Consideracions Per A Un Espaiament de La Política I Del Pensament - GuillemMarti

OXMORA REVISTA INTERNACIONAL DE TICA Y POLTICA
NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111

9
2
CONSIDERACIONS PER A UN ESPAIAMENT DE LA
POLTICA I DEL PENSAMENT
Guillem Mart Soler
Universidad de Barcelona

Resum:
Prenent la crisi econmica, poltica i social de rerefons, plantegem una
interrogaci sobre lespai de la poltica. Partint de la teoria dAgamben
sobre lestat dexcepci, ens desplacem cercant un marc amb el qual dur
a terme un qestionament de la poltica alhora que un qestionament del
pensament. El resultat: el pensament treballant la poltica, la poltica
treballant el pensament; un moviment exigit per dues problemtiques: el
prosme i la comunitat.
Paraules clau:
Poltica, tica, estat dexcepci, prosme, comunitat, diffrance.

Abstract:
Taking the economic, political and social crisis as a background, we want
to approach a philosophical inquire about politics. From the Agamben's
theory about the state of emergency, we move searching for a framework
which enable us to question politics and thoughts at the same time. As a
result: thought working on politics, politics working on thought; a
movement required by two issues: the Other and the community.
Key words:
Political, Ethics, Emergency State, Otherness, Community, Diffrance.

Recibido: 20/10/2013
Aceptado: 20/11/2013

Guillem Mart Soler 93

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
3
9
3
CRISI DISCURSIVA
Malgrat que s un dels temes sobre els que s impensable que no sen hagi parlat,
partim duna hiptesi: manquen discursos per dir la situaci en qu es troba Europa,
el Mn Occidental, el Mn en general, en aix que sha batejat i que retorna
diriament com una lletania insidiosa, com a crisi. Crisi financera, crisi
econmica, crisi dun model dEstat, crisi social... Totes les nomenclatures,
classificacions i expressions sostenim- no aconsegueixen dir el que passa. I mentre
no es digui, no passa res. En larriscat llenegar que ens podria dur a la tesi dun
llenguatge autonomitzat i abstret de les necessitats reals que ens tenallen, cal
recordar que res no s un fet fins que no s dit; fins que el dit assenyala en una
pretesa denotaci dall que ja s all, el que sha efectuat per linacabable teixit de
les connotacions. Fins que no es digui el que est passat, no passar, tant en el sentit
de locurrncia com en el sentit del devenir.
Com pot sostenir-se que un tema que t des de fa cinc anys la prioritat, i dhuc
lexclusiva, en mitjans de comunicaci, debats poltics, tribunes socials,
mobilitzacions ciutadanes, reflexions intel.lectuals, exabruptes emotius i converses
de caf, revela una insuficincia discursiva? En una entrevista concedida juntament
amb Jurgen Habermas en motiu dels atacs de l11 de setembre de 2001 als Estats
Units, Jacques Derrida reflexionava sobre la incapacitat del discurs per expressar a
major succes, un esdeveniment sense precedents com locorregut, rebut com una
intuci incongruent amb el sistema categorial que ens permet percebre els fets de
lexperincia. Aquesta incapacitat -feia notar Derrida- es coagulava en la reiterativa
persistncia dun simple dctic, la data 11 de setembre, 11-S, September 11th. Una
data convertida en nom propi que, malgrat la denotaci unvoca que pretn
evidenciar, roman en una radical opacitat; etiqueta per a una caixa negra que serva
un contingut informacional inaprehensible. L11 de setembre es converteix,
trgicament, en lexemple paradigmtic del designador rgid kripke: lligat
necessriament al succs que li fa de referncia, no s el substitut ni el resum duna o
de diverses descripcions definides. September 11th s el designador rgid estipulat
enfront la impossibilitat duna descripci que singularitzi la cosa o el fet ocorregut.
El que sostenim s que la discursivitzaci al voltant de la crisi europea en els
darrers anys manifesta, a partir duna dinmica estrictament inversa, conseqncies
equiparables. Els bast conjunt desdeveniments que situem sota el paraiges de la
crisi econmica, poltica i social a Europa, s caracteritzable duna forma
diametralment oposada al succs 11 de setembre de 2001. Una indefinida
prolongaci de fets en comptes dun esdeveniment puntual, la progressiva
esclerotitzaci dun estat i no la irrupci imprevisible dun traumatisme; en comptes
Consideracions per a un espaiament de la poltica i del pensament 94

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
4
9
4
dun fenomen irrepetible, la feixuga tirallonga desdeveniments que, en la seva
tediosa reiteraci, anestesien la captaci dall que podria constituir una novetat. Si
alguna cosa ha proliferat al llarg daquesta crisi no s el mutisme esferet, ni la
designaci rgida, sin un inacabable encadenament de descripcions assajant de
definir el que va passant, determinar les seves causes i preveure les seves
conseqncies. No hi ha, aparentment, buit discursiu al voltant de la crisi, sin un
amuntegament tal de paraules que acaben per barrejar-se en un acufen indestriable.
Per aquesta hipertrfia discursiva no du, paradoxalment, a efectes tan diferents als
que assenyalvem en relaci a l11-S, puix que s fora dubts que rexi a expressar
el quid de la crisi, a dir o explicar el que est passant. Es tracta dun cas invers a
lanterior ara tenim un feix desbordant de descripcions definides- per amb efectes
similars: un defalliment de la significaci. Dues aberracions fregueanes del discurs:
en un cas, la pura individuaci duna referncia sense sentit que li pugui
correspondre; en laltre, una construcci tal de sentits que sesfondra en un absurd
sense-sentit. Sigui per defecte o per excs, dues insuficincies discursives, i per tant,
dues falles de (en) la realitat.
Sense desmerixer cap dels reptes que imposa lactual situaci del nostre entorn,
el que filosficament es dna a pensar s justament aquesta insuficincia del discurs.
Es dna a pensar el mode i el per qu daquest defalliment, qesti que en absolut s
irreductible a una consideraci epistemolgica o a la suposada naturalesa dall que
es resisteix a entrar en el discurs. La noci desdeveniment mobilitzada per exemple
en relaci a l11-S-, no pot ser simplement la paraula ltima per all que no disposa
de paraula; la clausura, en comptes de lobertura, de la problematitzaci que exigeix
tota falla discursiva. A qu respon, en qu ens ajuda, la reducci dels fets de l11-S a
un esdeveniment inefable i noms dominable per la repetici estereotipada duna
data? I a qu respon, en canvi, la dificultat de tancar un sentit al voltant de la crisi?
Com entendre el fet que avui dia la defensa duna determinada i concreta
comprensi significant de la crisi sigui un gest quasi b subversiu, com ho fou en el
seu moment la revolta contra labsolutisme dun sentit nic? Si no hi ha fet sense dit,
no hi ha una positivitat dantuvi rebeca a ser dita. Cal qestionar-se qu posa en
qesti un fet que no es dna al dir; quines denegacions, condicions i eleccions no
electives possibiliten aquesta opacitat, perqu no hi ha donaci o sostracci neutral
en el llenguatge. No hi ha naturalesa dada de l11-S o realitat de la crisi que es doni
o no es doni al llenguatge, sin un determinat funcionament de lordre simblic que
produeix el seu propi fracs simbolitzador com una instncia de realitat objectiva. I
cal qestionar aleshores les determinacions prctiques, poltiques i estratgiques que
posen en joc i que juguen a partir daquest fracs; les que determinen que no tots els
morts commocionin per igual el discurs segons la seva identitat, o que no totes les

