Teoria de la imatge, sessi del 6 de mar de 2013

El que vam fer es parlar entorn un exemple dall que podrem anomenar ambivalncia cognitiva: la proliferaci que tingu lloc a durant les acaballes del segle XIX i principis del XX de la fotografia desperits. Com a mostra paradigmtica vaig referir-vos el cas de William Mumler que es dedic tota la seva carrera a aquesta prctica i qui s autor del retrat de la vdua de Abraham Lincoln, precisament, amb la presncia fantasmagrica del seu marit que s, encara avui, el president ms venerat dels Estats Units posant les mans a damunt les seves espatlles. La qesti s que va sorgir tota una moda en aquells anys dassistir al fotgraf per tal dobtenir unes fotografies amb el familiar recentment desaparegut en forma desperit invocat. Sobretot les famlies que havien perdut els seus fills joves a alguna de les nombroses guerres que tenien lloc en aquells moments, com ara el mateix Mumler que va fotografiar moltes famlies amb lesperit dels seus fills morts a la guerra civil americana. Com a ancdota cal citar que va quedar desacreditat per les nombroses acusacions de frau que el van fer deixar la seva carrera. Entre tots els judicis en els quals va participar s molt curis com en un va ser acusat precisament per P.T. Barnum el fams magnat del circ i responsable del descobriment dinnumerables prodigis com dones barbudes o lesquelet duna sirena que va mostrar per tot el mn. Abans, per, de comenar a parlar-ne, recordo que vam dedicar fora estona a parlar sobre una qesti, diem-ne, metodolgica. De seguida es va suscitar a classe el debat sobre la certesa, la versemblana, la cientificitat o la probabilitat

dels mateixos esperits i daltres qestions com les aures captades tamb per certes tcniques fotogrfiques o fins i tot latravessabilitat de les parets per part de certs sacerdots de religions ms o menys extiques. Aix ens va donar peu a comentar quatre coses sobre les opinions, el mtode cientfic i tot el que t a veure, al capdavall, amb el que avui entenem per veritat o creena. En primer lloc i com a metodologia imprescindible, hem de saber qu s el que ens interessa que no poden ser altra cosa que els fets. I en aquest cas els fets sn les fotografies i el seu s. Aix s comprovable, les fotografies de les quals parlem no noms existeixen sin que ens ensenyen tot un sistema de prctiques humanes que, precisament perqu existeixen, sn eficaces o si, ho voleu, serveixen per alguna cosa. Ens interessa poc, sota aquest ordre de coses, si els esperits sn dun tipus o un altre: sabem que sn esperits fotografiats i que per aix funcionen. Aix s el que diria lantropologia i ja veureu com est de relacionat amb el que necessita dir un illustrador. Algun altre investigador sinteressar per altres qestions: la fsica pot arribar a les seves conclusions i pot afirmar que els esperits no existeixen segons una idea desperit que la mateixa fsica ha creat: aparici duna energia que encarna un sser, etc, etc. Per per a letngraf els esperits existeixen en tant que estan all i compleixen una funci determinada i estudiable. Compreneu? El tema de la fotografia de laura que en moltes fires encara existeix: lantropologia no es pregunta si efectivament el cos desprn vs a saber quines energies i aquestes poden ser capturades per una emulsi fotogrfica. Aquesta pregunta queda reservada per qui tingui linters, les dades i els procediments per tal desclarir -ho. En aquest cas, lantropologia estudiaria com algunes persones demanen de fer-se aquestes fotografies i altres les fan i com, de tot aix, en podem esbrinar coses respecte a daltres factors. El que est en joc s diferenciar les opinions de les conclusions. Podrem haver dedicat sis classes a la qesti de si els ovnis de Montserrat existeixen o no existeixen i hagussim acabat probablement acusant-nos els uns als altres del to emprat per defensar les prpies postures. Les opinions sn respostes, afirmacions i, per tant, un obstacle. El que cal, doncs, s plantejar un problema i no una opini. Un problema s un inici del pensar. De linvestigar si voleu. Els problemes, com deien Deleuze i Guattari no sn un obstacle, sin la superaci de lobstacle. Ho veieu? Quan tens un problema ja no pots opinar, has dinvestigar, has de pensar, has de posar en marxa un mecanisme dindagaci, de bsqueda. Trobeu la relaci amb la vostra tasca dillustradors? Fixeu-vos que diuen Deleuze i Guattari: Dirase que la lucha contra el caos no puede darse sin afinidad con el enemigo, porque hay otra lucha que se desarrolla y adquiere mayor importancia, contra la opinin que pretenda no obstante protegernos del propio caos (a Qu es la filosofa? p. 204). Veieu? Les opinions el que fan s voler estalviar-nos submergir-nos en el caos (les coses) per investigar i conixer alguna cosa, o sigui, pensar. I largument de la opini s bsicament sempre el mateix: dir-la ms alt. No cal dir que la opini aqu la tractem com a sinnim no del que un mateix pensa sobre alguna cosa, sin precisament el contrari, com a tpic que ens allibera del pensar. El contrari de les opinions sn, doncs les conclusions que no tenen perqu ser afirmacions, al revs, generalment sn simplement nous problemes, per fet visibles, plantejats. La opini no noms s una fi sin que serveix per acabar qualsevol cosa; els problemes, en canvi, sn inicis, el comenar a pensar alguna cosa.

