(bum bum bum bum ) soroll del cor.

ROC (3 MESOS)
Ostres quin lloc més fosc, no s’hi pot veure res de res. Quina sensació més
estranya per a més que em mogui, totes les parets que m’envolten són
humides i calentes. Crec que estic sol, i això no m’acaba d’agradar...
I aquest soroll que sento? Hola? Que hi ha algú? Res ningú contesta... Però
com pot ser que no em senti si la noto tan a prop? Oh mira que ja hi torna!
Cada paraula em fa ressonar tot el cos.
Sembla una veu dolça, m’agrada, però no em sent!!
M’agradaria que em sentis i em pogués explicar on sóc, que és això que em
recobreix tan viscós i càlid.
Oh mira! Què és això que em surt de cos? A veure.... oh en tinc dos a baix i
dos a dalt caram! Quatre! A veure a veure...(crit d’esforç) Uauuuuuu però si les
puc moure!
NARRADORA
Ell ja està plenament format, té cames, té braços, té parpelles, obre i tanca la
boca i té el cervell i el cor desenvolupats.
És la primera vegada que és conscient de que està a algun lloc però no sap on.
Sap que està protegit, però tot i així se sent sol, desconcertat. Sent una veu,
una veu amorosa i plena de tendresa però no sap de qui es tracta. No sap
encara que aquesta veu és la de la persona que s’encarregarà de que creixi
segur i feliç. La veu d’aquella persona que vetllarà per la seu benestar dia i nit
sense cansar-se, sense demanar res a canvi. Una veu amb un timbre just a la
seva mida, fet a la seva mida, per cantar-li cançons, per dir-li que l’estima, per
calmar-lo quan ell plori. Una veu amb la que compartirà vida durant un període
de temps força llarg.
Però tot això ell no ho sap. I se sent sol, desemparat, no entén res, encara ha
de descobrir moltes coses....

ROC (5 MESOS)
Ostres que divertit dels braços em surten cinc cosetes, i que seran? A veure a
veure...mmm que divertit es poden xuclar!! I que deu ser aquesta part dura del
final? (gesticulant).
Són curiosos aquest pels que m’han sortit al voltant dels ulls, em pregunto
perquè serviran
Ara tinc menys fred, la meva pell és més gruixuda i aquest lloc s’ha fet més
estret però ja em comença a agradar ara sento dos ritmes enlloc de un (bum
bum bum bum)... i aquesta veu que sento....em fa sentir tan bé! i em diu coses
però no sé què em diu, sé que de vegades quan faig el truc de girar-me sobre
mi mateix, riu. Està contenta. I jo de tan en tan allargo un braç per veure si em
notés i em pogués dir exactament on sóc i què faig aquí. Diria que em parla i
quan ho fa, acosto el cap prop de la paret del costat per sentir-la millor a veure
si entenc què diu, però no aconsegueixo desxifrar el significat de les seves
paraules...

NARRADORA
Ja té ungles i dits i és molt normal que sempre en tingui un a la boca i que el
succioni . Pesa mig quilo i fa uns 20 centímetres dóna voltes sobre si mateix ,
té celles i pestanyes malgrat no pugui obrir els ulls.
El seu cor tendre i fràgil comença a sentir-se com una remor dins la panxa de la
mare. Aquest lloc que cada vegada se li fa més agradable i familiar es va fent
poc a poc estret. I com si es tractés d’una fàbrica de miracles, aquí dins el nen
es va desenvolupant més i més. Va sentint coses noves. Si li agrada un soroll
apropa el cap a la panxa i si no se n’allunya el màxim possible deixant que la
panxa faci d’escut d’allò que li és desagradable.
El seu cervell està pràcticament desenvolupat del tot, així que ja comença a
pensar. Ja no se sent sol, i comença a entendre que la veu li parla a ell i que li
diu coses boniques. Ell no ho sap però això farà que creixi segur de si mateix.
No li importaria estar-hi un bon temps en aquest lloc, la vida a la panxa se li
està fent força agradable...

