EL PETIT COLIBR (PER TREBALLAR LOBEDINCIA I PRUDNCIA) El petit colibr blau se sentia trist i cansat.

Es va perdre quan viatjava amb la seva famlia a la recerca dun lloc ms clid on passar lhivern, i quan va entrar la nit, desprs de molt temps buscant-los sense cap sort, es va protegir en una petita cova que va trobar a la muntanya. Dins sol hi havia unes quantes branques i fulles seques portades pel vent. Encara que alimentar-se no era una cosa que a ell el preocups, ja que sempre havia estat molt hbil per a aquesta tasca, el no saber si tornaria a veure els seus ssers estimats no lentristia profundament. -No tallunyis de nosaltres quan migrem a un altre lloc, -li repetien sempre els seus paps. Per ell semocionava amb totes les cosetes que descobria durant els seus viatges, i es quedava bocabadat contemplant aquestes meravelles, batent les seves petites ales a sobre de cada tresor, mentre els altres seguien el seu cam sense adonar-se de la seva falta. Aquell dia mentre volaven va veure una llampada de llum, un reflex que sortia dentre els arbres i sense adonar-se va anar perdent altitud i apropant-se per veure que era aquella bonica llum. Llavors va descobrir un enorme i precis llac daiges cristallines que li va deixar totalment sorprs. -Uauuu!!!- Exclam, veient-se reflectit en laigua. -Quina meravella!!!!Ell mai no havia vist res igual. El sol comenava a pondres/s i els seus raigs en laigua apareixien com a brillants reflexos daurats que gaireb encegaven, convertint-lo en un quadre espectacular. All va vagarejar per sobre de laigua jugant amb el seu reflex, utilitzant com a mirall les quietes aiges on contemplava els blancs nvols lliscant pel cel. No es va adonar que el temps passava i quan de sobte va alar el seu vol cridant a la seva famlia per ensenyar-los el que havia descobert, va veure que la seva crida no era resposta, i que els seus paps i els seus germans havien seguit el seu vol, i on eren ara ja no podien sentir-lo. De sobte, un enorme temor es va apropiar dell. Dels seus ulls va desaparixer tota aquesta bellesa i sol escoltava sorolls estranys que cada vegada augmentaven ms la seva por i el seu malestar. Uns crits daus desconegudes ressonaven pel bosc, i tot el que abans semblava bell es va convertir en una mica ttric i fantasmal. El sol ja gaireb no illuminava i tenis por de quedar-se sol al bosc, aix que va sortir volant a la recerca de la seva famlia. Per la nit va entrar i ell continuava sol. Va buscar llavors un lloc on arrecerar-se i all va passar la nit. Amb les fulles darbres que hi havia a la cova es va fer un llitet una mica sorollosa, ja que les fulles eren seques per almenys el van donar una miqueta descalfor per a aquella nit. Lendem quan es va despertar no recordava que shavia perdut, per aviat en aixecar-se va recordar el que havia succet, i es va comenar a preocupar: -Oh! Qu far aqu sol?, On s la meva famlia?- Y aviat va descobrir com els trobava a faltar. Els seus paps sempre li repetien que si algun dia es perdien el que havia de

fer s no allunyar-se de lltim lloc per on havien passat tots junts, posar-se en un lloc prou alt com perqu el poguessin veure quan tornessin a buscar-lo, i que mai no deixs que la por li impeds veure la realitat. -s veritat!- Va dir quan hi va pensar. -Els meus paps em van dir qu tnia que fer si em perdia aix que no he de tmer res, la meva famlia mest buscant i aviat ens reuniremAix que va sortir de la cova acomiadant-se della i donant-li les grcies per haver-li ofert protecci aquella nit. De nou tot tornava a ser bonic, i la seguretat que trobaria la seva famlia el va fer volar feli i alegre per uns paratges totalment desconeguts per a ell. Aviat va trobar de nou el llac per on van volar lltima vegada i all va buscar larbre ms alt i es va posar en una de les seves branques. Mentre esperava, va comenar a cantussejar i poc a poc sen van anar afegint a la seva can tots els ocellets que habitaven per aquests entorns. Ell els va explicar que shavia perdut, i van decidir cantar molt fort perqu tot el que passs pogus sentir-los. Aviat la seva can es podia escoltar des de molt lluny, la qual cosa va ajudar la seva famlia a trobar-lo ms rpidament. Desprs daquell dia, el nostre ocellet shavia fet ms savi. Ara sabia que nhavia dadvertir sempre la seva famlia quan sallunyava durant els seus viatges. Sabia tamb que durant el cam de la vida trobaria qui li oferissin la seva ajuda, i el ms important de tot, va descobrir que quan la por sapoderava dell les coses ms boniques podien semblar les ms terribles.

UN PAQUET DE GALETES Una noia estava esperant el seu vol en una sala despera dun gran aeroport. Com que havia desperar molta estona, va decidir comprar un llibre i tamb un paquet de galetes. Va asseures en una sala de laeroport per a poder descansar i llegir en pau, i va deixar les seves coses al seient del costat. Deixant aquest seient entre mig, va asseures un home que va obrir una revista i va comenar a llegir.

