CURS

2009/2010

CONCERT
D’ORQUESTRA
SIMFÒNICA:
L’AUDITORI

“El Beethoven més

feliç”

Música
Antoni Miralpeix

Romero Olivé, Andrea

ÍNDEX 16 desembre 2009
1r GEI, torn matí
 1. Introducció ……………………………………………………. Pàg. 2
2. Entrada del concert …………………………………………. Pàg. 2
3. Programa ………………………………………………………. Pàg. 3
3.1. Comentari del programa …………………….………. Pàg.3
3.2 Les obres ………………………………………………….... Pàg.3
3.3 Els autors …………………………………………..……...... Pàg.4
3.4 Els intèrprets ………………………………………….....…. Pàg. 5
3.5 Informació general que dóna el fulletó ……………... Pàg. 6
4. Publicitat del concert ………………………………………… Pàg. 7
5. El concert …………………………………………………….…. Pàg. 9
5.1 Actitud dels Músics i del Director ……………………..…Pàg. 9
5.2 Actitud del Públic durant el concert ……………….…. Pàg. 9
5.3 La mitja part …………………………………………….….. Pàg. 9
5.4 Aspectes musicals ………………………………………… Pàg. 9
6. La sala de l’Auditori …………………………………………… Pàg. 13
7. Valoració personal del concert …………………………….. Pàg. 15
7.1 La meva relació amb la Música, abans i ara …..........Pàg. 15
7.2 Quantes vegades havia anat a un concert ……..…. Pàg.15
7.3 Relació amb el treball a classe ………………….......... Pàg.15
8. Annexos ……………………………………………………….…. Pàg.17
9. Bibliografia …………………………………………………....….Pàg. 20

CONCERT D’ORQUESTRA SIMFÒNICA

El Beethoven més feliç

John Nelson (director) · Lisa Batiashvili (violí)
 1. Introducció
Motius de l’elecció del concert.
He escollit aquest concert, perquè em semblava interessant poder
escoltar una orquestra simfònica on es donava gran importància al
violí. A més Lisa Batiashvili s’estrenava a l’OBC i era tot un prestigi
poder gaudir d’ella.
2. Entrada del concert.
L’entrada al concert era pausada, la gent no esperava a l’últim
moment per entrar, i no s’acumulava a la porta. Les veus parlaven en
un to moderat, ja que eren la majoria gent adulta, segurament,
habitual a aquests tipus de concerts.

3. Programa.
Comentari del programa.
El programa d’aquest concert ens ofereix tres obres. La primera
d’elles s’anomena Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales, i el
seu autor és Franz Waxman, seguidament trobem el Concert per a
violí i orquestra, de Samuel Barber. L’última peça és, la Simfonia
núm. 4 en si bemoll major, de Ludwig van Beethoven.
Les obres.
En aquesta orquestra he pogut gaudir de tres obres, la primera d’elles
s’anomena Sinfonietta per a orquestra de corda i timbales (Franz
Waxman), la qual va ser composada l’any 1955, durant un viatge de
Los Angeles a Zuric, per encàrrec de Rolf Liebermann, el qual és
compositor, empresari i director de ràdio. L’obra és una combinació
de rigor i vigor. Està estructurada en tres moments, el primer i l’últim
es caracteritzen per la seva gran energia, perquè estan en do major i
pel seu motiu musical. El segon moment és més lent i fúnebre.
La segona obra anomenada Concert per a violí i orquestra (Samuel
Barber), la qual va néixer a la primavera de 1939, per encàrrec de
Samuel Fels, un industrial del sabó de Filadèlfia molt ric, que volia un
concert per al seu fill adoptiu. Té una partitura lírica, amb un canvi de
caràcter entre els dos moviments lents i moderats del principi, i el
final brillant, virtuós i amb una tensió creixent, de tipus Scherzo.
L’obra és va estrenar finalment, al febrer de 1941 a Filadèlfia.
Per últim, vaig poder escoltar i sentir l’obra Simfonia núm.4 en si
bemoll major (Ludwig van Beerhoven), va ser escrita durant l’estiu de
1806, i té tres moviments, el primer d’ells es basa en tres temes que
reflecteixen tres temperaments literaris, el dramàtic, l’èpic i el líric. El
segon moviment és lent, i l’últim és el primer Scherzo de Beethoven
amb un final alegre i vigorós. A més l’obra està dedicada al comte
Franz von Oppersdorf, admirador de Beethoven, i el príncep de
Lichnowski, amic de tots dos, va ser qui va encarrega la simfonia.
L’obra es va presenta per primer cop el 7 de març de l’any 1807 a
casa del príncep, i el 15 de novembre del mateix any davant d’un
públic a Hoftheater.
Els autors.
Franz Waxman, és l’autor de la primera obra, va néixer a Königshütte
l’any 1906 i va morir a Los Angeles l’any 1967, en el sí d’una família
jueva. Era compositor de música per al cinema Alemany, però també
destaquen les seves composicions musicals fora d’aquest, com
aquesta mateixa peça de la qual hem pogut gaudir. Es va convertir en
un dels autors de bandes sonores més reconeguts del cinema, i a més
l’any 1947 va fundar un festival de música.
Va rebre varies nominacions als Premis de l’Acadèmia, algunes d’elles
per obres com:
– Rebecca (1940), per la millor musica original.
– El crepuscle dels Deus (1950), premi a millor banda sonora de
pel·lícula dramàtica.
– Un lloc al sol (1951), premi a la millor banda sonora de
pel·lícula dramàtica.

