La traducci, un acte crtic

ARNAU PONS

La polmica s de lordre de la retrica, i de la sofstica. La crtica s un exercici didentificaci de les estratgies, i de denncia dels efectes de poder. En aquest sentit, la crtica s del tot oposada a la polmica, que s una maniobra per obtenir poder. s la crtica, i no pas la polmica, que s filolgica, en el sentit de Scrates. Daquesta manera, totes dues sn batalladores, per ni els mitjans ni els objectius sn els mateixos. La polmica treballa per adormir, endormiscar lesperit crtic i aix poder vncer laltre. La crtica, com a facultat deixondidora, treballa per trobar el sentit, treballa la intelligibilitat, i la historicitat daquesta intelligibilitat. Ltica no s la mateixa. Tampoc la poltica. HENRI MESCHONNIC, Spinoza, poema del pensament

37

La traducci potica, molt ms lliure en la recomposici que no pas cap altra, permet de comprendre lescriptura potica precisament all on ha dafrontar lobstacle dun altre text ja escrit, sense veures obligada a reprendrel o a citar-lo implcitament, tal com ho fa (duna manera ms o menys sensible) el poema. JEAN BOLLACK, Poesia contra poesia

[] i es recordava duna vegada que havia mirat dapunyegar-se les orelles per haver-se fet una trampa en una partida de croquet que es jugava contra ella mateixa, perqu a aquesta curiosa criatura li plaa molt de suposar que eren dues. LEWIS CARROLL, Alcia en terra de meravelles (Traducci de Josep Carner)

e pensat que faria b si us llegia, de bon comen, uns quants poemes daltri traduts per mi. Que ens escometi broixa, la poesia. No hi ha res de ms poltic, potser, que una taula quan hi regeix la lletra. I encara ms si hi acut, al seu voltant, tot un esplet de persones disposades a la discussi, esbatanades per una lectura imprevista

de traduccions de poesia, amb el convenciment que tot aix pot arribar a tenir un caire profundament crtic pel fet que hi ha quelcom que ve de fora. Per enfortir el repte. Noms cal fer-lo despuntar. En el fons la poesia viu daquesta fallera, la duna xenoflia (paroxstica) com no nhi ha gaires. Si ara us faig avinents les meves provatures, s a fi de fer-vos palesa
nm. 7, primavera 2006

r ls
e
amb la veu (la ms mortal de les nostres projeccions) els moments de silenci i desbatec o els minuts de sorra memorial daquesta prctica traductora. Es tracta duns poemes que miren de drear-sem desprs dhaver sorgit duns altres que porten, respectivament, els noms i les mans de Paul Celan i dssip Mandelstam, dos poetes que escolto des de fa molts anys duna manera extremament atenta. Aix que ara sentireu sn i crec poder-ho dir com cal els psits duna significaci interior. La traducci de poesia demana saber trobar, segurament, aquest punt des del qual es pot fer lelogi de la llunyania.

[Paul Celan, Cascall i memria (1952)] ELOGI DE LA LLUNYANIA Dins la deu dels teus ulls viuen les xarxes dels pescadors de la mar delirant. Dins la deu dels teus ulls loce mant encara el que ha proms. Aqu lleno jo cor que ha estat entre els homes els meus vestits i abandono la llussor dun jurament:

38

Com ms negre en el negre, ms nu estic. Noms desertor sc fidel. Jo sc tu quan jo sc jo. Dins la deu dels teus ulls a la deriva vaig, tot somiant un rapte. Una xarxa una altra xarxa ha pres: enllaats ens separem. Dins la deu dels teus ulls un penjat estrangula la corda. ________________________________________________________ TALMENT
A UN MORT,

ella els cabells sallisa:

du blaves dernes sota la camisa. Dernes del mn du, en un voraviu. Sap les paraules, i noms somriu.

Ella mescla el somriure amb la copa de vi: cal que tel beguis ara, si vols ser al mn i aqu. La imatge ets tu, que ella en la derna afina, quan, meditant, vers la vida sinclina. _________________________________________________________ DE
NIT SEMMORENEIX

el cos. s teu.

Se tha colrat amb la febre de Du: i brando torxes amb la boca, les ms altes, que sengronsen a frec de les teves galtes. Sigui desbressolat qui amb canons no adormiren. Jo he vingut cap a tu, amb la neu a les mans, la incertitud, com els teus ulls que em miren blavejant dins del cercle dhores. (Molt abans, el cercle de la lluna, la feia molt ms bella). Dins envelats de buit, la meravella ha estat profund sanglot, ha estat ac; al cantiret del somni qu hi fa? se li gla el seu fang.

39

Recorda: negral, una fulla penjava en el sac el signe bell, per a la crtera de sang. ________________________________________________________ [Paul Celan, De llindar en llindar (1955)] RESPLENDIMENT Silent el cos, damunt larena jeus al meu costat, sobrestellada. ................... Va ser un raig de llum refractat, all que es trenc cap a mi? O fou la vara que trencaren damunt nostre, la que aix resplendeix? ________________________________________________________

nm. 7, primavera 2006

r ls
e
TOT JUGANT AMB DESTRALS Set hores de nit, set anys de vetlla: tot jugant amb destrals, ajaat a lombra de cadvers dreats oh arbres que no talles!, en el capal el luxe del callat, la pobritud dels mots als peus, aix ajaat, amb les destrals tu jugues i com elles llueixes finalment. ________________________________________________________ DE DOS EN DOS De dos en dos neden els morts, de dos en dos, remulls de vi. Pel vi vessat en el teu dors, neden dos morts sense llanguir. Amb llurs cabells estores feren, ara tots dos viuen plegats. Un altre cop ton dau esperen:

40

en un sol ull thas endinsat. ________________________________________________________ [Paul Celan, La rosa de Ning (1963)] HI
HAVIA TERRA DINS ELLS,

cavaven. Cavaven i cavaven, i aix els anava passant el dia i la nit. I no lloaven Du, que, tal com sentien, volia tot aix, que, tal com sentien, sabia tot aix. Cavaven, i no sentien res ms; no es feren savis ni sinventaren cap cant, no simaginaren cap ms llenguatge. Cavaven. Vingu lavern duna tempesta, vingu tamb un silenci erm, i tots els mars tamb arribaren.

