Les conseqncies de la condemna del 1277

Eusebi Colomer Pous

P08/04550/00938

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

ndex

Introducci............................................................................................ Objectius................................................................................................. 1. La condemna del 1277.................................................................. 2. Una cincia per a la restituci de la unitat de la saviesa cristiana: Ramon Llull................................................................. 2.1. Un filsof de l'acci, empeltat de cultura arabohebraica .......... 2.2. La doble cara de l'Art: cincia i dileg interreligis .................. 2.3. La circularitat de fe i ra i la campanya antiaverroista ............. 3. El criticisme de Joan Duns Escot............................................... 3.1. Un teleg crtic envers la filosofia ............................................ 3.2. El nou plantejament escotista i les seves conseqncies: distanciament entre filosofia i teologia i primacia de la voluntat ..................................................................................... 4. Vers un nou concepte de cincia: Guillem d'Occam.............. 4.1. De la qesti entorn de la cientificitat de la teologia a l'esbs d'un nou concepte filosfic de cincia .......................... 4.2. Empirisme i nominalisme ......................................................... 5. L'experincia del pensament del mestre Eckart.................... 5.1. La diferncia entre Du i detat i l'existncia eterna de les coses en Du ............................................................................. 5.2. L'espurna de l'nima i la filiaci divina de l'home ................... 6. Un pensador en la frontera de dos mons: Nicolau de Cusa. 6.1. La recerca intellectual de Du: coincidncia dels contraris i docta ignorncia ....................................................................... 6.2. L'esbotzada del cosmos aristotlic ............................................ 6.3. El lloc intermedi de l'home i la idea del Du-home ................. Resum...................................................................................................... Activitats................................................................................................ Exercicis d'autoavaluaci................................................................... Solucionari.............................................................................................

5 6 7

10 11 12 15 20 20

21 25 25 26 29 29 30 33 34 35 37 39 41 41 42

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

Glossari.................................................................................................... Bibliografia............................................................................................

43 44

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

Introducci

Aquesta etapa del pensament medieval versa sobre el que normalment s'anomena la baixaescolstica. Si l'encapalem amb l'esment de la condemnadel1277 s perqu es tracta d'un esdeveniment prou significatiu i prenyat de conseqncies per a poder-se convertir en pal de paller de l'exposici. Ho avalen dos fets complementaris: 1) Entorn del 1277 abandonen l'escenari els actors ms rellevants de l'etapa anterior. El 1274 moren Toms d'Aquino i Bonaventura. Albert Magne ho far el 1280. Naturalment, d'altres els substituiran: justament aquells que seran objecte de la nostra atenci. 2) Per mentrestant ha tingut lloc un drstic canvi d'escena. La condemna del 1277 ha posat un dramtic signe d'interrogaci sobre aquell fet capital, entorn del qual havia cristallitzat el pensament del segle XIII: la recepci d'Aristtil i del seu intrpret rab, Averrois. La condemna treia a la llum del dia el conflictelatentenl'escolstica : la dificultat de conjugar el naturalisme grec i el supernaturalisme cristi. L'ideal de la saviesa cristiana, de la unitat de fe i ra entra en crisi. Tanmateix, s d'aquesta crisi que naixer, en all que t de nou i de creador, el pensament del segle XIV.

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

Objectius

Els objectius bsics d'aquest mdul didctic sn els segents:

1. Tenir una visi clara del desenvolupament del pensament medieval tard. 2. Conixer el problema que l'engendra: la relaci fe-ra. 3. Analitzar les diverses solucions que hom li dna: restabliment de la unitat fe/ra, teologia/filosofia; accentuaci de la diferncia entre totes dues. 4. Examinar els nous plantejaments i corrents que provoca: crtica de la filosofia des de la teologia i limitaci de l'mbit respectiu d'ambdues; insistncia en l'experincia sensible (nominalisme) i en l'experincia interior del creient (mstica especulativa); incipient conscincia crtica (docta ignorncia).

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

1. La condemna del 1277

Sigui quin sigui el judici que hom en faci, sobretot pel que fa a l'exactitud histrica d'algunes de les tesis condemnades, com ara la doble veritat, el decret ems el 1277 per l'arquebisbe de Pars, tienne Tempier, ha obert els ulls dels contemporanis sobre el veritable rostre d'Aristtil. Ja no s possible considerar-lo ingnuament amb Dant "el mestre d'aquells que saben", ni identificar sense ms el seu du gandul i egocntric amb "l'Amor que mou el cel i els altres estels". D'ara endavant tothom sap que el filsof grec era en el fons un politeista, que el seu du suprem, el primer motor immbil, no era ni creador ni provident, sin un principi necessari que coexistia eternament amb el mn, i que la distinci establerta per ell entre l'nima en tant que forma del cos i l'enteniment agent, espiritual, per com plogut del cel ("vingut de fora", diu exactament Aristtil), feia perillar la immortalitat personal.

Per a Aristtil, el "primer motor" immbil no s personal, ni creador, sin la perfecci a la qual la natura tendeix com a "causa final". A la imatge, la creaci del mn, segons la idea aristotlica de du com a "primer motor". Miniatura d'un Llibre d'hores medieval.

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

Ara, en la condemna del 1277 no es tractava noms d'Aristtil: hi tenia un paper decisiu un altre element. I s que la histriadel'aristotelismeoccidental s en bona part la histria d'un prstec fet pels rabs. La mediaci d'Averrois s decisiva, per tamb la d'Avicenna, l'obra del qual fou coneguda pels llatins abans que la d'Aristtil.
Un corrent heretge Respecte a la condemna del 1277, s simptomtic el fet que els historiadors encara no s'hagin posat d'acord sobre el nom que cal donar al corrent condemnat. Hom l'anomena indistintament "aristotelisme heterodox" i "averroisme llat".

Ara b, en acceptar que hi ha doctrines corniques que, en la seva literalitat, noms valen per a aquells que creuen sense comprendre, ambds pensadors havien anticipat, en els termes propis de l'islam, el problema roent de l'averroisme llat.

Aix vol dir, segons A. de Libera, que el drama intellectual de la cristiandat medieval no nasqu sols de l'encontre de la fe cristiana amb la ra grega, sin tamb de la interioritzaci de les tensions del racionalisme religis musulm, de les solucions addudes pels pensadors de l'islam al problema de les relacions entre la filosofia hellenstica (en rab, falsafa) i la teologia ortodoxa (en rab, kalam).

Ara, si les coses sn aix, aleshores l'averroismellat, si no s encara, com alguns pretenen, un mer producte de la historiografia neoescolstica, s almenys un fenomen secundari, que t, tanmateix, el carcter revelador del fenomen primari i fonamental, la crisi de la unitat de fe i saber, cosa que en el moment de la condemna del 1277 comenava a obrir-se cam, per que es va manifestar a la llum del dia al llarg del segle XIV. s, doncs, amb tota la ra que A. de Libera parla de la "veritat premonitria" del censor i de la "capacitat heurstica" de la censura del 1277. El bisbe Tempier no tenia pas davant els ulls, amb tots els detalls, el quadre desolat que ell pretenia pintar, per el veia venir i, en combatre'l d'avanada, contribu a fer existir all que encara no existia (A. de Libera, 1991, pg. 15).
Miniatura de les obres d'Avicenna, detall (segle XIV).

Lectura recomanada Libera,A.de (1991). Penser au Moyen Age (pg. 114 i seg.). Pars: Seuil.

En precipitar d'aquesta manera els esdeveniments, la condemna de Pars tingu en part un resultat contrari a l'esperat. Ben cert, el procs d'expansi del moviment fou deturat, els seus caps de colla eliminats, i els seus partidaris reduts al silenci. El programa averroista d'una filosofia autnoma i d'una vida filosfica fou escombrat de la Universitat. L'important s, per, que la conseqncia ms visible de tot l'afer fou justament la institucionalitzaci de la separacientrefilosofiaiteologia.

 FUOC P08/04550/00938

Les conseqncies de la condemna del 1277

Cap al 1280 els mestres de la Facultat d'Arts foren obligats sota jurament a no discutir les qestions purament teolgiques. Pel que fa a les qestions comunes a la filosofia i a la teologia revelada, no els quedava altra opci que desfer les objeccions filosfiques contrries a la fe o guardar silenci.

Aix era ni ms ni menys com capgirar el mn! Hom prohibia el que havia estat l'nima del pensament medieval, la unitat o, si ms no, la collaboraci de fe i saber, de filosofia i teologia, i introdua en conseqncia la Universitat en la situaci "moderna" del "conflicte de les facultats". Privats, com a professionals de la filosofia, de saber ms del que conv, hom empenyia insensiblement els mestres d'arts vers el fideisme. Es pot dir potser que aquest estatut noms concernia els "artistes". De fet, per, des del principi del segle XIV la unideracionalismeifideisme esdevindr moneda corrent fins i tot entre els telegs. El racionalisme s'exercir per la crtica de les estructures argumentatives de les teologies precedents; el fideisme apareixer des del moment en qu hom toca les qestions ltimes. Havia nascut el nominalisme (A. de Libera, 1991, pg. 131 i seg.).
Lectura recomanada Flasch,K. (1988). Das philosophische Denken im Mittelalter (pg. 374). Stuttgart: Reclam.

No t res d'estrany, doncs, segons pensa K. Flasch, que, malgrat totes les prohibicions, s'obrs pas a poc a poc una visidelmnmslacal isecular. Hom l'havia condemnada per no eliminada. Els seus trets ms significatius apunten a tot arreu: autonomia del saber filosfic, per tamb limitaci del seu mbit d'actuaci i augment de la seva distncia envers la teologia, i sobretot una nova concepci de la cincia, de la vida humana, dels valors i de l'estat. Els contrastos esdevenen cada cop ms grans.

Tot

aix

donar

al

pensament

medieval

tardvol

aquell

carcter

d'esquinament intern que avui, per contrast, el fa tan atractiu.

