REFLEXIONS SOBRE LES CAUSES DE LA LLIBERTAT I DE L'OPRESSI SOCIAL

Simone Weil
Escrit el 1934.

Pel que fa a les coses humanes, no riure, no plorar, no indignar-se, noms comprendre. Spinoza Lsser dotat de ra pot, de qualsevol obstacle, fer-ne matria de treball i treuren profit. Marc Aureli El perode present s daquells en qu tot el que sembla constituir normalment una ra de viure sesvaeix, en qu, a risc de caure en el desarrelament o en la inconscincia, hem de posar-ho tot en qesti. Que el triomf dels moviments autoritaris i nacionalistes arruni un xic pertot lesperana que gent decidida havien posat en la democrcia i en el pacifisme, aix noms s una part del mal que patim; s molt ms profund i molt ms ests. Podem demanar-nos si hi ha cap domini de la vida pblica o privada en qu les deus de lactivitat i de lesperana no estiguin enverinades per les condicions en qu vivim. El treball ja no sacompleix amb la conscincia orgullosa de ser til, sin amb el sentiment humiliant, angoixant, de tenir un privilegi atorgat per un favor passatger de la sort, privilegi de qu se nexclou uns quants ssers humans pel sol fet de gaudir-ne; amb el sentiment, diguem-ho, de tenir una collocaci. Els empresaris han perdut aquella innocent creena en un progrs econmic illimitat que els feia imaginar que tenien una missi. El progrs tcnic sembla haver fet fallida, car noms ha aportat a les masses, en comptes del benestar, la misria fsica i moral en qu les veiem debatres; a ms, les innovacions tcniques ja no sn admeses enlloc, o poc sen falta, tret da les indstries de guerra. Pel que fa al progrs cientfic, fa de mal veure a qu pot ser til anar apilant ms i ms coneixements en un munt ja massa gran perqu el pugui abraar el pensament dels especialistes; i lexperincia mostra que els nostres avantpassats sequivocaren en creure en la difusi de les llums, car a les masses noms sels pot divulgar una miserable caricatura de la cultura cientfica moderna, caricatura que, lluny de formar-los el judici, els acostuma a la credulitat. Fins i tot lart en pateix el contracop, del desarrelament general, que el priva en part del seu pblic, i daqu que fins nafecti la inspiraci. Finalment, la vida familiar noms s ansietat, den que la societat s tancada als joves. La generaci per a qui lespera febrosa de lavenir s la vida entera vegeta, arreu del mn, amb la conscincia que no en t, davenir, que per a ella en el nostre univers no hi ha lloc. A ms, aquest mal, si b s ms agut en els joves, s com a tota la humanitat, avui. Vivim una poca privada davenir. Lespera del que vindr no s esperana, ja, sin angoixa. Hi ha, per, des de 1789, un mot mgic que cont en ell tots els avenirs imaginables i mai no s tan ric desperana com en les situacions desesperades; s el mot de revoluci. s per aix que, dun temps cap aqu, s pronunciat sovint. Haurem de ser, sembla, en ple perode revolucionari; de fet, per, tot sesdev com si el moviment revolucionari caigus en decadncia juntament amb el rgim que aspira a destruir. Dun segle en, cada generaci de revolucionaris ha posat successivament lesperana en una revoluci propera; avui, aquesta esperana ha perdut tot el que podia fer-li de suport. Ni en el rgim sortit de la revoluci dOctubre, ni en les dues Internacionals, ni en els partits socialistes o comunistes independents, ni en els sindicats, ni en les organitzacions anarquistes, ni en els petits agrupaments de joves que han sorgit en tan gran nombre darrerament, no shi pot trobar res de vigors, ni de sa ni de pur; fa molt que la classe obrera no ha donat cap signe daquesta espontanetat amb qu comptava Rosa Luxemburg, que, daltra banda, mai no sha manifestat ms que per a ser tot seguit negada en sang; les classes mitjanes noms sn sedudes per la revoluci quan els s evocada amb fins demaggics per aprenents de dictador. Hom repeteix sovint que la situaci s objectivament revolucionria, i que noms falla el factor subjectiu; com si la manca total de lnica fora que podria transformar el rgim no fos un carcter objectiu de la situaci actual, les arrels del qual cal cercar en lestructura de la nostra societat! s per aix que el primer deure que ens imposa el perode present s tenir prou coratge intellectual per a demanar- nos si el terme de revoluci no s ms que un mot, si t cap contingut precs, si no s pas simplement una de les nombroses mentides suscitades pel rgim capitalista en la seva expansi i que la crisi actual ens fa el servei de dissipar. Aquesta demanda pot semblar despietada, per mor de tots els ssers nobles i purs que ho han sacrificat tot, fins la vida, a aquest mot. Noms uns sacerdots, per, poden pretendre de mesurar el valor duna idea per la quantitat de sang que hagi fet vessar. Qui sap si els revolucionaris no han donat la seva sang tan endebades com els grecs i els troians del poeta que, enganyats per una falsa aparena, es van batre durant deu anys entorn de lombra dHelena.

Crtica del marxisme Fins als temps davui, tots els qui han sentit la necessitat de refermar els seus sentiments revolucionaris amb concepcions precises han trobat o cregut trobar aquestes concepcions en Marx. Sha volgut entendre duna vegada per totes que Marx, grcies a la seva teoria general de la histria i a la seva anlisi de la societat burgesa, ha demostrat la necessitat ineluctable dun capgirament proper en qu lopressi que ens fa patir el rgim capitalista ser abolida; i, a fora destar-ne persuadit, hom fins es dispensa en general dexaminar-ne de ms a prop la demostraci. El socialisme cientfic ha passat a lestat de dogma, exactament com tots els resultats obtinguts per la cincia moderna, resultats en qu tothom pensa que t el deure de creure, sense mai cap intenci de preguntar-se sobre el mtode emprat. Pel que fa a Marx, si intentem dassimilar verdaderament la seva demostraci, ens adonem de seguida que comporta moltes ms dificultats de les que els propagandistes del socialisme cientfic deixen suposar. A dir veritat, Marx dna admirablement compte del mecanisme de lopressi capitalista; per en dna compte tan b que amb prou feines podem afigurar-nos com aquest mecanisme podria deixar de funcionar. Ordinriament, daquesta opressi noms sen ret laspecte econmic, s a dir, lextorsi de la plusvlua; i, si ens atenim a aquest punt de vista, s certament fcil dexplicar a les masses que aquesta extorsi va lligada a la competncia, lligada al seu torn aquesta a la propietat privada, i que el dia que la propietat esdevindr collectiva tot anir b. Tanmateix, fins i tot dins els lmits daquest raonament aparentment simple, un examen atent hi trobaria mil dificultats. Car Marx ha prou mostrat que la verdadera ra de lexplotaci dels treballadors no s pas el desig que tindrien els capitalistes de fruir i consumir, sin la necessitat dengrandir lempresa al ms rpid possible a fi de fer-la ms potent que les de la competncia. Ara b, no s pas solament lempresa, ans tota mena de collectivitat treballadora, la que sigui, que t necessitat de restringir al mxim el consum dels seus membres per a consagrar tant de temps com pugui a forjar-se armes contra les collectivitats rivals; de manera que, mentre hi hagi sobre la superfcie terrestre una lluita pel poder i mentre el factor decisiu de la victria sigui la producci industrial, els obrers seran explotats. A dir veritat, Marx suposava precisament, sense per demostrar-ho, que tota espcie de lluita pel poder desapareixer el dia que el socialisme shaur establert en tots els pasos industrials; lnica desgrcia s que, com Marx mateix havia reconegut, la revoluci no es pot pas fer a tot arreu alhora ; i quan es fa en un pas, no suprimeix pas, per a aquest pas, ans al contrari laccentua, la necessitat dexplotar i oprimir les masses treballadores, de por de ser ms feble que els altres pasos. s all de qu la revoluci russa en constitueix una illustraci dolorosa. Si considerem altres aspectes de lopressi capitalista, napareixen daltres, de dificultats, encara ms temibles, o, ms ben dit, apareix la mateixa dificultat a la llum duna claror ms forta. La fora que t la burgesia per a explotar i oprimir els obrers resideix en els fonaments de la nostra vida social, i no es pot anorrear amb cap transformaci poltica o jurdica. Aquesta fora s primerament i essencialment el rgim de la producci moderna, s a dir, la gran indstria. Pel que fa a aix, abunden en Marx les frmules vigoroses sobre lasserviment del treball viu al treball mort, el capgirament de la relaci entre objecte i subjecte, la subordinaci del treballador a les condicions materials del treball. A la fbrica, escriu en el Capital, hi ha un mecanisme, independent dels treballadors, que els incorpora com a rodes dentades vives La separaci entre el treball manual i les forces espirituals que intervenen en la producci, i la transformaci de les segones en poder del capital sobre el treball, troben lacabat en la gran indstria basada en el maquinisme. El detall del dest individual del manobre de mquina sesvaeix com un no-res davant la cincia, les formidables forces naturals i el treball collectiu, incorporats al conjunt de mquines i constituint amb elles el poder de lamo. Aix, la completa subordinaci de lobrer a lempresa i als qui la dirigeixen reposa damunt lestructura de la fbrica, no pas damunt el rgim de la propietat. Igualment, la separaci entre el treball manual i les forces espirituals que intervenen en la producci, o, segons una altra frmula, la degradant divisi del treball en treball manual i treball intellectual, s la base de la nostra cultura, que s una cultura despecialistes. La cincia s un monopoli, no pas a causa duna mala organitzaci de la instrucci pblica, sin per la seva prpia naturalesa; els profans noms hi tenen accs als resultats, no pas als mtodes, s a dir, noms hi poden creure, no pas assimilar. Fins el socialisme cientfic sha mantingut com a monopoli duns quants, i els intellectuals tenen desgraciadament els mateixos privilegis en el moviment obrer que en la societat burgesa. I sesdev el mateix, tamb, en el pla poltic. Marx havia clarament percebut que lopressi estatal reposa en lexistncia daparells de govern permanents distints de la poblaci, s a dir, els aparells burocrtic, militar i policial; per aquests aparells permanents sn lefecte inevitable de la distinci radical que de fet hi ha entre les funcions de direcci i les dexecuci. Tamb en aquest punt el moviment obrer reprodueix integralment els vicis de la societat burgesa. En tots els plans topem amb el mateix obstacle. Tota la nostra civilitzaci es fonamenta en lespecialitzaci, la qual implica lasserviment dels qui executen als qui coordinen; i sobre una base com aquesta lopressi noms es pot organitzar i perfeccionar, no pas alleujar. En no haver elaborat, la societat capitalista, dins seu, ni de lluny, les condicions materials dun rgim de llibertat i digualtat, la instauraci dun tal rgim exigiria una transformaci prvia de la producci i de la cultura. Que Marx i els seus deixebles hagin pogut creure tanmateix en la possibilitat duna democrcia efectiva damunt les bases de la civilitzaci actual noms es pot entendre si es t en compte la seva teoria del desenvolupament de les forces productives. Sabem que, als ulls de Marx, aquest desenvolupament constitueix, en darrera anlisi, el verdader motor de la histria, i que s gaireb

illimitat. Cada rgim social, cada classe dominant t la tasca, la missi histrica, de dur les forces productives a un nivell cada vegada ms alt, fins al dia que tot progrs ulterior s aturat pels quadres socials; en aquest moment les forces productives es revolten, esbotzen els quadres, i una classe nova sempara del poder. Constatar que el rgim capitalista esclafa milions dhomes, aix noms permet de condemnar-lo moralment; all que constitueix la condemna histrica del rgim s que, desprs dhaver fet possible el progrs de la producci, ara el dificulti. La tasca de les revolucions consisteix essencialment en lemancipaci, no pas dels homes, sin de les forces productives. A dir veritat, queda clar que, a la que hauran ats un desenvolupament suficient perqu la producci pugui acomplir-se al preu dun feble esfor, les dues tasques coincidiran; i Marx suposava que aquest s el cas, a la nostra poca. s aquesta suposici el que li ha perms destablir un acord, indispensable per a la seva tranquillitat moral, entre les seves aspiracions idealistes i la seva concepci materialista de la histria. Als seus ulls, la tcnica actual, un cop alliberada de les formes capitalistes de leconomia, podria donar als homes, ja des dara, prou lleure per a permetrels un desenvolupament harmonis de les seves facultats i, per consegent, fer desaparixer en certa mesura lespecialitzaci degradant establerta pel capitalisme; i, sobretot, el desenvolupament ulterior de la tcnica alleujaria cada cop ms el pes de la necessitat material i, com a conseqncia immediata, el de la coerci social, fins a arribar la humanitat a un estat que es podria dir prpiament paradisac, en qu la producci ms abundosa costaria un esfor insignificant, en qu lantiga maledicci del treball seria esborrada, en resum, en qu es retrobaria el benestar dAdam i Eva dabans de la seva falta. Es comprn molt b, partint daquesta concepci, la posici dels bolxevics, i per qu tots, Trotsky incls, tracten les idees democrtiques amb el ms gran menyspreu. Shan trobat impotents per a realitzar la democrcia obrera prevista per Marx; per no sinquieten pas gens per tan poca cosa, convenuts com estan duna banda que tota temptativa dacci social que no consisteixi a desenvolupar les forces productives est destinada per endavant al fracs i, daltra banda, que tot progrs de les forces productives fa avanar la humanitat en la via de lalliberament, fins si s a costa duna opressi provisional. Amb una tal seguretat moral, no s pas sorprenent que hagin deixat el mn bocabadat per la seva fora. s rar, tanmateix, que les creences reconfortants siguin alhora raonables. La concepci marxista de les forces productives, fins i tot abans dexaminar-la, colpeix pel carcter mitolgic que presenta en tota la literatura socialista, on s admesa com un postulat. Marx no ho explica mai, per qu les forces productives tendirien a crixer; en admetre sense prova aquesta tendncia misteriosa, sassembla no pas a Darwin, com li agradava de creure, sin a Lamarck, que fonamentava semblantment tot el seu sistema biolgic en una tendncia inexplicable dels ssers vius a ladaptaci. Igualment, per qu, quan les institucions socials soposen al desenvolupament de les forces productives, la victria ha de ser per endavant ms daquestes que no daquelles? Marx, evidentment, no suposa pas que els homes transformin conscientment la seva situaci social per tal de millorar la seva situaci econmica; ho sap prou, que fins avui les transformacions socials no han anat mai acompanyades duna conscincia clara del seu abast real; admet doncs implcitament que les forces productives tenen una virtut secreta que els permet de superar els obstacles. I, finalment, per qu posa sense demostraci, i com a veritat evident, que les forces productives sn susceptibles dun desenvolupament illimitat? Tota aquesta doctrina, damunt la qual reposa enterament la concepci marxista de la revoluci, s absolutament desproveda de tot carcter cientfic. Per a comprendre-la, cal fer memria dels orgens hegelians del pensament marxista. Hegel creia en un esperit amagat obrant a lunivers, i que la histria del mn s simplement la histria daquest esperit del mn, el qual, com tot el que s espiritual, tendeix indefinidament a la perfecci. Marx va pretendre redrear la dialctica hegeliana, que acusava de no tenir ni cap ni peus; i va substituir, com a motor de la histria, lesperit per la matria; per, per una paradoxa extraordinria, va concebre la histria, a partir daquesta rectificaci, com si atribus a la matria all que s lessncia de lesperit, la perptua aspiraci a millorar. En aix, daltra banda, sacordava amb el corrent general del pensament capitalista; transferir el principi del progrs de lesperit a les coses s donar una expressi filosfica a aquest capgirament de la relaci entre el subjecte i lobjecte en qu Marx veia lessncia del capitalisme. Lembranzida de la gran indstria havia fet de les forces productives la divinitat duna mena de religi, de la qual Marx, malgrat ell mateix, en pat la influncia en elaborar la seva concepci de la histria. El terme de religi pot sorprendre, quan es tracta de Marx; per creure que la nostra voluntat convergeix amb una voluntat misteriosa que obraria al mn i ens ajudaria a vncer s pensar religiosament, s creure en la Providncia. A ms, el vocabulari de Marx ns testimoni, car cont expressions quasi mstiques, com ara la missi histrica del proletariat. Aquesta religi de les forces productives, en nom de la qual tot de generacions de caps dempresa han esclafat sense remordiments les masses treballadores, constitueix igualment un factor dopressi a linterior del moviment socialista; totes les religions fan de lhome un simple instrument de la Providncia, i el socialisme, tamb ell, posa els homes al servei del progrs histric, s a dir, del progrs de la producci. s per aix que, sigui quin sigui lultratge infligit a la memria de Marx pel culte que li adrecen els opressors de la Rssia moderna, no s pas del tot immerescut. Marx, ben cert, no va tenir mai altre mbil que una aspiraci generosa a la llibertat i a la igualtat; noms que, aquesta aspiraci, separada de la religi materialista amb qu es confonia en el seu esperit, pertanyia noms al que ell en deia desdenyosament socialisme utpic. Si lobra de Marx no contingus res ms precis que aix, es podria oblidar sense inconvenients, tret dalmenys les anlisis econmiques. No s pas el cas, per; es troba en Marx una concepci altra que no aquest hegelianisme a repl, a saber, un materialisme que ja no t res de religis i constitueix no pas una doctrina, ans un mtode de coneixement i dacci. No s pas estrany de veure aix en fora grans esperits dues

concepcions distintes, i fins incompatibles, confondres mercs a la imprecisi inevitable del llenguatge; absorbits per lelaboraci de noves idees, els manca temps per a lexamen crtic del que han trobat. La gran idea de Marx s que en la societat, com en la natura, res no shi fa que no sigui per transformacions materials. Els homes fan la seva prpia histria, per en determinades condicions. Desitjar no s res, cal conixer les condicions materials que determinen les nostres possibilitats dacci; i, en el terreny social, aquestes condicions sn definides per la manera com lhome, en satisfer les seves necessitats, obeeix les necessitats materials; altrament dit, sn definides pel mode de producci. Una millora metdica de lorganitzaci social suposa per endavant un estudi aprofundit del mode de producci, per intentar de saber el que sen pot esperar en lavenir immediat i en el lluny des del punt de vista del rendiment, quines formes dorganitzaci social i de cultura sn compatibles amb ell i, finalment, com sel pot transformar. Sols uns ssers irresponsables podrien negligir un tal estudi i pretendre tanmateix de regir la societat; i per desgrcia aquest s el cas arreu, tant en els medis revolucionaris com en els dirigents. El mtode materialista, aquest instrument que Marx ens va llegar, s un instrument verge; cap marxista no lha fet verdaderament servir, comenant per Marx. Lnica idea verament preciosa que es troba en lobra de Marx s tamb lnica a ser del tot negligida. No s pas estrany que els moviments socials sorgits de Marx hagin fet fallida. La primera qesti a posar s la del rendiment del treball. Tenim raons per a suposar que la tcnica moderna, al seu nivell actual, pugui ser capa, en la hiptesi dun repartiment equitatiu, dassegurar a tothom prou de benestar i de lleure perqu el desenvolupament de lindividu deixi de trobar-se dificultat per les condicions modernes del treball? Sembla com si hi hagus, en aix, moltes illusions, hbilment mantingudes per la demaggia. No sn pas els profits el que cal calcular; els que es reinverteixen a la producci serien en conjunt sostrets als treballadors en qualsevol rgim. Caldria poder fer la suma de tots els treballs de qu, per mitj duna transformaci del rgim de la propietat, ens pogussim dispensar. I encara la qesti no quedaria pas resolta, amb aix; cal tenir en compte els treballs que implicaria la reorganitzaci completa de laparell de producci, reorganitzaci necessria perqu la producci sadapts al nou fi, a saber, el benestar de les masses; cal no oblidar que la fabricaci darmaments no fra abandonada mentre el rgim capitalista no fos destrut arreu; sobretot, cal preveure que la destrucci del profit individual, tot i fer desaparixer certes formes de balafiament, en suscitaria necessriament daltres. Uns clculs precisos sn evidentment impossibles destablir; per no sn pas indispensables per a percebre que la supressi de la propietat privada fra lluny de ser prou per a impedir que la feina de les mines i de les fbriques continus pesant com un esclavatge sobre els qui hi estan subjectes. Per, si lestat actual de la tcnica no s prou per a alliberar els treballadors, podem almenys raonablement esperar que estigui destinada a un desenvolupament illimitat, que implicaria un creixement illimitat del rendiment del treball? Aix s adms de tothom, tant entre els capitalistes com entre els socialistes, i sense el ms mnim estudi previ de la qesti; nhi ha prou que el rendiment de lesfor hum hagi augmentat de manera mai vista aquests tres segles perqu esperem que aquest creixement prossegueixi al mateix ritme. La nostra cultura autoconsiderada cientfica ens ha dut a aquesta funesta habitud de generalitzar, dextrapolar arbitrriament, en comptes destudiar les condicions del fenomen i els lmits que impliquen; i Marx, que el seu mtode dialctic havia de preservar dun tal error, hi va caure, en aquest punt, com els altres. El problema s capital, i de natura a determinar totes les nostres perspectives; cal formular-lo amb la mxima precisi. A aquest efecte, importa de saber primerament en qu consisteix el progrs tcnic, quins factors hi intervenen, i examinar separadament cada factor; car confonem, sota el nom de progrs tcnic, tot de procediments enterament diferents que ofereixen possibilitats de desenvolupament diferents. El primer procediment que sofereix a lhome per a produir ms amb menys esfor s la utilitzaci de les deus naturals denergia; i s veritat en cert sentit que no podem pas assignar als benifets daquest procediment un lmit precs, perqu ignorem quines noves energies podrem mai utilitzar; per tampoc no podem dir que pugui haver-hi en aquest cam perspectives de progrs indefinit, ni que el progrs hi sigui en general assegurat. Car la natura no ens la dna pas, aquesta energia, sigui quina sigui la forma en qu es presenti, fora animal, hulla o petroli; cal arrencar-la-hi i transformar-la amb treball, per adaptar-la als nostres fins. Ara, aquest treball, amb el temps, no es fa pas cada cop ms petit; actualment, s fins el contrari, el que sesdev, car lextracci de lhulla i del petroli s progressivament i automticament menys fructuosa i ms costosa. I, ms encara, els jaciments avui coneguts sn destinats a esgotar-se daqu a un temps relativament curt. Sen poden trobar ms, de jaciments; per la recerca i la installaci dexplotacions noves, algunes de les quals fallaran, tot plegat ser costs; a ms, no sabem pas quants nhi ha, en general, de jaciments desconeguts, i de tota manera la quantitat no ser pas illimitada. Tamb es poden trobar, i sens dubte algun dia caldr fer-ho, deus denergia noves; noms que, per, res no garanteix que la seva utilitzaci exigeixi menys treball que la utilitzaci de lhulla o dels olis pesats; el contrari s igualment possible. Fins i tot pot passar rigorosament que la utilitzaci duna deu denergia nova costi una suma de treball superior als esforos humans que amb ella es vulguin estalviar. En aquest domini, qui decideix s latzar; car la descoberta duna deu denergia nova fcilment accessible o dun procediment econmic de transformaci duna deu denergia coneguda no s pas daquelles coses a qu estiguem segurs darribar-hi a condici de pensar-hi amb mtode i dedicar-hi temps. Ens en fem illusions perqu tenim el costum de considerar el desenvolupament de la cincia des de fora i en bloc; poc ens nadonem, que, si certs resultats cientfics depenen nicament del bon s que el cientfic faci de la seva ra, daltres tenen per condici troballes inesperades. s aquest el cas, en la utilitzaci de les forces de la natura. Certament, tota deu denergia s, de segur, transformable; per el cientfic, en la seva recerca, no