Jo cav, tu caves, i cava tamb el verm, i all que canta all va dient: Ells caven. Oh un, oh cap, oh ning, oh aqueix tu: Si no s enlloc, cap on sanava en ell? Ets tu qui cava quan jo cav; sc jo quis cava cap a tu, mentre en el dit sens desperta lanell. ________________________________________________________ EL
MOT DANAR-VERS-LA-FONDRIA ,

aquell que vrem llegir. Els anys, els mots des daleshores. Nosaltres som encara i sempre aqu. Saps que lespai infinit no sacaba, saps que no et cal ja volar, saps que el que es va escriure en el teu ull ens enfonsa la fondria. ________________________________________________________ [Paul Celan, Cristall dal (1965)]

41

(ET

CONEC,

ets la que es vincla greument;

jo, el perforat, sc el teu servent. On flameja el mot que ens testimonia? Tu del tot real. Jo del tot follia.) ________________________________________________________ [ssip Mandelstam, tres poemes dabril de 1935 (Els quaderns de Vornej)] Deixam fugir, expulsam lluny, Vornej: em rebaixes, menvoles, ara jugues amb mi, des dun voral, venut, saps com fer-me venir. Voragins capritx, Vornej doronejar vora, ets corb, coltell de viu oreig, reneix, neguit... ________________________________________________________ Haur de viure ms, jo que dos cops ja he mort, i la ciutat amb laigua hagi perdut el nord: quins pmuls espigats, mossa pigada i bella, quin agre sams la terra, clava-hi dun pic la rella!

nm. 7, primavera 2006

r ls
e
Bona allota sajeu, fonda estepa dabril, quin Buonarotti el cel, aquest cel teu febril... ________________________________________________________ I aix quin carrer s? Carrer de Mandelstam. Renoi, que complicat! Quin nom de mil dimonis! Per voltes que tu hi donis sona vinclat, mai dret. Ni llis ni delicat, ni gaire alineat, ans gaireb alienat, daqu que a aquest carrer o a aquest sotrac balder li diguin Mandelstam. ________________________________________________________

Em pregunto si assistim de deb a una nova presa de conscincia de lactivitat traductora en catal. I de retruc em pregunto si lafinament que sen podria derivar arribaria a penetrar per igual les mentalitats daquells que shi impliquen lectors inclosos. Ja que sem demana el parer, no mamagar de dir ni de dir-ho ben clar que he notat com, en els darrers anys, els gestors culturals de casa nostra shan dedicat a conjuminar intencionadament la qesti de la catalanitat (o millor dit: duna idea de la catalanitat que encara sentesta a presentar com a dons tots els contra-dons i tots els malsons de la identitat)1 amb lestimulaci programada i cavillada dun culte infantvol a la personalitat (ara, de fet, una cosa ja va amb laltra, fins al punt de confondres en lmbit de la promoci), cosa que afecta tamb la traducci literria tant de prosa com de poesia. No s noms el ball del diner qui fa rodar les msiques. Hi ha alguna cosa ms. Ss suspecte quan no es parla la llengua del poder. Sempre. Arreu. Tamb en aquelles nacions que no tenen consolidat el terme que les designa. 2 Tal com va dir Pierre Bourdieu en la conversa que va mantenir amb lartista Hans Haacke:

Mitjanant la humiliaci, fins i tot la demolici de lintellectual crtic, el que hi ha en joc s la neutralitzaci de qualsevol contrapoder. Nosaltres sobrem: el fet que hi hagi persones que pretenen oposar-se, individualment o collectivament, als imperatius sagrats de la gesti s una cosa completament insuportable.3 I just abans ja havia remarcat: Ara b, tamb s que la finalitat de la gesti s principalment assegurar el funcionament ms que no pas la reflexi i la crtica. Sn responsabilitats contradictries.4 Que la gesti compti avui i aqu mateix amb les confabulacions (o el ja mest b) dels artistes patrocinats, no ens hauria de sorprendre. Defensen el seu pedestal. El que sobta s que, per humiliar els contemporanis que incordien, aquests artistes es repengin, a sobre, en ladminicle de lhumor. Aristtil ja va assenyalarho ras i curt: Lhumor no corre parallel al menyspreu (el cito a partir de la citaci que en va fer Queneau). La conyeta catalana que desbriden els huns contra els altres (i els altres contra els huns) no excedeix els lmits del pati menut duna discussi esttica ms que suada (la imatge de la

42

metfora o els xocs verbals?), mnvola de qualsevol mena dinterrogaci poltica i poltica en tant que potica, i per tant histrica. (s curis que aix passi encara avui i sobretot en aquests termes entre catalans.) Aix doncs, s davant lexistncia daquestes formes particulars i subreptcies i plurals de dominaci (o de difusi) que sencn levidncia segons la qual la traducci no en t prou de si mateixa (vull dir que no en t prou de si mateixa quan s concebuda com una mera activitat transportadora); la seva capacitat danlisi ha de ser reconvertida per un subjecte o desvetllat o rebec (o rebec en tant que desvetllat) perqu pugui manifestar lliurement la seva prpia puixana dart, s a dir, la seva virior crtica. En aquest sentit, jo mateix mhe servit de la traducci per protestar. Noms aix he tingut accs, pel revolt duna deserci lingstica, a lexpressi duna vida intellectual que sem negava duna manera ads elegant, ads sorneguera, en la llengua envers la qual vaig nixer, acarat a lhostilitat subtil dels hereus dun torrasibagesisme protegit, de gual permanent. Per no mhe quedat aqu. A sobre, hi he volgut sumar una solidaritat. Laposta ha estat forta: mhe quedat a fora per sempre.5 S que molts dels escriptors als quals dono suport amb la traducci sn fora incmodes en les seves cultures respectives i tamb fora. Per aix mha calgut desplaar adequadament aquests textos, per tal que aflors de bell nou la incomoditat en el lloc en qu he situat lempresa. Quan el rumb que sha pres s el bo, quan els afegits que se li fan al text sn propis i shi adiuen, els mateixos prejudicis tornen a saltar de seguida. s interessant comprovar per un mateix que fins i tot els editors (que se suposa que sn gent que estima els llibres i per tant la llibertat i el combat intellectual) estan disposats a arraconar les veus molestes o dissidents valent-se del simulacre i de la flonjor o fumassa de la cultura. Un mateix sadona de la fora de la paraula, no pas quan embadaleix el poble o les turbes quin horror! (al capdavall, com va dir Baudelaire, amb una svia coentor, el poble adora lautoritat), sin quan s excls i bandejat a causa de lescriptura. Torno a

