1.

L'antiguitat tardana en terres de la Tarraconense mediterrnia

1.1 Qu s l'antiguitat tardana

Entitat del perode

El perode conegut amb el nom d'antiguitat tardana t una peculiaritat prpia, ja que aplega un seguit de canvis i transformacions profundes en el terreny poltic, social, econmic i religis entre l'antiguitat i l'edat mitjana. El seu estudi s'ha d'abordar, per, des de la perspectiva de l'antiguitat, ja que sorgeix en plena poca romana. Es tracta d'una poca extensa de ms de quatre-cents anys que marquen la transici entre el final de l'Imperi i el naixement dels primers estats europeus. Els historiadors no es posen d'acord en quines han de ser les fites cronolgiques que assenyalen el comenament i la fi d'aquesta poca, i, a ms a ms, els criteris varien d'una zona geogrfica a una altra, sobretot pel que fa al moment final que marca el pas de l'antiguitat a l'edat mitjana. Malgrat aquesta heterogenetat en els territoris que abans constituen l'Imperi Rom, a la pennsula Ibrica es considera que l'arribada dels musulmans va comportar un punt d'inflexi prou important en el procs de transformaci per a establir-lo com la fi del mn antic. Aquests quatre-cents anys i escaig inclouen tant el perode de la baixa romanitat altrament conegut com a Baix Imperi com el regne dels visigots. La historiografia ha considerat emblemtiques les dates del 476, com a final de l'Imperi d'Occident amb la deposici del darrer emperador, Rmul Augstul, i la del 711, que assenyala l'arribada dels musulmans en la batalla de Guadalete (Cadis), en qu les tropes de Tariq van derrotar les del darrer rei visigot toled, Roderic. Cada cop ms es tendeix a relativitzar la importncia d'aquestes dates i s'opta per una ms gran flexibilitat per a delimitar la duraci de les etapes. De la mateixa manera, no sembla gaire adequat considerar el perode rom i el visigot com si haguessin esdevingut en una successi lineal, en etapes monoltiques i incompatibles. Precisament la ra de ser de l'antiguitat tardana rau a valorar els canvis progressius i les transformacions de ms llarg abast produts durant aquesta poca i que sovint transcendeixen les estructures poltiques. Tanmateix, si admetem l'evoluci poltica dels esdeveniments, hem d'anar en compte a no considerar l'arribada dels visigots com una irrupci a l'Imperi com tantes vegades s'ha assegurat dels pobles

germnics, sin que es van incorporar com a mercenaris en les tropes romanes ja des de l'poca de Tiberi. Aix mateix, els musulmans van desenvolupar aquest mateix paper de mercenaris en les guerres intestines dels monarques visigots i de les clienteles dels grans senyors; sembla que el pas de les tropes del comte Juli al bndol de Tariq va ser el que va decantar la balana cap a l'hegemonia dels nouvinguts fidels a l'islam, a l'inici del segle VIII.

Marc geogrfic
Si fem una retrospectiva del marc de l'actual Catalunya en poca de l'antiguitat tardana, trobem que la zona coincideix amb una part de la provncia romana Tarraconense, i que va anar patint transformacions en els seus lmits durant tota la baixa romanitat i l'poca visigtica. La provncia Tarraconense, hereva de l'antiga Prouincia Citerioris de l'Alt Imperi, va adquirir la seva delimitaci a partir de l'edicte de Diocleci i, al final del segle IV, es va escindir, tot segregant una altra provncia, Insulae Baleares que va seguir un esdevenir histric molt diferent, en ser envada pels vndals i desprs pels bizantins, sense arribar mai a estar sotmesa al govern dels visigots; limitava, per la zona oest, amb les terres de la Galaecia, en terres de les actuals provncies de Lle i Castella, i, al sud, amb la prouincia Carthaginensis, a les actuals Mrcia i Alacant. Per la zona nord, sembla que la serralada dels Pirineus va ser un lmit natural respectat per l'administraci romana, i a l'altre cant se situaven les provncies del migdia de les Gl!lies, la Nouempopulonia i l'Aquitnia on se situarien els visigots durant el regne de Tolosa i la Gl!lia Narbonensis, desprs Septimania, que formaria part del regne visigot de Toledo. s per aix que hem optat per parlar de la Tarraconense mediterrnia, que es correspon millor amb l'actual Catalunya, tot i l'ambigitat pel que fa a la seva indefinici territorial. Eminents historiadors, com Ramon d'Abadal, van encunyar el terme de Pre-Catalunya per a referir-se a aquesta circumscripci geogrfica.

Fonts per al coneixement de l'antiguitat tardana

En aquestes poques histriques que tractem, les fonts escrites sn molt minses si les comparem altres perodes histrics, per no per aix sn menys suggeridores o significatives. L'estudi s'ha de complementar amb altres tipus de fonts, com l'arqueologia una eina fonamental per a l'historiador de l'antiguitat tardana,

juntament amb l'epigrafia i la numismtica. s absolutament indispensable fer servir totes les eines al nostre abast en una aposta pluridisciplinria si no es vol obtenir una informaci incompleta d'aquesta poca. La documentaci escrita s extremadament difcil fer una classificaci dels tipus de textos existents en aquest marc temporal. Abans de res, s'ha de tenir en compte que, durant l'poca romana, gran part de la documentaci general de l'Imperi pot ser aplicada al nostre territori, a ms a ms de la que es refereix explcitament a la Tarraconense mediterrnia. Documents com ara edictes imperials o la legislaci de l'Imperi Rom, de caire eminentment poltic no es poden menystenir a l'hora de contextualitzar el territori en el temps i l'espai. Per potser un dels trets ms representatius de la documentaci d'aquesta poca s el carcter cristi de la majoria dels escrits conservats. En efecte, l'Esglsia va tenir un paper fonamental en la transmissi de dades, no tan sols de caire exclusivament pastoral, sin que en aquests textos es troba tamb molta informaci sobre la vida quotidiana, riques descripcions que es poden complementar amb la informaci obtinguda per l'arqueologia, pel que fa a la reconstrucci dels antics hbitats, cementiris i llocs de culte. La majoria dels escriptors, tot i que moguts per una intencionalitat religiosa, tracten tamb altres gneres literaris, com ara les crniques seguint patrons historiogrfics providencialistes, la correspondncia o gnere epistolar, etc. Per malgrat aquestes excepcions, la majoria dels textos sn eminentment cristians, com els tractats patrstics, fets pels Pares de l'Esglsia, l'estudi dels quals constitueix la patrologia. Tamb tenim la legislaci conciliar, que sn les actes dels concilis eclesistics que aplegaven els bisbes de les diferents provncies i dicesis per a legislar en matria religiosa i tamb laica, quan hi havia presncia del poder poltic. Pel que fa a les provncies hispniques, hi ha un important fons documental anomenat la Collectio Hispana, de la qual estan transcrits els concilis que es van dur a terme des del Baix Imperi i fins al final de l'poca visigtica. Tamb de carcter eclesistic, hi ha la documentaci litrgica que s molt til a l'hora d'estudiar les antigues esglsies hispniques; a la Pennsula hi havia un ritus especfic, la litrgia hispana, vigent a la Pennsula fins al segle XI, que ens aporta molta informaci sobre les relacions de l'Esglsia amb la resta de la Mediterrnia. La utilitzaci de la documentaci escrita requereix una metodologia. s molt important respectar les coordenades de temps i d'espai, s a dir, una aplicaci apropiada de cada text en la

seva poca i en el seu mbit territorial. Per tal d'aconseguir un ptim rendiment dels textos escrits, s imprescindible fer una crtica i un tractament per a esbrinar els parmetres cronolgics, que no sn sempre senzills de determinar. D'una banda, hi ha els documents datats, b perqu explicitin el moment en qu van ser escrits, o b perqu es conegui l'poca de l'autor i la cronologia de les seves obres. Dintre d'aquest grup es poden incloure els textos patrstics, les epstoles, les actes dels concilis i algunes crniques. Per, de l'altra, hi ha tota la documentaci no datada com la documentaci litrgica i part de la legislaci que, mitjanant la comparaci crtica amb altres textos de cronologia certa, es pot establir una cronologia relativa de la seva redacci i compilacions posteriors. Aquest tipus de tractament de la documentaci escrita s imprescindible per a allar les dades i la informaci coetnies en una mateixa zona geogrfica. L'arqueologia L'estudi de les restes materials s important en qualsevol poca histrica, de manera que l'arqueologia s una font complementria a altres informacions histriques, incloses en els textos escrits. Aquesta complementarietat s tan o ms significativa en el sentit que sovint les restes arqueolgiques ens aporten dades sobre aspectes de la vida quotidiana que la documentaci escrita silencia. A ms a ms, l'arqueologia aporta informaci sobre les classes socials ms humils que difcilment queden reflectides en els textos. Concretament, pel que fa a l'arqueologia de l'antiguitat tardana, hem de dir que ha experimentat un notable impuls al darrer quart del segle XX, en tant que s'estudiava les darreries de l'Imperi Rom com un epleg de l'arqueologia clssica. I s des de l'antiguitat que s'ha valorat l'arqueologia en poques ms tardanes, fins a arribar a assolir tamb el perode visigot, que, des de la historiografia tradicional, s'havia tractat sempre des de l'anlisi exclusiva de la documentaci escrita. Al nostre pas t una especial transcendncia la figura de Pere de Palol en la consolidaci de l'arqueologia cristiana i de l'antiguitat tardana i en l'estudi de la perdurabilitat de la romanitat en l'poca posterior a la desaparici de l'Imperi; va encunyar el terme hispanovisigot, que inclou tant la poblaci hispanoromana com la visigoda. Hi ha diferents categories de jaciments arqueolgics. Partint des dels mateixos tipus que es donen en poca romana, s interessant de resseguir la seva perdurabilitat o transformaci. A les ciutats, la transformaci de l'espai pblic amb la desaparici de les estructures prpies de l'administraci romana el frum, i

l'aparici dels centres episcopals; i, al camp, les vil!les, l'evoluci de l'explotaci del paisatge i les vies de comunicaci. A ms de la informaci del tipus de vida que portaven els seus protagonistes, es poden obtenir dades sobre la importncia dels contactes comercials, els rgims d'explotaci, com vivien, qu menjaven, quins eren els seus delits espirituals, etc. L'epigrafia Pel seu carcter d'antiguitats cobejades pels col!leccionistes, l'epigrafia constitueix el gruix dels fons de molts museus del mn, per el fet que es desconegui el context arqueolgic de la majoria d'aquestes peces les emmudeix histricament i perden gran part del seu valor documental. L'estudi de l'epigrafia s una disciplina que es va desenvolupar sobretot a partir del segle XVII i XVIII, objecte de classificaci i anlisis per molts dels erudits d'aquella poca. D'aquells moments daten els primers reculls o corpora, dels quals cal destacar el Corpus Inscriptionum Latinarum (CIL), en qu es poden consultar la majoria de les inscripcions que afecten les terres del Principat. L'epigrafia de l'antiguitat tardana constitueix un fons documental fora interessant, el carcter del qual varia segons quin sigui el tipus d'inscripci. La majoria de les frmules epigrfiques perduren des d'poca romana, tot i que hi ha innovacions importants. Les inscripcions funerries sn potser les ms nombroses. Durant la baixa romanitat hi ha una perdurabilitat de les frmules paganes que conviuen amb inscripcions de caire cristi, cada cop ms abundants a mesura que avana el temps i es generalitza el cristianisme. Habitualment la informaci que aporten s minsa, ja que es redueix al nom del difunt, del familiar que li dedica la lpida, l'edat en qu es va produir el seu decs i, potser amb una mica de sort, l'encomanament de la seva nima a un mrtir o un sant. s per aix qu s tan important de conixer d'on procedeix una inscripci amb aquest tipus d'informaci, ja que la seva situaci pot estar indicant la localitzaci d'un lloc de veneraci martirial o una necrpolis cristiana. Sense oblidar, s clar, les dades sobre la prosopografia, els oficis, els gentilicis, l'esperana mitjana de vida i, en fi, tot all que revela una inscripci en si mateixa. Les inscripcions municipals sn les segones en nombre dins el gruix de l'epigrafia llatina. A la baixa romanitat segueixen convivint algunes prctiques de la noblesa municipal de sufragi en la construcci d'obres pbliques amb el desenvolupament del cristianisme. Seguint el costum rom, els evergetes que costejaven

les obres feien esculpir una lpida commemorativa de l'esdeveniment, en la qual feien gravar el seu nom i tamb el de l'emperador, fet fonamental, la majoria de vegades, per a establir una dataci de l'epgraf. Amb l'expansi del cristianisme es va produir un fenomen fora curis, ja que la majoria de punyents que contribuen a la construcci o la millora dels edificis de culte van voler mantenir el seu nom en l'anonimat, com un gest de pietat i humilitat davant Du. Amb el pas del temps i la consolidaci del poder episcopal, gran part del paper de constructors el van assolir els bisbes i, tot i que guardaven especial zel a mantenir la seva humilitat, se'ns han conservat algunes inscripcions que esmenten l'activitat edilcia d'algun d'aquests prelats. L'epigrafia votiva als dus pagans, tan nombrosa en poca romana clssica, tericament desapareix al final del segle IV, quan l'emperador Teodosi prohibeix tributar-los culte i ordena la demolici dels seus temples. Tanmateix, cal tenir en compte que els costums religiosos sn potser els ms difcils d'eradicar, i sovint trobem que els seus cultes perduren molt de temps, o senzillament moltes capacitats passen per sincretisme a les advocacions dels sants i les mares de Du. Sovint aquest mateix sentiment de devoci t la seva traducci dintre l'epigrafia cristiana en els graffiti espontanis dels fidels o dels pelegrins que, en acudir a un santuari, graven el seu nom o la seva splica sobre les parets dels llocs de culte.

