TUCÍDIDES

Història de la guerra del Peloponès

I 1,1-2
1. L‟atenès Tucídides redactà la guerra dels peloponesis i els
atenesos, com guerrejaren uns contra altres, havent començat tot
just quan s‟entaulà, i pressentint que seria important i la més digne
de menció d‟entre les precedents, ja que [ell] és testimoni de que
ambdós bàndols arribaren a ella en el seu apogeu, i amb tot el seu
arsenal, i ha vist la resta del mon grec arrenglerant-se amb uns o
altres, uns de seguida, altres emperò deliberant-ho. I és que aquest
sotrac tan enorme involucrà als grecs i a una part dels bàrbars, que
és com dir que [involucrà] a la majoria dels humans. Certament,
els fets anteriors a aquests i els més antics encara eren impossibles
de esbrinar-los amb claredat atesa la magnitud del temps, en canvi,
a partir dels testimonis que, després d‟haver-los estudiat llarga-
ment, em semblen dignes de creure, no penso que esdevingui una
gran tasca, ni en relació a les guerres ni en relació als altres fets.

I 22,1-4
22. I pel que fa a quantes coses cascú digué de paraula, sia es-
tant a punt de batallar sia trobant-se ja endemig, la literalitat ma-
teixa d‟allò que fou dit era difícil de recordar, per a mi, allò que jo
mateix escoltí, però també per als que de vegades em reportaven.
Així doncs, tal i com a mi em semblava factible que cascú parlà,
en especial allò que és indispensable respecte d‟aquells que sempre
hi eren presents, talment sia dit. Tanmateix, pel que fa a les acci-
ons, de les que foren realitzades durant la guerra no he considerat
digne redactar-les bo i informant-me a partir d‟aquell que [primer]
se‟m presentava, ni segons em semblava a mi, sinó a altris, quan
un mateix hi era present, o havent-me encomanat, en la mesura del
2 Tucídides

possible, al rigor dels altres1 respecte a cada cosa. Fou aconseguit,

no obstant, a còpia d‟esforç, perquè, els que hi eren presents a cas-
cún dels fets, no deien el mateix sobre les mateixes coses, sinó que
de cada una hom guardava potser record o tendenciositat. Ende-
més, pel que fa a l‟escolta, tal vegada la manca de mite d‟aquestes
coses semblarà desagradable, però quants vulguin indagar el que
és cert d‟allò que succeí i d‟allò futur que, tal vegada un altre cop,
atès el caràcter de ho humà, serà àdhuc molt similar, tindrà sufici-
ent en apreciar això com a útil, atès que una pertinença per sempre
s‟aprofita millor que una representació per a escoltar al moment.

II 34-47 (λόγος ἐπιτάφιος)

34. En aquell mateix hivern els atenesos, fent ús del costum tra-
dicional, celebraren funerals d‟estat en honor d‟aquells que primer
moriren en aquesta guerra, de la manera següent: tres dies abans,
un cop muntat un tendal2, les osseres3 dels difunts són exposades, i
cascú hi afegeix a la del seu quelcom, si vol. I quan comença el
trasllat, uns carruatges duen els fèretres xipressins4 (un fèretre per
cada tribu), on hi han les osseres de la tribu de la qual era cascú, i
un taüt buit és dut en representació dels desapareguts (aquells que
no pogueren ser trobats en l‟aixecament). De fet, hi participa qui
vol dels vilatans o dels forans, i hi són presents unes dones, les
acostades, que gemeguen damunt el túmul. Aleshores els
col·loquen en el cementiri públic, que està en el raval més bonic de
la ciutat, en tant que és allí on sempre enterren als [morts] per les
guerres, excepte als [morts] a Marató només, ja que, havent consi-
1
No se sap del cert a qui es refereix amb aquest pronom, però es probable
que ho faci als espartans, als quals devia acudir ―„en la mesura del possible‟―
com a font directa d‟informació. És habitual que Tucídides al·ludeixi als espar-
tans senzillament amb un pronom „aquells‟, ja que estaven massa pressents en la
ment de cada ciutadà atenès com per haver d‟anomenar-los. Endemés, no ano-
menar-los pel seu nom era una manera de no fer-los estima. Vegis nota 7.
2
S‟opta per traduir així el mot σκήνη atès que un cobert tipus tenda de
campanya acumularia la pudor que devia d‟exhalar encara les despulles.
3
O bé „ossades‟.
4
„De xiprer‟. Mot derivat del llatí „cypressĭnus‟, en castellà „cipresino‟.
Història de la guerra del Peloponès 3

derat l‟excels valor d‟aquells, els hi feren també el túmul d‟allí5.