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
5
9
5
formes de violncia escandalitzin de la mateixa manera la ra, o que la veritat
sigui una actriu tan polifactica.
Ara b, pensar filosficament en aquest context tamb comporta pensar la crisi de
la filosofia a partir daquesta crisi del discurs, i si, i en quin sentit, la filosofia pot
deixar de ser crisi del discurs i discurs de la crisi. I pensar tamb qu es dna a
pensar en un defalliment discursiu si el pensament s irrevocablement discurs; qu i
com es pensa en lespai que separa el perfecte acoblament de llenguatge i mn i
limperatiu de silenci davant el que no pot ser dit.
CRISI I ESTAT DEXCEPCI
Serveixi el punt anterior com a prevenci autoimposada a aquest article, ja que no es
tractar aqu dinaugurar cap nou discurs, ni de rescabalar cap vella promesa de
sentit. Aquest article ser un espai ms de ressonncia daquesta crisi discursiva en la
tentinejant il.laci de les paraules i la desequilibrada metonmia del sentit.
En lmbit de la biopoltica, i expressament en una certa herncia foucaultiana,
Giorgio Agamben va dur a terme una srie danlisis al voltant de la noci poltica de
lestat dexcepci. La idea dAgamben s que, juntament amb els modes de
funcionament del poder poltic que es deriven dels anlisis de Foucault i que, per
simplificar, prenen forma en el poder normalitzador, hi ha una peculiar dinmica de
poder que es caracteritza -per seguir jugant amb el mateix terme- per la
normalitzaci de tota una srie de mecanismes de poder propis del que jurdicament
es coneix com a estat dexcepci; aix es, el que defineix un escenari poltic en qu
el poder ha susps lordenament legal vigent per fer front a una amenaa o situaci
considerada extrema. Aix, la trajectria dels rgims democrtics occidentals revela,
no noms laplicaci, sin la progressiva consolidaci de mesures de legislaci
extraordinries en el marc duna inquietant difuminaci de les fronteres entre Llei
democrtica i Llei marcial, normativa constitucional i normativa dexcepci, estat de
dret i estat de setge. El que posa de manifest aquesta tendncia s que, comptat i
debatut, potser aquests mecanismes de poder no ho sn tant, dexcepcionals. Per
ms enll, el que es posa sobre la taula s la necessitat de replantejar les relacions
entre llei i excepci, apuntant a la idea que en lorigen de la llei o del contracte
social hi hauria una complicitat -encara ms, un marge dindecidibilitat- entre
inclusi i exclusi, dins i fora de la llei, violncia i dret, nomos i physis.
Els anlisis dAgamben van prendre volada en el context de lofensiva legislativa
de molts pasos occidentals encapalats pels Estats Units- implicats en la guerra
internacional contra el terrorisme, ofensiva que va implicar la ms o menys
encoberta militaritzaci dels codis jurdics i la clara supeditaci de nombrosos drets

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
6
9
6
fonamentals a la protecci i la seguretat nacionals. Per en una cruel confirmaci de
les tesis dAgamben, aquesta tendncia sha ests i afermat com a resposta dels estats
democrtics a les cada cop ms diverses i difoses amenaces que presumptament
atempten contra la societat occidental. Una daquestes amenaces, de rostre
extremament mutable, s la que es deriva de la crisi econmica, poltica i social que
afecta el mn occidental i en particular Europa. Adopta la forma de la fora de
treball cada cop sotmesa a condicions laborals i socials ms precries i regressives,
dels grups que veuen esfilagarsar-se les xarxes de protecci social primries, damplis
estrats generacionals que es veuen exclosos de la participaci poltica, de lexercici
de drets essencials de ciutadania o dels mecanismes de reciprocitat social abans
considerats intocables; i en definitiva, i molt especialment, dels directament exclosos
de les principals vies dintegraci social: la propietat, el treball, leducaci, la famlia,
la nacionalitat.
De fet, el mateix Agamben socupa de cridar latenci sobre els episodis histrics
en qu el poder poltic ha funcionat, totalment o parcial, sota un rgim
dexcepcionalitat en resposta a crisis econmiques. s el cas de la Repblica de
Weimar, durant el perode dentreguerres, en la qual es posa de manifest una ms
que incmode continutat entre certs aspectes de lacci poltico-jurdica daquest
rgim i la que posteriorment implantaria el nacionalsocialisme. Lexemple s clau
perqu la radicalitat del plantejament dAgamben rau en denunciar un insidis
funcionament en les prctiques de poder democrtiques de mecanismes que
tendim a associar exclusivament a la singularitat dels rgims totalitaris
1
, aix com en
situar el camp de concentraci com el paradigma ocult de lespai poltic de la
modernitat (AGAMBEN, 1998:156)
2
.
Caldria, doncs, analitzar amb detall totes les transformacions legislatives,
desplaaments jurdics, prctiques del poder executiu, que, en el marc de la crisi
actual, responen a aquesta indistinci entre norma i excepci, espai poltic i camp de
concentraci. Un llistat dexemples no pot sin romandre en un nivell superficial i
mancat de rigor (ja que cada cas t les seves particularitats poltiques, legislatives,
contextuals), per no podem deixar de fer referncia a la quotidianitat del decret-llei
com a prctica de govern en les democrcies parlamentries, la submissi daquestes
mateixes democrcies als dictats del sector financer, quan no directament la seva
suspensi o substituci per tecnocrcies. Tampoc podem deixar desmentar el

