COMPONENTS QUMICS dels SSERS VIUS

BIOLOGIA I GEOLOGIA 1r BATXILLERAT

UNITAT 1: LORGANITZACI DELS SSERS VIUS

Caracterstiques generals dels ssers vius. Composici qumica. Estructura cellular. La classificaci dels ssers vius.

INTRODUCCI Qu s la vida? La naturalesa de la vida i dels processos vitals constitux un tema de controvrsia que arranca amb els comenaments de la cincia moderna en el segle XVI. D'una banda, els pensadors coneguts com a mecanicistes o reduccionistes sostenen que els organismes vius no sn diferents de la matria inanimada. En el bndol oposat, els vitalistes afirmen que els organismes vius presenten propietats que no apareixen en la matria inerta i que el seu funcionament no pot reduir-se a simples explicacions fisicoqumiques. No obstant aix, en l'actualitat l'opini majoritria s que ambdues formes de pensament tenen un poc de ra i, al mateix temps, les dos s'equivoquen. Els mecanicistes tenen ra a l'hora d'afirmar que no hi ha un component metafsic de la vida i que, a nivell molecular, la vida es pot explicar segons els principis de la fsica i de la qumica. Els vitalistes tenen ra quan afirmen que els organismes no sn com la matria inerta, sin que possexen moltes caracterstiques que els identifiquen. La filosofia que pretn arreplegar aquestes dos propostes es coneix amb el nom d'organicisme i s el paradigma dominant en l'actualitat.

CARACTERSTIQUES DIFERENCIALS DELS SSERS VIUS

Comparar una porci de matria viva amb la matria inanimada permet distingir clarament les caracterstiques diferencials dels ssers vius: Complexitat molecular. Encara que els ssers vius estan compostos per toms i molcules, igual com la matria inerta, les principals substncies responsables del desenvolupament i funcionament d'un organisme sn macromolcules, com els cids nucleics i les protenes, que no existixen en la naturalesa no viva. Nivells d'organitzaci. La matria viva presenta una organitzaci jerrquica que, en ordre de complexitat creixent, inclou: macromolcules, cllules, organismes, poblacions i comunitats. Cada nivell est integrat per tots els elements corresponents al nivell inferior; no obstant aix, les propietats de cadascun no sn simplement la suma de les dels seus components, sin que sorgixen noves propietats de la interacci entre aquests components. Aquesta caracterstica rep el nom d'emergncia, i les noves propietats, propietats emergents. Automanteniment. Els ssers vius incorporen matria i energia de l'exterior que utilitzen per a construir els seus propis components i realitzar els seus processos vitals. S'anomena metabolisme el conjunt de processos qumics mitjanant els quals l'organisme utilitza la matria que ha incorporat. Els residus produts en el metabolisme sn expulsats a l'exterior. 1

2 Reproducci. La matria viva t la capacitat de reproduir-se i originar cpies de si mateixa. Els ssers vius no sorgixen de forma espontnia; noms poden procedir d'altres ssers vius a travs d'un procs de reproducci. La capacitat reproductora es posa de manifest en els diferents nivells d'organitzaci: les cllules es dividixen per a donar noves cllules i els organismes es reproduxen, sexualment o asexualment, per a donar lloc a nous organismes. El procs reproductor sol implicar un augment de nombre i porta associats dos fenmens aparentment contradictoris: l'herncia, que mant les caracterstiques d'una generaci a la segent, i la variaci o aparici de diferncies en els descendents. La interacci entre aquests dos fenmens i la selecci natural o supervivncia dels ms ben adaptats al medi s la base de l'evoluci biolgica. Sensibilitat. Tots els organismes sn sensibles i reaccionen davant dels canvis que es produxen en el seu entorn, s a dir, presenten respostes davant d'estmuls ambientals. En els organismes unicellulars la resposta a aquestos estmuls s molt simple: per exemple, moure's cap a substncies que els servixen d'aliment. En els animals, la resposta pot arribar a ser molt complexa, com les migracions dels ocells o d'alguns mamfers, o l'atenci de les cries. Aquesta possibilitat de resposta proporciona als organismes la capacitat d'autoregulaci. Cicle vital. Els ssers vius presenten diferents etapes al llarg de la seua vida. En els organismes amb reproducci sexual, desprs de la formaci del zigot o cllula ou, hi ha diferents fases larvries o embrionries fins que arriben a l'estat adult. Fins i tot els organismes unicellulars ms simples experimenten durant el seu desenvolupament un augment de mida i creen rpliques de les seues estructures abans de tornar-se a dividir.

Les caracterstiques anteriors permeten distingir clarament la matria viva de la matria inanimada. Un sser viu s capa de mantindre i perpetuar la seua composici a pesar dels canvis ambientals, fet que no es produx mai en la matria inanimada, i el ms important s que les seues activitats estan controlades, almenys en part, per programes gentics que contenen informaci adquirida al llarg del temps, cosa que tampoc no passa en la matria inerta. La informaci acumulada en aquestos programes s el resultat dels 3800 milions d'anys d'evoluci transcorreguts des de l'origen de la vida fins als nostres dies.

BIOELEMENTS
Tots els ssers vius estan constituts pels mateixos elements qumics. No hi ha cap element exclusiu de la matria viva, ja que els mateixos elements intervenen en la composici de la matria inerta o mineral. De tots els elements presents a lescora terrestre, tan sols uns 25 formen part dels ssers vius, fet que confirma la idea que la vida es va desenvolupar a partir duns determinats elements qumics que presenten unes propietats compatibles amb els processos qumics que realitzen els ssers vius. Els bioelements sn els elements qumics que formen part dels ssers vius. Fixat en la segent taula on sindiquen les proporcions en la matria inerta i en el cos hum dalguns bioelements. A quines conclusions pots arribar? Element H C N O F Na Mg Al Si P S Cl K Ca Mn Fe Nmero atmic 1 6 7 8 9 11 12 13 14 15 16 17 19 20 25 26 Matria inerta (%) 0,95 0,18 0,03 50,02 0,10 2,36 2,28 7,30 25,80 0,11 0,11 0,20 2,38 3,22 0,08 4,18 Cos hum (%) 9,31 19,37 5,14 62,81 0,009 0,26 0,04 0,001
Negligible

0,64 0,63 0,18 0,22 1,38 0,0001 0,005

Si ens fixem en labundncia dels diferents bioelements, els podem agrupar en:

Bioelements primaris o principals: C, H, O i N.

Sn els elements majoritaris dels ssers vius, tot constituint ms del 95% de la seua massa total. Sn indispensables per a la formaci de les biomolcules orgniques. El carboni s lelement principal perqu constitueix lesquelet de totes les molcules orgniques. A ell suneixen la resta delements per a originar una gran varietat de molcules lineals, ramificades o ccliques.

