Madame Holbein

Marta Tañà i Homs

El silenci envolta els carrers de Versailles il.luminats per petits fanals situats a
cada cantonada. Una llum tènue que acompanya el cloc-cloc del caminar d’una
senyora passejant un gos de canòdrom. L’elegància i la bellesa es veu present
en cada pas, tot i que els anys i el dolor hagin arrugat el rostre que un dia havia
somrigut a tants homes. Els cabells albejants, recollits i tapats per un barret a
recer del fred, mostren el pas dels anys i fan que els ulls blaus buits de brillantor
captin totes les mirades que es creuen. Coneix com el palmell de la seva mà cada
racó, cada botiga, cada olor. L’olor d’anís de la pastisseria del senyor Dupont,
l’olor de farigola que omple el comerç petit però acollidor de la senyora Leblanche,
olors que ajuden a recordar els orígens i la història de cadascú. Els primers
raigs de sol es reflecteixen en els vidres dels aparadors acabats de netejar i preparats
per atreure els habituals clients. Ella, però, passa sense ni tan sols girar la
cara, sap que a casa l’espera un cafè calent, un croissant untat amb melmelada
de préssec, el diari encara amb olor d’impremta i la música de Wagner de fons.
Sam, content en veure l’entrada de casa, no para de moure la cua. Sempre el
deixa córrer pel mig dels xiprers plantats a banda i a banda del camí asfaltat que
condueix a la porta principal.
- Bon dia, senyora Holbein.
- Bon dia, Frank.
- Avui fa força fresca, no és així?
- Sí, i tant. Alguna notícia interessant a Le Figaro?- demana amb anhel
- Els japonesos han ocupat Kuantan. Sembla que estan prenent posicions als
americans. – contesta content.
- No cantem victòria encara. La guerra és llarga i pot passar de tot.
Últimament només es parla de les batalles d’arreu del món en aquesta casa. La
senyora Holbein creu que així el record del seu marit, mort en els bombardejos
de fa dos anys, restarà viu. Li fa por parlar amb la gent, no sap què pensaran, li fa
por que es torni a repetir un tres de juny. L’únic lloc a on se sent segura és a casa.
L’escalfor de la llar la fa sentir en pau, tranquil.la. Puja les escales de marbre
tot observant els quadres penjats minuciosament. S’atura davant Baile en le
Moulin de la Galette. Quan observa aquest quadre sembla que estigui en un món
totalment aïllat, un món feliç, un món en el qual tot és possible només amb un
somriure. Li agrada mirar-se’l. Els colors clars que a pinzellades fines esbossen
les parelles ballant, disfrutant d’un típic diumenge. El soroll de plats la fa tornar
Quart de Secundària | Segon Premi de narració
a la realitat. Allò que li havia semblat felicitat s’esborra en un tancar i obrir d’ulls.
El pit li apreta i ha de començar a respirar amb la boca per no ofegar-se. Acaba
d’arribar a la seva habitació tot palpant amb la mà la tira fina de roba que sobresurt
de la paret. Es canvia sense presses. El cor li fa un salt quan amb les mans
encara fredes es toca la pell nua. Recorda el llibre que va demanar aI senyor
Mercier que li busqués, i espera que ja li hagi portat.
- Frank, m’ha portat en Camille algun llibre? – crida mentre entra per la porta del
menjador.
- Sí, senyora. L’ha portat quan era a caminar – s’acosta a ella amb el llibre a les
mans.
- Moltes gràcies, Frank. Crec que em serà de gran utilitat per poder comprendre
millor el que passa en el nostre món. Quan s’allunya en Frank sent com la senyora
diu xiuxiuejant: “Ho necessito...”. Un cop asseguda a la taula, llegeix el títol,
Japó, un país oriental. En obrir-lo i llegir la primera pàgina no sap que en aquest
llibre s’hi amaga el seu futur, el que acabarà essent el seu alè, l’aire que respira.
“Ja es pot veure la marmota passejant pels prats
Prats verds després de les primeres pluges.
Se sent de fons el repic de les campanes
Que es mouen al so de la brisa càlida.
Els amants acaramelats veuen nèixer el sol
El bes de la meva amada em diu: és real.”
Quines dolces paraules. Els versos del seu estimat són l’únic que ningú li pot
prendre. Els records escrits de les primaveres que havien passat plegats, estirats
entre les indefenses margarites. El cant dels ocells tot menjant fulles li fa alçar el
cap. Amb els ulls entreoberts observa el jardí amb el qual ha compartit tantes coses.
El dia del “sí vull” tan desitjat, i alhora tan discutit, li ve a la ment cada vegada
que mira la casa japonesa que ha construit en mig del seu jardí majestuós.
Ja han passat quaranta mesos des que per primera vegada va veure el mot
Ka-do: camí de les flors pels budistes. S’aixeca i comença a caminar lentament.
S’atura a escoltar, a olorar, a tocar tot el que es creua. Obre la porta de fusta i entra
en una sala de parets molt fines de shôji. Abans d’asseure’s al tatami es treu
les sabates i agafa una tassa de te. Crema, així que bufa esperant poder disfrutar
d’aquest natural tranquil.litzant. La preparació del te comporta molt més que
escalfar aigua amb herbes. És molt important que les flors que decoren la petita
estança portin a la plena harmonia perquè, tal com diuen els japonesos, la relació
entre el yang i el ying sigui equilibrada.

Somriu lleument quan observa les seves petites obres d’art. No es poden comparar
amb els quadres o escultures del grans artistes francesos, però la combinació
de flors, fulles, cereals, herbes, branques i fruites en un petit recipient de fusta
expressa la por, la frustació, la irracionalitat i més tard el saber-se conèixer un
mateix. Tot per aconseguir la puresa màxima, buscar el respecte, i la tranquil.litat
en un mateix i en l’entorn.
Els seus pensaments viatgen cap a la primera ikebana que va preparar. El tacte
rugós com de paper de vidre i les tres branques polides en forma triangular.
L’univers representat amb les seves petites mans.
El cel, l’home i la terra.
Es para a rumiar un moment.
Quin any és? 1945. Sí, feia poc que havia
llegit aquella notícia. Els nazis...
camps d’extermini... jueus.
Encara no sap com lligar aquestes
tres paraules no obstant sigui tan fàcil.
Els peus se li comencen a refredar,
les parpelles li pesen.
S’adorm en el silenci absolut pensant
que ha d’anar a visitar el senyor Mercier.
Li agradaria llegir alguna cosa
de Charles Perrault. La llista de la compra...
Els batecs del seu ja feble cor és l’únic
que se sent.