Revista de la Societat Catalana de Qumica 2 / 2001 p.

21-24

Fonament de lefecte hivernacle: una breu introducci a lespectre

infraroig de les molcules senzilles
Jaume Ramon Granell
Departament de Qumica Inorgnica, Universitat de Barcelona, jaume.granell@qi.ub.es

En aquest article es discuteix per quin motiu algunes molcules senzilles com el CO2 absorbeixen radiaci infraroja. A ms, es comenta que
hi ha altres gasos a latmosfera que absorbeixen el mateix tipus de radiaci i que, en conseqncia, poden contribuir tamb a lefecte hivernacle. Finalment, sexplica el motiu pel qual els dos gasos majoritaris a latmosfera de la Terra, el N2 i lO2, no produeixen aquest efecte.
The basis of the absorption of infrared radiation by simple molecules such as CO2 is explained. The contribution of other molecules,
present in the earths atmosphere, to the greenhouse effect is also discussed. Finally, the fact that the main atmospheric gases, N2
and O2, are unable to absorb infrared radiation is also explained.

efecte hivernacle ha esdevingut aquests ltims temps un tema dinters general degut
a la possibilitat que sigui el responsable
dun augment significatiu de la temperatura
de la Terra, amb les preocupants conseqncies que es derivarien daquest fet. Tot i
les grans dificultats que t lestudi dun
tema tan complex com s levoluci de la temperatura de la
Terra, la majoria dels experts consideren que sha produt un
escalfament del planeta de lordre de 0,5 C en els ltims cent
anys, i el relacionen amb laugment de les emissions de CO2,
degut a lefecte hivernacle que presenta aquest gas. La utilitzaci massiva de processos de combusti dhidrocarburs per
obtenir energia s un dels motius ms importants pels quals
lactivitat humana pot modificar la distribuci dels gasos
constituents de latmosfera de la Terra, ja que aquestes reaccions donen lloc a la formaci de CO2 i H2O.

La radiaci visible que emet el Sol penetra a latmosfera de

la Terra i, ats que els gasos que la formen sn incolors, arriba fins la superfcie del planeta, s absorbida per aquesta i a
continuaci s reemesa en forma de radiaci infraroja (IR).
La presncia a latmosfera de substncies com el CO2, que
absorbeixen aquest tipus de radiaci electromagntica, evita
parcialment lemissi daquesta radiaci a lespai i t com a
conseqncia laugment de la temperatura de la Terra. Recordem que la longitud dona de la radiaci que emet un cos
depn de la seva temperatura. El Sol, amb una temperatura a
la fotosfera de 6.000 C, emet majorment radiaci visible entre 400 i 700 nanmetres (25.000 i 14.300 cm-1), amb un
mxim a 483 nm. En contrast, la superfcie de la Terra, que
est a una temperatura molt inferior, emet majorment radiaci IR entre 5.000 i 25.000 nm (2.000 i 400 cm-1). Lefecte
hivernacle no s necessriament negatiu, ja que, amb lactual composici de latmosfera, contribueix a fer la Terra habitable. Es calcula que, en absncia daquest efecte, la temperatura mitjana a la superfcie del nostre planeta seria de

18 C (inferior en 33 graus a la temperatura mitjana actual).

El planeta Venus, tot i estar envoltat per una densa capa de
nvols dcid sulfric que reflecteixen un 76 % de la radiaci
incident, t una temperatura duns 450 C. Aquest valor s del
mateix ordre que la temperatura mxima de Mercuri, que s el
planeta ms proper al Sol. Lelevada temperatura de Venus
sexplica pel fet que la seva atmosfera est formada en un
96,5 % per CO2 i que, per tant, t un efecte hivernacle molt
important, i a ms hi ha molcules com lSO2, el CO i l'HCl que
tanquen altres finestres de radiaci IR de la seva atmosfera.