 FUOC P08/04550/00938

10

Les conseqncies de la condemna del 1277

2. Una cincia per a la restituci de la unitat de la saviesa cristiana: Ramon Llull

UnavidaalserveideJesucrist Ramon Llull s un filsof estranyament empeltat de poeta, que es designava a si mateix amb el nom de "Ramon lo foll" i "Ramon Barbaflorida". Fill d'un cavaller catal que havia acompanyat Jaume I a la conquesta de Mallorca, Llull vei la llum d'aquest mn a Ciutat de Palma vers el 1233. Desprs d'haver fet de senescal a la cort del fill petit d'aquell, l'infant Jaume, a la ratlla dels trenta anys la crida de Du canvi el rumb de la seva existncia. Efectivament, abandonant muller, fills i possessions, Llull es lliur en cos i nima a all que consider la seva missi: esmerar-se al servei de Jesucrist, ni que sigui amb el risc de la vida; escriure un llibre, "el millor del mn" es tracta bviament de l'Art general per a la conversi dels infidels, i establir escoles de llenges orientals per a la formaci dels futurs missioners. Des d'aquell moment la seva vida va ser un teixit d'anades i vingudes de Palma a Barcelona, Montpeller, la cort papal de Roma i Aviny, Pars, Gnova, Messina, el nord d'frica, Xipre i sia Menor, sempre emps per la mateixa fallera de donar a conixer la seva Art a fidels i infidels i de demanar l'ajuda de reis i de papes per als seus projectes de missi i de croada. Vers la darreria de la seva vida, el missioner es desdobl en defensor de la unitat de la saviesa cristiana enfront de l'averroisme parisenc. Desprs d'un darrer intent missioner a Tunis, Llull deix aquest mn el 1316 a Ciutat de Palma, on havia nascut. Tenia 83 anys. Unaobraenciclopdica Tot aix ja s prou extraordinari, per ho s encara ms el fet que, al bell mig d'aquesta activitat frentica, tingus encara temps i esma per a escriure en catal i dhuc ocasionalment en rab uns 265 textos, que totalitzen unes 27.000 pgines in folio. Llull toca tots els temes que formaven part del saber i de la cultura de l'poca: lgica, dret, cincia (bsicament medicina, geometria i astronomia), filosofia, teologia, apologtica i mstica, per sempre des de la matriu de l'Art. Pel que fa a aquest tema, cal saber que en les successives redaccions d'aquesta obra, el nombre de principis artstics pass de setze (quatre grups de quatre) a nou (tres grups de tres). Aquesta reducci tenia a veure, d'una manera o
Ramon Llull davant Climent V, pintura sobre taula de Joan Bestard (comenament del segle XVII).

La virada de Ramon Llull Ho conta el mateix Llull en el relat autobiogrfic, l'anomenada Vita coetanea, que dict, ja octogenari, als seus amics, els cartoixos de Vauvert.

La tomba de Llull Jau enterrat a l'esglsia de Sant Francesc, en una tomba bellament esculpida.

 FUOC P08/04550/00938

11

Les conseqncies de la condemna del 1277

altra, amb el pas d'una concepci quaternria i elemental, basada en els quatre elements, a una altra de ternria i trinitria, centrada en la doctrina cristiana de la Trinitat. Ara b, com que l'Art informa com a mtode d'exposici l'obra sencera de mestre Ramon, l'anterior evoluci ens fa a mans la clau que ens permet ordenar i sistematitzar la seva producci literria en aquestes quatre etapes: pre-Art, quaternria, ternria i post-Art, entre les quals es drecen, com a fites principals, l'Art abreujada d'atrobar veritat (1274) i l'Ars generalis ultima (1308). El Libre de contemplaci pertany a l'etapa pre-Art. El Libre del gentil e dels tres savis, les novelles Blanquerna i Flix de les meravelles i, dins d'aquestes, el Libre d'amic e amat i el Libre de les bsties, a l'etapa quaternria. L'Arbre de cincia, a la ternria. Finalment, 135 obres (d'un total de 265) a l'etapa post-Art, en la qual, donant per establerta la qesti de l'estructura del seu pensament, Llull es concentra en problemes especfics de lgica, filosofia i teologia.
Xilografia de l'edici llatina de l'Arbre de la cincia, obra enllestida per Ramon Llull l'any 1296.

2.1. Un filsof de l'acci, empeltat de cultura arabohebraica Ramon Llull s un pensador difcil d'encasellar. El seu pensament no encaixa en cap dels corrents filosoficoteolgics de l'Occident contemporani. s clar que ell s en darrer terme un "escolstic", per un escolstic "diferent". Hi ha en primer lloc una diferncia de carcter extern: Llull no s un clergue, sin un laic. s, a ms a ms, un autodidacte. Per hi ha tamb diferncies que tenen a veure amb la forma del seu pensament. La primera i ms evident s la seva "preocupaci de no separar mai el pensament de l'acci".
Lectura recomanada Llinars,A. (1963). Raymond Lulle. Philosophe de l'action. Grenoble. Reflexi On rau exactament aquesta "diferncia"?

En aquest sentit, Llull s, segons la frmula d'A. Llinars, el "filsof de l'acci". I aix vol dir que l'objecte del seu pensament no s tant la recerca de les condicions de possibilitat de l'sser o del conixer com la recerca de les condicions de realitzaci d'un projecte politicoreligis: la unitat del saber, de la fe i de la mateixa societat humana.

Ara b, aquest projecte incloa des del principi l'"altre", o sigui, el jueu i el musulm. D'aqu ve el seu coneixement de l'rab, una llengua que dominava millor que el llat, el seu inters per l'islam i el judaisme, les seves referncies

Lectura recomanada Lohr,C. (1986). Ramon Llull, "Christianus arabicus". Randa, 19 (pg. 26 i seg.).

 FUOC P08/04550/00938

12

Les conseqncies de la condemna del 1277

a l'Alcor i tamb per b que en menor grau al Talmud. Hom l'ha anomenat Christianus arabicus, tot i que, gaireb amb el mateix dret, se'l podria tamb anomenar christianus semiticus. En conclusi, el tret diferencial de Llull rau en el fet que, en lloc de ser un escolstic ms, desfornat de Pars, fou "un escolstic de nou encuny, empeltat de cultura arabohebraica". 2.2. La doble cara de l'Art: cincia i dileg interreligis El nucli axial del pensament lulli es troba en la seva Art general. Llull la concep com un mitj infallible d'adquirir el saber i alhora de fer avinent a jueus i musulmans la veritat del cristianisme.
Lectura recomanada Hernndez,M.C. (1977). El pensamiento de Ramon Llull (pg. 86). Madrid. Lectura recomanada Batllori,M. (1984). "Introducci". A: Ramon Llull, Antologia filosfica, 30 (pg. 19). Barcelona: Laia (textos filosfics).

Ens enganyarem, tanmateix, si considerssim l'Art com un pur mtode de coneixement. s ms aviat un "sistema de la cincia" en el sentit que l'expressi tindr entre els idealistes, s a dir, un conjunt orgnic d'estructures lingisticoconceptuals, en les quals no hi ha cap separaci entre el continent i el contingut. Si la veiem com a continent s "art". Si la veiem com a contingut s "cincia". Tots dos moments, per, sn inseparables: l'un remet a l'altre.

En altres mots, l'Art neix de la refosa de lgica i metafsica. Per aix, a diferncia de la lgica aristotlica, que hom anomena "formal", justament perqu s possible separar-hi la forma del pensament del seu contingut material, l'Art lulliana constitueix l'expressi medieval ms acabada d'una lgica"material", que rebutja consegentment tota separaci entre la forma del pensament i el seu contingut real. Llull posa efectivament com a pedra carreu de la seva nova lgica metafsica un grup de propietatsessencialsdeDu, que es reflecteixen com en un mirall en les coses creades i que serveixen, en conseqncia, per al coneixement de Du i del mn. Llull les anomena dignitats i les concreta en les nou segents: bonesa, grandesa, eternitat, poder, saviesa, voluntat, virtut, veritat i glria.

Com les idees platniques, les dignitats o principisabsoluts sn alhora principia essendi et cognoscendi, o sigui, estructures transcendentals de l'sser i formes estructurals del coneixement hum. Grcies a elles, com per una escala, hom pot baixar i pujar de Du al mn, i viceversa.

A les dignitats s'afegeixen els principisrelatius, que estableixen els modes de relaci que hi ha entre els primers. Sn els nou segents: diferncia, concordana, contrarietat, principi, mitj, fi, majoritat, igualtat i minoritat.

 FUOC P08/04550/00938

13

Les conseqncies de la condemna del 1277

Els principis relatius donen a l'Art el carcter d'una lgica comparativa, o doctrina general de les relacions que lliguen els ssers del mn entre ells i amb Du. L'Art desemboca, com s ben sabut, en un esbsdecombinatria. Llull comena assignant a les sries de principis artstics una lletra de l'alfabet. Desprs, mitjanant combinacions binries i ternries de lletres, estableix les relacions necessries entre els termes d'un judici i de diversos judicis. Per tal de facilitar aquesta tasca, Llull assenyala com a instrument la quartafigura.

La quarta figura Consta de tres cercles superposats, el primer dels quals s fix i els altres dos mbils. Cadascun comprn nou cambres, que contenen les nou lletres de l'alfabet. Per a operar cal fer voltar el cercle mitj mbil sobre el superior fix i l'inferior sobre el mitj, evitant, per, la coincidncia de lletres. El primer cercle mbil proporciona el terme mitj que permet construir el sillogisme.

Tot aquest mecanisme s'adrea a una finalitat concreta: trobar en qualsevol matria els termes aptes per a formar el raonament lgic d'una manera quasi automtica. s ben segur que rau aqu, en aquest intent alhora ingenu i genial de mecanitzar i matematitzar el saber, anticipaci llunyana de les noves lgiques simbliques i dels sistemes informtics moderns, l'arrel d'aquell estrany poder de seducci que l'Art ha exercit al llarg de la histria, des de Nicolau de Cusa a Leibniz.
Si hom introdueix una determinada paraula-clau en el calculador electrnic de la casa Siemens de Berln, se li encn un programa d'ensinistrament, el ttol del qual fa: "Ars magna. Autor: Raymundus Lullus". Un programador ha tradut el model lgic lulli al llenguatge dels computadors Cobol i Assembler. I el programa funciona!

 FUOC P08/04550/00938

14

Les conseqncies de la condemna del 1277

Qu t a veure tot aix amb l'altre objectiu de l'Art, la conversi de jueus i sarrans? El punt de contacte s un cop ms la teoria de les dignitats. Efectivament, aquestes remeten en definitiva a una srie de noms de Du, comuns a les tres religions monoteistes: "el bo", "el gran", "l'etern", "el poders", "el gloris", etc.

Ara b, el Du pensat per mitj de les dignitats s actualment infinit i, en conseqncia, d'acord amb la noci anselmiana, que Llull tcitament fa seva "All del qual no es pot pensar res ms gran" (id quo nihil maius cogitari potest), cal atorgar-li sempre la perfecci mxima tant en l'mbit de l'sser com en el de l'obrar.