est pas ms segur de trobar res econmicament favorable que lexplorador de descobrir un territori frtil. Daix sen pot posar com a exemple instructiu les famoses experincies amb lenergia trmica de les mars, entorn de les quals tant de soroll es fu i tant per a no res. Aix, doncs, des que latzar entra en joc, la noci de progrs continu ja no s aplicable. Per tant, esperar que el desenvolupament de la cincia menar un dia, de manera en certa manera automtica, al descobriment duna deu denergia utilitzable gaireb immediatament per a totes les necessitats humanes, aix s somiar. No es pot pas demostrar que sigui impossible; i, a dir veritat, tamb s possible que un bon dia una transformaci sobtada de lordre astronmic impedeixi a vastes extensions del globus terraqi el clima encisador que permet a certes poblacions primitives, diuen, de viure sense treballar; les possibilitats daquest ordre, per, no shan de prendre mai en consideraci. En conjunt, no fra pas raonable de pretendre determinar des dara el que lavenir reserva al gnere hum en aquest domini. Noms nhi ha un altre, de recurs, daltra banda, que permeti de disminuir la suma de lesfor hum, a saber, el que es pot anomenar, servint-nos duna expressi moderna, la racionalitzaci del treball. Hi podem distingir dos aspectes, lun concernent la relaci entre els esforos simultanis, laltre la relaci entre els esforos successius; en tots dos casos el progrs consisteix a augmentar el rendiment dels esforos per la forma de combinar-los. s clarssim que en aquest domini es pot fer abstracci rigorosament dels atzars, i que la noci de progrs hi t sentit; la qesti s saber si aquest progrs s illimitat i, en cas contrari, si encara en som lluny, del lmit. Pel que fa al que sen pot dir la racionalitzaci del treball en lespai, els factors deconomia sn la concentraci, la divisi i la coordinaci dels treballs. La concentraci del treball implica la disminuci de totes les menes de despeses englobables sota el nom de costos generals, entre les quals les relatives al local, els transports i de vegades lutillatge. La divisi del treball t efectes molt ms sorprenents. Tant permet dobtenir una rapidesa considerable en lexecuci dobres que treballadors isolats podrien acomplir igual de b per molt ms lentament, i aix perqu cada un dells hauria de fer pel seu compte lesfor de coordinaci que lorganitzaci del treball permet dassumir a un sol home la clebre anlisi dAdam Smith sobre la fabricaci dagulles de cap ns un exemple, com, tamb, i s el ms important, amb la coordinaci dels esforos fa possibles obres colossals sobrepassant infinitament les possibilitats de lhome sol. Cal tenir en compte tamb les economies que, pel que fa als transports denergia i de matries primeres, permet lespecialitzaci per regions; i sens dubte encara tot daltres economies que fra massa llarg de cercar. Sigui com sigui, noms que fem un cop dull al rgim actual de la producci, sembla prou clar no sols que aquests factors economitzadors tenen un lmit ms enll del qual esdevenen factors de despesa, sin a ms a ms que aquest lmit ja s ats i depassat. De fa anys, lengrandiment de les empreses sacompanya no pas duna minva, ans dun creixement dels costos generals; el funcionament de lempresa, esdevingut massa complex per a permetren un control efica, deixa un marge cada cop ms gran al balafiament i suscita una extensi accelerada i sens dubte en certa mesura parasitria del personal dedicat a la coordinaci de les diverses parts de lempresa. Lextensi dels intercanvis, que havia jugat en altres temps un paper formidable com a factor de progrs econmic, es posa tamb a causar ms costos que no pas nevita, perqu les mercaderies resten molt de temps improductives, perqu el personal dedicat als intercanvis creix tamb a un ritme accelerat, i perqu els transports consumeixen una energia contnuament creixent per les innovacions destinades a augmentar-ne la rapidesa, innovacions necessriament cada cop ms costoses i menys eficaces com ms sen succeeixen. Aix, des de tots els punts de vista, el progrs es transforma avui, matemticament parlant, en regressi. El progrs degut a la coordinaci dels esforos en el temps s sens dubte el factor ms important del progrs tcnic; i tamb el ms difcil danalitzar. Des de Marx, hi ha el costum de designar-lo parlant de la substituci del treball viu pel treball mort, frmula duna espantosa imprecisi, en el sentit que evoca la imatge duna evoluci contnua vers una etapa de la tcnica en qu, diguem, tots els treballs a fer ja foren fets. Aquesta imatge s tan quimrica com la de la deu natural denergia tan immediatament accessible a lhome com la seva prpia fora vital. La substituci que diem posa simplement al lloc dels moviments per a obtenir directament certs resultats uns altres moviments produint indirectament aquests resultats mercs a la disposici assignada a coses inerts; s, sempre, confiar a la matria el que semblava ser el paper de lesfor hum, per en comptes dutilitzar-hi lenergia que aporten certs fenmens naturals, utilitzant-hi la resistncia, la solidesa, la duresa de certs materials. Tant en un cas com en laltre, les propietats de la matria cega i indiferent noms poden ser adaptades als fins humans pel treball hum; i tant en un cas com en laltre la ra impedeix dadmetre per endavant que aquest treball dadaptaci hagi de ser inferior necessriament a lesfor que haurien daportar els homes per a atnyer directament la finalitat que duen al cap. Per aix com la utilitzaci de les deus naturals denergia depn, en una part considerable, de troballes imprevisibles, a la utilitzaci de materials inerts i resistents shi ha arribat en conjunt en una progressi contnua que es pot abraar i prolongar en el pensament un cop se nha percebut el principi. La primera etapa, vella com la humanitat, consist a confiar, a objectes collocats en llocs convenients, tots els esforos de resistncia que tenien per finalitat impedir certs moviments de certes coses. La segona etapa defineix el maquinisme prpiament dit; el maquinisme esdevingu possible el dia que hom sadon que es podia no sols fer servir la matria inert per a assegurar la immobilitat all on calia, sin tamb encarregar-li de conservar les relacions permanents dels moviments entre ells, relacions que fins aleshores havien de ser cada cop establerts pel pensament. Per a aix calia, i s prou, que es poguessin inscriure aquestes relacions, transposant-les-hi, en les formes impreses en la matria slida. Aix, un dels primers progressos que obriren el cam al maquinisme consist a dispensar el teixidor de fer correspondre al dibuix de la roba la tria dels fils a estirar sobre el teler, i aix mercs a un cartr amb forats que es corresponien amb el dibuix. Si, en les diverses espcies de treball, noms shan pogut obtenir

transposicions daquest ordre a poc a poc i grcies a invencions aparentment degudes a la inspiraci o a latzar, s perqu el treball manual combina els elements permanents que cont dissimulant-los al ms sovint sota una aparena de varietat; s per aix que la gran indstria hagu de ser precedida pel treball parcellari de les manufactures. Finalment, la tercera i darrera etapa correspon a la tcnica automtica, que tot just comena daparixer; el seu principi consisteix en la possibilitat de confiar a la mquina no solament una operaci sempre idntica a si mateixa sin tamb un conjunt doperacions variades. Aquest conjunt pot ser tan gran i tan complex com es vulgui; cal solament que es tracti duna varietat definida i limitada per endavant. La tcnica automtica, que es troba encara en un estat en certa manera primitiu, pot doncs tericament desenvolupar-se indefinidament; i la utilitzaci duna tal tcnica per a satisfer les necessitats humanes no comporta altres lmits que els que imposa la part de limprevist en les condicions de lexistncia humana. Si es poguessin concebre condicions de vida no comportant absolutament cap imprevist, el mite americ del robot tindria sentit, i la supressi completa del treball hum per un condicionament sistemtic del mn fra possible. Per no no, aix noms sn ficcions; ara, per, aquestes ficcions foren tils delaborar, a ttol de lmit ideal, si els homes tinguessin almenys el poder de fer minvar progressivament amb mtode aquesta part dimprevist en les seves vides. Per tampoc no s el cas, i mai cap tcnica no dispensar els homes de renovar i adaptar contnuament, amb la suor del front, lutillatge de qu se serveixen. En aquestes condicions, s fcil de concebre que un cert grau dautomatisme pugui ser ms costs en esforos humans que no un de menys elevat. Almenys en abstracte, s fcil de concebre; s gaireb impossible, per, darribar-hi a una apreciaci concreta a causa del gran nombre de factors que caldria tenir en compte. Lextracci dels metalls de qu sn fetes les mquines noms es pot operar amb treball hum; i com que es tracta de mines, el treball esdev pens com ms va ms ms, sense comptar-hi que els jaciments coneguts poden esgotar-se de manera relativament rpida; els homes es reprodueixen, el ferro no. Cal no oblidar tampoc, encara que els balanos financers, les estadstiques i les obres dels economistes no es dignin a tenir-ho en compte, que el treball de les mines s ms dolors, esgotador i perills que la majoria dels altres treballs; el ferro, el carb, la potassa, tots aquests productes, sn tacats de sang. A part daix, les mquines automtiques noms sn avantatjoses mentre hom sen serveix per produir en srie i en quantitats massives; el seu funcionament va doncs lligat al desordre i al balafiament que comporta la centralitzaci econmica exagerada; a ms, creen la temptaci de produir molt ms del que caldria per a satisfer les necessitats reals, cosa que duu a despendre sense profit tresors de fora humana i de matries primeres. Cal no negligir tampoc la despesa que tot progrs tcnic comporta, per les recerques prvies, la necessitat dadaptaci a aquest progrs daltres branques de la producci i l'abandonament del vell material, que sovint s llenat quan encara podria servir molt ms. Res de tot aix no s susceptible de ser ni aproximadament mesurat. Tan sols s clar, en conjunt, que, com ms elevat s el nivell de la tcnica, ms els avantatges que poden aportar els nous progressos disminueixen en relaci als inconvenients. Tanmateix, no tenim cap mitj per a aclarir si som a prop o lluny del lmit a partir del qual el progrs tcnic hagi de transformar-se en factor de regressi econmica. Tan sols podem assajar de deduir-ho empricament, de segons com evolucioni leconomia actual. Ara b, el que veiem s que, duns anys cap aqu, a gaireb totes les indstries, les empreses refusen sistemticament dacollir les innovacions tcniques. La premsa socialista i comunista en treu declamacions eloqents contra el capitalisme, per omet dexplicar per quin miracle unes innovacions actualment dispendioses esdevindrien econmicament avantatjoses en un rgim socialista o que sho digus. s ms raonable de suposar que en aquest domini no devem ser lluny del lmit del progrs til; i, fins i tot, tenint en compte que la complicaci de les relacions econmiques actuals i lextensi formidable del crdit impedeixen als caps dempresa dadonar-se immediatament de si cert factor en altre temps avantatjs ha deixat de ser-ho, sen pot concloure, amb totes les reserves que convinguin en un problema tan confs, que versemblantment aquest lmit ja sha ultrapassat. Un estudi seris de la qesti, a dir veritat, hauria de prendre en consideraci tot daltres elements. Els diversos factors que contribueixen a fer crixer el rendiment del treball no es desenvolupen pas separadament, tot i que calgui separar-los en lanlisi; es combinen, i aquestes combinacions produeixen efectes difcils de preveure. Daltra banda, el progrs tcnic no sols serveix per a obtenir, amb poca despesa, el que abans sobtenia amb molts esforos; fa tamb possibles obres que haurien estat sense ell gaireb inimaginables. Es podria examinar el valor daquestes possibilitats noves, tenint en compte que no sols sn possibilitats de construcci, ans tamb de destrucci. Per un tal estudi hauria obligatriament de tenir en compte les relacions econmiques i socials que van necessriament lligades a cada forma determinada de la tcnica. De moment, nhi ha prou dhaver comprs que la possibilitat de progressos tcnics ulteriors, pel que fa al rendiment del treball, no s gens fora de dubte; que, segons tota aparena, actualment tenim tantes raons per a esperar de veurel minvar com de veurel augmentar; i, la cosa ms important, que un creixement continu i illimitat daquest rendiment s, prpiament parlant, inconcebible. s nicament lembriaguesa produda per la rapidesa del progrs tcnic el que ha fet nixer la folla idea que el treball podria un dia esdevenir superflu. En el pla de la cincia pura, aquesta idea sha tradut en la recerca de la mquina del moviment perpetu, s a dir, de la mquina que produiria indefinidament treball sense mai despendren; i els cientfics li han fet prompta justcia oposant-li la llei de la conservaci de lenergia. En el domini social, les divagacions sn ms ben acollides. Letapa superior del comunisme, considerada per Marx com el darrer terme de levoluci social s, en suma, una utopia absolutament anloga a la del moviment perpetu. I s

en nom daquesta utopia que els revolucionaris han vessat la seva sang. Ms ben dit, lhan vessada en nom o b daquesta utopia o b de la creena igualment utpica que el sistema de producci actual podria, amb un simple decret, posar-se al servei duna societat dhomes lliures i iguals. Qu t destrany que tota aquesta sang shagi escolat debades? La histria del moviment obrer s'illumina aix amb una llum cruel per particularment viva. Podem resumir-la tota sencera remarcant que la classe obrera noms ha fet prova de fora en la mesura que ha servit una cosa altra que no la revoluci obrera. El moviment obrer ha pogut crear una illusi de poder mentre ha tractat de liquidar els vestigis del feudalisme, dendegar la dominaci capitalista, b sigui en la forma de capitalisme privat, b en la de capitalisme dEstat, com ns el cas a Rssia; i ara que en aquest terreny el seu paper sha acabat, i que la crisi posa davant seu el problema de la presa efectiva del poder per les masses treballadores, es disgrega i es dissol amb una rapidesa que fa miques el coratge dels qui havien posat en ell la seva fe. Damunt les seves runes es desenvolupen tot de controvrsies inacabables, que noms es poden apaivagar amb les frmules ms ambiges; car, entre tots els qui sobstinen encara a parlar de revoluci, potser no nhi ha dos que atribueixin a aquest terme el mateix contingut. Cosa que no t res destrany. El mot revoluci s un mot pel qual es mata, pel qual es mor, pel qual senvien les masses populars a la mort; s un mot, per, sense gens de contingut. Potser mentrestant es pot donar un sentit a lideal revolucionari, si no en tant que perspectiva possible, almenys en tant que lmit teric de les transformacions socials realitzables. El que demanarem a la revoluci s labolici de lopressi social; per, per tal que aquesta noci tingui almenys possibilitats de tenir alguna significaci, cal tenir cura de distingir entre opressi i subordinaci dels capricis individuals a lordre social. Mentre hi hagi societat, aquesta tancar la vida dels individus dins de lmits molt estrets i els imposar unes regles; per aquesta coerci inevitable noms mereix de ser anomenada opressi en la mesura que, en provocar una separaci entre els qui lexerceixen i els qui la pateixen, deixi els segons a la discreci dels primers i faci aix pesar fins a lesclafament fsic i moral la pressi dels qui manen damunt dels qui executen. Fins i tot desprs daquesta distinci, res no permet dentrada de suposar que la supressi de lopressi sigui possible o solament concebible a ttol de lmit. Marx va fer veure fortament, en anlisis de qu ni ell en va acabar de veure labast, que el rgim actual de producci, s a dir, la gran indstria, redueix lobrer a ser noms un engranatge de la fbrica i un simple instrument en mans dels qui la dirigeixen; i s debades desperar que el progrs tcnic pugui, per una disminuci progressiva i contnua de lesfor de producci, alleujar, fins a fer-lo gaireb desaparixer, el doble pes, damunt lhome, de la natura i de la societat. El problema s doncs ben clar; es tracta de saber si es pot concebre una organitzaci de la producci que, tot i que incapa deliminar les necessitats naturals i la coerci social que en resultaria, els permets almenys dexercir-se sense esclafar esperits i cossos sota lopressi. En una poca com la nostra, haver arribat a comprendre clarament aquest problema s potser una condici per a poder viure en pau amb un mateix. Si sarriben a concebre concretament les condicions daquesta organitzaci alliberadora, noms queda que exercir, per a adrear-shi, tot el poder dacci, petit o gran, de qu es disposi; i si es comprn clarament que la possibilitat dun tal mode de producci no s ni tan sols concebible, almenys shi guanya de poder legtimament resignar-se a lopressi, i deixar de creure-sen cmplice per no fer res defica per impedir-la. Anlisi de lopressi Es tracta, en suma, de conixer all que lliga lopressi en general i cada forma dopressi en particular al rgim de la producci; altrament dit, es tracta darribar a copsar el mecanisme de lopressi, a comprendre en virtut de qu apareix, subsisteix, es transforma, en virtut de qu potser podria tericament desaparixer. Tenim aqu, o poc sen falta, una qesti nova. Durant segles, tot dnimes generoses han considerat el poder dels opressors com una usurpaci pura i simple, a la qual els calia intentar doposar-se, sigui per la simple expressi duna reprovaci radical, sigui per la fora armada posada al servei de la justcia. De les dues maneres, el fracs ha estat sempre complet; i mai no ha estat ms significatiu que quan prenia un moment laparena de victria, com s el cas de la Revoluci francesa, en qu hom, desprs dhaver efectivament reeixit a fer desaparixer una certa forma dopressi, assistia, impotent, a la installaci immediata duna de nova. La reflexi sobre aquest sorolls fracs, que venia a coronar tots els altres, emmen Marx a comprendre que no es pot suprimir lopressi mentre subsisteixin les causes que la fan inevitable, i que aquestes causes resideixen en les condicions objectives, s a dir, materials, de lorganitzaci social. Elabor aix una concepci de lopressi completament nova, no pas ja en tant que usurpaci dun privilegi, sin en tant que rgan duna funci social. Aquesta funci s la de desenvolupar les forces productives, en la mesura que aquest desenvolupament exigeix esforos durs i feixugues privacions; i, entre aquest desenvolupament i lopressi social, Marx i Engels hi perceberen relacions recproques. Tot primer, segons ells, lopressi sestableix solament quan els progressos de la producci han suscitat una divisi del treball prou estesa perqu lintercanvi, el comandament militar i el governament constitueixin funcions distintes; daltra banda, lopressi, un cop establerta, provoca el desenvolupament ulterior de les forces productives, i va canviant de forma en la mesura que ho exigeix aquest desenvolupament, fins al dia que, esdevinguda per a ell un destorb en comptes dun ajut, purament i simple desapareixer. Per brillants que siguin les anlisis concretes amb qu els marxistes han illustrat aquest esquema, i per b que constitueixi un progrs damunt les innocents indignacions que reemplaa, no es pot pas dir que hagi aclarit el mecanisme

de lopressi. En descriu el naixement noms parcialment; car, per qu la divisi del treball shauria de tornar necessriament opressi? I no permet gens desperar-ne raonablement la fi; car, si Marx cregu haver mostrat com el rgim capitalista acaba per obstaculitzar la producci, no intent pas de demostrar que, en els nostres dies, tot altre rgim opressiu tamb lobstaculitzaria; i a ms a ms shi ignora per qu lopressi no podria reeixir a mantenir-se, un cop esdevinguda un factor de regressi econmica. Sobretot, Marx omet dexplicar per qu lopressi s invencible mentre s til, per qu els oprimits en revolta no se nhan sortit mai, de fundar una societat no opressiva, sigui damunt la base de les forces productives de lpoca, sigui fins al preu duna regressi econmica, que difcilment podia fer crixer la seva misria; i, finalment, deixa totalment a lombra els principis generals del mecanisme pel qual una forma determinada dopressi s reemplaada per una altra. I prou ms, encara; no solament els marxistes no han resolt cap daquests problemes, sin que no han cregut ni haver-sels de formular. Els ha semblat haver donat prou compte de lopressi social havent posat que correspon a una funci en la lluita contra la natura. I, a ms, noms han aclarit verdaderament aquesta correspondncia per al rgim capitalista; de tota manera, per, suposar que una tal correspondncia constitueixi una explicaci del fenomen s aplicar inconscientment als organismes socials el fams principi de Larmarck, tan inintelligible com cmode, de la funci crea lrgan. La biologia noms va comenar a ser una cincia el dia que Darwin substitu aquest principi pel de les condicions dexistncia. El progrs consist a deixar de considerar la funci com a causa per a considerar-la com a efecte de lrgan, nic ordre intelligible; el paper de causa ja no s atribut, des daquell moment, ms que a un mecanisme cec, el de lherncia combinada amb les variacions accidentals. Per si mateix, a dir veritat, aquest mecanisme cec noms pot fer que produir a latzar qualsevol cosa; ladaptaci de lrgan a la funci entra aqu en joc limitant latzar mitjanant leliminaci de les estructures no viables, no ja a ttol de tendncia misteriosa, sin a ttol de condici dexistncia; condici que es defineix per la relaci de lorganisme amb el medi que lenvolta, inert duna part i viu de laltra, i especialment amb els organismes semblants que competeixen amb ell. Ladaptaci s des daleshores concebuda, per als ssers vius, com una necessitat exterior, no ja interior. s clar que aquest mtode llumins no s pas vlid sols en biologia, ans arreu on ens trobem en presncia destructures organitzades que no hagi organitzat ning. Per a poder invocar la cincia en matria social, caldria haver acomplert, respecte al marxisme, un progrs anleg al que Darwin acompl respecte a Lamarck. Les causes de levoluci social noms shan de cercar en els esforos quotidians dels homes considerats com a individus. Aquests esforos, certament, no es dirigeixen pas onsevulla; depenen, per a cada un, del temperament, de leducaci, de les rutines, dels costums, dels prejudicis, de les necessitats naturals o adquirides, de lentorn i, sobretot, de manera general, de la natura humana, terme que, encara que difcil de definir, no s pas probablement buit de sentit. Per essent donada la diversitat gaireb infinita dels individus, essent donat sobretot que la natura humana comporta entre altres coses el poder dinnovar, de crear, de superar-se a si mateix, aquest teixit desforos incoherents podria produir qualsevol cosa, en termes dorganitzaci social, si en aquest domini latzar no fos limitat per les condicions dexistncia a qu tota societat ha de conformar-se sota pena de ser subjugada o anorreada. Aquestes condicions dexistncia, al ms sovint, sn ignorades pels homes que shi sotmeten; i actuen, no pas imposant als esforos de cadasc una direcci determinada, ans condemnant a la ineficcia tots els esforos adreats en les direccions que impossibiliten. Aquestes condicions dexistncia sn determinades primerament, com amb els ssers vius, duna banda pel medi natural i, de laltra, per lexistncia, per lactivitat i particularment per la concurrncia dels altres organismes de la mateixa espcie, s a dir, per les circumstncies dels altres agrupaments socials. Per hi entra a ms a ms en joc un tercer factor, a saber, l'acondicionament del medi natural, lutillatge, larmament, els procediments de treball i de combat, i aquest factor ocupa un lloc a part pel fet que, si actua sobre la forma de lorganitzaci social, en rep al seu torn la reacci. A ms, aquest factor s lnic damunt el qual els membres duna societat poden tenir potser alguna capacitat dinfluir. Aquest cop dull s massa abstracte per a poder-nos guiar; per si a partir daquesta visi sumria podem arribar a anlisis concretes, esdevindria finalment possible de posar el problema social. La bona voluntat illustrada dels homes actuant en tant que individus s lnic principi possible del progrs social; si les necessitats socials, un cop clarament percebudes, es revelessin fora de labast daquesta bona voluntat al mateix ttol que les que regeixen els astres, cadasc noms shauria de mirar la histria com mirem l'esdevenir-se de les estacions, fent els possibles per evitar-se a si mateix i als ssers estimats la desgrcia de ser o un instrument o una vctima de lopressi social. I si es revelessin altrament, caldria tot primer definir a ttol de lmit ideal les condicions objectives que permetrien una organitzaci social absolutament pura dopressi; desprs, cercar per quins mitjans i en quina mesura es podrien transformar les condicions efectivament donades per acostar-les a aquest ideal; trobar quina s la forma menys opressiva dorganitzaci social per a un conjunt de condicions objectives determinades; i, finalment, definir en tot aquest domini el poder dacci i les responsabilitats dels individus considerats com a tals. Solament aix lacci poltica podria esdevenir quelcom anleg a una feina, en comptes de ser, com ha estat el cas fins ara, o un joc, o una branca de la mgia. Per desgrcia, per a arribar-hi, no calen pas solament reflexions aprofundides, rigoroses, sotmeses, a fi devitar errors, al control ms estricte; calen tamb estudis histrics, tcnics i cientfics, duna extensi i una precisi inodes, i portats des dun punt de vista completament nou. Tanmateix, els esdeveniments no sesperen; el temps no saturar pas per a permetrens de gaudir de lleures; lactualitat sens imposa de manera urgent i ens amenaa amb catstrofes que comportarien, amb moltes ms desgrcies punyents, la impossibilitat material destudiar i