La numismtica Pel que fa a la numismtica, la seva trajectria ha estat molt ms vinculada al col!leccionisme que qualsevol altre objecte arqueolgic, i malauradament encara avui dia se segueix consentint la seva compra i venda. Com l'epigrafia, el seu origen com a disciplina es remunta a l'poca il!lustrada, moment en qu la recopilaci de monedes va permetre de conixer la srie d'encunyacions romanes i dels pobles germnics. La moneda, tamb com les inscripcions, t una informaci intrnseca fora valuosa. Hi figura el nom de l'autoritat emissora, el de la seca i una llegenda concisa que fa referncia al poder o l'esdeveniment poltic que commemora, per tant, dades histriques molt importants. A ms a ms, l'estudi de la llei del metall (or, plata i bronze) pot aportar dades per a fer un diagnstic econmic de la moneda en un moment concret de la histria del pas emissor. Per potser una

de les informacions ms selectes que pot oferir la numismtica s l'estudi de la seva circulaci monetria, que analitza les peces monetries des de la perspectiva del context arqueolgic i que serveix per a perfilar la durada de la seva circulaci i tamb la seva distribuci en els intercanvis comercials. En aquest sentit, resulten summament il!lustratives les dades histriques recalades de la numismtica visigtica, ja que, estudiades les monedes com a document arqueolgic, es revela que moltes de les peces de bronze romanes d'poca vatentiniana i teodosiana (AE2) circulen a Hispnia en ple segle VI, juntament amb les encunyacions d'or (els tremissos) dels monarques visigots.

1.1. El Baix Imperi

La crisi poltica i econmica del segle III

s molt difcil establir a partir de quin moment concret es pot comenar a parlar de la crisi poltica romana, que va portar com a conseqncia una davallada econmica considerable, un debilitament de l'estat en tots els seus vessants i que va, finalment, propiciar la incursi i el pillatge de diferents pobles brbars, ja molt actius des del final de l'poca dels Severs. La necessitat de donar estabilitat a les fronteres de l'Imperi, sobretot en el limes del Rin i del Danubi, a ms del limes oriental a l'Eufrates, va afavorir que els militars adquirissin un protagonisme poltic espectacular. La fora que van adquirir les legions va ser tan gran que la carrera militar de l'ordre eqestre va acabar per convertir-se en la carrera amb ms xit per a assolir el poder poltic, i va deixar progressivament relegats els senatorials. De fet, l'aclamaci dels emperadors per part dels militars va ser el que va donar origen a l'anarquia militar, una de les caracterstiques fonamentals d'aquesta crisi poltica. Molts historiadors posen com a origen precursor d'aquesta situaci la mort de Cmode el 193 a mans de Prtinax i la gurdia pretoriana, al final del segle II. Per la situaci anrquica plena es dna amb els Severs, amb l'assassinat d'Alexandre Sever l'any 235 per Maxim, un general de l'Illyricum, que s aclamat per les legions com a emperador. s la primera vegada que es produeix aquesta situaci de l'arribada a la porpra d'un membre de l'ordo eqestre, un precedent que marcar definitivament l'avenir poltic de la baixa romanitat fins a la seva desaparici el 476. La inestabilitat poltica produeix com a conseqncia una crisi

econmica. L'Imperi intenta redrear la seva poltica monetria introduint un seguit de canvis en el sistema antic. Els sestercis i els denaris sn substituts pels antoninians (introduts per Caracal!la el 212), una moneda de plata forta davant la moneda anterior devaluada. A Hispnia i als territoris del Principat l'arqueologia revela que hi ha smptomes d'escassa circulaci monetria del nou numerari d'poca dels Severs (Pollentia, a Mallorca; Menorca; i el port d'Empries), a excepci d'algunes ciutats amb un paper protagonista en el comer, com Tarraco on no s'aprecia cap ruptura entre la circulaci del denari i els nous antoninians. La crisi del segle III ha estat sempre vinculada historiogrficament a les invasions dels francs i els alemanys a la zona de la Tarraconense mediterrnia, i s'atribueixen a aquestes incursions brbares l'origen de la crisi. Hi ha textos escrits que ens parlen d'una devastaci de la ciutat de Tarragona per aquests pobles germnics a mitjan segle III (Aureli Vctor, Eutropi i Pau Orosi), per s difcil d'avaluar-ne l'abast. L'arqueologia ha fet servir aquesta dada per a refermar la tesi invasionista, com a causa d'aquesta crisi, potser amb una mica massa d'exageraci; qualsevol grau d'incendi en una ciutat, o la reconstrucci d'una vil!la al final del segle III o al principi del IV era atribut a aquestes incursions germniques. Avui dia, per, la histria i l'arqueologia valoren altres factors de caire econmic, poltic i social per a analitzar els canvis produts en el modus vivendi rom. L'arribada dels alemanys a la Tarraconense sembla que es va produir arran de l'enfrontament entre l'emperador Gal!li i l'usurpador Pstum cap al 254, en el context d'una guerra civil, la qual cosa pot ser prou reveladora sobre quin bndol secundaven els hispanoromans d'aquesta zona. De la mateixa manera, els francs van arribar cap al 259 i el 260 sembrant una gran devastaci a les ciutats, segons Pau Orosi per potser d'aquesta referncia no cal entendre la seva total aniquilaci. L'estudi del recorregut de les incursions dels francs i els alemanys s'ha fet, segons el model historiogrfic francs, seguint el mapa de distribuci dels tresors dipsits o amagatalls de monedes del segle III. Historiadors i numismates consideraven l'existncia dels tresors com a proves irrefutables d'aquesta invasi i de la por que es va generar, per aix la gent amagava els estalvis. Tanmateix anlisis ms acurades dels darrers anys demostren que la majoria dels tresors no van ser ocultats al mateix moment, la qual cosa vol dir que la causa del pnic per enterrar els diners no era la de la invasi dels francs i els alemanys, sin que potser cal buscar-la en circumstncies generals de la crisi econmica. El que s es cert i

pot ser un bon indicatiu de com aquestes incursions van afectar l'economia de la ciutat de Tarragona s l'anlisi comparativa que s'ha dut a terme entre el numerari d'aquesta ciutat i el de la ciutat de Conimbriga (Coimbra, Portugal); s'ha comprovat que, entre el 258 i el 260, Tarragona rep menys numerari que la ciutat portuguesa, smptoma sens dubte d'una anormalitat econmica de la ciutat. La historiografia ha volgut veure tamb en el silenci de l'epigrafia de les ciutats de Tarragona i Barcelona, a mitjan segle III, un reflex de la crisi produda per les incursions germniques. La manca de la construcci d'obres significatives i les seves dedicacions en aquesta poca ha estat interpretada pels historiadors com un indici d'una situaci poltica conflictiva. s evident que les transformacions econmiques i socials propicien que els evergetes s'escapoleixin dels seus deures municipals, a causa d'una crisi generalitzada que fa canviar aquests costums d'una manera progressiva. No es pot negar, per, que el silenci epigrfic entre el 250 i el 270 ha de significar un moment d'inflexi econmica; tanmateix, la seva atribuci a les rtzies germniques sembla massa simple. s possible que, al capdavall, la crisi del segle III s'hagi convertit en un tpic historiogrfic que proporciona una explicaci fcil, quan els problemes sembla que sn molt ms complexos.

De Gal!li al final de la Tetrarquia

La situaci d'anarquia militar, iniciada el 235 amb l'assassinat d'Alexandre Sever, es va perpetuar fins a l'any 260, en qu Gal!li va intentar redrear el conflicte militar frenant el poder de les legions, i finalment va apostar per una poltica d'acostament al Senat, durant els vuit anys que va durar el seu mandat. Per un dels canvis ms significatius i que va determinar el desenvolupament posterior de l'Imperi va ser el nou sistema poltic de la tetrarquia. Aquest sistema el va idear Diocleci, que va iniciar tot un seguit de reformes administratives, poltiques i econmiques. L'experincia de l'aixecament de tants usurpadors li van fer entendre que un Imperi de tan gran abast era impossible de governar des d'un nic poder centralitzat; era preferible, doncs, iniciar una fragmentaci administrativa, en circumscripcions ms petites, que asseguressin l'eficcia de l'administraci i, sobretot, de la tributaci. Calia establir un sistema jerrquic en el govern de les diferents parts prou fort per a poder controlar els intents de secessi per part dels militars, i assegurar l'acompliment de les

lleis que s'anessin promulgant. La reforma administrativa dioclecianea va consistir en la divisi de l'Imperi en dues grans rees, l'oriental i l'occidental. Mentre Diocleci s'ocupava de la part oriental, va associar al poder Maximi, que s'encarreg de la pars occidentis, en una diarquia que va durar set anys. El 293 va promulgar l'associaci, en cadascuna de les parts, de dos successors ms joves, que van rebre el nom de caesares, mentre que ell mateix i el seu company Maximi, es van convertir en augusti, de manera que hi havia quatre caps visibles, dos de principals, i dos ms, que es convertirien en el seus successors; d'aqu el nom de Tetrarquia. A cada un d'aquests membres de la Tetrarquia se'ls va assignar un territori. A Occident es van crear dues prefectures, la d'Itlia que comprenia la pennsula Itlica i el Nord d'frica a crrec de l'august Maximi i la de la Gl!lia que incloa tamb les dicesis d'Hispnia i de Britnia pel seu csar, Constanci Clor. Pars, praefectura i diocesis eren les tres circumscripcions ms importants que va establir Diocleci; al mateix temps, cada una de les dicesis es dividia en diverses provinciae. Pel que fa als territoris de la Tarraconense mediterrnia, formaven part de la pars occidentis, de la praefectura Galliae i de la diocesis hispaniarum. No es pot saber amb certesa si la provncia Tarraconensis de l'administraci dioclecianea va canviar gaire els lmits de la circumscripci anterior de la Hispnia Citerior, establerta des de l'poca d'August al segle I, per sembla que es va estendre cap a la zona de la Meseta Nord. Les terres de l'actual Catalunya pertanyien tan sols a una petita part oriental de la Tarraconense, la qual cosa ens obliga a no perdre de vista el seu context administratiu. Se sap que el nombre de les provncies en qu es va dividir la diocesis hispaniarum era de set, perqu s'ha conservat documentaci prou explcita del segle IV, com el Laterculus Veronensis. Les provncies eren: Baetica, Lusitania, Karthaginensis, Gallaecia, Tarraconensis i Mauritania Tingitana. Aquesta seria la divisi provincial prpia de l'administraci de Diocleci, i desprs es va crear una provncia nova de l'escissi de les Illes Balears de la Tarraconense, entre el 369 i el 386, anomenada Insulae Baleares; aquesta nova divisi de les Balears va ser d'una importncia cabdal, ja que el seu futur mai ms no es va veure vinculat administrativament a la Tarraconensis. L'estudi de la demarcaci concreta d'aquestes provncies sobre el terreny es fa sobretot a partir de la documentaci epigrfica, en qu s'acostuma a fer al!lusi a la provncia a la qual pertanyen les ciutats colnies o municipis, cosa que facilita la delimitaci de cadascuna

d'aquestes circumscripcions provincials. s tamb fora important la utilitzaci de la divisi provincial eclesistica posterior la qual es coneix generalment per la documentaci d'poca medieval, de la qual es creu que est superposada sobre les circumscripcions provincials d'poca dioclecianea. Tanmateix, aquesta s una qesti delicada que est en procs d'estudi i que, en qualsevol cas, s'ha de contrastar amb les dades obtingudes de l'epigrafia. Durant l'poca tetrrquica es constata una revifalla econmica, segurament emparada en l'estabilitat poltica que les reformes havien propiciat. A Tarraco l'epigrafia revela una gran activitat edilcia, com la construcci d'un prtic a la baslica de Jpiter per part del noble Julius Valens, qui, a ms a ms, dedica una esttua en commemoraci de Diocleci i Miximi (RIT 91). Aix mateix, la circulaci monetria reprn els ritmes de la normalitat en comparaci amb la resta de ciutats occidentals. Malgrat els bons propsits de Diocleci d'acomplir els terminis fixats per a l'abdicaci dels augustos, el sistema va fracassar a causa de l'ambici desmesurada de molts personatges. Algun d'aquests van ser escollits per a llocs de responsabilitat poltica pel mateix emperador, per es van extralimitar de les competncies que els atorgava el seu crrec dins el govern.