Al cap duna estona a la noia li va agafar gana, va obrir les galetes que tenia al seient del costat, i va comenar a menjar. Quan ella va agafar la primera, lhome tamb en va agafar una. Ella es va sentir indignada, per no va dir res. Noms va pensar: Que descarat! Si jo fos ms valenta, fins i tot li donaria una bufetada per a que no se noblidi mai. Cada cop que ella agafava una galeta, lhome tamb nagafava una. All la indignava tant que no aconseguia concentrar-se ni reaccionar. Quan quedava noms una galeta, va pensar: qu far ara aquest aprofitat? Aleshores, lhome va partir la ltima galeta i en va deixar mitja per a ella. Ah, no! All li va semblar massa! Es va posar a rebufar de rbia. Va tancar el seu llibre, va recollir les seves coses i va marxar cap al sector dembarcament Quan va asseures a linterior de lavi, va mirar dins la seva bossa i per la seva sorpresa, all estava el seu paquet de galetes, intacte, tancat! Va sentir tanta vergonya! Noms aleshores es va adonar de quan equivocada estava. Havia oblidat que les seves galetes estaven guardades dins la seva bossa! Ja no era temps ni tenia possibilitats per a donar explicacions o demanar disculpes. Per s per a raonar: Quantes vegades a la nostra vida traiem conclusions, quan haurem dobser var millor? Quantes coses no sn exactament com pensem sobre les persones? Va recordar que existeixen quatre coses a la vida que no es recuperen: Una pedra, desprs dhaver-la llanat; Una paraula, desprs dhaver-la dit; Una oportunitat, desprs dhaver-la perdut, i El temps, desprs dhaver passat. LESFOR NECESSARI
FACILITNIA, EL PAS DE LES COSES FCILS

Explicava la llegenda que existia un pas anomenat Facilitnia on tot era extremadament fcil i senzill. Roberto i Laura, una parella daventurers, va dedicar molt temps a investigar sobre aquell lloc, i quan van creure saber on era van ser en la seva cerca. Van viure mil aventures i van passar cents de perills; van contemplar llocs preciosos i van conixer animals mai no vistos. I finalment, van trobar Facilitnia.

Tot estava en calma, com si all shagus parat el temps. Els va rebre qui semblava ser lnic habitant daquell lloc, un anci homenet dulls tristos. - Sc el desgraciat Puk, el condemnat guardi dels dorments va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va comenar a explicar|comptar la seva histria. Lanci va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la ms fcil de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construt una gran cambra|cmera, en la qual tots dormien plcidament i tenien tot el que podien necessitar. Noms latzar havia condemnat Puk a una vida ms dura i difcil, amb la missi de cuidar-se de lagradable son|somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per ledat. Tot all va ocrrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el son|somni, eren ja bastant ancians. Els viatgers no podien creure el que veien. - Seriosament sents enveja de la resta? - s clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i cmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses ms aix no s vida!

Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun dells, i amb lexcusa que els parls de la seva meravellosa existncia, van convncer Puk perqu en desperts un dels dorments. El vell va protestar per es va deixar convncer, ja que en el fons ell tamb volia escoltar el feli que eren els facilitons. Aix, van despertar un anci. Per quan van parlar amb ell, va resultar que noms era un anci en aparena, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia prcticament res, i noms explicava el bonic que havien estat els seus sons|somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, noms per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veurels es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran pacincia, va comenar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que shavien perdut. I es va alegrar enormement de la seva sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, dhaver estat lnic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat.

PA DE BRUIXA (EL MAPA NO S EL TERRITORI)

La Srta Martha Meacham es va quedar amb la petita fleca de la cantonada

(aquesta que quan obres la porta tintinea la campaneta). Quarentena, i amb un compte corrent pendent dun crdit de dos mil dlars, tenia dues dents falsos i un cor compasivo.Dos o tres vegades per setmana, anava a la seva fleca un jove pel que va prendre inters. Un home de mitjana edat, amb ulleres i barba cuidada. De fort accent alemany, la seva roba es notava gastada en punts molt concrets, encara que era polit i molt educat. Sempre comprava dos panets del dia anterior. El del dia costava dos centaus la pea per per dos centaus aconseguia 5 del dia anterior. Mai no demanava res ms que pa ranci. Sovint, quan la senyoreta Martha sasseia a prendre el te, es recordava del jove, desitjant compartir amb ell el seu menjar; compartir alguna cosa ms que pa del dia anterior. Havia arribat a la conclusi que era un artista. Ho va saber el dia que va entrar a demanar-com sempre-dos panets del dia anterior i al recaure la seva vista sobre una de les lleixes del fons, li va fer un comentari sobre el quadre amb una estampa veneciana que havia arraconat en una delles. Com li brillaven els ulls a travs de les ulleres! Tan sovint el geni ha de lluitar tant fins que se li reconegui pensava. Ell seguia anant, per sempre a comprar pa del dia anterior, mai una pasta o un pasts del dia; res. Cap de les delcies que ella solia preparar. A la rebotiga, al costat de la massa de coure, Martha prepara un compost a base de brax, codony i llavors, un potingues molt efica que asseguren donen llustre al rostre. I tamb ha canviat el seu antic i insuls davantal marr de sarja, per un polit i blau, brodat a m. Una cosa ha de fer! No pot consentir que alg amb el seu talent-bviament-mai provi un panet o alguna cosa millor que pa del dia anterior. Per sap el orgullosos que sn els artistes, per aix pensa que li ofendria regalant-li una mica ms de la seva compra habitual. No se sent capa de fer-ho cara a cara. Per, quina altra cosa pot fer? Al cap de poc entra el seu client, com de costum a demanar el pa habitual. Martha ha sortit de la rebotiga amb el seu davantal blau. Just en aquell moment un estrpit al carrer procedent dun cotxe de bombers li fa a ell girar el cap i acostar-se fins a la porta. El moment idoni. Al prestatge inferior darrera el taulell Martha ha deixat una lliura de mantega que va portar el lleter fa a penes deu minuts. Agafa el ganivet i fa un tall al llarg del panet, sunta gran quantitat de mantega i torna a unir amb fora les dues meitats perqu no es noti el tall. Quan ell torna a mirar-la, ella ja est embolicant-lo en paper. Anava precipitat, amb prou feines van poder creuar unes paraules. Potser en una altra ocasi. Es el prendria com una ofensa?, Pensaria que era una descarada? No, segurament no, la mantega mai no ha estat demrit per a una seorita.Cuantas vegades al llarg del dia segent va donar voltes aquesta idea en el seu cap. Senrojolava noms de pensar-ho. La campaneta de la porta va sonar violentament. Alg entrava formant un escndol. La senyoreta Martha va anar corrent. Hi havia dos homes, un era un jove fumant en pipa, un home a qui mai havia vist, i laltre seu artista.