D'aqu se segueix: 1) Du no s sols el bo, el gran, sin exactament l'ptim, el mxim, etc.; encara ms, s ptim en tant que mxim, i viceversa. 2) Cal atribuir-li les dignitats en grau superlatiu i de manera que hom exclogui entre elles qualsevol diferncia i contrarietat. 3) Cal concebre les dignitats com a propietats essencialment actives i dotar-les, per tant, d'actes intrnsecs, de manera que Du sigui en ell mateix infinitament actiu i no ocis. s el que Llull anomena els correlatius, o sigui les mateixes dignitats encarades ara sota la forma de principi, d'objecte i de nexe. Els correlatius s'originen del desplegament de les formes nominals dels verbs transitius, o sigui, del participi present com a forma activa, del participi passat com a forma passiva i de l'infinitiu com a enlla entre totes dues. Per tant, cadascuna de les dignitats es desplega en la trada dels seus correlatius.
Lectura recomanada Vega,A. (1992). Die Sinnlichkeit des Geistigen, die Geistigkeit des Sinnlichen und die methaphorische Sprach-verwendung bei Ramon Llull (pg. 38 i seg.). Freiburg im Breisgau. Els correlatius Per exemple la bonesa = bonificatiu, bonificable i bonificar; la grandesa = magnificatiu, magnificable i magnificar, etc.

Els nomsdeDu "esdevenen la base d'un context, en el qual el llenguatge s punt de partena del dileg interreligis. L'entesa recproca dels savis s mediada per un s especfic del llenguatge, en el qual els noms de Du constitueixen l'element fonamental de la gramtica: de la unitat del llenguatge a la unitat de les religions".

Els noms de Du sn, doncs, en Llull la base lingisticoconceptual del dileg entre els savis de les tres religionsdelLlibre. En qualsevol cas, ell estava convenut que jueus i sarrans compartien la seva concepci de Du i dels noms divins, almenys pel que fa a la seva activitat creadora. Per aix el fil conductor del seu raonament rau sempre a fer-los ado-

La mstica de l'Art Avui s cada cop ms segur que en l'estructuraci de l'Art Llull tingu molt present el sentit actiu de les hadras de la mstica musulmana i el moviment circular dels sephirots de la cbala judaica.

 FUOC P08/04550/00938

15

Les conseqncies de la condemna del 1277

nar del contrasentit que hi ha en el fet d'admetre, d'una banda, les dignitats com a propietats actives i, de l'altra, d'excloure d'aquesta activitat la vida ntima de Du. Si no hi ha correspondncia entre l'acci divina ad extra i la seva vida ab intra, aleshores Du fra supremament actiu respecte del mn, per en ell mateix totalment ocis. Aleshores hom posaria entre les dignitats diferncia i contrarietat i sobretot Du seria un Du menor (Deus minor) i no el Du ms gran (Deus maior) en el sentit absolut del terme.

Tot aix condueix Ramon Llull al pensament agosarat que els dos misteris cristians de la Trinitat i l'Encarnaci formen part de la "lgica" interna del Du revelat. Un Du que no fra trinitari i que, suposada la Creaci, no hagus assumit la nostra natura, no seria als seus ulls el Du ms gran sobre el qual res no pot ser pensat.

2.3. La circularitat de fe i ra i la campanya antiaverroista Llull ha estat titllat de racionalista i ho s, si es vol, en certa manera, ja que ell creu en l'eficcia de la ra fins i tot dins l'mbit del coneixement religis. Per aquesta ra no s la ra autnoma, sin una ra que es mou conscientment, aix s, amb una gran desimboltura, dins l'horitz omnicomprensiu de la fe. En altres mots, Llull no ha deixat enrere la tradici doctrinal de l'agustinisme pretomista. Fe i ra sn dos moments solidaris d'un procs de coneixement religis, que parteix de la fe, passa per la ra i torna, enriquit, a la fe. En aquest sentit, el pal de paller del plantejament lulli s la circularitatde feira: la ra recolza en la fe i la fe cavalca sobre la ra. No es tracta, per, d'un cercle vicis sin d'un "cercle hermenutic" o cercle de la intellecci. La proposici de fe que de bell antuvi s pressuposada com a vertadera (la tesi cristiana) es mostra com a tal al final, de primer, negativament, per l'exclusi de la seva contradictria (la tesi jueva o musulmana), i desprs, positivament, per la captaci del seu significat intelligible com l'nic adient al Du sempre ms gran. La fe es troba, doncs, en el punt d'arrencada i en el punt d'arribada del procs lulli de coneixement: D'una banda, Llull parteix sempre de la fe. No es cansa mai d'allegar en aquest sentit el text d'Isaes 7:9 segons la versi de la Vetus latina: "Si no creieu, no entendreu" (Nisi credideritis, non intelligetis).
Nota Avui sabem, grcies a Heidegger, que no tots els cercles sn viciosos.

 FUOC P08/04550/00938

16

Les conseqncies de la condemna del 1277

De l'altra, l'esfor del seu pensament no tendeix a abolir la fe o a substituir-la per la ra, sin senzillament a entendre el que hom creu.

Hi ha, doncs, en Llull una dialctica racional, per el seu objecte concret no s sin la penetraci especulativa del contingut dogmtic del cristianisme. Per aix, quan vers la fi de la seva vida, Llull s'assabenta que a Pars hi ha una colla de pensadors que professen el divorci entre filosofia i fe cristiana, se sent colpit d'horror. I sense pensar-s'ho ms engega la seva croada contra els aristotlics radicals, que ell anomena per primer cop i de manera general "averroistes".

Atac a la torre de la Falsedat Aristtil i el seu comentarista, Averrois, assetgen la torre de la Falsedat, on viu presonera la Veritat. El cavall d'Aristtil es diu Raciocini, i el d'Averrois, Imaginaci; les llances duen les inscripcions segents: "instrument del sillogisme" (la d'Aristtil) i "esmerar-se en el pensament especulatiu s la felicitat suprema" (la d'Averrois). El seu carro de guerra porta com a munici els predicables i els predicaments. Miniatura del Breviculum, manuscrit del segle XIV.

El que Llull defensa contra ells s la unitatdelasaviesacristiana. Efectivament era justament aquesta unitat la que els averroistes comprometien "dient que la fe cristiana era impossible quant a la manera d'entendre, opinant, per,

 FUOC P08/04550/00938

17

Les conseqncies de la condemna del 1277

que era vera quant a la manera de creure", a la qual cosa ell responia que "si la fe catlica era improbable segons la manera d'entendre, s impossible que sigui vera". ("Vita coetanea", nm. 43. Opera latina, vol. 8, pg. 302).

En altres mots: no hi ha segons Llull un tall radical entre el creure i l'entendre. Un mateix subjecte no pot afirmar per la fe com a possible el que considera impossible per la intelligncia. Cal tornar, doncs, a la seva posici: la unitat de fe i saber, de teologia i filosofia.

Arran de la seva coneixena de l'aristotelisme radical, l'antic missioner entre els sarrans rep una missi suplementria: retorquir la ra (creient) contra els seguidors de la ra (autnoma), els flamants sarrans de Pars. I s que als seus ulls l'averroisme s l'islamisme en filosofia. Armat amb la seva novella "lgica de la fe", Llull afrontar d'ara endavant la doble meitat de la cultura intellectual de l'islam: a Tunis i a Bugia, el kalam; a Pars, la falsafa (A. de Libera, 1991, pg. 120 i seg.). La seva coneixena de l'averroisme no sembla depassar el nivell de la llista dels seus errors. De fet, la seva campanyaantiaverroista debuta amb la Declaratio Raymundi, tamb anomenada Liber contra errores Boetii et Sigerii, que s un comentari de les proposicions condemnades el 1277. Tanmateix, vers el tombant de segle, els averroistes no eren pas absents de la capital de Frana. El seu cap de colla, Joan de Jadun, autor d'un Tractatus de laudibus Parisius, on afirma provocativament, que "no ser a Pars, s no ser ms que home a mitges", reivindicava la "vida filosfica" de Boeci de Dcia com una activitat professional. Aquesta figura del clergue satisfet i autosuficient que es clou en la seva torre d'ivori i ignora tot el que no sigui el seu inters privat, suscita la clera de Ramon.
Un nou tipus de dileg Per aix, el mestre indiscutible del dileg interreligis inventa un nou tipus de dileg, gens irnic, sin irnic i sarcstic, els personatges del qual sn un clericus i un laicus que fan via vers el Concili de Viena del Delfinat. "S'esdevingu una vegada que dos homes que anaven al concili es van topar en el cam; d'ells, l'un era clergue i l'altre laic. El clergue li va preguntar el nom al laic i el laic respongu: Ramon Llull. Digu el clergue: Ramon, digueu-me, qu veniu a demanar a aquest concili?[...]. Tant bon punt el clergue hagu escoltat la resposta, va esclatar a riure clamorosament. Ah, Ramon, jo creia que reu fantstic; ara, per, per les vostres paraules veig que no noms sou un fantstic, sin un superfantstic. Digu Ramon: s possible, per jo no percebo les meves fantasies... Potser vs mateix en sou de fantstic, ja que esclateu de riure en lloc de prestar atenci a les meves paraules. Vs, que sou clergue, haureu tanmateix de ser atent i inclinat a aquesta mena de coses, ms que no pas jo que sc laic." "Liber disputationis Petri et Raimundi sive Phantasticus". Opera latina, Ramon Llull (vol. 16, pg. 14). Reflexi Conegu Llull de prop els filsofs ultrancers, que tan aferrissadament combat?

 FUOC P08/04550/00938

18

Les conseqncies de la condemna del 1277

El que Llull defensa en el Fantstic s el fonamenttic del seu comportament. I ho fa contraposant dues accepcions del terme fantasia, representades en els dos personatges del dileg: Per a en Pere, la fantasia d'en Ramon s la seva ineptitud per a triomfar en la vida. Per a en Ramon, la fantasia d'en Pere s creure que el seu triomf mund l'eximeix de preocupar-se pel b com.

Lectura complementria Badia,L. (1991). "Estudi del Phantasticus de Ramon Llull". Teoria i prctica de la literatura en Ramon Llull (pg. 50). Barcelona: Quaderns Crema.

Llull contra la Falsedat L'exrcit de Llull tamb ataca la torre de la Falsedat per tal d'alliberar la Veritat, per les seves armes sn diferents de les d'Aristtil i Averrois. El cavall que munta es diu Intenci recta, i la llana porta la inscripci segent: "A aquell que vol entendre les coses espirituals li cal ultrapassar el sentit i la imaginaci i encara moltes vegades ell mateix". El carro de guerra porta com a munici els principis de l'Art. Miniatura del Breviculum, manuscrit del segle XIV.