La cristianitzaci de l'Imperi Rom, de Constant a Teodosi

Els seguidors de Jess de Natzaret es van comenar a formar a Jerusalem, Galilea i part de la Judea. Els inicis de l'Esglsia, per mitj dels apstols, es va estendre als gentils, s a dir, a tot el mn que no fos jueu. Les primeres evangelitzacions, conegudes pels Fets dels apstols, es van veure completades per l'obra de sant Pau i sant Pere, que curiosament van patir martiri a l'emblemtica ciutat de Roma en temps de Ner. La religi cristiana es va expandir amb molta fora per tot el territori imperial, sobretot a partir dels nuclis que constituen les ciutats, per tamb va tenir una especial transcendncia la seva difusi dintre de l'estament militar, que, al seu torn, servia per a propagar amb ms rapidesa la fe cristiana. Entre els seus seguidors, sembla que va tenir prou xit entre les classes ms desfavorides de la societat, ja que hi trobem molts fidels esclaus o lliberts; aix la feia una religi assequible a la majoria de la gent. El creixement en nombre dels cristians devia ser considerat una amenaa pel govern imperial. No s que la religi capitolina fos

l'nica que hi havia a l'Imperi, ja que sabem que hi van coexistir altres religions les anomenades mistriques, d'origen oriental que van tenir fora seguidors. El recel que despertava la fe en Jesucrist en els emperadors tenia com a fonament que els cristians es negaven a acceptar el carcter div dels emperadors, la qual cosa era una amenaa per a l'estabilitat del seu poder poltic. La resposta no es va fer esperar; es van decretar un seguit de persecucions contra els seguidors de Crist, la primera de les quals va ser la promulgada per Ner l'any 64 amb l'excusa que van ser els cristians els culpables de l'incendi de Roma i en la qual van executar sant Pere i sant Pau, de manera que van convertir la capital de l'Imperi en ciutat apostlica. Especial virulncia va tenir la persecuci decretada per Valeri a mitjan segle III, que va ordenar l'execuci dels caps de les comunitats cristianes, els bisbes i els diaques. Tarragona guarda un dels exemples ms il!lustratius i fidedignes d'aquesta persecuci amb el martiri del seu bisbe Fructus i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi, l'any 259 a l'arena de l'amfiteatre, fet que va desenvolupar un dels centres de culte martirial ms importants de la Tarraconense mediterrnia. Finalment, la tercera persecuci, en ordre cronolgic, va ser l'ordenada per Diocleci i que va tenir un gran nombre de vctimes, no sols a Hispnia i l'frica, sin tamb en la part oriental de l'Imperi, com a Egipte i Sria. La majoria de les actes dels mrtirs que s'han conservat sn els documents dels processos judicials de condemna als cristians per negar-se a tributar culte i oferir sacrificis a l'emperador; la seva valentia els va convertir en testimonis de la fe, i van ser objecte de veneraci ja des dels primers anys del cristianisme. El desafiament que el cristianisme comportava per al poder imperial era prou clar. L'august era pontifex maximus, cap suprem de la religi capitolina, emparentat tamb amb les divinitats i que es feia adorar com el representant dels dus a la Terra. La primera estratgia, com ja hem dit, va ser intentar aniquilar-los, mitjanant la persecuci i la seva condemna a mort; per la mesura, lluny d'aconseguir els seus propsits, va donar ms fora als cristians, que feien dels seus morts mrtirs de la fe. Vist el fracs, es va optar per una poltica de permissi del seu culte, a l'inici del segle IV, que les fonts cristianes expliquen per la conversi providencial de Constant i la promulgaci de l'edicte de tolerncia o Edicte de Mil del 313. Constant era fill del tetrarca Constanci Clor, que el va nomenar caesar. No va respectar els pactes que havia defensat Diocleci, ja que va lluitar per tornar a reagrupar el govern de l'Imperi i es va

enfrontar al seu col!lega oriental, Licini. El seu bigraf, Eusebi de Cesarea, ens explica com Constant tenia una especial sensibilitat cap a la religi cristiana, a causa de la influncia que van exercir sobre ell la seva mare santa Helena i la seva germana, santa Constana; tot i que sembla que no va rebre els sagraments fins que no va ser al llit de mort. Va comenar un projecte d'edilcia imperial molt ambicis, consistent en la monumentalitzaci dels grans centres del culte a Terra Santa, amb la construcci de l'Esglsia del Sant Sepulcre de Jerusalem, i a Roma va erigir l'edifici commemoratiu de la tomba de Sant Pere del Vatic. Deixant de banda la seva conversi, el que s va ser determinant fou el canvi que va implicar la seva poltica envers el cristianisme. Sota el seu govern va tenir lloc el primer concili ecumnic de l'Esglsia a Nicea l'any 325, que va presidir com a cap de l'Esglsia, per sobre de la resta d'autoritats eclesistiques. Tamb va promulgar mesures de protecci dels bns de l'Esglsia, com decretar l'exempci d'impostos, entre aquests els munera i la collatio lustralis, causa de la runa de molts contribuents romans d'aquella poca. Eusebi de Cesarea va elaborar una teoria poltica basant-se en la figura de Constant com a tretz apstol i vicarius Dei, de manera que la successi en la porpra s'havia de produir per via filial, ja que el seu poder era teocrtic, havia estat escollit per Du. Els seus fills el van succeir en el poder, per desprs van comenar les lluites entre els arrians i els niceans, que van provocar un seguit d'enfrontaments entre els seus descendents, i fins i tot un moment d'abjuraci del cristianisme i de retorn als antics costums pagans, encapalat per el seu nebot Juli anomenat per aquest motiu l'Apstata, per que va retornar al cristianisme amb l'emperador Valent. La teologia poltica, concebuda per Eusebi i inspirada en l'emperador Constant, no va adquirir la seva veritable dimensi fins al final del segle IV, en la persona de Teodosi. Assessorat per l'arquebisbe de Mil, sant Ambrs, per fer front als partidaris de l'arrianisme, Teodosi es va erigir en emperador teocrtic, amb el seu poder emanat de Du i va acomplir un pas decisiu per a l'Imperi. Va proclamar la conversi oficial de l'estat rom al catolicisme de Nicea, s a dir, que feia de la religi cristiana la religi oficial de l'Imperi. Entre el 380 i el 390 va promulgar una srie d'edictes, que no sols posaven la religi cristiana al capdavant de la res publica ara convertida en res christiana, sin que tamb va prohibir els cultes pagans i va ordenar la demolici dels temples dedicats als antics dus del pante grecorom.

La difusi oriental

del cristianisme

la

Tarraconense

La civilitzaci romana s eminentment urbana, ja que la creaci de les ciutats va ser un dels trets ms significatius de la romanitzaci. Aix, doncs, la difusi del cristianisme s'hauria fet a partir dels centres urbans, a tot l'Imperi. La xarxa urbana creada pels romans va ser aprofitada, no solament per a l'expansi de nova religi, sin que l'organitzaci de l'Esglsia va adoptar tamb les demarcacions administratives romanes, de manera que les circumscripcions eclesistiques es van acomodar a les provncies romanes i a les seves ciutats. Els hispanoromans que habitaven a les terres de la provncia Tarraconense que avui es corresponen amb Catalunya van rebre la nova fe ja en una poca ben antiga, d'almenys mitjan segle III, segons es pot deduir dels testimonis escrits i arqueolgics. El testimoni histric ms antic que s'ha conservat s el del martiri de Fructus, Auguri i Eulogi a Tarragona, les actes del qual estan datades del 26 de gener del 259. Aquesta execuci acomplia els decrets de l'emperador Valeri, segons els quals s'havien de sacrificar els caps de les comunitats; a la capital de la provncia es van executar el bisbe Fructus i els seus dos diaques. La precisi de la dataci d'aquest martiri ens permet de deduir que la comunitat tarragonina devia estar fora ben organitzada a mitjan segle III, i, per tant, es pot assegurar que el cristianisme hauria penetrat a la ciutat uns quants anys abans, encara que no es pugui determinar quan. A ms a ms d'aquests mrtirs tarragonins, es coneixen altres testimonis de la fe en Crist: Felix que rebia veneraci a Girona, i Cucufas, a Barcelona. Tot i que no es t certesa de la data de la seva execuci, sembla que com la majoria de mrtirs hispnics van ser vctimes de les persecucions de Diocleci. Aquests mrtirs es coneixen principalment per l'obra de l'escriptor Prudenci, El Llibre de les Corones (Peristephanon) que va ser redactat entre el 407 i el 410; pel que es desprn d'aquest text, Prudenci va tenir accs a algunes actes judicials de condemna dels mrtirs, que desprs es van perdre. L'existncia de testimonis de la fe, martiritzats al principi del segle IV a gaireb totes les ciutats importants hispniques, demostra que el cristianisme ja estava molt ests en aquesta poca.

Una mica ms tard s el testimoni ms antic de cristianisme a Girona (Gerunda), aportat per uns documents arqueolgics excepcionals, els sarcfags de Sant Feliu. Es tracta d'una srie de vuit sarcfags esculturats de marbre, sis dels quals estan esculpits amb temes cristians, que procedeixen dels tallers de Roma. Avui dia es troben encastats als murs del presbiteri de l'esglsia de Sant Feliu, com a elements reaprofitats, procedents probablement d'una zona de necrpolis propera. Els especialistes daten aquestes joies de l'art paleocristi entre el final del segle III i mitjan segle IV, en plena poca constantiniana. Aquest testimoni historicoarqueolgic demostra que en aquests moments la nova fe havia quallat ja en les classes ms adinerades de la ciutat, ja que la despesa de fer-se portar un sarcfag des de Roma no devia ser assequible per a tothom. D'altra banda, els sarcfags de Girona han servit tamb als especialistes per a constatar els contactes del primer cristianisme hispnic amb la provncia itlica, i contrarestar aix les tesis que defensaven que el cristianisme s'hauria difs a la Pennsula exclusivament a travs d'frica; actualment els historiadors accepten, ms que una dependncia, un contacte mltiple amb els territoris vens. Es pot assegurar, doncs, a partir d'aquestes dades, que el cristianisme es va difondre primerament per mitj de les ciutats, ja que es t constncia de l'existncia de comunitats establertes abans de la Pau de l'Esglsia. Tanmateix el seu desenvolupament i organitzaci eclesistica es va produir desprs que fou decretada la tolerncia en la prctica del culte cristi, moment a partir del qual els testimonis comencen a ser ms precisos i ms clars. Es coneixen les seus episcopals, els bisbats, que es van fundar a les principals ciutats: Empuriae (Empries), Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Ilerda (Lleida), Dertosa (Tortosa) i Tarraco (Tarragona), que es va erigir en seu arquebisbal, en metrpoli, de la provncia eclesistica Tarraconense. Aquestes sn les seus que es coneixen de l'poca romana, per desprs se'n van fundar ms durant l'poca visigtica, com Egara (Terrassa), Urgellum (Urgell) i Osona (Vic). Es coneixen alguns dels noms dels bisbes per la rbrica que van consignar en els concilis eclesistics provincials o d'Hispnia, de manera que s'han pogut reconstruir els episcopologis de les seus principals. La primacia de Tarraco com a metrpoli de la provncia i seu de l'arquebisbe no s'ha vist encara corroborada per l'arqueologia amb la troballa de la catedral a Tarragona, malgrat la riquesa monumental paleocristiana d'aquesta ciutat. Els investigadors no es posen d'acord sobre si s'hauria de situar a la terrassa superior de la ciutat, al frum provincial amb posterioritat a la

