La Seguretat A La Indústria Nuclear

La seguretat a la indústria nuclear
Jaume Serradelarca Fernández

IES Baix Montseny - Curs 2008/2009
Tutor: Lluís Las Heras Maestro
Create PDF files without this message by purchasing novaPDF printer (http://www.novapdf.com)
ÍNDEX
- Introducció: “Una revolució energètica” ..... 2
1. L’energia nuclear .................................................... 3

2. Reaccions nuclears ................................................. 4
2.1. Fissió nuclear

2.2. Fusió nuclear ................................................... 5
3. Les centrals nuclears ........................................... 6
3.1. Reactor nuclear

3.2. Equipament d’una central ...................... 7
3.3. Funcionament d’una central

3.3. Tipus de centrals nuclears .................. 8
<
4. Risc nuclear ............................................................. 10
4.1. Relació afectació-probabilitat

4.2. Escala INES ................................................... 12
4.3. Accidents nuclears de la història ........ 15

4.3.1. Three Mile Island, EUA ................. 20
4. 3.2. Txernòbil, Ucraïna ...................... 21
5. La seguretat a la indústria nuclear ............. 24
5.1. Dispositius de seguretat nuclear ......... 25
5.2. Sistemes de seguretat ................................ 28

5.3. Sistema de qualitat .................................... 30
5.3.1. Gestió total de la qualitat ............. 39
5.3.2. Estàndards de gestió de la qualitat

normalitzats ................................ 40
5.3.3. A.M.E.E. ............................................... 42
5.4. Desmantellament i transport ................ 45

<
5.5. El combustible nuclear ....................... 47

5.5.1. Cicle del combustible nuclear .... 48
5.5.2. Residus nuclears ......................... 50
5.5.3. Gestió dels residus nuclears ....... 51
6. Conclusions .............................................................. 54
- Bibliografia .................................................................. 56
- Annex 1: “Txernòbil en imatges” ...................... 58
Introducció: “Una revolució energètica”
Durant milers i milers d’anys, l’única energia amb la qual l’home ha pogut comptar ha estat amb la
seva pròpia força muscular. Tanmateix, amb el pas dels anys, l’ésser humà començà a desenvolupar
mecanismes que li permeteren aprofitar la força de tots aquells animals que domesticà.
Es descobrí el foc, que s’aprofità a través de la combustió de fusta i restes vegetals, i així, s’avançà en
camps com la metal·lúrgia o la terrisseria. Els pobles expandiren els seus territoris i s’implantà el domini
sobre les altres espècies.
Seguidament, s’aconseguí dominar elements com l’aigua, a través de la roda hidràulica, o el vent, amb
la construcció de molins. Es descobriren nous tipus de metalls, com el ferro o l’acer, i altres tipus
d’energia, com la combustió del carbó, la hidroelectricitat o els combustibles fòssils.
D’aquesta manera, les societats avançaven, i paral·lelament, també els sistemes tecnològics. Però no
fou fins l’any 1905 quan, A. Einstein, anuncià el seu principi d’equivalència entre massa i energia,
revolucionant així el panorama energètic. A partir d’aquell moment, després de molts estudis i gràcies a
un accelerat procés de coneixements tecnològics, l’ésser humà va aconseguir dominar un dels secrets més
íntims de la naturalesa: l’energia nuclear.
En realitat, l’Univers és una immensa concentració energètica en forma de massa, i les reaccions
nuclears són el mitjà per obtenir aquesta energia. Abans, la humanitat només utilitzava formes d’energia
provinents del sol després d’haver passat per múltiples transformacions: els combustibles fòssils, la
biomassa o la hidroelectricitat són producte d’una petita part de l’energia que rep la Terra del Sol.
Amb el desenvolupament d’aquesta nova font d’energia, l’ésser humà disposa de reserves
energètiques que s’eleven a magnituds inimaginables. A més, és una font d’energia neta en el sentit que
no allibera CO2 a l’atmosfera.
Tot i aquests avantatges, l’energia nuclear té també tota una sèrie d’inconvenients que obliguen a
qüestionar el seu ús. Per exemple, el combustible utilitzat en reactors nuclears es transforma en material
radioactiu, alliberant radiació durant molts i molts anys en funció del tipus de residu. Un cas són els
anomenats residus d’alta activitat, que tardaran milions i milions d’anys a deixar de ser nocius per a
l’ésser humà, i restaran en emplaçaments especials suposant un perill durant tot aquest temps. A més a
més, la història ja ha demostrat repetides vegades el poder devastador d’aquesta font d’energia. Per
exemple, en cas d’accident nuclear o com a component armamentístic.
A continuació, coneixeràs quins són els punts més dèbils d’aquest tipus d’energia i els paràmetres,
mecanismes i sistemes que garanteixen la seva utilització. D’aquesta manera, paral·lelament, descobriràs
el paper fonamental que realitza la seguretat dins el procés industrial nuclear.
1. L’energia nuclear
La televisió, l’ordinador, la taula del menjador o l’aparell de música és considerat matèria. I aquesta,
està formada per unes partícules divisibles anomenades àtoms.
L’estructura d’aquestes partícules, segons el model de Bohr, està formada per un nucli, amb protons i
neutrons, i girant al seu voltant en diferents nivells definint òrbites el·líptiques, electrons.
L’àtom, es caracteritza pel nombre de protons que té el seu nucli (nombre atòmic, Z). És a dir, tots els
àtoms amb el mateix nombre de protons en el nucli són àtoms del mateix element. Per altra banda, el
nombre de protons (Z) més el nombre de neutrons rep el nom de nombre màssic o massa atòmica (A).
El nombre atòmic, per tant, serà invariable en àtoms del mateix element químic. Això però, no
succeeix amb el nombre de neutrons ja que un element químic pot presentar diferents nombres màssics.
Per exemple, en el cas de l’Urani, hi poden constar 141, 143 o 146 neutrons. Aquests àtoms d’un mateix
element químic que difereixen en el nombre de neutrons, i per tant, en el nombre màssic, s’anomenen
isòtops.
Emilio Gino Segré (1905-1989) després d’estudiar diversos isòtops va adonar-se’n de que l’augment
de neutrons variava l’estabilitat de l’àtom. En funció d’això, es pot determinar la divisió següent: isòtops
estables i isòtops inestables, també anomenats radioactius. La diferència rau en què els primers
gaudeixen d’una estabilitat atòmica, mentre que per altra banda, els isòtops inestables tenen una
descompensació en el balanç de partícules al nucli i emeten radioactivitat natural. És a dir, un nucli d’un
àtom inestable es transforma espontàniament en un altre, sense cap ajuda exterior, alliberant així
radiacions a gran velocitat. El material alliberat, anomenat radiació ionitzant, té energia suficient per
penetrar la matèria i ionitzar-ne els àtoms i/o les molècules. De radiació, en trobem de dos tipus: radiació
electromagnètica (raigs gamma γ) o radiació de partícules (raigs beta β o raigs alfa α), de més a menys
nociva respectivament. La pròpia pell ja no permet la penetració de partícules alfa, però per aturar raigs
gamma és necessària una paret de formigó o una placa gruixuda de plom.
Per tal d’observar el procés, podríem accionar una reacció entre un element propi d’un isòtop
radioactiu i un neutró. Al realitzar-la, observaríem l’alliberament de la radiació corresponent i l’obtenció
del producte de la reacció, però si comparéssim les dades abans i després del procés ens adonaríem que
existeix una irregularitat. Quan neutrons i protons formen un nucli atòmic, resulta un valor màssic inferior
a la suma de les masses de neutrons i protons considerats independentment abans de reaccionar. A
l’article Depèn la inèrcia d’un objecte a la seva energia?, Albert Einstein (1879-1955) solucionà la
problemàtica al demostrar la transformació d’aquesta massa deficitària en energia. Aquesta quantitat
d’energia continguda en el nucli dels àtoms és el que anomenem energia nuclear.
La radiació que allibera el procés pot resultar perjudicial per a la vida, però és útil si s’utilitza amb les
condicions i precaucions adequades; per exemple, per a l’obtenció d’energia elèctrica.
2. Reaccions nuclears
Qualsevol procés que implica el nucli d’un àtom s’anomena reacció o transmutació nuclear. La
radioactivitat és una reacció nuclear a través de la qual es poden aconseguir petites quantitats d’energia,
però hi ha dos tipus de reaccions nuclears artificials amb les quals es poden obtenir grans valors
energètics: la fissió i la fusió. Matemàticament, la pèrdua de massa transformada en energia es calcula a
través de la fórmula d’Einstein -E=mc2 on E és l’energia produïda, m la massa desintegrada i c la
velocitat de la llum (300 000 000 m/s).
2.1. La fissió nuclear
Les reaccions de fissió consisteixen a provocar la ruptura del nucli d’un àtom amb l’impacte d’un
neutró. A partir d’aquí, cada nucli trencat a causa d’aquest xoc desprèn dos o tres neutrons que poden
reaccionar amb altres nuclis d’urani, i així successivament aconseguint el que s’anomena reacció en
cadena. [Fig. 1] D’aquesta manera, un cop ja iniciada la reacció nuclear, es pot mantenir per si mateixa
mentre es disposi de la quantitat d’àtoms d’urani suficients. Aquests elements fissibles que s’afegeixen al
reactor nuclear per tal de realitzar les reaccions en cadena s’anomenen massa crítica.
Fig.1 Il·lustració d’una reacció nuclear de fissió en cadena
Els nuclis utilitzats són sempre isòtops radioactius. Un exemple és l’U-235, l’isòtop d’Urani apte a la
fissió. Al utilitzar urani com a combustible, es produeix Bari i Criptó a més a més de dos neutrons, que
s’encarregaran de realitzar la reacció en cadena. A vegades però, en el producte de la reacció poden
aparèixer altres elements com ara xenó, radó, cesi i/o iode en funció de la temperatura en la qual es troba
el reactor en el moment que s’efectua la reacció nuclear.
La primera reacció nuclear de fissió s’aconseguí gràcies a O. Hahn i I.S. Strassman l’any 1939 a
Berlín. Aquests investigadors van comprovar que els nuclis d’urani, al absorbir un neutró, es trencaven en
dos fragments obtenint així un gran despreniment d’energia.
2.1. La fusió nuclear
La fusió nuclear consisteix en la unió d’elements lleugers per formar nuclis més pesants. [Fig. 2] Per
exemple, la reacció de fusió amb hidrogen, que es realitza mitjançant la unió del deuteri i el triti, isòtops
de l’element hidrogen, amb masses atòmiques 2 i 3 respectivament. Aquest tipus de reaccions són les que
es desencadenen espontàniament al Sol i a les estrelles.
Fig. 2 Il·lustració d’una reacció nuclear de fusió
Tot i alliberar-se més quantitat d’energia en comparació amb les reaccions nuclears de fissió, hi ha un
problema que dificulta la realització i aprofitament del procés. Per accionar aquest tipus de reaccions
calen grans quantitats d’energia ja que els nuclis tenen càrrega positiva i es repel·leixen quan s’apropen.
Aquestes repulsions només es poden contrarestar si les partícules tenen una energia cinètica molt elevada.
Per fer-nos una idea, podríem aconseguir reaccions de fusió escalfant les partícules a temperatures de
l’ordre de 100 · 106 ºC.
En aquestes condicions, tant els electrons com els nuclis dels àtoms es troben formant un conglomerat
de partícules carregades positivament i negativament, sense una estructura atòmica que les uneixi.
Tècnicament, es considera que es troben en el quart estat de la natura, el plasma.
La problemàtica rau en el fet d’haver de aïllar aquest producte a una temperatura tant elevada. La
solució tecnològica més viable actualment passa pel confinament del plasma a l’interior de potents camps
magnètics. Gràcies això, es podria realitzar una reacció sostinguda; és a dir, es produiria més energia de
la que es necessita per accionar el procés. Aconseguits aquests objectius, es preveu que la fusió nuclear
sigui una font d’energia elèctrica barata, il·limitada, segura i mediambientalment acceptable.
L’any 2006, els sis socis del consorci ITER (Reactor Termonuclear Experimental Internacional), com
Estats Units, Japó i la Unió Europea, van firmar un acord per tirar endavant la construcció del primer
reactor nuclear de fusió, el Tokamak. Situat a Caradache, al sud-est de França, es preveu que la seva
construcció s’allargui uns 10 anys. Aproximadament, la central entraria en funcionament l’any 2016.
3. Les centrals nuclears
L’any 1942, l’equip del físic italià Enrico Fermi va construir el primer reactor nuclear de fissió de la
història. És el punt de partida amb què científics començaren a investigar sistemes d’aprofitament de
l’energia tèrmica obtinguda de la fissió dels àtoms. Un dels principals objectius va ser l’obtenció
d’energia elèctrica, i això, ja és possible gràcies a les centrals nuclears.
Una central nuclear és una central termoelèctrica en què la font d’energia tèrmica s’obté de la fissió
dels àtoms. La primera entrà en funcionament l’any 1954 a la Unió Soviètica, i des de llavors, se n’han
construït centenars arreu del món. Actuen com a centrals de base en el sistema elèctric, ja que el seu
disseny requereix un funcionament amb parades mínimes.
3.1. El reactor nuclear
És l’element més característic d’una central nuclear. El reactor nuclear és el sistema que permet
produir i controlar reaccions en cadena sostingudes. [Fig. 3] Està constituït pel vas del reactor, el
moderador, les barres de control i el refrigerant.
A. Vas del reactor. És el nucli del reactor. És un

recipient d’acer pur que conté una font de neutrons,
que permeten iniciar la reacció, i el combustible,
material fèrtil i fissionable.
B. Moderador. Té la funció de reduir la velocitat dels

neutrons emesos en les reaccions per tal d’assegurar
el xoc amb els altres nuclis. Són exemples de
moderadors l’aigua, el grafit o l’aigua pesant.
C. Les barres de control. Estan realitzades amb

materials que tendeixen a absorbir neutrons, i tenen la
missió de regular el nombre de fissions que es
produeixen a l’interior del nucli. Quan les barres
s’introdueixen, la reacció en cadena s’atura i a mesura
que van sortint, va augmentant proporcionalment.
Actualment, aquest procés està totalment mecanitzat i
es realitza a través de programes informàtics.
D. El refrigerant. Té la funció de refrigerar el reactor,

per tal d’evitar el sobreescalfament, i la missió de
transportar la calor generada fins el grup turbina
alternador a través del circuit primari. Els refrigerants
utilitzats poden ser gasosos com l’heli, el hidrogen o
Fig. 3 Il·lustració d’un reactor nuclear el nitrogen, i líquids com l’aigua o el sodi.
3.2. Equipament d’una central nuclear
En una central nuclear hi consten tota una sèrie d’instal·lacions situades en diversos edificis:
Fig. 4 Il·lustració en vista aèria d’una central nuclear convencional
A. Edifici de contenció. Conté el reactor i el conjunt d’elements del circuit primari, format per tres
llaços en paral·lel; cada un d’aquests disposa de bomba, pressionador i generador de vapor.
L’edifici és cilíndric, acabat en cúpula amb forma de casquet esfèric. Per tal d’evitar qualsevol
emissió de radiació a l’exterior en cas d’accident, està construït amb uns murs gruixuts de
formigó especialment folrats d’acer. El disseny d’aquest edifici, a més a més, també preveu els
efectes de possibles moviments sísmics.
B. Edifici de turbines. En el seu interior el grup turbina alternador, els rescalfadors, els
condensadors de vapor i els preescalfadors de l’aigua d’alimentació.
C. Edifici de combustible. S’utilitza per a l’emmagatzematge de combustible nuclear, que està

connectat directament amb el reactor per poder efectuar la recàrrega anual sense haver de sortir
de la zona de màxima protecció radiològica. A més, en aquest edifici també s’hi emmagatzema
temporalment els residus nuclears en espera per ser enviats a reprocessar. Aquest material
radioactiu és emmagatzemat en piscines de formigó per tal de reduir-ne la seva activitat.
D. Edifici auxiliar. Disposa de components dels sistemes auxiliars de seguretat, com ara les
salvaguardes tecnològiques, els sistemes de tractament de residus radioactius de baixa activitat o
l’equip de filtratge de l’edifici de contenció.
3.3. Funcionament de les centrals nuclears
Les centrals nuclears es diferencien de les altres centrals convencionals en l’obtenció de l’energia que
posteriorment es transformarà en energia elèctrica. Mentre les centrals tèrmiques aprofiten la combustió
dels combustibles fòssils o les centrals hidroelèctriques l’aigua que transporten els rius, les centrals
nuclears aprofiten l’energia que s’allibera de les reaccions nuclears.
 