Bioelements secundaris.
Sn la resta de bioelements. No es troben en totes les biomolcules per realitzen funcions importants. Entre ells trobem: P, S, Ca, Mg, Na, K, Cl, Fe, I, Cu, Zn, Co, Mn,... 3

4 Funcions dalguns bioelements secundaris: P: El trobem en els cids nucleics (DNA i RNA), lATP, els fosfolpids i en la matria mineral dels ossos. S: Important perqu el trobem en la majoria de protenes. Ca: Es troba en la matria mineral dels ossos. Tamb participa en processos com la coagulaci de la sang i la contracci muscular. Na+, K+ i Cl-: Dissolts en forma dions regulen lequilibri osmtic de la cllula i participen en la transmissi de limpuls nervis al llarg de les neurones.

Oligoelements.
Del grec oligo (escs), sn aquells bioelements secundaris que es troben en una proporci menor del 0'1 %. Malgrat la seva escassesa, sn indispensables per a la vida, ja que molts d'ells fan una funci cataltica (acceleren les reaccions qumiques del metabolisme cellular). La proporci en qu es troba un bioelement no est relacionada, necessriament, amb la seua importncia biolgica. La carncia dun oligoelement pot produir greus malalties. Sn txics quan es consumeixen en excs. Funci dalguns oligoelements F: Forma part de l'esmalt dentari i dels ossos. La seua carncia est relacionada amb l'aparici de la cries. Fe: Forma part de l'hemoglobina, encarregada del transport de l'oxigen. Forma part dels citocroms, molcules responsables de la cadena respiratria productora d'energia en forma dATP. La seua carncia produeix anmia. I: s necessari per a la formaci en la glndula tiroide de l'hormona tiroxina, reguladora del metabolisme energtic. La seua carncia provoca l'aparici del goll (bocio en castell). Mg: Forma part, junt amb el calci, de la matria mineral dels ossos. En els vegetals s un component de la molcula de clorofilla, grcies a la qual s possible la fotosntesi.

BIOMOLCULES
Els elements que formen la matria viva no es troben lliures sin que s'uneixen mitjanant enllaos qumics i formen biomolcules, abans anomenades principis immediats. Les biomolcules sn les mateixes per a tots els ssers vius i realitzen les mateixes funcions. s per aix que es parla de la unitat de composici qumica dels ssers vius, cosa que constitueix una prova ms del seu origen com. Podem classificar les biomolcules en:

Biomolcules inorgniques
Estan presents en la matria viva i en la inerta, sn petites, tenen una estructura senzilla i no presenten esquelets de carboni. Les classifiquem en: 4

5 Gasos: O2 i CO2 Aigua Sals minerals

Biomolcules orgniques
Exclusives de la matria viva, son ms grans i complexes que les inorgniques i estan basades en el carboni, que constitueix lesquelet de totes les molcules orgniques. Per aix a la qumica orgnica se lanomena tamb qumica del carboni. Les classifiquem en quatre grups: Glcids o carbohidrats (glucosa, lactosa, mid, cellulosa, etc.) Lpids (olis, mantegues, ceres, vitamina A, colesterol, etc.) Protenes (collagen, enzims, hemoglobina, anticossos, etc.) cids nucleics (ADN i ARN)

L'AIGUA
L'aigua s el component ms abundant de la matria viva. La seua quantitat varia entre el 65 i el 95% del pes de la majoria dels ssers vius, cosa gens estranya ja que cobreix les 2/3 parts de la superfcie del planeta. Si ens fixem en la proporci daigua dels diferents rgans dun sser viu ens adonarem que els rgans ms actius metablicament tenen una major proporci daigua: en els animals el cervell t el 80% daigua i el teixit ossi un 25%; en plantes les fulles tenen un 85% daigua i les llavors un 15%. En la Terra es presenta en els tres estats fsics: lquida (mars, oceans, llacs i rius), slida (glaceres i casquets polars) i en forma de vapor (atmosfera). Tot i la seua abundncia, l'aigua no s un compost qumic corrent. Presenta unes propietats fsiques i qumiques molt especials que sn les responsables de la seua importncia biolgica.

Estructura de l'aigua.
La molcula d'aigua est composta per un tom d'oxigen unit covalentment amb dos toms d'hidrogen. Langle entre els enllaos H-O-H s de 104,5. A ms, l'tom d'oxigen s ms electronegatiu que el d'hidrogen i atrau amb ms fora els electrons compartits de cada enlla covalent. Tot aix fa que aquesta molcula, tot i ser elctricament neutra, tinga un fort carcter dipolar: al voltant de l'oxigen hi ha una densitat de crrega elctrica negativa, mentre que els toms d'hidrogen tenen una densitat de crrega positiva. Aquest marcat carcter dipolar que presenten les molcules d'aigua fa que interaccionen entre s i amb altres molcules polars mitjanant enllaos o ponts d'hidrogen, que sn atraccions electrosttiques dbils entre ltom doxigen duna molcula daigua amb un tom dhidrogen duna altra molcula. Tot i ser enllaos molt febles, el fet que una molcula d'aigua puga formar quatre ponts dhidrogen amb altres molcules, permet que es forme una estructura en forma de xarxa, responsable de les seues propietats.

Funcions biolgiques de l'aigua

1. L'aigua com a dissolvent L'aigua s el lquid que ms substncies dissol, i per aix se li ha donat el qualificatiu de dissolvent quasi universal. Aquesta acci dissolvent s deguda a la seua capacitat per 6

7 formar ponts d'hidrogen amb altres substncies polars (grups -OH d'alcohols i sucres, grups -NH2 d'aminocids, protenes i cids nucleics, etc.). Les molcules daigua tamb poden dissoldre substncies salines, que es dissocien i formen dissolucions iniques. En aquest cas els ions de les sals sn atrets pels dipols daigua, tot quedant "atrapats" i recoberts de molcules daigua en forma dions hidratats. Grcies a la seua capacitat dissolvent, laigua s indispensable per a lintercanvi de substncies entre la cllula i el medi, ja que noms les substncies dissoltes poden travessar la membrana plasmtica, i actua com a vehicle de transport de diferents substncies dun lloc a altre de lorganisme. A ms, com en la cllula la majoria de biomolcules estan dissoltes en aigua, aquesta s el medi on es produeixen la majoria de reaccions qumiques del metabolisme cellular.