Ara b, en Pere raona com un averroista. Afirma taxativament que l'intellecte hum t dos actes diferents, creure i entendre, d'on se segueix que, "si entn, no creu i viceversa" (Phantasticus, pg. 18). Tot porta, doncs, a pensar que en aquest opuscle Llull trasllada la campanya antiaverroista del camp de la teoria

 FUOC P08/04550/00938

19

Les conseqncies de la condemna del 1277

al de la praxi tica. Per aix construeix Pere com un "dolent prefabricat" en la mateixa mesura que, en les obres antiaverroistes de 1298-1299 i de 1309-1311, l'averroista era tamb d'alguna manera un "adversari prefabricat".
Autoretrat de Llull Resta, en canvi, fora propera a la realitat la imatge d'ell mateix que Llull ens ha deixat: "Jo era un home casat, amb fills, discretament ric, dissolut i mund. Vaig deixar-ho tot de bon grat per tal de poder-me dedicar a fomentar l'honor de Du, el b pblic, i a exalar la santa fe. Vaig aprendre l'rab i vaig anar moltes vegades a predicar els sarrans; per causa de la fe he estat pres, empresonat, colpejat. Durant quaranta-cinc anys he intentat moure l'Esglsia i els prnceps cristians a actuar pel b pblic. Ara sc vell i pobre, per encara tinc el mateix propsit, i el tindr fins a la mort, si Du vol." "Liber disputationis Petri et Raimundi sive Phantasticus". Opera latina, Ramon Llull (vol. 16, pg. 15).

Lapidaci de Ramon Llull en terres de Tunsia. Xilografia impresa a Valncia el 1515 per a l'edici de l'Ars inventiva veritatis.

 FUOC P08/04550/00938

20

Les conseqncies de la condemna del 1277

3. El criticisme de Joan Duns Escot

L'originalitat de Llull resideix en el fet que dugu fins a l'extrem la tradici doctrinal agustiniana i l'apliqus amb una gosadia inoda a la soluci del problema del dileg interreligis. Si en el seu temps resulta nou, s perqu era en part anacrnic. Ell defensa aferrissadament l'ideal de la saviesa cristiana, quan gaireb tothom l'havia abandonat. No s aquest el cas de Duns Escot. El seu pensament se situa inequvocament en l'ambient intellectual del seu temps i esdev, per aix mateix, un testimoni eloqent de la situaci de conflicte entre filosofia i teologia al tombant de segle. 3.1. Un teleg crtic envers la filosofia Duns Escot s conscient de la impossibilitat de fer marxa enrere. Al seu entendre, el pensament cristi no pot eludir la confrontaci amb Aristtil i els rabs, sobretot Averrois i Avicenna. Ell la dur a terme com a teleg i mostrar aix, a comenament del segle XIV, fins a quin punt "la teologia podia esdevenir fructfera per a la filosofia, mitjanant la crtica" (K. Flasch, 1988, pg. 432).
Vet aqu un text que parla per ell mateix: "Els filsofs afirmen la perfecci de la natura i neguen la necessitat d'una perfecci sobrenatural; els telegs, en canvi, accepten aquestes tres coses: la deficincia de la natura, la necessitat de la grcia i la perfecci sobrenatural." "Ordinatio" (prleg, pargrafs 1, q. 1, nm. 5). Opera omnia, Roma (1950 i seg., vol. 1, pg. 4).
Duns Escot, en una obra de Pedro de Berruguete i Justo de Gante.

Escot reconeix que, mentre som en aquest mn, no podem demostrar amb raons naturals la presncia en nosaltres de quelcom sobrenatural. Hi ha una cosa, per, que est a la nostra m: posar en relleu la insuficincia delafilosofia. Aix els filsofs afirmen que l'activitat dels homes est determinada per llur propi fi, per sn incapaos de determinar veritablement quin s aquest fi vers el qual adrecem la nostra activitat. De fet, ells no encertaran a conixer vers on hem d'anar ni per quin cam hi hem d'anar.

 FUOC P08/04550/00938

21

Les conseqncies de la condemna del 1277

Fidel a la tradici agustiniana en all que t de ms pregon i radical, Escot mant sense contemplacions la paradoxa cristiana: "Du s el fi natural de l'home, per no s assolible naturalment, sin sobrenaturalment" (Ordinatio, nm. 32, pg. 19). I aix vol dir: l'home no en t prou amb la filosofia. Per a encertar el cam que el duu al seu propi fi necessita inevitablement la teologia.

No cal dir que aquesta teologia no s pas l'anomenada "teologia natural", sin la teologiarevelada. La teologia perd els seus continguts metafsics i especulatius i esdev una mena de cincia positiva. "La nostra teologia s'ocupa d'all que trobem en la Bblia i de les conseqncies que se'n poden deduir" (Ordinatio, pargrafs 3, q. 3, nm. 204, pg. 138).
Vida i obra del ''Doctor subtil'' Joan Duns Escot conegut com el "Doctor subtil" va nixer, segons sembla, vers el 1266 al poble de Duns, al sud-est d'Edimburg. A la ratlla dels vint-i-un anys entr en l'Orde de framenors. Estudi i enseny successivament a Oxford i Pars. Mor prematurament el 1308 tenia, doncs, 42 anys a Colnia, on el seu orde l'havia enviat com a lector principal de l'estudi francisc. s all on reposen les seves despulles a pocs centenars de metres de les d'Albert Magne. Entre les seves obres, a ms del tractat De primo principio i del seu annex, els Theoremata, sobresurten els dos comentaris a les Sentncies, coneguts sota els ttols d'Opus oxoniense, anomenat tamb Ordinatio, i Reportata parisiensia. Un teleg escocs Una inscripci sobre la tomba recorda al visitant que si Anglaterra l'acoll, Frana l'instru i Colnia conserva les seves despulles, s Esccia que el vei nixer.

3.2. El nou plantejament escotista i les seves conseqncies: distanciament entre filosofia i teologia i primacia de la voluntat Duns Escot es va trobar en un context histric diferent del de Bonaventura, el seu predecessor en l'escola franciscana, i del de Toms d'Aquino, el dominic rival que ser l'objecte preferent de la seva crtica. Si entre ell i Bonaventura es drea com a fet decisiu l'apogeu de l'aristotelisme, entre ell i Toms s'intercala com a tall radical la condemna antiaverroista del 1277. Aquesta situaci explica el carcter peculiar del seu pensament. Efectivament el teleg escocs dur a terme la tasca d'incorporar l'aristotelisme a l'agustinisme francisc, evitant, per, el contagi perills de l'averroisme. s per aix que Escot s'acosta a Aristtil des d'Avicenna i no, com Toms, des d'Averrois.
L'envestida contra Averrois L'actitud de Duns Escot envers el filsof de Crdova s inequvoca: ille maledictus Averroes!

 FUOC P08/04550/00938

22

Les conseqncies de la condemna del 1277

El canvi de model es fa pals de manera particular en la qesti metafsica. Segons Avicenna, l'objectedelametafsica s l'ens en tant que ens; segons Averrois, Du. Escot es posa decididament al costat d'Avicenna: Avicenna, cui contradixit commentator, bene dixit, et commentator male (Ordinatio, I, pargrafs 3, q. 2, nm. 194, pg. 130). Aquesta concepci menys pietosa de la metafsica s, a parer seu, ms til a la religi veritable que la barreja impia de Du i del principi necessari del mn.

D'altra banda, Escot hereta de l'escola d'Oxford l'apreciaci de les matemtiques i les cincies naturals, juntament amb un sentit agut de la realitat individual. D'aqu la tendncia individualista del seu pensament i la seva inclinaci a l'evidncia de tipus matemtic i a les demostracions rigorosament a priori.

De la tradicifranciscana Escot conserva la primacia atorgada a la voluntat, per aquesta adquireix ara un significat nou. El saber no depn de la voluntat, sin d'una demostraci racional rigorosa. A la voluntat pertoca l'mbit d'all que escapa al coneixement racional. I aquest s ms gran com ms rigorosa s la manera d'entendre el saber. Aix la primacia de la voluntat es relaciona en Escot amb una reducci drstica del domini del coneixement.

Les conseqncies d'aquest plantejament no es fan esperar: 1) Escot trenca l'equilibri tomista entre ra i fe, filosofia i teologia. Res del que demostra la ra pertany a la fe i res del que pertany a la fe s demostrable per la ra. En conseqncia, una srie de veritats metafsiques que en Toms d'Aquino eren objecte de demostraci racional, com ara l'omnipotncia i providncia de Du, la immortalitat de l'nima, etc., passen a ser ara objecte de fe. L'mbitdelateologia s'eixampla i el de la filosofia s'escura. Per, en compensaci, la teologia perd el carcter de cincia terica i esdev una cincia eticoprctica, l'objecte de la qual t a veure ms amb el comportament que amb el coneixement. 2) Si la teologia s una cincia prctica, la metafsica s la cincia terica per excellncia. El seu objecte s l'ens en tant que ens, que Escot concep com a unvoc, per b que determinat pels dos modes fonamentals de l'infinit i del finit. Du, doncs, cau dins l'mbit de la metafsica, no pas en la seva detat, assequible noms a la fe, sin com a ens infinit. Per a provar la seva existncia, n'hi ha prou de provar l'existncia de l'ens infinit.