desafectaci administrativa i religiosa romana d'aquesta rea en el segle V, o b estaria a prop del lloc de culte martirial al cementiri junt al riu Francol com s'ha suggerit recentment, lloc on presumiblement van rebre sepultura els mrtirs Fructus, Auguri i Eulogi. Si b aquesta s una de les qestions ms fosques de la topografia cristiana de Tarraco. Es tracta de la Necrpolis del Francol, on es va desenvolupar el cementiri ms gran de la ciutat, des del segle II de la nostra era; s'hi ha trobat un gran complex d'edificis de culte, consistent en dues esglsies una d'aquestes, el martyrium dels sants tarragonins, una luxosa residncia i una zona d'explotaci dintre el mateix complex eclesistic. Malgrat no haver-se pogut datar la construcci d'aquest fastus conjunt si no s que va ser el resultat de diferents projectes, el que s que s fora significativa s l'existncia d'un rea d'enterraments cristians, molt extensa, de fidels que haurien volgut descansar ad sanctos, s a dir, al costat de les tombes venerades. L'existncia de lpides sepulcrals sobre les tombes cristianes sn un testimoni epigrfic excepcional a la Pennsula, ja que confirmen no sols la presncia de les relquies dels mrtirs, sin que tamb revelen l'ingent quantitat de fidels que s'hi enterraven i la seva extracci social; el costum s'hauria ests ja des del segle IV i, pel que sembla per les inhumacions ms modernes, hauria perdurat fins al segle VII. Tarraco no solament tributava culte als seus mrtirs a la Necrpolis del Francol, sin que tamb es va construir una esglsia per a commemorar el seu martiri sobre l'arena de l'amfiteatre, datada a mitjan segle VI, per sobre el fonament de la memria que conservaven els cristians tarragonins segurament des de l'poca del martiri, i de la qual es fa ress Prudenci a l'inici del segle V. Pel que fa a Barcino, la documentaci escrita ens assabenta dels noms dels seus primers bisbes, al segle IV. El primer, Pretextat, va ocupar la seu cap el 347; ms conegut s Paci (370-390), del qual es conserven alguns tractats sobre el baptisme i la penitncia; Paci tenia un fill anomenat Dexter, conegut de sant Jeroni, ja que li va dedicar la seva obra De Uiris Illustribus. A Paci el va succeir el bisbe Lampi, que va assistir el I Concili de Toledo entre el 397 i el 400. Lampi va ordenar sacerdot Paul, un ric terratinent aquit que es va casar amb una rica hispanoromana, anomenada Tersia, i que van sojornar durant un temps a la ciutat de Barcelona. s coneguda tamb l'amistat que unia Paul amb Ausoni, per la seva correspondncia, ambds representants, dels latifundistes convertits al cristianisme. L'ordenaci sacerdotal de Paul va tenir lloc el 393; temps desprs Paul se'n va anar a la Campnia, a NolaCimitile, on es va consagrar a la veneraci de sant Flix, per aix

se'l coneix tamb com sant Paul de Nola. De totes aquestes dades es desprn que la comunitat cristiana de Barcelona tenia una gran vitalitat al segle IV. Des d'aquell moment, Barcino comena una carrera ascendent que acabar per rivalitzar durant l'poca visigtica amb la prpia capital, Tarraco. L'arqueologia aporta tamb informaci complementria per a Barcelona en aquesta poca. El recinte murari que tenia la ciutat, des de l'poca augustea, es refortifica, es construeix una muralla que folra l'anterior, amb torres quadrades. Els arquelegs no s'acaben de posar d'acord en la dataci, per la cronologia avui dia ms unnimement acceptada s de la segona meitat del segle IV. El que resulta molt interessant s que, per a construir aquesta muralla, s'havia d'obliterar tota una rea de necrpolis antiga, que hi havia al carrer Pau Claris. Aquest projecte requeria una normativa municipal molt ferma i un poder poltic i religis gens deteriorats dels decurions. Presumiblement, l'ordenana hauria estat promulgada per un govern municipal cristi, ja que molts dels mausoleus destruts eren pagans. Gran part dels elements dels monuments funeraris inscripcions, escultures, pilastres, etc. , desmuntats per a fer aquesta obra, van ser reaprofitats en el rembliment de la muralla i, grcies a l'enderrocament de part d'aquest recinte a mitjan segle XIX, es conserven avui dia al Museu d'Histria de la Ciutat. Les excavacions que s'han efectuat a dintre l'urbs demostren que hi havia grans cases (domus) que ocupaven una o diverses illes de l'antiga retcula fundacional de la ciutat. Alguna d'aquestes domus presenta signes d'un gran confort i luxe, com la situada al carrer Bisbe Caador, amb banys, pintures una de molt famosa s la figura d'un cavaller, datable a mitjan segle IV i mosaics, tot en el ms pur estil rom. Aquest modus vivendi es va perpetuar fins ben entrat el segle VI, segons es desprn de les intervencions arqueolgiques; a partir de llavors, l'hbitat experimenta un canvi radical, ja que moltes d'aquestes luxoses domus es compartimenten sense obeir cap programa urbanstic i s'empren materials reutilitzats. Aix vol dir, d'altra banda, que els barcelonins dels segles IV i V eren nobles adinerats, potser com el mateix Paci o els vens circumstancials Paul i la seva dona Tersia, que tenien una casa dintre la ciutat, encara que certament no devia ser la seva nica residncia. Aquesta constataci contradiu el tpic historiogrfic que sost que, desprs de la crisi del segle III, gran part de la noblesa senatorial va fugir de les ciutats per a refugiar-se al camp.

Una d'aquestes domus que disposava en el segle I d'un gran complex industrial va ser la que va cedir el solar per a construir la seu episcopal, al costat nord de la ciutat, segurament com un llegat testamentari a favor de l'Esglsia, en un emplaament que s'ha mantingut fins ara. El nucli catedralici es va construir segurament entre el segle IV i V no se sap amb exactitud, ja que la primera esglsia episcopal sembla que es troba sota l'actual catedral i no s'ha pogut encara excavar, per va ser modificat en poca visigtica, i es va erigir un complex episcopal molt important, amb una segona esglsia cruciforme. El coneixement arqueolgic de Barcino, ara com ara, demostra que la ciutat va continuar amb una certa opulncia durant el segle V. Els edificis administratius i el frum van perdurar fins ben entrat el segle VI, possiblement adaptant les seves funcions a les noves realitats poltiques. s molt il!lustrativa la comparaci de Barcelona amb la capital de la provncia en aquests mateixos moments, ja que Tarragona comena a experimentar uns canvis determinants en totes les seves rees administratives. Els descobriments arqueolgics assenyalen que el frum provincial, situat a la part alta de la ciutat, queda desafectat a partir del segle V; el circ, situat entremig de la part alta i la baixa, tamb s'oblitera, i tamb deixa d'acomplir la funci d'edifici d'espectacles l'amfiteatre, situat extramurs. Aquestes modificacions en la urbanstica de Tarraco, detectades per l'arqueologia, denoten una profunda metamorfosi poltica i religiosa de la capital de la Tarraconensis. Caldria establir quines van ser les raons histriques que van determinar aquesta transformaci, per possiblement ens trobem davant l'evidncia que Barcelona comena a restar protagonisme a la capital provincial, sobretot des que va ser escollida primer com a seu imperial i desprs com a lloc de residncia dels reis visigots.

1.2. Els esdeveniments poltics del principi del segle V i l'arribada dels primers contingents germnics

Barcelona, seu imperial i seu rgia

Un dels episodis histrics ms interessants d'aquesta poca que va tenir lloc entre les darreries de la baixa romanitat i que assenyala l'inici de l'arribada dels escamots germnics a la Pennsula s la proclamaci com a emperador de Mxim l'Usurpador a Barcelona. Segons diu l'historiador Zsim, Mxim va ser proclamat august a la Tarraconense, ajudat pel general Geronci, enfrontat al seu torn amb Constant III, que regia les Gl!lies des del 407, i que s'havia revoltat contra el legtim emperador Honori. Malgrat que les fonts escrites assenyalen Tarraco com a seu imperial per l'Usurpador, hi ha slids arguments numismtics per a assegurar que Mxim es va establir a Barcelona, ja que va encunyar moneda entre el 410 i el 411 en aquesta ciutat, sens dubte amb l'afany propagandstic de la seva proclamaci. La majoria d'aquestes monedes de seca barcelonina han estat trobades en excavacions de la mateixa ciutat comtal. La riquesa de la ciutat, el seu flamant sistema defensiu i, sens dubte, d'altres convenincies poltiques haurien estat determinants perqu Mxim tris Barcino com a seu imperial. Aquest esdeveniment poltic, encara que molt efmer, va ser causa i efecte de la revifalla de la ciutat, i tamb va ser decisiu perqu Barcelona assums un gran protagonisme en els primers temps de la dominaci visigoda. s precisament a partir de l'any 409 que t lloc la primera entrada de visigots, vndals i alans a la Pennsula, com a tropes mercenries, aliades d'un o altre bndol en aquestes lluites intestines, pel poder imperial entre dos usurpadors Constant III i Mxim i l'emperador legtim, Honori. Per tant, no es pot parlar d'una invasi devastadora com tantes vegades ha mantingut la historiografia tradicional tot i que sembla que sovint es cobraven els seus serveis amb el pillatge de guerra, practicat suposadament contra els enemics. Els visigots formaven part com a exrcit mercenari de les legions romanes des de feia molts anys. Tot i que havien prestat els seus serveis a la porpra imperial, els visigots no disposaven d'un lloc on instal!lar-se, malgrat que els ho havien proms en ms d'una ocasi. Els reis es van comenar a impacientar, i es van produir una srie d'episodis de marcada hostilitat contra la dignitat imperial romana. L'any 410 els visigots, sota el mandat d'Alaric I, van saquejar Roma i, per tal de forar la negociaci, van segrestar la germana d'Honori, Gal!la Placdia.

El rei Alaric va morir aquell mateix any, i el va succeir Atalf, que va casar la princesa imperial a Narbona; pel que sembla van ser expulsats d'aquella ciutat per les tropes honorianes i, en la seva fugida cap al sud, van instal!lar la cort a Barcelona. De manera que la ciutat tornava a prendre protagonisme com a seu reial, acollint Atalf i la princesa Gal!la Placdia. Atalf va ser assassinat l'any 415 a Barcino, i el seu successor, Vlia, va ser qui va aconseguir entre el 416 i el 418 el tractat de la foederatio amb Honori, que els concedia el territori d'Aquitnia per a assentar-se; desprs d'alliberar la princesa imperial, es va iniciar el perode conegut com a Regne de Tolosa (416/418-507). Els visigots van estar durant aquest perode molt localitzats a la zona d'Aquitnia i, tot i que van fer moltes incursions a la Tarraconense i a l'rea mediterrnia de la Gl!lia Narbonensis, no hi ha esdeveniments destacables fins al principi del segle VI.

Els hispanoromans de la Tarraconense al principi del segle V

Mentre que en la poltica es donava tota aquesta efervescncia plena d'usurpacions a la porpra, d'assassinats i conspiracions per a arribar al poder, la poblaci hispanoromana continuava vivint dintre d'una certa "normalitat". Hi ha testimonis escrits que demostren que la Tarraconense mantenia contactes amb les provncies venes, com si res hagus pertorbat la pau romana. L'Esglsia es va haver d'enfrontar, per, a altres problemes com la presncia de l'heretgia priscil!lianista.

Els brots de priscil!lianisme a la Tarraconense al principi del segle V La correspondncia de Consenci a sant Agust datada l'any 411 s un document d'una excepcional riquesa per al coneixement de les relacions de la Tarraconense amb les Illes Balears, amb Arle i el nord d'frica. A la carta, el menorqu Consenci explica a sant Agust segurament per la seva autoritat moral en l'Esglsia d'aquell temps com s'havia difs l'heretgia priscil!lianista per tota la Tarraconense: hi estaven implicats els bisbes de Lleida i d'Osca, a ms a ms de gran part de l'aristocrcia emparentada amb el comes hispaniarum que residia a la capital. El monjo Front de Tarragona s'havia infiltrat per a desemmascarar-los i fer-los un

procs eclesistic, presidit per l'arquebisbe Taci, en el qual van ser sentenciats. Aquesta cacera de bruixes havia estat dirigida per l'arquebisbe Patrocles d'Arle de la qual cosa es pot inferir que la seva autoritat eclesistica heretava l'autoritat civil de la prefectura de les Gl!lies i la connivncia de sant Agust, bisbe d'Hipona, i les autoritats eclesistiques de les Balears. Sobta aquesta relaci de la Tarraconense amb les Balears, ja que aquesta ltima ja s'havia independitzat administrativament de la Tarraconense des del final del segle IV; aix vol dir que l'estructura eclesistica provincial de les Illes guardaria encara una estreta relaci fins a l'arribada dels vndals cap al 429.

La comunitat jueva de Menorca i l'arribada de les relquies de sant Esteve desprs del 415 La circular del bisbe Sever de Menorca ens narra tamb la conversi miraculosa de la comunitat jueva de l'illa, que pel que sembla era molt nombrosa. Pau Orosi va anar a Terra Santa a buscar relquies de sant Esteve on s'havien descobert l'any 415 de la m de sant Jeroni, que vivia amb la seva comunitat a Betlem. De tornada, Orosi fa escala a l'illa de Menorca i es resisteix a portar les relquies a la Pennsula, ja que hi havia fora inseguretat per les incursions i pillatges; mentre les relquies van estar a l'illa es va produir la conversi miraculosa dels jueus, segons explica Sever. Al final, Orosi es va dirigir al nord d'frica amb les relquies per a sol!licitar el consell de sant Agust, i es va construir un lloc de culte martirial a prop d'Hipona, dedicat al protomrtir sant Esteve. La informaci que aporten aquests textos s, a ms a ms, molt important per a poder calibrar la vitalitat del contacte de tota aquesta part de la Mediterrnia occidental, per mitj de les rutes de navegaci, que sens dubte eren seguides per un gens esmortet comer. Prova d'aix sn les troballes de materials arqueolgics sobretot cermiques i mfores i tamb moneda que denoten aquesta activitat comercial entre les Illes, el nord d'frica, el Migdia de les Gl!lies i la Pennsula. L'arqueologia assenyala que aquesta vitalitat no va decaure a les Illes amb l'arribada dels vndals, sin que, ans al contrari, sota el seu control, van ser l'escala de rutes comercials fins i tot procedents de l'orient de la Mediterrnia i del nord d'frica. Curiosament, aquesta activitat comena a apaivagar-se a partir de l'arribada dels bizantins a les Illes, al segon ter del segle VI.