2. L'aigua com a reactiu qumic

Laigua presenta una gran reactivitat qumica deguda a la seua capacitat de dissociar-se en els ions H+ (que reacciona amb H2O i forma H3O+) i OH-: H2O H+ + H2O H+ + OHH3O+

Un exemple el constitueixen les reaccions dhidrlisi, caracterstiques de la digesti, on es trenquen enllaos per acci de laigua i les molcules grans i complexes sn transformades en molcules ms petites i senzilles: Substncia A-B + H2O (H+; OH-) = Substncia AH + Substncia BOH Exemple: reacci dhidrlisi del sucre de canya (sacarosa) Sacarosa + H2O = Glucosa + Fructosa

3. Laigua com a reguladora de la temperatura

Laigua t una elevada calor especfica, s a dir, absorbeix ms calories que qualsevol altre compost per a augmentar la seua temperatura i desprn ms calor que altres substncies per a baixar la seua temperatura (cal 1 caloria per a augmentar la temperatura dun gram daigua un grau centgrad). Aix li permet actuar com a regulador trmic perqu encara que les reaccions qumiques de lorganisme alliberen calor, laigua absorbeix lexcs de calories que es produeixen i no augmenta la temperatura de lorganisme. Per la mateixa ra, la temperatura de laigua de la mar varia molt poc al llarg de lany, mentre que en terra la temperatura pot variar molt dunes estacions a altres.

8 Laigua tamb interv en la refrigeraci de molts organismes mitjanant la seua evaporaci en la superfcie del cos (sudoraci en els animals i transpiraci en plantes) perqu t una elevada calor devaporaci (540 cal/g). Laigua, en evaporar-se, absorbeix calor que contribueix a rebaixar la temperatura del cos quan es realitza algun esfor fsic o quan la temperatura de lambient s elevada.

LES SALS MINERALS

Aquestes biomolcules inorgniques es poden presentar de dos maneres: En estat slid o precipitades Formen estructures amb funci estructural, de protecci i sosteniment. Exemple: CaCO3 de les closques de molluscos o de la matria mineral dels ossos; Ca3(PO4)2 dels ossos; CaF2 de lesmalt dentari, etc. Dissoltes Les trobem aix en el medi intra o extracellular, en forma dions: Cations: Na+ , K+ , Ca2+ , Mg2+ Anions: Cl- , PO43- , CO32- , HCO3- , NO3Tenen funcions dinmiques: Mantenen la pressi osmtica, sn reguladores del pH o realitzen accions especfiques: el Ca2+ participa en la contracci muscular o la coagulaci de la sang; el Na+ i el K+ en la transmissi de l'impuls nervis, etc.

Funcions de les sals minerals

1) Esqueltica:
Closques de Ca CO3 de les petxines i altres molluscs Esquelet intern dels vertebrats, la part mineral dels quals est formada per fosfats i carbonats de calci; el CaF2 s present a l'esmalt dentari, al qual dna duresa (lesmalt dentari s la substncia ms dura del cos).

2) Regulaci dels processos osmtics.

Quan dos dissolucions de diferent concentraci estan separades per una membrana semipermeable (que sols deixa passar el dissolvent per no les substncies dissoltes), aquestes tendiran a igualar les concentracions per mitj del pas de dissolvent (aigua) de la dissoluci menys concentrada, anomenada dissoluci hipotnica, a la ms concentrada, anomenada dissoluci hipertnica. Aquest procs sanomena osmosi i continua fins que les dos dissolucions tenen la mateixa concentraci, moment en qu sanomenen isotniques.

Les membranes plasmtiques de les cllules es comporten com si foren semipermeables, de manera que per tal de preservar la seua integritat les cllules han destar en un medi que tinga la mateixa concentraci que el citoplasma, s a dir, que siga isotnic. No es comporten igual les cllules animals i les vegetals: Cllules animals: Si el medi s hipotnic la cllula absorbeix aigua, sunfla, es posa turgent i pot arribar a explotar. Si el medi s hipertnic la cllula es deshidrata i sarruga.

Cllules vegetals: La paret cellular impedeix que aquestes cllules exploten quan es troben en medis hipotnics. Aquestes absorbeixen aigua que penetra en el vacol, aquest sunfla i exerceix una pressi sobre la paret cellular anomenada pressi de turgncia que contribueix al sosteniment del vegetal.

10 Per evitar els fenmens osmtics, els srums fisiolgics que sutilitzen per a evitar la deshidrataci de les persones que han perdut molt de lquid, sn dissolucions de sal al 0,9% perqu aix sn isotniques respecte al plasma sanguini i als glbuls rojos.

3) Regulaci de lequilibri cid - base i sistemes tamp.

El pH s una mesura de lacidesa duna dissoluci. Els valors usuals de pH varien entre 1 i 14. En laigua pura el pH s 7. En una dissoluci cida el pH s menor que 7 (una dissoluci s ms cida quan menor s el seu pH). Una dissoluci es considera bsica quan el pH s major que 7 (s ms bsica quan major s el pH).

Els ssers vius tenen uns valors de pH prxims a la neutralitat (pH = 7) i no suporten variacions de pH superiors a unes dcimes d'unitat, perqu aix alteraria la funci biolgica de les protenes, cosa que provocaria una aturada del metabolisme cellular. Es necessita, per tant, un mecanisme de control que mantinga constant el pH de les cllules i del medi intern. Els organismes vius controlen les variacions de pH mitjanant els sistemes tamp, constituts principalment per sals minerals dissoltes (bicarbonat, fosfat...), els quals tendeixen a impedir la variaci del pH quan s'afegeixen quantitats moderades d'ions H+ o OH-. Vegem, per exemple, lacci del tamp cid carbnic / bicarbonat quan hi ha una variaci de la concentraci dions H+:

10

11

GLCIDS o HIDRATS DE CARBONI

Els glcids sn biomolcules orgniques constitudes pels bioelements C, H i O. La frmula emprica de molts glcids s CnH2nOn o, el que s el mateix, Cn(H2O)n. Aix va fer que es conegueren com a hidrats de carboni (la frmula emprica semblava indicar que eren combinacions de C amb aigua), tot i que ara ja se sap que no s aquesta la seua estructura qumica. Tamb reben vulgarment el nom de sucres, tot i que no tots presenten la propietat de ser dolos. En tots els ssers vius tenen una funci energtica, encara que alguns tenen funcions estructurals. El seu equivalent calric s dunes 4 kcal/g.

Classificaci estructural dels glcids

Oses o monosacrids: sn els carbohidrats ms senzills. Formen les unitats o monmers a partir dels quals s'originen els altres hidrats de carboni. sids: sn els carbohidrats formats per la uni de monosacrids mitjanant enllaos glicosdics. Per hidrlisi es poden obtenir els monosacrids que els constitueixen. Entre els sids distingirem: o els oligosacrids, formats per la uni duns pocs monosacrids (entre 2 i 10), entre els quals destaquem dels disacrids, formats per la uni de dos monosacrids, i o els polisacrids, formats per la uni de molts monosacrids (normalment milers).

