Apunts Edps1

Apunts dEquacions en Derivades Parcials
Quart de la Llicenciatura de Matemàtiques. Universitat de les Illes Balears

Contents
1 Introduccio 2
1.1 Preliminars Matemàtics . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 2
1.2 Denicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 3
1.2.1 Tipus de condicions . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 4
1.3 Equacions de la fsica matemàtica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.3.1 Equacio de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5
1.3.2 Equacio dona . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 6
1.3.3 Equacio de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7
1.4 Classicacio de les edps lineals de segon ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.4.1 Forma canònica de les edps lineals de segon ordre en el pla . . . . . . . . . . . . . . . . . 8
1.4.2 Classicacio de les edps de segon ordre en IR
n
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 10
2 El Problema de Cauchy 11
2.1 El problema de Cauchy per a les equacions lineals de primer ordre . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
2.1.1 Modelitzacio de lequacio del transport . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11
2.1.2 Equacions Lineals. Mètode de les caracterstiques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 12
2.2 Problema de Cauchy per a les Equacions quasilineals de primer ordre . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.2.1 Interpretacio Geomètrica . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 17
2.2.2 Mètode de caracterstiques i el problema de Cauchy . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 18
2.3 El problema de Cauchy per a lequacio dona unidimensional . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
2.3.1 Formula de dAlambert . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 20
2.3.2 Domini de Dependència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 22
2.3.3 El problema de Cauchy per a lequacio dones no homogènia . . . . . . . . . . . . . . . . . 25
2.3.4 Solucio de lequacio dona en un segment emprant la formula de DAlembert . . . . . . . 26
2.3.5 Energia i Unicitat . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 27
2.4 Transformada de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 29
2.4.1 Transformada inversa duna gaussiana . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.5 El problema de Cauchy per a lequacio de la calor . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 30
2.5.1 Resultats clàssics dunicitat. Principi del màxim . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 33
2.5.2 El problema de Cauchy no homogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 36
1
3 Problema Mixte. Mètode de Separacio de Variables 38
3.1 Sèries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 38
3.1.1 Sèrie de Fourier amb perode diferent de 2 . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
3.1.2 Teorema de convergència . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 40
3.1.3 Sèrie de Fourier en sinus i cosinus . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 41
3.1.4 Regularitat de les sèries de Fourier . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 42
3.2 Problemes mixtes per a lequacio de la calor en una dimensio espaial . . . . . . . . . . . . . . . . 43
3.2.1 Problema de Dirichlet homogeni . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 43
3.2.2 Existència duna solucio . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 46
3.2.3 Problema general . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 49
3.3 Problema Mixte per a lequacio dona en una dimensio espaial . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 53
3.4 Apèndix: Convergència Uniforme . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 55
4 Lequacio de Laplace 57
4.1 Solucions fonamentals. Formula de representacio integral . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 57
4.2 Funci o de Green per a una bolla B
R
(0) de IR
N
. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 60
4.2.1 Funcio de Green en dominis amb simetria . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
4.3 Mètode de Separacio de Variables per a lequacio de Laplace . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 62
4.3.1 Equacio de Laplace en un rectangle . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 63
4.3.2 Equacio de Laplace en un anell . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 64
4.4 Propietats de les funcions harmòniques . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 66
4.5 Equacio de Poisson . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 70
2
Chapter 1
Introduccio
Quan es vol modelar la vida real des del punt de vista matemàtic i on intervenen dues o mes variables inde-
pendents ens apareix una equacio en derivades parcials (edp), per exemple en el camp de lelectromagnetisme,
estudi de les vibracions duna membrana, estudi del uxe de tràc, lestudi de la transmissio de la calor, etc.
El curs que presentarem en aquest apunts preten exposar els coneixements bàsics per a que lestudiant pugui
entendre els tres exemples clàssics de la fsica matemàtica: equacio dona (equacions hiperbòliques), equacio de
la calor ( equacions parabòliques) i equacio de Laplace ( equacions el.lptiques).
1.1 Preliminars Matemàtics
En aquesta seccio introduirem alguns conceptes matemàtics i notacions que emprarem al llarg daquests apunts.
Un subconjunt IR
n
sanomena domini si es obert i connex. Un domini es regular si la seva frontera, que
denotarem com , es de classe C
1
a trossos. Denotarem per n el vector normal unitari exterior a .
Siguin u una funcio escalar i w = (w
1
, . . . , w
n
) una funcio vectorial. Denim el gradient, la divergència i el
laplacià com
u =
_
u
x
1
, . . . ,
u
x
n
_
div(w) =
n
i=1
w
i
x
i
u =
n
i=1
2
u
x
2
i
.
Teorema 1 (Teorema de la Divergència) Sigui IR
n
un domini regular i F : IR
n
, F C
1
(
),
llavors es satisfà
_
div(F)dx =
_
F nds
Si aplicam el teorema anterior a F = uv i div(F) = u v + uv obtenim la primera formula de
Green
_
uvdx =
_
u
v
n
ds
_
u vdx
3
on
v
n
= v n denota la derivada de v en la direccio de n
Si intercanviam u i v en la formula anterior i restam les dues expressions obtenim la segona formula de
Green
_
uvdx vu =
_
_
u
v
n
v
u
n
_
ds
Un multiindex = (
1
, . . . ,
n
) es un vector on les seves components son enters no-negatius. La longitud
|| dun multiindex es deneix com || =
n
i=1
i
. Donada una funcio v : IR
n
IR denotarem les derivades
parcials dordre || com
D
v =

||
v
x
1
1
x
n
n
.
1.2 Denicions
Una edp es una equacio que relaciona una funcio u : IR, on es un domini de IR
n
, i les seves derivades
parcials, es a dir,
F(x, u,
u
x
1
, ,
u
x
n
, , D
u) = 0
on es un multiindex amb || = m 1.
Lordre m duna edp es lordre mes alt de les derivades parcials que apareixen a lequacio.
Exemple: yu
x
xu
y
= 0 equacio de primer ordre;
u
xx
u
yy
= 0 equacio de segon ordre.
Una edp dordre m es lineal si F es lineal respecte de u i les seves derivades parcials, es a dir,
||m
A
(x)D
u = B(x).
Si B = 0 direm que lequacio es homogènia.
Principi de superposicio: Si u
1
i u
2
son dues solucions duna edp lineal homogènia, llavors a
1
u
1
+a
2
u
2
tambè ho es. Aquesta propietat ens serà molt util per resoldres edps lineals (mètode de Fourier).
Una edp dordre m es semilineal si es lineal en les derivades dordre mes alt i els coecients nomes depenen
de les variables independents, es a dir,
||=m
A
(x)D
u = B(x, u, D
u).
amb un multiindex amb || < m.
Una edp es quasilineal si te la forma
||=m
A
(x, u, D
u)D
u = B(x, u, D
u).
amb un multiindex amb || < m.
4
Exemples: u
t
+cu
x
= 0 es lineal de primer ordre;
(x + 3)u
xx
+xy
2
u
yy
= u
3
+u
x
es semilineal de segon order;
(1 +u
2
y
)u
xx
2u
x
u
y
u
xy
+(1 +u
2
x
)u
yy
= 0 es quasilineal de segon ordre. La gràca de la solucio daquesta
equacio z = u(x, y) representa una superfcie que es la que minimitza la integral
_ _
(1 +u
2
x
+u
2
y
)
1/2
dxdy
que representa làrea de la supercie. Per tant aquesta equacio de segon ordre quasilineal rep el nom
equacio de les superfcies minimals.
Una solucio duna edp dordre m en un cert domini es una funcio u : IR, u C
m
() tal que al
substituir u i les seves derivades parcials en lequacio es converteix en una identitat en .
Exemple: Considerem u
xy
= 0, fent el canvi v = u
x
queda v
y
= 0 que la seva solucio te la forma
v(x, y) = f(x) per una f arbitrària. Desfent el canvi tenim u
x
= f(x) i integrant obtenim la solucio de
ledp u(x, y) = F(x) + G(y), on F i G son funcions arbitràries. Aquesta expressio obtinguda sanomena
solucio general de ledp ja que qualsevol solucio de lequacio se pot obtenir de la forma anterior. Es troben
solucions particulars imposant condicions adicionals.
Per una edp dordre m, una solucio que contengui m funcions arbitràries sanomena solucio genenal i
qualsevol solucio obtinguda daquesta afegint condicions adicionals sanomena solucio particular.
1.2.1 Tipus de condicions
Per descriure completament un procès fsic es insucient ledp que modela el procès, fa falta a mes plantetjar
lestat inicial del procès (condicions inicials) i les condicions que ha de satisfer a la frontera del domini on te
lloc el procès (condicions de frontera). Això es degut a la no unicitat de les solucions duna edp.
Distinguirem tres tipus principals de problemes que estudiarem al llarg daquest curs:
a) El problema de Cauchy on se plantetjen les condicions inicials, se considera que el domini = IR
n
i per
tant no hi ha condicions de frontera.
b) Problemes de contorn se plantetjen les condicions de frontera però no tenim condicions inicials ja que el
procès es estacionari, no depèn del temps.
c) Problems de tipus mixte on es donen condicons inicials i condicions de frontera.
Denicio 1 Considerem una edp amb unes condicions auxiliars sobre un cert domini . Direm que el
problema està ben posat si tenim: existència de solucio del problema; unicitat daquesta solucio; continutat
respecte de les condicions auxiliars.
El concepte de problema ben posat va ser introduit per Hadamard qui va donar un exemple de problema
mal posat.
Exemple (Exemple de Hadamard) En el pla IR
2
de variables (x, t) considierem lequacio de Laplace en
la regio t > 0
u
xx
+u
tt
= 0
amb condicions inicials
u(x, 0) =
0
(x), u
t
(x, 0) =
1
(x).
Si consideram el problema concret amb que
0
(x) = 0 i
1
(x) = n
k
sinnx, n, k IN, tenim que la solucio
es u(x, t) =
sin nx sinh nt
n
k+1
.
5
Per altra banda si u
1
es la solucio del problema general, llavors u
2
(x, t) = u
1
(x, t) +
sin nx sinh nt
n
k+1
es la
solucio del problema de Cauchy
_
_
_
u
xx
+u
tt
= 0 x IR, t > 0
u(x, 0) =
0
(x)
u
t
(x, 0) =
1
(x) +n
k
sinnx
Per n gran les condicions incials daquest problema i del general son properes ja que per a n gran
n
k
sinnx 0. En canvi les solucions u
1
i u
2
difereixen amb u =
sin nx sinh nt
n
k+1
que tendeix a innit
quan n es gran.
1.3 Equacions de la fsica matemàtica
En aquest apartat modelarem els fenòmens fsics clàssics mitjancant equacions, es a dir, introduirem els models
a que donen lloc les tres equacions seg uents:
1. u
t
= u
xx
equacio de la calor.
2. u
tt
= u
xx
equacio dona.
3. u
xx
+u
yy
= 0 equacio de Laplace.
1.3.1 Equacio de la calor
Considerem un medi fsic amb densitat (x) sotmes a fonts de calor F(x, t). Suposarem que (x, t) IR
3
IR, on
x representa lespai i t el temps. Denotem per u(x, t) la temperatura en el punt x i a linstant t. Les experiències
demostren que el ux de calor va de lo calent a lo fred, es a dir, de major a menor temperatura. La llei de
Fourier diu que el ux tèrmic es proporcional al gradient de les temperatures, llavors es pot escriure
J = (x)u, (x) 0
on (x) es una caracterstica del medi anomenada conductivitat tèrmica.
Suposarem que les variacions de la temperatura son moderades i per tant podrem suposar que les constant
fsiques no depenen de la temperatura.
Sigui un domini regular dins el nostre medi. La llei de Fourier implica que la quantitat de calor que
sintercanvia entre i el seu complementari a travers de la frontera en linstant t es
Q
1
=
_
u nds
Aplicant el teorema de la divergència ens queda que
Q
1
=
_
div((x)u)dx
Per altra banda les fonts de calor generen en una quantitat de calor en lintant t
Q
2
=
_
F(x, t)dx
6
La variacio de la temperatura amb el temps en el punt x i a linstant t ve donada per u
t
(x, t) i per tant, en
un interval t la variacio de la quantitat de calor en se pot aproximar per
Q
3
=
_
t+t
t
_
c(x)(x)u
t
(x, t)dx
on c(x) es el calor especc del medi. Per que hi hagi equilibri sha de satisfer que
_
t+t
t
(Q1 +Q
2
)dt = Q
3
don resulta que
_
t+t
t
_
[div((x)u(x, t)) +F(x, t) c(x)(x)u

t
(x, t)] dxdt = 0
Com que i t son arbitraris, llavors en els punts de continutat de lintegrand tenim
div((x)u(x, t)) +F(x, t) c(x)(x)u
t
(x, t) = 0
que es lequaci o de la calor. Si suposam que , c i son constants sobte
u
t
= a
2
u +F(x, t)
1.3.2 Equacio dona
Lestudi de la vibracio duna corda de viol es un dels problemes que es varen proposar els fsics i matemàtics
de nals del segle XVIII, com Bernoulli, Dirichlet, Euler, Fourier.
Suposem una corda de longitud l colocada en el pla Oxu i que es sommet a vibracions transversals dins el
mateix pla, respecte de la seva posicio dequilibri que suposarem que coincideix amb leix Ox. El desplacament
de la corda en el punt x i a linstant t ho denotarem per u(x, t). A mes ens limitarem a vibracions petites, es a
dir, despreciarem termes quadràtics de tan = u
x
.
La tensio en cada punt i en cada instant se suposa que està dirigida en la direccio de la tangent en el punt
x i te per mòdul T(x, t) i que aquest es pot calcular per la llei de Hooke que diu que la forca es proporcional a
lallargament. Lallargament a que es sommet un segment de la corda (x, x + x) es igual
_
x+x
x
_
1 +u
2
x
dx x
llavors es dedueix que la magnitud de la tensio no depèn del temps. Vegem que tampoc no depèn de x, es a dir,
es constant. Les projeccions de la tensio sobre els eixos x i u venen donades per
T
x
= T(x) cos =
T
_
1 +u
2
x
T(x)
T
u
= T(x) sin T(x) tan = T(x)u
x
.
Sobre el segment (x, x + x) actuen forces de tensio i forces externes. La suma de les projeccions de totes
les forces sobre leix Ox ha de ser zero (es consideren nomes oscilacions transversals). Com que les forces
externes estan dirigides, per hipòtesis, al llarg de leix Ou, tendrem que T
x
(x+x) T
x
(x) = 0 don tenim que
T(x) = T(x + x). LLavors poden suposar que la magnitud de la tensio es constant T(x) = T
0
.
7
Anem ara a deduir lequacio de les oscilacions transversals de la corda. Les forces que actuen sobre un
segment [x, x + x] son
a) Les de tensio
T
0
(sin (x + x) sin(x))
don suposant que les vibracions son petites, podem aproximar
sin =
tan
_
1 + (tan)
2
tan = u
x
b) Les forces externes les aproximam per
F(x, t)x
on F(x, t) es la magnitud de la forca que saplica perpendicularment a leix Ox en el punt x i a linstant t.
Per la llei de Newton que diu que la suma de totes les forces es igual a la massa per lacceleracio i si (x) es
la densitat de la corda tenim
T
0
(u
x
(x + x, t) u
x
(x, t)) +F(x, t)x = (x)xu
tt
(x, t)
Dividint per x i fent x 0 resulta lequacio
T
0
u
xx
(x, t) +F(x, t) = (x)u
tt
(x, t)
que es lequacio del moviment de la corda amb les hipòtesis fetes.
1.3.3 Equacio de Laplace
Si f(z) es una funcio analtica en el pla complex, llavors u(x, y) = Ref(x+iy) i v(x, y) = Imf(x+iy) les parts
reals i imaginàries respectivament de f, satisfan les condicions de Cauchy-Riemann, es a dir,
_
u
x
= v
y
,
u
y
= v
x
don sobtenen les equacions
_
u
xx
+u
yy
= 0
v
xx
+v
yy
= 0
Les parts reals i imaginàries duna funcio analtica son solucio de lequacio de Laplace.
Si suposam una distribucio de càrregues elèctriques (x) en IR
3
, la llei de Gauss diu que el camp elèctric
E(x) satisfà
divE(x) = 4(x)
Per altra banda la llei de Coulomb diu que el camp elèctric es un camp potencial, es a dir, E = u. Substituint
en la llei de Gauss obtenim lequacio del potencial generat per la distribucio de càrregues (x), que resulta ser
u(x) = divE(x) = 4(x)
Si se suposa que (x) 0 i sinterpreta com una distribucio de masses lequacio anterior es lequacio del
potencial gravitatori de Newton.
8
1.4 Classicacio de les edps lineals de segon ordre
Considerem una edp lineal de segon ordre en dues variables independents
a(x, y)u
xx
+ 2b(x, y)u
xy
+c(x, y)u
yy
+d(x, y)u
x
+e(x, y)u
y
+f(x, y)u = g(x, y) (1.1)
Considerem un canvi de variables (x, y) (, ) tal que el jacobià
J =
x

y
x

y
= 0
llavors aplicant el teorema de la funcio inversa, existeix un entorn de (x, y) i un de (, ) on laplicacio es
invertible. Aplicant la regla de la cadena obtenim
u
x
= u
x
+u
x
, u
y
= u
y
+u
y
,
u
xx
= u
(
x
)
2
+ 2u
x
+u
(
x
)
2
+u
xx
+u
xx
u
yy
= u
(
y
)
2
+ 2u
y
+u
(
y
)
2
+u
yy
+u
yy
u
xy
= u
y
+u
(
x
y
+
y
x
) +u
y
+u
xy
+u
xy
Amb aquest canvi ledp es converteix amb
Au
+ 2Bu
+Cu
+F(, , u, u
, u
) = 0 (1.2)
on
A = a(
x
)
2
+ 2b
x
y
+c(
y
)
2
B = a
x
x
+b(
x
y
+
y
x
) +c
y
y
C = a(
x
)
2
+ 2b
x
y
+c(
y
)
2
Amb aquestes expressions es fàcil vericar que
(B
2
AC) = (b
2
ac)J
2
com que J = 0, tenim que el signe del discriminant b
2
ac es invariant per canvi de variables. Emprarem
aquesta invariància per classicar les edps de segon ordre. Tenim la seg uent classicacio:
a) Si el discriminant b
2
ac > 0 direm que lequacio es de tipus hiperbòlic
b) Si b
2
ac < 0 lequacio es de tipus el.lptic
c) Si b
2
ac = 0 lequacio es parabòlica.
1.4.1 Forma canònica de les edps lineals de segon ordre en el pla
Lequacio (1.2) es pot simplicar si elegim i tal que els coecients A, B o C siguin zero. Els coecients A,
B i C son edps de primer ordre en les funcions i , de fet ledp que deneix A i C es la mateixa, si ledp
dordre 1
av
2
x
+ 2bv
x
v
y
+cv
2
y
= 0 (1.3)
te dues solucions tal que el seu jacobià sigui no nul podrem transformar lequacio (1.2) a la forma
u
=
R(, , u, u
, u
)
2B
.
9
Lequacio (1.3) sanomena equacio caracterstica de ledp (1.1). Si (x, y) es una solucio de (1.3), la corba de niv-
ell (x, y) = K sanomena corba caracterstica de lequacio (1.1). La pregunta es quàntes corbes caracterstiques
passen per cada punt?
Si (x, y) = K es una corba caracterstica i
y
= 0, llavors pel teorema de la funcio implcita poden expresar
y com a funcio de x i y
(x) =
x
/
y
. Si dividim en (1.3) per
2
y
queda
a
_
y
_
2
+ 2b
y
+c = 0
llavors y(x) es solucio de ledo
ay
2
2by
+c = 0
Si consideram lequacio quadràtica
aD
2
2bD +c = 0,
les seves solucions venen donades per
D =
b
b
2
ac
a
.
Si el discriminant b
2
ac = 0, lequacio quadràtica te dues solucions distintes, llavors podren aconsseguir dues
famlies independents de corbes caracterstiques i un canvi de variables tal que els coecients A i C siguin zero.
Podem considerar tres casos:
1. Si b
2
ac > 0 (cas hiperbòlic) tenim dues famlies reals de caracterstiques que son les dues solucions de
(1.3), (x, y) i (x, y) i fent el canvi (x, y) (, ) lequacio (1.2) te la forma
u
+R(, , u, u
, u
) = 0
2. Si b
2
ac = 0 (cas parabòlic) tenim una famlia de caracterstiques que es la solucio de (1.3), i elegim
de forma arbitrària tal que sigui independent de sobte A = 0. Per ser solucio de (1.3), llavors si
suposam que
y
= 0 se satisfà que

