Guia Usos

Presentaci
1
1
guia dusos
limgistics
Presentaci
GUIA DUSOS LINGSTICS
1
5
ASPECTES GRAMATICALS
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

2002
Aquesta publicaci no pot ser reproduda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en,

o transmesa per, un sistema de recuperaci d'informaci, en cap forma ni per cap mitj,
sia fotomecnic, fotoqumic, electrnic, per fotocpia o per qualsevol altre, sense el perms
previ de l'editorial.
Consell General de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002

Daquesta edici: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002
Coordinaci: Antoni Ferrando
Redacci: Maria Josep Cuenca i Manuel Prez Saldanya
Disseny i maquetaci: Inmaculada Mesa
Disseny de la coberta: Celso Hernndez de la Figuera
Illustraci de la coberta: Incha
ISBN: 84-370-5344-7 (obra completa)

ISBN: 84-370-5345-5 (volum 1)
Dipsit legal: A-111-2002
Impressi: Quinta Impresin, S.L.
Presentaci
ndex
Prembul .......................................................................................................
11
PRESENTACI
1. CONCEPTES BSICS ..................................................................................
1.1 La variaci lingstica: llengua i dialecte ..............................................
1.2 Variaci i estndard .............................................................................
1.3 Estndard, norma i correcci ..............................................................
2. DESTINATARIS ..........................................................................................
3. ESTRUCTURA ............................................................................................
15
15
16
19
20
22
I
INTRODUCCI
1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA ................................................
2. CARACTERSTIQUES DE LEXPOSICI ........................................................
3. REFERNCIES BIBLIOGRFIQUES ...............................................................
27
28
29
II
ORTOGRAFIA I PRONNCIA
1. LALFABET ...............................................................................................
2. EL VOCALISME ..........................................................................................
2.1 El vocalisme tnic ..............................................................................
2.1.1 La distribuci de la e oberta i de la o oberta .............................
2.1.2 Diferncies dialectals en la distribuci de la e tnica ................
2.2 El vocalisme ton ...............................................................................
2.3 Els hiats i els diftongs. La diresi ........................................................
2.3.1 Els hiats i els diftongs ..............................................................
2.3.2 La diresi .................................................................................
35
37
37
37
40
41
43
43
44
3. EL CONSONANTISME ................................................................................
3.1 Les consonants oclusives ....................................................................
3.2 Les consonants fricatives labiodentals.................................................
3.3 Les consonants sibilants .....................................................................
3.3.1 Les consonants sibilants alveolars.............................................
3.3.2 Les consonants sibilants palatals ..............................................
3.3.3 Les consonants sibilants: fenmens de carcter general ............
3.4 Les consonants laterals .......................................................................
3.5 Les consonants rtiques .....................................................................
3.6 Les consonants nasals .........................................................................
4. LACCENT ...............................................................................................
4.1 Laccent dintensitat ...........................................................................
4.2 Laccent grfic ....................................................................................
4.3 Laccent diacrtic ................................................................................
5. EL GUIONET .............................................................................................
46
47
49
49
50
51
52
53
54
55
56
56
57
58
59
III
8
FLEXI I CONJUGACI
1. ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS: GNERE I NOMBRE .............................
1.1 El gnere dels substantius...................................................................
1.1.1 Canvis de gnere .....................................................................
1.1.2 Substantius amb doble gnere..................................................
1.2 Mots variables i invariables quant al gnere ........................................
1.2.1 Mots variables quant al gnere .................................................
1.2.2 Modificacions ortogrfiques i fontiques .................................
1.2.3 Mots invariables quant al gnere ..............................................
1.2.4 El gnere i les professions ........................................................
1.3 El nombre en els substantius i els adjectius ........................................
1.3.1 La formaci del plural .............................................................
1.4 Substantius invariables quant al nombre ............................................
1.5 Substantius defectius quant al nombre ...............................................
2. ELS VERBS: LA CONJUGACI .....................................................................
2.1 El present dindicatiu i de subjuntiu ..................................................
2.1.1 La persona 1 del present dindicatiu ........................................
2.1.2 Les persones 4 i 5 del present dindicatiu i de subjuntiu ..........
2.1.3 Algunes formes irregulars del present dindicatiu .....................
2.1.4 Les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu ......................
2.2 El passat simple i perifrstic dindicatiu .............................................
2.3 Limperfet dindicatiu ........................................................................
63
63
64
64
65
65
66
67
67
68
68
72
72
73
75
75
76
77
78
79
79
Presentaci
2.4 Limperfet de subjuntiu ......................................................................
2.5 Les formes no personals .....................................................................
2.5.1 Linfinitiu i el gerundi ..............................................................
2.5.2 El participi ..............................................................................
2.6 Limperatiu ........................................................................................
2.7 Els verbs amb formes velaritzades i lextensi analgica daquestes formes
2.8 Els verbs incoatius .............................................................................
2.9 Els models de conjugaci ...................................................................
2.9.1 Els verbs regulars .....................................................................
2.9.2 Els verbs auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser.................
80
81
81
82
83
84
87
88
89
91
IV
MORFOSINTAXI
1. ALGUNS USOS DE LES FORMES VERBALS ...................................................
1.1 Les perfrasis verbals...........................................................................
1.1.1 Les perfrasis modals ................................................................
1.1.2 Les perfrasis aspectuals ...........................................................
1.2 Els verbs ser i estar ..............................................................................
2. FORMA I S DELS PRONOMS PERSONALS FORTS I DELS PRONOMS FEBLES
2.1 Els pronoms personals forts ...............................................................
2.2 Els pronoms febles .............................................................................
2.2.1 Tipus de pronoms segons la forma ..........................................
2.2.2 Combinacions de pronoms: lordre..........................................
2.2.3 Combinaci de pronoms: la forma ..........................................
2.3 La sintaxi dels pronoms febles ............................................................
2.3.1 Verns pronominals ..................................................................
2.3.2 La concordana del participi ....................................................
2.3.3 s pleonstic del pronom de datiu ..........................................
2.3.4 El pronom adverbial en ...........................................................
2.3.5 El pronom adverbial hi ............................................................
3. FORMA I S DELS DETERMINANTS ............................................................
3.1 Larticle ..............................................................................................
3.1.1 Forma de larticle: la contracci i lapostrofaci .......................
3.1.2 Presncia i absncia de larticle definit .....................................
3.1.3 Larticle amb noms propis de persona ......................................
3.1.4 Larticle lo ................................................................................
3.2 Els demostratius i altres dctics espacials .............................................
3.2.1 Els demostratius i els pronoms neutres ....................................
3.2.2 Els adverbis de lloc ..................................................................
95
96
96
97
99
101
102
103
104
106
107
109
109
110
110
111
112
114
114
114
115
116
117
120
120
122
10
3.3 Els possessius .....................................................................................

3.3.1 Els possessius tnics .................................................................
3.3.2 Els possessius tons ..................................................................
4. Els quantificadors .....................................................................................
4.1 Els numerals ......................................................................................
4.1.1 Els numerals cardinals .............................................................
4.1.2 Els numerals ordinals...............................................................
4.1.3 Els numerals multiplicatius......................................................
4.1.4 Els numerals partitius ..............................................................
4.2 Els quantitatius ..................................................................................
4.3 Els indefinits ......................................................................................
4.3.1 Els especificadors indefinits .....................................................
4.3.2 Els pronoms indefinits .............................................................
5. FORMA I S DE LES PREPOSICIONS I ELS ADVERBIS ...................................
5.1 Forma i s de les preposicions tones .................................................
5.1.1 La preposici a i els complements directe i indirecte ................
5.1.2 Ls de a i en amb complements de lloc ...................................
5.1.3 Ls de preposicions en les expressions temporals .....................
5.1.4 La construcci en/al + infinitiu ............................................
5.1.5 El canvi i la caiguda de preposicions ........................................
5.2 s de les preposicions compostes cap a, fins a i com a .......................
5.2.1 Lalternana entre cap i cap a ....................................................
5.2.2 Lalternana entre fins i fins a ...................................................
5.2.3 Lalternana entre com i com a .................................................
5.3 Ls de les preposicions per i per a .....................................................
5.4 Els adverbis i les locucions adverbials .................................................
5.4.1 Els adverbis de manera ............................................................
5.4.2 Els adverbis i les preposicions adverbials de lloc .......................
5.4.3 Els adverbis de temps i lexpressi temporal .............................
5.4.4 Els adverbis dafirmaci i negaci ............................................
6. LES ORACIONS COMPOSTES I ELS ELEMENTS DE CONNEXI ....................
6.1 Les completives i la conjunci que .....................................................
6.2 Les relatives i els pronoms relatius ......................................................
6.3 Altres conjuncions i elements de connexi .........................................
122
122
124
124
125
125
126
128
129
130
132
133
134
136
136
136
137
138
138
140
141
141
141
142
143
144
144
146
148
149
150
150
150
153
Presentaci
Prembul
El 1932 les entitats culturals i les personalitats ms destacades del mn
de les lletres i les humanitats del Pas Valenci van signar les anomenades
Normes de Castell, adaptaci valenciana de la codificaci ortogrfica realitzada per Pompeu Fabra. Amb aquest acord, els sectors ms dinmics de la
societat valenciana van fer una aposta decidida per la normalitat i la
modernitat cultural del nostre poble. Daleshores en, els valencians hem
tingut la sort de disposar dun bon nombre de gramtics i lexicgrafs ben
orientats, com Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner, Enric
Valor, Francesc Ferrer Pastor i Germ Coln, que han anat conformant un
corpus doctrinal propi, basat en els usos genuns valencians, per plenament
inserit en el conjunt de la llengua catalana.
El 1978 la Facultat de Filologia de la Universitat de Valncia va aprovar
per unanimitat un Informe sobre la llengua del Pas Valenci, en qu es
reivindicava la vigncia del policentrisme convergent com a criteri definidor
de la tasca de complementaci codificadora realitzada pels nostres principals
gramtics i lexicgrafs. El mateix any naixia al si de la nostra Universitat
lInstitut de Filologia Valenciana (IFV), amb el propsit de convertir-se en
un centre destudis filolgics del valenci, tal com ja shavia plantejat als
anys trenta amb el projecte de creaci del Seminari de Filologia Valenciana,
de la Universitat de Valncia.
A partir daquesta darrera data, lIFV, reconvertit el 1994 en Institut
Interuniversitari de Filologia Valenciana (IIFV), de les tres Universitats valencianes amb estudis de filologia, no sha limitat a les activitats investigadores, sin que ha procurat de posar-se al servei de la societat valenciana i, de
manera especial, de la comunitat educativa de molt diverses maneres.
Cenyint-nos a lmbit ms estrictament lingstic, heus ac algunes de les
iniciatives ms importants de lIIFV:
11
a) Assessorament a les Corts valencianes en la delimitaci de les rees

lingstiques de predomini valencianoparlant i de predomini castellanoparlant, a propsit de laprovaci de la Llei ds i Ensenyament del Valenci,
de 1983, tal com sarreplega en el Prembul.
b) Emissi dinformes sobre la grafia correcta dels municipis valencians,
a requeriment de la Generalitat i de nombrosos ajuntaments.
c) Aprovaci dun document que, coordinat amb altres de semblants de
les universitats de Lleida, Illes Balears i Perpiny, sadreava a lInstitut dEstudis Catalans (IEC) sollicitant la seua intervenci davant dels responsables
de la TV3 perqu hi fos garantida una presncia ponderada de les diferents
varietats geogrfiques de la llengua (1986).
12
d ) Coorganitzaci del II Congrs Internacional de la Llengua Catalana

(1986) i publicaci de les Actes de lrea VII (1989), amb gestions institucionals davant dels governs autnoms de Valncia, Catalunya i Balears
sollicitant la coordinaci en matria de normalitzaci lingstica.
e) Debat i acord sobre diversos punts de la morfologia verbal (incoatius
i imperfet de subjuntiu) i nominal (demostratius), en collaboraci amb els
responsables de poltica lingstica de la Generalitat Valenciana. Trams a
la Secci Filolgica (SF) de lIEC, que el va avalar i fer seu, el text fou
publicat al volum III de Documents de la Secci Filolgica (1996).
f ) Organitzaci de les Jornades sobre la llengua als mitjans de comunicaci
valencians (1987), tot just abans dinaugurar-se la TVV, i publicaci de les
actes corresponents (1990).
g) Direcci i aval de les orientacions del Manual ds de lestndard oral
(1990), de Josep Lacreu, i coedici del llibre amb el Servei de Publicacions
de la Universitat de Valncia.
h) Participaci activa dels membres de lIIFV presents en la SF en
lelaboraci de la Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana. I.
Fontica (1991), II. Morfologia (1992), III. Sintaxi (en curs) i IV. Lxic (en
curs), del Diccionari de lInstitut dEstudis Catalans (1995) i de la Gramtica
normativa de la llengua catalana (en curs).
Presentaci
i) Debat i aprovaci dels criteris lingstics dadaptaci al valenci de la

Bblia Interconfessional (1996).
j ) Debat i valoraci sobre els materials del Diccionari valenci (1995),
Els verbs valencians (1995) i la Gramtica valenciana (1995), coeditats per
lIIFV, la Generalitat Valenciana i Edicions Bromera.
k) Assessorament en lInforme sobre la llengua dels valencians, presentat
per la Universitat de Valncia al Consell Valenci de Cultura i en les intervencions orals de les altres universitats davant aquesta instituci a propsit
del dictamen sobre la llengua encarregat per les Corts Valencianes (1998).
l ) Organitzaci del I Congrs Internacional sobre Llengua, ensenyament
i societat, en collaboraci amb la Federaci Escola Valenciana (Alacant, 8 a
10-XI-2000), amb presentaci pblica del projecte de la Guia dusos
lingstics.
Parallelament, lInstitut ha contribut de diverses maneres a la difusi
de lobra dels seus mestres, amb nombrosos estudis, edicions i homenatges.
Conscients de la necessitat de dotar els usuaris del valenci, i de manera
molt especial aquells que estan vinculats al mn de lensenyament i dels
mitjans de comunicaci, duna eina orientadora sobre lestndard, s a dir,
sobre el model lingstic que haurem de fer servir pblicament en situacions
de formalitat, el Consell General de lIIFV acord, el 1999, lelaboraci de
la present Guia dusos lingstics. No es tractava de confegir una gramtica
ni un diccionari ms, sin una guia sobre qestions bsiques que servs de
pauta orientadora per a ls dels valencianoparlants. Com a base del treball
disposvem no sols del llegat gramatical i lexicogrfic dels mestres suara
esmentats, sin tamb de la praxi dels escriptors i de diversos sectors de
ladministraci pblica i de laportaci de les ltimes investigacions realitzades al si de les universitats valencianes.
Fixats els trets lingstics orientatius de la Guia genunitat, generalitzaci
al Pas Valenci i mxima convergncia possible amb la resta de lmbit
lingstic, el Consell de lIIFV encarreg la tasca de redacci a una comissi
integrada per Maria Josep Cuenca i Manuel Prez Saldanya (aspectes grama-
13
14
ticals) i per Josep Martines (aspectes lxics), sota la coordinaci dAntoni

Ferrando. El projecte tingu des del primer moment el suport dels equips
de govern de les tres universitats valencianes que integren lIIFV. Enllestida
la proposta, la comissi redactora lha sotmesa a la consideraci dels restants
membres de lIIFV, dels collegues dels departaments de Filologia Catalana
de les universitats valencianes, daltres collegues de departaments homlegs
i afins, tant valencians com catalans i balerics, i de representants de diversos collectius densenyants, especialment els integrats en la Mesa per
lEnsenyament en Valenci.
El Consell General de lIIFV ha aprovat per unanimitat la Guia dusos
lingstics, la qual, daltra banda, ha estat valorada positivament per la SF de
lIEC. Disposem ara, per tant, duna eina prctica per a la dignificaci social del valenci i dunes orientacions slides perqu es convertisquen en un
referent qualificat per a tots els valencians que ens estimem la llengua. La
Guia s suficientment flexible perqu les seues orientacions puguen ser
aplicades a situacions molt diverses i perqu shi senten cmodes els usuaris
de qualsevol indret del pas.
La Guia ha procurat sempre donar resposta als problemes ms importants
que es plantegen els professionals i els estudiosos de la llengua, per, per
damunt de tot, aspira a ser una eina dafirmaci i dautoestima dels trets
singulars del valenci, eina perfectament conciliable amb el propsit de
contribuir a la mxima cohesi interna de la nostra comunitat lingstica.
Com tamb haurien de ser igualment conciliables el reconeixement i lestima
per la denominaci prpia de la llengua dels valencians, valenci, amb el
reconeixement i lestima per la de llengua catalana, que la filologia romnica
utilitza per a designar acadmicament el conjunt de la comunitat lingstica de qu formem part.
El Consell de lIIFV vol expressar el seu agrament a tots els collegues,
els representants institucionals i els collectius que han fet possible la present
Guia i confia que la seua difusi puga servir no sols per a la finalitat amb
qu ha estat concebuda, sin per a la incorporaci de millores i complementacions en futures edicions.
El Consell General de lIIFV
Presentaci
PRESENTACI
1. CONCEPTES BSICS
1.1 LA VARIACI LINGSTICA: LLENGUA I DIALECTE
s un fet fcilment comprovable que el que denominem llengua no t una
concreci nica: tots parlem una o diverses llenges, per ho fem de maneres
diferents segons el lloc de naixement, ledat que tenim, la nostra activitat laboral
i la situaci comunicativa en qu ens trobem. En aquest sentit, LA LLENGUA, no
la parla ning i la parlem tots. Aquest concepte no s ms que una abstracci
que ens permet denominar i entendre com a conjunt una gran multitud de
formes expressives, que comparteixen una gramtica i un lxic ms o menys
ampli.
En lmbit de la lingstica, denominem dialectes les diferents varietats
generals de la llengua segons factors relatius als parlants: lloc i temps en qu
viuen (dialectes geogrfics i histrics) i grup social a qu pertanyen (dialectes
socials). Es denominen registres les varietats relatives a les diferents situacions
comunicatives en qu es pot trobar un mateix parlant. El concepte de llengua
s indestriable del de dialecte; de fet, el que les persones parlem sn sempre
dialectes, s a dir, manifestacions concretes de la llengua, la qual, com a
entitat abstracta, es converteix en dialecte quan passa de labstracci a la
concreci.
Cientficament, el terme dialecte no t cap mena de connotaci valorativa
i molt menys despectiva. Colloquialment, ha assolit un mats de subordinaci i presenta un s ms restringit, ja que saplica noms als dialectes geogrfics,
aix s, a les diferents maneres de parlar segons lespai. A ms, el concepte
sentn de manera excloent i clarament delimitada, com si hi hagus una lnia
a partir de la qual es parla una llengua o un dialecte totalment diferenciat,
sense tenir en compte que la variaci geogrfica no s taxativa, sin gradual.
Per exemple, el parlar de Vinars sassembla molt ms al de Tortosa que al de la
15
16
ciutat de Valncia. La variaci geogrfica no coneix fronteres administratives.

Ms encara, el terme dialecte se sol aplicar despectivament a les varietats geogrfiques que no coincideixen amb la varietat bsica sobre la qual sha construt
lestndard. Conscients de les connotacions del terme dialecte per al parlant no
especialitzat, en aquesta Guia utilitzarem preferentment la denominaci parlars
per a referir-nos a la variaci geogrfica.
El valenci t una entitat ben definida dins del conjunt de parlars que cientficament rep el nom de llengua catalana, ats que el seu lloc dorigen se situa
en terres de Catalunya. Una tal circumstncia no est, tanmateix, renyida amb
el fet que shagen produt desenvolupaments lingstics peculiars en els diversos
territoris que conformen lactual mbit geogrfic de la llengua. Estructuralment,
la llengua catalana sha manifestat des dpoques molt reculades migpartida en
dos grans bloc dialectals: loccidental (amb les varietats valenciana i nordoccidental) i loriental (amb les varietats central, septentrional i balerica).
La denominaci valenci t una llarga tradici, basada en motius histrics i
sociolingstics, per no ens ha de fer oblidar que, des del punt de vista de la
descripci lingstica, el valenci no s sin una de les grans formes que adopta
la llengua catalana. No shan dentendre, doncs, com a termes excloents: parlar
valenci s una manera de parlar catal i, en principi, no parla catal millor un
barcelon que un castellonenc.
Les valoracions sobre les llenges, tan naturals com les que es fan sobre les
persones o les ideologies, no haurien de traspassar les fronteres dels comentaris
informals. Lescola t un paper fonamental en la tasca devitar prejudicis i
malentesos, que sovint creen actituds negatives i perjudiquen ls de la llengua
que shi veu afectada. De fet, la valoraci ms o menys tendenciosa en el terreny
de les llenges s un dels instruments ms usats pels que volen exercir una
pressi o poder sobre un grup hum i per aquells que, conscientment o no,
afavoreixen els processos de substituci lingstica.
1.2 VARIACI I ESTNDARD

La variaci de qu hem parlat en lapartat anterior s espontnia; es produeix
de manera natural, sense intervenci conscient i reguladora de lhome. Aquesta
variaci constitueix la riquesa de la llengua, per, alhora, genera problemes
prctics per a certes funcions com lescriptura, lensenyament o la comunicaci
meditica. s difcil imaginar una situaci en qu alg que vol aprendre una
segona llengua haja de memoritzar una llista de sis possibilitats diferents per a
cada qesti, segons en quin lloc es troba. s una evidncia que una llengua
Presentaci
necessita unes normes comunes per a poder ser usada en totes les funcions que
demana la societat actual. Una llengua que no t unes normes comunes noms
pot ser usada en lmbit familiar i aix, a la llarga, i especialment en una societat
industrialitzada, implica la seua desaparici: els parlants que no troben una
varietat adequada als mbits no familiars un estndard dins de la mateixa
llengua, la busquen en una altra llengua i aquesta esdev una candidata ptima
per a substituir aquella.
Lnica manera devitar el risc esmentat s lestandarditzaci, s a dir, la
creaci, la difusi i lacceptaci per part dels parlants dun model referencial de
llengua que denominem estndard. Lestndard s una varietat lingstica no
espontnia: es basa en un model lingstic proposat per una autoritat lingstica
reconeguda i es fixa a partir de ls formal, en especial el de persones que tenen
una projecci dabast ampli, com escriptors, poltics, periodistes, etc. Es tracta
dun model de referncia que serveix a tots els membres duna comunitat
lingstica per a comunicar-se en els mbits formals.
En els mbits no formals, que coincideixen sobretot amb aquells on sutilitza
el colloquial, no cal un acord explcit: a casa, amb els amics, en situacions
quotidianes com comprar al mercat, cada grup t unes normes lingstiques
ms o menys variables que no necessiten ser compartides per un grup ampli de
persones. No s aquest el cas dels mbits formals, en els quals cal un acord en
les formes que sutilitzen per a facilitar la comunicaci entre persones de molt
diversa procedncia. Si fem una conferncia sobre leconomia de la Uni Europea, escrivim una novella, fem una classe o presentem un telenotcies, hem
de modificar la nostra manera de parlar per adequar-nos a una situaci comunicativa dabast ms ampli que les quotidianes: el tema s ms especialitzat, el
grau de formalitat s major, el canal pot ser oral o escrit i la relaci entre els
interlocutors s ms distant. Necessitem una varietat supradialectal que sadapte
a les particularitats dels usos formals.
Atesa aquesta funci, lestndard ha dintentar incorporar els aspectes comuns
de les diferents varietats de la llengua i exclouren els diferencials. En el cas que
calga fer una tria entre diferents possibilitats, ha de seleccionar aquella o aquelles
ms genunes, ms generals o de ms tradici.
Per a evitar equvocs respecte a lestndard, conv precisar:
a) Lestndard no substitueix la varietat prpia de cada parlant. Qualsevol
parlant culte, a ms de conixer la seua varietat (geogrfica, histrica i social),
que s la que utilitza habitualment en mbits no formals, ha de dominar lestndard i ha de ser capa de reconixer varietats dialectals diferents de la prpia.
La varietat prpia sadquireix de manera natural en els mbits familiar i social.
17
Lestndard, en canvi, saprn fonamentalment a lescola i als mitjans de comunicaci de massa, sobretot els orals. Entre els coneixements dun parlant escolaritzat cal que hi haja els continguts i els procediments necessaris per a saber
quan conv triar la varietat familiar associada amb el colloquial i quan
lestndard, dacord amb el menor o major grau de formalitat de la situaci
comunicativa. Lescola s, doncs, el pilar bsic tot i que no lnic en qu
recolza laprenentatge de lestndard i el coneixement daltres varietats de la
llengua diferents de la prpia. Aquest coneixement t un carcter passiu, ja
que, en principi, els parlants no necessitem usar altres varietats no formals.
18
b) Lestndard no s monoltic. Els conceptes destndard (usos formals en

general) i de colloquial (usos no formals) no deixen de ser unes abstraccions.
En tots dos casos, es tracta duna gradaci de formes i usos que ens permet
seleccionar pronncies, paraules i construccions per tal dadequar-nos a la
situaci comunicativa i a la nostra intenci. Aix, en una pellcula o un programa
dentreteniment susar un estndard ms acostat al colloquial que en un debat
parlamentari, on el grau de formalitat s sens dubte major. Per aix, a vegades
diferenciem dins de lestndard opcions ms formals al costat dopcions menys
formals.
c) Lestndard s unitari per no necessriament uniforme en tot lmbit
lingstic. En el cas concret de la llengua catalana, com en altres llenges,
lestndard incorpora, en major o menor mesura, diferncies relatives als grans
blocs geogrfics que constitueixen la llengua. Aix, se sol parlar de varietats de
lestndard per a donar compte de la variaci que es produeix en les grans zones
geogrfiques o administratives duna llengua. Aquestes diferncies solen ser
ms evidents i cridaneres en el nivell fontic i en el lxic, i menys en el
morfosintctic. Considerar que una persona no parla la mateixa llengua que
nosaltres perqu pronuncia el mateix duna altra manera o utilitza paraules
distintes per a certs objectes s sovint fruit de la manca dinformaci.
En concret, lestndard catal sha definit com a policntric i composicional:
a) s policntric perqu sha elaborat a partir de les grans varietats administratives de la llengua, bsicament del catal central, del valenci i del mallorqu.
Un cas particular presenta lestndard nord-occidental, ja que, si b fonticament sagrupa amb el valenci, tendeix en la major part dels trets morfolgics
a adoptar el central.
b) s composicional, ats que els trets comuns de lestndard intenten recollir
aportacions daquestes grans varietats i no sols duna, la central, com es tendeix
Presentaci
a pensar. I s ben sabut que lortografia, un dels aspectes que t un valor ms
simblic i que ms problemes crea en lensenyament, es correspon ms amb el
valenci que amb cap altra varietat.
En conclusi, lestndard s indispensable en una societat industrial perqu
la llengua puga usar-se en tots els mbits comunicatius i puga tenir continutat
i, per tant, s imprescindible per a la normalitat cultural duna comunitat lingstica moderna.
1.3 ESTNDARD, NORMA I CORRECCI

Lestndard recolza en la norma, un conjunt de regles fontiques i ortogrfiques, morfosintctiques i lxiques que se sancionen com a vlides per als usos
formals. Es tracta dun model gramatical de referncia que es complementa
amb normes ds que ens permeten adaptar-nos a les diferents situacions comunicatives formals, des de les ms neutres (com comentar un esdeveniment social
en la rdio, en un diari o en un telenotcies) fins a les ms marcades (com defensar una tesi doctoral).
Per a tenir una norma apta, cal sistematitzar i simplificar la variaci lingstica
reduint-la al mnim indispensable. Aix, respecte a la llengua espontnia o no
formal (suma de totes les varietats geogrfiques), la normativa considera no acceptables o no recomanables:
a) les paraules i construccions de la llengua no formal que provenen daltres
llenges (s a dir, aquelles que sn fruit duna interferncia duna altra llengua)
i han substitut paraules i construccions genunes;
b) les formes que tenen un mbit ds restringit a un grup social o geogrfic,
en favor de formes ms generals.
En el primer cas, s evident que la normativa separa formes correctes de
formes incorrectes; per exemple, ls de la perfrasi dobligaci tenir que per
haver de. En el segon cas, no s aix: totes les formes sn correctes, per es diferencien aquelles que sn adequades als registres formals de les que no sadeqen
a aquests registres. Per exemple, la forma detrs susava en la llengua antiga i,
en lactualitat, se sent en algunes comarques del valenci septentrional; tanmateix, com a forma no general i sense tradici literria, no es considera adequada
als registres formals. Un cas diferent s el del doblet seua / seva: el possessiu seua
s usat de manera general en tot el valenci i tamb t vitalitat en altres parlars,
per aix la normativa general incorpora les dues variants del possessiu (seua i seva).
19
La norma s clarament una convenci social que selecciona unes formes

entre un conjunt ms ampli de possibilitats. Les propostes normatives sapliquen
als mbits ds formals, on tenen un camp de proves natural i acaben de
completar-se a travs de ls, per tal dadaptar-se a les necessitats dels parlants.
Els parlants nadius de la llengua i els que la volen aprendre necessiten normes
lingstiques que els puguen servir de referncia i els descarreguen de la
responsabilitat dhaver de decidir entre formes alternatives, sovint igualment
vlides en els seus contextos no formals respectius.
2. DESTINATARIS
20
Aquesta Guia va adreada bsicament a totes aquelles persones que sinteressen pels aspectes ds formal del valenci i, molt especialment, als ensenyants
o als futurs ensenyants.
Ja hem dit en diverses ocasions que lescola, i el sistema educatiu en general,
t un paper fonamental en lensenyament de lestndard i de la norma, vist que
no les aprenem (o almenys no les aprenem totalment) en un entorn familiar.
a) Qu cal ensenyar? En el cas dels valencianoparlants, els alumnes arriben a
les aules amb un coneixement de la seua varietat geogrfica i cal que desenvolupen progressivament ls oral i escrit de lestndard en la varietat corresponent (en el nostre cas, la valenciana) i el coneixement passiu de les altres
varietats de lestndard.
En el cas dels castellanoparlants, el sistema educatiu haur de facilitar que es
familiaritzen tamb amb la llengua colloquial del seu entorn prxim, per sempre tenint en compte que la prioritat s laprenentatge de lestndard. Lescola
no sols hauria destimular les actituds que els predisposen a comunicar-se en valenci, sin tamb facilitar als alumnes els recursos perqu coneguen lestndard
i puguen aprendre el colloquial de la zona on viuen en el seu context natural.
b) La llengua de lalumne i la llengua del professor. Les teories ms modernes
sobre lensenyament remarquen que cal partir dels coneixements dels alumnes.
En el cas de lrea de llengua, aix implica que hem de partir del nivell de
llengua que parla habitualment lalumne, un nivell que, lgicament, correspon
al colloquial, quan ensenyem una llengua materna. Aquesta idea no sha dinterpretar en el sentit que el professor ha de parlar com lalumne; es tractaria duna
simplificaci amb efectes molt negatius. El professor s un model de referncia
lingstica bsic, sovint lnic que es t. Aix doncs, el professor sha desforar
per usar a laula lestndard, de manera tan flexible i tan plena de matisos com
Presentaci
es vulga, per diferenciat de la manera com sexpressa en mbits no formals. La
progressi de lalumne haur de ser una aproximaci paulatina al model que
presenten, entre altres, els textos formals (com ara els llibres) i el professor.
Aix, el professor haur de pautar el grau dexigncia en ladequaci a la norma
de lalumne segons el nivell densenyament en qu es troba i els objectius que
es volen aconseguir.
s tamb una idea prou fonamentada en lensenyament de la gramtica, i
en concret de la normativa, que laprenentatge no es fa exclusivament potser
tampoc prioritriament per la memoritzaci de normes i excepcions; hi interv
la imitaci de models ds culte. Els xiquets sn especialment porosos als models
i, per aix, lensenyament indirecte de la normativa, a travs dun s estndard
de la llengua, pot ser tan important o ms que la quantitat dhores que es
dediquen a fer exercicis que treballen la correcci lingstica. El paper del professorat (i no noms del professorat de llengua, s clar) hi esdev clau.
c) Com sha densenyar la normativa? Sha dintentar mostrar la normativa,
no com una imposici que retalla les nostres possibilitats expressives i converteix
en incorrectes algunes de les formes que habitualment diem o sentim, sin
com un ajut, una necessitat de la comunicaci, en el sentit que ja hem explicat
abans. s important que no aparega com una llista de regles i excepcions que
fan la llengua difcil. Totes les llenges tenen normativa, per, quan es desenvolupen i susen normalment, la norma saprn com un fet natural i ning no
sent que atempta contra lexpressi lliure, ja que s una convenci social
compartida per tal de facilitar la intercomunicaci. El rebuig explcit o implcit
daquesta convenci amaga sovint, en el cas de les llenges minoritzades com
la nostra, actituds negatives envers la llengua que saprn.
s cabdal reduir tant com siga possible el maniqueisme dels conceptes de
correcte / incorrecte. Davant dun problema normatiu, podem prendre decisions
diferents de les que inclouen les gramtiques. Conixer realment una llengua
implica aquesta capacitat dactivar solucions, a vegades imaginatives, per resoldre
problemes dexpressi; per, fins a arribar a aquest nivell de domini, la normativa
s un bon punt de suport. No sempre hi ha la soluci a un problema; sovint
disposem de diferents solucions correctes, unes de ms adequades que unes
altres en un context comunicatiu especfic.
La idea dadequaci al context ha de ser primordial en lensenyament: escriure
sense accents pot ser adequat quan es tracta dun correu electrnic (si el fet de
posar accents implica que el missatge arriba distorsionat i s difcilment llegible),
per s del tot inadequat en un s formal, com una redacci de classe (a banda
de les conseqncies que pot comportar). Aix, no sha doposar norma i s: la
norma es complementa amb ls formal de la llengua i demana el reconeixement
21
dels usos no formals. Aquests, pel fet de ser informals, no shan de bandejar o
desprestigiar; tanmateix, shan de delimitar dels usos formals i saber triar entre
els uns i els altres segons les situacions comunicatives.
d) Loral i lescrit. No podem oblidar que el grau de formalitat i dhomogenetat de lestndard es veu afectat pel canal, oral o escrit, que usem. Loral s
generalment ms prxim al colloquial que lescrit, tant pel pes que hi tenen les
diferncies de pronncia com per la sintaxi que caracteritza loral en contrast
amb lescrit. Aquesta diversitat est condicionada pel fet que la llengua materna
sadquireix oralment, mentre que loral formal i lescrit saprenen, en general,
dins del sistema educatiu.
Lauge dels mitjans de comunicaci oral ha provocat una necessitat de definir
un estndard oral, convergent per diferenciat de lescrit. s un fet comprovable
que la tradici gramatical es basa en lescrit; per aix hem desforar-nos per
completar les referncies normatives tenint en compte les particularitats vinculades a loralitat.
22
e) La comunicaci interdialectal. La Guia tamb t la funci de donar a

conixer les caracterstiques prpies del valenci formal, sovint poc conegudes
pels parlants daltres zones. No oblidem que el desconeixement s font dactituds
negatives i, per passiva, les actituds positives es fomenten amb el coneixement
i lacceptaci de la diferncia.
3. ESTRUCTURA
La Guia sestructura en dues parts, que hem intitulat Aspectes gramaticals i
Aspectes lxics, distribudes en dos volums. En el cas de la primera part, els materials shan dividit en tres blocs: Ortografia i pronncia, Flexi i conjugaci, i
Morfosintaxi. En la segona part, sha optat fonamentalment per donar una
informaci detallada sobre la concurrncia de sinnims geogrfics i unes
orientacions sobre les tries ms adequades per a lestndard.
Ja hem dit que la proposta que presentem sadrea bsicament al sistema
educatiu valenci. Hi hem seleccionat, per tant, aquells aspectes que solen
provocar ms dubtes en lensenyament i en ls de lestndard, i hem intentat
explicar-los de la manera ms clara i coherent possible, fugint del recurs a
lexcepci i de la repetici mimtica del que es troba en algunes gramtiques,
llibres destil i diccionaris ds.
Introducci
23
24
Introducci
I
INTRODUCCI
25
26
Introducci
1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA

Ats el carcter de guia que t aquesta obra, ens hem centrat en les principals
qestions complexes o problemtiques per a lusuari valenci. Hem partit de la
descripci del valenci i dels aspectes ms rellevants que tenen a veure amb el
seu s formal, per sempre en el context general de la llengua catalana i sense
bandejar totalment els aspectes que afecten les altres grans varietats de lestndard. No es tracta duna gramtica, que segueix pas a pas tots els nivells danlisi
i tots els aspectes, sin duna selecci de punts que solen plantejar dubtes en
ls formal.
El nostre model de referncia sn les gramtiques valencianes i les catalanes, en general, i un bon nombre destudis lingstics realitzats durant els darrers
anys (vegeu les referncies que oferim a la fi daquest apartat). A ms, hem
tingut en compte els usos que shan anat fixant al llarg daquests anys en ls
culte del valenci, ja que s aquest i no altre lmbit daplicaci daquestes
propostes. Pretenem donar a conixer una varietat de la llengua rica, genuna,
flexible i apta per als usos formals, en qu es puga parlar de les festes, els esports
o la fsica nuclear i que servisca de referncia als parlants del valenci i als que
el vulguen aprendre. Ens hem inspirat, per tant, en els criteris que explicita
lInforme sobre la llengua del Pas Valenci (1978), aprovat per la Facultat de
Filologia de la Universitat de Valncia i assumit per totes les universitats
valencianes amb estudis de Filologia.
Vist lobjectiu general enunciat, assenyalem ara quins sn els nostres objectius especfics:
a) Identificar i descriure aquells aspectes de la gramtica (fontica i ortografia,
morfologia i sintaxi) que solen provocar ms dubtes en lensenyament i en ls
del valenci formal.
b) Explicar els aspectes seleccionats de la manera ms clara, simple i coherent
possible, evitant, sempre que hem pogut, deixar solucions sense justificaci
(excepcions) i repetir mimticament els continguts i les explicacions que es
poden trobar en altres obres dorientaci normativa.
c) Donar a conixer als parlants daltres zones del domini les caracterstiques
prpies de la varietat valenciana de lestndard, concebudes des duna perspectiva global i integradora, aix s, tenint en compte la resta de parlars catalans.
27
28
Com a guia dusos que s, no sha dequiparar a una gramtica ni en el

contingut ni en la forma. No es tracta duna descripci exhaustiva de la gramtica
valenciana, sin duna selecci dels aspectes ms rellevants per als usos formals.
Com ja hem indicat, sha realitzat una selecci de continguts en ocasions molt
gran, a fi de crear una obra prctica i dunes dimensions i un nivell de complexitat mitjans. Els aspectes que no hi apareixen reflectits o desenvolupats, la
major part de vegades es poden trobar en altres obres de referncia (diccionaris,
gramtiques i llibres destil).
Daltra banda, les explicacions que es donen no shan de considerar com
una descripci completa del sistema gramatical ni com una valoraci dels usos
lingstics en general, sin noms dels usos formals. Per aquest motiu, en
lexposici, insistim en la distinci entre usos formals i no formals, segons el
grau dadequaci a unes situacions comunicatives que, a grans trets, es defineixen
pel tema (especialitzat o quotidi), el canal (escrit o oral) i la relaci entre els
interlocutors (distant o familiar). Aix, els aspectes descrits solen qualificar-se
com a acceptables o com a no acceptables o no recomanables en els mbits
formals. En el cas de dues o ms variants acceptables, generalment sindica
quina s la preferible en els usos formals. Grficament, ho hem marcat utilitzant
la barra (/); lordre de presentaci de les formes s, en general, significatiu: el
primer element sol correspondre al que es considera preferible en els usos formals
del valenci.
Les solucions presentades shan pres tenint en compte els usos ms genuns
que es mantenen en els parlars valencians, les Normes de Castell (1932), la
normativa catalana general acceptada universalment, laportaci de les gramtiques valencianes ms destacades (especialment les de Carles Salvador, Manuel Sanchis Guarner, Josep Giner i Enric Valor) i els usos formals que shan
anat fixant al llarg daquests anys, sobretot a partir de lobra dels escriptors
valencians ms prestigiosos.
2. CARACTERSTIQUES DE LEXPOSICI
En general, hem seguit uns criteris comuns en lexposici, per tal dadequarnos als objectius de la Guia i al lector general a qu sadrea:
a) Sha intentat reduir al mnim indispensable la teoritzaci i la descripci
daspectes no rellevants al tema que es tracta. La teoria fonamenta lexposici,
Introducci
per no s lobjectiu que es persegueix. En alguns casos, tanmateix, sincorporen

definicions dalguns termes per a assegurar una bona comprensi del tema que
es desenvolupa.
b) En general, sha procedit presentant les formes valencianes del tema en
qesti i, tot seguit, shan presentat les remarques ds formal relatives a casos
en qu sobserven dubtes, vacillacions o errors dels usuaris ja familiaritzats
amb lestndard.
c) Lexplicaci general va sovint acompanyada dinformacions de carcter
histric, de variaci geogrfica (usos comuns o diferencials en altres parlars) o
que complementen la informaci amb aspectes ms especfics. Aquesta mena
dinformaci ajuda lusuari i sobretot lensenyant quan ha de justificar les
solucions adoptades. Sovint aquestes explicacions es presenten en una lletra
ms menuda, la qual cosa permet dos tipus de lectura de la Guia: la general i la
detallada.
d) Lexemplificaci, els quadres i els esquemes tenen lobjectiu de facilitar la
comprensi de les explicacions, que a vegades no sn fcils dexpressar en
paraules planeres. Tot i que, en algunes ocasions, contribueixen a simplificar
una realitat molt complexa, sn de gran utilitat per a entendre rpidament els
aspectes fonamentals.
Malgrat aquests criteris generals, cal tenir en compte que cada nivell danlisi
(fontica i ortografia, morfologia flexiva i morfosintaxi) t una naturalesa diferenciada, per la qual cosa el lector trobar a vegades un to i una aplicaci
distints.
3. REFERNCIES BIBLIOGRFIQUES
ADLERT, Miquel (1977): En defensa de la llengua valenciana. Perqu i cm sha
descriure la que es parla, Valncia, Del Cnia al Segura.
ALCOVER, Antoni Maria / Francesc de B. MOLL (1930-1962): Diccionari Catal-Valenci-Balear, 10 vols., Palma de Mallorca, Moll.
ALOMAR, Antoni I. / Joan MELI (1999): Proposta de model de llengua per a
lescola de les illes Balears, Mallorca, COFUC / Moll.
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1962): Gramtica catalana, 2 vols., Madrid,
Gredos.
29
30
BADIA I MARGARIT, Antoni M. (1994): Gramtica de la llengua catalana, Barcelona, Enciclopdia Catalana.
BARBER, Jeremies et alii (1979): Curs de gramtica normativa per a s dels valencians, prleg de M. Sanchis Guarner, 3 vols., Valncia, Universitat de
Valncia.
BIBILONI, Gabriel (1997): Llengua estndard i variaci lingstica, Valncia, 3i4.
BONET, Sebasti (2000): Les gramtiques normatives valencianes i balears del
segle XX, Valncia, Universitat de Valncia.
CASANOVA, Emili (1988): El valenciano dentro del diasistema lingstico cataln, Revista de Filologa Romnica, III, pp. 35-46.
COLOMINA, Jordi (1985): Lalacant. Un estudi sobre la variaci lingstica,
Alacant, Diputaci.
(1991): El valenci de la Marina Baixa, Valncia, Conselleria de Cultura,
Educaci i Cincia.
(1995): Els valencians i la llengua normativa, Alacant, Institut Juan Gil-Albert.
COLOMINA, Jordi (dir.) (1998): Atlas lingstic de la Comunitat Valenciana,
Valncia, Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia [treball dinvestigaci].
COLN, Germ (1987): Problemes de la llengua a Valncia i als seus voltants,
Valncia, Universitat de Valncia.
COROMINES, Joan (1983-1991): Diccionari Etimolgic i Complementari de la
Llengua Catalana, 9 vols., Barcelona, Curial / La Caixa.
CUENCA, Maria Josep (1988-1991): Loraci composta, 2 vols., Valncia, Universitat de Valncia.
Diccionari de la llengua catalana (1982), Barcelona, Enciclopdia Catalana.
FABRA, Pompeu (1912): Gramtica de la lengua catalana, Barcelona, Tipografia
LAven.
(1918): Gramtica catalana, Barcelona, Aqua.
(1956): Gramtica catalana, Barcelona, Teide [5a. ed., 1969].
GENERALITAT VALENCIANA (1995): Gramtica Valenciana, Alzira, Bromera /
Generalitat Valenciana / Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.
FERRER PASTOR, Francesc / Josep GINER (1956): Diccionari de la rima, 2 vols.,
Valncia, Domnec [2a ed., ampliada i revisada. Prleg de M. Sanchis Guarner. Valncia, Fermar, 1980].
FULLANA, Llus (1915): Gramtica elemental de la llengua valenciana, Valncia,
Domnech.
GIMENO, Llus (1994): Estudi lingstic dels parlars de les comarques del nord de
Castell, Castell de la Plana, Societat Castellonenca de Cultura.
GINER, Josep (1998): Obra filolgica (1931-1991). Estudi preliminar i edici
crtica a cura dA. Ferrando amb la collaboraci de S. Corts, Valncia, IIFV
/ Denes editorial.
Introducci
INSTITUT DESTUDIS CATALANS (1992): Proposta per a un estndard oral de la

llengua catalana. II Morfologia, Barcelona, Institut dEstudis Catalans.
(1995): Diccionari de la llengua catalana, Barcelona / Palma de Mallorca /
Valncia, 3i4 / Edicions 62 / Moll / Enciclopdia Catalana / Publicacions
de lAbadia de Montserrat.
(1996): Documents de la Secci Filolgica III, Barcelona, Institut dEstudis
Catalans.
(19983): Proposta per a un estndard oral de la llengua catalana. I Fontica,
Barcelona, Institut dEstudis Catalans.
JIMNEZ, Jess (1999): Lestructura sillbica del catal, Valncia / Barcelona,
Publicacions de lAbadia de Montserrat.
LACREU, Josep (1990): Manual ds de lestndard oral, Valncia, Universitat de
Valncia [5a ed. corregida i ampliada, 2000].
MART MESTRE, Joaquim (1999): El catal del Pas Valenci dels segles XVII i
XVIII, Caplletra, 27, pp. 167-188.
MARTINES, Josep (2000a) El valenci del segle XIX. Estudi lingstic del Diccionario valenciano de Josep Pla i Costa, Alacant / Barcelona, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Publicacions de lAbadia de Montserrat.
(2000b) Sobre una construcci sintctica catalana fora controvertida (I):
en + infinitiu temporal al Pas Valenci, dins Ral-David Martnez i
Miquel ngel Pradilla (eds.): La lingstica de Pompeu Fabra (II), Alacant,
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana / Universitat Rovira i Virgili,
pp. 127-164.
MESTRES, J. M. et alii (1995): Manual destil: la redacci i ledici de textos,
Barcelona, Eumo.
MOLL, Toni (1990): La llengua dels mitjans de comunicaci, Alzira, Bromera.
MONTOYA, Brauli (1990): La interferncia lingstica al sud valenci, Valncia,
Conselleria de Cultura, Educaci i Cincia.
PREZ MORAGN, Francesc (1982): Les normes de Castell, Valncia, Eliseu Climent.
PREZ SALDANYA, Manuel (1998): Del llat al catal: morfologia verbal histrica,
Valncia, Universitat de Valncia.
PITARCH, Vicent (1997): Curs de gramtica catalana, Valncia, Eliseu Climent.
POLANCO, Llus (1984): La normativa al Pas Valenci. Problemes i perspectives, dins M. T. Cabr et alii (eds.): Problemtica de la normativa del catal.
Actes de les Primeres jornades destudi de la llengua normativa, Barcelona,
Publicacions de lAbadia de Montserrat, pp. 107-146.
PRADILLA, M. A. (ed.) (2001): Societat, llengua i norma. A lentorn de la normativitzaci de la llengua catalana, Benicarl, Alambor.
RAMOS, Joan Rafael (2000): sser, estar i haver-hi en catal antic, Valncia /
Barcelona, IIFV / Publicacions de lAbadia de Montserrat.
31
32
RUAIX, Josep (1975): El catal/2, Moi, J. Ruaix [3a ed. esmenada, 1983].
(1988): El catal/3. Lxic i estilstica, Moi, J. Ruaix.
(1989): Punts conflictius de catal. Deu estudis sobre normativa lingstica,
Barcelona, Barcanova.
(1994): Observacions crtiques i prctiques sobre el catal davui/1, Moi,
J. Ruaix.
SALVADOR, Carles (1951): Gramtica Valenciana, Valncia, Lletres Valencianes
/ Lo Rat Penat [ed. revisada, Valncia, Lo Rat Penat, 1974].
SANCHIS GUARNER, Manuel (1950): Gramtica Valenciana, Valncia, Torre [reed.
facsmil i estudi a cura dAntoni Ferrando, Barcelona, Alta Fulla, 1993].
SANCHO CREMADES, Pelegr (1995): La categoria preposicional, Valncia, Universitat de Valncia.
SEGURA, Carles (1996): Estudi lingstic del parlar dAlacant, Alacant, Institut
Juan Gil-Albert.
SOL, Joan (1972-73): Estudis de sintaxi catalana, 2 vols., Barcelona, Edicions
62.
(1987): Qestions controvertides de sintaxi catalana, Barcelona, Edicions 62.
(1990): Lingstica i normativa, Barcelona, Empries.
(1994): Sintaxi normativa: estat de la qesti, Barcelona, Empries.
(1995): Llibre destil de lAjuntament de Barcelona, Barcelona, Ajuntament
de Barcelona.
TODOL, Jlia (1998): Els pronoms personals, Valncia, Universitat de Valncia.
VALOR, Enric (1977): Curs mitj de gramtica catalana especialment referida al
Pas Valenci, Valncia, Eliseu Climent [5a ed., 1988].
(1979): Millorem el llenguatge, 2 vols., Valncia, Eliseu Climent.
(1983a): Temes de correcci lingstica, Valncia, Eliseu Climent.
(1983b): La flexi verbal, Valncia, 3i4.
VENY, Joan (19834): Els parlars catalans, Palma de Mallorca, Moll.
(2001): Llengua estndard i llengua histrica, Valncia, Universitat de Valncia.
Ortografia i pronncia
II
ORTOGRAFIA I PRONNCIA
33
34
1. LALFABET
Lalfabet consta de vint-i-sis lletres i t lordenaci segent:
lletra
nom
exemples
Alacant, Antoni, ara, casa, plena
be
Bunyol, Blai, b, lloba, calb
ce
Castell, Carles, cel, obstacle, suc
de
Dnia, Ddac, dalt, cada, verd
Elx, Ernest, era, tela, mare
efa
Forcall, Felip, fum, sofre, baf
ge
Gandia, Gabriel, gat, gel, regle, fang
hac
Herbers, Hug, hora, ahir, bah!
i, i llatina
Ibi, Isidre, iogurt, vida, mai
jota
la Jana, Josep, joc, enveja, revenja
ca
Kuwait, karate, folklore, vodka, rock
ela
Luxemburg, Laura, lent, pala, ple, sol
ema
Mislata, Miquel, m, cama, fum
ena
Nules, Nria, nas, dona, mn
lOlleria, Oliver, oli, poc, carro
pe
Penscola, Pere, copa, triple, cap
cu
Quatretonda, Quim, adequar, pasqes
erra
Rtova, Ricard, red, cara, por
essa
Sogorb, Susanna, casa, trist, temps
te
Teulada, Teresa, tu, fusta, vent
les Useres, Ulisses, ungla, suc, beu
ve, ve baixa
Vinars, Vicent, vi, cova, leitmotiv
ve doble
Washington, Wagner, watt, whisky, kiwi
ics
Xal, Xavier, xocar, examen, esfinx
i grega
Nova York, whisky
zeta
Zulema, zona, trapezi, esmorzar, brunz
maj.
min.
B
C
Els noms de les lletres f, m, n, l, r i s en tot lmbit lingstic, i vius fins al segle XIX, eren: ef,
el, em, en, er i es, respectivament. A partir daquesta poca sintrodu el costum de pronunciar-les amb una -e final que, reanalitzada com a marca de femen, es convert en -a.
35
Hi ha consonants que es representen grficament amb ms duna lletra. Es

parla, aleshores, de dgrafs. Tot seguit sexemplifiquen els dgrafs ms freqents
i sindiquen els casos en qu s possible separar les lletres del dgraf a final de
ratlla mitjanant el guionet:
dgraf
exemple
separaci grfica
gu (davant de e o i )
guerxo, guix, orgue,
ig (a final de mot desprs

de vocal tnica)
36
fuig, roig, vaig
ll
llapis, collar, cavall
ny
nyora, canya, lluny
qu (davant de e o i )
qui, paquet, coques
rr
arrs, carro, ferrer
ar-rs, car-ro, fer-rer
ss
nassos, passar, tassa
nas-sos, pas-sar, tas-sa
tg
fetge, lletges, metge
fet-ge, llet-ges, met-ge
tj
calitja, lletja, pitjor
calit-ja, llet-ja, pit-jor
tx
Txquia, cotxe, despatx
cot-xe
tz
atzar, atzucac, dotze
at-zar, at-zucac, dot-ze
A les darreries del segle XV, la penetraci dalguns gallicismes i castellanismes amb el dgraf
ch introdu aquest dgraf foraster en paraules patrimonials com xiquet, grafiat chiquet, o
arxiu, grafiat archiu, b que alternant sempre amb les grafies autctones, les niques
reconegudes com a prpies en les Normes de Castell.
Les vocals i algunes consonants poden dur diacrtics. En aquest cas, es parla
de lletres modificades. Sn lletres modificades:
a) la c, quan fa (ce trencada): caa, lla;
b) el grup ll, quan duu punt volat i fa ll (ela geminada): cella, sllaba;
c) les vocals, quan duen accent agut (o tancat), greu (o obert) o diresi:
accent agut (o tancat)
famlia, habitaci, ms, tnel
acent greu (o obert)
m, pl, arrs
diresi
pec, ram
2. EL VOCALISME
Les vocals presenten diferncies remarcables segons que apareguen en sllaba
tnica o en sllaba tona. Tenint en compte el context daparici, es parla de
vocalisme tnic i de vocalisme ton.
2.1 EL VOCALISME TNIC

El sistema voclic tnic del valenci consta de 7 vocals diferents:
[i]:
[e]:
[E]:
[a]:
[]:
[o]:
[u]:
vida, famlia, Llusa

prendre, temps, ms
hivern, cel, sentncia
pam, mare, mbit
dona, porta, arrs
poma, amor, habitaci
ungla, rbrica, rell
37
Aquest sistema s compartit per la major part dels parlars catalans. El baleric presenta una
vuitena vocal tnica, la neutra [], en paraules com ara cadena o cera.
La majoria dels parlants perceben la distinci entre la e oberta ([E]) i la

tancada ([e]), i entre la o oberta ([]) i la tancada ([o]) com un tret clarament
definidor de la llengua. Un parlant pot usar de manera acurada el lxic i la
gramtica, per si no estableix una clara distinci entre aquestes vocals, el seu
parlar sonar poc genu. Tenint en compte la dificultat que implica lestabliment
daquestes distincions en els nous aprenents de la llengua, conv prestar una
atenci especial a aquest tema. A ms, cal evitar la prdua de loposici entre
vocals obertes i tancades que tamb es constata en alguns sectors urbans, sobretot
entre els parlants ms joves.
2.1.1 La distribuci de la e oberta i de la o oberta

La distribuci de les vocals e i o obertes depn de factors contextuals (el
context fnic en qu apareixen) i de factors purament lxics. En el cas de la o
oberta predominen els factors lxics i resulta, per tant, difcil fer generalitzacions
que no presenten contraexemples.
Els contextos ms usuals en qu apareix la e oberta en valenci sn els

segents:
context
exemples
remarques
En mots que tenen una i o
collegi, exrcit, xit, incendi,
per no en Dnia, esglsia,
una u en la sllaba segent
indit, neci, obsequi, misteri,
spia, squia i snia
(generalment mots cultes)
cincia, innocncia, pacincia;

cllula, fcula, ingenu, molcula,
perpetu, prdua
Davant de
-l simple o
arrel, cel, gel, melsa, tela;
per no en feltre,
geminada
cella, novella
delta, selva
-rr-
esquerra, ferro, gerra, guerra,

serra, terra
38
-r- seguida de
cert, gerd, perdre, perla, hivern,
consonant no
verd, vrtex, dispers, perxa
labial ni velar
En la majoria dels mots
ancdota, xtasi, gnesi, gnere; per no en llmena,
esdrixols i dels mots cultes
ptal, telgraf, recte, verb
tmpores, ni els femenins

crvola, ferstega, llpola
En alguns mots amb el
deu, fideu, peu, preu, museu
diftong eu
En alguns mots amb el grup
cendra, divendres, gendre,
-ndr-
tendre
Altres
els noms propis Josep, Vicent

o el numeral set
Els contextos ms usuals en qu apareix la o oberta en valenci sn els que

sindiquen tot seguit:
context
exemples
remarques
En mots que tenen una i o

una u en la sllaba segent
(generalment mots cultes)
Antoni, biblifil, custdia, elogi,

lgica; cmput, cnjuge, Corpus,
mdul
per no en frmula
Quan forma diftong decreixent
Alcoi, boira, heroi, bou, dijous,

nou, ou, prou, en les formes amb
per no en les formes

verbals sou, fou, i mots
com jou, pou, tou
accent en el radical dels verbs

cloure, coure, moure, ploure
En la majoria dels mots
esdrixols i dels mots cultes
cmode, nmada, rfena,

prrroga, anmal, autnom,
hidrogen, prleg
per no en plvora,
tmbola, trtora; estmac,
furncol; dogma, forma
En els pronoms neutres i

en els monosllabs acabats
en -o
a, aix i all; bo, do, pro,

so, to, tro
per no en no i, amb
variaci entre parlars,
en jo
En alguns mots acabats en

-os i -osa
arrs, cos, esps, gros, os, reps,

terrs, tros; cosa, nosa, rosa
En alguns mots en qu la
vocal est seguida dun grup
consonntic amb r o l
amorf, cobra, corda, fora, forja,

orfe, mort, port, porta, moble,
poble, record, les formes amb
39
accent en el radical de verbs com

ara obrir (obri), omplir (ompli),
dormir (dorm), etc.
En alguns mots
acabats en les
terminacions
-oc, -oca
-ofa
-oig, -oja
-ol, -ola
-ossa
albercoc, foc, groc, lloca, oca,

roca, xoc
carxofa, estrofa
boig, roig, boja, roja
bunyol, consol, dol, escola, pistola,
cassola, escarola, sola, vol
brossa, crossa
per no en boc, boca
cost, impost, pressupost, rebost,

costa, posta
clot, dot, got, ninot, cabota,
granota, nota, pilota, pota
per no en agost, congost,
per no en estoig
per no en gola, bola, cola
per no en bossa, gossa,
ossa, rossa
-ost, -osta
-ot, -ota
En altres mots, molts dels

quals sn monosllabs o
tenen laccent en la primera
sllaba
cor, dona, flor, nota, prova, plor,

rosa, roda, o en les formes amb
accent en el radical de verbs com

ara constar (consta), llogar (lloga),
robar (roba), tocar (toca), trobar
(troba), volar (vola), etc.
most, llagosta
per no en bot, brot, mot,

nebot, tot
En certs casos es produeixen vacillacions pel que fa a ls de la o oberta i tancada:

a) A causa de lexistncia de formes amb la o del diftong ou tancada i oberta (vg. el segon
context del quadre anterior), en alguns parlars sha tendit a generalitzar les formes amb o
tancada (sobretot en el valenci septentrional) i en altres les formes amb o oberta en casos
com jou, pou, tou. Donada la variaci entre els parlars, en els registres formals s preferible
la distinci entre les dues vocals dacord amb la distribuci apuntada en el quadre.
b) Per imitaci dels mots delimitats en lltim apartat del quadre anterior, hi ha una srie de
mots cultes amb o tancada en la primera sllaba que tendeixen a pronunciar-se amb o
oberta en alguns parlars. Es tracta de mots com ara vot (notem les formes verbals vote,
votes... amb o tancada), mot i corts. Tractant-se de cultismes, sn igualment acceptables les
dues pronncies.
2.1.2 Diferncies dialectals en la distribuci de la e tnica
40
La e tancada del llat vulgar ha tingut evolucions diferents en els dos grans
blocs dialectals del catal: en els parlars occidentals, la vocal sha mantingut
sense alterar el timbre; en els parlars orientals, en canvi, aquesta vocal ha
modificat el timbre i sha convertit en la vocal oberta [E], a excepci de la
major part del baleric, que larticula com a neutra []. A causa daquesta
evoluci, la e tnica presenta diferncies territorials en mots com ara cadena,
cera, francs (o francs) i merixer (o merixer). Notem, a ms, que aquestes
diferncies de pronunciaci poden quedar reflectides grficament, com mostren
els dos darrers exemples apuntats.
Els casos ms generals en qu les diferncies de pronunciaci de la e poden tenir repercussions
grfiques sn els segents:
a) Els mots amb la terminacions -es de gentilicis (com angls / angls, francs / francs), participis
(com adms / adms, comproms / comproms) i adjectius (com corts / corts).
b) Els numerals ordinals acabats en e tnica (cinqu / cinqu, sis / sis).
c) La terminaci -en de la tercera persona del plural del present dindicatiu dalguns verbs de
la II conjugaci (aprn / aprn, comprn / comprn, depn / depn), excepte en els casos en
qu aquesta terminaci est precedida de la consonant t i c, en qu es pronuncia amb e
tancada en tots els parlars (atn, entn, pretn, encn).
d) Els infinitius acabats en -eixer (conixer / conixer, merixer / merixer, parixer / parixer...
per nicament crixer) i -encer (vncer / vncer, convncer / convncer).
e) La segona i la tercera persona del plural dels imperfets dindicatiu amb accent en el radical: fiem / fiem, fieu / fieu.
Tenint en compte la utilitat dusar una ortografia nica per a tot el domini
lingstic, i el fet que les diferncies sn puntuals i fcilment sistematitzables,
molts escriptors valencians adopten el sistema daccentuaci grfica de la llengua
literria de les Illes Balears i Catalunya en aquells casos en qu hi ha diferncies
territorials. Aquest sistema, de fet, s el ms recomanable en textos que sadrecen

al conjunt del domini lingstic.
En lmbit escolar valenci, amb tot, s preferible adoptar el sistema grfic
daccentuaci que respon a la pronncia dels parlars occidentals: aquest sistema respon a la parla real i es pot assolir duna manera fcil i natural. Excepcionalment, susa laccentuaci ms generalitzada en dos casos ben delimitats i
ds freqent:
a) en linterrogatiu i el relatiu tnic qu (Qu tha dit?, Per qu has vingut?,
Deixam el llibre de qu mhas parlat) i la conjunci perqu (He vingut
perqu volia parlar amb tu);
b) en el topnim Valncia (per analogia amb presncia, pacincia, etc.).
2.2 EL VOCALISME TON

El sistema voclic es redueix de 7 a 5 vocals en sllaba tona, tant en valenci
com en nord-occidental. Aquesta reducci es constata fcilment si es comparen formes verbals conjugades o paraules de la mateixa famlia en qu laccent
recau en sllabes diferents:
sllaba tnica
sllaba tona
m[ ]ra, fam[ ]lia
m[i]rar, fam[i]liar
p[e@]sa, carr[e@]r
p[e]sar, carr[e]r
g[E]la, m[E]l
g[e]lar, m[e]ls
c[a@]nta, c[a@]sa
c[a]ntar, c[a]seta
p[]sa, s[]ca
p[o]sar, s[o]queta
d[o@]nam, p[o@]ma
d[o]nar, p[o]mera
p[u@]ja, [u@]ngla
p[u]jar, [u]nglot
Com es pot observar en els exemples anteriors, en sllaba tona no susen

les vocals obertes [E] i [] sin les paralleles tancades [e] i [o]. La resta de vocals
apareixen tant en sllaba tona com en sllaba tnica.
La reducci voclica s major en parlars orientals. En la major part daquests parlars, les
vocals [E], [e] i [a] es redueixen a la vocal neutra [], i les vocals [] i [o], a la vocal [u].
41
Les vocals tones no presenten la mateixa estabilitat fontica que les tniques
i, en alguns casos, es veuen sotmeses a alteracions en la realitzaci oral. Aquests
canvis presenten diferncies pel que fa al grau dacceptabilitat segons el nivell
de formalitat:
a) s acceptable lobertura de e en a, prpia dels parlars valencians i nordoccidentals, que es produeix en sllaba inicial travada, sobretot en mots
que comencen per en-, em- i es- (encetar, emprar, estendre), o en alguns
altres com ara lleuger, llenol, eixam o sencer. En els registres ms formals,
amb tot, conv adoptar la pronncia corresponent a la grafia.
42
b) s acceptable el procs dharmonia voclica, tpic dalguns parlars valencians, dacord amb el qual la vocal final a es converteix en o o e
obertes en mots que tenen, respectivament, o i e obertes en la sllaba
tnica precedent: pilota, pronunciat [pilt] terra, pronunciat [tErE].
Aquest procs, motivat pel carcter molt obert de les vocals o i e obertes,
no es dna en tots els parlars valencians ni apareix en els mateixos contextos en els parlars en qu es produeix. Tenint en compte aquestes
diferncies, en els registres ms formals s preferible la pronncia sense
harmonia voclica.
d) s acceptable larticulaci com a e de la terminaci verbal a de la tercera
persona de certs temps verbals, que es dna en part del valenci i del
nord-occidental: ell o ella cant[e], ell o ella cantav[e], etc. En els registres
ms formals, amb tot, conv adoptar la pronncia corresponent a la
grafia.
e) No s recomanable el tancament de e en i en contacte amb una consonant
palatal, que es tradueix en pronncies del tipus giner per gener, dij per
dej, quixal per queixal, ixir per eixir.
Una alteraci diferent, ara amb repercussions grfiques, s la que apareix en
doblets del tipus fenoll / fonoll, red / rod. Les primeres formes sn les clssiques
i es mantenen en parlars valencians i nord-occidentals; les segones sn producte
duna assimilaci de la vocal tona al timbre de la tnica produda en parlars
orientals. Totes dues formes sn acceptables en lmbit territorial en qu sn
prpies.
Aquest canvi no s totalment desconegut en valenci, com mostra lalternana, segons els
parlars, entre rony (o el derivat ronyonada) i reny (o renyonada).
2.3 ELS HIATS I ELS DIFTONGS. LA DIRESI

