Vet aqu una vegada una oruga, una formiga i un cargol.

Estaven a la soca d'un vell arbre caigut, molt a prop d'una granja, just a sota d'una gran muntanya: el Puig-Perdut. I us preguntareu qu feien una jove oruga, una formiga petitoneta i un cargol bover junts. Doncs b, era estiu i la formiga i l'oruga, dos joves amics, havien decidit pujar solets el Puig-Perdut, una muntanya fora alta. Com que era estiu, els seus respectius pares els hi havien donat perms per fer aquella gran excursi amb la condici que un vell cargol bover els acompanys, per si de cas, ja sabeu...

La formiga no parava de queixar-se: - No podrem pujar mai all dalt! Si el vell cargol bover ens acompanya anirem molt lents, no arribarem mai! L' oruga li va donar la ra, per el vell cargol replicava: - Ja sabeu qu han dit els vostres pares. O us acompanyo o no hi ha excursi. La formiga i l'oruga es van mirar, resignats. El vell cargol tenia ra. S'haurien de conformar en pujar la muntanya moooolt a poc a poc. Per era millor all que res! Va arribar l'hora de marxar. De sobte l'oruga i el vell cargol van adonar-se que la formigueta havia desaparegut. - Formigueta! On ets? Va que hem de marxar o no arribarem mai al cim!

La formigueta va aparixer carregada amb un sac a l'esquena. - Qu coi hi portes aqu?- va demanar-li l'oruga. - Provisions: menjar, aigua. Roba d'abric. Per si de cas.- va respondre la formiga. - Per aix encara anirem ms lents!- va enfadar-se l'oruga.

- Deixa-la. Fa ben fet. Mai se sap!- va contestar el vell cargol.

I tots tres van comenar a caminar. Realment anaven moooooolt lents. No per culpa de la formiga, que ja estava acostumada a traginar pes a l'esquena (a ms com ja sabeu les formigues tenen mooolta fora). Era el vell cargol bover. Com que era vell i duia la casa a sobre anava esbufegant i molt a poc a poc. - Va avi, que no arribarem mai!- cridava l'oruga. - Ja vaaaaa, ja vaaaaa- xiuxiuejava el vell cargol.

De sobte el cel es va enfosquir. Un tro va trencar l'aire calmat de l'estiu. Unes enormes gotes d'aigua van comenar a caure. - I ara qu fem?- va cridar la formigueta- Ens ofegarem!

- Hem de buscar aixopluc!- cridava l'oruga. Per estaven en un prat obert i no hi havia ni una pedra ni un trist arbre on protegir-se de la pluja que cada cop queia amb ms fora. - Aqu! Aqu! Veniu aqu!- va cridar el vell cargol. La formiga i l'oruga van crrer i van entrar dins la closca del cargol.

Ostres, all dins no es mullaven! - Doncs s que s una sort que hagis vingut...- va reflexionar la formiga. L'oruga va estar-hi totalment d'acord. Va ploure durant tres dies seguits. Tres dies tancats dins la closca del vell cargol.

- Tamb s una sort que la formiga hagi portat aquest sac amb menjar...-va dir al vespre l'oruga. -Oi tant- va contestar el vell cargol mentre menjaven una fulla d'enciam.

El mat del quart dia ja no plovia. Van continuar l'excursi.

Per quan ja portaven mig dia caminant i estaven molt a prop de fer el cim del Puig-Perdut, la petita oruga va comenar a trobar-se malament. - Qu et passa?- li preguntava preocupada la formigueta. - Em sembla que se li acosta el moment- va contestar el vell cargol. - El moment de qu?- va demanar angoixada la formiga. - El moment de convertir-se en papallona!- va respondre el vell cargol. I era cert. L'oruga va embolicar-se en un capoll i va estar muda i amagada durant la resta del dia.

- Per cargol, dem al vespre haurem de ser a casa, sin els pares es preocuparan...- va dir la formiga mentre seien a la vora del capoll, esperant que sorts el cuc.

- Ja ho s. Quan surti l'oruga, b, la papallona, haurem de girar cua i tornar- respongu el vell cargol pensatiu. - No s'hi val! Estem a punt d'arribar al cim!- es queixava la formiga.

De sobte el capoll es va obrir i en va sortir una preciosa papallona. Era enooorme, de colors molt vius, amb les ales tacades de blau cel, amb dos cercles de color vermell a les puntes. - OOOOH QUE MACA!!!!!!- van exclamar la formiga i el cargol quan la van veure.

- Au va, tornem a casa. Un altre any ho tornarem a provar- va dir el vell cargol mentre comenava a baixar.

- Ni parlar-ne!- va dir la papallona- hem arribat fins aqu i acabarem de pujar! - Per no pot ser- deia el cargol- hem de tornar sin els vostres pares... Per la papallona no va deixar que el vell cargol acabs de parlar. El va agafar, a ell i a la formiga i es va posar a volar fins que, en un tres i no res, es va plantar a dalt del cim del Puig-Perdut.

- Ho hem aconseguit!- cridaven els tres amics. - Grcies a tu papallona!- va dir el vell cargol. - No, vell cargol- va replicar la papallona- grcies a tu que anaves lent perqu portaves la casa a sobre no vam morir ofegats... - I grcies a la formiga que portava el sac de menjar no vam morir afamats!- va dir content el vell cargol. - I grcies a tu oruga/ papallona hem pogut arribar a dalt de tot!- va exclamar plena de joia la formiga. Els tres amics es van abraar. Al cap d'una estona la papallona els va tornar a agafar i en uns minuts estaven a casa de nou. Aquella nit tots tres van pensar que quina sort havien tingut de ser tan diferents. Cadasc havia pogut ajudar als altres.

La formiga, el vell cargol i l'oruga eren molt diferents per tamb eren molt especials! I s que sn les nostres diferncies les que ens fan nics i especials. I vet aqu una formiga, una oruga i un cargol i aquest conte se'n va a fer un volt!