You are on page 1of 3

Anecdotari de Francesc Pujols

Al jardí de l’Ateneu, Francesc Pujols ***


contempla filosòficament la laboriosa
manera de caminar d’una tortuga, i re-
Aquesta anècdota ha estat atribuïda a
sumint les seves cavil·lacions exclama:
Pujols amb bastant versemblança.
—Avui ja no se’n fan, de coses així...
Diu que Pujols va trobar un matí a l’as-
trònom Comas i Solà que pujava Rambla
*** amunt amb pas ràpid i cara de preocupa-
ció.
Pujols va ser sempre un home de cortesia
extremada. Un dia es comentava davant —On aneu, tan de pressa a aquestes ho-
seu la profunda veritat continguda en la res? -li va preguntar Pujols, que proba-
frase llatina "In vino veritas". Cada per- blement encara no havia anat a dormir.
sona, deia un interlocutor, es comporta
com qui realment és després d’haver —Perdoneu-me, però no em puc aturar
begut generosament. perquè a les nou tinc un eclipsi.

—Exacte –observà Pujols–, jo sempre —Bé, vaja, així no correu gaire; aquest
sóc amable amb tothom, però a partir de eclipsi sempre serà a dos quarts de deu.
dues o tres copes ja em torno reverenci-
al.
***
*** A l’època d’aquella famosa "penya de
l’Ateneu" es parlava dels sous fabulosos
Pujols defensava la perfecció de l’home dels artistes. Un dels contertulians va dir,
davant d’un interlocutor que afirmava referint-se a un dels actors còmics més
que l’home era una suma d’imper- famosos del moment:
feccions. En un moment determinat, Pu-
jols va decidir ésser conciliador, i va —Buster Keaton deu guanyar més que
exclamar: un ministre.

—Tingui en compte, estimat amic, que —I no fa riure tant... –va respondre un


l’home va ser creat en uns temps molt impertorbable Pujols
endarrerits...
***
***
Pujols va convidar a dinar don Emili
Trobant-se amb el seu gran amic Josep Tintoré, crític teatral. El senyor Tintoré,
Maria de Sagarra, Pujols olorava el cla- que era fi i esquelètic com un insecte
vell que normalment duia a l’americana. delicat, li va dir:
Després d’una estona el va agafar i, ofe-
rint-lo a Sagarra, va dir-li: —No vull plantejar-li problemes, perquè
sóc vegetarià.
—Té, poeta: acaba-te’l
—No es preocupi... Ja matarem un brò- —A vostè ja podem desvetllar-li el se-
quil. cret, ja que és un veí.

*** I, acostant-se encara més, li va deixar


anar confidencialment a l’oïda:
Un ateu deia a Pujols que ell no podia
—es matem.
concebre, de cap manera, l’existència
d’una altra vida.
***
—A vós us estranya que existeixi una
altra vida –li contestà Pujols– però a mi, La següent anècdota de Pujols conté el
el que realment m’estranya, és que exis- germen de l’humor més modern i cere-
teixi aquesta. bral.

*** Durant un viatge en ferrocarril, un com-


pany de departament li va preguntar
quan arribaven a una estació:
Explicaven a Pujols les enormes dificul-
tats que passava un dels seus amics per
—Em podria dir quina població és
poder anar vivint i guanyar-se mitjana-
aquesta?
ment la vida.
I Pujols va contestar:
—Pobre noi –va dir Pujols–, una cosa
tan trista com la vida, i que a més a més
—Manresa, com el seu nom indica.
se l’hagi de guanyar...

*** ***
A Pujols sempre li va agradar anar vestit
Quan va escriure el llibre sobre la "Hi-
amb elegància. En el moment de més
parxiologia" de Pujols, Josep Pla va estar
descamisament de la guerra civil, es pas-
una temporada a Martorell. En aquella
sejava per Martorell –on era literalment
època –ens referim a la tercera dècada
adorat per dretes i esquerres– vestit amb
del segle [XX]– Martorell es trobava
pantalon de tall i bombí. Va defensar
sota l’acció d’una plaga de mosques. Pla
sempre que s’havia de dur barret, de
afirmava que viure a Martorell hauria
manera que quan un senyor havia de
estat una delícia si no l’haguessin foragi-
sortir al carrer sense barret, deia que
tat les mosques. Doncs bé, segons sem-
s’havia de posar un llapis a l’orella.
bla la única cosa on no hi havia mosques
D’aquesta manera seguia semblant un
era la d’en Pujols. Un veí seu, obsessio-
senyor que ocasionalment anava del des-
nat, li va preguntar:
patx al magatzem.
—Com diable us les arregleu per no tenir
ni una mosca mentre que casa meva ***
n’està materialment envaïda?
A l’Ateneu Barcelonès, un astrònom
Pujols s’hi va acostar, adoptant el seu afirmava que el món s’acabaria dins de
millor aire de conspirador, i li va xiuxi- dos-cents disset milions d’anys. En sen-
uejar: tir això, Pujols, vivament inquiet, va
inquirir:
—Com ha dit? D’aquí a quants milions ***
d’anys?
En el moment de ser alliberat va saludar
—Dos-cents disset milions –va refermar
al director de la presó dient-li:
el savi.
—Bé, així jo me’n vaig. Vostè es queda?
Pujols va fer un gest de profund alleuja-
ment i va dir:
***
—Quina por que m’ha fet passar! Havia
Abans de començar la seva declaració li
entès disset milions.
van preguntar:

*** —¿Jura usted decir la verdad, toda la


verdad y nada más que la verdad?
Segons sembla, en temps de la República
es va discutir a Martorell si els "serenos" I Pujols, exaltat, va contestar:
havien de cantar les hores i el temps en
català o en castellà. Pujols va ser consul- —La Verdad, la Verdad... ¡Qué más
tat, i com a gran aficionat al "bel canto" quisiera que conocerla!
va contestar taxativament:

—Si han de cantar, que sigui en italià.


***
Amb les convulsions de la guerra, es va
*** perdre el bellíssim retrat de Pujols obra
de Ricard Canals. Després de la guerra,
Els tràmits de depuració el van dur du- els seus amics insistien perquè fes algu-
rant unes hores a la presó. Va ser reclòs na indagació per recuperar-lo. Pujols
en una cel·la on hi havia una dotzena de sempre deia:
detinguts d’aspecte inquietant. Pujols no
va contenir un cert neguit en veure els —No us amoïneu, el Destí me’l portarà.
seus companys. A la cel·la hi havia un N’estic segur.
lavabo; Pujols, amb gran cortesia, va
obrir l’aixeta, va deixar caure un rajolí El 1948 es va publicar una anècdota de
d’aigua i dirigint-se als presents els va Pujols a Destino il·lustrada amb una fo-
dir: tografia del cèlebre retrat. Al cap de qua-
tre dies el quadre de Canals tornava a ser
—Espero que no els molestarà. Però al domicili de Pujols; la reproducció
m’he permès d’obrir l’aixeta perquè així havia donat la pista a una lectora del set-
semblarà que estiguem fent una fontada. manari. I per això, Pujols sempre repetia:

I afegia: —Ja us ho deia jo, que el Destino em


tornaria el quadre...
—Llavors vaig explicar-los-hi trenta xis-
tos seguits de vigilants, i quan van posar-
me en llibertat no em volien deixar mar-
xar.

You might also like