Espectroscpia IR
Per explicar labsorci de radiaci IR hem de parlar dels moviments de vibraci que experimenten els toms a les molcules. El moviment duna partcula en un espai de tres dimensions es pot descriure per tres coordenades: x, y i z, i es diu
que aquesta partcula t tres graus de llibertat. En aquest cas,
cada grau de llibertat representa la translaci de la partcula a
lespai en cadascuna de les tres possibles direccions. De forma
anloga, una molcula diatmica, formada per dues partcules, t sis graus de llibertat. Tres daquests graus de llibertat
sn les translacions de la molcula segons els tres eixos: dos
corresponen a les dues rotacions possibles i el tercer grau de
llibertat s el moviment de vibraci (figura 1).
Com un model senzill per descriure la vibraci duna molcula
diatmica ens podem imaginar que lenlla entre els dos nuclis es
comporta com una molla. Si saplica laproximaci de loscillador harmnic i es porta a terme el tractament adequat de mecnica quntica, es troba que nicament existeixen uns nivells denergia vibracional discrets (figura 2) amb uns valors denergia E,
que depenen de la constant de fora k (que ens indica la fora de
lenlla entre els toms que vibren), de la massa reduda da-

21

motiu, el senyal que correspon a cada vibraci en lespectre IR

s relativament ample.
Les molcules poliatmiques experimenten uns moviments
vibracionals molt ms complicats, per, com una aproximaci vlida, es pot considerar que aquests moviments es poden resoldre com la superposici dun nombre limitat de moviments fonamentals anomenats modes normals de vibraci.
Concretament, una molcula poliatmica, formada per n
toms i que presenti una geometria lineal com el CO2, t 3n
-5 modes normals de vibraci i una molcula poliatmica no
lineal, com el vapor daigua, t 3n -6 modes normals de vibraci. A la figura 3 es presenten els modes normals de vibraci del vapor daigua i del CO2 i tamb sindiquen els
nombres dona en qu es produeix labsorci de radiaci IR
per cadascun.
FIGURA 1. Graus de llibertat duna molcula diatmica.

FIGURA 2. Energia dels nivells vibracionals segons el model de l'oscillador harmnic.

quests toms i del nombre quntic vibracional que pot sser

zero o un nombre enter positiu. Els valors corresponents de lenergia dels nivells vibracionals es calculen segons la frmula:
E = ( + 1/2)

22

h (k/)1/2
2

Dacord amb aquesta frmula, la molcula t una energia diferent de zero en el nivell vibracional ms baix possible ( =
0). A ms, una molcula pot modificar el seu nivell vibracional
si absorbeix energia de la freqncia adequada i passa al nivell vibracional = 1. Aquesta transici s la responsable de
labsorci de radiaci IR per la molcula. Labsorci modifica
tamb els nivells rotacionals de les molcules i, per aquest

FIGURA 3. Modes normals de vibraci del vapor daigua.

Actualment, latmosfera de la Terra est formada per nitrogen (78 % en volum), oxigen (21 %), arg (0,93 %) i altres
gasos en proporcions menors com el CO2 (0,03 %) i el ne
(0,00 18%). A ms daquests components, latmosfera cont
quantitats relativament importants de vapor daigua en proporcions variables (com a terme mitj pot considerar-se que
representa el 0,4 %). A la figura 4 es presenta lespectre IR
duna mostra daire.

FIGURA 4. Espectre IR duna mostra daire.

Daquest espectre es pot destacar que sobserven els senyals

corresponents a alguns dels modes normals del CO2 i del vapor daigua, per en canvi no es veuen altres senyals que podrien correspondre als moviments de vibraci dels components principals de laire: el N2 i lO2. El fet que no sobservin
els moviments de vibraci de les molcules diatmiques homonuclears est relacionat amb la regla de selecci de les
transicions IR. Aquesta regla indica que una transici vibracional ser permesa si el moment dipolar de la molcula canvia durant la vibraci. Recordem que lenlla entre dos toms
de diferent electronegativitat presenta una asimetria en la
distribuci de les crregues, ja que es concentra una certa
crrega negativa (q) en ltom ms electronegatiu i una crrega del mateix valor (q), per de signe contrari, en ltom ms
electropositiu. Aquesta distribuci electrnica genera un dipol
elctric que porta associat un vector moment dipolar. El mdul daquest vector s igual al producte de la crrega (q) per la
distncia entre els toms (r) i la lnia que uneix els dos toms