x
y
=
b
a
, llavors en lexpressio de B dividim per
y
i emprant ligualtat
anterior i que el discriminant es zero es veu que B = 0. LLavors lequacio (1.2) te la forma
u
+R(, , u, u
, u
) = 0
3. Si b
2
ac < 0 (cas el.lptic) tenim dues famlies de solucions i fent el canvi (x, y) (, ) obtenim la
mateixa forma que el cas hiperbòlic però ara aquestes funcions son complexes. Per transformar-les en
reals aplicam un altre canvi (, ) (, ) on = + = 2Re() i = i( ) = 2Im() i sobte la
forma
u
+u
+R(, , u, u
, u
) = 0
Exemple 1 Classicar i trobar al forma canònica de ledp
5u
xx
+ 2u
xy
+ 4u
yy
+u
x
+u
y
3u = 0
El discriminant D = 19 < 0, llavors lequacio es el.lptica. Plantetjam lequacio de les corbes caracterstiques
5y
2
2y
+ 4 = 0
10
don surten les dues equacions diferencials y
=
1
19i
5
que tenen com a solucio
y(x) =
1 +
19i
5
x +K, y(x) =
1
19i
5
x +K
Si denim (x, y) = y
x
5
i =
19
5
x, calculant les derivades amb les noves variables ens queda lequacio
u
+u
+
4
19
u
+
1
19
u
15
19
u = 0
Exemple 2 Trobar les regions del pla on lequacio
yu
xx
2u
xy
+xu
yy
= 0
es el.lptica, hiperbòlica o parabòlica.
El discriminat daquesta equacio es D = 1xy. Llavors lequacio es parabòlica sobre els punts de la hipèrbola
xy = 1. Lequacio es el.lptica en les dues regions convexes xy > 1, i hiperbòlica en la regioo connexa xy < 1.
1.4.2 Classicacio de les edps de segon ordre en IR
n
El mateix analisi es pot fer amb un nombre qualsevol de variables. Suposem que tenim n variables i les denotam
per x
1
, x
2
, . . . , x
n
, lequacio lineal de segon ordre sescriu
n
i,j=1
a
ij
u
x
i
x
j
+
n
i=1
a
i
u
x
i
+a
0
u = F(x
1
, x
2
, . . . , x
n
) (1.4)
Els coecients de lequacio a
ij
(x) formen una matriu simètrica A. Tenim la seg uent classicacio:
1. Si A te tots els seus valors propis positius o be negatius ledp (1.4) es el.lptica.
2. Si cap valor propi dA sanula i un dells te signe oposat als n 1 restants ledp (1.4) es hiperbòlica.
3. Si A tes exactament un valor propi zero i tots els altres tenen el mateix signe ledp (1.4) es parabòlica.
11
Chapter 2
El Problema de Cauchy
2.1 El problema de Cauchy per a les equacions lineals de primer
ordre
2.1.1 Modelitzacio de lequacio del transport
Sigui IR
n
, suposem en un lquid que ueix a una velocitat V(x, t) i dins el qual hi ha partcules. Denotem
per u(x, t) la concentracio de partcules dins el lquid i per f(x, t) la font de partcules. El camp de vectors
U(x, t) = u(x, t) V(x, t) representa el ux de partcules. Suposem que les partcules son arrossegades pel lquid
però no nhi ha difusio.
Sigui B una bolla, sigui m(B, t) la quantitat de partcules en B, a linstant t
m(B, t) =
_
B
u(x, t)dx
llavors la variacio de m(B, t) es deguda a la font de partcules i a la pèrdua a travers de la frontera, per tant
tenim
m
(B, t) =
_
B
u
t
(x, t)dx =
_
B
f(x, t)dx
_
B
U(x, t) n(x)ds
on n(x) denota el vector normal unitari exterior a B. Aplicant el teorema de la divergència a la segona integral
ens queda
_
B
u
t
(x, t)dx =
_
B
(f(x, t) div(U(x, t)))dx
Suposant que lintegrant es contnuo i fent tendir el diàmetre de B a zero obtenim lequacio diferencial
u
t
+div(U(x, t)) = f
emprant lexpressio de U = uV, suposant que V = c es constant i agafant (x) com a distribucio inicial de
partcules obtenim el problema de Cauchy per a lequacio del transport
_
u
t
+c u = f x IR
n
, t > 0
u(x, 0) = (x) x IR
n
(2.1)
12
2.1.2 Equacions Lineals. Mètode de les caracterstiques
Considerem una edp lineal de primer ordre en dues variables:
a(x, y)u
x
+b(x, y)u
y
+c(x, y)u = f(x, y) (2.2)
La clau per a resoldre (2.2) es trobar un canvi de variables
(x, y), (x, y)
que transformi lequacio en una de mes simple, de la forma
u
+h(, )u = F(, )
similar a quan varem classicar les edps de segon ordre.
Suposem que el Jacobià del canvi J =
x
x
= 0 i aplicant la regla de la cadena tenim
u
x
= u
x
+u
x
, u
y
= u
y
+u
y
.
Si ho substituim a lequacio (2.2), obtenim
a(u
x
+u
x
) +b(u
y
+u
y
) +cu = f
Si ho reordenam ens queda
(a
x
+b
y
)u
+ (a
x
+b
y
)u
+cu = f
Si elegim (x, y) tal que a
x
+b
y
= 0 i si suposam que
y
= 0 tenim que ha de satisfer
y
=
b
a
Si consideram les corbes de nivell (x, y) = K llavors podem expressar de lequacio anterior y(x) on y
=
x
/
y
,
don tenim que lequacio (x, y) = K deneix solucions de ledo
y
=
b
a
(2.3)
Lequacio (2.3) sanomena equacio caracterstica de (2.2) i la famlia de corbes solucio sanomenen corbes carac-
terstiques de (2.2). Les corbes caracterstiques representen corbes sobre les quals la nova variable independent
es constant. Si elegim el canvi de variables (x, y) tal que (x, y) = K sigui solucio de (2.3) tendrem que el
coecient de u
sanul.la. Si ara elegim (x, y) = x, llavors tendrem que

J =
1 0
x

y
=
y
= 0
Amb aquest canvi lequacio (2.2) sha transformat en
u
+cu = f
on = a
x
+ b
y
. Aquesta equacio es pot pensar con una equacio diferencial ordinària lineal en u respecte de
la variable .
13
Exemple 1: Considerem lequacio lineal de primer ordre
x
2
u
x
+yu
y
+xyu = 1
Lequacio caracterstica es
y
=
y
x
2
que si la resolem queda
_
1
y
dy =
_
1
x
2
dx lny +
1
x
= K, y > 0, x = 0
Si feim el canvi (x, y) = ln y +
1
x
i (x, y) = x, tenim que el Jacobià es J =
y
= 1/y = 0. Aplicant la regla
de la cadena i la transformacio inversa y = e
1/
lequacio ens queda
2
u
+e
1/
u = 1 u
+
1
e
1/
u =
1
2
Hem transformat lequacio en una de mes simple en una regio del pla (, ) amb = 0 i y > 0.
Lavantatge daquesta tècnica es que ledp resultant es pot resoldre. Pensam ledp
u
+h(, )u = F(, )
com una edo lineal de primer ordre en i com si fos un paràmetre. Si empram el mètode del factor integrant
e
_
h(,)d
u
+h(, )e
_
h(,)d
u = F(, )e
_
h(,)d
,
_
e
_
h(,)d
u
_
= F(, )e
_
h(,)d
.
Si integram respecte de ens queda
e
_
h(,)d
u =
_
F(, )e
_
h(,)d
d +g()
on g es una funcio de C
1
arbitrària. Llavors tenim que la solucio general de ledp ve donada per
u(, ) = e
_
h(,)d
_
F(, )e
_
h(,)d
d +g()e
_
h(,)d
don desfent el canvi obtenim
u(x, y) = e
(x,y)
((x, y) +g((x, y))) (2.4)
Exemple 2: Considerem lequacio a coecients constants
au
x
+bu
y
+cu = 0
amb a, b, c IR. Suposem que a = 0, lequacio caracterstica es
y
=
b
a
14
que la seva solucio general ve donada per
bx ay = K, K IR
Les corbes caracterstiques de ledp son una famlia de rectes paral.leles. Si feim el canvi = x i = bx ay
obtenim lequacio
u
+
c
a
u = 0
que la solucio general ve donada per
u(, ) = g()e
c/a
i desfent el canvi
u(x, y) = g(bx ay)e
cx/a
on g es una funcio de C
1
arbitrària.
Signicat de les caracterstiques
Anem a entendre el signicat de les corbes caracterstiques, que venen denides per ledo
y
=
b(x, y)
a(x, y)
i que representen una famlia uniparamètrica de corbes tal que la seva tangent en cada punt ve denida pel
vector v = (a, b) (Notem que el terme de les derivades de lequacio (2.2) es la derivada de u en la direccio de v,
v u). Suposem la corba caracterstica expressada en forma paramètrica, es a dir, x = x(s), y = y(s) llavors
satisfà el sistema dedos
dx
ds
= a(x, y),
dy
ds
= b(x, y), (2.5)
si restringim la solucio de ledp sobre la corba caracterstica tenim u(s) = u(x(s), y(s)) i si derivam respecte de
s queda
du
ds
= u
x
dx
ds
+u
y
dy
ds
= au
x
+bu
y
= cu +f
Aquesta darrera equacio sha de satisfer a mes del sistema (2.5) i sanomena equacio de compatibilitat.
Problema de Cauchy
Considerem una corba en el pla (x, y) que la seva representacio paramètrica es (s) = (x
0
(s), y
0
(s)). El
problema de Cauchy consisteix en determinar una solucio de lequacio
F(x, y, u, u
x
, u
y
) = 0
en un entorn de , tal que u(x
0
(s), y
0
(s)) = u
0
(s).
Exemple 3: (Equacio del transport)
_
u
t
+cu
x
= 0 x IR, t > 0
u(x, 0) = (x) x IR
15
Anem a calcular la solucio general de ledp. Plantetjam lequacio caracterstica (pensam t com y)
t
=
1
c
llavors les corbes caracterstiques son les rectes x ct = K, fent el canvi (x, t) = x ct i (x, t) = x ledp es
converteix amb
cu
= 0
que la seva solucio general ve donada per u(, ) = g() amb g una funcio de C
1
arbitrària. Desfent el canvi de
variables i imposant les condicions inicials obtenim
u(x, t) = (x ct)
NOTA: A la vista de la solucio tenim que la quantitat de partcules que hi ha en el punt x i a linstant
t, es simplement la quantitat de partcules que hi havia en el punt x ct a linstant t = 0. Com que c era la
velocitat del uid, ct representa lespai recorregut en el temps t i per tant la quantitat de partcules en (x, t) es
la trasllacio de les partcules en lintant inicial traslladades a velocitat c.
Exemple 4: Considerem ledp
u
x
+ 2u
y
4u = e
x+y
Les rectes caracterstiques son 2x y = K, feim el canvi de coordenades
w = 2x y z = y +x
don el canvi invers ve donat per
x =
w +z
3
y =
2z w
3
i denim v(w, z) = u((w +z)/3, (2z w)/3) ens queda lequacio com
3v
z
4v = e
z
que es una edo lineal a coecients constant no homgènia. La solucio general de lhomogènia ve donada per
v
h
(w, z) = K(w)e
4z/3
, on K C
1
en w. Per a calcular una solucio general de la no-homogènia, o be es troba
una solucio particular de la no homogènia o be sempra la tècnica de variacio de les constants. Per aquest
exemple tenim que v
p
(w, z) = e
z
es una solucio particular de la no homogènia, llavors la solucio general de
lequacio per v es
v(w, z) = K(w)e
4z/3
e
z
i desfent el canvi tenim la solucio general u(x, y) de ledp
u(x, y) = K(2x y)e
4(x+y)
3
e
x+y
(2.6)
on K(x) es una funcio arbitrària de classe C
1
Exemple 5: Si imposam una condicio inicial tenim que podrem calcular lexpressio de la funcio K. Vegem-
ho amb exemple concret
_
u
x
+ 2u
y
4u = e
x+y
u(x, 4x + 2) = 0
16
on ens donen el que val la funcio u sobre la recta y = 4x+2. En lexemple dabans hem trobat la solucio general
de ledp i si imposam la condicio tenim
u(x, 4x + 2) = K(2x 2)e
4(5x+2)
3
e
5x+2
= 0
don obtenim que
K(2x 2) = e
5x+2
3
,
fent el canvi r = 2x 2 llavors x = (r + 2)/2 i tenim que la funcio K ve donada per
K(r) = e
5r+6
6
i per tant la solucio del problema proposat es
u(x, y) = e
3x+y/2+1
e
x+y
Exemple 6: ( Condicio sobre les rectes caracterstiques I) En lexemple anterior la condicio venia donada
sobre la recta y = 4x+2 que no es paral.lela a les rectes caracterstiques de ledp, vegem que passa si ens donen
la condicio sobre una de les rectes caracterstiques
_
u
x
+ 2u
y
4u = e
x+y
u(x, 2x 1) = 0
Si imposam la condicio a la solucio general (2.6) ens queda
0 = u(x, 2x 1) = K(1)e
4x4/3
e
3x1
, on K(1) = e
x+1/3
Però K(1) es una constant i e
x+1/3
es una funcio no constant, llavors les solucions de ledp no cumpleixen mai
la condicio u(x, 2x 1) = 0, el problema no te solucio.
Exemple 7: ( Condicio sobre les rectes caracterstiques II) Considerem ara lexemple
_
u
x
+ 2u
y
4u = e
x+y
u(x, 2x) = e
3x
+e
4x
Si imposam la condicio a la solucio general (2.6) ens queda
e
3x
+e
4x
= u(x, 2x) = K(0)e
4x
e
3x
don obtenim que K(0) = 1. Hi ha innites funcions K de classe C
1
tal que K(0) = 1. Per totes elles obtenim
solucions del nostre problema, per tant tenim que aquest problema te innites solucions. Aquesta innitat de
solucions es degut a la forma especial de la funcio e
4x
e
3x
sobre la recta condicio.
Hem vist amb els dos exemples anteriors que si la condicio ve donada sobre una recta caracterstica llavors
o be no hi ha solucio o be nhi ha innites. Podem enunciar el seg uent resultat dexistència i unicitat.
Denicio: Direm que dues corbes regulars sintersecten transversalment si en el punt dinterseccio langle
que formen les rectes tangents a les corbes es diferent de zero.
17
Existència i Unicitat
Teorema 2 Sigui (s) = (
1
(s),
2
(s)) una corba plana regular. Considerem el seg uent problema de Cauchy
_
a(x, y)u
x
+b(x, y)u
y
+c(x, y)u = f(x, y)
u(
1
(s),
2
(s)) = h(s)
(2.7)
amb h C
1
. Si la corba intersecta transversalment cada corba caracterstica una unica vegada, llavors existeix
una unica solucio del problema en un entorn de .
La demostracio daquest teorema es plantetjarà com a exercici.
2.2 Problema de Cauchy per a les Equacions quasilineals de primer
ordre
Considerem lequacio quasilineal de primer ordre
a(x, y, u)u
x
+b(x, y, u)u
y
= c(x, y, u) (2.8)
Condicions que imposarem a (2.8): Sigui IR
3
obert, llavors suposarem
1. a, b, c : IR, a, b, c C
1
()
2. |a(x, y, z)| +|b(x, y, z)| > 0, (x, y, z) .
2.2.1 Interpretacio Geomètrica
Suposem G IR
2
obert i sigui u : G IR una solucio de (2.8) en G. Denotem per = {(x, y, u(x, y)) :
(x, y) G} la superfcie que deneix la gràca de u. El vector normal a en un punt (x, y) G ve denit per
n = (u
x
, u
y
, 1). Si denim el camp vectorial F = (a, b, c), lequacio (2.8) es equivalent a
n F = 0
Això signica que F està en el pla tangent a .
La interpretacio geomètrica de lequacio (2.8) signica que tota solucio, es a dir, qualsevol superfcie que
satisfaci lequacio en el punt (x, y, u) ha de ser tangent al vector F = (a, b, c) en aquest punt.
Per construir aquesta superfcie, , ens plantetjam primer el problema de trobar una corba C = (x(t), y(t), u(t))
continguda en , i per tant aquesta corba haurà dèsser tangent al vector F = (a, b, c) per tot valor de t. Llavors
C haurà de ser solucio del sistema dequacions diferencials ordinàries,
_
_
dx
dt
= a(x(t), y(t), u(t))
dy
dt
= b(x(t), y(t), u(t))
du
dt
= c(x(t), y(t), u(t))
(2.9)
Aquest sistema sanomena sistema caracterstic de (2.8) i les corbes solucio sanomenen corbes caracterstiques.
18
2.2.2 Mètode de caracterstiques i el problema de Cauchy
La transformacio de ledp (2.8) en el sistema dequacions diferencials ordinàries (2.9) permet plantetjar el
problema com un problema de valor inicial. Aquesta tècnica es coneix amb el nom de mètode de caracterstiques.
Donada una condicio inicial
x(0) = x
0
, y(0) = y
0
, u(0) = u
0
(2.10)
tal que (x
0
, y
0
, u
0
) i tenguent en compte que a, b, c C
1
(), llavors el problema de valor inicial (2.9)+
(2.10) te una unica solucio en un entorn de t = 0, a mes, la dependència de les solucions respecte de les dades
inicials es diferenciable.
Vegem com a partir de les corbes caracterstiques podem generar una superfcie solucio de (2.8). Per això
anem a plantetjar el problema de Cauchy per a ledp (2.8).
Problema de Cauchy: Sigui : [0, 1] IR
3
una corba regular, C
1
, (s) = (
1
(s),
2
(s), (s)). El
problema de Cauchy consisteix en trobar una solucio u C
1
de (2.8) en un entorn de tal que u(
1
(s),
2
(s)) =
(s), es a dir la superfcie solucio ha de contenir la corba .
La idea per trobar la solucio consisteix en construir una superfcie en forma paramètrica
(t, s) = (x(t, s), y(t, s), u(t, s))
formada per les corbes caracterstiques que passen per cada un dels punts de , es a dir, per a cada punt de ,
que equival a per a cada s xat, (, s) es la corba caracterstica que passa per (s), es a dir, una solucio del
sistema (2.9) amb condicio inicial (0, s) = (s).
Per a que (t, s) representi una superfcie regular en un entorn de , imposarem que els vectors tangents a
sobre siguin linealment independents, es a dir, els vectors
t
(0, s) = (a(
1
(s),
2
(s), (s)), b(
1
(s),
2
(s), (s)), c(
1
(s),
2
(s), (s))
i
s
(0, s) = (
1
(s),
2
(s),
(s))
han de satisfer que
Rang
_
_
a(
1
(s),
2
(s), (s))
1
(s)
b(
1
(s),
2
(s), (s))
2
(s)
c(
1
(s),
2
(s), (s))
(s)
_
_
= 2 (2.11)
Aquesta condicio es la condicio de transversalitat de la corba i el camp vectorial F sobre els punts de . Per
continutat la condicio (2.11) ens permetrà en un entorn de generar solucions en forma paramètrica. Ara
hauriem de veure que les solucions aix obtingudes son solucio de (2.8). Si poguessin provar que la condicio
(2.11) implica que es poden escriure t i s en funcio de x i y, llavors substituint en lexpressio de u(t, s) obtendrem
una funcio u(x, y) que demostrarem que es la solucio de (2.8). Tenim el seg uent resultat dexistència i unicitat
pel problema de Cauchy.
Teorema 3 Sigui (s) = (
1
(s),
2
(s), (s)) una corba de C
1
amb |
1
(s)|+|
2
(s)| > 0. Considerem el problema
de Cauchy
_
a(x, y, u)u
x
+b(x, y, u)u
y
= c(x, y, u)
u(
1
(s),
2
(s)) = (s)
(2.12)
19
on els coecients de lequacio satisfan les hipòtesis 1 i 2 enunciades anteriorment. Si es satisfà la condicio
de transversalitat
det
_
a(
1
(s),
2
(s), (s))
1
(s)
b(
1
(s),
2
(s), (s))
2
(s)
_
= 0 (2.13)
llavors el problema (2.12) te una unica solucio en un entorn de .
Demostracio:
1) Existència: Considerem el sistema caracterstic
_
_
_
x
(t) = a(x, y, u)
y
(t) = b(x, y, u)
u
(t) = c(x, y, u)
amb la condicio inicial per a cada s xat
x(0) =
1
(s) y(0) =
2
(s) u(0) = (s)
Pel teorema dexistència i unicitat del problema de valor inicial per edos tenim una unica solucio
x = x(t, s) y = y(t, s) u = u(t, s). (2.14)
En un entorn G de (0, s) la funcio
(t, s) (x, y, u)
es de C
1
, llavors per les hipòtesis que tenim, (2.14) deneix una superfcie regular en G.
La condicio de transversalitat (2.13) i el Teorema de la Funcio Inversa ens diuen que en un entorn de (0, s)
la funcio (x(t, s), y(t, s)) te una inversa de C
1
,
t = t(x, y) s = s(x, y).
Denim u(x, y) = u(t(x, y), s(x, y)), vegem que u denida daquesta manera es una solucio del problema
(2.12)
au
x
+bu
y
= a(u
t
t
x
+u
s
s
x
) +b(u
t
t
y
+u
s
s
y
) = u
t
(at
x
+bt
y
) +u
s
(as
x
+bs
y
) = u
t
= c
ja que a = x
t
, b = y
t
i c = u
t
i pel teorema de la funcio inversa es satisfà
_
x
t
y
t
x
s
y
s
__
t
x
s
x
t
y
s
y
_
=
_
1 0
0 1
_
Comprovem que u es satisfà la condicio
u(
1
(s),
2
(s)) = u(t(
1
(s),
2
(s)), s(
1
(s),
2
(s))) = u(0, s) = (s)
2) Unicitat: La unicitat es conseq uència del seg uent Lema
Lema 1 Sigui = {(x, y, (x, y)) : (x, y) G} una superfcie solucio de (2.12) i P un punt de . Si
(t) = (x(t), y(t), z(t)) es la corba caracterstica que passa per P, es a dir (0) = P, llavors es verica que
(t) per a cada t tal que (x(t), y(t)) G.
20
Demostracio:
Considerem w(t) = z(t) (x(t), y(t)), llavors w(0) = 0. Si conseguim demostrar que w es zero per a
qualsevol valor de t, haurem provat que . Vegem quina equacio satisfà w,
w
(t) = z
(t)
x
x
(t)
y
y
(t) =
c(x(t), y(t), z(t))
x
a(x(t), y(t), z(t))
y
b(x(t), y(t), z(t))
com que z(t) = w(t) +(x(t), y(t)), lequacio anterior se pot escriure com
w
(t) = F(t, w(t)).

