intenten les antigues regions separar-se, com ho han dintentar lliures i autnomes? Es disgregaren lany 1808, quan les tropes de Napole envaren tradorament la Pennsula; i quatre mesos desprs, pel seu propi impuls, crearen una junta central que les dirigs i salvs del com perill sense privar-les datribucions ni de recursos amb qu atendre els seus propis i especials interessos. Es pot trobar res de ms significatiu? Donaren aleshores a entendre clarament el pensament que les animava: volien la unitat de la naci sense perdre la seva autonomia; volien la federaci sense dir-ho i alguns potser sense saber-ho. Rodrigo: Doncs b, faci-la vost ara sense que ho spiguen. Ja que est segur del seu consentiment, no les consulti. Constitueixi-la dictatorialment o per unes Corts com les de sempre. Eviti perills. Faci callar alarmes que repercuteixen en perjudici de les mateixes idees que defensa. Leoncio: Dictatorialment? Per Corts com les que sempre hem tingut? Federaci i imposici sexclouen. No s ni ser mai federaci aquella que no descansi en lexplcita voluntat dels grups confederats. El pacte entre les regions per constituir-la ha de
600

ser aqu clar i solemne. Cada regi ha de nomenar apoderats especials perqu lestipulin, i lacord dels representants ha de ser a cada regi ratificat pel poble. En aquesta ratificaci ha dimperar la llei de les majories; no en lestabliment de la federaci. Per les raons que he addut, no s ni tan sols presumible que cap naci es negui al pacte; per, si alguna shi negus, fra inconcebible contradicci que no la respectssim. Les conseqncies del seu allament i els notoris beneficis de la federaci la tornarien tard o dhora al si de la ptria. Rebutjaren als Estats Units la Constituci federal del 1789 Rhode Island i Carolina del Nord i hom les don per separades de la Repblica. Mesos desprs, Carolina el 29 de novembre del mateix any i Rhode Island el 29 de maig del 1790, se sotmeteren a la Constituci i entraren a la lliga. La violncia les hauria exasperat; el respecte a la seva llibertat les redu. No sc ni he estat mai partidari, senyor Rodrigo, que amb el pretext de no alarmar es falsegin i es disfressin els principis. Alarma la produeix en religi i en poltica tot el que s nou; si no la produeix, b es pot assegurar que ni assolir la victria ni tindr gaire vida. Cessa lalarma, no a mesura que hom amaga els principis, sin a mesura que els explica i els difon. La vaguetat la sost; la claredat la dissipa. No anomenant les coses pel seu nom, callant-ne les conseqncies, no assumint els perills que comporten, creu de deb que es gua nya alguna cosa? El que es fa s confondre els enteniments, guanyar proslits avui per perdrels dem, construir damunt bases febles i movedisses i comprometre lobra de molts anys. No; jo no vull la descentralitzaci, sin la federaci; no una federaci mentida, sin una federaci real i positiva. Qu mha dim portar a mi, per exemple, que decretin unes Corts lauto nomia de les regions i els municipis, si pel sol fet de consentir que avui la decretin, les autoritzo perqu dem la mutilin i un altre
601

dia la deroguin? Per sortir del rgim en qu vivim, desenga nyem-nos, municipis i regions han de ser autnoms per dret propi fins al punt que siguin les regions les que determinin la vida de la naci i no la naci la vida de les regions. Rodrigo: I daquesta manera pensa consolidar lordre? Lordre no s possible all on el govern central no tingui subordinats tots els poders i, quan les circumstncies ho exigeixin, no pugui instantniament fer sentir la seva acci en el poble ms lluny i el ms lluny vilatge. Qu far vost quan una regi desobeeixi les ordres de lEstat? Leoncio: Obligar-la per la fora que les compleixi. s potser la federaci un nom sense contingut? Dins el pacte federal, no ser mai la meva autoritat inferior a la dels governs unitaris. No disposaria potser dun exrcit? No tindria al meu costat la naci sencera, representada per les seves Corts? Si mextralimits del pacte, queda dit que seria jo el venut. Es posarien de part de la regi rebel la resta de les regions, i, dacord amb les lleis federals, em combatrien justament les mateixes cambres. Avui t vost, daltra banda, el que vol: un govern central que tot ho mana i atropella, i que fa sentir a tota hora la seva m tant a les ciutats com als camps, tant a Madrid com en lltim rac de la Pennsula. Den de lany 33, en noms cinquanta anys, hi ha hagut aqu dues sagnants i aferrissades guerres civils i ms de vint insurreccions. En la majoria daquestes insurreccions ha sortit vencedor el govern. No, no es consolida lordre per aquest mitj. Per aquest mitj, lnica cosa que saconsegueix s fer odiosa lautoritat, impedir la lliure expansi de les forces provincials i municipals, acumular a Madrid la vida pblica, matar lesperit diniciativa i fer que hom ho esperi tot de la munificncia de lEstat. rbitres de tot, els governs tot ho falsegen i corrom602

pen quan els ho exigeix la seva prpia conservaci i les seves ms o menys interessades mires, i vicien i fan estrils totes les institucions. No hi ha veritat ni als comicis ni a les Corts: hom elegeix aquell qui ms pugui obtenir de lEstat en benefici del districte o de la provncia; i lelegit, per satisfer els desitjos dels seus electors, quan no els propis, ven la seva conscincia. Es fan debades patritiques crides a la dignitat i el decrum dels comicis: la dignitat i el decrum sucumbeixen davant les moltes i molt poderoses armes de qu disposen els ministres. La clau de lordre, creguim, senyor Rodrigo, no s lomni potncia ni lomnipresncia dels governs, sin qu cada entitat poltica es mogui lliurement dins la seva rbita, i no senvaeixin luna a laltra, i hi hagi en totes bona administraci, i totes es procurin i cerquin en elles mateixes elements de vida i de progrs. Lordre s harmonia i no confusi; aix el troba vost en la natura i aix lha de voler en les nacions. Esmentava vost no fa gaire les insurreccions dAlcoi i Cartagena i les que es produren a Extremadura i Andalusia arran de la Repblica. La dAlcoi no fou sin un de tants moviments per qesti de salaris, com els que trastornen ara gaireb tots els pobles dEuropa i fins i tot dAmrica, moviments que en les nacions federals evita ms i millor el municipi que no en les unitries lEstat. Les dAndalusia i Extremadura, simples aldarulls que es reprodueixen amb singular insistncia en tots els nostres canvis poltics, oberen a causes que vost no desconeix i que subsistiran probablement mentre no siguin autnomes les dues regions i no corregeixin els seus governs mitjanant lleis civils lanormalssim estat en qu all es troba la propietat immoble, sobretot la que pertany un temps a corporacions i comunitats. La de Cartagena tingu per objectiu accelerar lestabliment de la fede603

raci, i no pens ni per un instant en disgregar pobles ni provncies. Cerca vost debades arguments en contra dels principis federals. En el seu esperit doposici, fins i tot ens vol posar Frana com a model. Frana, que en tot un segle de revolucions, a causa del seu ferotge unitarisme, no ha pogut consolidar encara la llibertat i lordre! Frana que, a causa del seu unitarisme sense pari, ha vist ja per dues vegades expirar la repblica als peus dels Bonapartes! Si s encara republicana avui, b ho pot agrair al fet que el fill de lltim Napole mors a Zululndia. Tot i amb aix, t en constant perill i perptua alarma la seva repblica. Li treia no fa gaire el son un MacMahon, i ara lhi torben els Orlans. No, senyor Rodrigo, no; la consolidaci de lordre i de la llibertat no s possible sin pel nostre sistema. Rodrigo: No el temeria tant, senyor Leoncio, si els veis a vosts menys aferrats als principis democrtics; per sense reis i amb els drets individuals que proclamen, s per a mi tan difcil la pau pblica...! Existeixen confederacions monrquiques. Per qu no fer monrquica la nostra, ja que portem segles vivint a lombra i lempara dels reis? Leoncio: Els reis i els dus sen van, senyor Rodrigo: no ens entestem a tancar-los la porta si desitgem devitar noves catstrofes... Per aquestes sn ja qestions per a altres converses. La nit sacosta, i cal ja que ens retirem cap al poble. Pujaren lentament el pendent els dos interlocutors, i en arribar al capdamunt es creuaren amb el rector del poble i un home duns quaranta anys, batlle, segons desprs esbrinaren, dun poble de Castella, que parlava amb no poca energia i no poca agudesa: Cregui vost, mossn, deia el castell, que els batlles, all a la meva terra, a penes servim per a res que
604

no afligeixi o turmenti els vens, quan no a nosaltres matei xos. Ara allotja la tropa; ara dna bagatges; ara treu la quinta; ara contribueix al constrenyiment dun contribuent de qui saps que no t res per dur-se a la boca, i encara menys per donar al fisc. Disposa el govern de tots els recursos de la naci, i un, per cobrir les mseres atencions del municipi, no pot acudir sin al recrrec dels impostos generals, que per ells mateixos ja basten perqu propietaris, llauradors i jornalers posin el crit al cel. Si ni tan sols aix no sarriba per cobrir els serveis pblics, tant si es vol com si no, sha de recrrer als personals, i a aquests ciutadans dir-los que vagin i netegin la font i a aquells altres que tapin els sots perqu no hi caiguin les cavalleries. De camins, no es vagi vost a pensar que nhi hagi; no nhi ha si un no pren per tals els que traaren els fills de No a cpia de trepitjar la terra. Perqu, aix s, lEstat no ens oblida mai per al repartiment de les crregues; per al que ens oblida sempre s per al dels beneficis. A tot aix, guardat de no pagar el mestre descola, que si tal cosa fas et tractaran de ms animal que latzembla en qu cavalquis. Ah! I procura a ms que et quadrin els comptes, perqu qualsevol dia et vindr un delegadet del governador que tels ajustar com cap sabater les sabates, i si no tofereixes en les eleccions per treballar per als seus amics, tembolicar amb paper timbrat que ni amb camisa de fora. Potser es donar el cas que concebis un projecte de millora i trobis els teus convens disposats a executar-lo i pagar-lo per derrama: en el moment que el preu passi duna certa quantitat, has dimpetrar com a mnim la vnia del pretor de la provncia, el qual, no cal dir-ho, no te la concedir sense instruir un expedient que duri ms que la meva sogra. I encara grcies si la concedeix, que si no haurs dabandonar el projecte o elevar-lo al senyor ministre del ram, que trigar un altre tant o ms a resoldre lassumpte,
605

si s que no el condemna a morir en la pols de larxiu a manca de diputat que el mogui o or que el recomani. Cos de Du! i, daix en diuen govern? O, aquests sn els avantatges i els profits que de la llibertat espervem? Per viure sota tan vergonyant tutela, estic amb vost, mossn, vingui i mani el mo ro Mussa. Ho ha sentit, senyor Rodrigo? digu Leoncio.

606

Programa del Partit Federal (1894)

Volem els federals en lordre hum Lliures el pensament, la conscincia, els cultes; respecte per totes les religions, ni preferncia ni privilegi a cap, suprimides les obligacions del culte i el clero; dotats els sacerdots de totes les esglsies dels mateixos drets que els altres ciutadans, subjectes als mateixos deures i sotmesos a la mateixa jurisdicci i les mateixes lleis; civils el matrimoni, el registre, el cementiri. Garantits la vida i el treball; inviolables la personalitat, el domicili i la correspondncia; abolida la pena de mort; perseguida sense pietat la vagncia.

Volem en lordre poltic La voluntat del poble com lnic origen legtim del poder pblic; els tres poders limitats, el legislatiu a legislar, lexecutiu a executar, el judicial a jutjar; punible la invasi de qualsevol dels tres en les atribucions dels altres. El poder legislatiu representat per dues cambres; lexecutiu per un president responsable; el judicial pel cap del Tribunal Suprem.
607

El Congrs elegit per tota la naci i el Senat per les Assemblees regionals, el Congrs sense altres lmits a la seva facultat legislativa que els drets de lindividu, els de les regions i els del municipi, i el Senat circumscrit a intervenir les negociacions diplomtiques i veure si les resolucions del Congrs sn o no atemptatries contra les autonomies locals o contra la Constituci de lEstat; el Congrs peridicament renovable en la seva totalitat i el Senat noms en les seves dues terceres parts. Les dues cambres reunides pel seu propi dret en dia fix de lany i representades, quan suspenguin les seves sessions, per una Comissi mixta que pugui extraordinriament convocarles quan, al seu entendre, ho exigeixi la salut de la Repblica. El sufragi, universal; les lleis fonamentals, sotmeses a la sanci del poble. El rgim parlamentari substitut pel rgim administratiu. La repblica com a forma de govern; la federaci com a sistema. La naci dividida en regions, i les regions en municipalitats; les municipalitats i les regions autnomes com la naci en tot all que a la seva vida interior correspongui. LEstat central, que ha de tenir al seu crrec el rgim de la vida social en lmbit poltic, econmic i administratiu, amb els segents atributs: 1r, les relacions exteriors i per tant la diplomcia i els consolats, els aranzels de duanes, la pau i la guerra, lexrcit i larmada; 2n, el judici i veredicte de totes les qestions interregionals; 3r, el restabliment de lordre all on el desordre, a judici del Senal, comprometi la vida nacional i no siguin suficients els poders de la regi per contenir-lo; 4t, la defensa dels drets poltics i de la forma i el sistema de govern contra tot Estat regional que els suprimeixi o els minvi; 5, la legislaci penal sobre delictes federals i la creaci de
608

tribunals federals, tant criminals com civils; 6, la regulaci del comer interior i tot el que s inherent a ell: codis mercantil, martim i fluvial, vies generals, correus i telgrafs, moneda, pesos i mesures; 7, les disposicions indispensables per a la difusi i la generalitzaci de lensenyament primari en tot el territori de la Repblica; 8, les dirigides a qu en tot el territori de la Repblica siguin vlids els contractes i executries les sentncies que en qualsevol de les regions se celebrin o pronuncin. Els Estats regionals, que han de tenir al seu crrec el rgim de la vida regional en lmbit poltic, econmic i administratiu, amb els atributs segents: la garantia i la defensa de la lli bertat i lordre; el judici i decisi en les qestions entre municipis; lorganitzaci de les milcies regionals, subordinades a lEstat central, noms en casos de guerra amb lestranger, la legislaci civil i la de procediments; la legislaci penal per a tots els delictes que no siguin qualificats de delictes federals; lorganitzaci dels tribunals corresponents; la imposici i cobrament dels tributs. Els Estats municipals, que han de tenir al seu crrec el rgim de la vida municipal en lmbit poltic, econmic i ad ministratiu, amb les segents atribucions: la garantia i la defensa de la llibertat i lordre; lorganitzaci de gurdies municipals, la formaci i promulgaci dordenances, el judici i el cstig daquells que els infringeixin; la imposici i cobrament de tributs per a les seves especials despeses i aquells que la regi els imposi. Les atribucions que expressament no shagin conferit a lEstat central, reservades als Estats regionals; les no conferides als Estats regionals, reservades als municipis. El cap de cada regi, executor de les resolucions nacionals; el cap de cada municipi executor de les regionals.
609

Volem en lordre administratiu Separada de la poltica ladministraci; convertits en carreres especials els seus diversos rams tancada la porta a la ineptitud i el favoritisme; menor el nombre dels ministres i major el dels directors generals; amb responsabilitat efectiva els uns i els altres; constitut el Consell dEstat pels directors i dedicat noms a evacuar les consultes que el govern li adreci; sotmesos els afers contenciosos al Tribunal Suprem; amovibles tots els funcionaris per faltes comeses en lexercici dels seus crrecs; suprimides les vacances; suprimides tamb les llicncies, com no sigui per malaltia provada de manera fefaent; perdut el lloc en lescalaf del ram per pas a un altre ram, al servei de particulars o al de les regions o els municipis; no acumulables de cap manera els crrecs; regulats per una tramitaci fixa els expedients i oberts sempre als interessats en les hores del dia que es designi. Substitudes per consolats generals les ambaixades; adre ades les negociacions diplomtiques a enfortir els vincles amb les altres nacions i aplanar les dificultats que la diferncia de lleis oposa a la bona marxa dels negocis, bo i aconseguint, per exemple, la mtua validesa dels contractes i la mtua execuci de les sentncies. Dependents del Tribunal Suprem tots els tribunals federals; inamovibles els jutges i els magistrats, com no sigui per haver incorregut en responsabilitat per negligncia provada o per ascens illegtim; ampliada a delictes greus i lliures de delictes lleus la jurisdicci del jurat; establerta en els judicis civils la instncia nica, retirada tota fora de doctrina legal a les sentncies del Suprem Tribunal, i prohibida, per tant, la cita de les fins aqu dictades com a motiu de la cassaci contra les dels tribunals inferiors; simplificats els procediments,
610

sobretot en els judicis universals; gratuta la justcia durant el curs dels assumptes i condemnat en costes el litigant temerari; caducats la instncia i el recurs de cassaci als dos mesos de no haver-sen instat el curs, si no sacredita que fou deguda la suspensi a dificultats invencibles; vlides i executives les sentncies dels tribunals estrangers, quan a judici del cridat a executar-les hagin estat emeses en la forma determinada per les lleis del pas del qual provinguin. Voluntari lexrcit en temps de pau i obligatori en temps de guerra; iguals les diferents armes; convertit en carrera el servei, tant per al soldat com per a loficial i el cap; conferits els ascensos per antiguitat quan no siguin guanyats per asse nyaladssims mrits, a judici dels militars del seu cos i grau; incorporats als estudis de primer ensenyament la gimnstica i el maneig de les armes; redut el contingent militar actiu a all que reclamin la conservaci de lordre i la gurdia de les fronteres. Organitzat lexrcit de mar sobre bases anlogues. Limitats els procediments i els tribunals militars a delictes militars comesos per militars en actiu servei amb ocasi del servei mateix; derogat el fur datracci per als tribunals de guerra; vlid per als tribunals civils quan no es pugui dividir la continncia de la causa. Admesos a informar en els Consells de guerra els defensors que el reu elegeixi, siguin o no militars. Fomentades lagricultura, les arts, el comer, les obres pbliques, principalment les vies de comunicaci i els canals de rec. Atesa especialment la instrucci pblica, lliure i laic lensenyament; lliures les professions totes; finanats, tanmateix, i posats al nivell dels millors els establiments de lEstat, principalment per a aquells que vulguin adquirir ttols acad611

mics; gratuta i obligatria la instrucci primria; alimentats aquells que la rebin; relegat de lensenyament secundari lestudi de les llenges mortes i incls en els preparatoris de les facultats de Dret, Medicina, Farmcia, Filosofia i Cincies; convertits els instituts en escoles elementals de Lletres, Arts i Cincies; prctic, eminentment prctic, el sistema dinstrucci de totes les escoles. Aplicats a lensenyament i les obres pbliques els 40 milions del culte i el clero; estimulada la publicaci dels llibres que posin els coneixements humans a labast del major nombre dintelligncies. Assdua la instrucci; destituts, encara que hagin guanyat per oposici les seves ctedres, els professors que les desatenguin i les deixin sense causa als suplents. Autnomes les colnies al mateix nivell que les regions de la Pennsula.

Volem en lordre econmic La conversi de tots els deutes en deute interior; la renda, sent alhora premi i amortitzaci del capital. Gradualment reduts els actuals havers passius; abolides les jubilacions, els retirs i les cessanties per a tots aquells que en endavant entrin al servei de lEstat. Anivellats els pressupostos; limitat el deute flotant a avan a ments sobre els rendiments de lexercici corrent. Ampliada lacci de la Caixa de Dipsits; per a lEstat tots els beneficis de la moneda fiduciria. En arrendament les mines i altres propietats de lEstat; ar rendats tamb els serveis; per administraci el cobrament de contribucions i impostos.
612

La successiva unificaci dels tributs; labolici de tot gravamen sobre els articles indispensables per a la vida. Reservats al govern central els segents tributs: els drets de duanes, els obvencionals dels consolats, el producte dels monopolis i serveis avui al seu crrec; el de les seves propietats i drets; el de limpost sobre els pagaments que dugui a ter me; el del descompte als seus empleats; el del que imposi sobre la renda dels seus ttols de deute, igual en tipus que el que la propietat pagui; el de tots els que es cobri en el territori federal; el del gravamen que avui pesa sobre els ttols i les grandeses de Castella, mentre no se suprimeixin. Derramada per les regions, segons la poblaci i la riquesa de cadascuna, la diferncia que resulti entre limport total daquests productes i limport total de les despeses del Tresor. Amb facultat les regions per recaptar mitjanant els tributs i mitjans que creguin ms fcils i menys onerosos la quota que per aquest concepte els correspongui. Substitut en el repartiment de les contribucions el sistema proporcional pel progressiu. Transformat el pressupost, destinat el que avui saplica a des peses suprflues, a les noves necessitats dels temps presents.

Volem en lordre social Subordinat sempre el gaudi de la terra, com a prpia de tots els homes, als interessos generals. Lliurades a comunitats obreres les terres pbliques, les que els propietaris hagin deixat incultes per ms de cinc anys i les que on convingui sexpropin pel sistema que empr Rssia per a lemancipaci dels serfs i propos Gladstone per a resoldre la qesti territorial dIrlanda.
613

Establert el crdit agrcola principalment per a aquestes comunitats. Transformat en cens redimible a terminis respecte de la terra el contracte darrendament, considerats com a emfiteusis perptues, redimibles tamb a termini els foros i la rabassa morta. Lliurats els serveis i obres pbliques a associacions obreres, all on nhi hagi que siguin per la seva organitzaci capaces de dur-les a terme, facilitant a aquestes associacions el crdit per bancs pblics. En poder de lEstat les mines, les aiges i els ferrocarrils. Adoptada immediatament la jornada de vuit hores en els establiments i les obres de lEstat, tant si es fan per administraci com per contracte; inclosa aquesta condici en totes les concessions que lestat atorgui, encara que no assigni als concessionaris altre benefici que el de lexpropiaci per causa dutilitat pblica. Extensiva la jornada de vuit hores a les mines. Prohibida per als treballs subterranis la utilitzaci de les dones i dels nens menors de dotze anys. Excloses del taller i de la fbrica les mares de famlia i els nens menors de dotze anys que no spiguen la lectura, lescriptura i les quatre operacions fonamentals de laritmtica. Subjectes els tallers, les fbriques i les mines a inspeccions nomenades pels mateixos obrers. Establert per una escala de poblaci el mnimum dels salaris. Estimulada i recompensada pel fisc la transformaci del salari en participaci de beneficis. Indemnitzats en les seves persones o en les dels seus hereus els treballadors que sinutilitzin en lexercici de les seves professions.
614

Borses i agremiacions del treball. Escoles professionals en les quals els jornalers aprenguin de manera terica i prctica la integritat de lart que exer ceixin. Sotmeses a jurats mixtos les qestions entre el treball i el capital. Reformat el Codi Civil, principalment en el relatiu a tuteles, successions, contractes dobres i serveis, prescripci i drets dels fills illegtims.

Volem en lordre internacional La confederaci de les nacions. La creaci dun poder que regeixi les relacions internacionals, avui matria de mltiples tractats. Mentre aquest poder no existeixi, la decisi de totes les discrdies mitjanant larbitratge. De manera immediata, les ms amistoses relacions de lletres i de comer amb les repbliques llatines dAmrica i totes aquelles facilitats i concessions que puguin contribuir a qu Portugal savingui a ser una regi dEspanya. El suport i estmul de tot all que pugui engrandir en lhome la idea de la ptria i fer que la humanitat constitueixi un tot orgnic. La civilitzaci dels pobles incultes, no per la fora, sin per la colonitzaci pacfica i lestabliment de relacions mercantils. La substituci, en una paraula, de la guerra per la pau, de les armes per la ra i el dret.