descriure altrament que al servei dels opressors. Qu farem, doncs? No serviria de res deixar-se endur a la brega per un impuls irreflexiu. Ning no t la ms petita idea dels objectius ni dels mitjans del que encara sanomena per costum lacci revolucionria. Quant al reformisme, el principi del mal menor, que ns la base, s certament eminentment raonable, per desacreditat que estigui per les mancances dels qui fins ara nhan fet s; noms que, si fins ara noms ha servit de pretext per a capitular, no ha estat pas per la covardia duns quants dirigents, sin per una ignorncia per desgrcia comuna a tots; car, mentre no shagin definit el pitjor i el millor en funci dun ideal clarament i concretament concebut, i determinat desprs el marge exacte de les possibilitats, no es pot pas saber quin s el mal menor, i llavors hom s obligat a acceptar amb aquest nom tot el que imposin efectivament els qui tenen la fora en m, ja que qualsevol mal real s sempre ms petit que els mals possibles que sempre hi ha el risc que pugui comportar tota acci no calculada. De manera general, cecs com actualment som, no tenim amb prou feines altra possibilitat que triar entre capitulaci i aventura. Tanmateix, no ens podem pas dispensar de determinar des dara lactitud a prendre davant la situaci present. s per aix que, a lespera de desmuntar, si s que es pot, el mecanisme social, ens s perms potser desbossar-ne els principis; aix s, sempre que quedi ben ents que un tal esbs exclou tota mena dafirmaci categrica i mira solament de sotmetre algunes idees, a ttol dhiptesis, a lexamen crtic de la gent de bona fe. A ms, en som lluny, de trobar-nos-hi sense guia, en la matria. Si el sistema de Marx, en les seves grans lnies, s un feble ajut, ben altra cosa sn les anlisis a qu es veg emmenat per lestudi concret del capitalisme, en les quals, bo i creient limitar-se a caracteritzar un rgim, sens dubte ms dun cop hi cops la natura amagada de lopressi. Entre totes les formes dorganitzaci social que ens presenta la histria, sn molt rares les que apareixen com a verament pures dopressi; i, a ms, sn fora mal conegudes. Totes corresponen a un nivell extremament baix de la producci, tan baix que la divisi del treball hi s gaireb desconeguda, si no entre els sexes, i cada famlia no hi produeix gaire ms del que t necessitat de consumir. s prou clar, a ms, que una tal condici material exclou forosament lopressi, ja que cada home, obligat a alimentar-se ell mateix, est contnuament lluitant amb la natura exterior; la mateixa guerra, en aquest estadi, s guerra de pillatge i dextermini, no pas de conquesta, perqu els mitjans per a assegurar la conquesta, i sobretot per a treuren, profit no hi sn. El que s sorprenent no s pas que lopressi aparegui solament a partir de les formes ms elevades de leconomia, s que les acompanyi sempre. Aix deu ser, doncs, perqu entre una economia completament primitiva i les formes econmiques ms desenvolupades no solament hi ha una diferncia de grau, sin tamb de naturalesa. I, en efecte, si pel que fa al consum noms hi ha el pas a un xic ms de benestar, la producci, que s el factor decisiu, es transforma en la seva mateixa essncia. Aquesta transformaci consisteix a primer cop dull en un alliberament progressiu respecte a la natura. En les formes completament primitives de la producci, cacera, pesca, recollecci, lesfor hum apareix com una simple reacci a la pressi inexorable contnuament exercida per la natura damunt lhome, i aix de dues maneres; primerament, sacompleix, o poc sen falta, sota la coerci immediata, sota el fibl contnuament sentit de les necessitats naturals; i, per una conseqncia indirecta, lacci sembla rebre la seva forma de la natura, a causa de limportant paper que hi juguen una intuci anloga a linstint animal i una pacient observaci dels fenmens naturals ms freqents, i a causa tamb de la repetici indefinida dels procediments que han sovint reeixit sense que sen spiga per qu, els quals sens dubte sn vistos com essent acollits per la natura amb un favor particular. En aquest estadi, cada home s necessriament lliure respecte als altres, perqu est en contacte immediat amb les condicions de la seva prpia existncia i perqu res hum no sinterposa entre elles i ell; per contra, per, i en la mateixa mesura, est estretament subjecte a la dominaci de la natura, i ho deixa ben clar divinitzant-la. En les etapes superiors de la producci, certament, la coerci de la natura continua exercint-se, i sempre despietadament, per de manera aparentment menys immediata; sembla esdevenir cada cop ms generosa i deixar un marge creixent a la lliure tria de lhome, a la seva facultat diniciativa i de decisi. Lacci ja no sajusta, instant rere instant, a les exigncies de la natura; hom aprn a constituir reserves a llarg terme per a necessitats encara no patides; els esforos susceptibles noms duna utilitat indirecta sn cada cop ms nombrosos; alhora, un coordinaci sistemtica en el temps i en lespai esdev possible i necessria, i la seva importncia creix contnuament. En resum, lhome sembla passar, amb la natura, per etapes, de lesclavatge a la dominaci. Alhora, la natura perd gradualment el seu carcter div, i la divinitat es revesteix cada cop ms de la forma humana. Per desgrcia, aquesta emancipaci noms s una falaguera aparena. En realitat, en aquestes etapes superiors, lacci humana continua, en conjunt, essent tan sols pura obedincia al fibl brutal de la necessitat immediata; noms que, en comptes de ser hostilitzat per la natura, lhome s des daleshores hostilitzat per lhome. A ms, certament s sempre la pressi de la natura el que es fa sentir, per b que indirectament; car lopressi sexerceix per la fora, i a fi de comptes tota fora t la seva font en la natura. La noci de fora s lluny de ser simple, i aix no obstant s la primera que cal elucidar per a posar els problemes socials. Fora i opressi sn dues coses; per el que cal comprendre, abans que res, s que no s pas la manera com susa, ans la seva naturalesa, el que determina si una fora qualsevol s opressiva o no. s el que Marx va clarament percebre pel que fa a lEstat; va comprendre que aquesta mquina de rompre els homes no pot parar de rompren, mentre estigui en funcionament, i tant se val en quines mans estigui. Aquesta visi, per, t un abast molt ms general. Lopressi procedeix exclusivament de condicions objectives. La primera delles s lexistncia de privilegis; i no sn pas les lleis o els decrets dels homes all que determina els privilegis, ni els ttols de propietat; s la naturalesa de les coses. Certes circumstncies, corresponents a etapes sens dubte inevitables del desenvolupament hum, fan sorgir forces que sinterposen entre lhome com i les

seves condicions dexistncia, entre lesfor i el fruit de lesfor, i sn, per essncia, monopoli duns quants, per no poder ser repartides entre tots; des daquest moment, aquests privilegiats, tot i dependre, per a viure, del treball dels altres, disposen de la sort daquells de qui depenen, i la igualtat sacaba. s el que es produeix tot primer quan els ritus religiosos amb qu lhome creu conciliar-se la natura, esdevinguts massa nombrosos i complicats per a ser coneguts de tots, esdevenen el secret i, per consegent, el monopoli duns quants sacerdots; el sacerdot disposa aleshores, per b que solament per mitj duna ficci, de totes les potncies de la natura, i s en nom delles que mana. Res dessencial no canvia quan el monopoli s constitut no ja per ritus ans per procediments cientfics i els qui el detenen es diuen, en comptes de sacerdots, cientfics i tcnics. Tamb les armes fan nixer un privilegi el dia en qu, duna banda, sn prou poderoses per a fer impossible tota defensa als homes desarmats enfront dels darmats i en qu, duna altra, el seu maneig ha esdevingut prou perfeccionat i doncs prou difcil per a exigir un llarg aprenentatge i una prctica contnua. Car des daleshores els treballadors sn impotents per a defensar-se, mentre que els guerrers, tot i trobar-se en la impossibilitat de produir, poden sempre emparar-se, amb les armes, dels fruits del treball daltri; aix, els treballadors estan a merc dels guerrers, no pas a la inversa. Sesdev el mateix amb lor, i ms generalment amb la moneda, des que la divisi del treball s prou avanada perqu cap treballador no pugui viure dels seus productes sense haver-ne canviat almenys una part per productes dels altres; lorganitzaci dels intercanvis esdev aleshores necessriament monopoli duns quants especialistes, i aquests, amb la moneda a les mans, poden alhora procurar-se, per a viure, els fruits del treball dels altres i privar els productors de lindispensable. Finalment, arreu on en la lluita contra els homes o contra la natura els esforos tenen necessitat dajuntar-se i coordinar-se per a ser eficaos, la coordinaci esdev monopoli duns quants dirigents des que ateny un cert grau de complicaci, i la primera llei de lexecuci s llavors lobedincia; s el cas tant de ladministraci dels afers pblics com de la de les empreses. Nhi pot haver daltres, de fonts de privilegis, per aquestes sn les principals; a part daix, fora de la moneda, que apareix en un moment determinat de la histria, tots aquests factors actuen sota tots els rgims opressius; el que canvia s la manera com es reparteixen i es combinen, el grau de concentraci del poder, i tamb el carcter ms o menys tancat i doncs ms o menys misteris de cada monopoli. Tanmateix, els privilegis, en si, no sn pas prou per a determinar lopressi. La desigualtat podria fcilment endolcir-se amb la resistncia dels febles i lesperit de justcia dels forts; i no faria sorgir aquesta necessitat encara ms brutal que la de les necessitats naturals, si no hi intervingus un altre factor, a saber, la lluita pel poder. Com Marx va comprendre clarament per al capitalisme, i com uns quants moralistes han percebut de manera ms general, el poder cont una espcie de fatalitat que pesa tan despietadament sobre els qui manen com sobre els qui obeeixen; i, prou ms, encara, s en la mesura que asserveix els primers que, per mitj dells, esclafa els segons. La lluita contra la natura comporta necessitats ineluctables, que res no pot fer flaquejar, per aquestes necessitats tenen els seus lmits; la natura resisteix, no es defensa pas, per, i all on en joc hi s ella sola, cada situaci posa obstacles ben definits que fan prova de les possibilitats de lesfor hum. Des que les relacions entre els homes substitueixen el contacte directe de lhome amb la natura, llavors, per, s tota una altra cosa. Conservar el poder s, per als poderosos, una necessitat vital, perqu s el seu poder el que els alimenta; per tant, lhan de conservar alhora contra els rivals i contra els inferiors, els quals no poden pas no provar de desfer-sen, duns amos perillosos; car, per un cercle vicis, lamo s temible per a lesclau pel fet de tmer-lo, i recprocament; i el mateix sesdev entre poders rivals. I molt ms, encara; les dues lluites que ha de mantenir tot home poders, luna contra aquells sobre qui regna i laltra contra els rivals, es barregen inextricablement i, sense parar, cada una delles revifa laltra. Un poder, el que sigui, ha de tendir sempre a afermar-se a linterior per mitj dxits obtinguts a fora, car aquests xits a fora li donen mitjans de coerci ms potents a dins; a ms, la lluita contra els rivals fa que aviat se li adhereixin els seus esclaus, que tenen la illusi de tenir inters pel resultat del combat. Per, per tal dobtenir de la part dels esclaus lobedincia i els sacrificis indispensables per a un combat victoris, el poder sha de fer ms opressiu; i, per tal destar en disposici dexercir aquesta opressi, est obligat encara ms imperiosament a girar-se a lexterior; i aix successivament. Es pot recrrer la mateixa cadena partint duna altra baula; es pot mostrar que un agrupament social, per a estar en disposici de defensar-se dels poders exteriors que voldrien annexar-sel, sha de sotmetre dins seu a una autoritat opressiva; que el poder aix establert, per a mantenir-se, ha datiar els conflictes amb els poders rivals; i aix successivament una vegada i una altra. s aix com el ms funest dels cercles viciosos, en una roda insensata, send la societat sencera rere els seus amos. Noms es pot trencar el cercle de dues maneres, o suprimint la desigualtat, o establint un poder estable, un poder tal que hi hagi equilibri entre els qui manen i els qui obeeixen. Aquesta segona soluci s la que han recercat tots els anomenats partidaris de lordre, o almenys tots els qui, dentre ells, no han emmudit ni per servilisme ni per ambici; s sens dubte el cas dels escriptors llatins que lloaren la immensa majestat de la pau romana, com ls del Dant, de lescola reaccionria de comenaments del segle XIX, de Balzac i, avui, dels homes de dreta sincers i reflexius. Per aquesta estabilitat del poder, objectiu dels qui es diuen realistes, si la mirem de prop es veu una quimera al mateix ttol que la utopia anarquista. Entre lhome i la matria, cada acci, encertada o no, estableix un equilibri que noms es pot rompre des de fora; car la matria s inert. Una pedra desplaada accepta el nou lloc; el vent accepta de dur a dest el vaixell que hauria desviat de la ruta si vela i governall no haguessin estat ben disposats. Per els homes sn ssers essencialment actius, amb la facultat d'autodeterminar-se, de

qu mai no poden abdicar, ni desitjant-ho, sin el dia que cauen per mort a lestat de matria inert; de manera que tota victria sobre els homes cont en si el germen duna desfeta possible, fora que se narribi a lextermini. Per lextermini suprimeix el poder, perqu en suprimeix lobjecte. Aix, en lessncia del poder hi ha una contradicci fonamental que li impedeix, prpiament parlant, dexistir mai; aquells qui hom anomena els amos, sense parar obligats a reforar el seu poder sota pena de veure-sel arrabassar, sempre estan anant noms a lencal duna dominaci essencialment impossible de posseir, encal de qu els suplicis infernals de la mitologia grega nofereixen unes belles imatges. Fra altrament si un home pogus posseir ell sol una fora superior a la de molts altres junts; per no s mai el cas; els instruments del poder, armes, or, mquines, secrets mgics o tcnics, sn sempre al defora del qui en disposa, i daltres sen poden apropiar. Aix, tot poder s inestable. De manera general, entre ssers humans, les relacions de dominaci i de submissi, en no ser mai plenament acceptables, constitueixen sempre un desequilibri sense remei que sagreuja perptuament tot sol; s aix fins i tot en el domini de la vida privada, en qu lamor, per exemple, destrueix en lnima tot equilibri des que intenta dasservir-se el seu objecte o asservir-shi. Per, almenys aqu, res exterior no soposa a que la ra torni a posar-ho tot en ordre establint la llibertat i la igualtat; mentre que les relacions socials, en la mesura que els procediments de treball i de combat exclouen la igualtat, semblen fer pesar la follia sobre els homes com una fatalitat exterior. Car, pel fet de no haver-hi mai poder, ans solament cursa pel poder, cursa que no t terme, ni lmit, ni mesura, tampoc no hi ha lmit ni mesura per als esforos que exigeix; els qui shi lliuren, obligats sempre a fer ms que els rivals, que per la seva banda sesforcen tamb a fer ms que ells, han de sacrificar-hi no solament lexistncia dels esclaus, sin tamb la prpia i la dels ssers ms estimats; s aix com lAgammnon que immola la filla reviu en els capitalistes, que, per a mantenir els seus privilegis, accepten amb cor lleuger guerres susceptibles darrabassar-los els fills. Aix, la cursa pel poder asserveix tothom, tant els poderosos com els febles. Marx ho va ben veure pel que fa al rgim capitalista. Rosa Luxemburg protestava contra laparena de carrousel en el buit que presenta el quadre marxista de lacumulaci capitalista, quadre en qu el consum apareix com un mal necessari a reduir al mnim, simple mitj per a mantenir en vida els qui es consagren, com a caps o com a obrers, a lobjectiu suprem, que no s altre que la fabricaci dutillatge, s a dir, de mitjans de producci. I, aix no obstant, s la profunda absurditat daquest quadre el que en fa la profunda veritat; veritat que desborda singularment el quadre del rgim capitalista. Lnic carcter propi daquest rgim s que els instruments de la producci industrial hi sn alhora les armes principals de la cursa pel poder; per, sempre, els procediments de la cursa pel poder, els que siguin, se sotmeten els homes amb el mateix vertigen i simposen a ells a ttol de fins absoluts. s el reflex daquest vertigen el que dna grandesa pica a obres com la Comdia humana, o les Histries de Shakespeare, o les canons de gesta, o la Ilada. El verdader tema de la Ilada s la influncia de la guerra sobre els guerrers i, a travs dells, sobre tots els humans; cap no sap per qu cada un se sacrifica i sacrifica tots els seus a una guerra homicida i sense objecte, i s per aix que, tot al llarg del poema, s als dus que els s atribuda la influncia misteriosa que fa fracassar les negociacions de pau, revifa sens parar les hostilitats, fa que tornin els combatents que un esclat de ra menava a abandonar la lluita. Aix, en aquest antic i meravells poema apareix ja el mal essencial de la humanitat, la substituci dels fins pels mitjans. Ara apareix en primer pla la guerra, ara la recerca de riquesa, ara la producci; el mal, per, s sempre el mateix. Els moralistes vulgars es planyen que, lhome, el mogui linters personal; plagus al cel que fos aix! Linters s un principi dacci egoista, per limitat, raonable, que no pot engendrar mals illimitats. La llei de totes les activitats que dominen lexistncia social s, al contrari, tret den les societats primitives, que tothom hi sacrifica la vida humana, en si i en altri, a coses que noms sn mitjans per a viure ms b. Aquest sacrifici revesteix formes diverses, per tot ell es resumeix en la qesti del poder. El poder, per definici, noms s un mitj; o, ms ben dit, tenir poder consisteix simplement a tenir mitjans dacci que ultrapassen la fora tan limitada de qu lindividu disposa per ell tot sol. Per la recerca del poder, justament pel fet de ser essencialment impotent per a emparar-se del seu objecte, exclou tota consideraci de fi i arriba, per un capgirament inevitable, a substituir tots els fins. s aquest capgirament de la relaci entre mitj i fi, s aquesta follia fonamental el que dna compte de tot el que hi ha dinsensat i de sangonent al llarg de la histria. La histria humana no s ms que la histria de lasserviment, que fa dels homes, tant si sn opressors com oprimits, una simple joguina dels instruments de dominaci que shan fabricat, i rebaixa aix la humanitat vivent a ser una cosa de coses inerts. Per aix, no sn pas els homes, sin les coses, el que posa a aquesta cursa vertiginosa pel poder els lmits i les lleis. Els desigs dels homes sn incapaos de regular-la. Els amos prou poden somniar la moderaci, per aquesta virtut els s prohibit de practicar-la, sota pena de desfeta, tret den molt feble mesura; aix, fora dexcepcions quasi miraculoses, com Marc Aureli, esdevenen rpidament incapaos fins de concebre-la. Quant als oprimits, la seva revolta permanent, que sempre bull encara que noms esclati de tant en tant, igual pot ser que agreugi el mal com que el minori; i constitueix, sobretot en conjunt, un factor agreujant, per tal com obliga els amos a fer pesar el seu poder damunt dells cada cop ms feixugament, de por de perdrel. De tant en tant, els oprimits arriben a fer fora un equip dopressors i a reemplaar-lo per un altre, i de vegades fins i tot a canviar la forma de lopressi; per, pel que fa a suprimir lopressi, caldria abans suprimir-ne les fonts, abolir tots els monopolis, els secrets mgics o tcnics que permeten de dominar la natura, els armaments, la moneda, la coordinaci dels treballs. Per, ni que els oprimits fossin prou conscients per a determinar-shi, no sen podrien pas sortir. Seria condemnar-se a ser tot seguit asservits pels