1
...s important no oblidar que lestat dexcepci modern s una creaci de la tradici
democrtico-revolucionria i no pas de labsolutista. AGAMBEN, 2004:15 (traducci prpia)
2
Traducci prpia.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
7
9
7
cinisme de les poltiques sobre estrangeria i fluxos migratoris casos com els dels
incomptables naufragis dembarcacions migrants a la costa mediterrnia, els Centres
dInternament dEstrangers o les comunitats gitanes expulsades de pasos com
Frana, poltiques que adscriuen els individus en algunes de les formes ms
paradigmtiques de vida en estat dexcepci: la del pria i la del refugiat. Inclourem
aqu les normes que, aprovades en estats democrtics, difcilment es poden entendre
si no s en la perspectiva de lestat de setge, s a dir, de la poltica entesa com "la
guerra continuada per altres mitjans" (FOUCAULT, 1992:56): sigui la negaci del
dret a lassistncia sanitria bsica o les sancions per acollir a casa persones
immigrades sense papers. I acabarem per la resurrecci dordenances municipals
contra desvagats i malfactors que, emparant-se en una moralitzaci hipcrita del
civisme, expulsen de lespai pblic aquells que primer han estat expulsats pel sistema
econmic i social.
Valguin com a mnim aquests exemples per mostrar la necessitat de continuar
avanant en el sender de Foucault, Agamben i daltres en una analtica del poder i de
la bio-poltica que atengui a les transformacions i modalitats que es posen en joc en
la present crisi global de les democrcies capitalistes. Aquesta analtica hauria de
servar la radicalitat crtica dels plantejaments foucaultians i agambenians, i alhora
destriar i assenyalar la singularitat dels diferents casos, defugint el risc duna prompta
homogenetzaci dels mateixos sota enfocaments poc rigorosos. Aqu noms deixem
apuntada la tasca;
3
tot seguit, operem un desplaament.
PROSME, EXCEPCI DE LA POLTICA
Introdum primer una qesti que hem pogut eludir fins ara. Agamben desenvolupa
les seves tesis a partir de lexhumaci duna figura jurdica de lAntiguitat que dna
ttol a la seva obra ms emblemtica: lhomo sacer. Resumidament, lhomo sacer s
aquell individu al que qualsevol pot donar mort impunement per que, alhora, no
pot ser sacrificat, aix s, no sel pot matar per cap procediment sancionat ritualment.
s una figura paradoxal vida insacrificable i que pot, no obstant, ser llevada per
qualsevol- situada en una terra de ning entre el ius divinum i el ius humanum.
Aquesta indeterminaci s, de fet, una doble exclusi, i en resulta doncs que lhomo
sacer s el producte duna decisi sobirana per la qual hom queda fora de tot ordre
legal. La relaci per la qual lhomo sacer queda subsumit pel poder poltic s,
paradoxalment, una relaci dexclusi. Daquesta forma, lhomo sacer, com a

3
Assumint que potser ja hagi estat empresa.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
8
9
8
individu bandit, excls per un ban
4
, s la figura exactament simtrica a la del sobir,
mxim representant de la llei per amb potestat de suspendre-la en lestat
dexcepci. Sota la idea dAgamben de situar lestat dexcepci com a paradigma del
funcionament del poder, la relaci poltica originria ja no seria la dels subjectes
lligats pel contracte social, ni tan sols la de sobir i sbdit, sin la que sestableix
entre el sobir i lhomo sacer, dos pols duna mateixa estructura irreductible a una
determinaci unvoca dinclusi-exclusi, dins-fora.
A partir daqu, el moviment que volem resseguir es pot iniciar en una tesi
prpiament inclosa en els plantejaments dAgamben: la idea que tot hom s un homo
sacer en relaci amb el poder poltic de la Modernitat. Aquesta tesi es conclou al
final dun procs amb dos passos clau: en primer lloc, considerant la relaci de
certes figures histriques amb el poder sobir, Agamben detecta una isomorfia entre
lhomo sacer, figura prpia de lordenament jurdic rom, i algunes figures de la
Modernitat, com el presoner del camp de concentraci, laptrida o el sospits
dactivitats terroristes que veu suspesa tota garantia processal. El segon pas ve donat
per la constataci que ja hem exposat, la duna progressiva confusi del rgim
jurdico-poltic ordinari i lestat de setge, i en el lmit, una co-extensivitat entre el
camp poltic i el camp de concentraci. Aquesta realitat s la que permet afirmar,
aleshores, que en la configuraci del poder sobir de la Modernitat tot subjecte
jurdic s un homo sacer. En altres paraules, la tesi dAgamben s deutora de la idea
de Foucault segons la qual el poder produeix subjectes: en la modalitat moderna del
poder, el subjecte noms s tal si est subjectat polticament per aquesta relaci
sobirana que el situa com a homo sacer en lestat dexcepci.
Per completar el moviment que perseguim cal que, a partir daqu, ens impulsem
per la metonmia del terme sobirania. Desplaant la sobirania des del camp
estrictament poltic al camp de ltica, la tesi dAgamben es pot transformar en: tot
hom s un homo sacer en relaci amb laltre. I, per tant, la tesi segons la qual la vida
s atrapada pel poder poltic esdevenint, aleshores, bio-poder- per mitj daquest
peculiar i paradoxal moviment dincloure-la excloent-la, aix s, una vida que s
investida pel poder desvestint-la fins a deixar-la en nua-nula vida; aquesta tesi,

4
Recordem que el moll de los de la relaci que Agamben defineix entre el poder sobir i
lhomo sacer rau en un determinat s de la famlia de termes ban, bandit, bandejar
(relacin de bando, porre al bando, mettre au ban...) que explota lambivalncia
etimolgica entre el sentit excloent i el sentit inclusiu daquests termes. El catal conserva
tamb aquesta ambivalncia clau per entendre la tesi dAgamben: bandejar t tant el sentit
dapartar, expulsar, allunyar alg (o alguna cosa), com el de cridar, reclamar (per mitj dun
ban o edicte) a comparixer davant la justcia.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
9
9
9
9
diem, es pot desplaar com segueix: la relaci del subjecte amb laltre es fonamenta
en lestabliment duna relaci de ban de la que en resulta el prosme com un estat
dexcepci, s a dir, la pura nuesa del prosme com a alteritat absoluta del subjecte
sobir. En menys paraules: en la relaci tica primordial, la proximitat de laltre s
bandejada.
No som ni els nics ni els primers en franquejar aquest pas, de la poltica a ltica,
al voltant de la figura paradoxal de lhomo sacer. Agamben dna bon peu a fer-ho, i
alguns autors han establert relacions (en absolut de mera similitud) entre la figura de
lhomo sacer i altres protagonistes del camp de ltica: figures com la del rostre
dImmanuel Levinas, larribant de Jacques Derrida, o el Nebensmench de la tradici
psicoanaltica, i fins i tot amb referncies no directament filosfiques, com el
Muselmann de Primo Levi o els protagonistes dalguns relats de Franz Kafka. Esperem
que aquestes indicacions siguin suficients per marcar linters duna reflexi que
desborda lmbit de la filosofia poltica.
No obstant, afegim un element ms. Si est justificada la consideraci de lhomo
sacer com una figura mal.leable, ambivalent, entre ltica i la poltica, tal vegada
pugui servir per obrir un espai de reflexi precisament sobre les relacions entre tica i
poltica, en un moment en qu la crisi -el centre de detonaci de la qual ha estat
aparentment lesfera econmica-, ha acabat metastatitzant en quasi b la totalitat
dmbits de la vida, i molt particularment en la poltica. Hem assenyalat la
possibilitat de transferir la relaci de ban de la poltica on sencarna en la relaci
sobir-homo sacer- a ltica on podrem dir que sencarna en la relaci subjecte-
prosme-. En els dos camps, per tant, s possible retrcer i complicar una relaci que
podria semblar de simple polaritat, determinable des de parelles doposicions simples
i unvoques identitat/diferncia, interior/exterior, propi/impropi-. En lmbit poltic,
la relaci del subjecte amb el poder no es redueix a una simple dicotomia s/no,
incls/excls, sin que implica un paradoxal vincle de captura i abandonament
simultanis. En lmbit tic, linvestiment del prosme sorigina en un apartament de la
pura nuesa de laltre, del seu rostre, que queda, no obstant aix, ins-crit en el
subjecte com un reclam indefugible
5
; o, des dun enfocament de tipus psicoanaltic-

