Nm 3, 1r semestre de 2010

Hebeloma hygrophilum

Revista de lAssociaci Grup de Recerca de Cerdanya

Tots els drets reservats.

ndex
Pg. 1. Portada Pg. 3. ndex. Pg. 4. Bolets de zones humides de la Cerdanya i del Capcir. Pg. 9. La flora dels boscos de ribera del Segre. Pg. 13. Troballa duna nova localitat de Galanthus nivalis L. a la Cerdanya. Pg. 14. Els arcnids ms caracterstics de la Cerdanya. Pg. 20. El Centre de Recerca d'Energies Renovables de Puigcerd. Pg. 26. Un macaco dpoca romana enterrat a Llvia. Pg. 40. La fontica del parlar de Cerdanya. Pg. 42. A lombra. La font de la balma de Nas.

Pg. 21. Josep Maria Sostres. De Bellver de Cerdanya a la Ciutat Diagonal de Barcelona.

Aquesta revista s propietat de lAssociaci Grup de Recerca de Cerdanya. Els articles sn propietat dels seus autors. No s permesa la reproducci parcial o total per qualsevol mitj reprogrfic o informtic sense el perms dels autors.

Per Serge Poumarat (serge.poumarat@wanadoo.fr) .

Bolets de zones humides de la Cerdanya i del Capcir

Traducci del francs: Oriol Mercadal.
Les zones humides sn uns medis molt rics tant pel que fa a la fauna com a la vegetaci, per tot sovint sn indrets amenaats per les activitats humanes, ja sigui pel drenatge o per leutrofitzaci. La Cerdanya i el Capcir no posseeixen grans torberes per, desprs de dos anys de prospeccions micolgiques, alguns espais humits, com les fonts dels vessants, les molleres tremoladisses, els prats inundables, les pinedes amb clapes desfagnes que es desenvolupen al peu dels troncs, etc., shan revelat interessants. Aquesta prospecci ha perms el descobriment de bolets rars per a la part est dels Pirineus, i fins i tot de dues espcies i una varietat noves per a la cincia. Els llocs humits a prospectar, forosament en quantitat reduda per tal dassegurar un control ptim, han estat escollits amb el fi de cobrir la diversitat daquests medis particulars de la nostra regi. Mitjanant el web personal "Micologia i liquenologia a la Catalunya Nord" (http://mycologie.catalogne.free.fr/), JeanLouis Jalla, un altre micleg dels Pirineus orientals, i jo mateix, us nodrim duna srie dinformacions sobre bolets i lquens, i tamb hom pot consultar un informe (inacabat) sobre aquestes prospeccions a : http://mycologie.catalogne.free.fr/ zoneshumidesmsa.htm . Aqu us presentem, en imatges i ordenades per bitops, algunes espcies destacables per la seva raresa a la nostra regi o fins i tot, de vegades, a una major escala. Comencem pels saprfits, s a dir per les espcies que no sn ni parsites ni estan vinculades per micoriza a un soci llenys, per que salimenten tot descomponent la matria orgnica morta.

Cuphophyllus lacmus Entre els Ascomicets que posen els peus en laigua", en basses o escolaments d'aigua, o sobre restes immerses, hem pogut admirar el molt discret Cudoniella clavus, que recorda agulles blanquinoses enfonsades en laigua, i lesplndid Mitrula paludosa, fcilment localitzable pel seu cap groc ataronjat. Aquesta ltima espcie, oligtrofa, es troba amenaada a Frana i en una bona part dEuropa b per lassecament de les zones humides o b per la seva eutrofitzaci deguda a les activitats humanes. Sortosament, no sembla massa amenaada a la nostra regi, on lhem localitzat al Capcir, en el municipi de la Llaguna, i a la vall del Pimorent.

A les praderies inundades durant un cert perode de temps, com les dels Saynes de Vallserra (Els Angles) o les de les ribes de l'Aude (Matamala), les dues espcies ms tpiques d'aquest medi i alhora les que menys hom troba sn Agrocybe elatella (tres estacions) i Cuphophyllus lacmus, aquesta ltima fora ms rara, noms localitzada una vegada als Saynes de Vallserra.

Cudoniella clavus

Agrocybe elatella

No he vist el rarssim (a escala europea) Geoglossum sphagnophilum ms que en un de les dues molleres situades per sobre de les Bolloses, sobre la Serra de les Llebres, entre els esfagnes (i altres molses higrfiles). Aquesta espcie, de la qual aquella s lnica estaci coneguda fins ara als Pirineus, proporcionen un fort valor patrimonial a aquesta mollera de tipus tremolads.

Determinats bolets noms creixen entre les molses higrfiles, sovint desfagnes, i sense estar vinculats a un company micorizador. Curiosament, cadascuna de les espcies ms rares ha estat inventariada gaireb sempre en un sol lloc, per tant diferent de la resta. Omphalina oniscus, del qual lhbitat tpic sn els tapissos desfagnes, no ha estat trobat ms que al municipi d'Angostrina, a la serra de les Llebres, sobre les Bolloses. Geoglossum sphagnophillum Una altra espcie amb un fort valor patrimonial, Phaeonematoloma lapponicum, surt dentre els esfagnes en una zona humida molt petita propera a un llac, sempre sobre la serra de les Llebres.

Mitrula paludosa

Omphalina gerardiana, amb un barret finament escams, noms ha estat localitzat a la torre de Creu (Matamala) sobre un turonet desfagnes, en un prat amb pocies, a la riba de l'Auda.

Omphalina oniscus

Phaeonematoloma lapponicum En les altres molses higrfiles s'amaguen els discrets Rickenella mellea i Rickenella fibula var. hydrina, aquesta ltima vinculada a Aulacommium palustre.

Omphalina gerardiana

Al pis subalp superior o a lalp inferior, sobre la torba nua o gaireb aflorant creixen dos Hygrocybe dun roig esclatant: Hygrocybe substrangulata i H. rhodophylla. Si el primer s relativament freqent a la nostra zona de prospecci, el segon s una veritable raresa a nivell europeu. Nosaltres lhem trobat en una sola estaci, sobre la serra de les Llebres, decididament una zona privilegiada per lexistncia de nombroses espcies rares.

Rickenella mellea

Hygrocybe substrangulata

Rickenella fibula var. hydrina Sempre es tracta dun moment particular aquell que, en el marc de la determinaci duna collita, hom se nadona d'estar estudiant una espcie encara no descrita. Aquest ha estat el cas daquesta Galerina sp. descoberta entre lherba humida i les molses a la vora d'una font sobre un pendent de la vall d'Eina, al pis subalp superior. Com passa sovint en el gnere Galerina, noms un estudi microscpic complet ens ha pogut revelar les particularitats niques d'aquesta nova espcie. Un dels objectius de la nostra prospecci en els anys venidors ser el dintentar trobar-la en altres bitops idntics de la nostra regi.

Hygrocybe rhodophylla Sota la presa de les Bolloses, al damunt de la torba negra nu a i gaireb al peu dels crex (Carex rostrata i C. vesicaria), cada any apareix, regularment, un tax relacionat amb una espcie no descrita, la qual ha rebut el nom provisional de Galerina caricicola ad int. en un dels meus articles recents escrit en collaboraci amb JeanLouis Cheype. Lhem collocat en el gnere Galerina pres en un sentit ample, tot tenint conscincia que el seu lloc en la sistemtica encara est per definir, ats que els treballs de biologia mollecular ens mostren que aquest gnere resta lluny de ser homogeni.

Galerina sp.

Galerina caricicola ad int. Certes espcies dels medis humits tamb estan vinculades a un soci llenys amb el qual formen, a nivell de les arrels, un verdader rgan integrat mixt dit micoriza. Entre els esfagnes, com a companys que micorizen els pins (Pinus uncinata o P. sylvestris), he trobat entre altres Cortinarius tubarius i C. subobtusobrunneus, aquesta ltima espcie, recentment descrita, certament s ms desconeguda que no pas rara.

Suillus flavidus Tamb tenim els bolets micorizadors lligats als planifolis higrfils, sobretot a les diverses espcies de Salix. Els Hebeloma sn els ms caracterstics: H. stenocystis, que es pot reconixer fcilment pel seu barret gutulat i el seu peu acabat en un gruixut bulb, Hebeloma hygrophilum ad int., rara espcie que es troba en el Capcir tant entre les molses higrfiles de les fonts alcalines de la vall del Perfil com entre els esfagnes, sempre sota els salzes (Salix). En un recent article cientfic, escrit conjuntament amb Gilles Corriol, hem fet incidncia sobre la necessitat de donar un nom definitiu a aquest Hebeloma, rar i desconegut.

Cortinarius subobtusobrunneus Altra espcie que forma micorizes amb els pins als llocs inundats s Suillus flavidus. Curiosament, he trobat aquest bolet amb fora freqncia a l' Alt Conflent i al Capcir, fins al punt que el considero molt freqent en el seu bitop a la zona citada, mentre que a la resta del Pirineu noms es coneix en una altra estaci, concretament al vessant nord (sense informacions pel vessant sud). Cal anar fins al Masss Central per trobar-lo de nou. Aquest s un fet molt sorprenent ja que el clima dels Pirineus centrals s ms proper al del Masss Central que no pas al dels nostres Pirineus catalans i per tant, no hauria estat sorprenent una freqncia de repartici contrria a lobservada.

Hebeloma hygrophilum ad int.

Hebeloma stenocystis

Com demostra aquesta rpida ullada als espais humits, per modestos que siguin els del Capcir, de l'Alt Conflent i de la Cerdanya en comparaci amb les torberes ms reeixides daltres regions, aquells shan revelat molt rics, si no en quantitat almenys s en qualitat pel que fa a les espcies trobades, algunes rares a nivell pirinenc i fins i tot noves per a la cincia en relaci a dues delles.

Per Enric Qulez Castro (equilezcastro@gmail.com). Fotografies: Francesc X. Esteban i Gael Piguillem.
Sovint, quan es parla de la flora de la Cerdanya es pensa sobre tot en la flora d'alta muntanya i s'obvia un conjunt molt interessant d'hbitats i espcies que poblen la plana cerdana, entre ells, la vegetaci dels boscos de ribera del Segre i dels seus afluents. El Segre neix a Llo, a l'Alta Cerdanya i travessa la plana cerdana tot dividint-la en dues parts ben diferenciades, que podrem anomenar solana i obaga. Tot i ser el curs alt del riu, degut a les mltiples aportacions dels afluents, que recullen l'aigua del desgel i de la pluja de les muntanyes, el Segre no sempre s fcil de travessar degut a la seva amplada. A aix cal afegir-hi que, sobre tot, desprs de la seva uni amb un dels seus principals afluents, el Querol, a l'alada del pont del Soler, el Segre desenvolupa una vegetaci de ribera a tots dos costats del riu fora tupida, essent especialment densa a les rodalies de Bellver. Una altra caracterstica del Segre a la part plana del seu recorregut s que fora meandres, illes i canals inundats. Fins i tot podem trobar alguns petits estanyols fretics alimentats per les aiges del Segre, cosa que confereix a la zona ms l'aspecte d'un curs mig que no pas el d'un curs inicial. Tot aix condiciona el tipus de vegetaci que s'hi dna. Bsicament, trobem una certa varietat de plantes que creixen a l'ombra dels arbres de ribera: salzes de moltes espcies, pollancres, freixes, verns, algun bedoll, algun fruiter, etc. L'adscripci fitosociolgica d'aquests boscos s la de "bosc humit" o Fagetalia, per la seva semblana amb la vegetaci de fageda, tot i que no trobem pas aquest arbre als boscos de ribera del Segre. Quina flora podem trobar en aquests terrenys que, sovint s'inunden amb la crescuda del riu i que sempre romanen amb una certa ombra i, per tant, sn humits i temperats? Seguint la seqncia cronolgica, la primera vegetaci que observem est formada pels lliris de neu (Galanthus nivalis) i els ellbors (Helleborus foetidus), comuns en molts tipus d'hbitats. Els lliris de neu sn plantes que treuen el cap a finals de gener i que arriben al seu mxim estadi de floraci cap a finals de febrer, tot depenent de les condicions meteorolgiques. Si l'any s especialment fred o neva molt, es pot retardar alguna setmana, per en general es tracta de flors molt resistents als fred i que poden sobresortir per sota de la neu: d'aqu el seu nom. Pel que fa als ellbors, sn plantes molt comunes, encara ms resistents al fred, ja que poden crixer en zones gaireb estepries i poc arrecerades. La flor est protegida per una mena de pinya que va creixent a poc a poc fins que s'obre. Aquesta planta fa una certa mala olor i pot arribar a produir problemes per contacte amb la pell.

La vegetaci dels boscos de ribera del Segre

Si deixem passar unes setmanes i tornem als boscos de ribera cap a finals de mar, podrem observar ja una certa evoluci de la vegetaci. Han aparegut les tisoretes (Corydalis solida), les ggees grogues (Gagea lutea), les pulmonries (Pulmonaria affinis) i comencen a despuntar els buixols (Anemone nemorosa).

Helleborus foetidus

Galanthus nivalis

Les tisoretes, localment abundants, sn unes flors molt interessants. El seu bulb sol ser devorat pels senglars, per la qual

Corydalis solida

cosa, s normal de trobar grans superfcies gratades all on surt aquesta planta. D'altra banda, aquesta planta serveix d'aliment a les larves d'una interessant i espectacular papallona: la Parnassius mnemosyne. La ggea groga s una espcie de ggea molt poc comuna al nostre pas, per que pot ser localment abundant als prats propers al Segre, entre Bolvir i Bellver. Es tracta d'una varietat ms groguenca i diferenciada de la molt ms comuna Gagea villosa, extraordinriament abundant a la plana cerdana.

Anemone ranunculoides L'herba fetgera t les fulles dividides en tres foliols que, en madurar esdevenen de color marr, amb aspecte de fetge. Antigament se li atribuen propietats curatives per al fetge. La flor pot presentar tres colors: blanc, rosat i blavs. El blanc sol ser el ms estrany, tot i que a la Cerdanya s el predominant, mentre que el rosat s extraordinriament escs. Noms l'hem localitzat al bosc d'Eina i a l'estany de Calvet. Gagea lutea Una de les primeres flors a aparixer tamb sn les violes (Viola sp.), de diferents espcies. Se solen fer al costat dels camins, en zones insolades i nitrogenades. Un arbust que floreix en aquesta poca s l'olivella o mezreum (Daphne mezereum), que presenta unes caracterstiques inflorescncies d'un rosa pllid i avellutat, de quatre ptals i que, en granar, forma unes boletes vermelles molt txiques.

La pulmonria s una altra flor matinera prpia dels boscos de ribera. Presenta flors de colors entre morat i vermells, passant pel blavs i sn caracterstiques les seves fulles tacades de blanc. Antigament se li atribuen propietats curatives relacionades amb les malalties pulmonars, cosa que li va donar el nom que porta.

Pulmonaria affinis Una mica ms tard surt el buixol, que pot ser molt abundant. Presenta unes flors blanques molt brillants, sovint rosades per sota. Solen ser difcils de fotografiar degut a la seva blancor. En anys humits poden estar parasitades pel fong Dumontinia tuberosa. Viola sp. Daphne mezereum

Una altra espcie que surt una mica ms tard que el buixol s el buixol groc (Anemone ranunculoides), molt ms localitzada que el buixol com i que es diferencia d'aquest per les seves flors de color groguenc. Sol ser ms prpia dels boscos humits, a l'igual que una altra espcie que sol sortir per tots els boscos cerdans: l'herba fetgera (Hepatica nobilis).

Cap a mitjan abril, floreix la ficria (Ranunculus ficaria), un ranuncle tpic dels boscos de ribera, amb unes fulles grans de color verd fosc i lleugerament tacades d'un verd ms clar i unes flors d'un groc intens i brillant, semblants a les caltes. Tamb trobem les dues espcies grogues de prmules: la Primula elatior, d'un groc ms pllid i la Primula veris, d'un groc ataronjat.

10

nions de les nenes. Tamb floreix la seva parenta petita, l'Stellaria media, una mala herba molt abundant pertot arreu. Vers el maig, la floraci es dispara: podem trobar florits els segells de Salom (Polygonatum odoratum), localment abundants, els Lathyrus vernus, l'Alliaria petiolata, aix com les primeres espcies florides d'eufrbies: l'Euphorbia helioscopia i l'Euphorbia cyparissias (les ms matineres) i a la vall de Pi, podem trobar, tot seguint el riu, l'Euphorbia amygdaloides.

Ranunculus ficaria

En zones lleugerament pantanoses, sempre envoltades d'aigua, floreix la Caltha palustris, flor realment espectacular, d'un groc pujat i fulles molt amples, que la diferencien dels ranuncles. Primula veris Per aquesta poca trobem florida una papavercia groga molt abundant: la Chelidonium majus. El ltex d'aquesta flor s custic i es fa servir per cremar berrugues, cosa que explica un dels seus noms comuns: herba berruguera. Al costat dels arbres de ribera caducifolis, especialment de verns i pollancres, creix una flor parsita d'aspecte simgular: es tracta de la Lathraea clandestina, de color lila, que sol formar colnies molt nombroses d'aquesta espcie. Entre finals de primaversa i comenament d'estiu trobem florides les grosselles (Ribes uva-crispa), arbustos espinosos que donen unes caracterstiques baies comestibles. Tamb, a l'ombra d'arbres i arbustos, poden florir els Doronicum pardalianches, d'un caracterstic groc no massa intens. Per referncies, sabem que tamb floreix una heura de terra, la Glechoma hederacea, de flors entre blau i liliaci, entre Ger i Bellver, tot i que nosaltres no l'hem poguda localitzar encara.