615

Articles publicats a El Nuevo Rgimen. Semanario federal 10 (1891-1901)

I. Doctrina federal El consentiment Nosaltres no tenim una vara de mesurar per a les collectivitats i una altra per als individus. Opinem que per als individus, com per a les collectivitats, hi ha una mateixa moral i un mateix dret. Sense el lliure consentiment de dos o ms homes, no hi ha societat possible; sense el lliure consentiment de lhome i la dona no s possible ni tan sols la famlia, tot i ser aquesta en certa manera obra de la natura. Com a crim de les llinatge tindrem ara el rapte o la compra de la dona, practicats en alguns pobles. No podem comprendre com sense el lliure consentiment es puguin fundar legtimament societats poltiques. La manca de consentiment vicia tot contracte: s suficient a ulls de la mateixa Esglsia per dissoldre els matrimonis i anullar-los com si mai no haguessin existit. No som tampoc

10 Gabriel Alomar, F. Pi i Margall. Articles. LAnnuari, Barcelona, 1908.

616

capaos de comprendre per qu no ha de viciar i destruir societats com les nacions. All que s viciat des del seu origen no s possible que es refaci amb el pas del temps, per s indubtable que all que viciosament es funda s possible que es refaci per la voluntat dels fundadors, s a dir, per un nou contracte. Tampoc no acabem de comprendre per qu les societats poltiques viciosament fundades no sha de procurar que perdin mitjanant un nou contracte el vici dorigen. Si pel consentiment, es diu, es forma la societat poltica, s lgic que pel dissentiment es desfaci. I, qui ho dubta? Al nord dEspanya hi ha un poble que difereix completament de nosaltres per la seva raa, la seva llengua i lndole i el desenvolupament de les seves institucions i els seus costums. Aquest poble, el basc, ocupa els dos vessants dels Pirineus, i pertany part a Espanya, part a Frana. Si un dia es proposs de constituir una naci i Frana i Espanya estiguessin dacord a disgregar-lo del seu respectiu territori, s obvi que pel dissentiment de les dues nacions seria possible destablir una nova naci, regne o repblica. No considerava Lincoln legtima la separaci dels Estats del Sud que contra ell es revoltaren, i tenia ra. All, aquells Estats formaven pel seu consentiment part de la Repblica, i s principi de dret que els contractes no es trenquin per la voluntat duna sola de les parts. Es diu tamb que si sapliqus ara el lliure consentiment a la reconstituci dEspanya naixeria el caos, ja que cada poble es voldria unir al seu caprici a la provncia o a la naci que li agrads, sense consideracions de lloc ni de temps. Els que afirmen tal cosa parlen de la naci com si fos una gbia de bojos, i nosaltres no creiem que ho sigui cap dels nostres agru paments poltics. Hi ha, ben al contrari, entre nosaltres
617

un esperit regional tan pronunciat que ha sorgit des de fa uns anys una escola que pren el regionalisme per finalitat de la seva poltica. s encara ms estranya la por que la naci en aquest cas es disgregus, ja que aquells que la tenen o fingeixen tenir-la sn les que ms la presenten com una obra de granit, fruit del lent treball dels segles. Una obra tan forta, com podria esquerdarse o esmicolar-se per sotmetre-la a tal procediment o tal altre? I qui lhauria de comprometre? Els federals no, ja que federar s unir, no desunir, i lluny de voler reduir la naci, aspiren a constituir els Estats Units dEuropa; els unitaris menys, ja que la unitat s la dama dels seus pensaments. Nosaltres voldrem, daltra banda, que aquells que combaten el nostre principi ens diguessin duna vegada si estan a favor del de la fora o per la teoria dels fets consumats, que s el que la ve sancionant des dels temps ms remots. Nosaltres, la veritat sigui dita, no comprenem aquesta mena de fetitxisme que per les nacions se sent. Es consideren mudables els dus, els reis, les formes de govern, els organismes socials, les bases de la propietat, i no les nacions? Encara ms estrany resulta aquest fetitxisme si es pensa que cap naci no ha obet en formar-se cap criteri i totes han experimentat nombroses transformacions en el dilatat curs dels segles. Pregunteu a aquests mateixos fetitxistes si creuen acabada la nostra naci sent independent Portugal i estant Gibraltar en poder dels anglesos, i us contestaran negativament. Pregunteu als francesos si no en creuen menyscabada la seva des que lImperi germnic sempar dAlscia i Lorena, i us diran que amb la finalitat de recuperar-les mantenen a costa de penosos sacrificis formidables exrcits i ms formidables esquadres. Indubtablement, molts homes sn idlatres per naturalesa. Caiguts els seus dus, els mancava un dol, i han posat en
618

laltar dels seus enderrocats temples la imatge de les nacions. Shan celebrat fa poc a Roma dos Congressos de la Pau. Cap dells no sha atrevit a abordar la qesti de les nacionalitats, i tots dos han obtingut per just premi dels seus afanys les riallades dEuropa.
1891

La nostra repblica Nosaltres no volem la repblica unitria. Simple substituci dun poder hereditari per un poder electiu, no s ms que una de les fases de la monarquia. Deixa dempeus lomnipotn cia de lEstat; concedeix vida prpia a la naci i la nega a les provncies i els municipis. Deriva de la naci, no del poble, tots els poders, i com a grcia de la naci mira els escassos furs de qu municipis i provncies gaudeixen. Lluny de perseguir la unitat, que s la vida, cerca la uniformitat, que s la mort; dicta una llei provincial per a totes les provncies i una llei municipal per a tots els municipis, sense consentir que cap provncia ni municipi no es dirigeixi ni mogui segons la seva especial ndole. Atrofia per aquest sistema municipis i provncies, concentra en la capital totes les energies, i fa possibles i fins i tot fcils les dictadures. Som partidaris de la repblica federal per la que, partint de les condicions essencials de lsser hum, reconeix com a autnoms com la naci les regions i els municipis, i per tant els sostreu de la tirania de lEstat. Uneix aquesta repblica els municipis en la regi i les regions en la naci pel sol vincle dels comuns interessos; no els afebleix ni els minva, ja que en els interessos propis deixa que es governin per ells mateixos,
619

sense que autoritats alienes els pertorbin. Del poble, no de la naci, deriva els poders: del poble de cada municipi, els municipals; del de cada regi, els regionals; del de la naci, els nacionals. Impossibilita per aquest cam les dictadures; aixeca contra les que vencen en la capital vigoroses regions i no menys vigorosos municipis. Acaba a ms amb els cacics, amb la influncia de lEstat en els collegis electorals, amb la prepotncia del poder executiu, amb el desordre de lAdministraci i de la Hisenda. Per tots els organismes de la naci escampa, en fi, lescalfor i la vida. No tothom comprn el mecanisme daquesta repblica. Per tal que es comprengui i es conegui b el que volem, anem a determinar els lmits entre la naci i les regions. Cada regi s dintre de la nostra repblica un estat independent en tot all que li s peculiar i propi. T el seu govern, les seves Corts, els seus jutges i magistrats, la seva Administraci, la seva Hisenda, la seva milcia, els seus serveis; i en tot all que constitueix la seva vida interior, s a dir, en tot el que no afecta els interessos de les altres regions, actua com si fos la naci tota; dicta lleis, les executa i les aplica als casos de la vida prctica; atn i fomenta el conreu, la indstria, el comer, la instrucci, la beneficncia, les obres pbliques, les arts; pressuposta els seus ingressos i despeses, estableix i recapta tributs, aixeca emprstits; mant lordre interior i posa a recer del crim els drets dels ciutadans; examina i resol, segons el seu particular criteri, fins i tot els ardus problemes socials que avui agiten el mn. En la seva vida de relaci, en el que afecta la daltres regions, est, pel contrari, subjecta al govern, a les Corts, als tribunals, a lAdministraci, a la Hisenda, a lexrcit, a les lleis de la naci, a les de la repblica. Ser ara difcil fixar les atribucions de la naci? La naci ha de regir naturalment totes les relacions de regi a regi i
620

totes les seves relacions amb els altres pobles. Ha de regir el comer, tant linterior com lexterior, resoldre les diferncies que entre les regions sorgeixin, combatre, all on nhi hagi, la tirania i el desordre que amenacin o comprometin la repblica, defensar la seva prpia independncia i la integritat del seu territori, dirigir els afers diplomtics, fer i subscriure tota mena de tractats amb qualssevol altres nacions, decidir sempre i en tot cas la pau i la guerra. Natural s tamb que regeixi els serveis generals: els correus, els telgrafs, els ferrocarrils i els camins que travessin la terra de dues o ms regions. Tamb els senyals i mitjans de canvi, com la moneda, les mesures i els pesos, ja que han de servir per al comer de tota Espanya. La determinaci daquestes atribucions no s gens difcil. Si dem es confederessin les nacions de la raa llatina, o les dEuropa, o les del continent, o les del mn sencer, creu el lector que ho seria determinar les atribucions de la confederaci sense menyscabament de la nostra autonomia? Espanya continuaria regint-se com ara per la seva constituci i les seves lleis en tot all que dEspanya fos peculiar i propi; i la confederaci seria competent en tot el que s avui per a nosaltres matria de relacions diplomtiques, en tot all que afects els comuns interessos de les nacions confederades. Converteixi mentalment el lector les regions en nacions i tindr la clau per a la resoluci del problema. A ms, en el nostre sistema no s possible que ning seri geixi per autoritat prpia en definidor dels drets de la naci i de les regions. A les mateixes regions, degudament representades, pertocaria de definir-los lendem que sestabls la repblica. Potser neliminarien alguns dels que a la naci atribum; potser, i aix s el ms probable, li natribuirien molts ms que nosaltres. Molts ms lin vnen assignats en el projecte de
621

Constituci de Saragossa, que avui, com ahir, acceptem. En poltica, no hi ha res dinflexible: circumstncies i necessitats dels temps obliguen no poques vegades a atorgar al poder central funcions que el rigor dels principis no consent. Nosaltres no tenim sobre aquest punt un criteri tancat. El que mai no consentirem en la nostra repblica s que es violi essencialment lautonomia de les regions ni la dels municipis.
7 de mar del 1891

Les regions dEspanya Sestranyen alguns que nosaltres, els federals, parlem de regions. Quina entitat s aquesta?, pregunten. Pretendran ara els federals de tornar a dividir el nostre territori? Per quin criteri? Amb quina finalitat? Res de nou no intentem. Volem, purament i simple, reconstituir les anteriors provncies. Fa poc ms de mig segle no nhi havia sin catorze. Venien determinades algunes per la seva especial llengua i les seves especials lleis; totes, per la his tria i la diversitat de costums. Lany 1833, per un simple decret, foren esquarterades i es formaren arbitrriament i capritxosa les quaranta-nou que avui tenim. No per aix desaparegu del tot lantiga divisi dEspanya; subsist i continua subsistint en les capitanies generals i en les audincies territorials. Catorze sn les audincies, catorze les capitanies generals. No ha estat capa la nova divisi de substituir lantiga ni tan sols entre el com de la gent. Tothom reconeix, distingeix i esmenta sovint Catalunya, Arag, Castella la Nova, Castella la Vella, Navarra i les Provncies Basques, Astries, Galcia, Extremadura, Sevilla, Granada, Mr622

cia, Valncia, les illes Balears i les illes Canries. Tampoc elles no han perdut ni el seu carcter, ni la seva fesomia, ni la seva personalitat, ni els vincles que des de segles remots mantenen congregats els seus nombrosos pobles. Subsisteixen les antigues provncies dhuc al si de les Corts. Sn escollits els diputats per circumscripcions o distric tes, i sempre que es tracta de sostenir o fomentar interessos provincials, es reuneixen no els de les noves, sin els de les velles provncies. Es reuneixen no els dOrense, no els de Lugo, ni els de Pontevedra, ni els de la Corunya, sin la diputaci gallega; no els de Madrid, ni els de Guadalajara, ni els de Toledo, ni els de Ciudad Real, ni els de Conca, sin la diputaci castellana. Lany 1847, Escosura volgu ja reconstituir i fins i tot reconstitu les grans provncies. Les reconstitu amb lobjecte de posar la governaci civil al nivell de la militar, considerant que en presncia de capitans generals que estenien el seu comandament a tot Arag o a tota Castella la Vella, semblaven petits i eren realment febles els governadors civils de noms Terol o de noms Palncia. Han pensat desprs daltres en res tablir-les sota el punt de vista de ladministraci o de leco no mia, entenent que per la creaci de les actuals provncies i per la dependncia en qu de lEstat viuen, no sha fet sin augmentar les dificultats administratives i les despeses del regne. Anomenem nosaltres a les passades provncies regions. Les anomenem daquesta manera principalment per distingirles de les modernes. Els donem a ms aquest nom, perqu ls ha vingut a consagrar-lo, ja que avui es qualifica a cada pas de regionals les exposicions, els interessos i els establiments de les passades provncies, i no fa tres dies es qualific de regional a la Gaceta el manicomi que per a tota Castella la Nova
623

intenta construir la Diputaci provincial de Madrid, basantse en el decret que sobre manicomis regionals es promulg el dia 19 dabril del 1887. Es tranquillitzaran ara els que sespanten amb els noms? Deixaran de veure en el de regi un nou germen de pertorbacions? Nosaltres desitgem que hi hagi aviat a tota Espa nya comits regionals per tal de donar cos a aquesta reconstituci de provncies que sota el nostre sistema han de ser altres tants Estats. Sacabaran desvair aix tots els dubtes i totes les temences, i es veur que, lluny de tendir nosaltres a la disgregaci, aspirem a formar poderoses entitats poltiques, capaces doposar invencibles obstacles als pensaments de dictadura o de tirania que puguin sorgir en el si de la repblica... Aquesta divisi territorial, a ms de ser ms lgica i racional que la dara, presentar lespectacle de catorze grans Estats federalment units, cadascun dels quals podr dur a terme notables progressos i concrrer com mai no ha concorregut al com aven de la mare Espanya. Lautonomia que al nostre entendre els correspon en tot el que als seus interessos regionals es refereix, els donar per a tot vida, al, fora. Feli el dia en qu, acabant amb el ferotge unitarisme que tantes energies ha enervat i tants progressos ha fet impossibles, puguem veure units per la federaci els catorze Estats, les catorze regions!
1891

El nostre sistema No es fa contra el nostre sistema sin un argument amb una certa fora. Si lEstat tan sols ha de regir la vida de relaci de les regions, i els poders regionals la vida de relaci dels muni624

cipis, el lgic s que el municipi regeixi la dels individus i per tant sigui el regulador del dret. No retrocedim nosaltres davant cap conseqncia lgica dels principis que sostenim; i sense dubtar diem que aquells que aix ens combaten estan en el cert. Per cert el tenen ells mateixos, ja que un dels seus ms conspicus homes admet com a font de dret el costum i, segons creiem, no tindria inconvenient a reconixer el del poble de Llnabes, que cada deu anys reparteix entre els seus vens les terres del terme. El costum s principalment municipal, i admetrel com a origen de dret equival a reconixer en els municipis el poder legislatiu, que legislar s sobreposar el costum a les lleis. Pel dret municipal comena la legislaci de tots els pobles, i encara en temps propers als nostres ciutats i viles es regiren per lleis municipals. Els furs de les de Castella no eren simplement cartes poltiques; contenien lleis civils, lleis penals i fins i tot lleis de procediment. En el fons, quin s, daltra banda, el dret de les nacions cultes, ja llatines, ja anglosaxones? Un dret municipal, el de lantiga Roma. Vol dir aix que cada municipi hagi de regir-se forosament en el nostre sistema per especials lleis? No; les mateixes regions que tenen furs les illes Balears, Catalunya, Arag, Navarra, Biscaia es regien per les seves lleis davui segles abans de la seva incorporaci a la Corona de Castella: no tornarien, de ben segur, encara que poguessin, al primitiu dret dels seus municipis. Tenen un dret regional, i el defensen aferrissadament contra les invasions de qualsevol altre dret. Els nostres adversaris, fins i tot els que sembla que distin menys de nosaltres, ens han arribat a creure enemics incondicionals de la unitat; i conv que entenguin que, si b no admetem la que neix de la fora, som decididament partidaris
625

de la que s filla del lliure consentiment, al nostre entendre lnic vincle racional entre els homes. Fa vuitanta anys que es pens a escriure un Codi per a tota la monarquia, i encara a hores dara no sha arribat a la unitat, tot i que no shagin estalviat esforos per aconseguir-ho. Es promulg lany 1889 un Codi Civil, i va caldre circumscriurel a les provncies que shavien governat fins aleshores per les lleis de Castella. Pel nostre sistema estem convenuts que shauria aconseguit abans aquesta unitat, ja que les regions que disposen de furs tenen des de fa segles petrificat el seu dret per no haver-lo pogut corregir acomodant-lo a les circumstncies dels temps i a les evolucions per les quals va passant la idea de justcia. Deixem que les regions legislin, i arribarem sens dubte a aix que tant es cobeja. Adoptaren el Codi de Napole pobles com pletament aliens a Frana, i encara avui es regeixen per ell Westflia i Blgica: concedida la llibertat que nosaltres desitgem, seria estrany que adoptessin en tot o en part les nostres regions el dret pel qual es regeix la de Castella? Hi hauria, s clar, agitaci jurdica, llargs debats, xoc didees, i seria fcil que daqu nasqus, dantuvi, afinitat de lleis; ms o menys tard, la unitat de dret.
12 de desembre del 1891

Les nacionalitats i la federaci Repetidament hem dit que el principi federal serveix per a la resoluci de molts dels problemes poltics dEuropa. Per ell pos ustria fi a les seves antigues lluites amb Hongria, autnoma des de lany 1867; i per ell haur de fer cessar finalment les que t amb Bohmia, que no cessa de reivindicar els seus
626

drets a lautonomia. Per un opuscle que recentment hem rebut, augurvem que ni tan sols aix no aconseguir de veures lliure de les qestions de nacionalitat que lagiten i poden tard o dhora comprometre la pau de qu gaudeix. ustria s una de les nacions ms heterognies que a Europa existeixen, ja que la componen gent de diferents races que constituren un dia Estats independents, i no obliden, malgrat el molt temps transcorregut, ni la seva llibertat ni el seu origen. T ja donada molta laxitud a les seves provncies, governades gaireb totes per dietes; per no pot apagar el foc que senten per la seva perduda ptria. Els qui ms el senten ara sn els romanesos dHongria, que han mirat sempre els magiars com els seus enemics, i en la revoluci del 1848 els combateren posant-se al servei dustria. Els magiars, s a dir, els hongaresos, els tracten poc ms que com a venuts, i els han ferit en el ms viu, substituint amb la seva llengua la romanesa en les escoles elementals i en lensenyament secundari. Ofesos, els romanesos clamen ms que mai per ser autnoms i viure units a lImperi noms pel vincle dels comuns interessos. s principalment el jovent de les universitats qui ens aquests instants atia ms lodi contra els qui anomena els seus tirans. Els romanesos sn els descendents daquells colons de lantiga Roma que, sota lemperador Traj, sestabliren a Dcia. Els que ocupen els principats del Danubi (Moldvia i Valquia), ahir feudataris de Turquia, constitueixen des de lany 1877, sota el nom de Romania, un regne independent. En queden a fora tres o quatre milions, escampats principalment per Transsilvnia; i aquests sn els que avui aspiren a refer la seva nacionalitat. Aquesta pretensi ve realment dantic. El dia 15 de maig del 1848, reunits 40.000 romanesos al camp de la llibertat,
627

prop de Blaj, desprs de llargs i vius debats, decidiren unnimement de manifestar a lemperador que volien figurar com a naci i no dependre sin de si mateixos. El dia 25 de febrer del 1849 presentaren al monarca una memria en la qual demanaven la uni de tots els romanesos dustria en una naci autnoma, sense deixar per aix de pertnyer a lImperi; la convocatria dun Congrs general de la naci, per constituir-se i, sobretot, per escollir un cap nacional, que lemperador ratifiqus ls de la llengua romanesa en tots els seus particulars afers; la creaci dun Senat i duna Assemblea anualment renovable; i la seva representaci tant a les Cambres com al govern dustria Reclamen avui el que ahir reclamaren. Volem, diuen, tenir una ptria, ser amos de la terra que habitaren durant segles els nostres avantpassats, gaudir del sol de la llibertat, ser rbitres de la nostra sort. Noms la mort, afegeixen, podr arrabassar-nos la nacionalitat dels nostres pares. Demanen el mateix, tot i que no amb la mateixa vehemncia, els eslovacs, els russos, els serbis i els croats que formen part dHongria. Queda altre mitj perqu visquin en pau aquestes diferents races i no siguin un perill per a lImperi que laplicaci del principi que nosaltres sostenim? No perqu cadascuna daquestes races visqus i es governs per ella mateixa en tot el que a la seva vida interior es refers, deixaria de tenir la naci hongaresa i lImperi austrac la unitat per la qual tant sospiren tots els homes imbuts de les doctrines del catolicisme. La comuna defensa, el com comer, els comuns serveis, la vida de relaci, en una paraula, unirien en compacte feix tots aquells estats lliures i els faria contribuir amb majors resultats que ara a la grandesa de la ptria comuna. La llibertat regional i la municipal no seran sens dubte menys fecundes que la de lindividu. La llibertat s en tot lanimaci,
628

la vida, el desenvolupament de la cincia i el del treball. La llibertat assuaveix i consolida dhuc les obres de la fora. Dels polonesos, com el lector no ignora, part pertany a Rssia, part a Prssia, part a ustria. Els dustria sn els ms pacfics, perqu sn els ms autnoms.
18 de mar del 1893

Arguments frvols Impossible sembla que homes assenyats facin contra el sistema federal certa classe darguments. Sota aquest sistema, diuen, tindrem una constituci per a cadascuna de les regions i fins i tot per a cadascun dels municipis. Quina complicaci! Quina confusi! No sembla sin que el rgim federatiu no existeixi en cap poble. Nhi ha a Sussa, nhi ha a Alemanya, nhi ha als Estats Units, nhi ha a la major part de les Repbliques dAmrica, i en totes t cada provncia la seva Constituci, les seves Corts, les seves milcies, la seva Hisenda i tot el que necessita per al seu interior desenvolupament. Els municipis van sent en totes cada vegada ms autnoms. Els espanta la varietat, a aquests homes. Deuen haver oblidat que existia fins i tot sota lantiga Roma; deuen haver oblidat que reviscol a lEdat Mitjana. I probablement no deuen haver vist que fins i tot ara les regions i els municipis ms autnoms sn els que millor es regeixen i governen. I a ms, de qu sespanten? Funciona ara mateix dins lEs tat una infinitat de societats, les unes dedicades al comer, daltres a la indstria, daltres a les lletres, que viuen sota el rgim que han volgut donar-se en els seus estatuts i els seus
629

reglaments. No els cal ja per establir-se la vnia de lEstat; no estan ja obligades com abans a deliberar i resoldre a lombra de delegats del govern. Algunes sestenen o shan ests a tot el regne; han estat, entre daltres, la Lliga dels propietaris i la dels contribuents, societats dirigides a influir en la marxa econmica i tamb en la poltica de la naci. Tamb contra lautonomia daquestes societats hi havia no fa molts anys preocupacions i recels. Qui els t avui? La llibertat s germen fecund de la vida tant per als individus com per als grups: aquells que de la llibertat desconfien, no mereixen el nom de liberals ni de revolucionaris. Deixem que siguin rbitres del seu dest municipis i regions; els uns i les altres sabran o aprendran a regir-se i a utilitzar tots els mitjans i recursos de qu disposin. El que pot donar de si lautocrcia de lEstat ho sabem per una experincia de segles: produeix en comptes de vigor, lanmia. Es restauren pel nostre sistema les gaireb esgotades energies daquest poble, digne de millor sort. No es vol la unitat, sin la uniformitat ms irritant. Es vol que com avui es modelin pobles i regions pel patr que els doni lEstat i continun tenint pendent la vida dels governadors que lEstat nomeni. Debades es pretn de cobrir sota paraules boniques aquest maldestre intent. Lautonomia simposa, i ning no satreveix a combatre-la; es diu que es donar fins i tot en el poltic, per subjecta a les lleis generals que la naci dicti. Aquestes lleis generals sn una llei provincial i una llei municipal, com les dara, que com a mxim eixamplin una mica les facultats de les regions i dels municipis. No; en el nostre sistema no hi cap llei municipal ni llei regional de cap mena; les funcions que en la Constituci es donin a lEstat: aquest ha de ser el lmit dels poders regionals; les que en cada constituci regional satribueixi a les regions:
630

aquest ha de ser el lmit del poder dels municipis. Fora daix, no s possible sin lactual servitud.
3 de mar del 1894

No desistim s graciosa la manera com alguns discorren. Anem a la rep blica, diuen; prescindim dels adjectius. Les teories, les diferenciacions descola sn sobreres. Davant el principal, deixem de banda laccessori. Hi ha fins i tot manca de patriotisme en no plegar totes les banderes davant la de la repblica. Dantuvi, aix no sescolta sin en boca dhomes descreguts que ahir sostingueren amb calor els nostres salvadors principis i desprs els abandonaren, gens preocupats pel seu nom i si assedegats de poder i de fortuna. Segur que no se sent en boca dels que han continuat ferms en les doctrines que abans del 3 de gener constituen el dogma republic. Tenen aquells ja fa molt de temps plegada i fins i tot escarnida la seva antiga bandera: qu t destrany que ens vulguin fer cmplices de la seva apostasia? Els federals som per a ells un mirall en qu veuen constantment les taques de la seva conscincia; voldrien que en taqussim tamb la nostra perqu el mirall desaparegus. Parlen aquests homes de laccessori i el principal, i voldrem que ens diguessin qu s al seu entendre el principal i laccessori. s el principal la repblica? No: les repbliques poden ser tant o ms detestables que les monarquies. Ho seran, i no podran sin ser-ho, sempre que no comencin per des truir lomnipotncia de lEstat; sempre que no assegurin damunt bases slides la llibertat i lautonomia de tots els
631

grups que componen la naci; sempre que, com digu Salmern, la vida que avui va del centre a la circumferncia, no parteixi de la circumferncia al centre. Aix s el principal; laccessori s la repblica. Hi ha un principi fonamental en la revoluci que inici Frana lany 1789 i Espanya el 1808. Aquest principi s la llibertat. Grup que no en gaudeixi s oberta negaci daquest principi, que no seria tal si no fos aplicable a la vida de tot sser hum. En virtut daquest principi, ning no t dret de negar lautonomia de les nacions; ning tampoc de negar la de les provncies i els pobles. I aix com les nacions, si un dia arribessin a formar un grup superior, no per aix perdrien ni la seva personalitat, ni la seva autonomia, no les poden haver perdut dins cada naci les provncies i els pobles que les constitueixin. s bogeria pretendre que pleguem la bandera: volem i voldrem sempre la federaci i la repblica.
7 dabril del 1894

La federaci Pregunteu a qualsevol espanyol si no seria convenient que les nacions llatines sunissin i creessin un poder que regs els seus comuns afers. Us contestar afirmativament, i no ser estrany que es manifesti partidari de fer extensiva la uni a totes les nacions dEuropa. Pregunteu-li si per aquest fet hauria de perdre Espanya la personalitat que avui t i deixar de governar-se en tot el que no fos de carcter internacional per les seves actuals institucions poltiques i les seves lleis, o per aquelles que a partir
632

daleshores es volgus donar; i us respondr que de cap de les maneres, ja que la uni no podria tenir per objecte sin el rgim de les relacions internacionals. De manera, li dieu, que si dem la uni es fes, Espanya continuaria tenint la seva Constituci, el seu govern, les seves Corts, el seu exrcit, la seva Administraci i la seva hisenda? Us contestaria afirmativament, potser subratllant que no hauria de consentir la naci en la seva vida interior cap ingerncia del poder que es cres. Tindria, li pregunteu, fins i tot el seu Tribunal Suprem, o lhauria de deixar al poder de la Uni com a poder ms alt? No, us respondr: com a poder ms alt tindria la Uni un Tribunal Suprem per a les qestions internacionals; mai per a les que dins la naci se suscitessin, fos en lordre civil, en el penal o en el poltic. I pel que fa a lexrcit, continueu preguntant-li, tindria la naci llibertat absoluta? Absoluta, us dir, per al manteniment de lordre interior, no per a la guerra. De la guerra i de la pau ser rbitre el poder internacional, no cap naci de les unides. Per qu tespanta aleshores la federaci?, cal preguntar-li. El que nosaltres, els federals, demanem, no s res ms que lorganitzaci dEspanya sobre aquestes bases. El poder central o nacional volem que sigui el que seria el poder internacional en la uni dels pobles llatins o els dEuropa; les regions volem que aqu siguin el que serien en la uni llatina o europea les nacions que la formessin. El poder nacional volem que es limiti a regir els afers interregionals, s a dir els nacionals; les regions volem que tinguin la seva Constituci, el seu govern, les seves Corts, els seus tribunals, incls el Suprem, la seva Administraci i la seva Hisenda. Suprem Tribunal volem que tingui la naci, per noms per a les matries interregio633

nals; exrcit desitgem que tinguin les regions; per en la guer ra subjecte a la naci, la naci i noms la naci ha de decidir la guerra i la pau, i noms la naci dirigir les relacions internacionals. Sescandalitzen avui els diaris unitaris perqu es parla dun Tribunal Suprem catal i de Corts catalanes. Pel nostre sistema, rigorosament lgic, fa ms de trenta anys que sostenim que han de tenir els seus tribunals i les seves Corts, no noms Catalunya, sin la resta de les regions dEspanya. Ho hem dit repetidssimes vegades al Parlament, en reunions, en llibres, en fullets, en diaris. Com s que abans no sescandalitzaven i ara sescandalitzen? Pot ser que sigui perqu veuen proper el pas de la teoria a la prctica? De Corts, nhi ha hagut a Catalunya, i a Arag, i a Valncia, i a Navarra, i a Castella, i Corts a les quals el rei havia dacudir en demanda dauxilis. A les que nosaltres ara proposem no hi hauria de baixar mai cap rei ni cap poder nacional. De tribunals regionals, qui ignora que nhi hagu? Van els unitaris cap a una derrota certa i segura; per aix aixequen ara la veu i es lamenten com mai no feren.

