Captol 1

uan la meva mare em va dir

que el meu germ i jo anirem
a passar dues setmanes a casa
de la iaia Maria se'm van illuminar els ulls, perqu
no hi ha res que m'agradi tant com anar a casa de
l'via, de deb!
L'via t una casa fantstica, s enorme, t un jard
tan gran que fins i tot hi ha un laberint de xiprers i
un llac amb necs. A ms, la platja s a tocar, noms
cal baixar unes petites escales de fusta i patam!, ja
tens els peus a l'aigua.
Al meu germ Guillem no li va fer gaire illusi, ja
11

que feia un parell de dies que havia comenat a fer

el ximple amb una tal Merxe, una nena del barri,i
clar que no li va caure b la notcia. Per aix que,
una mica enfadat, li va preguntar a la mare per quin
motiu ens enviava a casa de l'via amb tanta precipitaci.
Us hi envio perqu els teus oncles, el pare i jo
hem guanyat un viatge al Carib. A ms, us hi envio
perqu ho dic jo va afirmar rotundament.
El meu germ volia contestar, per es va estimar
ms tancar la boca. I va fer b, perqu quan ma mare
s'enfada, s'enfada de veritat.
Els dies van passar gaireb sens adonar-nos-en, i
en un tres i no res ens vam trobar amb els nostres
trastos davant la porta de ca la iaia Maria.
La meva cosina Patricia era all, esperant asseguda
als graons de l'entrada amb l'Epaminondes, el cocker
de color canyella de l'via. Sempre m'havia preguntat
per qu li devia haver posat aquell nom tan estrany
al pobre gos, fins que la meva via em va explicar
ben orgullosa que Epaminondes era el nom d'un
general de Tebes que va vncer els espartans l'any
de la Mariacastanya i que el seu nom significava el

12

13

ms valent. A partir d'aquell dia encara em va semblar

ms ridcul. No calia ni mirar-se el pobre quisso com
per adonar-se que aquell nom li anava ample. Ms
que Epaminondes, hauria estat millor dir-i Rufus. I
de valent res de res, el gos s'espantava fins de la seva
ombra.
Per all no semblava que imports a l'via, que
el tractava com si fos
un nad, malcriant-lo sense
parar i dientli coses tan
espantoses com
"I el meu cutxi-cutxi?
Com est avui? Ai!, Que li menjo les orelletes al meu
petit." De deb que agafaven ganes de plorar veientla dir tantes bestieses.
A part d'aquest petit defecte, la iaia Maria era la
millor via del mn. Amb el seu monyo blanc i el
seu bast semblava una gran senyora, d'aquelles que
surten a les pellis. Per aquell dia l'via no va cuidar
gens les formes, i aix que ens va veure arribar va
sortir de casa tan contenta i distreta que gaireb

14

ensopega amb l'Epaminondes. Mai l'havia vista crrer

tant, ni tan sols va fer servir el bast per ajudar-se
a caminar. Ens va agafar, ens va abraar, ens va
petonejar, tant i tan fort que vaig pensar que no ens
deixaria anar mai. A en Guillem, com sempre, aix
no li va fer cap grcia, i quan l'via no el mirava, es
va eixugar la cara amb la mniga de la camisa, amb
cara de fstic. La Patricia es mirava l'espectacle,
encara asseguda a l'escala. Aleshores es va aixecar i
em salud.
Hola, Mariusot.
Mai no m'havia agradat que em digus aix, per
en aquell moment m'enxamp de bon humor i vaig
preferir no dir-li res.
Hola, petitufa! Com anem? Has portat la bici?
A la Patricia li
encantava d'anar
amb bici i no se'n
separava en cap
circumstncia.
s all va
dir assenyalant
amb el dit cap a

15

les columnes del porxo de la casa. La bici blava hi

reposava recolzada.
Genial! Jo tamb la porto. Espero que tinguem
bon temps per poder anar d'excursi.
Just acabada la frase, i com si es tracts d'un
malefici, va retrunyir un gran tro. L'Epaminondes es
va espantar tant que sort corrents com una fletxa
cap a la iaia Mara, udolant sense parar. Aleshores
es va posar a ploure.

16