Lathyrus vernus

Lathraea clandestina Molt comuna i fora abundant s l'Stellaria holostea, una flor blanca que es feia servir antigament per fer rams a les comu-

Cap a l'estiu, en alguns afluents propers al Cad, floreixen els corniols (Aquilegia vulgaris), els talictres (Thalictrum aquilegifolium) i els marclics (Lilium martagon), que poden donar un aspecte realment espectacular i ferstec als boscos de ribera. Quan s'apropa el final de l'estiu, apareix una nova floraci als boscos de ribera, especialment als afluents del Segre. Sn

Caltha palustris

11

caracterstiques d'aquesta poca flors com la slvia glutinosa (Salvia glutinosa), amb flors de color groc tacades de fosc.

AGRAMENTS Mia Botey, Pere Aymerich, Ferran Lloret, Ignasi Soriano, Michel Baracetti, Anna Ribera, Esteve Sais, Victria de Caralt, Antoni Via, Albert Garcia, Rosa Aguilar, Pere Valiente, Oriol Mercadal, M. Rosa Sorribes, Joan Romagosa i Joan Muntan. BIBLIOGRAFIA

- Lalta muntanya catalana. Flora i vegetaci / J. Vigo i Bonada / Ed. Montblanc

- Herbes, remeis i creences de Cerdanya / J. Muntan Bartra / Institut dEstudis Ceretans

- Plantes medicinals del Pirineu catal / Antoni Agelet, Joan Muntan, Montserrat Parada i Joan Valls / Ed. Farell
Salvia glutinosa

Una flor difcil de localitzar i que floreix per aquesta poca s la Bidens tripartita, que surt al costat del Segre, especialment a la zona de Bellver. Ja, en plena tardor, podem trobar dues espcies molt caracterstiques de l'poca i que sn semblants si no es miren amb detall: els clquics (Colchicum autumnale), poc freqents i els Crocus nudiflorus, molt ms comuns. Aquesta flor sol marcar el final de la temporada florstica.

- Gua de las orqudeas de Espaa y de Europa / Pierre Delforge / Lynx Ed. - Gua de las plantas medicinales / Paul Schuenberg y Ferdinand Paris / Omega

- Les plantes txiques de Catalunya / Mart Boada i Teresa Romanillos / Prtic - Les plantes medicinals dels Pasos Catalans / ngel M. Romo / Prtic

- Flora Manual dels Pasos Catalans / Oriol de Bols, Josep Vigo, Ramon Masalles, Josep Ninot / Prtic

- Flora i vegetaci de la bassa de Sanavastre (Cerdanya) / Josep Nuet i Valent Gonzlez - Flora del parc atural del Cad-Moixer (100 plantes i flors) / Esther Bentez & Carles Navarro / Ed. L'Alb

- Plantes alpines dels Pirineus / Josep Nuet Badia / Ed. Abadia de Montserrat - Plantes de muntanya / J. M. Panareda / Ed. Brau

No hem volgut fer un inventari exaustiu i sistemtic de tota la flora que podem trobar a la ribera del Segre, noms esmentar les espcies ms caracterstiques. D'altra banda, ens hem centrat sobre tot al sector del Segre que travessa la plana cerdana. Podrem haver parlat tamb del curs superior, per aqu es barregen les espcies de ribera amb les espcies d'alta muntanya i potser es podria produir una certa confusi. Per exemple, els lliris de neu es troben tant al curs alt del Segre com a les rodalies de Sanavastre i Bellver. Per si analitzem algunes espcies molt caracterstiques de la vall de Llo, com algunes orqudies (Dactylorhiza caramuliensis, Epipactis fageticola, Epipactis rhodanensis, Neottia nidus-avis) o certes espcies de rocalla (Erodium glandulosum) noms es troben en aquest sector del Segre.

Colchicum autumnale

12

Sara Aliaga Rodrigo - cultura@cerdanya.org Oriol Mercadal Fernndez - oriolmuseu@puigcerda.cat Enric Qulez Castro - equilezcastro@gmail.com

Troballa duna nova localitat a la Cerdanya de lespcie Galanthus nivalis L.

La colnia era molt nombrosa, per es va haver de fotografiar des d'una certa distncia, ja que el lloc era de difcil accs. Concretament, es trobaven en dues raconades ombrvoles on s'han acumulat detritus del riu. Juntament amb aquesta espcie, es van poder observar alguns exemplars d'heptiques (Hepatica nobilis L.) i d'ellbors (Helleborus foetidus L.). OBSERVACIONS La importncia de la localitzaci d'aquesta colnia rau en el fet que, fins al moment, no es coneixia cap altra colnia de Galanthus nivalis L. que no estigus estrictament a la vora del riu Segre, a la Cerdanya. S'havia teoritzat sobre una hipottica colnia d'aquesta espcie al riu Querol, a la localitat de Querol, per possiblement es tracts d'una varietat cultivada, en trobar-se en un jard i no detectar-se cap ms colnia al llarg del riu Querol. D'altra banda, tamb s coneguda una altra colnica de Galanthus nivalis L. a l'estany de Vallserra, per aquesta localitat es troba a la comarca vena del Capcir. Per tant, s la primera colnia d'aquesta espcie a la Cerdanya que no es troba als marges estrictes del riu Segre, sin als marges d'un afluent seu. AGRAMENTS Volem expressar el nostre agrament a les persones que ens han anat informant al llarg dels anys de les diferents colnies de Galanthus nivalis L. de la Cerdanya i el Capcir: Rosa Aguilar, Anna Ribera, Mia Botey, Isidre Ricard, Nria Palau, Joan Romagosa, Pere Valiente i Victria de Caralt. BIBLIOGRAFIA - Lalta muntanya catalana. Flora i vegetaci / J. Vigo i Bonada / Ed. Montblanc - Flora Manual dels Pasos Catalans / Oriol de Bols, Josep Vigo, Ramon Masalles, Josep Ninot / Prtic

Resum - Trobada una nova localitat de Galanthus nivalis L. a la vall del riu Duran, a la Cerdanya.

Resumen - Hayada una nueva estacin de Galanthus nivalis L. en el valle del ro Durn, en la Cerdanya. Summary - Located a new place of Galanthus nivalis L. in the valley of river Duran, in Cerdany. Keywords: galanthus, nivalis, Cerdanya. INTRODUCCI Els membres del Grup de Recerca de Cerdanya es dediquen de manera sistemtica des de l'any 2004 a recopilar informacions corolgiques sobre les diferents espcies de fanergames de la Cerdanya, a fi de realitzar un llibre sobre la flora cerdana i un mapa corolgic d'aquesta. A tal efecte, es prospecta sistemticament el territori. Tot i aix, de vegades les descobertes provnen de sortides realitzades amb altres finalitats, com va ser el cas d'aquesta trobada, fruit d'una sortida de lleure. LOCALITAT DE RECOLLECCI Dos dels autors de l'article, Sara Aliga Rodrigo i Oriol Mercadal estaven resseguint el riu Duran, afluent del riu Segre que desemboca en aquest a l'alada del cmping Bellver, molt a prop del pont del Diable, entre els termes municipals d'Isvol i Bellver i que conforma la vall Tova. A una cota aproximada de 2.000 m, es va detectar una important poblaci de lliris de neu (Galanthus nivalis L.), que va ser fotografiada. DESCRIPCI Els lliris de neu estaven en plena floraci. La data de l'observaci va ser el 29 de mar del 2010. Per aquestes dates, la resta de colnies conegudes d'aquesta espcie a la Cerdanya estaven tamb en floraci, algunes en floraci avanada. La colnia era molt nombrosa, per es va haver de fotografiar des d'una certa distncia, ja que el lloc era de difcil accs.

13

Els arcnids ms caracterstics de la Cerdanya

Per Albert Garcia.

Introducci. Com daltres petites criatures que ens envolten, els arcnids, poden ser objecte de la nostra admiraci. Desprs dels insectes, els arcnids sn el grup ms nombrs (en quant a espcies) dartrpodes. El gran secret evolutiu dels arcnids i la resta dartrpodes es fa pals per la gran quantitat despcies i nombre dindividus i per la gran quantitat de bitops que ocupen. Encara que la majoria passen inadvertits, existeix un mn de formes, colors i rituals diversos que teixeix els indrets dels nostres prats, boscos i fins i tot algun rac de casa nostra.

Evidentment el fet docupar una gran quantitat dhbitats, saconsegueix amb una amplia diversificaci en quant a especialitzacions anatmiques i comportamentals. Com en altres grups dorganismes es generen impactes deguts a lactivitat perniciosa daquests. Biologia i diversitat del Grup. En general, el arcnids tenen el cos dividit en dos parts: el prosoma (part anterior) i lopistosoma (part posterior). Al prosoma hi tenen sis parells dapndixs: quatre parells de potes; un parell de pedipalps, similars en forma a les potes en alguns grups i amb funci sensorial; i un parell de quelcers, en forma de ganxo o pina per subjectar i triturar les preses. Tant la forma com lespecialitzaci de la divisi corporal i dels apndixs varia en cada grup. La mida tamb depn de cada grup, i fins hi tot en una mateixa espcie la mida entre mascle i femella pot variar en deu unitats. Lhbitat principal daquest grup s el medi terrestre, encara que hi ha espcies que es troben noms en ambients molt humits. Un factor que determina una important varietat darcnids, i en concret daranyes, s la varietat dhbitats que hi ha a la Cerdanya i conseqents microclimes que shi formen, fet que permet per exemple que en el mateix perode de lany es puguin donar grans diferncies de temperatura i humitat entre dos punts no gaire distants de la comarca. En formar part dels Pirineus, la Cerdanya est subjecta a uns lmits de temperatura i altres factors que no fan possible la presncia de certs dordres, com el dels escorpins. Els arcnids, doncs, a la Cerdanya tenen representants de quatre ordres: cars, Opilions, Pseudoescorpins i Aranyes. (fig. 1). Encara que en aquesta zona shan fet pocs estudis qualitatius en aquest mbit, noms de lordre de les aranyes ja hi ha ms de 1.000 espcies descrites.

Oxyopes sp.

Fig. 1: Dibuix simplificat de la varietat darcnids presents a la Cerdanya: a) Aranya; b) Pseudoescorp; c) Opili; d) car.

14

Els cars. Els cars constitueixen lordre darcnids de mida ms reduda, entre mig i dos millmetres, amb lexcepci de les paparres que poden fer al voltant dun centmetre quan inflen el seu cos de sang. El seu cos t un aspecte globs, arrodonit, d'on sobresurten molt poc els apndixs. Laparell bucal est modificat i en els Ixdides, paparres, forma una estructura perforadora que utilitza per a travessar la pell de lhoste.

Detall de lestructura perforadora duna femella dIxiodes ricinus, -la paparra del gos-, que ha acumulat sang. Aquest ordre t una distribuci molt mplia i una gran diversitat i s capa de colonitzar qualsevol ambient. Prova daquesta colonitzaci cosmopolita de medis s lexistncia dcars fitfags, parsits, depredadors, detritvors, paparres de gossos... que podem trobar a la fullaraca, sota de les pedres, en rocams, en vegetaci arbustiva, a la pols... Evidentment, una mplia diversificaci comporta tamb una mplia adaptaci. Aquestes diferents adaptacions sevidencien amb les grans diferncies en lestructura dels apndixs i del contorn, relleu i forma del cos. El resultat ns, doncs, una extensa gamma de formes, mides i nnxols ocupats. El sl s un lloc on predominen els cars i la majoria sn del grup dels Oribtides. Uns cars ms visibles, que acostumen a fer-se presents, de color vermell i moviments rpids sn els del gnere Trombidium. Els pseudoescorpins. Els pseudoescorpins sn petites criatures, daspecte peculiar: tenen laparena dun escorp per sense cua. La seva mida sol ser dun a nou millmetres. Tenen el cos robust i ms o menys allargat. Estan caracteritzats per posseir uns pedipalps desenvolupats i en forma de pina, on hi tenen una petita glndula de ver, recoberts de pls sensitius. En aquest grup, els pedipalps tenen la funci de caar i subjectar les preses mentre les devoren. Els quelcers tenen forma de pina, i en algun grup com el gnere Chtonius, adquireixen una llargada exagerada. Se solen trobar en llocs amb un cert grau dhumitat: a lescora dels arbres, en medis edfics, a la fullaraca, entre la molsa, sota de les pedres, en nius docells o en mamfers.., on la seva coloraci crptica i la seva reduda mida els fa inapreciables.

Fotografia dun grup dcars del sol, la majoria Oribtides.

Chtonius sp. Sn carnvors, devoren artrpodes de petita talla. Solen ser individus gregaris i viuen agrupats en colnies de molts individus; utilitzen senyals vibratoris o qumics per inhibir linstint predador. Els Querntids, la famlia ms extensa tamb t representants en la nostra fauna, caracteritzats per tenir un cos ms arrodonit i els quelcers reduts. Un gnere que tamb es troba entre el sls de la comarca s Neobisium, que pot arribar als 6 mm.

15

Els opilions. Anomenats popularment frares, tenen un aspecte semblant a les aranyes i sovint sels confon amb elles. Tenen el cos arrodonit i molt petit, format per una sola pea, amb potes molt allargades. A diferncia de les aranyes no fan teranyina. Resten amb les potes estirades radialment i aplicades contra la paret, un tronc o sota una pedra. Son animals carnvors. Depredadors i carronyaires daltres artrpodes, vius o morts, cargols o fruits vegetals als quals xuclen el suc. La cpula dels opilions s peculiar: s directa. Els mascles disposen dun rgan copulador en qu hi desemboca lesperma i que introdueix directament a la femella. En la nostra fauna hi ha espcies daspecte tpic que habiten camps, prats i zones rurals. Per tamb hi ha espcies caverncoles, que es troben en moltes coves, com el cas dAstrobunus grallator.

prats, arbusts i construccions humanes. Hi ha diverses famlies que construeixen teranyines circulars.

Araneus diadematus Els Aranids recullen a la major part daranyes que formen teranyines circulars. Laranya de jard, Araneus diadematus s una espcie molt coneguda amb el tpic dibuix dorsal en forma de creu. El mascle no construeix tela i deambula fins a localitzar una teranyina duna femella, on shi installa. En aquesta famlia els mascles solen comunicar-se amb les femelles fent vibrar els fils de la teranyina. Un altre araneid molt ests a la vall s laranya tigre, Argiope bruennichi. La pigmentaci daquesta aranya amb bandes negres, grogues i blanques i la seva mida (amb ms de 2 cm) la fa inconfusible. Una altra caracterstica que destaca aquest araneid s la tela de captura, que colloca entre lherba, on hi destaca una franja vertical filada de color blanc i en forma de zig-zag. A lestiu les femelles dipositen la posta en capolls de grans dimensions. Daltres espcies com Aculepeira ceropegia, Agalenatea redii tamb sn molt comunes en el nostre territori. Els Tetragntids, semblants als aranids, solen fer les teranyines vora punts daigua, i tenen el cos ms allargat. Hi ha daltres famlies que tamb formen una xarxa com a mtode de caa, encara que no circular. Els Linfids, aranyes de mida petita entre 1 i 3 mm, sn caracterstics de la nostra zona ja que habiten ambients freds. Formen teles laminars, irregulars i tridimensionals entre la vegetaci i a nivell de terra, de on en pengen invertides. Els Terdids, igualment de mida petita, formen tamb teles irregulars amb fils entrecreuats. Molts camps de dall, zones amb vegetaci herbcia i zones arbustives queden cobertes per una multitud de teles daquestes dues famlies a partir de mitjans de primavera. Una altra famlia que construeix teles irregulars sn els Flcids. Aquest grup s molt present en zones urbanitzades, on formen una teranyina oberta amb els fils disposats a latzar. Podem trobar-los al sostre del celler o de

Phalangium opilio Les aranyes. Les aranyes presenten el cos clarament dividit en dos parts. A la part anterior, a part de quatre parells de potes, hi tenen un parell de pedipalps, amb funci sensitiva, que en els mascles desenvolupa lrgan copulador; i un parell de quelcers formats per dos peces en forma dungla, estructura molt consistent i forta on hi desemboca una glndula de ver. Els quelcers no noms tenen la funci dinocular el ver, sin que tamb subjecten la presa grcies a la seva consistncia i a la seva desenvolupada musculatura. A lextrem de la part posterior, en destaquen les fileres, apndixs especialitzats que connecten amb glndules sericgenes cosa que li dna a aquest grup la peculiaritat de poder formar teranyines. A la comarca, com arreu, aquest ordre tamb presenta una gran diversitat, on la majoria de famlies hi tenen representants. Les diferents famlies agrupen espcies amb certes caracterstiques comunes i una daquestes s la disposici ocular. Comprovant la disposici ocular dun individu, hom pot fer un primer cribatge per tal de classificar-lo. Les aranyes utilitzen diverses estratgies pel que fa al tipus de construccions de teranyina i el seu s, i els seus hbits que, a grans trets, poden servir per agrupar-les. Aix doncs, hi ha aranyes que formen teranyines vistoses, trampes, daltres derrants, pacients... Formin teranyines o no, totes les aranyes emeten contnuament un filet quan es desplacen. I noms cacen preses vives i en moviment. Un tipus de teranyina, molt vists i conegut s la circular. Una tela orbicular, on el radis estan reunits per una malla espiral, que podem trobar en

16

lhabitaci, en algun rac de la casa... per sobretot molt presents en zones rurals. Prefereixen llocs foscos o dombra. Les femelles de flcids transporten la posta unida als quelcers, comportament que caracteritza a la famlia.

Pholcus phalangioides Els Segstrids, alguns del quals sn de coloraci fosca i amb quelcers lluents, tamb formen nius tubulars per tan sols lestenen a la superfcie per mitj de fils radials que envolten lentrada del niu. Hi ha certs grups que no utilitzen la teranyina com a mtode de captura. Aquests grups es precipiten violentament sobre les preses al notar la seva presencia, sn caadors actius o pacients.