Malgrat aix, identificar els problemes no s tan fcil i no sn mai generals. No es tracta del problema de la fotografia de laura en general, sin respecte a uns objectius concrets. Letnografia i lantropologia es plantejarien aquesta qesti duna manera determinada donant lloc a certs problemes que no serien tampoc els mateixos segons letngraf o lantropleg que es disposs a estudiar-la i el seu camp dinteressos concrets. Per lantropologia no hi ha cap dubte que els ovnis de Montserrat existeixen: el seu objecte destudi i el seu inters es basen precisament en la seva existncia. De quina manera existeixen les coses canvia per a cada investigaci i per a cada disciplina. Per a lantropologia els ovnis existeixen com a problemes determinats que cal estudiar i pensar i que tenen a veure amb processos simblics i intellectuals concrets, amb cerimnies i prctiques collectives, per tamb com imatges i objectes que poseeixen caracterstiques sgniques i discursives especials, etc. Per a lastrofsica els problemes sn uns altres. Resulta evident, doncs, com aquesta apreciaci metodolgica t inters tamb en el vostre mbit: no hi ha illustraci que no provingui dun problema, ja sigui com a conclusi sempre provisional i incompleta, com totes les conclusionso com a plantejament visible del mateix problema. Una illustraci sempre comena per un problema, no podria comenar per un altre lloc. s el que, bsicament, us volia explicar i vam comenar a treballar amb aquell breu text de Kafka. No s fcil aprendre a tenir problemes, cal un aprenentatge. Per aix tamb diem sovint que la dificultat de la illustraci i aix s plenament generalitzable a altres disciplinesno rau duna dificultat tcnica. Sota el meu punt de vista el pitjor que podreu fer s tenir opinions en illustraci all que moltes vegades anomenem, segurament de forma imprpia, estil. Tornant doncs als esperits fotografiats, cal fer notar que gaireb totes aquestes prctiques humanes que tenen a veure amb la comunicaci amb linvisible o sigui, all que anomenem prctiques mgiques us recordo que hem vist profusament la qesti de la mgia de la m del llibre del mateix Manuel Delgado La magia: la realidad encantada que alg de vosaltres va escanejar sn susceptibles de ser explicades mitjanant aquest concepte de Goody de lambivalncia cognitiva. Intentant definint-lo el ms sinttic que vam poder dir era que es refereix a una mena de canvi a lhora de pensar el que els ssers humans fem amb la realitat: de pensar que el que fem s creure en ella o no a pensar que el que fem moltes vegades s creure i no creure en ella, alhora. El canvi s de la o per la i. Efectivament Goody va trobar que hi ha un munt de situacions en qu els humans tenim un sentiment ambivalent davant les representacions que es fa de la realitat. Aquest sentiment es defineix per una eficcia basada en el com si. Fixeu-vos que, precisament, s el que diria Wittgenstein respecte de la fotografia: es com si... fos veritat. Moltes de les ficcions que construm no pretenen tant enganyar com fer veure. Qu passava al ritus Hauka de Rouch? Que els participants feien veure que eren fusells quan no eren ms que fustes, que feien veure que estaven possets per entitats de limperi colonial quan eren un conjunt de tcniques corporals dautosuggesti i, malgrat tot, res sexplica sin pel fet de qu hi havia fusells i, efectivament, possessions i possets. Per s tamb els que ens passa al cinema: no s perqu ens pensem que s real o verdic el que sens mostra ni tampoc mercs a lefecte de realitat o realisme de les imatges que una pellcula ens commou o ens fa plorar, o sigui pensar, sin s precisament perqu ho fa veure i nosaltres no ens deixem

enganyar, sin que, al contrari, donem la constataci de qu all existeix no perqu ens pensem en una realitat ben imitada, sin en una mentida que funciona perfectament com a mentida: el cinema funciona noms en la mesura que sabem perfectament que s una ficci. No que imita o que parla sobre la realitat, sin que ens la construeix en cada moment. La fotografia, vam explicar, va dotar-se rpidament de certs discursos que li eren propis. Un dells es referia a la seva capacitat de mostrar coses que mai bans shavien vist. La cronofotografia va ensenyar una millsima de segon del el trot duna cavall i la radiografia, linterior del cos hum. En general la ptica i els procediments fsics havien perms veure coses fascinants, des del mn infrapetit fins als astres ms llunyans. No era, per tant, res de laltre mn que tamb pogus mostrar-nos lesperit dssers presents, per que lull no podia veure. Encara avui aix explica, juntament amb altres aspectes, la presncia de la fotografia en la demostraci de les ms variades coses: des daliengenes i objectes no identificats a energies fora de lespectre visible. El fotgraf era, i en certa manera encara ho s, un mediador entre el mn del directament visible i aquell dinvisible que, precisament per aquest carcter, sidentificava amb un ampli ventall de possibilitats. Ara b, la pregunta interessant s la que ens permet trobar-nos amb la qesti de lambivalncia: creien els familiars del morts en la presncia de lesperit del seu sser estimat desaparegut? Penseu que era del tot imprescindible que els familiars aportessin una fotografia del difunt per poder invocar el seu esperit. La resposta si seguim a Goody s que s i que no alhora. En aquell moment evocar el difunt recordar-loera sinnim i literalment dinvocar-lo de tal manera que queds fotografiat. En seguim parlant dilluns... La fotografia s la de la vidua de Licoln amb el "fantasma" del mateix Abraham Lincoln realitzada per William H. Mumler cap als anys 70 del segle XIX.