Historiador

La renaixença

Nom amb què els historiadors de la literatura catalana han designat el procés de recuperació de la
llengua i la literatura catalanes portat a terme sobretot a partir de la segona meitat del s XIX.
El terme, però, i malgrat la seva utilització constant, és molt poc precís, ambigu i susceptible de
nombroses interpretacions i revisions.
Tanmateix, hom no pot negar l'evidència d'un canvi fonamental, més o menys a partir del quart decenni
del segle: d'unes veus aïllades que usaven el català o que reclamaven els drets d'aquesta llengua (els
exemples són nombrosos, de J.P.Ballot a A.Puigblanc i a Aribau) es passà a la voluntat comuna d'una elit
intel·lectual per a la recuperació de l'entitat pròpia, de la qual el moviment literariolingüístic fou en uns
primers temps l'aspecte més notori.
Els factors que ho afavoriren són complexos i no han estat encara estudiats d'una manera definitiva. Hom
ha assenyalat la influència en el camp cultural i ideològic del moviment romàntic, a nova situació
econòmica i social, amb la consolidació de la burgesia, que provocà tota una sèrie de canvis polítics que
contribuïren a aquesta presa comuna de consciència.
Així, figures contemporànies dels fets i no sempre coincidents ideològicament, sí que coincidien a
assenyalar com a motiu primer les fites aconseguides contra l'absolutisme.
Tanmateix, en intentar d'aprofundir el concepte Renaixença apareixen encara nombrosos punts foscs.
Una primera qüestió, potser marginal, seria la de la consolidació del nom, que no es produí fins molt més
tard d'endegat el moviment, segurament arran de la popularitat que aconseguí la publicació homònima,
el 1871. D'altra banda, caldria establir el que hom pot englobar sota aquest concepte.
A partir d'unes figures molt destacades i indubtablement molt importants —però no úniques— com poden
ésser Rubió i Ors, Manuel Milà i Fontanals o Marià Aguiló, hom ha qualificat sempre aquest moviment de
conservador i n'ha exclòs persones o iniciatives que no responiena priorials motlles del que hom ha
considerat renaixentista, però que en molts casos hi tingueren, malgrat nombroses friccions, unes
relacions molt estretes.
També, en valorar per damunt de tot la recuperació de la llengua, hom ha tendit a vegades a deixar de
banda autors de producció només castellana però que constituïa ja un clar exemple de recuperació de
signes catalans.