Sociolingüística

Una llengua no és solament una qüestió d’estructura (sons, paraules, frases...), matèria
d’estudi dels gramàtics, tant dels tradicionals com dels lingüistes d’avantguarda. Hi ha
un altre aspecte importantíssim, que és l’ús que els parlants d’una llengua fan d’aquesta
llengua. Aquest és l’objecte d’estudi de la sociolingüística: les relacions entre llengua i
societat, perquè es condicionen recíprocament.

En conseqüència, la sociolingüística centra el seu estudi en l’ús lingüístic (i el no ús) i

en la seva diversitat, ampliant i completant, alhora, el camp d’interès de la lingüística
estricta (l’estructura interna de la llengua).

Podem afirmar, doncs, que mentre la vella gramàtica i la nova lingüística s’ocupen dels
atributs essencials de la llengua, la sociolingüística indaga les seves condicions
d’existència. La sociolingüística se separa de la lingüística quant a finalitats, matèria
d’estudi i perspectives de treball:

Lingüística
Explicació del
funcionament del sistema
lingüístic
Estructura de la llengua
Nivells lingüístics
(fonètica, morfosintaxi,
lèxic...)
Unitats lingüístiques
(fonemes, morfemes,
sintagmes, oracions...)
Sociolingüística
FINALITAT Explicació del
funcionament de les
relacions entre la llengua i
la societat
OBJECTE D’ESTUDI L’ús de les varietats de la
llengua
ANÀLISI Fenòmens de contacte
UNITATS DE TREBALL Usuaris i grups

Un paral·lelisme ben il·lustratiu, pel que fa a la distinció i a les relacions entre la

lingüística i la sociolingüística, n’és la diferència i alhora la connexió entre la biologia i
l’ecologia. Segons el diccionari Fabra, la biologia és la ciència que estudia els éssers
vivents, els organismes vius. L’ecologia per la seva banda, hi és definida com la ciència
que estudia la relació d’aquests éssers vius amb el seu medi natural i entre ells mateixos.
Així, la lingüística és a la biologia allò que la sociolingüística és a l’ecologia.

La sociolingüística com a disciplina d’estudi va néixer a la primeria de la dècada del

1950 amb la intenció d’estudiar l’ús lingüístic d’una societat i sobretot explorar el
context social de la diversitat lingüística. Al llarg dels anys la sociolingüística ha anat
ampliant el seu camp de recerca, perquè la llengua es pot estudiar des d’unes altres
disciplines, com ara la psicologia, l’antropologia, la filosofia, la pedagogia, la història i
la política.

La sociolingüística catalana s’ha centrat en l’estudi de les relacions que la llengua

catalana té amb les llengües amb les quals està en contacte. Els temes principals de què
s’ha ocupat la sociolingüística catalana deriven de les situacions particulars que ha
passat aquesta llengua: la fixació de la llengua normativa i les relacions entre aquesta i
les diverses varietats lingüístiques, el fenomen de llengües en contacte, el bilingüisme,
la diglòssia, els processos de substitució lingüística, la immigració, la integració
lingüística i la funció de l’ensenyament en el manteniment i l’extensió de la llengua.

Llengües en contacte
El contacte lingüístic és un procés que va absolutament lligat a l’evolució de la societat
moderna (grans moviments migratoris, globalització econòmica, etc.). Però al llarg de la
història, i d’una manera especial els dos darrers segles, el contacte de llengües ha
provocat sovint una distorsió de les funcions lingüístiques que fins un determinat
moment exercia la llengua pròpia d’un territori. La industrialització i la consolidació de
l’estat nació per part de la burgesia van tenir un impacte considerable en la realitat
sociolingüística dels territoris afectats per aquest fenomen. El control ideològic, la
homogeneïtzació i, en darrer terme, la creació d’un mercat nacional, convertiren la
difusió (sovint imposició) de la llengua dominant en un afer d’estat. Aquest fet explica
que l’afermament de les societats industrialitzades coincidís molt sovint amb la
intensificació de les substitucions lingüístiques. La causa d’aquest desequilibri es troba
en la pressió produïda per la llengua forana que, pel fet de gaudir d’una situació
privilegiada per raons polítiques, econòmiques o militars, va anar envaint els àmbits
d’ús1 que fins aleshores havia ocupat la llengua pròpia d’aquella comunitat.