2.3.1 Els hiats i els diftongs
La successi de dues vocals pertanyents a sllabes diferents constitueix un
hiat: o(be)(ir), (cli)(ent), (te)(a)tre, i(de)(a). Per contra, constitueix un diftong
la successi, dins duna mateixa sllaba, duna vocal i duna semivocal: la i
semivocal ([j]), com en (rei)na, o la u semivocal ([w]), com en (guar)dar. Els
diftongs poden ser creixents o decreixents. Sn creixents quan la semivocal
precedeix la vocal: guant, iode; sn decreixents quan la vocal precedeix la
semivocal: aire, reina.
diftong creixent
goq+
diftong decreixent
ua: aigua, quatre
ai: mai
au: blau
e: llenges, qesti
ei: reina
eu: peu
i: ping, adeq
oi: almoina
ou: coure
uo: paraiguot, quota
uu: duu, lluu

ui: buit
Des dun punt de vista grfic, s interessant remarcar que sescriu q seguida de la semivocal
[w] i c seguida de la vocal [u], com mostra la diferncia de pronunciaci dels mots quota
(contribuci) i cuota (cua gran): el primer es pronuncia amb diftong creixent i t dues
sllabes: (quo)(ta); el segon, en canvi, es pronuncia sense diftong i t tres sllabes: (cu)(o)(ta).
Unes diferncies paralleles sestableixen entre formes verbals com adequa i evacua: la primera acaba en diftong i t tres sllabes: (a)(de)(qua); la segona no acaba en diftong i t quatre
sllabes (e)(va)(cu)(a).
Tamb formen diftong creixent la combinaci de (h)i ms una vocal

pronunciades en la mateixa sllaba a inici de mot (iogurt, hiena) i de i o u en
casos com feia o bouet.
En aquells casos en qu una vocal est precedida i seguida duna semivocal
i tots tres elements sintegren en la mateixa sllaba es parla de triftongs: creieu,
guaitar, adeqeu.
43
Remarques sobre els hiats i els diftongs:

a) El grup ui forma diftong creixent ([w]) o decreixent ([u@j]), segons els
parlars. En valenci, s predominant el diftong creixent. Un mot com
buit es pronuncia [bwt] en parlars valencians, i [bu@jt], en la resta. Totes
dues pronncies sn igualment acceptables.
Les diferncies en larticulaci del grup ui expliquen els doblets del tipus huit / vuit o hui /
avui. Els primers mots de cada parell comencen amb semivocal i no necessiten el refor de
cap consonant; els segons, precedits de vocal, es van veure reforats per la consonant v. En el
cas davui, la a es va afegir per analogia amb altres adverbis de temps (ahir, abans). Notem,
finalment, que un mot com avui no duu accent grfic pel fet que no acaba en vocal sin en
la semivocal [j].
b) s acceptable la pronunciaci com a semivocal duna i o una u seguides

de vocal en casos com Valncia, grcia, contnua, ingnua, assdues, per
en els registres ms formals s preferible la pronncia sense diftong.
44
La pronncia amb diftong s fora generalitzada en tot lmbit lingstic, amb independncia
que, a efectes daccentuaci grfica, es considere que sn mots esdrixols i, per tant, mots
sense diftong. Notem que laccentuaci daquest mots permet diferenciar-los daltres que
acaben en i tnica seguida de a, i que, dacord amb les regles daccentuaci regulars, no duen
accent: alqueria, vivia.
c) No s recomanable la reducci de diftongs a una sola vocal: pacncia per

pacincia, coranta per quaranta, cantitat per quantitat, etc.
d) No s recomanable la pronunciaci del diftong au en comptes de o, en
casos com aufegar per ofegar, aulor per olor.
2.3.2 La diresi
La diresi () s un signe grfic que susa sobre les lletres i i u, majscules o
minscules, i t dues funcions diferents:
a) En els aplecs qu- i gu- indica que la u sona, seguida de les vocals i i e
(amb les quals forma diftong creixent): llenges, ping, qestionari,
freqent.
b) Precedida de vocal, o precedida i seguida de vocal, indica que la i o la u

no formen diftong: crella, vena, rell, Pal, Ral, condua. Notem les
diferncies grfiques i de pronncia que sestableixen en casos com els
segents:
forma diftong
no forma diftong
(du)(ia)
(con)(du)()(a)
(fe)(ia)
(ca)(fe)()(na)
(ve)(ia)
(ve)()(na)
(peu)
(pe)(c)
Pel que fa a aquesta segona funci, la diresi sestalvia en els casos segents:
a) Quan la vocal duu accent grfic: Llus (per Llusa), pas (per pasos),
conduem (per condua).
b) En les formes dinfinitiu, futur, condicional i gerundi de verbs de la III
conjugaci: traduir, traduir, traduiria, traduint (per tradusc, tradusca,
tradua, tradures, tradusses).
c) En els sufixos -isme i -ista: egoisme, dadaista (notem, per, el cas de prosme,
amb diresi perqu -isme no s un sufix).
e) Desprs dun prefix: antiincendis, contraindicar, reiniciar, coincidir, reuni (notem, per, rell, rex, sobrex),
d) En les terminacions cultes -us i -um: pdium, Mrius.
En certs casos es produeix un contrast entre la pronncia amb hiat i amb diftong de mots de
la mateixa famlia: fludesa / fluid, herocitat / heroi, hebratzant / hebraic. En el primer mot
de cada parella, la seqncia de vocal ms i s tona i constitueix un hiat; en el segon, s
tnica i forma diftong.
45
3. EL CONSONANTISME
46
Les consonants es classifiquen a partir de trets relacionats amb el lloc i amb

el mode darticulaci. El lloc darticulaci fa referncia al punt on es produeix
lobstrucci o la constricci al pas de laire expirat, i permet classificar les
consonants en bilabials, labiodentals, dentals, alveolars, palatals i velars. El
mode darticulaci fa referncia a diversos aspectes de la producci dels sons:
duna banda, al tipus dimpediment a laire expirat, dacord amb el qual les
consonants poden ser oclusives, nasals, vibrants, bategants, fricatives, africades
i laterals; daltra banda, a la manera com laire passa pel passatge glotal, dacord
amb el qual les consonants es classifiquen en sordes i sonores: sn sordes si no
hi ha vibraci de les cordes vocals, i sonores si hi ha vibraci. Aquesta classificaci
permet designar tcnicament les consonants. Aix, la b s una consonant bilabial oclusiva sonora.
Tot seguit es reprodueixen les consonants bsiques. En aquells casos en qu
una casella cont dues consonants, la de lesquerra s sorda i la de la dreta,
sonora.
bilabials
p
oclusives
labiodentals
dentals
t
alveolars
fricatives
africades
ts
(Z)
tS
dZ
dz
bategants
vibrants
rtiques
laterals
velars
k
nasals
palatals
Heus ac alguns exemples en qu sexpliciten les grafies associades a cada

consonant:
[p]:
[b]:
[t]:
[d]:
[k]:
[g]:
[f]:
[v]:
[s]:
[z]:
[ts]:
pare, cap, dubte, cub

bou, mbit
terra, dit, lgid
dit, ndex
cuc, nufrag, quina, Pasqua, Kant
gat, congre
fum, baf
vent, cova, wagneri
son, tassa, ceba, caa
zoolgic, casa
potser, pots, adscriure
[dz]: dotze, atzucac

[S]: xarop, caixa, feix
[tS]: xic, metxa, cartutx, puig
[dZ]: metge, lletja, gerani, junt*
[l]: laboratori, col
[]: lla, coll
[R]: cara, pera
[r]: ram, carro
[m]: m, pam
[n]: nas, son
[]: canya, riny
* La g i la j de mots com gerani o junt sarticula [dZ] en valenci per [Z] en altres parlars
(vg. II. 3.3.2c). Aquesta consonant sols apareix en valenci com a variant sonoritzada de
[S] (vg. II. 3.3.3a).
47
3.1 LES CONSONANTS OCLUSIVES
Atenent al punt darticulaci, les consonants oclusives es classifiquen en
bilabials ([b, p]), dentals ([d, t]) i velars ([g, k]); atenent al mode, en sordes
([p, t, k]) i sonores ([b, d, g]):
bilabial
dental
velar
sorda
[p]: pala, pena
[t]: tic, ruta
[k]: cala, pequen
sonora
[b]: bala, bena
[d]: dic, ruda
[g]: gala, peguen
Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants oclusives:

a) En posici final absoluta, les oclusives sonores sensordeixen. Dacord
amb aquesta pronncia, en posici final sescriu en molts casos la consonant sorda, tot i que la consonant sonora apareix en mots relacionats quan
es troba seguida de vocal: llop (lloba), comprat (comprada), groc (groga).
Tot seguit sindiquen els criteris per a la grafia de les consonants oclusives finals en aquells
casos en qu susa la consonant sonora en posici interior de mot (aix s, de variants flexives o de mots de la mateixa famlia):
Consonant sorda
Consonant sonora
En mots aguts, precedida de vocal: llop

(lloba), comprat (comprada), groc (groga)
En mots aguts, precedida de consonant: verb

(verbal ), perd (perdre), llarg (llarga)
En mots plans: rab (Arbia), ci d (acidesa),
nufrag (naufragar )
Casos especials
En alguns mots plans acabats en -c:

arbic (arbiga ), fstic (fastiguejar ),
nec (aneguet ), esprrec (esparreguera )
En alguns mots aguts (sobretot cultismes) acabats en -d i -g :

En mots acabats en les terminacions -etud, -itud
i -gog : longitud (longitudinal ), consuetud (consuetudinari ), pedagog (pedagoga).
En una srie de mots (molts dels quals sn noms
propis o manlleus): Alfred, Conrad, Cid, David,
Sigfrid; Bagdad, Belgrad, Madrid, Valladolid;
fred, iod, sud; Hug; buldog, estrateg, gag
En mots plans que altrament serien

homgrafs: blit (diferent de blid )
En mots aguts que altrament serien homgrafs:

cub (diferent de cup ), reg (diferent de rec ), mag
(diferent de mac )
48
b) s acceptable lemmudiment de les oclusives a final de mot en grups en

qu loclusiva est precedida duna nasal o duna l en el cas de t i d (pont,
camp, fang; malalt, molt, Eudald ), per s preferible articular-les, tal
com es fa en la major part de parlars valencians i balerics.
En els parlars en qu es produeix lemmudiment, la consonant sol reaparixer quan va seguida de mot comenat per vocal: sant Antoni, sang i fetge.
c) No s recomanable la caiguda de la d intervoclica i de la g precedida de

u, fora generalitzada colloquialment en valenci; es tracta de pronncies
del tipus caira per cadira, vespr per vesprada; aulla per agulla, aiua (o
auia) per aigua.
La generalitzaci de la caiguda daquestes consonants no es produeix fins al segle XIX. Amb
anterioritat a aquesta data, les consonants apareixen sistemticament, fins i tot en textos
colloquials.
3.2 LES CONSONANTS FRICATIVES LABIODENTALS

Atenent al mode darticulaci, les consonants fricatives labiodentals es
classifiquen en sorda ([f ]) i sonora ([v]):
sorda
[f]: fel, fan, rafal
sonora
[v]: vel, van, raval
Remarques sobre la pronunciaci de la v:

a) En una part important del domini lingstic, incloent-hi part del valenci,
es produeix la prdua de la distinci de les consonants v i b. Amb tot, en
valenci, s preferible mantenir la distinci entre les dues consonants,
dacord amb la pronunciaci tradicional i majoritria en parlars valencians
i balerics.
b) No s recomanable la caiguda de la v intervoclica, que es dna a vegades
en la llengua colloquial, especialment en les terminacions de limperfet
dindicatiu dels verbs de la primera conjugaci i en alguns mots; aix s,
pronncies del tipus menjaes per menjaves, menjem per menjvem,
moiment per moviment.
3.3 LES CONSONANTS SIBILANTS

Atenent al punt darticulaci, les consonants sibilants es classifiquen en
alveolars ([s, z, ts, dz]) i palatals ([S, Z, tS, dZ]); atenent al mode darticulaci
es classifiquen, duna banda, en fricatives ([s, z, S, Z]) i africades ([ts, dz, tS,
dZ]), i, duna altra, en sordes ([s, ts, S, tS]) i sonores ([z, dz, Z, dZ]).
alveolar
palatal
fricativa
africada
sorda
[s]: sopar, caa
[ts]: potser, gots
sonora
[z]: zero, casa
[dz]: dotze, atzucac
sorda
[S]: xarop, caixa
[tS]: metxa, fuig
sonora
[Z]*
[dZ]: metge, mitja
* Sobre aquesta consonant, vg. II. 3.3.2c i II. 3.3.3a.
49
3.3.1 Les consonants sibilants alveolars

Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants alveolars:
a) Per raons etimolgiques, la consonant sonora [z] presenta grafies diferents. Com a norma, sescriu s entre vocals i z en posici inicial o precedida de consonant.
s
Entre vocals: casa, cosa, cosir, desembre
En posici inicial o precedida de consonant:

zebra, zero, zona; colze, donzella, onze, esmorzar
Casos especials
Precedida de n en els derivats de trans,
dins i fons: trnsit, endinsar, enfonsar.
50
Entre vocals (en alguns manlleus i mots cultes):
amazona, bizant, oz, trapezi, rizotnic, protozou
La consonant sorda [s] presenta ms diversitat grfica i pot aparixer representada per s, ss i c (o ). Pel que fa a la distribuci de s i ss, com a norma, susa
ss entre vocals i s en la resta de casos.
ss
Entre vocals:
arrossos, discussi, passar, russa, tassa
En la resta de casos:
sal, son, ser; festa, pasta, premsa; pals, pots;
arrs, cas, pas, rus
Casos especials
Precedida de consonant en mots amb els
prefixos trans- i sots- seguits dun altre
constituent comenat per s: sotssecretari,
transsnic
Entre vocals, en compostos i mots amb prefixos no

acabats en s, com ara a- (amb valor negatiu), bi-,
pre-, etc.: ecosistema, dinosaure, psicosomtic;
asimtric, bisexual, presocrtic
Les consonants c i apareixen, per raons etimolgiques, en mots procedents

del llat que normalment tenen c o z en castell, i c, o t(i) en francs i angls.
La c sescriu davant de e i i (centre, ac); la , davant de les altres vocals i en
posici final (fora, can, forut; efica, feli).
b) La pronncia ms generalitzada en valenci i en la major part del domini
lingstic del grup -tz- pertanyent al sufix -itz- s [z]: normalitzar,
pronunciat normali[z]ar; organitzaci, pronunciat organi[z]aci. La

pronncia [dz] s prpia dels registres ms formals.
c) s acceptable la pronncia [e@a] del sufix -esa en mots com vellesa o
pobresa, actualment predominant en els parlars valencians. En els registres formals, amb tot, conv evitar la caiguda de la s, que en cap cas no
ha de tenir repercussi grfica.
El sufix llat -itia es convert en -ea en mots populars, per en -esa en mots amb tractament
culte. La major part dels parlars valencians han mantingut les formes amb -ea, b que en
alternana amb -esa en els parlars septentrionals. En la resta del domini lingstic, shan
generalitzat les formes amb -esa.
d ) No s recomanable la pronunciaci sonora de la essa sorda en casos com

impressi, comissari, articulats impre[z]i, comi[z]ari.
3.3.2 Les consonants sibilants palatals

Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants palatals:
a) El grup ix que apareix en mots com caixa, reixa, feix es pronuncia amb
la semivocal [j] en la major part dels parlars valencians, nord-occidentals
i en el parlar del Camp de Tarragona. En part del valenci meridional,
en el central i en el baleric, aquest grup es pronuncia sense la semivocal.
No s recomanable la pronunciaci com a s de la palatal sorda [S], caracterstica dalguns
parlars valencians septentrionals; aix s, la pronunciaci cai[s]a de caixa o pei[s] de peix.
b) La x inicial de mots com xampany, xins, xop es pronuncia africada ([tS]),

i sona com la tx de metxa, en els parlars valencians i nord-occidentals.
En els parlars orientals, en canvi, sarticula com a fricativa.
Notem, amb tot, que en valenci la pronunciaci s fricativa en alguns mots, la majoria
dorigen rab: xarop, xrcia (o xarxa), Xbia, Xtiva, Xeresa, Xeraco, xeringa. No s recomanable
el reforament amb ei (o ai) inicial que es fa colloquialment en alguns daquests mots:
Eixtiva per Xtiva, eixarop per xarop.
c) La g i la j de mots com gent i jove es pronuncia africada ([dZ]), i sona

com la tg i la tj de metge i mitja, en la major part del valenci i en alguns
parlar nord-occidentals. En la resta del domini lingstic es pronuncia
fricativa ([Z]).
51
En la llengua clssica les grafies tg i tj indicaven que la consonant era africada geminada o
doble (me[ddZ]e), enfront de les grafies g i j, que corresponien a lafricada simple o no
geminada (plu[dZ]a). En els parlars orientals, sha mantingut la distinci, ja que en el primer
cas es va produir una desgeminaci i en el segon una desafricaci. En la major part del
valenci i el nord-occidental, en canvi, lantiga geminada conflu amb la simple. La geminaci
representada per tg (o tj) es mant, ms o menys marcada, en alguns parlars valencians
meridionals. Una resta de lantiga geminaci, per amb dissimilaci de consonants, es troba
en la pronncia llonja (per llotja), practicada per valencians i balerics, i rellonge (per rellotge).
d) Des dun punt de vista grfic, cal tenir en compte que, com a norma,
sescriu g i tg davant de e i i (gener, girar; heretge, heretgia), i j i tj davant
de les altres vocals (jaure, joc, just; viatjar, coratjs, corretjut). Per motius
etimolgics, tamb sescriu j davant de e en mots amb els grups -ecc- i
-ect- (objecci, objecte; subjecci, subjecte; etc.), en una srie de noms
dorigen hebreu (Jess, Jeremies, Jeric, Jehov, etc.), en els mots jerarquia,
jeroglfic, Jeroni, jersei, majestat i en els seus derivats.
Quant a ls de tg i tj, conv remarcar que aquests dgrafs nicament apareixen en posici
intervoclica interior de mot, on alternen amb g i j, que sn les grafies ms habituals. Els
dgrafs, concretament, susen en els contextos segents:
52
I) En la terminaci -atge i en els mots derivats dels que tenen aquesta terminaci: avantatge
(i avantatjar, avantatjs), formatge (i formatgeria), etc. Notem, per, les formes imaginar i
imaginaci, derivats cultes de imatge.
II) En la terminaci -etge i en els mots derivats dels que tenen aquesta terminaci: fetge, metge, setge (i assetjar), heretge (i heretgia), etc.
III) En els verbs desitjar, enutjar, espitjar, estotjar, jutjar, petjar, pitjar, rebutjar, trepitjar, sotjar,
i en els mots de la mateixa famlia (desitjos, desitjs, jutge, petja, petjada, etc.).
IV) En alguns substantius i adjectius ds freqent com ara botja (planta de mata baixa i
arredonida), calitja, corretja, fotja, lletja, llotja, mitja, natja, pitjor, platja, rellotge, sutja, i en
els derivats (lletjor, mitj, mitger, empitjorar, rellotger, etc.).
e) No s recomanable la pronncia africada del grup ts final de mot; per

exemple, tots pronunciat to[tS], pots pronunciat po[tS].
3.3.3 Altres observacions

Hi ha alguns fenmens que afecten el conjunt de consonants sibilants:
a) Totes les consonants sibilants es pronuncien sordes en posici final absoluta per sonores quan el mot segent comena per vocal o per
consonant sonora: case[s] per case[z] altes (de cases), fei[S] per fei[Z] de
llenya (de feix), to[ts] per to[dz] alhora (de tots), va[tS] per va[dZ] amb
tu (de vaig).
b) En el parlar de les comarques centrals valencianes sha produt un
ensordiment de totes les sibilants sonores. En aquest parlar, per tant, es
pronuncien amb [tS] mots com ara metge i pluja, amb [ts] mots com ara
dotze i atzucac, i amb [s] mots com ara casa i zero. Aquest tipus densordiment, que tamb es constata en lactualitat sobretot en grups urbans
de certs parlars, no s recomanable en lestndard oral.
3.4 LES CONSONANTS LATERALS

Atenent al punt darticulaci, les consonants laterals es classifiquen en
alveolar ([l]) i palatal ([]):
alveolar
[l]: las, cala, col
palatal
[]: lla, calla, coll
Remarques sobre la pronunciaci de les consonants laterals:

a) La consonant l es pronuncia en alguns contextos amb una ressonncia
velar ([]). Aquest tret, molt caracterstic i definidor de tot el domini
lingstic, es produeix per una aproximaci del dors de la llengua a la
zona velar o farngia. No s recomanable la pronncia sense ressonncia
velar, coincident amb la castellana, en els contextos en qu aquesta
ressonncia s molt marcada.
El grau de velaritzaci s molt marcat en els contextos segents: I) en posici final de sllaba,
sobretot davant de pausa (sol, vol, principal) i de consonant labial i velar (alba, colgar); II) en
la segona posici dun grup consonntic inicial de sllaba (pla, clar), i III) entre les vocals a,
o i u (pala, mula, sola).
b) El grup tl que apareix en mots patrimonials com espatla, motle, vetlar,

etc. es pronuncia l doble o geminada: per exemple, espatla, pronunciat
espalla. Aquesta pronunciaci s prpia dels parlars valencians, balarics
i de la Catalunya meridional. En la resta de lmbit lingstic, aquests
53
mots es grafien amb el grup tll, dacord amb la pronunciaci amb ll

doble o geminada: per exemple, espatlla, pronunciat espalllla.
En mots cultes com atles o atleta, el grup tl es pronuncia [dl]: a[dl]es.
54
c) s acceptable la pronunciaci no geminada de la grafia ll de mots com

ara novella, illusi, galla. En els registres ms formals, amb tot, s preferible la geminaci.
d) s acceptable lemmudiment de la l en lindefinit altre (i les variants
flexives) i en els pronoms nosaltres i vosaltres, que es dna en una part
important del domini lingstic. En els registres ms formals, amb tot,
sha devitar lemmudiment, que en cap cas no ha de tenir repercussi
grfica.
e) No s recomanable la pronunciaci de la [] com a [j], que es produeix
per influncia forana; es tracta de pronunciacions del tipus [j]um per
llum, pae[j]a per paella, co[j] per coll.
f ) No s recomanable la palatalitzaci de la l inicial que es fa en alguns
mots cultes popularitzats, com lgica, pronunciat []gica, lingstica,
pronunciat []ingstica.
Aquesta pronunciaci, produda per analogia amb els mots patrimonials com lluna, llaurador
i llum, s inexistent en mots cultes no popularitzats (laboratori, latitud, localista, etc.).
3.5 LES CONSONANTS RTIQUES

Atenent al mode darticulaci, les consonants rtiques, o simplement erres,
es classifiquen en bategant ([R]) i vibrant ([r]):
bategant
[R]: mira, para, careta
vibrant
[r]: mirra, parra, carreta
Remarques sobre la pronunciaci de les erres:

a) En la major part del valenci, la r final de mot es pronuncia dacord amb
la grafia. Sn igualment acceptables tant la pronunciaci com lemmudiment daquesta r, per en el valenci general s preferible la pronunciaci, ja que s la soluci majoritria.
Lemmudiment de la r final sinici en contextos en qu la r estava seguida de la consonant

s, generalment marca de plural: cavallers pronunciat cavalle[s]. La pronncia de la r en el singular i lemmudiment en el plural devia ser general en el segle XV en tots els parlars, fins i tot
en els valencians, com sobserva en rimes de lEspill de Jaume Roig. En la major part dels
parlars, lemmudiment sestengu al singular per analogia del plural; en la major part dels parlars valencians, en canvi, es recuper la r en el plural per analogia del singular. Notem, per,
que lemmudiment de la r es mant en mots com diners, pronunciat dine[s], segurament pel
fet que el singular diner era molt poc habitual.
b) s fora generalizat en tot lmbit lingstic lemmudiment de la primera r de mots com arbre, prendre, aprendre, reprendre (i les formes de
futur i condicional en el cas dels verbs). La pronunciaci de les dues
erres s prpia duna articulaci emftica.
c) En alguns parlars, substantius com cart, murta o alfbega han segregat
una r i shan convertit en cartr, murtra o alfbrega. Les formes etimolgiques, que es mantenen en parlars valencians, nord-occidentals i
balerics, sn preferibles a les formes amb segregaci de r.
En el cas del substantiu orde (o ordre) sha produt una especialitzaci semntica entre la
forma etimolgica (orde francisc) i la forma amb segregaci de r (lordre dels mots, lordre
pblic). Amb independncia daquesta especialitzaci, til en el llenguatge formal, la forma
etimolgica orde s acceptable en totes les accepcions.
d) No s recomanable lemmudiment de la r de linfinitiu en contextos en

qu est seguit dun pronom feble, fenomen que es produeix en alguns
parlars: cont-li per contar-li, port-li per portar-li.
e) No s recomanable lafegiment de la consonant r en els infinitius de la II
conjugaci acabats en -re i en algun substantiu amb la mateixa terminaci:
vorer per veure (o vore), caurer per caure, creurer per creure, compter per
compte.
3.6 LES CONSONANTS NASALS

Atenent al punt darticulaci, les consonants nasals es classifiquen en bilabial ([m]), alveolar ([n]) i palatal ([]):
bilabial
[m]: cama, prems
alveolar
[n]: cana, prens
palatal
[]: canya, prenys
55
Remarques sobre la pronunciaci i la grafia de les consonants nasals:

a) Les grafies tn i tm es pronuncien amb nasal doble o geminada en mots
com cotna, setmana o sotmetre.
En mots cultes com tnic o vietnamina, el grup tn es pronuncia [dn]; per exemple, [dn]ic.
b) Els grups consonntics gn, mn i pn es pronuncien nicament amb n

quan apareixen en posici inicial de paraules cultes o manllevades del
tipus gnom, mnemotcnic o pneumtic.
Les consonants m i n no es diferencien davant de consonant labiodental (f o v), i en aquest
context, es realitzen com a labiodental ([M]). En posici interior de mot es grafia m o n
segons els criteris segents:
n
Davant de v : canvi, conveni, invent
Davant de f : mfora, mfasi, simfonia
Casos especials
56
Davant de f :
- En els comenaments con-, en- i in-:
confessar, enfilar, infermer, infraroig
- Altres: fanfarr
Davant de v en compostos amb un primer constituent acabat en m : tramvia, circumvallaci
4. LACCENT
4.1 LACCENT DINTENSITAT
Laccent dintensitat pot recaure en una de les tres ltimes sllabes del mot.
Tenint en compte la sllaba accentuada, el mot pot ser agut o oxton (si laccent
recau en lltima sllaba), pla o paroxton (si recau en la penltima), i esdrixol
o proparoxton (si recau en lantepenltima sllaba):
mots aguts: pal, contar, arrs
mots plans: perla, ngel, cosa
mots esdrixols: guila, prctiques, hiptesi
Remarques sobre la posici de laccent:

a) En alguns mots cultes i en manlleus, es produeixen a vegades vacillacions
pel que fa a la posici de laccent de mot. Conv parar atenci en la
posici de laccent dels mots segents:
mots aguts
futbol, handbol
mots plans
atmosfera, magnetfon, medulla, mssil,

monlit, rptil, termstat, txtil, vking
mots esdrixols
aurola, czema, perode
b) Tamb es produeixen canvis accentuals en determinades formes dalguns

verbs acabats en -iar. Cal tenir en compte que verbs com canviar o estudiar segueixen el mateix patr accentual que verbs com atiar, somiar o
estalviar, i es pronuncien amb i tnica en les persones 1, 2 i 3 del singular i en la 3 del plural dels presents dindicatiu i de subjuntiu. No sn
acceptables, per tant, pronncies del tipus jo cnvie, tu cnvies... per jo
canvie, tu canvies...
4.2 LACCENT GRFIC

Laccent grfic apareix en la vocal dalgunes sllabes tniques i pot ser agut
o tancat () i greu o obert (`): lagut indica que es tracta duna vocal tancada (,
, , ); el greu, que s oberta (, , ). Laccent susa tant en majscules com en
minscules de mots polisllabs, dacord amb unes regles ben delimitades.
Concretament, saccentuen:
a) Els mots aguts acabats en vocal, en vocal ms s, en en i en in: dem,
Novetl, ac, fars, difs, arrs, pretn, Berln.
Notem que no duen accent els mots aguts acabats en semivocal: mengeu, avui (vg. sobre avui
II.2.3.1a).
b) Els mots plans que no acaben en vocal, en vocal ms s, en en ni en in:

ngels, cantveu, esfric, poltic, supsit.
Notem que duen accent els mots plans acabats en semivocal: cantveu o dieu.
c) Tots els mots esdrixols: frica, Valncia, cllula, clnica.
57
4.3 LACCENT DIACRTIC

Laccent grfic susa tamb en alguns casos per a diferenciar mots que,
altrament, serien homgrafs. Aquest accent, anomenat diacrtic, permet diferenciar mots com els segents (llista no exhaustiva):
58
amb accent diacrtic
sense accent diacrtic
b (adverbi)
be (substantiu corder)
du, dus (substantiu)
deu, deus (numeral, verb deure)
dna, dnes (forma del verb donar)
dona, dones (substantiu)
s (forma del verb ser)
es (pronom feble)
fra (forma del verb ser)
fora (preposici o adverbi)
m (substantiu)
ma (possessiu)
mra (substantiu fruit)
mora (substantiu natural del nord dfrica)
mlt (forma del verb moldre)
molt (adverbi)
mn (substantiu)
mon (possessiu)
s (substantiu animal)
os (substantiu part de lesquelet)
pl (substantiu)
pel (contracci de preposici i article)
s (forma del verb saber)
se (pronom feble)
s (adverbi)
si (conjunci)
sc (forma del verb ser)
soc (substantiu esclop)
t (verb tenir)
te (pronom personal)
s (substantiu)
us (pronom)
vns, vnen (formes del verb venir)
vens, venen (formes del verb vendre)
vs (pronom de tractament)
vos (pronom feble)
Heus ac els criteris ms generals que justifiquen ls de laccent diacrtic:

a) Laccent diacrtic apareix en monosllabs, i sols excepcionalment en mots bisllabs: vnen
/ venen, dna i dnes / dona i dones.
b) Laccent diacrtic susa generalment amb les vocals e i o, i noms excepcionalment amb les
altres vocals: m / ma, s / si, s / us.
c) Si hi ha un mot tnic i un altre dton, el tnic s el que duu el diacrtic: m / ma, s / se,
t / te, s / us.
d) Si els dos mots sn tnics, i hi ha diferncies de timbre, laccent apareix com a norma en
el mot amb la vocal tancada: b / be, dna / dona, fra / fora, mra / mora, sc /soc.
5. EL GUIONET
El guionet (-) s un signe que susa per a partir els mots a final de ratlla, per
a enllaar amb el verb els pronoms febles posposats, llevat del cas en qu cal
emprar lapstrof (dna-li-la, dna-lil, aneu-vos-en) i per a preservar la grafia
dels constituents dels compostos patrimonials i facilitar-ne la lectura. Pel que
fa a aquest darrer cas, susa el guionet:
a) quan algun dels components de lesquerra duu accent grfic: al-de-bou,
cincia-ficci (per adesiara, usdefruit);
b) quan hi pot haver dificultat per a destriar grafies que poden induir a
confusi: mal-llevat, Bell-lloc;
c) quan laglutinaci pot alterar la lectura del so final dels components de
lesquerra (blanc-i-blau, nord-est, sud-afric), del so inicial dels components de la dreta (penja-robes, no-res; cul-de-sac, gira-sol; para-xocs), o el
final de lun i linicial de laltre (cor-robat).
A ms daquests casos, sescriu guionet:
59
a) En els cardinals i ordinals compostos, entre desena i unitat, i entre unitat
i centena: vint-i-u, trenta-dos, seixanta-tres; dues-centes, sis-cents, vuitcentena. No duen guionet, per, els derivats dels numerals: noucentisme,
vuitcentisme, etc.
b) En els compostos reduplicatius (formalment o semnticament) del tipus
pica-pica, poti-poti, trinco-trinco; tic-tac, xino-xano, baliga-balaga; a corre-cuita, a mata-degolla.
c) En els substantius precedits de no: no-belligerncia, no-violncia, etc.
A ms dels casos anteriors, tamb susa el guionet en els compostos que es mantenen invariables i estableixen relacions de direccionalitat, disposici, oposici, entre els seus constituents
juxtaposats i en relaci al mot precedent que complementen: diccionari catal-angls, mssil
terra-aire; efecte gla-desgla; les diferncies nord-sud; el vol Barcelona-Valncia. I quan consten
de noms propis coordinats, tamb referits a un mot precedent que complementen: diccionari
Alcover-Moll.
60
Flexi i conjugaci
III
FLEXI I CONJUGACI
61
62
Flexi i conjugaci
1. ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS:

GNERE I NOMBRE
Els substantius i els adjectius, com la resta de categories nominals, presenten diferncies formals relacionades amb el gnere i el nombre. En els adjectius,
el gnere sestableix per concordana amb el substantiu que modifiquen; en els
substantius, en canvi, el gnere s inherent (en el sentit que s una caracterstica prpia de cada substantiu): sn masculins substantius com ara port, llibre,
temps o poema; en canvi, sn femenins substantius com ara terra, m, moto
o anlisi.
El gnere dels substantius est directament condicionat per la forma llatina de qu provenen.
Aix, per exemple, els mots que en llat pertanyien a la primera declinaci, els quals acabaven
en -a en nominatiu, shan mantingut com a femenins; els que pertanyien a la segona, acabats
en -us en nominatiu, shan mantingut com a masculins. Els neutres de la segona shan convertit
en mascul si deriven del singular, acabat en -um, per en femenins si deriven del plural,
acabat en -a, com mostra la diferncia de gnere entre fruit, provinent del neutre singular
FRUCTUM, i fruita, provinent del neutre plural FRUCTA.
1.1 EL GNERE DELS SUBSTANTIUS

El carcter inherent del gnere en el substantiu fa que lexpressi formal
daquesta categoria siga menys regular que en els adjectius i que, en alguns casos, el gnere dels substantius siga aparentment contradictori amb lacabament
que presenten. Des dun punt de vista formal, es poden diferenciar les segents
classes de substantius masculins:
a) La majoria dels substantius masculins no tenen cap marca flexiva i acaben en consonant o en vocal tnica: amor, cor, llop, xic, cami, pa, etc.
b) Un grup relativament important de substantius masculins acaben en -e:
arbre, angle, ceptre, compte, marbre, sostre, etc.
c) Un grup relativament important de substantius masculins acaben en -a:
dia, poema, pentagrama, papa, etc.
d) Molt menys nombrosos sn els substantius masculins que tenen un altre
tipus de terminacions, com ara -o, -s, -is, -us: ferro, suro, amo, Ximo;
temps, dilluns; brindis; porus, tipus, virus, etc.
63
Unes distincions paralleles es poden establir pel que fa als substantius

femenins:
a) La majoria dels substantius femenins acaben en una -a tona (-es en
plural): dona, xica, taula, cadira, terra, setmana, etc.
b) Un grup relativament important de substantius femenins acaben en
consonant o en vocal tnica. Pertanyen a aquest grup tots els substantius
derivats amb el sufix -ci (planificaci), -i (divisi), -itat (dignitat), etc. i
molts dels que tenen el sufix -or (calor, blancor).
c) Molt menys nombrosos sn els substantius que presenten altres terminacions, com ara -o, -e, -u, -us, -i o -is: libido, moto, rdio; mare, srie;
tribu; Venus; anlisi, aluminosi; bilis, pelvis.
1.1.1 Canvis de gnere
64
Colloquialment, es produeixen en alguns casos canvis de gnere, motivats

per la influncia externa o per una interpretaci incorrecta de les terminacions.
Conv parar atenci en el gnere, i en algun cas tamb en el nombre, dels
substantius segents:
masculins
femenins
els afores, un avantatge, el corrent, el costum,
una anlisi, la calor, la claror, la dent, la cercavila,
els dies (com el dia), el front, el deute, el llegum,
la frescor, una esplendor, la marat, les pos-
el lleixiu, els narius, un orde (religis), el pen-
tres, una olor, la resplendor, la resta, la sndro-
dent, el senyal, el titella...
me, la sida, la suor, la verdor...
1.1.2 Substantius amb doble gnere

