ELS CINGLES

trimestral any IV TAVERTET ma ig 1983

I-
 _numeros endarrerits
Número O • Gener 1979. Els darrers
cent anys a Tavertet - 1 - Històries
d'U - Com és una mina d'urani? - Ma-
lalties del vedells lactants - Vinguda
dels Reis a Tavertet - L'ensenyament
a Tavertet - Comunicació _. Noti-
ciari breu.
Número 1 • Ab ril 1979. Els darrers
cent anys a Tavertet-2 - Bans curio-
sos - Les eleccions a Tavertet - Els
goigs del Roser. Breu estudi musical i
històric - Algunes malalties dels co-
nills - Col.laboracions: La pinya -
Els subnormals - Amic caminant -
Déu vos guard a Tavertet - Noticiari
breu.
Número 2 - Juliol 1979. Els darrers
cent anys a Tavertet-3 - Bans curio-
sos - La capella de Sant Corneli -
L'agullola de Sant Joan de Fàbregas-
Amic caminant - Racó del poeta -
Noticiari breu.
Número 3· Octubre 1979. Els darrers
cent anys a Tavertet-4 - Urani: estu-
di dels mapes de la Chavron - In-
fluència de la llum en la cria dels co-
nills - La Festa Major - Estampes
del Cabrerès - Amic caminant - Re-
portatge - Liquoreries - Bans cu-
riosos - Noticiari breu - Racó del
poeta - Encreuats.
Número 4 . Febrer 1980. Els darrers
cent anys a Tavertet-5 - Racó del
poeta - Liquoreries - L'art de fer
carbó - Encreuats - Amic caml-
nant - Estampes del Cabrerés -
Bans curiosos - Noticiari breu.
Número 5 . Agost 1980. Els darrers
cent anys de Tavertet: La tardor-l -
La serp de l'Avenc - La colla del ser-
rat del Vent - Amic caminant -
Cartes dels lectors - Estampes del
Cabrerès - Encreuats - Bases del
concurs literari.
Número 6 . Desembre 1980. Els dar-
rers cent anys a Tavertet: la tardor-2-
Cartes a la Redacció - Cuina popular
- Els arbres del Collsacabra - El
Collsacabra viscut - Emigració de
pagès - Els primers estiuejants - Ra-
có del poeta.
Número 7 • Juny 1981. Els darrers
cent anys a Tavertet: I'hivern-I - Xer-
rada amb Mercè Homs - Racó del ~----------------------------,
poeta - El forat del Vent - Amic
caminant - Noticiari breu.
ELS CINGLES. Publicació trimestral
Redacció i administració: Plaça de la Diputació, 1 - Can Nazari - Tavertet
(Barcelona) - Tel. 856.50.80
Redactors: Jordi Sanglas, Jordi Mas i Caballé, Neus Roquer i Jofre, Rosa
Maria Pujol, Joan Reixach i Curtó.
Imprimeix: CopiArt, S.A. - Villarroel, 81 - Barcelona-l1
Dipòsit legal: B.8.390179
Fotografies: Contraportada: Jordi Mas. Interior: Jordi Sanglas / David Men-
gual/Joan Sarries.
La redacció de la Revista no es fa responsable del contingut dels treballs que hi
apareixen signats, ja que aquests reflecteixen únicament els aiteris de llurs autors.
Número 8 • Agost 1981. Els darrers Qui vulgui exemplars endarrerits
cent anys de Tavertet: l'hivern-2 - els pot demanar a la Redacció(plaça de
Premis del concurs literari: -Els déus la Diputació, l, Tavertet. Barcelona).
de les altures i de les baixures - Can-
vien els costums - Racó del poeta - Els seran enviats per correu. Preu: 100
Sant Corneli - Els animals salvatges pessetes l'exemplar, despeses incloses.
en el Collsacabra - Amic caminant. La subscripció a la revista és per
Número 9 • Gener 1982. Els darrers quatre números anuals, al preu de 400
cent anys de Tavertet: l'hivern-3 - pessetes. Envieu·nos la vostra adreça i
L'ermita de Sant Corneli - Troballa digueu-nos a partir de quin romero
de la creu de l'Abeia - Pobre ros- (inclusivament) la voleu rebre.
sinyol - Xerrada amb Josep Subira-
nes - Troballes arqueològiques a Ta- Per pagar, podeu fer-ho mltían-
vertet - Concurs literari - Per als cant gir postal, a nom de Jordi Sanglas,
més joves: Entrevista a la mestra de o per correu, amb taló "al portador",
Tavertet. . sempre a l'adreça indicada de la Redac.
ció, a Tavertet.
-----------------------------1
Benvolguts amics dels Cingles. Altre cop estem amb
vosaltres. La publicació s'ha aprimat una mica, com podeu
observar; però això no es deu precisament al fet que passi
gana, ans tot el contrari. Cada cop intentem superar-nos una
mica més en la presentació de la publicació. AI llarg dels
darrers exemplars haureu pogut observar que la qualitat de
la composició de la lletra picada a màquina ha anat augmen-
tant progressivament, i si abans era més deficient era degut
bàsicament a qüestions econòmiques. Els tipus de lletra que
emprem actualment són més petits i aquest és el motiu
principal pel qual la revista s'ha aprimat una mica.
Res més, de totes maneres anem una mica justos d'arti-
cles, sobretot articles de fons. Animeu-vos a escriure'n i
envieu-nos-els. Fins i tot si teniu algun treball monogràfic
interessant per publicar sobre el Collsacabra, feu-nos-ho saber
i veurem què s'hi pot fer.
LLOCS DE VENDA DELS CINGLES: A Tavertet
Can Nazari
Restaurant Les Fonts
Fonda Can Baró
A Cantonigròs
L'estanc
A Rupit
L'estanc
A Manlleu
Llibreria Mas·Riera
AVic
Llibreria La Tralla
LI ibreria Claus
A Roda de Ter
LI ibreria Muñoz