Lequacio anterior te com a solucio w 0, però el problema
_
w
= F(t, w(t))
w(0) = 0
,
si suposam que F es Lipschitz en w, te una unica solucio i w 0 es una solucio, llavors l unica solucio es w 0,
lo que prova que z(t) = (x(t), y(t)) per a cada t, llavors hem provat que . Amb això acaba la demostracio
del Lema. 2
Anem a provar la unicitat. Suposem que hi ha dues superfcies
1
i
2
diferents solucio de (2.12), llavors

1

2
. Sigui P i
1
i
2
els respectius plans tangents a
1
i
2
en P. Tant
1
com
2
contenen
el vector (a(P), b(P), c(P)), ja que les dues superfcies son solucio. Llavors la corba caracterstica que passa
per P haurà destar continguda en
1
i en
2
. Com que estam suposant que les superfcies son diferents,
1
=
2
tendrem que haurà de ser la corba caracterstica que passa per P, lo que contradiu la condicio de
transversalitat (2.13). Amb això acaba la demostracio del teorema. 2
2.3 El problema de Cauchy per a lequacio dona unidimensional
En aquesta seccio volen resoldre el seg uent problema
_
_
_
u
tt
c
2
u
xx
= 0 x IR, t IR, c IR una constant
u(x, 0) = f(x) x IR
u
t
(x, 0) = g(x) x IR
(2.15)
Aqu u(x, t) representa el desplacament vertical dels punts de la corda respecte de la seva posicio dequilibri en
linstant t. Per a cada valor de t xat, la gràca de u(x, t) dona la forma de la corda en el aquest instant t.
2.3.1 Formula de dAlambert
Lequacio en derivades parcial u
tt
c
2
u
xx
= 0 es una equacio hiperbòlica i per tant si calculam les corbes
caracterstiques ens donen les famlies de rectes paral.leles
x ct = K x +ct = K,
llavors fent el canvi de variables
= x ct = x +ct
21
lequacio es converteix en u
= 0, i intergrant resulta que la solucio general ve donada per u = F() + G(),

per a F i G funcions de C
1
arbitràries, desfent el canvi sobte
u(x, t) = F(x +ct) +G(x ct). (2.16)
Aquesta solucio sanomena solucio de dAlambert i cada sumant de lequacio (2.16) es tambe solucio de lequacio
dona.
Interpretacio fsica
Lexpressio de la solucio general u(x, t) = F(x + ct) + G(x ct) en cada instant de temps es la suma de la
trasllacio de F cap a lesquerra i de G cap a la dreta una quantitat igual a ct, es a dir, que ho podem interpretat
com la suma duna ona que viatja cap a lesquerra a velocitat c, F(x + ct), i duna que viatja cap a la dreta a
velocitat c, G(x ct).
Anem ara a trobar la solucio del problema (2.15). Suposem que la solucio del problema existeix, llavors
haurem de determinar les funcions F i G per tal que es satisfacin les condicions inicials
u(x, 0) = F(x) +G(x) = f(x)
u
t
(x, 0) = cF
(x) cG
(x) = g(x).
Daquesta darrera expressio si integram respecte de x sobte
_
x
0
(F
(s) G
(s))ds =
1
c
_
x
0
g(s)ds +C, C IR (arbitrària)
F(x) G(x) =
1
c
_
x
0
g(s)ds +C
Daquesta darrera equacio i de F(x) +G(x) = f(x) sobte
F(x) =
1
2
f(x) +
1
2c
_
x
0
g(s)ds +
C
2
G(x) =
1
2
f(x)
1
2c
_
x
0
g(s)ds
C
2
Introduint aquestes expressions en la solucio general obtenim
u(x, t) =
f(x ct) +f(x +ct)
2
+
1
2c
_
x+ct
xct
g(s)ds (2.17)
que sanomena Formula de DAlembert. Acabam de provar que si (2.15) te solucio ve donada per la formula
de DAlembert. Recprovament si f i g tenen la regularitat sucient la formula de DAlambert es solucio del
problema (2.15). Tenim el seg uent resultat
Teorema 4 Siguin f C
2
(IR) i g C
1
(IR), llavors l unica solucio del problema
_
_
_
u
tt
c
2
u
xx
= 0 x IR, t IR,
u(x, 0) = f(x), x IR
u
t
(x, 0) = g(x), x IR
(2.18)
22
ve donada per la Formula de DAlambert, a mes u C
2
(IR
2
).
Per a qualsevol interval [0, t
0
], t [0, t
0
], donat > 0, existeix un = (, t
0
) > 0 tal, que per dues solucions
qualsevols u
1
(x, t), u
2
(x, t) de lequacio dona que corresponen a les condicions inicials
u
1
(x, 0) = f
1
(x) u
1t
(x, 0) = g
1
(x)
u
2
(x, 0) = f
2
(x) u
2t
(x, 0) = g
2
(x)
respectivament, es cumpleix
|u
2
(x, t) u
1
(x, t)| < , 0 t t
0
, x IR
quan
|f
1
(x) f
2
(x)| < |g
1
(x) g
2
(x)| < x IR,
es a dir, un petit canvi en les condicions inicials dona una petita variacio en les solucions.
Demostracio: Que u denida com (2.17) es l unica solucio de (2.15) resulta del càlcul que hem fet per
obtenir-la. La regularitat de u es clara per les hipòtesis sobre les dades i la formula (2.17). Anem a provar la
dependència contnua respecte de les dades. Per la Formula de DAlambert tenim que u
1
i u
2
venen denides
com
u
1
(x, t) =
f
1
(x ct) +f
1
(x +ct)
2
+
1
2c
_
x+ct
xct
g
1
(s)ds,
u
2
(x, t) =
f
2
(x ct) +f
2
(x +ct)
2
+
1
2c
_
x+ct
xct
g
2
(s)ds,
llavors si restam i posam valor absolut tenim
|u
1
(x, t) u
2
(x, t)|
|f
1
(x ct) f
2
(x ct)|
2
+
|f
1
(x +ct) f
2
(x +ct)|
2
+
+
1
2c
_
x+ct
xct
|g
1
(s) g
2
(s)|ds
Per les condicions del teorema tenim que
|u
1
(x, t) u
2
(x, t)| <

2
+

2
+
1
2c
2ct (1 +t
0
),
si denim =

1+t
0
, de la darrera desigualtat tenim que
|u
1
(x, t) u
2
(x, t)| < , 0 t t
0
, x IR.
2
2.3.2 Domini de Dependència
La Formula de DAlambert (2.17) ens permet donar propietats de la solucio de lequacio dona. La primera
observaci o es que per a cada punt (x
0
, t
0
) en el pla xt hi passen dues caracterstiques
x ct = x
0
ct
0
, x +ct = x
0
+ct
0
23
Figure 2.1: Esquerra: Domini de dependència de la solucio en el punt (x
0
, t
0
). Dreta: Domini dinuència de
linterval [a, b].
Aquestes caracterstiques intersecten leix x en els punts A = (x
0
ct
0
, 0) i B = (x
0
+ ct
0
, 0) respectivament.
Llavors, la solucio de lequacio dona en (x
0
, t
0
) es
u(x
0
, t
0
) =
f(x
0
ct
0
) +f(x
0
+ct
0
)
2
+
1
2c
_
x
0
+ct
0
x
0
ct
0
g(s)ds,
don tenim que el valor de u en (x
0
, t
0
) depen
a) el valor mitjà de f(= u(x, 0)) als punts A i B
b) de lintegral de g(= u
t
(x, 0)) sobre el segment AB.
Linterval [x
0
ct
0
, x
0
+ct
0
] sanomena domini de dependència del punt (x
0
, t
0
), veure Figura 2.1 esquerra.
Per exemple, si f i g sanul.len en aquest interval, llavors u(x
0
, t
0
) = 0.
Considerem ara un interval [a, b] de leix t = 0, els punts del pla xt pels quals el valor de la solucio depen
dels valors de les dades inicials en [a, b] es
{(x, t) : [x ct, x +ct] [a, b] = }
que sanomena domini dinuència de linterval [a, b], veure Figura 2.1 dreta.
Exemple: Càlcul de la solucio de
_
u
tt
= c
2
u
xx
x IR, t > 0
u(x, 0) =
_
1 x 0
0 x < 0
u
t
(x, 0) = 0
Si tenim en compte la formula de dAlambert hem de considerar les rectes caracterstiques que passen per
lorigen xct = 0 i x+ct = 0, ja que x = 0 es el punt on la condicio inicial canvia. Considerem (x
1
, t
1
), (x
2
, t
2
)
i (x
3
, t
3
) punts en cada una de les regions en que queda dividit el semiplà t 0 per les rectes caracterstiques
que passen per lorigen.
1. Q
1
= (x
1
, t
1
) {(x, t) : t > 0, x+ct < 0}: les caracterstiques que passen per Q
1
intersecten leix negatiu
de les x on f(x) = u(x, 0) = 0 i per tant per la formula de DAlambert
u(x
1
, t
1
) =
1
2
(0 + 0) +
1
2c
_
x
1
+ct
1
x
1
ct
1
0ds = 0.
24
2. Q
2
= (x
2
, t
2
) {(x, t) : t > 0, x +ct > 0, x ct < 0}: una caracterstica intersecta leix negatiu de les x
on f(x) = 0, i laltra intersecta leix positiu de les x on f(x) = 1. LLavors
u(x
2
, t
2
) =
1
2
(0 + 1) +
1
2c
_
x
2
+ct
2
x
2
ct
2
0ds =
1
2
.
3. Q
3
= (x
3
, t
3
) {(x, t) : t > 0, x ct > 0}: les dues caracterstiques que passen per Q
3
intersecten leix
positiu de les x on f(x) = 1 i llavors tenim
u(x
3
, t
3
) =
1
2
(1 + 1) +
1
2c
_
x
3
+ct
3
x
3
ct
3
0ds = 1.
Com que els valors de u no depen de leleccio del punt en cada una de les regions tenim que u es constant en
cada una de les regions. Les fronteres de les regions son leix t = 0 i les caracterstiques x +ct = 0 i x ct = 0.
1. Sobre leix t = 0,
u(x, 0) =
_
1 x 0
0 x < 0
.
2. En tots els punts (excepte lorigen) de la caracterstica x +ct = 0, tenim u(x, t) =
1
2
.
3. En tots els punts (excepte lorigen) de la caracterstica x ct = 0, tenim u(x, t) = 1.
LLavors el valor de u per a t > 0 es pot escriure com
u(x, t) =
_
_
0 x < ct
1
2
ct x < ct
1 x ct
.
Si es pinta el valor de u per algun t > 0 es veu que la discontinutat que tenia la condicio inicial es propaga
cap a la dreta i cap a lesquerra. Lequacio dones te la particularitat de propagar les discontinutats. En
aquest exemple, una discontinutat en la condicio inicial dona lloc a discontinutats en u(x, t) al llarg de les
caracterstiques que passen pel (0, 0), el punt on f te la discontinutat. El concepte de solucio clàssica en que
u es de C
2
respecte de t i x necessita ser reemplacat pel concepte de solucio generalitzada, però aquest es un
tema que sobrepassa aquests apunts.
25
2.3.3 El problema de Cauchy per a lequacio dones no homogènia
Si consideram el problema
_
_
_
u
tt
= c
2
u
xx
+F(x, t) (x, t) IR IR
u(x, 0) = 0, x IR
u
t
(x, 0) = 0, x IR,
(2.19)
on F C
2
(IR IR).
Es evident que si es resol el problema (2.19), la solucio obtinguda a lapartat anterior per al problema
homogeni i la linealitat de lequacio, haurem resolt el problema general
_
_
_
u
tt
= c
2
u
xx
+F(x, t) (x, t) IR IR
u(x, 0) = f(x), x IR
u
t
(x, 0) = g(x), x IR.
(2.20)
La idea de com obtenir la solucio es suggerida pel mètode de variacio de les constants per a les equacions
diferencials ordinàries lineals. Considerem una famlia de problemes que depenen dun paràmetre s
_
_
_
v
tt
(x, t, s) = c
2
v
xx
(x, t, s)
v(x, s, s) = 0,
v
t
(x, s, s) = F(x, s).
(2.21)
Aquesta idea es deguda a Duhamel i ve donada en el seg uent resultat.
Teorema 5 Sigui F C
2
(IR IR), llavors la solucio de (2.19) es
u(x, t) =
_
t
0
v(x, t, s)ds, (2.22)
on v(x, t, s) es la solucio de (2.21).
Demostracio: Evidentment u(x, 0) = 0 i
u
t
(x, t) = v(x, t, t) +
_
t
0
v
t
(x, t, s)ds =
_
t
0
v
t
(x, t, s)ds, (2.23)
per ser v solucio de (2.21), don tenim que u
t
(x, 0) = 0. Per altra banda, derivant respecte de t en (2.23) tenim
u
tt
= v
t
(x, t, t) +
_
t
0
v
tt
(x, t, s)ds =
= F(x, t) +
_
t
0
c
2
v
xx
(x, t, s)ds = F(x, t) +c
2
__
t
0
v(x, t, s)ds
_
xx
=
= F(x, t) +c
2
u
xx
(x, t),
don tenim que u satisfà lequacio. 2
26
Com que tenim la formula de DAlembert per a resoldre el problema (2.21) podem obtenir explcitament
la solucio de (2.19). Com que lequacio dona es invariant per trasllacions, si denim U(x, t, s) = v(x, t + s, s)
llavors se verica
_
_
_
U
tt
(x, t, s) = c
2
U
xx
(x, t, s)
U(x, 0, s) = 0,
U
t
(x, 0, s) = F(x, s).
(2.24)
don tenim que
U(x, t, s) =
1
2
_
x+ct
xct
F(y, s)dy
llavors pel teorema 5 la solucio de (2.19) ve donada per
u(x, t) =
_
t
0
v(x, t, s)ds =
_
t
0
U(x, t s, s)ds.
Exemple: Trobau la solucio de
_
_
_
u
tt
u
xx
= xt, x IR, t IR
u(x, 0) = x
2
x IR
u
t
(x, 0) = 1, x IR
2.3.4 Solucio de lequacio dona en un segment emprant la formula de DAlembert
Considerem el problema mixte
_
_
u
tt
c
2
u
xx
= 0 x (0, L), t > 0
u(x, 0) = f(x) x [0, L]
u
t
(x, 0) = g(x) x [0, L]
u(0, t) = h
1
(t) t 0
u(L, t) = h
2
(t) t 0
(2.25)
Aquest problema sestudiarà des dun altre punt de vista en el seg uent captol, pero aprotant la formula
de DAlambert deduda en la seccio anterior, exposarem una manera alternativa de resoldre aquest problema.
La solucio general de ledp ve donada per
u(x, t) = F(x ct) +G(x +ct),
i es fàcil veure que si una funcio u es de la forma anterior, llavors satisfà per a tot , IR
u(x, t) u(x +c, t +) u(x c, t +) +u(x +c c, t + +) = 0. (2.26)
Geomètricament signica que per a quasevol paral.lelogram ABCD en el pla x t tat per rectes carac-
terstiques x ct = cte, es satisfà
u(A) +u(C) u(B) u(D) = 0.
Si ara imposam les condicions inicials i de frontera, dividim la banda [0, L] [0, ) en regions segons la
gura 2.2
En la regio I, la solucio ve donada per la formula de DAlembert i en les altres regions sempra la propietat
del paral.lelogram. Per exemple, sigui A un punt en la regio II, costrum el paral.lelogram, format per rectes
caracterstiques, que te per vèrtexos A, un sobre la frontera de la banda B i dos sobre la frontera de la regio I
27
Figure 2.2:
C i D, llavors aplicant la propietat del paral.lelogram obtenim la solucio en A. De la mateixa manera es calcula
la solucio en la resta de la banda.
Per a que la funcio obtinguda daquesta manera sigui C
2
shauran de cumplir una condicions de compatibilitat
f(0) = h
1
(0) g(0) = h
1
(0) f
(0) = h
1
(0)
f(L) = h
2
(0) g(L) = h
2
(0) f
(L) = h
2
(0)
(2.27)
Tenim el seg uent resultat
Teorema 6 Si f C
2
([0, L]), g C
1
([0, L]) i h
1
, h
2
C
2
(0, ) i sasfan les condicions de compatibilitat
(2.27), llavors la funcio trobada aplicant la propietat del paral.lelogram es de C
2
([0, L] [0, )) i es una solucio
de (2.25).
2.3.5 Energia i Unicitat
Sigui u(x, t) una solucio de u
tt
c
2
u
xx
= 0 en [a, b] (0, ). Si multiplicam lequacio per u
t
i intergram respecte
de x en [a, b] obtenim
_
b
a
u
tt
u
t
dx =
_
b
a
c
2
u
xx
u
t
dx (2.28)
don lintegrant del primer membre es pot escriure com
u
tt
u
t
=
1
2
d
dt
u
2
t
28
i aplicant integracio per parts en el segon membre obtenim
_
b
a
c
2
u
xx
u
t
dx = c
2
u
x
u
t
|
b
a