5
I que arruna tota concepci clssica del subjecte autnom, moral, sobir de si. La sobirania
del subjecte es fonamenta (si encara fos possible parlar de fonament) en lestat dexcepci que
implica la relaci amb laltre: la nul.litat del prosme i la decisi sobirana bandejats de tota
llei, de tot ordre lgico-simblic. Ara b, no es podria insistir prou en el que s
imprescindible afegir: aquesta decisi implicada en lencontre amb laltre ja no s la decisi
del subjecte la meva decisi-, sin la decisi de laltre en mi (ra per la qual, com diem, ja
no s possible parlar de principi o fonament).

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
0
1
0
0
lacani, lencontre amb laltre suposa el rebuig duna dimensi traumtica de delit
6

que s intimada en aquest mateix moviment dexclusi.
El present text es contradiria, doncs, al mantenir una clara diferenciaci entre
poltica i tica. Ara b, no tant perqu hi hagi dhaver una assimilaci entre aquests
dos camps, sin perqu sentrelluca la necessitat de relacionar-los segons el segent
esquema: hi hauria tamb una relaci de ban entre tica i poltica; dit duna altra
manera: la poltica sinstaura per mitj dun bandejament de lesdeveniment tic
primordial, lencontre de subjecte i prosme; o encara amb altres paraules: la poltica
suposa la inclusi i la reducci en el seu mbit dall que s irreductiblement tic i,
per tant, exterior a la poltica.
ESPAIAMENT DE LA POLTICA
Exposada la tesi anterior, no lafrontarem directament sin efectuant un nou
desplaament. A reds de les idees exposades sobre lestat dexcepci com a
bandejament, ltica i la poltica han quedat situades en un espai relacional que ja no
respon als termes duna topologia clssica. En el marc duna metfora espaial, ha
quedat qestionada tota possible determinaci de mesures, distncies, coordenades
posicionals entre tica i poltica. La diferncia entre aquests camps no s, impugnant
la mateixa denominaci camp, una diferncia drees delimitades, termes
jurisdiccionals o porcions territorials contiges, franquejables per un llindar. Aquesta
topologia complexa caracteritzada per una exterioritat interioritzada, o el que en
termes lacanians es coneix com a extimitat-, s prou per motivar una
problematitzaci de tota noci despaiament (de qu significa espaiar, posar en
lespai, distingir separant...). Ara b, el qestionament de la diferncia entre tica i
poltica no suporta la reclusi en la metfora espaial; sescola i arrossega rere seu la
pregunta sobre el diferir de ltica i la poltica, aix s, tota la cadena interrogativa
sobre la prioritat, la preferncia, la prelaci. La topologia del bandejament cont en
germen la runa de tota distinci estricta dinstants, la problematitzaci de tota
seqenciaci lineal de moments o fases, en definitiva, la possibilitat de fer trontollar
una certa economia del temps i de la diferncia temporal.
Fa estona que sest invocant la diffrance derridiana. Una economia que, com se
sap, s ingovernable, impossible destabilitzar en un significat, per que en aquest
cas podrem domesticar aplicant-la al text present: una tica i una poltica en

6
La traducci de la jouissance lacaniana per delit ens sembla apropiada (en comptes de
gaudi o goig) per la lleugera homonmia amb delicte (ats el vincle de la jouissance
amb lobscenitat de la llei del Superego).

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
1
1
0
1
diffrance significa que la poltica arriba sempre tard respecte de lesdeveniment tic
primordial, per, alhora, que aquest noms pot ser donat retroactivament des duna
determinada poltica; que lorigen de la poltica s lexperincia del prosme que
aquella exclou de si, per que aquesta experincia no pot originar-se sin s en
lespai provet per la poltica. En definitiva, la diffrance introdueix una indecidibilitat
ltima en la qesti de qui dna pas
7
a qui, si ltica a la poltica o a linrevs.
Per hi ha un altre pas de la poltica. Un altre pas sempre en disposici de donar-
se i de fer-la fracassar; un altre possible qestionament de lespai poltic, una altra
relaci de ban: el nosaltres, la poltica de la comunitat. Una poltica reflexionada des
de la topologia del bandejament, comporta tamb abandonar leix de lu al tot, del jo
al nosaltres. El qestionament del nosaltres est implicat per la mateixa problemtica
de lestat dexcepci. Hi ha, en efecte, diversos autors que han insistit prou en qu no
hi ha oposici entre el tot i lexcepci, sin una necessria complicitat, puix que no
hi ha universal que no se sustenti en una excepci. En la temtica poltica de la
sobirania que hem pogut veure en Agamben o tamb en la que podrem rastrejar
pel text psicoanaltic des de Lacan fins el Ttem i Tab de Freud- s prou pals: si la
relaci poltica es funda en la suspensi sobirana de la llei, aleshores la llei no s
sense excepci, la qual cosa no s el mateix que dir que la llei no s universal o que
no regeix per a tots, sin que s universal i saplica a tots perqu cont internament
la seva prpia exclusi. El nosaltres, el tot que es funda per la universalitat de la llei,
no soposa a la singularitat excepcional sin que hi resta lligat per un bandejament.
Per de la mateixa manera que la figura de lhomo sacer desborda la poltica per
reinscriure-shi com a prosme en la forma dun llindar intern i alhora infranquejable
per la poltica, tamb la figura del nosaltres, del tot com a consumaci de la llei, s
segregada per la poltica com el seu propi dell. La comunitat s un altre lmit de la
poltica, ents aquesta vegada com lobturaci de la diferncia, lextinci del
moviment, la supressi del retard entre el ser i lhaver de ser, entre len-si i el per-a-si.
Per no cal recrrer a Hegel, la qual cosa ens menaria a un escenari filosfic massa
aparats. Hannah Arendt ens ha deixat reflexions prou reveladores sobre els vincles
entre la constituci dun cos social nic i indivisible prpia de tota forma de
totalitarisme i la destrucci de lessncia dall poltic. Lengavanyadora proximitat
del ve, causa dun vincle social destructura paranoica sempre ambivalent entre la
identificaci especular i la tensi destructiva vers laltre-, impossibilita lespaiament