Els concerts econmics Segons llegim a El Imparcial, sha concebut a Barcelona la idea dun concert econmic amb lEstat per a la imposici i el cobrament dels tributs. De projecte antinacional la qua lifica lesmentat diari; i nosaltres, sincerament, laprovem i aplaudim. Idea s que ocup ja les Corts de Cadis. A totes les provncies sintent aleshores de confiar la imposici i el cobrament de les contribucions que cadascuna considers necessries per
634

satisfer la quota que els correspongus. La idea, tot i que no prosper, tingu ardents defensors i port com a mitj conciliatori que les provncies poguessin intervenir en tot el que a la recaptaci dimpostos es refereix. Lany 1841, Navarra fu amb lEstat un concert econmic semblant al que avui es diu que Barcelona desitja. Navarra es compromet a pagar anualment una quota fixa quedant en llibertat de recaptar-la pels mitjans que considers convenients. Ara mateix, totes les Provncies Basques cobren com volen all que a lEstat han de satisfer, b per contribuci territorial, b per subsidi dindstria i de comer, b per altres impostos. Qu t aix dantinacional? LEstat distribueix anualment les seves despeses entre totes les provncies, no entre tots els municipis, ni entre tots els ciutadans; quin inconvenient hi ha dhaver en qu cada provncia els cobreixi mitjanant els tributs que consideri ms escaients al seu tarann, els seus costums i la seva especial riquesa? LEstat, per com s de difcil i costs el cobrament de les contribucions, el confi durant molt de temps al Banc dEspanya, el qual, si avui no el t encara, s perqu hi renunci a la vista de les dificultats que li oferia. No hauria de ser ms fcil la recaptaci confiada a les provncies? Seria no noms ms fcil, sin tamb menys costosa, i encara ms si a la facultat de recaptaci ans unida la delecci i imposici de tributs. El que no es pot de cap de les maneres consentir s la quota fixa. No sempre sn les mateixes les despeses nacionals, i no hi ha cap ra perqu una provncia, amb menyscabament de les altres, pagui menys del que en el repartiment li pertoca. Nosaltres, els federals, en aix com en tot, seguim el nostre sistema. Volem que lEstat visqui, dins el possible, de rendes prpies. Seves considerem la de duanes, la de correus, la de telgrafs, la de les seves propietats i drets, la dels seus establi635

ments densenyament, la de les obvencions dels consolats, la del descompte sobre els seus propis valors i dels sous que paga. El que falti per cobrir les despeses nacionals, volem que es reparteixi entre les regions, segons la seva poblaci i riquesa. Lliure queda desprs cada regi per recaptar-lo com millor li sembli. Pel nostre sistema, cada regi pot, tant per a les seves despeses com per a les nacionals, escollir el seu rgim tributari: imposar el capital o la renda; atacar la producci consum; fer les contribucions proporcionals o progressives; adoptar la declaraci o la investigaci per conixer la riquesa de cada contribuent; obrar per administraci o per arrendament. Quin mal hi hauria en qu fossin diferents els sistemes tributaris? En qu perjudicaria la varietat, si per tots els sistemes recolls lEstat el que necessits per cobrir les seves obligacions ordinries i extraordinries? LEstat no aconsegueix en la tributaci de sortir dels seus vells carrils: s molt probable que les regions, lliures, obrissin nous i desconeguts rumbs, i trobessin regles ms acomodades a la ra i a la justcia. Els nostres diaris, i en general els nostres poltics, confonen la unitat amb la uniformitat, i ho voldrien tot uniforme. Cal que es desenganyin: la uniformitat s la servitud.
3 doctubre del 1894

No desistim Tan arrelada tenen els nostres homes poltics la idea que res no sha descapar dels ulls ni de la intervenci de lEstat, que sespanten de lautonomia de les regions. Els republicans diuen tots que laccepten; per, excepte els federals, ho diuen,
636

no ho senten. Fins i tot els que ms a prop semblen estar de nosaltres la limiten de tal manera, que s com si la neguessin. Sels diu, per exemple, que en s de la seva autonomia podran les regions donar-se en el civil les lleis que creguin ms conformes a la justcia; i uns ho rebutgen de ple, daltres ho limiten a la codificaci dels actuals furs i a la conversi del dret escrit, uns altres ho admeten mitjanant laprovaci de lEstat. Sels diu que les regions podran, en s de la seva autoritat, adoptar el sistema tributari que millor els sembli, tant per cobrir les despeses de la naci com els seus; i ho abominen tots, bo i concedint-los els que ms el repartiment i el cobrament dels tributs que lEstat imposi. No sels parli de qu les regions podran, en s de la seva autonomia, contraure emprstits: sense la intervenci de lEstat ho consideren un perill. Veuen que lEstat en contrau a la babal sota totes les condicions i formes imaginables, a baix tipus, a molt alt inters, amb garantia i fins i tot daci en pagament de les rendes pbliques; i en ell cerquen un regulador i un fre per a la Hisenda de les regions Es comprendria que lEstat intervingus si es fes deutor subsidiari dels emprstits: quan ho fou dels contrets per les diputacions ni els ajuntaments? Es fu lEstat deutor subsidiari dels emprstits de Cuba i avui sen penedeix. Molt millor hauria estat que Cuba els hagus assumit per ella mateixa amb crrec exclusiu al seu Tresor! Les regions, en s de la seva autonomia, han de poder per elles mateixes assumir emprstits. La seva solvncia, no a lEstat sin als prestadors pertoca desbrinar-la. Si no inspiren confiana per la irregularitat en el pagament de les seves obligacions, o per manca de garanties, o per limprobable rendiment de les empreses a qu els destinin, no trobaran collocaci per als seus ttols.
637

Molt menys es pot parlar als republicans de qu les regions, en s de la seva autonomia, podran donar-se la seva Constituci, el seu govern, les seves Corts, els seus tribunals i les seves milcies: els que arriben a ms permeten que els governadors siguin de popular nomenament i es qualifiqui de Juntes les actuals Diputacions. Volen tots, no cal dir-ho, una llei provincial o regional i una altra de municipal a la qual hagin datenir-se totes les provncies o regions i tots els municipis. Alguns fins i tot sn refractaris a la divisi de la repblica en les regions. La veritable autonomia no la volem sin els regionalistes i els federals. Els uns i els altres lhem de defensar tenament si desitgem treure la naci de labatiment en qu ha caigut per les presents desventures i prevenir-la contra les que els amenacen. No seria una repblica unitria sin la continuaci del rgim monrquic, i no guariria els mals de la ptria.
14 de gener del 1899

La veritable ptria Alscia i Lorena foren un dia germniques. En temps de Llus XIV passaren a ser franceses. Lany 1871 tornaren a formar part dAlemanya. Quina s la ptria dels alsacians i els lorenesos? Si dem torns a esclatar la guerra entre Alemanya i Frana, per quina de les dues haurien de lluitar? Lorena no s tota alemanya: haurien de lluitar uns lorenesos per lImperi, els altres per la Repblica? La ptria-naci canvia, per la ptria-regi roman. Cap alsaci no dubta que la seva ptria sigui Alscia, ni cap lorens que la seva sigui Lorena. Lorena ha pogut ser dividida
638

entre dues nacions: per als lorenesos s una i indivisible. Qu vol dir aix? Que per a tots els homes, la regi s la veritable ptria. Portugal fou segles espanyol, segles independent. Sota Felip II torn a ser part dEspanya, i sota Felip IV recuper la seva independncia. Avui la mant. Canvi per als portuguesos la veritable ptria? No; noms canvi la ptria convencional que els don Felip II. Per als portuguesos, Portugal fou la seva ptria tant des de mitjan segle xi a lany 1583, com des de lany 1583 al 1640. No hi ha ptria on no hi ha unitat, i unitat no nhi ha sin en les regions. T la nostra naci unitat de llengua? Hi ha en ella fins a sis dialectes, derivacions de lidioma llat, i all al nord una llengua mare, diferent no noms de les altres del regne, sin tamb de totes les del mn. Shan trobat algunes relacions entre el basc i les llenges algonquines de lAmrica Septentrional, per noms gramaticals, no fontiques ni lxiques. T Espanya tampoc unitat de lleis? Diferents sn les de Castella, les de Biscaia, les de Navarra, les dArag, les de Ca talunya i les de les illes Balears; institucions diferents hi ha tamb a Galcia. Ni t Espanya tampoc unitat histrica. Noms fou una sota el jou daltres pobles; i quan treball per la seva independncia contra els rabs, es divid en una muni de regnes, que durant segles tingueren vida prpia i fins i tot sexpandiren per altres terres. No parlem de costums ni de races. Aqu hi ha sueus, celtes, bascos, gots, rabs. Aquesta unitat que no trobem en la naci, la trobem en les regions. Catalunya, per exemple, parla una mateixa llengua, es regeix per unes mateixes lleis, t la seva histria, els seus costums i una fesomia que la distingeix de la resta dEspanya.
639

Aix de Bascnia, aix de Navarra, aix de Galcia, aix de les illes Balears. Impedeix aix que totes les regions formin naci? Heterognies sn totes les nacions dEuropa: totes elles sn agregats de pobles un dia independents; incorporats els uns per matrimonis de prnceps, els altres per la fora de les armes. Donats aquests antecedents, qu aconsella tota racional poltica? Que la naci visqui per un poder central que en res no menyscabi la llibertat ni la personalitat daquestes regions; que el poder central es limiti a regir els interessos interregionals i els internacionals, i renunci per sempre a immiscir-se en la vida interior de les regions i els municipis; que es reorganitzi lEstat sobre la base en qu descansen totes les nacions federals. Si aix haguessin fet al segle xv els Reis Catlics, o al segle xvi Carles I i Felip II, que diferent hauria estat el cam i la sort dEspanya! No haurem anat com ara, a empentes i rodolons, cap al descrdit i la runa. No haurem corregut al darrere de fugaces i falses glries, ni haurem fet de la naci una naci daventurers; en el desenvolupament de lagricultura i de la indstria haurem cercat i trobat la prosperitat i la grandesa. Simposa que corregim els antics errors i imprimim un nou rumb a la naci.
30 de setembre del 1899

II. La qesti catalana Les bases de Manresa Si sels jutja per les bases que a Manresa discutiren i signaren, els regionalistes de Catalunya sn decididament federals. Vo640

len autnomes les regions, per unides per un poder central que les regeixi en tot all que els sigui com i les empari i defensi contra els altres pobles. Difereixen molt de nosaltres, per ms per all que callen que no per all que determinen. No es decideixen ni per la monarquia ni per la repblica, no defineixen els drets de lindividu, no fixen els lmits que han de separar la regi de la comarca ni la comarca del municipi. Fins i tot dins el que afirmen, sn lluny de tenir sobre certs punts opini formada: sn partidaris que continun les relacions amb el summe pontfex, per sense que spiguen encara si sha de sostenir el reial patronat o sha destablir la disciplina general de lEsglsia. No sn demcrates, sin tradicionalistes, i daqu les seves indecisions. Pel que fa als drets poltics, noms tenen idees clares sobre el sufragi. El concedeixen noms als caps de famlia, i pretenen que sexerceixi per categories de treball, cosa que, segons ells mateixos, implica la ms o menys completa reorganitzaci dels gremis. Sobserven les mateixes indecisions sobre lorganitzaci de lEstat. Volen dirigida la naci per Corts que anualment es reuneixin en poca determinada i lloc diferents i nomenin els individus en qu hagi de residir el poder executiu; per sense que diguin si han de constituir una o dues cambres, ni expressin els elements que hagin de compondre-les. Segueixen en canvi una altra conducta, i aix ens sembla estrany, amb el poder legislatiu de la naci, que confien a una sola Assemblea formada per representant de les regions. Volen que cada regi hi compti amb tres representants si s que no els en permeten ms el nombre dels qui lhabitin. Sn, respecte de la naci, partidaris duna sola assemblea; per instauren per damunt della un poder superior
641

que qualifiquen de suprem, un alt tribunal que ha de tenir tants magistrats com regions. Tot i que aquest poder recorda la Cort Federal de la Repblica de Veneuela, t molt ms gran autoritat, ja que es posa per damunt del poder executiu. El ms notable s que, en parlar els nacionalistes catalans dels poders nacionals, soblidin completament del judicial, quan en totes les repbliques amb regions autnomes sha reconegut la necessitat de magistrats federals que dirimeixin els conflictes entre individus o persones jurdiques de regions diverses. Al poder central li donen gaireb les mateixes atribucions que nosaltres, si b reivindiquen per a la regi el dret dencunyar moneda, s exercint-lo, no sobre els tipus que la regi consideri convenients, sin sobre els que hagi fixat i fixi la Uni Monetria. Sobre el poder executiu central tampoc no diuen com shaur de formar, si damunt la monarquia preval la repblica. All a la regi el deriven de les Corts: voldran derivar-lo aqu de lAssemblea? Aquesta indeterminaci en tants punts dimportncia neix, al nostre entendre, no noms del poc llevat democrtic dels regionalistes, sin tamb del fet que no sn un partit homogeni ni tenen encara ben definits ni les seves institucions ni els seus desitjos. s llstima que, sent federals, sentestin a fer rotlle a part i no sadonin que la tradici s mala consellera en temps en qu la ra va sent senyora i mestressa del mn, i a causa daquesta sobirania es desenvolupen amb tanta rapidesa i energia els esdeveniments.
16 dabril del 1892

642

Els separatistes No nhi ha a la Pennsula. Els que diuen que nhi ha mentei xen, i menteixen a gratcient. Mai no nhi ha hagut en el present segle. Lany 1808, abandonada la naci pels seus reis i envada per estrangers, pogu cadascuna de les nostres regions alar-se per la seva independncia. Independents visqueren totes durant quatre mesos, i aleshores crearen espontniament una Junta Central que represents la naci i la dirigs. A la mort de Ferran VII, saixecaren les provncies basques pel pretendent Carles i en defensa dels seus antics furs. Durant set anys sostingueren la guerra, i posaren ms duna vegada en perill la nostra llibertat i el tron dIsabel II. Ni en les seves derrotes ni en els seus triomfs no somniaren mai separar-se dEspanya. Renovaren aquelles provncies la guerra quan aqu regn Amadeu. Altres sis anys la sostingueren, i tampoc no pensaren mai en trencar els seus llaos amb la mare ptria. Vingu la Repblica, i federals impacients volgueren constituir cantons. A Cartagena tingueren la seva principal base; i ni a Cartagena ni enlloc ms no llanaren crits dindependncia. Volgueren, tant aquells cantonalistes com els adeptes del pretendent Carles, fer seva la naci, no esquinar-la. On sn els que avui alimenten desitjos de fer independents les seves regions? Mai no els alimentrem els federals; tampoc no els alimenten els regionalistes. Escoltis els ms decidits: de lun a laltre extrem de la Pennsula protesten tots contra aquells que els atribueixen la idea de separar-se duna naci de les glries i desventures de la qual han participat durant segles. s de mala mena larma que contra nosaltres branden els unitaris. Perqu estimem, tan els federals com els regionalis643

tes, la naci, volem difondre la vida per tots els seus membres, crear tants focus dactivitat com regions compta, reduir les funcions de lEstat; establir la unitat de manera que lluny doprimir, alliberi, i lluny de destruir la varietat, la mantingui i lharmonitzi. Al cap dels unitaris, dhuc dels unitaris lliurepensadors, est profundament arrelada la idea que la unitat ha concebut lEsglsia catlica. Volen per aquest motiu per a tot el regne una sola constituci, unes mateixes lleis, un mateix patr per al rgim de totes les regions i de tots els municipis que la componen. No volen tots un mateix Du ni unes mateixes creences; per els que no les volen sn evidentment illgics. De Du deriva i noms en Du es fonamenta el concepte dunitat que els nostres adversaris admeten. Unus Deus, una lex, una grex, aquest hauria de ser el compendi de la doctrina daquells homes, si lgicament pensessin. De lgica, no nhi ha, malauradament, a Espanya. Tampoc no hi ha vergonya. Els que avui ms despietadament ens combaten evocant el fantasma del separatisme, no sn potser els que un dia exalaren el nostre sistema. No ens queixem, tot i amb aix. Foren sempre els apstates qui ms maleren les doctrines que abandonaren. De res no els serviran aquests atacs: malgrat tots els seus esforos, la federaci simposa.
1 de maig del 1897

La Uni Catalanista La Uni Catalanista ha publicat aquests dies un manifest que subscriuen 37 associacions i 16 diaris. En ell hi ha dues aspi644

racions, a quina ms legtima: la de la pau a tota ultrana i la de lautonomia de Catalunya.

Vingui la pau, diu la Uni, i vingui de seguida. No hi fa res que a ella soposin aquells que cerquen i desitgen el complet enfonsament del pas per assentar la seva dominaci al damunt de les runes. Vingui la pau, que com ms aviat ms avantatjosa, com ms immediata ms honrosa per a nosaltres. Deure de tots els qui estimen la seva terra s demanar-la; deure de tots els bons patricis treballar per assolir-la, empenyent cap a ella el govern, que de sobra sabia el que havia de passar per voler la guerra, i de sobra coneix el que est passant i pot succeir per no desitjar acabar-la. En les grans crisis socials i poltiques, les classes directores contrauen immenses responsabilitats. Pobres delles si no saben complir els deures que les circumstncies els imposen! Ai si no encerten en preveure els esdeveniments, i despullant-se de mires estretes i arrelats prejudicis, no compleixen els deures que per la seva posici social estan obligades a complir!... De qu serveix que els productors catalans cren una indstria poderosa, orgull de la nostra raa; que el pags, a cpia de treball i denergia, aconsegueixi treure pa de les mateixes roques; que els nostres establiments de crdit siguin exemple de seny i bona administraci, si una poltica interior i exterior que menysprea el clcul i la previsi, que no vol pensar en el dem, i fa gala i ostentaci de no mesurar les conseqncies dels seus actes ni les dificultats de les seves em preses, posa a cada moment en perill de mort totes aquestes creacions del geni catal? Ara veur el poble catal, especialment aquesta part del poble catal que creu que ha complert amb el seu deure noms tenint cura dels seus assumptes, ara veur si s urgent i dabsoluta necessitat que Catalunya tingui el govern dels seus
645

interessos interiors i que influeixi en la direcci dels exteriors de manera proporcional a les seves forces. Ara veur si ens assistia la ra quan el cridvem a abrigar-se sota la nostra bandera, dient-li que no nhi havia prou de dominar en tallers i magatzems, mentre daltres dominaven en assemblees, ministeris i oficines; quan li diem que, desprs de tants segles de dolorosa experincia, les nostres idees eren lnica soluci perqu pogus desenvolupar les seves meravelloses energies. Ara veur com s de perills per a la seva prosperitat lactual desequilibri entre la nostra gran fora econmica i la nostra nullitat poltica dins dEspanya.