Monosacrids
Sn els glcids ms senzills i no es poden descompondre per hidrlisi en altres ms simples (no sn hidrolitzables). Quan suneixen entre si es formen els oligosacrids i els polisacrids. Tamb s'anomenen sucres pel seu sabor dol, sn de color blanc, solubles en aigua i tenen poder reductor (reaccionen amb el reactiu de Fehling i es forma un precipitat roig dxid de coure. Ho veurem en el laboratori). La seua frmula emprica s (CH2O)n. Qumicament sn molcules de 3 a 6 toms de carboni, que posseeixen grups hidroxil (-OH) en tots els seus toms de C llevat d'un, on hi ha un grup aldehid (-CHO) o cetona (-C=O). Sn, per tant, polihidroxialdehids o polihidroxicetones. Els monosacrids es classifiquen en funci del nombre dtoms de carboni que possesquen i de si tenen grup aldehid o cetona: Segons el nombre de carbonis es classifiquen en trioses (3C), tetroses (4C), pentoses (5 C) i hexoses (6 C). Segons presenten grup aldehid o cetona sanomenen aldoses o cetoses, respectivament. 11

12 Aix, per exemple, un monosacrid de cinc toms de carboni i grup aldehid s una aldopentosa.

Tot el que hem dit correspon a lestructura lineal dels monosacrids. En el seu estat natural, els monosacrids de ms de 5 C presenten preferentment una estructura cclica formada pel tancament de l'estructura lineal que abans hem descrit. Aquestes molcules, quan estan dissoltes presenten un equilibri dinmic entre les dos formes, on un 95% del total est en forma tancada o cclica i un 5% en forma oberta o lineal.

Exemples de monosacrids Pentoses

De frmula general C5H10O5, la ribosa i la desoxiribosa sn components essencials dels cids nucleics ARN i ADN, respectivament.

Hexoses
Responen a la frmula general C6H12O6. Les ms importants sn: La glucosa s abundant al ram i altres fruites, la mel, la sang (on es troba en una concentraci d'un gram per litre). La glucosa present a la nostra sang prov de la digesti dels glcids que prenem en menjar. Transportada posteriorment per la sang, arriba a totes les cllules del nostre cos on actua com a combustible per a produir energia en forma dATP en un procs anomenat respiraci cellular. La galactosa, altra aldohexosa es troba a la llet, com a component del disacrid lactosa. La fructosa, que suneix a la glucosa per a formar la sacarosa o sucre de canya. 12

13

Disacrids
Sn molcules de sabor dol, cristallitzables, blancs i solubles en aigua, per alguns dells no tenen poder reductor. Els disacrids estan formats per la uni de dos monosacrids mitjanant un enlla anomenat O-glicosdic originat entre dos grups -OH. En aquesta uni s'allibera una molcula d'aigua.

La reacci contrria sanomena hidrlisi, i en ella soriginen dos molcules de monosacrid. Les reaccions dhidrlisi tenen lloc al tub digestiu per lacci dels enzims sacarasa (sacarosa + H2O = glucosa + fructosa), lactasa (lactosa + H2O = glucosa + galactosa) i maltasa (maltosa + H2O = glucosa + glucosa).

Exemples de disacrids
La maltosa est constituda per la uni de dos molcules de glucosa. s el sucre de la malta (cereal germinat). La lactosa o sucre de la llet est formada per la uni dels monosacrids galactosa i glucosa.

13

14 La sacarosa, el sucre de taula, s abundant en la canya de sucre i en la remolatxa. Est formada per la uni d'una molcula de glucosa i una de fructosa.

Polisacrids
Sn macromolcules formades per molts monosacrids units per enllaos Oglicosdics. Sn molcules d'elevat pes molecular, insolubles o poc solubles en aigua per hidrfiles. No cristallitzen i no tenen sabor dol. Per hidrlisi es descomponen en disacrids i, per ltim, en monosacrids. No tenen poder reductor.

Els principals polisacrids sn:

El mid s el polisacrid principal de reserva denergia de les cllules vegetals. Est format per la uni de moltes molcules de glucosa. Semmagatzema en forma de grnuls en el citoplasma cellular en uns orgnuls anomenats amiloplastos. s molt abundant en els tubercles, bulbs, llavors i fruits. Es una forma demmagatzemar la glucosa sintetitzada per la planta en la fotosntesi. s fcil didentificar perqu reacciona amb iode i dna un compost de color blau fosc (en casa pots utilitzar betadine per a identificar els aliments que contenen mid). El glicogen s el polisacrid de reserva denergia propi dels animals. S'emmagatzema preferentment en el fetge, en el cor i en els msculs. Tamb s un polmer de glucosa i per aix se lanomena mid animal. Igual que el mid, proporciona unes 4 kcal per gram. La cellulosa s un polmer lineal de molcules glucosa. s el component principal de les parets cellulars de les cllules vegetals a les quals dna protecci. En la nutrici humana constitueix la part ms important de la fibra alimentria. No la podem digerir per s important incorporar-la a la nostra dieta perqu facilita el trnsit intestinal. Els nics 14

15 organismes que poden digerir la cellulosa sn bacteris i fongs, alguns dels quals viuen en simbiosi en laparell digestiu dels animals herbvors).

LPIDS
Els lpids estan formats per C, O i H, i en alguns podem trobar P, N o S. A diferncia de glcids i protenes, aquest grup de molcules no posseeixen cap grup funcional caracterstic. Sn molcules orgniques prou heterognies pel que fa a la seua estructura i funci, per presenten algunes propietats en com: - Sn poc densos (floten en aigua). - Sn untosos al tacte. - Sn insolubles en aigua. - Sn solubles en dissolvents orgnics (apolars) com el benz, l'ter o el cloroform. Realitzen diversos tipus de funcions en els ssers vius entre les quals destaquen la de reserva energtica i lestructural. Alguns tenen funcions reguladores: sn vitamines i hormones. A continuaci estudiarem breument els principals tipus de lpids:

1. Triglicrids o greixos.
Qumicament sn sters de tres cids grassos amb el polialcohol glicerina. Els cids grassos estan formats per una cadena hidrocarbonada lineal que t a un extrem un grup carboxil (-COOH). Es classifiquen en saturats (com l'cid palmtic), quan tots els enllaos entre els C sn simples, i insaturats (cid oleic), quan es presenta un doble enlla. Si en tenen ms reben el nom de poliinsaturats (cid linoleic).

Un triacilglicrid o greix es forma la uni duna molcula de glicerina amb tres d'cids grassos (iguals o diferents). En aquesta reacci intervenen els grups -OH de la glicerina i els grups -COOH dels cids grassos. En ella es produeix la prdua de tres molcules d'aigua.