en defineix la direcci. El moment dipolar duna molcula que

tingui ms dun enlla s la suma vectorial dels vectors moment dipolar dels seus enllaos.
Si observem la vibraci duna molcula diatmica homonuclear podem veure que aquest moviment, tot i que modifica la
distncia entre els toms, no altera el moment dipolar de la
molcula, ja que lenlla no s polar i, per tant, no hi ha asimetria en la distribuci de la crrega (q = 0). El mode normal
de vibraci de tensi simtric duna molcula triatmica lineal
com el CO2 tampoc no modifica el moment dipolar de la
molcula. En aquest cas, tot i que lenlla s polar i que el moviment de vibraci modifica la distncia entre els toms, la
suma vectorial dels vectors moment dipolar dels dos enllaos
s igualment zero. En resum, el moment dipolar daquestes
dues molcules es mant igual a zero durant les vibracions
que hem considerat i per aquest motiu les transicions corresponents no es poden observar en lespectre IR. En contrast, el

23

moviment de vibraci duna molcula diatmica heteronuclear com el CO o els altres modes normals de les molcules de
CO2 i vapor daigua que es representen a la figura 3 modifiquen el moment dipolar de la molcula i per aquest motiu poden donar lloc a labsorci de radiaci IR.

Comentaris finals
Hi ha una relaci entre els moviments vibracionals de les
molcules i la seva possible contribuci a lefecte hivernacle i,
en aquest sentit, qualsevol molcula que presenti bandes en
lespectre IR pot contribuir a aquest efecte. Per aquest motiu,
el CO2 no s lnica substncia present a latmosfera de la Terra que absorbeix radiaci IR, sin que el vapor daigua, fora
abundant a latmosfera del nostre planeta, absorbeix tamb
aquest tipus de radiaci. A ms, laigua absorbeix a diferents
nombres dona que el CO2 (figura 4) i tanca altres finestres de
radiaci IR de latmosfera de la Terra. Sha vist tamb que els
components majoritaris de latmosfera, el N2 i lO2, no contribueixen a lefecte hivernacle a causa de les regles de selecci
de les transicions vibracionals.
Finalment, es pot comentar -sense que aix vulgui dir que no
ens hem de preocupar per laugment de la quantitat de CO2 a
latmosfera- que la possible emissi daltres gasos que tanquin la finestra que existeix entre 1.300 i 800 cm-1 (com els
clorofluorometans, que a ms contribueixen a la destrucci de
la capa doz) pot tenir un impacte ms gran en lefecte hivernacle que les emissions de CO2.

Bibliografia
a) Espectroscpia IR
EBSWORTH, E. A. V.; RANKIN, D. W. H.; CRADOCK, S. Structural Methods in Inorganic Chemistry. Palo Alto: Blackwell
Scientific Publications, 1987.
HARRIS, D. C.; BERTOLUCCI, M. D. Symmetry and
Spectroscopy. Nova York: Dover Science Books, 1989.
ORCHIN, M.; JAFFE, H. H. Simetra, orbitales y espectros. Barcelona: Ediciones Bellaterra, 1971.

24

b) Qumica del medi ambient

DOMNECH, X. Qumica atmosfrica. Origen y efectos de la
contaminacin. Madrid: Miraguano, 1995.
SPIRO, T. G.; STIGLIANINI, W. M. Chemistry of the
Environment. New Jersey: Prentice Hall, 1996.
MANAHAM, S. E. Environmental Chemistry. Boca Ratn: Sixt
Edition, Lewis, 1994.

Agraments
Agraeixo als doctors Santiago lvarez, Merc Rocamora i Joaquim Sales els seus valuosos suggeriments fets durant la redacci daquest treball.

Autor
Jaume Ramon Granell s doctor en qumica (1982) per la Universitat de Barcelona i professor titular de qumica inorgnica
a la mateixa universitat des del 1985. Va realitzar una estada
postdoctoral a la Universitat dOxford. Els seus temes dinters
en la recerca sn lactivaci denllaos C-H per compostos de
metalls de transici, la sntesi de compostos organometllics
pticament actius i laplicaci daquests compostos com a
agents de resoluci de bases de Lewis quirals.