Evidentment, no ens trobam davant de cap procés “natural” o “neutre”. Es tracta de la

repercussió que sobre els usos lingüístics tenen unes accions polítiques que incideixen
de fet en tot el cos social. Sense anar gaire lluny podem afirmar que la creixent expansió
de l’anglès pels cinc continents no té res a veure am la qualitat de la seva producció
literària ni amb cap aspecte relacionat amb la gramàtica o el lèxic, sinó amb un
component bastant més tangible: la potència econòmica i militar de Gran Bretanya en el
passat i dels EUA avui.

El concepte sociolingüístic de “llengües en contacte” va ser difós l’any 1953 per

Weinreich per designar la relació que dues o més llengües mantenen en el si d’una
comunitat. Aquest contacte de llengües pot manifestar-se i resoldre’s de manera diferent
en cada societat. A continuació estudiarem tres manifestacions del contacte lingüístic: el
bilingüisme, la diglòssia i el conflicte lingüístic.

Bilingüisme

Han estat diverses les disciplines que han participat en l’intent de definició d’aquest
concepte (la pedagogia, la psicologia, la sociologia, la sociolingüística...), i encara avui
no és un concepte unívoc. Qui és bilingüe, les persones? O els territoris? o les societats?
Es tracta d’una habilitat personal? O d’un comportament? És un terme que presenta
diverses accepcions segons la disciplina que pretén explicar-lo, o també segons els
interessos de qui vol utilitzar l’etiqueta de “bilingüe”.

1
L’àmbit d’ús lingüístic és el conjunt d’ocasions en què la llengua (o una varietat) és utilitzada. L’àmbit
d’ús pot ser formal o públic (educació, mitjans de comunicació, administració, etc.) i pot ser informal o
privat (familiar, entre amics...).
Partirem del sentit de bilingüisme com a “coneixement de dues llengües” i establirem
una distinció fonamental entre tres classes de bilingüisme: l’individual (des del punt de
vista de cada persona), el territorial i el social (en ambdós casos és una circumstància
que afecta una col·lectivitat). A continuació veurem aquests tres tipus de bilingüisme:

Bilingüisme individual.
L’individu bilingüe és una persona que és capaç de fer servir dos idiomes. És indiferent
com els ha après, amb qui els utilitza, per parlar de què, ni com. Tampoc no importa si
aquest individu és membre, alhora, d’una societat on només s’utilitza un idioma o d’una
societat on s’utilitza més d’un idioma. És un concepte referit a una persona concreta,
aïllada del seu context social. Dins el bilingüisme individual hi ha diverses tipologies:
- Actiu (s’entenen i es parlen les dues llengües) o passiu (s’entenen les dues
llengües però només se’n parla una).
- Simètric (es coneixen igualment les dues llengües) o asimètric (es coneixen de
manera desigual les dues llengües).
- Precoç o tardà, familiar o ambiental (segons la manera com s’adquireix).
- Etc.

Bilingüisme territorial
És el que trobam en un espai determinat dividit en dues zones delimitades
geogràficament, que tenen cadascuna una llengua pròpia (a Bèlgica per exemple hi ha
dues zones: una de parla holandesa i una altra de parla francesa).

Aquestes manifestacions sociolingüístiques no són (no tenen perquè ser), en teoria,

conflictives. El “problema” sobre el bilingüisme apareix quan l’alternança de llengües
ultrapassa els dominis de la persona i el territori i esdevé de caràcter social; és a dir,
quan passa a ser bilingüisme social. En aquest cas l’ús d’una o de l’altra llengua ja no
depèn solament de la decisió personal ni de la situació geogràfica, sinó, sobretot, dels
altres individus i grups socials d’aquella mateixa societat.

Bilingüisme social
Es tracta d’una situació on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers que
formen grups socials. En aquest cas, s’usen dues llengües (una de pròpia i una altra
pròpia d’un altre grup) que alternen segons unes normes d’ús2 establertes que
n’organitzen les funcions. També en aquest cas les situacions poden ser molt diverses si
atenem a factors com el grau d’extensió de la bilingüització, l’estabilitat de la situació o
la jerarquització funcional de les llegües. Aquesta situació sol ser, per això, conflictiva.
L’existència del bilingüisme social testimonia, en definitiva, l’existència d’un conflicte
lingüístic.