L’autor de la segona obra, Samuel Barber, va néixer a West Chester,

Pennsilvània l’any 1910, i va morir l’any 1981 a Nova York. Tenia un
estil molt personal, on la seva preferència era la música organitzada
tonalment i les composicions d’una gran riquesa melòdica. Barber va
ser format al prestigiós Institut Curtis de Filadèlfia, i algunes de les
seves obres més destacades són:
– Serenata per orquestra de corda (1929), la qual és música
orquestral.
– Interludi (1932), obra per a piano.
– God’s grandeur (1938), música coral.
– Medea-Cave of the Heart (1947), música escènica, ballet.

Per últim, tenim a Ludwig van Beethoven, nascut a Bonn l’any 1770,
per l’any 1827 morir a Viena. Va comença a aprendre música quan
encara era molt petit i als 7 anys va tocar per primer cop en públic. Al
complir 11 anys d’edat, Beethoven va publicar la seva primera
composició, i amb el temps les seves obres van adquirir un gran èxit.
A causa de la seva sordesa, l’última gran obra que va crear va ser la
Novena Simfonia.
– Va compondre 10 simfonies.
– 32 sonates per a piano.
 – Quartets de corda.
Els intèrprets.
John Nelson, com a director d’orquestra, va néixer a Costa Rica i va
cursar els seus estudis a la Julliard School, on va guanyar el seu
primer premi de direcció, anomenat Irving Berlín. Ha estat director de
diverses obres, algunes són:
– Simfònica d’Indianapolis de l’Òpera de St. Louis.
– Orquestra Nacional de Lió.
– Ensemble Orchestral de París.
– Filharmòniques de Nova York i Los Angeles.
– Orquestra de Filadèlfia.
– Obres de Bach i Händel al Carnegie Hall.
– Rèquiem alemany de Brahms.
– Elies de Mendelssohn.
El seu debut, finalment a la lírica va ser l’any 1972 a Nova York amb
Carmen de Bizet a l’Òpera de Nova York. Seguidament, l’any 1974 al
Metropolitan amb “Els troians”, això li va obrir les portes a altres
teatres.

Lisa Batashvili, violinista, nascuda a Georgià va comença els seus

estudis de música quan encara era molt petita, i amb només setze
anys va guanyar el segon premi del concurs Sibelius a Hèlsinki. Aquí
va comença l’inici de de la seva carrera musical. Seguidament, va
anar a viure a Munic on resideix ara, en aquesta ciutat ha estudiat
amb Ana Chumachenko i a Ravinia amb Miriam Freid i Ralph Gothoni.
Els seus últims premis han sigut l’any 2008, el premi Choc de la
musique, i ha estat escollida artista de l’any per ECHO Clàssic. Ella
toca un violí Stradivarius de 1709, donació de la Nippon Music
Foundation.
A participat amb diverses orquestres, algunes d’elles són:
– Filadèlfia.
– Filharmòniques de Nova York, Los Angeles, Berlín, Londres.
 – Simfòniques de Boston, Chicago, San Francisco, NHK japonesa i
la de Sydney.
– Concerts com el de Beethoven, Lindberg, Sibelius.
Informació general que dóna el fulletó.
El programa de mà ens presenta a la violinista, Lisa Batiashvili, a la
primera plana, introduint el nom de l’orquestra (OBC), els dies que es
realitza, el nom dels dos intèrprets i l’obra (El Beethoven més feliç).
A dins del fulletó trobem informació sobre altres obres que es
realitzaran a l’Auditori, i aprofundeix en l’obra a la qual assistim,
parlant de les tres parts de les quals consta, dels seus creadors, dels
intèrprets, i dóna els noms de tots els músics que hi participen.