Hi ha substantius que tenen forma semblant per que presenten gnere
diferent. En alguns casos es tracta de substantius distints; en altres, del mateix
substantiu, amb accepcions diferents segons el gnere que adopta. Tot seguit
es reprodueixen els ms usuals:
Flexi i conjugaci
mascul
femen
el canal via daigua
la canal conducte, canonada
el clau tija de ferro usada amb el martell
la clau instrument per a obrir, tancar una porta
el clera malaltia
la clera indignaci
el fi objectiu, finalitat
la fi acabament
el llum aparell
la llum claror
el pols batec
la pols partcules diminutes
el son acte de dormir
la son ganes de dormir
el terra sl, paviment
la terra planeta, part slida de la Terra
un editorial article
una editorial empresa
el pudor modstia
la pudor mala olor
Hi ha substantius que admeten els dos gneres sense canvis importants de significat. Es
tracta de substantius com ara mar (el mar blau, el mar Caspi, el nivell del mar, la superfcie del
mar...; la mar blava, la mar Mediterrnia, alta mar, mar arrissada...) o art (lart de viure, lart
dramtic...; lart potica, les arts grfiques...).
65
1.2 MOTS VARIABLES I INVARIABLES QUANT AL GNERE
1.2.1 Mots variables quant al gnere
La majoria dadjectius tenen una forma per al mascul i una altra per al
femen. Una cosa semblant ocorre en molts dels substantius que designen ssers
animats. Tenint en compte aix, en aquest apartat tractarem de manera conjunta els aspectes formals dels adjectius i els substantius.
a) Com a norma, el mascul no t cap marca flexiva i el femen presenta la
vocal -a: alt / alta, fosc / fosca, company / companya, etc.
b) En alguns casos, el mascul presenta les vocals -e i -o, i el femen, la vocal
-a: alumne / alumna, ministre / ministra, psiquiatre / psiquiatra...; monjo
/ monja, flonjo / flonja, guerxo / guerxa, etc.
c) En uns quants mots, el mascul acaba en -eu i el femen en -ea: ateu /
atea, europeu / europea, hebreu / hebrea, pigmeu / pigmea, etc.
1.2.2 Modificacions ortogrfiques i fontiques

En moltes paraules que no tenen cap marca en mascul, la diferncia entre
la forma masculina i la femenina no es redueix a labsncia o la presncia de la
vocal -a:
66
a) Alguns mots presenten diferncies ortogrfiques relacionades amb laccent grfic i amb la diresi: precs / precisa, ingenu / ingnua, genu / genuna...
b) Molts mots que acaben en una oclusiva sorda en mascul presenten la
parallela sonora en femen: llop / lloba; cec / cega, grec / grega; agut /
aguda, buit / buida... (vg. II.3.1a).
c) Els mots que acaben en s en mascul doblen la s en femen quan es troba
entre vocals i es pronuncia [s] (gos / gossa, gros / grossa, rus / russa...), per
no quan es pronuncia [z] entre vocals o est precedida de consonant
(proms / promesa, dubts / dubtosa, difs / difusa...; dens / densa...).
d) Els mots acabats en -ig en mascul canvien aquesta grafia per -j- i,
espordicament, per -tj- en femen: boig /boja, roig / roja, per lleig /
lletja (vg. II.3.3.2d).
e) La majoria de mots acabats en la u semivocal ([w]) en mascul presenten
la consonant v en femen: esclau / esclava, jueu / jueva, nociu / nociva,
fugitiu / fugitiva...
Notem, per, que no presenten variaci els mots geliu / geliua, joliu / joliua, nadiu / nadiua,
soliu / soliua. En el cas del mascul hereu, sn igualment acceptables els femenins hereua i
hereva. Tamb tenen un comportament especial els mots analitzats en III.1.2.1c).
f ) La majoria de mots acabats en vocal tnica en mascul recuperen en el

femen la consonant n, que tamb apareix en el plural i en els derivats de
la mateixa famlia:
mascul
femen
plural, derivats
artes
artesana
artesans, artesania...
div
divina
divins, divinitat...
ple
plena
plens, plenitud...
xil
xilena
xilens
Notem, per, cru / crua i nu / nua.
Flexi i conjugaci
g) Alguns mots cultes acabats en -l i en -c en mascul presenten ela geminada

i -qu-, respectivament, en femen: nul / nulla, tranquil / tranquilla...;
oblic / obliqua, ventrloc / ventrloqua...
h) Els mots cultes acabats en -leg en mascul canvien la e per o en femen
(-loga): psicleg / psicloga, homleg / homloga...
1.2.3 Mots invariables quant al gnere

Certs adjectius, i tamb substantius que es comporten morfolgicament
com els adjectius, no presenten variaci de gnere i tenen la mateixa forma en
mascul i en femen. Es tracta, per exemple, dels adjectius acabats en -ble (amable, increble...) o en -ense (castrense, tarraconense...). Pel que fa a aquest tema,
requereixen una atenci especial els casos segents:
a) En parlars valencians i nord-occidentals, els substantius i adjectius amb
el sufix culte -ista diferencien el mascul i el femen per mitj de lalternana voclica e / a: artist[e] / artist[a], taxist[e] / taxist[a]. Aquesta variaci
de gnere s acceptable en la llengua parlada, per en lescrita noms
sadmet el sufix invariable culte -ista.
b) Els mots acabats en -nt eren originriament invariables. Histricament,
per, molts daquests mots han adoptat dues terminacions en un procs
que continua viu en lactualitat. Aix, sadmeten com a variables substantius com ajudant / ajudanta, estudiant / estudianta o client / clienta, i
adjectius com comboiant / comboianta, coent /coenta, lluent / lluenta o
pudent / pudenta.
c) Sn variables els adjectius com / comuna, corts / cortesa, covard / covarda,
gris / grisa, que, colloquialment, susen a vegades com a invariables.
1.2.4 El gnere i les professions

Laccs progressiu de les dones al mn laboral ha fet que alguns substantius
que eren invariables, o que no susaven en femen, hagen adoptat formes diferents per al mascul i el femen. Dacord amb aquesta tendncia, ja incorporada en les obres lexicogrfiques recents, sempre que siga possible sadoptar la
forma femenina acabada en -a en noms de ttols, crrecs i professions: assistent
/ assistenta, banquer / banquera, botnic / botnica, carter / cartera, catedrtic /
67
catedrtica, conseller / consellera, dibuixant / dibuixanta, notari / notria, pediatre /

pediatra, president / presidenta, psiquiatre / psiquiatra, etc.; excepte en aquells
casos en qu el femen t una forma femenina fixada: abat / abadessa, alcalde /
alcaldessa, jutge / jutgessa, metge / metgessa, sastre / sastressa.
Notem, per, que la variaci de gnere presenta restriccions. Sn invariables, a ms dels
substantius amb el sufix -ista (vg. III.1.2.3a) i -aire (el / la guixaire), molts dels substantius
acabats en -nt (el / la cantant, el / la gerent, etc.), els substantius cultes acabats en -a (un / una
atleta, el / la fisioterapeuta, etc., per autodidacte / autodidacta, psiquiatre / psiquiatra), i daltres com el / la conserge, el / la pilot. El mascul poeta, finalment, admet com a femen la
forma invariable poeta o la forma derivada poetessa.
1.3 EL NOMBRE EN ELS SUBSTANTIUS I ELS ADJECTIUS

1.3.1 La formaci del plural
68
La formaci del plural segueix unes regles semblants en els substantius i els
adjectius. Per a evitar repeticions innecessries, sen far una presentaci conjunta i, quan siga necessari, sintroduiran les puntualitzacions oportunes. La
formaci dels plurals dels pronoms personals, els determinants i els quantificadors sanalitzar en els epgrafs dedicats a aquestes categories.
a) En la majoria de casos, el plural es forma afegint la terminaci -s al
singular, sense que es produsca cap alteraci formal:
noms
adjectius
singular
plural
singular
plural
company
companys
alberiqueny
alberiquenys
iaio
iaios
guerxo
guerxos
mare
mares
alegre
alegres
paret
parets
alt
alts
tronc
troncs
blanc
blancs
Flexi i conjugaci
b) Els mots acabats en -a canvien aquesta vocal per -e-:

noms
adjectius
singular
plural
singular
plural
casa
cases
verda
verdes
dia
dies
alta
altes
festa
festes
svia
svies
mapa
mapes
estreta
estretes
Notem que el canvi de -a en -e- provoca en certs casos canvis ortogrfics

regulars, dacord amb les regles grfiques generals: roja / roges, groga / grogues,
roca / roques, raa / races.
c) Certs mots que en singular acaben en vocal tnica recuperen en el plural

la consonant n, que tamb apareix en femen o en mots derivats de la
mateixa famlia, com es pot constatar en els substantius segents:
singular
plural
femen, derivats
mans
maneta, manual...
xil
xilens
xilena
cos
cosins
cosina, cosinet...
ra
raons
raonar, raonable...
El mateix comportament es pot observar en els adjectius segents:

singular
plural
femen, derivats
artes
artesans
artesana, artesania...
ple
plens
plena, plenitud...
div
divins
divina, divinitat...
bo
bons
bona, bonssim...
oport
oportuns
oportuna, oportunitat...
69
Tamb tenen el mateix comportament els numerals ordinals (cinquens, sisens, etc.) i substantius
com roman (que t el plural romanins). No segueixen aquesta regla els noms de les lletres i
les notes musicals (les bes, les res...), les conjuncions i els adverbis substantivats (els perqus, els
pers, els ss, els nos...), els adjectius cru / crus i nu / nus, i tota una srie de substantius,
sobretot manlleus, com bistur / bisturs, caf / cafs, consom / consoms, sof / sofs, tab /
tabs, xamp / xamps...
d) Certs substantius plans acabats en e recuperen en el plural la n, que

reapareix en el femen o en mots derivats de la mateixa famlia. A diferncia del cas anterior, els plurals acabats en -ns alternen, segons els
parlars, amb els plurals acabats en -s. Totes dues formes sn acceptables.
singular
plural
femen, derivats
home
jove
marge
orfe
rave
homes / hmens
joves / jvens
marges / mrgens
orfes / rfens
raves / rvens
homenet, homenot...
jovenet, jovenvol...
margenada, margener...
rfena, orfeneta...
ravenera, ravenet...
70
Les terminacions en -ns sn habituals en valenci i en alguns parlars nord-occidentals i
balerics. En els parlars valencians, aquests plurals es mantenen estables en els mots ms
usuals (hmens i jvens); en la resta de casos, hi ha vacillacions o es tendeix a adoptar el plural
en -s (per exemple, termes).
e) Els mots aguts masculins acabats en -, -x, -ix, i -tx formen el plural
afegint la terminaci -os:
noms
-
-x
-ix
-tx
adjectius
singular
plural
singular
plural
comer
reflex
peix
despatx
comeros
reflexos
peixos
despatxos
feli
fix
baix
catx
felios
fixos
baixos
catxos
Quant als adjectius, cal remarcar que els acabats en - tenen una nica
terminaci en singular, per dues en plural: el plural de feli, per tant, t la
forma felios per al mascul i la forma felices per al femen. La resta dadjectius
sn variables en singular i en plural: fix / fixos, fixa / fixes.
Flexi i conjugaci
f ) Els mots aguts acabats en -s formen tamb el plural afegint la terminaci -os.
En aquest cas, per, cal tenir en compte que, dacord amb les regles ortogrfiques, la -s es dobla quan es troba entre vocals i equival al so sord ([s]).
noms
adjectius
singular
plural
singular
plural
fracs
fracassos
escs
escassos
succs
successos
esps
espessos
pasts
pastissos
masss
massissos
arrs
arrossos
ros
rossos
barns
barnussos
rus
russos
Es mant, en canvi, simple precedida de consonant o quan es troba entre

vocals i equival al so sonor ([z]):
noms
adjectius
71
singular
plural
singular
plural
curs
cursos
dispers
dispersos
vers
versos
fals
falsos
bes
besos
gris
grisos
cas
casos
ras
rasos
g) Els mots masculins acabats en -sc, -st, -xt i -ig formen el plural afegint les
terminacions -s o -os:
noms
adjectius
singular
plural
singular
plural
-sc
disc
discs / discos
fosc
foscs / foscos
-st
gust
gusts / gustos
trist
trists / tristos
-xt
text
texts / textos
mixt
mixts / mixtos
-ig
passeig
passeigs / passejos
roig
roigs / rojos
Les dues possibilitats sn igualment acceptables, per en lactualitat sobserva

una clara tendncia a generalitzar els plurals en -os en la majoria de casos.
Notem, amb tot, que hi ha uns quants mots on noms susa el plural en -s: test
/ tests (prova) i puig / puigs.
En els mots acabats en -ig els plurals en -s solen ser ms habituals en la llengua escrita que els
plurals en -os, segurament pel fet que aquests provoquen canvis en la grafia i aquells no.
Notem, en aquest sentit, que en els plurals en -os, la grafia -ig canvia en uns casos en -tj- i en
uns altres en -j-: desitjos, enutjos, lletjos...; passejos, rajos, bojos... (vg. II.3.3.2d).
1.4 SUBSTANTIUS INVARIABLES QUANT AL NOMBRE

Alguns substantius acabats en -s presenten la mateixa forma en singular i en
plural, i sn, per tant, invariables quant al nombre. Es tracta dels substantius
segents:
72
a) Tots els mots plans i esdrixols: els atles, els llapis, els focus, les cries...
b) Respecte als mots aguts, tots els femenins i uns quants dels masculins: les
pols, les urbs...; els dilluns, els dijous, els temps, els fons, els ens...
c) Tots els mots compostos el segon constituent dels quals ja s plural: els
comptagotes, els parallamps, els portamonedes... Notem, per, que sn variables casos com el paraigua / els paraiges, el parabrisa / els parabrises.
No sn acceptables els plurals en -os que, colloquialment, adopten alguns
dels mots masculins: els dilluns (i no els dillunsos), els dijous (i no els dijousos), els
llapis (i no els llpissos), els reis (i no els reissos)...
Als substantius acabats en -s dels dos primers grups, caldria afegir-hi els substantius plans
acabats en -x, els aguts acabats en -nx i els aguts femenins acabats en -. Aquests substantius
formen el plural afegint una -s al singular, per es tracta dun plural purament grfic, ja que
oralment la forma singular i la plural es pronuncien igual: els cdexs, els ndexs, les hlixs...; els
linxs, les esfinxs, les larinxs...; les fals, les fas...
1.5 SUBSTANTIUS DEFECTIUS QUANT AL NOMBRE

Alguns substantius sn defectius quant al nombre i estan mancats, b de la
forma singular, b de la forma plural. Els ms habituals sn els anomenats
pluralia tantum, aix s, els substantius que nicament susen en plural, encara
Flexi i conjugaci
que semnticament puguen designar entitats niques. Generalment es tracta

de substantius que fan referncia a objectes o ferramentes formats per dues
parts iguals (ulleres, tisores, alicates...), a peces de roba amb dos camals o parts
iguals (calotets, sostenidors, calces...) o a conceptes amb una certa heterogenetat
o imprecisi (els afores, les postres...).
Notem que no es comporten com a pluralia tantum substantius o usos concrets dels substantius
com: Nadal (Bon Nadal), dia, nit, vesprada (en les expressions Bon dia!, Bona nit!), informaci
(Dacord amb la informaci rebuda).
Molt ms estranys sn els singularia tantum, ja que, fins i tot els substantius
que designen entitats niques, admeten usos plurals figurats o metafrics. Tot
i aix, solen comportar-se com a singularia tantum substantius com ara cel,
gent, botnica...
2. ELS VERBS: LA CONJUGACI

Les formes verbals presenten diferncies formals relacionades amb la
conjugaci, amb la persona i el nombre, i amb el temps, laspecte i el mode.
El catal t tres conjugacions diferents: la primera (verbs acabats en -ar) s
la ms nombrosa i productiva; la segona (verbs acabats en -er, -re i -r) consta
dun nombre redut de verbs, molts dels quals sn irregulars; la tercera (verbs
acabats en -ir) presenta dos models: el pur, que consta dun nombre molt
redut de verbs, i lincoatiu, que t una major productivitat.
I conjugaci
cantar, parlar, menjar
II conjugaci
voler, tmer, perdre, fer
III conjugaci
pura
cosir, dormir
incoativa
servir, patir
Les formes verbals poden ser personals i no personals. Sn no personals

linfinitiu, el gerundi i el participi, i personals, la resta. Les personals tenen
73
marques de concordana amb el subjecte, i concretament, marques de persona

i nombre. Per simplificar les referncies a les diferents persones verbals,
designarem amb 1, 2 i 3 les persones del singular, i amb 4, 5 i 6 les del plural.
Per exemple: 1 cante (jo), 2 cantes (tu), 3 canta (ell, ella), 4 cantem (nosaltres),
5 canteu (vosaltres) i 6 canten (ells, elles).
Les formes personals presenten distincions relacionades amb les categories
del temps, laspecte i el mode:
a) El temps localitza la situaci designada pel verb, orientant-la respecte
al moment de lacte de parla: un temps s passat si indica anterioritat al
moment de lacte de parla (Ahir vaig parlar amb Llus); s present si
indica simultanetat (Ara treballa), i s futur si indica posterioritat (Ja en
parlarem dem).
74
b) Laspecte fa referncia al temps de desenvolupament de la situaci designada: es diu, per exemple, que un temps s imperfectiu si designa una
situaci en curs (En aquell moment dormia) o una situaci repetida
habitualment (Cada dia llegia abans de dormir); que s perfectiu si designa situacions concebudes com un tot, incloent-hi el comenament i
lacabament i sense fer referncia a etapes del desenvolupament (Ahir
vaig parlar amb Llus), i que s perfet si designa situacions anteriors a un
moment de referncia (siga el moment de lacte de parla o un altre
moment), per que mantenen una clara vinculaci amb aquest moment
(Mira, sha trencat el bra!).
c) El mode, finalment, fa referncia al valor de veritat dall que senuncia
i al punt de vista que adopta el parlant respecte a all que enuncia:
lindicatiu s el mode de la pura assertivitat; el subjuntiu s el mode amb
qu sexpressen valors com ara la voluntat, el desig, la necessitat, el dubte,
la incertesa, la subjectivitat, etc.; limperatiu, finalment, s el mode amb
qu sexpressen ordres adreades a un interlocutor o uns interlocutors.
Les denominacions dels temps verbals es basen en etiquetes que fan referncia
a aquestes categories i que, en algun cas, introdueixen diferncies formals del
tipus simple o perifrstic. Tot seguit, indiquem les denominacions que adoptarem
en aquesta guia:
Flexi i conjugaci
temps dindicatiu
present
canta
perfet
ha cantat
passat simple
cant
passat perifrstic
va cantar
passat anterior
hagu cantat
passat anterior perifrstic
va haver cantat
imperfet
cantava
plusquamperfet
havia cantat
futur
cantar
futur perfet
haur cantat
condicional
cantaria
condicional perfet
hauria cantat
temps de subjuntiu
present
cante
perfet
haja cantat
imperfet
cants / cantara
plusquamperfet
hagus / haguera cantat
En la majoria de gramtiques, el perfet dindicatiu rep el nom de pretrit indefinit, i el

passat simple, el perifrstic i lanterior, el nom de pretrit perfet simple, perifrstic i anterior,
respectivament. Notem que les denominacions adoptades en aquesta guia eviten les contradiccions que sestableixen sovint entre el nom dels temps de passat del catal i el castell,
i sn prximes a les usades en les gramtiques de langls i el francs.
2.1 EL PRESENT DINDICATIU I DE SUBJUNTIU

2.1.1 La persona 1 del present dindicatiu
En valenci, la persona 1 del present dindicatiu presenta diferncies segons
els parlars:
a) En la major part del valenci, adopta la desinncia -e en els verbs de la I
conjugaci (p. ex. cante i parle) i no t cap marca voclica en els verbs de
les conjugacions II (p. ex. perd i bat) i III (p. ex. dorm i servisc).
75
b) En el valenci septentrional, igual com en els parlars central i nord-occidental, adopta la desinncia -o en els verbs de totes les conjugacions,
excepte en els verbs velaritzats i palatalitzats de la II (p. ex. canto, parlo;
perdo, bato; dormo, serveixo; per dic, veig, vull).
Les dues possibilitats descrites sn igualment acceptables en lmbit territorial en qu sn usades.
En la llengua antiga, aquesta persona no presentava cap vocal final en la majoria dels verbs
de la I conjugaci (cant, pens, mir), per prenia una e de suport si el radical acabava en una
seqncia consonntica difcilment articulable en posici final de mot (capte, compre, sembre,
malegre, parle, erre, lliure). A partir del segle XV, els parlars catalans peninsulars comenaren
a generalitzar la e en tots els verbs, mentre que els parlars balerics leliminaren en aquells
casos en qu funcionava com a vocal de suport. La vocal e sha mantingut en la major part
dels valencians, per, a partir del segle XVII, sha generalitzat en o en nord-occidental i en
central (on sona [u]), dacord amb un canvi semblant a lexperimentat per substantius com
ara monge > monjo o ferre > ferro.
2.1.2 Les persones 4 i 5 del present dindicatiu i de subjuntiu
76
Els present dindicatiu i de subjuntiu tenen formes iguals en les persones 4

i 5 de la majoria de verbs:
I conjugaci
ind.
subj.
II conjugaci
III conjugaci
ind.
ind.
subj.
subj.
cantem
perdem
dormim
canteu
perdeu
dormiu
De fet, nicament alguns verbs irregulars de la II conjugaci diferencien

formalment lindicatiu del subjuntiu. En aquest cas, les desinncies sn iguals
per als dos modes, per el subjuntiu t un radical acabat en consonant velar o
palatal i lindicatiu un radical sense aquestes consonants:
beure
veure
ind.
subj.
ind.
subj.
bevem
beguem
veiem
vegem
beveu
begueu
veieu
vegeu
Flexi i conjugaci
Alguns parlars valencians conserven els subjuntius en a en els verbs velaritzats o palatalitats:
vingam i vingau, vejam i vejau (en lloc de les ms generalitzades en valenci i en la resta de
lmbit lingstic vinguem i vingueu, vegem i vegeu). Tot i que aquelles formes, genunes i
prpies de la llengua clssica, sn ben legtimes, el seu s minoritari i recessiu i les vacillacions
que presenten en alguns casos afavoreixen la consideraci de les formes en -em i -eu com a les
ms adequades i recomanables per a lestndard.
Els verbs de la II conjugaci amb infinitiu acabat en -eure o -aure han adoptat
en la major part de parlars formes amb la semivocal [j] en les persones 4 i 5 del
present dindicatiu, per evitar el hiat entre les dues vocals iguals o prximes:
creiem i creieu, veiem i veieu, caiem i caieu, etc. (en lloc de creem i creeu, etc.). El
mateix canvi, i per la mateixa ra, sha produt en el gerundi: creient, veient,
caient, etc. (en lloc de creent, veent, caent, etc.). Totes dues formes sn acceptables.
En els registres formals, amb tot, sn preferibles les formes amb la semivocal.
Les formes sense i sn les clssiques i es mantenen vives en alguns parlars valencians. En
altres parlars, per, sha evitat el hiat adoptant una consonant velar o palatal: creguem, cregueu,
creguent; vegem, vegeu, vegent (vg. III.2.9). Aquestes formes, que provoquen la igualaci de
lindicatiu i el subjuntiu en les persones 4 i 5, no sn acceptables en lestndard. La diversitat
de formes ha contribut a consolidar en la llengua escrita dels valencians les formes amb i
antihitica i ha afavorit la consideraci daquestes formes com a les ms adequades i
recomanables en els registres formals.
2.1.3 Algunes formes irregulars del present dindicatiu

Hi ha uns quants verbs que requereixen comentaris particulars, quant a les
formes de present dindicatiu:
a) En els parlars valencians, el verb ser adopta en la persona 2 la forma eres,
en lloc de la general ets. Totes dues sn acceptables. En els registres ms
formals, amb tot, s preferible la forma genuna ets.
En la llengua antiga el verb ser tenia formes homfones en les persones 2 i 3: tu es (del llat
ES) i ell / -a s (del llat EST). Per a evitar lhomofonia, en la segona persona es tend a afegir
primer una t (segurament per aglutinaci de la t del pronom tu a partir de contextos de
posposici del subjecte, com en Es tu?) i desprs la marca de segona persona -s: es > est > ests.
Notem, per, que la forma ests resultava inestable, a causa de les dificultats articulatries que
presentaven les consonants finals. Donats els problemes que plantejaven tant la forma
etimolgica es com lanalgica ests, en la major part del catal simpos la forma analgica
per amb emmudiment de la primera s (ets); en els parlars valencians, en canvi, es recorregu
a un manlleu del castell (eres).
77
b) En els parlars valencians, els verbs obrir i omplir presenten formes amb i,
en lloc de les generals i prpies de la llengua clssica amb e, en les persones 2, 3 i 6: 2 obris, omplis (obres, omples); 3 obri, ompli (obre, omple); 6
obrin, omplin (obren, omplen). Totes dues sn acceptables, per en la
llengua parlada sn preferibles les formes amb i.
c) El verb dur presenta, a ms de les formes clssiques amb diftong, formes
redudes, en les persones 2 i 3: 2 duus o dus, 3 duu o du. Totes dues sn
acceptables.
2.1.4 Les persones 1, 2, 3 i 6 del present de subjuntiu

Els parlars valencians i, en menor mesura, alguns parlars nord-occidentals i
balerics, conserven les marques de present de subjuntiu en les persones 1, 2, 3
i 6, usades en la llengua literria de tot lmbit lingstic fins al segle XIX. Els
verbs de la I conjugaci presenten la desinncia -e-, i els de la II i III conjugacions,
la desinncia -a (-e- seguida de consonant):
78
I conjugaci
II conjugaci
III conjugaci
cante
perda
dorma
cantes
perdes
dormes
cante
perda
dorma
canten
perden
dormen
En la major part dels parlars orientals, aquestes marques han estat substitudes per la desinncia
-i-, uniforme en totes les conjugacions:
I conjugaci
II conjugaci
III conjugaci
canti
perdi
dormi
cantis
perdis
dormis
canti
perdi
dormi
cantin
perdin
dormin
Les formes amb i provenen de la generalitzaci i de la posterior reducci de lacabament -ia

que apareix en els subjuntius com ara spia i cpia: la forma clssica de subjuntiu cante, per
exemple, es convert, primer, en cntia (segles XVII i XVIII) i, posteriorment, en canti (segles
XIX i XX).
Flexi i conjugaci
2.2 EL PASSAT SIMPLE I PERIFRSTIC DINDICATIU

El passat simple del mode indicatiu t dos paradigmes diferents: lun amb
formes simples (el passat simple) i laltre amb lauxiliar de passat anar ms
infinitiu (el passat perifrstic). Les formes simples es mantenen vives en el
parlar de lHorta de Valncia i, de manera oscillant, en parlars valencians
meridionals i en parlars balerics.
passat simple
passat perifrstic
cant
vaig cantar
cantares
vas (o vares) cantar
cant
va cantar
cant
vam (o vrem) cantar
cantrem
vau (o vreu) cantar
cantreu
van (o varen) cantar
79
Totes les formes anteriors sn acceptables, b que la persona 1 del passat
simple t un abast molt restringit.
Algunes formes del passat simple requereixen comentaris especials:
a) El perfet del verb veure admet dos paradigmes diferents, lun amb accent en el radical i
laltre amb la i semivocal [j] i accent en les desinncies en totes les persones excepte en la 1:
viu, veres, vu, vrem, vreu, veren
viu, veieres, vei, veirem, veireu, veieren
b) En alguns parlars valencians, la persona 3 del verb ser adopta la forma fon, en lloc de la
ms general, fou. Ats que fon tamb susa en aquests parlars com a persona 1, en lestndard
s preferible ladopci de fou.
2.3 LIMPERFET DINDICATIU

En la majoria de verbs, limperfet dindicatiu es forma amb la vocal temtica
tnica, seguida de les marques -va (o -ve-) en els verbs de la I conjugaci i -a (o
-e-) en els verbs de la II i III conjugacions:
I conjugaci
II conjugaci
III conjugaci
cantava
perdia
dormia
cantaves
perdies
dormies
cantava
perdia
dormia
cantvem
perdem
dormem
cantveu
perdeu
dormeu
cantaven
perdien
dormien
Uns quants verbs de la II conjugaci adopten formes amb accent en el

radical i amb la semivocal [j]: creia, deia, duia, feia, reia, seia, veia.
Amb excepci del verb dur, es tracta de verbs que tenen un radical amb la vocal e. En la
llengua clssica aquests verbs tenien formes regulars amb accent en la vocal temtica: crea,
dea, etc. Per a evitar el hiat existent entre la vocal del radical i la vocal temtica, es va
produir, ja des dantic, un desplaament de laccent semblant al que tamb es constata en els
substantius reina (per lantic rena) o feina (per lantic i viu en valenci faena). Les formes
antigues es mantenen, de manera vacillant, en alguns parlars valencians meridionals. En
altres parlars valencians i nord-occidentals, shan produt simplificacions del tipus fea (per
feia), vea (per veia) dia (per deia), ria (per reia). En altres, encara, shan creat formes del tipus
traua (per treia), creua (per creia). Davant de la diversitat i la irregularitat daquestes formes, en lestndard noms sn acceptables les formes amb la semivocal [j], generals en la
llengua literria actual i conservades, en part, en alguns parlars valencians.
80
2.4 LIMPERFET DE SUBJUNTIU

En els parlars valencians, limperfet de subjuntiu t formes acabades en -s (o
-ss-) i formes acabades en -ra (o -re-):
I conjugaci
II conjugaci
III conjugaci
cants / cantara
perds / perdera
dorms / dormira
cantesses / cantares
perdesses / perderes
dormisses / dormires
cants / cantara
perds / perdera
dorms / dormira
cantssem / cantrem
perdssem / perdrem
dormssem / dormrem
cantsseu / cantreu
perdsseu / perdreu
dormsseu / dormreu
cantessen / cantaren
perdessen / perderen
Flexi i conjugaci
Les formes amb -s sn les clssiques i es mantenen vives en la parla de les

comarques septentrionals, b que canviant la vocal temtica a dels verbs de la
primera conjugaci per e (cants > cants).
Aquestes formes amb e, prpies del central, del nord-occidental i duna part important del
valenci septentrional, sn producte dun canvi semblant al que experimentaren les persones 4 i 5 del present dindicatiu (p. ex. cantam > cantem, cantau > canteu).
Les formes amb -ra shan generalitzat, actualment, en la resta dels parlars
valencians.
En la llengua clssica, les formes en -ra tenien el valor de condicional. Aquest valor, de
fet, encara es mant en alguns usos del verb ser i de lauxiliar de perfet haver: Tamb fra
[= seria] cas que... Fra [= Seria] bo que..., Jo tamb li ho haguera [= hauria] dit si... Amb
valor dimperfet de subjuntiu, les formes amb -ra, que es documenten espordicament des
de la fi del segle XV, sols aconseguiren desplaar totalment les formes amb -s en el segle XVIII.
En lestndard sn acceptables tant les formes amb -s com les formes amb
-ra. En els registres ms formals, amb tot, sn preferibles les formes amb -s,
convergents amb les de la resta del domini lingstic.
2.5 LES FORMES NO PERSONALS

2.5.1 Linfinitiu i el gerundi
Linfinitiu presenta les terminacions -ar, en els verbs de la I conjugaci (cantar), -er (tona o tnica), -re i -r en els de la II (voler, tmer, batre i dur), i -ir en
els de la tercera (dormir, servir). Alguns verbs de la II conjugaci presenten
dues formes dinfinitiu, totes dues acceptables: tenir i tindre, venir i vindre (i
els derivats daquests verbs).
Les formes tenir i venir, vives en part del valenci meridional, sn les clssiques i les que
presenten una major tradici escrita. Les formes tindre i vindre no sn generals en tots els
parlars i shan creat per analogia amb les formes de futur i de condicional; per exemple,
tindre per a analogia a tindr i tindria.
Tamb presenta alternances en linfinitiu el verb ser o sser. En aquest cas, s

preferible usar la forma ser per a les funcions verbals i reservar la forma sser per
als usos plenament substantivats (lsser filosfic, lsser hum).
81
El gerundi presenta les terminacions -ant en els verbs de la I conjugaci