citar Bourdieu: Sn ben pocs, realment molt pocs, els que sn conscients de les amenaces contra lautonomia procedents dels editors o del periodisme, de les circumscripcions acadmiques o dels jurats de premis, dels ministres de cultura o de les comissions, dels encrrecs dEstat o dels mecenes privats. I encara sn ms pocs els que estan disposats a renunciar a les gratificacions narcisistes o als beneficis simblics proposats (de la mateixa manera que els rebuigs, que noms es manifesten amb absncies, estan abocats a passar 6 desapercebuts). Per poder fugir de lofec duna absncia excessiva, he hagut de recrrer, doncs, no tant a larteria com a la complicitat, davant del reviscolament de tots aquells discursos que em sn aliens sinistres i llbrecs en qualsevol llengua i en qualsevol terrer. Quant a aquests nuclis reduts dafinitat intellectual, la meva situaci com a catal s potser la que est ms al lmit, en tant que minoria (o isolament) dins una minoria per sobretot s la ms pobra i la ms susceptible de malentesos. Amb tot, una experincia de persecuci i dexclusi (tant de dins com de fora) mha fet entendre que, lenemic, un sel mira de cara, i la mirada, que sescau lingstica, sinfiltra en aquest terreny de negaci. s violent valer-se poticament de Marina Tsvetieva i no ser conscient que ella saltava de bndol (potic i poltic), amb tota la barra del mn, quan percebia qualsevol mena de prohibici o dexclusi com les que trobem avui i massa sovint dins i fora de casa nostra. La poesia la de Tsvetieva t aquesta fora (que no s la de Torras i Bages, precisament): la de la contradicci i, alhora, la duna total insubmissi (o s: insubmisa dins la mateixa insubmissi). Perqu Tsvetieva no s ni aixs ni alls. Lenemic ho torno a dir, un sel mira de cara, i la mirada, que s escriptura revulsiva, penetra, contestatria com s, en aqueix terreny de negaci. Ella va saber fer-ho sense recrrer als premis de poesia.7 Es volia incmoda. En qualsevol llengua. Per sobretot en rus.

43

*
nm. 7, primavera 2006

r ls
e
Un poble, per heterclit i petit que sia, si malaveja a ser sobir, perqu no ns, haur de restablir per fora les injustcies del llenguatge dels pobles ms anihiladors? (A Notre musique, Godard un francs nacionalitzat sus mostra lescena duna minyona amb el vestit tradicional bret que recull signatures, de casa en casa, perqu es pugui veure Matrix en la llengua prpia Godard el franco-sus fa la feina que hauria de fer o podria fer un bret Emper, en un segon i tercer graus. Aquest joc despills aporta la dinmica per a la conscincia viva dun artista, i soposa a la violncia en brut daquells que decideixen fer-nos retornar a la idea feixista de larrelament tnic i pagesvol a la terra, o a lexaltaci bravejadora duna noci preconcebuda de collectivitat.) La meva traducci que en definitiva s una adaptaci8 a lespanyol de Posie contre posie de Jean Bollack segueix aquesta orientaci de la mirada, 9 tot i que un mode allusiu dintenci afegida apunta, de manera implcita, a la intellectualitat catalana. Un qestionament profund i fins despietat, sacsejador, dirigit a dues cultures de poder que compten, cada una, amb una llengua de poder, haur servit, amb el seu embat implacable, per alar una oposici en el si duna cultura minoritria que noms compta amb una llengua en vies de reducci. Tanmateix, aquesta amenaa lamenaa de la reducci i fins de la desaparici no pot servir de pretext per bloquejar la crtica interna (que, tal com he volgut ressaltar de bon comen amb una citaci de Meschonnic, no t res a veure amb la polmica, tan de moda avui a Catalunya, amb totes les apoteosis de la crispaci). A La persecuci i lart descriure, Leo Strauss enderiat en la identificaci de rastres cabalstics no es planteja mai el fet que Maimnides hagus escrit en rab i no pas en hebreu el seu Guia de desconcertats10 : el canvi de llengua concernia lenemic dialctic i exterminador (que sexpressava en rab), no tan sols el germ opositor, o el simple adversari (situat en el mateix bndol, dins un mateix clos).11 No s cap atzar, doncs, que sigui un catal qui hagi fet conixer Bollack als espanyols (acusats dhaver-se apropiat hermenuticament de lesdeveniment duna poesia que no han volgut llegir) per tal dadrear-se enrevessadament als catalans (convocats, al seu torn, a una autonomia lcida, que no ser pas la collectiva, sin la individual i per mitj de la individual, la collectiva, pensada duna altra manera, des duna responsabilitat ms gran). s demanar massa? Haur de parlar ms clar? Tinc per mi, doncs, que lopci que es fa avui, a Catalunya, de fomentar una mena de violncia dins la llengua, en detriment duna reflexivitat lligada al fet artstic, representa una continutat funesta del pensament de Torras i Bages, qui ja cridava a atacar lesperit francs 12 tot reclamant-se dAlemanya, precisament en uns anys tot just anteriors al nazisme i de preparaci cap als feixismes. El refs que patim encara aqu duna vertadera oposici interna assenyala el declivi que mena inevitablement a la mort cerebral dun pas, en el qual les lluites pel lideratge es presenten curiosament com a tensions esttiques o com a xocs generacionals. Una neotnia literria nia i aviat ventreja per les circumvolucions i els passadissos. s en aquestes poques dabsurd i de matances mundials que torna a ressonar, isolat, el crit de Lucile la clebre noia de Bchner. Cada dia trobo ms lectors desconcertats i desorientats (dos adjectius que el traductor a lhebreu de Maimnides concentrava en el mot nevukhim), justament ara que acaben daparixer, en catal, la Teoria del partis de Carl Schmitt, en traducci de Clara Formosa i edici i prleg dEugenio Tras, i el Parmnides de Martin Heidegger, en traducci de Manuel Carbonell i edici de Jaume Vallcorba. De moment no hi ha hagut gaireb cap reacci contundent per part dels intellectuals13 o dels poetes catalans davant daquest procs de rehabilitaci de dos autors que van participar activament en el nazisme,14 ni davant duna estratgia de readaptaci de dues obres amb una significaci poltica innegable, i que ara troben, entre nosaltres, una altra significaci no menys poltica.15 El fet s que els editors i els traductors respectius han pres un partit evident en la refosa; en cap dels dos casos no sembla haver-hi un bri de discrepncia, sin ms aviat el contrari: ladhesi s ben ferma.