agrupaments socials que no haguessin operat la mateixa transformaci; i fins i tot quan aquest perill fos bandejat per miracle, fra condemnar-se a mort, car, un cop oblidats els procediments de la producci primitiva i transformat el medi natural a qu corresponien, no es podria pas retrobar, el contacte immediat amb la natura. Aix, malgrat totes les velletats de posar fi a la follia i a lopressi, la concentraci del poder i lagreujament del seu carcter tirnic no tindrien lmits, si fos que no nhi hagus en la naturalesa de les coses. Feliment, per, nhi ha. Importa de determinar sumriament quins poden ser aquests lmits; i, a aquest efecte, cal sempre tenir present que, si lopressi s una necessitat de la vida social, aquesta necessitat no t res de providencial. No s pas perqu sigui nociva per a la producci que lopressi pot tenir fi; la revolta de les forces productives, tan ingnuament invocada per Trotsky com un factor de la histria, s pura ficci. Ens equivocarem igualment si suposssim que lopressi deixa de ser ineluctable des que les forces productives sn prou desenvolupades per a poder assegurar a tothom el benestar i el lleure. Aristtil admetia que deixaria dhaver-hi obstacles a la supressi de lesclavatge si els treballs indispensables es poguessin fer fer a esclaus mecnics, i Marx, quan intent danticipar-se a lavenir de lespcie humana, no fu ms que reprendre i desenvolupar aquesta concepci. Seria justa si els homes es moguessin per la consideraci del benestar; per, des de lpoca de la Ilada fins ara, les exigncies insensates de la lluita pel poder impedeixen fins i tot el lleure de pensar-hi, en el benestar. Lelevaci del rendiment de lesfor hum romandr impotent per a alleugerir el pes daquest esfor mentre lestructura social impliqui el capgirament de la relaci entre mitj i fi, s a dir, mentre els procediments de treball i de combat donin a uns quants un poder discrecional sobre les masses; car les fatigues i les privacions esdevingudes intils en la lluita contra la natura seran absorbides per la guerra encesa entre els homes en defensa o conquesta dels privilegis. Des del moment que la societat est dividida en homes que ordenen i homes que executen, tota la vida social s dominada per la lluita pel poder, i la lluita per la subsistncia no hi interv gaire ms que com un factor, certament indispensable, de laltra. La visi marxista segons la qual lexistncia social s determinada per les relacions entre lhome i la natura establertes per la producci resta essent verament lnica base slida per a tot estudi histric; noms que aquestes relacions han de ser considerades primerament en funci del problema del poder, constituint-hi els mitjans de subsistncia simplement una dada ms. Aquest ordre sembla absurd, per noms fa que reflectir labsurditat essencial que hi ha al cor de la vida social. Un estudi cientfic de la histria seria doncs un estudi de les accions i les reaccions que es produeixen perptuament entre lorganitzaci del poder i els procediments de la producci; car, si b el poder depn de les condicions materials de la vida, no deixa mai de transformar-les, aquestes condicions. Un tal estudi ultrapassa actualment de lluny les nostres possibilitats; per, abans dabordar la complexitat infinita dels fets, s bo delaborar un esquema abstracte daquest joc daccions i reaccions, aproximadament com els astrnoms shagueren dinventar una esfera celest imaginria per a entendre-shi amb els moviments i les posicions dels astres. Cal tot primer intentar de fer una llista de les necessitats ineluctables que limiten tota espcie de poder. En primer lloc, tot poder es recolza en instruments que tenen en cada situaci un abast determinat. Aix, no es mana pas igual per mitj de soldats armats de fletxes, llances i espases que per mitj davions i bombes incendiries; el poder de lor depn del paper jugat pels intercanvis en la vida econmica; el dels secrets tcnics es mesura per la diferncia entre el que es pot aconseguir per mitj dells i el que es pot aconseguir sense; i aix successivament. A dir veritat, cal sempre considerar en aquest balan les astcies per mitj de les quals els poderosos obtenen per persuasi el que els s impossible dobtenir per coerci, sigui posant els oprimits en una situaci tal que tinguin o creguin tenir un inters immediat a fer el que els demanen, sigui inspirant-los un fanatisme capa de fer-los acceptar tots els sacrificis. En segon lloc, com que el poder que exerceix realment lsser hum noms sestn al que es troba efectivament sotms al seu control, el poder topa sempre amb els lmits de la facultat de control, els quals sn molt estrets. Car cap esperit no pot abraar un gran nombre didees alhora; cap home no pot trobar-se alhora en diversos llocs; i tant per a lamo com per a lesclau el dia noms t vint- i-quatre hores. La col.laboraci constitueix aparentment un remei a aquest inconvenient; per com que mai no s completament pura de rivalitat, en resulten complicacions infinites. Les facultats dexaminar, de comparar, de pesar, de decidir, de combinar, sn essencialment individuals i, per consegent, el mateix sesdev tamb amb el poder, lexercici del qual s inseparable daquestes facultats; el poder col.lectiu s una ficci, almenys en darrera anlisi. Pel que fa a la quantitat dafers que poden recaure sota el control dun sol home, depn en molt gran mesura de factors individuals tals com labast i la rapidesa de la intel.ligncia, la capacitat de treball, la fermesa de carcter; per depn igualment de les condicions objectives del control, la rapidesa ms o menys gran dels transports i de les informacions, la simplicitat o la complexitat dels engranatges del poder. Finalment, lexercici de tot poder t per condici un excedent en la producci de les subsistncies, i un excedent fora considerable, per tal que tots els qui es consagren, en qualitat damos o desclaus, a la lluita pel poder en puguin viure. s clar que la mesura daquest excedent depn del mode de producci, i per consegent tamb de lorganitzaci social. Heus ac doncs tres factors que permeten de concebre el poder poltic i social com a constituint en cada instant una mena de cosa anloga a una fora mesurable. Tanmateix, per tal de completar aquest quadre, cal tenir en compte que els homes que es troben en relaci, a ttol damos o desclaus, amb el fenomen del poder en sn inconscients, daquesta analogia. Els poderosos, siguin sacerdots, caps militars, reis o capitalistes, creuen sempre manar en virtut dun dret div; i els qui els sn sotmesos se senten esclafats per un poder que els sembla o div o diablic, per sempre sobrenatural. Tota societat opressiva es fonamenta en aquesta religi del poder, que falseja totes les relacions socials en permetre als poderosos dordenar ms enll del que poden imposar; noms deixa de ser aix en els moments defervescncia popular, moments en qu, al contrari, tots, esclaus revoltats i amos amenaats, obliden com ne sn, de feixugues i slides, les

cadenes de lopressi. Aix, un estudi cientfic de la histria hauria de comenar per analitzar les reaccions exercides a cada instant pel poder damunt les condicions que li assignen objectivament uns lmits; i un esquema hipottic del joc daquestes reaccions s indispensable per a guiar una tal anlisi, daltra banda en gran mesura massa difcil, vistes les nostres possibilitats actuals. Certes daquestes reaccions sn conscients i volgudes. Tot poder sesfora conscientment, en la mesura dels seus mitjans, mesura determinada per lorganitzaci social, a millorar dins el seu domini la producci i el control; la histria naporta molts exemples, daquest esfor, des dels faraons fins als nostres dies, i s en aix que recolza la noci de despotisme il.lustrat. Al contrari, tot poder sesfora tamb, i sempre conscientment, a destruir els mitjans de producci i dadministraci dels rivals, i de la banda dells s objecte duna temptativa anloga. Aix, la lluita pel poder s constructiva i destructiva alhora, i mena al progrs o a la decadncia econmics segons que hi predomini la construcci o la destrucci; i s evident que en una civilitzaci determinada la destrucci soperar en una mesura tant ms gran com ms difcil li ser a un poder destendres sense topar amb poders rivals de fora aproximadament igual. Les conseqncies indirectes de lexercici del poder, per, tenen molta ms importncia que els esforos conscients dels poderosos. Tot poder, pel fet dexercir-se, estn fins al lmit del possible les relacions socials damunt de qu reposa; aix, el poder militar multiplica les guerres, el capital comercial multiplica els intercanvis. Ara, de vegades sesdev, per una mena datzar providencial, que aquesta extensi fa sorgir, per un mecanisme qualsevol, recursos nous que fan possible una nova extensi, i aix successivament, semblantment a com els aliments reforcen els cossos vius en ple creixement i els permet aix daconseguir encara ms aliments per a adquirir forces ms grans. Tots els rgims nofereixen exemples, daquests atzars providencials; car sense aquests atzars cap forma de poder no podria durar, de manera que els poders que sen beneficien sn els nics que subsisteixen. Aix, la guerra permetia als romans de fer esclaus, s a dir, treballadors en la fora de ledat a qui daltres havien hagut dalimentar dinfants; el profit que es treia del treball dels esclaus permetia de reforar lexrcit, i aix un exrcit ms fort emprenia guerres ms vastes que li valien un nou bot desclaus ms considerable. Igualment, les rutes que els romans construen amb fins militars facilitaven consegentment ladministraci i lexplotaci de les provncies i contribuen doncs a mantenir recursos per a noves guerres. Si passem als temps moderns, veiem per exemple que lextensi dels intercanvis ha provocat una divisi ms gran del treball, la qual al seu torn ha fet indispensable una ms gran circulaci de les mercaderies; a ms, la productivitat acrescuda que nha resultat ha fornit recursos nous que han pogut transformar-se en capital comercial i industrial. Pel que fa a la gran indstria, est clar que cada progrs important del maquinisme ha creat alhora recursos, instruments i lestimulant per a un nou progrs. Igualment, s la tcnica de la gran indstria el que sha trobat fornint els mitjans de control i dinformaci indispensables a leconomia centralitzada a qu la gran indstria fatalment duu, com el telgraf, el telfon i la premsa quotidiana. El mateix es pot dir dels mitjans de transport. Podrem trobar tot al llarg de la histria una immensa quantitat dexemples anlegs, amb efectes sobre els ms grans i els ms petits aspectes de la vida social. Es pot definir el creixement dun rgim amb el fet que en t prou de funcionar perqu se li suscitin nous recursos que li permetin de funcionar a escala ms gran. Aquest fenomen de desenvolupament automtic s tan colpidor que frem temptats dimaginar que un rgim feliment constitut, si ho podem dir aix, subsistiria i progressaria sens fi. s exactament aix el que el segle XIX, socialistes inclosos, es va afigurar pel que fa al rgim de la gran indstria. Per, aix com s fcil dimaginar vagament un rgim opressiu que no conegui mai la decadncia, concebre clarament i concreta lexpansi indefinida dun poder determinat no ho s pas tant, de fcil. Si pogus estendre sens fi els seus mitjans de control, sacostaria indefinidament a un lmit que seria com lequivalent de la ubiqitat; si pogus estendre sens fi els seus recursos, tot sesdevindria com si la natura envoltant evolucions gradualment vers aquesta generositat sense reserva de qu Adam i Eva es beneficiaven en el parads terrestre; i, finalment, si pogus estendre indefinidament labast dels instruments que t armes, or, secrets tcnics, mquines o altra cosa tendiria a abolir aquesta correlaci que, lligant indissolublement la noci damo a la desclau, estableix entre amo i esclau una relaci de dependncia recproca. No es pot pas demostrar que tot aix sigui impossible; per o b cal admetre que s impossible, o b decidir-se a pensar la histria humana com un conte de fades. De manera general, noms podem considerar sotms a lleis el mn en qu vivim si admetem que tot fenomen hi t lmits; que s tamb el cas per al fenomen del poder, com comprengu Plat. Si volem considerar el poder com un fenomen concebible, cal pensar que les bases en qu reposa pot estendre-les solament fins a un cert punt, ms enll del qual topa amb un mur infranquejable. Tanmateix, per, no li s pas agradable daturar-se; el fibl de la rivalitat lobliga a anar sempre ms i ms lluny, s a dir, a ultrapassar els lmits dins on es pot efectivament exercir. Sestn ms enll del que pot controlar; mana ms enll del que pot imposar; despn ms enll dels propis recursos. Aquesta s la contradicci interna que tot rgim opressiu porta a dins com una llavor de mort; la constitueix loposici entre el carcter necessriament limitat de les bases materials del poder i el carcter necessriament il.limitat de la cursa pel poder en tant que relaci entre els homes. Car, des del moment que un poder supera els lmits que li imposa la naturalesa de les coses, redueix les bases sobre qu descansa, fa que aquests lmits esdevinguin cada cop ms estrets. En estenendres ms enll del que pot controlar, engendra un parasitisme, un malbaratament i un desordre que, un cop apareguts, creixen automticament. Intentant de manar fins i tot on no est en condicions dexercir la coerci, provoca reaccions que no pot preveure ni resoldre. Finalment, en voler estendre lexplotaci dels oprimits ms enll del que permeten els recursos objectius, esgota

aquests recursos; s el que sens dubte significa el conte antic i popular de la gallina dels ous dor. Siguin quins siguin els recursos don els explotadors extreuen els bns que sapropien, ve un moment que el procediment dexplotaci, que primerament, en estendres, era cada cop ms productiu, contrriament es fa costs com ms va ms. s aix com lexrcit rom, que tot primer havia enriquit Roma, acab per arrunar-la; s aix com els cavallers de ledat mitjana, els combats dels quals donaven tot primer una relativa seguretat als pagesos, que sen sentien en certa mesura protegits del bandidatge, van acabar en les seves contnues guerres per devastar els camps que els alimentaven; i el capitalisme sembla ben b travessar una fase daquesta mena. Un cop ms, no es pot pas demostrar que hagi de ser sempre aix; per cal admetre-ho, fora que suposem la possibilitat duns recursos inesgotables. s aix la naturalesa de les coses, aquesta divinitat justiciera que els grecs adoraven amb el nom de Nmesi, que castiga la desmesura. Quan una forma determinada de dominaci es troba aix deturada en la seva empenta i condemnada a la decadncia, encara sen falta perqu comenci lentament a desaparixer; de vegades, al contrari, s llavors que es fa ms durament opressiva, que esclafa els ssers humans sota el seu pes, que romp sense pietat cossos, cors i esperits. Noms que, com que tothom shi troba que de mica en mica li van mancant els recursos que als uns els caldrien per a vncer i als altres per a viure, ve un moment que, de totes bandes, hom es posa febrosament a cercar-hi una sortida. No hi ha cap ra perqu una tal recerca no sigui intil; en aquest cas, el rgim noms pot acabar enfonsant-se, mancat de recursos per a subsistir, cedint el lloc no pas a un altre rgim ms ben organitzat, sin a un desordre, a una misria, a una vida primitiva que duraran fins que una altra causa faci sorgir unes noves relacions de fora. Si sesdev altrament, si la recerca de recursos nous s fructuosa, apareixen noves formes de vida social i es prepara lentament, i com subterrniament, un canvi de rgim. Subterrniament, perqu aquestes noves formes noms es poden desenvolupar en la mesura que siguin compatibles amb lordre establert i no presentin, almenys aparentment, cap perill per als poders constituts; altrament, res no podria impedir a aquests poders danorrear-les mentre fossin els ms forts. Perqu les noves formes socials superin les velles cal que prviament aquest desenvolupament continu les hagi dutes a fer efectivament un paper ms important en el funcionament de lorganisme social, s a dir, a suscitar forces superiors a aquelles de qu disposen els poders oficials. Aix, no hi ha verdaderament mai ruptura de continutat, ni fins i tot quan la transformaci del rgim sembla lefecte duna lluita sangonent; car la victria noms fa llavors que consagrar unes forces que, ja abans de la lluita, constituen el factor decisiu de la vida col.lectiva i unes formes socials que havien comenat de temps a substituir progressivament aquelles damunt les quals reposava el rgim en decadncia. s aix com, a lImperi rom, els brbars havien anat ocupant els llocs ms importants, lexrcit es dislocava cada cop ms en bandes menades per aventurers i en la instituci del colonat el servatge substitua progressivament lesclavatge, tot plegat molt abans de les grans invasions. Aix, la burgesia francesa no va pas, ni de lluny, esperar el 1789 per a superar la noblesa. La revoluci russa, certament, grcies a un singular conjunt de circumstncies, sembla haver fet sorgir quelcom enterament nou; per la veritat s que els privilegis suprimits per ella feia temps que no tenien cap base social fora de la tradici, que les institucions sorgides durant la insurrecci potser no van estar efectivament en funcionament ni lespai dun mat, i que les forces reals, a saber, la gran indstria, la policia, lexrcit i la burocrcia, lluny dhaver estat fetes miques per la revoluci, han arribat, grcies a ella, a tenir un poder desconegut en els altres pasos. De manera general, aquest capgirament sobtat de la relaci de forces, que s el que sentn ordinriament per revoluci, no s pas solament un fenomen desconegut a la histria, sin que s, a ms, si ho mirem de la vora, una cosa prpiament inconcebible, car fra una victria de la feblesa damunt la fora, lequivalent duna balana el plat menys pesant de la qual baixs. El que la histria ens presenta sn lentes transformacions de rgims en qu els esdeveniments sangonents que bategem com a revolucions hi juguen un paper molt secundari, i daqu que puguin ser-ne fins i tot absents; s el cas quan lestrat social que dominava en nom de les velles relacions de fora arriba a conservar una part del poder a lempara de les noves relacions, i la histria dAnglaterra naporta un exemple. Per, prenguin les formes que prenguin, les relacions socials, noms hi veiem, si intentem de desvelar-ne el mecanisme, un llbrec joc de forces cegues que sajunten o topen, que progressen o declinen, que se substitueixen les unes per les altres, sense mai parar desclafar sota seu els malaurats humans. Aquest sinistre engranatge no presenta a primer cop dull cap defecte per on una temptativa dalliberament hi pugui trobar pas. Ara, per, no s pas dun esbs tan vague, tan abstracte, tan miserablement sumari com aquest, que es pot pretendre de treuren cap conclusi. Cal posar encara una altra vegada el problema fonamental, a saber, en qu consisteix el lligam que fins aqu sembla unir lopressi social i el progrs en les relacions de lhome amb la natura. Si considerem a lengrs el conjunt del desenvolupament hum fins als nostres dies, si sobretot oposem les poblacions primitives, organitzades gaireb sense desigualtat, a la nostra civilitzaci actual, sembla com si lhome, com pel joc dun misteris equilibri, no pugus arribar a alleugerir el jou de les necessitats naturals sense afeixugar igualment el de lopressi social. I fins i tot, cosa encara ms singular, direm que, si la col.lectivitat humana en gran mesura sha alliberat del pes amb qu les forces desmesurades de la natura aclaparen la feble humanitat, com a contrapartida ha succet en certa manera a la natura fins al punt desclafar lindividu de manera anloga. En qu s esclau lhome primitiu? Doncs, que gaireb no disposa de la prpia activitat; que s la joguina de la necessitat, la qual li dicta cadascun dels gestos, o poc sen falta, i lhostilitza amb el seu agull despietat; i que les seves accions sn regulades no pas pel propi pensament, sin pels costums i pels capricis igualment incomprensibles duna natura que noms pot adorar amb una cega submissi. Si noms considerem la col.lectivitat, els homes semblen haver-se elevat avui a

una condici a les antpodes daquest estat servil. Gaireb cap dels seus treballs no s una simple resposta a la imperiosa impulsi de la necessitat; el treball sacompleix prenent possessi de la natura i endreant-la de manera que les necessitats es trobin satisfetes. La humanitat ja no es creu en presncia de divinitats capricioses de qui calgui conciliar-se el favor; sap que simplement ha de manejar matria inert, i compleix aquesta tasca organitzant-se metdicament en base a lleis clarament concebudes. En fi, sembla que hgim arribat a aquella poca predita per Descartes en qu els homes emprarien la fora i les accions del foc, de laigua, de laire, dels astres i de tots els altres cossos com en els oficis artesans, i esdevindrien aix amos de la natura. Per, per un capgirament estrany, aquesta dominaci col.lectiva, quan davallem a lescala de lindividu, es transforma en asserviment, en un asserviment molt proper al que comporta la vida primitiva. Els esforos del treballador modern li sn imposats per una coerci tan brutal, tan despietada i que lempaita tan insistentment com la de la fam amb el caador primitiu; des daquest caador primitiu fins a lobrer de les nostres grans fbriques, passant pels treballadors egipcis manats a cops de fuet, pels esclaus antics, pels serfs de ledat mitjana amenaats constantment per lespasa dels senyors, els homes no han deixat mai de ser empesos al treball per una fora exterior sota pena de mort gaireb immediata. I pel que fa a lencadenament dels moviments del treball, sovint, tamb, els s imposat des de fora als nostres obrers com als homes primitius, i tan misteris els s als primers com als segons; i, encara molt ms, avui, en aquest domini, la coerci s, en certs casos, sense comparaci, ms brutal que mai; per molt lliurat que pogus estar lhome primitiu a la rutina i als tempteigs cecs, almenys podia, amb els seus riscos i perills, intentar de reflexionar, combinar i innovar, llibertat de qu el treballador a la cadena s completament privat. En resum, si la humanitat sembla haver arribat a disposar daquestes forces de la natura que, tanmateix, en paraules de Spinoza, superen infinitament les de lhome, i a disposar-ne gaireb tan sobiranament com el cavaller disposa del seu cavall, la victria no pertany pas als homes presos dun en un; sn tan sols les ms vastes col.lectivitats que estan en disposici de manejar la fora i les accions del foc, de laigua, de laire... i de tots els altres cossos que ens envolten; pel que fa als membres daquestes col.lectivitats, opressors i oprimits hi sn semblantment sotmesos a les exigncies implacables de la lluita pel poder. Aix, tot i el progrs, lhome no ha sortit de la condici servil en qu es trobava quan feble i nu era lliurat a totes les forces cegues que componen lunivers; simplement, el poder que el mant agenollat ha estat com transferit de la matria inert a la societat que forma amb els seus semblants. Aix, s aquesta societat el que li s imposat a adoraci a travs de totes les formes que pren successivament el sentiment religis. Per tant, la qesti social es posa de forma prou clara; cal examinar el mecanisme daquesta transferncia; cercar per qu lhome ha de pagar a aquest preu el seu poder sobre la natura; concebre en qu pot consistir per a ell la situaci menys desgraciada, s a dir, aquella en qu es trobs menys asservit a la doble dominaci de natura i societat; finalment, veure quins camins poden acostar a una tal situaci i quins instruments podria aportar als homes davui la civilitzaci actual si aspiraven a transformar la seva vida en aquest sentit. Acceptem massa fcilment el progrs material com un do del cel, com una cosa que va sola; cal mirar de cara les condicions al preu de qu sacompleix. La vida primitiva s una cosa fcilment comprensible; lhome s burxat per la fam, o pel pensament igualment lancinant que en patir aviat, i surt a la recerca daliment; li vnen esgarrifances de fred, o provocades pel pensament que en tindr aviat, i cerca coses que serveixin per a fer escalfor o conservar-la; i aix successivament. Pel que fa a la manera de posar-shi, li s donada primerament, ja des de petit, pel costum dimitar els vells, i tamb pels hbits que ha contret amb si mateix, en el curs de mltiples tempteigs, repetint els procediments reeixits; quan lagafen desprevingut, tempteja, encara, emps com es troba a actuar per un agull que no li deixa un moment de respir. En tot aix, lhome noms ha de cedir a la seva prpia naturalesa, no pas vncer-la. Contrriament, des que passem a un estadi ms avanat de la civilitzaci, tot esdev miraculs. Veiem llavors els homes deixant de banda tot de coses de bon consumir, desitjables, i de qu tanmateix es priven. Els veiem abandonant en gran mesura la recerca de laliment, de lescalfor i de la resta, i consagrar el millor de les seves forces a feines aparentment estrils. A dir veritat, aquestes feines, la majoria, lluny de ser estrils, sn infinitament ms productives que els esforos de lhome primitiu, car tenen per efecte un endegament de la natura exterior en sentit favorable a la vida humana; per aquesta eficcia s indirecta, i sovint separada de lesfor per tants intermediaris, que lesperit amb prou feines els pot considerar tots; s a llarg termini, sovint a tan llarg termini, que noms les generacions futures en trauran profit; mentre que, contrriament, la fadiga extenuant, els dolors, els perills corresponents a aquestes feines, es fan immediatament i perptuament sentir. Ara, tothom sap prou b per experincia prpia com ns de poc corrent que la idea abstracta duna utilitat llunyana prevalgui sobre els dolors, les necessitats, els desigs presents. Tanmateix, en lexistncia social, cal que hi prevalgui, sota pena de retorn a la vida primitiva. Per el que encara s ms miraculs s la coordinaci dels treballs. Tot nivell un xic elevat de la producci suposa una cooperaci ms o menys estesa; i la cooperaci es defineix pel fet que els esforos de cadasc noms tenen sentit i eficcia per la seva relaci i exacta correspondncia amb els esforos de tots els altres, de manera que tots els esforos formin un sol treball col.lectiu. Altrament dit, els moviments de diversos homes shan de combinar de la manera com es combinen els moviments dun sol home. Per, com es pot fer, aix? Una combinaci noms sopera si s pensada; i una relaci mai no es forma si no s a linterior dun esperit. El nombre dos pensat per un home no es pot pas afegir, per a formar el nombre quatre, al nombre dos pensat per un altre; igualment, la concepci que un dels cooperants es fa del treball parcial que acompleix no es pot pas

