Una aproximació filosòfica al Daodejing (atribuït a Laozi)

Estela Torres Villacampa - 2009

El Daodejing és una obra inclassificable: no és un llibre religiós, ni d’ètica, ni filosòfic, ni de

poesia... però en ell hi trobem tots aquests aspectes.1 Nosaltres intentarem aproximar-nos a aquesta
obra des del punt de vista filosòfic, a la llum de la comparació amb la filosofia occidental i amb
altres dues figures del pensament oriental: Confuci i Buda. Però no abordem la nostra tasca sense
dificultats, perquè el Dao és “inaprensible”2. Per penetrar en ell no són suficients ni
exclusivament la raó3 ni esclusivament l’emoció: totes dues són necessàries, però ni tan sols juntes
són suficients per a descobrir el seu misteri.4 És una obra que “exige al lector que [...] mire más
allá de los límites ordinarios de sus creencias.” 5

Tot i que el Dao és indefinible, es poden destacar tres aproximacions que, considerades
individualment, serien només visions parcials del Dao: “El Tao es la Totalidad Creadora
manifestada en la Unidad que se oculta en la diversidad”6; “El Tao es el camino infinito que
conduce al Tao”7; “El Tao es la acción expresada en la no acción” 8. Les tractarem en aquest ordre,
perquè considerem que és l’ordre lògic.

I. El Dao és la Totalitat Creadora manifestada en la Unitat que s’oculta en la diversitat

En clau mítica s’explica que “El Tao dio a luz al Uno, el Un odio a luz al Dos, el Dos dio a luz al
Tres, el Tres dio a luz a las innumerables cosas” (42). El número 3 ha estat considerat des del
pitagorisme a la massoneria com un principi estabilitzador dels contraris 9, i té un simbolisme
especial:
“When Laozi was born, within three days his body underwent nine changes. It grew
to a height of nine feet. […] All in all, he possessed the seventy-two divine signs and
eighty-one auspicious marks of the sage on his body.”10

El Dao, “insondable, parece ser el origen de todas las cosas” (4)11. Seria com l’arjé grec, però amb
una diferència: no és de caràcter material. “Todas las cosas bajo el cielo han nacido de lo corpóreo:
Lo corpóreo ha nacido de lo Incorpóreo.” (40) Inclús ens recorda bastant a l’ápeiron
d’Anaximandro:
 “Algo indefinido pero completo […], nacido antes de Cielo-y-Tierra. Silencioso e
ilimitado, único e inmutable, aunque impregnándolo todo […], la Madre12 del
mundo. No conozco su nombre; lo denomino <Tao>” (25).

El Dao està ocult (4), i res és el que sembla (41). El Dao “parece existir eternamente” (4), és “la
Forma sin forma, la Imagen sin imágenes. Lo llamamos lo indefinible, lo inimaginable.” (14) El
Dao no té nom, perquè només “una vez dividida la Simplicidad Primordial, aparecieron los
diferentes nombres.” (32). “Del Tao se puede hablar, pero no del Tao eterno. Pueden nombrarse
los nombres, pero no el Nombre eterno. Como origen de cielo-y-tierra, no tiene nombre, pero,
como <la Madre> de todas las cosas, se le puede nombrar”13. (1)

El Dao és el “padre de todas las cosas” (4), i això ens recorda molt a la frase d’Heràclit en la qual
afirma que polemos (la lluita entre contraris) és el pare de totes les coses. Potser -i això és una
aportació personal-, tant Heràclit com el Daodejing utilitzen la paraula “pare” perquè es vol fer
referència a un principi no material (un principi seria “mare” en tant que “material” o principi de
la matèria). Però el Tao és també allò que dona vida a les coses (51): també es “<la Madre> 14 de
todas las cosas” (1).

El primer filòsof occidental, Tales de Milet, va valorar molt la importància de l’aigua per a la vida
i va comprendre l’extensió de la seva presència, per això va identificar-la amb el principi material
(arjé) de l’univers. De fet, l’aigua al Daodejing també esdevé una metàfora molt útil per a diversos
objectius: “El agua sabe cómo beneficiar a todas las cosas” (8). “Sólo la Nada penetra en donde no
hay espacio.” (43) “Nada en el mundo es más blando y débil que el agua; mas ¡no hay nada como
el agua para erosionar lo duro y lo fuerte!” (78).

