SANTÍSSIMA TRINITAT Ricard Figuerola Corbera 3r Curs d’ Eso

LA NIT A LA PLATJA
Tot apuntava que seria una nit magnífica, màgica
i especial. Portava esperant-la uns quants dies.
Un fred provenia del mar. S’escoltava la remor de les
onades i l’olor d’aigua salada m’omplia els pulmons i
esmolava les meves emocions.
T’estava esperant, tot assegut a la tovallola humida,
escolant la sorra entre els meus dits així dissimulant el
meu neguit. Lentament remenava el cafè que havia
comprat abans d’arribar al lloc de la cita. Ja estava fred,
portava vint minuts a la intempèrie, volia esperar que tu
arribessis per compartir-lo.
Els fanals del passeig marítim eren els que produïen la
llum tènue que percebia a la vora del mar perquè la lluna
era minvant, i no donava aquella llum que solia emetre
les nits d’estiu quan estava plena.
Vaig esperar dos quarts d’hora que vinguessis, però no
vas aparèixer.
M’hagués agradat veure els estels, però en un lloc tan
proper a Barcelona, era senzillament impossible a causa
de la increïble pol·lució que l’envoltava aquella nit i cada
dia de l’any. Em vaig estirar i vaig sentir el vaivé dels
arbres cedint al pas del vent, i aquest, alhora, m’omplia
la roba d’una feixuga aroma a sorra. Uns grills cantaven
a la llunyania, al petit parc proper de clapes de gespa
verda.
A l’altre costat de la platja vaig escoltar com una parella
de mitjana edat havia anat a pescar amb un parell de
canyes i els seus dos fills petits celebraven la captura
d’un bon exemplar de peix.
Encara que portava esperant ja més d’una hora, volia
seguir pensant que vindries i, per això, em vaig proposar
esperar-te una estona més abans de trucar-te al mòbil.
Volia seguir convençut que vindries, tot i que l’esperança
m’abandonava. L’única manera de poder romandre allí
era començar a pensar en tu, en la teva veu melodiosa i
sonora, en els teus llavis melosos, en el teu sedós cabell
i en les teves cames i la teva figura perfecta. I llavors,
una guspira revifadora m’omplia el cos per dins i em
donava ànims, encara que fos per només cinc minuts
més.
Un pèl desesperat, vaig demanar a la família pescadora
que em vigilessin les meves pertinences i vaig anar a fer
un tomb quatre carrers amunt.
Allà et vaig veure, la pena és que no estaves sola, sinó
amb algú altre, i allà, vosaltres dos en un banc de la
plaça, abraçats, i jo oblidat a la platja amb una
desesperança immensa a sobre meu.
Vaig arrencar a córrer amb els ulls humits, no podia
seguir observant aquella escena d’amagat. Vaig tornar a
la platja desesperat, encegat per la ràbia.
Només se’m va acudir treure’m la roba i llençar-me al
mar, sense deixar de pensar en tu. Vaig començar a
nedar sense rumb, mar endins. Buscava un bri de
compassió per part de l’aigua, demanava comprensió al
cel i a la lluna, desitjant el nou matí.