DU I PARADOXA

Et buscava en linfinit i mesperaves en la paradoxa, Infinitament proper, infinitament inaferrable, Sempre ms enll de mi i ms en de mi, Com una set insaciable. I la meva ment et bordava com un gos, Tensenyava les dents i et grunyia Perqu no et sabia reconixer, Perqu sentia els teus passos en la fosca I noms timaginava com a llum, Perqu flairava una presncia esmunyedissa Que no podia veure. Alguna cosa hi ha que grinyola, que no lliga, Que desborda, Que fa que el mn sorprengui i desafi, Que la ra tingui una part tan seductorament brillant I una nit tan foscament contradictria, i que Tu habitis en les dues. I sembla que em diguis: Estima ms, no preguntis tant, Calla, escolta, espera, Deixa que la vida et converteixi en cant. David Jou, Catedrtic de Fsica de la Matria Condensada de lUAB i poeta