Argiope bruennichi

Aculepeira ceropegia

Agalenatea redii

Els Agelnids tamb fan s de la tela per capturar preses. La seva estratgia consisteix en restar amagades en nius tubulars connectats a una tela laminar. s com trobar nius dagelnid vora els camins, sota arbusts. Tegenaria atrica es un abundant aranya de la nostra fauna que pot assolir una mida considerable. A part de la seva presencia en el medi natural sol habitar marcs de portes, espais entre pedres...

Tegenaria atrica Els Tomsids, les aranyes cranc, sn una clar exemple de caador pacient. Aquestes aranyetes resten expectants fins que perceben la presncia duna presa. Els representants ms coneguts daquest grup sels relaciona amb les flors. Per no nomes shi camuflen en elles sin que tamb ho fan al terra o sobre vegetaci, presentant una coloraci crptica. En les espcies del gnere Xysticus el mascle embolica les potes de la femella amb fils mentre copula per assegurar-sen la fugida. Els Saltcids sn una altra famlia que no utilitza teranyines per caar. Una caracterstica molt evident, daquestes aranyes de talla petita mitja sn els quatre ulls frontals molt desenvolupats. La seva peculiar forma de desplaar-se, -mitjanant salts-, els hi dna nom. Solen habitar llocs assoleiats, Un tret curis s la dansa nupcial que duen a terme els mascles donant saltets i amb les potes davanteres aixecades entorn de la femella.

Teles de Therdids

Tela de Linyphia triangularis

17

Xysticus cristatus

Pardosa sp.

Thomisus sp.

Pisaura mirabilis En certs punts de la cara nord de la comarca s molt present una aranya molt peculiar. Es tracta dun espcimen que mesura al voltant de 10 mm. Eresus cinnaberinus, espcie protegida que en els mascles adquireix una coloraci peculiar: lopistosoma est cobert de pls vermells i brillants amb quatre taques de pls negres. A les potes apareixen zones pigmentades formant anelles de color blanc. A finals de primavera i a lestiu els mascles busquen teles de femelles, de mida ms gran i de color negre, on shi estableixen i saparellen mltiples vegades. Un indret recurrent on trobar-hi amagatall o protecci per a qualsevol espcie daranya s sota les pedres, als forats dels arbres o sota la fullaraca. Els Gnafsids per, hi sn freqents i per alguns una pedra determinada es converteix en el seu amagatall fix. Solen tenir una coloraci fosca, negra, marr, etc. Encara que fabriquen seda no la utilitzen per caar sin que persegueixen les seves preses. El fet docupar aquests espais fa daquestes aranyes un grup poc vists per molt present, amb gneres com Drassodes o Zelotes. Hi ha representants de mida mitjana molt curiosos, com alguna espcie del gnere Herpyllus.

Saltcid, Heliophanus cupreus Els Licsids, abundants en la nostra fauna, sn errants, rpids i caadors. Vagueregen rastrejant les preses amb l'adaptada disposici ocular i visi desenvolupada. En camps amb escassa vegetaci, al sotabosc i en zones de ribera, saprecien fcilment, quan al nostre pas un conjunt daranyes es dispersa en forma destampida. Les femelles, igual que en daltres famlies, carreguen amb la posta, per penjant de lextrem del opistosoma. Quan eclosionen els ous, la femella transporta les cries, que cobreixen lopistosoma, durant un temps. La majoria de licsids presents a la Cerdanya sn del gnere Pardosa. Una aranya que pot recordar a un licsid s Pisaura mirabilis. Aquesta aranya pot adoptar varies tonalitats de marr. Al prosoma defineix una fina ratlla de color blanc que pot seguir en lopistosoma. Tamb ajuda a la seva identificaci la presncia duna taca blanca a cada flanc, al costat dels ulls. La femella, com en el cas dels licsids transporta la posta penjant dels quelcers. Com en daltres espcies, el mascle utilitza una estratgia per fecundar la femella sense ser devorat. Primer captura una presa, lembolica i l'ofereix com a present a la femella. Mentre la femella es distreu amb el regal, el mascle aprofita per realitzar la cpula.

A part de les famlies esmentades, nhi ha ms que sn presents a la Cerdanya, per les esmentades fins ara sn les ms representatives i fcils de reconixer.

18

la comarca denverinament per picadura daranya. Lnic cas que sha de tenir en compte s el de les paparres, que poden ocasionar molsties de ms o menys grau.

Mascle dEresus cinnaberinus Ecologia i aspectes prctics. Els arcnids sn en la seva majoria depredadors daltres invertebrats. Aquest paper de consumidors secundaris els situa com a controladors naturals de les poblacions dinsectes. Degut a la seva mida, la majoria despcies sn poc vistoses, per duna gran densitat en els ecosistemes. Daqu que la seva conservaci sigui dinters per contribuir a la regulaci de poblacions dartrpodes, com plagues de cultius, vectors de malalties, com certs dpters. Els arcnids tamb sn presa daltres grups taxonmics. Ocells, amfibis, himenpters pomplids, dpters oncdids, i daltres insectes depreden sobre aranyes i opilions. Lnic grup que t representants que poden ser perjudicials per lhome s el dels cars. Bibliografia i fonts de consulta. http://biodiver.bio.ub.es/biocat/homepage.html Banc de dades de biodiversitat de Catalunya. J. Roberts, Michael. (2009). Guide des araigns de France et dEurope. Delachaux et Niestl. Pars. Histria Natural dels Pasos Catalans. Volum 9.

Herpyllus sp.

Zelotes sp. Molts cars de la pols produeixen allrgies i molts fitfags sn causant de plagues de cultius. Val a dir que molts depredadors daquests grups perjudicials sn tamb cars, que fins i tot es comercialitzen per combatre algunes plagues. Daltra banda tamb hi ha grups dcars, detritvors que duen a terme una funci important en la descomposici de la matria orgnica. Pel que fa a la perillositat dels arcnids, val a dir que no hi ha cap aranya potencialment perillosa, ni sha registrat cap cas a

19

Per Josep Maria Piguillem.

El Centre de Recerca dEnergies Renovables de Puigcerd

properes, fet que converteix la comarca en un entorn propici per a la investigaci en l'energia solar, com ho demostra la presncia del Forn Solar d'Odell a Font-Romeu. A ms, el fet de trobar-se en un entorn d'alta concentraci de massa forestal fa propici convertir el Centre en un punt de referncia en la investigaci sobre l'aprofitament energtic de la biomassa d'origen forestal. El Centre de Recerca ha de ser un organisme de recolzament a la investigaci i la formaci en matria d'energia, tant pel que respecta al mn universitari com al mn empresarial. Aix, el Centre ha de ser un punt de trobada on els investigadors disposin de tots els equipaments i espais necessaris per a dur a terme els seus treballs. D'una banda, es preveu destinar part de les dependncies del Centre al seu s com a laboratori d'investigaci i assaig on realitzar proves de rendiment, consum i eficincia d'equips productors d'energia en desenvolupament, com poden ser calderes de biomassa o captadors solars, aix com la homologaci d'aquests equips un cop estiguin preparats per a ser destinats al mercat. Per l'altra, part de les dependncies del Centre es destinaran al seu s com a aules on poder realitzar tasques de formaci tant per a estudiants de doctorat com per a professionals de les energies renovables. Aquesta conjunci entre mn universitari i l'empresa privada ha de permetre que el Centre de Recerca actu com a un Centre transferncia de tecnologia de forma directa, apropant i compartint els interessos dels dos mbits. De la mateixa manera que ha succet en altres regions i en altres camps, l'existncia d'aquest espai d'investigaci en energies renovables i eficincia energtica ha de permetre generar un focus datracci dempreses dedicades del sector, a ms de fer possible la creaci de noves empreses locals. Des del nucli impulsor, s'entn el Centre com a una oportunitat de futur i diversificaci econmica per a la Cerdanya amb l'objectiu de possibilitar la implantaci d'empreses europees dedicades a l'energia que amplin el ventall d'opcions laborals de la comarca. De forma parallela, s'espera tamb que el Centre ajudi a la creaci de noves empreses locals que vegin el camp de les energies renovables com una opci amb grans perspectives de creixement. Per a poder a dur a terme el Centre de Recerca en Energies Renovables, l'Ajuntament de Puigcerd ja ha aportat una nau industrial de 700 m situada al polgon industrial de Sant Marc amb la intenci de poder comenar aquest mateix any els primers treballs de construcci del Centre. A ms de l'Ajuntament de Puigcerd i la Universitat de Vic, el Centre comptar amb altres socis pblics, a ms de socis privats especialitzats en energies renovables i amb capacitat tecnolgica. S'espera que, desprs d'una primera fase en la que els socis explotadors aportin els fons necessaris per al seu funcionament, la Uni Europea financi el projecte a travs del Set Programa Marc (7PM) de la Comissi Europea, destinat a promoure i recolzar pols europeus d'investigaci.

La ubicaci geogrfica de la Cerdanya ha condicionat histricament lactivitat econmica de la comarca. Tradicionalment, la comarca ha viscut allunyada de lactivitat industrial que sha anat desenvolupant al llarg dels dos darrers segles a altres comarques catalanes, basant la seva economia en activitats agrcoles i ramaderes. Ha estat a partir dels darrers anys del segle XX que la Cerdanya ha sabut aprofitar el seu potencial basat en la neu per aportar noves vies docupaci als seus habitants, permetent el creixement duna activitat turstica que ha fet possible ampliar el ventall doportunitats de la zona. Tot i aix, la distncia existent amb altres centres econmics catalans i les mancances de les vies de comunicaci actuals no han afavorit en cap moment la implantaci dactivitats industrials que facilitin alternatives de desenvolupament per a la Cerdanya. s en aquest context que neix el Centre de Recerca dEnergies Renovables de Puigcerd, impulsat per lAjuntament de Puigcerd juntament amb la Universitat de Vic, recolzada per lAjuntament de la capital dOsona, i l'empresa EFIENER Enginyeria SLP, especialitzada en eficincia energtica i energies renovables, i que compta entre els seus socis amb Josep Maria Piguillem, natural de Puigcerd i impulsor de la iniciativa. Prenent com a referncia el model europeu de Plataforma Tecnolgica aglutinadora dempreses especialitzades en un determinat sector, els objectius principals del nou Centre sn dos: duna banda, crear un espai de recerca sobre energies renovables i eficincia energtica per a oferir-lo a empreses del sector privat europeu, i per laltra, afavorir lestabliment a la Cerdanya dun sector industrial dalt valor afegit que cre nous llocs de treball. Dins de les tecnologies associades a les energies renovables, el Centre t previst actuar principalment en els camps de la tecnologia solar, l'energia geotrmica i l'energia provinent de la biomassa. Cal destacar que la particular distribuci de la vall de la Cerdanya, orientada de nord a sud, permet obtenir uns registres d'irradiaci solar superiors als d'altres zones

20

Josep Maria SOSTRES. De Bellver de Cerdanya a la Ciutat Diagonal de Barcelona.

Per Jordi Vias Terrones.
Larquitectura s una disciplina present en les nostres vides quotidianes. Vivim a cada instant els espais que aquesta genera, matreviria a dir que ens condueix sense adonar-nos-en. Ens condiciona a nosaltres i al paisatge, sigui urb o natural. Per tant, els arquitectes tenen una responsabilitat social de vegades esdevinguda en segon pla per lefecte daltres condicionants que poc tenen a veure amb les persones. En els ltims anys, larquitectura sha manifestat duna forma exageradament meditica. Els projectes que ens volen vendre empreses i estaments pblics, en comptes dels que vivim. Les edificacions no noms busquen ser formalment coherents amb lentorn i funcionalment correctes, sin que han esdevingut icones figuratives de la ciutat i el paisatge del segle XXI. Lantiga i sempre debatuda dualitat entre Forma versus Funci. Per aix, aquest text pretn allar-se daquesta bombolla iconogrfica a la que restem submergits, per parlar dun arquitecte catal, nascut a la Seu dUrgell lany 1915 i amb una reconeguda empremta a la Cerdanya. Josep Maria Sostres i Maluquer ha estat un referent de larquitectura de casa nostra, no pel seu volum dobra construda (poc ms duna dotzena de cases) ni per la monumentalitat de la seva arquitectura, sin per la reflexi i estudi sobre la construcci i els materials immaterials com la llum o els recorreguts, arribant sempre a conclusions clares. aquella poca per entendre la gran dificultat dimportar tendncies foranies Internet no existia-). Aquest fet va ser el precursor del que encara avui en dia es reconeix com lEscola Barcelona, juntament amb noms com Coderch de Sentmenat o Oriol Bohigas, constituint un ambient artstic amb connexions entre el mn de la pintura, la literatura o el cinema. Un cop breument contextualitzada la figura daquest arquitecte, ens centrarem en la seva formaci i inicis desprs dhaver finalitzat els estudis darquitectura a Barcelona lany 1946. Rpidament va obrir el seu propi despatx a Barcelona i una de les primeres tasques que va dur a terme fou la darquitecte municipal inter de Bellver de Cerdanya fins lany 1957. Sostres va viatjar a Itlia per a conixer i estudiar lobra de Terragni. Aquest viatge va impregnar el seu procs projectual, influint en els posteriors encrrecs que rebria, en bona part a la nostra comarca. Un dels primers treballs fou el durbanitzar el cam de Tall, en un tram rebatejat com a Passeig de Pere Elias. En aquest passeig va projectar la rehabilitaci duna casa pairal de la famlia Elias, anomenada Torre de Blgica (1948).

Fotografia aria actual de Bellver de Cerdanya Va proposar una ampliaci de programa, aprofitant al mxim el volum construt i augmentant les seves possibilitats dexpansi. Es va utilitzar el forjat del primer pis en tota la seva dimensi i van aparixer dos cossos edificats a costat i costat, tallant la original gran coberta a dues aiges. Linterior tamb va percebre un canvi substancial on larquitecte reinterpreta el gust de lpoca amb parets de pedra i mobles renovats, mantenint el caire pairal de ledifici. Per tant, el ms sorprenent de lobra s la claredat i continutat de com es planteja la reforma en relaci amb la preexistncia, com un creixement natural i nicament lgic, per amb la introducci delements compositius nous en la faana nord com les finestres verticals del nucli descala.

Josep Maria Sostres Precisament, aquesta recerca i experimentaci el van portar a ser fundador i referent del Grup R, una iniciativa dels anys 50 i 60 que pretenia introduir els avenos manifestats en els corrents europeus punters en el camp arquitectnic com lescola Bauhaus (Weimar, Dessau i Berln) de W. Gropius i Mies Van der Rohe a larquitectura catalana (cal recordar el context histric de repressi cultural i postguerra que vivia el pas en

21

visual. A ms, utilitza el revestiment i lestructura de fusta en prgola i terrassa per emfatitzar el valor lineal de les ombres. Elements de fusi amb el paisatge que denoten la sensibilitat de lautor i el seu coneixement de larquitectura moderna nrdica on la relaci edifici-naturalesa pren el sentit ms important en el procs projectual. Tenint en compte el programa de lhabitatge, els dos cossos diferenciats tamb responen a zones diferents. El que encara avui en dia anomenem zona de dia (o zona comunitria) i zona de nit (dormitoris i serveis). Aquestes dues zones es connecten mitjanant un vestbul daccs, que entre altres aspectes, permet collocar els forjats dels dos cossos a alades diferents per adaptar-se millor a la topografia. El resultat de totes aquestes decisions milloren les relacions entre les estances situades en quatre nivells, aconseguint un aprofitament ptim dels espais i una fludesa en els recorreguts i visuals interiors. Torre de Blgica, faana sud J. M. Sostres escrivia: els meus projectes dels anys cinquanta no estaven pensats per a la posteritat. Eren projectes dun nou eclecticisme, pensats per experimentar, percebre i conixer els elements i les formes arquitectniques, per no necessriament per a perdurar. Parallelament a la rehabilitaci de la Torre de Blgica, va projectar un conjunt de sis habitatges unifamiliars per a un mateix client, que acabaren de donar carcter a aquest passeig. Val la pena destacar la Casa Elias n 6 (1948), ja que aquesta proposta expressa per primera vegada duna forma madura i definida les lnies mestres del seu estil que com veurem ms tard, es reflectiran en les obres de la Ciutat Diagonal de Barcelona. Emplaament (Visuals i zonificaci) Casa Elias n 6 En resum, una conciliaci perfecte entre la necessitat de programa, ladaptaci al terreny, les vistes i les solucions constructives simples i coherents amb lentorn. Un clar exemple de pedagogia arquitectnica. Un dels ltims habitatges unifamiliars que Sostres va projectar dins aquest conjunt residencial, va ser la Casa Tibau (1953). El client era un metge rural, per tant, el programa havia de fer compatible tenir un consultori i poder viure dins del mateix edifici. La composici en planta es focalitza al voltant dun cos rectangular de dos pisos dalada, que es complementa amb altres cossos menors emergents daquest, creant uns espais molt ben articulats i flexibles. A la planta baixa se situa laccs, el consultori mdic amb el seu despatx, i altres serveis necessaris. Casa Elias n 6 Aquest habitatge unifamiliar est situat a lextrem de la urbanitzaci, per tant, t una relaci ms directa amb el paisatge, fet que condicionar formalment larquitectura. La seva definici geomtrica es resol descomponent la volumetria general en dos cossos independents i articulats, un dells situat a la part plana de la parcella i laltre, collocat de forma transversal, adaptant-se al desnivell existent. Mitjanant aquests gestos, larquitecte afavoreix lentrada de llum natural a linterior i, a la vegada, la possibilitat de gaudir dunes vistes magnfiques de lentorn natural. Per altra banda, larquitecte utilitza dos materials principals per accentuar la composici de les faanes: la pedra natural com a scol per connectar amb el terreny, i a la part alta un arrebossat de color blanc. Daquesta manera posa de manifest els valors geomtrics i de densitat

Planta Baixa i Planta Pis de la Casa Tibau

22

Per altra banda, s a la planta pis on es desenvolupa la part residencial de lhabitatge. Per un dels aspectes ms interessants daquesta obra s lassaig que larquitecte fa amb lescala i que desprs desenvolupar en altres projectes. La seva situaci espacial centrada al rectangle i la seva composici en un sol tram establint un clar sistema distributiu, com tamb laccs produt per un volum emergent de la planta superior. Sistemes que es repetiran en situacions projectuals posteriors.

digne segons larquitecte. La topografia del territori estava determinada per una pendent fora pronunciada, per que grcies a ella, les vistes al mar eren de luxe. La urbanitzaci estava definida per parcelles duns 1000 m2.