2
 HISTÒRIA

ELS DARRERS CENT ANYS A

TAVERTET ESTlU:1

Els dies de garbejar (dur gar-
bes) calia, om sempre, llevar-se
molt d'hora, més si s'esqueien
dies eixarreïts, ja que el gra s'en-
grunava i uns anys enrera un gra
de blat era una perla. A mig matí
es desenganxa la carreta i es feien
els modolons. Els modolons es
feien segons les garberes que es
calculaven es podien posar en
cada batuda, cosa que depenia
del coble que es disposava per fer
les batudes: si seria de dues o tres
eugues o vaques o burres. Més o
menys se solien fer de dotze a di-
vuit garberes. Per fer el modoló
es començava posant unes quan-
tes garbes dretes i apinyades l'u-
na al costat de l'altra, fent aixï
un mugró que solia ser de tantes
passes de volt com garberes s'hi
volien posar. Seguidament es po-
saven un rest de garbes mig pla-
nes a tot el volt i després al da-
munt d'aquestes ja es començava
el rengle que anava donant la vol-
ta en espiral, sempre d'espigues a
dintre i de cul enfora, i força in-
clinades i aix en cas de pluges es-
ï mig i anar donant voltes adreçant
cupien l'aigua. Així s'anava pu-
jant amunt fins que, quan es vo-
lia acabar, es posaven les garbes
un xic reculades fins a acabar
amb una panxa per abrigar-lo
1--------------..1--------------_1
amb un capell. Per fer això es
guardava la garba més gran per-
què abrigués més. Quin goig que
feia una era voltada de modo-
lons!
Una vegada garbejat, si es ten ia
els homes a punt, es començava
a batre. Moltes vegades se solien
ajudar dos o tres veïns entre ells,
tant amb bestiar com amb ho-
mes, però tot i això feia falta al-
gun jornaler, ja que en les batu-
des grosses calien de quatre a sis
homes.
Els dies de batre també ten ien
el seu ritual. Es dormia poc, ja
que si no es volia plegar massa
tard calia parar la batuda, com a
màxim, a les quatre del matí, ho-o
ra del sol i en dies secs; els dies
d'humitat calia para més tard, i si
quedava gra a la palla portava
més feina, així que també es ple-
gava més tard.
Quan es feia fosc es feia claror
amb un llum de carburo. No sem-
.pre anaven a l'hora, a vegades te-
nien el metxer embussat i altres
vegades s'encenien per davant i
per darrera a causa d'una esquer-
da. Tot seguit, llavors, calia po-
sar-hi sabó i tapar-lo com es po-
dia. Si no hi havia altre remei es
feia servir el llum d'oli, que sem-
pre feia fermança, però feien tan
poc llum que en calien molts per
il.luminar tota l'era i escales del
graner per pujar els sacs de blat.
Per parar batuda calia que un
home pugés dalt de modoló a ti-
rar garbes a baix. Aquesta feina,
si anaven curts de gent, la feia el
vaquer o un altre bordegàs, enca-
ra que amb molta son als ulls. Es
parava la batuda igual com es feia
un modoló: unes garbes dretes al
garbes fins que el modoló s'havia
acabt. Adreçar garbes i posar-les
bé ho feia un home sol, els altres
les hi apropaven.
Un cop parada la batuda, l'eu-
gasser hi ficava el coble, o cobles, I
d'eugues, vaques o burres. Si el .
coble era d'eugues no hi havia i
problema per pujar a dalt, però si
eren burres costava més. Feien
cara de mandra, però amb un cop
de mànec de forca s'hi posava
remei (això no vol dir que no se
n'hagués d'ajudar alguna que ha-
via quedat ensorrada de cul a ter-
ra). Si el coble era de vaques ja
calia posar-los morral perquè a
més que entraven amb molta cal-
ma, el primer que feien era mirar
qu ines eren les espigues més ofa-
noses per poder-les endrapar.
Quan tot estava en marxa, hi
havia temps per esmorzar, men-
tre el bestiar anava donant voltes
durant tres quarts o una hora fins
a poder fer la primera adreçada.
Les dones, que no badaven pas,
ja tenien l'esmorzar a punt: so-
pes, trumfes o pèsols i una truita
o quelcom més. Per adreñar es
manava el bestiar a la cort i se'ls
donava menjar i reposaven, ja
que era una feina ben pesada i
quedaven ben suats. Llavors l'eu-
gasser també pod ia esmorzar. Per
3
 adreçar es començava per un can-
tó, on s'acantonaven totes les
palles arrencades del damunt la
batuda i s'h i feia una capsalera.
Tot seguit s'hi adreçaven les gar-
bes ja mig aixafades, deslligant
les que encara ho estaven, i aix í
fins a adreçar tota la batuda. S'hi
tornava a ficar el bestiar a donar
voltes durant una bona estona,
segons el blat fos humit o eixar-
reït. Mentrestant, hi havia una
mica de temps per fer petar la
xerrada a l'ombra d'un modoló,
mastegant alguna cosa i fent el
glop de vi o aigua fresca. Una ve-
gada la batuda estava aixafada, es
treia el bestiar i, ben abeurat, el
portaven a la cort de nou. Ales-
hores era qüestió d'agafar les for-
ques i començar a remenar la pa-
lla, començant pel cantó contrari