_
b
a
c
2
u
x
u
xt
dx = c
2
u
x
u
t
|
b
a

c
2
2
_
b
a
d
dt
u
2
x
dx,
i substituint en (2.28) ens queda
d
dt
1
2
_
b
a
(u
2
t
+c
2
u
2
x
)dx = c
2
u
x
u
t
|
b
a
. (2.29)
Lexpressio
E(t) =
1
2
_
b
a
(u
2
t
+c
2
u
2
x
)dx (2.30)
sanomena integral denergia de la funcio u en [a, b] i lequacio (2.29) sanomena equacio de lenergia per a
lequacio dona. Hem provat que qualsevol solucio de lequacio dona satisfà lequacio de lenergia (2.29),
aquesta equacio ens diu que la variacio de lenergia nomes depen del que passi a la frontera.
Anem a provar com a partir de lequacio de lenergia podem provar lunicitat del problema (2.25). Suposem
que tenim dues solucions u
1
, u
2
de (2.25). Sigui u = u
1
u
2
, llavors per la linealitat de lequacio dona u es una
solucio del problema
_
_
_
u
tt
= c
2
u
xx
x (0, L), t > 0
u(x, 0) = u
t
(x, 0) = 0 x [0, L]
u(0, t) = u(L, t) = 0 t 0
Considerem lequacio de lenergia per a u en [0, L] i per les condicions de frontera tenim que
d
dt
1
2
_
L
0
(u
2
t
+c
2
u
2
x
)dx = 0
llavors E(t) es constant per a tot t 0 i E(t) = E(0), però E(0) = 0, don es dedueix que u 0.
29
2.4 Transformada de Fourier
Sigui v una funcio real o complexa en L
1
(IR
N
). Denim la seva transformada de Fourier per a =
(
1
,
2
, ,
N
) IR
N
com
Fv() = v() =
_
IR
N
v(x)e
ix
dx, on x =
N
i=1
x
i
i
.
La transformada de Fourier inversa es deneix com
F
1
v(x) = v(x) = (2)
N
_
IR
N
v()e
ix
d.
Sigui D
v una derivada parcial de v denida en el captol 1. Llavors tenim que

F(D
v)() = (i)
v() = i
||
v(), on
1
1

N
N
.
De fet, integrant per parts,
_
IR
N
D
v(x)e
ix
dx = (1)
||
_
IR
N
v(x)D
(e
ix
)dx = (i)
v().
La trasllacio de largument de la funcio correspon a multiplicar la seva transformada de Fourier per una
exponencial
Fv( +y)() = e
iy
v(), y IR
N
,
i si escalam largument tenim
Fv(a)() = a
N
v(a
1
), a > 0.
Teorema de la convoluci o.
La convolucio de dues funcions v i w es deneix com
(v w)(x) =
_
IR
N
v(x y)w(y)dy =
_
IR
N
v(y)w(x y)dy,
i tenim
F(v w)() = v() w(),
ja que
F(v w)() =
_
IR
N
__
IR
N
v(x y)w(y)dy
_
e
ix
dx =
_
IR
N
_
IR
N
v(x y)w(y)e
i(xy)
e
iy
dxdy =
_
IR
N
_
IR
N
v(z)w(y)e
iz
e
iy
dzdy =
__
R
N
w(y)e
iy
dy
___
R
N
v(z))e
iz
dz
_
= v() w().
30
2.4.1 Transformada inversa duna gaussiana
La transformada de Fourier inversa duna gaussiana en dimensio 1 g() = e
2
ve donada per
g(x) =
1
2
_

2
e
ix
d =
1
2
_

e
(
2
ix)
d =
1
2
_

e
(
ix
2
)
2
e
x
2
4
d.
Fent el canvi de variables s =

ix
2
que implica que ds =
d ens queda
g(x) =
1
2
x
2
4
_

e
s
2
ds =
1
2
x
2
4
.
2.5 El problema de Cauchy per a lequacio de la calor
Considerem el problema de Cauchy per a lequacio de la calor en dimensio N,
_
u
t
u = 0, x IR
N
, t > 0
u(x, 0) = f(x), x IR
N
(2.31)
Per trobar la solucio del problema de Cauchy (2.31) denim la transformada de Fourier en les variables
espaials de u(x, t) i la seva inversa com (veure la seccio anterior)
u(, t) =
_
IR
N
e
ix
u(x, t)dx, (2.32)
u(x, t) =
1
(2)
N
_
IR
N
e
ix
u(, t)d. (2.33)
Si aplicant la transformada de Fourier a lequacio de la calor (2.31) ens queda
(u
t
)(, t)

u(, t) = 0. (2.34)
Anem a calcular aquestes transformades. Es fàcil veure que
(u
t
)(, t) =
_
IR
N
u
t
(x, t)e
ix
dx =

t
__
IR
N
u(x, t)e
ix
dx
_
= ( u)
t
(, t).
i aplicant la propietat de la transformada de Fourier
u
x
j
(, t) = i
j
u(, t),
2
u
x
2
j
(, t) =
2
j
u(, t)
lequacio (2.34) ens queda
_
( u)
t
(, t) +||||
2
u(, t) = 0, IR
N
, t > 0
u(, 0) =

f(), IR
N
(2.35)
31
que es un problema de valor inicial per a una edo lineal en la variable t, considerant com un paràmetre, llavors
intergrant sobtè
u(, t) =

f()e
||||
2
t
. (2.36)
Lexpressio anterior ens diu que la transformada de Fourier de la solucio es el producte de la transformada
de Fourier de f,

f i de g = e
||||
2
t
. Si aplicam la transformada inversa (2.33) a g (veure la seccio anterior) ens
queda
g(x, t) =
1
(4t)
N/2
e
||x||
2
4t
.
Ara aplicant el teorema de la convolucio ens queda que
u(x, t) =
1
(4t)
N/2
_
IR
N
e
||xy||
2
4t
f(y)dy. (2.37)
Si anomenam
K(x) =
1
(4)
N/2
e
||x||
2
4
(2.38)
denim el que anomenarem nucli de Gauss
K
t
(x) =
1
t
N/2
K
_
x
t
_
=
1
(4t)
N/2
e
||x||
2
4t
. (2.39)
llavors la funcio u denida en (2.37) es la convolucio de la condicio inicial del problema f amb el nucli de Gauss
K
t
.
Aquesta funcio K
t
(x) denida per a tot t > 0 lanomenarem solucio fonamental de lequacio de la calor ja
que per a tot t > 0 satisfà lequacio. A mes verica les seg uents propietats:
1. K
t
(x) > 0, per a tot x IR
N
,
2.
_
IR
N
K
t
(x)dx = 1.
Demostracio:
_
IR
N
K
t
(x)dx =
1
4t
N/2
_
IR
N
e
||x||
2
4t
dx u =
x
4t
1
4t
N/2
_
IR
N
e
||u||
2
(4t)
N/2
du = 1.
3. lim
t0
_
||x||>>0
K
t
(x)dx = 0.
Demostracio: Si feim el canvi de variable u = x/(2
t)
lim
t0
_
||x||>>0
K
t
(x)dx = lim
t0
1
(pi)
N/2
_
||u||>

2
t
e
||u||
2
du = 0.
Podem demostrar el seg uent resultat
Teorema 7 Sigui f C(IR
N
) tal que |f(x)| < M per a tot x IR
N
. Llavors, u(x, t) denida per (2.37) verica
1. u C
(IR
N
(0, )),
32
2. u
t
u = 0 si x IR
N
, t > 0,
3. lim
t0
u(x
0
, t) = f(x
0
) amb convergència uniforme,
4. |u(x, t)| sup
xIR
N |f(x)|, per a tot (x, t) IR
N
(0, ).
Demostracio: 1. i 2. es comproven per càlcul directe. 4. resulta directament de la propietat 2. del nucli
de Gauss.
En quan a 3., sigui x
0
IR
N
, donat un > 0 tenim
|u(x
0
, t) f(x
0
)| = |
_
IR
N
K
t
(x
0
y)(f(y) f(x
0
))dy|.
Per la continutat de f, existeix un > 0 tal que si ||y x
0
|| < , |f(y) f(x
0
)| < /2, llavors resulta que
|u(x
0
, t) f(x
0
)| <

2
_
||x
0
y||<
K
t
(x
0
y)dy+
2 sup
xIR
N
|f(x)|
_
||x
0
y||>
K
t
(x
0
y)dy,
per la propietat 3. del nucli de Gauss tenim que existeix
1
> 0 tal que si t <
1
llavors
_
||x
0
y||>
K
t
(x
0
y)dy <

4M
,
don per la propietat 2. i aquest darrer resultat tenim que donat > 0, existeix
1
> 0 tal que si 0 < t <
1
llavors
|u(x
0
, t) f(x
0
)| < .
2
Exemple de Tychono: No unicitat de solucio del Problema de Cauchy per a lequacio de la
calor.
Vegem que el problema de Cauchy per a lequacio de la calor no te solucio unica, per poder tenir unicitat
caldrà imposar condicions adicionals.
Tychono es el que va donar un exemple que demostra la no unicitat. Considerem el problema
_
u
t
u
xx
= 0, (x, t) IR (0, )
u(x, 0) = 0
(2.40)
que obviament te la solucio zero, Tychono va construir una altra solucio diferent de zero de (2.40). La idea es
considerar el problema
_
_
_
u
t
= u
xx
, (x, t) IR
2
u(0, t) = g(t), t IR
u
x
(0, t) = 0, t IR,
(2.41)
per trobar solucions de (2.40). Elegim g(t) = 0 si t 0 i cercam solucions de (2.41) de la forma
u(x, t) =
j=0
g
j
(t)x
j
.
33
Suposant regularitat sucient, es deriva terme a terme en lexpressio anterior i es substitueix a lequacio i
obtenim
j=0
g
j
(t)x
j
=
j=2
j(j 1)g
j
(t)x
j2
(2.42)
i si shan de vericar les condicions inicials tenim
g
0
(t) = g(t), g
1
(t) = 0. (2.43)
De (2.42) tenim que per a j 2,
g
j
(t) = (j + 1)(j + 2)g
j+2
(t)
que juntament amb (2.43) ens dona, si j = 2k + 1, g
j
= 0 i si j = 2k,
g
2k
(t) =
1
(2k)
d
k
g
dt
k
(t).
Llavors resulta
u(x, t) =
k=0
x
2k
(2k)
d
k
g
dt
k
(t). (2.44)
Una vegada fet el càlcul formal anem a elegir una funcio g de forma que es tengui la convergència necessària
per a que (2.44) deneixi una solucio de lequacio de la calor.
Per > 1 prenim
g(t) =
_
e
t
, t > 0
0, t 0.
Daquesta forma g C
(IR) i
d
k
g
dt
k
(0) = 0, amb lo que se comprova directament que se verica la condicio inicial
de (2.40) u(x, 0) = 0. Per estudiar la convergència de la sèrie (2.44) sha destimar el comportament de
d
k
g
dt
k
(t)
com a funcions de variable complexa, per veure els detalls vos referim a [1].
Com a conseq uència hem obtingut una solucio no nul.la de (2.40). Aquesta solucio u obtinguda no es una
funcio tada en IR (0, ).
En la seg uents subseccions estudiarem resultats clàssics dunicitat.
2.5.1 Resultats clàssics dunicitat. Principi del màxim
Comencarem donant el que anomenarem principi del màxim feble que ens permetrà demostrar la unicitat del
problema de Dirichlet que estudiarem en el captol seg uent, aix com donar sota quines condicions el problema
de Cauchy te una unica solucio.
Sigui IR
N
un domini tat amb frontera regular , sigui 0 < T < . Denim D
T
= (0, T) i la
frontera parabòlica de D
T
com,
p
= ( {0}) ( [0, T]).
Tenim el seg uent resultat anomenat Principi del màxim (mnim) feble
Teorema 8 Suposem u C(D
T
), tal que u
t
, u
x
i
x
j
C(D
T
( {T})), i, j = 1, 2 . . . , N i
u
t
u 0 en D
T
.
34
(u
t
u 0 en D
T
).
Llavors
max
p
u = max
D
T
u.
(min
p
u = min
D
T
u).
Demostracio: Farem la demostracio pel cas del màxim ja que pel mnim basta aplicar el principi del màxim
a u. Suposem primer que
u
t
u < 0 en D
T
. (2.45)
Suposem en aquest cas que el màxim de u sagafa en un punt interior (x
0
, t
0
) D
T
= (0, T
), T
< T,
llavors shauria de vericar que
u
t
(x
0
, t
0
) = 0, u(x
0
, t
0
) 0,
amb lo qual es contradiuria (2.45), per tant u no pot agafar el seu màxim en D
T
per a qualsevol T
< T.
Suposem que el màxim sagafa en (x
0
, T) {T}, llavors shauria de vericar que
u
t
(x
0
, T) 0, u(x
0
, T) 0
que altra vegada contradiu (2.45). Llavors en lhipòtesi (2.45), el màxim sagafa en
p
.
Ara si tenim lhipòtesi del teorema u
t
u 0, per a cada > 0 consideram la funcio
v(x, t) = u(x, t) +||x||
2
.
La funcio v te la mateixa regularitat que u i verica
v
t
v = u
t
u 2N < 0,
Com que v verica (2.45) tenim que agafa el seu màxim en la frontera parabòlica
p
. Llavors tenim que
max
D
T
u max
D
T
v = max
p
v max
p
u + max
||x||
2
.
Com que es arbitrari, tenim que
max
D
T
u max
p
u,
laltra desigualtat es obvia
max
p
u max
D
T
u
i tenim provat el resultat. 2
Aquest resultat no exclou que u pugui agafar el seu màxim tambe en un punt interior. Per tant es pot donar
el que sanomena principi del màxim fort del qual no en donarem la demostracio, una bona referència per a
la seva demostracio es [?].
Teorema 9 Sigui u vericant les hipòtesis del teorema 8 en D
T
. Si existeix (x
1
, t
1
) D
T
tal que
u(x
1
, t
1
) = M = max
D
T
u,
llavors u M.
35
Anem a aplicar el principi del màxim feble per a obtenir resultats dunicitat.
Sigui IR
N
un domini tat amb frontera regular. Considerem el problema
_
_
_
u
t
u = 0, x , t > 0
u(x, t) = 0, x , t > 0
u(x, 0) = 0, x .
(2.46)
Com a una conseq uència inmediata del principi del màxim feble tenim el seg uent corol.lari que ens dona la
unicitat de (2.46) i per ser lequacio lineal tenim tambe la unicitat del problema
_
_
_
u
t
u = F(x, t), x , t > 0
u(x, t) = f(x, t), x , t > 0
u(x, 0) = g(x), x .
(2.47)
Corol.lari 1 Sigui u C(D
T
), tal que u
t
, u
x
i
x
j
C(D
T
( {T})), i, j = 1, 2 . . . , N solucio del problema
(2.46). Llavors u 0.
Pel cas del problema de Cauchy ja hem vist que no tenim unicitat, però si ens restringim al conjunt de
les funcions tades podrem demostrar la unicitat altra vegada com a conseq uència del principi del màxim.
Demostrarem que dins el conjunt de les funcions tades, el problema (2.31) te una unica solucio.
La dicultat que tenim per poder aplicar el principi del màxim es que el problema de Cauchy es en tot IR
N
i no en un domini tat. Aquesta dicultat la resoldrem mitjancant certes solucions explcites de lequacio de la
calor amb les quals farem un procès de comparacio.
Qualsevol funcio de la forma
w
(x, t) =
_
2t +
||x||
2
N
_
, IR,
es una solucio de lequacio de la calor en IR
N
[0, ). Aquestes solucions son les que farem servir per comparar.
Tenim el seg uent resultat.
Teorema 10 Siguin u
1
, u
2
solucions tades del problema
_
u
t
u = 0, x IR
N
, t > 0
u(x, 0) = f(x), x IR
N
(2.48)
amb f contnua i tada en IR
N
. Llavors u
1
u
2
.
Demostracio:
Si |u
1
(x, t)| M
1
i |u
2
(x, t)| M
2
, anomenam M = max(M
1
, M
2
). La funcio v = u
1
u
2
verica el
problema
_
v
t
v = 0, x IR
N
, t > 0
v(x, 0) = 0, x IR
N
.
La idea es aplicar el principi del màxim a v i provar que es identicament igual a zero. Directament no es pot
fer ja que IR
N
no es un domini tat, però considerem per a cada R > 0 la bolla B
R
(0), de radi R i centrada a
lorigen, i la funcio
w
R
(x, t) =
2NM
R
2
_
2t +
||x||
2
N
_
, R IR
36
que com hem comentat verica lequacio de la calor per t > 0. A mes si consideram el cilindre D
T
= B
R
(0)[0, T]
vegem que w
R
es mes gran o igual que |v| en la frontera parabòlica de D
T
.
w
R
(x, 0) =
2M||x||
2
R
2
|v(x, 0)| = 0, x B
R
(0),
w
R
(x, t) 2M |v(x, t)|, ||x|| = R, t > 0
Daquestes dues relacions hem provat que sobre la frontera parabòlica es satisfà
w
R
(x, t) v(x, t) w
R
(x, t), (x, t)
T
Ara aplicam el principi del màxim i mnim a v w
R
i v +w
R
respectivament en el cilindre D
T
i resulta que
w
R
(x, t) v(x, t) w
R
(x, t), (x, t) D
T
. (2.49)
Fixat (x, t), la desigualtat (2.49) es vàlida si R > ||x||. Llavors prenent lmit quan R tenim
v(x, t) = 0,
ja que w
R
(x, t) 0 quan R . Com que (x, t) es arbitrari, conclum que
v 0
com voliem demostrar. 2
Tenim el seg uent resultat nal
Corol.lari 2 L unica solucio tada del problema de Cauchy (2.31) amb condicio inicial tada es la donada per
la formula
u(x, t) =
1
(4t)
N/2
_
IR
N
e
||xy||
2
4t
f(y)dy.
2.5.2 El problema de Cauchy no homogeni
Volem resoldre el problema
_
u
t
u = F(x, t), x IR
N
, t > 0
u(x, 0) = f(x), x IR
N
(2.50)
El seg uent resultat dona condicions sucients per a lexistència de solucio de (2.50)
Teorema 11 Sigui f una funcio contnua i tada en IR
N
i sigui F(x, t) i
F(x,t)
x
i
, i = 1, . . . , N funcions
contnues i tades en IR
N
(0, T), per algun T > 0.
Llavors la funcio u(x, t) denida per a (x, t) IR
N
[0, T) com
u(x, t) =
_
IR
N
K
t
(x y)f(y)dy +
_
t
0
_
IR
N
K
ts
(x y)F(y, s)dyds, (2.51)
verica
1. u C(IR
N
[0, T))
37
2.
u
t
C(IR
N
(0, T)),