Fig. 5 Il·lustració esquemàtica del funcionament d’una central nuclear PWR
Aquesta energia generada en el nucli del reactor  és extreta i transportada per l’aigua refrigerant ,
que actua en un circuit tancat i a elevada pressió, i es transmet al circuit secundari a través dels
generadors de vapor. Aquest vapor acciona la turbina , que es troba acoblada al generador . Val a dir
però que aquesta part del procés variarà segons el tipus de reactor que s’utilitzi [Apartat 3.4.].
L’energia elèctrica produïda gràcies al generador es lliurarà a la xarxa després d’elevar-ne la tensió
amb els transformadors . Després del seu pas per la turbina, el vapor torna a l’estat líquid en el
condensador , passant de nou al generador de vapor gràcies a bombes de condensació i d’alimentació.
L’aigua de refrigeració es troba formant un circuit obert en el qual la central s’alimenta directament
del riu o del mar, i en acabar el procés, s’allibera l’aigua utilitzada. Si el cabal és escàs i hi ha perill de
contaminació tèrmica, l’aigua passarà abans per una torre de refrigeració forçada.
3.4. Tipus de centrals nuclears
Les centrals nuclears utilitzen diverses tecnologies segons el tipus de reactor que hi ha instal·lat. El
reactor es caracteritza pel combustible, el refrigerant i el moderador que utilitza. Aquest conjunt de
factors condiciona la reconfiguració de les altres instal·lacions de la central.
Centrals amb reactor d’aigua a pressió (PWR)
Utilitzen urani enriquit com a combustible, i aigua com a moderador i refrigerant. Consta de dos
circuits de refrigeració: el primari, amb aigua a pressió, que s’encarrega de portar el calor del reactor a un
intercanviador, i el secundari, d'aigua en ebullició, que rep la calor de l'intercanviador dins l'edifici de
contenció.
El seu senzill disseny permet alliberar la part superior del reactor per posar-hi les barres de control, de
forma que en cas d'emergència es pot tallar, amb un robot o un explosiu, la seva sustentació i aturar de
cop la central, fins i tot en absència d'una font d'energia auxiliar. Més del 50% de les centrals en
funcionament utilitzen aquest tipus de reactor.
Centrals amb reactor d’aigua en ebullició (BWR)
Utilitzen urani enriquit i aigua, però com a diferència amb els reactor PWR, només utilitza un circuit
de refrigeració. Dins el reactor, al trobar-se l’aigua a menys pressió, entra automàticament en ebullició.
En el recorregut aigua-vapor, l’aigua és impulsada per una bomba des del nucli del reactor fins el
condensador, passant abans per la turbina. Del conjunt, només una petita quantitat de l’aigua es
converteix en vapor; la resta, mitjançant bombes, és transportada a la part inferior del reactor.
En el reactor BWR, l’edifici de turbines haurà d’estar protegit per evitar emissions a l’exterior ja que
el vapor que entra en contacte amb el combustible de l’interior del reactor serà altament radioactiu.
Aproximadament, més del 25% de les centrals tenen instal·lat reactors BWR.
Centrals amb reactors de neutrons ràpids
La diferència important respecte els altres tipus de reactors, és que els reactors de neutrons ràpids no
utilitzen moderador ja que les fissions es realitzen amb neutrons ràpids. És a dir, per mantenir la reacció,
serà necessari que la quantitat de combustible sigui molt superior a la dels reactors tèrmics. A més a més,
en aquest tipus de reactors, al igual que els reactors PWR, el vapor no pren contacte amb material
radioactiu en cap moment del procés.
La potència tèrmica que s’obté és molt elevada, motiu que obliga a que el refrigerant sigui molt
eficaç; normalment, s’utilitza sodi líquid.
El combustible utilitzat normalment és U-235 o Pu-239 recobert de U-238, que en absorbir neutrons
es converteix en Pu-239. Per aquest motiu s’anomenen reactors reproductors, ja que s’obté més
combustible del que es gasta en el conjunt del procés. Aproximadament, es poden arribar a obtenir
rendiments 60 vegades superiors als que s’obtenen en reactors tèrmics.
Avui en dia, encara hi ha poques centrals d’aquest tipus degut a què es tracta d’una tecnologia molt
recent i encara en vies d’investigació i experimentació.
Altres tipus de centrals nuclears
Existeixen altres tipus de reactors amb una implantació escassa en el conjunt mundial de centrals
nuclears en funcionament. Un exemple és les centrals nuclears amb gas (CGR, AGR o HTGR), que
utilitzen gas com a refrigerant i grafit com a moderador. I finalment, un altre tipus de central nuclear són
les d’aigua pesant, que utilitzen aquesta com a refrigerador i moderador alhora.
A més a més, val a dir però, que altres països com els Estats Units, França o Rússia opten per
experimentar i investigar els seus propis tipus de reactors nuclears.
4. Risc nuclear
L’energia nuclear, degut a les seves característiques, representa un important factor de risc. Tot i
haver-hi dispositius de seguretat [Apartat 5.1.], en cas d’accident, les conseqüències són realment
imprevisibles. Conseqüentment, assegurar la seguretat total durant el procés nuclear serà utòpic. Un error
mil·limètric en la fabricació d’un sistema de transmissió, l’errada d’un operari o un defecte en el sistema
d’accionament de les barres de control suposarà una gran catàstrofe.
Els diversos accidents nuclears que han succeït al llarg de la història [Apartat 4.3.] ja han demostrat els
efectes que un accident d’aquest tipus suposa. Un incident a la sala de turbines, sense que es produeixi
alliberació de material radioactiu a l’exterior, no suposarà un problema, però un augment inesperat de la
potència del reactor, sí. Tanmateix, a la probabilitat d’accident caldrà sumar-hi el problema en la gestió
dels residus nuclears [Apartat 5.3.3.], tant per la problemàtica que suposa el seu emmagatzematge definitiu
com per l’alt risc que implica el seu transport.
Per tant, podem afirmar que la utilització d’aquesta font d’energia suposa un perill pels personals de la
planta, un alt risc pel medi ambient i una amenaça pels habitants més propers a les centrals o
emplaçaments que prenen contacte amb aquest tipus d’energia.
4.1. Relació afectació- probabilitat
Tots els sistemes i mecanismes de seguretat són dissenyats acuradament per tal de garantir que els
accidents tinguin unes conseqüències radiològiques mínimes, i que els accidents amb conseqüències
radiològiques importants tinguin una probabilitat extremadament baixa de produir-se.
Perquè hi hagi risc han de donar-se alhora dues condicions: d’una banda, ha de ser possible que
existeixi un accident, i d’un altra, que aquest accident impliqui un efecte. A igualtat d’efecte, com més
alta sigui la probabilitat de produir-se l’accident, més alt serà el risc, i per igualtat de probabilitat, com
més important sigui el dany, més elevat serà aquest el risc. En el cas de l’energia nuclear, el grau de
probabilitat és extremadament baix, però les conseqüències poden arribar a ser devastadores.
El grau d’acceptació del risc nuclear està determinat pels coneixements que tenim de l’activitat que
genera el risc i pels avantatges que implica l’activitat. És a dir, s’accepta la generació d’energia elèctrica a
través de plantes nuclears degut a la gran quantitat d’energia que es produeix. Per aquest motiu, les
autoritats públiques de cada país productor considera que aquest tipus d’accident, tot i tenir una
probabilitat extremadament baixa, pot produir-se, i per solucionar-ho, té preparada una planificació per tal
de protegir la població en cas d’emergència.
És principalment en aquest balanç on xoquen les dues divisions d’opinions en front de l’energia
nuclear. Pels seus defensors, l’equivalència afectació/probabilitat, contràriament als que s’oposen a la
utilització d’aquest tipus d’energia, està totalment equilibrada.
Per entendre’ns, mentre defensors de l’energia nuclear afirmen que les probabilitats de catàstrofe són
mínimes, els que s’hi oposen assenyalen el risc que suposa per a la població aquest tipus de centrals. Per
avaluar la situació, es realitzen estudis estadístics per tal de contemplar la probabilitat real a produir-se un
accident d’aquest tipus.
A continuació, es mostra el resultat d’un estudi on se’ns mostra el nombre de morts per cada 100.000
hores d'activitat. Fixa’t en la posició que ocupa el nombre de morts en accidents nuclears. [Fig. 6]
Viatjar en tren 3
Accident nuclear 4
Treballar a la indústria química 4
Viatjar en autobús 4
Treballar en la construcció 10
Viatjar en avió 50
Circular en cotxe 200
Circular en motocicleta 1.000
Acte bèl·lic 20.000

Fig. 6 Estadística de morts per cada 100.000 hores d’activitat
La xifra de morts per accident nuclear de mitjana cada 100.000 hores d’activitat s’eleva fins a 4.
(Entenem per accident nuclear els que tenen lloc no només en les pròpies centrals nuclears, sinó que
també engloba, per exemple, accidents en plantes de reprocessament o durant el transport de material
radioactiu o combustible).
Davant del resultat, defensors de l’energia nuclear ho avaluaran molt positivament al considerar que la
probabilitat és mínima comparada amb els beneficis que aporta. Per altra banda, els que s’hi oposen, com
organitzacions no governamentals, tindran en compte les repercussions pel medi ambient, i recordaran els
altres efectes, apart de la mortalitat, que aquesta forma d’energia suposa.
No obstant, i per molt petita que sigui la possibilitat de que es produeixi un accident nuclear, la
probabilitat no és zero, i això, ja suposa un greu problema. A més a més, moltes de les centrals nuclears
que avui dia estan actives foren construïdes fa molts anys, i en moltes d’elles, no es tingué en compte tots
els criteris de seguretat adequats. Això, sens dubte, augmenta exponencialment el risc nuclear.
Després de gairebé 23 anys, la gent no ha oblidat el que va succeir a Txernòbil, però mentre
organitzacions ecologistes demanen el tancament de les plataformes nuclears, es segueix investigant tipus
de reactors i nous mètodes per tal de garantir una bona gestió dels residus nuclears. La qüestió sobre la
viabilitat de l’energia nuclear, des de que s’inauguraren les primeres centrals nuclears, resta oberta.
4.2. INES, Escala Internacional de Successos Nuclears
L’Escala Internacional de Successos Nuclears és una eina de treball que permet catalogar els incidents i
accidents que es produeixen en instal·lacions nuclears. Aquest mecanisme va ser dissenyat i posat en
actiu per un grup internacional d’experts de l’OIEA, Organisme Internacional de l’Energia Atòmica.
L’objectiu d’aquesta escala és comunicar amb rapidesa i coherència al públic la gravetat de qualsevol
anomalia en qualsevol instal·lació nuclear.
Està dividida en 7 nivells, de menor a major gravetat, i cada un d’ells correspon a una sèrie de
determinades característiques. El nivell 0 es classifica com a desviació (no incidència). Els nivells 1, 2, 3
es consideren incidents. I finalment, els nivells 4, 5, 6, 7 es consideren accidents.
Nivell 0
Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

l’emplaçament l’emplaçament sistemes
No incidència
Criteris tècnics
No hi ha perill per a la seguretat
Exemples
El 29 de Maig a Ascó II quan es va detectar que les bombes d’aigua d’alimentació auxiliar dels
generadors de vapor es trobaven per sota dels nivells de disseny.
Nivell 1
Impacte fora de Impacte dins Degradació dels

Clau descriptiva
Anomalia en alguns
Anomalia (Nivell 1)
sistemes de seguretat.
Criteris tècnics
Degradació d’alguns sistemes de seguretat. El sistema encara presenta una suficiència important
davant d’altres possibles anomalies posteriors.
Exemples
Des de que el 1990 s’aplica l’escala INES a les instal·lacions nuclears espanyoles, s’han produït 42
successos de nivell 1.
Nivell 2

Contaminació Incidents causant
significativa per a un degradació lleu en Incident (Nivell 2)
treballador. alguns sistemes.
Criteris tècnics
Incident a causa d’una degradació; és a dir, d’una falta d’autosuficiència d’alguns sistemes de
seguretat. El sistema encara presenta una suficiència davant d’altres possibles anomalies posteriors.
S’assenyalarà de nivell 2 qualsevol incident en el qual es produeixi una presència de quantitats
radioactives importants que excedeixi el límit de dosis anual establert. Això pot ser degut a una errada
en el disseny, que evidentment, requerirà ser estudiada i corregida.
Exemples
Catalogats dins del nivell 2 trobem els dos incidents produïts a dues centrals nuclears espanyoles:
primer a la central nuclear de Trillo el 1992 i posteriorment, a Vandellós II el 2004.
Nivell 3

Exposició al públic de Contaminació molt Degradació important
Incident important
una petita quantitat de significativa per la de les capes de
(Nivell 3)
radioactivitat. salut d’un treballador. seguretat.
Criteris tècnics
Alliberació externa de radioactivitat superior als límits autoritzats.
Les dosis de radioactivitat poden ser suficients com per causar efectes aguts en la salut de qualsevol
treballador exposat a la zona a on s’ha produït l’incident.
L’estat de les capes de seguretat pot donar lloc a un accident o una situació en el qual aquestes o
qualsevol sistema de seguretat encara actiu no poguessin impedir un accident molt més important si es
produïssin certs successos.
Exemples
Central nuclear de Vandellós, Espanya, Catalunya, el 1989.
Nivell 4

Danys importants al
Exposició al públic de nucli del reactor i les Degradació important Accident sense risc
una petita quantitat de barreres radiològiques. de les capes de important (Nivell 4)
radioactivitat. Exposició fatal per un seguretat.
treballador.
Criteris tècnics
Alliberació externa de radioactivitat molt superior als límits autoritzats.
Les dosis de radioactivitat poden ser suficients com per causar efectes fatals en la salut de qualsevol
treballador exposat a la zona a on s’ha produït l’incident.
L’estat de les capes de seguretat pot donar lloc a un accident o una situació en el qual aquestes o
qualsevol sistema de seguretat encara actiu no poguessin impedir un accident molt més important si es
produïssin certs successos.
Exemples
Planta de reelaboració de Windscale, Regne Unit, 1973.
Nivell 5

Exposició al públic de Danys importants al
una quantitat de nucli del reactor i les Degradació important
barreres radiològiques. de les capes de Accident important
radioactivitat que (Nivell 5)
requereix mesures. Exposició fatal per un seguretat.
treballador.
Criteris tècnics
Alliberació externa de radioactivitat en quantitats radiològicament molt importants de cara al
benestar de la zona més pròxima.
Aquesta alliberació suposaria activar tot el pla complet d’emergència amb la finalitat de reduir la
probabilitat d’accident greu.
Importants danys en la instal·lació nuclear. Això podria suposar danys importants en una gran part
del nucli del reactor de potència o un incendi i/o explosió important que alliberés grans quantitats de
radioactivitat dins la instal·lació.
Exemples
A causa d’una parada en el sistema de bombeig d’aigua degut una averia mecànica es produeix un
incendi en el nucli del reactor. Three Mile Island, Estats Units d’Amèrica, 1979. [Apartat 4.3.1.]
Nivell 6

Exposició al públic de
Danys molt importants
una quantitat molt
al nucli del reactor i les Degradació total de les
significativa de Accident molt
barreres radiològiques. capes de seguretat. important (Nivell 6)
radioactivitat que
Exposició fatal per un
requereix mesures
treballador.
màximes de seguretat.
Criteris tècnics
Alliberació externa de radioactivitat en quantitats radiològicament molt importants de cara al
benestar en un diàmetre de quilòmetres i quilòmetres.
probabilitat d’accident greu.
Importants danys en la instal·lació nuclear. Això suposaria danys greus en el reactor de potència o
un incendi i/o explosió important que alliberés grans quantitats de radioactivitat dins la instal·lació i/o
a l’exterior de l’emplaçament, provocant un alt risc per el medi ambient i la població.
Exemples
Planta de reelaboració de Kyshtym, URSS (actualment Rússia), 1957.
Nivell 7