on s'havia adreçat i aix í deixar la
batuda ben estufada per tornar a
fer-hi entrar els animals a fer la
palla. Ara era el moment, després
de la suada, de beure. Les dones
solien baixar l'ampolla d'anís i al-
tres refrescos o algun ou per beu-
re amb mel o sucre ben deixadet
amb vi o aigua fresca. Si feia bon
sol no es tardava pas a fer la pri-
mera girada, que es feia sense
treure el bestiar que anava do-
nant voltes a un cantó i mitja ba-
tuda era girada i després es passa-
va a l'altra. Mentre s'esperava la
segona girada es reposava a l'om-
bra entre glop i glop es comenta-
ven les millors i pitjors anyades.
Una volta feta la segona girada, la
beguda ja estava a punt, mentre
s'acabava de fer la palla (el que
estava amb els animals menjava
després). En aquest àpat se solia
menjar fort, que prou s'havia
suat. Podia ser, per exemple, una
amanida de pebrot i tomàquet,
trumfes amb suc o arròs a la cas-
4
 brava el treball en blat, a un tant per les cases fortes. 16 d'agost. Sempre s'esqueien al
per quartera, i aix í feia el pa per Hem de suposar també que el mig del batre, cosa que feia que
la família durant tot l'any, prou pagès, una vegada havia batut, se el jovent arribés de les ballades a
que s'ho havia suat. sentia alliberat d'un bon pes i no la matinada i, ben carregats de
Quan el gra era net, era qües- cal dir si l'anyada havia estat bo- son, de ballar i de caminar 1 02
tió de mesurar-lo, i cap ~I sac. Si f na. Llavors entrava en una època hores, havien de parar les batudes
el pages masover ho tenia a par- relaxada, com vam indicar al co- i aguantar les suades, la pols i la
ceria calia fer les parts per a l'a- , mençament d'aquest treball que son tot el dia. No faltava pas el
I
ma, i si quedava un escaig es voldria acabar fent referència a la valent que ho aguantava dues nits
g.uard~va pel d.ia següent i a l'ú.l- manera de divertir-se del jovent seguides, i alguns tres. Calia apro-
tim dia es partia amb un mesuro. I de llavors en l'època estival, èpo- fitar-ho perquè els diumenges
Jo recordo que el meu pare fins i i ca bastant fluixa de folklore si eren molt avorrits, ja que a causa
I
tot el partia amb l'embosta per exceptuem les festes majors que de la feina del camp no es feien
no fer perdre res a l'amo. Encara i la majoria dels pobles celebren en balls en lloc, exceptuat per la fes-
faltava l'últim escarràs per entrar i els mesus d'agost i setembre. A ta major. Tampoc no es podia
els sacs de blat o pujar-los al gra-l Tavertet, a principis de segle, la an~r a caçar, era veda, així, doncs
ner, que generalment era al sostre! feien el 24 de juliol, o situi per' el jovent es trobava i anaven a
I
de més amunt de la casa, a les sant Jaume. Però com que s'es- passeig, s'organitzava algun joc i
golfes. Hi havia cases, on l'era es-¡ queia a mig segar i tot sovint en es feia petar la xerrada. Com és
tava ben lluny i quan es pujava aquest temps passaven pedrega- lògic esperaven i aprofitaven els
l'ú,ltim sa.c tO,tho~ deia, qràcies a I des deixant sense., qra i sense ali- dies ~ue ~i havia,ba!1 a algun lloc
Deu! Gairebé mal no es podien ment moltes farn.ílies, es va arri- per divertir-se mes, ja que el ball
entrar els sacs a mitja tarda i po- bar a la conclusió de canviar el era el que caracteritzava la diver-
der fer beguda quan tot estava dia de la festa, tot i que algú pen- sió.
endreçat; més aviat es feia quan sava que Déu els castigaria si tre- La gent gran que a l'hovernada
les dones la tenien a punt. Es ballaven el dia del patró d'Espa- solia anar a l'hostal a fer el truc o
menjava amb ganes perquè la fe i- nya. Van decidir de passar-la al la manilla, en aquesta part d'estiu
na era pesada, una amanida de 7 de setembre i fins fa poc així sempre tenien alguna cosa per fer
ceba i tomàquet, patates a la cas- s'ha mantingut, però ara les cir- a cas. Parofitaven per dinar una
sola ~~b llonganissa de sang o cumstàncies han demanat que v?lta a t.ot el quintà i mirar les
bacalla I al darrera un bon tall de passés en diumenge, per tal que Viandes, ja que els altres dies no
conill o xai, i ànec si era el darrer sigui més concorreguda i mentre hi havia temps, i també miraven
dia. durant uns anys fou el primer de quines eren les feines més ur-
Com podeu pensar, aquestes setembre, ara és l'últim d'agost. gents.
descripcions de la minestra eren Les altres festes més concorre- Fins aquí el cercle anyal de la
les dels anys quaranta en enda- gudes pel jovent de Tavertet eren vida de pagès.
vant, ja que si mirem enrera, la les de l'Esquirol, Cantoni i Vila-
,cosa seria molt diferent, excepte nova de Sau, que són els dies 15 i Jordi Sanglas