2
u
x
i
x
j
C(IR
N
(0, T)), i, j = 1, . . . , N
3. u es l unica solucio tada del problema (2.50).
La demostracio no la farem i remitim els lectors a [1].
Nota: La continutat del segon membre de lequacio no es sucient per a tenir solucio clàssica, es a dir amb
derivades segones contnues [1].
38
Chapter 3
Problema Mixte. Mètode de Separacio
de Variables
El mètode de Fourier o de separacio de variables es un dels procediments mes emprats en la resolucio dequacions
en derivades parcials. Anem a veure com aplicam aquest mètode en lequacio de la calor, lequacio dona i
lequacio de Laplace. Comencarem el captol amb una seccio dedicada a les sèries de Fourier, ja que seràn la
base del mètode.
3.1 Sèries de Fourier
La q uestio que intentarem respondre en aquesta seccio es, una funcio arbitrària denida en un interval (
a, +a), a > 0 pot ser representada com una sèrie trigonomètrica? Comencarem reduint el problema: donada
una funcio f : (, ) IR es possible determinar coecients a
n
i b
n
tal que
f(x) =
a
0
2
+
n=1
(a
n
cos(nx) +b
n
sin(nx)) (3.1)
per a cada x (, )? La rao per la qual a
0
està dividit per 2 es purament tècnica com veurem mes endevant.
La restriccio a linterval (, ) està motivada pel fet que les funcions trigonomètriques son periòdiques de
periode 2. Si tenim una funcio denida en un interval ( a, +a), introduim una nova variable
y =

a
(x )
que varia entre i quan x varia entre a i +a.
Les funcions trigonomètriques de la forma sinnx i cos nx tenen la propietat dita dortogonalitat, es a dir, es
satisfan les formules
_
cos mxdx =
_
2 m = 0
0 m = 0
_
sinmxdx = 0, m = 1, 2, . . .
_
cos mxcos nxdx =

_
m = n
0 m = n
_
sinmxsinnxdx =
_
m = n
0 m = n
_
sinmxcos nxdx = 0
(3.2)
39
Si suposam que la sèrie (3.1) es convergent i suposam que podem integrar terme a terme, tenim que si
multiplicam (3.1) per cos mx o per sin mx i intergram, obtenim
_

f(x) cos mxdx =

a
0
2
_

cosmxdx
+
n=1
_
a
n
_

cos nxcos mxdx +b

n
_

sinnxcos mxdx
_
aplicant les formules (3.2) obtenim els valors dels coecients de la sèrie. Tenim la seg uent denicio
Denicio 2 Si les integrals existeixen, els nombres
a
n
=
1
f(x) cos nxdx, n = 0, 1, 2, . . . (3.3)

b
n
=
1
f(x) sin nxdx, n = 1, 2, . . . (3.4)

sanomenen coecients de Fourier de f en (, ). La sèrie
a
0
2
+
n=1
(a
n
cos(nx) +b
n
sin(nx)) (3.5)
sanomena sèrie de Fourier de f en (, ).
Com que no sabem si la igualtat (3.1) es vàlida, emprarem el smbol amb el sentit de te sèrie de Fourier
i escriurem
f(x)
a
0
2
+
n=1
(a
n
cos(nx) +b
n
sin(nx))
Ara sens presenten les seg uents preguntes:
1) per a quina classe de funcions f la sèrie de Fourier es convergent, i quin tipus de convergència es dona?
2) en cas de convergència de la sèrie, la suma de la sèrie serà igual a f(x)?
Lencarragat de donar resposta a naquesta i daltres preguntes es la teoria de les sèries de Fourier i mes en
general lanomenada anàlisi harmònica.
Una mica dhistòria. La sèrie duu el nom de Joseph Fourier ja que va ser el que va desenvolupar
aquest tipus de sèries en els seus estudis sobre la propagacio de la calor a principis del segle XIX. La necesitat
daquesta representacio prove daplicar el mètode de separacio de variables per a la resolucio dalgunes equacions
en derivades parcials. Històricament, pareix que va ser Daniel Bernoulli el primer que va proposar (1755) una
descomposicio daquest tipus per a resoldre lequacio dona i va ser Leonhard Euler el primer en donar les
formules dels coecients (1777). Però va quedar a laire la validesa del mètode.
Exemples:
1. La funcio 2-periòdica f(x) = x, x (, ) (es coneix com la funcio dent de serra) te per sèrie de
Fourier
2
n=1
(1)
n1
n
sinnx
40
2. La funcio 2-periòdica
f(x) =
_
1
2
x (, 0)
1
2
x (0, )
coneguda com a funcio dona quadrada te per sèrie de Fourier
2
n=1
sin(2n 1)x
2n 1
3.1.1 Sèrie de Fourier amb perode diferent de 2
Si la funcio f es de perode 2T, es fa el canvi de variable
x =

T
y
que transforma linterval [0, 2T] en [0, 2] i viceversa, la serie de Fourier es modica de manera que
a
n
=
1
T
_
T
T
f(x) cos(
n
T
x)dx, n 0
b
n
=
1
T
_
T
T
f(x) sin(
n
T
x)dx, n 1.
(3.6)
i llavors la sèrie queda
a
0
2
+
n=1
(a
n
cos
n
T
x +b
n
sin
n
T
x).
3.1.2 Teorema de convergència
Teorema 12 Riemann-Lebesgue Si f es una funcio integrable en (a, b), llavors
lim
r
_
b
a
f(x) sinrxdx = lim
r
_
b
a
f(x) cos rxdx = 0
Denicio 3 a) Una funcio f es contnua a trossos en (a, b) si existeix una particio a = x
0
< x
1
< < x
n
= b
tal que f es contnua en cada subinterval (x
i1
, x
i
) i en els punts x
i
presenta una discontinutat de salt,
es a dir, existeixen els lmits laterals que denotarem f(x
i
+), el lmit per la dreta de x
i
i f(x
i
) el lmit
per lesquerra, respectivament.
b) Una funcio es de classe C
1
a trossos en (a, b) si
i) Es contnua a trossos en (a, b)
ii) Te derivada contnua en els punts de continutat i en els altres te derivades laterals nites.
El resultat bàsic de convergència es:
Teorema 13 Sigui f una funcio periòdica i C
1
a trossos llavors la sèrie de Fourier de f convergeix a f de la
seg uent forma:
1. uniformement en tot interval tancat que no contengui cap discontinutat,
41
2. al valor mitjà en cada punt en que f te un salt, es a dir, si x
0
es un punt de discontinutat, la sèrie
convergeix a
f(x
0
) +f(x
0
+)
2
Notem que la convergència no es uniforme lateralment en un punt de salt ja que en aquests punts la funcio
no es contnua però en canvi si o son les sumes parcials de la sèrie de Fourier. Les condicions anteriors no son
les mes òptimes per a tenir convergència però si les mes senzilles i usuals. Recentment sha provat que la sèrie
de Fourier duna funcio de L
2
convergeix a f quasi per a tot punt; la convergència en tot punt no es certa en
general per a les funcions contnues.
3.1.3 Sèrie de Fourier en sinus i cosinus
Considerem una funcio f denida en un interval [0, L]. Els valors dels extrems no juguen cap paper, per tant
linterval es pot considerar obert.
Existeixen diverses maneres dextendre la funcio a tot IR de forma que sigui periòdica i poder aplicar les
formules vistes. De la manera com es faci lextensio en surten diferents desenvolupaments amb diferents perodes
i per tant diferents coecients.
Sèrie de Fourier en sinus
Sigui f una funcio denida en [0, L], lextenem a linterval [L, L] de forma senar
f(x) = f(x), x [0, L],
i de forma periòdica per a |x| > L.
-1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0
-1.0
-0.8
-0.6
-0.4
-0.2
0.0
0.2
0.4
0.6
0.8
1.0
-1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0
-1.0
-0.8
-0.6
-0.4
-0.2
0.0
0.2
0.4
0.6
0.8
1.0
-2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
-1.0
-0.8
-0.6
-0.4
-0.2
0.0
0.2
0.4
0.6
0.8
1.0
Figure 3.1: Exemple duna funcio en [0, 1] la seva extencio senar a [1, 1] i la seva extencio periòdica.
Tenim que el perode de la funcio resultant

f es T = 2L. De les propietats de les funcions senars i parells
resulta que els coecients de la serie de Fourier de la nova funcio son
a
n
=
1
L
_
L
L
f(x) cos(
n
L
x)dx = 0, n 0
b
n
=
1
L
_
L
L
f(x) sin(
n
L
x)dx =
2
L
_
L
0
f(x) sin(
n
L
x)dx, n 1
42
Per a les funcions senars nomes necessitam la informacio sobre f(x) per a 0 x L. La sèrie de Fourier per a
la funcio senar

f es una sèrie de funcions senars (sinus):
n=1
b
n
sin
_
n
L
x
_
Observen que en aquest desenvolupament cada un dels sumants tenen la propietat de prendre el valor 0 ens els
extrems x = 0 i x = L.
Sèrie de Fourier en cosinus
Sigui f una funcio denida en [0, L], lextenem a linterval [L, L] de forma parell
f(x) = f(x), x [0, L],
i de forma periòdica per a |x| > L.
-1.0 -0.8 -0.6 -0.4 -0.2 0.0 0.2 0.4 0.6 0.8 1.0
-1.0
-0.8
-0.6
-0.4
-0.2
0.0
0.2
0.4
0.6
0.8
1.0
-2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
-2.0
-1.6
-1.2
-0.8
-0.4
0.0
0.4
0.8
1.2
1.6
2.0
-2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
-2.0
-1.6
-1.2
-0.8
-0.4
0.0
0.4
0.8
1.2
1.6
2.0
Figure 3.2: Exemple duna funcio en [0, 1] la seva extencio parell a [1, 1] i la seva extencio periòdica.
Tenim que el perode de la funcio resultant

f es T = 2L. De les propietats de les funcions senars i parells
resulta que els coecients de la serie de Fourier de la nova funcio son
a
n
=
1
L
_
L
L
f(x) cos(
n
L
x)dx =
2
L
_
L
0
f(x) cos(
n
L
x)dx, n 0
b
n
=
1
L
_
L
L
f(x) sin(
n
L
x)dx = 0, n 1
Llavors la sèrie de Fourier es una sèrie de funcions parells (cosinus)
a
0
2
+
n=1
a
n
cos
_
n
L
x
_
3.1.4 Regularitat de les sèries de Fourier
Tenim els seg uents resultats
Continutat de les sèries
43
Teorema 14 Per a una funcio f 2L-periòdica de classe C
1
a trossos, llavors la seva sèrie de Fourier es contnua
en [L, L] si i nomes si f es contnua i f(L) = f(L).
Es necessari que f sigui contnua ja que en altre cas tendrà discontinutats de salt i la sèrie convergirà al punt
mitjà. En la Figura 3.3 es mostra el signicat de la condicio f(L) = f(L).
-3 -2 -1 0 1 2 3
-3
-2
-1
0
1
2
3
-2.0 -1.6 -1.2 -0.8 -0.4 0.0 0.4 0.8 1.2 1.6 2.0
-2.0
-1.6
-1.2
-0.8
-0.4
0.0
0.4
0.8
1.2
1.6
2.0
Figure 3.3: Sèrie de Fourier duna funcio contnua en [1, 1] tal que f(1) = f(1) duna funcio contnua en
[1, 1] tal que f(1) = f(1)
Tenim resultats similars per a les sèries en sinus i en cosinus
1
a trossos, llavors la seva sèrie de Fourier en cosinus
es contnua en [0, L] si i nomes si f es contnua
Observem que no son necessaries condicions adicionals sobre f ja que si f es contnua en [0, L], llavors la seva
extensio parell serà contnua en [L, L] i aquesta pren el mateix valor en L.
1
a trossos, llavors la seva sèrie de Fourier en sinus
es contnua en [0, L] si i nomes si f es contnua i f(0) = f(L) = 0.
Si f(0) = 0, llavors lextensio senar de f tendrà una discontinutat de salt en x = 0. Si f(L) = 0, llavors la seva
extensio senar en x = L tendrà signe contrari que en x = L.
Derivacio de les sèries
Teorema 17 La sèrie de Fourier duna funcio contnua en [L, L] tal que f(L) = f(L) i de C
1
a trossos,
llavors es pot derivar terme a terme i la sèrie resultant es la sèrie de Fourier de f
.
3.2 Problemes mixtes per a lequacio de la calor en una dimensio
espaial
3.2.1 Problema de Dirichlet homogeni
Anem a estudiar en detall el mètode de separacio de variables comencant pel problema simple de la distribucio
de temperatura duna barra de longitud L i que els extrems es mantenen a temperatura nul.la, es a dir anem a
44
considerar el problema
_
_
_
u
t
= c
2
u
xx
en D = {(x, t) IR
2
: 0 < x < L, t > 0}
u(0, t) = u(L, t) = 0 t 0
u(x, 0) = f(x) x [0, L]
(3.7)
on f es una funcio contnua. La idea del mètode es trobar solucions particulars de ledp que no siguin
idènticament nul.les, que satisfacin les condicions de frontera i siguin de la forma
u(x, t) = T(t)X(x)
on X i T son funcions a determinar. Si una tal solucio existeix substituint a lequacio obtenim
T
(t)X(x) = c
2
T(t)X
(x) per (x, t) D