Fotografia aria de la Ciutat Diagonal Doncs en aquest context, es va formalitzar el projecte de dues cases que disten entre s uns 100 m.: la Casa Moratiel (MMI, segons les inicials del propietari) i la Casa Iranzo. Com que varen ser les primeres en edificar-se, existia una relaci visual entre elles definint un dileg formal esculpidor (tal i com mostra la fotografia de Francesc Catal-Roca al 1957 aprox.). Per a la dcada dels anys 80, les ordenances varen permetre densificar locupaci i augmentar la volumetria de les noves edificacions, fins al punt de trencar aquest idilli.

Casa Tibau (1953) Aix doncs, amb aquesta petita mostra de lobra de J. M. Sostres al Passeig de Pere Elias a Bellver de Cerdanya, hem fet part del recorregut per la seva contribuci a la nostra comarca. Hem analitzat tres habitatges unifamiliars que va projectarrehabilitar durant linici de la seva trajectria professional i que anirien definint el seu estil, a mode dexperimentaci i aprenentatge en el marc dun discurs teric innovador a Catalunya. Per cal destacar altres projectes que va dur a terme com sn la Casa Tibau tamb a Bellver, lHotel Maria Victria de Puigcerd, lenjardinament del claustre de la Catedral de la Seu dUrgell o el projecte de lEscola de Bor.

La Casa Iranzo des de la Coberta de la Moratiel En essncia, la Iranzo s una casa-belvedere, - o com diria el propi Sostres solar i panormica -, on la zona dhabitar sala sobre un volum que cont el programa auxiliar per buscar millor orientaci i al mateix temps contemplar el paisatge fins al mar. En canvi, la Moratiel s lassaig sobre el tema del pati com a punt de partida per cercar una estreta vinculaci al cel i la terra. Per aquesta descripci queda curta quan entrem en els detalls de cada una delles, ja que la primera projecta un pati a la planta superior semblant a una loggia o galeria oberta totalment per un dels seus costats, i la Moratiel formula un pavell de vidre sobre la coberta i la loggia sobre al seu interior com un abocador de llum. Aquests aspectes sn els que vinculen les cases amb la naturalesa, i on les dues poden ser conceptualment enteses com a complementries.

Escola de Bor Amb lexperincia daquests edificis a la Cerdanya, i amb la plena convicci de que les teories del formalisme modern dels anys 20 havien deixat de ser vlides, per que calia assumirles per a poder donar un pas ms en el marc del neoplasticisme formal de Mies, Aalto i la Bauhaus, i aix introduir-les a Catalunya per a poder superar-les, lany 1955 J. M. Sostres va rebre lencrrec de projectar dues cases al que seria una urbanitzaci segons el model de les Ciutats Jard angleses, ubicada a Barcelona, entre Pedralbes i Esplugues de Llobregat, a prop de la zona universitria. Aquest model de cases de segona residncia era pioner a Barcelona. Una localitzaci molt

23

Analitzant la planta, podem percebre que en lesquema inicial de la Casa Iranzo trobem traces del que Sostres havia assajat anteriorment a la Casa n 6 de Bellver de Cerdanya, amb un plantejament volumtric en els seus croquis inicials amb L oberta (com les cases dAsplund) que desprs evolucionarien cap a unes traces ms lineals, i utilitzant el vestbul daccs com a node que articula dues zones diferenciades de dia i nit.

La Casa Moratiel suposa un pas ms en el cam entre les Cases de Bellver de Cerdanya i la Casa Iranzo. Tamb proposa un sistema de dues plantes on incorpora el pati com a eix vertebrador, reconsiderant lesquema bi-nuclear. En canvi, noms utilitza tres volums que defineixen clarament la zona de dia, nit i els serveis.

Planta Baixa i Planta Pis de la Casa Iranzo Per entra en joc el concepte de programa bi-nuclear amb larticulaci en secci de dos volums, un dells alat sobre el terreny per remarcar laccs, i connectats verticalment per una escala dun sol tram, fent referncia a la Casa Tibau.

Planta Baixa de la Casa Moratiel

A diferncia de la Iranzo, la segona planta es converteix en una terrassa-mirador on hi apareix un cos de vidre amb coberta plana definint un pla horitzontal que recorda el pavell de Mies a la Exposici Universal de Barcelona i que tanca un estudi, com tamb un volum circular que cont una escala de cargol provinent de la zona de serveis.

Faana Sud de la Casa Iranzo Tamb trobem altres punts de contacte com s laccs lateral a lhabitatge i la caixa amb fusteria de vidre de planta baixa per sota del volum llenat en planta superior, on a la Casa Tibau hi proposa una habitaci i, en canvi, a la Iranzo hi situa la lestar principal duna forma molt ms clara i marcada, la ubicaci de la zona de serveis com laparcament i accs a planta baixa separant a planta pis la zona prpiament residencial i tamb el contrast que genera el fet dutilitzar una coberta a dues aiges com a remat a quatre volums independents formalment per relacionats entre si visualment, creant fluxes de circulaci flexibles i continus i que, en faana, donen lloc a clar-obscurs mitjanant els retranquejos que generen.

Interior de la Casa Moratiel A lexterior, proposa una escala amb estructura metllica, dun sol tram, per enllaar el jard amb la coberta i separada de la faana. Per ltim, destacar la utilitzaci delements com el gran radiador per a diferenciar fsicament els espais daccs i estar, per vinculant-los visualment, el que permet que des de laccs es produeixi una perspectiva contnua de lexterior que travessa ledifici, una vista del paisatge emmarcada per plans horitzontals.

24

Faana Carrer de la Casa Moratiel En resum, hem traat una lnia sobre lobra de J. M. Sostres que comena lany 1946 a Bellver de Cerdanya com arquitecte municipal, on amb 30 i pocs anys projecta diferents edificis dhabitatges unifamiliars o escoles, i acaba lany 1957 a la Ciutat Diagonal de Barcelona amb dues propostes dhabitatge singulars. En el cam, hem denotat una evoluci dels primers projectes cap als ltims, amb una clara millora dels esquemes inicials per mantenint lessncia i els criteris duna arquitectura sensible amb lentorn, pedaggica i en constant aprenentatge. Avui en dia encara es projecten habitatges partint dexemples com els que hem vist, i des dels quals lEscola dArquitectura de Barcelona, on Sostres en fou professor, juntament amb lherncia dels grans mestres com Mies van der Rohe, Le Corbusier, Breuer o la prpia Bauhaus, ha esdevingut referent. La innovaci tecnolgica ens permet afrontar larquitectura amb noves formes i materials ms lleugers, econmics, industrialitzats, obrint un ventall de possibilitats gaireb il.limitades. Per la llum, les vistes, lentorn i, sobretot, les persones, fan que projectar espais o paisatges sigui una de les professions artstiques ms gratificants. BIBLIOGRAFIA.

2. Josep Maria Montaner - Repensar Barcelona. Edicions UPC, Maig del 2003.

1. Antonio Armesto i Cludia Liberatore - Josep Maria Sostres, cases Iranzo i MMI Barcelona 1956 1957. Publicaci de la Universitat de Navarra, Dept. dArquitectura.

3. Articles UPCCOMMONS rea Arquitectes: J. M. Sostres Obra Arquitectnica: Casas de Montaa. S. Tarrag, 1975

25

Jordi Gurdia1, Marta Maragall1, Oriol Mercadal2, Oriol Olesti3, Jordi Galbany4, Jordi Nadal5

Un macaco dpoca romana enterrat a Llvia

1 Empresa Arqueocincia Serveis Culturals SL. 2 Arqueleg, paleoantropleg i director del Museu Cerd (Puigcerd, la Cerdanya). 3 Professor de la UOC i de la Universitat Autnoma de Barcelona. Projecte HUM200764250/HIST, Vencedores y vencidos: imperialismo, control social y paisajes antiguos. 4 Investigador de la Universitat de Barcelona. Unitat dAntropologia. Dept. Biologia Animal. 5 Professor de la Universitat de Barcelona; investigador del SERP. Dept. de Prehistria, Histria Antiga i Arqueologia.

HISTRIA I PERIODITZACI DEL JACIMENT

Entre el 28 dagost i el 8 de novembre de 2001 es va realitzar una excavaci arqueolgica al jaciment de les Colomines, ubicat dins duna mplia franja de terreny situada al peu del puig del Castell, al nord de la vila de Llvia (la Cerdanya). En el decurs dels treballs es localitz una estructura del tot inesperada: es tractava duna fossa dinhumaci que contenia lesquelet dun macaco, acompanyat dun aixovar clarament relacionat amb el ritual denterrament. Els primers sondeigs La localitzaci del jaciment es va efectuar com a conseqncia dun projecte de la fi de mitjan dels anys anys 90, que preveia la urbanitzaci de tota la zona situada al peu del Puig del Castell i a la dreta de lesglsia parroquial de Llvia. Per aquest motiu, i degut a lestratgica situaci de lindret (fig. 1) i a la llarga tradici de troballes arqueolgiques fetes a Llvia (fig. 2), de manera prvia a linici de les obres, lany 1997 varen tenir lloc tres campanyes de prospecci arqueolgica.
Fig. 2. Situaci del jaciment de les Colomines zona A en relaci a daltres jaciments romans excavats a Llvia.

Posteriorment, es divid tota lextensi del jaciment en dues zones: denominarem zona A al sector ms proper a lesglsia (fig. 3 i 4), on el projecte constructiu preveia la creaci duna zona verda i, per tant, no estava directament afectat per la construcci dhabitatges. Lobjectiu en aquesta zona era delimitar-la en extensi i realitzar sondejos puntuals en profunditat, per copsar les dimensions del jaciment i la potncia de les seves estructures vers una futura conservaci de les restes.

Fig. 1. Situaci del jaciment de les Colomines dins la vila de Llvia. Font: ICC.

Fig. 3. Imatge general de les Colomines zona A, ubicat al costat de lesglsia parroquial.

Es practicaren 24 cales regulars de prospecci fins al subsl natural, en una rea duns 5000 m; el resultats positius que oferiren algunes delles, concretats en laparici destructures i material arqueolgic associat, palesaven lexistncia duna ocupaci romana a lindret.

26

Resultats generals de la zona A a partir del sondeig de 1997 i de lexcavaci de 2001 El 1997, la campanya de sondeig i delimitaci a la zona A havia posat al descobert un seguit destructures que semblaven conformar les restes dun edifici de grans dimensions, sobretot per la presncia dun llarg mur perimetral. La realitzaci duna cala al seu extern daquesta estructura fins assolir el nivell de fonamentaci, que retallava el terreny natural, mostr la qualitat i potncia del seu alat, i una tcnica constructiva depurada, aix com una longitud de fins a 40 m. Al nord enllaava amb una altra estructura de gran amplada, formant una cantonada, mentre pel sud la direcci variava, formant un angle extern, que trencava la planta unitria del conjunt. Un altre sondeig determin, almenys, lexistncia de dues fases docupaci. Aix mateix, es van localitzar dos accessos que facilitaven lentrada al recinte des de lexterior, un dels quals presentava una estructura fora complexa, composta per un doble marxapeu i dues bases de pilars adossats. El material arqueolgic de tipus noble associat a ledifici entre el qual destaca un gran fragment desttua de marbre que representa un tors hum nu (personatge de la famlia imperial, du...?), aix com diversos revestiments arquitectnics de marbre darreu de la Mediterrnia, Pirineus... mostren la importncia que hauria tingut en el seu moment inicial i tamb la probabilitat que es tracts dun mbit ds pblic. El conjunt cermic recuperat semblava aportar una cronologia de segle I dC pel moment de bastiment de ledifici, en base a la sigillada. Aix mateix, la presncia de cermica romana tardana (africana clara del tipus D) contribua a establir la hiptesi duna ocupaci de lindret durant alguns segles. Lany 2001, el conjunt de restes sondejades i delimitades el 1997 fou excavat en extensi. Es configur una planta que integrava dos espais: al nord, una srie de murs que formaven quatre mbits o habitacions. El que ms cridava latenci era el fet que tots els que formaven part daquest espai continuaven la seva trajectria en sentit oest i vers el carrer que separa la zona A de lesglsia, lmit de la intervenci arqueolgica fixat prviament (fig. 4). Lexistncia dinstallacions de gas i delectricitat feia impossible la completa excavaci de lrea, precisament en el punt on es palesava la continutat de les estructures, i aix resta fins al moment. Al lmit sud de ledifici sobre un espai obert o pati, en oposici a la zona dhabitacions esmentada. Acabada aquesta campanya, ens trobem davant dun jaciment compost pel que semblen ser les restes dun edifici de grans dimensions i planta regular, fonamentat en el terreny natural mitjanant el sistema de terrasses (a grans trets, les estructures i nivells denderroc i reompliment inclosos dins dels lmits daquest gran recinte presenten una inclinaci nord/sud), confirmant-se aix les primeres idees apuntades per Campillo et al., 1998.

Fig. 4. Visi aria del jaciment des del cam que du al puig del Castell.

1a i 2a fase dexcavaci de la zona B La zona B era el sector destinat pel projecte per a la construcci dhabitatges; es trobava al sud-est de la zona A, i separada daquesta per un espai de cales negatives. La seva excavaci el 1997 don com a resultat la presncia de diverses estructures en un estat de conservaci fora precari, no aix el material arqueolgic que hi estava relacionat. El 1998, i al llarg duna segona fase, es complet lexcavaci de la zona B. Els resultats ms importants daquesta intervenci van ser, de forma general, la constataci dun model durbanisme basat en la successi de terrasses, que incloa com a estructures ms destacables, i dins un conjunt de 19 murs i restes de 8 mbits perfectaments alineats, els vestigis dun sistema dhipocaust pertanyent a una vivenda desapareguda, amb 6 pilae, disposades sobre part dun paviment dopus spicatum, del qu veiem tamb la seva preparaci, i restes de la sala de foc que alimentava lestructura, restes dun paviment dopus signinum, i una canalitzaci feta amb lloses, diversos forats de pal i dos focs a linterior de dos mbits (habitacions 1 i 2), que havien mantingut part de la seva sequncia estratigrfica, amb important presncia de material. Si b lestat de les estructures era, en general, fora ruins, no podem dir el mateix quant a la importncia del material recuperat, entre el qual mencionem diverses peces gaireb senceres de cermica sigillada sudgllica (entre les quals cal destacar una forma Vertault profusament decorada), sigillada hispnica i roig intern pompei, un fragment de llntia amb la representaci dun cavaller armat amb casc, llana i escut, un denari dargent i un as de bronze dAugust, aix com part dun mosaic dopus tesselatum i diversos fragments destucs pintats procedents de la decoraci de les parets. Les conclusions pel que fa a les fases docupaci, establ tres situables entre la fi del segle I aC i el segle I dC, amb una quarta fase, molt marginal, corresponent al s. II dC.

Dins de les quatre habitacions del nord, en podem diferenciar dues (que denominem 1 i 2) situades a una cota ms alta i delimitades pels murs perimetrals. Les altres dues (habitacions 3 i 4), subiquen entre les 1 i 2 i lespai obert de baix. A partir de lanlisi del conjunt destructures (murs, accessos, elements arquitectnics, paviments i nivells de circulaci, i forats de pal), i la seva relaci amb les unitats estratigrfiques, sha dividit locupaci del jaciment en tres fases principals:

27

Fase 1 (segles I-II) El perode ms brillant del jaciment. En el seu moment fundacional, el conjunt es configura dins els parmetres de lestructura dun gran edifici, caracteritzat per una planta regular de molt bona factura, amb la presncia al seu interior de dues niques habitacions (habitacions 1 i 2), en un dels seus extrems curts. Pel que respecta als elements, dins lhabitaci 1 destaquem la presncia perimetral de bases de pilarets, mentre que a lhabitaci 2 tenim restes darrebossat de les parets internes. A ms, aqu van aparixer les restes dun pilar amb perforaci central i forma circular, aix com un parell de forats de pal alineats, que cal relacionar amb les bastides de construcci. A ms, es localitz un mur de gran qualitat, revestit de cal. Creiem que podria tractar-se duna paret frontal la funci de la qual seria suportar elements de carcter divers ornamental (escultures), informatius (inscripcions), i, en general, qualsevol tipus dinformaci visible des de la part inferior del recinte. Aquesta estructura separaria el sector administratiu, oficial i restringit, de la resta del conjunt. A la part sud de ledifici, tenim un element de gran importncia per a la interpretaci: les restes de la fonamentaci dun mur amb columnes, s a dir, part dun peristil, parallel al mur extern perimetral i perpendicular a la zona de les habitacions. De fet, la troballa daquest element serveix de base per a la reconstrucci hipottica del monument, que contempla la possible existncia dun peristil que delimitaria un atri o pati central envoltat dun prtic cobert a doble vessant. El conjunt de material relacionat amb la fase fundacional de ledifici (1a ocupaci) pertany a inici o mitjan de segle I dC, datada a partir de cermica ibrica a torn, cermica grisa de la costa catalana, campaniana B, terra sigillada sudgllica formes Dragendorff 15/17, Drag. 24/25 i Drag. 27 B, parets fines), i tamb de les monedes dpoca de Claudi. En aquest estrat apareix algun element ms antic, que denota una ocupaci anterior, prvia a la construcci de ledifici, com una moneda del 45 aC, i tamb peces de cronologia posterior, producte de la contaminaci (Gurdia i Maragall, 2004). Segons la majoria del material cermic i edilici inhumat aquest perode arribaria fins a mitjan segle II. Fase 2 (segles II-IV) s la fase de ms difcil interpretaci, perqu que la base de la planta de ledifici pblic probablement encara fou utilitzada en la seva major part. Els tres nics canvis destacables es donen com a conseqncia de la substituci del paviment anterior (UE 21) per un altre, lamortitzaci de la primera porta a la zona del pati subtituda per una situada ms al nord, lamortitzaci del tram de peristil per part de la UE 23, i la probable construcci de noves dependncies a la zona del pati. Aquest procs provoc la desaparici dels nivells de circulaci del perode i dels estrats que shi superposaven. La dataci daquesta fase lefectuem en base a la cermica africana de cuina (formes Lamboglia 10 A, Hayes 22, Ostia III, 267), la producci de les quals es dna a partir de la segona meitat del segle II dC. Es tracta de vaixella en s a partir de la fase 2. El moment final daquestes formes noms arriba a mitjan de segle III, i per aix la manca de material pertanyent estrictament a la 2a meitat del s. III i al s. IV fa pensar en un possible aband del jaciment en aquest perode o b, simplement, el material associat ha desaparegut a causa de les remodelacions de la fase 3 (Gurdia i Maragall, 2004).