En la mesura que una llengua és la pròpia i l’altra (que és aliena) és adquirida, s’hi
produeix una compartimentació de funcions lingüístiques que cobreixen o compleixen
diferents funcions socials.

És així com L2 va ocupant àmbits d’ús que fins aleshores eren ocupats per L1. La
bilingüització dels membres del grup A (parlants de L1) s’imposa com una necessitat.
Si els membres del grup A no aprenen la L2 es veuen marginats de certs àmbits, de
certes activitats, de certes expectatives de promoció social.
2
Cada societat estableix arbitràriament quina llengua o quina varietat lingüística és l’adequada per a cada
àmbit d’ús. Així doncs, una norma d’ús és una convenció social.
Conjunturalment, poden aparèixer, també, parlants del grup B que decideixen de
bilingüitzar-se; és a dir, aprendre L1. Aquesta és, però, una situació de tria personal, no
d’exigència social. Aquí està, precisament, la diferència entre els bilingües de A i els
bilingües de B. Els primers han après L2 per necessitat, els membres de B han après L1
per voluntat.

El cas d’un bilingüisme generalitzat, estable i funcionalment neutre no és més que una
mera hipòtesi de treball que no es correspon amb cap societat coneguda. D’Altra banda,
diversos sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells anomenen el
“mite del bilingüisme”. Es refereixen a la ideologia promoguda des de certs sectors
socials o polítics, que anomenen “bilingüistes” i que solen ser monolingües en la
llengua dominant, segons la qual existeixen societats intrínsecament bilingües on les
dues llengües poden coexistir amb total compatibilitat. Els autors esmentats argumenten
que, si existeixen societats bilingües no ho són intrínsecament, sinó que per diverses
raons s’han vist en la necessitat de ser-ho. Per tant el discurs bilingüista legitima la
imposició de la llengua dominant i se’ns presenta com un pretext per ocultar una
evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

Així doncs, el bilingüisme seria un mite perquè els individus bilingües són els que
parlen la llengua considerada inferior, mentre que els que parlen la llengua del poder
són monolingües. Si en una societat no hi ha reciprocitat pel que fa al bilingüisme, és a
dir, si una part dels parlants no comparteix les dues llengües, no es pot parlar de societat
bilingüe.

Diglòssia

El terme diglòssia es refereix a l’ús social de les llengües atenent a la jerarquia de

funcions que fan.

El sociolingüista nord-americà Charles Ferguson, l’any 1959, va difondre aquest terme

per descriure situacions de contacte estable entre dues varietats d’una mateixa llengua
que exerceixen funcions diferents. D’una banda, hi ha la varietat A, altament codificada,
i vehicle dels usos formals (administració, educació, literatura...); d’altra banda, hi ha la
varietat B, utilitzada en els usos informals de la llengua. Per exemple, a Suïssa hi
conviuen dues varietats diferents, l’alemany comú (A) i el suís alemany (B),
distribuïdes de forma estable en funcions. El cas de l’àrab clàssic i els àrabs col·loquials
també és una mostra d’aquest concepte de diglòssia.

Posteriorment, el també sociolingüista nord-americà Fishman, va estendre el significat

del terme i va plantejar la distribució jeràrquica de funcions entre dues llengües
diferents, i no entre dues varietats d’una mateixa llengua. Per tant, es tracta en aquest
cas d’una llengua A, d’ús formal, i una llengua B, d’ús informal. Són mostres de
diglòssia, en aquest cas, el català durant l’etapa franquista i moltes altres llengües que
no tenen reconeixement oficial (per exemple el bretó). Actualment el terme “diglòssia”
s’usa amb aquest nou significat.