combinar, per a formar un treball coherent, amb la concepci que cadascun dels altres es fa de la seva tasca respectiva. Diversos esperits humans no es oden unir de cap de les maneres en un esperit col.lectiu, i els termes dnima col.lectiva, de pensament col.lectiu, tan correntment emprats en els nostres dies, sn completament buits de sentit. Per tant, perqu els esforos de diversos homes es combinin, cal que siguin tots dirigits per un sol i mateix esperit, com ho expressa el clebre vers de Faust: Un esperit s prou, per a mil braos. En lorganitzaci igualitria de les poblacions primitives, res no permet de resoldre cap daquests problemes, ni el de la privaci, ni el de lestimulant de lesfor, ni el de la coordinaci dels treballs; per contra, lopressi social aporta una soluci immediata en crear, per dir-ho en gros, dues categories dhomes, els que manen i els que obeeixen. El cap coordina fcilment els esforos dels subordinats a les seves ordres; no ha de vncer cap temptaci per a reduir-los a all estrictament necessari; i pel que fa a lestimulant de lesfor, una organitzaci opressiva s admirablement apropiada per a fer galopar els homes ms enll dels lmits de les seves forces, els uns fuetejats per lambici, els altres, en paraules dHomer, sota la pressi duna dura necessitat. Els resultats sn sovint prodigiosos quan la divisi de les categories socials s prou profunda perqu els qui decideixen els treballs no es trobin mai exposats a patir-ne, o fins ni a conixer-ne, ni els esforos esgotadors, ni els dolors, ni els perills, i, en canvi, els qui els executen i pateixen no els puguin triar, trobant-se com perptuament es troben sota lefecte duna amenaa de mort ms o menys encoberta. s aix que lhome noms sescapa en certa mesura dels capricis de la cega natura lliurant-se als capricis no menys cecs de la lluita pel poder. Mai no s ms veritat, aix, que quan lhome arriba, com per a nosaltres s el cas, a una tcnica prou avanada per a tenir el domini de les forces de la natura; car, perqu pugui ser aix, la cooperaci sha dacomplir a una escala tan gran que els dirigents es troben tenint en m un tal munt dafers, que supera formidablement la seva capacitat de control. La humanitat es troba, per aquest fet, essent la joguina de les forces de la natura, sota la nova forma que els ha donat el progrs tcnic, tant com mai no ho havia estat en els temps primitius; nhem fet, en fem, en farem lamarga experincia. Quant a les temptatives de conservar la tcnica espolsant-nos lopressi, susciten tot seguit una tal mandra i un tal desordre que els qui shi han lliurat es troben al ms sovint forats a tornar a posar gaireb tot seguit el cap sota el jou; lexperincia sha fet a petita escala en cooperatives de producci, a gran escala durant la revoluci russa. Semblaria com si lhome nasqus esclau i la servitud fos la seva verdadera condici. Quadre teric duna societat lliure I tanmateix res al mn no pot impedir a lhome de sentir-se nascut per a la llibertat. Mai, passi el que passi, no pot acceptar la servitud; perqu pensa. Mai no ha deixat de somniar una llibertat sense lmits, sigui com a felicitat passada de qu un cstig lhauria privat, sigui com a felicitat a venir que li s deguda per una mena de pacte amb una providncia misteriosa. El comunisme imaginat per Marx ns la forma ms recent, daquest somni. Aquest somni sempre ha quedat en no res, com tots, o, si ha pogut consolar, ho ha fet noms com un opi; ja s hora de renunciar a somniar-la, la llibertat, i decidir-se a concebre-la. s la llibertat perfecta el que cal esforar-se a representar-se clarament, no pas amb lesperana darribar-hi, sin amb lesperana datnyer una llibertat menys imperfecta que no la nostra condici actual; car el millor noms s concebible pel perfecte. s noms a un ideal, que ens podem adrear. Lideal s tan irrealitzable com el somni, per, a diferncia del somni, lliga amb la realitat; permet, a ttol de lmit, de considerar, ordenades pel valor, del ms baix al ms alt, situacions reals o realitzables. La llibertat perfecta no es pot pas concebre com a consistent simplement en la desaparici daquesta necessitat de qu en patim perptuament la pressi; mentre lhome visqui, s a dir, mentre constitueixi un nfim fragment daquest univers despietat, la pressi de la necessitat no afluixar mai ni un instant. Un estat de coses en qu lhome tingus tants de gaudis i tan poques fadigues com li plagus no hi pot pas tenir lloc, si no s ficci, en el mn en qu vivim. La natura s, certament, ms clement o ms severa amb les necessitats humanes segons els climes i potser segons les poques; per esperar la invenci miraculosa que la fes clement arreu i una vegada per totes s aproximadament tan raonable com les esperances lligades en altre temps a la data de lany mil. A part daix, si examinem aquesta ficci de prop, no sembla pas que valgui ni una recana. Nhi ha prou de tenir en compte la feblesa humana per a comprendre que una vida de qu la noci de treball hagus gaireb desaparegut fra lliurada a les passions i potser a la follia; no hi ha domini dun mateix, sense disciplina, ni hi ha altra font de disciplina per a lhome que lesfor demanat pels obstacles exteriors. Un poble dociosos podria prou b distreures posant-se obstacles, exercitant-se amb les cincies, amb les arts, amb els jocs; per els esforos procedents de la sola fantasia no constitueixen pas per a lhome cap mitj de domini de les seves prpies fantasies. Sn els obstacles amb qu topa i que cal superar el que li dna ocasi de vncer-se a si mateix. Fins les activitats aparentment ms lliures, cincia, art, esport, noms tenen valor en la mesura que imiten lexactitud, el rigor, lescrpol propis dels treballs, i fins i tot els exageren. Sense el model que els aporten sense saber-ho el camperol, el ferrer, el mariner que treballen com cal, per emprar una expressi duna ambigitat admirable, senfonsarien en la pura arbitrarietat. Lnica llibertat que es pot atribuir a ledat dor s aquella de qu gaudirien les criatures si els pares no els imposessin regles; no s en realitat res ms que una submissi incondicionada al caprici. El cos hum no pot en cap cas deixar de dependre del poders univers que lempresona; i encara que lhome deixs destar sotms a les coses i als altres

per les necessitats i els perills, hi estaria encara ms completament lliurat per les emocions que el prendrien contnuament a les entranyes, de qu ja cap activitat regular no el defensaria. Si havem dentendre per llibertat la simple absncia de tota necessitat, el mot fra buit de tota significaci concreta; llavors, per, no representaria pas per a nosaltres aquesta cosa la privaci de la qual lleva a la vida el seu valor. Es pot entendre per llibertat una cosa altra que no la possibilitat dobtenir sense esfor el que plau. Existeix una concepci ben diferent de la llibertat, una concepci heroica, que s la de la saviesa comuna. La llibertat verdadera no es defineix pas per una relaci entre el desig i la satisfacci, ans per una relaci entre el pensament i lacci; fra completament lliure lhome totes les accions del qual procedissin dun judici previ concernint el fi que es proposa i lencadenament de mitjans que duguessin a aquest fi. I importaria ben poc que les accions en si mateixes fossin de bon fer o doloroses, ni fins i tot coronades per lxit; el dolor i el fracs el poden fer desgraciat, lhome, per no el poden pas humiliar mentre sigui ell qui disposi de la prpia facultat dactuar. I disposar de les prpies accions no significa gens ni mica actuar arbitrriament; les accions arbitrries no procedeixen pas de cap judici, ni poden, prpiament parlant, dir-se lliures. Tot judici es fa sobre un situaci objectiva, i per consegent sobre un entrellat de necessitats. Lhome, mentre viu, no pot en cap cas deixar de ser tenallat de totes bandes per una necessitat absolutament inflexible; per, com que pensa, pot triar entre cedir cegament a lagull amb qu ella lempeny des de lexterior, o b conformar-se amb la representaci interior que sen faci; s en aix que consisteix loposici entre servitud i llibertat. Els dos termes daquesta oposici, daltra banda, no sn ms que lmits ideals entre els quals es mou la vida humana, sense mai poder-ne atnyer cap sota pena de deixar de ser vida. Un home fra del tot esclau si tots els seus gestos procedissin duna deu altra que no el seu pensament, a saber, les reaccions irracionals del cos o b el pensament daltri; lhome primitiu afamat els bots del qual sn tots provocats pels espasmes que li retorcen les entranyes, lesclau rom perptuament atent a les ordres del vigilant armat dun fuet, lobrer modern treballant a la cadena, shi acosten, a aquesta condici miserable. Quant a la llibertat completa, sen pot trobar un model abstracte en un problema daritmtica o de geometria ben resolt; car en un problema tots els elements de la soluci sn donats, i lhome no hi pot esperar ajut ms que del propi judici, lnic capa destablir entre aquests elements la relaci que constitueix en si la soluci cercada. Els esforos i les victries de la matemtica no van pas ms enll del quadre del full de paper, reialme dels signes i dels dibuixos; una vida enterament lliure fra aquella en qu totes les dificultats reals es presentarien com unes menes de problemes en qu totes les victries serien com solucions posades en acci. Tots els elements de lxit foren llavors donats, s a dir, coneguts i manejables com ho sn els signes del matemtic; per a obtenir el resultat volgut, nhi hauria prou de posar entre ells en relaci aquests elements mercs a la direcci metdica que el pensament imprimiria, no ja a simples traos de ploma, sin a moviments efectius que deixarien petja al mn. Ms ben dit, lacompliment de no importa quina obra consistiria en una combinaci desforos tan conscient i tan metdica com pot ser-ho la combinaci de xifres per qu sopera la soluci dun problema quan prov de la reflexi. Lhome tindria llavors constantment la seva prpia sort a la m; forjaria a cada moment les condicions de la seva prpia existncia amb un acte del pensament. El simple desig, certament, no el duria enlloc; no rebria res gratutament; i fins i tot les possibilitats desfor efica foren per a ell estretament limitades. Per el fet de no poder obtenir res sense haver posat en acci, per a aconseguir-ho, totes les potncies del pensament i del cos permetria a lhome de desfer-se per sempre de la influncia cega de les passions. Una visi clara del possible i de limpossible, del fcil i del difcil, dels esforos que separen el projecte del seu acompliment, ella sola esborra els desigs insaciables i les pors sense fonament; daix i res ms provenen la temperana i el coratge, virtuts sense les quals la vida noms s un vergonys deliri. A part daix, tota espcie de virtut t la deu en lencontre que fa topar el pensament hum amb una matria sense indulgncia ni perfdia. No es pot concebre res ms gran per a lhome que una sort que el faci barallar directament amb la nua necessitat, sense res a esperar que no sigui de si mateix, de manera que la seva vida sigui una perptua creaci de si mateix per si mateix. Lhome s un sser limitat a qui no s pas donat de ser, com el Du dels telegs, lautor directe de la seva prpia existncia; per lhome posseiria lequivalent hum daquest poder div si les condicions materials que li permeten dexistir fossin exclusivament obra del propi pensament dirigint lesfor dels propis msculs. Fra aquesta, la verdadera llibertat. Una tal llibertat noms s un ideal, i trobar-la en una situaci real no s pas ms fcil que traar amb un guix una recta perfecta. Per aquest ideal ser til de concebre si podem percebre alhora el que ens en separa i quines circumstncies ens en poden allunyar o ens hi poden acostar. El primer obstacle que apareix s constitut per la complexitat i lextensi daquest mn on vivim, complexitat i extensi que ultrapassen infinitament labast del nostre esperit. Les dificultats de la vida real no sn pas problemes a la nostra mesura; sn com problemes les dades dels quals fossin en quantitat innombrable, car la matria s doblement indefinida, considerades lextensi i la divisibilitat. A ms, a un esperit hum li s impossible de tenir en compte tots els factors de qu depn lxit de lacci en aparena ms simple; qualsevol situaci dna lloc a atzars sens nombre, i les coses escapen al nostre pensament com fluids que volgussim agafar amb els dits. Dac semblaria despendre-sen que el pensament noms es podria exercir sobre vanes combinacions de signes i que lacci hauria de reduir-se al tempteig ms cec. Per no s pas aix, de fet. Certament, mai no podem actuar amb seguretat dxit; per aix no s pas tan important com podrem creure. Podem fcilment suportar-ho, que les conseqncies de les nostres accions depenguin datzars incontrolables; el que ens cal de totes totes sostreure a latzar sn les nostres accions, i de manera que les sotmetem a la direcci del pensament. Nhi ha prou, per a aix, que lhome pugui concebre

una cadena daccions intermdies unint els moviments de qu s capa als resultats que vol obtenir; i pot fer-ho sovint, aix, mercs a lestabilitat relativa que, enmig de les cegues tempestes de lunivers, persisteix a escala de lorganisme hum, estabilitat que ella sola permet a aquest organisme de subsistir. Certament, aquesta cadena daccions intermdies mai no s ms que un esquema abstracte; quan es passa a lexecuci, a cada instant poden intervenir-hi accidents que desbaratin els plans ms ben establerts; per si la intel.ligncia ha sabut elaborar clarament el pla abstracte de lacci a executar, aix vol dir que ha arribat, certament, no pas a eliminar latzar, per s a deixar-li una part circumscrita i limitada i, diguem-ho aix, a filtrar-lo, classificant en relaci a aquest pla la massa indefinida dels accidents possibles en unes quantes sries ben determinades. Aix, lesperit s impotent per a orientar-se enmig de les tempestes innombrables que formen en plena mar el vent i laigua; per, si posem al mig daquestes tempestes un vaixell amb veles i tim disposats de tal o tal manera, es pot fer la llista de les accions que li poden fer entomar. Totes les eines sn, aix, de manera ms o menys perfecta, com instruments per a caracteritzar els atzars. Lhome podria, daquesta manera, eliminar latzar, si no al seu voltant almenys en si mateix; per fins i tot aix s un ideal inaccessible. El mn s massa frtil en situacions de complexitat insuperable perqu linstint, la rutina, els tempteigs, la improvisaci puguin mai deixar de jugar cap paper en els nostres treballs; lhome noms pot restringir cada cop ms aquest paper grcies al progrs de la cincia i de la tcnica. El que importa s que aquest paper sigui subordinat i no impedeixi al mtode de ser lnima del treball. Cal tamb que aquest paper aparegui com a provisional, i que rutina i tempteigs siguin sempre considerats no pas com a principis dacci sin com a succedanis destinats a omplir les llacunes del pensament metdic; s a aix que ens ajuden poderosament les hiptesis cientfiques, fent-nos concebre els fenmens mig coneguts com a regits per lleis anlogues a les que determinen els fenmens ms clarament compresos. I fins i tot all on res no sabem podem encara suposar que deuen aplicar-shi lleis semblants; aix s prou per a eliminar, a falta dignorncia, el sentiment del misteri, i fer-nos comprendre que vivim en un mn en qu lhome noms ha desperar miracles de si mateix. Hi ha tanmateix una deu de misteri que no podem pas eliminar, que no s altra que el nostre propi cos. Lextrema complexitat dels fenmens vitals potser es podr progressivament desembullar, si ms no en certa mesura; per una ombra impenetrable embolcallar sempre la relaci immediata que ens lliga els pensaments amb els moviments. En aquest domini no podem concebre-hi cap necessitat, car no podem determinar-hi anelles intermdies; daltra banda, la noci de necessitat, tal com se la forma el pensament hum, noms s prpiament aplicable a la matria. En els fenmens en qesti, a falta duna necessitat clarament concebible, fins no podem trobar-hi cap regularitat ni aproximada. De vegades les reaccions del cos vivent sn completament estranyes al pensament; de vegades, b que rarament, nexecuten simplement les ordres; ms sovint, acompleixen el que lnima ha desitjat sense que aquesta hi tingui cap part; sovint, tamb, acompanyen els propsits formats per lnima sense correspondre-hi de cap manera; altres vegades, encara, precedeixen els pensaments. No shi pot fer cap classificaci. s per aix que, quan en la lluita amb la natura els moviments del cos vivent hi tenen el paper principal, , la noci de necessitat difcilment es pot formar; en cas dxit, la natura sembla obeir o complaure immediatament els desigs i, en cas de fracs, rebutjar- los. s el que sesdev en les accions acomplertes sense instruments o amb instruments tan ben adaptats als membres que gaireb noms fan que prolongar-ne els moviments naturals. Es pot comprendre aix que els primitius, malgrat la seva extrema habilitat a acomplir tot all de qu tenen necessitat per a subsistir, es representin la relaci entre lhome i el mn sota laspecte no pas del treball, sin de la mgia. Entre ells i el filat de necessitats que constitueix la natura i defineix les condicions reals de lexistncia, shi interposen doncs, com una pantalla, tota mena de capricis misteriosos a merc dels quals creuen trobar-se; i per poc opressiva que pugui ser la societat que formen, no per aix sn menys esclaus daquests capricis imaginaris, sovint interpretats a ms per sacerdots i fetillers de carn i ossos. Aquestes creences sobreviuen en forma de supersticions i, contrriament al que ens agrada de pensar, ning no ns completament lliure; per la seva influncia perd fora a mesura que, en la lluita amb la natura, el cos passa a segon terme i els instruments inerts a primer. Ns el cas quan els intruments, deixant de modelar-se segons lestructura de lorganisme hum, lobliguen al contrari a adaptar els seus moviments a la forma dells. Llavors, doncs, ja no hi ha correspondncia entre els gestos a executar i les passions; el pensament sha de sostreure al desig i a la por, i aplicar- se nicament a establir una relaci exacta entre els moviments impresos als instruments i lobjectiu perseguit. La docilitat del cos en aquest cas s una espcie de miracle, per un miracle que el pensament no ha pas de tenir en compte; el cos, esdevingut com fluid per lhbit, segons la bella expressi de Hegel, fa simplement passar als instruments els moviments concebuts per lesperit. Latenci es posa exclusivament en les combinacions formades pels moviments de la matria inert, i la noci de necessitat apareix en la seva puresa, sense cap barreja de mgia. Per exemple, en terra, i endut per desigs i pors que li fan moure les cames, lhome es troba sovint havent passat dun lloc a un altre sense saber com; en mar, al contrari, com que desigs i pors no tenen cap influncia sobre el vaixell, cal perptuament fer servir lenginy i combinar, disposar veles i tim, transformar lempenta del vent amb un encadenament dartificis que noms pot ser obra dun pensament lcid. El cos hum no shi pot pas reduir del tot, a aquest paper dintermediari dcil entre el pensament i els instruments, per shi pot anar reduint cada cop ms; s a aix que contribueix cada progrs de la tcnica. Per, per desgrcia, encara que sarribs a sotmetre estrictament i fins i tot en detall tots els treballs, sense excepci, al pensament metdic, de seguida un nou obstacle a la llibertat apareixeria, a causa de la profunda diferncia de naturalesa que separa lespeculaci terica i lacci. En realitat, no tenen res en com, la resoluci dun problema i lexecuci dun treball fins