Fase 3 (segles V-VI) Segons la dataci dels objectes que acompanyaven lesquelet, i la relaci estratigrfica corresponent, la tomba del macaco pertany cronolgicament a aquest perode. Estructuralment, la principal caracterstica daquesta darrera fase docupaci s el trencament de la senzillesa de la planta corresponent als perodes anteriors, en favor duna major complexitat pel que respecta a la zona nord de ledifici: en lespai adjacent a les habitacions 1 i 2, i mitjanant ladossament de nous murs a les estructures preexistents, es creen dos nous mbits, les anomenades habitacions 3 i 4. Daquesta manera, el sector nord del jaciment quedava compartimentat en quatre habitacions, intercomunicades entre elles i amb la zona del pati mitjanant laprofitament dels accessos existents (fig. 5).

Fig. 5. Planta general de la fase 3 (segles V-VI) amb la ubicaci de les habitacions 1, 2, 3 i 4i situaci de la tomba del macaco.

A linici daquesta fase es produeixen importants moviments de terra i material que, sense afectar en aparincia les habitacions 1 i 2, provoquen determinats canvis. Dins la UE 10, formada a la zona del pati, a linici de les obres tardanes que precedeixen a la darrera remodelaci, trobem material de totes les poques encara que, lgicament, el material antic de la fase 1 hi apareix en molt poca quantitat. En aquest aspecte, el nivell denderroc i terra que constitueix aquesta unitat es converteix en el primer element distorsionador de la successi estratigrfica en aquesta rea. Tamb lacumulaci denderroc podria ser conseqncia de leliminaci de dependncies eventualment existents al pati durant la fase anterior. El nou mur 2 es converteix en eix vertebrador de la nova distribuci, on la zona del pati s encara freqentada, encara que a un nivell fora ms alt al del moment de construcci de ledifici. La UE 62, localitzada dessota el paviment 47, actua de la mateixa manera que la UE 10: es tracta dun nivell de reompliment creat de manera intencionada, que tamb inclou material antic, sobre el qual es crea el nou nivell de circulaci. La diferenciaci estructural i cronolgica daquesta fase respecte a les anteriors esdev fora clara, en langle nordest de lhabitaci 3 es localitz un amagatall de monedes. Es tracta de 204 petites peces de bronze de redut pes i mida, senceres o fragmentades, que imiten la numeraci oficial emesa en la segona meitat del segle IV. La seva dataci es correspon al segle V o fins i tot en algun cas potser al VI, degut a la presncia, dubtosa encara per, de dos nummus de Justini. Si tenim en compte les circumstncies de la troballa i el redut espai on es trobaven dipositades (menys d1 m2), sembla tractarse duna ocultaci dins duna bossa de cuir o en un altre contenidor que no ha deixat vestigis. Lacci sefectua en el moment en qu el paviment enretirat per procedir a locultaci es troba en s o poc desprs; per aquest motiu, atorguem una cronologia de s. VVI al paviment i a les estructures relacionades amb ell. (fig. 6)

28

N. M.

Posteriorment, vam poder apreciar que es tractava del fons pla de les restes duna fossa oberta expressament per enterrar un mico. Aquest retall (UE 72), de planta rectangular amb els extrems curts arrodonits (capalera i peus), amb unes dimensions duns 100 x 25 cm, i una fondria mxima de 15 cm, es troba orientat dest a oest, i tallava dues de les les unitats estratigrfiques formades prviament (u.e 10 i 23), sense arribar, per, al nivell del paviment 21, utilitzat durant la fase 1. La part superior de la fossa denterrament, aix com el nivell de circulaci existent en el moment defectuar-se la inhumaci, no shan mantingut, i per aix no es van detectar en planta els lmits de la fossa. Cal dir que una vegada realitzada lexcavaci de les restes del cercopitcid (v. infra), aquests presentaven una disposici in situ i un molt bon estat de conservaci, amb la presncia de gaireb tot lesquelet sencer, de 78 cm de llarg; el crani presentava una posici lateral, les mans restaven juntes damunt la pelvis i les cames, flexionades, havien caigut lateralment. Lorigen antrpic i la intencionalitat daquesta inhumaci queda palesa per la construcci especfica de la fossa, la disposici i connexions anatmiques del cos, i, sobretot, per la troballa duna srie datributs que guarnien lindividu (fig. 8). El nivell de rebliment estava compost per una terra fosca, tacada amb carbonets i fragments de cal. Laixovar est format per un conjunt de peces metlliques: una sivella, un cargol, una anella i quatre plaques o lmines de bronze, ornades, i un passador de ferro.

10

20 m

Fig. 6. Habitacions 1 a 4.

Aquesta cronologia es referma amb la presncia de cermica africana clara D tardana; concretament les formes Hayes 58 i 78. Al costat daquesta situem altres peces de clara D de dataci imprecisa, aix com una gran quantitat de cermica reduda de lAntiguitat tardana. Hi ha dues formes de clara D que es daten en el segle VII, fruit de potencials visites espordiques. LOCALITZACI I CARACTERSTIQUES DE LA TROBALLA s una inhumaci de tipus inslit, ats els seus trets, corresponent a una espcie ben determinada de macaco, Macaca sylvanus (veure infra) -UE 74-, apareguda al nord del pati, en la zona ms propera a les habitacions i al costat del mur 26 (fig. 7). Pel que sabem fins ara, es tracta de lnic exemple conegut al mn que presenta aquestes caracterstiques, tot i haver alguns poqussims parallels relacionats amb restes de micos arqueolgics depca romana a Europa (Frana, Irlanda...)

Fig. 8. El macaco inhumat a la fossa, amb part de laixovar o guarniment que lacompanyava.

SITUACI I DESCRIPCI DE LAIXOVAR Del conjunt de fragments cermics, noms cal destacar el de vora duna olla corresponent al tipus de cermica reduda de lAntiguitat tardana. En els primers segles de la seva producci, aquests materials coincideixen estratigrficament amb les cermiques africanes del tipus clara D, com s el cas de Llvia, desapareixent amb larribada de les cermiques medievals tpiques. Al nostre jaciment apareixen en dotze unitats estratigrfiques diferents, destacant la gran quantitat que es concentra a la UE 10 (85 fragments en total). Podem parlar, efectivament, daixovar i conjunt tancat associat a un enterrament, si tenim en compte que el conjunt de peces de metall va aparixer en ntima connexi amb els ossos co-

Fig. 7. Situaci de les restes de la inhumaci del macaco i del seu esquelet dins el context general del jaciment (al costat del mur UE 26).

Aquesta troballa es va efectuar com a conseqncia de la localitzaci, casual, dun crani animal durant el procs de retirada manual dels nivells denderroc. En semblar pertnyer a un antropoide i a lespera de lactuaci pertinent, en previsi de la potencial existncia de la resta de lesquelet, lrea de la troballa es proteg i reserv alhora com a testimoni.

29

rresponents a lesquelet del macaco dins de la fossa on es va trobar inhumat (algunes fins i tot per sota de les restes ssies), i amb posterioritat a la retirada del gruix del nivell de reompliment del retall. A continuaci passem a descriure el conjunt de set peces de bronze i una de ferro que guarnien lanimal (fig. 9 i 10):

Aquesta tipologia de sivella no s massa abundant, per un exemple molt proper quant a la forma i cronologia procedeix del jaciment de lAiguacuit (Terrassa, Valls Occidental) (Coll i Roig, 2003). Alguns exemples foranis de la mateixa cronologia i context sn una pea igual trobada dins duna necrpolis de tropes romanes amb fort component brbar, a prop de Dijon, a la Gllia (Vallet, 1993), i una altra sivella localitzada en un enterrament a Bittenbrunn (Baviera), formant part dun aixovar dinicis de lpoca merovngia (Martin, 1993). LL LC 01-73/3 Petit clau o cargol amb una cabota d1 cm de dimetre. LL LC 01-73/4 Petita anella d1 cm de dimetre amb perforaci circular central, que coincideix amb lamplada del clau descrit anteriorment. Les dues peces es van trobar luna al costat de laltra, a tocar de la sivella. LL LC 01-73/5 Fragment duna contraplaca de bronze, que pertany a la decoraci dun cintur destil militar, dels habituals en els exrcits de lpoca baiximperial romana. s de forma triangular i amida 3 cm de longitud als costats conservats i 2,5 cm damplada a la zona fragmentada, amb un gruix inferior a 1 mm.

Fig. 9 i 10. Grup de peces de bronze i de ferro que formaven part de la seva vestimenta. Desquerra a dreta i de dalt a baix: conjunt de tres plaques rectangulars, fragment de plaqueta triangular, sivella de cintur, cargol i anella.

LL LC 01-73/2 Sivella de cintur feta de bronze, de cos de rony i passador recte, de tradici germnica, tpic de les poblacions originries de lrea danubiana. T unes dimensions aproximades de 3,7 cm damplada per 1,7 de llargada. El seu gruix s de 2 mm, mentre que lamplada dels costats amida 4 mm. El passador t lextrem que connecta amb leix de la sivella ms gruixut i de forma trapezodal, mentre que laltre extrem finalitza de forma arrodonida, per sobre duna incisi plana. La sivella presenta una decoraci, per la seva cara vista o superior, a la part dels costats (no aix pel que respecta a la part de leix), consistent en un seguit dincisions rectes i amples, disposades en parallel, que fan que la pea ofereixi laspecte duna successi de registres de secci cncava, amb la cara externa arrodonida (fig. 11). Va ser localitzada sota la part del bra dret ms propera al crani de lindividu.

Tipolgicament, sadscriu al tipus A de Bhme. Abans daquest investigador, Laet, Dhont i Nenquin (1952), en el seu estudi sobre el naixement de la cultura merovngia, sostenien que s difcil distingir arqueolgicament entre els aixovars funeraris dels laeti, foederati o galoromans. Bhme (1974), diferencia dues categories de cintur: els que presenten molts accessoris, i els ms simples. Els primers, els divideix en els tipus A, format per cinc peces, i el tipus B, integrat per tres. Aquest autor diu que el tipus A s el primer, cronolgicament parlant, i que la seva distribuci se centra en el Rin i el nord de Frana, mentre que el tipus B seria propi de les provncies orientals de Pannonia, Noricum i Raetia. Aquesta divisi queda palesa tamb quant a la divisi cronolgica que efectua Bhme. En el seus Stufe I i II existeixen clares diferncies entre els centres del nord de la Gllia i els danubians. La conologia que proposa per al Stufe I se situa en el trnsit entre els segle IV i V, i el Stufe II aniria entre el 400-435 dC. En canvi, el Stufe III pertany al segle V avanat i es caracteritza per la diversitat de les produccions locals (Bhme, 1978). La investigaci espanyola separa els fermalls apareguts a la Pennsula en tres classes principals: ultrapirinenc, intermig i Simancas, essent els primers aquells que tenen contactes evidents amb els exemplars del limes (Aurrecoechea, 2001).

El nostre fragment presenta una profussa decoraci noms en la seva cara vista o superior, consistent en un doble registre de volutes separat i delimitat externament per una lnia recta. La trajectria de les volutes s alternada. Tamb trobem restes de dos aplics per a subjectar la pea (fig. 12). Es va trobar ubicat al costat de la part dreta de la pelvis de lindividu, per sobre de lelement 73/8. Les troballes de peces com aquesta sn fora nombroses a tota lEuropa occidental dins daquest perode. Al nord de la Gllia napareix una a la necrpolis de Pouligny (Pilet et al., 1993), mentre a Frankfurt Prannheim (Germnia) en destaca la troballa duna pea molt semblant dins la tomba dun soldat alam (DDAA, 1997). A Hispnia, apareixen sovint descontextualitzades o procedents de nivells superficials. Destaquem els exemplars procedents de la necrpolis de Totans (Toledo) i de Paredes de Nava (Palncia) (Aurreocoechea, 2001).

Fig. 11. Sivella de cintur LL LC 01-73-2.

30

1993), i s la tpica de les tipologies Bienvenida, Cabrina i Villasequilla dels fermalls hispnics (Aurrecoechea, 2001).

Fig. 12. Fragment de plaqueta triangular LL LC 01-73-5.

LL LC 01-73/6 Lmina de bronze de forma rectangular (4,7 x 3 cm), i un gruix que no arriba a 1 mm. Una de les seves cantonades es troba fragmentada. Per la seva cara superior se li adossen dos petits aplics de forma circular a prop dels angles oposats, que potser shaurien de suposar com tamb existents als altres dos angles. Destaquem, igualment la presncia duna decoraci incisa, puntejada i rectilnia en les dues cares, sobretot present al llarg de tot el contorn de la pea (fig. 13). Es tracta dun element corresponent a la decoraci aplicada per la part vista dun cintur.Va ser extreta del damunt del colze dret de lindividu.

Fig. 14. Pea LL LC 01-73-7.

LL LC 01-73/8 Lmina de bronze de forma rectangular (4,6 x 1,8 cm), amb un gruix que no arriba a 1 mm. Es tracta dun fragment molt similar a lanterior en totes les seves caracterstiques, per una mica ms llarg. Presenta una esquerda a la seva part central i tres aplics, un dels quals deformat. Es va trobar ubicat al costat de la part dreta de la pelvis de lindividu, per sota de lelement 73/5. LL LC 01-73/9 Pea de ferro que sembla correspondre a un passador de cintur de tipus militar. s estreta (4,5 x 0,7 cm), i t un gruix de 4 mm. Als seus dos extrems, per una de les cares, shi troben afegits dos aplics probablement de bronze, un dels quals es troba fragmentat, per laltre t forma de ganxo. Adherides encara al cos metllic daquest objecte trobem restes duna pea de roba (lli, probablement) (fig. 15). Val la pena destacar que les tropes romanes dpoca tardana vestien precisament peces de roba de lli, el que no deixa de ser significatiu. Es localitz per sota de lavantbra dret de lindividu, entre els elements 73/2, 3 i 4 i lelement 73/7.

Fig. 13. Pea LL LC 01-73-6.

LL LC 01-73/7 Lmina de bronze de forma rectangular (4,1 x 1,8 cm), amb un gruix inferior a 1 mm. Shi aprecia una decoraci incisa composta de set cercles concntrics perforats pel mig, de 4 mm de dimetre, alineats i distributs al llarg de la part central en la seva cara vista o superior, rodejats dun puntejat discontinu a lestil de la pea 73/6. Tamb observem dos aplics que coincideixen fsicament amb el primer i darrer dels cercles (fig. 14). Va aparixer dessota lavantbra dret de lindividu, molt a prop del conjunt format pels elements 73/2, 3 i 4. Com lanterior, es tracta duna pea corresponent a la decoraci aplicada per la part vista dun cintur, en sentit vertical. Aquest tipus de decoraci apareix en algunes peces de cintur de la necrpolis de Frnouville, a la Gllia. (Pilet et al.,
Fig. 15. Pea de ferro LL LC 01-73-9.

De forma subsidiria, en el rebliment es va recuperar un fragment de cal a tocar del crani, com posat per fixar-lo, una vora dolla de cermica reduda feta a torn lent i quatre fragments cermics informes de molt redudes dimensions (tres doxidada a torn i un de reduda a torn); a ms, una hemiman-

31

dbula dreta, corresponent a un ovicapr adult (fig. 16), que conserva cinc peces dentaries, disposada intencionadament als peus del macaco.

Fig. 18. Sivella, cargol i anella de la clavcula dreta.

Fig. 16. Hemimandbula dovicapr disposada intencionadament als peus del macaco.

La situaci concreta on es van localitzar aquests objectes, en relaci a la posici de lesquelet (fig. 17), fa que ens plantegem la hiptesi duna possible reutilitzaci de la sivella (trobada al costat de lanella i del cargol a la zona del coll), com a element de fixaci duna possible corretja de subjecci de lanimal Igualment, cal destacar que en tots els casos es tracta de guarniments aplicats originriament per la part externa dun cintur de cuir, encara que es tracta no del mateix, sin de diversos cinturons, la qual cosa ens parla dun origen diferent per les diverses peces. En aquest sentit, tenim lexemple de les tombes humanes dels foederati del mateix perode, on el guerrer apareix inhumat a la seva terra dorigen, al costat delements decoratius dorigen militar, alguns dels quals els ha obtingut durant la seva estada a lexrcit. EXCAVACI

Fig. 19. Sivella, placa de ferro i placa rectangular de lescpula dreta.

