Trpodos, nmero 19, Barcelona, 2006

De la crtica literria a Espanya

Jordi Grcia

Jordi Grcia es professor de Literatura Espanyola a la Universitat de Barcelona (UB) i crtic literari a El Pas.

This essay attempts to highlight some of the characteristics of present-day literary criticism in Spain: its social invisibility and public inoperability, the measured tone (rather muttered and descriptive), the absence of a strong dose of moral commitment on the part of the critics. It seems to be a profession closer to the supplying of information than to the debate of ideas and positions, and possibly the same can be said of contemporary essayists. The uncertain professionalization of this field may be behind these characteristics inasmuch as it blurs the line between the personality of the critic and his or her more strictly journalistic function.

31

32

otser levidncia ms palmria, en parlar de la crtica literria a la premsa espanyola, s la seva naturalesa residual i inoperant, com si all que escriu el crtic, i all que pensa dun llibre, pats duna mena dautisme involuntari, social, que converteix la seva reflexi en una pgina ms lrica que explicativa, ms confessional que assagstica. No estic pas segur que aquest sigui un efecte causat per la prpia crtica literria, pel seu to, per la seva escriptura, per la seva mateixa redacci ms o menys petulant. Ms aviat diria que s un efecte indut socialment, nascut a dins mateix del sistema literari, i producte duna intensiva industrialitzaci de la cultura literria espanyola a letapa democrtica. La crtica literria potser no ha sabut adaptar-se a les noves condicions de joc, o potser ning no sap molt b com trencar el circuit tancat on es mou el crtic i el seu mitj. Lexperincia s comuna i forma part dels hbits dels lectors de diaris: el suplement de lletres o cultura es passa sense obrir-lo per anar a la secci segent del diari, exactament igual com daltres fem amb els suplements de negocis, o de lleure, o de navegaci. El lector del suplement es freqentment captiu, o ho s gaireb sempre, en la mesura que pertany al nucli dur, petit, professional, del sistema literari, duna manera o altra. Potser els diaris no han trobat a Espanya lestratgia de captaci del lector, o b, i aix s ms plausible, no existeix estratgia de captaci dun lector que per definici ser minoritari, prviament interessat, connectat per raons programtiques, per dir-ho aix. La crtica de cinema t el seu lloc a la pgina dels diaris i la de llibres la t a un suplement especial, fora del gruix del diari, com si lacte de llegir pertanys a un vessant distint del consum cultural. Qu passaria si les ressenyes que es publiquen a un suplement setmanal es distribussin al llarg dels dies de la setmana i sels reservs una plana del diari? Per qu no treure els llibres del seu reservat de mal nom, pitjor reputaci i influncia social escassssima? Potser linters real de les empreses periodstiques en aquest vessant del producte imprs s molt escassa: les pgines de llibres semblen complir una funci ms simblica i imaginria que no pas informativa o periodstica, una mena de plus de qualitat... malgrat que ning, o gaireb ning, en faci cap s, daquest qualitat. s ben curis que les planes dels suplements de lletres dels diaris histrics hagin anat molt ben nodrides quan a la direcci o a lequip directiu hi ha hagut una voluntria implicaci amb la literatura i les belles lletres. Els exemples sn de fa molt de temps i potser sonen intempestius, per un suplement com el que va tenir el