Si suposam que X = 0 per a x (0, L) i T = 0 per a t > 0 obtenim
T
c
2
T
=
X
X
En aquesta darrera igualtat el primer membre depèn nomes de t i el segon nomes de x. Per a que es produeixi la
igualtat ambdos membres han de ser constants. Denotem aquesta constant per , llavors tenim dues equacions
diferencials ordinàries
T
+c
2
T = 0 (3.8)
X
+X = 0 (3.9)
Les condicions de frontera donen
u(0, t) = T(t)X(0) = 0 u(L, t) = T(t)X(L) = 0.
Com que T(t) = 0 es dedueix que shan de satisfer les condicions de frontera
X(0) = X(L) = 0
Lequacio (3.9) amb les condicions de frontera anteriors te la solucio trivial X(x) 0. Per poder obtenir
solucions u(x, t) no trivials de ledp en forma de variables separades i que satisfacin les condicions de frontera
fa falta trobar solucions no trivials del problema de valor a frontera
_
X
+X = 0 x (0, L)
X(0) = 0 X(L) = 0.
(3.10)
Tenim plantetjat el seg uent problema anomenat problema de Sturm-Liouville: trobar els valors del paràmetre
, pels quals existeixen solucions no trivials del problema (3.10), aix com aquestes solucions.
Els valors del paràmetre pels quals hi ha solucions no trivials sanomenen autovalors i les solucions no
trivials del problema (3.10) sanomenen autofuncions .
Vegem com calculam els autovalors i les autofuncions. La solucio de (3.10) depen del signe de , per tant
estudiarem els tres casos segons el signe de .
45
Cas 1 < 0. La solucio general de lequacio es
X(x) = Ae
x
+Be
x
Si ara imposam les condicions de frontera tenim
X(0) = A+B = 0
X(L) = Ae
L
+Be
L
= 0
Se tracta dun sistema lineal homogeni per a A i B. Com que el determinant de la matriu del sistema es
distint de zero, l unica solucio es A = B = 0, per conseg uent X = 0. Per tant per a < 0 no existeixen
solucions no trivials del problema.
Cas 2 = 0. La solucio general de lequacio es
X(x) = Ax +B
que si imposam les condicions de frontera ens dona altre vegada A = B = 0. Llavors per a = 0 tampoc
existeixen solucions no trivials del problema.
Cas 3 > 0. La solucio general de lequacio es
X(x) = Acos
x +Bsin
x
Si imposam les condicions de frontera, obtenim
A = 0
Acos
L +Bsin
L = 0.
Aquest sistema te solucions no trivials si i nomes si el determinant de la matriu del sistema es zero
1 0
cos
L sin
= 0 sin
L = 0
L = k, k Z.
Llavors en aquest cas hem obtingut una famlia dautovalors del problema
k
=
_
k
L
_
2
pels quals hi ha solucions no trivials
X
k
(x) = sin
_
k
L
_
x
que sanomenen les autofuncions del problema (hem considerar B = 1 sense pèrdua de generalitat).
Nota: Els valors positius i negatius de k que son iguals en valor absolut, corresponen al mateix autovalor i les
autofuncions difereixen en una constant. Per això basta considerar els valors de k positius.
46
Per cada autovalor
k
resolem lequacio (3.8) que te com a solucio general
T
k
(t) = a
k
e
c
2
k
t
Llavors per a cada k Z
+
la funcio
u
k
(x, t) = a
k
e
c
2
k
t
sin
k
L
x
es una solucio no trivial de lequacio de la calor que sanul.la en els extrems de la barra.
Nota: Degut a la linealitat de ledp una combinacio lineal nita de u
k
es tambe una solucio de ledp que
verica les condicions de frontera, es a dir
u(x, t) =
N
k=1
u
k
(x, t)
es una solucio que satisfà u(0, t) = u(L, t) = 0. La q uestio es si tambe es satisfà la condicio inicial, la resposta
serà armativa si
f(x) =
N
k=1
a
k
sin
k
L
x
però en general la funcio f, la condicio inicial del problema, no tendrà aquesta forma. Lo que va proposar
Fourier va ser considerar una suma innita i va conjeturà que per a qualsevol funcio f es possible trobar
constants a
k
tal que
f(x) =
k=1
a
k
sin
k
L
x
es a dir, qualsevol funcio te un desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus.
3.2.2 Existència duna solucio
Considerem el problema
_
_
_
u
t
= c
2
u
xx
en D = {(x, t) IR
2
: 0 < x < L, t > 0}
u(0, t) = u(L, t) = 0 t > 0
u(x, 0) = f(x) x [0, L]
(3.11)
A la seccio anterior hem provat que cada terme de la sèrie
k=1
a
k
e
c
2
(k/L)
2
t
sin
k
L
x (3.12)
on a
k
son constants arbitràries, satisfà ledp i les condicions de frontera. Si suposam que la sèrie convergeix i
denotam per u(x, t) la seva suma, llavors la condicio inicial resulta
k=1
a
k
sin
k
L
x = f(x) (3.13)
Per la teoria de Fourier sabem que si
47
1. elegim els a
k
que siguin els coecients de Fourier de sinus de f en (0, L), es a dir,
a
k
=
2
L
_
L
0
f(x) sin
k
L
xdx (3.14)
i
2. f te derivades laterals en cada punt x de (0, L), llavors ligualtat (3.13) es certa en cada punt x on f es
contnua.
Llavors sota aquestes condicions sobre f, la suma (3.12), amb a
k
donat per (3.14), pareix que haurà de ser la
solucio al nostre problema (3.11). Lo que sabem respecte de la sèrie (3.12) es que
a) cada terme de la sèrie es contnua en D, es de classe C
2
en D i satisfà ledp i les condicions de frontera i
b) convergeix en cada punt de la forma (x, 0) en D i la seva suma satisfà (3.13) en cada punt x on f es contnua.
Lo que no sabem es si
c) convergeix per a tot (x, t) D,
d) la seva suma es de classe C
2
en D i contnua en D
0
= {(x, t) D : t > 0}, i
e) la seva suma satisfà el problema (3.11).
Tenim aquest primer resultat.
Teorema 18 Suposem que f i a
k
satisfan les condicions 1. i 2. donades abans i f es contnua en [0, L], llavors,
la sèrie (3.12) convergeix a una funcio contnua en D
0
i satisfà les condicions de frontera i inicial del problema
(3.11).
Demostracio: Per leleccio de a
k
i els teoremes de convergència de les sèries de Fourier tenim que la sèrie
(3.12) convergeix per a t = 0 i es satisfà la condicio inicial.
Pel teorema de Riemann-Lebesgue a
k
0 quan k , llavors existeix una constant M tal que |a
k
| < M
per a tot k. Si D
t
0
= {(x, t) D
0
: t t
0
}, per a t
0
> 0, tenim que
|a
k
e
k
2
2
c
2
t/L
2
sin
k
L
x| < Me
k
2
2
c
2
t
0
/L
2
per a (x, t) D
t
0
i per a tot k. La sèrie de nombres
k=1
Me
k
2
2
c
2
t
0
/L
2
es convergent pel criteri de larrel, llavors la sèrie (3.12) convergeix uniformement en D
t
0
(Teorema 25 de
lApèndix). Com que t
0
> 0 es arbitrari, llavors la sèrie convergeix en D
0
i com que per a t = 0 tambe es
convergent, hem provat que (3.12) convergeix en D.
La sèrie (3.12) es una sèrie de funcions contnues que convergeix uniformement en D
t
0
llavors la suma es
una funcio contnua en D
t
0
i per tant en D
0
ja que t
0
> 0 es arbitrari.

Es clar que (3.12) satisfà les condicions
de frontera perque cada terme les satisfà. 2
48
Teorema 19 La suma de la sèrie (3.12) es una funcio de classe C
2
en D i satisfà lequacio de la calor.
Demostracio: Considerem la sèrie
k=1
_
k
2
2
L
2
c
2
_
a
k
e
k
2
2
c
2
t/L
2
sin
k
L
x (3.15)
obtinguda de derivar (3.12) terme a terme respecte de t. De la mateixa manera que en el teorema anterior
tenim que en D
t
0
es satisfà
|
k
2
2
L
2
c
2
a
k
e
k
2
2
c
2
t/L
2
sin
k
L
x| M
k
2
2
L
2
c
2
a
k
e
k
2
2
c
2
t
0
/L
2
don tenim que (3.15) es uniformement convergent en D
t
0
per a t
0
> 0 qualsevol, llavors convergeix uniformement
en D
0
. Llavors pels teoremes de derivacio de sèries (Teorema 29) tenim que la suma de la sèrie (3.12) te derivada
respecte de t i es igual a (3.15) en D.
Anàlogament, donat t > 0, derivant (3.12) terme a terme respecte de x dues vegades tenim
k=1
_
k
2
2
L
2
_
a
k
e
k
2
2
c
2
t/L
2
sin
k
L
x (3.16)
Un argument similar prova que (3.16) convergeix uniformement en D
t
0
per a qualsevol t
0
> 0 i que la seva suma
es u
xx
en D, amb u la suma de (3.12). Llavors la comparacio de (3.15) i (3.16) deixa clar que u(x, t) satisfà
lequacio de la calor en D.
Com que (3.15) i (3.16) son uniformement convergents, les seves sumes son contnues. Similarment, u
tx
i u
tt
son contnues en D. 2
Finalment tenim el seg uent resultat que ens dona la solucio del problema que ens havem plantetjat (3.11).
Teorema 20 Sigui f : [0, L] IR una funcio contnua de classe C
1
a trossos i tal que f(0) = f(L) = 0. Sigui
a
k
el k-èssim coecient de la seva sèrie de Fourier de sinus en (0, L). Llavors la sèrie
k=1
a
k
e
c
2
(k/L)
2
t
sin
k
L
x (3.17)
convergeix a una funcio contnua u : D IR tal que
_
_
_
u
t
= c
2
u
x
x en D = {(x, t) IR
2
: 0 < x < L, t > 0}
u(0, t) = u(L, t) = 0 t 0
u(x, 0) = f(x) x [0, L].
(3.18)
Demostracio: Gràcies als teoremes 27 i 19 nomes ens queda provar que u es contnua en D. La condicio
f(0) = f(L) = 0 implica que lextensio senar de f a [L, L] es contnua, llavors la sèrie de Fourier
k=1
a
k
sin
k
L
x
convergeix uniformement en [0, L]. Si consideram
f
k
(x, t) = a
k
sin
k
L
x i g
k
(x, t) = e
c
2
(k/L)
2
t
49
tenim que la sèrie

f
k
convergeix uniformement en D i la successio {g
k
} està tada per a tot k. Llavors (
Teorema 26) la sèrie

f
k
g
k
convergeix uniformement en D i la seva suma es contnua en D per ser suma de
funcions contnues. 2
Pel principi del màxim/mnim podem demostrar la unicitat i que el problema està ben posat en el sentit de
Hadamard. Tenim el seg uent resultat
Teorema 21 El problema (3.11) està ben posat en el sentit de Hadamard i si u es la solucio, llavors u 0 si
f 0.
Demostracio: Lexistència ha estat provada en el teorema anterior. Suposem que u
1
i u
2
son dues solucions
corresponent a condicions inicials f i g funcions contnues en [0, L]. Llavors u
1
u
2
es una solucio corresponent
al problema amb condicio inicial f g i u
1
u
2
es contnua en D
T
. Si M
fg
denota el màxim de |f g| en
[0, L] i com que u
1
i u
2
sanul.len sobre les rectes x = 0 i x = L el principi del màxim implica que
|u
1
(x, t) u
2
(x, t)| M
fg
per a tot (x, t) D
T
. Això prova que un petit canvi en les condicions inicials resulta en un petit canvi en les
solucions. Si f g, llavors u
1
u
2
, lo que prova la unicitat de solucio.
Finalment, si f 0, llavors el principi del màxim i el fet que u sanul.la sobre les rectes x = 0 i x = L
impliquen que el mnim valor de u es zero. 2
3.2.3 Problema general
Anem a repetir lestudi fet en les seccions anteriors per a resoldre el problema
_
_
u
t
u
xx
= F(x, t) (x, t) (0, L) (0, )
u(x, 0) = f(x) x (0, L)
Au(0, t) +Bu
x
(0, t) = 0, t > 0
Au(L, t) +Bu
x
(L, t) = 0 t > 0
(3.19)
amb A
2
+ B
2
> 0. Si B = 0 es el problema ja estudiat i si A = 0 representa la conduccio de la calor amb
allament. Es pot proposar condicions de frontera mes generals, es a dir,
_
Au(0, t) +Bu
x
(0, t) = 0
Cu(L, t) +Du
x
(L, t) = 0 A, B, C, D IR
.
1. Problema homogeni
Considerem el problema homogeni, F(x, t) = 0. Cercam solucions no nul.les de la forma u(x, t) = X(x)T(t),
i obtenim les seg uents equacions
_
X
(x) +X(x) = 0
T
(t) +T(t) = 0
(3.20)
Igual que abans el problema de Sturm-Liouville que resulta es
_
_
_
X
(x) +X(x) = 0
AX(0) +BX
(0) = 0
AX(L) +BX
(L) = 0
(3.21)
La solucio general del problema (3.21) es
X(x) = c
1
e
x
+c
2
e
x
50
i el problema te solucio no trivial si el sistema lineal
_
A+B
AB
L
(A+B
) e
L
(AB
)
__
c
1
c
2
_
=
_
0
0
_
(3.22)
te solucio distinta de zero, per lo qual sha de vericar
(A
2
+B
2
)(e
L
e
L
) = 0
don si B = 0
0
=
A
2
B
2
, o be e
L
e
L
= 0. Per tant
1. Si B = 0 tenim el problema de Dirichlet que ja hem resolt i don hem obtingut la successio dautovalors
k
=
k
2
2
L
2
, k IN i de les corresponent autofuncions
k
(x) = a
2
sin
kx
L
.
2. Si B = 0 se tenen com a autovalors
0
=
A
2
B
2
,
k
=
k
2
2
L
2
, k IN
amb les corresponents autofuncions
0
(x) = c
2
e
A/Bx
,
k
(x) = a
1
cos
kx
L
+a
2
sin
kx
L
, k IN (3.23)
on Aa
1
+B
k
L
a
2
= 0. En particular si A = 0 les autofuncions son
0
(x) = 1,
k
(x) = a
1
cos
kx
L
, k IN
La corresponent equacio en la variable t es
T
k
(t) =
k
T
k
(t)
que les seves solucions son T
k
(t) = a
k
e
(
k
L
)
2
t
Per tant, conjeturam que la solucio del problema (3.19) es de la forma
u(x, t) =
k=0
a
k
k
(x)e
(
k
L
)
2
t
(3.24)
on
a
k
=
1
_
L
0

2
k
(x)dx
_
L
0
f(x)
k
(x)dx
els coecients del desenvolupament en sèrie de f(x) respecte de les autofuncions. Evidentment si la sèrie (3.24)
deneix una funcio, aquesta verica les dades inicials i les condicions de frontera. Tenim el seg uent resultat.
Teorema 22 Sigui u la funcio denida per (3.24), on els coecients a
k
son els coecients de Fourier de f
respecte de la famlia dautofuncions (3.23). Si f C
2
([0, L]) i verica les condicions de frontera, llavors
u C
((0, L) (0, )) C([0, L] [0, ))

i verica el problema (3.19).
51
2. Problema no homogeni independent del temps
Suposem que F(x, t) = F(x). LLavors per a resoldre el problema
_
_
u
t
u
xx
= F(x) (x, t) (0, L) (0, )
u(x, 0) = f(x) x (0, L)
Au(0, t) +Bu
x
(0, t) = T
1
, t > 0
Au(L, t) +Bu
x
(L, t) = T
2
t > 0
amb T
1
, T
2
constants i tal que f satisfaci les condicions de frontera (Af(0)+Bf
(0) = T
1
, Af(L)+Bf
(L) = T
2
)
es fa en tres etapes
a) Primer es calcula la solucio estacionària U(x) independent del temps, es a dir, U es solucio de
_
_
_
U
(x) = F(x) x (0, L)

AU(0) +BU
(0) = T
1
AU(L) +BU
(L) = T
2
b) Es deneix v(x, t) = u(x, t) U(x) solucio transitòria, que satisfà el problema homogeni. Es procedeix
com en el punt anterior, ja que v satisfà el problema homogeni amb condicio inicial igual a f(x) U(x).
c) La solucio u(x, t) del nostre problema es la suma de la solucio estacionària a) i la solucio transitòria b).
Nota: Despres daquest proces sha de vericar que el problema està ben posat.
3. Problema no homogeni depenent del temps.
Suposem que F(x, t) = 0 i que F C([0, L] [0, )). Conjeturam que la solucio del problema (3.19) te la
forma
u(x, t) =
k=0
T
k
(t)
k
(x), (3.25)
on
k
(x) son les autofuncions del problema homogeni.
Per determinar les funcions T
k
, multiplicam lequacio per
k
i integram en [0, L]
_
L
0
u
t
(x, t)
k
(x)dx =
_
L
0
u
xx
(x, t)
k
(x)dx +
_
L
0
F(x, t)
k
(x)dx =
=
k
_
L
0
u(x, t)
k
(x)dx +
_
L
0
F(x, t)
k
(x)dx
on hem integrat per parts dues vegades, hem emprat les condicions de frontera de (3.19) i hem emprat que
k
es solucio de (3.21). Si suposam que podem permutar la suma de la sèrie amb lintegracio i emprant que les
autofuncions son ortogonals, obtenim que T
k
ha de vericar
_
T
k
(t) =
k
T
k
(t) +c
k
(t)
T
k
(0) = a
k
(3.26)
on
_
_
c
k
(t) =
1
_
L
0

2
k
(x)dx
_
L
0
F(x, t)
k
(x)dx
a
k
=
1
_
L
0

2
k
(x)dx
_
L
0
f(x)
k
(x)dx
La solucio de (3.26) es pot calcular explcitament i resulta
T
k
(t) = a
k
e
k
t
+
_
t
0
e
k
(ts)
c
k
(s)ds (3.27)
52
Llavors la solucio formal de (3.19) la podem escriure com
u(x, t) =
0
_
a
k
e
k
t
+
_
t
0
e
k
(ts)
c
k
(s)ds
_
k
(x),
que es pot descomposar en dues parts
u
1
(x, t) =
0
a
k
e
k
t
k
(x),
que es la solucio del problema homogeni, i
u
2
(x, t) =
0
__
t
0
e
k
(ts)
c
k
(s)ds
_
k
(x).
Podem reescriure u
2
de la forma seg uent
u
2
(x, t) =
k
(x)
__
t
0
e
k
(ts)
c
k
(s)ds
_
=
=
k
(x)
_
_
t
0
e
k
(ts)
_
L
0
F(y, s)
k
(y)dyds
_
=
=
_
t
0
_
L
0
_

0
e
k
(ts)
k
(x)
k
(y)
_
F(y, s)dyds
_
t
0
_
L
0
G(x, y, t, s)F(y, s)dyds,
on G sanomena la funcio de Green del problema
G(x, y, t, s) =
0
e
k
(ts)
k
(x)
k
(y).
4. Dades de frontera no homogènies
Suposem que volem resoldre el problema (3.19) amb les condicions de frontera
u(0, t) =
1
(t), u(L, t) =
2
(t) (3.28)
En aquest cas denim w(x, t) =
1
(t) +
x
L
(
2
(t)
1
(t)), que verica les condicions (3.28), si feim el canvi
v(x, t) = u(x, t) w(x, t), llavors v satisfà el problema
_
_
_
v
t
v
xx
= F(x, t) (w
t
w
xx
) x (0, L) t > 0
v(0, t) = v(L, t) = 0 t > 0
v(x, 0) = f(x) (
1
(0)
x
L
(
2
(0)
1
(0))) x [0, L]
que sha resolt en el punt anterior. Aquest argument suposa que
1
i
2
son regulars. Deixam als lectors
plantatjar-se altres condicions de frontera no homogènies.
53
3.3 Problema Mixte per a lequacio dona en una dimensio espaial
Ens plantetjam resoldre el problema de la vibracio duna corda xada pels extrems
_
_
u
tt
u
xx
= F(x, t) 0 < x < L, t IR
u(0, t) = u(L, t) = 0 t IR
u(x, 0) = f(x), x [0, L]
u
t
(x, 0) = g(x) x [0, L]
(3.29)
on f, g son la posicio i la velocitat inicial respectivament.
1. Problema homogeni Comencarem estudiant el cas F(x, t) 0. Si aplicam el mètode de separacio de
variables sobte el problema dautovalors
_
X
(x) +X(x) = 0
X(0) = 0 = X(L)
(3.30)
que com ja sha estudiat en les seccions anteriors, els autovalors son
n
=
n
2
2
L
2
n IN
amb les corresponents autofuncions
n
(x) = A
n
sin(
n
L
x).
Les equacions resultants per a la funcio temporal es
T
n
(t) +
n
2
2
L
2
T
n
(t) = 0
que si sintegra dona
T
n
(t) = c
1
cos(
n
L
t) +c
2
sin(
n
L
t)
La candidata a solucio del problema (3.29) es
u(x, t) =
n=1
(a
n
cos(
n
L
t) +b
n
sin(
n
L
t) sin(
n
L
x). (3.31)
Si volem que es satisfacin les condicions inicials tenim que
u(x, 0) =
n=1
a
n
sin(
n
L
x) = f(x),
llavors els coecients a
n
en (3.31) han de satisfer
a
n
=
2
L
_
L
0
f(x) sin(
n
L
x)dx
54
es a dir han de ser els coecients del desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus de f. Si derivam terme a
terme la sèrie (3.31) imposam laltre condicio inicial tenim
u
t
(x, 0) =
n=1
n
L
b
n
sin(
n
L
x) = g(x),
llavors sha de satisfer
n
L
b
n
=
2
L
_
L
0
g(x) sin(
n
L
x)dx.
Observem que en la sèrie (3.31) no hi ha cap terme de decreixement en temps, com passava en lequacio
de la calor, es a dir, no hi ha cap terme regularitzant, llavors la regularitat de la solucio (3.31) depèn de la
regularitat de les dades inicials. Tenim el seg uent resultat
Teorema 23 Si f C
3
([0, L]) i g C
2
([0, L]) i satisfan les condicions de compatibilitat
0 = f(0) = f(L) = g(0) = g(L) = f
(0) = f
(L)
llavors la sèrie (3.31) deneix una funcio
u C
2
([0, L] IR)
que es l unica solucio del problema (3.29).
Les condicions de regularitat de les condicions inicials son necessàries ja que es te
|a
n
|
M
1
n
3
i |b
n
|
M
2
n
3
que es necessita per a comprovar la regularitat de la solucio derivant terme a terme la sèrie i veure que dona
sèries uniformement convergents. Es deixa al lector els detalls de la prova.
2. Problema no-homogeni F(x, t) = 0. Lidea de la resolucio consisteix en trobar una solucio de la forma
u(x, t) =
n=1
T
n
(t)
n
(x)
on {
n
} son les autofuncions del problema de contorn homogeni corresponent. Per a determinar les T
n
im-
posarem que es satisfacin lequacio i les condicions inicials i sobte que els T
n
han de satisfer
_
T
n
(t) +
n
2
2
L
2
T
n
(t) = c
n
(t)
T
n
(0) = a
n
T
n
(0) = b
n
n
L
on
c
n
(t) =
2
L
_
L
0
F(x, t) sin(
n
L
x)dx
i a
n
i b
n
denits com abans. La solucio daquesta equacio ve donada per
T
n
(t) = a
n
cos(
n
L
t) +b
n
sin(
n
L
t) +
L
n
_
t
0
c
n
(s) sin(
n
L
(t s))ds.
3. Extrems mòbils
55
Volem resoldre el problema
_
_
u
tt
u
xx
= F(x, t) 0 < x < L, t IR
u(0, t) =
1
(t) t IR
u(L, t) =
2
(t) t IR
u(x, 0) = f(x), x [0, L]
u
t
(x, 0) = g(x) x [0, L]
(3.32)
No es pot aplicar separacio de variables directament a naquest problema ja que les condicions de frontera
no son homogènies. Però es pot reduir fàcilment a un problema amb les condicions de frontera homogènies. Per
això sintrodueix la funcio auxiliar
w(x, t) =
1
(t) +
x
L
(
2
(t)
1
(t))
Es fàcil veure que w satisfà les condicions de frontera. Si denim v(x, t) = u(x, t) w(x, t) tendrem que v satisfà
el problema
_
_
v
tt
v
xx
= F(x, t) w
tt
0 < x < L, t IR
v(0, t) = 0 t IR
v(L, t) = 0 t IR
v(x, 0) = f(x) w(x, 0), x [0, L]
v
t
(x, 0) = g(x) w
t
(x, 0) x [0, L]
que es un problema amb les condicions de frontera nul.les i que es pot resoldre mitjancant el mètode exposat
anteriorment.
3.4 Apèndix: Convergència Uniforme
En aquesta seccio recordarem els resultats sobre convergència uniforme de sèries que hem emprat al llarg daquest
captol.
Denicio 4 Per a cada n IN, sigui f
n
: S IR una funcio real. La sèrie
n=1
f
n
convegeix uniformement en S a la funcio f, anomenada la suma de la sèrie, si per a cada > 0 existeix un
n
0
IN tal que
|
n
k=1
f
k
(x) f(x)| <
per a cada n > n
0
i tot x S.
Teorema 24 Criteri de Cauchy per la convergència Uniforme Una sèrie de funcions
n=1
f
n
convergeix
uniformement en un conjunt S si i nomes si per a cada > 0 existeix un n
0
IN tal que
|
n
k=m
f
k
(x)| <
per a tot n m > n
0
i tot S.
56
El seg uent resultat ens dona nomes condicions sucients per a la convergència uniforme, però es molt util
en moltes aplicacions.
Teorema 25 M-test de Weierstrass Sigui