7
Paraula que, si remetem a la seva sempre fructfera homonmia en francs, permet conjugar
el doble joc duna poltica i una tica que es neguen i es donen pas tot a una.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
2
1
0
2
necessari per a la poltica. Lexacerbaci de la dimensi comunitria, doncs, satura el
camp de la poltica.
Afirmem doncs una simetria entre el prosme i el nosaltres pel que fa a la seva
relaci amb la poltica. Si lexperincia de laltre s una irrupci, un esdeveniment,
un escndol, que la poltica ha datrapar, fer entrar en el seu camp per mantenint-la
com una falla interior, sense sutura possible; el nosaltres s, per dir-ho dalguna
manera, un producte manufacturat per la poltica, una excrescncia que ha
dexpulsar mantenint-la com el seu abisme exterior. Si el prosme s los indigerible
de la poltica, el nosaltres s la seva dejecci; en el primer cas, la poltica introjectant
un hoste a-poltic, en el segon, la poltica projectant una comunitat des-polititzada.
En tots dos casos, per, un espaiament de la poltica obert per lestructura dinclusi-
exclusi que la constitueix en relaci al prosme i al nosaltres.
ESPAIAMENT DEL PENSAMENT
Cal fer irrompre en aquests moments certa corrent que ha estat treballant en una
escena oculta fins ara. Convocada la diffrance derridiana en el seu paper
destructura espaiadora i temporitzadora; evocada tamb, tot i que de passada, la
figura de Hannah Arendt; pot sostenir-se que el que sest qestionant s nicament
lespai de la poltica i per a la poltica? No haurem dadmetre que en el mateix
procs ha quedat qestionat el propi espai del pensament? Donant-se a pensar la
poltica, el seu espaiament, els seus lmits; no es dna a pensar el propi espaiament
del pensament? s possible evitar que aquestes dues instncies es vegin arrossegades
en una mateixa problematitzaci? No s aix el que, en escenaris que no han de per
qu tenir gran volada filosfica, posa de manifest lanomenada crisi global? El que en
definitiva es juga en aquesta situaci s la possibilitat de fer moure dues articulacions
simultniament: la poltica com a condici del pensar i el pensar com a condici de
la poltica.
En un trajecte que ha partit de lestat dexcepci com a paradigma de la poltica,
aquesta quedaria ara situada sota un model diferent del que maneg Karl Schmitt, o
del model de la guerra que adopt Foucault en certa etapa del seu pensament,
models que estan en el rerefons de les reflexions dAgamben. Ara ens situem en un
model fora ms clssic, i clssic en el sentit fort -s a dir, grec- de la paraula: la
poltica en relaci indissoluble amb una prctica de pensar i amb un pensar com a
prctica, amb una escenificaci pblica del logos
8
.

8
Model que podria apropar-se, en canvi, als darrers treballs de Michel Foucault. Com sabem,
aquest du a terme un desplaament des de lanaltica del poder en la Modernitat cap a la

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
3
1
0
3
La dissoluci paradoxal de les relacions socials en la massificaci de la societat
totalitria, la solitud resultant de lexcessiva presncia de laltre, aix s, la supressi
de la distncia necessria per a qu hom pugui apropar-se a laltre com a altre; tot
aix s, en un mateix gest, lesfondrament del pensament i de la poltica, la
destrucci duna poltica que permetria pensar i la destrucci dun pensament que
permetria la poltica. Aquests plantejaments dArendt sn, un cop ms, la punyent
crtica de leix jo-nosaltres com a eix essencial de la poltica. Aquesta implica
necessriament una estructura dialogal, de confrontaci discursiva, tal com ho
implica el pensament, que si b requereix duna interioritat, dun girar-se envers un
mateix, en absolut es pot reduir a un monleg solipsista. El pensament s condici de
la poltica des del moment en qu aquell ja no sorigina en un jo autosuficient i
autofundat, sin a partir dun jo que pensa en laltre i a partir de laltre, i dun altre
que pensa en mi i a partir de mi. I la poltica s condici del pensament des del
moment en qu ha dorganitzar i permetre una societat en qu aquest espaiament
sigui possible
9
. La possibilitat de la poltica i del pensament per aquesta delicada
separaci-proximitat entre el subjecte i laltre t, com a condicions dimpossibilitat,
les dues falles assenyalades: duna banda, el radical encontre amb lalteritat del
prosme, lemergncia duna experincia incongruent amb tota reciprocitat o
reconeixement; de laltra, lexasperaci duna adhesi tal amb laltre que esborra el
hiat indispensable per al dileg, la negociaci, i en ltim terme, la justcia.
Podrem recordar aqu que per a Levinas no hi ha justcia possible abans de
laparici del tercer, lelement que altera la determinaci radical del subjecte pel
rostre del prosme. Cal un tercer per a qu hi hagi alguna cosa ms que la
responsabilitat inalienable i absoluta envers laltre. La justcia implica una mesura,
una reciprocitat, una relativitat, un clcul, una comparaci (del cas amb la norma,