Grata ens ha estat la lectura daquest manifest. Tant de bo parlessin en el mateix to i en igual sentit totes les regions dEspanya! Urgeix que reclamin totes la seva personalitat i impedeixin que els destins de la naci continun a la merc duns pocs homes. Autnomes i fortes, elles serien les que regissin el poder central, no les regides. No ens precipitarien mai a guerres tan insensates com les que avui patim. Cercarien sempre la satisfacci dels interessos i no la dun foll orgull. No sacrificarien a paraules buides la riquesa, la sang ni el benestar dels pobles. La nostra naci es troba en circumstncies excepcionals. T escassssima instrucci, en vergonys endarreriment lagricultura, poc difoses les arts, desaprofitats els rius, difcils els transports, aturat per lleis absurdes i una tributaci sense base ni criteri el desenvolupament de la seva riquesa. A regenerar-la fins a posar-la econmicament i industrialment al nivell de les altres nacions shan dadrear tots els esforos. Per a aix, la pau, una ininterrompuda pau, s indispensable. No importa que per aconseguir-la hgim de perdre les
646

colnies. Per la fora les adquirrem, i per la fora s natural que les perdem. Tendeixen tots els pobles a la seva independncia. Estan formats per homes, i la llibertat s en lhome condici de vida. Durant aquest segle, sens ha fet fora de colnies molt ms importants que les que encara ens resten. Sense elles passem i sense les davui passarem. Hem crescut en poblaci i en riquesa. Pels avenos de lagricultura i la indstria sobren mercats la nacions; promourels ha de ser lobjectiu principal de ladministraci i de la poltica. Assenyada, molt assenyadament pensa la Uni Catalanista. Quina llstima que no sigui amb nosaltres! Guanyaria en amplitud didees: no donaria a les seves manifestacions aparena degoisme, ni donaria peu perqu ning no les qualifiqus de separatistes. De tot cor estem nosaltres amb ella pel que fa a lautonomia de les regions: en tota la resta voldrem estar-ho. Hom li atribueix tendncies carlines: per qu clarament i terminantment no les nega? Hom la suposa partidria de la unitat catlica i per tant enemiga de la llibertat del pensament: per qu no ha de manifestar-se decidida a respectar totes les creences i deixar que el pensament sescampi fora de tot dogma? Per a nosaltres, cohibirnos la llibertat s ofegar-nos. Catalanistes! Vosaltres sou, com nosaltres, veritables amants de la ptria. No oblideu que units podrem fcilment transformar les condicions de vida del pas i dins delles assegurar la puixana de la nostra estimada Catalunya. Felios tots si tots plegats aconsegussim transformar-les sota la Repblica!
25 de juny del 1898

647

Una comissi de Barcelona Ha vingut de Barcelona, segons llegim als diaris de notcies, una comissi nombrosa amb la intenci de sollicitar del govern la rpida tramitaci dexpedients relatius a la reforma interior de la ciutat, avui la primera del regne sense exceptuar la Cort. Per aconseguir el que pretn, ha hagut dencarir, segons sembla, la urgncia de construir obres per tal que treballin i guanyin jornal al voltant de 20.000 obrers acomiadats de les fbriques. Ens entristeix una cosa de no dir veure una ciutat com Barcelona havent de recrrer, per assumptes que lafecten i corresponen exclusivament a ella, a ministres a qui en bona poltica noms els competeix la gesti dels interessos nacionals. Quan es convencer Barcelona que s vergonys el paper que en aquests casos fa? No seria hora ja que tots els seus habitants reclamessin amb una sola veu lautonomia i protestessin per la humiliaci en qu els t un Estat que no serveix sin per posar obstacles a tot el que pugui engrandir els pobles? Quants anys fa ja que intenta Barcelona dobrir en la ciutat antiga dues grans vies que es creuin i li donin laire i la llum que li manquen! Les reclamen la higiene, el comer, la millor visi de monuments grandiosos, avui perduts i empetitits en estrets carrers i places, la necessitat de posar en harmonia i elevar a igual grandesa i bellesa la ciutat dahir i la davui, actualment antittiques. No s vergonys que no es pugin obrir sense lEstat? Les dificultats que all puguin sorgir o haver sorgit, a qui pertoca en justcia resoldre-les sin a la ciutat mateixa? Noms en el cas que la reforma afects la defensa de la plaa, defensa alhora del regne, caldria impetrar prviament la vnia de lEstat. I encara que fos aix, hi hauria motiu per648

qu es demors un any i un altre la resoluci dels expedients? La multiplicaci i la llarga tramitaci dels expedients sn vicis orgnics en tot sistema centralitzador, en tot rgim que faci de les provncies i els municipis meres entitats administratives: s urgent que aquest rgim infaust acabi, si es vol el desenvolupament de totes les forces vives de la naci, el rpid i indefinit progrs de tots els grups que la componen, la rpida reparaci dels mals de la guerra. Oh, Barcelona! Tu fores autnoma durant segles, i saberes durant segles defensar amb inusitat vigor la teva autonomia. Contra Joan II dArag i contra Felip IV de Castella la servares illesa. Perqu te larrenquessin va caldre que contra tu sunissin els exrcits dEspanya i Frana. Contra els exrcits dEspanya i Frana lluitares, i dhuc venuda fores ladmira ci dEuropa. Sigues ara la primera de les ciutats espanyoles a reclamar lautonomia. Tu pots ser lespasa de Brennus en les balances de la nostra poltica.
2 de juliol del 1898

La federaci Continuen els nostres principis preponderant. Entre lany 1898 i el 1899 se celebrar a Barcelona un Congrs per al qual hom convida tots els pobles de Catalunya perqu nomenin representants. Hi tindran cabuda totes les classes productores: cada gremi, cada ofici, cada associaci podr enviar-hi els seus delegats. Assemblea ms nombrosa no nhi haur hagut mai cap a Espanya: ni ms nombrosa, ni que millor resumeixi tots els
649

interessos. En la convocatria sestimula el zel de les altres regions perqu obrin digual manera; i en veritat, si es fes aix, es podrien aviat conixer les generals aspiracions del regne. El lema dels assembleistes s any nou, vida nova; lema altament significatiu que revela el desig duna nova organitzaci i una nova poltica. Ens plau que hom aspiri a tal cosa, que per les vies que avui se segueixen prou evident s que no es pot portar la naci sin de runa en runa, i no s ja fcil aixecar-la de la prostraci en qu ha caigut. Malauradament, no pensen aix ni els presents ni els futurs governants. Tots defugen de reorganitzar el pas sobre la base de la veritable autonomia: tots volen continuar subordinantlo a un poder que tingui m en totes les regions i en tots els municipis. De dalt, tot; de baix, res: vet aqu el lema de la seva poltica. Si fossin previsors, coneixerien els perills de la seva conducta. Es resistiren els austracs a declarar autnoms els hongaresos, i al final, desprs de sagnants lluites, hagueren de posar Hongria al nivell dustria. No volen ara tampoc declarar autnoms els bohemis, i Bohmia s un constant perill per a lordre. Avancen de tal manera les nostres doctrines a Catalunya, que lAssociaci de Propietaris i Industrials del Foment de la Dreta de Barcelona sha adherit al missatge que fa poc adrearen a la regent altres societats barcelonines dient que la propietat i la indstria creuen all fermament que la salvaci dEspanya s en concedir a les regions una franca i mplia autonomia; i El Diluvio, un dels diaris de ms circulaci a les provncies catalanes, ha dit recentment que lnic ideal que podria encara despertar el poble seria convertir la present unitat nacional en una Confederaci espanyola.
650

Lonada puja, i no conv deixar que, estavellant-se contra les roques del poder, ens inundi i ofegui: s urgent mirar amb nim ser la qesti i decidir-la dacord amb els volts del poble.
10 de desembre del 1898

La idea federal La idea federal continua avanant. Qui no demana ja lauto nomia de les regions? Catalans, aragonesos, valencians, bilbans, guipuscoans, es queixen de les traves que lEstat posa al seu desenvolupament i volen ser autnoms. mplia descentralitzaci econmica i administrativa demana lAssemblea de Saragossa; i el basc Alzola, de qui hem parlat ja en aquest setmanari, rebla el clau en defensar-la. Digurem en un altre nmero el que la Cambra Agrria de lAlt Arag demana sobre aquest punt: gaireb el que nosaltres portem ja mig segle reclamant. s fals, completament fals, que cap regi amagui sota el nom dautonomia ni sota el de regionalisme idees separatistes. Han parlat recentment a El Liberal regionalistes tan autoritzats i entusiastes com Francesc Roman i Joaquim Riera. Tots dos han manifestat que volen lautonomia per a totes les regions dEspanya, i cerquen en el regionalisme la combinaci harmnica de tots els membres que la constitueixen. Citem aqu preferentment els regionalistes de Catalunya, tant perqu sn els ms convenuts i els que ms ra es donen del seu regionalisme, com perqu sn els que ms sospitosos apareixen a ulls dels unitaris. Tampoc no s cert que entre els regionalistes i els federals hi hagi, com alguns suposen, abismes. Excepte en la qesti
651

de la forma de govern, els uns i els altres volen organitzar polticament i econmicament la naci sobre les mateixes bases. Tots donen a la regi i a la naci les mateixes funcions. s encara menys exacte que els regionalistes pretenguin fer predominar els interessos regionals per damunt dels nacionals. En tots els seus programes, posen la naci per damunt de les regions pel que fa als interessos que a tota la naci afecten. Tots donen a lEstat la diplomcia, els tractats, la pau i la guerra, lexrcit i larmada, els aranzels i les ordenances duaneres, les vies generals, els correus i telgrafs, la llei de la moneda, els pesos i mesures, la resoluci dels conflictes que entre les regions sorgeixin, el restabliment de lordre quan una regi no es basti per aconseguir-ho. Regionalistes i federals volen, en una paraula, lorganitzaci federal de Sussa i els Estats Units, organitzaci adoptada per gaireb totes les repbliques dAmrica, fins i tot pel monrquic Canad, que viu sota la sobirania de la Gran Bretanya. La petita ptria, com ara anomenen la regi, no trenca all la unitat no entorpeix la marxa de les nacions. Malauradament, acabem de rebre daix una prova ben clara: ha estat una repblica federal la que ens ha expulsat dAmrica i de les colnies dOceania. Autnomes les regions, es diu a la fi, continuarien com ara i ms que ara sotmeses al caciquisme. Al caciquisme tenint Corts prpies, govern propi, tribunals propis, Administraci prpia, milcies prpies, Hisenda prpia! El caciquisme, el sost la cadena que va del govern a tots els caps civils, econmics i militars de totes les provncies, i a tots els batlles dels pobles. Trencada la cadena, el caciquisme mor.
26 de novembre del 1898
652

El missatge al rei Jordi Amb el ttol de Missatge dels catalans a S. M. Jordi I, rei dels hellens, sha publicat aquests dies a Barcelona, elegantment imprs i escrit en tres llenges, un document signat per nombroses corporacions. Potser per aquesta circumstncia i, sense cap dubte, per conceptes en ell abocats, el fu immediatament recollir el govern, portant la seva fria a lextrem de suspendre diaris regionalistes que portaven anys dexistncia. No sabem ja a qu est quedant reduda entre nosaltres la llibertat de pensament. Si als uns per anarquistes i als altres per regionalistes sels ha de poder vedar ls de la paraula, lhi podran vedar qualsevol dia als federals per federals, als republicans per republicans i als carlins per carlins, per consentir-lo exclusivament als partidaris de les vigents institucions. Es dir que es fa aix a Barcelona per haver-la posat en estat de setge; per s, en primer lloc, inic que en tal estat se la mantingui mesos i mesos sense ra plausible, i ho s, en segon lloc, que sutilitzi aquest estat contra els regionalistes, que no tiren bombes ni es proposen alar-se en armes, quan es declar noms per un crim dels anarquistes. Ja fa ferum aquest estat de setge de Barcelona. No sembla sin que hgim tornat als anys posteriors a la caiguda dEspar tero, anys en qu aquella ciutat estigu gaireb constantment privada dels seus drets poltics. Recuper aleshores la seva llibertat per generals com Concha i Dulce, que no la temeren i la regiren sense avalots; avui, pel que veiem, no pot esperarla ni del seu governador militar ni del seu governador civil, tots dos a quin ms espantads. Avui, la conducta del governador civil no ha pogut ser ms arbitrria. No perqu Catalunya pertanyi a Espanya deixa de
653

ser una regi que fou un temps Estat independent, deix com a tal escrites en la histria brillants pgines, i avui conserva encara els seus costums i les seves lleis. Que parli encara i es lamenti de la seva perduda nacionalitat, no vol dir que aspiri a recuperar-la, i s noms que hom la deixi viure autnoma en tot all que no es refereixi a linters nacional. Ho han declarat repetides vegades els mateixos regionalistes, i avui, com es veu pel seu mateix missatge, no aspiren sin que no sigui la naci pres dels pobles que la formen. Advoquen avui potser perqu Creta visqui independent? No, sin perqu suneixi a Grcia. Inciten el rei Jordi perqu continu amb la seva empresa de guanyar-la malgrat les potncies dEuropa. Que parlin en nom de la ptria catalana, s potser un crim? No tenim tots per primitiva ptria el lloc on nasqurem, no anomenem ptria a la regi a la qual pertanyem, no estenem la ptria a la naci i dhuc a la terra sencera? No s Espanya sin Catalunya la que sadrea al rei Jordi; just i racional s que es parli en nom de la ptria catalana. De separatistes, no nhi ha ni a Catalunya ni enlloc dEs panya. Qui all aspira a ms s que Catalunya sigui dins la naci el que Hongria dins ustria. El que s hi ha a les provncies totes s la racional tendncia a sortir de la tirania de lEstat, a viure amb llibertat absoluta en tot all que a la seva vida particular es refereixi, a regir-se per autoritats pr pies i no per gent estranya. El moviment en aquest sentit s tal, que laprofiten els carlins per adquirir proslits. Viuen avui els monrquics aliens a lesperit del segle. Daqu els seus errors, tant a la Pennsula com a les colnies.
20 de mar del 1899

654

Rubi i Ors Ha mort a Barcelona, a ledat de 80 anys, el senyor Joaquim Rubi i Ors, un dels ms illustres poetes de Catalunya. En morir, era catedrtic dHistria Universal, rector de la Universitat, home universalment respectat i estimat. Alt lloc tenia i tindr als annals de la literatura. Fou ell qui inici la renaixena de la poesia catalana. Lany 1839 public annimament i tmida en catal poe sies que cridaren latenci dels homes cultes per la bellesa de la forma, la delicadesa dels sentiments i lentusiasme amb qu shi recordaven les glries i els antics costums dels catalans. En veure-les aplaudides, en public daltres amb la seva signatura, i dos anys desprs, amb el ttol de Lo Gayter del Llobregat, les recoll en un llibre del qual shan fet diverses edicions. No amag el seu intent. Es propos amb aquestes poesies de fer reviure lamor a la ptria, la llengua i la literatura catalanes. No ho aconsegu tan rpidament com desitjava, i es planyia no poques vegades perqu continuaven escrivint en castell compatricis seus eminents en les lletres. No preveia la influncia que havia dexercir ms endavant en la literatura i dhuc en la poltica del seu poble. Dell deriva aquest catalanisme que avui tant angoixa i espanta els nostres homes dEstat. Sense ell, s molt probable que mai no hagus comptat Catalunya amb els nombrosos i eminents poetes que den daleshores lhan honorat i lhonoren. En la poesia castellana, quants catalans havien aconseguit de pujar al cim del Parns? No han tingut mai els catalans a Castella homes com Verdaguer, com Soler, com Apelles Mestres, com Guimer, com Oller, com tants daltres que en aquest moment no recordem.
655

El mateix Balaguer, per les seves Tragdies i els seus Pirineus en catal, ms que no per les seves innombrables obres castellanes, figurar a la histria de les lletres espanyoles. Com hem dit, all pels anys 39 i 40 es lamentava Rubi de trobar-se sol en el cam que tan gallardament havia emprs; quan tants altres poetes despertaren, havia penjat ja la seva lira i no sent desitjos de despenjar-la. Desprs de lany 1842, en qu don a llum el seu Ruidor de Llobregat, poema pic en tres cants, no sabem que hagi escrit en catal ni en prosa ni en vers. Sespant potser de la seva obra? No en pogu realment preveure les conseqncies. Tindria potser por de decaure i entelar les glries de la seva joventut? s molt possible. Pels crrecs oficials que ha exercit, temeria potser que el confonguessin amb aquells a qui sense ra hom acusa de separatistes? Ho diran altres que lhagin tractat ms que nosaltres.
15 dabril del 1899

El regionalisme De perillosos qualificrem a les Corts els debats interregionalistes promoguts per Romero Robledo. A Barcelona, han donat lloc ja a aldarulls en qu ha corregut la sang. La sort ja ha estat tirada: el regionalisme, o el que s el mateix, el federalisme continuar sent motiu dagitaci mentre no sigui implantat. Les concessions parcials no faran sin atiar-lo. Escoltis ara el batlle de Barcelona i el nou governador daquella provncia. Sc ara, diu el batlle, ms regionalista que mai; considero incompatible amb la centralitzaci el progressiu desenvolupament de Barcelona. Faig i far tots els
656

esforos imaginables per fer-la autnoma; no s ja possible aturar els iniciats corrents. El govern, diu el governador, est decidit a presentar a les Corts un projecte de llei pel qual seximeixi de la tutela administrativa els pobles adults i illustrats que no la necessitin. Vol lautonomia dels municipis, perqu per ella, i no per labsorci, entn que sha de mantenir la unitat de la ptria. Les aspiracions del poble catal sn legtimes. El governador disminueix la qesti parlant dels municipis i no de les regions, i la localitza reservant el rgim autonmic a pobles cultes com el de Barcelona. El batlle, en canvi, parl de les regions i digu que les vol totes autnomes, per tal que la ptria sigui gran i no decadent. No hi ha en nosaltres, els catalans, exclam, legoisme que hom ens atribueix. Fa saber com de passada el batlle que ha rebut valuosssimes cartes de collectivitats i individus de Valncia i Mallorca, i especialment de les provncies basques i la de Navarra, felicitant-lo per la seva actitud i mostrant-se identificats amb la seva conducta. Sescampa i sescampar aquest regionalisme, i el govern, o molt ens enganyem, no far sin atiar amb mesures parcials el foc i crear una llarga srie de conflictes. Aqu, qui est en el cert s el batlle de Barcelona: resta ara per saber si correspondran a les seves paraules els fets. O es limitar de cop a lestret programa de Polavieja, i sacontentar amb qu sestableixi per a tota Catalunya una sola Diputaci, es realitzi el concert econmic, es mantingui la legislaci foral, avui no amenaada per ning, i fins i tot en loficial es faci s de les llenges regionals? Si aix fes, petita apareixeria la seva obra, gran fra el seu descrdit. El regionalisme, o el que s igual, el federalisme s tot un sistema dorganitzaci poltica. Aplicat en tota la seva inte657

gritat, pot ser la salvaci de la Ptria; mutilat, pot ser la nos tra runa.
5 dagost del 1899

El separatisme Es parla sovint de separatistes. Nosaltres no podem creure que nhi hagi. Si nhi hagus, sestarien preparant ja per a la guerra. No els seria poc difcil reeixir en el seu intent. Lany 1640, volgueren separar-se de la naci Portugal i Catalunya. Portugal no ho assol desprs de vint-i-cinc anys de lluites sagnants; Catalunya, menys afortunada, no ho aconsegu ni tan sols desprs de dotze anys dacarnissada guerra. Cerc i obtingu des del seu aixecament el suport del rei de Frana, al qual feu poc desprs el seu sobir, proclamant-lo comte de Barcelona, i no pogu ni tan sols comptant amb les moltes forces que de Llus XIII reb, foragitar del seu territori les armes de Castella. Pogu tan sols salvar els seus furs. Feble es troba avui Espanya; per no ms que en els dies de Felip IV. Tenia aleshores escampada gran part dels seus exrcits pels vastos dominis dAmrica, i havia de lluitar al mateix temps a Catalunya, a Portugal, a Flandes i a Itlia. Trobava difcilment soldats, i ms difcilment encara recursos amb qu mantenir-los. Es trobava en dolentssima situaci econmica. Avui, mercs a lorganitzaci de les reserves, disposa de tots els soldats que li calen, i mercs a la facilitat dels emprstits, pot fer front a les ms exorbitants despeses. Ben clarament ens ho diuen les ltimes guerres colonials, a les quals ha
658

pogut destinar centenars de milers dhomes i milers de milions de pessetes. La guerra amb regions separatistes seria molt ms suportable, ja que no hauria de transportar les seves forces a milers de lleges de distncia. Potser tampoc no serviria de res que aquestes regions san nexessin a altres potncies. No se salv Catalunya unint-se a Frana. Ni se salv, ni trob en el seu nou sobir jou ms suau que el del rei de Castella. Objecte fou dinaudits abusos i violncies per part de les tropes i els generals francesos: tant, que desprs de la rendici de Barcelona lluit contra ella amb ms fria de la que havia lluitat contra les forces de Felip IV. Podria ser perqu en lliurar-se a Llus XIII no hagus estipulat la seva llibertat i autonomia? Les havia estipulades clarament, categrica i solemne als pactes i condicions del 23 de gener del 1641, aprovades i jurades pel rei cristianssim. Ah!, no les respecten fcilment ni els reis ni els pobles unitaris. Quan no les volen per a les seves antigues regions, com les han de voler per a les aplegadisses? Avui, a penes trobaria cap de les nostres regions naci poderosa cap a la qual girar els ulls per garantir la seva autonomia. Unitries sn les nacions llatines, impregnades totes de lesperit catlic. A Alemanya, no perd Guillem ocasi de retallar la sobirania dels Estats. La Gran Bretanya, que consent lautonomia de les colnies, on sn ms els anglesos que els in dgenes, no la vol en els seus regnes. Malgrat els generosos esforos de Gladstone, mant encara sota el seu jou la infeli Irlanda. Els Estats Units, ltima esperana dels pobles subjugats, regategen ara lautonomia a les seves naixents colnies. Avui, mercs a una propaganda federal de prop de mig segle, s indubtablement Espanya la naci en qu est ms accentuat el principi autonmic i sn majors les tendncies a lautonomisme. Fins i tot els dinstics pregonen ja que sn
659

partidaris de lautonomia de les regions i els municipis. Qu conv fer? Continuar i activar la nostra propaganda sense que ens deixem distreure per qestions secundries. Quan arribi lhora de combatre, a lombra de la bandera federal lluitaran indubtablement tots aquells que fonamentin en la varietat dinstitucions i lleis la unitat de la ptria.
16 de setembre del 1899

El concert econmic A Barcelona es va posant seriosa la qesti del concert econmic. s ja no una qesti de partit, sin una qesti de la indstria i del comer. Lun i laltra miren amb mals ulls no noms la multiplicitat i la creixent quantia dels tributs, sin tamb la manera i el cost excessiu del cobrament. Sinverteix, diuen, en recaptar-los gran part del que paguen els contribuents, i aix s senyal duna mala organitzaci tributria. Per tal de posar remei al mal, deman la Diputaci Provincial de Barcelona que li concedissin el repartiment, el cobrament i la intervenci de les contribucions directes. Ho demanaren desprs, ampliant-ho a tota Catalunya, diverses ciutats i centres; i segons asseguren, se nobtingu promesa de concessi, no sabem si del general Polavieja o de tot el govern. Reclamen ara la indstria i el comer, ignorem si tamb aquella diputaci, el compliment dall ofert. Un mting monstrus asseguren que se celebrar en demanda que el concert es realitzi. La qesti s veritablement greu. De concerts econmics sobre tributs, nhi ha ja a la provncia de Navarra i a les dlaba, Guipscoa i Biscaia. No existeix cap ra, podr dir
660

Barcelona, perqu no es faci el mateix amb la nostra provncia. Com que no sn iguals el dels bascos i el dels navarresos, podr encara Barcelona optar pel dels navarresos, que des de lany 1841 paguen una quota fixa de 2 milions de pessetes. Si Barcelona sat a all que en un principi deman, podr encara amb ms fora reclamar el concert. Navarra i les provncies basques recapten pels tributs que millor els sembla la quota que els correspon o que tenen pactada. Potser avui nexigeixi ms la provncia de Barcelona: potser avui pretengui un concert com el dels navarresos. Li ho podr concedir el govern? Podr, ja que el conced a les provncies del Nord; per lhaur datorgar a totes aquelles que ho demanin. Sota lactual rgim unitari, no s possible que cada provncia es regeixi per diferent sistema econmic. Ni hi ha cap llei que en faci les unes de millor condici que les altres, ni nhi ha que autoritzi privilegis semblants. Sota el nostre sistema, cada regi podria per cobrir les seves despeses i les de lEstat imposar i cobrar les contribucions que volgus; per el nostre sistema s diametralment oposat al que aqu ens regeix. Vegi ara el govern i vegin tots els unitaris com la natural evoluci de les idees i el curs natural dels esdeveniments van empenyent la naci cap al federalisme. Desenganyis el govern: s una qesti federal la dels concerts econmics.
21 doctubre del 1899

El catalanisme El proppassat diumenge es reuniren els catalanistes a Lleida, a la mateixa ciutat on el governador de la provncia els havia
661

rebutjat els estatuts duna nova associaci. Tot i les recents discrdies entre els seus caps, all manifestes, el mting que hi celebraren no fou gens sorolls, sin endreat i pacfic. No hi hagu crits alarmants, ni res que deixs veure tendncies separatistes. Dues resolucions shi prengueren, i en la segona hom dispos que es pregons ben fort que el catalanisme mantindr, com ha fet fins ara, el seu exclusiu i nic programa, programa vinculat en les bases de la Constituci regional catalana, que aprov el 1892 lAssemblea de Manresa, fent constar que desitja poder-lo continuar propagant dins les lleis, de les quals no sent cap necessitat dapartar-se per perseguir lnica regeneraci possible de Catalunya dins lEstat espanyol. Aquest mting, per, don lloc que es renovessin al Congrs els atacs conta els catalanistes i el govern que els tolera. Feble fou en la sessi de dimecres aquesta segona campanya, en la qual, per tal de donar fora a largumentaci es parl de reals o suposats escndols amb motiu de ls de la llengua catalana a la tribuna doradors; per no per aix la podem passar en silenci, ja que en ella, volent o sense voler, es pos en tela de judici els drets individuals tan difcilment conquerits. Ataca els catalanistes principalment Romero Robledo, lhome ms batallador del Congrs, que troba vigorosos accents sempre que es preocupa amb la unitat de la ptria. En les seves fogoses arengues, no desconeix mai el dret de defensar dhuc les idees ms absurdes; per considera sempre possible i fins i tot necessari contenir i cohibir la propaganda daquells que arriben a constituir un perill per a la salut i el poder de lEstat. No veu que amb aix obre la porta a larbitrarietat dels governs, i fa completament illusries les conquestes de la de mocrcia. Abans del 1868, per perillosa es cohibia la propa662

ganda daquests mateixos drets individuals de qu avui tan cofois estem. Totes les idees tendeixen a realitzar-se i arriba un dia que sn un perill per al rgim vigent; si lEstat pot ales hores impedir que hom les propagui, es legitima la revoluci. Sota un rgim democrtic, les idees no sn mai coercibles; no ho sn sin els delictes que en nom seu es cometin. En el cas present, qu han fet fins aqu els catalanistes que mereixi la qualificaci de delicte? Shan alat en armes? Consta que conspirin per alar-se? Recorren ni han recorregut mai a la fora? En la mateixa resoluci de qu abans hem parlat amenacen; per precisament per al cas en qu contra ells es violin les lleis que els emparen, s a dir, per al cas en qu sels persegueixi ms enll del raonable i just. El govern, per boca del senyor Silvela, desoint les excitacions de Romero Robledo, explcitament declar legal en aquella sessi el programa de Manresa. Podia, en realitat, fer una altra cosa, quan ning en ms de vint anys no ha posat fre ni lmit a la propaganda oral i escrita dels principis federals? Com altres vegades hem dit, sn idntics el catalanisme i el federalisme pel que fa a la reorganitzaci de lEstat i lauto nomia de les regions. O sn illegals tots dos, o tots dos sn legals. No per all que els separa sin per all que els uneix hom combat el catalanisme.
24 de febrer del 1900