Exposició al públic
Destrucció total del
d’una quantitat molt
reactor i barreres Degradació total de les
elevada de partícules Accident molt greu
biològiques. Exposició capes de seguretat.
radioactives que (Nivell 7)
radioactiva fatal per als
requereix mesures
operaris presents.
màximes de seguretat.
Criteris tècnics
Alliberació externa de radioactivitat en quantitats radiològicament molt greus de cara al benestar de
les poblacions en un diàmetre molt important de quilòmetres i quilòmetres que pot arribar a ser
superior a tot un país sencer.
probabilitat d’accident greu. Es realitzaria una mescla de productes de fissió radioactiva de curta i
llarga vida que causaria malalties i efectes retardats per a la salut com per exemple mutacions
genètiques que causaran deformacions importants a les pròximes generacions.
Importants danys en la instal·lació nuclear. Això suposaria danys greus en el reactor de potència o
un incendi i/o explosió important que alliberés grans quantitats de radioactivitat dins la instal·lació i/o
a l’exterior de l’emplaçament. Conseqüències molt greus per el medi ambient i per la població a curt
i/o llarg termini.
Es pot formar un núvol radioactiu que, a causa de les condicions atmosfèriques, transporti la
radioactivitat a altres països ràpidament. L’escapament de radioactivitat també pot desencadenar en el
riu o mar i expandir-se ràpidament per via marítima.
Les circumstàncies obligarien a realitzar l’èxode de la població cap a una zona més segura.
Dependentment de l’àrea del núvol radioactiu, la població fins i tot hauria de ser traslladada més enllà
de les fronteres del propi país.
Exemples
L’accident nuclear més important de la història i únic qualificat amb el nivell 7 a l’escala INES és el
que es va produir a la Central nuclear de Txernòbil, a l’antiga URSS, actualment Ucraïna, l’any 1986.
[Apartat 4.3.2.][annex 1]
4.3. Accidents nuclears de la història
Des de la posada en funcionament de la primera central nuclear de la història el 27 de Juny de 1954 a

Obnisnks, Rússia, han succeït una gran quantitat d’accidents nuclear. Els efectes, en funció de la gravetat
de cada accident, són molt variats. A continuació, es presenten els accidents més importants a on,
l’energia nuclear, ha estat protagonista:
Chalk River, Canadà. 12 de Desembre del 1954
Fig. 7 Localització de Chalk River, Canadà
És el primer accident en una central nuclear. Un error en els sistemes d’apagada va provocar una
reacció en cadena que suposà una producció d’energia, aproximadament, el doble del nivell normal. Una
sèrie d’explosions d’hidrogen causades per l’alta producció d’energia va causar danys importants a
l’interior del reactor. L’aigua lleugera utilitzada com a refrigerant, altament radioactiva, va circular per el
circuit de refrigeració danyat fins alliberar-se ràpidament al riu Ottawa.
Els controls posteriors no han revelat indicis de contaminació. Tampoc va haver-hi morts o ferits com
a resultat directe de l’accident. Estudis de seguiment tampoc detectaren efectes a llarg termini per a la
salut dels treballadors i habitants de la zona.
Wood River Junction, Estats Units. 24 de Juliol del 1964
Fig. 8 Wood River Junction, Estats Units
En les instal·lacions de Wood River, un operari va mesclar accidentalment una solució d’Urani
concentrat en un tanc que contenia carbonat sòdic. El resultat de l’errada va ser una reacció nuclear crítica
que va acabar amb la vida de l’operari degut a l’alliberació de material summament radioactiu.
Three Mile Island, Estats Units. 28 de Març del 1979
Fig. 9 Three Mile Island, Estats Units
És el primer avís de l’energia nuclear. Una combinació d’errades en els equips de la central i diversos
errors humans van traduir-se amb una pèrdua de refrigerant que ocasionà una fusió parcial del nucli. Això
ocasionà diverses explosions que van concloure amb exposició de radioactivitat a l’exterior. Es calcula
que gairebé dos milions de persones van restar exposades al material radioactiu alliberat.
Estadísticament no va haver-hi víctimes immediates, però estudis posteriors associen diversos casos
de càncer a causa de la radioactivitat alliberada. La neteja de la central va durar durant 14 anys; entre el
1985 i el 1995 es van extreure més de 100 tonelades de material radioactiu.
Tot i els esforços, l’aigua contaminada procedent del circuit de refrigeració va entrar a l’edifici de
contenció i va filtrar-se per el formigó de l’edifici, deixant un residu radioactiu pràcticament impossible
d’eliminar. Des de llavors, l’edifici de contenció ha restat permanentment tancat. Més informació a
l’apartat 4.3.1. dedicat a l’accident.
Atucha I, Argentina. 23 de Setembre del 1983
Fig. 10 Atucha I, Argentina
Un operari de la central va cometre un error durant la reconfiguració d’un panell de combustible en un

reactor experimental. Conseqüentment, es van produir aproximadament 3·107 fissions que alliberaren
radiació gamma causant la mort de l’operari dos dies després. Uns altres 17 operaris van rebre dosis de
radiació el qual provocà, en dues setmanes, la mort de 5 d’ells. L’accident, després d’estudis de
seguiment per tal de determinar les conseqüències radiològiques reals, va ser catalogat com a nivell 4 a
l’Escala Internacional de Successos Nuclears.
Txernòbil, Ucraïna. 26 d’Abril del 1986
Fig. 11 Txernòbil, Ucraïna
És considerat el pitjor accident nuclear de la història de la humanitat. També és l’únic accident nuclear
catalogat com a nivell 7 dins l’Escala Internacional de Successos Nuclears.
Un experiment no autoritzat i un cúmul d’errors de seguretat van originar un incendi en un dels

reactors. Conseqüentment, es van produir diverses explosions que van alliberar enormes quantitats de
material radioactiu a l’atmosfera, expandint-se ràpidament per tot Europa.
Les conseqüències de l’accident van ser realment devastadores: milers de kilòmetres quadrats
contaminats durant segles, refugiats i ferits, i més de 100.000 víctimes mortals, la majoria d’aquestes
degut a la radiació absorbida.
Encara avui en dia, es troben casos de malformacions estranyes i càncers provocats pel material
radioactiu alliberat. Més informació a l’apartat 4.3.2. i a l’Annex 1, dedicats a l’accident.
Vandellós I, Espanya. 19 d’Octubre del 1989
Fig. 12 Vandellós I, Espanya
A les 8:49 del matí, degut a l’interruptor de generació del turboalternador es produí un greu incendi a
l’edifici de turbines. Catalogat com a nivell 3 dins l’Escala Internacional de Successos Nuclear, incident
important, no es va produir alliberació de radioactivitat a l’exterior. A més a més, cap operari va rebre
nivells de radioactivitats superiors als preestablerts. Conseqüentment però, els sistemes de seguretat van
quedar sèriament danyats i fou considerat oportú el tancament de la planta i el seu posterior
desmantellament, que avui en dia encara s’està efectuant.
Tomsk, Rússia. 6 d’Abril del 1993
Fig. 13 Tomsk, Rússia
En les instal·lacions de reprocessament de plutoni de l’Empresa Química Siberiana Tomsk, un

augment de pressió va produir una errada mecànica en el vas del reactor. Aquest, es trobava enterrat en un
búnquer de formigó i contenia àcid nítric concentrat, urani i plutoni. L’explosió que es produí va provocar
la ruptura del sostre del búnquer alliberant-se, per tant, tot el material radioactiu.
Més de 160 treballadors de l’empresa i gairebé 2000 liquidadors van estar exposats a dosis totals de
més de 50 mSv* quan, el límit per a treballadors de la indústria radioactiva és de 100 mSv cada 5 anys.
*[Sv] Sievert. Aquesta unitat de mesura és la que s’utilitza per calcular la dosis a que se sotmet un cert grup de persones.
Tokaimura, Japó. 30 de Setembre del 1999
Fig. 14 Tokaimura, Japó
És l’accident nuclear més important que s’ha produït a Japó. Va succeir a la planta de reprocessament
d’Urani Tokaimura, a la prefectura de Ibaraki, mentre un grup de treballadors abocava una solució de
nitrat de urani. Aproximadament, la solució contenia 16,6 kg d’Urani, sobrepassant així la massa crítica
en el tanc de precipitat. Aquest recipient, a més a més, no estava dissenyat per dissoldre aquest tipus de
solució. Posteriorment, l’accident fou considerat de nivell 5 dins l’Escala Internacional de Successos
Nuclear, INES.
Es va produir alliberament a l’exterior, però en molt poca quantitat. Els més perjudicats van ser tres
treballadors, que van restar exposats a dosis de radiació molt per sobre del permès, causant d’aquesta
manera, la mort de dos d’ells. Tanmateix, uns altres 116 operaris van absorbir dosis superiors a 25 mSv.
Thorp, Regne Unit. 19 d’Abril del 2005
Fig. 15 Thorp, Regne Unit
Durant mesos, una solució de 5 tonelades d’Urani i 160 kg de Plutoni concentrada en 13.000 litres
d’àcid nítric va anar alliberant-se a través d’una tubera esquerdada. Tot el combustible que s’escampà a la
planta de reprocessament va ser emmagatzemat en tancs dins el cementeri nuclear de la pròpia empresa.
L’incident, al no produir-se alliberació de material radioactiu a l’exterior va ser catalogat com a nivell 3
dins l’Escala Internacional de Successos Nuclear.
Ascó I, Espanya. 5 d’Abril del 2008
Fig. 16 Ascó I, Espanya
El 5 d’Abril del 2008, el Consell de Seguretat Nuclear, el CSN, organisme regulador que s’encarrega
de vetllar per la vigilància radiològica en les instal·lacions nuclears i radioactives d’Espanya, va realitzar
l’informe corresponent a un incident succeït a la central nuclear d’Ascó I.
Primerament, fou considerat com un accident de nivell 1 dins l’escala INES, però al cap d’un parell de
dies, el CSN es va veure obligat a elevar l’incident al nivell 2 per un inadequat control del material
radioactiu i per proporcionar informació incompleta i deficient a l’organisme regulador. Això va suposar
la destitució del director i del cap del departament de protecció radiològica de la central.
Greenpeace, una associació ecologista va detectar dies abans material radioactiu al terrat, a reixes i a
altres zones de la planta nuclear. Ràpidament, el Consell de Seguretat Nuclear investigà l’incident i obrí
expedient a la central. Com a mesura, l’organisme regulador també multà la central nuclear. Tot i això,
activistes de Greenpeace es mostraren descontents davant la multa rècord de 12,5 milions d’euros que va
haver d’enfrontar la central nuclear espanyola.
4.3.1. Three Mile Island, EUA
Three Mile Island és una illa del riu Susquehanna, molt propera a Harrisburg, Pennsilvanià, als Estats
Units. Aquesta illa, que dóna nom a la central nuclear, té una àrea de 3,29 km2. L’estació generadora està
formada per dos reactors, TMI-1 i TMI-2, amb una potència de 786 MW cadascun. [Fig. 17]
Fig. 17 Three Mile Island a l’horitzó. Harrisburg, Estats Units
28 de Març del 1979. Aproximadament a les 4 de la matinada, es va detectar una errada en un

secundari de la planta. Les bombes principals d’aigua d’alimentació van deixar de funcionar a causa de
l’averia, impedint així la retirada de calor en el sistema de vapor. Successivament, primer la turbina i
després el reactor van apagar-se automàticament.
Ràpidament, degut a un error de mecanismes, i degut a l’augment de pressió, es va produir la ruptura

del vas del reactor, i el líquid refrigerant va començar a escapar-se per l’edifici de contenció. L’augment
de temperatura també provocà una reacció que implicava hidrogen i certs gasos radioactius, conjuntament
amb el revestiment de zirconi de les barres de combustible. És a dir, el líquid refrigerant es trobava alta
contaminat. Al cap tres minuts, ja s’havien perdut més de 1.130 m3 de refrigerant i ràpidament, els
detectors van registrar nivells de radiació 300 vegades superiors als permesos. Immediatament, es van
activar totes les alarmes i sistemes de seguretat i de reducció de risc.
A la sala de control, ningú no entenia què succeïa ja que els sistemes d’indicació no indicaven cap
anomalia. Els operaris, ni tant sols sabien que la meitat del nucli estava sense refrigerar. Després
d’intentar controlar la situació, es produí una explosió del hidrogen que contenia el reactor. Una gran part
del reactor TMI-2 havia quedat fos i/o destruït, i el sistema seguia bombejant material radioactiu.
Finalment, passades gairebé 4 hores, es controlà totalment el sistema. Curiosament, no va haver-hi cap
víctima directa, tot i que estudis posteriors relacionen l’accident com a causants d’alguns càncers
posteriors en alguns dels operaris.
Les tasques per extreure tot el material radioactiu van durar més de 14 anys. L’accident fou qualificat
de nivell 5 dins l’escala INES, i el reactor TMI-1 va tornar a estar operatiu a partir de l’any 1985. Degut a
la gravetat dels fets, i independentment del funcionament del reactor encara actiu, l’empresa té programat
el desmantellament de la central per al 2014.
4.3.1. Txernòbil, Ucraïna
Txernòbil és actualment, des del dia de l’accident nuclear, una ciutat abandonada del nord d’Ucraïna.
Una prova en un dels reactors i una sèrie d’errors de seguretat van provocar un núvol radioactiu que va
envair Europa en qüestió d’hores. La humanitat no havia vist mai res semblant.
Fig. 18 Central nuclear de Txernòbil
26 d’Agost del 1986. Un grup d’operaris acompanyats d’enginyers i alts càrrecs es disposaven a
realitzar una prova amb la intenció de posar a prova la seguretat del reactor 4. L’objectiu, determinar el
temps que produirien energia elèctrica les turbines una vegada tallat el subministrament de vapor.
Per a realitzar la prova, els tècnics no volien aturar la reacció en cadena ja que el reactor, dins els
productes de fissió que conté, s’hi troba xenó, un gas amb molta facilitat d’absorbir neutrons. Mentre el
reactor es troba en funcionament normal es produeix absorció mínima, però quan la potència és baixa o el
reactor s’atura, la quantitat de xenó augmenta i impedeix el desenvolupament de la reacció en cadena. I
aturar-la, evidentment, suposaria deixar de produir energia elèctrica.
S’inicià l’experiment, i els operadors van introduir les barres de control per disminuir la potència del
reactor, que va decaure fins els 30 MW. Conseqüentment, el xenó va començar a absorbir neutrons
ràpidament, i per evitar-ho, es va augmentar la potència del reactor. Amb el reactor apunt de parar-se, els
operaris van retirar manualment masses barres de control (el codi de seguretat exigia que el reactor,
mínimament, contingués 30 barres dins el reactor. En l’operació, només es mantingueren 8 barres). Amb
els sistemes d’emergència desconnectats expressament per tal de dur a terme la prova, el reactor va
experimentar un augment de potència extremadament ràpid. [Fig. 19]
Fig. 19 Reactor nuclear durant l’accident. La barra blava indica la quantitat de barres de control dins el reactor.
La barra de color vermell indica la potència del reactor en cada moment del procés.
Quan es van voler baixar les barres de control utilitzant el botó d’emergència aquests no van
respondre. Possiblement, això va succeir perquè ja estaven deformades pel calor. Per solucionar-ho, es va
intentar desconnectar les barres per tal de que caiguessin per gravetat. De sobte, es va escoltar un fort
soroll. S’havia format hidrogen dins el nucli del reactor, i ràpidament es produí una forta explosió. [Fig. 20]
Fig. 20 Il·lustració del moment de l’explosió i el posteriors incendi a causa de la forta explosió en el reactor 4.
El sostre del reactor, aproximadament d’unes 100 tones, va volar pels aires. Els productes de fissió
radioactius s’escaparen ràpidament del nucli del reactor, i un incendi provocat per l’explosió impossibilità
qualsevol maniobra d’emergència realitzable.
Poc després de l’explosió, tots els bombers de l’exèrcit ja estaven en camí i preparats per controlar les
flames. Aquestes, afectaven diversos pisos del reactor 4 i s’apropaven perillosament a l’edifici que
contenia el reactor número 3. Per prevenir-ho, els operaris van activar la refrigeració d’emergència en els
altres tres reactors. Finalment, els bombers aconseguiren aturar el pas de les flames i reduir una catàstrofe
que encara podria haver estat molt més devastadora.
Dos dies després del incendi, es va produir el primer apropament en helicòpter que evidencià la
magnitud dels fets. En el nucli del reactor, exposat a l’atmosfera, el grafit es trobava combinat amb altres
materials radioactius i altres metalls que s’havien convertit en una massa líquida incandescent. La
temperatura en el reactor, aproximadament, rondava els 2500 ºC.
Paral·lelament a tots aquest fets, els responsables de la regió iniciaren l’evacuació de tota la població
de Prípiat, una població molt propera a la central. Tot i els esforços, més de 600.000 persones es van
veure afectades per la radiació despresa en l’accident nuclear.
La situació però, encara no s’havia resolt. S’havia aconseguit apaivagar les flames, però el reactor
número 4 seguia alliberant material radioactiu a l’exterior, i d’alguna manera, això s’havia d’aturar. Per
solucionar-ho, durant 6 mesos, més de 700.000 treballadors van construir un sarcòfag per tal de cobrir el
material radioactiu i així aturar l’alliberació a l’exterior.
El sarcòfag, que amaga més de 400 kg de Plutoni i més de 100 tonelades de combustible nuclear,
degut a l’alta radioactivitat a la qual està sotmès va degradant-se amb el pas dels anys, suposant un altre
cop un perill. Per solucionar-ho, s’ha pactat la construcció d’un nou sarcòfag. El projecte s’allargarà
durant 4 o 5 anys, aproximadament fins el 2010, i tindrà un cost total d’uns 1.000 milions d’euros.
Aquesta nova tomba tindrà forma de nau amb unes mides de 260 m de llarg i amb un arc de 105 m.
Amb un gruix de 12 m i construït amb 20.000 tonelades d’acer, s’està construint fora de la zona
contaminada, sobre uns rails, per tal de desplaçar-lo fins cobrir el reactor i l’antic sarcòfag. [Fig. 21]
Fig. 21 Il·lustració multimèdia del nou sarcòfag
Tot i els esforços, poc farà la construcció d’aquest nou sarcòfag per a tots aquells afectats per les
conseqüències de l’accident. Un balanç de víctimes realitzat per el govern d’Ucraïna (val a dir però que el
nombre de víctimes varia considerablement en funció de la font consultada), unes 300.000 persones
haurien perdut la vida al cap d’uns mesos després de l’accident, com per exemple, operaris de la nuclear,
liquidadors o població més propera, i unes altres 40.000 moriran al llarg de la vida a causa d’alguna
malaltia ocasionada per l’accident.
La causa d’aquesta mortalitat, sobretot, és degut a la formació de càncers. El de tiroides és el tipus que
més es desenvolupà. Passats 22 anys, encara avui en dia es detecten casos a causa de l’accident.
Casos de càncer de tiroides (per cada 100 hab.) La següent gràfica presenta la quantitat de
càncers de tiroides desenvolupats a partir de l’any de
l’accident. [Fig. 22] Com es pot observar clarament, a
partir de l’accident l’any 1986, el nombre de casos
creix exponencialment any rere any.
Després de l’accident, el núvol radioactiu