4. Publicitat del concert.

- Lisa Batiashvili, dits màgics

Lisa Batiashvili, amb el seu preat Stradivarius. Foto:

MARTA CERVERA
BARCELONA
Va estudiar música des de la més tendra infància a la seva Geòrgia
natal, bressolada pel so del piano i les cordes del violí dels seus
pares, tots dos músics. Per a ella era tan natural tocar que amb 16
anys va ser la violinista més jove que aconseguia el segon premi del
Concurs Sibelius a Hèlsinki. Avui, amb 30, comença a obrir-se camí
amb les millors orquestres i és reclamada pels principals directors.
El so màgic que aconsegueix amb el seu Stradivarius, un magnífic
instrument creat fa tres segles, sonarà avui a Barcelona en el debut
amb l’OBC a l’Auditori. Interpretarà per primera vegada el Concert
per a violí i orquestra (1939-1940) de Samuel Barber. Obres de
Waxman i Beethoven completen el programa. «És la meva primera
obra americana. No és difícil per al públic», adverteix. Ho és més per
al solista perquè el tercer moviment, endimoniadament ràpid,
requereix molta tècnica i precisió. «La meva obligació és acostar al
públic obres noves o poc freqüents, portar-lo més enllà», diu aquesta
dona de trets suaus que parla tant anglès com francès. Aquest últim
idioma el va aprendre amb el seu marit, l’oboista François Leleux,
considerat dels millors.
Tots dos viuen a Munic quan els seus respectius compromisos ho
permeten. «Per desgràcia no abunden els concerts on el violí i l’oboè
siguin claus». No planeja tornar a Geòrgia encara que fa poc hi va
estar. «Em va sorprendre l’energia de la gent. El règim soviètic va ser
trist però hi ha una nova generació disposada a obrir una nova
etapa».
Satisfeta amb l’èxit del seu disc Sibelius i Lindberg concertos (Sony),
el seu objectiu és seguir com fins ara, intercalant música
contemporània i del gran repertori i alternant la música de cambra i la
simfònica. Dels seus pròxims projectes destaca el debut a les ordres
d’Essa-Pekka Salonen i la seva primera gira amb la Filharmònica de
Nova York.

‘Concert per a violí i orquestra de Samuel Barber’

Auditori • Divendres 13; dissabte 14 i diumenge 15 • 21h, 19
h i 11 h • 18-46 €

5. El concert.
Actitud dels Músics i del Director.
Els músics són els primers en situar-se al seu lloc, i seguidament
entra el Director, però entra i surt tres cops, per finalment situar-se a
la seva posició. Això ho realitzen a la primera i també a l’entrada de
la segona part. Quan acaba el concert fan el mateix, el director i la
violinista Lisa Batiashvili surten i entren tres cops, entre
aplaudiments.
Els músics es situen en semicercle, en ordre, i el director al mig, a
sobre d’una petita tarima, per poder ser visible per tots aquells que
estan en posicions més llunyanes d’ell. Quan la Lisa Batiashvili
apareix a escena aleshores es situa al costat del director, en primera
plana per tot el públic, ja que és la protagonista.
Davant de cada dos músics, que toquen el mateix instrument, és
situa la partitura, i el que esta més a la dreta és qui va passant els
fulls per avançar.
Els músics que a estones no toquen tenen una actitud de total
concentració, silenci i respecta cap als seus companys.
Actitud del Públic durant el concert.
La majoria del públic era gent més aviat gran, de trenta anys cap
amunt, tot i que també hi havia famílies que portaven els seus fills
que tindrien d’entra tretze i quinze anys.
He observat que la gent estava atenta a l’orquestra, tot i que hi havia
moments que algunes persones s’adormien per uns segons. Però en
general es veia a gent que era assídua en aquest tipus d’actes.
Es mostrava respecta cap als músics, estan en silenci i escoltant la
meravellosa simfonia que ens presentaven.
La mitja part.
A la mitja part del concert, la majoria de gent aprofita per anar al
lavabo, sortir fora a prendre l’aire i anar a comprar alguna cosa de
menja o de veure, al bar de l’Auditori.
Aspectes musicals.
Situació dels instruments:
 Violí: Apareix en la primer i en la segona fila.
Violes: Es situen a l’última filera.
Lisa Batiashvili: Al costat del director, amb el seu Stradivarius
de 1709.