1.3. L'ocupaci visigoda a la Tarraconense en el segle VI

L'ocupaci visigoda de la Tarraconense des de mitjan segle V fins al segle VI

Des de la fundaci del Regne de Tolosa per Vlia al 418, els visigots shavien instal!lat a lAquitnia, establint la seva capital a Tolosa, per amb un gran delit per a aconseguir una sortida al mar per la Narbonense. Com assenyala Ramon dAbadal, les provncies de Provena i la Narbonense van tenir un paper molt important en les lluites internes de les darreries de lImperi, en el moviment dels escamots germnics i alhora com a punt duni amb el nord dItlia. Els visigots volien arribar a controlar els ports mediterranis daquesta zona i van atacar les tropes de Valentini III successor dHonori per tal daconseguir Arle, que encara tenia un pes considerable com a capital de la prefectura de les Gl!lies. El mateix prefecte del pretori, Avit, va tenir un protagonisme extraordinari en les relacions amb els cabdills visigots, fins al punt que va ser nomenat mentor del fill de Teodoric (419-451), el futur Teodoric II. Avit va aconseguir la porpra, desprs de la mort de Mxim, el successor de Valentini III, i va enviar els seus aliats visigots perqu intervinguessin activament a Hispnia contra els bagaudes i contra els sueus. Les revoltes van provocar la presncia del mateix Teodoric a la Pennsula, qui va dirigir la campanya contra els sueus a Braga el 456 i a Mrida, el 457. Amb la mort dAvit aquell mateix any a mans dun altra facci romana, dirigida pel general germnic Ricimer, que va imposar Majori la caiguda de lImperi es va precipitar i la presncia dels visigots a la Narbonense i a Hispnia va tenir el seu moment prominent. Lenfrontament entre els mateixos gal!loromans que donaven suport, b Avit o b Majori, era una mena de guerra civil, en la qual els visigots defensors dAvit van atacar Arle, juntament amb les tropes dalguns nobles romans; al final Teodoric va haver de recapitular i va perdre la capital de la prefectura. En realitat, lhome fort era el general Ricimer, que va assassinar Majori el 461 i va proclamar august Sever (461-467) i desprs a Antemi (467-472). Justament a aquest darrer emperador, els tarragonins li van dedicar una inscripci, la qual cosa s un indici molt il!lustratiu de les simpaties que la noblesa de la capital de la provncia tenia envers les faccions enemigues del rei visigot Teodoric, les del llinatge de Ricimer.

El govern dels reis visigots Euric i el seu fill Alaric II representa el moment de mxima expansi del regne de Tolosa cap a la Mediterrnia Narbonense i la seva extensi cap a terres de la Tarraconense. El regnat dEuric (466-484) s contemporani als darrers emperadors romans doccident: Antemi, Olibri, Gliceri Nepot i Rmul Augstul, que va ser destronat per Odoacre el 476. Odoacre va enviar la porpra imperial a Constantinoble i es va declarar federat de lImperi oriental, tot i que ben aviat va sucumbir i haver datorgar el seu poder als ostrogots. Per, els visigots, per un pacte que havien fet amb la facci gal!loromana defensora dAvit el 473, van aconseguir ocupar la Provena quan lImperi va desaparixer. Consumida lautoritat poltica, lImperi occidental va quedar repartit entre els ostrogots (i desprs longobards) a Itlia, els visigots a Hispnia i a la Gl!lia Narbonense i els francs (primer merovingis i desprs carolingis) a les Gl!lies. La situaci poltica es va comenar a agreujar al final del segle V, quan els francs van pressionar els visigots per a fer-los fora de les terres de la Narbonense. Des del 507, amb la desfeta de les tropes visigodes pels francs a Vouill on va morir el mateix rei Alaric II, sinicia lemigraci ms nombrosa dels visigots cap al sud, a Hispnia. Durant aquests primers anys del segle VI, els visigots no van renunciar tan fcilment als seus anhels de control dels ports de la Narbonense i van continuar presentant batalla als francs en ms duna ocasi.

L'"intermedi ostrogot" (507-526)

Barcino s'erigeix un altre cop en urbs regia, en ciutat on s'estableix la cort, escollida segurament, tant per la seva posici de reraguarda del front de Narbona i del migdia de les Gl!lies, com pels precedents que tenia com a seu reial. Gesaleic, fill bastard d'Alaric II, va usurpar el tron del rei legtim Amalaric, entre el 507 i el 510, i es va establir a Barcelona. En aquests moments, s'inicia un perode d'intervenci i proteccionisme per part del ostrogots, assentats a Rvena, en el qual el rei ostrogot Teodoric va defensar la legitimitat del seu nt Amalaric. En paraules de l'historiador R. d'Abadal aquesta poca es coneix com "intermedi ostrogot" (507526). Amb l'ajut de les tropes ostrogodes, Amalaric es va fer el poder i es va instal!lar a Barchinona; a canvi, va haver d'acceptar la regncia del seu avi Teodoric, de lliurar-li el tresor reial i pagar tributs a Rvena. Amalaric va ser venut a la Narbonense pels francs i assassinat poc desprs pels seus, l'any 531, no se sap si a Barcelona o a Narbona, ja que la documentaci no s unnime. Les fonts escrites no sn tampoc gaire explcites pel que fa a la

ubicaci de la capital a Barcelona durant el regnat de Teudis, que va succeir al tron a Amalaric (531-548); noms assabenten del fet que Teudis va dirigir campanyes contra els francs des de la Tarraconense i que va morir assassinat, com els seus predecessors, in palatio. Malgrat aquest silenci, resulta versemblant pensar que s'instal!laria a la mateixa ciutat que els reis anteriors. Durant "l'intermedi ostrogot" es produeix un fort impuls de l'Esglsia Tarraconense. Teodoric el Gran va aconseguir que el papa Smmac nomens l'arquebisbe Cesari d'Arle, com a vicari de les provncies de la Gl!lia i d'Hispnia. Les temptatives de Cesari es van dirigir cap a la unificaci eclesistica i litrgica de les terres que comprenien el reialme visigot d'aquells moments, sobretot, a partir de la reuni conciliar d'Agde el 506; la documentaci litrgica i patrstica conserva una gran empremta de la permeabilitat de la influncia del nord d'Itlia en la formaci de la litrgia hispana d'aquests primers anys del segle VI. Tamb en sn testimoni les actes dels concilis pel que fa a l'organitzaci eclesistica que llavors es van fer a la Tarraconense, a Tarragona (516) i a Girona (517), les actes dels quals esmenten explcitament l'autoritzaci del rei ostrogot Teodoric. Sobta, en canvi, que en eI I Concili de Barcelona, celebrat el 540 durant el regnat de Teudis, els bisbes de la Tarraconense no fessin constar l'autoritzaci reial del nou monarca. Aquest silenci pel que fa al consentiment reial en aquesta reuni conciliar pot ser un indici fora simptomtic que l'Esglsia tarraconense no reconeixia el rei Teudis, qui, a ms a ms, s'havia rebel!lat contra els ostrogots, desprs de la mort de Teodoric, el 526. Si aix s aix, l'Esglsia de la Tarraconense potser va tenir un paper decisiu durant l'intermedi ostrogot, donant suport obertament la regncia ostrogoda. Aquell mateix any de la mort del monarca ostrogot (526), Amalaric ja havia signat un tractat amb el seu successor, el seu cos Atalaric, segons el qual recuperava el tresor de la corona i ja no li hauria d'enviar el tribut a Itlia, posant fi, d'aquesta manera, al perode de supremacia ostrogoda. Per no s gens clar que els ostrogots deixessin d'intervenir en els assumptes hispnics, ja que Teudis hi va haver de lluitar encara durant un cert temps per defensar el seu reconeixement com a successor d'Amalaric i l'autonomia del regne visigot. L'oposici de l'Esglsia tarraconense s un fet que no es pot negligir, ja que va ser el mateix Teudis, que, fugint d'aquestes terres de la Tarraconense, va erigir la capital del reialme a Toledo. Per a establir aquesta nova capital, va comptar amb el suport de l'Esglsia de la provncia Carthaginensis, que, en aquells moments

es va escindir en dos, i es va crear la nova provncia de Carpetania, a proposta del bisbe Mont, qui va assumir el control total d'ambdues provncies, desprs que Cartagena fos ocupada pels bizantins al 552. La convenincia d'interessos entre la corona i l'esglsia toledana va fer que Toledo es converts en capital del regne i en seu primada d'Hispnia.

1.4. El regne visigot de Toledo i la seva relaci amb la Tarraconense

Introducci
Desprs d'aquest primer perode en qu la Septimnia i la Tarraconense tenen un protagonisme molt destacat en el trasps de la capitalitat del regne dels visigots des de Tolosa a Toledo, els centres poltics es desplacen cap a l'interior peninsular, a Mrida i a Toledo. Un cop mort Teudis, els reis van dirigir les seves expedicions cap a la Carthaginensis i la Baetica, en lluites que enfrontaven els diferents llinatges de la noblesa per a satisfer les seves ambicions de fer-se amb la corona. Atanagild (554-567), per tal d'assumir el poder, va pactar fins i tot amb les tropes bizantines que, per a cobrar-se el seu suport, van obtenir uns territoris a les provncies Carthaginensis i la Baetica, amb capital a Cartagena; des de llavors es va iniciar una aferrissada lluita dels visigots per a fer fora els bizantins de la Pennsula, la qual cosa no es va aconseguir fins al 662, sota el govern de Recesvint. Desaparegut Atanagild, el van succeir els fills d'Amalaric. Liuva va ser proclamat rei a Narbona, es va instal!lar a la Septimnia, i va associar a la corona el seu germ Leovigild com a dux Hispaniarum. La mort prematura de Liuva va convertir Leovigild en l'nic sobir i va establir la seva cort definitivament a Toledo. A partir d'aquests moments, desplaat el poder al centre de la Pennsula, la Septimnia i la Tarraconense esdevenen provncies perifriques del regne de Toledo.

Els intents d'unificaci territorial en temps de Leovigild

Leovigild va iniciar un procs d'unificaci territorial peninsular lluitant contra les temptatives secessionistes dels vascons, i tamb va aconseguir posar fi al regnat dels sueus a la Galaecia. Malgrat tots els esforos militars, la presncia bizantina al llevant i sud era

un important obstacle per a assolir la tan anhelada unificaci, del qual no es va poder desfer. Leovigild tenia tamb fora enemics dintre del seu mateix poble i en algunes faccions d'hispanoromans catlics, que al!legaven com a insalvable la seva diferent professi cristiana arriana per a donar-li el seu reconeixement. Precisament el seu fill Ermenegild, aprofitant que aquest sector catlic estava descontent de la noblesa hispanoromana, es va convertir al catolicisme, es va rebel!lar contra el seu pare des d'Hispalis (Sevilla) i li va usurpar la corona. Leovigild va iniciar una srie de campanyes per a reduir el seu fill, dirigides pel seu altre fill, Recared. Van ser uns moments de crisi interna molt greu, en els quals, pel que sembla, l'Esglsia va tenir un paper destacat, i el credo arri o nic van ser les banderes enarborades en aquesta guerra fratricida. Els xits en les campanyes dirigides contra Sevilla i Crdova van ser commemorades per Leovigild amb l'encunyaci de moneda amb llegendes religioses, del tipus "Cum Deo obtinuit Hispalis", sens dubte amb finalitat propagandstica. Finalment, Ermenegild va ser empresonat i ajusticiat a Tarragona l'any 585.