transportà els efectes de l’accident arreu d’Europa.
Sobretot, ho notaren països amb frontera a Ucraïna,
Fig. 22 Gràfica dels casos de càncer de tiroides com per exemple Bielorússia.
A causa de la radioactivitat absorbida per la població, una gran part de la nova generació va néixer
amb greus deformacions físiques i psíquiques. Les partícules radioactives consumides, contactaren amb el
material genètic provocant tals conseqüències a la majoria dels descendents.
En total, els càlculs apunten que l’accident de Txernòbil alliberà 20 vegades més material radioactiu
que les dues bombes nuclears llençades a Hiroshima i Nagasaki durant la Segona Guerra Mundial. La
missió de la humanitat consistirà en no oblidar tots aquests successos, i així, d’evitar que es repeteixin.
5. La seguretat a la indústria nuclear
La seguretat és, sens dubte, el punt més crític en aquest tipus d’indústria. Des del disseny, passant per
cada una de les fases, construcció, posada en funcionament i explotació, un conjunt de normatives legals
molt exigents s’encarregaran de garantir i vetllar pel benestar del personal de la planta, per la seguretat
dels habitants i pel manteniment del medi ambient.
Una central nuclear ha funcionar sobre estrictes mesures de seguretat per assegurar el seu control en
les condicions més desfavorables. L’experiència ha confirmat que el risc d’accident nuclear greu amb
emissió massiva i incontrolada de radiacions, tot i les mesures de seguretat establertes i la poca
probabilitat, no es pot descartar.
Per fer-nos una idea, per determinar l’emplaçament d’una central nuclear es realitza un detallat estudi
que comprèn des de la demografia, les vies de comunicació i la proximitat als centres de consum fins a les
característiques hidrològiques, sísmiques o meteorològiques de la zona. Qualsevol punt problemàtic serà
estudiat i avaluat, i si és necessari, s’impossibilitarà la construcció de la planta nuclear.
Tot i aquestes mesures aplicades, caldrà sistemes de seguretat i de reducció de risc en el moment que
es produeixi una anomalia ja que s’encarregaran d’abolir o apaivagar els efectes. Generalment, i des del
punt de vista de la seguretat, una central nuclear requerirà:
 Un personal altament qualificat i especialitzat.
 Revisions anuals exhaustives dels elements mecànics.
 Control constant de l’estat dels equips i manteniment preventiu programat.
 Control radioactiu de les emissions
 Detecció i identificació de qualsevol anomalia
 Una vigilància radiològica ambiental de la zona que ocupa la planta nuclear.
I finalment, l’altre punt crític serà la seguretat durant la gestió dels residus radioactius. Aquest
emmagatzematge resulta difícil i perillós, i encara avui en dia, no hi ha una solució definitiva. Per ara, i
degut a la quantitat que ja reposa en període de desintegració, el material radioactiu consumit en els
reactors és emmagatzemat a les piscines de les centrals o en emplaçaments amb grans mesures de
seguretat. No obstant, investigacions i estudis estan buscant solucions alternatives que gestionin totalment
aquest tipus de residu. [Apartat 5.5.3.]
A continuació, es presenten tots aquells elements, sistemes, normatives i mecanismes que

contribueixen a assolir els objectius de seguretat que contempla la indústria nuclear.
5.1. Dispositius de seguretat nuclear
Per garantir el benestar i la seguretat en cas d’una possible anomalia o accident que pogués suposar un
greu perill pels operaris i/o per l’exterior, hi ha tota una sèrie de mesures i mecanismes de seguretat que
s’encarreguen d’anular els efectes i conseqüències. Tot seguit, es presenta els dispositius més utilitzats a
la indústria nuclear:
A. Barreres físiques del reactor. Una sèrie de barreres de contenció són utilitzades per prevenir el
desastre que suposaria alliberar possibles fuites radioactives a l’exterior. En concret, i a la
majoria dels casos, aquest sistema està format per 3 barreres: la beina, una segona barrera de
contenció i finalment la barrera que formen les parets del recinte de contenció.
a. La beina. És la primera barrera física del reactor nuclear. S’encarrega d’emmagatzemar

tot aquell combustible que no deixa passar els productes de fissió al refrigerant.
b. Circuit primari. També anomenat circuit de pressió, està format pel vas del reactor, que
està constituït i totalment reforçat amb un recobriment interior d’acer inoxidable d’uns
12,5 cm de gruix. [Fig. 23]
Fig. 23 Vas del reactor
c. Recinte de contenció. Per termes de seguretat, el reactor es troba aïllat en aquest edifici.
Construït de formigó, té un recobriment interior de xapa d’acer per assegurar el seu
efecte hermètic. Aproximadament, les parets de formigó tenen 1 m de gruix. [Fig. 24]
Fig. 24 Recinte de contenció
B. Barrera física del combustible. [Apartat 5.4.1.] El combustible nuclear és emmagatzemat
hermèticament en tubs de zirconi. Aquest, s’encarrega de confinar hermèticament tots els
productes de la reacció nuclear.
C. Dispositius i peces de protecció. La protecció radiològica directa de l’operari és un aspecte molt

important. Aquests, són els vertaders exposats a la radiació constant que s’allibera en els
processos nuclears, i per tant, per evitar absorbir quantitats de radioactivitat molt elevades i
perjudicials, s’utilitza el blindatge de teixits o òrgans molt sensibles a la radiació com són les
mamelles, el cristal·lí, les tiroides o les gònades.
a. Vestit radiològic. És un vestit amb composició de plom per tal d’evitar la penetració de
partícules radioactives. És destinats a tots aquells operaris que prenen més contacte amb
el material radioactiu. [Fig. 25]
< Fig. 25 Operaris dins el recinte de contenció
b. Davantal plomat. Es situa sota el vestit radiològic. Són unes armilles llargues que
protegeixen el tronc. Solen ser de vinil impregnat en plom i presenten gruixos de
l’element de protecció equivalents a 0.25, 0.5 i 1 mm de Pb. Després de la seva
utilització, aquestes peces protectores han de romandre en penjadors especials per tal
d’evitar el trencament de l’element protector.
c. Protectors gonadals i ovàrics. Són peces de plom amb forma de triangle, rombe o cor
que es col·loquen sobre les gònades o ovaris de l’operari/a.
d. Guants plomats. Són uns guants grossos i pesats degut a la seva composició de plom.
Són utilitzats per a manejar material que presenti nivells baixos de radioactivitat.
e. Protector de tiroides. Són unes bandes de material plomat que es col·loquen davant del
coll i protegeixen el tiroide.
f. Blindatges mamaris. Són una mena d’armilles plomades que s’utilitzen per protegir les
mames, molt sensibles enfront la radioactivitat.
g. Blindatges per el cristal·lí. Són vidres especials amb plom en la seva composició per tal
de protegir el cristal·lí, també molt dèbil enfront la radioactivitat.
D. Barrera d’enginyeria. A diferència de tots els altres dispositius anteriorment citats, la barrera
d’enginyeria no va destinada a resguardar la seguretat en la planta nuclear, sinó a assegurar-la en
els emplaçaments on resta el material radioactiu Per evitar o retardar que els residus nuclear
emmagatzemats entrin en contacte amb l’exterior, es construeix una barrera protectora evitant
d’aquesta manera que la radioactivitat aconsegueixi penetrar a l’exterior. [Fig. 26]
Fig. 26 Barrera d’enginyeria
Aquesta barrera s’aconsegueix amb l’anomenada barrera d’argila compactada. Tal i com indica
el seu nom, es tracta d’una capa densa i amb una alta quantitat d’argila. S’ha escollit aquest
material degut a les seves característiques:
 Baixa permeabilitat ( aproximadament entre 3.10-14 m/s)
 Conductivitat tèrmica (0,6-1,4 W/mK)
 Superfície específica (725 m2/g). Aquesta capacitat és la causant de l’alta capacitat de

retenció de radionucleids.
També anomenada bentonita, es col·loca entre les càpsules que contenen el residu i el medi. Els
requisits fonamentals que compleix aquesta barrera són:
 Minimitzar l’accés d’aigua per filtració.
 Suportar les tensions mecàniques procedents de la barrera geològica protegint d’aquesta

manera la integritat mecànica de la càpsula.
 Retardar el transport de radionucleids que pugui alliberar-se.
 Dissipar adequadament el calor dels residus i el gas generat en la corrosió dels

contenidors amb el pas dels anys.
5.2. Sistemes de seguretat
Els sistemes de seguretat són tots aquells mecanismes i procediments que responen davant les errades
i no disponibilitat del sistema principal.
Es divideixen en dos grans grups: el sistema de seguretat nuclear actiu i el sistema de seguretat
nuclear passiu. Denominarem sistemes de seguretat nuclear actius aquells que precisen ser iniciats per un
sistema de control, com pot ser un relé. I denominarem l’altre tipus, els de seguretat passiu, com tots
aquells mecanismes que actuen de forma necessària degut al propi disseny i les lleis físiques.
Tots aquests sistemes de seguretat dependran del tipus de reactor, i variaran segons la central nuclear.
Són exemples de sistemes de seguretat en reactors d’aigua en ebullició (BWR) el Sistema de Refrigeració
d’Emergència del nucli (ECCS) i el Sistema d’Aigua d’Alimentació Auxiliar (AFWS).
A. Sistema de Refrigeració d’Emergència del nucli (ECCS). És l’encarregat d’assegurar

suficient cabal de refrigeració en cas d’accident amb pèrdua de refrigerant. Pretendrà eliminar tot
el calor generat en el nucli i evitar, així, danys en el combustible. A més a més s’encarregarà de
bombejar aigua per tal de compensar l’augment de radioactivitat causat per l’accident. El disseny
ha de preveure possibles pèrdues en el subministrament elèctric per tal de restar operatiu en tot
moment i davant qualsevol situació. Està compost de 3 subsistemes: el subsistema d’alta pressió,
el subsistema de mitjana pressió i el subsistema de baixa pressió.
B. Sistema d’Aigua d’Alimentació Auxiliar (AFWS). Compleix la missió de protegir la planta

davant de qualsevol accident que necessiti el secundari com a buidador de calor; és a dir, un
sistema de refrigeració addicional. Aquest sistema també s’utilitza en operació normal durant
l’arrencada i la parada del reactor.
En el cas de reactor d’aigua a pressió (PWR) trobem sistemes de seguretat com el Sistema de
Refrigeració de l’Edifici de Contenció o el Sistema de Reserva de Tractament de Gasos. Val a dir però,
que tots aquests sistemes contínuament s’estan avaluant i modificant per tal de millorar-los.
Dins d’aquests sistemes de seguretat, hi ha un conjunt de components auxiliars que vetllen per a la
bona realització de funcions de vital importància com el control de la reacció nuclear i la refrigeració del
reactor. Aquests procediments i mecanismes encarregats de reduir el risc s’anomenen salvaguardes
tecnològics. Actuen sobre l’accident limitant el seu impacte, reduint la seva probabilitat i atenuant el risc.
Normalment, es troben a l’edifici auxiliar de les centrals nuclear. N’hi ha diversos, i cadascun d’ells
compleix la seva funció essencial. Dos exemples de salvaguardes tecnològiques són el Sistema de
Salvaguardes tecnològiques per mantenir la refrigeració del Reactor i el Salvaguarda tecnològic per
mantenir la refrigeració del circuit primari a través del Generador de Vapor.
A. Salvaguardes tecnològiques per mantenir la refrigeració del Reactor. Aquest sistema
assegura la refrigeració del reactor nuclear durant una suposada pèrdua de la capacitat de
refrigeració o davant una ruptura del circuit primari. També, s’encarregarà de l’evacuació del
calor residual produït pels productes de fissió existents en el nucli.
Per realitzar-ho, s’injecta aigua a pressió directament al vas del reactor. Així, s’aconsegueix
assegurar la refrigeració del nucli. El procés s’efectua d’aquesta manera:
1. El circuit primari, encarregat de transmetre el calor generat en el nucli del reactor, pot
trencar-se o avariar-se instantàneament, quedant el nucli del reactor sense refrigeració.
2. Per diferència de pressió, un dipòsit anomenat acumulador descarrega el seu contingut

d’aigua pesant al vas del reactor.
3. Des del tanc d’inundació i a través de les seves bombes de circulació s’injecta una
segona massa d’aigua durant més temps, assegurant unes condicions de pressió i
temperatura apte pel reactor.
4. Degut al trencament, tota l’aigua del circuit primari seguirà alliberant-se dins recinte de
contenció. Una vegada refrigerada i buidada del tanc, es donarà per finalitzat el procés
de refrigeració amb èxit.
B. Salvaguarda tecnològic per mantenir la refrigeració del circuit primari a través del
Generador de Vapor. És l’encarregat d’actuar davant de la pèrdua de la capacitat de
refrigeració a través del circuit secundari i quan un succés extern a la central qüestiona la
refrigeració del reactor. [Fig. 27]
Fig. 27 Il·lustració esquemàtica d’un problema de refrigeració en el circuit primari
El sistema assegura que el generador de vapor mantingui la seva funció de transferir calor al
sistema de refrigeració del reactor durant el temps que aquest romangui aturat. Actua sobre el
generador de vapor injectant aigua provinent de dipòsits de l’edifici d’alimentació d’emergència.
Quatre grups diesel acoblats a generadors elèctrics garanteixen el procés.
5.3. Sistema de qualitat
L’objectiu bàsic de la producció d’una empresa és aconseguir que el producte que s’obté del procés es
realitzi amb el mínim cost possible i amb la millor qualitat proporcional al cost del procés.
Amb una bona política de qualitat s’assegura que tot el procés es sotmet a un rigorós control de
qualitat, assegurant d’aquesta manera també la seguretat. Per aconseguir-ho, s’haurà de controlar tot el
procés de producció des de la recepció de les matèries primeres, que hauran de complir tota una sèrie de
requisits mínims, fins el producte que s’obté de tot el procés.
Per un control de qualitat absolut, caldria inspeccionar i verificar tots i cadascun dels diferents
materials i elements que intervenen en el procés, suposant d’aquesta manera un alt cost econòmic. Per
minimitzar aquest cost, s’utilitzen els anomenats mètodes estadístics de control. Aquests processos
consisteixen en l’extracció de mostres de cada sèrie de materials o productes per tal de verificar-los. Si el
percentatge de materials o productes defectuosos no supera el límit establert s’iniciarà la sèrie de
producció. Contràriament, si es supera el límit marcat per la normativa de qualitat caldrà verificar el
100% de la sèrie, i estudiar quina és la fase del procés en el qual es produeixen les errades.
Tots aquests paràmetres i normatives es recullen en el sistema de qualitat, que és el conjunt de normes
interrelacionades d’una empresa o organització on es descriuen les normes de qualitat. En aquest
programa es detalla la política de qualitat, els objectius, la planificació, la organització, les
responsabilitats, els processos i totes aquelles activitats que requereixin procediments escrits.
Aquests sistemes de qualitat implantats engloben tots els sectors del procés. En el cas d’una central
nuclear, els sistemes de qualitat determinen des del disseny de reactors de investigació fins el sistema que
regula la qualitat dels reactors nuclears de potència. Aquestes normatives seran vitals per a garantir el bon
funcionament del reactor i, per tant, la seguretat del procés.
Mitjançant processos d’inspecció i verificació, s’analitzarà les característiques del producte obtingut
per tal de comparar-les amb els objectius de qualitat preestablertes anteriorment per l’entitat responsable.
Un exemple de mètode d’avaluació és l’A.M.F.E., o Anàlisi Model d’Errades i Efectes, el qual veurem
posteriorment a l’apartat 5.3.3. al mètode A.M.E.E,.
Per a facilitar la conformació de la qualitat, existeixen estàndards de gestió de qualitat normalitzats; és

a dir, definits per un organisme regulador, com ISO, DIN o EN, que permeten que una empresa amb un
sistema de gestió de la qualitat pugui validar la seva efectivitat mitjançant una auditoria d’una empresa
externa. A més a més, aquests estàndards de gestió normalitzats contenen normes específiques
determinades a sectors com la seguretat, com per exemple la norma OHSAS 18000.
A continuació, es presenten dos exemples de Sistema de Qualitat: Exemple 1, Norma AR 3.6.1,