n=1
f
n
una sèrie de funcions denides en S, i suposem que per
a cada n existeix un nombre M
n
tal que
|f
n
(x)| M
n
per a tot x S. Si la sèrie numèrica

n=1
M
n
es convergent, llavors la sèrie

n=1
f
n
es uniformement
convergent.
Altres criteris de convergència es poden obtenir per a sèries duna certa forma especial, com es el seg uent
criteri degut a Abel.
Teorema 26 Criteri dAbel Per a cada enter positiu n, siguin f
n
: S IR i g
n
: S IR funcions tal que
i)

n=1
f
n
convergeix uniformement en S,
ii) o be g
n
(x) g
n+1
(s) o be g
n+1
(x) g
n
(x) per a cada n i per a tot x S, i
iii) existeix una constant M tal que |g
n
(x)| M per a cada n i per a tot x S.
Llavors la sèrie
n=1
f
n
g
n
convergeix uniformement.
Anem ara a recordar les propietats de regularitat, continutat, derivabilitat i integrabilitat de la suma de les
sèries uniformement convergents.
Teorema 27 La suma duna sèrie uniformement convergent de funcions contnues en S, es una funcio contnua
en S.
Teorema 28 Si

n=1
f
n
es una sèrie uniformement convergent de funcions integrables en [a, b], llavors
_
b
a
n=1
f
n
=
n=1
_
b
a
f
n
es a dir, la suma la sèrie es integrable i es pot integrar terme a terme.
Teorema 29 Si

n=1
f
n
convergeix en un interval [a, b], si cada f
n
es de C
1
([a, b]), i si la sèrie

n=1
f
n
convergeix uniformement en [a, b], llavors

n=1
f
n
es derivable en [a, b] i
_

n=1
f
n
_
n=1
f
n
es a dir, la sèrie es pot derivar terme a terme.
57
Chapter 4
Lequacio de Laplace
En aquest captol estudiarem el problema de Dirichlet per a lequacio de Laplace i lequacio de Poisson, es a
dir, trobar la funcio de la qual coneixem el valor del laplacià en un domini i el seu valor sobre la frontera. Ens
plantetjam resoldre el seg uent problema
_
u(x) = 0 en
u(x) = f(x) en
, (4.1)
i donar propietats de les funcions harmòniques.
Denicio 5 Una funcio u es harmònica en un domini si u C
2
() i u(x) = 0 en .
4.1 Solucions fonamentals. Formula de representacio integral
A lhora destudiar els problemes relacionats amb lequacio de Laplace tenen un especial interes les solucions
radials de lequacio, es a dir, aquelles solucions, u(x) = v(||x||), que nomes depenen de la distància a lorigen i
que son independents de les variables angulars. Si denotam per r = ||x||, tenim que
u
x
i
= v
(r)r
x
i
= v
(r)
x
i
r
i
u
x
i
x
i
= v
(r)
x
2
i
r
2
+v
(r)
r
x
2
i
r
r
2
don tenim que el laplacià queda
u v
(r) +
N 1
r
v
(r), (4.2)
on N es la dimensio de lespai. Les solucions radials de lequacio de Laplace venen donades per les solucions de
lequacio diferencial ordinària de segon ordre
v
(r) +
N 1
r
v
(r) = 0. (4.3)
58
Si denim p = v
lequacio es converteix amb una dodre un amb variables separables

p
(r) +
N 1
r
p(r) = 0,
que te per a solucio p(r) = Kr
1N
. La solucio general de lequacio (4.3) es
v(r) =
_
a log r +b si N = 2
a
r
N2
+b si N > 2
, (4.4)
que llevat del cas que a = 0, totes les solucions son singulars en r = 0, aquesta singularitat serà la clau de
lutilitat daquestes funcions. Per raons de normalitzacio que quedaran clares al fer els càlculs, prendrem les
solucions radials
v(r) =
_
_
_
1
2
log r si N = 2
1
(2N)w
N
r
N2
si N > 2
(4.5)
on w
N
designa la mesura de lesfera S
N1
= {x IR
N
: ||x|| = 1}. Sigui y IR
N
xat i denim per a cada
x = y
(||x y||) = v(||x y||) =
_
_
_
1
2
log ||x y|| si N = 2
1
(2N)w
N
||xy||
N2
si N > 2
. (4.6)
Aquesta funcio es la traslladada de la funcio v(r) de tal manera que tengui la seva singularitat en x = y i
satisfà
x
(||x y||) = 0 per a tot x = y. Donam la seg uent denicio
Denicio 6 (||x y||) sanomena solucio fonamental de lequacio de Laplace.
Seguidament donarem un resultat que tracta de representar les funcions de classe C
2
en un domini en
forma integral a partir de les solucions fonamentals, el valor del laplacià i els valors en la frontera. Aquesta
representacio ens permetrà donar maneres de resoldre el problema de Dirichlet aix com tambe obtenir propietats
de les solucions de lequacio de Laplace.
Teorema 30 Teorema de Representacio Integral Sigui IR
N
un domini regular. Si u C
2
(), per a
cada y tenim
u(y) =
_
(||x y||)u(x)dx +
_
_
u(x)
(||x y||)
n
x
(||x y||)
u(x)
n
x
_
ds
x
(4.7)
on

n
x
indica la derivada en la direccio del vector normal exterior en x .
Demostracio: A partir dara farem els càlculs per a N > 2 i deixam al lector els càlculs per a N = 2. Per
a > 0 sucientment petit, considerem B
(y) la bolla de centre y i radi . Aplicam la segona formula de

Green a les funcions u(x) i v(x) = (||x y||) en el domini
= \B
(y). Com que es harmònica en \{y}

obtenim
_
(||x y||)u(x)dx =
_
_
(||x y||)
u(x)
n
x
u(x)
(||x y||)
n
x
_
ds
x
.
59
Com que
(y), lexpressio anterior queda

_
(||x y||)u(x)dx =
_
_
(||x y||)
u(x)
n
x
u(x)
(||xy||)
n
x
_
ds
x
+
_
B
(y)
_
(||x y||)
u(x)
n
x
u(x)
(||xy||)
n
x
_
ds
x
,
(4.8)
on a la segona integral del segon membre n
x
representa el vector normal interior a B
(y).
Ara volem fer 0 en (4.8), per tant haurem de calcular el lmit de la integral del primer membre i de la
segona integral del segon membre.
Com que u C
2
() tenim que u està tat. Com que (||x y||) es integrable respecte de x en (exercici
pel lector) tenim que quan 0
_
(||x y||)u(x)dx
_
(||x y||)u(x)dx. (4.9)

Per altra banda, sobre B
(y), (||x y||) = () =

(2N)
(2N)w
N
es constant, no depèn de x, llavors
_
B
(y)
()
u(x)
n
x
ds
x
() sup
B
(y)
|u|w
N
N1
=

2 N
sup
B
(y)
|u| 0. (4.10)
Sobre B
(y) el terme
(||xy||)
n
x
) =
()
, llavors tenim,
_
B
(y)
u(x)
(||xy||)
n
x
ds
x
=
_
B
(y)
u(x)
()
ds
x
=
=
1
w
N
N1
_
B
(y)
u(x)ds
x
u(y).
(4.11)
Si feim lmit en (4.8) quan 0 i emprant (4.9) - (4.11) obtenim
_
(||x y||)u(x)dx =
_
((||x y||)
u
n
x
u(x)
(||x y||)
n
x
)ds
x
+u(y)
que es el que volem demostrar. 2
NOTA: De la formula anterior veim que si coneixem u en , u i
u
n
x
en podrem calcular u en .
En particular, una funcio harmònica pot ser reconstruda a partir de la informacio de la frontera. La pregunta
es, si es pot construir una funcio harmònica a partir dels valors arbitraris en la frontera de la funcio i la seva
derivada normal. La resposta es en general que no ja que per les formules de Green tenim que
_
u
n
ds =
_
udx = 0
no podem imposar el valor de
u
n
de forma arbitrària. En general nomes podrem imposar de forma arbitrària
u sobre .
A la vista daquesta observacio si volem emprar la formula de representacio integral per a resoldre el problema
de Dirichlet per a lequacio de Laplace haurem daconseguir fer desaparèixer de la formula el terme en la derivada
normal. Per això emprarem el que anomenarem funcio de Green:
60
Denicio 7 Una funcio G(x, y) denida per a x, y , x = y sanomena funcio de Green de si:
1. G(x, y) = 0 per a x ,
2. h(x, y) = G(x, y) (||x y||) es harmònica per a x .
Suposem que coneixem la funcio de Green del domini . Si aplicam la segona formula de Green a u i h ens
queda
_
(h(x, y)u(x) u(x)h(x, y))dx =

_
(h(x, y)
u(x)
n
x
u(x)
h(x, y)
n
x
)ds
x
.
Si subtituim a la formula anterior h = G
_
(G(x, y) (||x y||))u(x)dx =

=
_
((G(x, y) (||x y||))

u(x)
n
x
u(x)
(G)
n
x
)ds
x
i emprant la formula de representacio integral obtenim
u(y) =
_
G(x, y)u(x)dx +
_
u(x)
G(x, y)
n
x
ds
x
. (4.12)
Aquesta darrera formula ens diu que si coneixem el valor del laplacià duna funcio en un cert domini i el
valor sobre la frontera podem construir el valor de la funcio en els punts interiors. La funcio
G(x,y)
n
x
sanomena
nucli de Poisson.
4.2 Funci o de Green per a una bolla B
R
(0) de IR
N
Farem els càlculs per a N > 2, es deixa al lector els càlculs per a N = 2. Sigui y B
R
(0), denim
y =
_
R
2
||y||
2
y si y = 0
si y = 0
y es el punt obtingut a partir de y per reexio a travers de B
R
(0). Denim, per a cada x, y B
R
(0), x = y,
la seg uent funcio,
G(x, y) =
_
(||x y||) (
||y||
R
||x y||) si y = 0
(||x||) (R) si y = 0
(4.13)
Clarament per a x = y, G es harmònica en x. A mes G(x, y) (||x y||) = (
||y||
R
||x y||) es una funcio que
no te singularitats en B
R
(0) i es harmònica per a x B
R
(0). Vegem que G sanul.la si x B
R
(0). Si ||x|| = R
tenim que
||x y|| =
_
(x y) (x y) =
_
||x||
2
+||y||
2
2x y =
_
R
2
+||y||
2
2x y
per altra banda
||y||
R
||x y|| =
||y||
R
_
(x y) (x y) =
=
||y||
R
R
2
+
R
4
||y||
4
||y||
2
2
R
2
||y||
2
x y =
_
||y||
2
+R
2
2x y
61
Llavors de les expressions anteriors tenim que si ||x|| = R, (||x y||) = (
||y||
R
||x y||) lo que implica que
G(x, y) = 0 en la frontera.
Anem a calcular el nucli de Poisson per a la bolla. Sigui x B
R
(0) llavors tenim
G(x, y)
n
x
=
x
G(x, y)
x
R
x
G(x, y) =
(||x y||)
x

(
||y||
R
||x y||)
x
=
1
w
N
||x y||
1N
x y
||x y||

1
w
N
_
||y||
R
_
2N
||x y||
1N
x y
||x y||
,
don operant sobte
x
G(x, y) =
1
w
N
||x y||
N
_
(1
||y||
2
R
2
)x
_
,
llavors el nucli de Poisson queda
G(x, y)
n
x
=
R
2
||y||
2
Rw
N
||x y||
N
. (4.14)
Fets els càlculs tenim el seg uent resultat que ens dona la solucio del problema de Dirichlet per a lequacio
de Laplace en la bolla.
Teorema 31 Sigui f : B
R
(0) IR contnua. Llavors la funcio u denida per
u(y) =
_
_
_
R
2
||y||
2
Rw
N
_
B
R
(0)
f(x)
||xy||
N
ds
x
si y B
R
(0)
f(y) si y B
R
(0)
(4.15)
es harmònica en B
R
(0) i contnua en B
R
(0).
Demostracio: Per a y B
R
(0) tenim que el nucli de Poisson (4.14) es una funcio harmònica respecte
de y, llavors es pot derivar sota el signe integral i es pot provar fàcilment que u denda com (4.15) tambe es
harmònica. Queda provar la continutat de u en B
R
(0). Emprant la formula de representacio integral (4.7)
per a la funcio u 1 denida en B
R
(0), que es harmònica tenim
1 =
_
B
R
(0)
R
2
||y||
2
Rw
N
1
||x y||
N
ds
x
y B
R
(0).
Sigui y
0
B
R
(0). Com que f es contnua en B
R
(0), donat un > 0, existeix > 0 tal que
|f(x) f(y
0
)| <

2
quan ||x y
0
|| < 2, x B
R
(0)
Sigui M = sup
B
R
(0)
|f(y)| i denotem per a K(x, y) =
R
2
||y||
2
Rw
N
1
||xy||
N
llavors per a ||y y
0
|| < tenim
|u(y) u(y
0
)| =
_
B
R
(0)
K(x, y)f(x)ds
x
_
B
R
(0)
K(x, y)f(y
0
)ds
x
,
62
separant les integrals en dues, pels x a prop de y
0
i els altres tenim
|u(y)u(y
0
)|
_
{xB
R
(0):||xy
0
||2}
K(x, y)|f(x)f(y
0
)|ds
x
+
_
{xB
R
(0):||xy
0
||>2}
K(x, y)|f(x)f(y
0
)|ds
x
.
Ara tenim que si x B
R
(0) satisfà que ||x y
0
|| > 2 i y B
R
(0) satisfà ||y y
0
|| < llavors ||x y|| > .
Amb aquesta observacio i emprant la continutat de f ens queda
|u(y) u(y
0
)| <

2
+ 2M(R
2
||y||
2
)
1
Rw
N
N
w
N
R
N1
=

2
+ 2M(R
2
||y||
2
)
N
R
N2
Com que ||y
0
|| = R i ||y y
0
|| < tenim que
(R
2
||y||
2
) <