La conversi de la monarquia de catolicisme i la revolta a la Septimnia

Toledo

al

Recared, per, va aprendre la lli i va comenar una poltica d'aproximaci a la noblesa hispanoromana catlica. Pel que diuen els textos, sembla que es va fer catlic ja el 587, i, en assumir el poder, va fer una professi pblica de fe. Aix, convertia la monarquia visigoda al catolicisme de Nicea en el III Concili de Toledo el 589, en la qual va consignar la seva assistncia amb la rbrica de Flavius Reccaredus el praemomen propi de la famlia constantiniana, de manera que s'autoproclamava com a hereu legtim de l'Imperi romanocristi. Des de Recared, la monarquia visigoda de Toledo va assumir la teologia poltica creada per Eusebi de Cesarea en el segle IV, amb algunes variants: els reis havien de ser ungits pel prelat arquebisbe de Toledo, per tal d'adquirir el seu carcter teocrtic, en una cerimnia inspirada en l'Antic Testament i descrita per l'arquebisbe sant Juli de Toledo a propsit de la unci del rei Vamba l'any 672. La conversi de la monarquia visigoda de Toledo al catolicisme va tenir una resposta desaprovatria a la Septimnia, amb la insurrecci dels nobles visigots Granita i Wildigens amb el suport

del clergat arri com el bisbe Athaloc contra la professi catlica de l'estat. Els rebels van demanar l'ajut dels francs, que van fer una incursi a la Narbonense per lluitar contra les tropes del rei Recared; per van ser derrotats l'any 589 a Carcassona, en una victria dels visigots toledans, exaltada fins i tot per Isidor de Sevilla. Aquesta revolta secessionista de la Septimnia ha estat interpretada per alguns historiadors com el primer intent independentista de les terres de la "Pre-Catalunya" contra el poder centralitzador de Toledo. El III Concili de Toledo va exercir una influncia decisiva en el procs de centralitzaci del poder reial i de l'Esglsia. Des de l'arquebisbe Mont amb el suport de Teudis, la seu de Toledo va adquirir a poc a poc una importncia que la conduiria a assolir la primacia d'Hispnia. A la darreria del segle VII, com diu Lacarra, el prelat toled s'havia convertit en gaireb un patriarca de l'Esglsia hispnica, sense cap ttol ni reconeixement especial per part del papa de Roma. La unificaci de l'Esglsia va donar ms importncia als snodes "nacionals", presidits pel rei i el primat de la seu de Toledo, que a les reunions provincials, que, per aquest motiu, van perdre continutat, llevat d'ocasions excepcionals. A la Tarraconense noms es van dur a terme dos concilis provincials ms: el segon de Barcelona, l'any 599, presidit pel convers Ugne que havia abjurat de l'arrianisme el 589 i el segon d'Egara l'any 614. El rei tenia, a ms a ms, el privilegi de nomenar els bisbes de les provncies, regalia a la qual no estava disposat a renunciar, com queda pals en la carta que Sisebut li envi al metropolit de Tarragona perqu nomens bisbe de Barcelona el candidat reial.

La rebel!li del duc Pau contra el rei Vamba (672673)

L'any 672 es produeix en les terres de la Septimnia i de la Tarraconense una insurrecci contra el rei Vamba de Toledo, que molts historiadors han interpretat com el segon intent independentista d'aquestes zones. Es coneix principalment per la crnica que va escriure l'arquebisbe sant Juli de Toledo, en un to de panegric reial, titulada Historia rebellionis Pauli adversus Wambam. En una primera revolta, encapalada pel comte Ilderic de Nimes, es van afegir Gumild i l'abat Ramir de la dicesi de Magalona, el clergat d'Agde i un nombrs grup d'eclesistics de la resta de seus episcopals de la provncia Septimnia. Poc desprs es

van sumar a la rebel!li les ciutats de la Tarraconense. En la crnica militar, sant Juli narra la presa de Barcelona i Girona per les tropes de Vamba, amb una gran riquesa de detalls, entre els quals destaca el rescat de la corona, que el duc Pau havia gosat robar, entre altres vasos litrgics de plata, del tresor de l'esglsia de Sant Feliu de Girona, ofrena del rei Recared a aquell centre de culte martirial. Una batalla decisiva es va produir en el pas natural de les Clausurae, al pas del Ports, per on passava la via Domitia i la via Augusta, lloc que ha estat excavat i identificat com el dels famosos trofeus de Pompeu. All va ser venut el duc de Tarragona Ranosind. La revolta es va estendre a altres ciutats de la Tarraconense, per la vall de l'Ebre, per Calahorra i Osca, des d'on el rei Vamba va presentar batalla als vascons que tamb s'havien sumat a la rebel!li. Un cop signada la pau amb els vascons, i sufocades les ciutats tarraconenses, va dividir el seu exrcit per atacar per tres fronts els rebels de les Gl!lies. El primer es va dirigir per Llvia cap a la Cerdanya, el segon per Vic encarat cap al mig dels Pirineus i, el tercer, per la via martima de la via Augusta. Desprs de la victria de Les Cluses, l'exrcit de Vamba va reduir nombrosos castells, com el de Cotlliure, Voltrera, Llvia i Elna. El duc Pau va ser detingut a Nimes i portat presoner a Toledo, amb la resta dels sediciosos, que s'havien fet forts a l'interior de l'amfiteatre; hi va haver una incautaci de tots els seus bns i els van sotmetre a la humiliaci ms forta coneguda entre els visigots, consistent en la decalvaci.

El final de la monarquia de Toledo i el regnat d'khila II a la Tarraconense i la Septimnia

El darrer episodi que torna a donar protagonisme a les terres de la Tarraconense i la Septimnia en el decurs de la histria de la monarquia visigoda es produeix al final del regne, al principi del segle VIII. Ja al segle VII, la reialesa havia arribat a una situaci catica tan exagerada que el seu poder depenia dels pactes amb la noblesa, la qual posava a la seva disposici els exrcits propis o clienteles. Les lluites de la noblesa i l'enfrontament continu d'uns llinatges contra els altres va donar com a resultat el tantes vegades perpetrat regicidi, que Pau Diaca qualifica com a morbus gothorum, una malaltia prpia de tots els pobles germnics. Durant el regnat d'gica (687-702) s'havia produt un greu

enfrontament amb la noblesa; el rei va procurar enfortir el carcter sagrat de la corona, en col!laboraci amb l'Esglsia, i va promulgar una srie de mesures que afavorissin l'afebliment del poder de la noblesa. Va confiscar-los molts dels seus bns, i, a ms a ms, va procurar la creaci d'un exrcit reial reclutat entre molts lliberts fiscals de la corona per a no haver de dependre del suport militar dels nobles. A continuaci va associar al tron el seu fill Vitiza entre el 694-695 i el 702, per assegurar-ne la successi, amb el vistiplau de l'Esglsia i algun sector nobiliari. Malgrat els seus esforos, no va poder evitar les insurreccions, com la que va acabdillar el noble Sunifred que va ocupar Toledo i, fins i tot, va encunyar moneda; tanmateix, gica va aconseguir sufocar la rebel!li i actuar legalment contra els rebels. A la mort d'gica el 702, s'inici el govern en solitari de Vitiza; la tensi social entre els nobles era tan acusada que el nou monarca va derogar moltes de les lleis que havien perjudicat la noblesa i els va retornar la majoria dels bns que se'ls havia incautat. Aquesta nova poltica envers els nobles va fer que Vitiza guanys una gran popularitat, la fama de la qual va perdurar fins ben entrada l'edat mitjana. Malauradament no hi ha massa fonts per a conixer els darrers anys del regnat de Vitiza. A la seva mort, el 710, un sector nobiliari va escollir com a rei a Roderic, probablement duc de la Btica. La seva entronitzaci, tot i que va ser legal, es va produir en unes condicions tan adverses de tibantor, que semblava com si es tracts d'una sedici o una conjuraci. Els partidaris d'gica i Vitiza van mostrar la seva disconformitat amb Roderic i van intentar que la corona passs a mans d'un familiar del sobir difunt. Van intentar coronar el seu fill Oppas, i, segons les fonts musulmanes, va esclatar una guerra civil entre els dos bndols, en la qual va vncer Roderic, encara que no va aconseguir el control de tot el territori del regne visigot. Efectivament, els simpatitzants dels fills de Vitiza van proclamar sobir khila II, que va controlar la Tarraconense des de la Vall de l'Ebre fins a la franja mediterrnia i la Septimnia, al mateix temps que el rei Roderic controlava la resta dels territoris del regne visigot, de manera que l'antic regne de Toledo s'havia escindit en dos. El rei khila va encunyar tremissos en diverses seques d'aquestes provncies, que dibuixen un triangle entre Narbona, Girona, Saragossa i Tarragona del que deuria ser la circumscripci del seu reialme. La majoria de tremissos d'khila II, trobats en un context arqueolgic, provenen del poblat de Bovalar (Sers, Segri). Segons el llistat dels reis visigots del manuscrit Laterculus regum Visigothorum (Parisinus 4667), conservat a Pars,

khila va regnar durant tres anys fins al 713 o 714 i encara el va succe un altre rei, Ard, que es va mantenir set anys ms en el tron, fins al 720 o 721. Si hem de creure com a data de la desaparici del regne de Roderic el 711, el regne dels visigots va perdurar deu anys ms a la Tarraconense i la Septimnia. La confusi generalitzada en l'estament nobiliari, entre els seguidors de Roderic i dels fills de Vitiza, va propiciar la intervenci dels musulmans, que ja havien conquerit gran part del nord d'frica i estaven frisosos per fer el salt a la Pennsula. Els estrategs d'Ifriquiya noms esperaven el moment oport per a travessar l'Estret de Gibraltar, ja que els contactes comercials s'havien iniciat bastants anys abans, com demostra la documentaci numismtica. L'any 710, mentre Roderic es trobava en la campanya contra el territoris nord-orientals de la Pennsula, li va arribar la notcia del desembarcament a Tarifa d'un cos expedicionari musulm, comandat per Tariq, que havia saquejat gran part d'Andalusia. El juliol del 711, l'exrcit de Roderic va patir una gran derrota a la batalla del riu Guadalete, en qu es va desfer la major part de l'exrcit visigot, i probablement el monarca va trobar la mort. Sembla fins i tot que, entre les seves files, alguns dels seus partidaris van fer defecci enmig de la batalla, com el comte de Ceuta, Juli, que es va sumar a les tropes enemigues. Hi degu haver una certa connivncia entre els nobles descontents amb la poltica de Roderic i els musulmans invasors, per tal de desfer-se del rei, una prctica molt comuna com ja hem vist en tota l'antiguitat tardana. Per l'ambici dels nou vinguts era ms gran que les intrigues de palau: es volien apoderar de tot el territori del regne de Toledo. La rpida conquesta de Toletum per les tropes de Tariq degu tenir efectes psicolgics demolidors, i es va evitar aix qualsevol possibilitat de reorganitzaci de la defensa de la capital del regne visigot. La resistncia es va polaritzar en els nuclis urbans (com Mrida o Crdova), i molts van fugir cap a les muntanyes. Tariq va demostrar que coneixia a la perfecci l'administraci militar visigoda i, per evitar un replegament de l'exrcit a la part septentrional, va dirigir una campanya contra Amaia i Astorga. La desfeta del rei Roderic no va aplacar el nims dels partidaris dels fills de Vitiza; molts d'aquests van col!laborar amb els musulmans per acabar de reduir els nobles de la facci derrotada. El mateix governador, Mus ben Nusayr, va arribar a la Pennsula el 712 amb el seu fill Abdalazid i nous contingents, que van accelerar el procs de conquesta. Molts nobles es van acollir al sistema de capitulaci pactada, la qual cosa explica la rapidesa de l'aven de

les tropes musulmanes entre el 711 i el 714. En aquests anys, Mus va arribar a conquerir dos punts extrems al nord de la Pennsula: Lugo i Barcelona. Tarragona, Empries i Terrassa van ser destrudes, per la seva fidelitat a khila II. La conquesta es va veure, per, sobtadament interrompuda perqu el califa de Damasc va cridar Mus perqu rends comptes dels seus xits militars a Hispnia. El cert s que el califa va decidir intervenir davant l'amenaa secessionista dels nous territoris pel matrimoni que havia contret el fill de Mus, Abdalazid, amb la vdua del rei Roderic. A la Tarraconense i la Septimnia, sota el govern d'khila II i Ard, el temps va crrer a favor dels visigots, i la resistncia es va mantenir durant ms temps. La defensa es va organitzar a les ciutats de la Septimnia, comandades pels comtes locals, a Narbona, Carcassona i Nimes. Les tropes musulmanes es van dirigir el 721 cap a Tolosa, on van rebre una gran derrota i en qu va morir l'emir al-Samh. L'exrcit musulm es va refer rpidament sota el comandament del nou emir Anbasa, que va dirigir una ofensiva militar contra Carcassona i Nimes, passant per Narbona, i dirigint-se cap al nord del Roine. A la data mxima del 725, ja no hi havia ni rastre del poder visigot a la Septimnia; havia caigut l'ltim baluard dels territoris que havien format part del regne de Toledo.