Sistema de Qualitat del procés nuclear. Exemple 2, Norma AR 4.2.2., Sistema de qualitat en el disseny de
reactors de potència.
Exemple 1. Norma AR 3.6.1.
Normativa aprovada per la Resolució del Directori d’Autoritat Regulatòria Nuclear Nº 41/01. Autoritat
Reguladora Nuclear, Argentina, 2008. Normativa del Sistema de Qualitat en una instal·lació nuclear.
A. Objectiu
1. Fixar criteris per desenvolupar, establir i implementar un sistema de qualitat que cobreixi tots els
aspectes relacionats amb la seguretat radiològica i nuclear.
B. Abast
2. Aplicable a totes les activitats involucrades en el disseny, la construcció, posada en marxa, operació i
desmantellament final de la central o instal·lació nuclear. El compliment de la present norma per
l’Autoritat Reguladora no inhabilita el compliment d’altres normes establertes per altres autoritats.
C. Definició dels termes propis
3. Qualitat. Totalitat de característiques d’un ítem que el configuren apte per a satisfer totes les
necessitats preestablertes.
4. Disseny. Procés i resultats del desenvolupament dels conceptes, plànols detallats, càlculs i
especificacions per a la posada en apunt del reactor i dels seus components, els equips i sistemes.
5. Eficiència. Capacitat d’aconseguir els resultats desitjats amb el mínim d’energia, temps i recursos.
6. Entitat responsable. Titular de les llicències d’una instal·lació.
7. Avaluació. Examen que s’aplica a un ítem per tal de determinar-ne la mesura en què satisfà els requisits
especificats i presentats.
9. No conformitat. No satisfacció davant d’un requisit preestablert i especificat.
10. Política de qualitat. Orientacions i objectius generals que una organització es marca en els àmbits de
la qualitat. Aquests objectius són preestablerts per la jerarquia màxima de l’organització.
11. Procés. Conjunt de recursos i activitats relacionats entre si que transformen un element entrant per un
altre. Aquest últim serà, per tant, l’objectiu d’aquest procés.
12. Programa de qualitat. Programa on es detalla la política de qualitat [terme 10], els objectius, la
planificació, la organització, les responsabilitats, els processos i totes aquelles activitats que requereixin
procediments escrits.
13. Punt de deteniment. Etapa en la seqüència d’un procés en el qual l’ítem no pot ser processat fins a la
seva alliberació, ja sigui per l’inspector de qualitat o per la persona que sol·liciti la detenció.
14. Punt de presència. Etapa en la seqüència d’un procediment en el qual l’inspector de qualitat ha de ser
present.
15. Requisits. Exigències o conjunt d’especificacions establertes en un ítem amb la finalitat de permetre la
seva realització i el seu examen.
16. Servei. Resultat generat al client amb la finalitat d’assolir les necessitats i perspectives d’aquest.
17. Treball. Tot procés planejat, executat, avaluat i millorat.
18. Validació. Confirmació, a través d’un examen, en el qual es garanteixen els requisits preestablerts
anteriorment al procés de fabricació.
D. Criteris
Direcció
19. L’entitat responsable ha d’establir un sistema de qualitat que sigui compatible amb la política de
qualitat de l’organització. Aquesta política ha de ser reflex del compromís de l’organització a millorar de
manera contínua i constant la qualitat.
20. L’Entitat Responsable ha de definir l’organització que aplicarà el programa de qualitat, les
responsabilitats funcionals, els nivells de conducció i autoritat, les interfases i les línies de comunicació.
21. El programa de qualitat ha de definir la metodologia del treball; és a dir, com seran dirigits, executats
i avaluats. A més a més, també haurà de constar-hi les accions gerencials previstes, la planificació
d’aquestes i l’assignació dels recursos corresponents.
22. El sistema de qualitat ha d’evidenciar que els nivells de conducció són responsables de proveir la
planificació, la direcció, els recursos i el suport necessari per aconseguir els objectius de l’organització.
La qualitat especificada per un treball s’aconsegueix a través de qui l’executa. A més a més, s’avaluarà la
eficiència en la execució del treball i la gestió de la direcció.
23. La determinació de la eficiència en la implementació del programa de qualitat i del grau d’obtenció
dels objectes s’haurà de realitzar mitjançant els indicadors adequats.
24. En el sistema de qualitat ha de constar-hi un mètode per classificar els ítems i serveis de la planta
nuclear per tal de determinar-ne els requisits de qualitat. Aquest mètode ha de tenir en compte la
importància de tots els requisits per la seguretat.
25. El màxim exponent de conducció de la Entitat Responsable amb funcions executives ha de designar
un membre del grup de direcció amb autoritat definida i documentada per tal d’establir i mantenir el
sistema de qualitat.
26. Tant la Entitat Responsable com els contractistes i subcontractistes poden delegar a tercers a
l’execució total o parcial dels seus respectius programes de qualitat, però mantindran completament la
responsabilitat que els sigui designada.
Entrenament i Qualificació
27. El treball ha de realitzar-se per personal competent, entrenat, qualificat i motivat. Tot el personal
haurà de tenir present les conseqüències que té la seva activitat per a la seguretat.
28. Els programes de entrenament, reentrenament i motivació han de centrar la atenció sobre el concepte
de ‘Gestió total de la qualitat’. [apartat 2.3]
Control de No Conformitat i Accions Correctives i Preventives
29. S’han d’identificar tots els ítems, serveis i processos que no compleixin els requisits establerts i
avaluar quina incidència tenen per a la seguretat. En funció de la seva gravetat, la incidència serà
catalogada dins els paràmetres de l’escala INES, Escala Internacional de Successos Nuclears. [apartat 2.3]
Al respecte, s’hauran de determinar les causes que han originat la incidència per després analitzar els
processos que cal prevenir a causa de possibles defectes. En cada cas s’hauran de desenvolupar les
mesures preventives necessàries i corresponents.
Control de Documents i Registres
30. El sistema de qualitat ha d’implantar un mètode apropiat per elaborar, emetre, modificar, identificar,
validar, revisar, aprovar, distribuir i conservar els documents que corresponguin a sistemes, equips,
components, processos i serveis de la planta nuclear.
31. S’ha d’establir i implementar un sistema adequat de registres que asseguri que s’especifiquen, es
preparen, es revisen, s’aproven i es mantenen suficients registres dels treballs realitzats.
Execució del Treball
32. Tots els treballs hauran d’estar adequadament controlats, utilitzant procediments, instruccions, plans o
altres medis apropiats per assegurar la qualitat dels resultats. Els documents que fan referència als treballs
han de constar d’un nivell de detall en funció de la complexitat de les tasques, amb el grau de
automatisme del maquinari i amb la importància que tinguin per a la seguretat.
33. Els equips de monitors i assajos han de posseir un grau, una precisió i una exactitud adequada a l’ús
previst; és a dir, han de posseir una exactitud total. Aquests, per tant, han de regir-se als procediments
prescrits anteriorment.
34. El material utilitzat en el procés nuclear i siguin de vital importància respecte la seguretat total han de
trobar-se totalment identificats i controlats per tal d’evitar els efectes d’un possible deteriorament.
Disseny [Norma AR 4.2.2.]
35. Les activitats del disseny ha de realitzar-se d’acord amb els codis i normes pròpies d’enginyeria, i
evidentment, per personal qualificat i dotat de recursos adequats i suficients.
36. Totes les especificacions per el disseny, especialment les vinculades amb condicions significatives per
a la seguretat de la planta nuclear han de ser identificades, documentades i revisades amb la finalitat
d’evitar incompatibilitats, conflictes i ambigüitats.
37. Els resultats del disseny han de trobar-se també documentades. També haurà de trobar-se
documentada la validació del disseny per part de totes les persones que hagin participat en el procés.
38. Les modificacions del disseny han de ser sotmeses als mateixos requisits de qualitat, i han de ser
identificades, documentades, revisades i aprovades abans de la seva implementació per individus
competents i autoritzats.
Compres
39. S’han d’establir procediments que assegurin que els ítems i serveis comprats contemplen
satisfactòriament tots els requisits establerts.
40. Els proveïdors han de ser avaluats i seleccionats -a través d’uns criteris definits i documentats-
prèviament a la realització de les compres corresponents. S’han de mantenir els registres actualitzats dels
proveïdors acceptables.
41. Abans de l’ús d’un ítem o servei comprat s’ha de verificar que satisfan en la seva totalitat (sense el
mínim marge d’error) els requisits de qualitat establerts.
Inspecció i Assaig
42. S’han de definir els ítems que requereixen inspeccions i assajos. A més a més, un cop realitzada la
inspecció i/o assaig s’ha de detallar-ne els resultats. Aquests, s’efectuaran seguin procediments escrits.
Autoavaluació Gerencial
43. Els directius de l’organització encarregada d’aplicar el sistema de qualitat, contínuament, han
d’avaluar l’eficiència dels processos dels quals són responsables, i identificar, corregir i prevenir tots
aquells problemes relatius a la gestió gerencial. Resultats i conclusions restaran documentats.
Avaluació independent
44. L’eficiència de l’aplicació del sistema de qualitat ha de ser avaluada, com a mínim, anualment per
organismes tècnicament competents i independents d’aquells que realitzen l’execució del treball. Els
resultats han de comunicar-se al màxim nivell de conducció, que tindrà l’obligació de tenir en compte tots
els paràmetres per tal de millorar la qualitat.
Exemple 2. Norma AR 4.2.2.
Normativa aprovada per la Resolució del Directori d’Autoritat Regulatòria Nuclear Nº 41/01. Autoritat
Reguladora Nuclear, Argentina, 2008. Normativa del Sistema de Qualitat en el disseny dels reactors.
A. Objectiu
1. Fixar criteris als quals ha d’ajustar-se el disseny del reactor.
B. Abast
2. Aplicable a totes les activitats involucrades en el disseny de reactors i a les modificacions dels sistemes
importants per a la seguretat que s’apliquin als reactors ja existents. El compliment de la present norma
no inhabilita el compliment d’altres normes establertes per altres autoritats.
C. Definició dels termes propis
3. Accident. Succés de caràcter aleatori que pot succeir en una instal·lació, les conseqüències reals del
qual són significatives des del punt de vista de la seguretat radiològica i nuclear.
4. Disseny. Procés i resultats del desenvolupament dels conceptes, plànols detallats, càlculs i
especificacions per a la posada en apunt del reactor i dels seus components, els equips i sistemes.
5. Canal d’activació. Sistema compost per dos o més detectors, dispositius electrònics, elèctrics o
mecànics que, davant d’una anomalia, genera un senyal que inicia l’execució d’una funció de seguretat.
6. Dispositiu experimental. Dispositiu instal·lat en el reactor o al seu voltant per utilitzar neutrons i altres
tipus de radiacions ionitzants amb finalitats d’investigació, desenvolupament o producció d’isòtops.
8. Edifici del reactor. Sistema que engloba les estructures, sistemes de ventilació o qualsevol altre tipus
de dispositiu important per a la funció de confinament.
9. Falla. Succés aleatori que produeix la pèrdua de la capacitat d’un component, equip o sistema per
complir amb la seva funció de disseny.
10. Falla dependent. Falla que pot ocorre en un o més components, equips o sistemes a causa de la falla
d’altres components, equips o sistemes.
11. Funcionament normal. Operació dins els límits i condicions operacionals especificades, incloses
l’estat de parada, el funcionament en règim, la parada, la posada en marxa, el manteniment, les proves i,
en el cas dels reactors nuclears, la recàrrega de combustible.
12. Funció de seguretat. Funció destinada a obtenir un objectiu específic amb la finalitat de garantir la
seguretat del procés.
13. Instal·lació. Instal·lació nuclear, radioactiva, minera fabril o d’acceleració de partícules.
14. Màxim excés de reactivitat. Excés de reactivitat que tindria el reactor amb els experiments movibles
en operació i les variables que l’afecten en la condició més reactiva possible.
15. Parada segura. Estat en el qual el reactor es manté adequadament refrigerat i parat.
16. Sistema de protecció. Equipament previst per actuar directament en el cas de falla de la instal·lació o
errada en l’operació que garanteix la seguretat mitjançant accions preventives apropiades.
17. Sistema de seguretat. Sistema que duu a terme la funció de seguretat per prevenir i apaivagar les
conseqüències resultants d’una falla o errada en l’operació.
18. Situació accidental. Alteració greu d’una situació operacional que pot conduir a conseqüències
radiològiques significatives per totes aquelles persones exposades a la radiació en el cas que els
corresponents sistemes de seguretat no actuïn en total plenitud.
19. Situació operacional. Situació definida com a funcionament normal.
D. Criteris
19. S’ha de garantir que durant l’operació normal de la instal·lació, la dosis que rebin els treballadors i
membres de la planta nuclear sigui baixes i no superin les restriccions de dosis anuals establertes per
l’Autoritat Reguladora.
20. Han d’identificar-se i analitzar les falles i conseqüències accidentals.
21. El disseny del reactor nuclear ha de tenir en compte, a més a més de tots els aspectes en seguretat,
qualsevol interacció entre aquest i una altre instal·lació ubicada en el mateix emplaçament que pugui
afectar d’aquesta manera la seguretat del reactor.
22. S’ha de determinar, mitjançant una aplicació tècnica, la probabilitat de falla en els sistemes de
seguretat.
23. El disseny ha de preveure que l’operació del reactor es realitzi en adequades condicions de seguretat, i
que els valors variables del procés es mantinguin dins dels límits de seguretat estipulats.
24. El disseny ha de preveure que la relació home-màquina contempli tots els aspectes de la seguretat, i
per tant, que en la sala de control es disposi de visualitzacions clares i senyals sonores.
25. El disseny ha de preveure que la resposta del reactor i sistemes, davant d’una situació operacional,
permeti el funcionament normal del reactor o la reducció/augment de potència sense necessitat de recorre
als sistemes de seguretat.
26. El disseny ha de preveure que les probes que es realitzin durant el funcionament normal no afectin les
funcions de seguretat que aquests tenen assignats.
27. El disseny ha de preveure que tots els components dels sistemes de seguretat puguin ser
adequadament inspeccionats i verificats abans de la posada en funcionament.
28. Quan un equip o componen tingui diverses funcions i una d’aquestes sigui destinada a la seguretat, ha
de classificar-se com a part del sistema de seguretat. La funció de seguretat no haurà de mostrar-se
afectada per les altres funcions d’aquest equip o component.
29. Ha d’especificar-se la quantitat mínima de components dels sistemes de seguretat que han de
mantenir-se operatius per garantir el compliment de la funció de seguretat en qualsevol situació
operacional. Els equips que es trobin sota prova o manteniment no han de considerar-se operatius.
30. El disseny ha de preveure l’accessibilitat apropiada, blindatges adequats i els dispositius de