44

El fet s que el sucidi collectiu a qu alludeix Miquel Bau quan parla de la voluntat de no-ser dels catalans, no el puc entendre si no s com la voluntat de no-voler-filar-prim dels catalans s a dir, com una obstinada negativa a la vigilncia en la llengua i en el pensament que es dirigeix envers la llengua. Una hegemonia del text deslligat de lautor, suposadament mancada dintencions poltiques, serveix perqu sescolin les noves remeses de les velles idees de sempre. Sembla que Catalunya s, feliment viva, ms morta que mai. Comencen a sobrevolar-nos els esvorancs mbils que durant tants anys han planat per damunt dEspanya. Sha trencat una conscincia de continutat crtica. Tamb en el llenguatge. En benefici duna polmica excitada al voltant del domini de la llengua i de la pulsi corprenedora de la metfora o del deixar-se llegir. De moment, per, la poesia continua gaudint del seu redol especial. s cent per cent literria. Tamb quan tradueix. No sols permet les evitacions de la intelligibilitat, ans podem dir que fins i tot les promou, les estimula. Al capdavall, aix correspon perfectament a un discurs arrelat: el poeta ha de tenir un jo fort per ser poeta cal tenir un jo fort, i aquesta fora (la fora de la poesia) permet que es rebregui la matria fins al punt de servir-sen com si es tracts, gaireb, duna segona inspiraci. El traductor de prosa, per contra, s percebut sovint com un jo ambigu, indefinible, amorf, derivat, probablement eixut, i aquesta grisor seva possibilita la fidelitat, la transparncia i la modstia, locultaci del seu jo. Aquesta ideologia, se lestireganya fins al punt que es considera la traducci de prosa com una activitat gaireb mecnica i molt ms servil que no pas la traducci de poesia (no s ben b aix el que sost Bollack a la citaci que nhe fet a lencapalament). No deu ser una casualitat que el lema de la taula rodona que ara ens convoca sigui el de Creaci i recreaci potica. Si crear s fer un poema, recrear ser, aleshores, traduir un poema? En qualsevol cas, sia quina sia la resposta, aquest seminari davui apunta no tan sols cap a un inters i una voluntat de dileg del tot exemplars, sin que s, sobretot, una temptativa de dignificaci de lart de traduir. Tanmateix,

per dignificar la traducci en singular conv aprendre a dignificar primer les traduccions que shan fet, tamb en singular. Lluny de considerar els textos com a peces allades, analitzar la historitzaci que impliquen les obres tradudes en el seu context i en una llengua que tericament no ha estat la seva quant a la composici: esbrinar per qu Joaquim Casas va traduir Ibsen i per qu aquest autor comptava tant per a Vctor Catal ens desplaar cap a un punt dalbir des del qual podrem atalaiar amb una nova perspectiva la literatura de molts autors nostrats. No parlo de literatura comparada tal com lentn nAlzamora , sin de la comparaci de persones que shan dedicat a lart descriure i de llegir. I per tal de poder insistir, una vegada i una altra, en la necessitat de cercar la persona que s tot artista, us remetr a unes frases dun filsof rus. Lev Xestov ens escomet amb aquestes paraules: Non seulement dans la conversation, mais dans un livre mme, on peut saisir le son, le timbre de la voix de lauteur et les moindres nuances dexpression de ses yeux, de son visage.16 Per Xestov, il est bon de railler les jugements les plus rpandus et dnoncer des paradoxes.17 El seu traductor Boris de Schloezer, que el va conixer b, afirma: Fruit de loffense, la philosophie de Chestov est la rvolte de lme outrage par le rel. [] il [] se refuse accepter toutes les choses horribles et rpugnantes que nous impose la vie et prtend mettre la main sur res quae in nostra potestate non sunt. Molt ms desplaat cap a un ms en, i punyit per algunes de les frases de Xestov, miro de posar la m damunt la voluntat danihilaci que sento especialment en lmbit de lart.18 Avui em centro, molt breument, en lart de traduir.

45

Traduir s, dentrada, un acte hospitalari. Ara b, est lligat, inevitablement, a lart de llegir, a lart de la interpretaci. Sc conscient que quan tradueixo acullo i faig ser amb la meva m, s a dir amb la meva manera de dir les coses. I s que, per acollir com cal, he de saber respectar primer lalteritat que sem presenta, sota la forma dun text que, abans de traduirnm. 7, primavera 2006