15

16

La reacci s reversible i aleshores sanomena hidrlisi o saponificaci. La saponificaci s, doncs, la hidrlisi dun greix per a formar glicerina i cids grassos. En la indstria la saponificaci saconsegueix tractant, en calent, els greixos, amb una base com lhidrxid sdic (Na(OH)). Sobt glicerina i les sals sdiques o potsiques derivades dels cids grassos que sn els sabons:

En els sers vius, per a la digesti dels greixos t lloc una reacci semblant a la saponificaci, per en aquest cas es produeix per acci de lenzim lipasa: Al final no sobtenen sabons, sin cids grassos. Encara que els greixos sn insolubles en aigua, quan es sacsegen en aigua es divideixen en fines gotetes i formen una emulsi que s transitria perqu les gotetes es reuneixen de nou i pugen a la superfcie. Laddici de petites quantitats de sab fa ms estables les emulsions perqu les gotetes de greix queden envoltades duna pellcula de sab que impedeix que es tornen a unir. La bilis del nostre intest actua de manera semblant al sab, emulsionant els greixos en el procs digestiu perqu siguen ms fcilment atacats i hidrolitzats per lenzim lipasa.

Classificaci dels greixos

Els greixos es poden classificar, segons el seu punt de fusi, en olis, mantegues i sus. Els olis sn aquells greixos lquids a temperatura ambient on predominen els cids grassos insaturats, per exemple lcid oleic. Els sus i les mantegues sn greixos slids a temperatura ambient i en ells predominen els cids grassos saturats com lcid palmtic o lcid esteric. Des del punt de vista de la nutrici humana s molt millor el consum dolis, especialment el doliva, rics en cids grassos insaturats i poliinsaturats, que el consum de sus o mantegues, ja siguen dorigen animal o vegetal, perqu lexcs dcids grassos saturats que posseeixen afavoreix laparici de problemes cardiovasculars com larteriosclerosi.

16

17

Funcions dels triglicrids

La seua funci principal s la de reserva d'energia a llarg termini. Proporcionen unes 9 kcal/g, molta ms que els glcids i, per aix, sn molt ms adequats per al magatzematge, ja que estalvien espai i pes. En els animals semmagatzemen en el teixit adips, en unes cllules anomenades adipcits. En vegetals sn ms abundants en les llavors, on constitueixen una excellent reserva denergia per a la germinaci de la futura planta. Els ssers vius utilitzen com a font primera denergia els glcids i, quan aquestos shan esgotat, consumeixen els greixos que tenen emmagatzemats. Com semmagatzemen sota la pell en el pannicle adips, constitueixen un bon allant trmic en els animals que habiten en pasos freds. Tamb serveixen per protegir determinats rgans (palmell de la m, planta dels peus, ronyons, cor).

2. Ceres
Sn lpids slids a temperatura ambient i fortament hidrfobs, ra per la qual tenen una funci impermeabilitzant i protectora, com per exemple la cera dabella amb qu les abelles construeixen les bresques, les ceres que cobreixen la superfcie dels fruits o les fulles dalguns vegetals, la cera que impermeabilitza el plomatge dels ocells aqutics, etc.

3. Fosfolpids
Sn molcules d'estructura semblant als greixos per contenen, a ms, fsfor i nitrogen. Estan formats per una molcula de glicerina unida a 2 cids grassos i a una molcula d'cid fosfric. Lcid fosfric suneix a una substncia hidrfila (aminoalcohol).

Sn molcules amfiptiques ja que estan formades per dos parts: un cap hidrfil (el fosfat i la substncia hidrfila), amb afinitat per laigua i dos llargues cues hidrfobes (els dos cids grassos), que repelleixen laigua.

El seu contacte amb l'aigua suposa la formaci de bicapes lipdiques que constitueixen la base de les membranes biolgiques. En aquestes bicapes, el cap polar es troba en contacte amb el medi aqus intern o extern de la cllula mentre que les cues hidrfobes dels cids grassos es 17

18 troben protegides de l'aigua a l'interior de les bicapes.

La majoria d'aquestes substncies sn components de les membranes cellulars.

4. Esteroides
s tracta d'una srie de lpids derivats d'una molcula tetracclica anomenada ester.

A partir d'aquesta estructura es formen els esteroides. Alguns exemples sn el colesterol, els cids biliars, la vitamina D i la hormona sexual testosterona.

El colesterol s una molcula molt abundant en l'sser hum i en general en tots els animals. Est present en les membranes de les cllules a les quals dna estabilitat. s precursor d'altres molcules com els cids biliars i de moltes hormones. L'excs de colesterol en sang dna lloc a l'arteriosclerosi, quan precipita i es diposita en les parets internes de les artries. Els cids biliars sn molcules originades a partir de la degradaci del colesterol en el fetge i formen part de la bilis. Sn molcules amfiptiques, caracterstica que els fa semblants als sabons i fa que puguen actuar emulsionant els greixos en el procs digestiu tot facilitant lacci de les lipases que els transformaran en glicerina i cids grassos. Les hormones sexuals masculines (testosterona) i femenines (estrgens i progesterona) controlen la maduraci sexual, el comportament i la capacitat reproductora.

18

19

Les hormones de lescora suprarenal regulen el metabolisme (cortisona) o lequilibri dions (aldosterona). La vitamina D regula el metabolisme del calci i del fsfor. La seua carncia produeix raquitisme a causa duna mala mineralitzaci dels ossos.

5. Terpens o isoprenoides
Sn molcules derivades dun hidrocarbur anomenat isopr (2-metil-1,3-butadi). Algunes sn vitamines, com per exemple la vitamina A que esta implicada en la visi, la vitamina E amb funci antioxidant, o la vitamina K, imprescindible per a la coagulaci de la sang. Daltres sn pigments vegetals que fan un paper important en la captaci de llum durant la fotosntesi o simplement donen color a determinades parts de la planta, com els carotens (veure a baix lestructura del -carot), de color rogenc o ataronjat i les xantofilles, de color groc.

Uns isoprenoides, anomenats olis essencials, donen aroma a les plantes: mentol, geraniol, limon, pin, etc. El cautx s un isoprenoide que serveix per a la fabricaci del ltex.

Resum de funcions dels lpids

Els lpids desenvolupen 3 tipus de funcions: 1. Funci de reserva energtica. Sn la principal reserva energtica de lorganisme. Un gram de greix produeix 9'4 quilocalories en las reaccions metabliques doxidaci, mentre que protenes i glcids produeixen 4'1 kcal/g. 2. Funci estructural. Formen les bicapes lipdiques de les membranes. Recobreixen rgans i els donen consistncia, o protegeixen mecnicament com s el cas del teixit adips de peus, mans, cor o ronyons. 3. Funci reguladora: regulen algunes reacciones qumiques dels ssers vius i coordinen diversos processos fisiolgics. Compleixen aquesta funci les vitamines lipdiques, les hormones esteroides i las prostaglandines.