La seva cara estava vermella dira, el barret de mig costat i el cabell esvalotat. Dun cop va deixar les dues monedes bruscament sobre el taulell i miro ferotgement a la senyoreta Martha .. - _Dummkopf_! Va deixar anar, ia continuaci: _Tausendonfer_! O alguna cosa semblant, i en veritat malsonant. -M ha fotut per b, estpida metomentodo! Va dir amb els ulls sortint per sobre de les ulleres. La senyoreta Martha va retrocedir cap a les lleixes de la paret sense saber qu dir, mentre saferrava al davantal. -Oh, anem, ja nhi ha prou va dir laltre home traient-li de la botiga a batzegades. -Havia dhaver avisat, senyora-va dir en tornar-s delineant. Treballa en la meva mateixa oficina. Porta treballant tres mesos en un projecte dissenyant un recinte per a lAjuntament. Es presentava a concurs. Va acabar de passar-ho a tinta ahir. Ja sap els delineants primer ho fan a llapis I quan havia acabat, va ser a esborrar amb la molla de pa ranci, s millor que cap goma desborrar, sap? Noms vost ho t ranci, per aix el compra aqu. Per la mante ga ja sap, s bona per a tot excepte per a projectes darquitectura . La senyoreta Martha va tornar a la rebotiga. Es va treure el davantal blau, es encasquetar definitivament el vell marr i va llanar per la finestra la seva potingues embellidor.

LELEFANT ENCADENAT Us adjunt el conte de lelefant encadenat. Un conte den Jorge Bucay que magrada i en molts moment en faig lextrapolaci a la meva vida real. Tal i com jo lentenc, lelefant, nosaltres en alguns moments de la vida, ens aferrem a la rutina, all imposat, al que sempre ha estat aix, oblidant que tenim un mn magnfic que vol el millor per a nosaltres. Ens conformem amb expectatives pobres desvalorant-nos. Nosaltres som un tresor i ens hem de valorar aix. No ens podem conformar amb la rutina perqu amb ella podem morir. s un risc estirar de la cadena per penso que hem de provar destirar i aconseguir la llibertat, la felicitat, la plenitud. Arriesguem-nos!!

Cuando yo era chico me encantaban los circos, y lo que ms me gustaba eran los animales. Tambin a m como a otros, despus me enter, me llamaba la atencin el elefante. Durante la funcin, la enorme bestia hacia despliegue de su tamao, peso y fuerza descomunal pero despus de su actuacin y hasta un

rato antes de volver al escenario, el elefante quedaba sujeto solamente por una cadena que aprisionaba una de sus patas clavada a una pequea estaca clavada en el suelo. Sin embargo, la estaca era solo un minsculo pedazo de madera apenas enterrado unos centmetros en la tierra. Y aunque la cadena era gruesa y poderosa me pareca obvio que ese animal capaz de arrancar un rbol de cuajo con su propia fuerza, podra, con facilidad, arrancar la estaca y huir. El misterio es evidente: Qu lo mantiene entonces? Por qu no huye? Cuando tena 5 o 6 aos yo todava crea en la sabidura de los grandes. Pregunt entonces a algn maestro, a algn padre, o a algn to por el misterio del elefante. Alguno de ellos me explic que el elefante no se escapaba porque estaba amaestrado. Hice entonces la pregunta obvia: -Si est amaestrado, por qu lo encadenan? No recuerdo haber recibido ninguna respuesta coherente. Con el tiempo me olvid del misterio del elefante y la estaca y slo lo recordaba cuando me encontraba con otros que tambin se haban hecho la misma pregunta. Hace algunos aos descubr que por suerte para m alguien haba sido lo bastante sabio como para encontrar la respuesta: El elefante del circo no se escapa porque ha estado atado a una estaca parecida desde muy, muy pequeo. Cerr los ojos y me imagin al pequeo recin nacido sujeto a la estaca. Estoy seguro de que en aquel momento el elefantito empuj, tir, sud, tratando de soltarse. Y a pesar de todo su esfuerzo, no pudo. La estaca era ciertamente muy fuerte para l. Jurara que se durmi agotado, y que al da siguiente volvi a probar, y tambin al otro y al que le segua Hasta que un da, un terrible da para su historia, el animal acept su impotencia y se resign a su destino. Este elefante enorme y poderoso, que vemos en el circo, no se escapa porque cree -pobre- que NO PUEDE. l tiene registro y recuerdo de su impotencia, de aquella impotencia que sinti poco despus de nacer. Y lo peor es que jams se ha vuelto a cuestionar seriamente ese registro. Jams jams intent poner a prueba su fuerza otra vez.
UN CONTE MS DE JORGE BUCAY: EL BUSCADOR Un buscador es alguien que busca. No necesariamente es alguien que encuentra. Tampoco esa alguien que sabe lo que est buscando. Es simplemente para quien su vida es una bsqueda. Un da un buscador sinti que deba ir hacia la ciudad de Kammir. l haba aprendido a hacer caso riguroso a esas sensaciones que venan de un lugar desconocido de s mismo, as que dej todo y parti. Despus de dos das de marcha por los polvorientos caminos divis Kammir, a lo lejos. Un poco antes de llegar al pueblo, una colina a la derecha del sendero le llam la atencin. Estaba tapizada de un verde maravilloso y haba un montn de rboles, pjaros y flores encantadoras. La rodeaba por completo una especie de valla pequea de madera lustrada Una portezuela de bronce lo invitaba a entrar. De pronto sinti que olvidaba el pueblo y sucumbi ante la