reflexi sobre la poltica i ltica en el mn grec. El que se li obre a Foucault aleshores s un
camp -en certa manera inaugurat pel pensament grec- on es troba: la poltica, ja no com a
normalitzaci dels individus i gesti de les poblacions, sin com a problematitzaci
discursivitzada (logos) del viure els uns amb els altres; i on es troba ltica com a prctica (en
bona mesura de discurs) dun mateix sobre si mateix, justament motivada per aquesta
exigncia poltica de governar-se un mateix per a poder governar els altres. I la instncia que
es coagula en aquest camp de relacions entre poltica i tica s ni ms ni menys que el
subjecte. Per tant, val a dir que per un itinerari molt diferent del que hem resseguit aqu,
Foucault tamb afronta la qesti de la sobirania des dun vaiv fonamental entre poltica i
tica. La diferncia clau, per, s que Foucault no ateny la problemtica del prosme en les
seves reflexions sobre els processos de subjectivaci.
9
No samaga pas que en la possibilitat daquesta societat no totalitria, en qu la relaci amb
els altres s possible i, per tant, s possible el dileg, la dissensi i el raonament, el que shi
juga s la possibilitat de la democrcia.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
4
1
0
4
del particular amb luniversal); la justcia implica el logos, el judici, la subsumpci, i
per tant, el concepte. Res de tot aix compareix en lesdeveniment de laltre en tant
que altre, massa dispar per a qu sigui mesurable, massa ignot per a qu pugui
ajustar-se a cap concepte. El prosme adv abans de lestabliment de qualsevol ordre,
amb una prioritat indeduble de cap jerarquia. No hi ha ratio possible entre el
subjecte i laltre: es tracta dun encontre paradoxal entre dos que no poden presentar-
se un a laltre, que no poden coincidir en cap present.
En laltre extrem, en labsoluta identificaci de lindividu amb el tot, amb la Idea,
no hi ha escletxa per al pensament, obertura per al logos
10
. En lactualitat del debat
sobre la sobirania dels pobles, lestabliment de nous Estats-naci, la preservaci i
enaltiment didentitats comunitries, hom ha recordat les paraules de Hannah Arendt
en relaci al seu amor pels jueus
11
. Tota la declaraci dArendt s sucosa, per
voldrem destacar lltima frase: Especialment em seria sospits lamor als jueus,
perqu jo mateixa sc jueva. Daquesta manera, el nosaltres queda col.locat en el
punt diametralment oposat a lexperincia del prosme en funci de linflux dun
element clau: lamor narcisista. Si lesdeveniment tic fonamental rau precisament en
una radical destituci del subjecte, la identificaci al nosaltres es basa en el
recobriment narcisista de tota incongruncia subjectiva. Arendt crida a una sospita
envers tota poltica basada en la identificaci narcisista, en lamor a all que un ja s,
perqu aqu rau el perill dun esllanguiment del pensament provocat per la fascinaci
en la imatge que un sha construt de si mateix. El pensament noms t fora quan
sencara amb all que un no s i que no voldria ser mai, quan s un pensament
riscs i dificults, exigit per lestrangeria de laltre, que s lestranyesa dun respecte
de si mateix. Tamb en termes psicoanaltics, la identificaci amb laltre obstaculitza
el descabdellament del discurs, nica dimensi on es pot treballar la no-coincidncia
amb si mateix que constitueix al subjecte, i fer advenir la falta que el lliga a laltre all
on el jo es consolava en la seva autosuficincia. Tot i que la teoria lacaniana exposa
la identificaci narcisista recorrent a una fenomenologia del mirall, del cara-a-cara
entre el subjecte i laltre, no hi ha confusi possible: la plaent identificaci imaginaria
no t res a veure amb lexperincia de la confrontaci amb la Cosa del prosme amb
el Nebensmench freudi-, i en canvi s que t una directa contrapartida social en la

10
Que ja en lalbada grega s relaci de la disparitat, unitat en el conflicte.
11
No he estimat mai a la meva vida un poble o un col.lectiu; ni lalemany, ni el francs, ni
lameric, ni tampoc la classe obrera o qualsevol altra cosa. Efectivament, noms estimo els
meus amics, i sc completament incapa per a qualsevol altre amor. Especialment, per, em
seria sospits lamor als jueus, perqu jo mateixa sc jueva.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
5
1
0
5
idealitzaci col.lectiva del nosaltres, que ja Freud va tenir dificultats per distingir dels
fenmens de lenamorament i de la hipnosi.
Arribem, doncs, a un espaiament com de poltica i pensament. Una poltica i un
pensament que sinicien all on es clou lexperincia del prosme, per una poltica i
un pensament que noms comenarien a partir daquesta experincia radical i
traumtica. Una poltica i un pensament que acabarien all on comena la dimensi
del nosaltres, per una poltica i un pensament que noms actuarien en el temps de
ladvent comunitari. Per estem obligats a pensar la inversa amb la mateixa
necessitat: lexperincia de lalteritat, que s tant com dir lexperincia com a pura
heteronomia, tan sols es pot donar com limpossible dun pensament i duna poltica;
i noms des duna poltica i des dun pensament es pot interrogar lavenir de la
comunitat.
Ara b, el repte s pensar aquest com espaiament de poltica i pensament sense
pensar que siguin el mateix. Perqu aleshores no es podria pensar una altra poltica
ni fer poltica amb un altre pensament. La diffrance actua precisament aqu,
arrossegant en un mateix gest subversiu la diferncia de poltica i pensament com a
possibilitat duna poltica del pensar i dun pensament de la poltica diferents. Perqu
hi pot haver un pensament i una poltica permanentment inquietats i dislocats per
lexperincia del prosme -experincia que s la runa de tota unitat i presncia del
subjecte, de la sobirania, de la llei, del logos-, o tals que ignorin aquesta experincia,
o que la pacifiquin retornant-la a la llera racionalitzadora on el subjecte pot
reconixer-se i assegurar-se de si. Com pot haver un pensament i una poltica que
plantegin un nosaltres com a consumaci duna herncia i dun sentit restituci del
subjecte, de la ptria, de lamo, de la Idea-, o que pensin la comunitat sense horitz
escatolgic, com a comunitat del desarrelament, de lorfandat, de lxode
12
.

12
Hom dir que no sha evitat que al llarg daquest article sescols un judici de valor
contradictori amb la idea dun treball de la diffrance sense orientacions o tendncies
preestablertes. Per exemple, quan se sost que la poltica ha dencarar all que la repl (a
saber, la dimensi tica del prosme), i en canvi ha de distanciar de si all que amb massa
facilitat la paralitza (la dimensi del nosaltres). s cert que aix implica ja una presa de
posici en relaci a aquest treball despaiament del pensament sobre la poltica i viceversa
que hem proposat. s, ras i curt, la presa de posici que assumim en aquest article enfront el
context concret que en motiva la redacci: una crisi global que, en la nostra humil opini,
demanda una aguda crtica dels molts miratges dun nosaltres redemptor que produeix, i
alhora una reivindicaci (no exempta de crtica i reflexi) de les mostres dhospitalitat envers
lalteritat que tamb sesdevenen (tot i que amb menys gatzara). A aix respon lelecci duns
referents (Derrida, Levinas, Arendt, Lacan; podrem afegir a Simone Weil que ens ha inspirat
sense entrar en escena) que alhora que es mostren malfiats si no directament crtics- envers
tota idea rgida de comunitat, inquireixen la funci primordial de lalteritat del prosme en la