manipulació i descontaminació necessaris per facilitar les tasques d’inspecció i manteniment dels
sistemes importants per a la seguretat.
31. El disseny ha de preveure la vigilància i el seguiment de tots aquells materials utilitzats en els
components dels sistemes de seguretat, les propietats mecàniques del qual, poden canviar durant la vida
útil del reactor degut a factors com la corrosió o la radiació.
32. El disseny ha de preveure una adequada selecció de materials estructurals, en especial els utilitzats
fora del nucli, amb la finalitat de reduir les dosis ocupacionals durant l’operació i el manteniment.
33. El reactor ha d’estar dissenyat de tal manera perquè la falla en un sistema important per a la seguretat
no afecti la seguretat total del reactor.
34. El disseny ha de configurar un sistema de comunicació que funcioni adequadament durant totes les
situacions operacionals o accidents postulats.
35. L’Entitat Responsable ha d’implantar un adequat sistema de qualitat en el disseny que, com a mínim,
englobi els sistemes més importants per a la seguretat.
36. El disseny ha de preveure la necessitat d’aïllar i separar la sala de control, i dissenyar-lo amb
l’equipament suficient per a controlar totalment el reactor.
37. S’ha de preveure i habilitar els sistemes de seguretat de tal manera que segueixin en funcionament
durant i després de qualsevol anomalia o accident.
38. El disseny ha de preveure que els elements importants per a la seguretat siguin aptes per a combatre
efectes de càrregues i condicions ambientals extremes en cas d’anomalia o accident.
39. El disseny del nucli del reactor ha de preveure que, en cas d’anomalia o accident, es pugui mantenir la
integritat del combustible.
40. S’ha de garantir la integritat del combustible dins el reactor en qualsevol dels següents successos:
pèrdua total del subministrament d’energia elèctrica, incendi intern, inundació interna i davant condicions
mediambientals desfavorables en l’emplaçament (terratrèmols, tornados, huracans, inundacions, etc.).
41. El disseny dels sistemes de confinament ha de preveure que en situacions accidentals, la quantitat de
material radioactiu alliberada es redueixi al màxim. També s’haurà de contemplar que el sistema de
confinament no impedeixi, a causa de la situació accidental, que no es pugui realitzar una parada segura
del reactor.
41. S’ha de preveure la instal·lació de sistemes d’alarma acústica i visual que proporcionin una ràpida
indicació de totes aquelles modificacions per a la seguretat del reactor durant situacions operacionals,
accidentals i post-accidentals.
41. El disseny també haurà d’incloure un sistema de monitors de les radiacions, que posseeixi sensors
ubicats convenientment en el reactor i alarmes locals.
41. El disseny ha de preveure la probabilitat que caiguin objectes o persones a l’interior de la piscina. En
el cas de caiguda d’objectes, s’ha de prevenir la obstrucció dels canals de refrigeració.
42. Les penetracions i conductes que constitueixen prolongacions del sistema de confinament han de
complir amb els mateixos requisits de seguretat que el sistema de confinament.
43. El sistema ha de preveure l’assaig i substitució periòdica dels filtres del sistema de ventilació.
44. El disseny ha de preveure l’emmagatzematge dels elements combustibles frescos i irradiats en

disposicions geomètriques que garanteixin un marge apropiat de antireactivitat, fins i tot, en cas
d’anomalia o accident.
45. El disseny ha de preveure la construcció de barreres físiques adequades per tal de limitar i prohibir
l’accés lliure de persones no autoritzades en àrees o recintes particularment concrets.
46. Els dispositius experimentals que s’introdueixin en el reactor han de dissenyar-se amb els mateixos
criteris de seguretat preestablerts per el mateix, i han de ser compatibles amb el reactor en termes de
materials utilitzats i integritat estructural.
47. El disseny de dispositius experimentals ha de basar-se en requisits de seguretat aplicables a situacions

operacionals i situacions accidentals.
5.3.1. Gestió total de la qualitat
L’existència d’errors en el producte, a diferents quantitats, sembla inevitable. A més a més, cal evitar
que l’article o servei defectuós arribi en mans del client final, ja que això provocaria la desconfiança i el
desprestigi del producte entre la població.
Un dels mètodes per tal de reduir al mínim els errors de fabricació i d’elaboració en un procés
industrial s’anomena TQC, Total Quality Control, traduït per Gestió Total de la Qualitat. Aparegué als
Estats Units l’any 1960 i ràpidament s’estengué per tot el món.
El TQC consisteix a involucrar en el control de qualitat tots els departaments de l’empresa i totes les
operacions, inclosos els serveis administratius. Això, es realitza d’aquesta manera ja que es considera que
l’efecte dels errors són acumulatius al llarg del procés. Si en l’elaboració de l’energia elèctrica en una
central nuclear consta de 3 operacions, X, Y, Z i la taxa de qualitat corresponent a cadascuna d’elles és
del 0,98, 0,95 i 0,96 respectivament, la qualitat total de la sèrie serà:
0,98 · 0,95 · 0,96 = 0,8938
És a dir, tindríem gairebé un 10% de productes defectuosos. Llavors, per minimitzar els efectes
d’aquest, cal intervenir en tots i cadascun dels processos de fabricació, des de la recepció de materials fins
a l’obtenció de l’energia elèctrica, en el cas de les centrals nuclears. L’objectiu, serà aproximar la taxa de
qualitat al màxim possible del 100%; és a dir, proper a l’ideal de qualitat.
I perquè un 100% i no es considera vàlid el 99,9%? En cas de ser així, més de 18 avions xocarien
diàriament provocant la catàstrofe que això suposaria dia a dia, el correu perdria 17600 cartes cada 24 h,
més de 3700 receptes mèdiques al mes serien incorrectes i més de 10 nens acabats de néixer relliscarien
de les mans de les infermeres i caurien al terra. En el cas de la indústria nuclear, 3 vegades al mes
s’alliberaria a l’atmosfera la mateixa quantitat de material radioactiu que s’alliberà Txernòbil l’any 1986.
Amb la implantació d’aquest mètode es voldrà aconseguir un augment en la satisfacció del client, un
treball intern de l’empresa molt més eficaç, un increment en la productivitat, majors beneficis, menors
costos, major qualitat en el producte del procés i sobretot, en el cas de la indústria nuclear, s’obtindrà un
procés d’elaboració correcte i totalment segur. Mentre es compleixin els sistemes de normatives que fan
referència a la qualitat i a la seguretat, molt probablement no hi hauran problemes d’escapaments
radioactius, i la producció d’energia elèctrica es realitzarà sense suposar cap problema.
Tot i això, la qualitat òptima en la totalitat d’àrees és una premissa utòpica, i per tant, l’objectiu real
de la Gestió Total de la Qualitat serà l’anomenada millora contínua. Amb una supervisió i avaluació
constant de tots aquells paràmetres que intervenen en la qualitat del procés industrial s’aconseguirà
millorar-los dia rere dia, aproximant-se assimptòticament en aquest 100%.
5.4.2. Estàndards de gestió de la qualitat normalitzats
Per tal de realitzar la gestió de la qualitat o per tal de certificar el sistema de qualitat ja existent, hi ha
empreses o auditories externes que acrediten la certificació de qualitat. Aquests sistemes de qualitat
gestionats per empreses externes s’anomenen estàndards de gestió normalitzats.
Són exemples d’aquests estàndards de gestió els sistemes definits per organismes reguladors com ISO,
el DIN o EN. Una de les normes més conegudes i utilitzades a nivell internacional per a gestionar la
qualitat és la norma ISO 9001, amb l’última revisió ISO 9001:2000. Elaborada per el Comitè Tècnic
ISO/TC176 de l’Organització Internacional per a la Estandardització, especifica tots aquells requisits per
a un sistema de qualitat que pugui utilitzar-se per a l’aplicació interna en organitzacions, per certificació o
amb finalitats contractuals. A més, existeixen altres normatives específiques per altres sectors, per
exemple la norma ISO/IEC 17025:2005 que és aplicada en el disseny d’un sistema de qualitat en
laboratoris.
En ocasions, i dependentment del tipus d’empresa i de la complexitat del seu sistema de gestió,
s’utilitzaran sistemes integrats i independents per a la gestió de la qualitat en àmbits com el medi ambient
i/o la seguretat.
A continuació, es mostra l’estructuració generalitzada d’una d’aquestes normatives; en concret, la ISO

9001:2000. Els quatre primers capítols mostren una declaració de principis, estructures i descripcions de
l’empresa i/o requisits generals; és a dir, més de caràcter introductori. Seguidament, els altres quatre
capítols agrupen els requisits per a la implantació d’un sistema de qualitat.
1. Guies i descripcions generals.
1.1. Abast de la gestió.
2. Normatives de referència.
3. Definició dels termes propis.
4. Sistema de gestió. Conté els requisits generals i els paràmetres per a gestionar la documentació.
4.1. Requisits generals.
4.2. Requisits de documentació.
5. Responsabilitats de la direcció. Contenen els requisits que ha de complir la direcció de la

organització, es defineixen les responsabilitats i autoritats, s’aproven els objectius i el
compromís de la direcció de la qualitat, etc.
5.2.Requisits del client.
5.3. Política de qualitat.
5.4. Responsabilitat, autoritat i comunicació.
5.5. Revisió Gerencial
6. Gestió dels recursos. La norma distingeix 3 tipus de recursos sobre els quals s’ha d’actuar:
RRHH, infraestructura i ambient de treball.
6.1. Requisits generals
6.2. Recursos humans
6.3. Infraestructura
6.4. Ambient de treball
7. Realització del producte. En aquest apartat trobem els requisits purament productius, des de
l’atenció al client fins el servei.
7.1. Pla de realització del producte i/o servei.
7.1. Procés relacionats amb el client.
6.2. Disseny i desenvolupament.
6.3. Compres.
6.4. Operacions de producció i servei.
6.4. Control de dispositius de medició, inspecció i seguretat.
8. Medició, anàlisi i millora. I finalment, en aquest últim apartat trobem els requisits destinats als
processos que recopilen informació, analitzen i actuen en conseqüència. L’objectiu es millorar
contínuament la capacitat de l’organització per subministrar productes que compleixin totalment
totes les característiques. Sense descans per a millorar, i amb el compliment de tots els requisits
preestablerts, s’aconseguirà la satisfacció total del client.
7.1. Seguiment i medició.
6.2. Control de producte no conforme.
6.3. Anàlisi de dades per a millorar el desempenyorament.
6.4. Millora.
La norma ISO 9001:2000 té moltes semblances amb el Cercle de Deming, o PDCA, acrònim de Plan,
do, check, act ( Planificar, fer, verificar i actuar). Aquests dos mètodes normatius es regeixen per una
estructura que els permet no només sistemes de qualitat, sinó que també són vàlids per elaborar altres
tipus de sistemes.
5.4.3. A.M.E.E.
L’A.M.E.E., Anàlisi Modal d’Errades i Efectes, és una eina d’anàlisi per a la identificació, avaluació i
prevenció de les possibles errades i efectes que puguin aparèixer en un producte, servei o procés.
És l’encarregat d’anticipar les possibles ocurrències abans de que es produeixin, jerarquitza

quantitativament aquests problemes i desenvolupa accions detallades per millorar sistemes, dissenys i
processos de fabricació, constituint un element bàsic en tota planificació de qualitat.
El procés s’organitza en diverses etapes, i tots els coneixements i dades de l’anàlisi es quantifiquen en
una taula general. A continuació, es presenta l’organització d’un A.M.E.E. seguidament d’un exemple,
l’Anàlisi Modal d’Errades i Efectes aplicat al disseny del connector d’una bombeta de la Sala de Control
d’una central nuclear:
1. Primerament, s’han de determinar els diferents components del producte sobre el qual es realitza
l’A.M.E.E., en aquest cas, la connexió d’una bombeta. Per tant, els components que formen el
producte seran tres: Cargol d’ajustament, la bombeta i el vidre difusor. Totes aquestes dades es
quantifiquen a la columna número 1.
2. S’ha de determinar la funció de cada un dels components analitzats. El cargol s’encarrega

d’ajustar i fixar la bombeta, i el cristall difusor té la funció de difondre la llum que produeix la
bombeta. Totes aquestes característiques s’anoten a la columna número 2.
3. Seguidament s’han de quantificar les possibles errades de cada un dels components. En el cas de
la bombeta per exemple, pot escalfar-se en excés i, per tant, fondre’s. Totes aquestes dades es
quantifiquen a la columna número 3.
4. A continuació, es determinen els efectes que produeixen cada una de les errades que es poden
produir en cada un dels components. Per exemple, que es fongui el llum produeix la inhabilitació
de la seva funció. Totes aquestes dades es quantifiquen a la columna número 4.
5. A la columna 5 s’anota la gravetat de cada una de les errades. Aquesta es quantifica

numèricament dins el interval 1-10, en funció de la gravetat del problema. Per exemple, la
inhabilitació del llum serà quantificat amb un 10 degut a la pèrdua total de la seva funcionalitat.
6. Tot seguit s’anoten les possibles causes que motiven les errades. Per exemple, la mala qualitat
del material. Totes aquestes característiques s’anoten a la columna número 7.
7. Aquesta següent fase s’encarrega de determinar la probabilitat de que l’errada s’efectuï i la

probabilitat de no detectar-la si finalment s’efectua.
8. Seguidament, en la columna 8, s’anota la probabilitat d’ocurrència de cada una de les errades. Es
té en compte diversos paràmetres, com per exemple, la qualitat del material utilitzat per a la
fabricació de cada un dels components.
9. En aquest pas 9 es determinen els tipus de controls existents que s’encarregaran de detectar les
possibles errades del producte o servei.
10. Posteriorment, es calcula la probabilitat de no detectar una errada del producte o servei. Igual
que el pas número 9, es realitza un estudi estadístic a través de diversos experiments, als quals
s’aplica al component els diversos esforços que haurà de suportar i superar durant la seva
activitat en funcionament.
11. Després, es multipliquen les columnes 5, 8 i 10. És a dir, la gravetat de cada una de les errades,
la probabilitat de cada una de les errades i la probabilitat de no detectar cada una de les errades,
respectivament. Aquest resultat, que s’anomena Número de Prioritat de Risc es reflexa a la
columna número 11.
12. Finalment, i després d’observar els primers resultats, si alguns valors del Número de Prioritat de
Risc són més elevats que 100, es proposaran diverses accions correctores per tal de reduir aquest
nombre; és a dir, reduir cada un dels paràmetres que conformen aquest nombre.
13. Preestablerts totes les dades anteriors, es designen els responsables de cada una de les errades
dels components anotant-los a la columna número 13.
14. Seguidament, s’anoten les accions realment implantades per tal de reduir les causes d’errada i els
seus efectes. Les dades corresponents es veuran reflectides a la columna número 14.
15. I finalment, s’anota el valor de la gravetat, la nova probabilitat d’ocurrència i la probabilitat de

no detecció en les columnes 15, 16 i 17, respectivament. En la columna 18, es designaran les
puntuacions per cada una de les errades.
El nou Nombre de Prioritat de Risc, si és satisfactori, es donaran per vàlides les mesures
aplicades i es conclourà l’anàlisi.
En cas contrari, si els nous valors obtinguts no són satisfactoris, serà necessari revisar el procés
d’anàlisi fins a identificar les accions correctes que permetin aconseguir nous valors adequats.
Serà necessari, per tant, tornar a realitzar tot el procés fins aconseguir valors aptes per a la
qualitat del producte, servei o procés.
5.4. Desmantellament i transport
Durant el procés nuclear, apart de tots aquells elements, mecanismes, normatives i procediments de
seguretat destinats al disseny i al funcionament de la central, hi ha diverses etapes on els requisits de
seguretat també són fonamentals; per exemple, el procés de desmantellament i el transport de material
radioactiu.
Ambdós processos són summament perillosos, i el risc d’efectuar-se un possible accident també és
molt elevat. Les conseqüències d’un accident d’aquest tipus són totalment equiparables als efectes de
qualsevol accident nuclear en una central.
A. Procés de desmantellament. El desmantellament és el procés de demolició d’una central

nuclear al acabar-se la seva activitat. L’enderrocament de l’emplaçament no suposa cap risc,
però el desmantellament del reactor suposa un problema. El procés, es divideix en diverses parts:
1. Primerament, s’enderroca tota l’estructura i edificis, excepte el reactor. Aquest, degut a

la seva activitat radioactiva, ha de restar aïllat entre 30 i 130 anys.
2. Tot seguit, després de transcorre els anys d’espera, es realitza el desmantellament total
del reactor. D’acord amb la terminologia establert per l’Organisme Internacional de
l’Energia Atòmica, OIEA, es realitzaran tres fases de desmantellament del reactor:
I. La descontaminació és mínima. Es drenen els líquids dels circuits, es

desconnecten els sistemes d’explotació, s’estableix vigilància física i
administrativa per a vigilar l’accés, i es continua la vigilància i els treballs de
manteniment durant un període de temps prèviament preestablert. Totes
aquestes condicions són valides tant per a una central nuclear com per a les
instal·lacions del cicle del combustible.
II. Es retiren els components contaminats, per tal de ser transportats en