tentacin de descansar por un momento en ese lugar. El buscador traspaso el portal y empez a caminar lentamente entre las piedras blancas que estaban distribuidas como al azar, entre los rboles. Dej que sus ojos eran los de un buscador, quiz por eso descubri, sobre una de las piedras, aquella inscripcin Abedul Tare, vivi 8 aos, 6 meses, 2 semanas y 3 das. Se sobrecogi un poco al darse cuenta de que esa piedra no era simplemente una piedra. Era una lpida, sinti pena al pensar que un nio de tan corta edad estaba enterrado en ese lugar Mirando a su alrededor, el hombre se dio cuenta de que la piedra de al lado, tambin tena una inscripcin, se acerc a leerla deca Llamar Kalib, vivi 5 aos, 8 meses y 3 semanas. El buscador se sinti terrible mente conmocionado. Este hermoso lugar, era un cementerio y cada piedra una lpida. Todas tenan inscripciones similares: un nombre y el tiempo de vida exacto del muerto, pero lo que lo contact con el espanto, fue comprobar que, el que ms tiempo haba vivido, apenas sobrepasaba 11 aos. Embargado por un dolor terrible, se sent y se puso a llorar. El cuidador del cementerio pasaba por ah y se acerc, lo mir llorar por un rato en silencio y luego le pregunt si lloraba por algn familiar. HISTRIA DUNA TORTUGA VET AQU QUE UNA VEGADA HI HAVIA UNA TORTUGA PETITA QUE NO LI AGRADAVA LESCOLA. ES DEIA TORTUGUETA. ELLA EL QUE VOLIA ERA QUEDAR-SE A CASA O B ANAR A VOLTAR TOT EL DIA PEL CARRER.LA TORTUGUETA PENSAVA QUE ERA MASSA DIFCIL PROVAR DESCRIURE, MASSA DIFCIL LLEGIR LLIBRES O FER MATEMTIQUES. LI AGRADAVA MOLESTAR ELS SEUS COMPANYS, PRENDRELS EL LLAPIS, AMAGAR ELS FULLS NO LI AGRADAVA COMPARTIR I NO LI AGRADAVA ESCOLTAR ELS SEUS MESTRES. TROBAVA MASSA DIFCIL SEGUIR LES NORMES DE LESCOLA. TAMB TROBAVA MASSA DIFCIL NO ENFADAR SE. CADA DIA LA TORTUGUETA ES DEIA A ELLA MATEIXA QUE INTENTARIA NO POSAR-SE EN PROBLEMES. PER CADA DIA SENFADAVA, SE SENTIA FRUSTRADA I LLAVORS FEIA ALGUNA COSA QUE NO HAVIA DE FER I JA TENIA PROBLEMES. SENTIA COM SI NO TINGUS CONTROL SOBRE EL QUE FEIA. LES ALTRES TORTUGUES NO VOLIEN JUGAR AMB ELLA TORTUGUETA ES VA COMENAR A SENTIR SOLA I DOLENTA. I LA

UN DIA QUE LA TORTUGUETA SE SENTIA PITJOR QUE MAI ES VA TROBAR AMB LA TORTUGA MS GRAN I MS VELLA DEL SEU BARRI.