(cantant), -ent en els de la II (batent i tement), i -int en els de la tercera (dormint
i servint). No sn acceptables les formes velaritzades de gerundi que colloquialment susen en verbs de la II conjugaci (vg. III.2.9); aix s, formes
com beguent o diguent per bevent o dient. En el cas del verb ser, la forma sent s
preferible a la forma essent.
2.5.2 El participi
En la majoria de verbs el participi es forma afegint al tema verbal la marca
-t (amb les variants flexives -ts, -da, -des). Els verbs de la I conjugaci tenen la
vocal temtica -a-; els de la II, la vocal temtica -u-, i els de la III, la vocal
temtica -i-.
I conjugaci
82
II conjugaci
III conjugaci
mascul singular
cantat
perdut
dormit
mascul plural
cantats
perduts
dormits
femen singular
cantada
perduda
dormida
femen plural
cantades
perdudes
dormides
Alguns verbs de la II i la III conjugaci presenten participis irregulars amb

accent en el radical i amb terminacions diferents a les anteriors. Es tracta dels
verbs amb participis acabats en -t, en -s, en -st i en -ert :
escriure
admetre
veure
obrir
mascul singular
escrit
adms
vist
obert
mascul plural
escrits
admesos
vists/vistos
oberts
femen singular
escrita
admesa
vista
oberta
femen plural
escrites
admeses
vistes
obertes
Uns quants verbs de la III conjugaci admeten, segons els parlars i, en

algun cas, segons el significat del verb, participis regulars o irregulars:
a) El grup ms nombrs est format pels verbs de la III conjugaci que admeten participis irregulars en -ert i participis regulars en -it. Les formes
irregulars sn generals en central i part del nord-occidental; les for-
Flexi i conjugaci
mes regulars, en valenci, baleric i part del nord-occidental. Totes dues

formes sn igualment acceptables.
participi regular
participi irregular
complir
complit
complert
establir
establit
establert
oferir
oferit
ofert
reblir
reblit
reblert
Sn etimolgics el participi irregular ofert (del llat OFFERTU) i els participis regulars complit,
establit i reblit. Partint daquesta distribuci, en uns parlars shan generalitzat les formes
regulars en -it (creant el participi analgic oferit) i en uns altres shan generalitzat les formes
irregulars en -ert (creant els participis analgics complert, establert i reblert).
b) Tamb presenten variaci els verbs riure i coure: en parlars valencians

riure t el participi rist (enfront de la forma general rigut); el verb coure,
daltra banda, admet tant el participi cuit com el participi cogut: el primer susa quan el verb t el significat de preparar un menjar amb lacci
del foc; el segon, quan significa produir cossor.
c) Una variaci diferent, i no equiparable a la dels verbs anteriors, s la del
participi del verb ser. En la llengua clssica el participi del verb ser coincidia
amb el destar: estat. Aquest participi alterna en lactualitat amb el participi
en -ut: sigut. Tots dos sn acceptables.
La forma sigut s preferible a la forma segut, homfona amb el participi del verb seure.
2.6 LIMPERATIU
En sentit estricte, limperatiu sols t formes corresponents a les persones 2,
4 i 5:
2: vs-ten (tu)
4: anem-nos-en (nosaltres)
5: aneu-vos-en (vosaltres)
Per a expressar ordres referides a les persones 3 i 6, susa el subjuntiu precedit de la conjunci
que: que sen vaja, que sen vagen. El subjuntiu susa igualment en el tractament de vost i en
les oracions negatives en qu es designa una prohibici:
Vaja-sen (vost)
No ten vages (tu)
83
Limperatiu es construeix normalment a partir de formes semblants a les

del present dindicatiu i de subjuntiu:
2 imper. (= 3 pres. ind.): canta, beu, creu, dorm
4 imper. (= 4 pres. subj.): cantem, beguem, creguem, dormim
5 imper. (= 5 pres. ind.): canteu, beveu, creieu, dormiu
Alguns verbs de la II conjugaci adopten formes acabades en -s en la persona 2 o presenten variants formals:
a) Els verbs poder, saber, veure i voler presenten formes iguals a les de la
persona 2 del present de subjuntiu: pugues, spies (spigues en altres
parlars), veges, vulgues.
b) Els verbs fer i dur tamb tenen formes acabades en -s, per ara diferents
de les de la persona 2 del present de subjuntiu: fes, dus (duu en altres
parlars).
84
c) El verb dir t la forma digues i, en parlars valencians, la forma dis, usada

en contextos pronominals:
Digues, qu vols?
Dis-me (o digues-me) la veritat
d) El verb tenir presenta les formes tingues i tin, aquesta ltima prpia de
parlars valencians:
Tingues (o tin) en compte que no ho hem pogut fer de cap altra manera
2.7 ELS VERBS AMB FORMES VELARITZADES I LEXTENSI ANALGICA

DAQUESTES FORMES
Un dels trets ms caracterstics de la flexi verbal catalana s lexistncia
duna subclasse de verbs de la II conjugaci que tenen un radical acabat en
consonant velar, en algunes formes del paradigma: en velar sorda, quan es
troba en posici final de mot (p. ex. bec), i en velar sonora, quan es troba en
posici interior de mot entre vocals (p. ex. bega, begueres, begut, etc.).
En la llengua parlada, es produeixen en alguns casos vacillacions pel que fa
a ls de formes velaritzades o no velaritzades. Com a regla mnemotctica, es
pot tenir en compte que, en la majoria de casos, si un verb t forma velar en la
Flexi i conjugaci
persona 1 del present dindicatiu, aquesta forma reapareix en el present i

limperfet de subjuntiu, en la persona 4 de limperatiu, en el passat simple i en
el participi:
bec
bega, begues, bega...

begus/beguera, beguesses/begueres, begus/beguera...
beguem!
begu, begueres, begu...
begut
No segueixen el model anterior alguns verbs irregulars, com prendre (que

fa el participi pres), ser, o molts dels que tenen imperatius irregulars en la persona 2, que tamb adopten formes velaritzades en aquest cas (digues, estigues...).
prendre
ser
dir
1a pres. ind.
prenc
sc
dic
pres. sub.
prenga
siga
diga
passat simple
prengu
fou
digu
imp. subj.
prengus / prenguera
fos / fra
digus / diguera
participi
pres
estat (sigut)
dit
2 imper.
pren
sigues
digues (dis)
4 pl. imper.
prenguem
siguem
diguem
5 imper.
preneu
sigueu
digueu
Tamb tenen un comportament especial els verbs voler, obrir i omplir.

voler
obrir
omplir
1 pres. ind.
vull
bric
mplic
pres. sub.
vulga
briga
mpliga
passat simple
volgu
obr
ompl
imp. subj.
volgus / volguera
obrs / obrira
ompls / omplira
participi
volgut
obert
omplit
2 imper.
vulgues
obri
ompli
4 imper.
vulguem
obrim
omplim
5 imper.
vulgueu
obriu
ompliu
85
Els verbs escriure, saber i cabre, finalment, presenten en alguns contextos

variaci entre formes velaritzades i no velaritzades:
86
escriure
saber
cabre
1 pres. ind.
escric
cap
pres. sub.
escriga
spia / spiga
cpia / cpiga
passat simple
escrigu / escriv
sab
cab
imp. subj.
escrigus / escriguera / escrivs sabs / sabera
cabs / cabera
participi
escrit
sabut
cabut
2 imper.
escriu
spies / spigues
cap
4 imper.
escriguem
sapiem / sapiguem capiem / capiguem
5 imper.
escriviu
sapieu / sapigueu
cabeu
Com sha apuntat ms amunt, en la llengua colloquial hi ha una certa

tendncia a generalitzar les formes velaritzades en contextos diferents dels delimitats fins ara. En uns casos es tracta de processos constatables en la majoria
de parlars (per exemple, beguent en lloc de bevent); en uns altres, en canvi, es
tracta de processos particulars dels parlars valencians (per exemple, dorc en lloc
de dorm). Aquestes extensions analgiques no sn acceptables en lestndard.
En molts parlars, la consonant velar tendeix a generalitzar-se en formes que tenen una
desinncia amb e tnica. Aquesta generalitzaci, no acceptable en lestndard, s molt forta
en el gerundi (beguent per bevent) i, en menor mesura, tamb es produeix en les persones 4
i 5 del present dindicatiu, que sigualen, aix, amb les del subjuntiu (beguem i begueu per
bevem i beveu) i en la persona 5 de limperatiu (begueu per beveu).
En els parlars valencians, la consonant velar tamb sha generalitzat colloquialment a una
srie de verbs regulars; concretament, al verb perdre i als verbs purs de la III conjugaci
(dormir, cosir, etc.). Lorigen daquesta generalitzaci analgica cal buscar-lo en el fet que
aquest canvi de model conjugacional permet diferenciar la persona 1 del present dindicatiu
(perc i dorc pels correctes perd i dorm) de la persona 3 daquest temps (perd i dorm). Tot i la
rendibilitat funcional de la velaritzaci, aquest canvi no s acceptable en els registres formals,
puix que introdueix divergncies importants respecte a la conjugaci tradicional i general en
la resta del domini lingstic.
Flexi i conjugaci
2.8 ELS VERBS INCOATIUS

Els verbs incoatius tenen un increment del radical en les persones 1, 2, 3 i 6
del present dindicatiu i de subjuntiu. Aquest increment presenta variaci
geogrfica: en els parlars central i baleric, adopta la vocal e (p. ex. serveixes,
serveix), i en els parlars nord-occidental i valenci, la vocal i (p. ex. servixes,
servix). Dacord amb aix, un verb com servir adopta en valenci i part del
nord-occidental el paradigma segent:
present dindicatiu
present de subjuntiu
servisc (servixo)
servisca
servixes
servisques
servix
servisca
servim
servim
serviu
serviu
servixen
servisquen
Les formes amb i sn perfectament acceptables en la llengua parlada de

lmbit territorial en qu sn usades. En la llengua escrita, amb tot, sn preferibles les formes amb e en les persones 2, 3 i 6 (i 1 en el valenci septentrional
i en el nord-occidental) del present dindicatiu:
present dindicatiu
present de subjuntiu
servisc (serveixo)
servisca
serveixes
servisques
serveix
servisca
servim
servim
serviu
serviu
serveixen
servisquen
Aquest paradigma respon, en part, al sistema que trobem en la llengua literria i administrativa del Regne de Valncia des de les darreries del segle XV. En els textos valencians daquesta
poca, es tend a usar les formes amb e en el present dindicatiu, mentre que en el present de
subjuntiu alternaven les formes amb e i amb i, per amb una creixent presncia de les formes
amb i. La major part dels gramtics i escriptors valencians den de les Normes de Castell
han reivindicat i usat especialment en lindicatiu les formes amb e. Aquest paradigma t, a
ms, lavantatge de ser convergent amb la llengua literria de tot el domini en les formes que
tenen una major freqncia ds en textos escrits.
87
Remarques sobre els verbs incoatius:

a) En la llengua actual, les formes amb e en la persona 1 del present
dindicatiu (servesc) i en el present de subjuntiu (1 servesca, 2 servesques,
3 servesca, 6 servesquen), prpies de la llengua clssica i actualment caigudes
en desuetud, noms susen en registres molt formals.
b) En les formes amb -sc (o -squ-) s acceptable la pronunciaci [S] de la s,
caracterstica de la major part del valenci i el nord-occidental: servi[S]c,
servi[S]ca, etc.
88
c) La III conjugaci incoativa s molt ms nombrosa i productiva que la

III pura i, des dantic, molts verbs que pertanyien al model pur han
adoptat el model incoatiu. Aquesta tendncia encara s viva en lactualitat
i, en alguns casos, es produeixen diferncies entre parlars o entre parlants
duna mateixa varietat. Els verbs afegir, fregir, tenyir, teixir i vestir, per
exemple, es mantenen com a purs en la majoria de parlars valencians i
balerics, per han adoptat el model incoatiu en la resta del domini; els
verbs llegir i engolir es mantenen purs en diferents parlars valencians
per no en la resta del domini. En tots aquests casos, sn igualment
acceptables les formes pures i les incoatives, dacord amb ls ms general de cada parlar.
d) No s acceptable ls com a incoatius dels verbs de la II conjugaci acabats
en -batre, -crrer, -fondre, -cloure, -metre i -cebre; per exemple, rebateixen
per rebaten, remeteix per remet, concebeixes per conceps, etc.
2.9 ELS MODELS DE CONJUGACI

Tot seguit reprodum els paradigmes que adopten en valenci els verbs
regulars, els auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser. En cas de doblets,
apareix en primer lloc la forma de major tradici clssica i entre parntesis les
formes dabast geogrfic restringit en valenci.
Flexi i conjugaci
2.9.1 Els verbs regulars

Primera conjugaci: model cantar
Indicatiu
Present
Imperfet
Passat simple
Futur
Condicional
cante (canto)
cantes
canta
cantem
canteu
canten
cantava
cantaves
cantava
cantvem
cantveu
cantaven
cant
cantares
cant
cantrem
cantreu
cantaren
cantar
cantars
cantar
cantarem
cantareu
cantaran
cantaria
cantaries
cantaria
cantarem
cantareu
cantarien
Subjuntiu
Imperatiu
Present
Imperfet
cante
cantes
cante
cantem
canteu
canten
cants / cantara
cantesses / cantares
cants / cantara
cantssem / cantrem
cantsseu / cantreu
cantessen / cantaren
Formes no personals
Infinitiu
Participi
Gerundi
cantar
cantat
cantada
cantats
cantades
cantant
canta
cantem
canteu
89
Segona conjugaci: model batre

Indicatiu
Present
Imperfet
Passat simple
Futur
Condicional
bat (bato)
bats
bat
batem
bateu
baten
batia
baties
batia
batem
bateu
batien
bat
bateres
bat
batrem
batreu
bateren
batr
batrs
batr
batrem
batreu
batran
batria
batries
batria
batrem
batreu
batrien
Subjuntiu
Present
Imperfet
bata
bates
bata
batem
bateu
baten
bats / batera
batesses / bateres
bats / batera
batssem / batrem
batsseu / batreu
batessen / bateren
Imperatiu
bat
batem
bateu
Formes no personals
Infinitiu
Participi
Gerundi
batre
batut
batuda
batuts
batudes
batent
Segona conjugaci: model tmer

Indicatiu
Present
Imperfet
Passat simple
Futur
Condicional
tem (temo)
tems
tem
temem
temeu
temen
temia
temies
temia
temem
temeu
temien
tem
temeres
tem
temrem
temreu
temeren
temer
temers
temer
temerem
temereu
temeran
temeria
temeries
temeria
temerem
temereu
temerien
Subjuntiu
Imperatiu
Formes no personals
Present
Imperfet
Infinitiu
Participi
Gerundi
tema
temes
tema
temem
temeu
temen
tems / temera
temesses / temeres
tems / temera
temssem / temrem
temsseu / temreu
temessen / temeren
tmer
temut
temuda
temuts
temudes
tement
tem
temem
temeu
90
Tercera conjugaci pura: model dormir

Indicatiu
Present
Imperfet
Passat simple
Futur
Condicional
dorm (dormo)
dorms
dorm
dormim
dormiu
dormen
dormia
dormies
dormia
dormem
dormeu
dormien
dorm
dormires
dorm
dormrem
dormreu
dormiren
dormir
dormirs
dormir
dormirem
dormireu
dormiran
dormiria
dormiries
dormiria
dormirem
dormireu
dormirien
Subjuntiu
Present
Imperfet
dorma
dormes
dorma
dormim
dormiu
dormen
dorms / dormira
dorms / dormira
dormssem / dormrem
dormsseu / dormreu
dormissen / dormiren
Imperatiu
dorm
dormim
dormiu
Formes no personals
Infinitiu
Participi
Gerundi
dormir
dormit
dormida
dormits
dormides
dormint
Flexi i conjugaci
Tercera conjugaci incoativa: model servir

Indicatiu
Present
Imperfet
Passat simple
Futur
Condicional
servisc (serveixo)
serveixes /servixes
serveix / servix
servim
serviu
serveixen / servix
servia
servies
servia
servem
serveu
servien
serv
servires
serv
servrem
servreu
serviren
servir
servirs
servir
servirem
servireu
serviran
serviria
serviries
serviria
servirem
servireu
servirien
Subjuntiu
Imperatiu
Formes no personals
Present
Imperfet
Infinitiu
Participi
Gerundi
servisca
servisques
servisca
servim
serviu
servisquen
servs / servira
servisses / servires
servs / servira
servssem / servrem
servsseu / servreu
servissen / serviren
servir
servit
servida
servits
servides
servint
serveix / servix
servim
serviu
91
2.9.2 Els verbs auxiliars haver i anar, i el verb irregular ser
Auxiliar de perfet haver (conjugat amb el participi de cantar)
Indicatiu
Perfet
Plusquamperfet
Passat anterior
Futur perfet
Condicional perfet
he cantat
has cantat
ha cantat
hem cantat
heu cantat
han cantat
havia cantat
havies cantat
havia cantat
havem cantat
haveu cantat
havien cantat
hagu cantat
hagueres cantat
hagu cantat
hagurem cantat
hagureu cantat
hagueren cantat
haur cantat
haurs cantat
haur cantat
haurem cantat
haureu cantat
hauran cantat
hauria cantat
hauries cantat
hauria cantat
haurem cantat
haureu cantat
haurien cantat
Subjuntiu
Formes no personals
Perfet
Plusquamperfet
Infinitiu perfet
Gerundi perfet
haja cantat
hages cantat
haja cantat
hgem cantat
hgeu cantat
hagen cantat

haguesses / hagueres cantat
hagussem / hagurem cantat
hagusseu / hagureu cantat
haguessen / hagueren cantat
haver cantat
havent cantat
Auxiliar de passat anar (conjugat amb cantar)

Passat perifrstic
Passat anterior perifrstic
vaig cantar
vaig haver cantat
vas (vares) cantar
vas (vares) haver cantat
va cantar
va haver cantat
vam (vrem) cantar
vam (vrem) haver cantat
vau (vreu) cantar
vau (vreu) haver cantat
van (varen) cantar
van (varen) haver cantat
El verb ser
Indicatiu
92
Present
Imperfet
Perfet
Futur
Condicional
sc
era
fui
ser
seria
ets / eres
eres
fores
sers
series
era
fou
ser
seria
som
rem
frem
serem
serem
sou
reu
freu
sereu
sereu
sn
eren
foren
seran
serien
Subjuntiu
Imperatiu
Formes no personals
Present
Imperfet
Infinitiu
Participi
Gerundi
siga
fos / fra
ser
estat / sigut
sent
sigues
fosses / fores
siga
fos / fra
siguem
fssem / frem
siguem
sigueu
fsseu / freu
sigueu
siguen
fossen / foren
sigues
estada / siguda
estats / siguts
estades / sigudes
Morfosintaxi
IV
MORFOSINTAXI
93
94
Morfosintaxi
1. ALGUNS USOS DE LES FORMES VERBALS

Hi ha alguns usos de les formes verbals en els quals conv parar esment:
a) En les oracions simples encapalades per adverbis de dubte (potser,
possiblement, tal volta, etc.), s preferible ls de lindicatiu al del subjuntiu:
All tal volta era una errada (i no All tal volta fra...)
Potser arribaran a les quatre (i no Potser arriben...)
b) Les oracions completives que depenen de verbs o predicats de temena

es poden construir en indicatiu o en subjuntiu. En el segon cas admeten
un no expletiu, aix s, un no que no converteix loraci en negativa:
Tinc por que arribar tard
Tinc por que (no) arribe tard
Les oracions en subjuntiu sense el no expletiu sn plenament acceptables

en valenci, dacord amb ls general que sen fa en la llengua parlada.
c) En les oracions condicionals irreals de present, ls de limperfet dindicatiu en loraci subordinada t un carcter marcadament literari: Si
tenia diners, ho compraria. En aquest context, s preferible ls de limperfet de subjuntiu: Si tingus (tinguera) diners, mho compraria.
d) En les oracions relatives sense antecedent i en les oracions temporals
introdudes per quan, aix que, etc., es pot usar tant el futur com el
present de subjuntiu, en contextos en qu designen situacions futures:
Els qui arribaran / arriben tard no trobaran lloc
Quan els veur / veja, els comentar qu pense fer
Aix que els veur / veja, els comentar qu pense fer
El futur s la soluci ms genuna i encara viva en parlars valencians i balerics. Notem, a
ms, que si loraci indica posterioritat en el passat, es pot usar tant el condicional com
limperfet de subjuntiu: Em vam prometre que mho dirien aix que arribaria / arribara.
e) En la llengua escrita sobretot dels mitjans de comunicaci resulta habitual ls del subjuntiu en les oracions introdudes per desprs que, en
contextos en qu aquestes oracions designen fets reals i assumeixen un
cert valor causal. Tot i que es tracta duna innovaci no totalment
95
condemnable, en aquest cas s preferible ls de linfinitiu o de lindicatiu

amb un nexe causal:
Desprs dabandonar el despatx, es va posar en contacte amb el director del
diari (millor que Desprs que abandonara...)
Com que no el va poder atendre el president, el va rebre el secretari (millor
que Desprs que no el poguera rebre...)
f ) Linfinitiu pot assumir un valor imperatiu precedit de la preposici a (A

dormir, que ja s tard!), per no sense aquesta preposici.
96
g) El gerundi t un valor de simultanetat (Va entrar a casa tarallejant la

moixeranga) i no s acceptable quan susa amb un valor de posterioritat
i de conseqncia respecte a all que sindica en loraci principal. En
una oraci com ara Va caure en un barranc i es va trencar tres costelles, no
s acceptable, per tant, substituir la segona oraci coordinada per la
construcci de gerundi trencant-se tres costelles. Les construccions de
gerundi, a ms, tenen un valor adverbial i tampoc no sn admissibles
amb funcions de modificador del nom equivalent al de les relatives
especificatives. En una oraci com ara Van emetre una sentncia que
condemnava lacusat, no s possible, per tant, substituir la relativa per la
construcci de gerundi condemnant lacusat.
1.1 LES PERFRASIS VERBALS

Les perfrasis verbals sn construccions formades per dos verbs, enllaats en
algun cas per mitj duna preposici. El primer verb, anomenat auxiliar, aporta la informaci relacionada amb la persona i el nombre, i amb el temps, laspecte
i el mode; el segon, anomenat principal perqu aporta el contingut bsic, t
una forma no personal. Tenint en compte el valor del verb auxiliar, les perfrasis es classifiquen en aspectuals i modals; tenint en compte la forma del verb
principal, en perfrasis dinfinitiu, de gerundi i de participi.
1.1.1 Les perfrasis modals

Les perfrasis modals sn sempre perfrasis dinfinitiu. Els verbs auxiliars
daquestes perfrasis expressen valors relacionats amb lobligaci, la capacitat,
Morfosintaxi
la possibilitat o el dubte. Es tracta de perfrasis com ara haver de + infinitiu,

poder + infinitiu, deure + infinitiu.
a) Lobligaci sexpressa per mitj de la perfrasi haver de + infinitiu o per
mitj de construccions no perifrstiques, com ara la construcci amb el
verb caldre o amb el predicat ser necessari:
Hem de parlar amb ells
Cal que parlem amb ells
Cal parlar amb ells
s necessari que parlem amb ells
No sn acceptables construccions amb hi ha que i tenir que.

b) La perfrasi deure + infinitiu t un valor de probabilitat i susa en aquells
contextos en qu el parlant vol expressar una idea de manera aproximada, sense comprometres totalment amb el valor de veritat dall que
enuncia:
Deuen ser les quatre
Devia tindre vint-i-cinc anys quan el vaig conixer
Ho degu dir ell
En la llengua clssica, la perfrasi deure + infinitiu tenia tamb un valor

dobligaci i aquest valor es mant amb una certa vitalitat en parlars valencians.
La perfrasi s acceptable, sobretot amb el valor de necessitat moral: Un fill deu
obeir els seus pares, A mi deu atribuir-se tota la culpa. En cap cas no s acceptable
ls de la preposici de entre el verb auxiliar i el principal.
El futur tamb susa a vegades amb un valor de probabilitat, sobretot amb verbs estatius
(estar i tenir fonamentalment) i amb lauxiliar de perfet haver: Segur que estaran dormint,
Supose que ja se nhauran anat. En lestndard conv evitar aquest s del futur i fer servir la
perfrasi amb deure: Deuen estar dormint, Supose que ja sen deuen haver anat.
1.1.2 Les perfrasis aspectuals

Les perfrasis aspectuals indiquen valors relacionats amb linici, lacabament,
la repetici, etc. de la situaci designada pel verb principal. Les perfrasis
aspectuals poden ser dinfinitiu, de gerundi i de participi. Tot seguit sindica el
valor de les principals perfrasis aspectuals:
97
verb principal
sentit
verb auxiliar
exemple
gerundi
progressiu
estar
Encara estan treballant
anar
Anem fent
continuar
Continua pensant el mateix
seguir
Van seguir gesticulant com si res
comenar (a)
Dem comencem a fer prctiques
posar-se (a)
De sobte es posaren a cridar
arrancar (a)
Sense dir res arranc a crrer
rompre (a)
Tot seguit va rompre a plorar
intencional
anar (a)
Anvem a telefonar-vos ara mateix
culminatiu
acabar (de)
Ja hem acabat de treballar
habitual
soler
Sol arribar a les 10
reiteratiu
tornar (a)
No ho tornes a fer ms
resultatiu
tenir
Ja tinc redactades 25 pgines
quedar
No quedaren convenuts
deixar
Deixrem resolts tots els problemes
duratiu
infinitiu
participi
98
incoatiu
Remarques sobre les perfrasis aspectuals:

a) Cal no abusar de la perfrasi estar + gerundi. Aquesta perfrasi t un
valor progressiu i susa per a indicar continutat o reiteraci:
Estigurem parlant tota la nit
ltimament he estat llegint novelles dautors valencians
En aquells casos en qu simplement es vol indicar que una situaci es troba

en curs de realitzaci en el moment de lacte de parla o en un moment passat,
s preferible ls tradicional del present o limperfet dindicatiu sense cap
perfrasi:
Qu fa el pare? Treballa
Qu feia el pare? Treballava
La perfrasi, per tant, conv reservar-la a aquells contextos en qu es vol emfatitzar la durada
o el carcter temporal o anmal de la situaci designada:
Est treballant tota la vesprada
Eren les 12 de la nit i encara estava treballant
Morfosintaxi
b) La perfrasi anar + gerundi t un valor progressiu semblant al la perfrasi

amb estar, per, a diferncia daquesta, emfatitza el procs intern de la
situaci designada:
Van apujant els preus
El cel es va ennuvolant
Anava preguntant a tothom per tu
Recentment shan introdut en la llengua colloquial altres perfrasis duratives amb verbs de
moviment poc genunes i inacceptables. Es tracta de la perfrasi amb el verb venir, usada per
tal de referir-se a una situaci que es projecta del passat al present, i de la perfrasi amb el
verb portar. En aquests casos, s preferible ls no perifrstic:
Fa anys que reivindiquem la reducci de la jornada laboral (i no Fa anys que venim
reivindicant...)
Fa cinc anys que treballem en aquesta empresa (i no Fa cinc anys que portem treballant...)
c) La perfrasi anar a + infinitiu t un valor dintenci o dimminncia,

sobretot amb limperfet dindicatiu i subjuntiu:
Anvem a telefonar-te ara mateix
Pareixia que ans a caure
A diferncia del que ocorre en altres llenges romniques prximes, la

perfrasi sha desenvolupat molt poc quan lauxiliar es conjuga en present, a
causa, sobretot, de les confusions que pot provocar amb el passat perifrstic.
En aquest cas, cal recrrer a altres solucions com ara la construcci estar a
punt de + infinitiu, el futur o limperatiu, etc.:
Deixar de veurel, perqu em molesta el que diu (i no Vaig a deixar...)
Afanyat, que estem a punt de comenar ( i no Afanyat, que anem a comenar)
Ens nanem ara mateix (i no Anem a anar-nos-en...)
No cal dir que la construcci anar + infinitiu s acceptable quan no es comporta com a
perfrasi i, doncs, el verb anar indica moviment: Vaig a veure qui ha cridat.
1.2 ELS VERBS SER I ESTAR

Els verbs ser i estar presenten usos locatius i copulatius; en el primer cas,
sindica la localitzaci del subjecte; en el segon, sassenyala una propietat o un
estat del subjecte.
99
Locatiu:
El pare s a lhort
Est tot el mat a lhabitaci
Copulatiu: Maria s molt alta

El xiquet est malalt
Ls dels verbs ser i estar presenta actualment una certa variaci entre parlars.
Al costat de solucions ms tradicionals amb el verb ser, podem trobar parlars
on ls destar avana en detriment de ser. En els registres formals de la llengua,
sapliquen propostes ds que combinen les solucions genunes amb la realitat
lingstica actual. Dacord amb aquestes propostes:
a) Susa ser en les construccions locatives, sempre que no interesse marcar
la permanncia en un lloc del subjecte:
I la mare? s a ca la vena
El pare s a lhort
Ara no trobars ning a casa. Sn tots a Castell
La casa que busques s a laltra part del poble
Gandia s a la comarca de la Safor
100
En canvi, susa estar sempre que hi ha una especificaci durativa o interessa

marcar la permanncia en un lloc: Vam estar hora i mitja al mercat, Joan no
estar a casa en tot el mat.
b) Tamb susa ser en les oracions copulatives en qu es designa lestat civil
del subjecte i alguns estats fsics de subjectes animats, no considerats
com a conjunturals o rpidament canviables:
Llusa era viuda
s casat amb una xica de Gandia
El seu iaio s mort des de fa cinc anys
Empar no s cega
c) Susa ser en oracions copulatives en qu latribut s un adjectiu que designa un estat dun subjecte inanimat, sense insistir en la permanncia:
Aquesta coca s molt dola
Les figues solen ser ms madures cap a principis de juliol
Notem que ser alterna amb estar quan es vol diferenciar una caracterstica
no durativa (amb ser) i durativa (amb estar): El pal s tort (t una forma no
recta) i El pal est tort (Sha collocat, es troba tort).
Morfosintaxi
Com es deu haver dedut, ls ms tradicional i genu de ser i estar depn del carcter animat
o no animat del subjecte i del carcter duratiu o no duratiu de la localitzaci o la propietat
atribuda al subjecte. En els quadres segents, sesquematitzen tots els usos daquests verbs,
tant els que presenten vacillaci en lactualitat, que apareixen marcats en negreta, com els
que no en presenten. El primer quadre fa referncia als usos locatius i el segon, als copulatius:
context no duratiu
context duratiu
subjecte animat
subjecte inanimat
subjecte animat
subjecte inanimat
Joan s a lhospital
El teu llibre s al calaix
Joan estar a lhospital

dos dies
Les ametles estan ac des

de fa dos dies
context no duratiu
Indica una
propietat
Indica un estat
adjectius
participis
SPreps
adverbis
subjecte animat
subjecte inanimat
Vicent s advocat
Maria s alta
La casa s de fusta
Lhort s gran
context duratiu
subjecte animat
La bassa s (o est) Vicent ha estat

plena
content tot el dia
El treball ja est fet
Ja fa dies que Nria
est cansada
Jaume est en forma El sopar est a punt Jaume ha estat en
forma tot lany
La mare est b
Aix est b
La mare fa tres dies
que no est b
Maria s casada
Vicent est content

Nria est cansada
subjecte inanimat
La bassa estar
plena un mes
La porta estar
oberta tres hores
El sopar estava a
punt des dahir
Aix estar
sempre b
2. FORMA I S DELS PRONOMS PERSONALS FORTS

I DELS PRONOMS FEBLES
Els pronoms personals designen les persones del discurs i es classifiquen en
forts i febles. Els primers sn tnics, es refereixen a persones i poden funcionar
com a subjecte o com a complement duna preposici. Dacord amb aquestes
funcions poden ocupar les posicions sintctiques prpies dun sintagma nominal:
Jo no ho faria
Parlar amb vosaltres
A mi no magrada gens la idea
Els pronoms febles sn elements tons que recolzen en el verb i que

generalment funcionen com a complements. A diferncia dels pronoms forts,
els febles nicament poden aparixer en posicions adjuntes al verb:
101
Em van contar el que ja sabia

Comenteu-li-ho vosaltres
Com a norma general, els pronoms febles santeposen al verb: Li dir que vinga, Ho comprar
tot dem, No hi he anat. Es posposen si el verb es conjuga en imperatiu, en infinitiu o en
gerundi: Vs-ten!, Dir-li-ho o no, aquest s el problema. En les perfrasis dinfinitiu i de gerundi,
els pronoms febles poden anteposar-se o posposar-se, encara que la posici ms habitual s
lanteposada: Li vaig dir (o vaig dir-li) que vingus, Hi continua treballant (o Continua
treballant-hi). No cal dir que en aquells casos en qu hi ha ms dun pronom feble en una
mateixa oraci, tots santeposen o es posposen: Li ho vaig dir o Vaig dir-li-ho.
2.1 ELS PRONOMS PERSONALS FORTS

Dacord amb criteris morfolgics, els pronoms personals forts es classifiquen
com segueix:
singular
mascul
102
plural
femen
mascul
femen
1a persona
jo / mi
nosaltres
2a persona
tu / vost
vosaltres / vosts
3a persona
reflexiu
ell
ella
ells
elles
si
Alguns pronoms requereixen comentaris ms especfics:

a) La distinci entre els pronoms jo i mi t a veure amb la funci sintctica:
la forma jo s la ms general i susa en funci de subjecte i amb la
preposici entre en contextos de coordinaci (entre tu i jo). La forma mi,
en canvi, susa quan funciona com a complement duna preposici: a
mi, de mi, contra mi, per a mi, abans de mi, etc.
Hi ha algunes preposicions que seleccionen el pronom jo. Es tracta, per, dusos poc habituals,
en qu generalment sn preferibles altres solucions: Malgrat jo mateix (Malgrat la meua
opini), Hi aniran tots, llevat de jo (menys jo), Segons jo... (Segons el meu parer...).
b) Els pronoms de primera i segona persona del plural mostren colloquialment una srie de formes que presenten una forta variaci: mosatros,
Morfosintaxi
moatros, naltros, noltros, etc. vosatros, voatros, vatros, voltros, etc. Cap
daquestes formes no s acceptable.
c) No s acceptable ls dels pronoms ell o ella referits a objectes inanimats. En
lloc daquests pronoms es poden usar els pronoms en o hi o altres recursos:
La Universitat i les institucions que en depenen (o que depenen daquesta /
que depenen de la Universitat, per no que depenen della)
Ja hem redactat els objectius. En aquests sexpressa la voluntat de collaboraci
(o shi expressa, per no en ells sexpressa...)
d) Els pronoms reflexius tenen la mateixa forma que els no reflexius, en el

cas de les persones primera i segona. Quan funcionen com a reflexius,
aquests pronoms generalment es reforcen amb lindefinit mateix: Mho
vaig regalar a mi (mateix), Tho preguntes a tu mateixa o qu? En el cas de
la tercera persona, a ms de les formes generals (ell i les variants flexives),
hi ha una forma especficament reflexiva. Es tracta del pronom si: Sempre
parla de si mateixa (o della mateixa).
e) El pronom vost / vosts permet establir diferncies relacionades amb
lestatus que el parlant atorga a linterlocutor. En general, el tractament
de tu s el ms directe i el que no estableix diferncies jerrquiques. El
tractament de vost implica una distinci jerrquica, generalment de respecte, cap a un interlocutor de major edat o posici, per tamb
distanciament: Ho has fet tu?, Ho ha fet vost?, Ho han fet vosts?
A ms del tractament de tu i de vost, hi ha el tractament de vs. En els parlars valencians,
ls daquest tractament sha restringit considerablement en la llengua espontnia, per mant
una certa vitalitat en el llenguatge administratiu.
2.2 ELS PRONOMS FEBLES