Ms sobre el catalanisme Dijous, al Congrs, torn a ser objecte de vius debats la qesti catalanista. Lleg el senyor Poveda pgines dun catecisme que pocs coneixien; i el senyor Silvela, que el dia anterior
663

havia reconegut legal el programa de Manresa, condemn el catalanisme. Salarm amb justcia el senyor Abadal i fu molt encertades observacions. El senyor Silvela aleshores sort del pas dient que no condemnava sin la primera part del catecisme, ja que el programa de Manresa, per b que vorejava la llei per la qual darrerament shavia reformat el Codi Penal, no havia caigut en ella, ni per tant constitua delicte. En aquesta qesti, com gaireb en totes, camina vacillant el senyor Silvela. Ara es mostra tebi, ara enrgic, ara perdona, ara amenaa, sense que es conegui mai el criteri que el guia. Cnovas, tot i ser ms conservador, tenia idees ms mplies, tant que en la qesti de Cuba no sabstingu de sostenir que era lcit advocar per la independncia de les colnies. Aqu, ni tan sols dins el catecisme que es lleg, hi havia cap paraula que reveli desitjos dindependncia; perqu no nhi ha perqu shi digui que lEstat s noms un conjunt dagrupaments socials que tenen la condici de veritables ptries. Es reconeix aqu lEstat, i ni directament ni indirecta no es diu que sel vulgui desfer. En aquesta qesti, el senyor Silvela dna evident testimoni que sespanta ms de paraules que no pas didees, i no t un clar concepte del que s la ptria ni del que veritablement constitueix la unitat de les nacions. Presentar-les formades per grups que tingueren vida independent i es resisteixen a perdre la seva personalitat no s sin una manera dapreciar la formaci de les nacionalitats, per cert molt ajustada a les llions de la histria. s errnia aquesta apreciaci a entendre del senyor Silvela? Encara que ho fos, hauria de ser lcit considerar-ho com a delicte? Criem ms avenat el nostre president del Consell de Ministres. Nosaltres, els federals, hem defensat el nostre sistema, no noms basant-nos en la ra, sin tamb en la manera com es
664

form la naci espanyola, resultat dhaver-se anat adherint les unes a les altres les regions que foren regnes i encara avui conserven la llengua que parlaren, les lleis per les quals es regiren i els costums que seguiren. Hi ha aqu diverses races i fins i tot en aquesta diversitat hem cercat bases per al nostre federalisme. El nostre federalisme s un sistema ampli, expansiu, que abraa totes les regions i a totes concedeix igual poder i igual autonomia; no el localitzem mai en cap regi determinada. Perqu el localitza el catalanisme, tot i voler autnomes les altres regions de la Pennsula, alarma tots aquells que se senten influts pel rgim unitari. En homes que baixen al fons de les coses i no saturen a les aparences, aix no pot ser mai motiu, tanmateix, perqu sel condemni ni sel consideri al caire del delicte. Ni shan de tmer exageracions en els sistemes poltics; els debats, i sobretot la realitat, els van moderant. Sn, daltra banda, fcils de propagar els nous sistemes? Triguen a guanyar lenteniment i el cor dels pobles, temibles per la resistncia que oposen a totes les coses desconegudes. No est en aquesta qesti el senyor Silvela a lalada del seu talent.
24 de febrer del 1900

Als federals de Catalunya Amb joia he sabut que teniu intenci de reunir-vos per dir-li al poble el que penseu sobre la situaci dEspanya. Digueuho, que fa molta falta que ho diguin homes com cal. Intilment demana la naci reformes. Al mateix temps que el govern, les hi neguen les Corts. Ni un cntim ms no hi ha
665

al pressupost de despeses per a la difusi de lensenyament; ni un cntim ms per a aquelles obres pbliques que amb tanta ra reclamen lagricultura i la indstria. Sapugen, tanmateix, tots els tributs. Es pos punya a liquidar la Hisenda, i no sha liquidat. Continuar el dficit malgrat els sacrificis que del pas sexigeixen. Sha parlat molt de descentralitzaci, i sha redut a un malaventurat projecte que no ha obtingut ni tan sols latenci de les Corts. Simple abreujament de trmits era per crear establiments densenyament i construir obres pbliques. Ni tan sols aix no hauria prevalgut. s unitari lactual Parlament: ms unitaris encara els liberals que els conservadors. Mentrestant, el pas, i sobretot Catalunya, ha posat en la descentralitzaci tots els seus esforos i tota la seva esperana. Regionalistes i catalanistes volen avui com els federals reconstruir la naci prenent com a base lautonomia de les regions. Les volen autnomes en la vida interior i subjectes en lexterior a poders a crrec dels quals corrin exclusivament els interessos nacionals i els internacionals. Gran satisfacci ens ha de causar aquest geners moviment didees cap a un objectiu que els federals perseguim de fa ms de trenta anys. Seran poderoses i invencibles el dia de la crisi les forces autonomistes. Ho seran no noms a Catalunya, sin tamb en les altres regions, convenudes com estaran que lluny de voler minvar ni disminuir la ptria anhelem enfortir-la i ferla prspera donant-li ms racional i segura base; que fugim de provocar antagonismes de raa, de llengua i dhistria; que la nostra religi s damor i no dodi ni dexclusivisme. Ens uneixen a tots els espanyols quatre segles de comunes glries i comunes desventures; plegats hem de reconstituir la naci i alar-la de labisme en qu la submergiren comuns errors. Com? Portant a travs de la llibertat de les regions a
666

nova vida abaltides o mortes energies i obrint noves fonts de riquesa, abandonant les glries de les armes per les del treball, difonent la instrucci i elevant cada dia ms la cultura dels pobles. I els recursos?, ens preguntaran. Nosaltres, ja ho sabeu, no pertanyem a aquella mena dhomes que demanen incessantment reformes sense que mai no indiquin els mitjans per realitzar-les; nosaltres proposem al mateix temps les reformes i els mitjans. Una mplia emissi de valors proposem sobre captols que en el pressupost sn sobrers; a una completa transformaci de la Hisenda aspirem i hem aspirat. Expliqueu-ho vosaltres, els que afegiu a un clar talent la fcil locuci i el vigor de leloqncia. Expliqueu tamb per qu, a ms de federals, som republicans i demcrates. No volem nosaltres confiar als atzars del naixement el dest de la naci, ni perdre cap dels drets inherents a la personalitat de lhome.
30 de mar del 1900

El retorn de Dato Ja tenim de tornada el senyor Dato. Diuen que an a Barcelona amb lobjecte de sondejar el catalanisme. El deu haver sondejat? Pot ser que el conegui menys que abans. No lhi deuen haver deixat sondejar ni les mostres de desgrat de qu ha estat objecte, ni la visita dalgunes fbriques; on no haur vist sin multituds dobrers silenciosos i muts que amb prou feines gosen daixecar de la feina els seus ulls atents. Per conixer el catalanisme, el senyor Dato no tenia ne cessitat danar a Catalunya. En tenia prou de saber que all
667

es publiquen dos diaris catalanistes que viuen folgadament La Renaixena, La Veu de Catalunya i bon nombre de setmanaris i revistes La Veu del Segre, La Veu de lEmpord, Lo Girons, Lo Jovent Catal, Catalnia, Catalunya Nova, La Naci Catalana, Joventut, LAtlntida, algunes de molt ben escrites i de bellssimes formes. En tenia prou de saber que el catalanisme t la seva principal base a la universitat, don surten sovint apassionades manifestacions; que predomina a lAteneu, ordinriament presidit per catalanistes; que compta entre els seus adeptes homes preclars en cincia, literatura i arts; que es mou i sagi ta i ja en assemblees, ja en mtings, exposa amb ardor les seves doctrines i els dna per base la ra i la histria. En tenia prou de saber que el catalanisme tingu per bressol la poesia, i en la poesia troba avui, com abans, cantors que lexalcen i el fomenten. Catalanistes sn Guimer i Verdaguer, all els primers poetes. Pels seus senyals de vida shan dapreciar les idees i els par tits que les mantenen; i senyals de vida t donats i est donant el catalanisme. s separatista com alguns asseguren? Odia realment Castella? Fa prop de quaranta anys, exclamava un poeta catal: Ai, Castella castellana / si la terra catalana / no thagus conegut mai! Avui, els catalanistes fan arreu protes tes damor a Espanya, volen lautonomia de totes les regions, i quan parlen contra Castella, contra Madrid parlen, s a dir, contra lomnipotncia i lomniingerncia de lEstat. Aquests dies, a Manresa, un diputat ministerial digu en un banquet al mateix Dato: El programa que aqu saprov tendeix a estrnyer llaos entre totes les provncies; en res no atempta contra la unitat espanyola; per Espanya i per a Espanya vol recuperar Catalunya la seva personalitat, i viure honorada i lliure.
668

El catalanisme determina avui, com nosaltres, els federals, les determinem, les funcions de lEstat i lautonomia de les regions; i nosaltres, els federals, lluny de voler minvar la naci, aspirem a establir-la damunt fermes i segures bases. Si li hauria estat fcil al senyor Dato de conixer des daqu el catalanisme! Estudiant-lo des de Madrid, shauria estalviat xiulades i ultratges, un descrdit del qual no podr recuperarse en molt de temps, potser la prdua de la seva cartera. Pot ja decorosament continuar governant el regne? Poden continuar tampoc governant-lo aquells que li consentiren, si no li aconsellaren, tan inoport i perills viatge? Ning no ignorava lestat de Catalunya ni el de les altres regions dEspanya; una insensatesa era exposar-se a provocar nous conflictes. Resistiran encara? Lonada puja, i s fcil que els ofegui. Com a venuts sense glria apareixeran a ulls del mn.
12 de maig del 1900

Les targetes postals dels catalanistes El catalanisme, que mor a mans del senyor Silvela, ressuscita. Per felicitar les presents festes, han ideat una targeta postal que mostra la bandera de les quatre barres hissada en un dels cims de Montserrat, i diuen: Desitja a vost bones Festes i a Catalunya vida nova, el remitent. Quan shan rebut aqu, el nostre espantads govern ha prohibit a les oficines de correus que les facin circular. Per qu? Van totes amb el corresponent segell oficial i no defrauden els drets de la Hisenda. Targetes postals amb bonics dibuixos al revers publiquen avui dia empreses de carcter privat, sense que ning no els ho
669

impedeixi, i no es comprn que es prohibeixi les de la Uni Catalanista. Desitjar vida nova a Catalunya, s potser un crim? Amaga alguna idea de separatisme? Any nou, vida nova, repeteixen a tort i a dret els catalans en acostar-se el gener. La bandera de les quatre barres, quan s que sha deixat de fer servir a Catalunya? T cada provncia el seu escut darmes, i estan pintats els de totes al sal de sessions del Congrs. Aquells escuts sn les banderes de les provncies. Fins i tot els municipis nostenten en dies determinats. A Catalunya, sobretot, s general ls de les ensenyes. Ni es reuneixen en pblic els cors de Clav sin sota rics estendards brodats en plata i or, ni hi ha gaires societats que no tin guin bandera. De qu sespanta el govern? De qu els diaris? Que potser shavien arribat a creure sobre la paraula de Silvela que el catalanisme i el regionalisme havien mort? Els espanta que donin nous senyals de vida, encara que noms sigui remetent unes targetes postals? Ah, impenitents unitaris! Recordeu els errors pels quals anrem a la prdua de lilla de Cuba? Pels mateixos esteu posant en perill la integritat de la ptria. Amb el nostre sistema federal, la refermarem; vosaltres lesteu malmetent constantment. Cada immotivat atac vostre s un cop de picot en un mur ja escantellat. Si un dia Catalunya arribs a alar-se contra Espanya, vostra, no ho en dubteu, seria la culpa. La vostra centralitzaci s ja anacrnica, absurda, intolerable, contrria a tot principi racional i a tota bona poltica. Ja ha passat el temps daquell Cormenin que us la port. Laplicreu inconsideradament i ja en rebeu les conseqncies. Pobles virils han caigut en latonia i ho esperen tot de la generositat de lEstat, cada dia que passa ms impotent per a la satisfacci de les necessitats pbliques. Shan empobrit
670

intellectualment i moralment les provncies i no sha enfortit ni lenteniment ni el cor de lEstat. LEstat ni aconsegueix de sortir de la rutina ni dajustar els seus actes a la moral. No viu com les persones honestes, mesurant les despeses amb els ingressos. Pels seus esbojarrats balafiaments ha daugmentar cada any els tributs i viure en constant dficit. Les provncies, seguint el seu exemple, fan el mateix, i gaireb totes viuen en la ms gran penria.
29 de desembre del 1900

La llengua catalana Ha vist vost bogeria semblant?, diuen els unitaris: doncs, no pretenen els catalanistes que sigui oficial la seva llengua? Un mal dialecte, no un idioma com el de Castella. En primer lloc, senyors unitaris, cal que spiguen vosts que tan dialecte s la parla de Castella com la de Catalunya, ja que totes dues, i la portuguesa, i la italiana, i la romanesa, tenen per mare la llengua del Laci, la llengua en qu parlaren Cicer, Tcit, Salusti, i Virgili i el mai vell Horaci. Que el catal sigui un mal dialecte, no sn vosts qui ho puguin jutjar, ja que pel menyspreu amb qu el tracten mostren clarament que no el coneixen. El catal, que t fonticament i gramatical ms punts de contacte amb el francs que no amb el castell, s enrgic, abundant en veus, apte per a la poesia, flexible, de fcil expressi per als ms difcils conceptes. En la histria de la literatura de Castella, spiguen vosts que t Catalunya poques i poc brillants pgines, i avui que escriu en la seva parla compta no noms amb bons prosistes, sin amb eminents poetes. Un nhi ha que escriu en catal i en
671

castell; les seves Tragdies i els seus Pirineus, compostes en catal, valen infinitament ms que les seves poesies castellanes. En cap llengua no sescriu millor que en la materna, si de molt jove no sha abandonat la terra natal. I, qui no estima la llengua que aprengu de llavis de la seva mare? Quan Europa descobr i ocup la terra dAmrica, hi havia all llenges mares i llenges derivades, algunes ja molt perfectes. Els dugurem objectes i idees que no coneixien; i en comptes dadoptar les veus amb qu nosaltres les expressvem, cercaven en la seva llengua paraules o frases amb qu traduir-les. En les nostres mateixes nacions ben clarament revela aquest amor a la parla dels nostres progenitors la resistncia que oposem a ladopci de veus foranes. Volem, tanmateix, prescindir daquestes consideracions. Aconsella el bon govern ls de les llenges regionals. Es pot donar res de ms illgic que confiar ladministraci o la justcia a homes que no coneguin la llengua del pas en qu hagin dexercir-la? A Catalunya, a les Illes Balears, a Valncia, a Galcia, a Astries, a Navarra, a les provncies basques, sn ms els que ignoren la llengua que els que la coneixen. Crideu els que la ignoren perqu, per exemple, declarin com a testimonis davant jutges o magistrats. A quants errors estaran exposats per no entendre b les pre guntes i no sent millor enteses les seves respostes per aquells que els interroguen! Voldrem nosaltres parlar i escriure en una llengua que la humanitat sencera entengus, per no nhi ha cap, i no tenim altre remei que acomodar-nos a la realitat de les coses: tant en lmbit oficial com en el privat, cal emprar la llengua que sutilitzi en la regi on visquem.
1901
672

Els catalanistes Es diu que en el missatge de la Corona es parlar contra el regionalisme. Seria ben trist! El regionalisme no s sin el federalisme que nosaltres portem ms de trenta anys defensant pblicament en llibres, en fullets, en diaris, en fulls volants, en reunions pbliques i en el parlament. Pel que fa a la reconstituci de lEstat, no difereixen en poc ni en molt el federalisme i el regionalisme. Sobre la reconstituci de lEstat, tampoc no difereixen en res els regionalistes i els catalanistes. Els catalanistes no fan sin localitzar el regionalisme: el concentren a Catalunya sense que per aix el neguin, ans lestenen a les altres regions de la Pennsula. Parlar de mesures contra el regionalisme equi valdria a considerar fora de la llei el federalisme. Els catalanistes sn avui poderosos. Ben clarament ho han demostrat en les darreres eleccions. Han obtingut a Barcelona ms vots que els republicans i els liberals. Ha estat aix una sorpresa per al govern, tant que dantuvi es pens a vncer-los en lescrutini recorrent a males arts. No ho hauria estat si hagus el govern estudiat el que han estat i sn a Catalunya. Compten amb persones plenes de saber i predicament. Tenen al seu costat una joventut intelligent i entusiasta. Publiquen 42 setmanaris i quatre diaris. Han establert cercles dhuc en pobles de segon i de tercer ordre. Estan organitzats i despleguen gran activitat i energia. Han sabut procurar-se ingressos. Idearen segells postals per al seu especial s; i com que el govern prohib que els posessin als sobres de les cartes, els posen avui a dins, al peu de la signatura. Han encunyat tamb moneda: monedes dor de 100 pessetes, monedes dargent de 5 pessetes i 1 pes673

seta i monedes de coure de 10 cntims. Com a medalles hom les rep i sollicita. Les assemblees dels catalanistes sn nombroses i breus en les seves deliberacions i acords. Prop de 300 delegats hi hagu a la de Terrassa, i en noms dues sessions es resolgu la qesti electoral i la dels concerts econmics. No sn partidaris del retrament: all on no es presenta un candidat catalanista, no dubten a oferir el seu ajut als daltres partits que siguin catalans o tinguin interessos a la comarca, gaudeixin de bona reputaci i professen idees autonomistes. El que no volen, el que de cap de les maneres no consenten, sn les manipulacions electorals a ls: aspiren a restablir la puresa del sufragi i prohibeixen als seus candidats la utilitzaci de qualsevol mesura reprovada per la moral i les lleis. Els concerts econmics volen els catalanistes que siguin per a tota Catalunya, i amb aquest efecte que es federin les quatre provncies en qu arbitrriament la divid lEstat. Volen que en aquests tractes es parteixi sempre duna base contributiva acomodada a la poblaci i a lextensi del territori, i que de la quantitat que sestableixi dedueixi la regi tot all que necessiti per cobrir els serveis posats al seu crrec. Aquestes rpides assemblees, aquestes 46 publicacions peridiques, aquests illustrats centres, aquesta joventut entusiasta, aquest encunyament de segells i de monedes, aquest triomf de Barcelona, aquesta activitat creixent, revelen lexistncia dun partit que cal respectar i no combatre illegalment. Aquest partit, senyors ministres, conv que sapigueu que el que ms el fa crixer s la vostra desencertada i corrupta administraci, els abusos que all hi cometeu sense esperana de remei i la indiferncia amb qu heu mirat i mireu els desastres del regne, contra els quals avui, desprs de tres anys, res no heu fet per reparar-los ni perqu la naci els
674

oblidi. Fins i tot a la independncia els podreu portar si no canvieu de rumb i contra ell us atrevssiu a dictar lleis excepcionals. Respecteu-los com als altres partits. No us fixeu en les seves resolucions davui, ms de procediments que no de principis; fixeu-vos en el seu objectiu principal, que s lautonomia de Catalunya i les altres regions dEspanya. No oblideu que t avui en favor seu loratria, la cincia i la poesia.
8 de juny del 1901

El regionalisme La viglia dobrir-se les Corts, parl el senyor Sagasta als diputats i senadors de la majoria. No volem en aquest article ocupar-nos sin del que digu contra el regionalisme.
Aquesta paraula, digu, ja no s ms que lesgla, lescambell per destruir la ptria. Contra ells oposar el govern tots els mitjans que siguin necessaris. [Grans aplaudiments.] A Espanya no hi ha regions; no hi ha res ms que provncies. [Molt b, molt b. Aplaudiments.] A les provncies, el govern concedir tota la descentralitzaci i autonomia que puguin necessitar per atendre els serveis que els sn peculiars; per mai res de regionalisme. [Molt b.] Si les nostres lleis no castiguen com haurien de castigar aquesta mena de regionalisme, s perqu els legisladors, en lpoca en qu es fu el codi, no podien sospitar que hi hagus tradors dins la ptria. El govern es proposa demanar a les Corts que votin noves lleis que castiguin com cal aquest delicte. [Molt b. Aplaudiments.]
675

Dubtem que hagin sortit mai de boca dun president de Consell de Ministres paraules ms imprudents ni ms reveladores duna supina ignorncia. El regionalisme, com tantes vegades hem explicat, no s sin el federalisme amb un altre nom, i el federalisme viu fa trenta anys entre nosaltres a lempara de les lleis i amb el respecte de qu el fan mereixedor les seves idees i els seus homes. Lany 1869 comptava amb 70 diputats a les Corts Constituents, i lany 1873 recollia de mans duna revoluci moribunda un poder que en un altre temps hauria pogut consolidar-la i portar-la a bon port. Es reorganitz desprs de venut, i avui aixeca molt amunt els seus estendards, com acaba de revelar la nostra excursi a Catalunya. Federals i regionalistes o catalanistes ens reberen a tot arreu amb el mateix amor i entusiasme, mostrant-se tots convenuts que pel que fa a la constituci de lEstat i a lautonomia de les regions perseguim els mateixos fins. Tradors dins la ptria ha tingut el senyor Sagasta limper donable atreviment danomenar-nos, bo i afegint que demana r a les Corts que castiguin el nostre delicte. Quan ni els catalanistes ni nosaltres ens hem proposat de destruir la naci espanyola? Qui sin els federals soposaren a la infausta poltica per la qual conservadors i liberals ens portaren a la prdua de les colnies i la desfeta de les nostres esquadres? Sn ells els culpables del desmembrament de la ptria, i encara gosen insultar els autntics patriotes? Qu voleu, que us acusem? Observeu que no ha prescrit encara lacci criminal contra vosaltres. Per acusar-vos, en tenim prou amb les instructives cartes autgrafes de lalmirall que sucumb a Santiago de Cuba. s gracis lacudit del senyor Sagasta. Aqu no hi ha regions, va exclamar, noms hi ha provncies. No existeix, se676

gons aix, ni Catalunya, ni Arag, ni Valncia, ni les dues Castelles, ni Extremadura, ni Andalusia, ni Galcia, ni les illes Balears, ni les Canries? Les regions davui sn les provncies dahir, les que durant segles existiren. Per un simple decret, per un decret de 30 de novembre del 1933, hom les esquin amb fins merament administratius. I tanmateix, viuen: viuen en la nostra geografia, en els nostres districtes universitaris, en les nostres Audincies territorials, al cor i a la memria de tots els nostres conciutadans. No fa gaire, tenem encara tantes capitanies generals com regions. Regions com Catalunya, com les illes Balears, com Arag, com Navarra, subsisteixen a ms perqu a les seves respectives provncies es parla una mateixa llengua i regeixen unes mateixes lleis. Desconeix el senyor Sagasta la histria i les condicions de la naci que regeix. Les desconeixen encara ms els seus cor religionaris, que laplaudiren dall ms quan profer tan desassenyats conceptes. Noms la seva premsa savergony dha ver-los escoltat i sesfor per assuavir-los. Shaur ell aver go nyit de si mateix? En el discurs de la Corona, on sanuncia una muni de lleis, no sen parla de cap contra el regionalisme. Moret, segons es veu, s ms jove i ms discret.
15 de juny del 1901

Els diputats catalanistes En un altre lloc daquest nmero transcrivrem una protesta dels diputats catalanistes. De qu es queixen? Que shan declarat greus les seves actes, tot i haver-se reconegut com a veritables els vots que en
677

elles sels atribueix. Si en les nostres actes, diuen, hi ha deficincies i falsedats, degudes sn, no al cos electoral ni als candidats, sin a les prevaricacions i els fraus del govern. Prenent en compte la Comissi dactes una consideraci i laltra, propos que es declaressin greus les de Barcelona, amb la condici que fossin discutides lendem de la constituci del Congrs. No ho acceptaren els catalanistes basantse en qu consentint-ho reconeixerien la gravetat de les actes i correrien el risc que per motius ms o menys legtims sajor ns la discussi i sels tingus dies i dies a les portes del Congrs amb menyscapte del seu personal decrum i el dels seus electors. Malauradament, en casos anlegs, no dies, sin mesos i fins i tot legislatures senceres sha tingut a les portes del Congrs a diputats legtimament elegits. Amb ra o sense sortiren de Madrid els catalanistes sense que deixessin en la seva protesta esperances de retorn; per tan bon punt arribaren a Barcelona, digueren que estaven decidits a tornar-hi tan bon punt els aprovessin les actes. Decidits es manifestaren, no noms a tornar, sin tamb a fer-se escoltar per grat o per fora. Ansiosos estem nosaltres de sentir-los, sabent com els han de ser dhostils a les Corts tots els partits, amb lexcepci del nostre. Molta energia i gran vigor necessiten si, com creiem, es proposen de mantenir ntegre el seu programa. Es diu que ara com ara es limitaran a demanar un concert econmic per al qual han fet gestions al Ministeri dHisenda; per nosaltres no ho creiem. No es rebaixarien poc si tal cosa fessin! Aquests, es preguntaria tothom, sn aquells homes dels quals es deia que aspiraven a posar la regi catalana a les portes de la inde pendncia? La idea de confiar a les regions el cobrament dels tributs s antiga a Espanya. Abans de lany 1845, Catalunya contribua
678

amb una quantitat fixa a les despeses nacionals. La recaptava, no pel sistema tributari de Castella, sin pel seu: per una contribuci que duia el nom de cadastre i requeia en la propietat, la indstria i el comer. Gastava en la recaptaci molt poc: ni tan sols el mig per cent del que recollia. No gast lany 1833 en el cobrament sin 59.634 rals, quan la quota fixa era la de 16.696.121. A les Corts de Cadis es propos que es poss en mans de les provncies no noms el cobrament, sin tamb la inversi dels tributs. Desprs de vius i amplis debats, no sels conced sin una intervenci en els cobraments i els pagaments. Avui, els concerts econmics que es proposen sn ms amplis. Segons el que sha resolt a la darrera Assemblea de Terrassa, han de ser per a tota Catalunya, no han de diferir dels principis generals ni de les bases especials establertes a Balaguer; han de confiar a la regi el major nombre de serveis pblics; han destablir una quota fixa, i daquesta quota han de permetre que es dedueixi el cost dels serveis que a la regi sencomanin. Un concert econmic daquesta ndole s, ara com ara, impossible. Catalunya no s ara una personalitat jurdica. No ho seria encara que provisionalment es consideressin amb aquest efecte les seves quatre provncies. Concedir personalitat a aquesta federaci hauria de ser per a lEstat encara ms difcil que atorgar a la regi personalitat jurdica durant segles. Tampoc no s admissible avui la quota fixa. Les despeses generals duna naci oscillen perptuament, i perptuament ha doscillar la quota de les regions. Suposem que per a totes hi hagus quota fixa: la naci quedaria condemnada al statu quo; no podria desenvolupar-se ni sortir dels conflictes que es presentessin.
679