Però la més potent és la metàfora del Dao com a “Arroyo del mundo” (28) i “Fuente del mundo”
(28). “El Gran Tao es universal como una corriente” (34), es diu al Daodejing; “panta rei” (“tot
flueix”), dirà Heràclit. En ambdós casos es tracta d’aigua que flueix i retorna al seu origen segons
la visió grega (i també oriental) del temps com a etern retorn -una concepció totalment diferent de
la visió judeo-cristiana de la història. El corrent del Dao mai no pot ser desviat: totes les criatures
retornen a ell (34). “El Tao es al mundo lo que un gran río o un océano es a los ríos y a los
arroyos.” (32) “Lleva todas las cosas a retornar, ¡hasta que vuelven a la Gran Armonía!” (65) “El
movimiento del Tao consiste en el Retorno” (40).

2
“Cuando las cosas se agitan a la vez, sólo contemplo el Retorno” (16) I és que no puc confiar en
els sentits externs: “Los cinco colores ciegan el ojo. Las cinco notas ensordecen el oído. Los cinco
sabores empalagan el paladar.” (12) “Todo el mundo esfuerza sus ojos y oídos: el Sabio sólo sonríe
como un niño divertido” (49), “se conoce a sí mismo […]. Prefiere lo que está dentro a lo que está
fuera.” (72). Sap distingir el Dao d’allò aparent -les coses que captem pels sentits externs15-.
“¿Cómo sé que esto es así? ¡Por lo que se halla en mi interior!” (57) Com conec el Dao? (21)
“Conocer lo Inmutable es tener visión interna.” (55) “¿Cómo puedo conocer el mundo? Por lo que
se halla en mi interior.” (54) De fet, “sin salir más allá de tu puerta, puedes conocer los asuntos del
mundo. Sin espiar a través de las ventanas, puedes ver el Camino del cielo. Cuanto más lejos vas,
menos conoces. Así pues, el Sabio conoce sin viajar, ve sin mirar, y logra sin Actuar” (47).

L’oposició del Dao a l’aparença és reiterada en diversos passatges del Daodejing: sembla que tots
somriuen i “todo el mundo vive en la abundancia. Sólo yo parezco poseer nada.” (20) Però el savi
no està boig ni està confós –encara que ho sembli- (20), perquè res és el que sembla (45). El savi
està tranquil: “Darse cuenta de que nuestro conocimiento es ignorancia, es una noble comprensión
interna. Considerar nuestra ignorancia como conocimiento es enfermedad mental.” (71) ¡Els bojos
són els altres, que confien en les aparences i no comprenen el sentit del Dao! Per això l’home del
Dao, no posa el seu cor en allò aparent (24).

“El ser realizado pone su corazón en la sustancia más que en la apariencia [...]. Prefiere lo que está
dentro a lo que está fuera.” (38) Però aquí el concepte de substància no és equivalent al de la
metafísica occidental, molt influenciada per l’estructura de les llengües indoeuropees,
especialment de la grega on va néixer, composades d’un subjecte i un predicat normalment units
pel verb “ser”. Aquesta “reificació” de metafísica occidental és aliena al pensament oriental i per
això es converteix en un escull per a la comprensió occidental del pensament oriental. Ens costa
veure un substrat de contraris Yin-Yang en contínua oposició: “Las innumerables cosas llevan el
Yin a sus espaldas y abrazan el Yang” (42), “lo oculto y lo manifiesto se generan el uno al otro”
(2). “La desdicha es lo que la dicha presiona, la dicha es lo que la desdicha esconde. ¿Quién puede
conocer el final definitivo de este proceso?” (58) Ningú: es tracta de l’etern retorn, de la
lluita/armonia de contraris. “¿Acaso no existe una norma de justicia?” (58) Això ens recorda a
Anaximandro, per a qui: “Allí donde está la génesis de las cosas que existen, allí mismo tienen
estas que destruirse por necesidad. Pues ellas tienen que cumplir mutuamente expiación y
penitencia por su injusticia conforme al orden del tiempo.” 16