emplaçaments especials i així emmagatzemar-los. Per exemple, són extrets els
generadors de vapor, les bombes de refrigeració i les tuberes dels circuits.
Seguidament, es redueix la contaminació al mínim i es col·loca una barrera
biològica al voltant del reactor.
III. Aquesta tercera etapa compren la retirada total del reactor, conjuntament amb
la seva barrera biològica. La contaminació del reactor condiciona el procés i
obliga a utilitzar sofisticats sistemes de control remot per tal d’evacuar-lo. I
finalment, el reactor és transportat per a ser tractat i emmagatzemat en
emplaçaments especials per a material radioactiu.
B. Transport de material radioactiu. Un cop utilitzat el combustible nuclear dins el reactor, i
després d’haver restat el temps corresponents en les piscines de les centrals, el material
radioactiu ha de transportar-se fins els centres de tractament d’aquest tipus de residu.
Els transports d’aquest material radioactiu es realitzen per terra, mar i aire, sent aquest última
la més utilitzada. El transport marítim també és utilitzat per a traslladar el material radioactiu a
llargues distàncies. Normalment, són destinats per via marítima el material associat al cicle del
combustible nuclear com els minerals, els concentrats, o el propi combustible. No obstant, per
carretera o ferrocarril també s’efectua el transport de tot tipus de material radioactiu.
En conseqüència, per el transport es presenten materials radioactius molt diversos en quant a la

seva naturalesa isotòpica, i per tant, en quant al seu risc. La seguretat en el transport regeix,
principalment, en funció del seu embalatge. Per això, les exigències en el disseny d’aquests
embalatges de transport i els procediments operacionals dependran, lògicament, del risc del
material radioactiu transportat. Per exemple, en el cas del transport terrestre via camions d’alt
tonatge, una simbologia s’encarrega de classificar i identificar el tipus de mercaderia perillosa
que es transporta. Són els anomenat classe 7, transport de matèries radioactives, i es classifiquen
en 5 subnivells de perillositat.
Fig. 28 Simbologia per a transports de matèries radioactives, via terrestre
Els objectius bàsics de seguretat que s’han de complir durant el transport són:
 La contenció dels materials radioactius dins els corresponents embalatges.
 El control de la radiació durant el transport.
 Evitar danys degut a la calor emesa per el material.
A més a més, és destacable que la reglamentació de transport exigeix que les empreses que
desenvolupen activitats relacionades amb el transport de material radioactiu, com els remitents,
transportistes, fabricants o dissenyadors tinguin a disposició de l’autoritat competent un
Programa de garantia de la qualitat aplicat a aquesta activitat.
Tot i això, i les mesures preestablertes, durant el transport sempre existirà la probabilitat
d’accident extern que ocasioni l’alliberació del material radioactiu transportat. El disseny haurà
de preveure aquesta possibilitat i s’haurà d’encarregar d’idear sistemes per tal d’apaivagar els
efectes per a la població i el medi ambient en cas de produir-se un possible accident.
5.4 El combustible nuclear
Tot material capaç d’alliberar energia mitjançant processos de transformació nuclears com la fissió
s’anomena combustible nuclear. Els elements fissibles més habituals utilitzats en reactors nuclears són els
pesants com l’Urani, U-235, i el Plutoni, Pu-239. Per altres processos nuclears com la fusió nuclear
s’utilitzen isòtops lleugers, com el triti, 3H.
El combustible nuclear no es troba directament a la natura, sinó que la primera matèria que s’obté de
la naturalesa rep un procés complex per tal de transformar-la per a l’ús en reactor nuclear [Apartat 6.1.]. Un
cas és l’Urani, que s’obté de minerals com la Pechblenda:
El mineral conté 3 isòtops d’Urani:

U-234 U-235
0,005 % 0,71 %
Conté un àtom inestable
utilitzat per a l’obtenció
d’energia nuclear en els
reactors de fissió.
U-238
99, 285%
.
Els altres dos isòtops, U-234 i U-238 són isòtops no útils per a realitzar reaccions nuclears ja que són
àtoms totalment estables; és a dir, les característiques variaran en funció de l’isòtop:
Isòtop Naturalesa Desintegració ED PD

U232 Sintètic 68,9 5,414 Th228
U233 Sintètic 159200 4,909 Th229
U234 Natural 245500 4,859 Th230
U235 Natural 7,038·108 14,679 Th231
U236 Sintètic 2,342·107 4,572 Th232
U238 Natural 4,51·109 4,270 Th234
Valors en SI, Sistema Internacional. Desintegració (en anys). ED Energia de desintegració - MeV aa
Mega Electró Volt.. PD, Producte de desintegració.
Les mines de Canadà i Austràlia extreuen més del 50 % de l’Urani que es consumeix a tot el món.
Però són països com els Estats Units o Iran els que exporten més quantitat de combustible nuclear; és a
dir, Urani ja transformat i apte per a ser utilitzat en reactors nuclears.
5.5.1. El cicle del combustible nuclear
Tots els minerals extrets de les mines passen a formar part d’un procés de preparació per tal de
transformar-los pel seu ús posterior com a combustible en reactors nuclears. Aquest procés tan complex i
summament costós rep el nom de cicle del combustible nuclear.
Aquest procés es divideix en diverses parts: l’exploració, la mineria, la mòlta, la conversió de

l’element, l’enriquiment i la posterior fabricació. Vegem el cas de l’Urani, per exemple:
1. Exploració. Mitjançant tècniques geofísiques és avaluat i estudiat un dipòsit d’urani per tal de
determinar la quantitat de material que se’n podrà extreure.
2. Mineria. El mineral d’Urani s’extreu en excavacions a cel obert o en subterrànies, amb mètodes
molt similars a l’explotació minera convencional d’altres metalls.
3. Mòlta. L’Urani extret és sotmès a un procés de trituració i separació. De 50.000 tones de mineral
s’aprofiten unes 170 tones d’òxid d’Urani (U3O8). El procés consta de diverses etapes:
Primerament, el mineral és triturat fins obtenir partícules d’uns 20 mm, i després de filtrar-se
en aigua i a través d’un procés elèctric, s’extreu i s’allibera l’òxid d’Urani. Finalment, el
producte obtingut és centrifugat i secat en forns a una temperatura d’uns 700ºC. [Fig. 29]
Fig. 29 Il·lustració del procés de mòlta de l’Urani
El resultat de tot aquest procés és una substància de color groguenc anomenada yellow cake.
Aquest producte conté aproximadament un 99,9% d’òxid d’Urani. El 0,1% restant està format
per diòxid d’Urani, UO2, i triòxid d’Urani, UO3.
4. Conversió de l’Urani. La concentració d’Urani es purifica i es transforma en una substància

anomenada hexafluorur d’Urani, UF6, molt corrosiva i reactiva. Sòlid a temperatura ambient,
s’evapora a uns 60ºC. Està format per un 0,71% d’U-235, és a dir, una proporció molt petita de
l’isòtop que interessa per al combustible nuclear. Per obtenir el producte apte per a realitzar el
procés nuclear s’haurà d’augmentar la concentració d’U-235 al 33%.
5. Enriquiment. El procés més habitual per tal d’enriquir l’U-235 i així augmentar-ne la seva
concentració és el centrifugat en cascada de gas. Aquest mètode d’enriquiment consisteix
bàsicament en la separació d’isòtops. [Fig. 30]
Fig. 30 Il·lustració del centrifugat en cascada de gas
La concentració d’U-235 serà determinant a l’hora d’escollir la finalitat de l’Urani. Per

exemple, Urani no tan enriquit no podrà ser utilitzat per a generar energia elèctrica en centrals
nuclears però si per a la fabricació de munició capaç de travessar blindatges.
6. Fabricació. Per a l’ús en reactors nuclears de fissió, l’hexafluorur d’Urani enriquit serà convertit
en pols de diòxid d’Urani, UO2. Aquesta pols entrarà en un procés de premsat fins adoptar la
forma de petites pastilles anomenades pellets. [Fig. 31]
Fig. 31 Il·lustració del procés de fabricació i premsat dels pellets
Després del premsat, aquests pellets van dipositant-se en unes barres de metall anomenades
barres de combustible. Una vegada preparades, aquestes barres s’agrupen en piscines
refrigerades durant anys abans d’utilitzar-se en el nucli d’un reactor nuclear.
El metall que s’utilitzava per a la fabricació de les barres era acer inoxidable. A l’actualitat, i
en la majoria dels casos, s’utilitza zirconi. Això és degut a la gran resistència d’aquest element a
la corrosió. Al introduir-se la barra en el nucli del reactor, el zirconi és exposat a una alta
radioactivitat. Amb l’ús d’aquest element s’aconsegueix una barra en bon estat i sense suposar
un perill per a la seguretat durant tot el procés nuclear.
5.5.2. Residus nuclears
Durant qualsevol procés nuclear s’originen substàncies que contenen o estan contaminades per
elements químics radioactius en concentracions superiors a les establertes pels organismes reguladors.
Aquests residus suposen un risc per a l’ésser humà i el medi ambient degut a las radiacions ionitzants
que emeten els radionucleids. Aquests elements químics amb configuració inestable que experimenten
una desintegració radioactiva que es manifesta en l’emissió de radiació en forma de partícules alfa o beta i
raigs X o gamma han de ser controlats i gestionats de manera segura. [Apartat 6.2.2.]
Des del punt de vista de la seguretat i la protecció radiològica, l’objectiu principal és limitar
l’exposició de radiació als treballadors i al públic, minimitzant així els possibles efectes a llarg termini,
tant en el medi ambient com en les generacions futures.
En general, la política i estratègia de la gestió dels residus nuclears recau en els governs de les nacions
i a les empreses encarregades legalment dels residus. I finalment, els organismes reguladors
s’encarreguen de controlar la seguretat en la gestió d’aquests residus.
Tipus de residus nuclears
En funció de la concentració de radionucleids que contenen i la vida mitjana d’aquests isòtops, els
residus nuclears es classifiquen en: residus nuclears de baixa activitat, residus nuclears de mitjana
activitat i residus nuclears d’alta activitat.
A. Residus de baixa activitat. Són residus que tenen una baixa concentració de material radioactiu
degut a la presència de radionucleids amb períodes de desintegració inferior als 30 anys.
Procedeixen principalment de les instal·lacions radioactives i de les operacions en les centrals
nuclears. Concretament provenen de materials de laboratori, filtres de líquids dels circuits de
refrigeració i dels sistemes de ventilació, dels equips actius durant el procés, etc.
B. Residus de mitjana activitat. Aquest tipus de residus ja tenen una concentració d’elements
radioactius considerable. A més a més, el període de desintegració també és més elevat.
Aproximadament, aquest tipus de residus deixen de ser perillosos per a la salut al cap de
centenars d’anys.
C. Residus d’alta activitat. Són tots aquells residus que contenen grans concentracions de
radionucleids de vida llarga. Generen grans quantitats de calor com a conseqüència de la
desintegració radioactiva, i tot i que la seva activitat decreix amb el pas del temps, en general, els
tardaran milers d’anys en arribar a un nivell no nociu per a la salut del medi ambient i per a
l’ésser humà. Bàsicament, aquest tipus de residu es forma en les centrals nuclears una vegada el
combustible nuclear deixa de ser útil per a la producció d’energia elèctrica.
5.5.3. Gestió dels residus nuclears
La gestió dels residus radioactius comprèn totes les activitats tècniques i administratives des de que es
generen els residus fins que són emmagatzemats definitivament, englobant per tant totes les operacions
intermèdies de maneig, tractament, condicionament i emmagatzematge temporal. Entenem per activitats
administratives totes aquelles que desencadenen en el control i seguretat de les activitats i operacions
tècniques de la gestió.
Aquest propòsit es troba supervisat per una sèrie de principis de protecció i bases ètiques i
mediambientals desenvolupades per organismes internacionals com el CIRP (Comissió Internacional de
Protecció Radiològica), OEIA (Organisme Internacional d’Energia Atòmica), OCDE/AEN (Agència de
l’Energia Nuclear per l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmic) i la CE (Comissió
Europea) amb la finalitat d’aconseguir un consens internacional en la seguretat de la gestió del material
radioactiu produït a la indústria nuclear.
A la indústria nuclear, la gestió s’inicia amb la formació de residus un cop el combustible nuclear
s’esgota. Aquest material radioactiu però, al descarregar-se del reactor nuclear, haurà de restar en
emplaçaments especials en les pròpies centrals durant un període de temps en funció del seu període de
desintegració i de la seva concentració de radionucleids. Aproximadament, els residus s’emmagatzemen
durant cinc anys amb l’objectiu de reduir la generació de calor i afavorir la davallada de la seva activitat.
Fig. 32 Piscina nuclear. Trillo, Guadalajara. Espanya
Però després d’aquest període d’emmagatzematge temporal, els residus nuclears segueixen plantejant
un problema. Elements utilitzats com a combustible nuclear, com per exemple l’U-235, tenen un període
de desintegració de 7,038·108 anys, és a dir, milions i milions d’anys de radiació.
Per a solucionar-ho, hi ha tot una sèrie de mecanismes de tractament de residus nuclears posteriors al
seu emmagatzematge temporal. Des de les primeres dècades d’energia nuclear, la solució ha estat
l’emmagatzematge definitiu d’aquests residus en emplaçaments especials anomenats col·loquialment com
a cementiris nuclears. Actualment però, hi ha tota una sèrie de mecanismes alternatius a aquesta pràctica.
Tot i això, molts d’aquests processos es troben en fase d’estudi i/o de prova, motiu pel qual
l’emmagatzematge definitiu segueix sent el mètode més utilitzat, si més no, a llarg termini.
Els mecanismes de tractament dels residus nuclears més habituals són el reprocessament, la
transmutació i l’emmagatzematge definitiu.
A. Reprocessament. Al realitzar-se les reaccions nuclears dins el reactor, els elements fissionables
van reaccionant de manera aleatòria. Al realitzar-se el canvi de barres de combustible, encara
queden grans quantitats d’elements sense fissionar. El reprocessament és el procés que
s’encarrega de separar tots aquets elements encara fissionables per tal d’aprofitar-los per a
fabricar combustible nuclear o per a l’enriquiment. [Fig. 33]
Fig. 33 Reprocessament en una planta del sud d’Iran, 2006.
Tanmateix, aquest procés no soluciona la problemàtica amb els residus. El reprocessament és

més aviat un mecanisme d’aprofitament de tot aquell combustible no utilitzat. Un cop fissionat,
tot combustible passarà a ser residu i no podrà tornar a realitzar el cicle de reprocessament.
B. Transmutació. Consisteix en accelerar i completar el procés de desintegració dels residus

radioactius a través d’una fissió assistida gràcies al bombardeig de partícules procedents d’un
accelerador. En aquest procés s’allibera una gran quantitat de calor que podria utilitzar-se per
accionar l’accelerador, aconseguint així, un procés autosuficient. Un cop finalitzat el procés, les
substàncies radioactives s’hauran fissionat a un ritme molt més elevat que a la naturalesa i
s’haurà completat o estarà pròxim a completar el període de desintegració. Per tant, totes
aquestes substàncies no suposaran un perill radiològic.
Aquest procés però, es troba en fase d’estudi. Suposaria la solució total a tots aquells residus
nuclears amb períodes elevats pels quals encara no s’ha trobat cap altre alternativa que
l’emmagatzematge definitiu. S’espera la construcció del primer projecte de transmutació cap als
voltants de l’any 2014, anomenat projecte MYRRHA.
Per a més informació:

Pàgina Web oficial del projecte MYRRHA
http://www.sckcen.be/myrrha/home.php
C. Emmagatzematge definitiu. Aquest procés consisteix en estabilitzar les barres de combustible
gastades en contenidors especials preparats per suportar la radiació del residu que contenen. La
majoria dels residus nuclears que s’elaboren en els reactors nuclears d’arreu del món, després de
restar un parell d’anys en les piscines de les pròpies centrals nuclears, són emmagatzemats
definitivament sota terra. Aquests emplaçaments reben el nom de cementeris nuclears.
Cada país productor d’energia nuclear té un/s emplaçament/s d’aquest tipus en el seu territori
per tal d’emmagatzemar d’alguna manera els residus que produeix. Concretament a Espanya, els
residus nuclears són gestionats per una empresa pública anomenada ENRESA. El cementiri es
troba a Cabrils, Còrdova, i té capacitat per albergar els residus nuclears fins la tercera dècada del
segle XXI. És a dir, aquest tipus d’emplaçaments, en realitat, només són un altre tipus
d’emmagatzematge temporal ja que molts dels residus que contenen encara no hauran acabat el
seu període de desintegració estimat quan l’emplaçament perdi la seva funcionalitat. Per aquest
mateix motiu, comissions i associacions nuclears estan treballant per trobar una alternativa.
Enginyers i tècnics coincideixen en què la solució passa pels anomenats Magatzems Geològics
Profunds (MGP). Aquesta variant dels cementiris nuclears són emplaçaments construïts a 500
metres sota terra i en zones geològicament segures, sense probabilitat de terratrèmols o sismes, i
amb poca permeabilitat per evitar el desgast amb el pas dels anys. Per a la seva construcció, es
cerquen zones que continguin una gran concentració de pedres calcàries, granit o sal degut a les
seves condicions geològiques, físiques i químiques. [Fig. 34]
Fig. 34 Il·lustració esquemàtica d’un EGP
L’únic projecte MGP actiu es troba a Nova Mèxic. El projecte WIPP però, només és utilitzat
per emmagatzemar residus militars dels Estats Units. De moment, països de la Unió Europea
com França o Alemanya estan estudiant terrenys favorables per a construir-ne, ja que ara per ara
sembla l’opció més viable a curt termini. Mentrestant, els cementiris nuclears són el fi de trajecte
de tots els residus radioactius que es produeixen any rere any a la indústria nuclear.
6. Conclusions
A continuació, es presenten les diverses conclusions que he pogut extreure de la recerca efectuada per a la
realització d’aquest treball:
A. El concepte de seguretat total és utòpic.
Font: apartats 4, 4.1., 5, 5.3.1., 5.3.3.
Tenir en funcionament centrals nuclears suposa totalment un risc. Els sistemes i mecanismes de
seguretat s’encarreguen d’apaivagar i reduir els efectes d’un possible accident. Tot i això, la
probabilitat, per molt petita que sigui existeix, i assegurar la seguretat total del procés és
totalment impossible. Una fissura mil·limètrica en el circuit primari suposarà l’escapament de
material radioactiu, i per tant, un perill pels operaris que treballen en la planta, i seguidament, en
cas que s’alliberi a l’exterior, un risc per a la població i pel medi ambient.
B. Degut a l’afectació que suposa un accident nuclear, tot i la baixa probabilitat, aquesta forma
d’energia hauria de tractar-se d’una font energètica a curt termini, a l’espera d’alternatives
realment eficients.
Font: apartats 4, 4.1.
La probabilitat d’accident nuclear, estadísticament, és la mateixa que anar en autobús. Realment,

quan nosaltres viatgem en aquest transport públic ni se’ns passa un moment pel cap que pugui
succeir un accident. Tot i això, i tot i haver-hi la mateixa probabilitat, a la indústria nuclear els
efectes d’un accident poden arribar a ser molt i molt devastadors. Per tant, i per no tolerar les
conseqüències que es puguin desencadenar, s’hauria d’investigar nous mètodes d’energia que
suposessin també una font d’energia insaciable però, que alhora, no suposessin un risc tant elevat
per a l’ésser humà i pel medi ambient.
C. Tots els dispositius, procediments, mecanismes, sistemes i normatives de seguretat són vitals
en la totalitat del procés, des del disseny inicial fins a la gestió dels residus.
Font: apartats 4, 4.1., 5, 5.3.1., 5.3.3.
Ara per ara, la indústria nuclear produeix una gran quantitat de l’energia elèctrica total que es
consumeix. I això, suposa que no es plantegi, actualment, l’abolició d’aquesta forma d’energia.
A l’espera de nous mètodes energètics que ens permetin substituir l’energia nuclear, tots els
dispositius físics (com les barreres del recinte de contenció, la barra de combustible o la barrera
d’enginyeria), els mecanismes i sistemes de seguretat (com els salvaguardes tecnològiques) o les
normatives de seguretat i de qualitat (com els sistemes de qualitat aplicats al funcionament de
centrals nuclears o destinats, per exemple, al disseny de reactors nuclears de potència)
s’encarregaran d’apaivagar i reduir els efectes d’un possible accident. D’aquesta manera, la
població i el medi ambient restarem, a priori, estables.
D. La millora contínua és el camí per assolir la seguretat i la qualitat del producte i del procés. A
través d’aquest concepte, aconseguirem acostar-nos, de manera asimptòtica, al concepte ideal
de seguretat total.
Font: apartats 5.3., 5.3.1.
El camí cap a la qualitat total és totalment asimptòtic. A través de la millora podrem aconseguir
aproximar-nos-hi, tot i que sigui utòpic arribar-hi. A mesura que es millori mínimament cada un
dels sistemes, components, procediments o dispositius s’aconseguirà un avenç que permetrà
enfortir la seguretat del procés nuclear.
E. El residu nuclear és, sens dubte, després dels efectes que produeix un accident nuclear, el
problema fonamental d’aquest tipus d’energia.
Font: apartats 5.5.
La gestió dels residus nuclears és, des de la posada en funcionament de les primeres centrals
nuclears, un problema. Després d’utilitzar-se en el reactor, el combustible nuclear residual
suposa un problema degut a la radioactivitat que conté. Mentrestant, l’emmagatzematge en
emplaçaments especialitzats ha estat la solució més viable, però encara avui en dia, tot i la
investigació que s’estan duent a terme per a estudiar nous mètodes, no s’ha trobat una vertadera
utilitat a tot aquest residu per tal de solucionar el problema. A més a més, aquesta radioactivitat
suposa un perill emergent per a tota aquella població propera als emplaçaments a on
s’emmagatzema aquest tipus de residus nuclears.
F. Tots els habitants del planeta estem exposats als efectes i conseqüències que suposaria que es
tornés a produir ‘un altre Txernòbil’.
Font: apartats 4 i 5
Les normes de seguretat i múltiples mecanismes i dispositius de seguretat s’encarreguen d’abolir

o apaivagar les conseqüències d’un possible accident. Tot i això, l’afectació de l’accident depèn
de molts factors, i realment, com afirmen experts nuclears, podria tornar a produir-se un accident
de tals característiques. L’accident de Txernòbil, 22 anys després, encara segueix en ment.
G. La seguretat ha de prevaldre per damunt de qualsevol interès polític i/o econòmic.
Font: apartats 4 i 5
La seguretat és el pilar fonamental d’aquesta forma d’energia. Qualsevol avenç haurà de

realitzar-se conjuntament amb un nou dispositiu o sistema que garanteixi la seguretat d’aquest
nou avenç. Tècnics, enginyers, empresaris i institucions hauran de tenir en compte i conèixer les
conseqüències d’un accident nuclear, i hauran de sobreposar la seguretat dels operaris, dels
habitants i del medi ambient davant de qualsevol interès polític i/o econòmic. En primer lloc
indiscutiblement, ha de prevaldre la seguretat i benestar d’operaris, ciutadans i medi ambient, i
posteriorment, la producció d’energia elèctrica i els ingressos que aquesta pràctica suposa.
BIBLIOGRAFIA / WEBGRAFIA
- LÓPEZ, Antonio. Protecció Radiològica i Control de Qualitat. Barcelona: Ed. CEP. Formació, 2005.
- GARCIA, Xavier. La Catalunya nuclear. Barcelona: Ed. Columna. Ciència, 2002.
- MORENO, Antonio. La energía. Madrid: Ed. Acento. Teoría, 2005.
- KOSTIN, Igor. Chernobil: confesiones de un reportero. Madrid: Ed. Efadós. N/D, 2006.
- MOBEY, Asa. La energía nuclear en crisis: antes y después de Chernobil. Madrid: Ed. Cerna.
Colección especial Greenpeace, 1999.
- JOSEPH, Joan; HOYOS, Roger; GARRAVÉ, Jaume; GARÓFANO, Francesc; VILA, Francesc.
Tecnologia Industrial 1. Madrid: Mc Graw Hill. Sèrie Astrolabi, 2003.
Tecnologia Industrial 2. Madrid: Mc Graw Hill. Sèrie Astrolabi, 2003.
Tecnologia Industrial, Batxillerat 2. Madrid: Mc Graw Hill. Sèrie Fluvià, 2008.
- KISSINGER, Henry. “El riesgo nuclear y el vínculo transatlántico”, dins ABC, 11 de Novembre del
2004, pàgina 35.
- MARGALEF, Oriol. “Ascó detecta més partículas i destitueix el seu director”, dins l’AVUI, 17 d’Abril
del 2008.
- GARCÍA, José María. “Centrals nuclears del futur”, dins Fulls dels enginyers, revista número 239,
Abril 2007, pàgines 10-14.
- ELCACHO, Joaquim. “Les nuclears catalanes, líders en incidents”, dins l’AVUI, 17 de Juliol del 2008,
pàgina 27.
- CELMA, Esther. “L’autoritat nuclear propasa una multa rècord per la fuita d’Ascó”, dins El Periódico,
19 d’Agost del 2008.
- KISSINGER, Henry. “El riesgo nuclear y el vínculo transatlántico”, dins ABC, 11 de Novembre del
2004, pàgina 35.
- Energia nuclear – Wikipèdia, la enciclopèdia lliure

http://es.wikipedia.org/wiki/Energ%C3%ADa_nuclear
- Ciclo del combustible nuclear – Wikipèdia, la enciclopèdia lliure

http://es.wikipedia.org/wiki/Ciclo_del_combustible_nuclear
- CSN, Consejo de Seguridad Nuclear

http://www.csn.es/plantillas/index.jsp
- Comisión Nacional de Energía Atómica, República Argentina

http://www.cnea.gov.ar/xxi/
- Greenpeace, sección Energía Nuclear

http://www.greenpeace.org/espana/campaigns/energ-a-nuclear
- Riesgo nuclear - Monografias

http://www.monografias.com/trabajos11/riesgonuc/riesgonuc.shtml
- Consumer, Eroski – Energía nuclear
http://www.consumer.es/web/es/medio_ambiente/energia_y_ciencia/2005/08/02/144179.php
- Departament de Física i enginyeria nuclear – Universitat Politècnica de Catalunya

http://www-sen.upc.es/fusion/fusexpo/fusio.htm
- El poder de l’àtom: El principi de fissió nuclear

http://www.xtec.net/~mamich/concurs1/fissiom.htm
- Enresa investiga a la central de Vandellòs noves tècniques de desmantellament nuclear

http://es.groups.yahoo.com/group/territori/message/13318
- Foro nuclear, en español

www.foronuclear.org
- Sociedad Nuclear Española, SNE

http://www.sne.es/sne/
- Medidas preventivas sobre seguridad – Gobierno de España

http://www.mityc.es/Nuclear/Seccion/Compromisos/SeguridadNuclear/
- Instal·laciones nucleares y radioactivas – Gobierno de España

http://www.mityc.es/Nuclear/Seccion/Instalaciones/
- Seguridad Nuclear en Waste On-line Magazine

http://waste.ideal.es/chernobil3.htm
- Seguridad nuclear, Departamento de las Naciones Unidas

http://www.cinu.org.mx/temas/des_sost/nuclear.htm
- Medio ambiente y desarrollo sostenible, Departamento de las Naciones Unidas

http://www.cinu.org.mx/temas/des_sost.htm
- Seguridad Nuclear en Dialnet

http://dialnet.unirioja.es/servlet/revista?tipo_busqueda=CODIGO&clave_revista=2040
- Críticas al Consejo de Seguridad Nuclear, Ciencia y tecnología en Web Blogs

http://weblogs.madrimasd.org/ciencianuclear/archive/2008/04/14/89082.aspx
- Departament de Física i enginyeria nuclear – Universitat Politècnica de Catalunya

http://www-sen.upc.es/fusion/fusexpo/fusio.htm
- How nuclear power works, in HowStuffWorks.com

http://www.howstuffworks.com/nuclear-power.htm
- Norma Ar.3.6.1. Sistema de calidad de reactores nucleares de potencia

http://200.0.198.11/normas/3-6-1R2.pdf
- Norma Ar.4.2.2. Diseño de reactores de investigación

http://200.0.198.11/normas/4-2-2R1.pdf
- BBC. La ruptura del átomo y Chernobil en Días que marcaron el mundo DVD. 2005
Tecnologia Industrial 1 - El CD de l’alumne. Madrid: Mc Graw Hill. Sèrie Fluvià, 2008.
Tecnologia Industrial, Batxillerat 2 - El CD de l’alumne. Madrid: Mc Graw Hill. Sèrie Fluvià, 2008.
Annex 1 – Txernòbil en imatges
Pàgina 1/ 5
Txernòbil, Ucraïna (Antiga URSS). L’accident, 26 d’Abril del 1986
Control des de l’aire, 27 d’Abril del 1986 L’avaluació, 28 d’Abril del 1986
L’exèrcit col·labora, 28 d’Abril del 1986 Reactor núm. 4, 28 d’Abril del 1986
Pàgina 2/ 5
Es declara zona perillosa, Maig del 1986 Armadures de plom, Maig del 1986
Civils voluntaris, Maig del 1986. L’èxode, 3 de Maig del 1986
Voluntaris de Rússia, Maig del 1986. L’exèrcit no descansa, Juny del 1986
Annex 1 – Tòbil en imatges
Pàgina 3/ 5
Recollida d’engrunes, Juny del 1986 Integrants de l’exèrcit, Juliol del 1986
La mort domina Ucraïna, Juliol del 1986 Bryukhanov condemnat, Juliol del 1986
Cases deshabitades, Juliol del 1986 Una catàstrofe pel medi, Agost del 1986
Pàgina 4/ 5
Un poble disgregat, Agost del 1986 Zona perillosa, Maig del 1988
El sarcòfag, Maig del 1988 Càncers: la mort lenta, Maig del 1988
Cal taponar les fuites, Setembre del 1988 Tothom col·labora, Setembre del 1988
Pàgina 5/ 5
Cementeri de ferralla, Gener del 1989 La sínia de Txernòbil, Maig del 1989
Els vertaders afectats, Gener del 1995 “No a la nuclear”, Febrer del 1997
Més deformacions genètiques, Juny del 1997 L’accident encara és present, Setembre del 2005

La Seguretat A La Indústria Nuclear

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

La Seguretat A La Indústria Nuclear

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

La seguretat a la indústria nuclear

Jaume Serradelarca Fernández

- Introducció: “Una revolució energètica” ..... 2

1. L’energia nuclear .................................................... 3

2.1. Fissió nuclear

3. Les centrals nuclears ........................................... 6

3.1. Reactor nuclear

3.3. Funcionament d’una central

4. Risc nuclear ............................................................. 10

4.1. Relació afectació-probabilitat

4.3. Accidents nuclears de la història ........ 15

5. La seguretat a la indústria nuclear ............. 24

5.1. Dispositius de seguretat nuclear ......... 25

5.2. Sistemes de seguretat ................................ 28

5.3.1. Gestió total de la qualitat ............. 39

5.3.2. Estàndards de gestió de la qualitat

5.4. Desmantellament i transport ................ 45

5.5. El combustible nuclear ....................... 47

- Annex 1: “Txernòbil en imatges” ...................... 58

2.1. La fissió nuclear

Fig.1 Il·lustració d’una reacció nuclear de fissió en cadena

Fig. 2 Il·lustració d’una reacció nuclear de fusió

3.1. El reactor nuclear

A. Vas del reactor. És el nucli del reactor. És un

B. Moderador. Té la funció de reduir la velocitat dels

C. Les barres de control. Estan realitzades amb

D. El refrigerant. Té la funció de refrigerar el reactor,

Fig. 4 Il·lustració en vista aèria d’una central nuclear convencional

C. Edifici de combustible. S’utilitza per a l’emmagatzematge de combustible nuclear, que està

3.3. Funcionament de les centrals nuclears

Fig. 5 Il·lustració esquemàtica del funcionament d’una central nuclear PWR

3.4. Tipus de centrals nuclears

Centrals amb reactor d’aigua a pressió (PWR)

Centrals amb reactors de neutrons ràpids

Altres tipus de centrals nuclears

4.1. Relació afectació- probabilitat

Treballar a la indústria química 4

Circular en cotxe 200

Circular en motocicleta 1.000

Acte bèl·lic 20.000

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Impacte fora de Impacte dins Degradació dels Clau descriptiva

Des de la posada en funcionament de la primera central nuclear de la història el 27 de Juny de 1954 a

Chalk River, Canadà. 12 de Desembre del 1954

Fig. 7 Localització de Chalk River, Canadà

Wood River Junction, Estats Units. 24 de Juliol del 1964

Fig. 8 Wood River Junction, Estats Units

Fig. 9 Three Mile Island, Estats Units

Atucha I, Argentina. 23 de Setembre del 1983

Fig. 10 Atucha I, Argentina

Un operari de la central va cometre un error durant la reconfiguració d’un panell de combustible en un

Fig. 11 Txernòbil, Ucraïna

Un experiment no autoritzat i un cúmul d’errors de seguretat van originar un incendi en un dels

Vandellós I, Espanya. 19 d’Octubre del 1989

Fig. 12 Vandellós I, Espanya

Fig. 13 Tomsk, Rússia

En les instal·lacions de reprocessament de plutoni de l’Empresa Química Siberiana Tomsk, un