Anlisi descriptiva del procs dexcavaci En haver observat la possibilitat de trobar-nos davant de les restes potencials dun primat, vam recomanar la seva excavaci amb mtodes fins per tal denregistrar al mxim les caracterstiques del dipsit, fos o no intencional. L'aparici dun crani sencer (tret de la mandbula i part del maxillar), ens dugu a pensar en un enterrament intencional i a recomanar la recerca duna possible estructura de contenci de les despulles (fossa). De seguida es va palesar lexistncia duna fossa, de forma aproximadament oval i, a continuaci, les restes esqueltiques dun individu que presentava una bona connexi anatmica general. Ena una primera fase sexcavaren i enregistraren en planta els ossos que permetien fer-ho, aix com alguns objectes que acompanyaven les restes, i posteriorment saixecaren els que restaven dessota (tant les restes ssies -la clavcula, lescpula dreta, etc.- com algunes peces de bronze que restaven tapades i esclafades per aquestes). (fig. 18 a 22)

Fig. 20. Placa rectangular del colze dret i cermica.

32

aixecat involuntriament), lestrnum, la m esquerra, que mostrava petites alteracions pel que fa a larticulaci entre metacarpi i primera falange, i molt lleument, els dels peus; i potser la ms significativa, la del genoll dret, que analitzarem ms endavant. En un segon aixecament planimtric, va poder constatar-se i enregistrar-se la presncia dalgunes restes ssies que restaven dessota les primeres, aix com la seva posici exacta, igual com succea amb la resta dels objectes metllics que acompanyaven el cos. Totes les restes foren aixecades una a una, i es van anar collocant en bosses hermtiques de plstic amb especificaci de los i del costat corporal del qu es tractava. Fins i tot, es van fer petits esquemes a les bosses per tal didentificar millor la posici dalgunes daquestes restes (ossos carpians, metacarpians, falanges, etc.). Lenregistrament grfic dut a terme fou divers i es va haver de fer nevant i parcialment de nit: a) dibuix -que sacab a partir de les fotos, atesa la urgncia de la qesti (perill de deixar les restes exposades, climatologia, etc. b) fotografia (paper color i diapositiva) i
Fig. 21. Placa triangular del coxal dret.

c) filmaci en video, no noms de les plantes fixes, sin de tot el procs dexcavaci i dels detalls relacionats amb laixecament de les restes, aix com de laixovar recuperat (fig. 23). Alhora, es van prendre algunes notes i es van anar gravant les observacions que anvem fent sobre la marxa.

Pel que fa al sediment que reblia la fossa, sobservava ms fosc i quelcom ms orgnic i solt que no pas el de base on aquesta era retallada, ms groguenc, plstic i, en algun sector, dur i granuls. Com a components daquest cal ressenyar noms algun fragment de carb, que noms es recoll si oferia prou garanties tant per a determinar la possible anatomia de la fusta com per a mirar de dur a terme alguna dataci radiocarbnica, i alguns fragments informes de cermica, bsicament de tegulae, sobretot a la part superior daquest, per. Un cop deixat al descobert tot lesquelet, tamb vam evidenciar alguns elements no ossis que, per diverses raons (la cota en qu es troben, la superposici dels ossos i les taques verdes que aquests presenten, llur funci potencial), pensem que formaven part del dipsit sense cap mena de dubte. Es tracta dels objectes examinats amb anterioritat.

Fig. 22. Placa rectangular del coxal dret.

Fig. 23. Procs denregistrament i daixecament dels ossos.

Recollida, neteja i reconstrucci de les restes La recollida de les restes es va dur a terme mitjanant la combinaci dutillatge fi (material dodontleg, bistur i tornavisos) i de paletins i paletes per a laixecament dels ossos plans o dels ms grans i llargs. La majoria daquests restaven en molt bon estat i les fractures (originries o causades per laixecament), resultaren ser les mnimes. La part ms danyada fou el crani, en haver estat la primera a aparixer. El parietal dret mostra un orifici, de factura recent, que respon al moment de la localitzaci, mentre que la part dreta de la cara i el maxillar superior shaurien esmicolat parcialment. La neteja es va dur a terme, primer, en sec i, quan fou neces-

Al costat del cap, tamb hom localitz un fragment de cal fora gros, que semblava ajudava a fixar el cap. La seva posici i el fet que la mitja mandbula havia restat in situ, molt ben assentada, ens permet deduir la connexi entre ambds elements i la posici original, corroborada aix mateix pel sector cervical de la columna vertebral. L'esquelet presentava petites desconnexions tals com el crani amb la columna vertebral (desprs, de la mandbula, en ser

33

sari, amb aigua, per mirant de no atacar directament los. La reconstrucci del crani sha fet a partir de larticulaci dels fragments trencats i orientats per larticulaci maxillomandibular, aix com per la bibliografia consultada. Sempr pegament Imedio, fcilment reversible amb acetona.

Pel que fa al resultat obtingut amb la reconstrucci, creiem que aquest s fora satisfactori, per b que, pel que fa al crani, potser hauria de donar-se un xic ms damplitud a lhemipaladar esquerre i guanyar quelcom de prognatisme, en cas de modificar-se (cosa que ja sha fet). La resta dossos shan pogut reconstruir prcticament en la seva totalitat, sense afectar ni la morfologia ni les biometries potencials en aquells casos en qu manca algun fragment. Conclusions Lespcimen de mico trobat en un jaciment dpoca romana a la Cerdanya sha diagnosticat com un mascle subadult de cercopitcid Macaca sylvanus, utilitzant criteris odontomtrics i de patr derupci dental. Aquesta espcie actualment noms habita, de manera natural, algunes zones del nord dfrica. Les peces dentries no presenten un gran desgast oclusal, tot i que hi ha lleus exposicions de dentina als incisius. A nivell microscpic, en premolars i molars, es poden observar un gran nombre de lnies de creixement o perykimata, fins i tot els prismes de lesmalt, atribubles a alteracions qumiques postdeposicionals o de caire tafonmic, tpic de sls cids. En algunes de les peces dentries sobserven regions puntuals on lesmalt ha saltat, tamb a causa de processos post mortem.

divertiment, i per aix destaca el cercopithecium, donat que sn considerats els ms intelligents i fcils densinistrar. A ms, podien reproduir-se en lmbit domstic, com descriu el propi Plini (NH, 8, 80). A vegades apareixen vestits com un home, o fins i tot com a soldats, per divertir els visitants i infants (Juvenal, V, 153). Tamb podien trobar-se en mans dartistes de carrer, que els utilitzarien com a reclam. Aeli destaca la intelligncia dels simis, i la seva facilitat densinistrament, el que els feia molt apropiats per a les actuacions. Podien ballar o conduir un petit carruatge, i a canvi del seu espectacle demanaven una moneda, que guardaven en un petit sac lligat (Ael. VI, 10; V, 26). A vegades representaven escenes mitolgiques, disfressats com Ganmedes o altres personatges. Finalment, en els jocs, els simis foren mostrats pel seu exotisme, i Plini (NH, VIII, 28), ens diu que Pompeu port als jocs del 55 aC uns simis (cephi) que recordaven els ssers humans. Hi ha alguna altra referncia a simis en un context una mica diferent, com la menci de Juvenal (XV, 1), que a Egipte els cercopitheci sn animals sagrats, o lassociaci dels cinocfals al culte a Osiris (Tertulianus, Apol. 6), el que no resulta estrany donada la provinena egpcia del culte i la tradici dinhumar els babuins sagrats en aquest territori (Goudsmit i Brandon-Jones, 1999). Una possible funci culinria es contempla a Fedre (3, 4), que indica amb sorpresa la presncia dun simi en el taulell duna carnisseria, si b sembla tractar-se duna carn molt poc apreciada, i destinada ms aviat a una clientela de poc poder adquisitiu. Tamb hi ha una petita referncia a la carn de simi com a ingredient medicinal (Galenus, 2, 222), per de tipus fora puntual. En resum, doncs, els simis, i en especial els macacos, semblen haver estat uns animals domstics relativament estesos entre les classes altes romanes, i aix apareixen mencionats en autors com Cicer, Marcial o Juvenal. La seva funci primordial seria, en termes actuals, la de mascota, si b tamb apareixen en contextos diferents, com animals per a espectacles de carrer, o fins i tot com a comestible, per en una proporci menor. Pel que fa a lart, alguns objectes conservats on apareixen simis semblen confirmar aquestes funcions (Toynbee, 1990). Si avancem en el temps, cal destacar que tamb durant lAntiguitat tardana la presncia de simis a la societat romana seguia sent notria. Aix, sn diverses les mencions entre els autors tardans als simis, sobretot com un animal de referncia general. Ammi Marcell, Avi, o lAntologia Llatina, recullen exemples de simis, i, si b sn referncies que no donen massa informaci, demostren la relativa presncia daquest tipus danimals tamb en aquest perode, amb certa naturalitat (Amat, 2002). Fins i tot apareixen a Isidor de Sevilla (Orig. I, 60), ja en el segle VII, indicant que s millor per a les dones que han de donar a llum no mirar-los, no fos cas que la seva lletgesa influs en els nounats. Arqueolgicament, les representacions de simis a lEuropa romana sn conegudes tant en escultura com en pintura; normalment apareixen com a motius ornamentals dobres ms mplies. En aquestes representacions figurades, els simis acostumen a portar collars, el que podria ser significatiu si tenim en compte lexemple de Llvia (Toynbee, 1990). En canvi, la troballa de restes ssies s molt poc freqent. De fet, el cas ms ben conegut, tret del cerd, s el dun macaco localitzat en una necrpolis militar al nord de Frana, a Moselle,

Tot i les grans superfcies dexposici de lnies de creixement, els M1 presenten zones on lesmalt sha preservat i shi poden observar microestracions dorigen alimentari. Aquestes difereixen molt de les estries trobades en cares distals dels M2, dorigen exclusivament tafonmic, quan hi sn presents. Labsncia de grans hipoplsies dentries fa pensar que UE 74 no va patir cap estrs alimentari en vida. El patr de microestriaci en les rees on lesmalt sha preservat s similar al dels gorilles actuals i molt divergent dels colbids. Tot i la difcil interpretaci de les dades, sembla ser que hauria tingut una dieta no basada exclusivament en fulles, tot i que abrasiva i heterognia, amb la inclusi de tiges, escorces i fruits. ELS MACACOS EN POCA ROMANA La presncia de simis, i en especial macacos, entre les classes altes romanes no era estranya, i de fet les dades que ens aporten les fonts literries remonten, almenys, a lpoca tardorepublicana aquest costum (McDermott 1938). Aix, ja a les comdies de Plaute (segle III aC), apareixen referncies a simis de petit tamany, que viuen com a extics animals domstics en cases de nivell elevat (Toynbee, 1990). En general, es tractava de simis petits, tots ells originaris del nord dfrica, des dEgipte i Etipia fins a Lbia. Els autors romans, en especial Plini, els distingien per la llargria de la cua (NH 8, 80). El terme genric era el de simius, i en un sentit ms cientfic pithecium. El gnere ms ests seria els dels cercopitecs, entre els quals sens dubte destacaven precisament els macacos (Amat, 2002). Altres espcies de major tamany, com el cynocphalus, probablement babuins, i el satyrus, no del tot identificats, sn molt menys abundants. s durant el perode altimperial quan trobem ms mencions a les fonts literries respecte al paper i funci daquests simis. En la major part de casos sn animals domstics de parada i

34

malauradament en bona part indit (Poplin, 1986; Lepetz Yvinec, 2002). Es tracta dun cementiri legionari, i sha explicat la seva presncia all com a fruit del desplaament dun exrcit provinent del nord dfrica, on el macaco hauria acompanyat el seu propietari com a mascota. Per contra, la presncia de macacos i altres simis enterrats de manera meticulosa est ben documentada a Egipte, on lexistncia de necrpolis com la del nord de Saqqara mostra lexistncia duna llarga tradici denterraments momificats danimals considerats sagrats, entre els quals hi ha macacos i babuins (Goudsmit i BrandonJones, 2000). s interessant destacar com en aquesta necrpolis egpcia, datable entre el segle IV aC i la conquesta romana, hi predominen els simis dorigen sudans, com els babuins, per en segon lloc shi troben ja els macacos (Macaca sylvanus), originaris de les zones muntanyoses del noroest dfrica. Precisament, larribada de macacos sincrementa a Egipte a partir del segle II aC, i es considera una conseqncia de laugment del comer pnic en aquesta rea, ja que havien estat tradicionalment els fenicis el poble que havia comerciat amb macacos en diverses rees del Mediterrani, per exemple entre els etruscs (Goudsmit i Brandon-Jones, 2000). Com a darrer exemple, coneixem la troballa dun macaco a Irlanda, al jaciment dEmain Macha (Navan Fort, comtat dArmagh), del segle I aC, localitzat en una estructura de probable carcter ritual, i que sha interpretat com un regal extic (Aston i Taylor, 1999). Aquests desplaaments danimals extics des del nord dfrica vers Europa no sn estranys en poca romana, com ho ha posat de manifest un darrer treball arqueozoolgic centrat en el cas francs (LepetzYvinec, 2002). Aix, restes de pa (Pavo cristatus) han estat localitzades a partir dpoca romana al nord de Frana (per exemple a Besanon al segle I dC), a ustria als segles I i IIIII dC, i als Pasos Baixos al segle I dC (Velsen), en jaciments on sembla aportar un carcter prestigis. Restes de camllids shan localitzat en nivells tardans a Blgica, Marsella o Burdeus, i sha proposat un carcter militar per a la seva importaci, a banda de la seva presncia en els ludi. Un altre animal extic importat en poca romana s el carib, documentat als Pasos Baixos (Valkenburg), Sussa (Augusta Raurica), Anglaterra (Portchester) i Frana (Rouen, Chartres). Precisament, en el cas francs es destaca que alguns dels indrets on shan localitzat les seves restes corresponen a jaciments rurals de poca entitat, i no riques villae com semblaria ms lgic. Paons, macacos, camllids, caribs, serien animals importats amb una certa freqncia a lEuropa romana, si b la manca destudis arqueozoolgics no permet encara comptar amb una bona base documental. Qualsevol intent dinterpretaci ha de partir daquesta escassa base, i de la probable diversitat de causes que expliquen aquest fenomen. CONTEXTUALITZACI A les acaballes de lImperi o un cop ja fragmentat aquest, les fonts literries visigodes (Juli de Toledo, Historia expeditionis Wamba Regis, 10-11) o rabs (Annim de Crdova), qualifiquen Llvia de castrum o oppidum, termes molt allunyats dels de civitas o urbs, que fan referncia a les ciutats dpoca romana altimperial que perviuen. Aix doncs, Llvia hauria passat de ser un probable municipi rom i un ccntre urb amb una categoria fora rellevant sempre tenint present lmbit geogrfic on es situa , per esdevenir un centre secundari, de funci eminentment defensiva (Mercadal i Olesti, 2005; Gurdia, Mercadal i Olesti, en premsa). s en aquest escenari on semmarca el moment tardoantic

(fase 3) de ledifici de la zona A de les Colomines: com un centre de poblament secundari, el qual hauria abandonat el seu caire oficial conservat durant escassament tres segles-. Per com hem vist, a partir del segle V aquest nucli torna a presentar importants signes dactivitat. Aquesta recuperaci dun altre fet de notable importncia: a al puig del Castell shan documentat materials romans i tardoromans per sota dels nivells medievals, que demostren una ocupaci de lindret, possiblement tamb amb un carcter defensiu. Llvia, en aquest moment, no tindria noms una ocupaci propera al pla, com passava amb el nucli altimperial, sin que empraria un punt estratgic, el tur situat a la seva esquena, en un punt que domina tant el pas del Segre com lentrada septentrional de la contrada. Caldr esperar fins a lpoca visigtica, lany 672, per confirmar aquesta funci defensiva de lindret. La crnica de Juli de Toledo (Historia Wambae, 10-11) explica que arrel de la revolta del duc Paulus o Pau, un cos de lexrcit del rei Wamba remunt l Strata Ceretana i va prendre lanomenat castrum Libyae. Aquest estava defensat per Araugiscle i pel bisbe Jacint que hom suposat bisbe dUrgell, per que tamb ho podria haver estat de Llvia. En el mateix passatge es fa referncia al castrum Sardonia, que alguns investigadors situen tamb a la Cerdanya (al tur de Puigcerda?, El Castellot de Bolvir?...). Aquests castri, juntament amb Caucoliberi, Vultuaria i les Clausurae, formaven part duna lnia defenses dels pasos del Pirineu (ms que un limes prpiament dit). Alguns anys ms tard, c. 731, lannim de Crdova esmenta altre cop Llvia en relaci al Cerritanensem oppidum. El paper explcit de Llvia com a castrum i la seva situaci estratgica en la via transpirinenca, ens porta a recollir algunes fonts tardoromanes que esmenten les fortificacions pirinenques. Hi ha com a mnim tres moments histrics on aquestes pogueren tenir un paper clau en els esdeveniments esmentats. Lany 350, lemperador Constanci II, per evitar la fugida del comes Magnentius, qui shavia revoltat a la Gllia, envia tropes als pasos pirinencs per mar (fet confirmat per Juli, Or. I, 33). Lany 360, de nou amb Constanci II, es reforaren militarment les fronteres hispanes amb motiu de la sublevaci del Csar Juli a la Gllia. Aquests esdeveniments han estat posats en relaci amb la construcci al riu Rom, al pas de les Alberes, de les clausurae, fortificacions ben documentades arqueolgicament (amb materials inicials de mitjans del segle IV dC) i per les fonts literries i toponmiques. Tal i com deixen entreveure les fonts, per, aquestes fortificacions degueren implicar altres passos pirinencs, don no podem excloure la Cerdanya. Un segon moment conflictiu, on els Pirineus tingueren un paper trascendental, fa referncia als esdeveniments dels anys 408-409 dC quan, sota el regnat dHonori, es produeix la usurpaci de Constant III. Sota el comandament de Ddim i Verini, un exrcit privat reclutat entre els seus esclaus i treballadors rurals (Zsim, VI, 4, Orosi, VII, 40, 6), senfronta a les tropes de Constant, manades per Constant i Geronci. Un passatge molt interessant dOrosi (VII, 40), ubica aquests combats a la zona del Pirineu, per impedir lentrada de les tropes dels usurpadors. Que es tracti dels Pirineus orientals s fora probable, si tenim en compte que, com coincideixen totes les fonts, els derrotats Ddim i Verini foren portats a Arelate (Arles), per a ser executats (Mayer i Rod, 1990). Dels textos dOrosi i Zsim sen desprn lexistncia de claustra als Pirineus, i de la seva custdia per part de tropes nadiues i de caire rstic, les quals desprs foren desplaades pels federats. Aquests rusticanorum que defensaven els claustra responien a un antic costum local, on tropes rurals nadiues, ms o menys armades, sencarregaven de la defensa (Arce, 1982).