 FUOC P08/04550/00938

23

Les conseqncies de la condemna del 1277

Aquesta prova, per, si s rigorosa les proves a posteriori sn noms demostracions relatives, ha de ser estrictament a priori. D'aqu ve que Escot reprengui o, com ell diu, "acoloreixi" l'argument anselmi: l'ens infinit, si s pensable, existeix. Cal advertir, per, que als ulls d'Escot s la fe i noms la fe que dna a l'home la possibilitat d'un saber racional coherent amb ella. Per aix, per damunt de la filosofia errnia o, si ms no, insuficient dels "filsofs", la metafsica s el saber racional del creient teleg. 3) En la teoriadelconeixement Escot rebutja la illuminaci agustiniana i adopta l'abstracci aristotlica. Per, ultra el coneixement universal, elaborat per l'enteniment agent que extreu dels individus la "natura comuna", Escot admet tamb un coneixement intutiu dels individus singulars, resultat del primer contacte de la intelligncia amb la realitat. 4) Els ssersreals sn sempre singulars i individuals. El principi d'individuaci no s, per, com en el tomisme, la matria delimitada per la quantitat, sin la seva mateixa realitat. Cada cosa t en ella mateixa el principi que la distingeix de les altres. Cada home s per ell mateix "aquest" home. 5) Mentre que Toms defensava la primacia de la intelligncia sobre la vo-luntat, Escot defensa a l'inrevs la primaciadelavoluntat sobre la intelligncia. Ara, ell busca salvar la llibertat del determinisme averroista. Efectivament, l'acte de l'enteniment s determinat pel seu objecte: l'enteniment, per exemple, no pot no conixer que 2 + 2 = 4. La voluntat, en canvi, es mou a obrar per ella mateixa. Si necessita coneixement s noms a tall de condici prvia. Curt i ras: l'univers d'Escot gravita sobre la voluntat i no sobre la intelligncia. L'home s en el seu nucli personal llibertat i, com a tal, ultima solitudo. Per la seva banda, Du no ha fet el mn per necessitat lgica, sin per un acte radical de llibertat. La voluntatdivina esdev aleshores la llei suprema, de la qual depenen no solament les coses creades, sin tamb el mateix ordre moral, almenys en all que es refereix a Du. Diguem per acabar que Escot s voluntarista, per no irracionalista. Que Du hagi creat el mn i establert l'ordre moral per un acte de llibertat no vol pas dir que ho hagi fet per caprici o arbitrarietat, sin per una racionalitat subordinada a l'elecci divina.
Lectura recomanada CanalsVidal,F. (1976). Historia de la filosofia cristiana (pg. 264). Barcelona.

 FUOC P08/04550/00938

24

Les conseqncies de la condemna del 1277

Duns Escot ens ofereix la darrera gran sntesidel'escolsticamedieval. Ara, aquesta sntesi, en all que t d'original i creadora, no prov tant de l'empelt de l'aristotelisme en el vell tronc de l'agustinisme com d'una crtica a la filosofia, duta a terme de manera exemplar per un teleg.

 FUOC P08/04550/00938

25

Les conseqncies de la condemna del 1277

4. Vers un nou concepte de cincia: Guillem d'Occam

Els desequilibris existents en el pensament de Duns Escot surten a plena llum en el d'Occam. El teleg angls reprn des d'un angle de visi nou el conflicte entre filosofia i teologia que havia nodrit el pensament d'Escot. Malda com aquell per a limitar, amb arguments filosfics, les exigncies i pretensions de la filosofia. S'ocupa intensament dels errors dels filsofs, bo i reconeixent que n'hi ha molts que no poden ser corregits filosficament. D'aquesta manera fa llum sobre els lmits de la ra i del seu contrast amb la fe. El resultat de tot aix s el desplaament de la problemtica filosfica vers l'anlisi del coneixement hum i la teoria del saber (K. Flasch, 1988, pg. 442).
Vida i obra d'Occam Nascut a Occam, al sud-est de Londres, en el comtat de Surrey, vers el 1290, Guillem entr de jove en l'Orde dels framenors. Estudi i enseny amb gran xit a Oxford fins que el 1322 el bisbe de Lincoln l'apart de l'ensenyament i endeg contra ell, davant la cort papal d'Aviny, un procsd'heretgia. Els franciscans espirituals sostenien aleshores amb el papa Joan XXII un conflicte ressonant sobre la interpretaci exacta de la pobresa evanglica. Durant els anys d'estada obligada al convent d'Aviny, bo i esperant una sentncia que no arrib mai, Occam es relacion amb el general de l'Orde, MiqueldeCesena, i emps per aquest, prengu posici en favor dels espirituals. La seva vida fou des de llavors un combat contra el papa "heretge". Els esdeveniments es precipiten. El maig del 1328 Occam i Cesena fugen d'Aviny. El juny del mateix any recau l'excomuni sobre els fugitius. Ells, per, eren ja a Munic a l'empara de Llus de Baviera. Des del convent francisc muniqus Occam prosegueix la seva lluita: ja no es tracta noms de defensar la pobresa dels espirituals; la polmica t a veure tamb amb qestions de principi sobre l'estructura de l'Esglsia i de les seves relacions amb la societat civil. El 1342 mor Miquel de Cesena. Cinc anys desprs ho fa Llus de Baviera. Occam s'ha quedat sol. Desprs de donar passos per a restablir la comuni amb el seu Orde i potser tamb amb Aviny, mor el 1348. Havia deixat una pila d'obres, entre elles els Comentaris a les Sentncies i a les obres de lgica i de filosofia natural d'Aristtil, la Summa totius logicae i set Quodlibeta sobre diverses qestions filosoficoteolgiques.

Gravat pertanyent a De imperatorum et pontificum potestate, la darrera obra escrita per Occam (1347).

4.1. De la qesti entorn de la cientificitat de la teologia a l'esbs d'un nou concepte filosfic de cincia Occam s un teleg que es pregunta entre altres coses per la cientificitatde lateologia. Toms d'Aquino havia resolt la qesti amb la distinci segons la qual Du i els benaurats en coneixen els principis, nosaltres les conseqncies dels principis. Occam titlla la soluci de "pueril". Segons el concepte aristotlic de cincia s un mateix coneixedor el qui coneix els principis i les conseqncies. La teologia, doncs, en el sentit estricte del mot, no s cincia. Si creure s assentir, sense evidncia, a un manament de la voluntat, la tasca de la teologia s senzillament la de defensar i envi-

 FUOC P08/04550/00938

26

Les conseqncies de la condemna del 1277

gorir aquesta fe voluntria. Notem, per, que els components voluntarstics d'aquesta concepci de la fe i de la teologia depenen del seu concepte filosfic de cincia. Els seus momentsmetodolgics ms rellevants sn les dues regles que segueixen a continuaci: 1) La primera regla prohibeix la multiplicaci innecessria de les raons explicatives: non sunt multiplicanda entia sine necessitate. Es tracta en el fons del principid'economiadelpensament : cal reduir la teoria al mnim necessari. Cal abstenir-se d'acudir a preteses entitats teriques sempre que no ens hi obligui l'experincia, la demostraci racional o l'autoritat legtima.
La navalla d'Occam Per aquesta ra la primera regla s coneguda com la "navalla" o les "tisores" d'Occam.

Aquesta regla esdevindr la seva principal arma polmica contra la metafsica escolstica. La distinci entre l'enteniment agent i el possible, entre l'nima i les seves facultats, i el mateix problema del principi d'individuaci sn objecte d'una poda sense contemplacions, feta en nom de l'economia del pensament i de la simplicitat de la realitat.

2) La segonaregla fa aix: quan et trobes amb dues coses o dos conceptes dels quals hom afirma l'enlla, investiga si la seva separaci inclou una contradicci. Occam parla en aquest context de l'omnipotncia de Du que pot separar tot all, la separaci del qual no s contradictria. L'important s, per, l's que ell fa d'aquest motiu religis. I aquest mostra que Occam tendeix ms aviat a establir la no-contradicci. Bona part del que de fet s'esdev podria no esdevenir-se. Occam no rebutja els conceptes de causa i efecte, per els fa problemtics. La regularitat dels efectes de la natura no ens permet deduir-ne el coneixement de la causa.

Occam pretn posar de manifest la no-necessitat de l'experincia humana de la natura i de la societat. Al seu entendre, el que el mn perd aix en necessitat metafsica ho guanya el pensament en radicalitat cientfica (K. Flasch, 1988, pg. 451).

4.2. Empirisme i nominalisme Porta a una posici filosfica que cal caracteritzar com a empirista i nominalista. L'nicafontdeconeixement s la intuci sensible, la qual ens posa amb contacte directe amb les realitats individuals. Totes les altres formes de coneixement deriven de l'experincia sensible i hi troben la seva justificaci.
Reflexi On porta exactament tot aix?

 FUOC P08/04550/00938

27

Les conseqncies de la condemna del 1277

Els conceptes universals sn noms o termes que fan de signes d'un grup d'intucions particulars i que en la proposici supponunt, o sigui, es posen en lloc de les coses per ells significades. s la teoriadelasuposicidelstermes, de la qual deriva el nom de terminisme, amb el qual ser motejat el nominalisme occamista. Pensar equival, doncs, a ordenar, classificar les coses, i els conceptes universals sn com les etiquetes "naturals" que els posem.

Reflexi Qu sn aleshores els anomenats "conceptes universals"?

Un empirisme tan conseqent ha de reduir forosament la capacitat de conixer realitatsmetafsiques, com sn sobretot aquelles dues que, des d'Agust a Toms d'Aquino, havien acaparat l'inters ms pregon del pensament medieval: Du i l'nima. Com que no en tenim cap notcia intutiva, ni a travs dels sentits ni de la intelligncia, no en podem conixer res per mitjans naturals. L'existncia de Du, la immortalitat de l'nima, no sn, doncs, objecte de demostraci, sin de fe. Pel que fa al temadeDu, Occam posa en el primer pla la seva omnipotncia i llibertat absolutes. I aix, traient de polleguera el voluntarisme d'Escot, Occam afirma ara la contingncia radical de tot l'ordre moral, fins i tot dels preceptes que es refereixen a Du mateix, respecte de la lliure decisi divina. En absolut, Du podria prescriure sense contradicci no sols el robatori o l'adulteri, sin dhuc l'odi al Creador o l'adoraci d'un ase. Les coses sn bones o dolentes, perqu Du les ha manades o prohibides.
Una vida normal Naturalment, en la vida prctica, cal que l'home s'atengui al que la revelaci i la conscincia li permeten discernir com a bo.

Eliminada aix la metafsica, el problema de la relacife-ra deixa de ser problema. La ra s'ha convertit prcticament en ra "cientfica" i, com a tal, no es fica en un terreny que no li pertany. Teologia i cincia poden fer, doncs, el seu cam, tranquillament, sense preocupar-se l'una de l'altra. La primera s lliure de moure's en el camp suprasensible, sense altra norma que la fe; la segona, en el sensible, sense altra regla que l'experincia.

Guillem d'Occam ha esdevingut darrerament un signe de contradicci: no li manquen ni admiradors devots ni adversaris acarnissats. Sigui quin sigui el judici que ens mereixi un plantejament, en el qual el fideisme teolgic sembla combinar-se amb un incipient escepticisme filosfic, s clar que el Venerabilis inceptor s ms que el destructor de les posicions de la gran escolstica: s tamb l'iniciador d'una concepci metdica que obre cam vers el concepte modern de cincia.