A partir dels estudis sobre bilingüisme i diglòssia publicats per Rafael Ninyoles, molts
sociolingüistes del nostre context s’han vist temptats de qualificar la comunitat
catalanoparlant com diglòssica i no com a bilingüe. Però hi algunes objeccions que
invaliden aquesta teoria:
- En primer lloc, la diglòssia estableix una estricta diferenciació funcional entre les
varietats o les llengües (la A per als registres formals i la B per als informals). En la
nostra comunitat lingüística la llengua A (el castellà) també ha passat a usar-se
àmpliament en els contextos informals.
- En segon lloc, la diglòssia es manifesta com a una situació estable i un simple estudi
estadístic dels percentatges de catalanoparlants i castellanoparlants d’aquesta comunitat
lingüística al llarg dels últims cent anys, demostra que la situació és inestable i tendent a
la substitució lingüística.
- Per una altra banda, la difusió d’aquesta interpretació va provocar que molts
considerassin que l’arrel del problema del català consistia en la seva falta de prestigi.
Per tant, calia prestigiar-lo i d’aquesta manera tornaria per ell mateix a reintroduir-se en
els registres formals. L’observació de llengües amb presència internacional i ben
prestigioses que en determinats contextos es troben minoritzades3 (el castellà a Puerto
Rico, el francès a Quebec...) ens porta a considerar que aquell plantejament anava
desencaminat.

Per tant, els conceptes, més operatius, de conflicte lingüístic i substitució lingüística han
sorgit per analitzar les situacions de minorització lingüística com la del català.

El conflicte lingüístic

El conflicte lingüístic posa de manifest una situació de litigi, hostilitat entre dues o més
llengües que pugnen a l’interior d’un territori per assolir més espai social, és a dir, per
dominar més àmbits d’ús. Generalment, el conflicte es produeix en territoris on
conviuen més d’una comunitat lingüística, una de les quals s’ha imposat i ha deixat les
llengües de les altres comunitats en situació relegada.

El conflicte lingüístic és, per tant, una situació dinàmica a diferència dels conceptes de
bilingüisme i de diglòssia. Sorgeix en el mateix moment en què una llengua de fora (o
dominant o expansiva) comença a ocupar els àmbits d’ús o funcions lingüístiques de la
llengua pròpia del territori (llengua dominada, recessiva o minoritzada). La reducció
dels usos de la llengua recessiva porta la societat a una disjuntiva: la substitució
lingüística o la normalització.

Quan una comunitat lingüística entra en una situació de conflicte lingüístic, el procés
iniciat es dirigeix cap a la substitució o extinció de la llengua recessiva com a solució
natural. La normalització serà una inflexió en aquell camí i exigeix un esforç conscient
d’intervenció social.

La substitució lingüística és el procés que consisteix en l’abandó de la llengua pròpia i

l’assimilació a la llengua de la comunitat dominant. Per contra, la normalització
lingüística és el procés que consisteix en la recuperació d’usos i funcions socials d’una
llengua en situació de desavantatge.

3
La minorització és un procés conduent a consolidar una sèrie de restriccions comunicatives. Les
llengües minoritàries serien les que tenen un baix nombre de parlants, i les llengües minoritzades serien
les que tenen minvades les seves funcions.
El procés de substitució lingüística passa per una sèrie d’etapes regulars:

0) Etapa inicial
Una llengua forastera, pròpia d’una altra comunitat lingüística, entra a ocupar
determinats àmbits d’ús de la llengua que fins aquell moment havia exercit totes les
funcions lingüístiques de la comunitat. No hi ha cap motiu per afirmar que existeixen
llengües intrínsecament “superiors” que altres; les raons d’aquest desplaçament de
funcions són sempre extralingüístiques (hegemonia política, annexió territorial,
primacia econòmica...).

1) Procés de bilingüització
Aquest procés és el més llarg i prolongat. Es produeix d’acord amb unes regularitats
determinades que poden ser:
- Socials: les classes altes sempre són les primeres que es bilingüitzen.
- Espacials: les ciutats assoleixen abans la bilingüització que l’àmbit rural.
- Funcionals: els primers àmbits d’ús que usen la llengua dominant seran els
àmbits formals, sobretot la política i l’administració. La llengua dominada resta
confinada als àmbits informals.
- D’edat: en qualsevol moment del procés, el grau de bilingüització serà més
elevat entre les generacions joves que entre les velles.
- De sexe: en les societats tradicionals, les dones es bilingüitzen més tard que els
homes.