3
Un altre fragment del Daodejing: “Tal vez, la Ley del Cielo pueda compararse al estiramiento de
un arco” (77) recorda també a Heràclit, qui va utilitzar el mateix exemple de l’arc i la lira per a
parlar de l’armonia tensa que existeix entre els contraris. “Conocer la armonía es conocer lo
Inmutable.” (55)

Allò tangible té avantatges i és més fàcil de veure, però allò intangible és més útil: per exemple, el
que fa útil al gerro és el buit, i el que fa habitable una habitació són les portes i finestres (11). “La
música y los manjares sólo pueden hacer que el huésped de paso haga un alto. Pero las palabras del
Tao poseen efectos duraderos” (35). És més, se’ns diu que “El Gran Camino es muy llano y recto,
aunque la gente prefiere senderos tortuosos” (53): el paral·lelisme d’aquesta frase amb la
descripció de la Via de la Veritat i la Via de l’Opinió que Parmènides fa al seu Poema és
sorprenent.

II. El Dao és el camí infinit que condueix al Dao

Tot el que puja, ha de baixar (29), (36). “Lo que es normal pronto se convierte en anormal, y lo
que es propicio pronto se vuelve de mal augurio” (58). Així, l’etern retorn comporta un
determinisme és reconegut tant pel savi taoista com per l’estoic, i per tant, decideixen
voluntàriament deixar-se portar per ell: tan per a l’un com per a l’altre, “encontrar paz es realizar el
propio destino […] Si no se conoce lo Eterno, se sume uno ciegamente en la desgracia. Si se
conoce lo Eterno, todo se puede comprender y abarcar” (16). Ambdós consideren que s’accepta
millor la desgràcia si es considera inevitable. I de fet, com apuntarà després San Agustí, el mal
deixa de ser-ho si es contempla des del punt de vista de la Totalitat: aquest és el punt de vista del
savi (tant de l’estoic com del taoista). Aquesta decisió de deixar-se portar, de ser flexible com un
jonc, la consideren la més encertada perquè “lo que es contrario al Tao pronto deja de existir” (55).
“Este Origen es la Madre del mundo. Tras conocer a la Madre, podemos empezar a conocer a sus
hijos. Tras conocer a los hijos, podemos retornar y preservar a la Madre.” (52)

Un altre paral·lelisme entre el savi taoista i l’estoic és el desinterès: “El Sabio no tiene intereses
propios” (49) i “lleva burdas ropas” (70), “pero se gana el mundo dejándolo estar” (57). “El
Camino del Cielo es conquistar sin luchar, dar respuestas sin hablar, atraer a la gente sin llamar,
actuar conforme a los planes sin premura.” (73). Però el taoisme no propugna en cap moment la
retirada del món ni l’ascetisme17: “Controlar la respiración a voluntad es violentarla” (55), “lo que
es contrario al Tao pronto deja de existir” (55), sinó que reivindica la naturalitat. Tot i que el que

4
veiem és només aparença, el taoisme no comet l’error de col·locar allò veritable en un altre món,
com fa Plató (acusat per Nietzsche per començar la tradició més nefasta del pensament occidental,
continuada pel cristianisme amb la seva inversió dels valors de la vida per una moral d’esclaus).
Per al taoisme, allò vertader no està en un altre món, sinó en aquest. Ara bé, està ocult: és el Dao.
“¡Une al mundo en un todo! A esto se llama la Totalidad Misteriosa” (56). De fet, si el Dao no fos
ocult -si fos manifest-, no seria el Dao (41).

El Daodejing reivindica un retorn a la naturalesa i critica la “convencionalitat” de la societat i la