i tot perfectament metdic, lencadenament de les nocions i lencadenament dels moviments. Aquell qui senfronta a una dificultat dordre teric procedeix anant del senzill al complex, del clar a lobscur; els moviments del treballador, en canvi, no sn pas ms simples o ms clars els uns que els altres, ans simplement els que precedeixen sn la condici dels que segueixen. Daltra banda, al ms sovint, el pensament uneix all que lexecuci ha de separar, o separa all que lexecuci ha dunir. s per aix que, quan un treball qualsevol presenta al pensament dificultats no immediatament superables, s impossible dunir lexamen daquestes dificultats i lexecuci del treball; lesperit tot primer ha de resoldre el problema teric amb els seus propis procediments, i tot seguit la soluci es pot aplicar a lacci. No es pot pas dir en aquest cas que lacci sigui, prpiament parlant, metdica; s conforme a mtode, cosa ben diferent. La diferncia s capital; car aquell qui aplica el mtode no t pas necessitat de concebrel, al moment daplicar-lo. Ms que aix: si es tracta de coses complicades, ni ho pot, llavors, fins si el mtode lha elaborat ell mateix; car latenci, sempre obligada a cenyir-se al moment present de lexecuci, de lencadenament de relacions de qu depn el conjunt de lexecuci no en pot pas abraar gaire gran part, alhora,. Per tant, el que sexecuta no s pas un pensament, ans un esquema abstracte indicant un seguit de moviments, tan poc penetrable a lesperit, al moment de lexecuci, com una recepta provinent de la simple rutina o un ritus mgic. Per un altre costat, una sola i mateixa concepci s aplicable, amb modificacions de detall o sense, un nombre indefinit de vegades; car, per b que el pensament abraa alhora la srie de les aplicacions possibles dun mtode, lhome no est pas dispensat tanmateix de realitzar-les duna en una totes les vegades que calgui. Aix, a un sol esclat de pensament li correspon una quantitat il.limitada daccions cegues. No cal ni dir que aquells qui reprodueixen indefinidament laplicaci de tal o tal altre mtode de treball sovint no han fet mai lesfor de comprendrel; daltra banda, sesdev sovint que cadascun dells noms sencarregui duna part de lexecuci, sempre la mateixa, i que els companys en facin la resta. Aix, doncs, ens trobem en presncia duna situaci paradoxal, a saber, que hi ha mtode en els moviments del treball per no pas en el pensament del treballador. Podrem dir-ne que el mtode ha traslladat la seva seu de lesperit a la matria. s all de qu les mquines automtiques en donen la imatge ms impressionant. Des del moment que el pensament que ha elaborat un mtode dacci no t necessitat dintervenir en la seva execuci, tan b i ms es pot confiar aquesta execuci a trossos de metall que a membres vius; i aix ens trobem davant lestrany espectacle de mquines en qu el mtode ha cristal.litzat tan perfectament en metall que sembla que siguin elles qui pensi i que els homes al seu servei siguin ells els reduts a lestat dautmates. A part daix, aquesta oposici entre laplicaci i la intel.ligncia del mtode es torna a trobar, absolutament idntica, en el quadre de la pura teoria. Per posar-ne un senzill exemple, s del tot impossible, mentre es fa una divisi difcil, de tenir la teoria de la divisi present a lesperit; i aix no sols perqu aquesta teoria, que reposa en la relaci de la divisi amb la multiplicaci, sigui duna certa complexitat, sin sobretot perqu, en executar cadascuna de les operacions parcials a la fi de les quals la divisi sha acomplert, oblidem que les xifres representen ads unitats, ads desenes, ads centenes. Els signes es combinen segons les lleis dall que signifiquen; per, en no poder conservar perptuament present a lesperit la relaci de signe amb significat, els manegem com si es combinessin segons les seves prpies lleis; i dac que les combinacions esdevinguin inintel.ligibles, s a dir, que sacompleixin automticament. El carcter maquinal de les operacions aritmtiques s il.lustrat per lexistncia de mquines de comptar; per aix, doncs, un comptable no s ms que una mquina de comptar imperfecta i desgraciada. La matemtica noms progressa treballant amb signes, eixamplant-ne la significaci, creant signes de signes; aix, les lletres corrents de llgebra representen quantitats qualssevol, o fins i tot operacions virtuals, com en el cas dels valors negatius; altres lletres representen funcions algbriques, i aix successivament. Com que a cada nivell, si es pot dir aix, shi arriba inevitablement a perdre de vista la relaci del signe amb el significat, les combinacions de signes, tot i que sempre rigorosament metdiques, esdevenen ben aviat impenetrables al pensament. De mquina algbrica satisfactria no nhi ha cap, tot i que shan fet en aquest sentit diverses temptatives; per no per aix els clculs algbrics deixen de ser al ms sovint tan automtics com el treball del comptable. O ms ben dit, encara ms, ho sn, en el sentit que ho sn en certa manera essencialment. Desprs dhaver fet una divisi, sempre podem repassar-la, tornant als signes el seu significat, fins a haver comprs el perqu de cada part de loperaci; per no s pas igual, en lgebra, en qu els signes, a cpia de manejar-los i combinar-los entre ells com a tals, acaben demostrant una eficcia de qu el significat que tinguin no en dna pas compte. Tal com, per exemple, els signes e i i; en fer-los servir convenientment, fem meravellosament planeres tota mena de dificultats, i especialment, si els combinem duna certa manera amb , arribem a afirmar que la quadratura del cercle s impossible; en canvi, cap esperit al mn no pot concebre quina relaci amb el problema de la quadratura del cercle hi tenen les quantitats, si en podem dir aix, designades per aquestes lletres. El clcul relaciona els signes entre ells en el paper, sense que en lesperit es relacionin els objectes per ells significats; de manera que fins la qesti del significat dels signes acaba per ja no voler dir res. Ens trobem aix havent resolt un problema amb una mena de mgia, sense que lesperit hagi posat en relaci dades i soluci. Per tant, tamb aqu, com en el cas de la mquina automtica, el domini del mtode sembla que el tinguin les coses en comptes del pensament; noms que, en aquest cas, les coses no sn trossos de metall sin traos damunt paper blanc. s per aix que un cientfic ha pogut dir: En sap ms el meu llapis que jo. s evident que les matemtiques superiors no sn cap pur producte de lautomatisme, i que en la seva elaboraci el pensament i fins el geni hi han tingut part i nhi tenen; en resulta una extraordinria barreja doperacions cegues i esclats de pensament; ara, all on el pensament no ho domina tot, necessriament hi juga un paper subordinat. I com ms el progrs de la cincia acumula combinacions totes elles de signes, ms el pensament ns esclafat, impotent per a fer linventari de les nocions que fa servir. I, s clar, la relaci de les frmules aix elaborades amb les aplicacions prctiques de qu sn susceptibles tamb s sovint del tot impenetrable al pensament, i apareix, per aix, tan fortuta com leficcia duna

frmula mgica. El treball es troba, en aquest cas, essent automtic diguem-ne que a la segona potncia; no s pas solament lexecuci, s tamb lelaboraci del mtode de treball, que sacompleix sense la direcci del pensament. Podrem concebre, a ttol de lmit abstracte, una civilitzaci en qu tota activitat humana, tant en el treball com en lespeculaci terica, estigus sotmesa fins al detall a un rigor tot matemtic, i aix sense que cap sser hum hi comprengus res del que hi fes; la noci de necessitat fra llavors absent de tots els esperits, i de manera ben altrament radical que en les poblacions primitives, de qu els nostres socilegs afirmen que ignoren la lgica. Per oposici, lnic mode de producci plenament lliure fra aquell en qu el pensament metdic es trobs en acci tot al llarg del treball. Les dificultats a vncer haurien de ser tan variades que mai no shi poguessin aplicar regles estereotipades; certament, el paper dels coneixements adquirits no hauria pas de ser nul; per caldria que el treballador fos obligat a tenir sempre present a lesperit la concepci directriu del treball que executs, per tal de poder-la aplicar intel.ligentment a casos particulars sempre nous. Una tal presncia desperit t per condici que aquella fudesa del cos produda per lhbit i lhabilitat atengus un grau molt elevat. Caldria tamb que totes les nocions utilitzades durant el treball fossin prou lluminoses per a poder ser evocades senceres en una clucada dull; depn de lagilitat ms o menys gran de la intel.ligncia, per encara ms del cam ms o menys dret per qu una noci sha format a lesperit, que la memria pugui conservar aquesta noci o sols la frmula que li fa dembolcall. Daltra banda, no cal dir que el grau de complicaci de les dificultats a resoldre mai no hauria de ser massa elevat, a risc destablir una separaci entre el pensament i lacci. s evident que un tal ideal mai podr ser plenament realitzable; en la vida prctica, no es pot pas evitar dacomplir accions impossibles de comprendre en acomplir-les, sigui perqu calgui fiar-se de regles prefixades, o b de linstint, del tempteig, de la rutina. Per almenys es pot anar eixamplant de mica en mica el domini del treball lcid, i aix potser indefinidament. Nhi hauria prou, per a aix, que lhome tends no pas a ampliar indefinidament coneixements i poder, sin ms aviat a establir, tant en lestudi com en el treball, un cert equilibri entre lesperit i lobjecte a qu lesperit saplica. Per encara nhi ha un altre, de factor de servitud; i s, per a cadasc, lexistncia dels altres. Fins i tot, si b ho mirem, s, prpiament parlant, lnic factor de servitud; noms lhome pot asservir lhome. Ni els primitius no foren esclaus de la natura, si no hi veiessin ssers imaginaris anlegs a lhome, de voluntat daltra banda interpretada per homes. En aquest cas, com en tots, la font de poder s el mn exterior; per si rere les forces infinites de la natura no hi hagus, b per ficci, b en realitat, voluntats divines o humanes, la natura podria vncer lhome, no pas humiliar-lo. La matria pot desmentir les previsions i arrunar els esforos, i no per aix deixa de ser inert, feta per a ser concebuda i manejada des de fora; per mai no es pot penetrar ni manejar des de fora el pensament hum. En la mesura que la sort dun home depn daltres, la prpia vida no sols se li escapa de les mans sin tamb de la intel.ligncia; el judici i la resoluci no tenen ja res a qu aplicar- se; en comptes de combinar i actuar, cal rebaixar-se a suplicar o a amenaar; i lnima cau en pous sense fons de desig i de por, car no hi ha lmits a les satisfaccions i als sofriments que un home pugui rebre dels altres. Aquesta dependncia envilidora no s pas prpia noms dels oprimits, sin al mateix ttol, per b que de maneres diferents, dels oprimits i dels poderosos. Com que lhome poders noms viu dels seus esclaus, lexistncia dun mn inflexible se li escapa gaireb del tot; les seves ordres li semblen contenir dins seu una eficcia misteriosa; no s mai capa, prpiament parlant, de voler, sin que s pres de desigs als quals mai la visi clara de la necessitat no ve a posar-los lmit. Com que no concep cap altre mtode dacci que el de manar, quan li arriba, com s inevitable, de manar endebades, passa de cop del sentiment de poder absolut al dimpotncia radical, com sesdev sovint en els somnis; i les pors sn llavors encara ms aclaparadores pel fet de sentir contnuament damunt seu lamenaa dels rivals. Pel que fa als esclaus, senfronten, ells, contnuament amb la matria; noms que la seva sort depn no pas de la matria que remenen, sin duns amos als capricis dels quals no es pot posar ni llei ni lmit. Per fra encara poca cosa, aix de dependre dssers que, per b que estranys, almenys sn reals i es poden, si no entendre, almenys veure, sentir, endevinar per analogia amb un mateix. En realitat, en totes les societats opressives, tot home, tant se val el rang en qu es trobi, depn no solament dels situats damunt seu o dessota, sin abans que res del joc de la vida col.lectiva, joc cec que determina ell sol les jerarquies socials; i importa ben poc, pel que fa a aix, que el poder deixi aparixer el seu origen essencialment col.lectiu o b sembli trobar-se en individus determinats aix com la virtud dormitiva en lopi. Car, ben mirat, si hi ha al mn res absolutament abstracte, absolutament misteris, inaccessible als sentits i al pensament, s la col.lectivitat; lindividu que ns membre no pot, sembla, abastar-la ni copsar-la per cap enginy, ni fer-hi fora per cap palanca; se sent, respecte a ella, de lordre de linfinitament petit. Si els capricis dun individu apareixen a tots els altres com a arbitraris, les batzegades de la vida col.lectiva semblen ser-ho a la segona potncia. Aix, entre lhome i aquest univers que li s assignat per la sort com a nica matria del seu pensament i de la seva acci, les relacions dopressi i de servitud hi posen de manera permanent la pantalla impenetrable de larbitrarietat humana. Qu t destrany que en comptes didees gaireb no es trobin ms que opinions, i en comptes dacci una agitaci cega? Noms podrem representar- nos la possibilitat dalgun progrs, en lnic verdader sentit daquest mot, s a dir, en lordre dels valors humans, si pogussim concebre a ttol de lmit ideal una societat que arms lhome contra el mn sense separar-len. Lhome no s pas ms fet per a ser joguina de les cegues col.lectivitats que forma amb els seus semblants que per a ser-ho de la cega natura; per, per a deixar de trobar-se lliurat a la societat tan

passivament com la gota daigua en el mar, caldria que pogus conixer-la i actuar damunt seu. En tots els dominis, s cert, les forces col.lectives superen infinitament les forces individuals; aix, ms difcil s de concebre un individu disposant dun trosset de la vida col.lectiva que no una ratlla fent-se ms llarga per lafegit dun punt. Aix, almenys, s laparena; per en realitat hi ha una excepci, a tot plegat, i una de sola, a saber, el domini del pensament. En all concernent al pensament, la relaci es capgira; aqu lindividu supera la col.lectivitat tant com una qualsevol cosa supera un no res, car en un esperit el pensament noms shi forma quan es troba cara a cara sol amb si mateix; les col.lectivitats no pensen. s veritat que el pensament no constitueix gens cap fora per si mateix. A Arqumedes, diuen, el va matar un soldat embriac; i si lhaguessin posat a fer girar una roda de mol sota el fuet dun vigilant desclaus, lhauria feta girar exactament de la mateixa manera que lhome ms obts. En la mesura que el pensament plana per damunt la barreja social, pot judicar, no pas transformar. Totes les forces sn materials; lexpressi de fora espiritual s essencialment contradictria; el pensament noms pot ser una fora en la mesura que sigui materialment indispensable. Per a expressar aquesta mateixa idea sota un altre aspecte, direm que lhome no t res dessencialment individual, res que li sigui absolutament propi, fora de la capacitat de pensar; i aquesta societat de qu estretament depn en cada instant de la seva existncia, a canvi, depn una mica dell des del moment que t necessitat que pensi. Car tota la resta li pot ser imposada des de fora per la fora, fins i tot els moviments del cos, per res al mn no pot obligar lhome a exercir el seu poder de pensar ni pot sostreure-li el control del propi pensament. Si es t necessitat que un esclau pensi, val ms deixar estar el fuet; si no, ben poques possibilitats hi ha dobtenir resultats de bona qualitat. Aix, si volem formar, de manera purament terica, la concepci duna societat en qu la vida col.lectiva estigus sotmesa als homes en tant que individus en comptes de tenir-los sotmesos, cal representar-se una forma de vida material en qu noms hi intervinguessin esforos exclusivament dirigits pel pensament clar, cosa que implicaria que cada treballador hagus de controlar, sense prendre com a referncia cap regla exterior, no solament ladaptaci dels seus esforos a lobra a produir, sin a ms la coordinaci daquests esforos amb els de tots els altres membres de la col.lectivitat. La tcnica hauria de ser tal que dugus perptuament a fer treballar la reflexi metdica; lanalogia entre les tcniques dels diferents treballs hauria de ser prou estreta i la cultura tcnica prou mplia perqu cada treballador es fes una idea clara de totes les especialitats; la coordinaci hauria destablir- se duna manera prou simple perqu tothom en tingus perptuament un coneixement precs, tant pel que fa a la cooperaci dels treballadors com als intercanvis de productes; les col.lectivitats no serien mai prou grans per a superar labast dun esperit hum; la comunitat dels interessos fra prou evident per a esborrar les rivalitats; i com que tot individu estaria en condicions de controlar el conjunt de la vida col.lectiva, aquesta fra sempre conforme a la voluntat general. Els privilegis fonamentats en lintercanvi dels productes, en els secrets de la producci o en la coordinaci dels treballs es trobarien automticament abolits. La funci de coordinar ja no implicaria cap poder, car el control continu exercit per cadasc faria impossible cap decisi arbitrria. De manera general, la dependncia dels homes els uns dels altres deixaria dimplicar que la seva sort es trobs lliurada a larbitrarietat, i deixaria dintroduir en la vida humana res de misteris, ja que cadasc estaria en estat de controlar lactivitat de tots els altres amb recrrer a la prpia sola ra. Hi ha tan sols una nica i mateixa ra per a tots els homes; noms esdevenen estranys i impenetrables els uns per als altres quan se naparten; aix, una societat en qu tota la vida material tingus per condici necessria i suficient que cadasc exercs la prpia ra podria ser del tot transparent per a cada esperit. Quant a lestimulant necessari per a superar fadigues, dolors i perills, cadasc el trobaria en el desig daconseguir lestima dels companys, per encara ms en si mateix; per als treballs que sn creacions de lesperit, la coerci exterior, esdevinguda intil i nociva, fra reemplaada per una mena de coerci interior; lespectace de lobra inacabada atrau lhome lliure amb tanta de fora com el fuet empeny lesclau. Una tal societat fra lnica societat dhomes lliures, iguals i agermanats. Els homes estarien certament agafats en lligams col.lectius, per noms en la seva qualitat dhomes; mai no serien tractats els uns pels altres com a coses. Cadasc veuria en cada company de treball un altre ell mateix situat en un altre lloc, i lestimaria com vol la mxima evanglica. Aix, es posseiria, a ms a ms de la llibertat, un b encara ms precis; car si res no hi ha ms odis que la humiliaci i lenviliment de lhome per lhome, res no hi ha ms bell ni ms dol que lamistat. Aquest quadre, considerat en si mateix, es troba, si s possible, encara ms lluny de les condicions reals de la vida humana que no la ficci de ledat dor. Per a diferncia daquesta ficci pot servir, en tant que ideal, de punt de referncia per a lanlisi i lapreciaci de les formes socials reals. El quadre duna vida social absolutament opressiva sotmetent tots els individus al joc dun mecanisme cec s, tamb ell, purament teric; lanlisi que situs una societat en relaci a aquests dos quadres sajustaria ja ms a la realitat, tot i mantenir-se molt abstracta. Apareix aix un nou mtode danlisi social que no s pas el de Marx, tot i que parteix, com Marx volia, de les relacions de producci; per aix com Marx, la concepci del qual resta daltra banda poc precisa en aquest punt, sembla haver volgut ordenar els modes de producci en funci del rendiment, hom ac els analitzaria en funci de les relacions entre pensament i acci. s evident que un tal punt de vista no implica gens que la humanitat, en el curs de la histria, hagi evolucionat de les formes menys conscients de la producci a les ms conscients; la noci de progrs s indispensable a tothom qui cerqui de forjar-se lavenir per endavant, per quan sestudia el passat noms pot esgarriar lesperit. Cal llavors substituir-la per la noci duna escala de valors concebuda fora del temps; per ja no s possible de disposar-hi les diverses formes socials en srie, en una tal escala. El que es pot fer s relacionar amb una tal escala tal o tal altre aspecte de la vida social duna poca determinada. s prou clar que els treballs difereixen realment entre ells per quelcom no relacionat ni amb el benestar, ni amb el lleure, ni amb la seguretat, i que tanmateix t a veure amb el cor de tot home; el pescador que dins la seva barca lluita contra onades i vent, tot i patir fred, fadiga, manca de descans,

i fins el dormir poc, perill, i un nivell de vida primitiu, t una sort ms envejable que lobrer que treballa a la cadena, tanmateix ms afavorit en tots aquells punts. I s que el seu treball sassembla molt ms al de lhome lliure, encara que la rutina i la improvisaci cega hi tinguin de vegades una part prou gran. Tamb lartes de lEdat mitjana ocupa, des daquest punt de vista, un lloc prou honorable, tot i que la traa, que en els treballs a m hi t un gran paper, sigui en gran mesura una mena de cosa cega; quant a lobrer plenament qualificat format per la tcnica dels temps moderns, s potser el que ms sassembla al treballador perfecte. En lacci col.lectiva hi trobem diferncies anlogues; un equip de treballadors a la cadena vigilats pel contramestre s un trist espectacle, mentre que s bell de veure una colla de treballadors de la construcci, aturats a causa duna dificultat, pensant cadascun pel seu compte, indicant diversos mitjans dacci i a la fi aplicant unnimement el mtode concebut per un dells, el qual pot indiferentment tenir o no tenir una autoritat oficial sobre els altres. En aquests moments la imatge de la col.lectivitat lliure apareix gaireb pura. Pel que fa a la relaci entre la naturalesa del treball i la condici del treballador, s tamb evident, noms que fem una ullada a la histria o a la societat actual; fins els esclaus antics eren tractats amb miraments, quan els feien servir de metges o de pedagogs. Ara, per, totes aquestes remarques, encara, noms tracten de detalls. Un mtode que permets darribar a visions de conjunt sobre les diverses organitzacions socials en funci de les nocions de servitud i de llibertat fra ms precis. Caldria tot primer aixecar com una mena de mapa de la vida social, mapa en qu sindicarien els punts negres on s indispensable que el pensament sexerceixi i, tot seguit, si es poden dir aix, les zones dinfluncia de lindividu damunt la societat. Es poden distingir tres menes dintervenci del pensament en la vida social; pot elaborar especulacions purament teriques, els resultats de les quals seran desprs aplicats per tcnics; pot exercir-se en lexecuci; i pot exercir-se en el comandament i la direcci. En tots els casos, noms es tracta dun exercici parcial i diguem-ne mutilat del pensament, car lesperit mai hi abraa plenament lobjecte; per s prou perqu els qui en el compliment de la seva funci social estan obligats a pensar conservin millor que els altres la forma humana. Aix no s pas noms veritat pel que fa als oprimits, sin a tots els nivells de lescala social. En una societat fonamentada en lopressi, no sn pas sols els febles, ans tamb els ms poderosos, els asservits per les exigncies cegues de la vida col.lectiva, i hi ha empetitiment del cor i de lesperit tant en els uns com en els altres, per b que de manera diferent; aix, si oposem dues capes socials opressives tals com, per exemple, els ciutadans dAtenes i la burocrcia sovitica, hi trobem una distncia com a mnim tan gran com entre un dels nostres treballadors qualificats i un esclau grec. Pel que fa a les condicions que fan que el pensament tingui ms o menys part en lexercici del poder, fra fcil destablir-les segons el grau de complicaci i dextensi dels afers, el carcter general de les dificultats a resoldre i el repartiment de les funcions. Aix, els membres duna societat opressiva no solament es distingeixen pel lloc ms elevat o ms baix en qu saferren al mecanisme social, sin tamb pel carcter ms conscient o ms passiu de les seves relacions amb ell, i aquesta segona distinci, ms important que la primera, no t cap relaci directa amb ella. Quant a la influncia que els homes encarregats de funcions socials sotmeses a la direcci de la prpia intel.ligncia puguin exercir sobre la societat de qu formen part, depn, evidentment, de la naturalesa i de la importncia daquestes funcions; fra molt interessant de prosseguir lanlisi daquest punt fins al detall, per igualment molt difcil. Un altre factor molt important de les relacions entre lopressi social i els individus el constitueixen les facultats de control ms o menys mplies que, sobre les diverses funcions consistents essencialment a coordinar, puguin exercir els homes que no en sn investits; s evident que, com ms aquestes funcions escapen a aquest control, ms la vida col.lectiva esclafa el conjunt dels individus. Cal finalment tenir en compte el carcter dels lligams que mantenen lindividu en dependncia material de la societat que el volta; aquests lligams sn ads ms fluixos ads ms estrets, i poden trobar-shi diferncies considerables segons que lhome estigui ms o menys obligat, en cada moment de lexistncia, a girar-se a altri per a tenir els mitjans de consum, els de producci i preservar-se dels perills. Per exemple, lobrer que t un jard prou gran per a proveir-se de llegums s ms independent que aquells dels seus companys que han de demanar tot laliment als comerciants; lartes que posseeix les seves eines s ms independent que lobrer de fbrica, les mans del qual esdevenen intils quan al patr li plau de retirar-li ls de la mquina. Pel que fa a la defensa dels perills, la situaci de lindividu a aquest respecte depn del mode de combat que practiqui la societat en qu es troba; all on el combat s monopoli dels membres duna certa capa social, la seguretat de tots els altres depn daquests privilegiats; all on el poder dels armaments i el carcter col.lectiu del combat donen el monopoli de la fora militar al poder central, aquest disposa al seu grat de la seguretat dels ciutadans. En resum, la societat menys dolenta s aquella en qu el com dels homes es troba al mxim de sovint, en actuar, en lobligaci de pensar, t les ms grans possibilitats de control sobre el conjunt de la vida col.lectiva, i posseeix el mxim dindependncia. Daltra banda, les condicions necessries per a rebaixar el pes opressiu del mecanisme social, ms enll de certs lmits, soposen les unes a les altres; aix, no es tracta daventurar-se tan lluny com es pugui en cap direcci determinada, sin, cosa molt ms difcil, de trobar un cert equilibri ptim. La concepci purament negativa de lafebliment de lopressi social no pot per si mateixa aportar cap objectiu a la gent de bona voluntat. s indispensable de fer-se almenys una vaga representaci de la civilitzaci a qu es vol que la humanitat arribi; i poc importa que aquesta representaci sassembli ms al simple somnieig que no al pensament verdader. Si les anlisis precedents sn correctes, la civilitzaci ms plenament humana fra aquella que tingus el treball manual per centre, en qu el treball manual hi constitus el valor suprem. No es tracta pas de res semblant a la religi de la producci que regnava a Amrica en el perode de prosperitat, i que regna a Rssia des del pla quinquenal; car aquesta religi t per verdader objecte els productes del treball,