r ls
e
lo, haur daprendre a llegir. Aix no obstant, la relaci amb lalteritat no es pot presentar sense conflictes. Amagar o evitar lexistncia daquests conflictes seria fer un ultratge a la poesia, que s un art combatiu. Qui no ha pensat lamor, tamb, en termes de conflicte? O lacollida hospitalria?19 Pel que fa a mi, la qesti que voldria plantejar avui s doble: de quina manera la traducci pot ser un acte crtic, i, en el cas dacceptar aquest pressupsit, quins serien els lmits duna intervenci semblant? Dit en altres paraules: el trasllat duna matria literria reflecteix sempre una relaci asimtrica entre dos subjectes que escriuen, i, per tant, entre dues potiques i entre dos ritmes per fora dissemblants. Ja que aquestes diferncies sexpressen inevitablement (encara que sigui de manera inconscient, amb idees preconcebudes o prejudicis), per qu no mirar danalitzar-les durant lacte de trasllat? La necessitat duna anlisi com aquesta, no podr ser alhora el testimoni dun veredicte, o, per contra, duna solidaritat? No hi ha dubte que loriginal all que, per convenci, anomenem original t la seva histria en la seva llengua. Ell mateix, en tant que lletra, implica per fora una historitzaci. No podem pretendre produir els mateixos efectes en la llengua darribada. Ni les dates ni les circumstncies sn les mateixes. De fet, si una obra es tradueix, s, en general, perqu per dir-ho dalguna manera ha trascendit, tot provocant lescriptura, o una certa transferncia de lescriptura; una obra trascendeix quan provoca lescriptura dels altres, i aleshores aquesta provocaci, al seu torn, en suscita la traducci (alerta: avui en dia, la poltica editorial i les lleis del consum literari han canviat completament els estmuls de la traducci: es tradueix clnicament; fet i fet, la traducci fa part de la promoci dun autor, i un autor s autor si ven immediatament, si es promou immediatament, si signa llibres als seus lectors immediatament i si es tradueix immediatament). Aleshores, com que la histria de la traducci no ser mai la de loriginal, ni tampoc els efectes seran pas els mateixos, em pregunto si el traductor no pot aportar el seu sistema semntic de referncia per tal danalitzar lobra que s a punt de traslladar, i fins i tot els efectes que aquesta ha produt. En realitat, aquesta anlisi s la que permet la inscripci del subjecte en la traducci. El fet s que com ms sinscriu el traductor en tant que subjecte en la traducci, lacte de traduir pot continuar paradoxalment el text, duna manera ms ferma, en la nova llengua. Davant de la separaci inevitable i infranquejable en tant que histrica, lingstica, potica o rtmica entre laltre i jo, aleshores decideixo afermar la meva separaci en virtut daquesta separaci. Ara b, si la traducci implica un acte crtic, al seu torn lacte de distanciaci no podr ser ni gratut ni tampoc podr fer-se duna manera incontrolada. Tal com sost Bollack, la traducci potica permet de comprendre lescriptura potica, per all que sactualitza en aquesta reconversi lliure no s lliure: en tractar-se duna anlisi, depn forosament de la matria que sanalitza; vull dir que la sobirania del subjecte traductor sexpressar amb el virtuosisme no pas de la capacitat o de lhabilitat de reproducci, sin de lanlisi i de la interrogaci dall que sest traduint. En cas que es doni una diferncia de significaci important, aquesta es recolzar en una configuraci intellectual independent, que no t per qu desvirtuar la matria de partida. Nhi ha prou que els mots hagin canviat de valor crtic. I que sang ja no digui sang. O que sang, all on s simplement i brutalment color, digui la violncia que suposa escriure aquest mot quan no sintueix o es desatn la repercussi que tindr una sublimaci de la violncia per mitj de la poesia.20 Si lart (tal com se lentn encara avui dia) fomenta la dissociaci entre lobra i la vida dun autor, aleshores reivindico la traducci de prosa i de poesia com una prova extrema per la qual es pot fer passar un autor i, alhora, les paraules dun autor com si sels hagus de jutjar davant del tribunal de la histria en funci de les idees violentes i dels esdeveniments sagnants que els seus textos han fomentat (o han evitat de comentar) per simple estetitzaci, autisme identitari, o per la delerosa voluntat de grimpar. O b jutjar-lo, s clar, en funci de la denncia i de la crtica que

46

els seus textos poden continuar exercint ms enll de la llengua en qu es van escriure. El text nou, que s un text tradut, sorgir sempre diferent, o, millor encara, safirmar com a altre, sota la forma dun veredicte o duna solidaritat envers all que es fa ser i que ell mateix s quan fa ser en un segon temps, intempestivament o no. Loriginal

sempre quedar al seu lloc, tot i que, grcies a la traducci, tindr una mena de presncia estrangera que dir qu sen pot esperar: si una lucidesa clnica o una mena dabandonament en la prepotncia literria.21

Aquest text (sense les notes) va ser llegit al XIII Seminari sobre la traducci a Catalunya, De la creaci a la traducci (concretament, a la taula de traducci de poesia, Creaci i recreaci potiques), celebrat el 14 de maig de 2005 a la Biblioteca Museu Vctor Balaguer de Vilanova i la Geltr. Lautor agraeix a Adri Chavarria, Llusa Juli i Laura Santamaria que sel convids a participar-hi.

1. Ben aviat els artistes mateixos se sumen a la demaggia dels gestors per fer-nos creure que lultralocalisme s lexpressi germinal i imprescindible del que s universal, quan, comptat i debatut, s un cert ultra-localisme (ben seleccionat i totalment assistit) el que ens s presentat com si fos lessncia idnia de la catalanitat (lesborrament tena de la histrica diversitat artstica catalana, i la confusi que es propala amb lactitud mental de barrejar-ho tot, sn algunes de les violncies que sexerceixen avui dia al passat intellectual de Catalunya, amb la connivncia de lentorn). Hi hauria, doncs, una estirp de torxes (s a dir dartistes) que vetllarien per la llum de la ptria. Segons aquesta lnia, el racionalisme arquitectnic de Sert no seria prou catal (ho llegeixo, bocabadat, en una entrevista que Catalina Serra fa a Josep Llins, al Quadern dEl Pas; Llins no sap o ignora expressament que Sert va estudiar amb inters, per exemple, la casa rural eivissenca) Quan els judicis esttics comencen a relliscar cap a aquest voral, lnica cosa que ens queda s, si en tenim lesma, estar a laguait o, ms dramtics, desempolsegar les maletes (fa mala espina). Noto a faltar una anlisi de la coincidncia que bona part daquests artistes ultralocals siguin wagnerians enardits, si tenim en compte