hipocresia de la seva moral: les coses s’arreglarien per sí soles, si les deixéssim (18/19). El savi
“ayuda a todas las criaturas a encontrar su verdadera naturaleza” (64). “En tiempos antiguos, los
que estaban versados en la práctica del Tao no intentaban instruir a la gente, sino mantenerla en el
estado de simplicidad.” (65) Tot i que coincideix amb Confuci en la dificultat de portar a la
pràctica la teoria18 i en que el millor governant no necessita actuar, en el Daodejing el rebuig a
l’ensenyament i a la tradició -tan importants per a Confuci- és explícit: s’ha d’oblidar allò après
(20), “el Sabio [...] aprende a desaprender lo que ha aprendido” (64). “Aprender consiste en
acumular conocimiento [...]; la práctica del Tao consiste en reducirlo [...]” (48). El motiu és la
hipocresia de la moral inautèntica: el Dao vertader és superior a la virtut, aquesta és superior a la
compassió, aquesta és superior a la moral, aquesta és superior al ritual, que és només aparença
(38). De totes maneres, també existeix una ètica en el Daodejing: el savi, “cuanto más da, más
nada en la abundancia. La Ley del Cielo es beneficiar, no perjudicar. La Ley del Sabio es cumplir
su deber, no luchar contra nadie.” (81); una ètica que en principi és compatible amb la budista.

De fet, la resolució del savi davant la seva comprensió del Dao és molt budista: “¡Disminuye el yo
y modera los deseos!” (19). Tant el jo com els desitjos serien més aparents que reals i, en això,
coincidiria amb el budisme, que propugna la dissolució del jo en l’U (tot i que el budisme té un
caràcter marcadament dualista) i la moderació dels desitjos per tal d’evitar la possible frustració i
posterior sofriment: “un excesivo amor por cualquier cosa te costará más al final” (44); “el Sabio
desea carecer de deseos, no codicia los bienes de difícil alcance” (64) “Cuando los deseos
humanos son moderados, [...] el mundo se armoniza por su propio acuerdo”. (37) Però tot això és
purament material, mundà, i el Daodejing recorda inclús que “quien muere, pero no perece, goza
de la auténtica longevidad” (33).

III. El Dao és l’acció expressada en la no acció

5
La Gran Virtut és seguir al Dao (21), però el “Tao nunca lleva a cabo ninguna acción” (37).
“Practica el No-Hacer” (63), se’ns recomana al Daodejing. “Wei-wu-wei, <the action of
nonaction,>" is the central paradox of Taoism and as a concept is second in importance only to the
Tao itself, which incorporates it”.19 Però wei-wu-wei té dos possibles interpretacions:

“The simplest interpretation of wei-wu-wei is that it means doing nothing, or as little as possible.
This may be understood either politically or metaphysically/personally”20: “el Sabio dice: Yo no
actúo, y la gente se transforma sola [...] [,] se encauza de manera natural.” (57) “Quien actúa en
cualquier asunto, lo hecha a perder” (64). “Pocas cosas bajo el cielo son tan beneficiosas como los
frutos del No-Hacer.” (43)

“What might be seen as a corollary of <doing nothing> is knowing when to stop.”21 “Quien sabe
cuándo ha obtenido bastante es rico.” (33) “Sólo quien sabe cuándo es suficiente tendrá siempre
bastante.” El savi evita els extrems –paral·lelisme amb el concepte de virtut aristotèlica com a
terme mig): “Quien es valiente de manera temeraria, perecerá; quien es valiente sin temeridad,
sobrevivirá.” (73). “Los estrategas tienen un dicho: no me atrevo a ser el anfitrión, sino el
invitado, no me atrevo a avanzar ni un centímetro, sino que prefiero retirarme un paso.” (69)

“A more common interpretation of wei-wu-wei sees it as action which does not force but yields.
Rather than being a version of doing nothing, this might be called <the action of passivity>. […]
So wu-wei is a recommendation to be soft and yielding, as Lao Tzu's favorite metaphor water".22
“¿Cómo se convierte el mar en el rey de todos los ríos? ¡Porque está más abajo que ellos! (66)
Hem d’inclinar-nos i ser flexibles com un jonc: i és que la “mejor manera de conquistar a un
enemigo es ganarle sin enfrentarse a él. La mejor manera de emplear a alguien es servir bajo sus
órdenes. ¡A esto se llama la virtud de la no-lucha!” (68)
***
Per acabar, recordem que només hem intentat abordar tres aproximacions al Dao, ja que aquest és
indefinible. De fet, segons la llegenda, un mestre taoista que finalment va aconseguir copsar la
vertadera naturalesa del Tao, interrogat sobre aquest afer al seu llit de mort pels seus deixebles, els
hi va dir simplement: “El Tao verdadero es el Tao verdadero”. És això una nota d’humor típica
dels mestres taoistes o quelcom més profund? No ho sé, però la història continua: a un dels
deixebles se li va il·luminar la cara i, en preguntar-li per què, va explicar-los que a ell també se li
acabava de revelar el Dao vertader. Interrogat amb impaciència pels altres deixebles, ja que el

6
 23
mestre acabava de morir, els hi va respondre: “El Tao verdadero es el Tao verdadero.” Humor
taoista?