ERA LA TORTUGA SVIA QUE TENIA MES DE 200 ANYS I SABIA MOLTES, MOLTES COSES. LA VELLA TORTUGA SVIA VA PREGUNTAR A LA TORTUGUETA: - TORTUGUETA, PER QU ESTS TAN TRISTA? LA TORTUGUETA LI VA CONTESTAR FLUIXET, PERQU ESTAVA UNA MICA VERGONYOSA DAVANT DAQUELLA TORTUGA TAN VELLA I TAN SVIA - S QUE TIN UN PROBLEMA MOLT GRAN. SEMPRE QUE ESTIC ENFADADA O FRUSTRADA NO EM PUC CONTROLAR. SEMPRE ESTIC AL MIG DE BARALLES I EM SEMBLA QUE NING MESTIMA LA VELLA TORTUGA SVIA ERA MOLT AMABLE I VA VOLER AJUDAR LA TORTUGUETA MIRA LI VA DIR- ET DIR UN SECRET. LA SOLUCI DELS TEUS PROBLEMES LA TENS TU. LA SOLUCI EST AMB TU, VAGIS ON VAGIS. LA TORTUGUETA NO HO ENTENIA. S LA TEVA CLOSCA, LA TEVA CLOSCA S PER AIX QUE TENS UNA CLOSCA. SEMPRE QUE ESTIGUIS ENFADADA, O ET SENTIS FRUSRTADA O PREOCUPADA, TU EL QUE HAS DE FER S ENTRAR DINS TEU LA VELLA TORTUGA SVIA LI VA EXPLICAR ENCARA MS B.- QUAN SIGUIS DINS TEU, POTS SEGUIR AQUESTS PASSOS: Em dic a mi mateix/a: . STOP . Respiro fondo . Dic com em sento . Quin problema tinc. - DESPRS DESCANSA FINS QUE ELS TEUS SENTIMENTS NO SIGUIN TAN FORTS, FINS QUE ET SENTIS CALMADA LA VELLA TORTUGA SVIA VA ENSENYAR A LA TORTUGUETA COM POSAR-SE DINS LA CLOSCA PER CALMAR-SE, TAL I COM ARA JO US ENSENYAR (MODELAR) HO VEIEU? FEU AIX: CREUEU ELS BRAOS PER DAVANT DEL PIT, LLAVORS DIGUEU-VOS A VOSALTRES MATEIXOS STOP, DESPRS RESPIRO PROFUNDAMENT, DIC COM EM SENTO I QUIN PROBLEMA TINC. LLAVORS LA VELLA TORTUGA SVIA VA DIR: ARA JA HO SAPS, LA PRXIMA VEGADA QUE TINGUIS PROBLEMES ENTRA DINS TEU I CALMAT A LA TORTUGUETA LI VA AGRADAR LA IDEA I HO VA VOLER PROVAR (ARA HO PROVEM TOTS) LENDEM, A LESCOLA, LA TORTUGUETA ESTAVA FENT FEINA QUAN UN COMPANY ES VA POSAR A MOLESTAR-LA. VA SENTIR COM ES COMENAVA A ENFADAR I JUST QUAN ANAVA A PEGAR-LO ES VA RECORDAR DEL QUE LA VELLA SVIA TORTUGA LI HAVIA DIT.

LA TORTUGUETA SABIA QUE ESTAVA ENRABIADA I ES VA VOLER CONTROLAR, AIX S QUE VA POSAR ELS BRAOS, EL CAP I LES POTES DINS LA CLOSCA. LLAVORS ES VA DIR A ELLA MATEIXA STOP, VA RESPIRAR PROFUNDAMENT I VA DIR ESTIC ENFADADA I ALG MEST MOLESTANT! LA TORTUGUETA ESTAVA CONTENTA DE VEURE QUE ERA AGRADABLE ESTAR DINS SEU, QUE SHI ESTAVA B. AVIAT ES VA SENTIR TRANQUIL.LA. QUAN VA SORTIR ES VA QUEDAR SORPRESA DE VEURE QUE LA SEVA MESTRA ESTAVA SOMRIENT. LI VA DIR QUE SE SENTIA MOLT ORGULLOSA DELLA. AIX, LA TORTUGUETA HO VA PRACTICAR UNA VEGADA I UNA ALTRA I UNA ALTRA, MOLTES VEGADES. SEMPRE QUE SENTIA QUE ALGUNA COSA LA PREOCUPAVA, ES POSAVA DINS LA CLOSCA I ES CALMAVA. QUAN ALG LA PEGAVA O LEMPIPAVA, O QUAN LA FEINA DE LESCOLA ERA MOLT DIFCIL PER ELLA, ANAVA DINS SEU I DESCANSAVA. LA TORTUGUETA SEN SENTIA MOLT ORGULLOSA. DESPRS DUNES SETMANES, LA TORTUGUETA VA DESCOBRIR QUE ALS SEUS AMICS ELS AGRADAVA JUGAR AMB ELLA I QUE LA FEINA LI SEMBLAVA MS FCIL. SE SENTIA FELI. LA TORTUGUETA MAI MS VA PENSAR QUE ERA DOLENTA. Conte de lAnna Carpena (Educaci socioemocional)

LA LLI DE LA PAPALLONA

Us explicar una histria que sovint explico als pares i mares de les escoles. s la histria duna papallona sortint de la seva crislide. Un da, en una pequea abertura apareci una oruga; un hombre se sent a observar a la mariposa durante varias horas, viendo cmo se esforzaba para hacer que su cuerpo saliera a travs de aquel pequeo agujero. Lleg un momento en que pareci que la oruga, a pesar de su esfuerzo, no avanzaba nada.Pareca que haba llegado a un punto en que ya no poda avanzar ms Entonces el hombre decidi ayudar a la oruga y agrand el agujero. La mariposa sali sin dificultad. Pero su cuerpo estaba dbil, las alas no estaban desarrolladas y las patitas no la sostenan. El hombre continu observndola esperando que en cualquier momento se lanzara a caminar y emprendera el vuelo a travs de las floresPero nada sucedi. La verdad es que la mariposa pas toda la vida arrastrndose por el suelo. Fue incapaz de elevar el vuelo. Lo que el hombre que con toda su buena voluntad quiso ayudar a la mariposa, no entenda es que, al hacer un gran