1.6. Transformacions l'antiguitat tardana

econmiques

socials

durant

Introducci
Durant els ms de quatre-cents anys que configuren el pas de l'antiguitat a l'edat mitjana es produeixen un seguit de canvis que transformaran completament el panorama econmic i social. No es tracta de fenmens sobtats, sin de processos evolutius que convergiran a la llarga en el sistema feudal. El ms interessant d'aquest perode s que hi trobem tots els ingredients propis de la transici entre el que la historiografia marxista definia com a mode de producci esclavista i el mode de producci feudal. Les aportacions de l'arqueologia constitueixen un impuls decisiu per a l'estudi de l'economia i de la societat d'aquesta poca, les fonts escrites de la qual ofereixen una informaci molt fragmentria. La consolidaci dels mtodes d'excavaci, en les intervencions als

jaciments, i de prospecci i estudi de l'evoluci del paisatge, pel que fa al territori, han perms de copsar l'anlisi de les transformacions socioeconmiques de l'antiguitat tardana d'una manera nova, que desdiu tpics historiogrfics tradicionals catastrofistes.

L'explotaci de la terra
Des de la fundaci de les primeres ciutats romanes, en el moment de conquesta i romanitzaci, l'economia romana es basava principalment en l'explotaci intensiva dels recursos agraris. Ciutat i camp constituen un tot indissoluble i complementari per a la seva subsistncia. Les ciutats actuaven com a centres distribudors que canalitzaven els excedents produts al camp, com a gran mercat de consum intern o per a la seva exportaci, i alhora propiciava l'adquisici de nous productes locals o d'importaci. Aquesta interdependncia entre camp i ciutat era tan forta que les vil!les romanes van seguir pautes d'estratgia per la seva situaci al costat de les vies romanes i dels cursos fluvials, de manera que es facilitessin les comunicacions amb vista als intercanvis. Aquest model econmic es va perpetuar durant tota l'antiguitat tardana, tot i que, progressivament es van introduir canvis que, en el segle VII i VIII, van desembocar en uns parmetres socioeconmics ben diferents. A partir del moment en qu t lloc la conquesta i la romanitzaci de la Pennsula, en el segle I, s'observa que la propietat de la terra recau en les classes socials ms elevades, sobretot, l'ordo senatorial, alguns militars de l'ordre eqestre i alts crrecs poltics d'ascendncia romana. L'explotaci de la terra es basava en la tinena d'esclaus que treballaven la terra, un sistema molt ests en el mn grecorom, i que oferia uns bons beneficis als propietaris. La reinversi dels guanys sobre l'explotaci intensiva de les terres generava encara un enriquiment ms gran entre els propietaris. Una part d'aquests beneficis es van emprar per construir a les vil!les zones residencials de gran luxe que reproduen al camp les comoditats i el confort que tenien les domus a les ciutats. Els segles I i II es confirmen com l'poca ms prspera a la Tarraconense, exemple de la qual s la vil!la de duumvir de Tarragona Gai Valeri Avit als Munts (Altafulla); la riquesa venia sobretot per l'elaboraci i exportaci del vi que va aconseguir entrar en els circuits comercials de l'Imperi. La troballa de materials d'importaci en aquestes vil!les, des de vaixella fina de taula, oli, vi, salsa de peix (garum), fins a marbres, vidres, i una

gran varietat de productes procedents de la Gl!lia Narbonense, la Btica i del nord d'frica, demostren els beneficis obtinguts a partir d'aquest comer. Malgrat que la historiografia de fa uns vint-i-cinc anys insistia en el fet que, des de la crisi del segle III, es produa una indefectible runa de les ciutats i un xode massiu al camp de la qual cosa ja hem parlat, l'arqueologia demostra que es produeix una continutat en la pervivncia dels centres urbans, durant el Baix Imperi, encara que no exempts de transformacions en els llocs ms emblemtics de la ciutat romana, com veurem. Sense el rgim d'explotaci de la terra no es pot entendre la perdurabilitat de la vida urbana, ja que les ciutats continuen exercint el seu rol de distribuci, d'intercanvi i de mercat dels excedents agraris. Les ciutats i el camp continuen mantenint una relaci d'interdependncia econmica durant l'antiguitat tardana, de manera que la vida, en un lloc o l'altre no s exclusiva, sin complementria.

Les vil!les al Baix Imperi

Els estudis arqueolgics sobre el camp al Baix Imperi demostren que a partir del segle IV es produeix un perode de bonana econmica que queda pals en l'enriquiment i la proliferaci de les vil!les romanes. Desprs de les reformes administratives de l'poca tetrrquica i constantiniana, s'aprecien signes inequvocs de benestar, encara que amb diferents ritmes productius, basats en l'explotaci agropecuria; sovint es pot observar una especialitzaci productiva a partir de les restes arqueolgiques d'instal!lacions especfiques per a la producci, sobretot, del vi o de l'oli. A la Tarraconense no sembla que hi hagi una nova implantaci territorial de les vil!les, sin que es percep una perdurabilitat dels primers assentaments rurals, la majoria dels quals van ser fundats en temps de la primera colonitzaci romana, al segle I aC. Els resultats actuals de la recerca arqueolgica demostren que cap vil!la de l'antiguitat tardana no pot ser considerada com un nou assentament. Aix vol dir que continuaven vigents els vells esquemes d'estructuraci del territori, i tamb que hi havia una continutat en la propietat, segurament a mans de les mateixes famlies fundadores. El que s que es detecten sn nombroses reformes moltes vegades absolutes durant el segle IV i V, a fi i efecte de millorar la producci agrcola, a la pars rustica et fructuaria de les vil!les. Aix mateix la part residencial o pars

urbana s objecte d'ampul!loses construccions de representaci i ostentaci del poder dels propietaris, que es decoren amb luxosos mosaics i pintures, les restes dels quals constitueixen un dels testimonis ms singulars de l'art rom tard. La ms gran concentraci de vil!les com en poca altoimperial es dna entorn de les ciutats, per aix es diuen vil!les suburbanes. La proximitat als centres urbans i a les xarxes viries afavoria l'abastament dels productes agrcoles cap als mercats i als ports per a la seva exportaci. Al mateix temps, la presncia d'aquests centres rurals en les immediacions del territorium de les ciutats podria haver propiciat un costum de viure-hi de manera permanent, la qual cosa explicaria la fastuosa qualitat de vida que detecta l'arqueologia en la majoria de les vil!les. Tanmateix, cal tenir en compte que el luxe i el confort que oferien les cases rurals s equivalent al que es troba a les domus urbanes, per la qual cosa s molt probable que els propietaris fossin els mateixos, que tindrien ms d'una residncia, i que vivien al camp i a la ciutat. Les fonts escrites ratifiquen aquesta idea, sobretot si pensem en l'alta aristocrcia hispanoromana i els que s'hi relacionen com Paul de Nola i Terasia, Gal!la Placdia i Atalf, per exemple, ja que parlen dels anomenats honestiores, que tenien les seves cases a la ciutat i les seves vil!les al camp. Dintre d'aquesta aristocrcia s'afegiran, en primer lloc, les jerarquies eclesistiques moltes vegades els bisbes procedien de les mateixes famlies senatorials i, ms tard, els nobles d'origen germnic. El tipus de vil!la ms freqent a la Tarraconense s el de peristil, en el qual les estances es distribueixen a l'entorn d'un pati envoltat per columnes o peristil, que s el model ms documentat al segle IV. Solen ser les ms luxoses, no sols per la seva decoraci en mosaics, pintures i escultures, sin tamb per les troballes de productes d'importaci d'arreu de l'Imperi. Un gran nombre de vil!les de peristil el trobem al camp de Tarragona, a prop de la capital, com la vil!la del Parc Central i Paretdelgada, amb una esplndida col!lecci de mosaics policroms. Per on hi ha una ms gran presncia s a les terres de Lleida, al voltant de la ciutat de Ilerda, com la vil!la del Romeral o Vil!la Fortunatus, que perduren fins al segle V, i que estan emparentades amb les grans vil!les de la Meseta nord, Navarra i Aquitnia. Sens dubte, aquest s el model de vil!la latifundista dels grans possessores que s'enriquien amb l'explotaci cerealstica i que concentraven la propietat de grans extensions de terra, que reben el nom de fundus. El nucli residencial d'aquests fundi estava constitut per una part

privada i una part pblica o de representaci. s caracterstic de l'antiguitat tardana el desenvolupament d'estances oficials amb una gran riquesa pictoricomusiva, on el dominus o el senyor fundiari feia les audincies, amb una excel!lncia que recorda la solemnitat de les recepcions dels mateixos emperadors; per aix se la coneix amb el nom d'arquitectura de poder, ja que semblen veritables palaus. Aquesta magnificncia molt sovint ha portat a creure als historiadors que aquestes portentoses vil!les rurals haurien pogut pertnyer a la mateixa famlia imperial (com exemple, Piazza Armerina a Siclia, o ms proper el cas de Centcelles a Constant). Quant a la part privada, es troben cubicula o cambres decorades ricament, termes o balneus privats, l'oecus que pot acomplir les funcions de menjador privat o b tenir cabuda per nombrosos comensals, etc. Pel que fa a la part rstica d'aquests centres d'explotaci rural anomenada partes rustica et fructuaria pels agrnoms romans, com Cat, Varr, Col!lumela i Pal!ladi estava constituda per una srie de dependncies destinades a la producci agropecuria a gran escala. L'arqueologia havia privilegiat en el passat l'estudi de les zones residencials en detriment del coneixement dels centres d'explotaci, per en les dues darreres dcades s'ha intentat potenciar la investigaci d'aquesta part de les vil!les, de manera que avui es coneixen fora b les instal!lacions de producci i d'emmagatzematge. Malgrat tot, hi ha encara moltes mancances en el coneixement arqueolgic de les diferents parts del fundus, com per exemple els habitatges dels coloni i dels esclaus que treballaven les terres del dominus. Tamb es comena a saber quin era el sistema de provement d'aigua, que podia ser mitjanant aqeductes, pous i cisternes, documentats en moltes vil!les de la Tarraconense d'aquesta poca, com a l'Espelt (Anoia) i a Can Terrers (la Garriga). Gran part d'aquestes estructures rstiques derivaven de les que ja estaven en funcionament en les etapes anteriors a les vil!les, tot i que, entre el final del segle IV i el segle V, es produren grans remodelacions, fins i tot sovint a costa de la zona residencial, la qual cosa demostra un moment lgid en la producci agrcola. Aix vol dir que, amb el pas del temps, entrat ja el segle V, les edificacions de luxe i prestigi de la pars urbana van perdent importncia i es van prioritzant les necessitats de producci. La documentaci arqueolgica de qu es disposa demostra que les construccions de la part productiva de les cases rurals s'articulava, amb la zona residencial, per mitj d'un pati a cel obert. Tamb es constata que les estructures d'ambdues parts guardaven una certa

ortogonalitat en l'organitzaci de l'espai, senyal que formaven part d'un mateix programa constructiu, si b sn ben paleses les contnues remodelacions i ampliacions que es van fer amb posterioritat. Val a dir que gran part dels materials emprats en la part rstica de les vil!les sn molt senzills, com palets de riu, cal, terra batuda i, en el millor dels casos, paviments impermeabilitzats d'opus signinum, per als dipsits de vi o d'oli. Tamb s'han documentat, en aquesta part de les vil!les, altres tipus d'activitats no estrictament agropecuries, com sn els tallers propis (siderrgics, de vidres, forns de cermica i mfores), que han estat interpretats per molts historiadors com un smptoma inequvoc d'una tendncia cada cop ms autrquica dels fundi a l'antiguitat tardana. No es pot oblidar, per, que no es detecta cap ruptura en els circuits comercials. Fonts escrites i arqueologia forneixen prou arguments com per a assegurar que en l'antiguitat tardana es va produir una gran concentraci del poder i de la terra en les mateixes famlies, de manera que va desencadenar una bipolaritzaci de la societat, en qu els rics eren ms rics i, els pobres, ms pobres. Les reformes administratives de Diocleci i Constant estaven destinades a enfortir el sistema fiscal, pel qual l'estat podia recaptar els impostos, no sols sobre la terra (iugatio), sin tamb sobre les persones fsiques (capitatio). El lligam que aquest sistema tributari establia entre els homes i la terra, juntament amb la misria a qu els condua aquest sistema, va provocar molts moviments d'aixecament coneguts amb el nom de bagaudes d'homes lliures que fugien a les muntanyes i d'esclaus que s'escapaven durant aquest perode. Sovint, els latifundistes, per estalviar-se la capitatio dels seus esclaus, els donaven la llibertat i un tros de terra dintre del fundus, de manera que es convertien en coloni, petits propietaris que havien de pagar l'arrendament al dominus i afrontar els impostos; aquest sistema rep el nom d'explotaci indirecta de la terra, mentre que es considera explotaci directa la utilitzaci d'esclaus, encara fora freqent en aquesta poca.

Les grans explotacions a partir abandonament o transformaci?

del

segle

V:

L'arqueologia demostra que, des del segle V, les vil!les comencen a experimentar una srie de transformacions que denoten un canvi en el rgim social dels grans latifundis. Com ja s'ha esmentat, moltes estructures de la part productiva de la finca envaeixen les zones residencials, perqu construeixen magatzems, trulls, premses i fins i tot tombes, a sobre dels luxosos mosaics i termes.