7
Bibliografia
• Kohn, Livia: The Looks of Laozi. Asian Folklore Studies, Vol. 55, No. 2 (1996). Nanzan
University
• Lao Tse: Tao te king (versión de John C.H. Wu de 1961, traduïda per Alfonso Colodrón);
Colección Arca de Sabiduría, EDAF, 1993.
• Loy, David: Wei-Wu-Wei: Nondual Action. Philosophy East and West, Vol. 35, No. 1
(Jan., 1985); pp. 73-86. University of Hawai’i Press.
• Prevosti i Monclús, Antoni: Taoisme. Filosofia i religió del Dao. Mòdul 3 de l’assignatura
Pensament i religió a l’Àsia Oriental. UOC

Notes

8
1
SebastiánVázquez Jiménez: Pròleg al Lao Tsé: Tao te king (veure bibliografia); p. 10.
2
Ibid, p. 11-12
3
Existeix una diferència entre el logos d’Heràclit i el socràctic-platònic i el Daodejing. En aquest últim, no es dona
preeminència a la raó discursiva, de fet, es considera que el savi ha de callar, i que “Las palabras sinceras no son agradables
[…]. Las buenas personas no son discutidoras […]” (81).
4
SebastiánVázquez Jiménez: Pròleg al Lao Tsé: Tao te king; p. 10-11.
5
Ibid, p. 12.
6
Idem.
7
Idem.
8
Idem.
9
“Como producto de esta dinámica surge el tres, fruto liberador de la tensión entre los extremos, elemento estabilizador,
principio equilibrante, elemento nuevo a partir de la materia fecunda. El tres se yergue como germen de vida nueva, como
la materia en estado creado, como el resultado del uno más el dos. Considerado como la materia fecundada por el espíritu,
o el triángulo pitagórico original, o la triada padre – madre – hijo. El tres fuente y origen de todas las cosas existentes a
través de sus componentes: sustancia, forma y movimiento.” Luis Martínez Contreras: El Simbolismo del Número Tres. A
la web oficial de la Gran Logia Unida de Venezuela (http://www.glrbv.org.ve).
10
La negreta no és de l’original. Cita del canon taoista (Daozang, abreviat DZ) segons SCHIPPER19 75, en: Livia Kohn:
The Looks of Laozi, pp. 193-236.
11
Ens referirem als fragments de l’obra amb el número de l’apartat entre parèntesi.
12
Aquí, al parlar de “mare” del món, entenc que es fa referència a l’origen de la matèria, encara que aquest en sí mateix no
sigui material.
13
Aquesta aparent paradoxa es pot resoldre si atenem a la diferència de G. Frege entre sentit i referència. I potser aquí també
és útil la distinció del Dao com a “mare” (principi de la matèria –més que “material”-) i com a “pare” (principi actiu).
14
Ens podem “referir” al Dao amb diversos “sentits” (recordar la distinció de G. Frege mencionada a la nota 13).
15
Però també desconfia dels interns (de les emocions/sentiments), en tant que subjectius, i per tant, modificables
(Daodejing 13).
16
Pàniker, cita en Filosofía y Mística.
17
Podríem dir que en aquest cas, a l’igual que Confuci, el pragmatisme xinès fa que continuïn tocant de peus a terra.
18
“Mis palabras son muy fáciles de entender, pero muy difíciles de practicar” (70); “Que lo débil venza a lo fuerte y lo
blando venza a lo duro, es algo que todos conocen pero que nadie practica” (78).
19
David Loy: Wei-Wu-Wei: Nondual Action.
20
Idem.
21
Idem.
22
Idem.
23
SebastiánVázquez Jiménez: Pròleg al Lao Tsé: Tao te king, pp. 13-14.