El catal t un nombre de pronoms febles superior al daltres llenges
romniques i presenta unes majors possibilitats expressives. Cal tenir en compte,
amb tot, que en alguns parlars, com els valencians, hi ha pronoms, o usos
pronominals, que han caigut en dess. En les pgines que segueixen ens
ocuparem de la forma i de la funci dels pronoms febles.
Els pronoms febles, com els forts, es poden classificar a partir de distincions
relacionades amb la persona (primera, segona i tercera persona), el nombre
(singular i plural) i, en alguns casos, el gnere (mascul i femen). Tot seguit es
classifiquen els diferents pronoms febles. En aquells casos en qu el pronom
103
presenta formes diferents, en el quadre usem la que apareix davant dun verb
comenat per consonant:
singular
plural
1a persona
em
ens
2a persona
et
us
mascul
el
els
femen
la
les
li
els
acusatiu
3a persona
datiu
reflexiu (i impersonal)
es
neutre
ho
en
adverbial
hi
2.2.1 Tipus de pronoms segons la forma
104
La majoria dels pronoms febles adopten formes diferents, condicionades

per lanteposici o posposici al verb, pel tipus de contacte (voclic o consonntic) que mantenen amb el verb i per la combinaci amb altres pronoms.
Tenint en compte la forma i la posici dels pronoms, tradicionalment es parla
de formes plenes, redudes, reforades i elidides. En aquells casos en qu hi ha
variaci, la forma plena es posposa al verb acabat per consonant, o per semivocal
en el cas de la persona 5 (per exemple, portar-lo, porteu-lo); la forma reduda es
posposa al verb acabat per vocal (portal ); la forma reforada santeposa al verb
comenat per consonant (el porta), i la forma elidida santeposa al verb comenat
per vocal (lhe portat). Tot seguit sindiquen les formes que pot adoptar cada
pronom. Aquests, a ms, sagrupen tenint en compte aquesta variaci formal.
A
E
la
forma plena
me
te
se
ne
lo
los
nos
vos
forma reduda
ls
ns
us
forma reforada
em
et
es
en
el
els
ens
forma elidida
F
li
les
ho
hi
Morfosintaxi
Les formes plenes sn les ms antigues. Les redudes i les elidides soriginaren per la prdua
de la vocal en contextos en qu el pronom recolzava en una vocal posterior o anterior: m(e)
avisa, veure m(e). Les formes reforades, finalment, soriginaren a partir duna reinterpretaci
sillbica de formes originriament redudes: No m(e) veu, Qu m(e) dius i, a partir daquests
contextos, Em veu, Em dius...
Tot seguit exemplifiquem aquestes formes:

darrere de verb acabat
davant de verb comenat
per consonant
per vocal
per consonant
per vocal
parlar-me
parlam
em parla
mavisa
mirar-te
mirat
et mira
tavisa
endur-se
perdres
senduu
es perd
porteu-ne
portan
en porta
nentra
enviar-lo
envial
el porta
lenvia
enviar-los
envials
els porta
els envia
enviar-nos
envians
ens porta
ens envia
enviar-vos
escriure-us
us porta
us porta
(escriure-vos)
(vos porta)
(vos envia)
envia-la
la porta
lenvia
enviar-la
la ignora
agradar-li
escriure-li
li diu
li escriu
portar-ho
escriure-ho
ho porta
ho escriu
jugar-hi
juga-hi
hi juga
hi anem
Remarques sobre la forma dels pronoms:

a) En alguns contextos estereotipats, els pronoms em, et, es i en adopten les
formes plenes anteposats a un verb comenat per consonant: Tant me fa,
Tant se val. Per raons fontiques, la forma plena se s preferible a la
reforada quan el verb comena per [s]: No se sent res, La festa se celebrar
el prxim divendres.
Hi ha parlars, a ms, en qu ls de formes plenes, en lloc de les reforades, s molt general.
Notem, amb tot, que en aquests parlars les formes plenes no susen quan el pronom est
precedit dun mot acabat en vocal. En aquests parlars, per exemple, es diu Ne tinc tres per
No en tinc cap (pronunciat [non] tinc cap). En la llengua escrita i en els registres formals
susen les formes reforades.
105
b) No s acceptable la forma mos (formada per lencreuament de nos amb

me), que adopta el pronom ens en la llengua colloquial duna part del
domini lingstic: mos porta per ens porta, enviar-mos per enviar-nos,
envia-mos per envians.
c) s acceptable ls sense variaci formal del pronom vos, caracterstic de
diferents parlars: vos porta, portar-vos, escriure-vos. En els registres ms
formals, per, sn preferibles les formes amb variaci formal segons el
context: us porta, portar-vos, escriure-us.
d ) El pronom la es comporta com larticle definit femen (vg. IV. 3.1.1b)
i t forma plena i reduda: la plena susa en tots els casos, excepte quan el
pronom santeposa a un verb comenat per vocal (o vocal precedida de h
muda) diferent de i o u tones:
e) El pronom ho es pronuncia [u] o [ew] anteposat al verb.
Concretament es pronuncia: a) [o] posposat a un verb acabat en consonant: Preguntem-ho
([o]) dem, Dient-ho ([o]) b, guanyareu; b) [u] o [ew] anteposat a un verb comenat per
consonant o en combinaci amb els pronoms em, et i es: Ho ([u] / [ew]) sabia, Ja mho ([mu]
/ [mew]) donars dem, i c) [w] seguit o precedit de vocal: No ho ([now]) sabia, Ho estudiaren
([westudiare@m]) dem.
106
2.2.2 Combinacions de pronoms: lordre

Els pronoms febles poden aparixer en combinacions binries i, molt ms
espordicament, en combinacions ternries. Lordre en qu apareixen els
pronoms s fix i independent del fet que santeposen o es posposen al verb.
Lordre ms general s el que sesquematitza en el quadre segent:
reflexiu
2a persona
1a persona
(o impersonal)
et
em
3a persona
3a persona
adverbials
datiu
acusatiu
i neutre
li
el
en
hi
la
es
els
us
ens
els
les
ho
Els pronoms que apareixen en una mateixa columna tenen una funci semblant i no es
poden combinar entre si. No sn possibles, doncs, combinacions dels tipus: et + us, em + ens,
el + ho, en + ho, etc.
Morfosintaxi
Remarques sobre les combinacions pronominals:

a) En parlars diferents del valenci, el pronom li adopta la forma hi quan es
combina amb un pronom acusatiu de tercera persona. Dacord amb la
posici prpia del pronom hi, en aquest cas, lacusatiu santeposa al datiu:
Lils donar (valenci)
Lil donar (valenci)
Els hi donar (resta de parlars)

Lhi donar (resta de parlars)
Totes dues combinacions sn acceptables en lmbit territorial en qu

sn prpies.
En la llengua antiga, el pronom acusatiu santeposava al datiu: la li dna, lam dna. Per un
procs de dissimilaci, en les combinacions lo li i la li el pronom li perd la l i sassoci al
pronom adverbial hi: la li dna > la hi dna. En valenci, on tamb es produ aquest canvi,
el pronom li es reintrodu a partir del moment en qu sadopt lordre modern (datiu + acusatiu), segurament pel fet que, en aquest parlar, el pronom hi era cada vegada menys usual.
b) No s recomanable la substituci dels pronoms ens i us (o vos) per se,

molt habitual en la llengua parlada amb verbs pronominals com anarsen: Se nanem dem per Ens nanem dem, Quan se nanireu? per Quan us
(vos) nanireu?
Fora menys acceptable resulta la substituci daquests pronoms per se en oracions reflexives
o recproques: Se vestim de pressa per Ens vestim de pressa, Giteu-se abans de les deu per Giteuvos abans de les deu, Senganyeu mtuament per Us (vos) enganyeu mtuament.
c) No s recomanable la posposici del pronom es als pronoms de primera

i segona persona, ni al pronom de datiu li, que es fa colloquialment en
diferents parlars: Me se fa tard per Sem fa tard, Te sha perdut per Se tha
perdut, Li sha escapat per Se li ha escapat.
2.2.3 Combinaci de pronoms: la forma

En les combinacions pronominals, els pronoms tamb adopten formes diferents condicionades per la posici respecte al verb i pels pronoms que es combinen. Per facilitar la consulta reprodum tot seguit les diferents combinacions
binries de pronoms desprs de verb acabat en consonant (1), desprs de verb
acabat en vocal (2), davant de verb comenat en consonant (3) i davant de
verb comenat en vocal (4).
107
em
1 -tel
2 -tel
3 tel
4 te l
1 -mel
2 -mel
3 mel
4 me l
el
1 -se-la
2 -se-la
3 se la
4 se l
1 -te-la
2 -te-la
3 te la
4 te l
1 -me-la
2 -me-la
3 me la
4 me l
la
1 -nos-els
2 ns els
3 ens els
4 ens els
1 -sels
2 -sels
3 sels
4 sels
1 -tels
2 -tels
3 tels
4 tels
1 -mels
2 -mels
3 mels
4 mels
1 -vos-les
2 -us-les
3 us les
4 us les
1 -nos-les
2 ns-les
3 ens les
4 ens les
1 -se-les
2 -se-les
3 se les
4 se les
1 -te-les
2 -te-les
3 te les
4 te les
1 -me-les
2 -me-les
3 me les
4 me les
les
1 -vos-li
2 -us-li
3 us li
4 us li
1 -nos-li
2 ns-li
3 ens li
4 ens li
1 -se-li
2 -se-li
3 se li
4 se li
1 -te-li
2 -te-li
3 te li
4 te li
1 -me-li
2 -me-li
3 me li
4 me li
li
1 -vos-els
2 -us-els
3 us els
4 us els
1 -nos-els
2 ns-els
3 ens els
4 ens els
1 -sels
2 -sels
3 sels
4 sels
1 -tels
2 -tels
3 tels
4 tels
1 -mels
2 -mels
3 mels
4 mels
1 -lin
2 -lin
3 lin
4 li n
1 -vos-en
2 -us-en
3 us en
4 us n
1 -nos-en
2 ns-en
3 ens en
4 ens n
1 -sen
2 -sen
3 sen
4 se n
1 -ten
2 -ten
3 ten
4 te n
1 -men
2 -men
3 men
4 me n
en
1 -los-hi
2 ls-hi
3 els hi
4 els hi
1 -li-hi
2 -li-hi
3 li hi
4 li hi
1 -vos-hi
2 -us-hi
3 us hi
4 us hi
1 -nos-hi
2 ns-hi
3 ens hi
4 ens hi
1 -shi
2 -shi
3 shi
4 shi
1 -thi
2 -thi
3 thi
4 thi
1 -mhi
2 -mhi
3 mhi
4 mhi
hi
1 -los-ho
2 ls-ho
3 els ho
4 els ho
1 -li-ho
2 -li-ho
3 li ho
4 li ho
1 -vos-ho
2 -us-ho
3 us ho
4 us ho
1 -nos-ho
2 ns-ho
3 ens ho
4 ens ho
1 -sho
2 -sho
3 sho
4 sho
1 -tho
2 -tho
3 tho
4 tho
1 -mho
2 -mho
3 mho
4 mho
ho
1 -sem
2 -sem
3 sem
4 se m
1 -tem
2 -tem
3 tem
4 te m
em
et
1 -sel
2 -sel
3 sel
4 se l
1 -nos-la
2 ns-la
3 ens la
4 ens l
1 -vos-els
2 -us-els
3 us els
4 us els
1 -li-les
2 -li-les
3 li les
4 li les
1 -los-en
2 ls-en
3 els en
4 els n
els
es
1 -nos-el
2 ns-el
3 ens el
4 ens l
1 -vos-la
2 -us-la
3 us la
4 us l
1 -lils
2 -lils
3 lils
4 lils
1 -los-les
2 ls les
3 els les
4 els les
compl. indir.
ens
1 -vos-el
2 -us-el
3 us el
4 us l
1 -li-la
2 -li-la
3 li la
4 li l
1 -los-els
2 ls-els
3 els els
4 els els
els
us
1 -lil
2 -lil
3 lil
4 li l
1 -los-la
2 ls-la
3 els la
4 els l
compl. dir.
li
1 -los-el
2 ls-el
3 els el
4 els l
1 -vos-em
2 -us-em
3 us em
4 us m
els
compl.
indir.
108
et
1 -set
2 -set
3 set
4 se t
ens
1 -tens
2 -tens
3 tens
4 tens
1 -sens
2 -sens
3 sens
4 sens
1 -vos-ens
2 -us-ens
3 us ens
4 us ens
us
1 -se-us
2 -se-us
3 se us
4 se us
Morfosintaxi
Remarques sobre les combinacions pronominals:

a) En les combinacions en qu apareixen formes redudes o elidides, lapstrof es colloca tan a la dreta com siga possible: mel compra, tel donar, se
lomplia, etc.
Notem, per, que en la combinaci el + en sadopta la forma len (puix el pronom el no t
cap forma le): Len durs.
b) En diferents parlars, sadopta una e de suport en combinacions amb un

primer pronom acabat en s: els e la porta per els la porta. Aquestes formes
sn acceptables en la llengua parlada, per sols en registres poc formals.
c) No s acceptable la substituci de li per se en combinacions amb un
pronom acusatiu de tercera persona, que se sent sobretot entre persones
que tenen el castell com a primera llengua: Sel dna per Lil dna.
2.3 LA SINTAXI DELS PRONOMS FEBLES

Hi ha alguns aspectes de la sintaxi dels pronom febles (o relacionats amb la
sintaxi dels pronoms) en els quals conv parar esment.
2.3.1 Verbs pronominals

Els pronoms febles apareixen lexicalitzats en una srie de verbs, anomenats
pronominals: endur-se, anar-sen, etc.:
No shan endut res
Quan te nanirs?
Notem que no sn pronominals verbs com callar, caure, perdre, o saber :

Calla, que estic cansat de sentir-te
Has caigut?
He perdut la cartera
Sap de memria la lli
Uns pocs verbs, recordar i riure, per exemple, sn pronominals amb complement de rgim i
no pronominals sense complement de rgim: Recorda-ho b i Recorda-ten, daix; Sempre riu
i Sen riuen, del que diu.
109
2.3.2 La concordana del participi

En els temps compostos, el participi concorda amb el pronom acusatiu de
tercera persona (el, la, els, les):
No me les he menjades jo, les taronges
Has vist la meua germana? No, no lhe vista
En contextos en qu el temps compost va seguit dun infinitiu, tamb es fa la concordana si el
pronom santeposa al conjunt verbal, amb independncia que el pronom ho puga ser del verb
en infinitiu: No lha deguda conixer, No les hem pogudes agafar, No les hem volgudes castigar.
La concordana, tanmateix, sha perdut en alguns parlars i en altres es mant

en femen (singular i plural), per no en mascul plural.
El manteniment de la concordana en el femen segurament sha vist afavorit pel fet que, en
el singular, permet explicitar la distinci de gnere (que no apareix indicada per la forma
elidida que adopta el pronom davant de lauxiliar haver): me lhe menjat / me lhe menjada.
110
Dacord amb aquesta situaci, en lactualitat es tendeix a acceptar la manca

de concordana amb el participi. En valenci, on la concordana s general en
femen, s preferible mantenir-la.
2.3.3 s pleonstic del pronom de datiu

En la llengua colloquial, sobretot entre els parlants ms joves, es tendeix a
usar pleonsticament el pronom de datiu amb el complement; aix s, juntament amb el sintagma preposicional complement indirecte, que apareix en la
posici postverbal habitual o anteposat al verb en forma de pronom relatiu o
interrogatiu. Es tracta dun s poc genu, que conv evitar en els registres formals:
El mestre ha regalat un llibre molt bonic a Joan (i no El mestre li ha regalat
un llibre molt bonic a Joan)
Porteu el diari al pare (i no Porteu-li el diari al pare)
Aquell s el regidor a qui vam presentar la protesta (i no ...a qui li vam
presentar la protesta)
A qui ho has dit? (i no A qui li ho has dit?)
Notem que no hi ha pleonasme quan el complement apareix dislocat de loraci (a la dreta
o a lesquerra). En aquests casos, entre el complement i la resta de loraci es produeix una
inflexi tonal, marcada en lescriptura amb una coma, i en loraci apareix un pronom de
Morfosintaxi
represa. Aquest pronom de represa, de fet, susa amb el complement indirecte, per tamb
amb els altres complements pronominalitzables:
A Joan, el mestre li ha regalat un llibre / El mestre li ha regalat un llibre, a Joan
A Enric, no lhem vist des de fa dies / No lhem vist des de fa dies, a lEnric
De caf, no nhe begut gens / No nhe begut gens, de caf
2.3.4 El pronom adverbial en

En valenci, el pronom en mant plena vitalitat en dos contextos diferents.
Duna banda, apareix lexicalitzat en una srie de verbs pronominals que
assenyalen el desplaament dun lloc (anar-sen, eixir-sen, pujar-sen): Ens nanirem
dem de viatge, Sen van eixir de classe, Se nha pujat a casa. Duna altra, assumeix
una funci partitiva quan pronominalitza el nucli dun sintagma nominal
quantificat o sense determinant, que funciona com a complement directe o
com a subjecte gramatical dalguns verbs:
Has menjat pomes? Me nhe menjat tres de roges (en = pomes)
Has acabat ja algun exercici? Encara no nhe acabat cap (en = exercici)
Tens tabac? No, no en tinc (en = tabac)
Han arribat els teus amics? Noms nhan arribat dos (en = amics)
El pronom en pronominalitza el nucli de sintagmes que funcionen com a subjecte gramatical, quan es tracta dun subjecte quantificat o sense determinant, que es posposa al verb (o
que es posposaria si no es pronominalitzs) i que depn dun dels verbs segents:
a) verbs de moviment resultatiu (arribar, pujar, entrar, eixir, etc.): Noms nhan arribat tres;
b) verbs que indiquen canvi destat (nixer, morir, esgroguir-se, fermentar, etc.): Nhan mort
quatre ;
c) verbs que designen esdeveniments (faltar, fer falta, caldre, etc.): No en falta cap ;
d) verbs en construccions de passiva pronominal (construir-se, aprovar-se): Se nhan construt
molts.
Notem que el pronom en pronominalitza el nucli del sintagma nominal,

per no els quantificadors ni els adjectius qualificatius, i que en aquest darrer
cas, apareix la preposici partitiva de davant de ladjectiu: Me nhe menjat tres
de roges. Aquesta preposici tamb susa en aquells casos en qu el substantiu
pronominalitzat apareix dislocat a lesquerra o a la dreta de loraci:
De caf, no en vull gens
No en vull gens, de caf
No s acceptable ls pleonstic del pronom en que es dna amb el verb haver-hi en alguns
parlars. Direm No nhi ha o No hi ha llet, per no No nhi ha llet.
111
El pronom en, a ms, presenta altres funcions que shan perdut o que
tendeixen a perdres en la llengua colloquial, per que conv mantenir en els
registres formals. En tots els casos, es tracta de complements introduts per la
preposici de; concretament:
a) El complement de rgim verbal introdut per la preposici de:
Daquest tema, ja en parlarem dem (en = daquest tema)
Sap res de Pere? No en s res (en = de Pere)
Ten recordes o no, dall que et vaig dir ahir (en = dall que et vaig dir
ahir)
No s acceptable ls pleonstic que, per ultracorrecci, es produeix a vegades amb verbs
com adonar-se o recordar-se. Direm No se nha adonat o No sha adonat daix, per no No se
nha adonat daix.
b) El complement dorigen o procedncia seleccionat per verbs com venir

(dalgun lloc), eixir (dalgun lloc), traure (alguna cosa dalgun lloc), etc.:
112
Han entrat tots a la consulta fa molt de temps, per encara no nha eixit
ning (en = de la consulta)
Ixen cap a Pars dem a les deu i no en tornaran fins que no acaben les
vacances (en = de Pars)
c) El complement seleccionat per adjectius amb funci datribut:

Mhe comprat un ordinador i nestic molt content (en = de lordinador)
Ests cansat del treball? Nestic fartssim (en = del treball)
2.3.5 El pronom adverbial hi

El pronom adverbial hi es mant en valenci en contextos en qu est
plenament lexicalitzat, com ocorre amb els verbs haver-hi, veure-shi (o veurehi), trobar-shi, etc. o en alguna frase feta:
Ahir no hi havia gens de trnsit i ara no es pot ni caminar
No shi veu (o hi veu)
No shi val
Amb aquesta roba no mhi trobe
Tant se mhi dna (em fa igual)
Morfosintaxi
El pronom hi t, a ms, una srie de funcions que shan perdut en la llengua

colloquial, per que conv mantenir en els registres formals. Concretament,
pronominalitza els complements segents:
a) El complement de rgim verbal introdut per preposicions diferents de
de:
Ja hi jugarem, a aquest joc (hi = a aquest joc)
Heu pensat en aquest problema? La veritat s que no hi havem pensat
(hi = en aquest problema)
b) El complement locatiu o de destinaci seleccionat per verbs com ara

anar (a un lloc), passar (per un lloc), ser (en un lloc), viure (en un lloc), etc.
Es posen moltes vegades davant la porta del caf: ara hi sn (hi = davant la
porta del caf)
Ja deixen passar pel pont, per no hi passa ning (hi = pel pont)
Fa temps vivien en aquesta casa. No s si encara hi viuen (hi = en aquesta
casa)
En valenci, en aquests casos, se solen utilitzar els adverbis dctics (ac, all): Fa temps vivien
en aquesta casa. No s si encara viuen ac.
c) Els complements predicatius, els atributs de verbs diferents de ser, estar,

semblar i parixer, i els complements de manera (amb independncia de
la preposici que presenten):
Digu que es tornaria roig, per no shi torn (hi = roig)
Jo em vaig quedar de pedra. Tothom shi va quedar (hi = de pedra)
Fa les coses de qualsevol manera; sempre les hi fa (hi = de qualsevol manera)
Hi ha, encara, altres usos del pronom hi. Aquest pronom pot substituir alguns complements
circumstancials introduts per una preposici diferent de de:
Vam anar a casa de Pere i vam sopar-hi tots junts (hi = a casa de Pere)
Sha barallat amb ell, i no vol tenir-hi ms tractes (hi = amb ell)
Es tracta dun projecte molt important: tots hi hem treballat moltssim (hi = en el
projecte)
El pronom hi, finalment, substitueix el complement dadverbis o de locucions adverbials
com ara damunt, davall, dins, al costat, etc.:
Torca la taula i posa-hi els llibres damunt (hi = de la taula)
Anirem a la platja i tractarem dacampar-hi al costat mateix (hi = de la platja)
113
3. FORMA I S DELS DETERMINANTS

Larticle, els demostratius i els possessius sagrupen sota la denominaci de
determinants. Els determinants es caracteritzen tpicament perqu santeposen
al substantiu, amb el qual concorden i respecte al qual aporten una especificaci
de carcter dctic (els demostratius), individualitzador (larticle), o b expressen
una relaci de possessi (els possessius).
3.1 LARTICLE
Larticle s el determinant per excellncia. Tenint en compte el tipus
despecificaci que introdueix i el tipus de substantiu que modifica, larticle es
classifica en:
114
a) definit, si especifica un nom que t una referncia unvoca;

b) indefinit, si especifica un nom que t una referncia no unvoca, i
c) personal, si especifica un nom propi de persona.
Larticle adopta les formes segents:
mascul
femen
singular
plural
singular
plural
definit
el (l)
els
la (l)
les
indefinit
un
uns
una
unes
personal
en (n)
na (n)
A ms, en zones del valenci septentrional i el nord-occidental susa la forma masculina lo/
los, que correspon a larticle de la llengua antiga (vg. IV.3.1.4), i larticle salat (es, sa), que
s caracterstic de les Balears, de zones de lEmpord i de Trbena (la Marina Baixa), en
aquest darrer poble a causa de repoblacions mallorquines. Aquestes formes tenen un mbit
ds restringit, per la qual cosa no susen en els registres formals.
3.1.1 Forma de larticle: la contracci i lapostrofaci

Larticle definit i el personal tenen un carcter ton i formen una unitat
fnica amb la paraula segent o la precedent, per la qual cosa experimenten
reduccions vocliques en contacte amb altres vocals. En la llengua parlada, es
Morfosintaxi
noten a vegades vacillacions en lelisi de la vocal; s important tenir cura de

fer-la sempre que siga necessari:
a) Larticle definit i el personal en mascul sapostrofen sempre que la paraula
segent comena per vocal (en lescrit, vocal o hac ms vocal): ls, lheroi.
Larticle definit, a ms, es contrau amb les preposicions a (al ), de (del ) i per
(pel ), si el mot posterior comena per consonant (al teu home, per a lhome).
b) Larticle femen sapostrofa si la paraula segent comena per vocal (en
lescrit, vocal o hac ms vocal), excepte si la vocal s una i o una u tones
(lhonestedat, lnica, per la hisenda, la integraci, la unitat, la universitat).
3.1.2 Presncia i absncia de larticle definit

Hi ha una srie de contextos que demanen la presncia o labsncia de
larticle, segons els casos:
a) Quan els dies de la setmana susen amb un valor adverbial, labsncia o
la presncia de larticle est condicionada pel carcter concret (un dia
determinat) o habitual (un dia de manera regular) de la referncia, i en
el primer cas, per la relaci que sestableix amb el dia que parlem:
referncia
context
forma
concreta
- referida a un dels 7 dies

precedents o segents, i
- sense cap complement

o amb els complements
passat, que ve, vinent,
etc. posposats
resta de casos
habitual
El vaig veure dimarts

No torna fins dimecres
Divendres hi haur ple a lAjuntament
Dimarts vinent anirem al teatre
Diumenge passat vaig eixir amb
els amics
el
El dimarts dia 15 dagost comencen

les festes
El darrer diumenge doctubre
els
cada
Els diumenges (o cada diumenge)

dinem amb els amics
La revista eixir al carrer els (o cada)
dilluns
Quan la referncia s genrica, es pot usar larticle el: el diumenge (cada diumenge) dinem
amb els amics. Dacord amb ls ms general, s preferible la forma plural.
115
b) Larticle definit no susa encapalant les oracions subordinades substantives (tant les dinfinitiu com les introdudes per que): Caminar rpid
s bo per a la salut, Que vingues a la nit no ho resol tot.
Notem, per, que s que susa larticle en aquells casos en qu linfinitiu est substantivat i la
construcci dinfinitiu no funciona com una oraci sin com un substantiu: El saber no
ocupa lloc.
c) Quan es fa una enumeraci de noms, conv que tots porten larticle al

davant o que cap no en porte:
El professorat, lalumnat i el personal dadministraci han arribat a un acord
Professorat, alumnat i personal dadministraci han arribat a un acord
116
d) Hi ha una srie dexpressions i frases fetes on la presncia o labsncia de

larticle est suficientment fixada. No susa larticle, per exemple, en expressions del tipus parar i llevar (o desparar) taula, seure a taula, anar a
escola (amb el valor destudiar), jugar a cartes, etc. Susa, en canvi, en
expressions com anar pel bon cam, donar labast, com lanell al dit, no
alar el cap, etc.
3.1.3 Larticle amb noms propis de persona

Els noms propis de persona poden aparixer precedits per larticle personal
o per larticle definit: en Jordi (o el Jordi), na Jlia (o la Jlia). En valenci es
tendeix a prescindir de larticle (i, quan susa, en registres poc formals, es recorre a larticle definit): Jordi i Jlia ens han convidat a sopar.
Larticle personal, originriament una frmula de respecte, prov del llat DOMINE-DOMINA
(senyor-senyora). En valenci, encara sen mantenen restes en noms i topnims com el rei
En Jaume, El carrer de na Jordana o la Font den Carrs. En els parlars en qu susa larticle
amb noms propis, es tendeix a evitar larticle en contextos formals i especialment si es fa
referncia a alg amb qui no es t un tracte directe i digualtat. Quant a les formes, en baleric es recorre a larticle personal (en Joan, nAntoni, na Marta, nAnna), mentre que en
central i en nord-occidental susa larticle definit, i el personal noms es mant, junt amb el
definit, amb noms masculins comenats per consonant (en / el Joan, lAntoni, la Marta,
lAnna).
Morfosintaxi
3.1.4 Larticle lo
Larticle lo era la forma clssica de larticle mascul (lo pare, lo pa, Tirant lo
Blanch, etc.). En contextos de contacte voclic, lo perdia la vocal i es pronunciava
simplement [l]. Aix, susava la forma plena en casos com lo pare, per es feia
lelisi corresponent en contextos com els de al pare i lamic. Aquesta variaci
contextual va donar pas, en la major part de parlars, a larticle modern el. La
forma lo ha quedat prcticament reduda a alguns parlars nord-occidentals
(incloent-hi zones septentrionals del valenci) i a certes expressions fixades (tot
lo dia, tot lo mn). Vist el carcter ms general de larticle el, aquest constitueix
la forma prpia dels registres formals.
La forma lo presenta un altre problema des del punt de vista normatiu, ja
que susa en els registres no formals com a article neutre, s a dir, com a marca
de substantivaci o dintensificaci. La llengua clssica no diferenciava el lo
amb valor mascul del lo amb valor neutre, cosa que fa pensar en un influx ms
o menys marcat del castell en ls actual del lo amb aquest darrer valor. En el
registre estndard no sadmet larticle neutre lo, perqu es considera que deriva, totalment o parcialment, de la interferncia del castell i perqu propicia la
prdua destructures i modismes genuns. De fet, en lactualitat, encara que el
lo neutre sutilitza de manera general en tots els parlars en els registres no formals,
es pot dir que no susa en els registres formals. No obstant aix, el fet de vincular la neutralitat a una forma darticle ha ajudat a estendre la substituci mecnica
de lo per el, cosa que amb freqncia produeix calcs sintctics del castell i, per
tant, no evita sin que substitueix un problema normatiu per un altre.
En la llengua colloquial, larticle lo susa en tres tipus de construccions: en
construccions abstractives, en construccions intensives i en determinats modismes. Tot seguit es delimiten aquests contextos i els procediments amb qu shi
pot substituir (no sempre corresponents a larticle el ):
a) En les construccions abstractives, lo funciona com a marca de substantivaci:
Sempre compra lo ms car (no formal)
Sempre compra el que s ms car / les coses ms cares (formal)
Ats que es tracta sempre delements diferents del substantiu (fonamentalment, adjectius o
equivalents, com participis o oracions de relatiu), la substantivaci implicar un efecte
semntic: no ens referim a un objecte concret, com en el cas dun substantiu prototpic com
ara llibre, sin a un concepte abstracte (totes les coses que sn X). Per aix parlem de
construccions abstractives o generalitzadores.
117
Construccions alternatives:
construcci
exemple
Article el
El que dius no t sentit

Li agrada el morbs i, per aix, veu pellcules
dassassins en srie
Substantiu genric (cosa, idea, fet, part, etc.)
Li agraden les coses morboses

La idea de treballar de nit no em fa por
Substantiu corresponent en lloc del mot
Li agrada la morbositat
substantivat
Relativa substantivada (el / all / aix + que)
Li agrada el que s morbs
en comptes de lo + adjectiu
118
Aix / all de en comptes de lo de
Aix de treballar de nit no em fa por
La substituci mecnica de lo per el no sempre s acceptable, i en molts casos, cal recrrer a

frmules alternatives. Larticle el no susa en els casos segents:
amb participis: El que es va dir a la reuni (per no El dit... ni All dit...);
amb sintagmes preposicionals: Repetirem all dahir / el que vam dir ahir (per no ...el
dahir);
amb possessius independents: Aprecie les meues coses / el que s meu (per no ...el meu), ni
amb relatius que tenen com a antecedent tota loraci principal: Em va insultar, cosa que
resulta intolerable (per no ...el qual resulta intolerable).
Daltra banda, cal tenir en compte que no sempre es pot aplicar una soluci ms o menys
mecnica de substituci; caldr considerar quina s la correspondncia ms genuna, a vegades
alterant sintcticament tota loraci: El teu fort no sn les matemtiques (per Lo teu no sn les
matemtiques), Ara has doblidar-ho tot i prou (per Lo que has de fer ara s oblidar-ho tot).
b) En les construccions intensives, lo funciona com un quantificador; equival

a un molt al qual sha afegit un mats emftic, normalment vinculat amb
lexclamaci.
No saps lo que ens vam divertir (no formal)
No saps com / quant ens vam divertir (formal)
Morfosintaxi
Construccions alternatives:
construccions
exemple
Quantificador (que, tan, com...)
No saps que difcil s

No saps com s de difcil
Construccions intensives especfiques
Era poc difcil!

