LA PARAULA PROFÈTICA

La paraula profètica té molta importància per a la nostra fe. De fet, és força

il·luminador que l’Antic Testament es divideixi en tres parts - Llei, Profetes
i Escrits- i una d’elles estigui dedicada en exclusivitat a la paraula
profètica.

Els profetes no han sortit d’un sol motlle

Definir o descriure els profetes no és senzill perquè són uns personatges
que presenten moltes diferències entre ells. Uns dediquen gran part de la
seva vida a l’activitat profètica, com Isaïes, Jeremies o Ezequiel; altres no
hi dediquen tant de temps, com Abdies, del qui només tenim vint-i-un
versets. La relació entre Déu i els profetes es fa de diferents maneres: amb
visions (Is 6,1; Am 7,1), amb audicions (Am 1,1-8) o amb experiències
personals íntimes (Jr 1,9). Generalment els profetes transmeten el missatge
per la paraula, però de vegades també ho fan a través de les accions
simbòliques (Ez 6,11). Hi ha profetes que són escriptors, però d’altres que
no ho són, com Elies (1Re) o Eliseu (2Re). N’hi ha que són homes, però
també hi ha la profetessa Dèbora (Jt 4,4) i la profetessa Huldà (2Re 22,14);
en el Nou Testament no es fa estrany que les dones siguin profetes (Ac
2,17-18), que les filles de Felip tinguin el do de la profecia (Ac 21,9) i que
una dona profetitzi a Corint (1Co 11,4-5). Hi ha profetes que estan
vinculats a la cort (Isaïes), o al culte (Joel i Habacuc), però també n’hi ha
que pertanyen al món rural (Miquees o Amós).

Déu crida i el profeta escolta la seva paraula.

Malgrat totes aquestes diferències, tots els profetes diuen amb fermesa que
la paraula que profetitzen és paraula de Déu. El profeta, en hebreu nabî
(cridat), té molt clar que és el Senyor qui l’ha cridat per parlar a la
comunitat. No es cansa de repetir: “això diu el Senyor”, “això fa saber el
Senyor”, “el Senyor em va comunicar la seva paraula”. Ens pot sorprendre
aquest llenguatge perquè ens podríem arribar a imaginar una comunicació
directa entre el profeta i el Senyor com si estiguessin tots dos en un
despatx, o parlant per telèfon o enviant-se correus electrònics. Però no, la
seguretat que té el profeta en la seva inspiració li ve del contacte personal
amb Déu. Contacte que comença en el moment de la seva vocació i que
continua amb el convenciment que Déu parla amb ell a través dels
esdeveniments i dels homes que l’envolten. Certament que el profeta no
neix després d’estudis llargs, ni té grans teories sobre Déu. El profeta rep la
Paraula des de l’experiència que fa de Déu i des del seu respecte i
solidaritat amb tots els homes. Per a ell Déu no és una qüestió abstracta,
sinó que és una realitat vivent en contacte amb l’home i amb la història. El
profeta transforma aquesta paraula que li ve de fora en paraula interior i la
proclama a la comunitat. Esdevé així l’home que proclama la paraula de
Déu i no, com moltes vegades entenem, l’endeví que prediu els
esdeveniments futurs. “El que veuen no és tant el futur, com el present:
il·luminats per la seva fe en Déu, veuen lúcidament les conseqüències del
present i anuncien les dificultats que naixeran inevitablement de les
injustícies presents i de la manca de confiança en Déu” (J. AUNEAU et al.,
Llegir l’Antic Testament. Una iniciació (Saurí 133), Barcelona 1997,
p.133).

En aquesta relació vivencial Déu sempre pren la iniciativa, ningú pot

sentir-se posseïdor exclusiu de la paraula de Déu, l’única cosa que demana
Déu és la capacitat d’escoltar-lo, no cal ser teòleg, només cal tenir una
actitud prou oberta i atenta als signes dels temps per veure des d’on ens
parla. El profeta, atent i acollidor, experimenta la força de la paraula de
Déu en la seva persona i queda atrapat per ella, la sent com el rugit del lleó
(Am 1,2), com goig i alegria (Jr 15,16), esdevé en ell un foc que no pot
apagar (Am 3,8; Jr 20,9), prova de fugir-ne o callar, però és inútil (Jonàs,
Jeremies), no pot deixar de comunicar-la a la resta de mortals, malgrat que
això li pugui costar la vida.

La paraula profètica és una paraula històrica.

Aquesta paraula, en hebreu dabar (paraula-cosa), que ve de Déu i que els
profetes no poden deixar de proclamar, té dues connotacions: és paraula i
és acció alhora. En l’AT veiem com la paraula de Déu és creadora,
incideix en la història de la humanitat: “Déu digué: que hi hagi un
firmament” (Gn 1,6); “el Senyor va dir a Abram: Vés-te’n del teu país” (Gn
12,1); “el Senyor li digué: he vist l’opressió del meu poble a Egipte i he
sentit com clama per culpa dels seus explotadors. Conec els seus
sofriments; per això he baixat a alliberar-lo del poder dels egipcis i fer-lo
pujar des d’Egipte” (Ex 3,7s). En els relats de vocació dels profetes és prou
evident que la paraula de Déu s’ha fet història. Allí s’esmenta la situació
històrica del profeta: nom dels pares, ofici, lloc on viu, època en què viu
(Am 1,1; Jr 1,1-3). La paraula és més que una expressió oral o una idea, és
eficàcia, és esdeveniment en la història. La paraula fa el profeta, però
també es fa en el profeta i, així, ell mateix esdevé paraula per a la
comunitat, dit altrament: “la Paraula forja el profeta i a través del profeta
forja la comunitat” (F. RAURELL, Profeta, el forjat per la Paraula [Eines,
18], Barcelona 1993, p.8). No és casualitat, doncs, que “el profeta estigui
implicat en esdeveniments concrets de la història en el seu vessant religiós,
polític, econòmic i social” (F. RAURELL, o. c., p. 23) i que més d’una vegada
li causi maldecaps. És habitual llegir textos en els quals el profeta és
amenaçat. A Jeremies li diuen que és un traïdor (Jr 26,8-9), Elies és
perseguit (1Re 19,1-3), Amós és expulsat del Regne del Nord (Am 7,12-
13), Jeremies és insultat (Jr 20,8) i empresonat (Jr 37,14), Uriahu és
assassinat (Jr 26,20) i el Nou Testament recorda tot sovint que van ser
perseguits i els que vindran també ho seran de perseguits. Són amenaces
que ens fan pensar que “en el destí dels profetes queda prefigurat el de
Jesús de Natzaret” (J. L. SICRE, Introducción al Antiguo Testamento, Estella
5
1998, p. 191).