Violoncel: Es situa a la primera i segona fila, entre els violins i

els contrabaixos.
Contrabaix: Es situen a la primera i segona filera, entre els
violoncels i els violins.

Flautes, Oboès, Clarinets: Es situen al final de l’orquestra.

Fagots: Es situen al final de l’orquestra.

Trompes, Trompetes, Trombons i Tuba: Es situen al final de

l’orquestra.
Timbales, percussió: Es situa al final de l’orquestra.

Arpa: Es situa al final de l’orquestra.

De tots aquests instruments que apareixen a l’orquestra, els violins,

les violes, els violoncels, contrabaixos i les timbales són presents des
del principi fins al final. Els altres apareixen a la segona part.
La primera part del concert, està dividida en dos parts, a la primera
d’elles els instruments dialoguen entre sí, primer toquen uns i
seguidament contesten els altres, destacant els violins per sobre dels
altres, tot i que també hi ha unes timbales al final de l’escenari que
prenen protagonisme cada cop que sonen, marquen molts cops el
compàs. Seguidament, a la segona part del primer acte, Lisa
Batiashvili passar a tenir tot el protagonisme, sent ella el centre
d’atenció, situada al costat del director, i tocant en solitari la major
part del temps.
Per últim, desprès de la mitja part, ens topem amb una orquestra on
s’afegeixen nous instruments, tot i que tenen una importància poc
significativa, perquè continuen destacant els instruments de corda
fregada.
Hi ha moments de tensió, on la música arriba a un punt culminant, a
la primera part, i aquest és resol a través de les timbales, les quals
donen un cop fort i sec. També hi ha diversos moments de silenci,
justament desprès dels grans tocs de les timbales, però sobretot quan
toca la Lisa Batiashvili. Cada cop que ella ha de comença o acabar, és
produeixen llargs silencis per donar, seguidament inici a la resta de
l’orquestra.
La finalització de cada part és diferent, la primera d’elles acaba de
mica en mica anant de fort a fluix, i a poc a poc els instruments van
abandonant. Amb la Lisa, encanvi, s’acaba de cop, amb una melodia
fluixa. I l’última part, tots alhora.
En quant els tempos i les dinàmiques, la “Sinfonietta per a orquestra
de corda i timbales”, utilitzà lento, allegro, dirge: lento, i scherzo –
finale. El “Concert per a violí i orquestra” fa ús de allegro, andante i
presto in moto perpetuo. Per últim, trobem adagio, allegro vivace,
allegro altre cop, allegro molto e vivace, i allegro non troppo, a la
“Simfonia núm. 4 en si bemoll major”.
El director, John Nelson, indica tot el que he explicat anteriorment,
des de una petita tarima situada davant i al mig dels músics. Ell fa
entrades en cada moment que un instrument a de comença, i indica a
aquells que han de deixar de tocar, també els fa saber la intensitat
que es necessità i porta el compàs amb els peus. Tot això, ho fa amb
les seves mans, sense fer ús de cap vareta.
 6. La sala de concerts de l’Auditori.
• L’edifici.
És un edifici modern de 42.000 m2, dissenyat per Rafael Moneo, i
inaugurat el 22 de març de 1999.
A la part central d’accés trobem un monument que és una llanterna
cúbica de vidre en forma d’impluvi, on podem gaudir d’unes pintures
ratllades de Pablo Palazuelo.
L’Auditori esta compost per tres sales, la primer d’elles, Pau Casals,
consta de 2.200 places i és d’una sòbria modernitat externa. La
segona d’elles, Oriol Martorell, té 600 espais, i per últim, la sala Tete
Montoliu, pot acollir a 400 persones. També trobem en el mateix
complex, l’Escola Superior de Música.
A més, la bona situació d’aquest edifici fa que tingui una fàcil
accessibilitat tan amb transport públic com amb privat, ja que està
aprop de la plaça de les Glòries, i rodeixat per la Diagonal, la Gran Via
i la Meridiana.
• Arquitecta
José Rafael Moneo Vallés, va néixer a Tudela, Navarra, l’any 1937. I
va estudiar a Madrid, on l’any 1961 va acabar la carrera.
A obtingut diversos reconeixements, i ara per ara és Jospe Lluis Sert
Professor of Architecture a la Graduate School of Design de Harvard.
També a gaudit de rebre premis com, la Medalla d’Or del Royal
Institute of British Architects l’any 2003 o el Premi Pritzker
d’Arquitectura l’any 1996. A més, ha sigut escollit Acadèmic de Belles
Arts al 1997.
Algunes de les seves obres més destacades són, l’Estació d’Atocha de
Madrid (1992), la Nova Catedral de “Los Angeles” (2002), i l’Hospital
Matern-Infantil “Gregorio Marañon” de Madrid (2003).
Apart, treballa com a conferenciant i crític, i els seus escrits s’han
publicat a diverses revistes.
• Disseny acústic
El disseny acústic de l’Auditori és cosa de Higini Arau Puchades,
nascut a Barcelona l’any 1946. Va estudiar Ciències Físiques a l'UB, i
va ser Llicenciat al 1969 i Doctorat en acústica al 1982.
La Sala 1, Pau Casals, té una visibilitat i una audició homogènia per a
tot públic. I està tot pensat per la difracció del so desitjada.
7.Valoració personal del concert.
La meva relació amb la Música, abans i ara.
La meva experiència amb la Música no ha sigut gaire bona en tots
aquest anys. A l’escola on vaig estudia des dels tres anys fins els
setze, no és donava gaire importància al món musical. L’aprenentatge
es feia pesat, perquè no és donava lloc a l’experimentació, tot estava
massa planificat. A més, vaig comença a donar classes de música als
sis anys per acabar als dotze, tenint en compte que només tenia una
hora a la setmana. Els meus professors van aconseguir que aquesta
assignatura fos una de les menys desitjades.
Fins aquest any no he tornat a viure la música, però hi hagut un gran
canvi, ja que ara gaudeixo d’ella. Serà perquè ara he aprés a valorar
les coses realment importants, he crescut, he madurat, però sobretot
m’han ajudat a experimentar-la, ha viure-la des de dins, ha sentir-la i
ha escoltar-la. Perquè de fet, el realment necessari és un mestre que
t’aportií tot allò que significa per ell la música, i et contagií, i aquest
cop le trobat.
Quantes vegades havia anat a un concert.
Amb l’escola, a primària vaig anar un parell de vegades a un concert,
un a l’Auditori i un altre al Palau de la Música, però no recordo els
seus noms. L’experiència va ser interessant, però la sala estava plena
de nens d’altres escoles, i això dificultava l’escoltà del concert.
També vaig participa a una òpera, l’Òpera Regals, al Gran Teatre del
Liceu. Aquesta òpera, és un projecta educatiu a secundària, on les
escoles es poden inscriure. Corre a càrrec de la Jove Orquestra
Nacional de Catalunya. La seva compositora és Mariona Vila, i està
creada a través d’un llibret de Mercè Maura.
Relació amb el treball a classe.
Al concert he pogut relacionar diferents aspectes treballats a classe
anteriorment, com la posició de l’orquestra i els instruments. A més
han sorgit diferents tempos, pulsacions, i dinàmiques, estudiades a
l’assignatura. I a més, les melodies, i els sons dels instruments, ja els
hem vist a classe, si més no, molts d’ells.
ANEXXOS