 FUOC P08/04550/00938

28

Les conseqncies de la condemna del 1277

Occamisme i experimentaci cientfica No t, doncs, res d'estrany que sigui en el camp occamista que floreixen les investigacions de carcter experimental. Aix JeanBuridan (m. vers 1358) esbossa una mecnica de l'impetu (la virtut que permet al mbil de moure's, desprs d'haver cessat l'impuls donat pel cos motor) que anticipa de lluny la dinmica de Newton, i d'altra banda, el seu Nicolau d'Oresme (m. 1382) estableix unes regles i representacions grfiques de la variaci de les qualitats en el temps, que s'assemblen a les que Galileu emprar en la seva cinemtica.

 FUOC P08/04550/00938

29

Les conseqncies de la condemna del 1277

5. L'experincia del pensament del mestre Eckart

El misticisme s, juntament amb el nominalisme, l'altre tret diferencial del segle XIV. Mstic a l'edat mitjana era un adjectiu que hom emprava per a caracteritzar un tipus de teologia, la clebre Teologia mstica de Dions Areopagita, en la qual Du s, en el sentit propi del terme, mstic, s a dir 'amagat'. Amb el mestre Eckart la mstica esdevindr experincia del pensament, un projecte de vida espiritual que realitza en un altre mbit i fora de la Universitat l'ideal elitista de "vida filosfica", el mateix que anys enrere havien propugnat els filsofs averroistes (A. de Libera, 1991, pg. 301 i seg.).
Vida i obra d'Eckart Nascut el 1260 a Hochheim, a la Turngia, Johann Eckart ingress en l'Orde de frares predicadors a Erfurt, estudi a Colnia, enseny a Pars i fou prior d'Erfurt, vicari provincial de Turngia i provincial de Saxnia. Pass els darrers anys de la seva vida a Colnia, com a director de l'estudi general dominic i prevere encarregat de la cura monialium, o sigui de la direcci espiritual d'una nombrosa poblaci femenina, composta sobretot de monges dominiques, i de beguines. s ara i aqu que el "mestre de lectura" (Lesemeister) esdev "mestre de vida" (Lebemeister). Es tractava d'iniciar a una forma de vida espiritual, que naixia de l'experincia pregona del seu pensament teolgic, una multitud de dones piadoses que poblaven els convents i beguinatges de la vall del Rin. La comesa era arriscada. El llenguatge agosarat i paradoxal de les seves prdiques crear aviat sospites sobre l'ortodxia del predicador. L'arquebisbe de Colnia confiar l'afer a dos inquisidors, els quals l'estiu de 1326 jutjaren condemnables quaranta-nou proposicions extretes de les obres i els sermons del mestre. Eckart fu una professi pblica de fe, apell al Papa i se n'an a Aviny a defensar-se. All mor el 1327, abans de veure condemnades per Joan XXII vint-i-vuit proposicions seves. Va deixar dos grups d'escrits molt diferents: 1) Els llatins, de carcter escolstic i tcnic. 2) Els alemanys, curts tractats de vida espiritual i sermons de caire popular. Entre els primers sobresurten l'Opus tripartitum, i els Comentaris a l'Evangeli de Sant Joan. Entre els segons, el Llibre del consol divinal.

5.1. La diferncia entre Du i detat i l'existncia eterna de les coses en Du La msticaespeculativa del mestre Eckart desenvolupa sobre un fons doctrinal tomista els temes bsics del neoplatonisme medieval. Els dos pols del seu pensament sn Du i l'nima, per en un sentit diferent del d'Agust.

 FUOC P08/04550/00938

30

Les conseqncies de la condemna del 1277

Respecte a Du, Eckart subratlla amb el corrent neoplatnic la seva transcendncia absoluta. A aquest fi distingeix entre "Du" i la "detat": Du es pren com una apellaci relativa a nosaltres; el "nostre" Du, el Creador, el fi darrer, etc. La detat, en canvi, no diu relaci a res ni a ning.

Du s el que sabem i diem d'ell; la detat el que s inefable, per que correspon al seu sser veritable. Du i la detat es diferencien entre ells com la terra i el cel.

Eckart concep ulteriorment Du des de dues perspectives complementries: 1) En les seves obres primerenques es fa palesa una primacia clara del conixer sobre l'sser. Du s aleshores la intelligncia (intellectus). Atribuir-li l'sser seria rebaixar-lo al nivell de les criatures. 2) Desprs, en canvi, Eckart concep Du com l'sser mateix (esse). Du s ara l'sser, perqu s plenament u, i s plenament u perqu s la mateixa intelligncia. Ambdues perspectives es complementen. Enfront de Du, la plenitud de l'sser, les criatures no sn res i, en conseqncia, noms poden ser en ell i grcies a ell. Per ms que per l'existncia temporal de les criatures, Eckart s'interessa per la seva existncia ideal, eterna, en el pensament de Du. All totes les coses, el bri de gespa, el tronc de fusta, la gota d'aigua, etc., sn Du. 5.2. L'espurna de l'nima i la filiaci divina de l'home El segon gran tema d'Eckart s l'nima i el naixement de Du en ella. El mestre dominic distingeix en l'nima les trespotnciesclssiques: la memria; l'enteniment; la voluntat.

Per hi guaita tamb un element ms secret, que descriu amb les imatges de "ciutadella" i "espurna" de l'nima, el considera "increat i increable", i l'anomena intelligncia (intellectus).

 FUOC P08/04550/00938

31

Les conseqncies de la condemna del 1277

Es tracta de deb d'una "espurna" de la intelligncia divina? O potser Eckart vol donar a entendre, que en fora de la seva natura "intellectual", l'nima participa de Du d'una manera diferent i ms ntima de com en participen les altres criatures? En qualsevol cas s aqu que rau per a ell l'arrel de la "noblesa" de l'home. Tot i ser creat, hi ha en ell quelcom de div. Finalment s en aquesta espurna de l'nima, tan propera a la divinitat, que es duu a terme el naixement de Du per la grcia i, consegentment, la filiaci divina de l'home.

Pel que fa a aquest tema, la tesid'Eckart s que Du es fu home a fi de poder habitar en nosaltres. La grcia de l'encarnaci s en vista de la grcia de la inhabitaci. Fins aqu res de ms tradicional. El que colpeix i inquieta en la represa eckartiana d'aquest motiu clssic s que el naixement de Du en l'nima hi apareix menys com una participaci de l'nima en la vida trinitria que com un engendrament del Fill de Du en ella. El Pare no cessa d'engendrar el seu Fill en l'nima, de la mateixa manera com no cessa d'engendrar-lo en l'eternitat.
Per aix, adreant-se directament als seus oients, Eckart els recorda: "L'home es pensa defugir Du: en veritat corre cap al seu si. Du engendra en tu el seu Fill nic: que tu en tinguis joia o pena, que tu dormis o vetllis, ell acompleix la seva obra prpia." "Sermo 22" Predigten (pg. 520). Edici de J. Quint (1958). Stuttgart.

Per a Eckart, Du es fu home per tal de poder habitar en nosaltres. A la imatge, Noli me tangere, fresc de Fra Angelico (ca. 1437).

Una cosa s clara. L'home en el qual s'esdev aquest naixement del Fill s l'home que s'ha despullat completament d'ell mateix. Eckart l'anomena l'home recte i humil. I s que, en despullar-se d'ell mateix i en distanciarse radicalment de totes les coses, l'"humil" fa lloc en ell a Du. Eckart pensa, doncs, el naixement acomplert com una assumpci d'ell mateix en el despullament, una assumpci no dual, que s alhora assumpci de Du i anticipaci de la futura benaurana en una vida divina que no coneix aqu ni all i a la qual l'nima accedeix, des del moment en qu torna a esdevenir el que era eternament en Du (A. de Libera, 1991, pg. 330). "Jo he sentit dir que hi havia un gran mestre que negava totes les distincions", fa dir Enric Suso en el Petit llibre de la veritat a un personatge que s'anomena significativament el "salvatge sense nom". No cal dir que aquest "gran mestre" s Eckart. Ell sabia de memria les distincions clssiques, natura i grcia, immanncia i transcendncia, temps i eternitat, per les deixa per als "grans clergues", per tal como no s'adiuen a la seva experincia viscuda.

 FUOC P08/04550/00938

32

Les conseqncies de la condemna del 1277

Reflexi On rau exactament el nucli d'aquesta experincia? Rau en un mot que ho diu tot: Gelassenheit. El mot prov de l'arrel lassen, un verb que significa 'deixar'. En el despullament es tracta, doncs, d'un deixament. Concretament, de deixar de buscar-se a si mateix. I aquest deixament s ja l'inici de la benaurana, perqu l'home que es deixa a si mateix, deixa entrar Du en ell.

 FUOC P08/04550/00938

33

Les conseqncies de la condemna del 1277

6. Un pensador en la frontera de dos mons: Nicolau de Cusa

s aix com Rudolf Eucken caracteritzava, ja fa molts anys, Nicolau de Cusa. Aquests dos mons que constitueixen l'horitz histric bifront de la seva vida i de la seva obra sn, no cal dir-ho, la "tardor" de l'edat mitjana i la "primavera" del Renaixement. Nicolau pren contacte amb el movimenthumanista. s amic d'Enea Silvio Piccolomini, el futur Pius II, i de Paolo dal Pozzo Toscanelli, el matemtic que collabor en la construcci de la clebre cpula del duomo de Florncia. Es fa tamb amb Bessari i Valla. Collecciona manuscrits antics i s'interessa pels nous camins de la matemtica i de la fsica. Tanmateix, el seu pensament depn encara en bona part de la tradici medieval. A Heidelberg i a Pdua, on cursa respectivament arts i jurisprudncia, es troba amb el nominalisme i l'averroisme. Per no s aqu on rau la clau de la seva posici filosfica, sin en el corrent de neoplatonismecristi, que li arriba a travs d'una srie d'influncies, que van des de Procle i Dions Areopagita fins a Albert Magne, Ramon Llull i el mestre Eckart.

Com en Llull i Eckart, el seu pensament s reflexi creient, penetraci especulativa del contingut concret de la fe cristiana. Per aix els termes i distincions habituals ra i fe, filosofia i teologia resulten inadequats per a caracteritzar un projecte intellectual, que s alhora, indistintament, una "filosofia teolgica" i una "teologia filosfica".

