El concepte d'amor cortés i la poesia trobadoresca

Entenen per poesia trobadoresca la poesia que conreaven els trobadors entre els segles
XI i XIII. Tot i que hi ha indicis que apunten a l'existència d'algun tipus de poesia popular
en català, a mitjan segle XII, la major part de la producció poètica d'aquests segles és
escrita en una varietat de l'occità, coneguda com provençal. Hom considera aquesta
poesia com el principi de la lírica moderna ja que és una poesia escrita en romanç, és
laica, cortesana i sotmesa a una tècnica formal.
Segons la temàtica, entre els gèneres de la poesia trobadoresca podem destacar la cançó
(poesia amorosa), sirventés ( poesia moral), plany (lloa), pastorel·la (diàleg entre una
camperola i un noble) i l'alba (desvetllament dels amants). Amb tot, el tema més recurrent
en aquest tipus de poesia és l'amor cortés (altrament conegut com fina amor). Aquest
amor va transgredir les normes socials de l'època ja que relata una relació, consumada o
no, entre el trobador (hom) i una dama (midons), que habitualment solia ser casada, a la
qual ret vassallatge. La relació sempre perilla per la presència del marit (gilós) i dels
acusadors (lausnagiers). Trobador i midons mantenen el seu amor adúlter en secret i per
aquest motiu empra el pseudònim (senhal), sota el qual s'amaga la identitat de la dama i
mai no s'atreveix a dir-ne el nom real.

Els trobadors i els joglars

Entenem per trobadors aquelles persones que, entre els segles XI i XIII, van conrear la
poesia trobadoresca, en provençal, la llengua poètica de moda. Els trobadors vivien en
l'ambient de les corts feudals a l'aixopluc del mecenatge dels diferents senyors. Eren els
encarregats de compondre els poemes i de musicar-los, tot i que els encarregats
d'interpretar-los eren els joglars. Aquests, els joglars, anaven de cort en cort recitant i
cantant les composicions dels trobadors.
Dels nostres trobadors cal destacar Guillem de Berguedà, Bernat de Ventadorm i Cerverí
de Girona. Tot i que la majoria de trobadors coneguts són homes, també tenim constància
de l'existència de trobairitz, que presenten una visió particular de l'amor, com és el cas de
la Comtessa de Dia.

Ramon Llull i el naixement de la prosa

Ramon Llull és considerat com el pare de la prosa en català. Amb la seva vasta producció
literària, Llull va generar una llengua moderna, apta per a qualsevol temàtica, inclosos els
àmbits reservats al llatí, com ara l'acadèmic, el religiós o el filosòfic. El model de llengua
proposat per Llull és el més evolucionat del seu temps.
Tot i que l'objectiu de la seua producció és sempre la conversió d'infidels, el mallorquí
Ramon Llull, va reunir tots els debats del seu temps i presenta una versió ordenada, i
confessional, dels sabers medievals. Des del coneixement filosòfic, teològic, científic o
pedagògic, fins als coneixement de poètica i rima, en la seua obra conflueixen tots el
coneixements anteriors amb les noves aportacions lul·lianes. Llull va aportar una nova
tècnica basada en els arguments lògics (causes necessàries), bandejant els arguments
d'autoritat. L'origen del seu mètode el trobem en l'Art abreujada d'atrobar la veritat. Llull
creà un sistema filosòfic, que denominà l’Art, que integrava en un tot coherent la religió, la
filosofia, la ciència, la moral i l’ordre social, a partir d’un sistema de verificacions
mecàniques comprensibles i transmissibles que havien de demostrar la superioritat del
cristianisme i facilitar així la conversió dels practicants d’altres religions.
Tot i la transcendència de la seua obra, la seua repercussió en els autors posteriors és
més aviat escassa.
L'expansió territorial als segles XIII i XIV

Al llarg del segle XII, els diversos comtes que governaven la Catalunya Vella iniciaren una
política de pactes, aliances i casaments que va consolidar un nou regne. Hom coincideix
en fixar la data de naixement del Regne d'Aragó amb el casament de Ramon Berenguer
IV, Comte de Barcelona, amb Peronella d'Aragó, sobretot amb l'ascens al tron del seu fill
Pere el Cast.
A causa de la repressió exercida des del papat contra el catarisme, l'expansió territorial
cap al nord es va veure bloquejada. Amb la derrota de Muret (1213) es frenaren les
aspiracions de Pere II, el Catòlic. El seu fill, Jaume I, inicia un procés d'expansió cap al
sud i mar enllà, tot conquerint els territoris dels regnes de València, Múrcia i Mallorca, en
mans sarraïnes fins aquell moment.
Un cop consolidats els regnes peninsulars, el segle XIV va ser el de l'expansió
mediterrània. Tot i que va ser una expansió eminentment comercial, amb els almogàvers
com a punta de llança, el domini catalano-aragonés va arribar a Atenes i Neopàtria
(Grècia).

La Cancelleria Reial com a factor de cohesió lingüística

A mitjan segle XIII, el rei Jaume I va crear la Cancelleria Reial. Aquest organisme
burocràtic, format per secretaris, escrivans i traductors, era l'encarregat de redactar tota
la documentació que emanava del govern fins que vas ser suprimida per Ferran el Catòlic
l'any 1494.
Jaume I a la seua creació, va disposar que tots els documents administratius:
certificacions, lletres reials o llicències... foren redactats en llengua vulgar i no en llatí. A
partir d'aleshores, tot i que al principi els textos es redactaven en català i en llatí, es va
imposar el català com a llengua de la corona,i per extensió del regne. Totes les
institucions de la Corona d'Aragó (la Generalitat de Catalunya, la Generalitat del Regne de
València, el Gran i General Consell de Mallorca), a més de tots els municipis i notaris,
utilitzaren un mateix model lingüístic.
El model lingüístic proposat pels funcionaris de la Cancelleria va esdevindre, de fet, una
varietat estàndard vàlid per a tot el territori i va ser un dels factors determinats de la poca
variació dialectal que trobem en aquest moment de la història.
La Cancelleria esdevingué un focus cultural -com ho havien estat els monestirs durant
l'alta edat mitjana- sobretot a partir de l'any 1373, quan hom hi aplegà un grup de copistes
per a la transcripció de llibres. La Cancelleria assimilà i expandí la poesia i l'art francès, la
curiositat per tot allò que feia referència al món llatí, provinent d'Itàlia; o l'hel·lenisme,
procedent de la cort pontifícia d'Avinyó.