no pas el treballador, les coses, no pas lhome. No s pas per la seva relaci amb el que produeix que el treball manual ha desdevenir el valor ms alt, sin per la seva relaci amb lhome que lexecuta; no ha de ser pas objecte dhonors ni de recompenses, ans constituir per a cada sser hum all de qu ms essencialment t necessitat perqu la seva vida prengui per si mateixa un sentit i un valor als propis ulls. Fins i tot en els nostres dies les activitats que en diem desinteressades, lesport o fins lart o el pensament, potser ni hi arriben, a donar lequivalent del que sexperimenta en enfrontar-se directament al mn amb un treball no maquinal. Rimbaud es planyia que no som al mn i que la vera vida s absent; en aquests moments de joia i de plenitud incomparables se sap per esclats que la vera vida s aqu, s amb tot lsser que sexperimenta que el mn existeix i que shi s, al mn. Ni la fadiga fsica no larriba a afeblir, la potncia daquest sentiment, ans ms aviat, si no s excessiva, laugmenta. Si aix s possible en la nostra poca, quina meravellosa plenitud de vida no podrem esperar duna civilitzaci en qu el treball fra prou transformat per a exercir-hi plenament totes les facultats, per a constituir lacte hum per excel.lncia? El treball shauria de trobar, llavors, al centre mateix de la cultura. No fa gaire, la cultura era considerada per molts com un fi en si mateixa, i en els nostres dies els qui hi veuen ms que no una simple distracci hi cerquen ordinriament un mitj per a evadir-se de la vida real. El seu verdader valor consistiria, contrriament, a preparar lhome per a la vida real, a armar-lo perqu pogus mantenir, amb aquest univers, que s la seva sort, i amb els seus germans, que sn de condici idntica a la seva, relacions dignes de la grandesa humana. La cincia s avui vista pels uns com un simple catleg de receptes tcniques i, pels altres, com un conjunt de pures especulacions de lesperit que es basten a si mateixes; els primers fan massa poc cas de lesperit i, els segons, del mn. El pensament s certament la suprema dignitat de lhome; per quan no copsa el seu objecte, que no pot ser ms que lunivers, sexerceix en el buit i, per consegent, noms en aparena. Ara b, el que procura a les especulacions abstractes dels cientfics aquesta relaci amb lunivers, que s lnica cosa que els dna un valor concret, s el fet de ser directament o indirectament aplicables. En els nostres dies, s veritat, les seves aplicacions els resten estranyes; els qui elaboren o estudien aquestes especulacions ho fan sense pensar en el seu valor teric. Almenys al ms sovint s aix. El dia que fos impossible de comprendre les nocions cientfiques, fins les ms abstractes, sense percebre clarament, tot alhora, la seva relaci amb aplicacions possibles, i que fos igualment impossible daplicar ni indirectament aquestes nocions sense conixer-les i comprendre-les a fons, la cincia hauria esdevingut concreta i, el treball, conscient; i solament llavors luna i laltre tindrien el seu ple valor. Fins a aquest dia, cincia i treball tindran sempre quelcom dincomplet i dinhum. Aquells qui fins ara han dit que les aplicacions sn la finalitat de la cincia volen dir que la veritat no val pas la pena de cercar-la, que importa noms lxit; per es podria entendre altrament; es podria concebre una cincia que es proposs com a fi darrer perfeccionar la tcnica no pas per fer-la ms potent, sin senzillament ms conscient i ms metdica. A ms, el rendiment b podria progressar, juntament amb la lucidesa; cerqueu tot primer el regne dels cels, que tota la resta us ser donada en escreix. Una tal cincia fra en suma un mtode per a dominar la natura, o un catleg de les nocions indispensables per a arribar a aquesta dominaci disposades en un ordre que les fes transparents a lesperit. s sens dubte aix que Descartes conceb la cincia. Pel que fa a lart duna tal civilitzaci, hi cristal.litzaria en obres lexpressi daquest feli equilibri entre lesperit i el cos, entre lhome i lunivers, que noms pot existir en acte en les formes ms nobles del treball fsic; daltra banda, fins i tot en el passat, les obres dart ms pures han sempre expressat el sentiment o, parlant de manera potser ms exacta, el pressentiment daquest equilibri. Lesport tindria per fi essencial donar al cos aquesta flexibilitat i, com diu Hegel, aquesta fludesa que el fa penetrable al pensament i que permet a aquest dentrar directament en contacte amb les coses. Les relacions socials serien directament modelades sobre lorganitzaci del treball; els homes sagruparien en petites col.lectivitats de treballadors, on la cooperaci fra la llei suprema i on tothom podria clarament comprendre i controlar la relaci amb linters general de les regles a qu la seva vida estaria sotmesa. A part daix, cada moment de lexistncia aportaria a cadasc locasi de comprendre i dexperimentar com, els homes, tots, sn profundament u, car tots han denfrontar una mateixa ra amb obstacles anlegs; i totes les relacions humanes, de les ms superficials a les ms tendres, tindrien quelcom daquesta fraternitat viril que uneix els companys de treball. Aix, sens dubte, s pura utopia. Descriure, ni que sigui sumriament, un estat de coses millor que el que hi ha s sempre construir una utopia; tanmateix, res no s ms necessari a la vida que descripcions semblants, mentre siguin sempre dictades per la ra. Tot el pensament modern, a ms, des del Renaixement, s impregnat daspiracions ms o menys vagues a aquesta civilitzaci utpica; fins es va arribar a creure un cert temps que era aquesta la civilitzaci que es formava i que sentrava a lpoca en qu la geometria grega davallaria a la terra. Descartes ho va certament creure, aix com uns quants dels seus contemporanis. A part daix, la noci de treball considerat com un valor hum s sens dubte lnica conquesta espiritual que hagi fet el pensament hum des del miracle grec; potser era aquesta lnica llacuna en lideal de vida humana que Grcia elabor i deix desprs seu com un heretatge immortal. Bacon fou el primer a fer aparixer aquesta noci. Lantiga i desesperant maledicci del Gnesi, que presentava el mn com un presidi i, el treball, com la marca de lesclavatge i de labjecci dels homes, la va substituir, amb un esclat de geni, per la verdadera carta de les relacions de lhome amb el mn: Lhome comanda la natura obeint-la. Aquesta frmula tan simple hauria de constituir per si sola la Bblia de la nostra poca. s suficient per a definir el treball verdader, el que allibera els homes, i aix en la mesura que s un acte de submissi conscient a la necessitat. Desprs de Descartes, els cientfics shan progressivament decantat a considerar la cincia pura com un fi en si; per lideal duna vida consagrada a una forma lliure de feina fsica, per contra, va comenar a aparixer en els escriptors; i fins domina lobra mestra del poeta generalment considerat com el ms aristocrtic de tots, Goethe. Faust, smbol de lnima humana en la seva recerca incansable del b, abandona fastiguejat la recerca abstracta de la

veritat, esdevinguda als seus ulls un joc buit i estril; lamor noms el duu a destruir lsser estimat; el poder poltic i militar es revela un pur joc daparences; la troballa de la bellesa lomple, per sols el temps dun esclat; la situaci de cap dempresa li dna un poder que creu substancial, per que tanmateix el lliura a la tirania de les passions. Aspira finalment a despullar-se del poder mgic que t, que es pot considerar el smbol de tota mena de poder; sexclama: Si em mantingus davant teu, Natura, sols en la meva qualitat dhome, valdria la pena, llavors, de ser una criatura humana; i acaba assolint, al moment de morir, el pressentiment del goig ms ple, en representar-se una vida que sescolaria lliure enmig dun poble lliure, ocupada sencera en una feina fsica pesada i perillosa, per acomplerta en fraternal cooperaci. Fra fcil de citar encara altres noms il.lustres, entre ells Rousseau, Shelley i sobretot Tlstoi, que desenvolup aquest tema al llarg de tota la seva obra amb un accent incomparable. Quant al moviment obrer, cada cop que ha sabut defugir la demaggia, s sobre la dignitat del treball que ha fundat les reivindicacions dels treballadors. Proudhon gosava escriure: El geni del ms simple artes est tan per damunt dels materials que explota com lesperit dun Newton ho est de les esferes inerts de qu calcula les distncies, les masses i les revolucions; Marx, lobra del qual cont fora contradiccions, donava com a caractersica essencial de lhome, per oposici als animals, el fet de produir les condicions de la prpia existncia i aix produir-se indirectament ell mateix. Els sindicalistes revolucionaris, que posen al centre de la qesti social la dignitat del productor considerat com a tal, formen part del mateix corrent. En conjunt, podem tenir lorgull de pertnyer a una civilitzaci que ha aportat amb ella el pressentiment dun ideal nou. Croquis de la vida social contempornia s impossible de concebre res de ms contrari a aquest ideal que la forma que ha pres en els nostres dies la civilitzaci moderna desprs duna evoluci duns quants segles. Mai lindividu no havia estat tan completament lliurat a una col.lectivitat cega, ni mai els homes havien estat ms incapaos no solament de sotmetre les seves accions als propis pensaments, sin fins i tot de pensar. Els termes dopressors i doprimits, la noci de classes, tot aix s ben a prop de perdre tota significaci, de tan evidents com sn la impotncia i langoixa de tots davant la mquina social, esdevinguda una mquina de rompre cors, desclafar esperits, de fabricar inconscincia, estupidesa, corrupci, apatia i, sobretot, vertigen. La causa daquest dolors estat de coses s ben clara. Vivim en un mn on res no s a la mesura de lhome; hi ha una desproporci monstruosa entre el cos de lhome, lesperit de lhome, i les coses que constitueixen actualment els elements de la vida humana; tot s desequilibri. No hi ha categoria, grup o classe dhomes que se nescapi completament, daquest desequilibri devorador, a excepci potser dalguns illots de vida ms primitiva; i els joves, que hi sn crescuts, que hi creixen, reflecteixen ms que els altres, dins seu, el caos que els envolta. Aquest desequilibri s essencialment una qesti de quantitat. La quantitat es torna qualitat, com va dir Hegel, i en particular una simple diferncia de quantitat s prou per a transportar del domini de lhum al domini de linhum. En abstracte les quantitats sn indiferents, ja que shi pot canviar arbitrriament la unitat de mesura; per en concret certes unitats de mesura sn donades i es mantenen fins ara invariables, per exemple el cos hum, la vida humana, lany, el dia, la rapidesa mitjana del pensament hum. La vida actual no s pas organitzada a la mesura de totes aquestes coses; se lha transportada a tot un altre ordre de grandries, com si lhome sesforcs a elevar-la al nivell de les forces de la natura exterior negligint de tenir en compte la seva prpia naturalesa. Si afegim que, segons tota aparena, el rgim econmic ha esgotat la seva capacitat de construcci i comena a no poder rutllar si no s soscavant de mica en mica les seves bases materials, veurem amb tota la seva simplicitat la verdadera essncia de la misria sense fons que s la sort de les generacions presents. Aparentment gaireb tot sacompleix, avui, metdicament; la cincia s reina, el maquinisme envaeix de mica en mica tot el domini del treball, les estadstiques prenen una importncia creixent i, en una sisena part del globus, el poder central intenta de regular el conjunt de la vida social per mitj de plans. Per en realitat lesperit metdic desapareix progressivament, perqu el pensament troba cada cop menys on agafar-se. Les matemtiques constitueixen per si soles un conjunt massa gran i complex perqu el pugui abraar un esperit; i amb molta ms ra el tot format per les matemtiques i les cincies de la natura; i amb molta ms ra encara el tot format per la cincia i les seves aplicacions; i daltra banda tot s massa estretament lligat perqu el pensament pugui verdaderament copsar-ne nocions parcials. Ara b, de tot el que lindividu esdev incapa de dominar, la col.lectivitat se napodera. s aix com la cincia s, de ja fa molt i en mesura cada cop ms gran, una obra col.lectiva. A dir veritat, els nous resultats, de fet, sn sempre obra dhomes determinats; per, tret potser de rares excepcions, el valor de tot resultat depn dun conjunt tan complex de relacions amb els descobriments passats i amb les recerques possibles que ni lesperit de linventor no el pot sospesar. Aix, les claredats, en acumular-se, prenen aires denigma, a la manera del got massa gruixut que deixa de ser transparent. Amb molta ms ra, la vida prctica pren un carcter cada cop ms col.lectiu, i lindividu com a tal hi s cada cop ms insignificant. Els progressos de la tcnica i la producci en srie redueixen cada cop ms els obrers a un paper passiu; arriben, en proporci creixent i en mesura cada cop ms gran, a una forma de treball que els permet dacomplir els gestos necessaris sense concebren la relaci amb el resultat final. Daltra banda lempresa ha esdevingut quelcom massa gran i complex perqu un home shi pugui plenament reconixer; i a ms a ms, en tots els dominis, tots els homes que es troben en els llocs importants de la vida social sencarreguen dafers que superen considerablement labast dun esperit hum. Pel que fa al conjunt de la vida social, depn de tants factors, cada un impenetrablement fosc i barrejant-se entre ells en relacions inextricables, que a ning se li acudiria ni dintentar-ne de concebre el mecanisme. Aix, la funci social ms essencialment lligada a lindividu, la consistent a coordinar, dirigir, decidir, supera les capacitats individuals i esdev en

certa mesura col.lectiva i com annima. En la mesura que el que hi ha de sistemtic en la vida contempornia escapa a la influncia del pensament, la regularitat hi s establerta per coses que constitueixen lequivalent del que, si la col.lectivitat penss, seria el pensament col.lectiu. La cohesi de la cincia s assegurada per signes; a saber, duna part per mots o per expressions estereotipades que es fan servir ms enll del que comportarien les nocions primitivament contingudes en ells, i duna altra pels clculs algbrics. En el domini del treball, les coses que assumeixen les funcions essencials sn les mquines. La cosa que posa en relaci producci i consum i que regula lintercanvi dels productes s la moneda. Finalment, all on la funci de coordinar i de dirigir s massa feixuga per a la intel.ligncia i el pensament dun sol home, s confiada a una mquina estranya anomenada organitzaci burocrtica, les peces de la qual sn homes i, els engranatges, reglaments, relacions i estadstiques. Totes aquestes coses cegues imiten, fins a confondre-shi, lesfor del pensament. El simple joc del clcul algbric ha arribat ms duna vegada al que sen podria dir una noci nova, noms que, per, aquestes imitacions de noci no tenen altre contingut que relacions de signes; i tamb aquest clcul s sovint meravellosament capa de transformar en lleis sries de resultats experimentals, amb una facilitat desconcertant que fa pensar en les transformacions fantstiques que veiem en els dibuixos animats. Les mquines automtiques semblen presentar el model de treballador intel.ligent, fidel, dcil i consciencis. Pel que fa a la moneda, els economistes han estat molt de temps persuadits que t la virtut destablir, entre les diverses funcions econmiques, relacions harmonioses. I els mecanismes burocrtics arriben gaireb a reemplaar dirigents. Aix, en tots els dominis, el pensament, patrimoni de lindividu, s subordinat a enormes mecanismes que cristal.litzen la vida col.lectiva, fins al punt que sha gaireb perdut el sentit del que s el verdader pensament. Els esforos, els treballs, les enginyositats dels ssers de carn i de sang que el temps emmena en onades successives a la vida social noms tenen valor social i eficcia a condici de venir-se a cristal.litzar al seu torn en aquests grans mecanismes. El capgirament de la relaci entre mitjans i fins, capgirament que en certa mesura s la llei de tota societat opressora, esdev aqu total o gaireb, i sestn a gaireb tot. El cientfic no recorre pas a la cincia per arribar a veure-hi ms clar en el propi pensament, sin que aspira a trobar resultats que puguin venir a afegir-se a la cincia constituda. Les mquines no funcionen pas per a permetre als homes de viure, per ens resignem a alimentar els homes perqu serveixin les mquines. No s pas que els diners aportin un procediment cmode per a lintercanvi de productes, s que la venda de productes s un mitj per a fer circular els diners. Finalment, no s pas que lorganitzaci sigui un mitj per a exercir una activitat col.lectiva, sin que lactivitat del grup, el que sigui, s un mitj per a reforar lorganitzaci. Un altre aspecte del mateix capgirament consisteix en el fet que els signes, mots i frmules algbriques en el domini del coneixement, i la moneda i els smbols de crdit en la vida econmica, fan la funci de realitats les coses reals de les quals no en serien ms que les ombres, exactament com en el conte dAndersen en qu el savi i la seva ombra sintercanvien els papers; i s que els signes sn la matria de les relacions socials, mentre que la percepci de la realitat s cosa individual. El despossement de lindividu en profit de la col.lectivitat, fora daix, no s pas total, ni pot ser-ho; per fa de mal concebre que pugui arribar gaire ms lluny que avui. El poder i la concentraci dels armaments posen totes les vides humanes a merc del poder central. Per ra de lextensi formidable dels intercanvis, la majoria dhomes noms poden aconseguir la major part del que consumeixen per mitj de la societat i a canvi de diners; avui, fins els pagesos hi estan sotmesos en gran mesura, a aquesta necessitat de comprar. I com que la gran indstria s un rgim de producci col.lectiva, molts homes sn obligats, perqu les seves mans puguin atnyer la matria del treball, a passar per una col.lectivitat que sels fa seus i els sotmet a una tasca ms o menys servil; i quan la col.lectivitat els rebutja, la fora i lhabilitat de les seves mans resten intils. Fins els pagesos, que fins ara escapaven a aquesta condici miserable, hi han estat reduts recentment en una sisena part del globus. Un estat de coses tan asfixiant prou suscita per ci per lla una reacci individualista; lart, i especialment la literatura, en duu senyals; per, com que, en virtut de les condicions objectives, aquesta reacci no pot atnyer ni el domini del pensament ni el de lacci, resta reclosa en els jocs de la vida interior o en els de laventura i dels actes gratuts, s a dir, no surt del reialme de les ombres; i tot fa pensar que fins i tot aquesta ombra de reacci s abocada a desaparixer gaireb del tot. Quan lhome s asservit fins a aquest punt, els judicis de valor noms es poden fonamentar, en el domini que sigui, en un criteri purament exterior; no hi ha, en el llenguatge, terme prou ali al pensament per a expressar convenientment res tan desprovet de sentit; per es pot dir que aquest criteri es defineix per leficcia, a condici dentendre per aix xits aconseguits de buit. Fins i tot, una noci cientfica no s pas apreciada pel contingut, que pot ser completament inintel.ligible, sin per les facilitats que procura per a coordinar, abreujar, resumir. En el domini econmic, una empresa s jutjada no pas per la utilitat real de les funcions socials que compleix, sin per lextensi que ha assolit i la rapidesa amb qu es desenvolupa; i aix amb tot. Aix, el judici dels valors s en certa manera confiat a les coses en comptes de ser-ho al pensament. Leficcia dels esforos de tota mena, certament, ha de ser sempre controlada pel pensament, car, de manera general, tot control procedeix de lesperit; per el pensament s redut a un paper tan subaltern que es pot dir, per simplificar, que la funci de controlar ha passat del pensament a les coses. Ara b, per, aquesta complicaci exorbitant de totes les activitats teriques i prctiques que aix ha destronat el pensament arriba a fer, en agreujar-se encara ms, que aquest control exercit per les coses esdevingui al seu torn defectus i gaireb impossible. Tot s cec, llavors. s aix com, en el domini de la cincia, lacumulaci desmesurada de materials de tota mena acaba en un caos tal, que sembla a tocar el moment en qu tot sistema apareixer com a arbitrari. El caos de la vida econmica s encara molt ms evident. En lexecuci del treball, la subordinaci desclaus