 FUOC P08/04550/00938

34

Les conseqncies de la condemna del 1277

Vida i obra de Nicolau de Cusa Nicolau de Cusa s'anomenava Nicolaus Krebs nasqu el 1401 a Cusa, a les voreres del Mosella, no massa lluny de Trveris. Tot i haver estudiat a Heidelberg, Pdua i Colnia, refus l'oferta d'una ctedra a Lovaina i va optar per la carrera eclesistica. Va fer un bon paper com a canonista al Concili de Basilea, de primer com a representant del partit conciliarista i desprs del papal. El 1437 va anar a Constantinoble amb els delegats llatins que havien de conduir l'emperador i els representants de l'Esglsia grega al Concili de Florncia. s aleshores, en el vaixell que el torna a Itlia, que en una mena d'illuminaci intellectual provocada per la visi de la immensitat del mar, concep el fams principi de coincidncia, amb el qual pensa ultrapassar la "secta aristotlica". Nomenat cardenal i bisbe de Brixen, sostindr una llarga lluita amb Segismund, comte del Tirol, que volia annexionar-se el territori contigu a la seu episcopal, i tornar desterrat a Itlia, on morir el 1464 a Todi, de cam vers una intempestiva croada contra els turcs, convocada contra el seu consell per Pius II. Aquesta activitat incessant no li va impedir d'escriure una pila d'obres. Sobresurten en-tre elles els tractats De docta ignorantia i De coniecturis i els dos bells dilegs aplegats sota el ttol com d'Idiota.

Les despulles de Nicolau El seu cos descansa a Roma, a l'esglsia de Sant Pere ad vincula, enfront del Moiss de Miquel ngel.

6.1. La recerca intellectual de Du: coincidncia dels contraris i docta ignorncia

L'esquema global del pensament cusani, tal com ens el forneix la seva obra mestra, De docta ignorantia, s el segent: Du o el mxim absolut, s la tesi; l'univers o el mxim concret, l'anttesi; el Du fet home, lla d'uni entre ambds, la sntesi.

Per aquesta concepci recolza en uns pressupsits metafisicognoseolgics que cal exposar. Nicolau de Cusa pensa Du sota el nom d'u i de mxim absoluts. Ara b, des de la visual neoplatnica, tot el que s mltiple pressuposa l'u, de la mateixa manera que tot el que s major o menor pressuposa el mxim. Nicolau de Cusa ho fa avinent al comenament de l'Idiota de sapientia amb l'exemple d'un mercat rom. La gent hi pesa, mesura, compta. No s veritat que aquestes operacions es duen a terme grcies al coneixement de la unitat? Ara la unitat no es coneix pel nombre, sin el nombre per la unitat. De manera semblant, en tant que u i mxim, Du s el pressupsit absolut tant de l'sser com del conixer. Per aix la tasca de la filosofia no rau en la demostraci de la seva existncia, sin en la resposta a la pregunta sobre la possibilitat del seu coneixement. Perqu entre el finit i l'infinit no hi ha proporci. Justament perqu s infinit, Du s per a nosaltres el "Du desconegut". No hi haur, per, algun cam que, ni que sigui de lluny i a les palpentes, ens permeti d'apropar-nos-hi? El cam existeix, per per a fressar-lo cal deixar enrere moltes
Nicolau de Cusa. Fresc del Mestre de la Vita di Maria, segle XV.

 FUOC P08/04550/00938

35

Les conseqncies de la condemna del 1277

coses. Cal deixar enrere la lgica aristotlica, basada en la ra conceptual i discursiva (ratio), que Nicolau concep com una lgica del finit i del relatiu, i substituir-la per una nova lgicadel'infinit, l'instrument de la qual s la intelligncia intutiva (intellectus). Per a fer-nos-ho entendre Nicolau se serveix del simbolismematemtic. Si convertim en pentgon, hexgon, etc. un quadrat inscrit en un cercle, a mesura que augmenta el nombre dels costats, el quadrat es va acostant al cercle. Si elevem el nombre dels costats a l'infinit, el quadrat coincideix amb el cercle. Per a la ra lligada als sentits i a la imaginaci, s impossible que el quadrat coincideixi amb el cercle. En canvi, per a la intelligncia que es mou a cor que vols en l'infinit, aquesta coincidncia esdev possible.

De manera semblant, la intelligncia comprn que en l'oce infinit de l'sser div coincideix en la unitat tot all que des del nostre punt de vista finit ens sembla mltiple i oposat. En conclusi, a la llum de la nova lgicadel'intellectus Du apareix justament com la "coincidncia dels contraris" (coincidentia oppositorum).

Aquesta tesi, eix del pensament cusani, no significa tant la negaci del principi de no-contradicci com la constataci que en Du no hi ha possibilitat d'aplicar-lo. Perqu en la seva infinita plenitud de realitat tot s u, no s possible afirmar d'ell: aix no s all. En definitiva, d'aix es conclou que el principi de coincidncia s l'expressi de l'absoluta transcendncia divina. En qualsevol cas, s clar per a Nicolau que un cert coneixementdeDu, impossible a la ratio, s, tanmateix, possible a l'intellectus. Es tracta, per, d'un coneixement ms negatiu que positiu. Per aix Nicolau l'anomena ignorncia docta (docta ignorantia): D'una banda, s "ignorncia", perqu no assoleix la plena comprensi de l'infinit. Per, d'altra banda, s una ignorncia "docta", perqu comprn l'infinit d'una manera incomprensible i perqu sap que no s possible saber-ne ms.
La docta ignorncia La ignorncia "docta" respecte de Du esdev respecte del mn un saber "ignorant", o sigui, limitat i aproximatiu. s el tema del tractat De coniecturis.

6.2. L'esbotzada del cosmos aristotlic De la consideraci de Du, Nicolau de Cusa passa a la de l'univers. I ho fa per mitj de la dialcticacomplicatio-explicatio. En l'univers es "desplega" tot all que en Du es mantenia "plegat".

 FUOC P08/04550/00938

36

Les conseqncies de la condemna del 1277

No s qesti, per, de panteisme, sin d'exemplarisme i de participaci. En Du hi ha eternament els models, dels quals les coses d'aquest mn participen. s per aix que aquest mn s un mn del ms i del menys, un mn on no hi ha res tan exacte, recte o veritable, que no ho pugui ser ms. Nicolau no confon, doncs, el mn amb Du, per tampoc no el rebaixa per enlairar el seu Creador. Ben al contrari, hi trobem ja un sentit de la grandesa de l'univers que t mes de renaixentista que de medieval.

Respecte de Du, el mxim absolut, l'univers s el mxim concret. No s actualment infinit com Du, per s potencialment indefinit i s per aix que no li podem trobar mai els lmits. Nicolau esbotza la imatge antiga i medieval del cosmos. Ja no hi ha, com en l'univers aristotlic, un amunt i un avall, ni la Terra s ms vil i de composici diferent a la del Sol i els estels. Tampoc no cal pensar la Terra o qualsevol altre astre com el centre del mn. Onsevulla que se situ l'observador, es pensar ser el centre de tot. De fet, per, per estar mancat de lmits, l'univers est tamb mancat de centre. El veritable centre del mn i alhora la seva perifria infinita s Du.

L'home treu el cap ms enll del cosmos antic i medieval. Gravat alemany (ca. 1530).

L'nic privilegi que li queda a la Terra som nosaltres i fins i tot aquest de manera fora precria. "No sembla pas que en l'ordre de la natura, tal com el coneixem, hi pugui haver res ms noble que la naturalesa intellectual, prpia dels habitants d'aquesta Terra, per molt que els habitants d'altres astres puguin ser d'altra mena." De docta ignorantia, Nicolau de Cusa (vol. II, cap. 12). Opera omnia (vol. I, pg. 107).

 FUOC P08/04550/00938

37

Les conseqncies de la condemna del 1277

Almenys en aquest cas la revoluci en l'astronomia ha estat precedida per la revoluci en la filosofia. 6.3. El lloc intermedi de l'home i la idea del Du-home

En el si de l'univers l'home s una unitat contreta, que inclou i resumeix tots els altres ssers. Microcosmos respecte del macrocosmos, s tamb un du menor respecte del Du mxim.

Nicolau va posar l'mfasi en la creativitat i la infinitud de l'esperit. L'home s creador del mn conceptual de manera anloga a com Du s creador del mn real. D'altra banda, l'home s capa de conixer no solament aquest mn sensible, sin deu, mil i infinits mons. Aix com l'ull no es cansa mai de mirar, l'esperit hum no es cansa mai de conixer: la seva capacitat s infinita. D'aqu dedueix Nicolau que l'home ha estat fet per a Du: s per aix que vol conixer sempre ms i ms. L'home s capa de mesurar-ho tot, sense que pugui ser mesurat per res d'aquest mn, perqu en definitiva noms Du s la seva mesura.
Els tipus d'infinit Enfront de Du, l'infinit absolut, hi ha, doncs, dues formes d'infinit relatiu: l'un es troba en l'univers, l'altre, en l'esperit hum.

L'home es palesa, doncs, en la reflexi cusaniana com un lmit illimitat, una mesura mesurada, un centre centrat. D'aquesta manera anticipa Nicolau la metafsica moderna de la subjectivitat, superant alhora, grcies al seu arrelament en la tradici teolgica medieval, el risc del subjectivisme.

D'aqu ve el lloc essencial que en el pensament cusani correspon a la cristologia. La "idea" del Du-home que Nicolau dedueix en el llibre III De docta ignorantia no s un apndix teolgic gratut, sin el coronament legtim de la seva concepci cosmolgica i antropolgica. L'abisme obert entre Du i el mn, entre l'infinit absolut i l'infinit relatiu, noms es podia omplir de manera convenient si Du assumia personalment la natura humana, la qual, com a "natura mdia", abraa en si l'univers sencer.

Ara b, ats que la humanitat noms existeix en forma concreta i individual, noms un home veritable podia ser enlairat fins a la uni amb la divinitat. El Du-home esdev l'autntica "grapa" del mn. Complement i plenitud de l'univers s tamb la realitzaci ms plena de l'ideal cusani d'humanitat.

 FUOC P08/04550/00938

38

Les conseqncies de la condemna del 1277

La grandesa i l'originalitat del pensament de Nicolau de Cusa rau en el seu carcter fronterer. Per aix, per a comprendre el que significa com a comen, cal adonar-se que en ell trobem tota una gran poca que arriba a la seva fi.