2) Procés de monolingüització en la llengua dominant

Es tracta del procés d’abandonament progressiu de la llengua dominada i la seva
suplantació per la llengua dominant. Una vegada que s’ha assolit la bilingüització de
tota la societat, s’inicia aquesta fase que és molt ràpida si la comparam amb l’anterior.
Ve marcada per l’aparició de dos fenòmens que n’acceleren el procés:
- La identificació conflictiva.
- El bilingüisme unilateral.

La identificació conflictiva està conformada per una sèrie d’actituds lingüístiques,

generalment inconscients, que porten els parlants a un comportament de deslleialtat en
favor del grup lingüístic dominant. Algunes d’aquestes actituds són:
- L’autoodi o identificació ideològica, per part dels qui abandonen la llengua
dominada, amb el grup dominant i el consegüent menyspreu del grup lingüístic
recessiu del qual es pretén distanciar-se.
- Mitificació del bilingüisme o generalització de la creença en la compatibilitat
jeràrquica de les dues llengües en conflicte. Aquesta compatibilitat, en realitat,
és imaginària, ja que la llengua dominant es va imposant.
- Creació de prejudicis lingüístics a l’entorn de les dues llengües en conflicte que
tendeixen a considerar la llengua dominant com a “superior” i la llengua
dominada com a “inferior”: llengua rica / llengua pobra; llengua moderna /
llengua primitiva; llengua urbana / llengua rústica...

El bilingüisme unilateral apareix quan la llengua dominant s’ha instal·lat de tal manera
en la comunitat lingüística que el seu domini no és sols necessari sinó també suficient.
Els parlants de la llengua dominada es veuen necessitats d’aprendre la llengua
dominant, la bilingüització els és imposada. Aquest fet no és recíproc: els parlants de la
llengua dominant, en canvi, no tenen cap necessitat d’aprendre la llengua dominada, ja
que poden viure perfectament a la societat sense usar-la.

L’última etapa del procés és l’abandonament definitiu de la llengua dominada, o sigui

l’acompliment de la substitució lingüística. Però, de vegades, apareixen forces socials
que no s’hi resignen i es plantegen el conflicte

Un aspecte paral·lel al procés de substitució lingüística, és la interposició (o

mediatització) que es dóna en tota situació de minorització. Es tracta de situacions en
què les forces que hi ha darrere l’idioma majoritari mediatitzen o interfereixen les
relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. El resultat
d’aquesta dependència converteix el grup minoritzat en cultura satèl·lit. Hi ha
nombrosos exemples on es manifesta aquesta interposició:
- Els parlants de llengües minoritzades solen passar per la llengua dominant per a
traduir mentalment textos emesos en terceres llengües.
- Els immigrants, originaris de països on es parla una tercera llengua, s’integren
en la societat que els acull a través de la llengua dominant i no a través de la
llengua pròpia del territori on van a residir.
- Els prèstecs lèxics de terceres llengües passen a l’idioma minoritzat a través de
la llengua dominant amb les adaptacions fòniques i gràfiques que aquesta
llengua ja hi ha efectuat. Aquest últim fenomen, que afecta la mateixa estructura
de la llengua dominada, també es pot interpretar com una manifestació
d’interferència lingüística.

La interferència lingüística

Els processos d’interferència lingüística, que són un reflex dels contactes culturals,
s’han donat amb major o menor intensitat i freqüència en totes les llengües i al llarg de
tota la història, però adquireixen un relleu especial en el cas de les llengües
minoritzades. Aleshores la interferència esdevé fruit (i, a l’inrevés, símptoma) d’una
situació sociolingüística anòmala, conflictiva.

Una interferència, en sentit ampli, és un canvi lingüístic (una innovació, una pèrdua, una
substitució, etc.) que té lloc en una llengua A, i que és motivat directament per la
influència d’una llengua A. El fet que aquesta canvi lingüístic és motivat directament
vol dir que la causa, l’origen del canvi, és atribuïble a raons externes al sistema.

En un procés de substitució lingüística, la direcció de la interferència va generalment de

la llengua dominant a la llengua dominada. En aquest context, la introducció
d’interferències en l’estructura de la llengua dominada pot ser tan massiva que arribi a
desfigurar-la.