19

20

PROTENES

1- Concepte
Les protenes sn biomolcules delevat pes molecular (sn macromolcules) formades per C, O, H i N; tamb sol presentar-se el S i amb menor freqncia altres elements. Constitueixen aproximadament el 50% del pes sec de la cllula i sn les molcules fonamentals de l'organitzaci cellular, no solament per la seua abundncia, sin per la gran varietat de funcions que realitzen. Qumicament sn cadenes lineals d'unes unitats ms senzilles anomenades aminocids.

2- Aminocids
Els aminocids sn molcules que tenen un grup carboxil COOH i un grup amino -NH2. A les protenes hi sn presents 20 aminocids diferents que es diferencien per una cadena lateral R que s diferent per a cada aminocid.

3. Formaci de protenes a partir d'aminocids

La uni entre aminocids per formar les protenes es realitza mitjanant l'enlla peptdic, entre un grup carboxil d'un aminocid i el grup amino del segent. La molcula resultant s'anomena pptid (oligopptid, si est formada per uns pocs aminocids, i polipptid, si es est formada per molts aminocids). Les protenes estan formades per una o diverses cadenes polipeptdiques.

20

21

4. Estructura de les protenes.

La seqncia dels aminocids duna protena constitueix lestructura primria de la protena. Aquesta estructura est determinada genticament: la informaci gentica que cont lADN consisteix en instruccions de com shan dunir els aminocids per a formar totes les protenes dun sser viu. En condicions normals, lestructura primria es plega espontniament, tot adoptant una forma anomenada estructura secundria. Aquesta estructura secundria pot tornar a plegar-se en lespai i determinar un altre nivell estructural, lestructura terciria. Finalment, diverses cadenes de protenes es poden associar entre elles per a desenvolupar millor la seua funci i formar aix un altre nivell estructural anomenat estructura quaternria. Cada molcula integrada en lestructura quaternria sanomena subunitat. Les subunitats duna protena amb estructura quaternria poden ser iguals o diferents. La conformaci, o estructura espacial de les protenes, s importantssima per al seu funcionament. La conformaci d'una protena ve donada per la seua seqncia d'aminocids. Un petit canvi en la seqncia daminocids pot alterar la conformaci de la protena i la seua funci biolgica.

Hi ha dos tipus de protenes segons la seua conformaci: Protenes fibroses: constitudes per cadenes polipeptdiques ordenades al llarg d'un eix, tot formant fibres o lmines; es tracta de materials resistents, insolubles en aigua, i amb funcions estructurals: collagen dels tendons, queratina de la pell. Protenes globulars: constitudes per cadenes polipeptdiques molt plegades que adopten formes esfriques o globulars compactes; sn solubles en aigua i desenvolupen en general funcions dinmiques: miosina dels msculs, hemoglobina, enzims.

21

22

5. Desnaturalitzaci de les protenes.

Les protenes nicament tenen funci biolgica dins d'uns lmits de temperatura i pH. Si aquestos lmits se sobrepassen, la protena perd la seua activitat en perdre la seua estructura tridimensional caracterstica (forma nativa). Aquest procs es diu desnaturalitzaci. Un exemple molt conegut d'aquest fenomen s el que li passa a la clara dun ou en escalfar-se (perd la seua estructura globular, soluble, i adopta una forma fibrosa i insoluble). De vegades la desnaturalitzaci pot ser reversible (renaturalitzaci) si desapareix lagent que havia provocat la desnaturalitzaci. En el cas de ou bullit, s clar que la renaturalitzaci no s possible, per si que s possible en moltes protenes. La desnaturalitzaci radica en el trencament dels enllaos dbils responsables del plegament de la protena, cosa que provoca la desestabilitzaci de la seua estructura tridimensional. No es trenquen els enllaos peptdics i, per tant, la desnaturalitzaci no afecta a lestructura primria de la protena.

6. Especificitat de les protenes

Hi ha molcules, com la glucosa, que sn iguals en tots els ssers vius. Per una protena com lhemoglobina s diferent en persones, gossos i cavalls, encara que en tots ells fa la mateixa funci. Per aix es diu que les protenes sn especfiques: cada espcie t protenes diferents a les daltres espcies i, fins i tot, dins de la mateixa espcie, cada individu t protenes exclusives que el diferencien de la resta. Una mateixa protena, en individus diferents, pot tenir una seqncia daminocids diferent, i el grau de diferncia depn del seu parentiu evolutiu: per exemple, lhemoglobina humana s ms semblant a la del ximpanz que a la del gos. Lespecificitat de les protenes s la causa del rebuig en els trasplantaments drgans i en les transfusions de sang. Quan sintrodueix en un individu una protena dun altre individu, lorganisme la reconeix com a estranya i produeix anticossos per a la seua destrucci. nicament no es produeix rebuig si donant i receptor tenen les mateixes protenes perqu sn genticament idntics, com s el cas dels bessons monozigtics.

7. Funcions biolgiques de les protenes

Les protenes constitueixen desenvolupen una gran varietat de funcions diferents.

1- Funci estructural (funci plstica).

Les protenes sn el principal material de construcci dels ssers vius perqu formen part de quasi totes les estructures. 22

23 El collagen i l'elastina sn els components de les fibres de la substncia intercellular del teixit conjuntiu al qual donen resistncia i elasticitat, tamb els trobem en els tendons; la queratina forma estructures epidrmiques com les ungles, pls, plomes, escates, pelles i banyes, amb funci protectora i defensiva.

2- Funci de reserva
Tot i que les protenes no sn generalment utilitzades com a fonts energtiques, n'hi ha algunes com l'albmina de la clara d'ou o la casena de la llet, que sn un magatzem d'aminocids a punt de ser utilitzats com a elements nutritius per l'embri en el seu desenvolupament.

3- Funci de transport
Les protenes transportadores de la membrana cellular realitzen funcions de transport de substncies entre l'exterior i l'interior cellular. Altres protenes extracellulars contribueixen al transport de diferents substncies a travs de l'organisme: lhemoglobina dels glbuls rojos transporta oxigen per la sang dels vertebrats des de laparell respiratori fins els teixits. Les lipoprotenes LDL i HDL transporten el colesterol, els triglicrids i altres lpids per la sang.

4- Funci defensiva
El fibrinogen participa en el procs de coagulaci de la sang. Els anticossos suneixen especficament a qualsevol substncia estranya que penetre dins del cos (antigen). Aquesta uni fa que lantigen siga immobilitzat, destrut o eliminat.

5- Funci hormonal
Les hormones sn molcules orgniques sintetitzades en glndules de secreci interna i que tenen una important funci reguladora de les funcions orgniques dels ssers pluricellulars. Algunes d'aquestes hormones sn de naturalesa proteica com la insulina i el glucag que regulen la concentraci de glucosa en la sang.