 FUOC P08/04550/00938

39

Les conseqncies de la condemna del 1277

Resum

El fil conductor de l'exposici ha estat la posici respectiva dels protagonistes de la nostra histria davant la conseqncia principal de la condemna del 1277 : la crisi de l'anterior relaci pacfica entre fe i ra. RamonLlull es mant fidel a l'ideal agustini de la saviesa cristiana. El seu pensament s una mena de filosofia de la fe cristiana. La tasca de la ra s entendre el que hom creu, o sigui, penetrar i justificar especulativament el contingut de la fe. En aquest sentit la seva posici s contradictria a la dels averroistes: declarar la fe improbable fra considerar-la no vertadera. Ultra aix, la seva aportaci rau en l'esbs d'un mtode lingisticoconceptual que ha de fer possible l'adquisici universal del saber i el dileg interreligis. DunsEscot admet la situaci de conflictivitat entre fe i ra filosfica. s per aix que critica la filosofia des de la teologia. Ambdues disciplines comencen a distanciar-se: res del que pertany a la fe pot ser provat per la ra. Aix el porta per contrast a subratllar la primacia de la voluntat i a defensar la llibertat i la realitat individual. Guillemd'Occam consuma el distanciament entre filosofia i teologia. La ra s ara prcticament una ra "cientfica", que s'ocupa del sensible i deixa a la teologia les mans lliures en l'mbit del suprasensible. El voluntarisme teolgic s'associa a l'empirisme i nominalisme filosfics. El mestreEckart torna, pel nou cam de l'experincia interior del creient, al model lulli d'una filosofia de la fe cristiana. En la mesura que som veritablement creients, esdevenim fills del Du trinitari. L'encarnaci continuada s el fi vers el qual tendia l'encarnaci histrica del Fill. Finalment, NicolaudeCusa duu endavant en una situaci nova, caracteritzada pel nominalisme, l'humanisme i els progressos incipients de la fsica i la matemtica, l'intent de Llull i d'Eckart: una filosofia del cristianisme. La seva principal aportaci rau en l'elaboraci d'una lgica de l'intellectus, superadora de la lgica aristotlica de la ratio, que li permetr d'apropar-se al Du desconegut, d'esbotzar el vell cosmos antic i medieval i d'esbossar una imatge humanista de l'home, que troba la seva coronaci en la idea i en la realitat del Du fet home.

 FUOC P08/04550/00938

41

Les conseqncies de la condemna del 1277

Activitats
1. Ens sembla indispensable el contacte dels estudiants amb les fonts. Ara, aquestes sn en general molt extenses i tcniques (per exemple, Duns Escot i Occam) o de difcil accs (per exemple, Nicolau de Cusa). s per aix que ens inclinem per Llull i pel mestre Eckart. A aquest fi oferim les tres propostes segents: a) Lectura i anlisi de l'Ars breu, un resum fet pel mateix Llull de l'Ars generalis ultima. En trobareu una versi catalana a: Llull,R. (1984). Antologia filosfica (pg. 71-132). Barcelona. Per a l'aspecte lgic i combinatori de l'obra pot servir de guia el nostre treball: ColomerPous,E. (1979). "De Ramon Llull a la moderna informtica", Estudios lulianos, 23 (pg. 113-135). En versi ms breu: "Ramon Llull, precursor de la informtica". L'Aven, 64, (pg. 764-769). b) Lectura del Phantasticus. En trobareu la traducci catalana, a: Badia,L. (1992). Teoria i prctica de la literatura en Ramon Llull (pg. 211-229). Barcelona: Quaderns Crema. Vegeu tamb en el mateix volum el treball Estudi del "Phantasticus" de Ramon Llull (pg. 31-53). c) Lectura d'algun dels textos inclosos en el volum: MestreEckart (1983). Obres escollides. Traducci i edici a cura de J. Batalla. Barcelona: Laia. Pot servir de comentari la Introducci de l'editor (pg. 13-29). d) Tamb fra til que els estudiants llegissin una exposici alternativa de la nostra. En recomanem la segent: Gandillac,M.de (1951). "Le XIVe sicle". Le mouvement doctrinal du IXe au XIVe sicle (pg. 329-473). Saint Dizier: Bloud & Gay. Els autors estudiats sn Duns Escot, el mestre Eckart i Guillem d'Occam.

Exercicis d'autoavaluaci
1. On rau la diferncia entre l'Art lulliana i la lgica aristotlica? 2. Per qu, malgrat totes les aparences, Llull no s un racionalista? 3. Mostreu la contrarietat existent entre la posici lulliana i la dels averroistes. 4. Quin s el retret ms important que Escot fa a la filosofia? 5. On rau l'arrel del voluntarisme d'Escot? 6. Per qu, malgrat el voluntarisme, Escot no s un irracionalista? 7. Quin s l'estatut i la tasca de la teologia en el pensament d'Occam? 8. Quins sn els dos moments bsics de la metodologia occamista? 9. Per qu i en quin sentit Occam treu de polleguera el voluntarisme escotista? 10. On rau en el mestre Eckart la diferncia entre Du i detat? 11. Comenteu la relaci existent en el mestre Eckart entre el naixement de Du en l'home i el despullament. 12. Quin s el sentit del principi cusani de la coincidncia dels contraris en Du? 13. Expliqueu el sentit de la docta ignorncia cusaniana respecte del coneixement de Du i del mn. 14. Per qu i com esbotza Nicolau de Cusa el cosmos aristotlic? 15. Exposeu els trets ms visibles de la imatge cusaniana de l'home.

 FUOC P08/04550/00938

42

Les conseqncies de la condemna del 1277

Solucionari
Exercicisd'autoavaluaci 1. Consulteu el subapartat 2.2. 2. Consulteu el subapartat 2.3. 3. Consulteu el subapartat 2.3. 4. Consulteu el subapartat 3.1. 5. Consulteu el subapartat 3.2. 6. Consulteu el subapartat 3.2. 7. Consulteu el subapartat 4.1. 8. Consulteu el subapartat 4.1. 9. Consulteu el subapartat 4.2. 10. Consulteu el subapartat 5.1. 11. Consulteu el subapartat 5.2. 12. Consulteu el subapartat 6.1. 13. Consulteu el subapartat 6.1. 14. Consulteu el subapartat 6.2. 15. Consulteu el subapartat 6.3.

 FUOC P08/04550/00938

43

Les conseqncies de la condemna del 1277

Glossari
Art lulliana consulteu el subapartat 2.2. Coincidncia dels contraris consulteu el subapartat 6.1. Combinatria consulteu el subapartat 2.2. Correlatius consulteu el subapartat 2.2. Creativitat de l'esperit consulteu el subapartat 6.3. Detat consulteu el subapartat 5.1. Despullament consulteu el subapartat 5.2. Du consulteu els subapartats 2.2, 3.2, 5.1 i 6.1. Du-home consulteu el subapartat 6.3. Dignitat de l'home consulteu el subapartat 5.2. Dignitats consulteu el subapartat 2.2. Distinci ra-intelligncia consulteu el subapartat 6.1. Empirisme consulteu el subapartat 4.2. Espurna de l'nima consulteu el subapartat 5.2. Existncia de Du consulteu els subapartats 3.2, 4.2 i 6.1. Filiaci divina de l'home consulteu el subapartat 5.2. Ignorncia docta consulteu el subapartat 6.1. Immortalitat de l'nima consulteu els subapartats 3.2 i 4.2. Individuaci consulteu els subapartats 3.2 i 4.1. Infinit consulteu els subapartats 2.2, 3.2 i 6.1. Llibertat consulteu els subapartats 3.2 i 4.2. Metafsica consulteu els subapartats 3.2 i 4.2. Nominalisme consulteu el subapartat 4.2. No-necessitat de l'experincia consulteu el subapartat 4.1. Omnipotncia de Du consulteu els subapartats 3.2, 4.1 i 4.2. Principi d'economia del pensament consulteu el subapartat 4.1. Principis relatius consulteu el subapartat 2.2. Quarta figura consulteu el subapartat 2.2. Relaci causa-efecte consulteu el subapartat 4.1. Relaci fe-ra consulteu els subapartats 2.3, 3.2 i 4.2 i l'apartat 6. Sobrenatural consulteu el subapartat 3.1. Suposici dels termes consulteu el subapartat 4.2. Teologia consulteu els subapartats 3.1, 3.2 i 4.1. Univers consulteu el subapartat 6.2.

 FUOC P08/04550/00938

44

Les conseqncies de la condemna del 1277

Bibliografia
Obres generals Copleston, F. (1969). Historia de la Filosofa. Barcelona: Ariel. Text esdevingut clssic. Vegeu en particular els captols dedicats a Duns Escot i Guillem d'Occam: respectivament, vol. II, pg. 458-526, i vol. III, pg. 52-164. Flasch, K. (1988). Das philosophische Denken im Mittelalter. Stuttgart: Reclam. Text recent, amb la informaci posada al dia, de carcter iconoclasta respecte a la historiografia tradicional. Forest, A.; Van Steenbergen, F.; Gandillac, M. de (1951). "Le mouvement doctrinal du IXe au XIVe sicle". Histoire de l'Eglise depuis les origines jusqu' nos jours, vol. XIII. Vegeu en particular: "Le XIVe sicle" (pg. 329-473), a crrec de M. de Gandillac. Saint Dizier: Bloud & Gay. Exposici acurada i brillant. Gilson, E. (1958). La filosofa en la Edad Media (2 vol.). Madrid: Gredos. Obra mestra d'un gran mestre. Vignaux, P. (1948). La pense au Moyen Age. Pars: Colin. Traducci castellana: El pensamiento en la Edad Media, Mxic (1954). Serveix d'intelligent contrapunt a l'obra de Gilson. Obres especfiques Andrs, T. de (1969). El nominalismo de Guillermo de Ockam como filosofa del lenguaje. Madrid: Gredos. Bona introducci a crrec d'un especialista. Bonner, A.; Badia, L. (1988). Ramon Llull, pensament i obra literria. Barcelona: Empries. Introducci general a l'autor i a la seva obra. Gilson, E. (1952). Jean Duns Scot. Introduction ses positions fondamentales. Pars: Vrin. Monografia clssica Libera, A. de (1991). Penser au Moyen Age. Pars: Seuil. Assaig sobre l'experincia del pensament a les darreries de l'edat mitjana, amb una atenci particular a la vida "filosfica" dels averroistes i a la vida "espiritual" del mestre Eckart. Llull, R. (1984). Antologia filosfica. Edici a cura de M. Batllori. Barcelona: Laia. Selecci de textos filosfics lullians entre ells la versi catalana de l'Art breu amb una brillant introducci de l'editor. Mestre Eckart (1983). Obres escollides. Traducci i edici a cura de J. Batalla. Barcelona: Laia. Selecci de textos filosfics i espirituals eckartians, amb una til introducci de l'editor.