Primitiva màquina de ventar.

5
 r COL.LABORACIONS
.\

I. EL DI F Ien, ART D' ESTAR MALALT

•
Saber estar malalt és realment una el ritme de vida i el dels nostres fami- càncer, etc...
qualitat important a la vida. Suposo liaris. Tots sabem que això és natural, És difícil suportar això, però, vul-
que això no és cap descobriment pels I però també deu ser natural que ens gues no vulgues, és el patrimoni de
meus lectors, oi? Però, tan se val, par- vingui de nou quan ens hi trobem, i molts germé!".~ nostres, els quals, fora
Iem-ne: hi ha moltes idees i obres que que ens sigui difícil d'adaptar-nos-hi. dels moments més patètics i resso-
no semblen descobriments importants I Aquests pensaments m'entretenien nants, solem oblidar. Saber estar ma-
però que no deixen defer molt de bé a l'altre dia quan, per una revisió rutinà- lalt és un art difícil, però també ho és
la humanitat. Per exemple, el somier ria amb la finalitat d'adquirir un paper saber tractar i provar d'ajudar els que
de molles. No solament a l'inventor no burocràtic més, vaig haver de ser "pa- ho estan.
se li ha fet cap monument, sinó que, cient" d'un dispensari de Barcelona. Entremig de tantes tasques extraor-
segurament, ni se sap qui és. Si més no Cal que digui que em van atendre amb dinàries i molt visibles (a la política, a
jo ho ignoro. I suposo que no me'n ne- una amabilitat exquisida i, per tant, la vida social, a les arts, a les lletres,
gueu la importància. que aquests comentaris no són fruits etc.) l'aprenentatge de les petites, però
Però, tornem al tema. Amb els ma- de res més que del fet d'haver hagut no fàcils, virtuts de cada dia, ens és
laIts tothom s'hi veu amb cor: i vinga d'aguantar unes estones d'obediència molt necessari.
donar-los consells! Prou que se'n la- i d'immobilitat, i d'haver comparat Per què no provem d'entrenar-nos-
mentava la Maria Vallmarí de les Me- mentalment la fugacitat d'aquella me- hI.' ?
mòries que tan tendrament ens presen- va posició incòmoda, amb la llarga du-
tava Josep M. Folch i Torres: "Es una rada Que té per a molts malalts i. fins lluís Badia i Torras
situació ben singular la meva. Totsvé- i tot, la permanència, en aquelles malu-
nen a donar-me coratge, tots s'esforcen res que, un cop adquirides, ja no t'a-
a dir-me que faig bona cara; tots em bandonen mai més: aràlisi, ce uesa,
repeteixen que no em desanimi, que ~!ftfft.~--t.1 NlIII~r-.'--t~;
aviat estaré bona..."
Sobretot, el "paciència, noi" és la
musiqueta de fons que qualsevol ma-
lalt ha hagut d'aguantar, o que no ha
sabut aguantar. D'això se'n queixen
tots els que han estat malalts d'alguna
importància o durada, i segurament
Ía
tenen raó. Jo, la veritat, n'he tingut
tan poques ocasions, gràcies a Déu,
que, si no puc presumir de res, menys
l I
encara de la virtut de saber soportar
mals.
El que passa, però, és que la malal-
tia és sempre una sorpresa: tots sabem
que podem caure malalts a qualsevol
hora, que un virus maligne o un simple
constipat ens pot atrapar i canviar-nos

[ I TU, D'ON ETS?