esfuerzo para atravesar el pequeo agujero, los jugos vitales se iban distribuyendo y extendiendo por las partes del cuerpo que requeran fortaleza para volar. Al pasar el agujero sin ese esfuerzo, las alas no recibieron la sustancia necesaria Sense saber-ho, i amb molta bona voluntat, el senyor de la nostra histria va impedir que les ales de la papallona tinguessin fora suficient per a viure i volar adequadament. La papallona havia de fer lesfor de sortir sola de la crislide com a part del seu procs natural i necessari. Sovint, els pares i mares tenim una tendncia a fer als fills/es all que ells mateixos podrien fer per si mateixos. s el principi nmero 4 de lEcologia Emocional que us vaig penjar fa uns dies. s el principi de la prevenci de dependncies que diu aix: No facis pels altres all que ells poden fer per si
mateixos (Bragavad Gita) Si fem pels fills all que ells poden fer sols els prenem la possibilitat de trobar gratificacions personals, de trobar reafirmaci en la seva autoestima, de fer-los responsables dels seus propis actes i decisions. Deixem que els infants creixin per s mateixos i amb llibertat dintre duns lmits raonables. Eduquem amb amor, responsabilitat, amb llibertat limitada, donant confiana, transmitint seguretat, i amb una dosi dhumor, molt important.

El Peix irisat [kml_flashembed movie="http://www.youtube.com/v/uLbI2R_DGA" width="425" height="350" wmode="transparent" /] El cargol i lherba del poniol Hi havia una vegada un cargol, que volia anar a veure el forat don surt el sol. El cargol, camina que caminars vinga arrossegar la panxa! Vinga arrossegar la panxa! Vinga arrossegar la panxa fins que va dir: Ui, ui, ui!!! Quin mal de panxa es va dir el cargol. Qu puc fer? es va dir. Ja ho s Vaig a buscar lherbeta de poniol per fer-me una infusi perqu, ja sabeu que lherba de poniol va molt b per curar els mals de panxa!Xino, xano sen va anar cap al bosc, i all al mig la va trobar. Va comenar a estirar per arrencar-la per no podia treure-la. Aleshores va passar per all un escarabat i quan el va veure tan enfeinat li va dir: Qu fas aqu cargol? Vull arrencar lherba de poniol per fer-me un infusi i curarme el mal de panxa. Ui, ui, ui!! Vols que tajudi? li va dir lescarabat. Lescarabat va agafar el cargol i lherba de poniol i, estira que

estirars, no es podia arrencar. Aleshores va passar per all la granota: Qu feu tan enfeinats? Estic ajudant el cargol a treuren lherba de poniol que t mal de panxa i es vol fer una infusi. Ens ajudes? S, sLa granota agafa lescarabat, lescarabat agafa el cargol, el cargol agafa lherbeta de poniol i.(tots cantant):Ajudem el cargol, a arrencar lherba, arrencar lherba, ajudem el cargol, a arrencar lherba de poniolEstira que estirars, no es podia arrencar. Aleshores va passar lesquirol: Qu feu tan enfeinats? Estic ajudant el cargol a treuren lherba de poniol que t mal de panxa i es vol fer una infusi. Ens ajudes? S, sLesquirol agafa la granota, la granota agafa lescarabat, lescarabat agafa el cargol, el cargol agafa lherbeta de poniol i.(tots cantant):Ajudem el cargol, a arrencar lherba, arrencar lherba, ajudem el cargol, a arrencar lherba de poniol Estira que estirars, no es podia arrencar. Aleshores va passar el conill:
Qu feu tan enfeinats? Estic ajudant el cargol a treuren lherba de poniol que t mal de panxa i es vol fer una infusi. Ens ajudes? S, sEl conill agafa lesquirol, lesquirol agafa la granota, la granota agafa lescarabat, lescarabat agafa el cargol, el cargol agafa lherbeta de poniol i.(tots cantant):Ajudem el cargol, a arrencar lherba, arrencar lherba, ajudem el cargol, a arrencar lherba de poniol Estira que estirars, no es podia arrencar.Aleshores va passar el bou: Qu feu tan enfeinats? Estic ajudant el cargol a treuren lherba de poniol que t mal de panxa i es vol fer una infusi. Ens ajudes? S, sEl bou agafa el conill, el conill agafa lesquirol, lesquirol agafa la granota, la granota agafa lescarabat, lescarabat agafa el cargol, el cargol agafa lherbeta de poniol i.(tots cantant):Ajudem el cargol, a arrencar lherba, arrencar lherba, ajudem el cargol, a arrencar lherba de poniol Tots plegats estira que estirars, estira que estirars, que van arrencar lherbeta de poniol i de la gran estirada tots van caure de cul per terra. Tots, tots, tots i van quedar desnassats, espatllats i aixafatsI vet aqu que el cargol va poder veure linfusi dherbeta de poniol i li va passar el mal de panxa i va continuar el seu viatge per anar a veure el forat don surt el sol.I vet aqu un

gos, i vet aqu un gat aquest conte ja sha acabat!

Sempre s un bon moment per explicar aquest conte i treballar lautoestima dels infants, per potser per Nadal s un millor moment pel simbolisme dels avets. Ara en faria dapologia sobre els avets, per possiblement ja sabeu qu en penso.

