L'eixida del romanticisme; la novel·la realista i naturalista

La segona meitat del segle XIX va suposar la superació del Romanticisme i

l'entrada del Realisme, l'expressió de la societat burgesa que s'anava
consolidant com a classe dominant. En aquest canvi juga un paper important
un nou corrent de pensament: el positivisme. Formulat per August Compte, el
positivisme rebutja l'especulació i argumenta que el saber ha de basar-se en
realitats que puguen comprovar-se. Aquest model de pensament va contribuir
que la literatura es preocupara més per la realitat externa i social. També va
ser de gran importància el desenvolupament que la ciència experimentà a
causa de l'aplicació del mètode experimental a la medicina.

En aquest ambient, doncs, sorgeix un nou moviment literari: el Realisme. El

Realisme adopta les idees pràctiques i s'acomoda a les circumstàncies de cada
dia. Es proposa, com a principal objectiu, reflectir fidelment la realitat
contemporània. L'observació, per tant, reemplaça a la fantasia, la realitat
exterior a la interior i la crònica social al sentiment. La imaginació i el
sentiment eren característiques essencials del romanticisme, la nova tendència
artística es basava en l'observació i descripció del món que rodeja l'escriptor.
Mentre que el romanticisme es basava en la importància del ‘'jo'' , la
subjectivitat (punt de vista personal), els ambients exòtics, la descripció dels
sentiments i dels personatges foscos i exagerats i en l'interés pels temes
històrics; el Realisme enfonsa les seues arrels tant en la novel·la picaresca com
en la novel·la sentimental anglesa del segle XVIII. L'objectivitat, la
versemblança, l'intent de conéixer a millor les societats, els moments històrics
i la psicologia humana determinaren l'estètica realista.
Amb aquestos objectius, és lògic, que es posaren en marxa tècniques de
versemblança, com el distanciament del narrador i la seua omnisciència, o un
ampli dispositiu descriptiu.
El gènere fonamental del Realisme és al novel·la. En ella es recullen gran
varietat d'escenaris (novel·la com a document social) i es retraten multitud de
personatges, els conflictes dels quals amb la societat són moltes vegades el
centre de l'argument (novel·la psicològica).
El desig d'objectivitat porta a l'escriptor a adoptar el paper d'un cronista
imparcial, quasi sempre de narrador omniscient, que ho coneix tot i entra en la
consciència dels personatges. Així i tot, evita sentir qualsevol tipus d'emoció
cap a ells. El llenguatge és considerat com a mitjà per a descriure els fets, per
a reproduir la realitat sense ambigüitats o simbolismes, per a reflectir la parla
particular de cada personatge (vulgarismes, etc.).
Les descripcions són minucioses. Els personatges són persones joves
descrites físicament i psicològica. Representen els valors de la societat que els
envolta, individualista i competitiva, pròpia d'una mentalitat burgesa. El
protagonista desitja prestigi i fortuna i, de vegades, recorre al matrimoni per a
aconseguir-ho. Tenen un caràcter individual, un significat social ja que
expressen trets propis de la seua classe. Solen ser personatges tipus. També
trobem una minuciosa descripció d'ambients, costums i formes de vida
col·lectives, moltes vegades amb intenció crítica.
Estructuralment, la novel·la realista sol ser lineal. Els fets es presenten en el
mateix orde temporal en què succeïxen, i organitzats segons el tradicional
esquema de presentació, nuc i desenllaç.
L'epicentre d'aquest fenomen és França amb Stendhal, Balzac i Flaubert.
En les darreres dècades del segle apareix a França el Naturalisme. S'inspira
en el positivisme d'Auguste i les concepcions naturalistes de Darwin. El seu
impulsor, Émile Zola, crea personatges atrapats pel medi, la naturalesa i la
seua pròpia constitució genètica, en una mena de determinisme social, físic i
biològic. El Naturalisme arreplega les misèries humanes (bojos, alcohòlics,
malalts) i els instints més primaris i brutals per a mostrar uns personatges
limitats per la societat injusta en què viuen, marcats per un fatalisme que
acabarà destruint-los. Destaquen els aspectes malaltissos. Aquest moviment
observa amb desencant el seu temps i denuncia una societat corrompuda.
Ataca sovint a institucions com l'Església o l'exèrcit. Se li para especial atenció
als comportaments de les persones i als aspectes més crus de la realitat i
finalment la defensa del determinisme, és a dir, tals causes produïxen tals
efectes. Segons el naturalisme, la novel·la, seguint el mètode experimental
científic, havia d'esdevindre una mena de laboratori. Positivisme, cientisme i
determinisme es van fondre en una visió de la persona condicionada per
l'herència i el medi. L'aventura naturalista com a moviment organitzat va
acabar molt bé en la mateixa dècada.