"D'onets,tuf', "Jo? De Figueres. I
tu, d'on ets?". "De Barcelona", "Ah!
Una desgràcia com una altra, no t'hi
capfiquis", Mo Its dels qui fa quinze o
vint anys fèiem aquesta broma, ara
hem de dir sovint que també som de
Barcelona. Després podrem aclarir en
tot cas al nostre interlocutor que
6
de fet no hi hem nascut. Que som fills
de Figueres, de Vic, de Balaguer, de
Santa Coloma de Queralt o deTremp.
Però al cap i a la fi ens estem a Barce-
lona i sovint ens hi hem casat i hi hem
tingut fills. Duem la B a la matrícula
I
d~1 cotxe i hi vote~, quan hi ha,elec-
clons. Ja se sap: es bercelom tot
aquell qui viu i treballa a Barcelona".
Barcelona. Quan anàvem d'excur-
sió, als quinze anys, escarníem, sovint
sense gaire discreció, els "xaves". So-
bretot els de sis-cents, però també els
de xirúques i motxillà. Ens fumíem de
les seves as obertes i al primer que de-
ia oija li penjàvem allò de l' "arrò amb
,

cuní". Ara a casa sóc l'únic que no
diu oi i no per res, sinó que no forma
part dels meus hàbits lingü ístics. En
canvi el trobo bonic i natural en la bo-
ca de molts barcelonins. Entre el cata-
là "xava", el català finolis i el català
tímid i càlid dels immigrants, encara es
manté un català barceloní de tota la
vida que fa servir l'oi amb un deix
d'allò més natural i seductor. Amb tot,
als meus fills algú encara els diu de
tant en tant allò que als empordane-
bossa sona, però tantsisona com si no què el reconeixement de les identitats
sona, Barcelona és bona". Si més no comarcals històriques és una aspiració
per unir-se després tots plegats contra paral.lela a la del reconeixement de la
Madrid, ara jasense concessions. identitat històrica de Catalunya. I si a
Amb tot, insisteixo que tot plegat la Catalunya de 1936 ja va ser difícil
és "pecata minuta", vaja, la salsa de la de lligar-ho amb la funcionalitat admi-
vida, un brou d'antagonisme col.lectius nistrativa que havia de presidir la divi-
primaris i generalment cordials, del sió territorial, jaem direu si nohoserà
que de totes maneres un bon estudi de molt més a la Catalunya d'ara. Ja va
psicologia social suposo que ens en po- dir Vicenç Vives que com a poble mes-
dria donar una inetrpretació d'allò més tís, som un poble sentimental, què hi
interessant i suggestiva. Aquesta mena farem.

, sos ens agrada tan poc, que parlen com de manifestacions de les rivalitats 10- AI capdavall, mirant serenament les

,
de Girona.
Amb perm ís dels de Palafrugell, que
és la vila on he palpat més viu uncert
comarcalisme "antixava", més que no
pas antibarceloní, vull creure, amb el
seu perm ís, doncs, diré que tot plegat
és "pecata minuta". No sépas, franca-
i ment, si algun expert en psicologia so-
I cial s'ha aturat a analitzar mai aquests
fenòmens de rivalitats locals. Jo no en
tinc pas notícia i us asseguro que és
una llàstima.
Aquelles al.legories històriques com
la trilogia empordanesa del "Castelló,
vila major", "Peralada, vila honrada" i
"Torroella, vila vella" amb què es de-
finien tradicionalment les ciutats i po-
bles han estat substituïdes amb el tu-
risme per eslògans moderns com "Fi-
gueres, cor de l'Empordà", "Manresa,
cor de Catalunya" o "L'amor se cita a
Platja d'Aro", alguns d'allò més evi-
dent i d'altres d'allò més pretenciós.
Però entremig segueixen vius, encara
que no se'n facin enganxinetes pels
cotxes, aquells més sorneguers de"Sa-
badell, mala pell", "Terrassa, mala ra-
I ça", "Olot al pot", "a Mataró, caps
grossos" o "Sant Pol, quina hora és?".
I A Torelló i a Sant Feliu de Pallerols
I són "pescallunes" i etcètera, etcètera.
cals, producte d'altra banda, d'èpoques coses, tots reconeixem que fem de Bar-
en què la gent sortia molt menys de ca- .celona el boc expiatori d'una frustra-
sa que no pas ara, són al capdavall fe- ció comarcal. El centralisme de Barce-
nòmens generals a totes les societats i lona és sempre el gran perill, però tam-
que a cada país prenen expressions es- bé sabem que sense Barcelona Catalu-
pecífiques. nya potser no hauria existit. I qui ha
ACatalUnya aquest fenomen es ber- fet Barcelona sinó els comarcans? Els
reja sovint amb els greuges de la identi- pagesos i els negociants de l'Edat Mit-
tat pendent. I ja no parlo ara de la jana, els fadristerns i els industrials del
identitat catalana ni de si són o no segle passat, els treballadors i els pro-
prou idònies les fórmules polítiques as- fessionals d'ahir i d'avui. Tots els que
solides per ala seva recuperació. Vull diuen oi tenen pares o avis de comar-
dir les identitats comarcals. AI cap de ques. I ja els comencen a tenir també
set anys del final de la dictadura, de de Múrcia, d'Andalusia o d'Aragó.
cinc del restabliment de la Generalitat Potser caldrà trobar una manera de
i de tres de l'Estatut, ja situats fins i reconèixer formalment les identitats
tot a l'any O del "Canvi", la qüestió comarcals històriques, encara que la
comarcal segueix no tan sols sense re- nova divisió territorial hagi de tenir un
soldre's sinó fins i tot gairebé sense ha- sentit diferent. Hi ha una qüestió pen-
ver-se abordat. dent que cal tancar, si més no per co-
AI cap de mig segle dela divisió ter- mençar un altre capítol. Ni podem ser
ritorial de 1936, encara no s'han apa- presoners del passat, ni hem de rebut·
gat els greuges de Banyoles, del Moia- jar-lo. Un equilibri ben difícil, però
nès, del Lluçanès, de la Segarra de Ca· tanmateix just i necessari.
laf o de la de Santa Coloma de Oue-
ralt, de no haver estat reconegudes Jaume Guillament
com a comarques. L'equívoc rau en el Periodista i escriptor
fet que aquelles trenta-vuit comarques (Article cedit pel
no eren tan comarques històriques Servei Tècnic d'Ajut
com administratives i així l'Empordà
va ser dividit en dues, el Penedès en
a la Premsa Comarcal)