DE

LA CRTICA LITERRIA A

ESPANYA

diari Arriba als quaranta, titulat S, o la plana de llibres que va tenir al mateix perode la Solidaridad Nacional, que dirigia un escriptor vocacional com Luys Santa Marina, sn bones mostres del que un diari pot fer amb les lletres i els llibres quan no s el futbol o la pressi duna distribudora de cinema nord-americ el que condiciona la lnia de cultura del diari. Eren altres temps perqu els diners influen infinitament menys que no pas ara en aquesta mena de decisions tan petites i el cost general dels diaris era ms baix. Els beneficis no vindran ara, en cap cas, per la pgina de llibres, o pel suplement, sin per qualsevol altra secci ms massivament connectada amb el gruix dels ciutadans (siguin o no siguin futboleros, els agradi o no la moda de les passarelles anuals). No augmenta significativament la venda del diari quan surt el suplement, potser noms uns pocs milers ms, per guanya un benefici simblic i intangible de prestigi o de mandarinat sobre la vida literria: s el cas molt evident dels tres suplements dmbit nacional (Babelia, El cultural i ABCD) que competeixen en aquest mbit, per s una dada que sha dexaminar juntament amb un fet nou, o molt recent: hi ha tres suplements que surten amb patrocini dempreses fortes (Gas Natural i El Peridico, Telefnica i El Mundo, Fecsa i Culturas), mentre que El Pas i lABC mantenen el cost de confecci dels seus suplements, que s proporcionalment alt en qualsevol diari sense patrocinador extern. El periodisme i les pgines de lletres han tingut tractes asimtrics i gaireb sempre amb prdues clares per la banda del periodisme. La formaci dels crtics s, en el cas espanyol, i en un tant per cent molt elevat, dordre essencialment acadmic, solen ser professors respectats despecialitats humanstiques, i fins i tot alguns dels suplements es nodreixen fonamentalment de catedrtics. Potser aqu rau lexplicaci de la lentssima professionalitzaci de lofici crtic, insuficient i precari com a mitj de vida, i fins i tot massa sovint incapa potser per la mateixa ra de mantenir una independncia de criteri i de judici que no posi en joc decisivament les seves garrofes: la llibertat del crtic acaba on comena la por a (o lamenaa de) perdre el lloc de crtic, lamistat dun o diversos escriptors, el vincle amb una editorial, el feeling amb un grup meditic o laltre. La revista El Cultural, que es distribueix els dijous amb el diari El Mundo, o el suplement de llibres del diari ABC, que surt els dissabtes, responen molt clarament al format ms acadmic i tendeixen a ser espais dopini crtica regulada, amb firmes estables i amb un to entre solemne i apagat: estableixen una distncia neta amb lmbit periodstic o amb el to i les maneres previsibles a la

33

JORDI GRCIA

TRPODOS

34

resta de les pgines del diari. El model del Babelia, del diari El Pas, o el del Culturas, de La Vanguardia, i molt obertament el del suplement de llibres dEl Peridico responen amb ms claredat als requisits periodstics, tot i que lorigen universitari dels seus collaboradors s tamb molt freqent. No obstant, la funci periodstica dEl Peridico s potser la ms evident i la millor resolta (o la que millor combina linters cultural i lencaix periodstic de la matria): cada nmero es munta sobre un tema, al voltant del qual pot haver-hi un reportatge original, o una investigaci especfica, com ara quan a la mort de Manuel Vzquez Montalbn lequip del suplement que dirigeix Carles Geli va molestar-se a esbrinar els orgens periodstics de lautor al vell diari del Movimiento Solidaridad Nacional. Per els pretextos per muntar el suplement sobre un assumpte dactualitat poden ser molt diversos: des de la proliferaci de llibres al voltant dun tema especfic (des del mn egipci fins a les trames novellesques despies) fins a aniversaris ms o menys notoris franquisme, guerra, Repblica o celebracions de tota mena. No obstant aix, s el suplement ms periodsticament imaginatiu i menys sotms a lagenda cultural de tipus institucional o poltic, que s un tret visible a daltres diaris dmbit nacional. Aix no treu, per, que el suplement respecti unes planes de ressenya estrictament dita, que s la llei general de les pgines de llibres dEl Pas (molt sovint amb destacada entrevista a un autor notable) o de La Vanguardia. Ara, i de fa ja uns anys, les planes de llibres de La Vanguardia formen part duna revista de disseny modern i visualment brillant, el suplement Culturas, i continua comptant amb crtics estables de formaci prou diversa: Robert Saladrigas s un conegut novellista que exerceix el periodisme i la crtica des dels anys setanta, mentre que Juli Guillamon o Jordi Galves sn crtics de literatura catalana, ms joves, que tampoc estan vinculats professionalment al mn acadmic. En canvi, Juan Antonio Masoliver Rdenas, que tamb s poeta i novellista, acaba de jubilar-se de la ctedra de literatura per no pas de la crtica literria, que no ha deixat de practicar des de fa molts anys. Potser la nova ubicaci daquestes planes en una revista dabast ms gran les ha desdibuixat en certa mesura, i gaireb mai, o de manera molt excepcional, els llibres sn els protagonistes de la portada del suplement. Particularment Masoliver Rdenas i Guillamon han tendit a exercir la crtica amb criteris forts i polmics, defugint sovint la mera informaci i adoptant una actitud combativa i de vegades directament punyent. El model ms clar, a la histria recent, daquesta mena de crtics va ser, des de les pgines literries dEl Pas, Ignacio Echevarra, home de formaci