Hom dir que, segons hem dit, Catalunya gaudia abans de lany 1845 del rgim de quota fixa. En gaudia no noms Catalunya, sin tamb Arag i Valncia; per, observis b, noms per via de privilegi, i amb evident menyscapte de les altres regions. Pagaven aquestes de ms les que aquelles de menys. Aquesta quota fixa, nosaltres, els federals, no la consentirem. Pel nostre sistema, lEstat formularia com avui anualment el seu pressupost de despeses. Per cobrir-les tindria: les seves propietats i els seus drets, la renda de duanes, la dels correus i els telgrafs, el descompte dels valors i pagaments, el dels sous de totes les persones posades al seu servei i les obvencions dels consolats. All que amb aquests ingressos no pogus cobrir, ho repartiria entre les regions, segons el nombre dhabitants i la riquesa que cadascuna tingus, i les deixaria lliures perqu recaptessin pel sistema tributari que millor els sembls all que necessitessin per atendre les seves despeses prpies i les de lEstat. A la regi li correspondrien no tals serveis o tals altres, sin tots; la policia, lordre i lAdministraci, la Hisenda, la milcia, les obres regionals, la instrucci pblica, la beneficncia, la justcia, ella seria qui nomens i retribus els seus empleats; ella, qui nomens en lmbit judicial des de lltim agutzil fins al president del Tribunal Suprem. Deplorarem realment que els catalanistes es limitessin a aconseguir concerts econmics sobre ms o menys amples fonaments. Aix s obra que pertoca a altres homes i altres idees. Si no ho recordem malament, en temps dels conservadors hom atribua lafany de concerts daquesta ndole a cbales mercantils i esperit dempresa.
29 de juny del 1901
680

Els catalanistes i els federals Els catalanistes vingueren a les Corts, i parlaren clarament i explcita. Vet aqu el que digueren: Digueren que no sn ni han estat mai separatistes; que reconeixen, no noms la unitat de la ptria, sin tamb la de lEstat; que volen, tanmateix, lautonomia de Catalunya i la resta de les regions de la Pennsula, tant en lmbit administratiu com en el poltic; que admeten tots els drets de lhome proclamats per la Revoluci francesa, i no troben cosa millor que la llibertat humana en tots els ordres de la vida. No es digueren republicans, per no rebutjaren la repblica. Vegeu ara el programa dels seus peridics i les seves assemblees. Determinen les funcions de lEstat com ho fem nosaltres, les redueixen al rgim dels afers nacionals i els internacionals. Li veden tota ingerncia en la vida interior de les regions. En qu difereixen de nosaltres? En res pel que fa a la reorganitzaci de lEstat. Els hem de mirar o podem mirar-los com enemics? No aconsellen, al contrari, el seny, la moral i la poltica, que visquem amb ells en bones relacions i junts anem cap a la destrucci de lunitarisme que tots avorrim? Volent-ho o sense voler, haurem de caminar junts, puix perseguim idntics fins. Qui veuen amb mals ulls que ens acostem? Principalment els iracunds unitaris, que, sense poder dissimular la seva fria en veurens al maig cordialment rebuts pels catalanistes, ens qualificaren poc menys que de tradors a la ptria. No han pogut assimilar amb pacincia que nous homes i nous partits hagin donat a lesperit federal de Catalunya al i empenta, i contra ells i contra nosaltres han extremat els seus atacs. Junts caminarem sense pactes cap a la dissoluci dun rgim que ens envileix, sense que per aix perdem ni un bri
681

de la nostra llibertat en defensa del nostre programa. Continuarem combatent les comunitats religioses, proposant que es faci de les obligacions eclesistiques la base dun o ms emprstits per elevar la cultura del poble, facilitar el conreu dels camps i abaratir els transports; declarant que la terra s patrimoni de la humanitat i pot lEstat limitar-la i transformar-la segons ho exigeixin els interessos generals, en s daquell domini eminent que li han reconegut els jurisconsults de tots els pobles i de tots els segles; pretenent que es millori la condici de les classes jornaleres; atribuint, finalment, els mals que afligeixen la societat al fet que no circula la riquesa pel cos de la naci, com circula la sang pel cos dels homes sans. Ho accepten els catalanistes? Ho celebrarem. Ho rebutgen? Lliures sn de combatre-ho. All a les seves Corts catalanes podran un dia discutir-ho. No volem escapar nosaltres la llibertat dels ciutadans ni la dels partits. Uni en all com; llibertat en all divers: aquesta s la nostra poltica. No admetem nosaltres ni volem unions sin en all que permeti la identitat de fins i de principis.
10 dagost del 1901

Els federals i els catalanistes Hi ha a Catalunya dos partits afins: un que sanomena federal, un altre que sanomena regionalista. Tots dos perseguei xen un mateix fi: lautonomia de les regions i la uni de les regions per un poder central. Tots dos volen destruir aquell absurd rgim centralista que, com diem fa poc, sentesta a portar al mateix pas pobles de diferent grau de cultura, de
682

diferent aptitud, de diferents aspiracions i fins i tot pobles de diferent llengua i de diferents lleis. Tots dos odien aquest centralisme, que no s sin un carro de desiguals rodes que camina sempre ensopegant, i avui pateix violentes sotragades i dem perilloses bolcades. Tots dos defineixen de la mateixa manera els atributs de lEstat i de les regions. Vulguin o no vulguin, els dos partits han danar junts, ja que els seus fins sn idntics. No els cal, no, per anar junts, ni aliances pbliques ni secretes, ni coalicions, ni pactes de cap tipus. No els cal tampoc fer programes comuns ni constituir comits mixtos, ni comprometres a callar fins que la federaci triomfi. Aix es deixa per aquelles bastardes unions de collectius heterogenis que no poden viure sense el mutu sacrifici i el mutu engany. Els catalanistes no s exacte que vulguin noms lauto nomia de Catalunya; no ho s tampoc que no siguin demcrates. A les Corts, davant la naci, han declarat que volen autnomes totes les regions de la Pennsula, i consideren com el ms precis dels dons la llibertat en tots els ordres de la vida. Volen, com nosaltres, la llibertat de pensament i la de conscincia. No sn republicans, per no rebutgen la repblica. Sobre les nostres reformes socials, han guardat fins ara silenci. Van amb els federals en tot el que constitueix lessncia del nostre partit: la federaci de les regions. Ser lluny el dia que amb nosaltres es confonguin? Al juliol, la fracci catalanista Lo Sometent es declar pblicament partidria de la repblica i el federalisme. La felicit amb aquest motiu a Terrassa el Consell Federal de Catalunya, i hi hagu entre els dos partits frases dunitat i de concrdia, no aliances. Vies confluents es digu que anaven cap a un mateix fi ambds partits.
683

No comprenem aix lalarma de certs federals. Noms els unitaris podran veure amb mals ulls que catalanistes i federals ens acostem, noms a ells els interessa portar-nos a la victria.
24 dagost del 1901

Les eleccions municipals de Barcelona11 A conseqncia destar malalt el nostre principal collaborador, no hem intervingut en els debats sobre les eleccions municipals de Barcelona. Qesti greu s aquesta, que no ho seria si no comports la del regionalisme i lunitarisme, que sagreugen a cada dia que passen i enardeixen com ms va ms els nims. Es parla contra el catalanisme amb passi, amb ira, i les veus que aqu es pronuncien arriben all ms o menys exagerades i provoquen desordres i aldarulls. Aquest estat de coses s lamentabilssim, car ens recorda el que tenien fa pocs anys les qestions de Cuba i de Filipines, abrandades i incendiades per aquells que aqu, tot tancant els ulls als fets i la ra a all que les circumstncies exigien, no es cansaven dennegrir la conducta daquells que no intentaven aconseguir de lEstat res ms que lautonomia daquelles infortunades illes. No hi havia autonomistes, sin separatistes, a judici dels nostres ferotges unitaris, i retardaven i impossibilitaven totes aquelles reformes que poguessin tendir a declarar-les autnomes.

11 Darrer article de Pi i Margall, dictat des del llit vuit dies abans de morir. Antoni Rovira i Virgili el consider el testament de Pi pel que fa a Catalunya, a La qesti de Catalunya. Escrits i discursos de Pi i Margall, Societat Catalana dEdicions, Barcelona, 1913.

684

Avui seguim amb Catalunya la mateixa conducta que amb Filipines i Cuba, la qual cosa vol dir de manera evident que no som capaos descarmentar ni tan sols en prpia carn. No direm que no hi hagi, sobretot entre la joventut culta, certes aspiracions a constituir una naci que figuri lliure i sola entre les altres nacions dEuropa. Nhi ha que fins i tot somnien dorganitzar un regne en el qual entrin Catalunya, Valncia, les illes Balears i les terres que un dia posserem a laltra banda dels Pirineus dOrient; per aquestes sn elucubracions vagues i sense cap realitat, elucubracions prpies dhomes que no veuen com alteren i destrueixen les velles institucions la guerra, els esquinaments de les antigues monarquies i sobretot les evolucions poltiques per les quals van passant els pobles. Ni al Partit regionalista, ni al catalanista, ni al federal, que per a la reorganitzaci de lEstat tenen un mateix programa, no hi ha cap pensament dindependncia. Si els governs fossin previsors, lluny de combatre aquests partits els afavoririen, prenent-los per muralla contra tota aspiraci dinde pendncia. No podem avui assegurar que aquestes aspiracions un dia no prevalguin. La prdua de les nostres darreres colnies ens ha fet veure com passen a ser avui possibles coses que ahir no ho eren. La creixent agitaci de les idees, lentusiasme que desperten els homes que salcen i batallen per la seva independncia, circumstncies exteriors imprevistes, fan possible i fins i tot fcil all que abans semblava inassolible. Aqu a la Pennsula, no hem tingut dos cops Portugal separant-se de la Corona de Castella i no el veiem encara avui lliure i independent sense que en tres segles no hgim pogut recuperar-lo? Si els governs i els partits unitaris tinguessin ms previsi de la que tenen i rectifiquessin els absurds principis que professen sobre la unitat de les nacions, lluny de donar crdit als
685

que presenten els catalanistes com separatistes, haurien de ser els primers a defensar-los contra tan injustes acusacions i manifestar amb ells esperit damistat i concrdia. Apaivagarien aix les passions i no trobarem a Barcelona un mot a cada cantonada. Que el govern hi pensi i canvi de conducta.
23 de novembre del 1901

686

III. Projecte de Constituci federal votat a lAssemblea Nacional del Partit reunida a Saragossa (1883)

Les regions A, B, C, D, Estats sobirans, declaren en s de llur autonomia que volen formar part de la Federaci, sota les condicions escrites en el segent Pacte o Constituci Federal.

Ttol I: Objecte de la Federaci Article 1r: La Federaci Espanyola, constituda per les expressades regions, t per objecte: assegurar la Democrcia i la Repblica en tot el territori federal; mantenir-lo ntegre i independent; defensar-lo contra tot atac exterior; sostenir-hi la tranquillitat i lordre interiors, i augmentar el seu propi benestar i progrs.

Ttol II: Drets que la mateixa Federaci garanteix Article 2n: La Federaci Espanyola consagra i garanteix la inviolabilitat del dret hum en totes les seves manifestacions, i en la seva conseqncia: el dret a la vida i a la dignitat i seguretat de la vida; el dret a la lliure emissi, manifestaci de la conscincia i al lliure exercici dels cultes; la llibertat densenyament; el dret a la instrucci primria, gratuta i obligatria; la llibertat del treball, i com a conseqncia, la de professions, la dindstria i la de comer, interior; la llibertat de locomoci, la delecci de domicili i la inviolabilitat del mateix; la inviolabilitat de la correspondncia epistolar i telegrfica i la de qual689

sevol altra que en el futur sinventi; el dret de propietat sense vinculaci ni amortitzaci perptua; el dret de petici; lexercici daccions pbliques per denncies o querelles; la igualtat davant la llei; lestabliment del Jurat per a tota mena de delictes; la llibertat de reuni, associaci i ma nifestaci pacfiques; la participaci en el Govern mitjanant el sufragi universal. Article 3r: Garanteix igualment la Federaci lautonomia dels Municipis, tal com ve determinada en les respectives Constitucions regionals, lautonomia de les regions, tant si es componen duna com de diverses de les actuals provncies, sense altre lmit que limposat per elles mateixes en la present Constituci; la integritat del territori que la Constituci abasta i els atributs constitutius de llur autonomia. Article 4t: Totes les facultats que no hagin estat expressament delegades pels Municipis a les regions pertanyen als Municipis; totes les que no hagin estat delegades per les regions a la Federaci pertanyen a les regions; totes les que no hagin estat expressament delegades pel poble als Poders pblics dels Municipis, de les regions o de la Federaci, perta nyen al poble. Article 5: Ni el poble ni els Poders constituts no podran atemptar mai contra els drets consignats a larticle 2n ni contra les autonomies definides a larticle 3r. Article 6: Ni la Federaci ni els Estats regionals, ni els Municipis podran sostenir cap mena de culte. Article 7: Les actes de naixement, les de matrimoni i les de defunci hauran de ser registrades per les autoritats civils dels Estats respectius; noms seran vlides aquelles que compleixin aquest requisit. Article 8: Queden secularitzats tots els cementiris. Article 9: Queden secularitzats lensenyament i la beneficncia, b depenguin de la Federaci, b dels Estats regionals, b de les Municipalitats.
690

Article 10: Queden abolits els ttols de noblesa en tota la Federaci. Article 11: Queden tamb abolides en tota la Federaci la pena de mort i totes les perptues.

Ttol III: Dels Poders federals Article 12: El Poder s un, i per la diversitat de les seves funcions es divideix en Legislatiu, Executiu i Judicial. Article 13: Tots els Poders sn elegibles i amovibles; els Poders executiu i judicial sn responsables. Article 14: Les funcions de tot Poder sn retribudes.

Ttol IV: Atribucions de la Federaci o dels Poders federals Article 15: Sn competncia de la Federaci les facultats necessries per regular la vida interregional i en conseqncia li corresponen: 1. Les relatives a camins generals i corrents navegables; costes i zones martimes; duanes, correus i telgrafs; tipus i llei de la moneda; legislaci fluvial i martima; Codi de comer i de procediment mercantil. 2. Les relatives a la propietat literria, artstica i industrial, als privilegis dinvenci i a les marques de fbrica. 3. Les que afecten les relacions poltiques, administratives, econmiques i jurdiques entre les regions de la Federaci, i en conseqncia, les necessries per resoldre les seves qestions quan topin o apareguin en pug691

4.

5.

6. 7.

8.

na els seus drets i interessos i revisar els pactes o convenis que dues o ms regions celebrin entre elles sobre interessos que els siguin comuns. Les necessries per jutjar i reprimir tota mena dusur paci que les regions fessin de les atribucions del poder federal. Les indispensables perqu, un cop alterat lordre en qualsevol regi, pugui la Federaci ajudar a restablirlo, si la regi ho demana, o si la rebelli s de tal natu ralesa que pugui comprometre la seguretat de lEstat federal. Les atribucions indispensables per garantir els drets consignats en aquesta Constituci. Les necessries per sostenir i garantir la igualtat social de tots els espanyols, i en conseqncia, les indispensables perqu, sense distinci de regions, tinguin lliure i expedita la facultat destablir-se i exercir la seva indstria o professi en qualsevol punt del territori federal, sent vlids, per als casos en qu sels exigeixi, els ttols acadmics expedits conformement amb el dret en qualsevol regi; la de reclamar justcia i obtenir lempara de les lleis en tot el territori de la Repblica; la daconseguir la validesa en totes les regions dels contractes celebrats a cadascuna conformement amb el dret en la mateixa vigent, i la dassolir en totes les regions lacompliment dels actes i sentncies dictats en forma deguda per qualsevol tribunal de la Federaci. Les facultats per establir i conservar les relacions internacionals, i en conseqncia les atribucions necessries per a tot el relatiu a la diplomcia, a la pau, a la guerra i a la celebraci de tractats.

692

9. I, finalment, les facultats indispensables per exercir amb eficcia les que anteriorment senumeren, i en conseqncia aquelles que es refereixen a lorganitza ci de lexrcit i larmada federals, a la fixaci de les despeses i a la imposici i el repartiment dels tributs entre les regions, en tot el que no abastin les rendes federals.

Ttol V: Del Poder Legislatiu Article 16: El Poder Legislatiu de la Federaci resideix a les Corts. Les Corts es componen de dues Cambres: Congrs i Senat. Article 17: Els Diputats per al Congrs seran escollits per sufragi directe de tots els ciutadans espanyols que estigui en plenitud dels seus drets civils i hagin complert ledat de vint anys. Article 18: El nombre de Diputats ser proporcional a la massa de poblaci. Article 19: La llei electoral donar participaci a les minories. Article 20: El Senat es compondr de quatre Senadors per cadascun dels Estats. Seran escollits per les respectives Corts regionals. Article 21: El Congrs es renovar en la seva totalitat de quatre en quatre anys; de tres en tres la meitat dels senadors de cada regi. Article 22: Els Diputats i Senadors sn irresponsables per les seves opinions i els seus vots al si dels Cossos Colegis ladors. Article 23: Cap Diputat i Senador no podr ser detingut ni processat sense perms de la Cambra respectiva, quan siguin obertes les Corts, ni sense el de la Comissi permanent
693

de les mateixes, quan siguin tancades; sexceptua el cas din fraganti delicte, en qu podran ser detinguts bo i posant-ho de seguida en coneixement de les Cambres o de la Comissi segons el cas. Article 24: El crrec de Diputat i de Senador sn absolutament incompatibles amb qualsevol collocaci pblica, sigui honorfica o retribuda. Lempleat pblic que accepti el crrec de Senador o Diputat renuncia a la feina pel sol fet dacceptar-lo, sense necessitat de cap declaraci expressa; el Diputat o Senador que accepti una collocaci pblica manifesta, igualment, sense necessitat de cap altra declaraci, que renuncia a la Diputaci o Senadoria.

Ttol VI: De la reuni i de les facultats de les Corts Article 25: Les Corts es reuniran, per dret propi, tots els anys; celebraran dues legislatures, de les quals comenar la primera el dia 15 de mar i la segona el 15 doctubre. Article 26: Cadascun dels Cossos colegisladors tindr les facultats segents: 1. Dictar el seu respectiu reglament. 2. Examinar la legalitat de les eleccions i la capacitat dels elegits. 3. Nomenar, en constituir-se, el seu President, els seus Vicepresidents i els seus Secretaris. Article 27: No podr estar reunit un Cos legislatiu sense que ho estigui laltre; noms podran deliberar junts en els casos taxativament expressats en aquesta Constituci.
694

Article 28: Les sessions de les Corts seran pbliques, excepte quan shi tractin qestions que, a judici de les mateixes, exigeixin indispensable reserva. Mai no es podr en sessi secreta discutir ni aprovar lleis. Cada Cambra publicar el seu Diari de Sessions. Article 29: La iniciativa de les lleis correspon a cadascun dels Cossos Colegisladors, al Poder Executiu i al Tribunal Suprem. Article 30: Els comptes generals de lEstat federal, els pressupostos del mateix i els projectes de llei sobre impostos, crdit pblic, exrcit i armada, seran presentats al Congrs abans que al Senat. Article 31: Tots els anys indispensablement hauran les Corts daprovar o desaprovar els comptes del darrer exercici dins la primera legislatura i discutir i votar els pressupostos per a limmediat any econmic dins la segona. Article 32: Cap projecte no podr ser llei sense haver estat aprovat pels dos Cossos Colegisladors. En cas de dissentiments, es nomenar una Comissi mixta de Senadors i Diputats que procuri una avinena; si aquesta no sobt, suspendr el projecte fins a la legislatura immediata. Si en aquesta es reprodueix i continua el dissentiment, se sotmetr el projecte a laprovaci directa del poble i de les Corts dels Estats regionals. Aprovat el projecte pel poble i la majoria de les Corts dels Estats, ser, tot seguit, llei. Desa provat per les dites Corts i el poble, o per aquest o aquelles, quedar definitivament rebutjat el projecte, sense que sel pugui reproduir novament fins que shagi renovat en la seva totalitat el Congrs, i parcialment el Senat que el debateren. Si la disconformitat de qu es tracta existeix amb relaci als assumptes que determina larticle 3r, prevaldr la resolu695

ci del Congrs, i ser llei el projecte immediatament desprs dhaver-se intentat lavinena per la Comissi mixta. Una llei orgnica determinar els terminis en qu el Senat hagi de tenir discutits i votats els projectes que emanin del Congrs i a la inversa; el termini en qu les Comissions mixtes de qu sha parlat anteriorment hagin de complir la seva comesa, i els terminis en qu hagin de realitzar-se les votacions populars i les revisions per part de les Corts dels Estats dels projectes en qu shagi produt dissentiment. Article 33: Les resolucions de les Corts seran per majoria de vots. s necessria per votar les lleis, en cadascun dels Cossos legisladors, la presncia de la meitat ms un del nombre total dindividus que tinguin aprovades les seves actes. Article 34: Cadascuna de les Cambres legislatives podr prendre mesures per obligar els seus membres a la puntual as sistncia a les sessions. Article 35: La plenitud del Poder Legislatiu, segons aquesta Constituci resideix a les Corts. En conseqncia, a ms dall expressat a larticle 30, les Corts dictaran les lleis orgniques necessries per a lacompliment dels objectius de la Federaci; vetllaran perqu les compleixi amb exactitud i observi estrictament aquesta Constituci el Poder Executiu; aprovaran o desaprovaran els reglaments que el Poder Executiu dicti per a lexecuci de les lleis; concediran amnisties; examinaran i aprovaran o no els tractats internacionals de guerra interior i exterior i els tractats de pau. Article 36: El Congrs podr acusar davant el Senat el President del poder Executiu, i el Senat declarar si pertoca o no la formaci de causa; en cas afirmatiu, jutjar el Tribunal Suprem. Article 37: Les Cambres i el Poder Executiu es comunicaran mitjanant missatges.
696

Article 38: Les Corts, en acabar cada legislatura, nomenaran una Comissi permanent formada per quatre Diputats elegits pel Congrs i cinc Senadors elegits pel Senat. Aquesta Comissi es constituir nomenant un President, un Vicepresident i un Secretari. La Comissi permanent de les Corts tindr, a ms de les facultats que dins aquesta Constituci li confereixin les mateixes Corts, la de convocar-les a reuni extraordinria sempre que ho jutgi convenient o ho demani al Poder Executiu; formular el memorial de greuges, s a dir, la compilaci de totes les queixes que rebi contra el Poder Executiu mentre hagin estat tancades les Corts, i el presentar en la immediata legislatura.

Ttol VII: Del Poder Executiu Article 39: El Poder Executiu resideix en un President de la Federaci espanyola. Article 40: La Presidncia durar quatre anys, com el Congrs, i es renovar amb aquest. No podr ser reelegit President fins desprs de quatre anys dhaver cessat en lexercici del crrec. Els electors de cada Estat, en votar els Diputats per al Congrs, elegiran un nombre de compromissaris igual al de Diputats que a la regi corresponguin. Les Corts de cada Estat elegiran tamb quatre compromissaris i, units aquests als escollits pel poble de la regi, votaran directament el President de la Federaci, i un Vicepresident; no es podran designar per a aquests crrecs dues persones dun mateix Estat. Fet lescrutini per les Corts de cada Estat es remetr al Senat i aquest procedir a lescrutini general, proclamant
697

President i Vicepresident aquells que hagin obtingut dels compromissaris elegits en tota la Federaci la majoria absoluta de vots. Si algun dels candidats no obtingus majoria es procedir a nova elecci pels mateixos compromissaris. En cas dempat ho decidiran el Congrs i el Senat reunits. Article 41: El Vicepresident substituir el President en els casos de mort, malaltia o inhabilitaci. Article 42: El President nomenar i separar lliurement els funcionaris del Poder Executiu dacord amb el que determinin les lleis; disposar de lexrcit de mar i terra per a la seguretat de la Federaci; distribuir els ingressos i far les despeses dacord amb les lleis; utilitzar tots els mitjans legtims perqu la Constituci i les lleis tinguin exacte compliment; proposar a les Corts els projectes de llei que cregui necessaris i els reglaments per al compliment de les lleis; demanar a la Comissi Permanent de les Corts la reuni extraordinria daquestes, quan ho consideri convenient; presentar a les Corts els comptes i pressupostos de lEstat en els termes fixats a larticle 31; adrear missatges a les Corts sobre tot all que consideri convenient per al b de la Federaci; promulgar, dins els vuit dies segents a la seva aprovaci definitiva, les lleis que dictin i sancionin les Corts, i de seguides les que aquestes declarin durgent promulgaci; sostindr i promour les relacions internacionals.