Aquesta fotografia està captada al començament del concert.

Fotografia de l’exterior de l’Auditori. (Extreta de:
http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/introduccio.aspx)

Referència a la pàgina: 13

Aquest home és, Rafael Moneo, arquitecta de l’auditori. (Extreta de:

http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/arquitecte.aspx)

Referència a la pàgina: 13.

Aquí trobem a, Higini Arau, dissenyador acústic de la Sala Pau Casals
de l’Auditori. (Extret de:
http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/disseny_acustic.aspx
)

Referència a la pàgina: 14

ENTRADA CONCERT I PROGRAMA DE MÀ

BIBLIOGRAFIA

• Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya: El

Beethoven més feliç. (2009). Barcelona: programa de mà.
• Cervera, M. (2009). Lisa Batiashvil, dits mágici. Recuperat el 14
novembre 2009, a http://www.elperiodico.cat/default.asp?
idpublicacio_PK=46&idioma=CAT&idnoticia_PK=661413&idsecc
io_PK=1013&h=091113.
• Auditori. (2009). L’edifici: Presentació/Fitxa técnica. Recuperat
el 18 novemebre 2009, a
http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/introduccio.asp
x.
• Auditori. (2009). L’edifici: L’arquitecte. Recuperat el 18 de
novembre 2009, a
http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/arquitecte.aspx
• Auditori. (2009). L’edifici: Dissent acústic. Recuperat el 18 de
novembre 2009, a
http://www.auditori.com/seccions/auditori/edifici/disseny_acusti
c.aspx.