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
6
1
0
6
Larticulaci duna poltica i dun pensament, treballant lun sobre laltre, no
coincidents per indeslligables, establiria un espai ja no fitat per la presncia del
subjecte i la presncia del nosaltres, sin obert per lesborrar-se de dues empremtes:
la impossible presncia del prosme i limpossible present de la redempci.
En aquest punt final, en qu saventura una obertura i una subversi recproca de
poltica i pensament, no podem deixar de notar el segent: hi ha una altra forma ben
clara i directa de referir-se a la possibilitat duna poltica i dun pensament diferents:
el problema de la democrcia, que no s i que tal vegada por advenir. I s que la
resposta a qu s la democrcia, si s possible i com pot ser possible, implica
ineluctablement un determinat afrontament de les qestions del prosme i de la
comunitat com a dimensions-lmit del pensament i de la poltica.
L'ESPAIAMENT DE LA POLTICA EN EL CONTEXT DE LA CRISI DEMOCRTICA
Lescletxa oberta pel darrer punt de lapartat anterior permet concretar en quin sentit
les idees exposades poden incidir en el context de la crisi europea que determina el
nostre present i el nostre entorn. s pals que aquesta crisi, entre la diversitat dels
seus flancs, t una fonamental dimensi poltica, caracteritzable ms especficament
com una crisi de la democrcia. En el marc dEuropa, i en tant que conjunt dEstats
democrtics, aquesta crisi adopta la forma duna problematitzaci mplia de lespai
de la poltica. En conseqncia, si largumentaci que hem seguit s justificable,
aquesta situaci es pot abordar com un procs de re-espaiament de la poltica en el
qual es mobilitzen i es confronten les dues dimensions-lmit de la poltica: el prosme
i la comunitat.
A partir daqu no noms s possible situar les presents reflexions en el context de
la crisi poltica dEuropa, sin proposar la conjectura segent: lactual crisi global ha
tingut com a efecte la desterritorialitzaci de lespai poltic com instaurat, degut a
les fractures obertes en la relaci dels subjectes amb el poder. La crisi ha fet visible
una certa naturalesa oculta del lla poltic: lntima relaci entre sobirania,
investiment poltic, duna banda, i precaritzaci, abandonament, nua vida, de laltra.
Per aquesta fissura de lespai poltic hi ha hagut una erupci del magma del prosme,
un gravamen de la poltica pel deute insaldable envers laltre com a altre. Per tant,
sha donat una sol.licitaci tica de la poltica i un potencial re-espaiament de la
mateixa. Ara b, un altre efecte manifest de la crisi ha estat lactualitzaci

constituci del subjecte. Per sent inevitables i volgudes certes preferncies, seria injust no
recordar alguns autors imprescindibles que han il.luminat una dimensi de la comunitat
oposada a qualsevol forma de clausura metafsica o dideal historicista, com per exemple
George Bataille, Maurice Blanchot o Jean-Luc Nancy.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
7
1
0
7
diniciatives poltiques que, orientades clarament vers el pol del nosaltres
13
, han
suposat una rpida i contundent oclusi daquest potencial re-espaiament, una
cauteritzaci de la ferida tica per la qual el prosme roman extraordinari i
extemporani a la poltica.
Una via per aprofundir i contrastar aquesta idea consistiria a qestionar els
moviments poltics que en resposta als efectes de la crisi reivindiquen ms i millor
democrcia, en termes de quines relacions estableixen amb els dos extrems
bandejats per la poltica -el prosme i la comunitat- i vers quin d'ells es vinclen els
seus objectius i estratgies. A lentorn de la poltica formal, i amb ms o menys grau
dintegraci en el medi institucional, ha aparegut una srie de moviments poltics
que en termes molt generals persegueixen un replantejament, una ampliaci i una
requalificaci dels mecanismes democrtics establerts
14
. Doncs b, donada
l'estructura d'espaiament de la poltica defensada en aquest article, aquests
moviments poltics haurien de poder abordar-se en termes de com se situen i
treballen en el seu interior les dues instncies xtimes que hem plantejat. I per tant,
en la perspectiva proposada, quedarien sotmesos al debat de si tendeixen a una
fractura tica de lespai poltic per lemergncia del prosme, o a una obturaci
daquest espai, a un empobriment del discurs, del pensament i del debat, per mitj
de lenvaniment del nosaltres.
A efectes duna mera aproximaci a aquest debat, s til lexemple de lanomenat
moviment del 15-M. Un moviment notablement orfe des de la perspectiva del
nosaltres, i del que, en canvi, poden avaluar-se algunes de les seves potencialitats i
dficits si senfoca amb lptica del prosme, tant en la seva configuraci interna com
en larticulaci amb els espais i els mecanismes de la poltica institucional. Caldria
preguntar-se quin paper juga la instncia del prosme en la configuraci i
funcionament daquest moviment, i en el seu problemtic assentament en un
escenari poltic ordinari on el prosme no es fa present. s a dir, avaluar els seus xits
i els seus fracassos, les seves perspectives de rplica o desplaament, no noms des
del punt de vista de la seva organitzaci i propsits explcits, des dels seus discursos i
trets didentificaci manifestos, sin tamb des de lactivitat latent de certes

13
Per exemple, en la forma del nosaltres nacional, el nosaltres territorial o el nosaltres tnic.
14
No ser possible anar molt ms enll d'aquesta caracteritzaci genrica, per en tot cas, no
es pretn afirmar: ni que aquestes reivindicacions tinguin el seu origen i justificaci
exclusivament en la crisi actual, ni que es tracti de moviments poltics reductibles a una
reivindicaci democrtica (en la gran majoria dels casos es tracta de moviments ms o menys
hbrids que combinen diverses aspiracions poltiques, i en els quals la voluntat d'una millora
del sistema democrtic pot situar-se variablement com a fi o com a mitj).

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
8
1
0
8
problemtiques, com seria el cas de la del prosme. Sense poder aprofundir en
aquestes qestions, quedaria com a mnim plantejada la idea que el 15-M s un
moviment poltic en el qual es dna a pensar la dimensi del prosme en la doble
caracteritzaci que n'hem fet: experincia fonamental de la poltica i, alhora,
dimensi bandejada en tant que impossible d'assimilar. A diferncia daltres
moviments que tamb vehiculen reivindicacions democrtiques per que tendeixen
a una despolititzaci per la via de la idealitzaci narcisista, el 15-M es veu concernit
per la qesti del prosme, i amb ms o menys intencionalitat, amb ms o menys
fortuna, atrau cap a si tota la problemtica de l'alteritat que la poltica no pot
dominar.
Assenyalem tan sols tres qestions sobre els vincles del 15-M amb la dimensi del
prosme. En primer lloc, s un moviment que sorgeix posant en primer terme la
dimensi del sofriment i de la desemparana del subjecte en una realitat que
trontolla. En bona mesura, de fet, es tracta duna mobilitzaci a partir de
l'experincia d'abandonament del subjecte per part del poder poltic, abandonament
en el sentit precs que refereix Agamben quan parla de l'homo sacer com a nua vida
abandonada pel poder. I en aquest sentit, el moviment poltic del 15-M es veu
inevitablement envat i sacsejat per la problemtica tica de l'altre com a sofrent,
l'altre com a despulla, l'altre sotms a la desgrcia (en el sentit elaborat per Simone
Weil). En segon lloc, es tracta d'un moviment que planteja un arrasament tal del
camp poltic (exigncia d'auto-organitzaci, de mxima horitzontalitat, de no-
representativitat, de qestionament dels pressupsits i de les regles del joc poltic; en
el lmit, quasi b el plantejament d'un simulacre de refundaci del lla social), que fa
que les seves crides a la col.lectivitat i a la solidaritat, no es puguin deslligar de la
qesti tica de l'altre com aquell amb qui no tinc res en com. Finalment, un dels
eslgans ms identificatius del 15-M, el ning no ens representa, suposa una
interessant mobilitzaci de fons de qestions tiques. Com a mnim, en dos sentits:
d'una banda, l'eslgan ve a expressar el que es considera una condici per a una
relaci poltica autntica i renovada, una espcie de condici negativa (cap
delegaci, cap alienaci de la prpia sobirania) que, en certa manera, pretn simular
la puresa d'un pacte social originari (en qu els subjectes hi entren sense
predeterminacions poltiques i socials, mximament lliures). Per en aquest sentit, la
qesti del prosme emergeix com un element de problematitzaci d'aquesta
suposada puresa del pacte i de la llibertat de qui el contrau. s a dir, es fa inevitable
la pregunta: Quina s la puresa i la llibertat del pacte quan hom el contrau per
responsabilitat envers el prosme; quan el pacte s obligat pel sofriment de l'altre? La
qual cosa significa que el 15-M ha de fer encaixar el simulacre poltic del pacte
social amb la substncia tica del prosme. D'altra banda, el ning no ens