dues més, el Cap deTarragona entres i

l Les rivalitats locals, però, desapareixen
sempre davant "l'enemic comú", els
"xaves" de Barcelona, encara que el
J capdavall ningú no es pot estar de re-
conèixer que "Barcelona és bona si la
a les ciutats de Barcelona, Girona, llei-
da i Tarragona se'ls van fer comarques
a mida, artificials.
~s un problema pelut, de debó. Per-

[ EL LLENGUATGE CATALA DEL COLLSACABRA

Oui parla el català més perfecta?
Més bonic? Per saber-ho s'agafa unma-
pa dels paisos de parla catalana i amb
I un bolígraf es busca el centre geogrà-
fic.
Trobarem el pentàgon format per
Berga, Manresa, Vic, Olot i Granollers.
En el cor central d'un país que parla el
català. El rovell d'un ou idiomàtic que
va perdent identitat a mesura que va
en llunyania. Vocals afrancesades cap
al nord; valencianismes cap al sud, i
aragonismes cap a l'est, sense conside-
rar el castellanismes.
Catalunya ha rebut últimament
grans contingents d'immigrats, que
sense cap mena de dubtes han alterat
la nostra parla, han eliminat mots indí-
genes, han atenuat accents, cosa que és I
ben comprovable entre la gent de Bar- I
celona capital. ~s una llei de vida, i el I
7
 meu escrit no vol formar cap paràme· píaiar-se. Com si pesessin cada paraula Jo he intentat trobar els orígens
tre de crítica. Vol ésser, i aquesta és la que surt de la go~a amb totaci. . de d'aquesta parsimònia fonètica. Més
meva intenció, fer notar aquest despla- precaució de no dir-ne cap demenys o ben dit, ho estic intentant. Permeteu-
çament idiomàtic contra el qual poca de més. ~s un llenguatge sincopat, amb me que avanci les meves impressions.
cosa podran fer les organitzacions que pauses intercalades, sospesant concep- Colsacabra té una ortografia tren-
vetllen la puresa del llenguatge, si te- tes, mesurant la dicció que, se... cap cada, agresta, salvatge. Queda a prop
nim en compte que els mestres o [ut- mena de dubte, hi trobareu p..aules tot el que està lluny, a prop de la vista
ges, ja estan immersos dintre d'aquesta I catalanes plenes de teranyines. i luny d'aconseguir. El ressò dels bar-
realitat històrica que ja és irreparable. Seria fabulós donar, si fos possible, rancs, dels cingles, de les pedres que
Una realitat que com les idees, el pro- a una persona arrelada al Collsacabra van davallant cap al fons. Tot és a
grés i la mecanització han estat inevita· un micròfon en un partit del "Camp prop, però el camí, pujades i davalla·
bles. Nou" i que de la seva manera, ens anés des, es fa llarg, els ulls hi són aviat, els
A Vic, que és on he concretat el transmetent el que passa en elcamp de peus triguen molt. Hi ha temps, molt
meu estudi i n'he tret aquestes ccnelu- futbol. Podrien passar dues coses, que de temps per pensar, per caminar en
sions, ja no es parla com cinquanta el partit hagués acabat, i aquesta per- solitari. No és freqüent la conversa
anys enrera. La tasca més arrasadora sona encara estigués parlant de la pri- amb algú. Quan aquesta oportunitat
del català ens ha vingut d'aquest cen- mera part, o bé que els televidents o arriba, no usestranyeu si teniu pressa i
tralisme idiomàtic que han emprat a la oients del partit, es quedessin a esco I· ells no.
capital, per mitjà dels òrgans informa- tar la segona part, per tal de sentir el Ells estimen aquell moment, que no
tius (premsa, ràdio i televisió). parlar suau i confortador del locutor sovinteja gaire, de poder-se esplaiar
El contrast més gran el sentim els cabrerès. amb el vostre contacte i amb la vostra
que acostumats a escoltar, un dia qual- A mi m'encanta tenir una conversa amistat Ells parlant a poc a poc, par-
sevol fem cap en una masia de Collsa- amb la gent de collsacabra. No hi aneu Ien molt més bé que vosaltres de pres-
cabra, o entrem en conversa amb pas- amb presses. Si teniu pressa, passeu de sa. Sobretot diuen més i en més català.
tors, pagesos d'aquests indrets (per po- llarg, si no els voldreu ajudar a ferque La pausa dialèctica és la prova del seny
sar un exemple amb en Jordi Sanglas, els surtin les paraules avançant-los, i mental. Catalunya és país de seny.
'que regenta la fleca de Tavertet i és us semblaran cada vegada més tarta-
l'impulsor de la revista que teniu a les muts. Si no teniu pressa, escolteu-los, Miquel AdiIJon
vostres mans). deixau-los explicar, i sentireu la pau
Les persones d'aquest indret tenen que és contagiosa i la joia d'un català
una parla reposada, calmosa, sense preo assenyat, florit com si cada conversa
sa en les definicions, com si tinguessin fos un poema de Verdaguer o de Mara-
el temp~_~eL món ~__definir-sa i es- gall.