6- Funci homeosttica
Les protenes intracellulars i del medi intern intervenen en el manteniment de l'equilibri osmtic i actuen, juntament amb altres sistemes amortidors o tampons, per mantenir constant el valor del pH.

7- Funci motora
El moviment dels organismes unicellulars i pluricellulars depn de diversos tipus de protenes. Per exemple, l'actina i la miosina formen les miofibrilles responsables de la contracci muscular.

8- Funci enzimtica
Potser s la funci ms important de totes les que fan les protenes. Els enzims actuen com a catalitzadors de les reaccions metabliques. Els processos vitals sn, en ltim terme, processos qumics i totes les reaccions qumiques dels ssers vius ocorren per la intervenci dels enzims. Els enzims es caracteritzen per ser efectius en quantitats molt petites i la seua funci s augmentar la velocitat de les reaccions qumiques en els ssers vius. Aquestes mateixes reaccions es produirien tamb sense la presncia denzims, per a una velocitat tan petita que la vida no seria possible. 23

24 Propietats dels enzims La caracterstica ms destacada dels enzims s la seua elevada especificitat. Aquesta propietat s deguda a un acoblament perfecte entre les molcules de l'enzim i el substrat sobre el qual actua. Per aix , la uni de l'enzim amb el substrat es diu que segueix el model de la clau i el pany: cada enzim noms es pot unir ("obrir-se") amb el seu corresponent substrat ("clau"). Els enzims intervenen en les reaccions qumiques en concentracions molt baixes , tot i que provoquen grans transformacions; aix, per exemple, una molcula de lenzim catalasa dissocia fins a un mili de molcules de H2O2 per segon. No es consumeixen quan reaccionen amb el substrat. Es recuperen intactes quan la reacci enzimtica finalitza.

CIDS NUCLEICS
Els cids nucleics sn macromolcules formades per C, O, H, N i P. Estan formats per la uni dunes molcules ms petites anomenades nucletids. Els nucletids sn molcules complexes que resulten de la uni d'una molcula d'cid fosfric amb una pentosa i una molcula cclica anomenada base nitrogenada.

La pentosa pot ser la ribosa o la desoxiribosa:

Les bases nitrogenades sn estructures ccliques que contenen toms de nitrogen i poden ser de dos tipus:

24

25 Priques, derivades de la purina, molcula constituda per dos cicles o anells. Sn l'adenina (A) i la guanina (G). Pirimidniques, derivades de la pirimidina, molcula amb un nic anell. Sn la timina (T), luracil (U), i la citosina (C).

Estructura de l'ADN
L'ADN est constitut per la uni de nucletids d'adenina, guanina, citosina i timina. Presenta un gran pes molecular. Al medi aqus cellular els llargs filaments d'ADN adopten una configuraci espacial en la qual es poden descriure diversos nivells estructurals, de complexitat creixent. Cada nivell estructural depn de l'anterior i condiciona el segent: sn les estructures primria, secundria i terciria.

Estructura primria
Es la seua seqncia de bases de la cadena, s a dir, l'ordre d'aquestes en la molcula. A l'igual que les protenes, les molcules d'ADN sn especfiques i cada organisme t un ADN que s idntic per a totes les seues cllules i que posseeix una seqncia especfica on resideix la informaci necessria per a la sntesi de protenes que seran les molcules encarregades de realitzar la major part de les funcions cellulars.

Estructura secundria
El segent model va ser proposat per Watson i Crick el 1953 i rep el nom de model de la doble hlix. La molcula d'ADN est formada per dues cadenes de nucletids, encarades per les seues bases nitrogenades i unides entre elles per ponts d'hidrogen.

25

26

Aquestes cadenes es troben enrotllades formant una doble hlix, una estructura semblant a una escala de caragol on els passamans corresponen als dos esquelets de polidesoxiribosa - fosfat i els escalons serien els parells de bases complementries enfrontades entre si. Cada volta de la doble hlix t 10 parells de bases. Les dues cadenes sn antiparalleles, aix vol dir que estan orientades en sentits oposats. L'aparellament entre bases presenta una correspondncia: ladenina s'aparella sempre amb la timina i la guanina amb la citosina. Les bases priques, que sn ms grans, es troben encarades a les bases pirimidiniques, ms xicotetes, cosa que permet que el dimetre de la doble hlix siga constant. Es pot considerar, doncs, que la seqncia d'una cadena determina la seqncia de bases de l'altra.

Estructura terciria

A les cllules eucaritiques l'ADN es troba dins del nucli. Com que la longitud de lADN duna cllula s molt gran (2 m lADN duna cllula humana) i el nucli s molt xicotet (entre 3 i 5 micrmetres), aquesta gran molcula ha de sofrir una srie de plegaments per a poder cabre-hi. Aquest plegament es realitza mitjanant la uni de lADN amb unes protenes anomenades histones. Els cromosomes que veiem en el nucli de les cllules sn, doncs, associacions entre ADN i protenes histones.

26

27

Estructura i tipus d'ARN.

L'ARN s una macromolcula formada per la uni de nucletids d'A, U, C i G. Les caracterstiques qumiques que diferencien l'ARN de l'ADN sn les segents: Cont ribosa en lloc de desoxiribosa. Pel que fa a les bases, tres de elles es troben en els dos tipus d'cids nucleics (A, G i C), per en l'ARN no hi ha timina sin uracil. Les molcules dARN sn molt ms curtes que les dADN. L'cid ribonucleic en eucariotes s de cadena senzilla (no doble com lADN), tot i que en alguns casos existeixen certes regions de la mateixa cadena amb un aparellament parcial. En aquest cas les bases complementries sn: A = U i C = G.

Hi ha tres tipus d'ARN: ARNm o missatger. El podem trobar al nucli, on es forma, i al citoplasma, on realitza la seua funci en un procs anomenat transcripci. El podrem considerar com un negatiu de lADN que transporta la informaci daquest des del nucli al citoplasma perqu se sintetitzen les protenes. Cada tres bases consecutives de lARNm constitueix una unitat dinformaci anomenada triplet o cod. ARNr o ribosmic. Es forma en el nucli cellular, suneix amb protenes i forma uns orgnuls anomenats ribosomes que estan relacionats amb la sntesi de protenes. ARNt o de transferncia. Es forma al nucli, i en el citoplasma participa al procs de sntesi de protenes: s lencarregat de transportar fins els ribosomes els aminocids que constituiran la protena. Hi ha almenys un ARNt diferent per a transportar cada aminocid. Sn molcules petites (80-100 nucletids) que tenen forma de fulla de trvol. En un dels braos tenen un triplet de bases anomenat anticod que ser complementari d'un determinat cod de l'ARNm. Per laltre extrem suneixen als aminocids (en funci del seu anticod shi unir un o altre aminocid).