Aquestes dades arqueolgiques, si b sn difcils d'interpretar, demostren que els grans senyors abandonarien la finca com a lloc de residncia cosa que es constata a la Vil!la Fortunatus i a la Vil!la del Romeral, a les valls del Cinca i el Segre, encara que es van mantenir els fundi com a centres d'explotaci de la terra. Lluny d'interpretar-se com un perode de decadncia dels latifundistes, ms aviat s'ha de veure com un fenomen de concentraci de la riquesa i de les terres encara en menys famlies, molt ms riques; de manera que els grans possessores van controlar les rendes de diferents latifundis, i, bviament, les zones residencials van quedar desafectades, ja que els antics propietaris van vendre o perdre el seu fundus. Tamb aquesta evidncia pot ser indicativa de l'augment de colons i homes lliures en els mateixos centres d'explotaci agropecuria, la qual cosa explica la transformaci de les vil!les, i que no van ser abandonades com a centres de producci. L'arribada dels visigots i la seva instal!laci a l'inici del segle VI a la Tarraconense va provocar uns canvis per dret en la propietat i el repartiment de les terres. En un principi, els visigots es van adjudicar un ter de les terres dels hispanoromans, que, amb el temps, es va incrementar. Es lgic pensar que aquesta alteraci de la propietat va tenir una traducci en la reestructuraci dels grans latifundis fundiaris, i s molt probable que moltes modificacions, detectades per l'arqueologia en les vil!les d'aquesta poca, puguin respondre a aquest fenomen tot i que encara no les sabem llegir. Els grans centres d'explotaci van perdurar, entre altres coses, perqu eren la xarxa fiscal que l'Imperi havia teixit per a la recaptaci d'impostos. Un cop desaparegut l'estat rom, l'administraci visigoda volia perpetuar aquestes mateixes estructures de tributaci fiscal. L'Esglsia va tenir un paper importantssim en aquest sentit, durant el regne visigot de Toledo, per mitj de les parrquies. Aquesta circumscripci eclesistica ja s'havia comenat a desenvolupar amb la ms antiga difusi del cristianisme entre els grans latifundistes, molts dels quals van construir esglsies privades o oratoris que cobrien les necessitats de culte dels colons i esclaus que treballaven les seves terres. A partir del segle VI, es detecta arqueolgicament l'aparici de baptisteris en aquests oratoris privats, la qual cosa els convertia en esglsies parroquials sota l'autoritat del bisbe. L'administraci visigoda va investir els bisbes d'una autoritat especial, referent a la potestat d'administraci de les parrquies, i havien de lliurar les tertiae a la seu episcopal. Com demostra un document excepcional del final del segle VI el De fisco Barcinonensi, els bisbes actuaven

com a rbitres en la fixaci dels tributs davant el comes patrimonium de la hisenda visigoda de Toledo. La transformaci de moltes propietats fundiries en parrquies va perpetuar, d'una banda, la xarxa cadastral d'poca romana durant l'poca visigtica i medieval, i, de l'altra, va consolidar el paper de l'Esglsia en la recaptaci d'impostos i en l'elaboraci dels censos de poblaci, ja des de l'antiguitat tardana i fins ben entrada l'edat mitjana.

L'aparici de les petites explotacions agropecuries i la transformaci de l'hbitat

Els textos escrits de l'antiguitat tardana assabenten de l'existncia de camperols lliures que treballaven la terra, una poblaci de petits propietaris que vivia en nuclis d'hbitat que les fonts qualifiquen com uici o pagui i que estaven adscrits a alguna parrquia pel control tributari. L'arqueologia, per, tot just comena a identificar petits poblats, on es poden detectar diverses activitats econmiques agropecuries i artesanals, amb instal!lacions que semblen tenir un carcter comunal; per la informaci encara s tan minsa que noms aporta resultats parcials del que s, sens dubte, un dels fenmens socioeconmics de canvi ms important de l'antiguitat tardana. L'enorme pressi social entre les classes ms desafavorides i l'augment progressiu de la manumissi d'esclaus per part dels latifundistes o senzillament la seva fugida dels fundi va provocar que la poblaci lliure creixs en nombre. L'arqueologia ha identificat en la Catalunya interior hbitats efmers, sobretot a les coves i les balmes, que alguns historiadors han posat en relaci amb aquest moviment de poblaci furtiva, com els bagaudes; tanmateix no es pot oblidar, com han suggerit altres investigadors, que aquestes coves i balmes s'haurien pogut fer servir tamb en les rutes de transhumncia dels ramats, activitat que s'ha pogut reconixer com veurem com una de les ms importants i innovadores d'aquesta poca. Les primeres estructures d'hbitat rural dispers de l'antiguitat tardana a la Tarraconense oriental han estat identificades en un rea entre l'extrem sud del Bages i l'rea central de l'Anoia, amb una distribuci dels jaciments que disten entre si uns vint-i-cinc quilmetres. El que s ms significatiu de l'estudi d'aquesta zona s que, contemporniament a aquest tipus de poblament, la vil!la romana de l'Espelt perdura com a centre d'explotaci; tot i que gran part de la zona residencial havia estat abandonada i transformada per a construir-hi instal!lacions relacionades amb la

producci agropecuria, smptoma probablement que hi havia una poblaci constituda per colons. Per, els assentaments ms humils es caracteritzen perqu ocupen llocs encimbellats, amb bona visibilitat, i conviuen amb necrpolis de tombes excavades a la roca a pocs metres del lloc d'habitatge. La majoria sn fons de cabanes, excavats a la roca o a l'argila, de planta ovalada, delimitada pels forats de les estructures segurament de materials peribles, tant per les parets com pel sostre, per de vegades complementades per parets de pedra seca, o fins i tot aprofiten una balma. Les restes recuperades permeten de documentar activitats agrcoles (premses i dipsits per al vi) i artesanals (presncia d'escries de forja i estris de ferro). Els materials trobats en aquests jaciments sn tan senzills que sn difcils de datar, ja que les datacions en arqueologia es fonamenten en les cronologies ben conegudes de productes d'importaci, sobretot vaixella de taula del rom tard, que, en el moment en qu sn substituts per cermica de factura local, s gaireb impossible determinar el moment de la seva producci, distribuci i consum. Malgrat aquestes dificultats, la presncia d'alguns materials ms tardans d'aquests habitacles se situa entre el final del segle V i el segle VII, un marc temporal molt ampli, per que s'adiu fora b amb la poblaci rural dispersa de la qual parlen les fonts escrites. La primera impressi en l'estudi d'aquest poblament s que es tracta de pagesos lliures que treballen per compte propi. Evidentment, aquesta ha de ser la resposta per als casos on el conreu de la vinya o l'olivera requerissin la presncia constant dels camperols. Per tamb s cert que les cabanes ms pobres, les coves i les balmes podrien haver estat habitacles estacionals relacionats amb la ramaderia transhumant. Cal tamb tenir present que l'ocupaci de l'Anoia segarrenca per aquest tipus de poblament s fora significatiu, ja que es tracta d'una zona no gaire poblada en l'poca de l'Alt Imperi, i perqu determinar, a partir dels segles IV i V, les pautes d'assentament altomedieval posteriors. Recents estudis en l'mbit de l'arqueologia del paisatge i la morfologia histrica del territori han posat de manifest la importncia que la ramaderia va desenvolupar progressivament durant l'antiguitat tardana. La investigaci, localitzada en la costa central catalana entre les ciutats de Baetulo i Barcino, ha documentat una important reordenaci de l'estructura cadastral romana, de la qual noms perduren les fites que devien tenir certa utilitat en el nou tipus d'hbitat d'aquest perode. Els assentaments que perduren sn majoritriament els de l'interior, no sols durant l'antiguitat tardana sin que tamb arriben a

l'poca medieval. El litoral pateix una srie de transformacions geomorfolgiques, com sn les formacions deltaiques del Bess i el Llobregat, que curullen els antics estuaris. Una recerca complementria d'anlisis palinolgiques de la mateixa rea estudiada ha demostrat que la formaci dels deltes est estretament vinculada a un procs intencionat de desforestaci, causat per la tales sistemtiques i els incendis provocats, a fi i efecte de conservar les pastures que creixien a la plana. El desenvolupament del conreu de pastures humides, a partir dels segles VI i VII documentat per l'estudi dels pl!lens, demostra la importncia que la ramaderia va assolir en aquesta poca. Tamb resulta molt interessant comprovar la creaci de nous camins, al mateix moment, que condueixen des de les muntanyes a la plana i al delta, i que es poden relacionar perfectament amb la ramaderia transhumant. Juntament amb les frmules d'habitatges senzills o estacionals, vinculats amb els pastors transhumants, i el poblament de camperols arrendataris a les grans propietats fundiries transformades a la llarga en nuclis parroquials, apareixen assentaments de poblaci sedentria d'poca visigtica. L'arqueologia n'ha identificat pocs casos, per fora il!lustratius: el poblat del Bovalar (Sers, Segri) i el poblat de Vilaclara (Castellfollit del Boix, Bages); tamb s'han trobat assentaments encimbellats els castra, protegits b amb muralles, com el castre de Puig Rom (Roses), o b pel seu emplaament estratgic natural, com el castre del Roc d'Enclar (Andorra), models que responen ms aviat a necessitats defensives, per que eren tamb nuclis de poblaci estable. El poblat del Bovalar al qual ja ens hem referit en parlar de l'poca del final del regne visigot de Toledo es va generar al voltant d'una esglsia que t un baptisteri, i que, per tant, acomplia les necessitats parroquials del poblat. Les tombes trobades dins de l'espai litrgic posen de manifest que l'esglsia feia tamb funcions de necrpolis. Tot i que no se sap amb certesa arqueolgica la dataci ni de l'edifici de culte ni de la construcci dels habitacles, sembla que podrien ser anteriors al perode de destrucci final del poblat. Un incendi el va assolar, segurament durant els enfrontaments per la corona visigoda entre el rei khila II i Roderic; justament s'ha pogut datar el darrer perode d'ocupaci, violentament interromput, per la troballa de monedes en circulaci d'khila II, en un moment que s'ha de situar entre el 711-713 i l'arribada dels primers musulmans a la Tarraconense i la Septimnia. El poblat est ubicat en un lloc estratgic immillorable,

a la vora del riu Segre. Les construccions estan disposades en bateria, sovint compartint parets mitgeres; cada unitat domstica consta de dos o tres mbits, on es disposen la llar de foc, sitges, sense descartar que poguessin disposar d'un pis superior, construt en tapiera i materials peribles. Hi ha patis i carrers d'utilitzaci comuna que tracen l'accessibilitat per dins del poblat. A ms a ms de ser la primera vegada que s'ha documentat arqueolgicament un poblat d'poca visigtica de dates tan tardanes i la importncia histrica que representa aquest descobriment el poblat del Bovalar aporta una documentaci insubstituble per a conixer les diverses activitats econmiques d'un nucli rural d'homes lliures al principi del segle VIII. Dintre dels mbits d'habitaci, s'ha trobat un trull i dos cellers per a btes de vi, que semblen d's comunitari, juntament amb falces vinitoriae els podalls que parlen d'una activitat vitivincola dels seus habitants. Tamb s'han trobat estris per a filar i teixir com un cardador de llana que mostren la prctica de la ramaderia ovina, a ms a ms que ratifica la importncia d'aquesta activitat econmica durant aquest perode. Hi ha tamb indicis materials de la prctica d'una agricultura d'horta o d'aixada, tant per les eines aparegudes a l'excavaci, com per les anlisis carpolgiques, efectuades a les llavors carbonitzades, i que permeten d'inferir que es conreava mill, blat, ordi i alguns fruiters com el prssec, uns conreus prou variats en petites explotacions agropecuries. Pel que fa al nivell de vida dels seus habitants, el poblat del Bovalar reflecteix un cert benestar econmic, dintre del que es pot considerar un centre de producci autosuficient ms que no pas autrquic, per amb prou poder adquisitiu. L'aparici de monedes en circulaci evidencia una prctica d'intercanvis comercials, b per la venda dels productes elaborats en el mateix poblat i els seus excedents agrcoles, com per la compra de productes de complement d's quotidi com les sivelles de cintur, les fbules de factura bizantina o les guarnicions dels cavalls o, fins i tot, l'adquisici d'objectes de luxe per al culte litrgic, com l'encenser trobat a l'esglsia, importat des de l'Egipte copte. No sabem la representativitat que el poblat del Bovalar podria tenir en el panorama general dels nuclis rurals d'poca visigtica, ja que la documentaci arqueolgica s encara molt insuficient, per la informaci recollida fins ara desmenteix un final catastrofista per a l'economia de les darreries de l'antiguitat tardana a la Tarraconense.