que el revifament del wagnerisme a Catalunya va ser promogut directament pel govern del Tercer Reich: Hitler estava molt interessat a germanitzar lactivitat cultural espanyola i tamb catalana, i va comptar amb el suport fantic de Franco. Deu anys desprs de la desfeta del nazisme, el 1955, en ple franquisme, el Festival de Bayreuth va visitar el Liceu. Ara b, la cosa shavia preparat amb cura des dAlemanya (ja sabem com va anar la qesti de la desnazificaci); vegeu larticle recent publicat a la FAZ n 167 (21 de juliol de 2005): Ein Grner Hgel fr den Generalissimo de Holger R. Stunz. Alguna revista daqu hauria de gosar publicar-lo. La paradoxa catalana noms sentn com a resultat de lexaltaci irreflexiva duna identitat celebrada i aviciada sense qestionament. Aix explica, a ms, les aliances estranyes que podem veure darrerament al diari El Mundo o a leditorial Lesfera dels llibres. La qesti del wagnerisme mereix un article sencer. Aqu miro dapuntar cap a la conjunci de valors esttics i identitaris. La visi del mite en Wagner no s pas la de Mallarm, per posar un cas (Jacques Rancire en fa lanlisi a La politique de la sirne). El Wagner que arriba per primer cop a Catalunya no es distingeix del segon. El primer arriba emps per les onades de lpoca, el segon pels ex-nazis. A Catalunya sembla que, en tot all que lart t de poltic, shagi tallat de soca-rel el llegat daquells artistes que no volien caure en un nacionalisme calcat del model alemany; el 1929 Manuel Blancafort escrivia: Fugir de Wagner s, al meu entendre, el primer del manaments que caldria imposar a la nova msica catalana. 2. Manllevo lexpressi a Simona Skrabec; vegeu el seu llibre: Latzar de la lluita, Afers, 2005, p. 36: Grcies a Mrozek no puc escriure-ho sin somrient, que all que

Us agraeixolatenci amb qu mheu escoltat. Moltes grcies.

nm. 7, primavera 2006

47

r ls
e
fa possible considerar-se alg i reivindicar el reconeixement duna identitat tot i pertnyer a una petita naci o a una regi dEuropa que no t del tot consolidat el terme que la designa sacaba reduint a la recerca desesperada dun smbol, duna mortadella metafsica prou contundent per servir de llana i escut de la identitat reivindicada. 3. Pierre Bourdieu, Hans Haacke, Lart i el poder. Intercanvi lliure. Presentat per Ins Champey. Traducci de M. Rosa Vallribera i Fius, Edicions de 1984, Barcelona, 2004, p. 63. 4. Ibid. 5. El conhort podria venir dun pargraf com ara aquest (lextrec del captol Celan y nosotros de Poesa contra poesa de Jean Bollack, Trotta, Madrid, 2005, p. 528; quant a la traducci del text, vegeu ms avall la nota 9): Para nosotros (retomo el tema), lo que cuenta si hacemos abstraccin del acontecimiento [es refereix a lextermini nazi], aun cuando ste sea nuclear, y si escuchamos la insistencia con que el poeta se refiere a l, si aceptamos el mensaje de esta poesa como una posicin radical, lo que cuenta de verdad es que el acontecimiento puede extenderse como tal a otros tiempos y a otros dominios, y la aventura de Celan puede llegar a aparecer como una experiencia a compartir, segn la ruptura que l ha defendido en su obra. La exploracin de la exclusin toma, en la factura del arte, el aspecto de una prodigiosa libertad que se debe a la exterioridad. La toma de distancia es seguramente constitutiva de la gran poesa, y, por ende, de la antigua. Al mismo tiempo, posee los rasgos de una modernidad que se define por medio de esta separacin. 6. P. Bourdieu, H. Haacke, Lart i el poder, op. cit., pp. 3540. 7. Vegeu Marina Tsvetaeva, Vivre dans le feu. Confessions (Robert Laffont, Pars, 2005), tria de textos i comentaris de Tzvetan Todorov, traducci de Nadine Dubourvieux. Els tsvetaievians catalans shaurien de llegir, sobretot, els captols 9, 10 i 11 daquest llibre. 8. Ne traduisez pas, adaptez!: Benjamin Fondane, Faux Trait desthtique. Essai sur la crise de ralit. Prsent par Ann Van Sevenant. ditions Paris Mditerrane, 1998, p. 24. 9. He pogut comptar, en aquest cas, amb la collaboraci daltres escriptors que shan volgut involucrar en aquesta tasca immensa, malgrat les nostres diferncies: Yael Langella, Jorge Mario Meja Toro, Ana Nuo i Susana Romano-Sued. 10. Sempre he ents el ttol Guia de perplexos que a mi magrada traduir com Guia de desconcertats en mascul: s un guia o un mestre de desconcertats, i no pas una guia per a desconcertats. 11. Sem dir que lrab era emprat habitualment pels jueus de les terres de lIslam, i s cert; ara b, conv sospesar la gosadia de lautor, quant a una obra daquestes caracterstiques (que assenyala la incompetncia dels lectors de la Tor), i relacionar-la amb la tria duna llengua de poder i amb una prpia escola dinterpretaci de lAlcor (que es veur qestionada de retruc o de biaix). 12. Encara ara nhi ha que continuen alegrement aquesta generalitzaci, que frega la xenofbia (com si els francesos no fossin plurals i diversos; o no s Frana on Heidegger ha trobat una ms slida recepci i on el seu pensament i estil han donat lloc a les ms diverses mutacions, com ara la desconstrucci? I no s Frana on el heideggerianisme ha estat ms ben destapat?). 13. Quant al text de Schmitt, hi hagut esclarissades excepcions (un xic tbies, val a dir-ho, en el sentit que el lector no arriba a saber en profunditat quina mena dhome va ser Schmitt); vegeu els articles de Josep Maria Ruiz Simon: La revoluci dels neocons (LAven n 283) i Guerrillas de extrema derecha, ms centrat (suplement Cultura/s de La Vanguardia, 25-5-2005), a ms de larticle de Miracle Garrido: Distingo, ergo sum publicat a Carcters, n 31 de 2005. El rgim franquista (en especial Manuel Fraga, amic personal de Schmitt) va acollir amb orgull i satisfacci la publicaci espanyola de la Teoria del partis el 1966, en traducci dAnima Schmitt de Otero. Per la seva banda, Jaume Vallcorba, amb una clara intenci de confondre els lectors per poder vendre el seu producte, ha presentat el Parmnides de Heidegger daquesta manera: sta es una obra antinazi, se opone en profundidad a la mitologa intelectual del nazismo (La Vanguardia, 29-6-2005, p. 41). No puc sin remetre, pel que fa a aquest text, a la pgina 330 del llibre dEmmanuel Faye: Heidegger, lintroduction du nazisme dans la philosophie, Albin Michel, Pars, 2005. 14. Cap dels dos no va renegar mai de la seva adhesi al partit ni va manifestar tampoc cap mena de remordiment per lextermini. El que Eugenio Tras tamb amaga en el seu prleg s que Schmitt va ser qui va cercar una acreditaci terica per a les lleis de Nuremberg per tal de convncer els juristes alemanys i alhora tot el poble ari; vegeu els documents de