27

28

FUNCIONS DELS CIDS NUCLEICS

1- Autoduplicaci
s grcies a aquesta propietat que la informaci gentica pot transmetres ntegra de generaci en generaci. En la divisi cellular o mitosi es produeix un repartiment del material gentic (ADN) entre les dues cllules filles. Com que aquestes han de tenir el mateix ADN que la cllula mare, cal que prviament la cllula mare duplique el seu contingut d'ADN. Aquest procs, que t lloc al nucli, s'anomena replicaci o autoduplicaci de l'ADN. La replicaci de l'ADN s semiconservadora, ja que cadascuna de les dos molcules dADN que resulten de la replicaci t un bri de la cadena original i el bri complementari de nova formaci. El fonament de la replicaci es basa en el model de Watson i Crick: Les dos cadenes que formen la doble hlix se separen, es queden desaparellades les bases de cada cadena i actuen com a motlle per a la formaci de les cadenes complementries. Els nucletids que es troben lliures al nucli establiran ponts d'hidrogen amb les bases que han quedat desaparellades, segons el principi de complementarietat de bases. S'estableixen enllaos entre els nucletids acabats d'incorporar.

2. Lexpressi dels gens: transcripci i traducci gentica

LADN es troba al nucli de la cllula, als cromosomes, s el material de qu estan fets els gens i cont les instruccions (la informaci) per a la fabricaci de totes les protenes dun organisme viu. Els humans tenim uns 20000 gens, repartits entre 23 cromosomes. Un gen es defineix com aquell fragment dADN que cont la informaci per a la sntesi duna protena, s a dir, quants aminocids la formaran i lordre en qu suniran. Com les protenes realitzen mltiples funcions en la cllula (catalitzen reaccions qumiques, regulen el metabolisme, transporten substncies, defensen lorganisme, fan funcions estructurals, estan implicades en els moviments, regulen lactivitat dels propis gens...), lADN controla, de manera indirecta, tota la vida de la cllula i, per extensi, el desenvolupament de qualsevol sser viu. LADN (el plnol o les instruccions per a fabricar protenes) es troba en el nucli de la cllula. Les protenes se sintetitzen en uns orgnuls anomenats ribosomes que es troben al citoplasma. Per tant, alg sha dencarregar de portar les instruccions del nucli (ADN) al citoplasma (ribosomes). Aquest alg s una molcula dARN missatger (ARNm o mRNA), i el procs pel qual la informaci passa de lADN a lARNm sanomena 28

29 transcripci: lARNm arreplega la informaci de lADN en el nucli, ix al citoplasma, suneix als ribosomes i executa les instruccions rebudes de lADN (fabrica les protenes) en un procs anomenat traducci. Anomenem expressi gentica al conjunt dels dos processos: transcripci i traducci. Les instruccions de lADN estan escrites en un alfabet de quatre lletres, que corresponen a les quatre bases nitrogenades dels nucletids que el constitueixen: A, G, C i T. Les paraules de lalfabet de lADN tenen tres lletres i sanomenen tripletes o codgens. Cada tripleta codifica un aminocid de la protena, de manera que la seqncia de tripletes dun gen (de lADN) determinar la seqncia daminocids de la protena i la seua funci (cal recordar que la funci duna protena depn de la seua seqncia daminocids). s fcil calcular que amb quatre lletres es poden formar 64 tripletes o paraules diferents. Com tan sols hi ha 20 aminocids diferents per a formar totes les protenes, es dedueix que la majoria dels aminocids sn codificats per ms duna tripleta. TRANSCRIPCI Anomenem transcripci al pas de la informaci de lADN a lARN. T lloc al nucli de la cllula. LARNm es forma en el nucli utilitzant com a motle un bri dels dos que formen la doble cadena dADN corresponent a un gen i seguint les regles de la complementarietat de les bases. Sols cal tenir en compte que en lARN la base complementria de ladenina no s la timina sin luracil. Ara, la informaci de lADN ha passat a lARNm. Cada triplet de lARNm, anomenat COD, codificar un aminocid de la protena.

TRADUCCI Anomenem traducci al procs de sntesi de les protenes. T lloc al citoplasma de la cllula, als ribosomes. LARNm ix del nucli i va al citoplasma, suneix a un ribosoma i ordena els aminocids segons les instruccions rebudes de lADN. Cada cod de lARNm codifica un aminocid. Per tant, la seqncia de codons de lARNm determina la seqncia daminocids de la protena. En la traducci intervenen tamb lARNr (ARN ribosmic), que forma part dels ribosomes, i lARNt (de transferncia), que transporta de manera especfica els aminocids fins als ribosomes (hi ha un ARNt per a cada aminocid).

29

30 EL DOGMA CENTRAL

Els dos processos, transcripci i traducci es resumeixen en el que sha anomenat el dogma central de la biologia molecular: La seqncia de bases duna molcula dADN es transcriu en la seqncia de bases duna molcula dARNm que, al seu torn, es tradueix en la seqncia daminocids duna protena.

ADN

ARNm

Protena

EL CODI GENTIC

Entenem per codi gentic la correspondncia entre cada tripleta de lARNm i laminocid per ella codificat. Caracterstiques del codi gentic Es universal (s idntic en tots els ssers vius). s degenerat (un aminocid pot ser codificat per diversos triplets). No s ambigu (un triplet codifica sempre el mateix aminocid. Hi ha una tripleta dinici i tres tripletes dacabament.

EL CODI GENTIC 2a posici 1a posici

U C A
Phe Phe Leu Leu Leu Leu Leu Leu Ile Ile Ile Met Val Val Val Val Ser Ser Ser Ser Pro Pro Pro Pro Thr Thr Thr Thr Ala Ala Ala Ala

U C A G

3a posici Tyr Cys U Tyr Cys C STOP STOP A STOP Trp G His Arg U His Arg C Gln Arg A Gln Arg G Asn Ser U Asn Ser C Lys Arg A Lys Arg G Asp Gly U Asp Gly C Glu Gly A Glu Gly G

30

31

Activitat Un fragment duna molcula dADN (un gen) cont la seqncia de bases que sindica a continuaci:

TAC ACA CCT GTT AAG TTT TTCACT

Qestions:

a. Esbrina la seqncia de bases de lARNm que es transcriur a partir de la informaci que es dna.

b. Esbrina, utilitzant el codi gentic, la seqncia daminocids de la protena en qu es traduir la informaci de lARNm.

c. Quins seran els anticodons dels ARNt que transporten els aminocids?

d. Indica quina s la seqncia de la cadena complementria de lADN indicat.

31