XIV Simposi de la Secci Catalana de la SEEC Vic (Barcelona), 26-28 de setembre de 2002 Dioscurs.

Assaig dinterpretaci estructural Jordi Pmias

Universitat Autnoma de Barcelona

jordi.pamias@uab.es

Lautor proposa una aproximaci estructural a dos episodis mtics protagonitzats pels Dioscurs. Duna banda, lenfrontament amb uns altres bessons, els Afartides, destinat garantir la mort heroica a un dels germans; de laltra, el rescat de la seva germana Hlena, raptada per Teseu. De la confrontaci de les variants de cada un daquests dos episodis sen desprn una representaci ambigua i alternant daquests bessons: apareixen com agents o b com pacients de la transgressi de codis culturals. A diferncia de la descripci historicista, una aproximaci estructural (postestructural?) explica satisfactriament les incoherncies daquests dos episodis i les contradiccions dels seus protagonistes. 0. Els bessons ms clebres de tota la mitologia grega, els Dioscurs, sn segurament tamb els ms contradictoris. El naixement, lestatus, el culte, la seva vida ultraterranal, els episodis que protagonitzen: tot plegat constitueix un problema enormement complex que no ha trobat una soluci satisfactria. 1. Les diverses contradiccions i oposicions dels Dioscurs shan justificat mitjanant una interpretaci que anomenarem historicista. Formulada rotundament, s la que trobem en larticle del Lexicon Iconographicum dedicat als Dioscurs: en poca histrica, els herois Tindrides (laconis) van ser assimilats als Dioscurs jonis (divinitats celestes). Val a dir, en canvi, que els darrers anys hem assistit a una crtica devastadora als projectes dexplicar tota mena de fenmens a travs duna evoluci histrica accidentada. Per posar un exemple que no t res a veure amb els Dioscurs, grcies sobretot als treballs de Marcel Detienne, sembla ja ben enterrada la vella doctrina que explicava lactitud agressiva de Dions, en el mite grec, com una resistncia de la tradici grega a la irrupci duna nova religi, la dionisaca. Per tant, Dions sha de descriure posant-lo en relaci amb la resta de dus. I les seves epifanies violentes, com un element rellevant dins lestructura dels mites en qu pren part. Doncs b, avui em proposo revisar els mites que protagonitzen els Dioscurs des duna perspectiva estructuralista o, si es vol, postestructuralista. Far atenci sobre les gestes ms ben documentades. Sn dues: el rescat de la seva germana Hlena (raptada per Teseu i Pirtou) i el combat amb els Afartides. 2. s aquesta escaramussa entre els Dioscurs i els fills dAfareu (Linceu i Idas), lepisodi que ms mirades ha atret. En lentramat narratiu articulat entorn

dels Dioscurs, aquest combat est destinat a garantir una mort heroica a un dels germans i a sancionar, aix, el contrast essencial entre la condici mortal dun (Cstor) i immortal de laltre (Polideuces). Ara b: un nou element de contradicci radica en els dos motius, excloents entre ells, que provoquen lenfrontament fatal. Segons una variant, els Dioscurs sajunten amb els Afartides per fer una rtzia i capturar uns bous: el repartiment injust del bot per part dIdas es resol amb un combat; dacord amb laltra variant, el combat s provocat pels Dioscurs, que rapten dues bessones, les Leucpides, promeses amb Idas i Linceu. El fet de topar-se amb aquestes dues versions, excloents i irreconciliables, ha incomodat ms els moderns que no els antics. Furtwngler i Bethe resolien la discrepncia reclamant la prioritat duna variant, tinguda per originria, sobre laltra, posterior i secundria. Per un examen sense prejudicis conclou que no hi ha motius seriosos per pensar que una versi s ms antiga que laltra. En efecte, el fet que un dels dos relats aparegui documentat abans que laltre (el primer s conegut ja per Pndar), no s indici de cap mena de prioritat. Al meu entendre, no val la pena esforar-se quimricament a reconstruir la forma originria del mite en el seu estat pur, sin acceptar totes dues variants alhora: com que sn intercanviables, no alteren lestructura del mite, en la mesura que totes dues variants acompleixen la seva funci, que s assegurar la mort de Cstor. Per tant, en lespeculaci mitolgica dels productors o re-productors del mite totes dues sn percebudes com equivalents. Ara b: amb aquesta equivalncia no suggerim que totes dues tenen el mateix significat, ms aviat al contrari. Tornem a observar totes dues variants, ara amb ms detall. Tal com hem vist, segons la primera variant, quan arriba lhora de repartir els bous robats entre els Dioscurs i els Afartides, Idas esquartera un dels animals, el divideix en quatres parts i proposa el segent: que la meitat del bot sigui per al primer que shagi empassat la seva part; laltra meitat, per al segon. Per Idas, desprs dengolir-se la seva part, i fins i tot la del seu germ, send tota la bovada. Daquesta manera, els Afartides apareixen com uns devoradors desmesurats, que no satenen al codi sacrificial inaugurat per Prometeu: aix els situa en una posici culturalment ambigua, a cavall de lesfera humana i animal. A laltre extrem, per oposici, els Dioscurs sn vctimes de la desmesura dels seus competidors. En canvi, examinem amb atenci qu ocorre en laltra variant: els Dioscurs han raptat les Leucpides, les promeses dels Afartides. Aqu Cstor i Polideuces manifesten un rostre molt diferent: aquesta agressi no t res a veure amb presumptes prototips indoeuropeus que alguns han invocat per als Dioscurs grecs (representants de la tercera funci, administradors de salut i protectors dels desvalguts i de les noies). Efectivament, amb el rapte de les Leucpides, els Dioscurs incorren en una transgressi del codi matrimonial, segons el qual la dona s objecte del contracte entre homes. La infracci relega els Dioscurs a un estadi precultural. Ara en detriment dels Afartides. Loposici polar entre aquestes dues variants que enfronten els Dioscurs i els Afartides ateny un equilibri rotund si tenim present que, en la forma tradicional del matrimoni, el valor de la dona s equiparat, de manera expressa,