EL PETIT AVET (per treballar lautoestima) Una vegada hi havia un avet petit. Tots els arbres del bosc tenien fulles; ell era lnic que, en lloc de fulles, tenia com una mena dagulles, res ms que agulles. I li sabia un greu! Tots els meus companys tenen unes fulles magnfiques, unes magnfiques fulles verdes; jo, noms punxes! Magradaria tenir unes fulles dor per fer dentetes a tots els altres arbres. Lendem, quan va despertar-se va quedar tot admirat. I ara! On sn les meves punxes? Ja no les tinc. Tot jo sc cobert de fulles dor! Quina alegria! I tots els seus vens no feien ms que dir: Lavet petit s tot dor!

Per vet aqu que un home , un lladregot, ho va sentir i va pensar: Un avet dor! Aquesta s la meva!

I, com que va tenir por que de dia el veiessin, va tornar a la nit amb un sac molt gros i va robar totes les fulles de lavet petit, sense deixa r-nhi ni una per mostra. Lendem el pobre avet, veient-se tot despullat, es va posar a plorar. No en vull ms dor es va dir tot baixet-.

Quan venen els lladregots us ho prenen tot i no us deixen res. Magradaria tenir les fulles de vidre; el vidre tamb brilla fora. I, mireu, quan es va despertar laltre mat, tenia ben b les fulles que desitjava. Es va posar molt content i va comenar a dir-se:

En lloc de fulles dor tinc fulles de vidre. Puc estar ben tranquil, que ara no me les prendr ning. I tots els seus vens no feien ms que dir: Lavet petit s tot de vidre!

Per quan arrib la nit, es desferm una gran tempesta i buf el vent amb tota la fora. El pobre avet vinga demanar clemncia, per el bufarut el sacseja amb tanta fora que no li deixa ni una fulla sencera. La nit ha passat i ja s de dia. Veient aquell estrall, el pobriss es posa a plorar: Que en sc de desgraciat! Altra vegada nu. Les fulles dor me les rapissen, les fulles de vidre me les trenquen. Magradaria tenir unes fulles verdes ben maques com tots els meus companys. Vet aqu, doncs, que lendem al mat, quan va despertar -se ja tenia el que havia desitjat. Quina alegria! Ja puc estar tranquil ara i no tenir por de res.

I tots els seus vens no feien ms que dir: Mireu lavet petit! I ara! s com tots nosaltres!

Per vet aqu que al cap duna estona compareix la cabra tot passejant amb els seus cabridets. Quan va veure lavet tant petit, que tots hi arribaven, va comenar a cridar: Veniu, cabridets, veniu! Mengeu, fillets meus, mengeu! Que no quedi res!

Els cabridets que venen triscant i saltironant, sho mengen tot en un moment sense deixar ni una sola fulla per remei. Arribat el vespre, el pobre avet, tot despullat i tremolant de fred, va posar-se a plorar com una criatura. Se mho han menjat tot! anava sanglotant. Mhe quedat sense les meves fulles verdes, com mhavia quedat sense les de vidre i sense les dor! Si al menys podia tornar a tenir les meves fulles dagulles Lendem, en despertar-se, lavet petit va quedar ben parat. Tornava a estar vestit dagulles punxegudes. Que feli s! Qu content est! Sha guarit ben b del seu orgulla. I tots els seus vens, que el senten riure, no fan ms que dir: Lavet petit torna a sser com era abans.

(De N. Willer, Contes dailleurs et dautrefois) Tot estava en calma, com si all shagus parat el temps. Els va rebre qui semblava ser lnic habitant daquell lloc, un anci homenet dulls tristos. - Sc el desgraciat Puk, el condemnat guardi dels dorments va dir amb un lament. I davant de la mirada estranyada dels viatgers, va comenar a explicar|comptar la seva histria. Lanci va explicar com els facilitons, en la seva recerca per trobar la ms fci l de les vides una vida sense preocupacions ni dificultats, havien construt una gran cambra|cmera, en la qual tots dormien plcidament i tenien tot el que podien necessitar. Noms latzar havia condemnat Puk a una vida ms dura i difcil, amb la missi de cuidar-se de lagradable son|somni de la resta de facilitons, mantenir els aparells i retirar aquells que anessin morint per ledat. Tot all va ocrrer molts anys enrere, i els pocs facilitons que quedaven, aquells que com Puk eren molt joves quan van iniciar el son|somni, eren ja bastant ancians. Els viatgers no podien creure el que veien. - Seriosament sents enveja de la resta? - s clar!- va respondre Puk- Mira quina vida tan senzilla i cmoda porten. Jo, en canvi, he de buscar menjada, sofrir calor i fred, reparar les averies, preocupar-se pels dorments i mil coses ms aix no s vida! Els aventurers van insistir molt a poder parlar amb algun dells, i amb lexcusa que els parls de la seva meravellosa existncia, van convncer Puk perqu en desperts un dels dorments. El vell va protestar per es va deixar convncer, ja que en el fons ell tamb volia escoltar el feli que eren els facilitons. Aix, van despertar un anci. Per quan van parlar amb ell, va resultar que noms era un anci en aparena, doncs parlava i pensava com un nen. No sabia prcticament res, i noms explicava el bonic que havien estat els seus sons|somnis. Puk es va sentir horroritzat, i va despertar la resta de dorments, noms per comprovar que a tots els havia ocorregut el mateix. Havien fet tan poques coses en la seva vida, havien superat tan poques dificultats, que amb prou feines sabien fer gens, i en veurels es dubtava que haguessin arribat a ser vius alguna vegada. Cap no va voler tornar al seu plcid son|somni, i el bo de Puk, amb gran pacincia, va comenar a ensenyar a aquell grup de vells totes les coses que shavien perdut. I es va alegrar enormement de la seva