Ttol VIII: Del Poder Judicial Article 43: El Poder Judicial de la Federaci residir en el Tribunal Suprem Federal.
698

Article 44: El Tribunal Suprem es compondr dun Magistrat per regi, que en cadascuna elegir directament el poble. La llei orgnica de Tribunals determinar les condicions delegibilitat dels Magistrats del Tribunal Suprem. Article 45: El Tribunal Suprem elegir entre els seus Magistrats el seu President. Aquest ser al seu torn el President del Poder Judicial de la Federaci. Article 46: Els Magistrats del Tribunal Suprem podran ser renovats b a proposta del Tribunal, b a proposta del Senat o del Congrs pel poble de la regi que els hagi elegit. Article 47: El president del Poder Judicial nomenar els empleats del Tribunal Suprem i els Tribunals inferiors de la Federaci dins el que determini la llei orgnica del Poder Judicial. Article 48: El Poder Judicial de la Federaci s competent: en els litigis entre els Estats; en els que se suscitin entre un Estat i els ciutadans dun altre; en totes les causes i litigis que shagin de resoldre conformement a aquesta Constituci, a les lleis generals de la Federaci i als Tractats internacionals; en tots els litigis en qu la Federaci sigui part; en les causes formades al president i als altres funcionaris dels Poders federals per delictes comesos en lexercici de les seves funcions. Article 49: En les causes contra el president del Poder Executiu, Ambaixadors i altres agents diplomtics i en els litigis en els quals sigui part un Estat ser competent privativament el Tribunal Suprem; en els altres litigis i causes indicades dapellaci. Article 50: Si el Poder Legislatiu aprova alguna llei contrria a la Constituci, tindr el Tribunal Suprem, en ple, la facultat de suspendren els efectes.
699

Ttol IX: Residncia dels Poders federals Article 51: Els Poders federals residiran en un pas neutral, situat dins la Federaci, que no pertanyer a cap de les regions o Estats.

Ttol X: Dels Estats regionals Article 52: Cada Estat regional contribuir a les despeses de la Federaci proporcionalment a la seva riquesa. Article 53: La Federaci no podr exigir cap tribut que no sigui votat per les Corts. Article 54: Els Poders federals es limitaran a assenyalar a cada Estat regional la quantitat que li correspongui de satisfer per al sosteniment de les despeses de la Federaci i el temps en qu hagi de fer-la efectiva; deixaran als Estats en completa llibertat perqu la reparteixin i recaptin en la manera, temps i forma que les seves particulars lleis estableixin. Article 55: Els Estats hauran de facilitar als Poders federals el contingent militar que aquests reclamin de cadascun per atendre la seguretat i defensa de la Federaci. Article 56: Les Constitucions que els Estats regionals es donin per al seu govern interior i les reformes que en elles facin no podran infringir cap dels preceptes continguts en aquest Pacte i Constituci federal. Article 57: Cap Estat no podr promulgar la seva Constituci ni esmenes o reformes de la mateixa sense remetre-la al Senat de la Federaci per tal que manifesti, dins el termini de quinze dies si en el seu concepte lesionen o infringeixen algun precepte daquesta Constituci.
700

Article 58: Les regions elegiran per al seu govern interior la llengua que considerin convenient.

Ttol XI: De lExrcit i lArmada federals Article 59: Les Corts assenyalaran cada any el contingent de lexrcit permanent, que haur destar format per volun ta ris, per atendre les necessitats ordinries de lEstat federal. En cap cas lexrcit permanent de la Federaci no es podr compondre dun nombre de soldats major que el format per tots els exrcits regionals, ni menor que lexrcit regional ms nombrs de la Federaci. Article 60: La Federaci mantindr tamb una armada federal. Article 61: Els Poders federals donaran la convenient organitzaci de lexrcit i larmada, i els distribuiran segons les necessitats del servei. Article 62: Noms en cas de guerra, civil o estrangera, podran els Poders federals reclamar dels Estats regionals els contingents a qu es refereix larticle 55.

Ttol XII: De la reforma de la Constituci Article 63: Aquesta Constituci s reformable en qualsevol moment, totalment o parcial, a petici del Congrs, del Senat o de la tercera part de les Corts regionals. Acordada la reforma, es nomenar per efectuar-la una Assemblea Constituent per sufragi directe. Aprovat per aquesta el nou projecte se sotmetr a la sanci directa del poble i a laprovaci de les Corts generals.
701

Cada elector exercir el seu dret mitjanant les paraules escrites: A favor del projecte, En contra del projecte. Si la majoria s favorable al projecte, votaran de la mateixa manera les regionals. Si la majoria regional tamb s favorable, el projecte ser promulgat com a nou Codi fonamental de la Federaci Espanyola. Si el projecte no obt les dues classes de majoria, tornar a lAssemblea Constituent perqu nelabori un de nou o modifiqui el no aprovat. Si el segon projecte no rep tampoc la sanci de les dues classes de la majoria, es nomenar una altra Assemblea Constituent per a la reforma constitucional. Sal de sessions de lAssemblea Federal Espanyola, reunida a Saragossa el dia deu de juny del mil vuit-cents vuitanta-tres. El President, representant per Madrid, Francesc Pi i Margall. - El Vicepresident, representant per Catalunya, Josep Maria Valls i Ribot. - El Vicepresident, representant per Valncia, Jos Cristbal Sorni. - El Secretario, representant per Lugo, Telesforo Ojea y Somoza. - El Secretari, representant per Saragossa, Serafn Asensio. - Per Cceres, Felipe Boticario. - Per Mlaga, Antonio Aguilar y Gallego. - Per Huelva, Antonio Snchez Prez. - Per Astries, Eladio Carreo. Per Biscaia, Salustiano de Orive. - Per la Corunya, Santiago Casares. - Per Palncia, Santos Santamara.- Per Santander, Antonio Mara Coll y Puig. - Per Alacant, Pedro Isidro Miquel.Per Sevilla, Antonio Pedregal. - Per Crdova, Eduardo Lpez y Lpez. - Per Cadis, Luis Blanc. - Per Burgos, Pedro Barcelona i Patricio Calleja. - Per Guadalajara, Jos Serrano. - Per Ciudad Real, Antonio Crespo. - Per Badajoz, Manuel Rubio.
702

- Per Mrcia, Antonio Glvez Arce. - Per Granada, Francisco Lumbreras. - Per Rioja, Pedro Ortiz Moreno. - Per la regi catalana, Baldomer Lostau i Josep Roig i Minguet. - Per Osca, Cesreo Gorra.- Per Terol, Alberto Ramos Lpez. - Per Pontevedra, Juan Domnguez Troncoso. - Per Castell, Enrique Vera y Gonzlez. - Per Zamora, Ladislao Valdivieso y Prieto.Per vila, Antonio Armentia. - Per Navarra, Antonio Snchez Luna.- Per Valladolid, Lucas Guerra. - Per Toledo, Eduardo Lpez Parra.

703

IV. Projecte de Constituci de lEstat Catal de 1883*

* Transcripci literal de ledici publicada per Tip. F. Cuesta a Barcelona lany 1908, reproduda en el volum, a cura de Jos Antonio Gonzlez Casanova, de Textos Jurdics Catalans. Lleis i Costums, VI/1, editat pel Departament de Justcia de la Generalitat de Catalunya, Barcelona, 1990.

Estat Catal Projecte de Constituci aprobat pel Congrs Regional Federalista de Catalunya el da 2 de Maig de 1883

Repblica Democracia Autonoma

Acci Federalista El Congrs Regional Federalista, quinas sessions se celebraren Barcelona desde el da 23 dAbril al 3 de Maig de 1883, abans de posar discussi y dsser votat el Projecte de Constituci que segueix, va acordar la Determinaci de las facultats que lEstat de Catalunya, en us de sa sobirana, delegara la Federaci conjunt dels Estats Espanyols Ibrichs. Primer. Las referents als medis de quel comers necessita para sa seguretat y son desenrotllo, y aixs otorgara las atribuciones necessarias als poders federals pera que cuidessen de tot lo relatu A. Camins generals y corrents navegables. B. Costas y zona martima. C. Aduanas. D. Correus y telgrafos. E. Tipo y lley de la moneda, y dels pesos y midas. F. Llegislaci fluvial y martima. Cdich de comers i procediment mercantil.

709

Segon. Las facultats necessarias pera tot lo relatiu la propietat literaria, artstica y industrial, privilegis dinvenci y marcas de fbrica. Tercer. Las facultats referents las relacins polticas, administrativas y jurdicas entre las Regions Estats de la Federaci, y aixs Catalunya otorgaria las atribucions necessarias als poders federals per a la decisi de totas las cuestions interregionals y repressi de las lluytas que poguessen originar; y al propi temps pera que aprobs desaprobs los tractats pactes que entre dos ms regions se fessen sobre interessos que li fossen comuns. Cuart. Las facultats necessarias pera jutjar y castigar las usurpacions que las regions fessen de las facultats de la Federaci. Quint. Las facultats indispensables pera la defensa del ordre en las regions, perque una vegada alterat en cualsevulga dellas, puga la Federaci ajudar restablirlo, sempre que la regi ho reclami, fos la rebeli de tal naturalesa que compromets la seguretat del Estat. Sis. Las facultats indispensables pera la garanta y defensa dels drets inherents la personalitat humana, entenentse com tals per Catalunya, los consignats en lo ttol tercer de la Constituci aprobada. Set. Las facultats necessarias pera sostindrer y garantir la igualtat social pera tots los espanyols, y aixs Catalunya otorgaria als poders federals las atribucions necessarias pera que tots los espanyols, sens distinci de regions, tinguessen lliure y expedita la facultat de avehinarse y exercir sa industria professi en qualsevol punt de la Federaci, essent vlits en tota ella los ttols acadmichs, expedits ab arreglo dret en cualsevulga regi; la de reclamar justicia y obtindrer lamparo de las lleys en tots los pobles de la Repblica; la de conseguir la vali710

ds en totas las regions dels contractes otorgats en cada una ab arreglo al dret vigent en totas las regions dels autos y sentencias dictats en deguda forma per cualsevol tribunal de la Federaci. Vuit. Las necessarias facultats pera establir y conservar las relacions internacionals; y aixs Catalunya otorgara las atribucions necessarias als poders federals pera tot lo referent la Diplomacia, la Pau, la Guerra y la celebraci de Tractats. Nov. Las facultats indispensables pera que los poders federals tingan los medis dexercir ab eficacia las que sacaban denumerar, y per consegent las referents la organisaci de tribunals federals y de un exrcit y una armada, aixs com la fixaci dels gastos, imposici y reparto dels tributs necessaris pera cubrirlos proporcionalment entre totas las regions.

711

Projecte de Constituci EPRA LESTAT CATAL aprovat pel Congrs Regional Federalista El da 2 de Maig de 1883 Lo Poble catal, y en son nom los infrascrist Diputats, perfectament cerciorats de que los Municipis compresos en las circunscripcions que respectivament representan, volen continuar formant part de la Regi Catalana, acordan la segent Constituci Pacte poltich fonamental de Catalunya: TTOL PRIMER Del territori de Catalunya Art. 1. LEstat Catal es sobir y autnomo, sens altres limitacions que las derivadas del Pacte federal que luneix las dems Regions espanyolas. Totes las atribucions facultats no delegadas expressament la Federaci en virtut de dit pacte, sentenen compresas dins de la Sobirana de Catalunya. Art. 2. Cap poder te la facultat de rompre la unitat de la regi catalana, que queda reconstituhida en virtut del present Pacte, ni de enagenar per cap conceptel tot part de dit territori, ni de mermar en lo ms mnim los atributs constitutius de sa sobirana. TTOL II Dels catalans y de sos debers poltichs Art. 3. Son catalans: 1. Tots los nascuts Catalunya. 2. Los fills de pare mare catalans, encara que hagin nascut fora de Catalunya. 3. Los de fora de Catalunya que hagin obtingut
712

carta de naturalesa. 4. Los que sens ella hagin guanyat vehinat en cualsevol poble de Catalunya. Art. 4. Venen obligats tots los catalans, no sols obehir las lleys catalanas y respectar las autoritats establertas segons ellas en Catalunya, sin tamb contribuir en proporci dels seus habers als gastos del Estat catal. Igual respecte y obediencia deuhen las lleys y autoritats que per dret exerceixin jurisdicci en la Federaci espanyola, y del mateix modo estn obligats contribuir en la dita proporci als gastos generals de la Federaci, exigits per autoritat llegtima y en la forma deguda. Art. 5. Tot catal est aixs mateix obligat defensar la patria ab las armas, no sols dintre del territori de Catalunya, sin tamb fora della, ab arreglo las lleys particulars del Estat y las generals de la Federaci. TTOL III Drets dels catalans y de cuants sense serhos trovin Catalunya, y garantas daquestos drets Art. 6. Tota persona tindr assegurats en Catalunya, sense que cap poder tingui facultats pera cohibirlos, ni cap lley autoritat pera mermarlos, tots los drets naturals, x es: 1. Lo dret la vida, la seguritat y la dignitat de la vida. 2. Lo dret al lliure exercici, manifestaci y difusi del pensament, y la lliure expressi de la conciencia. 3. Lo dret de reuni y de associaci pacficas. 4. La llibertat del treball, de la industria, del comers interior y del crdit. 5. Lo dret de propietat, sens facultat de vinculaci ni amortisaci. 6. La igualtat devant la lley.
713

7. Lo dret ser Jurat y ser jutjat per los Jurats, y lo dret la defensa llibrrima en judici. Art. 7. Ning en Catalunya pot ser detingut ni pres, sin per causa de delicte. Art. 8. Tot detingut ser posat en llibertat entregat la autoritat judicial dintre de las 24 horas segents la detenci, debent aquesta deixarse sense efecte, elevarse pres dintre de las 72 horas de haberse entregat lo detingut al Jutge competent, y debent la providencia ques dicti notificarse al interessat dins del mateix plasso. Art. 9. Ning pot ser pres, sin en virtut de manament de Jutge competent, lo cual se ratificar reposar, o t lo presunt reo, dins de las 72 horas segents al acte de la pres. Art. 10. La detenci y la pres provisional se limitarn la adopci de las midas mes precisas pera la seguretat del detingut prs, proscribintse en absolut tota vexaci innecesaria. Art. 11. Sestablir un sistema de fiansas excarcelarias pera tots los acusats de delictes menys graves, facilitantse la llibertat provisional dels mateixos en cuant sigui compatible ab la seguretat de que han de compareixe sempre y cuan siguin cridats devant del Tribunal. Al establirse dit sistema de fiansas, se tindr en compte la posici fortuna del processat pera exigirli segons aquella siguia. Art. 12. Ning pot entrar en lo domicili dun catal, ni daltre persona resident Catalunya, sense son consentiment, excepte en los cassos urgents dincendi, inundaci altre perill anlog de agressi procedent de dintre, pera auxiliar persona que necessiti socorro, sense que fora daquestos cassos pugui decretarse dita entrada ms que per Jutge competent. Ab tot, quan un delincuent trobat infraganti, y perseguit per la autoritat sos agents se refugihi en son domicili, po714

drn aqustos penetrar en ell sols per lacte de la aprehensi, y sis refugis en lo domicili ag, precedir requeriment al amo del mateix. Art. 13. Cap catal pot ser compelit mudar de domicili residencia sin en virtut de sentencia executoria. Art. 14. En cap cas podr detenirse ni obrirse per la autoritat gubernativa la correspondencia confiada al correu, ni tampoch detenirse la telegrfica. Pero, en virtut dauto de Jutge competent, podr detenirse una y altre correspondencia, y tamb obrirse en presencia del procesat la que se li dirigeixi per lo correu. Art. 15. Tot auto de pres, de registre de morada de detenci de la correspondencia escrita o telegrfica, ser motivat. Cuan lauto no tingui aquest requisit, cuan los motius en que shagi fundat se declarin ilegals en judici, notoriament insuficients, la persona quhagi sigut presa, cual pres no shagi ratificat dins del plasso senyalat en larticle 9, cual domicili hagi sigut allanat, qual correspondencia hagi sigut detinguda, tindr dret reclamar del Jutge Tribunal quhagi dictat lauto una indemnisaci proporcionada al dany causat, pero jamay inferior 500 pessetas. Los agents de lautoritat pblica estarn aixs mateix subjectes la indemnisaci que reguli lo Jutge cuan rebin en pres cualsevol persona, sens manament en que sinserti lauto motivat, cuan la retinguin sens que dit auto hagi sigut ratificat dins del termini abans dit. Art. 16. Lautoritat gubernativa que infringeixi lo prescrit en los articles 8, 9, 10, 12, 13 y 14 incurrir, segons los cassos, en delicte de detenci arbitraria dallanament de morada, y adems quedar subjecte la indemnisaci prescrita en lo prrafo segon del article anterior.
715

Art. 17. A igual indemnisaci tindr dret tot detingut que dins del termini de las ditas 24 horas no hagi sigut entregat la autoritat judicial. Si lo Jutge dins del termini tamb expressat de 72 horas, no elevs pres la detenci, deur indemnisar al detingut del modo expressat en larticle 15. Art. 18. Cap catal pot ser processat ni sentenciat sino per Jutge Tribunal competent, en virtut de lleys anteriors al delicte, y ab arreglo lo que aquestas prescriguin. De cap manera podrn crearse Tribunals extraordinaris, ni Comissions especials pera coneixe de cap delicte. Art. 19. Tota persona detinguda presa sens las formalitats expressadas, fora del cassos previstos en aquesta Constituci, ser posada en llibertat, petici seva de cualsevol catal. La lley determinar la forma de procedir sumariament en aquestos casos, sense que de cap modo lo precediment puguia durar mes de 48 horas; y tamb determinar las penas en que incorrian los que manaren, executaren feren executar, la detenci pres ilegal. Art. 20. Essent la propietat inviolable, ning podr ser privat, temporal perpetuament de sos bens drets, ni perturbat en la possessi dels mateixos sin en virtut de sentencia judicial. Sern personalment responsables del dany causat los funcionaris pblichs que infringeixin lanterior precepte. Sexceptan dell los cassos dincendi inundaci, altres de anloga urgencia. Art. 21. Ning pot ser expropiat de sos bens sin per causa de utilitat pblica y en virtut de manament judicial, lo qual no podr executarse sense previa indemnisaci, regulada per la mateixa autoritat ab intervenci daquell qui hagi dexpropiarse.
716

Art. 22. Ning est obligat pagar contribuci que no hagi sigut votada per las Corts per las Corporacions populars, legalment autorisadas pera imposarla, cual cobransa nos fassi en la forma prescrita per la lley. Incurrir en lo delicte de exacci ilegal tot funcionari que pretenguia exigir, exigesquia lo pago duna contribuci sens los requisits prescrits en aquest article. Art. 23. Tot catal major de 21 anys y ques trovi en lo ple us de sos drets civils, tindr dret ser elector y elegible. Tamb tindrn igual dret las donas catalanas de la mateixa edat que, gosant de sos drets civils, posseheixin un ttol acadmich professional. Art. 24. Cap catal podr ser privat: Del dret de manifestar lliurement sas ideas y opinions, ja de paraula, ja per escrit, valentse de la imprenta daltre procediment semblant. Del dret de reunirse y associarse pacficament pera tots los fins de la vida humana que no siguian contraris la moral pblica. Del dret de dirigir peticions individual colectivament las Corts, y als dems poders y autoritats de Catalunya. Art. 25. No podr exercitarse colectivament per cap classe de forsa armada lo dret de petici, pero podrn exercirlo individualment los que formin part duna daquestes forsas, mentres siga sobre assumptos que no estigan relacionats ab lo cos instituci del qual formin part. Art. 26. Ni per las lleys ni per las autoritats podr establirse cap disposici preventiva ques refereixi al exercici dels drets en aquest ttol definits. Tampoch podrn establirse la censura, dipsits ni editor responsables pera los peridichs. Art. 27. Los delictes ques cometin ab ocasi del exercici
717

del drets expresats en lo ttol present, sern penats per los Tribunals ab arreglo las lleys comunas. Art. 28. Las autoritats poden prohibir los espectacles que ofenguian al decoro, las bonas costums la decencia pblica. Art. 29. Las reunions al aire lliure y las manifestacions, sols podrn ferse de da, y may podrn obstruir la va pblica ni celebrarse als voltants dels Ajuntaments, Corts, ni Tribunals. Art. 30. Ning impedir, sospendr, ni disoldr cap associaci cuals estatuts siguian oficialment coneguts, y cual individuos no contraiguian obligacions atentatorias la seguretat del Estat la autonoma del individuo. Art. 31. Tot catal y tota persona resident Catalunya podr fundar y mantenir establiments de instrucci de educaci, sens previa llicencia, salva la inspecci de la autoritat competent per rahons de higiene y moralitat. Art. 32. A cap catal que estigui en lo ple us de sos drets civils podr impedrseli sortir lliurement del territori ni trasladar sa residencia y habers altres regions paissos, salvas las obligacions de contribuir al servey militar y al manteniment de las cargas pblicas. Art. 33. Sols los ciutadans compresos en larticle 4, son admisibles als empleos y crrechs pblichs dependents del Es tat de Catalunya. Aquell que nos trobi comprs en dit article, no podr exer cir Catalunya lo sufragi en lo que toca al gobern regional, ni cap crrech que tingui anexa autoritat jurisdicci dintre del territori catal. Art. 34. No ser necessaria la previa autorisaci pera procesar devant dels tribunals als funcionaris pblichs, cualsevulga que sia lo delicte que cometian.
718

Lo mandato del superior no eximir de responsabilitat en los cassos de infracci manifesta, clara y terminant duna prescripci constitucional. Art. 35. La enumeraci dels drets expressats en aquest ttol, no implica la prohibici de cualsevol altre no declarat expressament. Art. 36. Cap noy menor de 14 anys, y cap noya menor de 12, podrn ser admesos treballs corporals en fbricas, tallers, ni altre banda. Los majors daquestas etats, y menors de 18, deurn, pera ser admesos, acreditar que saben llegir i escriurer correctament. Art. 37. No sautorisar la instalaci de cap establiment, sigui del gnero que vulgui, en lo cual hagin de estar aglomeradas moltas personas, mentres no reuneixi las condicions de seguretat y de higiene que las lleys determinin. Art. 38. Las empresas de ferro-carrils y de dems medis de locomoci, deurn, sempre y en tot cas, respondre civilment de las desgracias personals que succeheixin en lexercici de lo que sigui objecte de sa explotaci. Igual responsabilitat tindrn las empresas, amos patrons de fbricas, tallers, obras construccions respecte de las desgracias personals que experimentin sos operaris dependents en las indicadas fbricas, tallers, obras construccions. La lley determinar lo modo de regular las indemnisacins que per aquestos conceptes shagin de fer efectivas, las cuals procedirn sempre, y sense tenir en compte si ha mediat no imprudencia descuit per part de la vctima. Art. 39. LEstat Regional se reserva entre las sevas facultats llegislativas, la de fer lleys regularisant las horas de trevall. Art. 40. Quan los poders facultats al efecte per aquesta Constituci, per la Federal, declarin lo territori de Catalu nya en estat de guerra, regirn allavoras las lleys militars.
719

En cap cas podr establirse altre penalitat que la prescrita previament per la lley. Art. 41. Lexercici de tots los cultes es lliure Catalunya. Art. 42. Queda separada la Iglesia del Estat, prohibintse en consecuencia als Municipis lo subvencionar directa ni indirectament cap culte. Art. 43. Las actas de naixement, de matrimoni y defunci, sern registradas sempre per las autoritats civils y sols sern vlidas las que tingan aquest requisit. Art. 44. Quedan secularisats los cementiris. Art. 45. Quedan secularisadas la Ensenyansa y la Beneficiencia, dependents del Estat y de las Municipalitats. Art. 46. Quedan abolits los ttols de noblesa. Art. 47. Queda abolida la pena de mort y totas las per petuas. TTOL IV Del gobern de Catalunya Art. 48. La forma de gobern del Estat catal es la Repblica democrtica representativa. Art. 49. Tots los poders son electius, amovibles y responsables. Art. 50. La sobirana originaria resideix en tots los compresos en larticle 23, los cuals la exerceixen per medi del sufragi universal. Art. 51. Aquestos organismes son lo Municipi y lEstat Regional. Art. 52. Lo Poder de la Regis divideix en Poder llegislatiu, Poder executiu y Poder judicial. Art. 53. Lo Poder llegislatiu ser exercit exclusivament per les Corts.
720

Art. 54. Lo Poder executiu ser exercit per lo President y los Ministres. Art. 55. Lo Poder judicial ser exercit per jurats y jutges, cual nombrament no dependir jamay dels altres Poders pblichs. TTOL V De las facultats corresponents als Poders pblichs de la Regio Art. 56. Las facultats competents dits Poders, son: 1. Relacions ab los altres Estats regionals y ab la Federaci. 2. Arreglo de las cuestions territorials y de competencias entrels Municipis. 3. Conservaci de la unitat y de la integritat de Catalunya. 5. Exrcit regional. 5. Ferro-carrils, camins y dems obras pblicas de inters regional. 6. Deute regional. 7. Emprstit regional. 8. Contribucions y rendas que siguian necessarias pera lo manteniment de lEstat Regional y pera contribuir als gastos generals de la Federaci. 9. Llegislaci poltica, civil, penal y processal. 10. Sanitat y Beneficiencia regional. 11. Monts y minas. 12. Canals regionals. 13. Universitats, Instituts y Escolas de agricultura, industria, comers, arts y oficis de la Regi. 14. Bens y drets de la Regi. 15. Conservaci del ordre pblich regional y declaraci destat de guerra civil.
721