N
4MR
N2
llavors hem provat que si ||y y
0
|| <
|u(y) u(y
0
)| <
2
4.2.1 Funci o de Green en dominis amb simetria
Anem a denir que entenem per un domini amb simetria. Sigui IR
N
un domini. Direm que te simetria si
existeix S : IR
N
IR
N
tal que
1. Si y , S(y) IR
N
\ ; i si y IR
N
\ , S(y) .
2. Si y , S(y) = y.
3. Si denim v(y) = u(S(y)), llavors v(y) = a(y)u(y).
Si tenim un domini amb simetria llavors podem denir la funcio de Green per aquest domini com
G(x, y) = (||x y||) ((y)||x S(y)||)
En particular pel cas de B
R
(0) tenim que S(y) =
R
2
||y||
2
y i (y) =
||y||
R
.
Exercici Calculau la funcio de Green pel semipla de IR
2
, D = {(x, y) IR
2
: x > 0}.
4.3 Mètode de Separacio de Variables per a lequacio de Laplace
En aquesta seccio aplicarem la tècnica de separacio de variables, apresa en el captol anterior, per a resoldre el
problema de Dirichlet en certs dominis.
63
4.3.1 Equacio de Laplace en un rectangle
Sigui el rectangle R = (0, a) (0, b), considerem el seg uent problema
_
u(x, y) = 0 (x, y) R
u(x, y) = f(x, y) (x, y) R
(4.16)
De fet les condicions de frontera es poden escriure com
_
_
u(0, y) = f
1
(y) (0, y)
1
= {0} (0, b)
u(a, y) = f
2
(y) (a, y)
2
= {a} (0, b)
u(x, 0) = f
3
(x) (x, 0)
3
= (0, a) {0}
u(x, b) = f
4
(x) (x, b)
4
= (0, a) {b}
Lequacio es lineal i homogènia, però les condicions de frontera no son homogènies. No podem aplicar el
mètode de separacio de variables a naquest problema en la seva forma actual, ja que per poder-ho fer necessitam
que el problema de Sturm-Liouville que en surt tengui condicions de frontera homogènies. Si aplicam el principi
de superposicio podem dividir el nostre problema (4.16) en quatre problemes, cada un amb una sola condicio
no-homogènia, llavors tendrem que
u(x, y) = u
1
(x, y) +u
2
(x, y) +u
3
(x, y) +u
4
(x, y)
on u
i
(x, y) satisfà lequacio de Laplace amb una condicio de frontera no homogènia sobre
i
i les altres tres
condicions de frontera homogènies. El mètode per a calcular qualsevol de les u
i
es el mateix, per tant en
resoldrem un, per exemple
_
_
_
u(x, y) = 0 (x, y) R
u(0, y) = f
1
(y) (0, y)
1
u(x, y) = 0 (x, y) R \
1
(4.17)
Si aplicam separacio de variables, hem de trobar solucions no trivials de la forma
u(x, y) = h(x)g(y)
que satisfacin lequacio de Laplace i les tres condicions de frontera homogènies. De les tres condicions de frontera
homogènies obtenim que
_
_
_
h(a)g(y) = 0 y (0, b) llavors h(a) = 0
h(x)g(0) = 0 x (0, a) llavors g(0) = 0
h(x)g(b) = 0 x (0, a) llavors g(b) = 0
(4.18)
De ledp obtenim que
h
g +hg
= 0, d
on
h
h
=
g
g
= ,
que dona lloc a dos problemes, un problema per a la funcio h
_
h
= h en (0, a)
h(a) = 0
(4.19)
i un problema de Sturm Liouville per a la funcio g
_
g
= g en (0, b)
g(0) = g(b) = 0
(4.20)
64
Si es resol el problema (4.20) es fàcil veure que te solucio no trivial quan
n
=
n
2
2
b
2
, (4.21)
anomenats els autovalors del problema, i les autofuncions venen donades per
g
n
(y) = sin
ny
b
(4.22)
Amb aquests valors per a
n
resolem el problema (4.19) i obtenim
h
n
(x) = A
n
sinh
n
b
(x a). (4.23)
Llavors les solucions producte
u(x, y) = A
n
sinh
n
b
(x a) sin
ny
b
satisfan ledp i les tres condicions de frontera homogènies. Volem emprar aquestes solucions producte per trobar
una solucio que satisfaci la condicio de frontera no homogènia. Cap de les solucions producte satisfà la condicio
de frontera a no ser que f
1
(y) sigui un m ultiple de les autofuncions g
n
(y). Llavors aplicant el principi de
superposicio, consideram la sèrie
u(x, y) =
n=1
A
n
sinh
n
b
(x a) sin
ny
b
(4.24)
Si imposam que es satisfaci la condicio de frontera no homogènia tendrem
u(0, y) =
n=1
A
n
sinh
n
b
(a) sin
ny
b
= f
1
(y)
Si f
1
te desenvolupament en sèrie de Fourier de sinus,
f
1
(y) =
n=1
a
n
sin
ny
b
,
per la unicitat de les sèries de Fourier es complirà la igualtat
A
n
sinh
n
b
(a) = a
n
=
2
b
_
b
0
f
1
(y) sin
ny
b
dy (4.25)
La conclusio es que si f
1
C[0, b] i de C
1
a trossos amb f
1
(0) = f
1
(b) = 0, la solucio del nostre problema
(4.16) ve donada per la sèrie (4.24) amb A
n
denits per (4.25).
4.3.2 Equacio de Laplace en un anell
Sigui D = B
R
2
(0) \ B
R
1
(0) IR
2
amb R
2
> R
1
> 0. Considerem el problema
_
_
_
u = 0 en D
u = g en B
R
1
(0)
u = f en B
R
2
(0)
(4.26)
65
Transformant el problema aplicant coordenades polars ens queda
_
_
u
rr
+
1
r
u
r
+
1
r
2
u
= 0 r (R
1
, R
2
) IR
u(R
1
, ) = g() g( + 2) = g()
u(R
2
, ) = f() f( + 2) = f()
u(r, + 2) = u(r, ) r (R
1
, R
2
)
(4.27)
Aplicam la tècnica de separacio de variables i cercam solucions de la forma u(r, ) = R(r)H(), llavors ledp
ens queda
R
H +
1
r
R
H +
1
r
2
RH
= 0
r
2
R
R
+
rR
R
=
H
H
= .
Don ens surten dos problemes
r
2
R
+rR
R = 0 (4.28)
i
_
H
= H
H( + 2) = H()
(4.29)
Si resolem el problema (4.29) pels diferents valors de tenim
= 0, la solucio general es H() = A +B i si imposam la condicio de periodicitat ens queda que A = 0,
llavors = 0 es una autovalor i H
0
() = B, una constant es una autofuncio.
< 0, la solucio general es H() = Ae
+Be
que no es periòdica per a cap valor de < 0.

> 0, la solucio general es H() = Acos
+ Bsin
que nomes es periòdica si = n

2
, n IN.
Llavors tenim una famlia dautovalors
n
= n
2
i dautofuncions H
n
() = A
n
cos n +B
n
sinn.
Si ara resolem el problema (4.28) per aquests valors de ens queda una equacio dEuler
r
2
R
+rR
n
2
R = 0
que fent el canvi de variable r = e
t
, es transforma en
R
tt
n
2
R = 0
si es resol i es desfà el canvi ens queda que les solucions venen donades per
_
R
n
(r) = Ar
n
+Br
n
n > 0
R
0
(r) = Alnr +B
.
Hem obtingut una famlia de solucions u
n
(r, ) = R
n
(r)H
n
(), per a n 0, que satisfan ledp i son
periòdiques. Perque es satisfacin les condicions de frontera considererem una solucio de la forma
u(r, ) =
0
+
0
lnr +
n=1
_
(
n
r
n
+
n
r
n
) cos n + (
n
r
n
+
n
r
n
) sinn
_
(4.30)
on les constants
i
,
i
per a n 0 i
i
,
i
per a n 1 vendran determinades per les condicions de frontera.
66
Si f i g es poden desenvolupar en sèrie de Fourier, tenim que si feim en (4.30) r = R
1
i per la unicitat de
les sèries de Fourier ens quedaran les seg uents igualtatats
_
0
+
0
lnR
1
=
1
2
_
g()d
n
R
n
1
+
n
R
n
1
=
1
g() cos nd
n
R
n
1
+
n
R
n
1
_
g() sinnd
(4.31)
Si feim r = R
2
tendrem les igualtats
_
0
+
0
lnR
2
=
1
2
_
f()d
n
R
n
2
+
n
R
n
2
=
1
f() cos nd
n
R
n
2
+
n
R
n
2
_
f() sinnd
(4.32)
De (4.31) i (4.32) obtenim sistemes que ens permetran trobar el valos de les constants
i
,
i
,
i
i
i
, i 0.
4.4 Propietats de les funcions harmòniques
Considerem IR
N
un domini. Lobjectiu daquesta seccio es estudiar les propietats de les solucions de
lequacio de Laplace en , i algunes propietats que delles es dedueixen com per exemple resultats dunicitat.
Denicio 8 Una funcio v C() satisfà la Primera Propietat del Valor Mitjà en si per a cada x i cada
r > 0 tal que B
r
(x) se verica
v(x) =
1
w
N
r
N1
_
||xy||=r
v(y)ds
y
(4.33)
Si v verica la primera propietat del valor mitjà tenim per a cada 0 < < r
w
N
N1
v(x) =
_
||xy||=
v(y)ds
y
,
i llavors integrant respecte de en (0, r)
w
N
_
r
0
N1
v(x)d =
w
N
r
N
N
v(x) =
=
_
r
0
_
||xy||=
v(y)ds
y
d =
_
||xy||r
v(y)dy,
es a dir,
v(x) =
N
w
N
r
N
_
||xy||r
v(y)dy (4.34)
Si v verica (4.34) per a cada r tal que B
r
(x) direm que verica la Segona Propietat del Valor
Mitjà. El càlcul anterior prova que si v verica la primera propietat del valor mitjà tambe verica la seg-
ona. Recprocament, si v verica la segona propietat del valor mitjà, passant a coordenades polars en (4.34)
v(x)
w
N
r
N
N
=
_
r
0
_
||xy||=
v(y)ds
y
67
i derivant respecte de r queda (4.33). Donada lanterior equivalència, emprarem una o altra segons ens convengui
en els càlculs.
Tenim el seg uent resultat
Teorema 32 Si u es una funcio harmònica en , llavors u verica la propietat del valor mitjà.
Demostracio Tenim que una conseq uència de les formules de Green es la formula de Gauss
_
u(x)dx =
_
u
n
ds
Si la funcio es harmònica tenim que u = 0 en . Per a cada x i per a cada r > 0 tal que B
r
(x)
aplicam la fomula de Gauss en B
r
(x) i tenim que
_
||xy||=r
u(y)
n
ds
y
= 0 (4.35)
Sigui (||xy||) la solucio fonamental i emprant la formula de representacio integral sobre la B
r
(x) obtenim
u(x) =
_
||xy||=r
u(y)
(||x y||)
n
y
ds
y
_
||xy||=r
(||x y||)
u(y)
n
y
ds
y
.
Per (4.35) i el fet que (||x y||) es constant sobre la frontera de la bolla la segona integral sanul.la, i
(||xy||)
n
y
=
1
w
N
r
N1
en ||x y|| = r, llavors obtenim el que voliem
u(x) =
1
w
N
r
N1
_
||xy||=r
u(y)ds
y
2
Teorema 33 Principi Feble del Màxim Sigui un domini tat de IR
N
. Sigui u C
2
() C() vericant
que u 0 (u 0) en . Llavors el màxim (mnim) de u sagafa en la frontera, es a dir,
max
u = max
u
(min
u = min
u)
Demostracio: Sabem que sempre se verica la desigualtat
max
u max
u
Per tant ens queda provar laltra desigualtat.
Suposem que u > 0 en . Llavors si u tinguès un màxim interior en , la matriu hessiana de u seria
semidenida negativa i en particular la seva traca, el laplacià, seria mes petit o igual a zero, lo que es una
contradicci o amb lhipòtesis que hem fet. Per tant si el laplacià es estrictament posistiu el màxim no sagafa en
cap punt interior.
Suposem ara lhipòtesis general u 0. Considerem la funcio auxiliar v
(x) = u(x) + ||x||

2
per a > 0.
Llavors tenim que
v
= u + 2N > 0
68
i pel que hem provat abans tenim
max
= max
i com que u(x) v
(x) per a tot x tenim que

max
u max
= max
=
= max
(u(x) +||x||
2
) max
u + max
||x||
2
Com que la desigualtat es per a tot > 0 tenim que
max
u max
u
que es el que voliem demostrar. Per a la demostracio pel cas del mnim basta considerar u i aplicar el que
acabam de demostrar. 2
Corol.lari 3 Si u es harmònica en i C(), llavors
min
u u(x) max
u, x .
Tenim el seg uent corol.lari del principi del màxim que ens diu que el problema de Dirichlet per a lequacio de
Poisson, i en particular le lequacio de Laplace, està ben posat.
Corol.lari 4 Sigui IR
N
un domini tat. Siguin F C() i f C(). Llavors el problema
_
u = F en
u = f en
verica:
1) Te una unica solucio u C
2
() C().
2) Si u C
2
() C() es una solucio del problema, llavors existeix una constant C tal que
max
|u| max
|u| +C max
|F|.
Demostracio: a) Si hi hagues dues solucions u
1
, u
2
, llavors la diferència u = u
1
u
2
es una funcio harmònica
en , contnua en i u = 0 en . Aplicant el corol.lari anterior tendrem que si x
0 = min
u u(x) max
u = 0, llavors u(x) = 0.
b) Desprès duna trasllacio podem suposar que està contingut dins una banda 0 < x
1
< b. Per a > 1
considerem la funcio
v(x) = max
|u| + (e
b
e
x
1
) max
|F|
Aquesta funcio satisfà v 0 en i |u| v en .
Considerem la funcio w = v u, w 0 en i
w =
2
e
x
1
max
|F| F 0 en
69
podem aplicar el principi del mnim
min
w = min
w 0
don tenim que u v en .
Considerem ara la funcio w = u +v, w 0 en i
w =
2
e
x
1
max
|F| +F 0 en
podem aplicar el principi del mnim
min
w = min
w 0
don tenim que u v en .
De les consideracions anterior tenim que |u| v en i per tant tenim el que voliem. 2
Tenim el seg uent principi fort del màxim.
Teorema 34 Principi Fort del Màxim Sigui u C() que satisfà la propietat del valor mitjà en . Si per
algun x
0
se verica
u(x
0
) = M = max
u
llavors u es constant, u M.
Demsotracio: Com que es un obert connex, els unics subconjunts de que son oberts i tancats al mateix
temps en la topologia relativa son i . Llavors per provar que u es igual a M en tot provarem que el conjunt
A = {x : u(x) = M}
es diferent del buit i es obert i tancat. Per lhipòtesi del teorema A = . Per la continutat de u, A es tancat.
Basta provar que A es obert.
Sigui x A i sigui r > 0 tal que B
r
(x) i suposem que existeix y B
r
(x) tal que u(y) < M, llavors per
la continutat de u, existeix > 0 tal que per a tot z B
(y), u(z) < M. Per la propietat del valor mitjà tenim

M = u(x) =
N
w
N
r
N
_
B
r
(x)
u(z)dz =
=
N
w
N
r
N
_
_
B
r
(x)B
(y)
u(z)dz +
_
B
r
(x)\B
(y)
u(z)dz
_
<
<
N
w
N
r
N
[M|B
r
(x) B
(y)| +M|B
r
(x) \ B
(y)|] = M
lo qual es una contradiccio, llavors B
r
(x) A, lo que ens diu que A es obert, i per tant A = . 2
El seg uent resultat es el recproc del Teorema 32.
Teorema 35 Sigui u C() que verica la propietat del valor mitjà en , llavors u es harmònica en .
70
Demsotracio: Sigui x , r > 0 tal que B
r
(x) . Com que u C(), el problema
_
v(y) = 0 en B
r
(x)
v(y) = u(y) en B
r
(x)
te solucio donada per la formula integral de Poisson. Llavors v la solucio anterior es hamònica en B
r
(x) i per
tant verica la propietat del valor mitjà en B
r
(x). La funcio w = u v verica la propietat del valor mitjà en
B
r
(x) i podem aplicar le principi fort del màxim a w i obtenim que si w agafa el seu màxim en un punt interior
a la bolla B
r
(x), llavors w es constant i com que sobre la frontera val zero, tendrem que w = 0 en B
r
(x). Per
altra banda si w no agafa el seu màxim a linterior, tendrem que
0 = min
B
r
(x)
(u v) u(y) v(y) max
B
r
(x)
(u v) = 0 y B
r
(x).
Don sobte que u(y) = v(y) per a y B
r
(x), com que v es harmònica en B
r
(x) resulta que u es harmònica en
B
r
(x), i això es pot fer per a cada x, i per tant u es harmònica en . 2
4.5 Equacio de Poisson
Ens ocuparem ara del problema no homogeni. Tratarem de resoldre el problema
_
u(x) = F(x), x
u(x) = f(x) x , f C()
(4.36)
En lestudi fet en les seccions anteriors hem pogut calcular u
1
la solucio del problema
_
u(x) = 0 x
u(x) = f(x) x , f C(),
(4.37)
per tant basta resoldre el problema
_
u(x) = F(x) x
u(x) = 0 x ,
(4.38)
ja que per la linealitat la solucio de (4.36) serà la suma de les solucions de (4.37) i (4.38). Si tenim la funcio de
Green per a , la formula de representacio integral per a una funcio u C
2
() que valgui zero en la frontera es
converteix amb
u(x) =
_
F(y)G(x, y)dy, (4.39)

de manera que lexpresio anterior es la candidata a ser la solucio del problema (4.38).
Hauriem de provar dues coses:
a) Quina es la regularitat que necessitam per a F perque (4.39) sigui de C
2
?
b) Suposada coneguda la regularitat sucient per a F, hem de provar que la funcio denida per (4.39) verica
u(x) =
_
F(y)G(x, y)ddy F(x),

però tenint en compte que G(x, y) = (||x y||) + h(x, y) amb h harmònica, provar la igualtat anterior es el
mateix que provar que
F(y)(||x y||)dy F(x).

71
Denicio 9 Direm que una funcio F : IR satisfà la condici o de Holder local dordre 0 < < 1 si per a
cada punt x i cada bolla B
r
(x) , existeix K > 0 tal que
|F(x) F(y)| K|x y|
.
Denotarem per C
() la clase de funcions que satisfan la condicio de Holder dordre en .

Teorema 36 Sigui F C
(), 0 < < 1 i sigui

w(x) =
_
F(y)(||x y||)dy.
Llavors,
1. w C
2
().
2. Es verica
w(x) =
_
F(y)(||x y||)dy = F(x).

Per a la demostracio referenciam als lectors a [1].
Corol.lari 5 Sigui un domini regular tat de IR
N
. Llavors si F C
() i f C(), el problema (4.36) te

una unica solucio
u C
2
() C()
De fet en termes de la funcio de Green i del nucli de Poisson la solucio vendrà donada per la formula
u(x) =
_
F(y)G(x, y)dy +
_
f(y)
G(x, y)
n
y
ds
y
. (4.40)
72
Bibliography
[1] I. Peral, Primer Curso de Ecuaciones en Derivadas Parciales,
http://www.uam.es/personal_pdi/ciencias/ireneo/libro.pdf
73

Apunts Edps1

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Apunts Edps1

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Apunts dEquacions en Derivades Parcials

Quart de la Llicenciatura de Matem`atiques. Universitat de les Illes Balears

[div((x)u(x, t)) +F(x, t) c(x)(x)u

sanul.la. Si ara elegim (x, y) = x, llavors tendrem que

(t) = F(t, w(t)).

= 0, i intergrant resulta que la solucio general ve donada per u = F() + G(),

v una derivada parcial de v denida en el captol 1. Llavors tenim que

que implica que ds =

cos mxcos nxdx =

f(x) cos mxdx =

cos nxcos mxdx +b

f(x) cos nxdx, n = 0, 1, 2, . . . (3.3)

f(x) sin nxdx, n = 1, 2, . . . (3.4)

(x) per (x, t) D

((0, L) (0, )) C([0, L] [0, ))

(x) = F(x) x (0, L)

lequacio es converteix amb una dodre un amb variables separables

(y) la bolla de centre y i radi . Aplicam la segona formula de

(y). Com que es harm`onica en \{y}

(y), lexpressio anterior queda

(||x y||)u(x)dx. (4.9)

(y), (||x y||) = () =

(h(x, y)u(x) u(x)h(x, y))dx =

(G(x, y) (||x y||))u(x)dx =

((G(x, y) (||x y||))

que no es peri`odica per a cap valor de < 0.

que nomes es peri`odica si = n

(x) = u(x) + ||x||

i com que u(x) v

(x) per a tot x tenim que

(y), u(z) < M. Per la propietat del valor mitj`a tenim

F(y)G(x, y)dy, (4.39)

F(y)G(x, y)ddy F(x),

F(y)(||x y||)dy F(x).

() la clase de funcions que satisfan la condicio de Holder dordre en .

(), 0 < < 1 i sigui

F(y)(||x y||)dy = F(x).

() i f C(), el problema (4.36) te

You might also like