irresponsables a caps desbordats per la quantitat de coses a vetllar, tamb ells daltra banda irresponsables en gran mesura, s causa de defectes i de negligncies innombrables; aquest mal, tot primer limitat a les grans empreses industrials, sha ests al camp all on els pagesos sn asservits a la manera dels obrers, s a dir, a la Rssia sovitica. Lextensi formidable del crdit impedeix a la moneda de fer el seu paper regulador en all concernent els intercanvis i les relacions entre les diverses branques de la producci; i fra ben debades que sintents de posar-hi remei a cop destadstiques. Lextensi paral.lela de lespeculaci mena, en gran mesura, a independitzar la prosperitat de les empreses del seu bon funcionament; i aix, pel fet que els recursos aportats per la producci de cadascuna delles compten cada cop menys al costat de laportaci contnua de nou capital. En resum, en tots els dominis, lxit ha esdevingut una cosa gaireb arbitrria; apareix cada cop ms com a obra del pur atzar; i com que constitua lnica regla en totes les branques de lactivitat humana, la nostra civilitzaci s envada per un desordre contnuament creixent, i arrunada per un balafiament proporcional al desordre. Aquesta transformaci sacompleix en el moment en qu les fonts de guany don treia en altres temps leconomia capitalista el seu desenvolupament prodigis es tornen cada cop menys abundoses, i en qu les condicions tcniques del treball imposen per si mateixes al progrs de lequipament industrial un ritme rpidament decreixent. Tants de canvis profunds com shan operat gaireb sense que ens en adonssim, i tanmateix vivim un perode en qu leix del sistema social sest diguem que capgirant. Durant tot el curs de lexpansi del rgim industrial, la vida social es trobava orientada en el sentit de la construcci. Lequipament industrial del planeta era per excel.lncia el terreny on es lliurava la lluita pel poder. Fer crixer una empresa ms de pressa que les rivals, i amb els propis recursos, era aquest en general lobjectiu de lactivitat econmica. Lestalvi era la regla de la vida econmica; es restringia al mxim el consum no solament dels obrers, ans tamb dels capitalistes i, de manera general, totes les despeses no orientades a lequipament industrial. Els governs tenien per missi, abans que res, de preservar la pau civil i internacional. Els burgesos tenien el sentiment que seria indefinidament aix per al mxim benestar de la humanitat; indefinidament, per, no podia pas ser. En els nostres dies, la lluita pel poder, tot i mantenir en certa mesura laparena de les mateixes formes, ha canviat completament de naturalesa. Laugment formidable de la part que en les empreses hi t el capital material, si es compara amb la del treball vivent, la disminuci rpida de les taxes de benefici que nha resultat, la massa perptuament creixent de les despeses generals, el malbaratament, les prdues, labsncia de tot element regulador que permeti dajustar les diverses branques de la producci, tot impedeix que lactivitat social pugui encara tenir per pivot el desenvolupament de lempresa mitjanant la transformaci del guany en capital. Sembla com si la lluita econmica hagi deixat de ser una rivalitat per a esdevenir una mena de guerra. Es tracta, no ja tant dorganitzar b el treball, com darrabassar per mitj daccions la ms gran part possible de capital disponible escampat per la societat, i darrabassar tot seguit la ms gran quantitat possible de diners dispersos arreu per mitj de productes; tot es juga en el domini de lopini i gaireb de la ficci, a cops despeculaci i de publicitat. Trobant-se el crdit en la clau de tot xit econmic, lestalvi s reemplaat per les despeses ms folles. El terme de propietat ha esdevingut gaireb buit de sentit; ja no es tracta, per a lambicis, de fer prosperar un afer de qu se sigui el propietari, sin de fer passar sota el propi control el ms gran sector possible de lactivitat econmica. Amb poques paraules, per a caracteritzar duna manera daltra banda vaga i sumria aquesta transformaci, duna foscor gaireb impenetrable, es tracta actualment, en la lluita pel poder econmic, molt menys de construir que de conquerir; i com que la conquesta s destructora, el sistema capitalista, que tanmateix en aparena sha mantingut aproximadament com fa cinquanta anys, sorienta tot ell a la destrucci. Els mitjans de la lluita econmica, publicitat, luxe, corrupci, inversions formidables basades gaireb enterament en el crdit, venda de productes intils per procediments quasi violents, especulacions destinades a arrunar les empreses rivals, tendeixen tots molt ms a soscavar les bases de la nostra vida econmica que no pas a ampliar-les. Per tot aix s ben poca cosa, al costat de dos fenmens connexos que comencen a aparixer clarament i a fer pesar damunt la vida de tothom una amenaa trgica; a saber, duna part, el fet que lEstat tendeix cada cop ms, i amb una extraordinria rapidesa, a esdevenir el centre de la vida econmica i social i, de laltra, la subordinaci de leconmic al militar. Si intentem danalitzar aquests fenmens en detall, ens veiem deturats per un garbuix gaireb inextricable de causes i efectes recprocs; per la tendncia general s prou clara. s prou natural que el carcter cada cop ms burocrtic de lactivitat econmica afavoreixi el progrs del poder de lEstat, que s lorganitzaci burocrtica per excel.lncia. La transformaci profunda de la lluita econmica va en el mateix sentit; lEstat s incapa de construir, per pel fet de concentrar en les seves mans els mitjans de coerci ms poderosos, s dut en certa manera, justament pel seu pes, a esdevenir a poc a poc lelement central all on es tracta de conquerir i de destruir. Finalment, essent que lextraordinria complicaci de les operacions dintercanvi i de crdit impedeix a partir dara que amb la moneda nhi hagi prou per a coordinar la vida econmica, b cal que una aparena de coordinaci burocrtica ho supleixi; i lorganitzaci burocrtica central, que s laparell de lEstat, ha de ser naturalment menada, tard o dhora, a ser qui talli el bacall en aquesta coordinaci. El pivot al voltant del qual gira la vida social aix transformada no s altre que la preparaci per a la guerra. Des del moment que la lluita pel poder sopera per la conquesta i la destrucci o, altrament dit, per una guerra econmica difusa, no t res destrany que la guerra prpiament dita vingui a ocupar el primer pla. I com que la guerra s la forma prpia de la lluita pel poder quan els competidors sn Estats, tot progrs en la dominaci de lEstat sobre la vida econmica t per efecte orientar la vida industrial en mesura encara un xic ms gran vers la preparaci per a la guerra; mentre que, recprocament, les exigncies contnuament creixents de la preparaci per a la guerra contribueixen a sotmetre cada dia ms el conjunt de les activitats econmiques i socials de cada pas

a lautoritat del poder central. Apareix prou clarament que la humanitat contempornia tendeix, un xic a tot arreu, a una forma totalitria dorganitzaci social, per fer servir el terme que els nacional-socialistes han posat de moda, s a dir, a un rgim en qu el poder de lEstat decidiria sobiranament en tots els camps, fins i tot i sobretot en el camp del pensament. Rssia ns un exemple gaireb perfecte, dun tal rgim, per a la ms gran desgrcia del poble rus; els altres pasos noms podran acostar-shi, fora de capgiraments anlegs al doctubre de 1917, per sembla inevitable que, poc o molt, tots shi acostin, en el curs dels anys que vindran. Aquesta evoluci noms far que donar al desordre una forma burocrtica i fer crixer encara ms la incoherncia, el balafiament, la misria. Les guerres menaran a un consum insensat de matries primeres i dutillatge, a una folla destrucci dels bns de tota mena llegats per les generacions precedents. Quan el caos i la destrucci hagin ats el lmit a partir del qual el funcionament de lorganitzaci econmica i social esdevingui materialment impossible, la nostra civilitzaci morir; i la humanitat, retornada a un nivell de vida ms o menys primitiu, a una vida social dispersa en col.lectivitats molt ms petites, tornar a comenar per una via nova que ens s absolutament impossible de preveure. Afigurar-se que puguem encarrilar la histria en una direcci diferent transformant el rgim a base de reformes o de revolucions, esperar la salvaci duna acci defensiva o ofensiva contra la tirania i el militarisme, s somiar despert. No hi ha res on recolzar-hi ni que siguin simples temptatives. La frmula de Marx per la qual el rgim engendraria els seus propis enterramorts rep cada dia cruels desmentiments; i ens demanem daltra banda com Marx vagi poder mai creure que lesclavatge pugui formar homes lliures. Mai encara, a la histria, cap rgim desclavatge ha caigut sota els cops dels esclaus. La veritat s que, segons una frmula clebre, lesclavatge envileix lhome fins al punt de fer-se estimar dell; que la llibertat noms s preciosa als ulls dels qui efectivament la posseeixen; i que un rgim enterament inhum, com el nostre, lluny de forjar homes capaos dedificar una societat humana, modela a la seva imatge tots els qui li sn sotmesos, tant oprimits com opressors. Arreu, tot i que en graus diferents, la impossibilitat de relacionar el que es dna amb el que es rep ha matat el sentit del treball ben fet, el sentiment de la responsabilitat, i ha suscitat la passivitat, laband, lhbit desperar-ho tot de lexterior, la creena en miracles. Fins i tot al camp, el sentiment dun lligam profund entre la terra que alimenta lhome i lhome que la treballa sha esvat en gran mesura des que el gust per lespeculaci, les variacions imprevisibles de la moneda i dels preus han habituat els pagesos a girar lesguard de la banda de ciutat. Lobrer no t pas conscincia de guanyar-se la vida amb lacci de produir; simplement, lempresa lasserveix cada dia llargues hores, i li atorga cada setmana una suma de diners que li dna el poder mgic de suscitar en un instant productes bo i fets, exactament com els rics. La presncia daturats innombrables, la cruel necessitat de mendicar un lloc de treball, fan veure el salari menys com un salari que com una almoina. Pel que fa als aturats, per molt que siguin parsits involuntaris, i a sobre miserables, no per aix deixen de ser parsits. De manera general, la relaci entre el treball aportat i els diners rebuts s tan difcilment copsable que apareix gaireb com a contingent, de manera que el treball s vist com un esclavatge i els diners com un favor. Els medis anomenats dirigents sn ferits de la mateixa passivitat que tots els altres, pel fet que, desbordats com sn per un oce de problemes inextricables, fa molt que han renunciat a dirigir. Debades cercarem, de dalt a baix de lescala social, cap medi dhomes en qu pogus germinar un dia la idea que podrien, si sescaigus, haver-se de fer crrec del dest de la societat; les declamacions dels feixistes s lnic que podria crear aquesta il.lusi, per sn buides. Com sesdev sempre, la confusi mental i la passivitat deixen via lliure a la imaginaci. A tot arreu, hom sobsedeix amb una representaci de la vida social que, tot i diferir considerablement de medi a medi, s sempre feta de misteris, de qualitats ocultes, de mites, ddols, de monstres; tothom creu que el poder resideix misteriosament en un dels medis a qu no t accs, car quasi ning no comprn que no resideix enlloc, de manera que arreu el sentiment dominant s aquesta por vertiginosa que produeix sempre la prdua de contacte amb la realitat. Cada medi s vist, des de fora, com un objecte de malson. En els medis relacionats amb el moviment obrer, els somnis sn turmentats per monstres mitolgics de noms Finana, Indstria, Borsa, Banca i daltres; els burgesos somnien altres monstres, que anomenen lders, agitadors, demagogs; els poltics consideren els capitalistes ssers sobrenaturals, els nics a tenir la clau de la situaci, i recprocament; cada poble es mira els pobles del davant com monstres col.lectius animats duna perversitat diablica. Podrem desenvolupar aquest tema fins a linfinit. En una situaci com aquesta, un smines qualsevol pot ser vist com un rei i fer- ne fins a cert punt el paper grcies a aquesta sola opini; i no s pas noms veritat pel que fa als homes, aix, ans tamb pel que fa als medis dirigents. Res no hi ha ms fcil, tamb, que estendre un mite qualsevol per tota una poblaci. De laparici de rgims totalitaris sense precedents a la histria, no ens nhem pas destranyar, doncs. Es diu sovint que la fora s impotent per a domesticar el pensament; per perqu aix sigui veritat cal que hi hagi pensament. All on les opinions forassenyades fan didees, la fora ho pot tot. s ben injust de dir per exemple que el feixisme anul.la el pensament lliure; en realitat s labsncia de pensament lliure el que fa possible la imposici per la fora de doctrines oficials enterament mancades de significaci. En veritat, un tal rgim, a sobre, fa crixer considerablement lembrutiment general, i poca esperana hi ha per a les generacions que hagin crescut en les condicions que suscita. En els nostres dies, tota temptativa dembrutiment dels ssers humans troba, a la seva disposici, mitjans ben poderosos. Per contra, una cosa s impossible, fins i tot en disposici de la millor tribuna; a saber, difondre mpliament idees clares, raonaments correctes, visions generals raonables. No sen pot doncs esperar ajut, dels homes; i, ni que es pogus, no per aix deixarien de ser venuts per endavant per la fora de les coses. La societat actual no proporciona altres mitjans dacci que mquines per a esclafar la humanitat; siguin quines siguin les intencions dels qui les manegen,

aquestes mquines esclafen i esclafaran mentre existeixin. Amb els presidis industrials constituts per les grans fbriques, noms es poden fabricar esclaus, no pas treballadors lliures, i encara menys treballadors que puguin constituir una classe dominant. Amb canons, avions i bombes, es pot escampar la mort, el terror, lopressi, no pas la vida i la llibertat. Amb les mscares de gas, els refugis i les alertes, es poden forjar miserables ramats dssers enfollits, disposats a cedir als terrors ms insensats i a acollir amb reconeixement les ms humiliants tiranies, no pas ciutadans. Amb la gran premsa i la T.S.F., es pot fer empassar a tot un poble, amb lesmorzar o el sopar, opinions estereotipades i justament per aix absurdes, car fins les visions raonables es deformen i esdevenen falses en lesperit del qui les rep sense reflexi. Per amb aquestes coses no es pot suscitar ni un esclat de pensament. I sense fbriques, sense armes, sense gran premsa, no es pot fer res contra els qui ho posseeixen, tot aix. I s aix amb tot. Els mitjans poderosos sn opressius, els mitjans febles sn inoperants. Cada cop que els oprimits han volgut constituir agrupaments capaos dexercir una influncia real, aquests agrupaments, ja amb nom de partit, ja de sindicat, han reprodut ntegrament dins seu totes les tares del rgim que pretenien reformar o abatre, a saber, lorganitzaci burocrtica, el capgirament de la relaci entre mitjans i fins, el menyspreu de lindividu, la separaci entre pensament i acci, el carcter maquinal del pensament, la utilitzaci de lembrutiment i la mentida com a mitjans de propaganda, i aix successivament. Lnica possibilitat de salvaci consistiria en una cooperaci metdica de tots, poderosos i febles, amb vistes a una descentralitzaci progressiva de la vida social; per labsurditat duna tal idea salta immediatament a la vista. Una tal cooperaci no es pot imaginar ni en somnis, en una civilitzaci que descansa sobre la rivalitat, sobre la lluita, sobre la guerra. Fora duna tal cooperaci, s impossible daturar la cega tendncia de la mquina social a una centralitzaci creixent, mentre aquesta mquina no sencalli brutalment i esclati a trossos. Quin pes poden tenir-hi els desigs i els precs dels qui no ocupen llocs de comandament, quan, reduts a la impotncia ms trgica, sn simples joguines de forces cegues i brutals? Quant als qui posseeixen un poder econmic o poltic, hostilitzats que sn contnuament per les ambicions rivals i les potncies hostils, no poden pas treballar a afeblir el propi poder sense condemnar-se gaireb de segur a ser-ne despossets. Com ms se sentin animats de bones intencions, ms seran empesos, fins de mal grat, a intentar estendre el seu poder per ampliar la seva capacitat de fer el b; que ve a ser oprimir esperant dalliberar, com fu Lenin. s de tota evidncia impossible que la descentralitzaci surti del poder central; en la mesura que el poder central sexerceix, se subordina tota la resta. De manera general, la idea de despotisme il.lustrat, que sempre ha tingut un carcter utpic, s avui dia completament absurda. En presncia de problemes la varietat i la complexitat dels quals ultrapassen infinitament tant els grans esperits com els petits, cap dspota al mn no en pot ser, dil.lustrat. Si alguns homes poden esperar, a cpia de reflexions honestes i metdiques, de percebre alguna claror enmig daquesta obscuritat impenetrable, no s pas certament el cas daquells a qui els neguits i les responsabilitats del poder priven alhora de lleure i de llibertat desperit. En una tal situaci, qu poden fer els qui encara sobstinen, contra vent i marea, a respectar la dignitat humana en si mateixos i en els altres? No res, sin esforar-se a afegir un xic de joc als engranatges de la mquina que ens trosseja; aprofitar totes les ocasions per a desvetllar un punt el pensament arreu on puguin; afavorir tot el que sigui susceptible, en el domini de la poltica, de leconomia o de la tcnica, de deixar per ci per lla a lindividu una certa llibertat de moviments dins els lligams amb qu lenvolta lorganitzaci social. s certament alguna cosa, per no es va pas lluny, amb aix. En conjunt, la situaci en qu ens trobem s prou semblant a la duns viatgers del tot ignorants que es trobessin en un autombil llanat a tota velocitat, sense conductor, per un pas accidentat. Quan es produir la fractura desprs de la qual es podr intentar de construir alguna cosa nova? Potser s cosa dunes quantes desenes danys, potser tamb de segles. Cap dada no permet de trobar-hi cap terme probable. Sembla, mentrestant, que els recursos materials de la nostra civilitzaci no s pas probable que sesgotin abans dun perode prou llarg de temps, fins i tot tenint-hi en compte possibles guerres; i, daltra banda, com que la centralitzaci, en abolir tota iniciativa individual i tota vida local, destrueix per la seva sola existncia tot el que podria servir de base a una organitzaci diferent, es pot suposar que el sistema actual subsistir fins al lmit extrem de les seves possibilitats. Comptat i debatut, sembla raonable de pensar que les generacions que es trobaran amb les dificultats de lesfondrament del rgim actual encara no han nascut. Pel que fa a les generacions actualment amb vida, potser sn, de totes les que shan succet en el curs de la histria humana, les que hauran hagut de suportar ms responsabilitats imaginries i menys de reals. Aquesta situaci, un cop plenament compresa, deixa una llibertat desperit meravellosa. Conclusi Qu exactament en morir, i qu en subsistir, de la civilitzaci actual? En quines condicions, en quin sentit, la histria es desenvolupar tot seguit? Aquestes qestions sn insolubles. El que sabem per endavant s que la vida ser menys inhumana com ms gran ser la capacitat individual de pensar i actuar. La civilitzaci actual, de qu els nostres descendents sens dubte en recolliran com a mnim fragments en herncia, cont, massa que ho sentim, la capacitat desclafar lhome; per tamb cont, almenys en germen, la capacitat dalliberar-lo. Hi ha en la nostra cincia, malgrat totes les foscors que hi porta una mena de nova escolstica, esclats admirables, parts lmpides i lluminoses, maneres de fer de lesperit perfectament metdiques. En la nostra tcnica, tamb, hi ha grmens dalliberament del treball. No pas, sens dubte, com es creu comunament, de la banda de les mquines automtiques; aquestes mquines sn vistes certament com a capaces, des del punt de vista purament tcnic, de descarregar els homes dall que el treball pugui contenir de maquinal i

inconscient, per en contrapartida van indissolublement lligades a una organitzaci de leconomia excessivament centralitzada i, per consegent, molt opressiva. Altres tipus de la mquina-eina, tanmateix, han produt, sobretot abans de la guerra, el ms bell tipus potser de treballador conscient que hagi aparegut a la histria, lobrer qualificat. Si, en el curs dels darrers vint anys, la mquina-eina ha pres formes cada vegada ms automtiques, si el treball acomplert, fins i tot amb mquines de model relativament vell, ha esdevingut cada cop ms maquinal, s la concentraci creixent de leconomia que ns la causa. Qui sap si una indstria dispersa en innombrables petites empreses no suscitaria una evoluci inversa de la mquina-eina i, paral.lelament, formes de treball demanant encara molta ms conscincia i enginy que no el treball ms qualificat de les fbriques modernes. Menys ens podem estar desperar-ho com ms tinguem en compte que lelectricitat aporta la forma denergia que convindria a una tal organitzaci industrial. Essent que la nostra impotncia gaireb completa davant els mals presents ens dispensa almenys, un cop clarament compresa, damonar-nos per lactualitat fora dels moments en qu en patim directament la ferida, quina tasca ms noble podrem assumir que la de preparar metdicament un tal avenir treballant a fer linventari de la civilitzaci present? s verdaderament una tasca que ultrapassa de lluny les possibilitats tan limitades duna vida humana; a ms, orientar-se per un cam com aquest s condemnar-se de segur a la solitud moral, a la incomprensi, a lhostilitat tant dels enemics de lordre existent com dels seus servidors; i, quant a les generacions futures, res no permet de suposar que, en tot cas, latzar els fes arribar, a travs de les catstrofes que ens en separen, els fragments didees que haguessin pogut elaborar avui dia uns quants esperits solitaris. Ara, fra una bogeria plnyer-se duna tal situaci. Mai cap pacte amb la Providncia no ha proms leficcia ni dels esforos ms generosos. I quan hom ha decidit no refiar-se, en si i en el propi entorn, ms que dels esforos amb deu i principi en el pensament del qui els acompleix, fra ridcul de desitjar que una operaci mgica permets dobtenir grans resultats amb les nfimes forces de qu disposen els individus isolats. No s mai per raons com aquesta que una nima ferma es pot deixar trcer quan veu clarament una cosa a fer, i una de sola. Es tractaria doncs de separar, en la civilitzaci actual, all que pertany de dret a lhome considerat com a individu dall que de natural forneix armes contra ell a la col.lectivitat, cercant alhora els mitjans de desenvolupament dels primers elements en detriment dels segons. Pel que fa a la cincia, no sha pas dintentar engrandir-la ms, lexcessiva massa que ja constitueix; cal fer-ne el balan per a permetre a lesperit de posar en clar el que prpiament li pertany, all constitut per nocions clares, i deixar a part el que noms s procediment automtic de coordinaci, unificaci, resum o fins i tot descoberta; cal intentar de reconduir aquests procediments a maneres de fer conscients de lesperit; cal, de manera general, arreu on es pugui, concebre i presentar els resultats com un simple moment en lactivitat metdica del pensament. A aquest efecte, un estudi seris de la histria de les cincies s sens dubte indispensable. Quant a la tcnica, caldria estudiar-la a fons, en la seva histria, en el seu estat actual, en les seves possibilitats de desenvolupament, i aix des dun punt de vista del tot nou, que ja no fra el del rendiment, sin el de la relaci del treballador amb el seu treball. Finalment, caldria fer sortir a plena llum lanalogia dels processos que acompleix el pensament hum, duna banda en la vida quotidiana i especialment en el treball, i de laltra en lelaboraci metdica de la cincia. Encara que un seguit de reflexions aix orientades hagus de restar sense influncia sobre levoluci ulterior de lorganitzaci social, no per aix perdria el seu valor; els destins futurs de la humanitat no sn pas lnic objecte mereixedor de consideraci. Sols uns fantics poden valorar la prpia existncia noms en tant que serveix una causa col.lectiva; oposar-se a la subordinaci de lindividu a la col.lectivitat implica que es comenci per refusar de subordinar el propi dest al curs de la histria. Per a determinar-se a un tal esfor danlisi crtica, nhi ha prou de comprendre que permetria a qui lemprengus de defugir el contagi de la follia i del vertigen col.lectiu, restablint pel seu compte, per damunt de ldol social, el pacte original de lesperit amb lunivers.