TTOL VI Del Poder Llegislatiu Art. 57. Lo poder llegislatiu de Catalunya, sia las Corts Catalanas, se compondr de dos cossos: Congrs y Senat. Art. 58. Lo Congrs se compondr de Diputats elegits per las comarcas circumscripcions de que parlan los articles 104 y 105, cuals comarcas circumscripcions elegirn un diputat per cada vint mil habitants y un ms per fracci de ms de deu mil, essent tots elegits per sufragi universal directe de tots los electors compresos en larticle 23. Art. 59. Los Senadors sern elegits per los Ajuntaments, los cuals ne nombrarn dos per cada una de las ditas comarcas de que parlan los citats articles 104 y 105. Per ser diputat, sha de ser elector y estar en la plenitut dels drets civils; y pera ser senador shan de reunir aquestas mateixas circumstancias y contar per lo menys la edat de 35 anys. Art. 60. Las Corts se renovarn en sa totalitat cada dos anys. TTOL VII De la celebraci y facultats de las Corts Art. 61. Las Corts se reunirn tots los anys celebrant dos llegislaturas anuals que durarn al menys abduas cuatre mesos, comensant la primera tots los anys lo quinze de Mars y la segona lo quinze dOctubre. Art. 62. Cada un dels cossos collegisladors tindr las segents facultats: 1. Formar lo respectiu Reglament pera son gobern in terior. 2. Examinar la legalitat de la elecci y la aptitud dels individuos quel componguin.
722

3. Nombrar, al constituirse, son President, Vice-Presidents y Secretaris. Art. 63. No podr estar reunit un dels cossos col-legisladors sens que laltre ho estigui tamb. Art. 64. Lo Congrs y lo Senat no poden deliberar junts, ni juntarse sin en los cassos taxativament expressats en aquesta Constituci. Art. 65. Las Corts podrn esser convocadas pera cualsevol ciutat vila de Catalunya, designatse en cada llegislatura lo punt de reuni de la segent deixantse elecci de la Diputaci general Comissi permanent de Corts. Art. 66. Las sessions del Congrs y del Senat sern pblicas exceptuant los cassos que exigeixin indispensable reserva; pero may en sessi secreta podrn discutirse ni votarse lleys. Art. 67. La iniciativa de las lleys, correspon cada un dels cossos col-legisladors y al poder executiu. Art. 68. Los projectes de Lley sobre contribucions, crdit publich y forsas militars se presentarn al Congrs avans que al Senat. Art. 69. Cap projecte podr ser Lley sens que avans sigui a aprobat pels dos cossos col-legisladors. En cas de dissentiment se constituir una comissi mixta de igual nmero de senadors y de diputats pera veure sis pot arrivar una avinensa. Si la comissi mixta nos posa dacort, se suspendr lo projecte de lley per aquella llegislatura. Sis reprodueix en la inmediata, y contina lo dissentiment, sacudir al plebiscit, en lo cual, per sufragi universal, decidir lo poble votants si no, si aproba rebutja la lley. Si la conformitat exists respecte als projectes de que parla lart. 68, prevaleixer la resoluci del Congrs y ser Lley lo
723

projecte des prs de intentada lavinensa per medi de la comissi mixta. Art. 70. Las resolucions de las Corts se pendrn pluralitats de vots. Pera votar las lleys, se requereix en cada un dels cossos collegisladors la presencia de la meytat ms un del nmero total dels individuos que tingan aprobadas sas actas. Art. 71. Las Corts podrn pendre midas que obliguin als diputats y senadors concorre las sessions. Art. 72. Lo crrech de Diputat y Senador es absolutament incompatible ab tot altre crrech pblich, ja sia honorfich, ja retribuit. La sola aceptaci, per part del que desempenyi cualsevol daquestos crrechs, del de Diputat Senador, implica la renuncia de la Diputaci o Senadura, sense que tampoch sigui necessaria cap mena de manifestaci expressa. Art. 73. Los Diputats y Senadors rebrn una indemnisaci ques fixar per las lleys. Art. 74. Ni lo president del Poder executiu, nils individuos del mateix, poden ser Diputats ni Senadors, mentres exerceixin aquell, ni poden assistir las sessions de las Corts sino per mandato especial de las Cambras, lo cual deur dictarse sempre y cuan aixs ho demanin la tercera part de Diputats Senadors. Art. 75. Lo Congrs tel dret dacusar devant del Senat al Presideet y als ministres; lo Senat te l dret de declarar que hi ha lloch no la formaci de causa, y lo Tribunal Suprem jutjarlos y sentenciarlos. Art. 76. Las Corts al terminar cada llegislatura nomenarn la Diputaci general de Catalunya composta de cuatre Diputats ellegits per lo Congrs i cinch Senadors ellegits per lo Senat. Dits nou individuos se constituirn
724

nomenant son President, son Vice-president y son Secretari. Art. 77. La Diputaci general, com Comissi permanent de Corts, vetllar per la observancia de las lleys per part del Poder executiu; convocar las Corts en reuni extraordinaria sempre y cuan ho crega precs cuan ho demani lo Poder executiu, y formar lo Memorial de agravis, siguia la compilaci de totas las queixas rebudas contra lo Poder executiu durant lintermitj de la llegislatura, pera presentarlo l s Corts en la mes inmediata. Art. 78. Los Senadors y Diputats, desdel moment de la elecci, no podrn ser processats ni detinguts cuan estigan obertas las Corts, sense perms del respectiu cos col-legislador, y cuan estiguin tancadas, sense perms de la Diputaci general. Sexceptal cas de delicte in-fraganti, en lo cual podrn ser detinguts posantho desseguida en coneixament del Congrs, del Senat de la Diputaci, segons lo cas, pera que decidesquia lo que estimi convenient. Sis dicts sentencia contra un Senador Diputat, en procs seguit sens lo perms ques refereix lo prrafo anterior, la sentencia no podr portarse efecte fins que autorisi sa execuci lo cos que pertanyi lo processat. Art. 79. Los Senadors y Diputats son inviolables per las opinions y vots que emiteixin en lexercici de son crrech. TTOL VIII Del Poder executiu Art. 80. Lo Poder executiu ser exercit per un Consell compost de tres Ministres: un encarregat de tot lo referent Gobernaci, altre encarregat de tot lo relatiu Foment y altre encarregat de tot lo tocant Hisenda, tots tres baix la direc725

ci de un President ques titular President del Consell del Estat Catal. Art. 81. Lo President ser nomenat per lo Congrs y lo Senat reunits, pluralitat de vots. Son crrech durar dos anys y ser amovible y reelegible voluntat dels cossos collegisladors. Cuan un dells acordi la remoci y sempre y cuan vaqui la Presidencia, deurn juntarse lo Senat y lo Congrs pera procedir nova elecci presidencial. Art. 82. En las ausencias y enfermetats del President, desempenyar son puesto, interinament, lo Conceller Ministre de mes edat. Art. 83. Lo President nomena y separa lliurement los ministres concellers. Art. 84. Competeix al poder executiu, sigui la Presidencia y al Consell del Estat Catal: 1. Disposar del Exrcit regional pera la seguretat interior y defensa de Catalunya. 2. Nomenar los empleats pblichs de la Regi ab arreglo las lleys. 3. Distribuir los ingressos y fer los gastos ab arreglo las lleys. 4. Utilisar tots los medis llegtims pera que aixs la Constituci y lleys federals com la Constituci y lleys regionals, tinguin exacte cumpliment. 6. Facilitar al Poder judicial lexercici expedit de son ministeri. 6. Donar reglaments pera la execuci de las lleys regionals. 7. Promoure y fomentar dintre dellas y del crcol de sas atribucions tot cuan convinguia al foment dels interessos morals y materials de Catalunya. 8. Presentar anyalment la aprobaci de las Corts los comptes del ltim exercici y los pressupostos pera linmediat,
726

y Memorias sobre lestat de la administraci pblica, proposant sa deliberaci y sanci las lleys que li aparesquian necessarias. Art. 85. Competeix especialment al President del Consell del Estat Catal. 1. Promulgar, dins dels 15 dias segents sa aprobaci definitiva, las lleys que dictin y sancionin las Corts, salvo que aquestas declaressin urgent la promulgaci, en lo cual deur ferho desseguida. 2. Demanar la Diputaci general la reuni extraordinaria de Corts cuan en son concepte aixs ho requereixi lestat los interessos de la Regi. 3. Dirigir missatjes las Corts proposant tot cuant cregui convenient al b de Catalunya. 4. Sostenir las relacions inter-regionals ab los dems Estats de la Federaci y ab los Poders daquesta. Art. 86. Los sous que la lley senyali lo President y als Con cellers Ministres, no podrn ser alterats durant lo perodo de son mando. TTOL IX Del Poder judicial Art. 87. Lo Poder judicial no emanar del executiu, ni del llegislatiu. Art. 88. Queda prohibit al Poder executiu en tots sos graus, imposar penas personals ni pecuniarias per mnimas que siguian. Tot cstich simposar per lo Poder judicial. Art. 89. Tots los Tribunals sern collegiats. Art. 90. Sestableix lo Jurat pera tota classe de delictes. Art. 91. Sestablirn tamb jurats mixtos dobrers y patrons pera la resoluci de las diferencias y conflictes que sur727

geixin entrels operaris yls dits patrons, en conformitat lo que prescrigui la lley. Art. 92. En cada Municipi hi haur un tribunal mes, segons la importancia daquell, nombrats directament per lo poble y encarregats dentendre en la correcci de las faltas, judicis verbals de petita cuanta y actes de conciliaci. Art. 93. Hi haur pera la formaci de los sumaris criminals, jutjes de instrucci en las demarcacions que la lley determini. Aquestos jutjes sern nomenats per las Salas de lo criminal de las Audiencias mediant oposici. Art. 94. Hi haur lo nmero de Audiencias necessari pera la bona administraci de justicia dintre de las demarcacions que la lley senyali. Aquestas Audiencias se compondrn de duas Salas Tribunals, un civil y un altre criminal. Los magistrats de la Sala de lo criminal sern nomenats per lo Tribunal Suprem dentrels jutjes de instrucci y ab arreglo lo que la lley prescrigui. Los magistrats de las Salas Tribunals civils sern nomenats tamb per lo Suprem dintre de lo que la lley determini. Art. 95. Lo Tribunal Suprm Regional se compondr de nou magistrats y sis suplents, elegits tots per sufragi universal directe de tots los electors de Catalunya compresos en larticle 23. La lley determinar las condicions delegibilitat quhagin de reunir, aixs los magistrats com los suplents. Las vacants del Tribunal Suprem y de sos suplents somplirn en lo temps que la mateixa lley designi per medi del sufragi universal avans dit. Art. 96. Los jutjes magistrats de las Audiencias no podrn ser separats sin per sentencia judicial per acort del Tribunal superior gerrquich.
728

Los magistrats del Tribunal Suprm tampoch podrn ser separats sin per sentencia judicial per lo sufragi universal del poble catal cridat al efecte per lo mateix Tribunal Suprem per lacort del Senat y lo Congrs, pera que voti si vol no la separaci daquell magistrat magistrats. Art. 97. Lo Tribunal Suprem adems dexercir las funcions jurdicas ordinarias que determinin las lleys, entendr en los litigis entrels Municipis, en lo processament del President del Consell del Estat y dels Ministres Consellers, y en los assumptos en que la Regi siguia part. Art. 98. Lo Tribunal Suprem dictar son Reglament administratiu interior y nomenar tots sos empleats subalterns. TTOL X Dels Municipis Art. 99. Los Municipis tenen en tot lo referent sa vida interior autonoma administrativa, econmica y poltica. Art. 100. Lautonoma del Municipi, comprn: 1. La facultat de constituir son Poder executiu en la forma que tingui per convenient. 2. La facultat de constituir son Poder llegislatiu pera dictar las reglas concernents als assumptos municipals en la forma que vulgui, mediant que sin es lo com de vehins que directament ho fassi, ellegesquia dit poder per sufragi universal directe dels electors compresos en larticle 23. 3. La facultat de ellegir son Poder judicial per lo medi ja dit en larticle 92. 4. La facultat de reglamentar tot lo concernent la polica de seguretat y urbana. 5. La facultat de reglamentar y cuydar en tot lo relatiu camins, canals vehinals y monts vehinals.
729

6. Reglamentar y cuydar de tot lo referent la beneficiencia pblica municipal y, la salubritat de la poblaci. 7. La facultat de administrar lliurement sas rendas y fondos comunals. 8. La de repartir y cobrar en lo modo que cregui ms convenient aixs las contribucions necessarias pera lo cumpliment dels expresats fins, como lo cupo de tributaci que lo gobern del Estat assigni pera atndrer als gastos regionals y als de la Federaci. 9. La facultat de organisar y reglamentar la ensenyansa pblica local. Art. 101. Los Municipis en lexercici de las facultats inherents sa autonoma no podrn infringir ni desconixer cap dels preceptes daquesta Constituci, ni tampoch dels de la Federal espanyola. Art. 102. Los Municipis venen obligats sostenir Gimnasis y Escolas de noys, de noyas y de adults, en los cuals sels hi donguia la instrucci primaria obligatoria y gratuita pera son desenrotllo fsich, intelectual y moral. Art. 103. Si los Poders municipals llegislatiu executiu reparteixen desigualment la contribuci la exigeixen un ciutad en desproporci als seus habers, lagraviat agraviats tindrn expedit lo dret pera acudir al poder judicial, ja en demanda civil, ja criminal, segons procedesquia. Art. 104. Com rgano intermitj de comunicaci entrels Municipis y lEstat regional y pels efectes previnguts en los articles 58 y 59 y los administratius y judicials que las lleys prescriguin, hi haur la comarca circunscripci. Art. 105. La lley determinar lextensi y lmits da questas comarcas, procurant restablir las antiguas catalanas, y atenent pera formarlas las condicions geogrficas, la comunitat de interessos y afinitats histricas dels Mu730

nicipis quhagin de constituirlas y previa consulta daqustos. TTOL XI Del Exrcit Regional Art. 106. Lexrcit regional se divideix en permanent y de reserva. Lo permanent, cual organisaci determinar la lley, se compondr sols de voluntaris. La reserva la compondrn tots los ciutadans de Catalunya de 21 40 anys, quedant en absolut abolidas las redencions y las substitucions. Art. 107. La 1. reserva composta de tots los ciutadans de 21 26 anys; la 2. de tots los de 26 30, y la 3. dels de 30 40, deurn acudir al menys una vegada lany exercicis militars. Art. 108. Lo Gobern regional nomenar los jefes y oficials aixs de la forsa pblica permanent, com de las reservas, ab arreglo lo que determini la lley dorganisaci del exrcit. Art. 109. Las reservas tindrn depositadas las armas necessarias en los cuartels y parks del Gobern regional, y sols podrn armarse per un decret daquest y movilisarse per una lley. TTOL XII De la reforma de la Constituci Art. 110. Las Corts podrn acordar la reforma de la present Constituci, senyalant al efecte larticle articles quhagin de alterarse. Art. 111. Acordada la reformas cridar al poble catal pera que per sufragi universal directe de tots los electors
731

compresos en larticle 23, voti en plebiscit si vol no la reforma. Art. 112. Si lo resultat del plebiscit es afirmatius convocarn novas Corts pera dintre de tres mesos fi de que portin cap la reforma. Art. 113. Executada la reforma se sometr de nou la aprobaci popular per lo mateix medi del plebiscit, y si daquest resulta aceptada quedar vigent la reforma constitucional.
Barcelona, 2 Maig de 1883

President: Francesch Suer y Capdevila (major). Vicepresidents: Joseph Mara Valls y Ribot. Albert Camps. Diputats: Rafel Campdepadrs. Joan Campabadal. Frederich Castells. Carlos Fernndez Castroverde. Pere Closas. Toms Coma Daura. Francesch Corbella. Feliu Cresp. Valent Cornet. Rem Corts. Ignaci Dubl. Joan Estany. Miquel Ferrer y Garcs. Francesch Xavier Flaquer. Pau Font Beso. Joan Germain Amat. Wenceslao Gig. Miquel Guans y Puig. Joaquim Gurri. Marcelino Jubany. Joseph Jubert Cortada. Eugeni Litrn. Cristofol Litrn. Baldomero Lostau. Ramon Lostau. Anton Marcas. Francesch Malet. Joan Matas Hortal. Lluci Navarro. Joseph Petit Perell. Joan Puig y Llagostera. Ramn Puig y Llagosterra. Joseph Pujol y Bech. Agust Rabassa y Sagus. Pere Ramos Donj. Ramon Riera. Joan Ristol. Joseph Roig y Minguet. Carlos Saornil. Pere Simon. Enrich Solozbal. Francesch Suer y Capdevila (menor). Florenci Toms. Joan Tutau. Evaristo Ullastres. Gens Vidal Roura. Joseph Vidal Campanera. Miquel Vil.
732

Miquel Vilalta. Joseph Vias Grau. Joaquim Vias Pags. Pere Vias Renom. Francesch Vias Briera. Secretaris; Baldomero Pujadas. Camilo Castells. Joan Bombau Fiol. Alfret Bethancourt.

733

Fragments

del Manifest del Consell elegit pel Congrs Regional que discut y vot lanterior Constituci catalana: Lo primer Congrs Regional de Catalunya ha posat f digna y felisment sas tascas. A naquest Consell, per ell nombrat pera la suprema representaci y direcci del partit republic federal de la regi catalana, competeix procurar la prompta y efics realisaci dels acorts dexia memorable Assamblea, fent tot lo possible pera que produheixin pera la llibertat y la ptaria en dia no lluny los saludables resultats que son sempre desperar dactes poltichs inspirats, no per vils egoismes de partit, sino per lamor quinfundeixen tota conciencia honrada, la veritat y la justicia, consumats no en mitj del soroll dardentas passionadas lluytas, sino en mitj de la mes serena y reflexiva calma, y dirigits, no tant precipitar la total ruina de lo que cada dia se desmorona baix lo pes de son propi descrdit, com amontonar y trevallar cuidadosament los materials ab que ha daixecarse la nova obra en lo dia de dem; que de poch serveix destruir sens edificar, y es veritat inconcusa que la ciencia y la experiencia polticas corroboran cada dia, que sols all ques cambia queda pera sempre destruhit. Cuatre fets capitals y transcendentalssims ha portat cap lo Congrs Regional; lestabliment de las novas bases de reorganisaci del partit Catalunya; la reconstituci de aquest
735

antich Principat, feta ab lo concurs lliure y esponati de las entitats quel compsan, com revindicaci de sa unitat sellada per la naturalesa y per la historia; la fixaci de las condicions baix las cuals la regi catalana celebraria lo Pacte federal ab las dems regions espanyoles ibricas; y la discussi y aprobaci del projecte de Cdich poltich fonamental pera regirse y gobernarse lEstat de Catalunya dintre de la Federaci Espanyola. *** Ab lo segon, al mateix temps que sha iniciat una obra de verdadera reparaci, recontruhint la patria catalana, retallada y dividida per lo centralisme, shan venut las dificultats mes graves que en lo dia de dem haurian pogut oposarse la uni y compactibilitat de que necessitaran segurament Catalunya y altras regions dEspanya, aixs pera lo trnsit del unitarisme la federaci, com pera organisar y establir fermament dintre de la mateixa sas novas institucions. Lo Consell Regional, en aquest punt, ha de detenirse sols siga un instant pera pagar un tribut de merescuda gratitut al ptariotisme que regn en lo Congrs cuan aquest adopt la importatn resoluci quens ocupa. Ella entranyava la desaparici de las cuatre actuals provincias en que Catalunyas divideix, y per consegent la desaparici de entitats que per artificals que sigan, contan llarchs anys dexistencia, gracias lo que shan creat la seva sombra molts interesssos, y pesar de tot aix, la resolucis prengu per unanimitat y sens oposici ni protesta de cap mena. Mostra elocuent de que los federals catalans, atents sols lo que ensemps erigeixen los interessos generals de la democracia y de la federaci y lo b de Catalunya, saben cuan daquest y daquells
736

se tracta, prescindir per complet de tot exclusivisme local comarcal! Ab la determinaci de las facultats que Catalunya, en us de sa sobirana, delegara la Federaci conjunt dels Estats espnayols ibrichs, sha donat forma concreta y tangible al Pacte sobrel cual aspirem reconstituhir la naci espanyola, y sha demostrat, en primer lloch, com dintre del nostre sistema pot dotarse al Estat Federal de tots los atributs propis y necessaris pera que la vida de la naci se desplegui ampla y lliurement, sens necessitat dabsorbir ni escursar en lo ms mnim cap dels elements de la vida regional, demostrant en segon lloch, que lluny de voler rmprer los llassos que uneixen Catalunya al resto de Espanya, sols pretenm afluixarlos, en altres termes, que nicament aspirm substituhir las pesadas cadenas ab que lunitarisme t aferradas al centre las provincias espanyolas, ab los fraternals vincles de la Federaci republcana. Finalment, ab lo projecte de Constituci aprobat per lo Congrs, havm desenrotllat la vista del pas nostres principis, patentisant de quina manera desde las esferas del poder los aplicaram la realitat del gobern. Nostra Constituci proba ab evidencia com per la virtut de nostras ideyas cab agermanar la autoritat ab la llibertat; com una gran democracia ab totas sas expansions no dificulta lo foncionament de un gobern regular ab tots sos atributs; com los prncipis de conservaci y de progrs sarmonisan dintre de las institucions federals, sense temor que lo primer provoqui reaccions insensatas, ni lo segon arrastri la societat violentas sacudidas; com totas la ideyas progressivas poden concebirse, formularse, difundirse y realisarse per medi de pacficas evolucions; y com, en f, los principis que lo federalisme sustenta, al mateix temps que arrencan de las ltimas conclusions de la
737

ciencia y responen las necessitats dels moderns temps, son los que estn ms en armona per privilegi ben raro. ab las tradicions de nostra gloriosa historia; y aixs en nostre Pacte fonamental han pogut transmtrersi y combinarsi, formant un sol feix que despedeixi clara y radiant llum, algunas de las mes puras espurnas d antiguas insitutucions polticas de la terra catalana y los raigs ms brillants de la moderna democracia. *** Cumplint gratssim deber acabem lo present manifest, dirigint un fraternal saludo totas y cada una de las antiguas regions espanyolas. Catalunya vol pera totas lo que per ella desitja ab ardent anhel: vurerlas aviat emancipadas de la odiosa tutala que pesa sobre dellas; que delaradas totas sui juris, gosin de iguals drets y cumpleixin uns mateixos debers; que cap dellas tracti dexercir sobre las altras repugnants preeminencias cubrint ab un sol color los diferents y hermosos matissos que las regions ostentan en las diversas manifestacions de son modo de ser, matissos cual conjunt es sols y nicament lo que pot dirse ab veritat espanyol; que totas y cada una, aixs lliures de travas com dextranyas influencias, creixin y se desenrotllin segons sa especial ndole y gni, donant aixs la vida nacional tota la rica vairetat de que es susceptible una gran naci que, com Espanya, es un conjunt de nacionalitats. Catalunya vol sa autonoma, pero nos donara per satisfeta, sens vurer que della disfrutan igualment totas las regions que sextenen desde lo Pirineu al Atlntich y desdel Cantbric mar fins al que banya sas hermosas platjas y recorda son poder y civilisadoras empresas. Catalunya, que no oblida ni pot oblidar que visqu federada ab Arag, Valen738

cia y Mallorca; que ab asturs cntabros, lusitans, galos, castellans, aragonesos, vascs y navarros lluyt contrals moros en Calataazor, en las Navas, en lo Salado y en la vega de Granada, pera obtenir la reconquista de Espanya; coutra los francesos en Bailn y Talavera per la independencia patria; y que ab tots eixos pobles germans ha sofert per la llibertat llarchs martiris, vol viurer federalment unida ab totas las regions peninsulars y respirar ab ellas los purs ayres de la Democracia y la Repblica. Barcelona, 17 de Maig de 1883. Lo President, Josep Mara Valls y Ribot. Vocals: Francesch Suer y Capdevila (major). Miquel Ferrer y Garcs. Baldomer Lostau. Albert Camps. Joan Matas Hortal. Joseph Roig Minguet. Pere Closas. Miquel Guans y Puig.

739

Collecci Clssics del Federalisme Ttols publicats El Federalista James Madison, Alexander Hamilton, John Jay Estudi introductori de John Kincaid Govern federal Kenneth C. Wheare Estudi introductori de Michael Burgess Liberalisme poltic i democrcies plurinacionals Ferran Requejo, Miquel Caminal (eds.) Discurs sobre la Constituci i el govern dels Estats Units, i altres textos John C. Calhoun Estudi introductori dAlan Tarr Federalisme i plurinacionalitat. Teoria i anlisi de casos Miquel Caminal, Ferran Requejo (eds.) Les nacionalitats. Escrits i discursos sobre federalisme Francesc Pi i Margall Edici i estudi introductori de Ramn Miz Titols en preparaci Antologia de textos Valent Almirall Exploraci del federalisme, i altres textos Daniel J. Elazar

9 788439 385912