Si nera, de difcil
Era dall ms difcil
c) Finalment, parlem de modismes amb article neutre per referir-nos a construccions abstractives o intensives que shan fixat com a unitats fraseolgiques.
Comprava a lo loco (no formal)
Comprava a la babal /sense solta ni volta (formal)
Com a formes idiomtiques, els modismes no tenen una correspondncia

regular (no podem donar regles generals de substituci, com ocorre en els
casos anteriors), sin que, en cada cas, cal saber el modisme correcte en el
registre estndard.
s bastant usual ls de larticle femen: Ara ve la bona / la grossa (i no Ara ve lo bo), Sempre
fa la mateixa (i no Sempre fa lo mateix), Va a la seua (i no Va a lo seu).
En el quadre segent es reprodueixen algunes construccions castellanes amb

lo neutre i els modismes equivalents en catal:
construcci castellana
amb lo
modisme
a lo grande
a boca qu desitges, (a) cor qu vols
a lo loco
a la babal, arreu, sense solta ni volta
a lo mejor
potser, si tant conv, a la millor
a lo sumo / todo lo ms
com a mxim, com a molt, a tot estirar, tot al ms, pel cap alt
a lo vivo
de viu en viu, al viu
de lo contrario
si no, altrament
en lo referente a
quant a, pel que fa a, tocant a
119
construcci castellana
amb lo
modisme
en lo sucesivo
dara en avant / endavant, dac / aqu en avant, etc.
da lo mismo
tant fa, tant s, s igual, igual fa, fa igual, tant se val, tant me fa,
no li fa res, igual se men dna
es lo mismo
tot s u, s el mateix
(eso) es lo de menos
aix no s res, aix qu li fa?, (aix) rai
lo dems
la resta, les altres coses, el restant
lo indecible
cosa de no dir
lo ms mnimo
gens ni mica / miqueta, absolutament gens, ni poc ni gaire
lo antes posible / lo ms
com ms prompte / aviat millor, al ms aviat possible
pronto posible
lo que son las cosas!
120
veges!, mira!, ves per on!
lo suficiente
suficientment, prou
por lo dems
aix de banda, fora daix, daltra banda, llevat daix
por lo general
generalment, en general
por lo menos
almenys, pel cap baix, si ms no, ben b
por lo pronto
de primer, de bon principi, de bon comenament
por lo tanto
per tant, doncs, per consegent, consegentment
por lo visto
pel que es veu, segons sembla, pel que sembla
3.2 ELS DEMOSTRATIUS I ALTRES DCTICS ESPACIALS

3.2.1 Els demostratius i els pronoms neutres
Els demostratius i els pronoms neutres sn dctics espacials: expressen
relacions de proximitat o llunyania respecte als interlocutors de lacte de parla.
El sistema del valenci diferencia tres graus dctics de proximitat o llunyania:
a) la proximitat respecte al parlant (primer grau);
b) la distncia intermdia respecte al parlant que sol interpretar-se com a
proximitat respecte a loient (segon grau), i
c) la llunyania respecte al parlant i loient (tercer grau).
En el primer i el segon grau, els demostratius poden tenir formes reforades
(formes amb el constituent aqu-) i no reforades. Totes dues sn acceptables,
per en els registres formals sn preferibles les formes reforades:
Morfosintaxi
demostratiu
pronom
singular
1r grau
2n grau
3r grau
plural
mascul
femen
mascul
femen
neutre
aquest
aquesta
aquests
aquestes
(o este)
(o esta)
(o estos)
(o estes)
aqueix
aqueixa
aqueixos
aqueixes
(o eixe)
(o eixa)
(o eixos)
(o eixes)
aix
aquell
aquella
aquells
aquelles
all
En la llengua clssica les formes reforades alternaven amb les no reforades, per amb un
clar predomini daquelles sobre aquestes. Les formes simples han estat abandonades en la
major part del territori lingstic, tot i que encara es troben en textos dautors catalans del
segle XIX. En valenci i en part del nord-occidental, en canvi, les formes reforades han
perdut vitalitat en la llengua parlada.
El sistema de tres graus de la llengua clssica sha redut a un sistema de dos graus en la
llengua parlada de la major part del domini lingstic. En aquest sistema, el primer grau
indica proximitat al parlant o loient, i el segon grau llunyania respecte al parlant o loient:
121
demostratiu
singular
pronom
plural
mascul
femen
mascul
femen
neutre
1r grau
aquest
aquesta
aquests
aquestes
aix
2n grau
aquell
aquella
aquells
aquelles
all
Aquest sistema binari tamb s normal en valenci en registres formals escrits. En la conversa, la referncia explcita a lespai del receptor t un paper molt actiu i, per aix, lalternana
de este (o aquest) amb eixe (o aqueix) i de a amb aix resulta productiva. En els registres
ms formals, per, s normal que les oposicions dctiques es limiten a diferenciar la proximitat
a lespai comunicatiu (aquest, aix) per oposici a la llunyania (aquell, all).
Remarques sobre els demostratius i els pronoms neutres:

a) Els demostratius este i eixe es pronuncien sense la e final seguits de mot
comenat per vocal: este xic, per est(e) home.
b) No s acceptable la forma ast, usada en alguns parlars amb la funci de
a.
3.2.2 Els adverbis de lloc

Certs adverbis de lloc tenen un valor dctic semblant al dels demostratius i
els pronoms neutres. En la llengua clssica, ac indicava primer grau, aqu,
segon grau, i all / all, tercer grau. Aquest sistema s propi dels registres ms
formals. En la llengua general, per, la forma aqu ha deixat dindicar segon
grau i, en parlars valencians, ha estat substituda pel manlleu ah:
adverbi
1r grau
ac / aqu
2n grau
(ah)
3r grau
all, all
Remarques sobre els adverbis dctics:
122
a) La forma ac s la majoritria en valenci per a lexpressi del primer

grau. En alguns parlars del valenci meridional i septentrional, i en la
resta del domini lingstic, susa la forma aqu. Totes dues sn acceptables,
per, en el valenci general s preferible la forma ac.
b) En el valenci colloquial s difcil evitar ah, per en els registres formals
conv no usar aquest adverbi no genu.
3.3 ELS POSSESSIUS

Els possessius sn un tipus de determinant que assenyalen relacions de pertinena respecte a les persones del discurs. Els possessius poden ser tnics o
tons.
3.3.1 Els possessius tnics

Els possessius tnics presenten les formes segents:
Morfosintaxi
mascul
femen
singular
plural
singular
plural
un sol
1a persona
meu
meus
meua
meues
possedor
2a persona
teu
teus
teua
teues
3a persona
seu
seus
seua
seues
diversos
1a persona
nostre
nostres
nostra
nostres
possedors
2a persona
vostre
vostres
vostra
vostres
3a persona
seu
seus
seua
seues
Els possessius femenins referits a un sol possedor (i el de tercera persona referit a diversos
possedors) presenten diferncies entre parlars. En la llengua clssica, aquests possessius
adoptaven les formes mia, tua i sua (i, en plural, mies, tues i sues). Aquestes formes es mantenen
en lactualitat en el parlar de lAlguer i es poden rastrejar espordicament en la tradici oral
(com en el refrany Casa mia, per pobra que siga, viu en el parlar de la Marina). Les formes
clssiques i etimolgiques foren substitudes, ja des del segle XIV, per les formes meua, teua i
seua (i les paralleles de plural), recreades a partir de les formes masculines. En lactualitat,
aquestes formes susen en valenci, en tortos, en nord-occidental, en rossellons i en part
del baleric i el catal central. En la major part del baleric i el catal central, en canvi,
aquestes formes han estat reemplaades per meva, teva i seva (i les paralleles del plural). El
canvi de meua a meva, de teua a teva i de seua a seva es deu a una generalitzaci de lalternana
entre les terminacions -u i -va que apareixen en adjectius com blau / blava, esclau / esclava,
fugitiu / fugitiva, etc.
Remarques sobre els possessius tnics:

a) En la llengua clssica el possessiu de tercera persona referit a diversos
possedors tenia la forma llur (llurs en plural): llur amic (lamic dells o
delles), llurs amics (els amics dells o delles). Aquest possessiu, que en
lactualitat sols es conserva en rossellons, se sent com a molt formal, ra
per la qual susa de manera restringida (noms en textos molt formals i
especialitzats, on cal una precisi en la relaci possessiva).
b) Els possessius anteposats al substantiu o usats sense substantiu van
precedits de larticle: el meu amic, el meu. En expressions sense article se
situen darrere del substantiu: a crrec meu, en contra meua, per culpa
meua, a casa nostra, etc.
c) Des dun punt de vista funcional, s important remarcar que els possessius
tenen un s ms redut en catal que en altres llenges, com el castell, el
francs o langls. Notem, per exemple, que no susa el possessiu quan la
relaci possessiva s prou clara contextualment. No diem, per exemple,
123
Es va acostar i li va donar la seua m sin Es va acostar i li va donar la m.

Una oraci com Vaig agafar la meua jaqueta i men vaig anar sols susaria
en casos en qu s necessari indicar que s la meua i no una altra possible
contextualment. En contextos on no hi ha ambigitat, per tant, es diria
Vaig agafar la jaqueta i men vaig anar.
3.3.2 Els possessius tons

Els possessius tons apareixen sempre anteposats al substantiu i sols tenen
formes referides a un possedor:
mascul
femen
singular
plural
singular
plural
1a persona
mon
mos
ma
mes
2a persona
ton
tos
ta
tes
3a persona
son
sos
sa
ses
124
En lactualitat aquests possessius tenen un s molt restringit; de fet, nicament sutilitzen en els contextos segents: amb certs noms de parentiu, en
alternana amb els tnics (mon pare, ma mare); amb el substantiu vida en la
locuci adverbial en ma vida (o en ta vida, en sa vida); amb el substantiu casa,
en alternana tamb amb el possessiu tnic (ma casa), i en algunes frmules de
tractament (sa illustrssima, ses senyories).
Els possessius nostre i vostre tamb susen sense article en alguns contextos parallels als anteriors;
concretament, en formes de tractament: Du Nostre Senyor, Vostra excellncia, etc. De manera residual, en certs parlars valencians tamb susen en casos com es quedaran en nostra casa,
nostres pares, nostres fills (en lloc de les formes generals es quedaran a casa nostra o a la nostra
casa, els nostres pares, els nostres fills).
4. ELS QUANTIFICADORS
Els numerals, els quantitatius i els indefinits formen part dels quantificadors,
una de les dues classes de paraules que tpicament precedeixen el nom. Els
quantificadors delimiten duna manera ms o menys precisa lextensi
Morfosintaxi
quantitativa de lelement que modifiquen o assenyalen algun tipus despecificaci de carcter numric:
He comprat dos llibres de poemes (numeral)
He comprat molts llibres de poemes (quantitatiu)
He comprat alguns llibres de poemes (indefinit)
4.1 ELS NUMERALS

Els numerals acompanyen el nom, generalment precedint-lo, i expressen
una quantitat exacta o lordre dins duna srie. Es divideixen en cardinals,
ordinals, partitius i mltiples.
4.1.1 Els numerals cardinals

Els numerals cardinals indiquen nombre exacte i enter, corresponent als
nombres naturals: tres cabassos, quatre paquets darrs.
0
1
2
3
4
5
6
7
8
9
10
11
12
13
14
15
16
17
18
19
20
zero
u(n), una
dos, dues
tres
quatre
cinc
sis
set
vuit / huit
nou
deu
onze
dotze
tretze
catorze
quinze
setze
disset / dsset
divuit / dhuit
dinou / dnou
vint
21
22
23
24
25
26
27
28
29
30
31
40
50
60
70
80
90
100
200
1.000
1.000.000
vint-i-u(n), vint-i-una
vint-i-dos, vint-i-dues
vint-i-tres
vint-i-quatre
vint-i-cinc
vint-i-sis
vint-i-set
vint-i-vuit / vint-i-huit
vint-i-nou
trenta
trenta-u(n), trenta-una
quaranta
cinquanta
seixanta
setanta
vuitanta / huitanta
noranta
cent
dos-cents, dues centes
mil
un mili
125
Remarques sobre els cardinals:
126
a) Les formes u i un, corresponents a la unitat, tenen usos diferenciats.

Precedint un substantiu usem un (Un ordinador i tres impressores). Tot i
no anar precedit dun substantiu, la forma un es mant si ens referim a
una srie (Va comptar dun a cent) o si hi ha implcit un substantiu, com
en el futbol (Van quedar un (gol) a zero). Usem u quan no t un valor
prpiament quantitatiu, sin identificatiu o de referncia (El quilmetre
u de la comarcal tres-cents vint-i-dos) o com a nom del nmero 1 (Lu de
copes, Ha quedat el nmero u de la promoci).
b) Els cardinals sn invariables, excepte un, dos i cent (precedit duna unitat
de centena), que tenen les formes de femen una, dues, tres-centes, quatrecentes. En valenci i en part del nord-occidental dos susa com a invariable: dos persones. Aquesta forma s acceptable, per en els registres formals
s preferible mantenir la distinci de gnere: dues persones.
c) Alguns cardinals admeten una doble forma: vuit / huit, disset / dsset,
dinou / dnou. En el cas de vuit / huit (i els derivats), en la llengua escrita,
s preferible la forma general, i prpia tamb del valenci septentrional,
vuit (vg., pel que fa a la pronunciaci, II.2.3.1a). En els altres casos, les
formes planes sn preferibles en els contextos on predomine lespontanetat del discurs i les agudes en els registres ms formals.
Notem que dsset i dnou es pronuncien amb dues vocals obertes: [dEsEt], [dEnw] (o
[dEnEw]). Es tracta de mots compostos, el segon constituent dels quals mant el grau
dobertura tot i trobar-se en sllaba tona. En el cas de dnou s acceptable la pronncia
[dEnEw], produda per un procs dassimilaci voclica.
d) Grficament, susa el guionet per a separar unitats i desenes (vint-i-tres,

trenta-quatre) i unitats de centena i centenes (dues-centes, tres mil quatrecentes seixanta-tres).
La paraula DUC (desena-unitat-centena) serveix com a regla mnemotcnica dels contextos
en qu susa el guionet.
e) Dacord amb les regles generals dapostrofaci, larticle sapostrofa seguit

dun nombre comenat per vocal, tant si sescriu en lletra com si usem la
xifra: Lonze de desembre, L11 de desembre.
4.1.2 Els numerals ordinals

Els ordinals indiquen ordre dins una srie: La tercera porta del segon pis. Els
numerals es comporten com els adjectius de dues terminacions i presenten
Morfosintaxi
variaci de gnere i de nombre. Els quatre primers ordinals presenten formes

no relacionades amb els cardinals corresponents:
singular
plural
mascul
femen
mascul
femen
primer
primera
primers
primeres
segon
segona
segons
segones
tercer
tercera
tercers
terceres
quart
quarta
quarts
quartes
La resta, per, sobtenen afegint la terminaci - / -ena a la forma del cardinal corresponent (excepte en el cas de deu, que t la forma des, desena):
singular
plural
mascul
femen
mascul
femen
5, V
cinqu
cinquena
cinquens
cinquenes
6, VI
sis
sisena
sisens
sisenes
7, VII
set
setena
setens
setenes
8, VIII
vuit / huit
vuitena / huitena
vuitens / huitens
vuitenes / huitenes
9, IX
nov
novena
novens
novenes
10, X
des
desena
desens
desenes
11, XI
onz
onzena
onzens
onzenes
20, XX
vint
vintena
vintens
vintenes
21, XXI
vint-i-un
vint-i-unena
vint-i-unens
vint-i-unenes
22, XXII
vint-i-dos
vint-i-dosena
vint-i-dosens
vint-i-dosenes
100, C
cent
centena
centens
centenes
1.000, M
mil
milena
milens
milenes
Remarques sobre els ordinals:

a) Hi ha alguns ordinals que admeten variants cultes (o variants de base
llatina). Es tracta de quint (V), sext (VI), sptim (VII), octau (VIII), dcim
(X), vigsim (XX), quadragsim (XL) i quinquagsim (L). En els registres
formals sn preferibles les formes amb - / -ena.
127
b) En el valenci colloquial lordinal segon i, en menor mesura, primer es

mantenen invariables quan modifiquen un substantiu femen: Posa la
segon cadena, que fan una pellcula interessant. En els registres formals
mantindrem la concordana, dacord amb el carcter variable dels
numerals ordinals: Posa la segona cadena, que fan una pellcula interessant.
c) Grficament, susa el guionet en els mateixos casos que en els numerals
cardinals (ja que els ordinals deriven daquells) (vg. IV.4.1.1d):
vint-i-dos.
d) A partir de IV, en la llengua colloquial no solen utilitzar-se els ordinals,
sin que es recorre a la perfrasi el que fa x: el que fa quatre, el que fa
deu, etc. Tanmateix, en els registres formals sn preferibles els ordinals
corresponents.
e) Sovint, i en especial a partir de lXI, susen els cardinals en comptes dels
ordinals. Aix, parlem del captol tretze, Joan vint-i-tres, el quilmetre u o
el catorze de mar. La preferncia pel cardinal augmenta si el numeral se
situa darrere del nom.
128
f ) Les pgines i els nmeros de publicacions no sexpressen amb lordinal,

sin amb el cardinal invariable, ja que en aquest cas, el numeral sembla
modificar el substantiu nmero implcit: la pgina dos de la revista (aix
s, la pgina nmero dos).
4.1.3 Els numerals multiplicatius

Els multiplicatius designen el nombre de vegades que saugmenta una entitat
i, amb lexcepci de doble, presenten flexi de gnere:
mascul
dues voltes ms
femen
doble
(o duple)
(o dupla)
tres voltes ms
triple
tripla
quatre voltes ms
qudruple
qudrupla
cinc voltes ms
quntuple
quntupla
sis voltes ms
sxtuple
sxtupla
Morfosintaxi
Remarques sobre els multiplicatius:

a) Els multiplicatius tenen variaci de gnere si indiquen tantes voltes una
xifra: Una xifra qudrupla que una altra, Una dosi tripla. Sn invariables quan es refereixen al nombre delements que componen alguna cosa:
La triple aliana (de tres pasos), La qudruple confrontaci (de quatre
persones).
b) En la llengua colloquial els multiplicatius se solen reemplaar per la
perfrasi x vegades ms, sobretot en els casos superiors a qudruple: sis
vegades ms, cent vegades ms, etc.
4.1.4 Els numerals partitius

Els partitius indiquen parts de la unitat i sn idntics als ordinals (un quart
dels ingressos) excepte en els casos segents:
singular
plural
mascul
femen
mascul
femen
1/2
mig
mitja
mitjos
mitges
1/3
ter
tera
teros
terces
1/10
dcim
dcima
dcims
dcimes
1/1000
centsim
centsima
centsims
centsimes
1/1000
millsim
millsima
millsims
millsimes
Remarques sobre els partitius

a) Amb valor partitiu tamb susa la perfrasi partitiva formada per un ordinal
i el substantiu part: una tercera part, la quart part... En el cas de 2, per,
susa meitat: la meitat.
b) Els partitius tenen un s destacat en lexpressi de les hores, en concret
de les fraccions dhora. Aquest s un aspecte en qu hi ha una certa
diversitat dusos. Podem diferenciar, fonamentalment, dos sistemes
populars: el sistema de rellotge (tres i quart, tres i mitja, quatre menys
quart) i el sistema de campanar (un quart de quatre, dos quarts de quatre,
tres quarts de quatre). En valenci, usem fonamentalment el sistema de
rellotge, el que pren com a referncia lhora anterior fins a la mitja i
129
lhora posterior desprs de la mitja. Tanmateix, queden restes dun sistema totalment de quarts, basat en el toc de les campanes: Sn tres quarts
per a les sis, Falta un quart per a les quatre. Tots els usos consignats sn
correctes. Amb tot, per coherncia i simplicitat, en valenci s preferible
el sistema de rellotge.
Cal notar que, en lactualitat, hi ha un altre sistema, el denominat internacional, basat en
els rellotges digitals: quatre quinze, quatre trenta, quatre quaranta-cinc. Aquest sistema horari
t un s restringit a mbits en qu cal una gran precisi temporal, com les estacions de trens
o els aeroports.
4.2 ELS QUANTITATIUS

Els quantitatius expressen una quantitat com a conjunt. Aix, es diferencien
dels numerals, que indiquen una quantitat com a unitats o prenent com a base
la unitat, i dels indefinits, que la indiquen de manera imprecisa. Els quantitatius
es poden classificar atenent a les propietats morfolgiques, sintctiques i
semntiques que presenten.
130
a) Des dun punt de vista morfolgic, els quantitatius poden ser variables
(si admeten variaci de gnere i nombre), semivariables (si noms admeten
variaci de nombre) i invariables:
singular
mascul
molt
poc
tant
quant
plural
femen
molta
poca
tanta
quanta
bastant
gaire
mascul
femen
molts
pocs
tants
quants
moltes
poques
tantes
quantes
bastants
gaires
massa
fora
prou
ms
menys
gens
que
Morfosintaxi
b) Des dun punt de vista sintctic, els quantitatius es poden classificar

segons que hagen danar seguits o no de la preposici partitiva de: gens de
fam, molta fam. En valenci sestableixen les distincions segents:
amb de
sense de
de opcional
gens
massa
fora
gaire
que
ms
menys
molt
poc
bastant
prou
quant
tant
Pel que fa als que admeten opcionalment la preposici de, en valenci susa
de manera obligatria quan el quantitatiu s mascul singular i somet en la
resta de casos:
Amb de: poc de pa, molt de temps, prou de pa, quant doli, tant de vi
Sense de: pocs dies, molts llibres, prou avisos, quanta farina, tanta
concentraci
En alguns parlars, aquesta mateixa regla tamb saplica colloquialment en el cas de lindefinit
cap (No ha comprat cap de llibre, No tinc cap de gallet). En registres formals s preferible
prescindir de la preposici (No ha comprat cap llibre, No tinc cap gallet).
c) Des dun punt de vista semntic, els quantitatius es poden classificar

atenent a una gradaci des duna quantitat mxima cap a la quantitat
nulla, expressada de manera absoluta, comparativa o relativa.
absoluta
comparativa
relativa
molt
que
quant
fora
poc
gaire
gens
ms
tant
menys
massa
prou
bastant
Les locucions quantitatives, per la seua banda, expressen una quantitat de manera absoluta,
ja que sn generalment equivalents a altres quantitatius, a: molt (bona cosa de, una pila de, un
munt de, una colla de...), poc (una mica de, un xic de, un raig de...) i gens (gota de).
131
Remarques sobre els quantitatius:

a) El quantitatiu gaire, que no susa en valenci colloquial, s lequivalent
de molt en contextos negatius (No hi ha gaire pa), dubitatius (No s si
tenim gaire pa) i interrogatius (Tenim gaire pa?). En valenci s acceptable
ls de molt en tots els contextos sintctics, per conv preservar la
distinci entre molt i gaire en els registres ms formals.
b) Els quantitatius prou i bastant tenen un significat prxim i, potser per
aix, en el valenci colloquial susa generalment prou. Quan funcionen
com a modificadors dun substantiu, prou significa suficient (T prou
diners per a comprar una barca) i bastant en una quantitat relativament
gran (T bastants diners).
c) El quantitatiu fora t un s restringit o nul en moltes comarques
valencianes, tot i que perviu en ls popular daltres comarques. s, per,
una forma correcta i formal, molt propera al significat de molt o de
lexpressi bona cosa: T fora (bona cosa de) diners.
132
d) Les dificultats articulatries del quantitatiu menys expliquen que en la

llengua colloquial shagen adoptat formes manllevades daltres llenges;
concretament, litalianisme manco (usat, per exemple, en lexpressi ms
o manco) i el castellanisme menos. Sn formes no acceptables en la llengua
formal.
e) El quantitatiu que, sinnim de molt, precedeix, generalment, adjectius i
adverbis. Aquest que, a diferncia de linterrogatiu i el relatiu tnic, no
saccentua: Que simptic!, Que b!. Cal evitar ls de que amb el valor de
quin (i les variants flexives), que s un exclamatiu no quantitatiu: Quin
desgavell!, Quina calor que fa ac!
4.3 ELS INDEFINITS

Els indefinits indiquen referncia indeterminada; s a dir, indiquen quantitat
(o absncia de quantitat) des de tot a res, per sense delimitar ni individualment
ni en conjunt a quines entitats (persones, objectes, etc.) ens referim: tots els
dies, alguns dies, cap dia. Des dun punt de vista funcional, els indefinits poden
ser especificadors dun nom, implcit o explcit, o pronoms:
Especificadors: Alguns amics de Jordi tajudaran, Alguns (amics) tajudaran,
Nhe vist alguns (dels amics de Jordi)
Pronom: Alg tajudar
Morfosintaxi
4.3.1 Els especificadors indefinits

La majoria dels indefinits que funcionen com a especificadors del nom
presenten flexi de gnere i nombre, per nhi ha que sn invariables quant al
gnere i nhi ha tamb que, dacord amb al seu significat, noms tenen forma
plural o singular:
singular
plural
mascul
femen
mascul
femen
un
una
uns
unes
algun
alguna
alguns
algunes
tot
tota
tots
totes
mateix
mateixa
mateixos
mateixes
cert
certa
certs
certes
altre
altra
altres
altres
cadascun /
cadascuna /
cadascuns /
cadascunes /
cada un
cada una
cada uns
cada unes
ambds
ambdues
diversos
diverses
uns quants
unes quantes
qualsevol
qualssevol
tal
tals
diferents
cada
cap
Remarques sobre els especificadors indefinits:

a) Lindefinit negatiu ningun (i variants flexives), majoritari en la llengua
clssica, ha estat substitut en la llengua moderna per cap: No tenen cap
(ningun) amic en aquella ciutat. En lactualitat ningun es mant de forma desigual i no sistemtica en alguns parlars valencians, junt amb la
forma general cap. Tenint en compte ls minoritari i irregular daquest
indefinit, en els registres formals sempre s preferible ls de cap.
b) Lindefinit qualsevol antigament tenia la flexi completa: qualsevol,
qualssevol, qualsevulla, qualssevulla. Lanomalia duna forma amb la flexi
133
de nombre en la primera part del compost i la de gnere a la fi, explica

que, actualment, siga una forma invariable en la parla. En lescrit, es
mant la distinci entre el singular (qualsevol ) i el plural (qualssevol ): No
vull qualsevol cotxe / casa, Tria tres quadres / escultures qualssevol.
c) Lindefinit mateix es mant invariable quan va darrere dun substantiu
mascul o de formes invariables com ara, avui, etc. La forma mateixa
noms acompanya un substantiu femen. Cal evitar, doncs, usos com
Tho dir Llus mateixa (per Tho dir Llus mateix), Cal decidir-ho ara
mateixa (per Cal decidir-ho ara mateix) o Avui mateixa lhe vist (per Avui
mateix lhe vist).
d) Els indefinits ambds i ambdues tenen un carcter molt formal. s per
aix que, en general, sn substituts per les formes tots dos i totes dues:
Ambds (tots dos) tenien la mateixa opini.
e) Tamb t un carcter molt formal i restringit lindefinit sengles equivalent
a un per a cada un: Els van donar sengles dossiers (un dossier per a cada
un).
134
f ) No sn acceptables en els registres formals els castellanismes varis (per

diversos, uns quants), propi (per mateix), els dems (per els altres, la resta).
4.3.2 Els pronoms indefinits

La majoria dels pronoms indefinits tenen una forma idntica o relacionada
amb els indefinits que es comporten com a especificadors del nom, com es pot
observar en el quadre segent, on nicament es reprodueix la forma masculina
singular dels que funcionen com a especificadors:
pronom
especificador
un (o u)
un
alg
algun
ning
res
tot
tot
tothom
altri
altre
qualsevol
qualsevol
cadasc / cada u
cadascun / cada un
Morfosintaxi
Remarques sobre els pronoms indefinits:

a) Els indefinits cadasc (o cada u), pel fet de ser pronoms, no van seguits
de cap nom i signifiquen tota persona (tenen un valor general, no limitat
a un grup determinat). En canvi, les formes no pronominals cadascun i
cada un o van seguides de la preposici de ms un substantiu o pressuposen lexistncia dun substantiu; signifiquen cada persona dun grup
(tenen un valor limitat, referit a un conjunt conegut i determinat quantitativament):
Cadasc ha de prendre la seua decisi
Van triar tres candidats i cadascun dells havia de fer una entrevista
La mateixa distinci saplica a alg (pronom) i algun (especificador). Com sha indicat ms
amunt, lespecificador corresponent al pronom ning s cap: Alg ha de dir la veritat enfront
de Algun company (o algun dells) ha de dir la veritat; Ning no diu la veritat enfront de Cap
company (cap dells) no diu la veritat.
b) La forma pronominal antiga u (parallela a ning, alg i cadasc) es mant

en parlars valencians, per ha estat reemplaada en la resta del territori
per la forma un. Les dues sn acceptables, per en registres formals s
preferible la forma general un: No tenen en compte el que un (o u) pensa.
c) El pronom altri significa una altra persona, el prosme i susa noms
darrere de preposici i en contextos molt delimitats: Treballa per a altri,
Mals daltri, rialles sn.
d) Hi ha alguns pronoms, generals en la llengua clssica, que en lactualitat
se senten com a arcaismes i solen ser reemplaats per formes o construccions equivalents. Es tracta de quelcom (alguna cosa) i hom (alg, alguna persona en construccions impersonals): Vull alguna cosa (quelcom)
que magrade, Fa segles, no es (hom no) temia la mort.
e) En certs casos, es constata una vacillaci entre el pronom negatiu res, el
quantitatiu gens i lespecificador indefinit cap. Notem que res pot alternar, en oracions afirmatives, amb alguna cosa (no ha dit res / ha dit alguna
cosa), gens amb molt i poc (no tinc gens de fam / tinc molta fam) i cap amb
un numeral cardinal (no nhe agafat cap / nhe agafat tres).
135
5. FORMA I S DE LES PREPOSICIONS I ELS ADVERBIS

5.1 Forma i s de les preposicions tones
Les preposicions tones (a, en, de, amb i per) tenen un carcter feble, des del
punt de vista de la forma, i poc concret, des del punt de vista del significat. El
carcter ton i la simplicitat daquestes preposicions expliquen algunes de les
particularitats formals que presenten:
a) En la llengua colloquial, la preposici a conserva la d etimolgica (del
llat AD) o es refora amb la consonant n quan la paraula segent comena
per vocal, i especialment en el cas del pronom personal de tercera persona (ad ell, an ell). La consonant d s prpia de la major part del valenci
i la consonant n, dels parlars septentrionals valencians i daltres zones
del domini lingstic. Aquestes consonants shan devitar en els registres
formals.
136
b) Algunes preposicions adopten modificacions i, en alguns casos, es

confonen entre si. En valenci, aquest s el cas de la preposici amb, que
colloquialment ha estat substituda per en: Vaig parlar en ell amb el valor
de Vaig parlar amb ell. En els registres formals, cal evitar aquesta
substituci i diferenciar les preposicions en i amb.
La forma antiga de la preposici amb era ab, per aquesta preposici es pronunciava am
seguida de consonant (per evitar les dificultats articulatries de les dues consonants en
contacte): ab ell, aix, alternava amb am tu o am Pere. La forma moderna amb, per tant, s la
soluci de comproms adoptada entre les dues pronncies contextuals de la preposici. Vistos els problemes articulatoris de la forma ab i el carcter general de la forma amb en les
obres literries modernes, aquesta s la que cal considerar prpia dels registres formals.
5.1.1 La preposici a i els complements directes i indirecte

Els complements directes, com a norma, suneixen al verb sense cap
preposici, a diferncia dels indirectes que adopten la preposici a:
He enviat una carta (c. directe) als meus pares (c. indirecte)
Els complements directes referits a persones o a entitats animades, amb tot,

presenten una certa proximitat amb els complements indirectes i per aix la
preposici a sha introdut en determinats complements directes i tendeix a
Morfosintaxi
generalitzar-se en la llengua colloquial en tots els casos en qu el complement

directe es refereix a persones. Dacord amb ls ms tradicional i genu, conv
limitar ls daquesta preposici als contextos segents:
a) Davant de pronoms personals forts (Miram a mi, no a ell).
b) En la construcci recproca lun a laltre (Sestimen lun a laltre amb bogeria), i en altres casos en qu el subjecte es posposa i podria confondres
amb el complement directe (Perseguia el gat al ratol).
c) Quan el complement s animat, apareix desplaat de la posici normal
(darrere del verb), cap a la posici inicial de loraci (A Joan, no mel
toques) o la final (No el van veure, al meu cos) i s reprs per un pronom
feble.
d) Opcionalment, davant dels indefinits tothom (o tots), ning, el relatiu el
qual i el relatiu o interrogatiu qui: No hem vist a ning, A qui ha vist?
5.1.2 Ls de a i en amb complements de lloc

Ls de les preposicions a i en amb complements de lloc depn de factors semntics i formals. Per a indicar la destinaci dun moviment, susa la preposici a:
Vam anar a Alacant
Desps-dem tornarem a Gandia
Puja a la cambra
Per a indicar la pura localitzaci, susa b a b en:

a) Davant dels topnims susa la preposici a: Viuen a Morella, Estiuegen a
la Font den Carrs, El vaig conixer a Benirredr.
b) Davant de larticle definit i linterrogatiu quin (i flexi) s preferible ls
de la preposici a a la preposici en: Esperam a la plaa, Mrius treballa
al taller, A quin carrer vius?
En el valenci general, la preposici a s general amb les parts del cos (Porta el mocador al
cap, Tinc mal a la cama), en una srie de locatius estereotipats (Tespere a la porta de casa) i en
moltes locucions preposicionals (a la vora, al marge, al peu, a la dreta, a lesquerra, etc.). La
tendncia general de la llengua, daltra banda, consisteix a usar la preposici a davant de
sintagmes definits. Tenint en compte aquests fets, en els registres formals s preferible ls de
la preposici a a la preposici en. Aquesta preferncia no s extensible als casos en qu la
localitzaci s metafrica i lespai no sinterpreta com a lloc fsic. En aquest cas, susa en: En
lantic Egipte, hi havia una gran veneraci per les forces de la natura, En lassemblea del 23 de
maig, es va decidir protestar, Aix no va passar en el cas dels papers pendents.
137
c) Davant de noms sense determinant susa a en contextos ms o menys

estereotipats com a casa, a taula, en qu es designa una localitzaci definida (La trobars a casa, asseguda a taula), i en quan la localitzaci s
indefinida (Viuen en cases molt grans).
d) Davant dindefinits (un, algun, cada, qualsevol...), demostratius (aquest,
aquell), quantitatius (molt, poc, bastants) i relatius (qu, el qual) susa la
preposici en: Viu en un poble menut, Viuen en aquell carrer, Lhan vist en
molts llocs diferents, El poble en qu / en el qual lhan trobat no s lluny de
casa.
5.1.3 Ls de preposicions en les expressions temporals

En les expressions temporals, ls duna preposici o una altra est condicionat pel nom amb qu es designa linterval de temps (parts del dia, mesos,
etc.), com sintetitzem en el quadre segent:
138
Interval
preposici
exemple
Parts del dia
a + article
He parlat amb ella {al mat / a la vesprada / a la nit}
de
Treballa de mat i vetla de nit
per + article
Per labril, no et lleves ni un fil
a + article
Al maig, far set anys que es van casar
Estacions
a + article
Ac, a lestiu, fa molta calor
Anys
+ article
El 1992 es van celebrar els jocs olmpics
Mesos
5.1.4 La construcci en / al + infinitiu

En + infinitiu i al + infinitiu sn construccions de valor temporal, que
indiquen anterioritat immediata o simultanetat respecte a la situaci designada en loraci principal. Sovint sha recomanat com a preferible en + infinitiu,
sobretot en registres formals. Tot i aix, els testimonis histrics i els usos vius
mostren que totes dues sn construccions antigues i genunes. Cadascuna presenta matisos diferents que conv respectar en valenci:
a) La construcci al + infinitiu t un valor duratiu i indica que lacci
expressada per linfinitiu se superposa temporalment a lexpressada per
Morfosintaxi
loraci principal. En una oraci com ara Al passar pel carrer va mirar (o
ha mirat / mira / mirar) cap ac sindica que lacci de mirar es produeix
en algun moment dins de linterval temporal en qu es passa pel carrer.
Al passar t, per tant, el valor de mentre passava / passa / passar, tot
passant, durant el temps de passar.
La construcci era molt usual en altres poques amb un infinitiu substantivat seguit dun
complement del nom: Sempre es constipa a lentrar de lhivern, Les barques sen van al ratllar
del dia, Viu a leixir del poble, Va deixar el cabs al pujar de lescala de la cambra.
b) La construcci en + infinitiu presenta una acci de manera puntual