Les interferències són, així doncs, desviacions de la norma que afecten l’estructura
lingüística. Les podem classificar en interferències de tipus fònic, lèxico-semàntic i
morfosintàctic:

- Interferència fònica: per exemple, la introducció del fonema [X] del castellà,
inexistent en l’inventari fonòlogic del català.
 - Interferència lèxica i semàntica. Com que el lèxic és el nivell menys estructurat
del llenguatge, també és el més susceptible d’experimentar interferències. Són
els barbarismes.

- Interferència morfosintàctica. El bilingüe sol identificar les regles

morfosintàctiques dels dos codis que coneix, posem per cas castellà i català, amb
la consegüent simplificació que això implica: l’aplicació de les regles
morfosintàctiques del castellà al català. Per exemple, el canvi de gènere que
s’efectua en paraules (la costum, la compte...); l’ús pronominal de verbs que en
català no ho són (s’ha caigut de morros...); etc.

La planificació lingüística i els processos de normalització

La planificació lingüística és el conjunt de mesures que els poders públics prenen per
intervenir en les comunicacions lingüístiques d’una comunitat. En sociolingüística
catalana la planificació lingüística es considera un dels instruments de la normalització
lingüística, feta per experts en lingüística i altres disciplines que afecten una societat. La
dimensió política de la planificació lingüística inclou la difusió i l’aplicació de les
normes lingüístiques en l’ensenyament i els mitjans de comunicació.

En un procés de conflicte lingüístic, si no hi ha cap intervenció (cap planificació

lingüística), la solució natural serà la substitució de la llengua minoritzada per part de la
llengua dominant. La normalització lingüística té com a finalitat deturar la substitució
lingüística en tots els camps: polític, ideològic, jurídic, administratiu, econòmic,
educatiu i estrictament lingüístic.

Al llarg de la història, moltes comunitats han conegut l’existència d’un conflicte

lingüístic: la cultura ibèrica, la mossàrab, la dàlmata... Per a moltes d’aquestes cultures
l’entrada en un conflicte lingüístic va ser el primer pas cap a la substitució irreversible
de la seva llengua.

Però també és cert que durant el segle XX hem assistit al procés de normalització d’un
seguit de llengües que havien iniciat el segle amb un conflicte lingüístic finalment resolt
a favor de la llengua primera, la que havia vist envaïts els seus àmbits d’ús per una
llengua forana (el polonès, el finès, el txec...). Evidentment, el procés normalitzador
presenta en cada idioma les seves particularitats. En conjunt, però, es tracta de
comunitats que han decidit capgirar una situació sociolingüística desvaforable i crear-ne
una altra que permetés que la llengua dominada recuperàs els àmbits d’ús perduts.

En tot procés de normalització es poden distingir quatre aspectes fonamentals:

1) L’existència d’una normativa i d’un model de llengua estàndard aptes per

vehicular els diversos usos lingüístics que sorgeixen en les societats modernes.
No s’han de confondre normativització i normalització: la primera afecta la
codificació de la llengua, mentre que la segona té a veure amb els usos socials de
l’idioma. Així, la codificació moderna del català és obra de Pompeu Fabra. En
canvi, la normalització és un llarg procés que amb avanços i retrocessos ha
atravessat el segle XX i que encara no està tancat.
 2) La creació d’un marc legal favorable a la recuperació de la llengua minoritzada.
La cobertura legal és fonamental per assolir els objectius de la normalització
lingüística. Sovint una de les causes que havia conduït a la minorització
lingüística d’un idioma havia estat el fet d’imposar una legislació que limitava
l’ús de la llengua i la situava en una posició de marginalitat. Per això,
habitualment no és suficient suprimir les prohibicions que restringeixen l’ús
d’una llengua perquè aquesta pugui recuperar el prestigi i l’ús social. S’haurà de
crear una legislació que sigui capaç de facilitar i promoure l’ús de l’idioma i així
trencar unes inèrcies i uns prejudicis lingüístics que segles de prohibicions han
imposat a la societat.