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
0
9
1
0
9
representa s la forma negativa del noms jo em represento, i es lliga, per tant, a
tota una srie de valors fortament entrellaats: auto-representaci, apropiaci de si,
presncia, autenticitat, sobirania, proximitat, puresa, veu prpia, responsabilitat. Com
veiem, sn els valors que, des d'una lectura derridiana, formarien la constel.laci del
logocentrisme, s a dir, justament aquella que l'experincia del prosme posaria en
qesti. Aquests serien alguns exemples de la relaci de ban entre la poltica del 15-
M i la problemtica tica que lacompanya: un moviment que convoca el prosme en
l'espai poltic que crea i que alhora no el pot fer comparixer en els termes de la
seva poltica.
CONCLUSIONS
Per acabar, resumim algunes conclusions, ni exhaustives, ni originals ni concloents,
que tan sols apunten a la necessitat de seguir investigant en el cam daquelles i
aquells que ja les han enunciat abans:
Lespai de la poltica, entre el tu i el nosaltres, no est donat. s un marge en
permanent definici. En un mateix moviment, la poltica juga i obre el seu terreny de
joc, per entenent que no ho fa des duna suposada autonomia, sin a partir de les
instncies amb les qu resta lligada per una relaci de bandejament.
Lespai poltic s tamb un marge en permanent reconquesta, ja que est sotms a
una constant tensi que el des-territorialitza. Si b aquesta tensi s condici per a
lexistncia de la poltica, no hi ha poltica en la pura des-territorialitzaci. El fer-se
lloc de la poltica s la repetici indefinida del desarrelament i la repatriaci, de
loblit i la memria, duna poltica de lexili i una poltica de la llar.
Lespai de la poltica no s masss; cont un buit interior que el fonamenta i que,
alhora, s incapa dintegrar o assimilar. Hem proposat que aquesta falla interna a la
poltica s lexperincia tica del prosme, i s aquesta la que impossibilita un
tancament de la poltica. Per hi ha, daltra banda, una potencial obturaci daquesta
falla sempre present en lespai poltic: el nosaltres, que sutura amb limaginari la
fallida del discurs davant de laltre, que cobreix amb lideal la singularitat
irreconeixible del prosme. Perseguint evitar la dimensi tica que incomoda la
poltica, aquesta forma narcisista i fetitxista del nosaltres s tamb lextinci de la
poltica.
No hi ha un temps propi per a la poltica; el que seria el temps de la poltica est
constantment exigit, desfasat: duna banda, per lemergncia, en tots els sentits de la
paraula, de lexperincia de laltre no de qualsevol altre, sin daquest altre, el tu
que em commina a respondre, que arruna tota temporitzaci en un ara i aqu
insuportable; i de laltra banda, per la profecia dun nosaltres com a cloenda de tota

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
1
0
1
1
0
historitzaci, de tota diferncia.
Tota la problemtica de lespai de la poltica fora a problematitzar el pensament
com a quelcom que tampoc s donat, apropiat, segur de si, i que es veu igualment
concernit per lescndol duna alteritat que objecta tota ra i per lopressi duna ra
que no admet objecci. Poltica i pensament constituts per les mateixes excepcions,
jugant-se i arriscant-se recprocament sense identificar-se, subvertint-se i donant-se
espai mtuament: una poltica que pot donar lloc al pensament, per ventura a un
pensament del foraster; un pensament que pot donar lloc a la poltica, per ventura a
una veritable democrcia.
BIBLIOGRAFIA:
AGAMBEN, Giorgio (1998). Homo sacer. El poder soberano y la nuda vida.
Valncia: Pre-Textos.
(2004). Estado de excepcin. Homo sacer II, 1. Valncia: Pre-Textos.
ARENDT, Hannah (1996). Entre el pasado y el futuro: ocho ejercicios sobre la
reflexin poltica. Barcelona: Pennsula.
(1998). Los orgenes del totalitarismo. Madrid: Alianza
DERRIDA, Jacques (1998). Adis a Immanuel Levinas. Palabra de acogida. Madrid:
Trotta.
(2006). La hospitalidad. Buenos Aires: Ed. De la Flor
(2010). Mrgenes de la filosofa. Madrid: Ctedra.
De PERETTI, Cristina y VELASCO, Emilio (2007). Conjunciones. Derrida y compaa.
Madrid: Dykinson.
FOUCAULT, Michel (1992). Genealoga del racismo (Curso en el College de France
1975-76). Madrid: La Piqueta.
FREUD, Sigmund (2010). Psicologa de las masas y anlisis del yo. Madrid: Alianza.
LACAN, Jacques (2009). El Seminario 7: La tica del psicoanlisis. Buenos Aires:
Paids.

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111
1
1
1
1
1
1
(2010). Escritos 1. Buenos Aires: Siglo XXI.
LEVINAS, Immanuel (2001). Entre nosotros. Ensayos para pensar en otro. Valncia:
Pre-Textos.
MILLER, Jacques-Alain (2010). Extimidad. Buenos Aires: Paids.
WEIL, Simone (2000). Escritos de Londres y ltimas cartas. Madrid: Trotta.
ZIZEK, Slavoj (2004). Amor sin piedad. Hacia una poltica de la verdad. Madrid: Ed.
intesis.
ZIZEK, S. / SANTNER, E. / REINHARD, K. (2010). El prjimo. Tres indagaciones en
teologa poltica. Madrid: Amorrortu Ed.

Consideracions Per A Un Espaiament de La Política I Del Pensament - GuillemMarti

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Consideracions Per A Un Espaiament de La Política I Del Pensament - GuillemMarti

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

OXMORA REVISTA INTERNACIONAL DE TICA Y POLTICA

NM. 3. OTOO 2013. ISSN 2014-7708. PP. 92-111

You might also like