a un dot que consisteix, precisament, en ramat de bous. Per dir-ho en paraules de Vernant: entre els presents que sintercanvien [...] normalment en ocasi del matrimoni, hi ha una prestaci amb un valor especial, perqu t lloc, de manera expressa, en contrapartida del preu de la dona: sn els hdna (el dot). Es tracta de bns mobles preciosos dun tipus ben definit: animals de ramat, especialment bovins, que tenen un significat de prestigi. 3. El segon episodi protagonitzat pels Dioscurs se situa, precisament, en contrast amb el rapte de les Leucpides. Aquesta vegada sn ells que han de rescatar la seva germana Hlena, segrestada per una altra parella, Teseu i Pirtou. En aquest cas els bessons s que es comporten com escau a la seva condici de protectors dels desvalguts i de les noies immadures per al matrimoni. Aprofitant labsncia de Teseu, els Dioscurs saquegen ltica fins que esbrinen on es troba la seva germana, que senduen de nou cap a casa. Ara b, tamb aquest cop, paradoxalment, la noble gesta dels Dioscurs t la seva contrapartida: els bessons semporten la mare de Teseu, Etra. Com ens expliquem el rapte duna anciana que ja no s madura per al matrimoni? Sembla com si aquest episodi exercs un funci precisa en lentramat mtic teixit entorn dels Dioscurs: el rapte dEtra fa balana amb el rapte dHlena, la noia que encara no s madura. Daquesta manera, Cstor i Polideuces confronten, en oposici complementria, amb una altra parella com sn Teseu i Pirtou. Fins i tot, la iconografia reprodueix aquesta equivalncia: en lart grec arcaic sovint s impossible distingir el rapte dHlena del seu rescat. 4. A travs de Teseu i Pirtou (i de les seves aventures infernals) podrem continuar teixint la xarxa articulada entorn dels Dioscurs. Per per avui ens hem daturar. Ara b: per la meva banda, em resisteixo a creure que les aventures dels Dioscurs puguin constituir un grapat de motius ordenats segons una seqncia lineal, que avana irreversible, delimitada per un principi i per un final. Tal com hem vist a travs dels episodis analitzats, el que ens permet penetrar el significat dels relats mtics dels Dioscurs no s la seva lectura lineal o seqencial, sin considerar cada un dels episodis i variants per ells mateixos i, sobretot, explorar les mltiples relacions que podem traar entre els episodis i entre les variants daquests episodis. Dit duna altra manera, all que dna sentit a les unitats constituents del relat sn les connexions entre aquestes unitats. Procedir daquesta manera no vol dir noms fragmentar la linealitat del discurs. I no vol dir noms ensorrar la jerarquia duna variant presumptament original. Vol dir, sobretot, entrar en un text ideal, compost de mltiples textos, i encetar noves lnies, totes elles discontnues, reversibles, sense un principi ni un final. Si acceptem de pensar la mitologia grega com una estructura de possibles estructures o, si ho preferiu, com una xarxa virtual, sens obren les portes a un nou espai de lectures potencials. No crec agosarat afirmar que aquest camp virtual s perfectament homologable a un hipertext. Aquest terme, familiar per a molts per poc conegut entre els fillegs clssics, constitueix un feli punt dencontre de les

noves teconologies amb la crtica contempornia postestructuralista (de Barthes, o Derrida). Si b la hipertextualitat s un concepte incert, de contorns difusos, uns i altres estan dacord que un element s essencial: el vincle (el link). A mi em sembla que per dotar de nou sentit els vells mites caldr explorar precisament els vincles entre els illots que configuren aquest enorme arxiplag que s la mitologia grega.