35

Aquestes tropes rurals estan testimoniades en altres regions de lImperi (diogmitae, orophylakes); eren tropes semiarmades, no regulars, de vigilncia de camins i rees muntanyenques contra bandolers. La substituci pels honoriaci, brbars federats, facilitaria lentrada dels alans (el 409), vndals i sueus, amb el vistiplau de Geronci, que shavia revoltat contra Constant III (Orosi, Hist. VII, 40, 5-9). Aquesta arribada dels brbars sacostuma a situar als Pirineus occidentals, per cal no oblidar que Geronci nomen com a August de la dicesis dHispnia a Maximus, el qual sestabl a Tarraco i posteriorment assetj Constant III a Arelate. Per tant, el paper dels Pirineus orientals no s negligible. Hi ha una certa contradicci amb les dades dIsidor (Hist.Wand. 71), qui torna a recollir que Ddim i Verini privato praesidio Pyrenaei claustra tuebantur, fins que foren assassinats. Segons aquell, els passos pirinencs sn daccs molt difcil i els brbars van ser retinguts all durant tres anys a causa de la defensa daquests germans. Quan aquests passos es restaren indefensos, alesmores els brbars entraren a la Pennsula. Aquesta versi dIsidor s fora interessant perqu, duna banda, confirma la presncia de les tropes de Ddim i Verini a la zona i, per altra, sost que aquests restaren tres anys en aquestes claustra, dada totalment novedosa (i no exempta de contradiccions), per dun gran inters per a la Cerdanya, atesa la probable existncia dunitats defensives a la comarca defensiva (Mercadal i Olesti, 2005; Gurdia, Mercadal i Olesti, en premsa), i zones properes com Andorra. A partir del segle V, el panorama histric es complica encara ms, ja que la intervenci dels visigots es combina amb la prpia presncia dels exrcits imperials, que a la Tarraconense haurien mantingut encara una certa entitat.

dalgunes unitats amb lapellatiu Gallicani, que podrien haver deixat petjada en la toponmia cerdana (Mercadal i Olesti, 1995). s interessant destacar, per, com a partir del segle IV, les fonts antigues coincideixen en descriure un exrcit imperial indisciplinat que, degut a la manca dabastiment regular, cada cop ms es veu a allotjar-se en ciutats, i a abastir-se dels recursos locals. A ms, els exrcits ja no es troben noms a les fronteres, sin que tant els problemes dinestabilitat interna (com els bagaudae a Occident), com la necessitat de mantenir-se sense els recursos imperials, els porten a ocupar diverses ciutats de linterior. Al segle V, al govern imperial li s molt dificil mantenir els exrcits, i el fenomen de barbaritzaci saccentua, amb el pagament de tropes federades cada cop ms nombroses. La prpia inestabilitat interna i les usurpacions imperials, no faran sin accentuar aquests problemes, de manera que durant algunes fases no s fcil saber qui mana aquestes tropes. Precisament a la Tarraconense, aquest fenmen sembla menys accentuat. Ha estat destacat com els problemes dels visigots per controlar la provncia tarraconesa a finals de segle V (enfrontaments amb Euric el 47075, resistncies de personatges com Burdullenus el 496, o Petrus el 506, o finalment la deposici del praefectus Hispaniarum a Girona per part de Teudis), mostren una provncia encara vinculada a lrbita imperial, tot i lesfondrament de lImperi; s curiosa, per exemple, lexistncia duna inscripci a Tarraco en honor de lemperador Artemius (467472). Aquesta relativa independncia ha estat posada en relaci amb lexistncia dun sistema fortificat al Pirineu que permetria una notable capacitat defensiva (Mayer, 1993-94). No deixa de ser sorprenent que el conjunt de monedes dels segles VVI localitzat a Llvia la vinculi tant amb Barcino com amb Tarraco, els dos principals nuclis urbans i administratius daquest territori en aquesta fase. Sembla intuir-se un esfor per mantenir un sistema monetari, en un moment on lesfondrament de les estructures poltiques ha causat una manca de moneda arreu. La necessitat del pagament de tropes en seria una explicaci. ATRIBUCI CRONOLGICA I SIGNIFICAT Els elements de laixovar metllic que acompanyaven el macaco trobat a Llvia els situem cronolgicament entre els segles V i VI dC. Aquesta dataci ha estat bsica per a determinar el moment dexecuci daquesta inhumaci, efectuada en la fase 3 docupaci del jaciment. La presncia dobjectes metllics ds personal s habitual dins el ritual denterraments humans en les necrpolis daquest perode (Coll i Roig, 2003; Ripoll, 1986). A ms, part daquests elements cal relacionar-los amb la indumentria militar del perode, on el cintur i els seus complements adquireixen gran importncia. Efectivament, en poca baiximperial desapareixen de forma progressiva les armadures dels soldats dinfanteria (lorica segmentata, lorica scutata), en favor duna simple tnica subjectada amb cintur. Sovint aquesta tnica era de lli, coincidint precisament amb la tela localitzada en laixovar del macaco. Cal dir que, tot i lorigen germnic daquest tipus dabillament, el fet s que sestn per tot lImperi des de mitjans del segle IV, degut, sobretot, a la preeminncia dels oficials dorigen germnic a lexrcit, a partir daquest moment. Per descomptat, cal fet extensible aquesta moda als guerrers hispanoromans i als foederati visigots (Rovira, 1997).

Aix, lany 410 es produeix larribada dels visigots a Barcino, i el breu episodi de lusurpador Maximus de qui sha localitzat precisament una sliqua a Llvia, el 415 lestada dAtalf i Galla Placidia a Barcino, i el 416 sinicien les lluites entre els visigots i els vndals, arrel de la negociaci entre Constanci i el rei visigot Vallia, que segons Jordanes (Getica, 165) precisament va tenir lloc ad Claustra Pyrenaei. Durant tota la primera meitat del segle V, una notable presncia militar a la provncia es justific per la notable presncia de bagaudae a lrea de la vall de lEbre, i en especial a la prpia Ilerda (Hidaci, Chron. 142), el que podria implicar, un altre cop, la presncia de tropes als pasos pirinencs.

Finalment, en 473475, els visigots dEuric ataquen de nou la vall de lEbre (les rees de Saragossa, Pamplona i Tarraco), i el 494 intenten de nou ocupar la Tarraconense, que en pocs anys acabaria sotmesa (el 506 cau Dertosa). A partir daquest moment, i en especial desprs de la derrota dels gots a la batalla de Vouill (507), lrea pirinenca queda sota control visigot, i amb lestabliment del regne de Toledo es desenvoluparia en tot aquest sector un veritable nou sistema defensiu estatal. En resum, tots aquests episodis bllics del segles IV i V, i posteriorment els esdeveniments lligats a lestat visigtic, com la defensa del regne de Toledo davant dels francs, amb enfrontaments durant tot el segle VI, justificaren una forta presncia militar en aquesta zona estratgica a linterior de lImperi, frontera entre les riques Hispnies i una zona ms inestable, com la Gllia, i frontera desprs entre gots i francs. Malauradament, la Notitia Dignitatum, el document que recull la disposici dels exrcits imperials de finals de segle IV al primer quart de segle V, no ens dna cap informaci segura que puguem relacionar amb aquesta rea, fora de la presncia de tropes comitatenses en diverses zones, tropes mbils com els Undecimani (Not. Dignit. 134) que no podem ubicar, i

36

Es pot reconstruir parcialment la fondria que tindria la fossa en el moment de la seva execuci i, de fet, aix sha fet en la secci adjunta: tenint en compte el seu origen en la darrera fase del jaciment, el retall sefectuaria en un nivell de circulaci de terra batuda no detectat, per que aniria associat a un accs practicat en el mur 2, tallant lestratigrafia de les UE 10 i 23. Si ens atenem a latribuci parcialment militar dalguns objectes que acompanyen el macaco, lenterrament podria haver-se efectuat en un perode docupaci intermitent daquest nucli, relacionat amb el control dels passos pirinencs en moments dinseguretat (Rovira, 1997). No creiem, per, que lestructura habitacional de la fase 3 es correspongui a un assentament militar en sentit estricte, per labsncia de material daquest tipus a la resta de nivells del perode, i s, ms aviat, que es tracti duna inhumaci efectuada potser pel destacament militar assentat en el puig del Castell, indret que probablement es trobava fortificat en aquest moment. Lenterrament shauria fet llavors dins dun assentament secundari a lombra del Puig. Aquest assentament podria correspondre al que les fonts romanes anomenen com a burgi o cannabae, agrupacions de vivendes o tendes habitades per civils relacionats amb els soldats, tpiques de zones de limes, i que en cas de perill poden refugiar-se al castellum o castrum (Marn, 1956, 436), i que, en aquest cas, haurien aprofitat les restes de la ciutat de Llvia. Una altra possibilitat s que es tracts duna inhumaci realitzada en un indret ms o menys estable, per part duna expedici o moviment de tropes de carcter puntual dins un perode de gran inseguretat poltica, com s el que sinicia a tota lEuropa occidental des dinicis del segle V dC. Lexistncia dun sistema de clausurae al Pirineu, del qu Llvia sembla formar-ne part, indica un important component demogrfic de militars a lrea pirinenca durant aquest perode tard. Es tractaria de guarnicions estables, que podrien aprofitar els recursos locals per mantenir-se, i tamb lestratgica ubicaci del Puig del Castell de Llvia com a centre territorial. Refermant aquest sentit de relaci de la troballa amb el mn militar, podria ser significatiu un medall de bronze del segle III conservat a Pars per provinent de Britannia, i que sha interpretat com un ludi, un espectacle danimals extics oferts a les tropes (Tomlin, 2000). Entre aquests animals no apareix cap macaco, per s, per contra, animals com el pa o el carib, que significativament coincideixen amb altres restes de fauna localitzades en poca romana a lEuropa continental (Lepetz Yvinec, 2002). De fet, la celebraci de ludii dins els campaments est ben documentada (Suetoni, Galba, 6).

La presncia dun macaco sembla indicar lexistncia de vincles amb el nord dfrica en aquest moment, un vincle que, si b podria respondre a un context simplement comercial, podria ser indici duna veritable arribada de tropes militars, o potser doficials imperials, daquesta provinena. Larribada de tropes procedents de territoris meridionals o en tot cas, que encara mostren la forta connexi amb aquestes rees- seria un indici duna estructura militar que encara conserva un abast imperial, una mnima estructura complexa, allunyada de latomitzaci posterior. Aquest element reforaria la imatge duna provncia Tarraconense que, tot i el daltabaix de les estructures imperials a occident durant el segle V, encara conservaria una forta vinculaci a ladministraci estatal i les elits de tradici romana, ms que no pas amb les noves elits de provinena germnica. Probablement, mai no aconseguirem esclarir totalment alguns dels enigmas relacionats amb la inhumaci del macaco, i som conscients que les nostres hiptesis tan sols sn, ara per ara, probables, i tampoc no permeten excloure altres possibilitats. Latzar sempre s un element a tenir en compte, especialment quan ens trobem davant dun cas tan excepcional com aquest. Esperem que la continutat dels treballs arqueolgics a Llvia i la comarca ens permetran, en un futur proper, pronunciar-nos al respecte amb ms seguretat.

Vista frontal del macaco

BIBLIOGRAFIA ALBERTS, S.C., HOLLISTER-SMITH, J., MUTUTUA, R.S., SAYIALEL, S.N., MURUTHI, P.M., WARUTERE, J.K. & ALTMANN, J. (2005): Seasonality and long term change in a savannah environment. P. 157-196. In: Brockman, D.K. & Van Schaik, C.P. (eds). Primate Seasonality: Implications for Human Evolution. Cambridge University Press. ALIAGA, S.; ANDREU, R.; MERCADAL, O.; OLESTI, O. (1998): Territori i vies de comunicaci a la Cerdanya en poca romana, XI Colloqui Internacional dArqueologia de Puigcerd. AMAT, J. (2002): Les Animaux familiers dans la Rome Antique, Paris, p. 111. ANDRITSAKIS, D.P. & VLAMIS K.F. (1986). A new generation of the elastomeric impression materials. Odontostomatologike Proodos 40(3), 133-142. ARCE, J. (1982): El ltimo siglo de la Espaa Romana: 284-

Pel contrari, relacionar aquest animal amb una possible funci extica vinculada a la presncia delits urbanes locals no sembla coherent amb les dades arqueolgiques de la ciutat. Al segle V no sembla que Llvia sigui una ciutat amb vida urbana ni manifestacions evergtiques de caire civil. Interpretar el macaco com un animal de companyia duna pretesa elit local, o b com a protagonista duna hipottica manifestaci de ludi, implicaria que a Llvia es conservarien un tipus destructures ciutadanes i una noblesa local ara per ara no contrastada ni histricament ni arqueolgicament. Ms aviat el que ens indiquen les dades s tot el contrari. Quant a lindividu en qesti, creiem que es tractaria dun animal de companyia o mascota, per vinculat a un context militar; el tema de lorigen del seu propietari s ms complex, per, per les dades que hem anat aportant, des de la descripci de la troballa, lanlisi de laixovar efectuat en parlar del material en sentit estricte, i les referncies als esdeveniments del perode cronolgic concret, podria tractar-se dun soldat de rang superior.

37

409, Madrid, p. 151 i 157.

ARCE, J. (2005), Brbaros y romanos en Hispania. 400-507 A.D., Barcelona.

ASTON, M.; TAYLOR, J. (1999): Atlas de Arqueologa , Ed. Acento, Madrid. AURRECOECHEA, J. (2001): Los cinturones romanos en la Hispania del Bajo Imperio. d. Monique Mergoil.

GALBANY, J., MARTNEZ, L. M., HIRALDO, O., ESPURZ, V., ESTEBARANZ, F., SOUSA, M., MARTNEZ LPEZ-AMOR, H., MEDINA, A. M., FARRS, M., BONNIN, A., BERNIS, C., TURBN, D., PREZ-PREZ, A. (2004). Teeth: Catlogo de los moldes de dientes de homnidos de la Universitat de Barcelona. Barcelona. GALBANY, J., MOY-SOL, S., PREZ-PREZ, A. (2005) Dental microwear variability on buccal tooth enamel surfaces of extant Catarrhini and the Miocene fossil Dryopithecus laietanus (Hominoidea). Folia Primatologica 76(6), 325-341. GALBANY, J., MARTNEZ, L.M., LPEZ-AMOR, H.M., ESPURZ, V., HIRALDO, O., ROMERO, A., DE JUAN, J., PREZPREZ, A. (2005). Error rates in buccal-dental microwear quantification using Scanning Electron Microscopy. Scanning 27, 23-29. GOUDSMIT, J.; BRANDON-JONES, D. (1999): Mummies of olive baboons and barbary macaques in the Baboon Catacomb of the sacred animal necropolis at north Saqqara, The journal of Egyptian archaeology, 85, London, p. 45-53. GOUDSMIT, J.; BRANDON-JONES, D. (2000): Evidence from the baboon catacomb in north Saqqara for a West Mediterranean monkey trade route to Ptolemaic Alexandria, The journal of Egyptian archaeology, 86, London, p. 111-119. GURDIA, J.; GRAU, M.; CAMPILLO, J. (2000): Iulia Lybica (Llvia, Cerdanya). Darreres intervencions i estat de la qesti, Tribuna dArqueologia 1997-1998, Servei dArqueologia de la Generalitat de Catalunya. GURDIA, J.; MARAGALL, M. (2002): Excavaci arqueolgica realitzada a la Unitat dActuaci-3 de Les Colomines de Llvia (La Cerdanya). Zona A., Sisenes Jornades dArqueologia de les Comarques Gironines. GURDIA, J.; MARAGALL, M. (2004): Perioditzaci del jaciment de Les Colomines de Llvia zona A (segles I-VI dC), Setenes Jornades dArqueologia de les Comarques Gironines. GURDIA, J.; MARAGALL, M. (2004): Perioditzaci del jaciment de Les Colomines de Llvia zona A (segles I-VI dC), Setenes Jornades dArqueologia de les Comarques Gironines. GURDIA, J.; MARAGALL, M.; MERCADAL, O.; OLESTI, O.; GALBANY, J.; NADAL, J., (2005), Enterrament dpoca tardoromana corresponent a un macaco amb aixovar al jaciment de les Colomines, Ceretnia 4, p. 65-106. GURDIA, J.; MARAGALL, M.; MERCADAL, O.; OLESTI, O.; GALBANY, J.; NADAL, J., (2005), Enterrament dpoca tardoromana dun macaco amb aixovar al jaciment de Les Colomines (Llvia, la Cerdanya), Empries 55, p.199-227.