(no durativa) i, en general, immediatament anterior a lexpressada pel
verb de loraci principal:
A quina hora et gites? No tinc hora segura: en tenir son (tinc son i tot
seguit em gite)
Abans, en bufar el vent plovia (comenava a bufar el vent i tot seguit
plovia).
La mare em desperta en arribar lautobs (arriba lautobs i tot seguit em
desperta)
Quan era menut, en eixir de lescola anvem a furtar taronges (eixem i tot
seguit anvem a furtar taronges)
El veureu en arribar Maria (arribar Maria i tot seguit el veureu)
En veure que no ens posvem dacord, men vaig anar (vaig veure que no
ens posvem dacord i tot seguit men vaig anar)
En la llengua clssica en + gerundi era habitual amb els valors descrits per a en + infinitiu.
En lactualitat noms es mant la construcci en acabant de + infinitiu, amb el valor de
desprs de, que en altres parlars t la forma en acabat de + infinitiu: En acabant de sopar,
anirem al cine.
c) La construcci en + infinitiu, pel fet dindicar anterioritat, assumeix

en certs casos un valor causal secundari (ja que les causes sn anteriors a
les conseqncies que provoquen). Aquest s el cas, per exemple, doracions del tipus En dir-se les veritats, es perden les amistats. No sn, per,
genunes les oracions en qu en (o al ) + infinitiu susen amb un valor
exclusivament causal i sn, per tant, equivalents a perqu + verb en
indicatiu. Oracions del tipus En / al suspendre mhe quedat sense vacances
(amb el valor de mhe quedat sense vacances perqu he susps) sn
innovacions recents no acceptables.
139
5.1.5 El canvi i la caiguda de preposicions

En la llengua colloquial les preposicions febles a, en, de i amb es mantenen
constants en tots els contextos sintctics. En la llengua literria, i en general en
els registres formals, aquestes preposicions es veuen sotmeses al fenomen conegut
com a canvi i caiguda de preposicions en aquells casos en qu la preposici s
seleccionada pel verb (i introdueix lanomenat complement de rgim verbal) o
forma part de locucions del tipus el fet de, la idea de, desprs de, etc. Dacord
amb aquesta regla sintctica, les preposicions es mantenen perfectament
diferenciades davant de sintagma nominal, per en i amb canvien davant duna
oraci dinfinitiu i les quatre preposicions cauen davant de la conjunci que
introductora duna oraci subordinada:
140
sintagma nominal
oraci dinfinitiu
oraci amb que
Jugava
a pilota
a amagar-se
que no ens sentia
Te dret
a una pensi
a dir el que pensa
que lescolten
Confia
en la nostra ajuda
a resoldre el problema
que lajudarem
Insisteix
en el mateix tema
a (de) fer vacances
que vol fer vacances
Parlava
de tots nosaltres
de fer una coca
que faria una coca
Desprs
de la vostra arribada
darribar
que vau arribar
Lamenaava
amb lexpulsi
dexpulsar-lo
que lexpulsaria
Est dacord
amb la teua proposta
a (de) comentar-li-ho
que li ho comentem
En aquells casos en qu la caiguda de la preposici davant de la conjunci que resulte forada,

es poden usar altres recursos per a evitar el contacte de preposici i conjunci:
a) s possible usar un substantiu de significat general (el fet que, la idea que...) entre la
preposici i la conjunci: No puc habituar-me a la idea que vinga, Lerror prov del fet que
no hem tingut en compte aix.
b) Podem substituir loraci introduda per que per una oraci dinfinitiu: Acostumeu-lo a
demanar les coses amb educaci, Lerror prov de no haver tingut en compte aix, Lamenaava
dexpulsar-lo.
c) Podem substituir loraci introduda per que per una de gerundi: Nhi haur prou reproduint
el segon punt.
d) s possible usar el substantiu corresponent (si nhi ha): Nhi haur prou amb la reproducci
del segon punt, Lamenaava amb lexpulsi.
Morfosintaxi
5.2 S DE LES PREPOSICIONS COMPOSTES CAP A, FINS A I COM A

Les preposicions compostes cap a, fins a i com a es redueixen al primer
constituent i esdevenen simples, en certs casos. Ls de les formes compostes o
de les simples est condicionat per diversos factors, com sindicar tot seguit.
5.2.1 Lalternana entre cap i cap a

La preposici composta cap a es redueix a cap quan la paraula segent s un
adverbi de lloc o un demostratiu comenat per a:
Vaig cap a la marjal
Vaig cap amunt
Vaig cap all
Vaig cap aquella muntanya
5.2.2 Lalternana entre fins i fins a

La preposici fins a, reduda en alguns casos a fins, t un valor espacial i
temporal. En general, la preposici fins a alterna amb complements espacials o
temporals introduts per a, i fins alterna amb complements no introduts per
preposici. Dit amb unes altres paraules: la preposici composta fins a sactiva
si, sense fins, el complement va precedit per a i, al contrari, no apareix si no
necessita aquesta preposici.
a
fins a
Vaig a casa
Vaig fins a casa
Tornar de Pars a lestiu
No tornar de Pars fins a lestiu
fins
Vaig all
Vaig fins all
No tornar dem
No tornar fins dem
Tornar aquesta nit
No tornar fins aquesta nit
Cal tenir en compte, per, alguns casos que saparten de la norma general,
per motius diversos:
141
a) Quan tenim una data exacta, usem fins a, encara que la data, normalment,
no aniria precedida de la preposici a: Es queden amb nosaltres fins al dia
10 de setembre.
La ra pot ser que, quan usem la data sola, indiquem una temporalitat puntual, mentre que,
si la fem precedir de fins a, es converteix en durativa i implica, doncs, un des de, que estableix
correlaci amb fins a i no amb fins: La biblioteca estar oberta fins al dia 15 dagost, La
biblioteca estar oberta el dia 15 dagost.
b) Usem fins quan aquesta forma alterna amb fins i tot. Es tracta dun s no
prpiament preposicional, ja que pot adjuntar-se a un subjecte: {Fins tu/
fins i tot tu } ho sabries fer.
c) Usem fins a quan el significat no s ni de lloc ni de temps: Van intentar
reconciliar-se fins a quatre vegades, No s fins a quin punt creurel, Les
publicacions es valoraran fins a tres punts.
d) Davant de la conjunci que noms podem usar fins, ja que la preposici
a cau davant daquesta preposici que (vg. IV.5.1.5): Tesperar fins que
tornes.
142
5.2.3 Lalternana entre com i com a
La preposici composta com a, reduda en alguns casos a com, pot tenir un
valor comparatiu (equivalent a igual que, com si fos) o introduir un
complement predicatiu (amb el valor, ms o menys, de en qualitat de):
comparatiu
predicatiu
Obria uns ulls com a taronges
referit al subjecte
Tho dic com a amiga, Pere ja no exerceix com a mestre
referit al c. directe
Lhonoraren com a salvador de la ptria
Independentment de la funci, ls de com o com a depn de lelement que

segueix la preposici. Susa com a davant dadjectius i de substantius sense cap
determinant, i com en els altres casos, com es pot observar en els exemples
segents, en qu com (a) t un valor comparatiu:
Lluitaven com a bojos
Lluitaven com a lleons
Morfosintaxi
Lluitaven com uns lleons

Lluitaven com els lleons
En algunes gramtiques es proposa usar exclusivament la forma com en tots els contextos
comparatius i sapunten exemples del tipus Sestimen com germans (com si fossen germans).
Aquesta proposta, tanmateix, no respon als usos tradicionals i vius en la major part del
domini lingstic. En la majoria de parlars, de fet, la construcci normal seria Sestimen com
a germans.
5.3 LS DE LES PREPOSICIONS PER I PER A

Les preposicions per i per a poden assumir diferents valors semntics. Dun sintagma nominal, per a introdueix el complement final (i designa el benefactiu de
lacci expressada pel verb) i per el complement de causa o el complement agent:
La coca de llanda, lhe feta per a tu (benefactiu)
Ho he fet pels nostres fills (causa)
La proposta ha estat defensada per tots els grups parlamentaris (agent)
Davant duna oraci dinfinitiu, loposici s una mica ms complexa. La

preposici per introdueix complements que indiquen causa i mancana, i per a
alterna amb per amb complements finals, com es pot comprovar en les oracions
segents, generals en valenci:
Li van posar una multa per haver condut massa rpid (causa)
Encara ests per afaitar!, Aquell pis est per vendre (mancana)
No ha anat al metge per no alar-se tan mat, No sala per no netejar (finalitat)
Les tisores serveixen per a tallar (finalitat)
Ls de per i per a presenta diferncies entre parlars. En valenci i tortos, totes dues preposicions
alternen davant dinfinitiu, mentre que en la resta de parlars, la preposici per a sha redut
a per i, consegentment, susa per en tots els contextos. A causa daquesta reducci, alguns
autors defensen la possibilitat dusar sistemticament per davant dinfinitiu. En valenci s
preferible usar les dues preposicions, ja que aquestes alternen en la llengua espontnia i la
distinci s lopci recomanada per la normativa.
En aquells casos en qu linfinitiu t un valor final, usarem per i per a dacord

amb les indicacions segents:
a) La preposici per introdueix complements finals que es relacionen
directament amb un subjecte agent; s a dir, amb un subjecte animat
143
que t la intenci de realitzar lacci designada per linfinitiu. A causa

del carcter agentiu de loraci, loraci dinfinitiu s, en general,
parafrasejable per la construcci perqu vol (vull, vols...) + infinitiu.
Joan treballa de cangur per guanyar diners extra (perqu vol guanyar diners
extra)
Vam anar a Guardamar per veure els iaios (perqu volem veure els iaios)
Estudia per aprovar (perqu vol aprovar)
Ho he fet per ajudar-te (perqu vull ajudar-te)
Tamb susa la preposici per en casos en qu loraci dinfinitiu depn dun substantiu que
correspon a un verb dacci (a un substantiu deverbal). Notem el parallelisme existent en els
dos exemples segents: Joan va anar a Madrid per visitar lexposici vs. Lanada de Joan a
Madrid per visitar lexposici va acabar en casament. La preposici per, finalment, reapareix
en construccions del tipus per acabar, que tenen un s de tipus connectiu i dun verb de
dicci implcit: Per acabar, (direm que) s important recordar / recordem que no tothom pensa
el mateix.
144
b) La preposici per a introdueix la resta de complements finals; s a dir,

aquells complements que no es relacionen amb un subjecte agent, siga
perqu el subjecte s inanimat o el verb o la construcci no s dacci,
siga perqu modifica un substantiu, un adjectiu o un adverbi:
Les tisores serveixen / susen per a tallar (subjecte inanimat)
Hem patit molt per a arribar a temps (verb estatiu)
Ha caigut en un parany per a atrapar lladres poc hbils (modificador del
nom parany)
Fer exercici s bo per a relaxar-se (modificador de ladjectiu bo)
No has estudiat prou per a aprovar (modificador de ladverbi prou)
Notem el contrast que es produeix entre ls de per i per a en una oraci com ara Pren
pastilles {per / per a} dormir. Amb per la construcci dinfinitiu modifica el verb dacci i
equival a perqu vol dormir. Amb per a, en canvi, modifica el nom pastilles i indica que les
pastilles serveixen per a dormir.
5.4 ELS ADVERBIS I LES LOCUCIONS ADVERBIALS

5.4.1 Els adverbis de manera
a) Els adverbis de manera prototpics sn els que acaben en -ment. Quan
en coordinem dos, en la llengua formal, es pot elidir el constituent -ment
Morfosintaxi
del segon adverbi, tot i que s preferible no fer lelisi: Ha treballat

rpidament i eficientment (o rpidament i eficient).
b) Els adverbis b i malament fan de complement del verb. Quan precedeixen
una altra paraula modificant-la o es troben entre lauxiliar haver i un
participi, adopten la forma ben i mal, respectivament:
No es troba b
Magrada la carn ben cuita
Tha ben enganyat
Aix sha fet malament

Aix est mal fet
Mhi he mal acostumat
Daltra banda, cal notar que els comparatius corresponents a b i malament sn millor o ms
b i pitjor o ms malament, respectivament.
c) Com a forma adverbial, el gerundi corrent pren la forma corrents quan es

comporta com un adverbi amb el valor de rpidament: Va arribar a casa
corrents (= rpidament).
d) Colloquialment, la forma aix es transforma en aixina, aixs, aixins, segons
els parlars. Cal evitar aquestes formes en els registres formals.
e) A ms dels adverbis de manera, la llengua ms viva i popular disposa de
tota una srie de locucions adverbials que conv preservar i potenciar:
locuci
significat
a bastament, a bond
mpliament, en quantitat suficient
a cau dorella, a lorelleta
tocant lorella, en veu molt baixa
a contracor, de mal grat
contra la prpia voluntat, sense voler
a la babal
sense posar atenci, desorganitzadament
a la gatzoneta
aponat, amb les cames flexionades fins que les natges

toquen els talons
a mos red
(menjar) sense fer s del ganivet ni cap altre instrument
a presses i corruixes / carreres,

a corre-cuita
a les palpentes, a palp, a les palpes
rpidament
sense veure-hi, ajudant-se de les mans i no dels ulls
per no topar, caure, etc.
a gosades, ausades
certament, en veritat
a poc a poc, a espai
lentament
a tort i a dret
sense reflexi, sense mirar si s amb ra o sense
145
locuci
significat
a tomballons
de forma insegura
a ulls clucs
sense qestionar la veracitat dun fet
a males penes, amb penes i treballs,
amb dificultat
amb prou faenes / feines
146
al be, a coll, a cavall
sobre la regi vena al coll (muscles i esquena)
damagat, damagatons, damagatotis
ocultant-se de tothom, ocultament
darrapa-fuig
amb presses
de bat a bat
completament obert
de bestreta
per endavant
de bocaterrosa
de boca a terra
de cap a peus, de cap a cap
completament
de gaid, de gair, de gairell
obliqament
de gom a gom
completament ple
de passada
sense detenir-se gaire, superficialment
de raspall
lateralment i de forma fuga
de retop, de retruc
venint de topar, com a conseqncia
de sobines
ajagut de cara amunt
de sobte, tot duna, de colp i volta, de colp
repentinament, precipitadament
de veres, de deb, de bo
realment
en sopols
sense tocar terra
en un al, en un arrap
rpidament
en un sopols
en un instant
sense trellat ni forrellat, sense solta ni volta
sense cap motiu raonable, sense sentit
si fa no fa
aproximadament
pensat i fet, a la impensada
rpidament i sense reflexi, duna manera

imprevista
per damunt damunt, per sobre
superficialment
5.4.2 Els adverbis i les preposicions adverbials de lloc

a) Els doblets dalt / amunt, baix / avall estableixen oposicions semntiques
basades en la idea de posici (dalt i baix) i de direcci (amunt i avall ):
El va trobar dalt, Tesperem baix (posici)
Van espentar el cotxe cap amunt, Colloca el quadre ms avall (direcci)
Morfosintaxi
Notem, a ms, que baix es comporta nicament com a adverbi i no amb la

funci de les preposicions sota o davall: Estvem a 10 graus sota (o davall) zero.
b) Molts adverbis de lloc poden anar precedits de a o de al quan formen
locucions preposicionals: dins / a dins, fora / a fora, prop / a prop, davant
/ al davant, darrere / al darrere, damunt / al damunt. Dins, a ms, alterna
amb dintre:
Lescola s prop / a prop de casa
El van trobar dins de casa / a dins de casa / dintre de casa
Deixal damunt / al damunt de tot
Dins, davant, darrere, damunt, davall i, menys freqentment, fora i vora

poden precedir el sintagma nominal directament, sense la intermediaci de la
preposici de; a ms, poden introduir un possessiu (equivalent a la frmula
de + pronom personal, ms habitual en valenci):
He aparcat el cotxe davant del restaurant
He aparcat el cotxe davant el restaurant
Li ho dir davant teu (o davant de tu)
c) La forma enfront de (He deixat el cotxe enfront de lescola) no sha de

substituir per front a, que noms susa en expressions com fer front a
alguna cosa (fer cara a alguna cosa) o front a front (cara a cara).
d) La forma alrededor no s genuna. Si indica prpiament lloc, correspon
a al voltant (de) o a lentorn de. Si significa aproximadament, correspon
a vora, prop o cap a, etc..:
Ens van reunir al voltant de la taula
Van construir un mur a lentorn del jard
Hi havia prop de / vora tres-cents convidats
Tornar cap a les vuit
e) La forma rere (i les paralleles arrere, darrere, endarrere) es pronuncien i

sescriuen amb e final i no amb a.
Amb el valor de darrere tamb susava en la llengua antiga la forma detrs, que en lactualitat
perviu en algunes comarques del valenci septentrional i el nord-occidental. s una forma
sense tradici literria en lactualitat i, per tant, no adequada per als registres formals.
147
5.4.3 Els adverbis de temps i lexpressi temporal

Remarques sobre els adverbis de temps:
a) En valenci, ens podem referir al dia en qu parlem amb les formes hui
i avui (vg. tamb II.2.3.1a). La primera s exclusiva del valenci i, per
aix, en la llengua escrita i en els registres ms formals, es tendeix a
adoptar la forma ms general avui. Per a referir-se al dia anterior a ahir i
al posterior a dem, susen, respectivament, desps-ahir i desps-dem (i,
en altres parlars, abans dahir i dem passat). Per a referir-se, finalment, al
dia anterior i al posterior dun dia de referncia susa, respectivament,
lendem (preferible a la variant al sendem) i la vespra (o la viglia).
b) En la llengua colloquial se senten sovint les formes no genunes entonces, antes, despus, a menut i de quan en quan, que han de substituir-se en
els registres formals per aleshores o llavors (pronunciada amb o oberta),
abans (o ans), desprs, sovint i de tant de tant, respectivament.
148
c) La forma ads i la forma suara, molt marcadament formal aquesta darrera,

introdueixen indicacions temporals amb el significat de immediatament
anterior: Com hem suggerit ads (o suara), aquestes teories necessiten
confirmaci emprica.
d) La llengua ms rica i genuna presenta moltes locucions adverbials amb
valor temporal que conv preservar i potenciar:
locuci
significat
a boqueta de nit, a poqueta nit
en comenar a fer-se de nit
a la curta
passat poc de temps
a hora horada
en el darrer moment
a hores dara, a lhora dara
actualment, en aquest moment
a la llarga
a la fi, passat molt de temps
a mitjan + nom (mat, vesprada, nit,
cap a la meitat dun perode de temps
agost, etc.)
a tothora, tothora, seguit seguit
sempre, contnuament
al ple del migdia (de lhivern, de lestiu)
al mig, a la part ms intensa dun perode de temps
de bon mat
a les primeres hores del mat
en acabant, en acabat, tot seguit
ms tard, desprs
Sobre lexpressi temporal, vg. tamb IV.3.1.2a i IV.5.1.3.-4.
Morfosintaxi
5.4.4 Els adverbis dafirmaci i negaci

a) Els mots s i no sn, respectivament, adverbis de negaci i dafirmaci.
En les respostes, els dos adverbis poden representar tota loraci o b introduir loraci. En aquest darrer cas, s es refora amb la conjunci que:
Han arribat ja? S / No
Han arribat ja? S que han arribat / No han arribat
b) Els mots negatius cap, gens, res, ning, mai i enlloc demanen ladverbi
negatiu (o un altre element negatiu com sense o ni) quan apareixen posposats al verb, per poden prescindir de la negaci si santeposen al verb:
No ho sabrem mai / Mai (no) ho sabrem
No s correcta cap de les respostes / Cap de les respostes (no) s correcta
Ho he arreglat sense que majudara ning / Ning (no) mha ajudat
Sn acceptables tant les estructures amb no com les estructures sense no,
per la primera s ms formal.
El manteniment de ladverbi, i el fet que aquest manteniment es considere ms formal, es
vincula a la naturalesa daquestes formes: ning, res, cap, gens, mai i enlloc poden tenir un
sentit afirmatiu (equivalent a alg, alguna cosa, alguns / algunes, un poc de, alguna vegada i en
algun lloc, respectivament) en les construccions interrogatives, condicionals i dubitatives,
fonamentalment:
Li va preguntar si volia res (equivalent a Li va preguntar si volia alguna cosa)
Has anat mai al Jap? (equivalent a Has anat alguna vegada al Jap?)
Si el veus enlloc, comenta-mho (equivalent a Si el veus en algun lloc, comenta-mho)
Si vols res ms, em telefones (equivalent a Si vols alguna cosa ms, em telefones)
Dubte que mai ho reconega (equivalent a Dubte que alguna vegada ho reconega)
En aquests casos, el significat afirmatiu es dna, bviament, si no apareix la negaci no o una
forma equivalent com sense o ni. Compareu el significat negatiu de No li va dir res? amb
lafirmatiu de Li va dir res? (= Li va dir alguna cosa? ).
c) Per ltim, apuntarem que, quan no apareix el verb per exemple, en les
respostes, alguns mots negatius poden anar precedits de la negaci o
no; en registres formals, s preferible la construcci sense no:
Qui ha vingut? Ning / No ning
Quant de temps queda? Gens / No gens
Qu has decidit? Res / No res
149
6. LES ORACIONS COMPOSTES I ELS ELEMENTS

DE CONNEXI
Les oracions compostes sn introdudes, en la major part de casos, per una
conjunci (com que), un altre tipus de connector (com en canvi), o un relatiu.
6.1 LES COMPLETIVES I LA CONJUNCI QUE

Les completives sn oracions compostes que fan de subjecte o complement
directe dun verb. La conjunci completiva ms freqent s que. Respecte a
ls daquesta conjunci, cal fer les remarques segents:
a) La conjunci que no cau mai amb verbs de voluntat o desig: Espere que
hagen pres les mesures disciplinries pertinents (per no Espere hagen...).
150
b) Els verbs que indiquen projecte o desig (aconsellar, proposar, pretendre,

esperar, desitjar, decidir, prometre, ser important, etc.), a ms danar seguits
duna completiva introduda per que, poden anar seguits dun infinitiu
introdut opcionalment per la preposici de: Li van aconsellar (d)invertir
en borsa.
c) No susa la conjunci que, sin les preposicions a o per, davant dinfinitius
com els de les oracions segents: No tinc res a dir ni cap pregunta a fer,
Tinc molta roba per cosir.
6.2 LES RELATIVES I ELS PRONOMS RELATIUS

Les oracions de relatiu tpicament modifiquen un substantiu, igual com ho
fa un adjectiu, i per aix, generalment es parla doracions de relatiu adjectives:
Lobrer que ms haja treballat ( ms treballador) tindr una bonificaci
Les oracions de relatiu adjectives poden ser especificatives (si restringeixen

labast del substantiu que modifiquen) o explicatives (si no el restringeixen i es
limiten a indicar una propietat o caracterstica). En lescriptura les explicatives
van marcades entre comes:
Morfosintaxi
Els estudiants que van dexcursi duen gorra o barret (especificativa: noms
aquells que van a lexcursi)
Els estudiants, que van dexcursi, duen gorra o barret (explicativa: tots els
estudiants)
Les oracions de relatiu apareixen encapalades per un pronom relatiu, que

pot ser el pronom ton que, els tnics qui i qu, i el tnic compost el qual (amb
les variants flexives la qual, els quals, les quals), a ms del pronom locatiu on.
Tot seguit sexemplifica ls daquests pronoms:
context
relatiu
exemple
que (tots
Es refereix a la xica que estudia empresarials

Ens ho dir el secretari, que coneix b la nova llei
No trobe el cabs que em vas deixar
La seu, la van inaugurar el dia que va vindre el
president
els contextos)
Sense
preposici
article + qual
(noms en
explicatives)
Ens ho dir el secretari, el qual coneix b la nova llei

Hem analitzat la proposta del teu collega, la qual
sembla molt interessant
qui / article +
qual (persona)
s la xica amb {qui / la qual} hem parlat ads

Els amics en {qui / els quals} confiava mhan
abandonat
qu / article +
qual (altres casos)
No tinc el llibre {a qu / al qual} es referia Pere

El gos amb {qu / el qual} passeja s menut
article + qual
s un crrec per al qual sexigeix una llicenciatura

Han pres una decisi contra la qual volem protestar
La data a partir de la qual ens podem matricular
(nom + ) de +
article + qual
s una persona la credibilitat de la qual s inqestionable

Hem vist la llista dels preus, les pujades dels quals
ens han sorprs molt
Relativa locativa
on / en qu /
en + article + qual
No conec el poble {on / en qu / en el qual} estiuegen
Relativa
neutra
la qual cosa
cosa que
Ens va dir que dimitia, la qual cosa ens va deixar parats

La reuni comena a les 11, cosa que em permet
passar abans per casa
Amb
preposici
tona
Amb preposici
tnica (o locuci
prepositiva)
Relativa
possessiva
151
Remarques sobre els pronoms relatius:

a) El relatiu ton que no apareix precedit de cap preposici i pot funcionar
com a subjecte (Es refereix a la xica que estudia empresarials), complement
directe (No trobe el cabs que em vas deixar) o circumstancial de temps
(Van inaugurar la nova seu el dia que va vindre el president). En les relatives
explicatives, que pot alternar amb el qual (o variants flexives), per no
amb qui: Ens ho dir el secretari, que (o el qual) coneix perfectament la
nova llei. Quan funciona com a circumstancial, que pot alternar amb en
qu: Sempre recordar el dia que (o en qu) et vaig conixer.
b) En contextos en qu hi ha una preposici seguida darticle susa el relatiu
qual, per no el relatiu que:
No tinc la revista a la qual (i no a la que) es referia Pere
El gos amb el qual (i no amb el que) passeja s molt menut
Notem que aquesta regla no afecta els casos en qu entre la preposici i larticle sha elidit un
substantiu: Vam anar amb el cotxe de Vicent i amb el que ens vas deixar tu (amb el cotxe que
ens vas deixat tu).
152
c) En la llengua colloquial sn freqents les anomenades construccions analtiques. En les relatives formals (o sinttiques), el relatiu fa una doble funci, ja que serveix denlla amb loraci principal i, com a substitut del
seu antecedent, desenvolupa una determinada funci sintctica en loraci. En una oraci com Aquest s el llibre que ja he llegit, el relatiu que, a
ms de funcionar com a enlla, substitueix el mot llibre, que funciona com
a complement directe de loraci de relatiu (He llegit el llibre). En les construccions analtiques, les dues funcions apareixen separades, ja que susa
com a enlla el mot invariable que, que no funciona com a pronom sin
com a conjunci, i loraci subordinada cont un pronom feble (o, en
alguns cas, un possessiu o cap element, si no s possible la pronominalitzaci) que substitueix lantecedent i fa la funci sintctica corresponent:
construcci sinttica
construcci analtica
Aquest s un llibre que ja he llegit
Aquest s un llibre que ja lhe llegit
s el manobre a qui vam encomanar
s el manobre que li vam encomanar
el treball
el treball
Conec un xic el pare del qual s astronauta
Conec un xic que el pare s astronauta
s un arbre tots els fruits del qual sn dolos
s un arbre que tots els fruits sn dolos
Morfosintaxi
Les construccions analtiques sn prpies dels registres poc formals i

conv evitar-les en els registres formals.
d) Les relatives neutres sn oracions explicatives en les quals lantecedent s
tota loraci principal. En aquestes oracions, susen les locucions del tipus
la qual cosa o cosa que: Ens va dir que dimitia, la qual cosa (o cosa que) ens
va deixar parats.
e) En alguns contextos, el pronom relatiu no presenta cap antecedent. En
aquest cas, la tradici gramatical parla de relatives substantivades (pel fet
que la relativa equival a un substantiu del tipus persona o cosa): Qui no
vulga pols que no vaja a lera, El que dius no t cap sentit. Quan el relatiu
es refereix a persones susa qui, precedit opcionalment dun determinant.
Precedit de determinant tamb s acceptable el relatiu que, tot i que qui
s ms formal:
(El / aquell) qui tajude, far una bona obra
El / aquell que tajude far una bona obra
6.3 ALTRES CONJUNCIONS I ELEMENTS DE CONNEXI

A ms dels usos de que i dels relatius, conv recordar algunes caracterstiques
daltres connectors:
a) Les conjuncions i i o no canvien de forma seguides de paraules que comencen pel mateix so: Ministeri dEconomia i Hisenda, Eren Clara i Isabel,
Compra herbasana o orenga.
b) La conjunci adversativa sin es diferencia grficament de la forma si no,
integrada per la conjunci condicional si i la negaci, i equivalent a en
cas contrari, altrament:
No ha vingut Empar sin Vicenta
Has de tornar prompte, si no (en cas contrari) no podrem anar al teatre
c) Amb un valor a mitjan cam entre ladversativitat i la concessivitat susen

tamb connectors com ara amb tot, no obstant aix, tanmateix: La borsa
ha pujat; leconomia, tanmateix, no millora. El connector no obstant aix
admet lanteposici del demostratiu (aix no obstant), per no s recomanable lomissi daquesta forma (no obstant). En comptes del demostratiu, pot completar-se lestructura amb un sintagma nominal: No obstant
153
la inflaci, el creixement s alt. No sn genunes ni acceptables les locucions

sin embargo, ms b, de lo contrari i pese a tot.
Amb un valor semblant als connectors anteriors, susa tamb la conjunci per, en posici
parenttica o final doraci: La borsa ha pujat; leconomia, per, no millora (o La borsa ha
pujat; leconomia no millora, per).
d) La conjunci temporal mentre adopta un valor adversatiu seguida de

que:
Para taula, mentre acabe de fer el peix (temporal)
El peix t protenes, mentre que larrs no en t (adversatiu)
e) El connector doncs t un valor consecutiu (o illatiu) per no un valor

causal: Tens fred? Doncs posat la jaqueta. No lusarem, per tant, en
aquells casos en qu puga usar-se la conjunci causal perqu.
154
f ) Perqu s la conjunci bsica tant de les oracions causals com de les

finals. La construcci per a qu s la suma de la preposici composta per
a i linterrogatiu qu i, per tant, no t valor final:
Li he comprat un regal perqu mabellia (causal, indicatiu)
Li he comprat un regal perqu ens ajude (final, subjuntiu)
Per a qu serveix aix? Per a arruixar (preposici per a + interrogatiu)
g) Les conjuncions causals car i puix que tenen un s restringit, a causa del
carcter molt formal que han assolit.
h) En els registres formals, la conjunci com que s preferible a com: Com
que no ha de demanar diners, pot anar de viatge.
i) El participi degut no sha lexicalitzat en valenci amb un valor causal. La
construcci degut a, per tant, funciona com a suma del participi de deure
(que concorda amb el nom que modifica) ms la preposici a, per no
com a conjunci amb el valor de a causa de. La construcci s, per tant,
correcta en casos com El retard s degut a una falta de planificaci (igual
que La mala situaci de lempresa s deguda a una falta de planificaci),
per no en casos com Ha fet tard degut a un accident de circulaci (amb el
valor de a causa dun accident de circulaci).

Guia Usos

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

You might also like

Guia Usos

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Guia Usos

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Presentaci

GUIA DUSOS LINGSTICS

Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

GUIA DUSOS LINGSTICS

Aquesta publicaci no pot ser reproduda, ni totalment ni parcialment, ni enregistrada en,

Consell General de lInstitut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002

ISBN: 84-370-5344-7 (obra completa)

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

3.3 Els possessius .....................................................................................

GUIA DUSOS LINGSTICS

a) Assessorament a les Corts valencianes en la delimitaci de les rees

d ) Coorganitzaci del II Congrs Internacional de la Llengua Catalana

i) Debat i aprovaci dels criteris lingstics dadaptaci al valenci de la

GUIA DUSOS LINGSTICS

ticals) i per Josep Martines (aspectes lxics), sota la coordinaci dAntoni

GUIA DUSOS LINGSTICS

ciutat de Valncia. La variaci geogrfica no coneix fronteres administratives.

1.2 VARIACI I ESTNDARD

GUIA DUSOS LINGSTICS

b) Lestndard no s monoltic. Els conceptes destndard (usos formals en

1.3 ESTNDARD, NORMA I CORRECCI

GUIA DUSOS LINGSTICS

La norma s clarament una convenci social que selecciona unes formes

GUIA DUSOS LINGSTICS

e) La comunicaci interdialectal. La Guia tamb t la funci de donar a

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

1. OBJECTIUS ESPECFICS I ABAST DE LOBRA

GUIA DUSOS LINGSTICS

Com a guia dusos que s, no sha dequiparar a una gramtica ni en el

per no s lobjectiu que es persegueix. En alguns casos, tanmateix, sincorporen

GUIA DUSOS LINGSTICS

INSTITUT DESTUDIS CATALANS (1992): Proposta per a un estndard oral de la

GUIA DUSOS LINGSTICS

GUIA DUSOS LINGSTICS

Alacant, Antoni, ara, casa, plena

Bunyol, Blai, b, lloba, calb

Castell, Carles, cel, obstacle, suc

Dnia, Ddac, dalt, cada, verd

Elx, Ernest, era, tela, mare

Forcall, Felip, fum, sofre, baf

Gandia, Gabriel, gat, gel, regle, fang

Herbers, Hug, hora, ahir, bah!

Ibi, Isidre, iogurt, vida, mai

la Jana, Josep, joc, enveja, revenja

Kuwait, karate, folklore, vodka, rock

Luxemburg, Laura, lent, pala, ple, sol

Mislata, Miquel, m, cama, fum

Nules, Nria, nas, dona, mn

lOlleria, Oliver, oli, poc, carro

Penscola, Pere, copa, triple, cap

Quatretonda, Quim, adequar, pasqes

Rtova, Ricard, red, cara, por

Sogorb, Susanna, casa, trist, temps

Teulada, Teresa, tu, fusta, vent

les Useres, Ulisses, ungla, suc, beu

Vinars, Vicent, vi, cova, leitmotiv

Washington, Wagner, watt, whisky, kiwi