Romanticisme Europeu

El romanticisme és un moviment cultural, literari i artístic que assoleix la seua maduresa en la

primera meitat del segle XIX. El romanticisme naix com una reacció contra l'esperit racional i
hipercrític de la Il·lustració i del Neoclassicisme. Aquest moviment propugna:
L'individualisme i el subjectivisme (egocentrisme, que té les seues arrels en la filosofia
kantiana i l'idealisme transcendental) en el qual la personalitat de l'individu, els seus ideals i
aspiracions es converteixen en el centre de la vida i de la seua obra. Donen més importància al
sentiment que a la raó.
La cerca de la llibertat, es entesa com la necessitat de l'artista para explorar-se i explorar el món
exterior. S'oposa a tota norma. En la literatura, la llibertat es manifesta amb l'oposició a les normes i
a les regles neoclàssiques. La raó i el didacticisme són substituïts per la sensibilitat. Es recorre a
l'originalitat en contra de la tradició grecollatina i a la creativitat davant la imitació neoclàssica.
L'ànsia de llibertat que sorgeix contra el despotisme il·lustrat afavoreix l'aparició de tendències
nacionalistes, basades en la valoració de la llengua i la cultura de cada poble.
El caire revolucionari del romanticisme és inqüestionable ja que suposa un trencament amb la
tradició, amb l'ordre anterior i amb una jerarquia de valors culturals i socials, en nom d'una llibertat
autèntica. La base rau en una nova manera de sentir i de concebre l'home, la natura i la vida.
La literatura romàntica es va posar de manifest mitjançant:
-La natura. La descripció del paisatge s'adapta als sentiments de cada autor. La natura és un
mirall del seu estat d'ànim. Per això els paisatges són lúgubres, grisos, turmentosos…
-El sentiment. L'amor era l'epicentre de l'ideal de l'escriptor romàntic, i no aconseguir-lo podia
dur a l'autodestrucció. Tendeixen a expressar l'amor, la tristor, la soledat, la malenconia…
-El somni. Se li dóna més importància a la nocturnitat, al valor del presagi, la dimensió
visionaria i la imatge onírica.
-La imaginació. La creativitat i l'originalitat individuals prengueren valor contra la còpia del
model i l'aplicació de cànons tancats. Començà a valorar-se l'exotisme, i la reivindicació de la'època
medieval va adquirir gran importància.
-La insatisfacció i la rebel·lia contra el món, el xoc entre la realitat i el desig, condueixen l'artista
romàntic a l'evasió a móns llunyans i desconeguts, només a l'abanst de la imaginació.
Aquestos ideals i aspiracions, topen amb la realitat i provoquen, en el romàntic, una decepció
que lo porten a la soledat i a la insatisfacció amb la vida.
El romanticisme naix Alemanya i Gran Bretanya, però ràpidament es va estendre per tot el món.
A Alemania cal destacar a Goethe, un dels grans escriptors universals. La primera manifestació
del romanticisme es veu a la novel·la Els sofriment del jove Werther, que causà una gran impressió a
la societat de l'època. Es narra la història d'un fracàs amorós en el que el jove Werther, davant la
impossibilitat d'aconseguir l'amor de Carlota, una dona casada, se suïcida. El sentimentalisme de la
novel·la la convertí en símbol del primer romanticisme i al seu protagonista en el prototipus d'heroi
romàntic. Però l'obra que més destaca és Faust, que representa l'home que a aconseguit el
coneixement i la saviesa a l'edat madura, i que pacta con el diable per tornar a ser jove.
De la literatura romàntica alemanya cal citar també a Friedrich von Schiller (Els bandits,
Guillem Tell), que conreà la poesia, el teatre i l'assaig. La seua poesíi era complexa, subjectiva i
sentimental, i va obrir pas a l'ideal romàntic.
A Anglaterra, la industrialització provocà un auge econòmic que afavorí l'aparició de nous
autors. En prosa, cal destacar Walter Scott, iniciador de la novel·la històrica amb Ivanhoe i Rob
Roy. La novel·la històrica sorgeix per l'interés dels romàntics por l'Edat Mitjana.
 Lord Byron és, sens dubte, el prototipus de poeta romàntic, revolucionari, apassionat,
malenconiós i de vida aventurera. La seua pròpia vida i la seua mort prematura l'han convertit en un
símbol del poeta maleït. Entre els seus poemes destaquen El corsari, on explica llegendes en verso
que exalten la llibertat, i Don Juan.
En el romanticisme britànic també destaca una dona, Mary Shelley, amb Frankestein, una de les
obres mestres de terror.
A França, va prevaldre la tradició classicista del renaixement, així que el romanticisme fou
tardà. Els introductors del romanticisme foren Madame de Staël amb novel·les com, Corinne i
D'Alemanya i Chateaubriand, amb la seua obra més important ; El geni del cristianisme (1802).
Tot i això s'assenyala l'any 1830 com l'inic del romanticisme francès, per l'estrena d'Hernani, de
Víctor Hugo, on ja es poden veure les característiques del drama romàntic.
La novel·la de fulletó va adquirir gran importància (s'anomenava així perquè es publicava en
plecs de periodicitat setmanal). Entre els novel·listes més populars destaca Alexandre Dumas amb
Els tres mosqueters i El comte de Montecristo.
Finalment, a la literatura espanyola, on el romanticisme també fou tardà i de curta durada els
autores més importants són José de Espronceda autor d'El estudiante de Salamanca; Mariano
José de Larra i José Zorrilla autor de Don Juan Tenorio, l'obra més popular del teatre romàntic
espanyol. Dins el corrent líric, intimista i sentimental, el gran romàntic espanyol és Gustavo Adolfo
Bécquer, que amb Rimas i Leyendas reflecteix l'esforç por trobar, mitjançant la paraula, la síntesi
d'un univers dividit entre el somni i la raó.