ROC (MES 7)
(Badall) quina dormida més bona!! Què bé que s’hi està aquí amb el vaivé de
les passes de la mare fer una becaina gronxadet és un plaer. Encara que no
entenc perquè cada vegada es va fent més i més estret.
Ui mira ja s’acosta aquesta veu que ve de fora i fa companyia a la mare, ostres
un altres cop aquest soroll al costat de l’orella (PETONS), és una mica pesat
però m’agrada aquesta sensació i a més a la mare li encanta. No tardaran gaire
en dir-me aquella paraula que tan repeteixen Roc, Roc...que no sé que vol dir
però me la començo a fer meva. També m’agrada molt quan els dos posen les
mans prop d’aquesta paret, m’agrada l’escalfor que m’arriba.
I una altra vegada aquest gust, sembla que la mare estigui menjant sempre el
mateix, em sembla que cada cop que pronúncia el nom d’aquest menjar el pare
corre a buscar-lo de seguida. A mi m’agrada molt quan ho menja per mi és molt
més bo que no pas el de sempre.
Ahir vaig fer un gran descobriment aquest lloc és màgic tot allò que abans veia
fosc, ara s’ha convertit en una dansa de llums i d’ombres precioses al meu
voltant. És molt divertit observar-les m’hi puc estar estona i estona i ho
segueixo trobant tan fascinant com la primera vegada. Començo a pensar que
és l’indret més meravellós del món.

NARRADORA
El Roc dorm gairebé divuit hores al dia però l’estona que resta despert les
omple d’experiències noves. Ha descobert que la cova on ara viu és plena
d’estímuls i de sensacions extraordinàries. Ha après a reconèixer les veus del
pare i la mare i escoltar-les el fa sentir content, li agraden les paraules de
tendresa que li son proferides, notar la calidesa de les carícies i el xiuxiueig
dels petons.
Ara és capaç de distingir els sabors que més li agraden i comparar-los amb el
dolç sabor del líquid amniòtic. S’ha convertit en un petit catador.
Com que el petit ja ha obert els ulls, quan la llum del sol llueix sobre la panxa
de la mare pot notar la claror del sol i les ombres de coses que l’envolten.
És un nen feliç en un lloc on es sent protegit i estimat.

ROC (MOMENT DEL PART)

En un dels meus fantàstic moviments, m’he quedat encallat cap per baix i ara
no em puc moure, tinc el cap atrapat. Aquest lloc ja em queda molt petit, he
crescut tant que m’hi he d’estar encongit tota l’estona. I de tan en tan intento
fer-me lloc però sembla que això posa nerviosa a la mare.
Però ara em sento més apretat que mai i alguna cosa em fa anar cap aval i
cap avall, sento la mare respirar molt fort.
Ostres! La manteta viscosa està desapareixent, caram quines coses més
rares... i aquesta força sembla que em vulgui fer fora d’aquí cada vegada amb
més insistència i amb més força. Però si jo no vull marxar, si jo hi estic molt bé
aquí, on em porta tots aquest moviments? Què és el que m’espera allà fora?
Perquè crida la mare? Què està passant?

NARRADORA
(I quan tot semblava ser part d’un somni, la vida fa el seu esclat més alt i dóna
pas al miracle. El Roc neix. Tan de temps esperant per tenir-lo en braços, per
veure-li la cara, les manetes, tot ell. I la perfecció del seu cos emociona, tot
està ben posat no li falta de res.)
Durant 9 mesos haurà estat dins la seva mare, l’eina més perfecte de la
creació. Només nou mesos per fer un cos que li durarà tota la vida. El Roc surt
del lloc més segur del món, la panxa de la mare, un lloc fet a la seva mida, on
tenia tot el que necessitava. Un lloc càlid on desenvolupar-se, on es podia
alimentar a plaer. La panxa de la mare..segurament mai estarà tan a prop seu.
El Roc ve d’un lloc per on hi hem passat tots, un lloc que ens fa iguals. La
panxa de la mare, el niu de les civilitzacions, la cultura, les religions, un lloc on
es mesclen les races on tots som germans. El punt d’unió de la humanitat. El
punt d’inici de la vida, el primer lloc que coneixem i el primer que oblidem. Un
lloc on comencem a ser qui som.
I enmig d’aquest benestar que ens proporcionen les entranyes de la mare, un
dia es planteja el conflicte: Quedar-se dins, amb totes les comoditats
experimentades o descobrir què hi ha més enllà d’aquestes parets? Però el
Roc sent veu que tan de temps l’ha acompanyat, que li diu que surti. I ell vençut
per la curiositat de sentir una abraçada, de posar un rostre a aquesta veu tan
meravellosa, decideix fer el pas, decideix sortir a la vida. I un cop més a la
història converteix aquell moment en el dia més feliç per a dues persones que
es moren per estimar.
Benvingut a la vida Roc !!!!