sort en el sorteig, de cada nit que va protestar per les seves tasques, de cada problema i dificultat que havia superat, i de cada vegada que no va entendre alguna cosa i va haver de provar cent vegades fins a aprendre-ho. En resum, dhaver estat lnic de tot el seu poble que havia arribat a viure de veritat. Un dia, el Petit Cangur va treure el cap forat de la bossa i va dir: Oh! Que ns de gran el mn. Mare, que puc anar a veure com s? Ja te lensenyar jo, no cal que surtis de la bossa. Et podries fer mal, o trobar males companyies i exposar-te a perills innecessaris- va dir la mare mentre acariciava dolament el seu pl suau -, jo sc una mare responsable i decent. El Petit Cangur va sospirar, va callar i es va quedar quiet a dins la bossa. Per Petit Cangur creixia, es feia gran, i quan gaireb ja no cabia dins la bossa la mare li va ordenar: Et prohibeixo que creixis!I el Petit Cangur, que era molt obedient, va parar de crixer en aquell mateix instant. El Petit Cangur , des de la bossa veia coses i feia preguntes a la mare. Era un noi intelligent i tot ho trobava interessant. Per la Mare Cangur estava molt molesta perqu no trobava resposta a moltes de es preguntes que el seu fill li feia. Al final li va dir: Et prohibeixo que facis ms preguntes! I el Petit Cangur no va preguntar mai ms res. Un dia les coses van estar a punt darreglar-se. El Petit Cangur, des del seu lloc dobservaci, va veure una cangureta preciosa. Mare! va dir-, em vull casar amb aquella cangureta. Ai! va respondre la mare-, em vols abandonar per anar-ten amb una qualsevol? Et prohibeixo que et casis! I el Petit Cangur no es va casar. Quan la Mare Cangur es va morir van venir a treure el Petit Cangur de la bossa de la difunta. Era un animal estrany. El seu cos era petit, per en canvi feia cara de vell. Quan el van deixar a terra tot el seu cos es va amarar duna suor freda. Tinc por va dir. Si us plau, em voleu posar en el sot daquell arbre? I el Petit Cangur va passar la resta dels seus dies mirant el mn des de larbre. De tant en tant comentava: Realment, que ns de gran el mn!

LES GALETES Cada nit, desprs del concert de lestany, les fades tornaven al cau. Cadascuna, a la seva manera: LOcladia saltironejava amb grcia; la Picarol levitava, sense a penes moure les ales; lEgolina creuava el cel rpida com un llampec, i la Maisa feia ziga-zagues. Ja de ben petita, la Maisa volava de tort, perqu tenia una ala ms gran que laltra. Per tenir les ales desiguals, no lamonava gens, senlairava amb

personalitat i volava de forma esbojarrada. Com que la fadeta no controlava del tot els moviments, ms duna vegada havia travessat el fullatge dels arbres. - Bon dia tinguis, Maisa! exclamaven els vens, desprs de lensurt. - Molt bon dia! feia ella alegrement. A lescola, mai no va fer cas de les fades presumides que sen reien. La Maisa sospitava que la seva forma de volar les desconcertava, sobretot quan jugaven a caadores de glans. Grcies al vol imprevisible, sempre sescapolia de lequip rival. En canvi, mai no guanyava al correllamps:mentre que les altres fades aconseguien vncer el llampec, la Maisa sempre es quedava enrere i arribava quan ho feien els trons. - Barrum! -bramava amb ells. Aleshores, la Terra tremolava i la fada esclafia a riure. Quan va fer-se gran, la Maisa va comenar a adonar-se que aix de tenir les ales desiguals no era tan divertit: com que no volava en lnia recta, trigava el doble a arribar als llocs i havia de matinar ms que ning. La seva estela blanca en forma de zeta era la primera a solcar el cel. Com sempre, la fada va capgirar la situaci a favor seu i es va empescar tota mena denginys per desplaar-se amb rapidesa: un planador fet de fulles, per als descensos; mitja closca duna llavor, per navegar, o sagafava ben fort al llom duna liga si tenia pressa. Malauradament, aquests invents no li van servir de res per accedir a lescola de vol de fades. Calia demostrar les millors habilitats en les proves daccs: velocitat, precisi i elegncia. Per el seu vol no era ni rpid ni encertat ni distingit, i no la hi van deixar entrar. Sense vessar cap llgrima, la Maisa va volar amb fria, tan de pressa com va poder. Volia demostrar-se a si mateixa que podia fer-ho, per el vol errtic la va portar de ple a les aiges de lestany. - Xof! va fer en capbussar-se. - Que mofego! va cridar tota esverada. Aleshores, els peixos que lenvoltaven li van mostrar les aletes. En tenien ms de dues, i no totes eren iguals! - Per qu no fas com nosaltres? va proposar-li un dels peixos. - Empassat una bombolla i belluga les aletes aix va fer un altre. La fada va seguir les indicacions al peu de la lletra. Estava nedant! Era la primera fada que havia gosat capbussar-se i se nhavia sortit. Aix va ser com la Maisa va acceptar de ple el tret que la feia nica. Grcies a la nova habilitat, la diferncia de la qual es mofaven algunes companyes shavia convertit en un luxe.

Des daquell dia, la Maisa s la fada de laigua: sencarrega de glaar els bassals a lhivern, devaporar laigua quan fa calor i de penjar les gotetes de gebre a trenc dalba.