3) La recuperació d’una estructura política i de poder que permeti a la comunitat

lingüística recuperar la capacitat de prendre decisions de cara al seu futur sense
dependre de factors aliens. Sense l’existència d’una estructura de govern no
resulta viable cap procés de normalització lingüística. De fet, una característica
comuna a totes les normalitzacions reeixides (per exemple el cas de l’hebreu, de
l’eslovac, etc.) ha estat l’exercici d’una notable capacitat de poder.

4) La implicació de la societat és imprescindible per fer que un procés de

normalització tengui èxit. La normalització implica modificar les actituds
lingüístiques dels sues usuaris. No sempre resulta fàcil abandonar prejudicis i
hàbits.

Anem a veure amb més detall el primer factor que hem esmentat, la definició d’un
model de llengua estàndard. Una llengua estàndard és la varietat comuna, general i
supradialectal d’una llengua, que garanteix la intercomprensió entre parlants de zones
geogràfiques diferents i també és la varietat utilitzada als mitjans de comunicació i a
l’Administració. La funció principal de l’estàndard és una qüestió de funcionalitat i
d’eficàcia comunicativa, que s’assoleix amb un codi lingüístic ben definit, conegut i
acceptat per la col·lectivitat.

A l’hora d’establir l’estàndard d’una llengua, se segueixen quatre fases:

1ª. Selecció
Consisteix a prendre opció per una determinada varietat lingüística. Podem parlar de
selecció quan en la comunitat on ha de tenir lloc l’estandardització hi ha un conjunt de
varietats lingüístiques prou diferenciades i contrastades. L’opció també pot consistir a
construir un estàndard a partir de diverses varietats integrant elements d’una i de l’altra.

2ª. Codificació
És l’aspecte lingüístic més important. Consisteix a establir normes per a l’ús de la
varietat que s’està estandarditzant i a determinar quines formes i quins elements
lingüístics entren dins aquesta varietat i quins en resten fora. La codificació inclou tres
etapes o subprocessos:
a) Grafització: establiment de les normes ortogràfiques.
b) Gramaticació: fixació de la morfologia i de les regles sintàctiques.
c) Lexicació: confecció de l’inventari del lèxic amb l’especificació del
significat exacte de cada mot.
La codificació té per objectiu reduir al màxim possible la variació geogràfica i assolir el
major grau d’unitat formal. És una tasca realitzada per gramàtics, lingüistes, acadèmics,
etc. i el resultat és un codi de normes, contingudes a gramàtiques, diccionaris i manuals.

3ª. Implementació o vehiculació

Consisteix en l’ensenyament de la llengua codificada a tota la població mitjançant el
sistema escolar, i en la seva implantació a tots els àmbits de comunicació formal. Per
assolir aquesta fita cal que hi hagi una xarxa d’interrelacions i, sobretot, poder polític.

4ª. Elaboració
Consisteix a ampliar i modernitzar els recursos lèxics (per exemple, realització de
vocabularis especialitzats) i al desenvolupament estilístic de la llengua (els llibres d’estil
dels mitjans de comunicació en serien un instrument).

La segona i la quarta fases incideixen sobre l’estructura lingüística, mentre que la

primera i la tercera ho fan sobre l’ús.

Llengües minoritàries i minoritzades

Quan parlam de llengües minoritàries ens fixam en un criteri quantitatiu: en el seu

nombre de parlants. Es consideren llengües minoritàries les que tenen un nombre reduït
de parlants. Allò que no és tan clar és a partir de quina xifra de parlants una llengua ja
pot adquirir la consideració de minoritària.

Hi ha un grup reduït d’idiomes (anglès, francès, castellà, portuguès, àrab, xinès i rus)
que assoleixen un ús quantitatiu molt rellevant. Les altres llengües del món tenen un
nombre menor de parlants, però en les comunitats respectives, aquests codis poden
exercir a la perfecció les funcions lingüístiques en tots els àmbits socials. Llengües com
el danès, el búlgar, el suec, etc., tot i que poden ser considerades, pel seu nombre de
parlants, minoritàries, mai no es podrien qualificar de minoritzades. Contràriament,
algunes de les llengües majoritàries poden patir en alguna zona del seu domini un
procés de minorització. És el cas actualment de l’espanyol a Puerto Rico o del francès a
Canadà.