BHME, H.W. (1978): Tombes germaniques des IVe et Ve sicles en Gaule du Nord: Chronologie, Distributions, Interprtation, Problmes de chronologie relative et absolut concernant les cimetires mrovingiens dentre Loire et Rhin, Actes du IIe colloque archologique de la IVe Section de lEcole Pratique des Hautes Etudes, Paris. CAMPILLO, D. (2001): Introduccin a la paleopatologa, Bellaterra-Arqueologa. CAMPILLO, J.; BORRS, H. (1996): Noves dades sobre Iulia Lybica (Llvia, La Cerdanya) a partir de la revisi de materials, Cypsela XI. CAMPILLO, J.; GRAU, M.; GURDIA, J. (1998): Primers resultats de les excavacions dutes a terme a la zona de Les Colomines de Llvia, Cerdanya, XI Colloqui Internacional dArqueologia de Puigcerd. COLL, J.M.; ROIG, J. (2003): Les sivelles de cintur dpoca visigoda (s.VI-VIII) a les comarques de Barcelona, a II Congrs dArqueologia Medieval i Moderna a Catalunya vol. II, Sant Cugat del Valls. DDAA (1997): Die Alamannen. Ausstellungskatalog hrsg. vom Archologischen Landesmuseum BadenWrttemberg, Stuttgart. DORAN, D.; MCNEILAGE, A. (1998): Gorilla ecology and behaviour. Evolutionary Anthropology 6, 120-131. DUDAY, H.; MASSET, C. (Eds.) (1987): Anthropologie Physique et Archologie. Mthodes dtude des Spultures. CNRS. Paris. GALBANY, J.; PREZ-PREZ, A.; MOY-SOL, S.; FARRS, M. (2003): Anlisis del patrn de microestriacin dentaria en primates Hominoidea actuales: un modelo alimentario para los primates fsiles del Mioceno Dryopithecus laietanus y Oreopithecus bambolii, a: Aluja P., Malgosa A. y Nogus RM. (Eds.), Antropologa y Biodiversidad, p.148-155. Ed. Bellaterra, Barcelona. GALBANY, J. ; PREZ-PREZ, A. (2004) : Buccal enamel microwear variability in Cercopithecoidea primates as a reflection of dietary habits in forested and open savannah environments. Anthropologie 42(1), 13-19. GALBANY. J., MARTINEZ, L.M., PEREZ-PEREZ, A. (2004). Tooth replication tecniques, SEM imaging and microwear analysis in primates: methodological obstacles. Anthropologie 42(1), 5-12.

GURDIA, J., MARAGALL, M., MERCADAL, O., OLESTI, O., GALBANY, J., NADAL, J. (En premsa): "Controling the Pyrenees. A macaques burial from the late antiquity in Iulia Libica (Llvia, la Cerdanya, Spain). A. Sarantis (Ed.) Late Antique Archeology. Oxford. HARVATI, K. (2000): Dental eruption sequence among colobine primates, Am J Phys Anthropol, 112: 69-85.

KINGDOM, J. (2001): The Kingdom field guide to African Mammals, Academic Press.

LEPETZ, S.;YVINEC, J. H. (2002): Presence despces

38

MARN, M. (1956): Instituciones militares romanas, CSIC, Madrid, p. 43. MARTIN, M. (1993): Observations sur larmement de lpoque mrovingienne prcoce, LArme romaine et les barbares du IIIe au VIIe sicle. Textes runis per Franoise Vallet et Michel Kazanski, Association Franaise dArchologie Mrovingienne

animales dorigine mditerranenne en France du Nord aux priodes romaine et mdivale: actions anthropiques et mouvements naturels, a GARDEISEN, A.: Mouvements ou dplacements de populations animales en Mditerrane au cours de lHolocne, BAR 1017, Oxford, p. 39.

primera inscripci romana de Llvia, in Olesti, O., Gurdia, J., Mercadal, O. (eds.), Llvia i la Cerdanya a lAntiguitat, ICAC, Tarragona. ROGERS, M.E., ABERNETHY, K., BERMEJO, M., CIPOLLETTA, C., DORAN, D., MCFARLAND, K., NISHIHARA, T., REMIS, M. & TUTIN, C.E.G. (2004): Western Gorilla diet: a synthesis from six sites. American Journal of Physical Anthropology 64, 173-192. ROVIRA (1997): Els accessoris dels vestits, a Roc dEnclar. Transformacions dun espai dominant. Monografies del Patrimoni Cultural dAndorra, 4, p. 143-149. SCHULTZ, A. (1979): Los primates. Historia Natural Destino, vol. 18, Barcelona. SWINDLER, D.R. (1976): Dentition of living primates, Academic Press. TOMLIN, R.S.O. (2000): The legions in the Late Empire, a BREWER (Ed.): Roman Fortresses and their legions, Cardiff, p. 159-181. TOYNBEE, J.M.C. (1990): Animals in Roman life and art, Johns Hopkins University Press, London (original 1968), p. 59. UBELAKER, D.H. (1987): Smithsonian Institution. Human skeletal remains,

MAYER, M.; ROD, I. (1990): El Pirineu catal en poca romana. Alguns problemes pendents, VIII Colloqui Internacional dArqueologia de Puigcerd. MAYER, M. (1993-94): Castrum quod vocatur clausuras, Rivista di Studi Liguri, LIX-LX, p. 207-212. McDERMOTT, W.C., (1938): The ape in Antiquity, Baltimore. MERCADAL, O.; OLESTI, O. (2005): La Cerdanya: transformacions dun poble i dun paisatge pirinenc en poca antiga, II Congrs Internacional de Histria dels Pirineus, UNED-UdG. Girona. MARTNEZ, L. M.; LPEZ-AMOR, H. M.; PREZ-PREZ, A. (2001): Microestriacin dentaria y alteraciones del esmalte dentario en homnidos Plio-Pleistocnicos de Laetoli y Olduvai, Revista de Antropologa Biolgica, 22, p. 61-72.

MC MINN, R.M.H.; HUTCHINGS, R.T. (1996): Atlas de anatoma humana, Espax.

OLESTI, O., GURDIA, J.; MERCADAL, O. (Eds.) (En premsa): Llvia i la Cerdanya a lAntiguitat. ICAC. Tarragona. PADR, J. (2000): Excavacions arqueolgiques a Iulia Libica, Srie monogrfica-20, Museu dArqueologia de Catalunya, Girona PREZ-PREZ, A; BERMDEZ DE CASTRO, J. M.; ARSUAGA, J. L. (1999): Nonoclusal dental microwear analysis of 300.000-year-old Homo heidelbergensis teeth from Sima de los Huesos (Sierra de Atapuerca, Spain), Am J Phys Anthropol 108(4), p. 433-457. PREZ-PREZ, A.; ESPURZ, V.; BERMDEZ DE CASTRO, J.M.; DE LUMLEY, M.A.; TURBN, D. (2003): Nonoclusal dental microwear variability in a sample of Middle and Late Pleistocene human populations from Europe and the Near East, J Hum Evol, 44, p. 497-513. PILET, C.; BUCHET, L.; PILET-LEMIRE, J. (1993): Lapport de larchologie funraire ltude de la prsence militaire sur le limes saxon, le long des ctes de lactuelle BasseNormandie, LArme romaine et les barbares du IIIe au VIIe sicle. Textes runis per Franoise Vallet et Michel Kazanski, Association Franaise dArchologie Mrovingienne

VALLET, F. (1993): Une implantation militaire aux portes de Dijon au Ve sicle, LArme romaine et les barbares du IIIe au VIIe sicle. Textes runis per Franoise Vallet et Michel Kazanski, Association Franaise dArchologie Mrovingienne WARWICK JAMES, W. (1960): The jaws and teeth of primates, Pitman Medical Publishing Co, LTD, London.

POPLIN, F. (1986): Introduction aux animaux et aux vegetaux du sejour des morts, Anthropologie Physique et Archeologie, ditions du CNRS, Paris, p. 281-287. RIPOLL, G. (1986): Bronces medievales en el M.A.N. romanos, visigodos y

ROD, I., OLESTI, O., (En premsa), Restes epigrfiques: la

39

Segons el Diccionari de la llengua catalana de lInstitut dEstudis Catalans, un parlar s la modalitat presa per un dialecte o per una llengua en un punt o en diversos punts de la seva rea. Cal aclarir que el concepte parlar est comprs dins de la dialectologia horitzontal, s a dir, entenent els dialectes en un sentit estrictament geogrfic. Els parlars socials no hi tenen res a veure. El parlar cerd o de Cerdanya s una modalitat del catal septentrional de transici, dialecte situat entre el catal septentrional o rossellons (nord) i el catal central (sud). Fa uns cinquanta anys, en ms o menys mesura, sutilitzava per igual tant a la Cerdanya administrativament espanyola com a la francesa, per en lactualitat sest perdent perqu el procs de normalitzaci lingstica de la nostra llengua comporta que sestandarditzi i que es vagi uniformitzant. A la part francesa aquest procs no s tan accentuat i en alguns pobles es pot sentir encara un cerd genu. Si abans eren els avis (padrins) transmissors daquest parlar, avui el professorat de les escoles i dels instituts, en bona part vingut de fora, els ha substitut. A aquest aspecte cal afegir-hi els mitjans de comunicaci orals i escrits, i com una mena dautovergonya o autoodi que etiqueta despectivament el parlar com la manera com parlaven les padrines. Tot i el marc geogrfic restringit de la Cerdanya, tamb cal deixar clar que el parlar cerd no s uniforme i que presenta diferncies notables entre el sector oriental, el central i loccidental. VOCALISME TNIC 1. El diftong tnic ua, si va precedit de consonant velar (qua, gua), monoftonga en o: cotre quatre, igol igual, cinconta cinquanta, gotlla guatlla, gonta aguanta, gopo guapo, gordi gurdia (roc de la Gordi)..., i altres com codro quadre, cort quart, con quan o quant...

Per Manel Figuera Abadal

La fontica del parlar de Cerdanya

En alguns hiats: rim ram, rull rell... En alguns diftongs per reducci sistemtica a una sola vocal, que tant pot ser la semivocal com la que fa la funci de vocal: pisage paisatge, quiguda caiguda, lluger lleuger, gontar aguantar, costi qesti, aiga aigua, Pasca Pasqua, Pasquetes Pasqetes, contitat quantitat, coranta quaranta, dumenge diumenge... (La o tona sempre es pronuncia u.) Aquesta reducci afecta la segona persona del plural de limperfet de subjuntiu: fessu fssiu, quiguessu caigussiu, dormiguessu dormssiu, sortiguessu sortssiu... En posici final dels mots esdrixols acabats en ia per evitar, precisament, que siguin esdrixols (influncia del rossellons): famili famlia, gabi gbia, iclesi esglsia, llinterni llanterna, gordi gurdia, Llivi Llvia... A la vall de Meranges se solen pronunciar llonar els verbs llenar i llanar, tant pel que fa al vocalisme ton (con llonars aix? quan llenars/llanars aix?) com al tnic (llona aix! llena/llana aix!).

2. El bastants casos la vocal neutra palatalitza en i:

Per assimilaci voclica: pitit petit, lligir llegir, sintir sentir, niguit neguit. Aquesta palatalitzaci se sol escoltar ms cap al Barid, potser per influncia de lurgells. Per assimilaci a la consonant vena: xicolata xocolata, bistiar bestiar, ginoll genoll, quixal queixal, quigut caigut, minjar menjar, sirvent servent, sigent o siguent segent, giner gener, dij dej... Algunes daquestes palatalitzacions tamb afecten el vocalisme tnic: bisti bstia, minja menja...

2. Es troben es i os canvien lobertura. La tendncia general s obrir les es i a tancar les os, en aquest cas segurament per la proximitat del rossellons, en qu es pronuncia u la o tancada. Alguns exemples de e pronunciada oberta sn iclesi esglsia, entenre entendre (no ho entn no ho entn), tretze tretze... I de o tancada: font, flor, pont, prou... Una excepci s res (o re), que se sol pronunciar amb e tancada, i una altra frigola farigola, amb o oberta. Potser per influncia del subdialecte urgells, del catal nord-occidental, les paraules acabades en es i ell tamb sacostumen a pronunciar amb e tancada: francs francs, inters inters, esps esps, consell, parell, vermell... 3. La i desapareix en alguns mots per reducci sistemtica del hiat ie en una sola vocal: pacenci pacincia, conscenci conscincia, eficenci eficincia... VOCALISME TON 1. La vocal neutra desapareix en aquests casos: En posici pretnica seguida de erra: prell parell, pret paret, prill perill, brena berena, frigola farigola, fredat feredat... A la inversa, hi ha algun cas en qu se sol afegir la a (parat prat) o la e (saber sabr), les dues pronunciades com a vocals neutres.

3. La vocal neutra canvia a u per assimilaci a una vocal velar (o, u): esturnut esternut, burruga berruga, eixurit eixerit, turonja taronja, put pet...

4. A comenament de paraula, al Barid, per influncia de lurgells, se sol substituir la o i la u tones pel diftong au: aucell ocell, auvella ovella, aubrir obrir, aufec ofec, aufici ofici... 5. La a safegeix al principi dalgunes paraules: agoitar guaitar, arrai rai, arrdio rdio, arramassar ramassar, arrebentar rebentar, arrefredat refredat, arreparar reparar, arroentar roentar, amoto moto, afoto foto, agl gla, anou nou (fruit del noguer)... 6. Al contrari, hom suprimeix la a tamb al principi dalguns mots, tot i que amb menys freqncia que en el cas anterior: gontar aguantar, gullada agullada, trapar atrapar, vellana avellana, gafar agafar, companyar acompanyar, consellar aconsellar, cordi acordi... CONSONANTISME 1. Al sector ms oriental de la Cerdanya hi pot haver una certa infiltraci de la erra uvular per influncia del francs: caguetega carretera, Caglit Carlit, paga (paga, parra o pare)... 2. La de epenttica cau davant de consonant lquida en els

40

grups romnics NR i LR: tenre tendre, molre moldre, penre prendre, venre vendre, tinre vindre, calre caldre, ponre pondre, divenres divendres...

4. La ena es pot palatalitzar en les terminacions en int: soviny sovint, viny vint, i en els gerundis de la tercera conjugaci: colliny collint, dorminy dormint, patiny patint... 5. En els grups palatals africats tg, tj i dj cau la consonant dental (t, d): mija mitja, plaja platja, agectiu adjectiu, fege fetge, relloge rellotge, juge jutge... 6. Els grups palatals tx i ig enmig de paraula es poden sonoritzar en els fricatius g i j: despajos despatxos, esquijos esquitxos, coge cotxe...

3. La ela seguida de seta sol caure en algunes paraules i esdev africada (tz): cotze colze, satze salze...

7. La erra somet en la terminaci de linfinitiu seguit de pronom feble: portl portar-lo, gaf-la agafar-la, cass o cas-se casar-se, endumenjs o endumenj-se endiumenjar-se, enganyls enganyar-los, enfoc-les enfocar-les... 8. La erra tamb somet freqentment en el grup pro a principi de paraula: poblema problema, pograma programa, pogrs progrs, pobable probable, poposar proposar...

9. Per mettesi (inversi de dos fonemes o de dues sllabes, generalment contigus, en una cadena fnica), de vegades la erra canvia de sllaba: crompar comprar, crompovar comprovar, poprietat propietat...

10. La ela se sol emmudir en els mots altre (altra, altres), nosaltres i vosaltres: Ho vei pas datra manera. No ho veig pas daltra manera. Nosatres hi irem dem. Nosaltres hi anirem dem.? Vosatres ja hi sigueu des dall-ahir. Vosaltres ja hi sou des dabans-dahir. 11. La ela precedida de a (tnica o tona) a principi de paraula es transforma de vegades en u: auberg alberg, aufals alfals, auba alba, aubada, albada, aubercoc albercoc... Llavors, per reducci sistemtica a una sola vocal (en posici tona), es pot arribar a sentir uberg, ufals, ubada, ubercoc... Daqu vnen ausvirar i usvirar albirar (veure de lluny). ACCENTUACI

Com en el rossellons, el parlar de Cerdanya tendeix a suprimir els mots esdrixols. Per aix sol reduir a i els mots acabats en ia (punt 1d del vocalisme ton) o en crea de nous com analis anlisi o paralis parlisi. Al sector ms oriental de la comarca, potser per influncia del francs, tamb es pot modificar laccentuaci dels acabats en ica: musica msica, practica prctica, republica repblica... ALTRES ASPECTES La morfosintaxi del parlar de Cerdanya s encara ms complexa, amb trenta aspectes que el caracteritzen, i el lxic s fora ric, amb germanismes, occitanismes, gallicismes i castellanismes antics i amb prop de mil mots recollits. En conjunt completen lestudi daquest subdialecte tan singular del catal septentrional de transici, units tamb a les dites, les frases fetes i els refranys. Tot i que el parlar sest perdent a causa de lestandarditzaci del catal, com ms s en facin els escriptors en les seves obres ms es conservar, almenys, en la llengua escrita.

41

A lombra
Per Sara Aliaga Rodrigo.
Aquest espai vol illuminar objectes, racons, elements, etc. de la nostra comarca que estan ... a lombra.

La Font de la Balma de Nas (Bellver de Cerdanya) La Font de la Balma o de Baix s, per les seves caracterstiques, una font nica a la comarca. Subica al poble de Nas, ms avall de la Font del Mig tot seguint el mateix corriol, en una fondalada coberta de bosc de ribera, entre el qual circula un petit torrent. Aquest deuria ser el que va excavar en els conglomerats la balma sota la qual trobem la font. s un conjunt singular de font, abeurador i safareig, reconstruts en ciment i situats dins de la cavitat. All, en el silenci, hom pot observar com les parets de roca ploren aigua que s recollida en dues piques una que comunica amb labeurador i, al fons de la balma, laltra que la passa al safareig mitjanant un tub de ferro que raja continuadament. Podem transportar-nos a qualsevol de les llegendes que ens parlen de dones daigua, rentadores encantades que enamoraven als homes que les aconseguien veure. s potser, una de les fonts ms ancestrals de la comarca, la conservaci de la qual i del seu entorn s imperatiu.

42

43