l,.acó del poeta

A UN POBLET QUALSEVOL
GERANIS
Enyoro lo que tenia
aquest poble encisador,
Beneïda pluja La coberta grisa
la gent tranquil.la vivia,
que ha rentat la cara s'esparraca; mira,
molta rialla i poc plor.
dels geranis que, ara, un solet de fira
fan claror al matí. l'enyorós jard í. A la taula de la casa
un mos de pa sols hi havia,
Aigua i sol emprenen érem cinc ja de mainada
l'infantil carrera i per a tots n 'hi havia.
per la primavera Avui el calaix és ple,
que no sap sortir. però hi falta germanor...
Malgrat la tardança,
sempre algun gerani Terres ermes d'aquests camps
-senseque ho demani- que espereu un sembrador.
guia el meu camí. Ja podeu anar esperant,
Beneïda pluja que no vindrà, no.
que ha rentat la cara
dels geranis que, ara,
fan claror al matí. Miquel Banús

Lluís Badia iTorras

8
 ¡el collsacabra viscutl
D'UNS ESTIUEIGS GRAMATICALS I POÈTICS

La tradició cultural ben catalana del

Collsacabra, i en concret de Cantoni-
grós, de la qual ja hem retret en aques-
tes notes un parell de referències alvol
-les de Verdaguer i de Miquel L1or-,
es reprodu í en lapostguerra, encondi-
cions difícils, des que s'hi inicià el
Concurs Parroquial de Poesia de les
Festes de Sant Roc i a l'empara del
Concurs s'hi inciaren unes classes de
català. Hi hagué anys, com a conse-
qüència pràctica d'aquests dos fets,
que fou aconseguit que l'estiueig, ales-
hores molt llarg, perquè anava de pri-
mers de juliol a darreries de setembre,
tingués per a alguns estiuejants i alguns
residents, uns al.licients gramaticals i
poètics inusitats. Aq uests darrers, els
residents, eren en general convales-
cents o persones que miraven defer sa-
lut i d'evitar les recaigudes en la malal-
tia que en aquells temps feia més es-
tralls, sobretot entre el jovent: la tu-
berculosi. Cantonigrós era un lloc re-
comanat pels metges per a la prevenció
i el tractament de la greu i sovint in-
flexible epidèmia. Diguem de passada
que dos grans poetes catalans en mori-
ren: Bartomeu Rosselló-Porcel l'any
1938, a vint-i-quatre anys, al Brull,
on fou enterrat, i Màrius Torres l'any
1942, a trenta-dos anys, a Sant Quirze
deSafaja.
El Concurs de Poesia, iniciat el
1944, o sigui només al cap de cinc r---:--:-;-:--:~--:-;-::-:---;--;---r---:----:-:-~~----:---~

( anys d'acabada la guerra, fou de pri- per als qui hi vénien d'altres bandes, sos. La taca d'oli s'escampà, a poc a I
mer estrictament local i comarcal, en- una mena d'enclavament de llibertat poc, i fou una de les accions fonamen- I
cara que fou un poeta badaloní ja ma-¡ enmig d'un territori sotmès a l'opressió tals i més eficaces dela resistència cul-
dur, el senyor Jaume Mas i Arenes, qui més severa. Així fou com molts anys tural dels trenta anys (trenta anys!)
amb la bonhomia i la sinceritat directa després l'Abat Aureli Escarré, davant que seguiren. L'organització de les
de la seva poesia tradicional féu més el que hom feia a Cantonigrós per la classes de català i el treball que s'hi
que ningú per la popularització de l'ac- llengua i per la cultura, i al capdavall feia eren unsigne inequívoc de recupe-
te de lliurament de premis. De les [or- per Catalunya, digué que voldria que el ració de la nostra identitat nacional.
nades subsegüents a la celebració del món fos com un immens Cantonigrós.
Concurs, en ple agost, amb les reu- Els cursos de català, però, comen- Joan Triadú
nions i els conactes que es feien, en çats així passaren, aviat, a les tardors i
sorgí la iniciativa dels cursos decatalà. als hiverns de Barcelona, així com a
Tant el Concurs com aquests cursos te- Vic, a Olot, a Manresa, a Mataró i a
nien la contradictòria condició d'ésser, d'altres poblacions catalanes, sovint en
alhora, clandestins i públics. El Collsa- cases particulars, com els de Cantoni o
cabra semblava en aquells moments, dins els recintes parroquials i religio-
9
 I LA TORRE
..
En aquella tarda d'hivern, el
cam í ens portà per primera vega-
da a les altes i majestuoses terres
catalanes del Co IIsacabra. Tot
baixant de sobte. com guiats per
la Gaia que. aferma en solc de ro-
ca viva, als quatre vents les seves
parets aguanten l'embat del pas
del temps, dels homes i de tanta
història del passat collsacabra-
rès.... desafiant, adherida com
l'ull de la roda en el mateix cor
del vell petit país dels cingles,
forman un tot perfecte i altiu, en
la bella vall coronada també de
muntanyes.
Mirada de fit a fit, et trobem
altiva i com plena de satisfac-
cions per la teva durada d'anys.
Justa en situació, preuat guardó
d'aquestes altures, i el millor sa-
lut que rep en vindrà el caminant
forà.
Oh! severa i gaia torre! que
inspires confiança sense parió en
aquest nostre petit pas per la teva
terra ...
Enmig dels silencis d'aquells
pollancres que t'envolten, el disc
del sol, sobtadament i com un
adéu, ens deixa ..., mentre l'avall
de la Torre de Tavertet s'emplena
de grisos siena, ja en la vesprada
plena de delícies com l'aire fi
d'aquell gener d'hivern...
AVANT!
Enric Coll