Una llengua minoritzada, en canvi, és aquella que pateix la interposició d’una altra
llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat
lingüística.

En un procés de minorització una comunitat lingüística es va subordinant a un grup

lingüístic amb el qual comparteix territori. Tots els parlants de la llengua minoritzada es
veuen obligats a exercir un bilingüisme unilateral, ja que la llengua pròpia és insuficient
per viure al territori propi. El gal·lès, el bretó, l’occità, el català, l’èuscar... són exemples
de llengües minoritzades.

Evidentment, també podem trobar casos de llengües minoritàries i alhora minoritzades:

l’èuscar, l’occità, el bretó i fins i tot el català.
 La situació sociolingüística actual de la llengua catalana

a) El marc legal

La Constitució espanyola en l’article 3 reconeix que el castellà és la llengua oficial de

l’Estat i que la resta de les llengües espanyoles seran també oficials en les respectives
comunitats autònomes. Tanmateix, tot i reconèixer que les diverses llengües són un
patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció, deixa ben clar que
l’única llengua que els espanyols tenen el deure de conèixer i el dret d’usar és el
castellà.

Els Estatuts d’Autonomia de les comunitats amb llengua pròpia han desplegat les
possibilitat que permet aquest marc legal i han establert règims de cooficialitat
lingüística, regulada per les diverses lleis de normalització lingüística. En el cas del
català, i per ordre cronològic:

A Catalunya la Llei 7/1983 de 18 d’abril, de normalització lingüística.

Al País Valencià, la Llei 11/1983 d’ús i ensenyament del valencià.
A les Illes Balears, la Llei de normalització lingüística de 1986.

Les lleis de normalització lingüística s’ocupen de reglar l’ús d’ambdues llengües en

l’administració, l’educació i els mitjans de comunicació, però renuncien en principi a
normalitzar uns altres àmbits com l’econòmic i el laboral. Tot i la seva importància
només són lleis despenalitzadores de l’ús del català, ja que no suposen una veritable
normalització i, de fet, sancionen la desigualtat existent entre el castellà i el català. Per
exemple, la no discriminació per raons lingüístiques que estableixen aquestes lleis,
paradoxalment, afavoreix el castellà perquè impedeix qualsevol mesura que impliqui la
seva discriminació.

En realitat, es regula només el dret de parlar les altres llengües sense prescriure
l’obligatorietat de conèixer-les, com fa la Constitució amb el castellà. Cal tenir present
que les lleis en general i les lingüístiques en particular depenen del context social que
imposa una determinada dinàmica. És el que s’anomena “discriminació positiva”: hi ha
una pretesa igualtat legal però no social, tal com passa amb la discriminació de les
dones o amb els negres als Estats Units.

A més, hi ha lleis estatals que veten la resta de llengües en àmbits com l’administració
militar o l’etiquetatge de productes comercials.

b) Els àmbits d’ús

És evident que una primera i urgent intervenció havia de tenir com a objectiu el sistema
educatiu. Calia augmentar el coneixement del català, com a pas previ per fomentar-ne,
posteriorment, l’ús en els diferents àmbits de la vida social. El model escolar ha apostat
per la normalització del català, però així i tot encara són molt nombrosos els alumnes
que passen pel sistema educatiu sense haver assolit una competència oral i escrita
suficient.
En qualsevol cas, resulta indiscutible que en les darreres dècades s’ha produït un
augment considerable del coneixement del català, però també és del tot evident que
l’extensió del coneixement no ha anat acompanyada per un creixement en l’ús social.
Aquest fet ha portat alguns autors a parlar del risc de caure en la llatinització, és a dir,
del perill de convertir el català en una llengua tan apresa com poc emprada.

En general, l’ús del català ha avançat bastant en l’Administració autonòmica i

municipal, però en l’aparell estatal (administració de justícia, administració militar o
policial) els canvis han estat escassos, quan no han estat simplement nuls.

L’àmbit cultural presenta també uns resultats molt desiguals quant a la presència de la
llengua catalana. Així, mentre en el camp del que podríem anomenar “alta cultura”
(teatre, concerts, exposicions, llibres, etc.) la presència del català és remarcable, no
passa el mateix amb la coneguda com a “cultura de masses”.