Que el llegir no ens faci perdre l’escriure!

D. Sam Abrams
Crític literari i escriptor
Una crisi com la que ara assola la nostra societat, si ens hi fixem amb deteniment, no fa
altra cosa que posar de relleu les tendències naturals que ja operaven en profunditat. En
definitiva, una crisi com l’actual exagera o disloca les inclinacions de la societat i
aleshores la mateixa crisi es converteix en l’ocasió perfecta per corregir o esmenar
actuacions o propensions absolutament equivocades.

Ara és el moment ideal, per exemple, per limitar i controlar el poder bancari i financer.
Ara és el moment de recuperar la força de la voluntat política. Ara és el moment de
diversificar el model productiu i no jugar-nos-ho tot en la carta única del sector de la
construcció.

Ara també és el moment de rectificar les actituds absolutament desencertades que

s’adopten davant el món de la cultura. Des de fa molts anys la cultura no ocupa un lloc
central en el panorama dels interessos i preocupacions socials i polítics de Catalunya. Es
“parla” molt de cultura, però la pura veritat és que es “fa” molt poca cultura. Els
pressupostos de cultura són absolutament residuals. La presència de la cultura en el
discurs polític no passa de ser una qüestió epidèrmica. El sistema educatiu cada dia
margina més la cultura, titllant-la de renyida amb l’enfocament pragmàtic que
suposadament necessitem per desplegar els nostre projectes vitals.

I la crisi està portant aquesta situació a les seves màximes conseqüències, posant al
descobert l’autèntica veritat de manera que no la puguem ignorar més. La crisi actual no
pot esdevenir el pretext per mirar de relegar la cultura a una categoria encara inferior.
Justament el contrari: l’horitzó difícil que afronta el món de la cultura en aquests
moments ha de servir per fer-nos reflexionar a fons i re-situar la cultura, atorgant-li el
lloc real que li correspon.

Entenguem-nos d’una vegada: la cultura és l’element que dóna entitat, substància,

cohesió i unitat a Catalunya. I si l’arraconem estem contribuint directament a l’erosió de
Catalunya. Hem de ser capaços de definir les necessitats imprescindibles del país i, en
establir-les, veurem que la cultura és una d’elles. Aprofitem la desafortunada i perillosa
avinentesa de la crisi per admetre la importància de la cultura i obrar en conseqüència.
Si no és així anem inexorablement abocats a seguir el trist camí que enceten Galícia i el
País Basc després de la darrera contesa electoral. El reconeixement de la cultura és
l’única garantia sòlida del futur.