DE

LA CRTICA LITERRIA A

ESPANYA

acadmica per professionalment lligat al mn editorial i no pas a la universitat. El malnom del crtic com a killer forma part de la llegenda duna escriptura sovint agressiva i sarcstica, tamb arbitrria per no mal escrita ni incoherent: potser s vitrilica i cruel, o deliberadament exagerada. Aquest estil sol reclamar latenci sobre lestil mateix del crtic ms que no pas sobre el llibre que comenta i jo diria que t ms inconvenients que avantatges, per lallau de fidels lectors del crtic parlen, com a mnim, de leficcia del mtode. La suspensi de la seva collaboraci en el diari t lorigen en una daquestes etzibades que li agradava clavar i havia clavat sovint a les pgines del diari. El seu director, tal com va explicar el crtic mateix en una carta que va fer circular per internet, va deixar de demanar-li ms collaboracions desprs de lexcs de virulncia del crtic a propsit duna novella de Bernardo Atxaga, on insinuava una afinitat amb el mn etarra que no es dedua, ni de bon tros, de la novella que ressenyava, El hijo del acordeonista. No era aquest, en absolut, el to mig de la crtica al diari, i rarament lha utilitzat un crtic professional i periodista com Rafael Conte o un novellista, editor i home de lletres com Jos Mara Guelbenzu. s possible que entre els trets ms reveladors duna certa immaduresa del sistema literari espanyol hi hagi la difcil conciliaci de lopini crtica i el sarcasme, el to insidis i el respecte. O no hem trobat la mesura o a ning li preocupa massa aquesta mesura, com si de veritat pogus ser saludable un sistema literari que ha danar amb molt de compte amb el que diu o deixa de dir, per evitar ferides i suspiccies: potser no sha installat prou desacomplexadament el criteri de la franquesa i la llibertat duna opini que pot ser dolorosa per no hauria de ser capriciosa, suprflua o innecessria. Daltres literatures, com la britnica o la nordamericana, estan molt ms acostumades a veure ganivetades escrites, i contestades, entre autors i crtics, o entre crtics i crtics, com a parts naturals del sistema. Disposen duna tradici daquesta mena de debats i discussions, i llocs on fer-los. A lEspanya democrtica potser no hem interioritzat encara la naturalitat daquesta mena de bronques cultes, que entretenen molt i no solen servir massa per res, per delaten i expressen palesament les actituds dels escriptors, les seves flies i creences. Construeixen retrats de societats literries higiniques, s a dir, amb patiments i frustracions, fracassos i misries que no tenen a veure amb lmbit personal (qui va al llit amb qui, i contra qui) sin amb la potncia intellectual amb qu una cultura est disposada a discutir de llibres i didees. Potser lenvarament i la solemnitat, la discreci educada i la inhibici, sn trets duna socie-