48

Schmitt (La justificaci de les lleis de Nuremberg del 15 de setembre de 1935) que publica Yves Charles Zarka (en traducci francesa de Denis Trierweiler) en el seu llibre Un dtail nazi dans la pense de Carl Schmitt (PUF, Pars, 2005). 15. La mena de nacionalisme mental de Manuel Carbonell un traductor molt competent, daltra banda, i duna gran exigncia concorda perfectament, quant a lexpressi, amb el ritme enunciatiu heideggeri, i, quant a les idees, amb les tesis potico-poltiques de Heidegger; vegeu el seu text Poesia i Polis. La posici de Segimon Serrallonga (LAven n 271, juliol / agost 2002); nextrec unes quantes frases com a exemple (les cursives i els claudtors sn meus): Si lesperana, que es fa paraula en la veu dels pocs que responen al reclam que ve de la prpia histria [tornem-hi amb lorgull de ser pocs], i que aix es fa audible i entenedora a tots, es desatn i, doncs, sesmorteeix fins a quasi extingir-se, ens hem dadmirar que, en general, no sesdevingui res ms que el desentendres de tot, que sestengui la irresponsabilitat bruta i brutal, i que ni el desesper, que podria aportar encara un indici dhoritz sa i salvfic , apunti enlloc daquesta nostra terra [Erde?]? [] tota obra que neix de lautntic esperit [Geist?] de la poesia [] La forma que pren aquesta pertinena es coneix com a sentiment de pertnyer a una ptria [Heimat?] [] Quina s, doncs, la funci dels mites histrics? [] Serveixen de fonament a la conscincia del poble [Volk?] [] s que tots dos [Verdaguer i Maragall], responent als imperatius de llur temps, sn entusiastes forjadors de la imatge que ha de guiar [fhren?] com a poble [Volk?] la gent daquest pas [Land?]. [] voluntat genial [] Catalunya (re)naixent del fons del seu origen [ Ursprung ?] [convido el lector a substituir Catalunya per Espanya o Alemanya] la necessitat de mites que illuminin el cam de lhome enmig de la foscor de lexistncia [Dasein?], aix s, enmig de la foscor de ser al mn [o s que els mites no serveixen precisament per al qestionament de les creences i dels poders, i, en el fons, per a qualsevol tipus de qestionament?] Amb els mites i aix ho sabia b un altre poeta, Friedrich Hlderlin, els poetes funden el que dura [els versos citats de Hlderlin no van ben b per aqu] Duna banda, predisposen aix lacci sobre el sl [Boden?] ferm que lassegura i, de laltra, desempallegant-la de les rmores [quines seran aquestes rmores segons Manuel Carbonell?] que la podrien entrebancar, la preparen perqu rexi. La concentraci duns mots com ara Geist, Erde, Heimat, Volk, fhren, Land, Ursprung, Boden, en

un espai ben redut de text, uns mots que tenen encara ara un ress tenebrs en la histria europea (cal recordar els catalans que moriren en els camps?), ens hauria de fer cavillar una mica. Sem pot objectar que s ls daquests mots i no pas els mots en si all que en determina les conseqncies; ara b, no deixa de ser simptomtic que el traductor al catal de Heidegger en faci un s identitari per tal de plnyer-se del que ell anomena la desatenci i lesmortement de lesperana en el renaixement nacional de Catalunya. Se nadonaran que per renixer o per refer-se no cal seguir aquesta via, una sendera que ja sabem prou b a on porta? Costa tant de cercar-ne una alternativa? s conscient el traductor catal de Heidegger de la sentor que desprn el seu propi text? En el seu llibre Latzar de la lluita (op. cit., p. 16), Simona Skrabec diu que el nazisme es pot definir fcilment com el nacionalisme que sha tornat boig; ara b, abans ha calgut preparar i estimular aquesta follia. Una manca de reflexivitat i dautocrtica facilita ladveniment del deliri. Daltra banda, hi ha deliris petits que sn de mal sofrir (sobretot si un ha deixat de viure en el feu de lermitatge). Val a dir que Jaume Prtulas (de qui espero, en tant que hellenista, una valoraci del Parmnides de Heidegger, de la mateixa manera que ha valorat La Grce de personne de Jean Bollack) mha expressat obertament el seu parer arran de les meves remarques al text esmentat de Carbonell. Segons Prtulas, no s del tot de bona guerra [sic] contaminar [sic] una traducci de Heidegger i un estudi (publicat abans [sic]) sobre el Segimon Serrallonga. s una manera eufemstica de dir que lanlisi i la crtica serveixen una guerra bruta. Com de costum, a Catalunya, el discerniment no s lcit: no s sin embrutiment, contaminaci. Alg altre, molest per all que se li mostra, en diu exercici de franctirador. Les metfores de Prtulas sn ben significatives. I ara demano, amb tota la bona fe del mn: qui contamina qui? O s que Carbonell no s el traductor de Fites de Martin Heidegger (Editorial Laia, Barcelona, 1989), un llibre publicat abans del text sobre Serrallonga? Que no s Lorigen de lobra dart un dels regals que Heidegger va fer, com a pensador, al nacionalsocialisme? Qualsevol lector de Heidegger reconeixer lempremta del filsof nazi en aquest text de Carbonell sobre Serrallonga. Ara b, per Prtulas, la interconnexi s lefecte duna dria antiheideggeriana que sha de combatre o ignorar amb obstinaci. El silenci reverencial a lentorn de lobra de Heidegger es fa amb el desconeixement voluntari (o el menysteniment arrogant?) dels textos de Karl Lwith