INOTICIARI BREU
CURSETS DE CONEIXEMENT DE LA
..
NATURA AL COLLSACABRA·(OSONA).

El Grup de Estudis Biològics del

Collsacabra (G..E.B.C.) organitza per aquest es-
tiu, a Tavertet, tres cursets d'aproximació al co-
neixement de l'entorn natural del Collsacabra.
S'ensenyarà a reconèixer les principals herbes,
arbres i arbusts dels nostres boscos, plantes reme-
ieres i condiments culinaris. Herbes i fruits natu-
rals comestibles. Estudi de la vida aquàtica al
pantà de Sau. Fauna d'animals vertebrats i inver-
tebrats de la contrada, insectes. Ecologia general i
ecosistemes, cadenes tròfiques. Geologia del ColI-
sacabra en el context de Catalunya i la resta
d'Europa. Recollida de fòssils.

lO
 (Etologia), fotografia de la natura i genètica. A
més treballs manuals: quadres amb flors seques,
macramé, etc.
Tres cursets:
-Del 25 al 29 de juliol: per adolescents de 14
a 18 anys (en contempla la possibilitat que s'hi
apuntin grups ja formats: esplais, escoltes, etc.)
-De ,'I al 5 d'agost: per a gent des de 16 anys
en endavant, inclosos adults "joves" interessats.

-Del 22 al 26 d'agost, dins de l'escola d'estiu

. Les ensenyances seran molt pràctiques, mit-
jançant excursions de llarga durada pels cingles de
la rodalia. A 900 m. alt. la situació és immillora-
b.le per la proxi~itat de grans masses de bosc (al-
zrnar, roureda I fageda), immaculades i feréste-
gues, rierols i saltants d'aigua.
Com a complement es tenen previstes xerra-
des monogràfiques de: comportament animal
per mestres d'Osona. Curs a nivell més elevat.
S'ensenyarà a elaborar itineraris d'observació de la
natura. Tot el curset estarà centrat en l'observació
i didàctica de les ciències naturals.
La capacitat dels cursets és limitada en princi-
pi a 30 persones.
Matrícula:
-Preu allotjament sense menjar: 1.500 ptes.
-Preu allotjament amb menjar: 5.000 ptes.
Aquest preu inclou totes les despeses del cur-
set, inclosos material i professorat (equip de biò-
legs).
Per a més informació, truqueu als números:
-209.61.13 (Pere), tardes i nits.
-318.92.97 (Jordi), tardes i nits.

...
¡RACÓ DELS MES JOVES 1
Pot aixecar molts quilos (per
L'ÀLIGA
exemple un home li el seu bec és
cavat, de manera que li és més
Fa uns quants anys l'àliga era fàcil estripar la carn de la presa.
el terror de Tavertet. L'àliga pot aguantar tempera-
Voltaven per les masies i un
tures molt elevades i si alguna
cop havien vist la seva presa s'hi
d'elles entra en el territori d'una
llençaven al damunt. Sabien ca-
altra, es barallen fins que una de
çar, sobretot aviram, com galli-
ls dues mor.
nes, pollastres, ànecs, etc ... i tam-
Antics pobles indis utilitzaven I
bé conills i cadells de gossos.
Les preses se les emportaven al

amb els seus fills. Els nius els te-

les plomes d'àliga com a signe de
força. Els seus escuts també ana-
seu niu on, sovint, les compartien ven adornats amb aquest dibuix ,
r
de l'àliga. I /,,1'/! \ ''l'.

~;//~_
" \ I

nien en llocs molt alts. Moltes ve-

gades en roques i, estranyament, Molts països porten, al seu es-l,I l /
en forats a la muntanya.
cut. l'emblema de l'àliga com al i
D'àligues n'hi ha de molts signe de força. 1/(/ I J. fi) ¡.
l \
tipus. Lola Grau' ))
La més gran és la de tres me-
tres i mig, i és l'àliga reial.
Les seves urpes són perillosís-
simes i capaces, fins i tot, de ma-
tar un home.