35

JORDI GRCIA

TRPODOS

36

tat poc acostumada a la discrepncia crtica i directa i raonada. Semblem encara ms educats en la simulaci correcta que en lenfrontament franc de les idees, els matisos i les diferncies. Potser hi ha una ra no menyspreable: la proliferaci de cafres verbals i escrits a la premsa ms canallesca ha posat una mena de lmit infranquejable o ha convertit laire polmic i enrgic o combatiu en un sinnim de cafreria intellectual i descarada tergiversaci insultant i difamant. La por a semblar res vinculat a aix (que s una tradici tamb molt espanyola, la de la bronca negra i la insdia grollera) pot estar inhibint un atreviment o una franquesa de judici per raons daspsia clnica. Laltra ra que em ve al cap per explicar la migrada consistncia de les discussions didees i llibres t a veure amb un efecte ms pervers encara: massa sovint s decebedora la identificaci de les raons, generalment pattiques, per les quals un crtic ha despotricat contra un llibre o un autor. El que podia haver semblat una discussi terica o crtica t un origen i un empastifament ms directament i estrictament personal. El to mitj de la crtica en tot cas no pot ser tampoc altre que el to mitj de lassagisme espanyol: mai massa passat de voltes i amb tendncia a la frase ms circumspecta que clara i directa. No s pas si sn smptomes dexquisida educaci o b de covardia o indolncia. En tot cas, les lletres catalanes tenen el que crec que s un dels millors crtics de les lletres a lEspanya contempornia, Pon Puigdevall, i no sabria trobar ms dun o dos parallels clars, com a crtics regulars, a lmbit espanyol pel que fa a la contundncia argumental, lexpressivitat de la prosa, la sobrietat de criteri i la solvncia de coneixements de les seves anlisis de novella contempornia. Gaireb mai complaent i gaireb mai destraler, per sempre amb un criteri davaluaci explcit i justificat. Algun cop sha expressat la nostlgia duna vella funci que la crtica va tenir al llarg dels anys seixanta i setanta, i em sembla que difusa lentament al llarg dels anys vuitanta. Parlo de la crtica de la cultura com a ingredient necessari del crtic, per assajar que la crtica no sigui noms lespai de judici dun llibre sin de reflexi intellectual i histrica o poltica amb el pretext del llibre. La normalitzaci de la vida democrtica i la pluralitat de llocs i punts dopini (inclosa les ms illimitades escombraries meditiques) han buidat de contingut una crtica literria que es creu obligada a informar i avaluar una novella o un poemari sense inserir el text en un marc ms ampli didees, dactituds, de creences fins i tot. La professionalitzaci de la crtica pot estar darrere daquest fenomen, que daltra banda s substancial a la dinmica del capitalisme hiper-

DE

LA CRTICA LITERRIA A

ESPANYA

desenvolupat, com s el nostre: els dicteris o les condemnes els ordena el caprici del subjecte que firma i no pas lautoritat que atorga una determinada ideologia o una creena. De fet, el ms com s la neutralitzaci daquesta mena de trets personals (morals) del crtic. I pot arribar a semblar que estigui mal vista la definici explcita dels seus punts de vista: si s republic o s monrquic, si s anticlerical o s de missa diria. Hi ha una notria dissoluci de la identitat del crtic, que sembla escriure des dun nvol dobjectivitat o de saviesa llibresca que leximeix de la declaraci explcita del seu punt de vista. No demano, com s obvi, una declaraci formal del carnet didentitat ideolgica del crtic, per que tampoc lamagui: el crtic la t, ben travada o no, ben articulada o no, per la t, i massa sovint ni es percep en els judicis ni en els arguments, com si defugs declarar-se per por de ser impdic o exhibicionista. I amb aix tornem a lenlla amb lassagisme. Malgrat lextraordinria vitalitat del gnere amb noms com ara Snchez Ferlosio, Juan Benet, Fernando Savater o Aza, la crtica no ha semblat temptada daprendre (o copiar) ni les seves maneres descriure i pensar ni els seus tons. No redacten un article o una ressenya sin que comprometen la seva formaci i el seu propi criteri mentre lescriuen. Potser fa anys, fa trenta anys, aquesta inhibici era menys visible perqu les mancances collectives, dordre cultural, eren infinitament superiors. La defensa mateixa de la literatura de tradici moderna, o de la narrativa hispanoamericana, podien passar com a senyals didentitat dun crtic, mentre que ara tota aquesta literatura forma part del fons cultural en el qual ens movem i no necessita cap mena de defensa programtica o batalladora. Quan Rafael Conte, o quan Joaquim Marco, o quan el mateix Pere Gimferrer escrivien als diaris fa trenta anys difonent les lletres hispanoamericanes defensaven i definien una idea de cultura moderna que bullia dintre dels llibres de Baudelaire o dOscar Wilde, de Vargas Llosa o de Cabrera Infante. Ara ens sentim ms aviat administradors neutrals i discrets de la mercaderia, com si no ans amb nosaltres o, fins i tot, com si imports molt poc dir o deixar de dir perqu les lnies de fora cultural i intellectual estan molt lluny de les planes de llibres del diari. Lescepticisme davant la fria arrasadora de la indstria noms t una temptaci pitjor: el cinisme disfressat de professionalitzaci, de crtica rutinria, aquella que fa molts anys feien els crtics amb el nom de solapistes, perqu noms llegien les solapes dels llibres. Ara no, ara llegim els llibres, per massa sovint sembla que en continuem llegint noms les solapes.

37