nm. 7, primavera 2006

49

r ls
e
(Mein Leben in Deutschland vor und nach 1933), de Pierre Bourdieu ( Lontologie politique de Martin Heidegger ), dHenri Meschonnic ( Le langage Heidegger ) i dEmmanuel Faye ( Heidegger, lintroduction du nazisme dans la philosophie ), per esmentar-ne uns quants, segurament els ms rellevants. Sescau, suara, lobservaci que anot Jaspers el 1933 quan etzib a Heidegger: Com s possible que un home tan inculte com Hitler governi Alemanya? La cultura s irrellevant, va respondre-li, contempli noms quines mans t ms meravelloses! (la citaci s extreta de la introducci dErnesto Garzn al llibre El problema de la culpa de Karl Jaspers, traducci de Romn Gutirrez Cuartango, coedici de Paids Ibrica i la Universitat Autnoma de Barcelona, 1998, p. 12, n. 10). Tal vegada per a Prtulas el Heidegger del 1933 (embadalit amb les mans del Fhrer) s un home del tot diferent al Heidegger del seminari sobre Parmnides del 1942-43: el presocrtic li hauria mostrat lerror i, tot seguit, la veritable via antinazi (segons Vallcorba). Tanmateix, aquesta voluntat de separaci (dactituds i textos, de vida i obra) i dembrollament histric contrasta amb la documentaci recollida per Emmanuel Faye o per Vctor Faras (la segona edici revisada i ampliada del seu llibre sobre Heidegger noms es pot trobar a lArgentina). sadiuen amb totes les prctiques desborrament (o docultaci) de lalteritat. En la seva polmica amb Szondi vegeu el captol Biografismos del llibre de Bollack: Poesa contra poesa (Trotta, Madrid, 2005, pp. 319-340), Gadamer ja pretenia promoure uns estudis literaris immanentistes, cosa que ell mateix no era capa dacomplir. Tant Gadamer com Jauss es posarien del costat del lector Quant a les incongruncies i incoherncies de Jauss, a qui Alzamora tamb reivindica, vegeu larticle dIsabelle Kalinowski: Hans Robert Jauss et lesthtique de la rception, Revue Germanique internationale, 1997, n 8, pp. 151-172. Per Alzamora, ladhesi de tots dos terics de la literatura al nacionalsocialisme deu ser un fet anecdtic i exterior que no sha de contemplar, o tal vegada fins i tot sigui engrescador: que no es tracta de saber trobar el plaer enmig de la destrucci, tal com proclama la Dogmtica Imparable? Remeto el lector al llibre de Teresa Orozco: Platonische Gewalt. Gadamers politische Hermeneutik der NS-Zeit . Argument, Hamburg, 2004. 17. Ibid., p. 9. 18. s la idea, tot just encetada, de Jean Bollack en el seu prleg a ledici castellana dels Estudios sobre Celan de Peter Szondi (Trotta, Madrid, 2005, p. 12; la traducci s meva): Los lugares de los campos de la muerte tienen otra existencia en poesa []. 19. Ms dun tindr present el seminari de Derrida: De lhospitalit. Anne Dufourmantelle invite Jacques Derrida rpondre. Calmann-Lvy, Pars, 1997, del qual es poden extreure qestions ben pertinents, que es relacionen indirectament, sens dubte amb les preocupacions que suara massalten, i amb relaci al qual se li podrien plantejar, a Derrida, tot un seguit de qestions no tractades o no formulades, que tenen a veure amb les evitacions i amb les ambigitats de la seva trajectria filosfica. En aquest sentit, el lector hauria de poder conjugar lesmentat seminari amb lanlisi molt anterior de Vincent Descombes: La diffrence, Le mme et lautre. Quarante-cinq ans de philosophie franaise (1933-1978). Minuit, Pars, 1979, pp. 160-195. 20. Vegeu: Yael Langella tria Amir Guilboa. Carcters, revista de llibres; nmero 30 (gener 2005). 21. Qui no mereix una pallissa! Melcior Comes, Jordi Rourera, Pere Antoni Pons i Josep Pedrals (Lesfera dels llibres, 2005). Lantologitis catalana s incurable. Ser una estratgia perqu els caps rapats llegeixin en catal? Alg s tan innocent com per pensar que llegeixen?

50

16. Es tracta duna citaci feta pel seu traductor francs, Boris de Schloezer, en el prleg que ell mateix escriu per al volum que aplega La philosophie de la tragdie. Dostoievsky et Nietzsche i Sur les confins de la vie. Lapothose du dracinement (Flammarion, Pars, 1966, p. 8). Aquestes frases de Xestov es poden comparar amb la declaraci segent: Et dir, molt breument, que penso que tot estudi literari ha de prendre com a punt de partida i alhora com a objectiu els textos i la lectura dels textos, prescindint tant com sigui possible de consideracions sobre fets externs, inclosa la biografia de lautor, resposta de Sebasti Alzamora a unes preguntes dAnna Moll i de Carles Renau (la cursiva s meva); cerqueu a la xarxa: Colloqui virtual amb Sebasti Alzamora, http://www.uoc.edu/lletra/articles/ alzamora0205.html. Les declaracions dAlzamora encara shan de confrontar amb aquest pargraf del Tractat teolgic-poltic de Spinoza: Quan llegim un llibre que cont coses increbles i no perceptibles o fins un llibre escrit en termes extremadament obscurs, si no sabem qui ns lautor, i en quina poca i en quina circumstncia ha estat escrit, s debades que en cercarem el sentit. Els prejudicis metodolgics dAlzamora pressuposen un ideari poltic no explicitat i