Tot just els enterrin, doncs, un baró escollit per la ciutat, que sem-
bli no ser maldestre en senderi i que excel·leixi en estimació, pro-
nuncia una lloança que sigui adient per a aquells, i, après d‟això,
marxen. Així és com els enterren, i durant tota la guerra, sempre
que els hi era escaient, feien ús del costum.
Així doncs, fou escollit per parlar sobre aquests primers [morts]
Pèricles, el de Xàntip; i, com que copsà la oportunitat, un cop
s‟hagué apropat a la tomba, damunt d‟una elevada tribuna que
s‟havia fet instal·lar a fi que fos escoltat per la majoria de la multi-
tud, parlà de la següent manera:
35. “La majoria dels que ja han parlat aquí elogien a qui afegí al
costum el discurs aquest, en tant que és noble pronunciar-lo per als
que són enterrats a causa de les guerres; en canvi, a mi em sembla-
ria que és suficient que els mèrits de barons que esdevingueren
bons amb un acte, també amb un acte es fessin palesos, tal i com
ara veieu que estan disposades les coses per l‟estat al voltant del
túmul aquest, i que no fossin aventurades les virtuts de molts en un
sol baró ni fos cregut [aquest] perquè parlés bé o malament. I és
que resulta difícil el parlar amb encert en allò en que quasi ni el re-
flex de la veritat es manté ferm6, perquè l‟oient que ho ha vist, àd-
huc essent benèvol, al moment podria considerar que quelcom és
exposat de manera massa escarida respecte a allò que creu i entén
[s‟hauria d‟exposar], i el desconeixedor, que hi han coses que fins i
tot s‟exageren, per enveja, si escoltés quelcom per damunt de la
seva naturalesa7. En efecte, fins a aquest punt les lloances que es
pronuncien respecte d‟altres són tolerables: en la mesura en que
cascú creu que també ell mateix és capaç de realitzar allò del qual
sentí parlar; en canvi, si estan envejosos d‟ells, àdhuc ja no donen
crèdit a allò que els sobrepassa. Però atès fou aprovat pels antics
que això es mantingués així, amb decència, cal que jo, bo i seguint

5
S‟interpreta el pronom αὐτοῦ com a genitiu de procedència.
6
Es refereix a la paraula (λόγος) en contraposició a l‟acte (ἔργον), que és
on la veritat es mostra ferma, sens menester de reflexos.
7
O bé „disposició‟, „aptitud‟, „capacitat‟, „fusta‟, …; mots que volen traduir
el grec φύσιν.
4 Tucídides

el costum, provi de fer-me partícip de l‟aquiescència i del parer de

cascú de vosaltres, en tant que [parlo] per a la majoria”.
36. “Començaré doncs per als nostres avantpassats primer, per-
què és alhora just i adient retre‟ls-hi, en un lloc com aquest, aquest
honor del record. De fet, ells mateixos, com que administraven el
país sempre en atenció al relleu de les noves generacions, ens la
transmeteren lliure fins a aquest punt gràcies a la seva vàlua, però
si bé aquells són dignes de lloança, més encara ho són els nostres
pares, ja que, havent aconseguit, a més d‟allò que reberen 8, quant
poder posseim, no sens esforç, a nosaltres els d‟ara ens el cediren”.
“Ara bé, la major part d‟aquest [poder] nosaltres mateixos, es-
pecialment els que encara ara estem a l‟edat adulta, l‟expandirem 9;
a més, vàrem preparar a la ciutat per a tot afer, [esdevenint] més
autosuficient tant per a la guerra com per a la pau. D‟aquests afers,
jo, pel que fa a les operacions bèl·liques amb les quals fou assolida
cada fita (ja fos quelcom nosaltres mateixos, o bé els nostres pares
adés a un bàrbar adés a un enemic grec que ens amenaçava, els
combatirem amb rauxa), no permetré que de bon grat m‟estengui
entre figuracions10; perquè vàrem arribar fins a aquestes [fites]

8
Si el passatge digués “més encara ho són els nostres pares, ja que, havent
aconseguit el poder que posseïm, no sens esforç, juntament amb aquells que
l’acceptaren, els deixaren com a torna per a nosaltres, els d’ara” al·ludiria als
espartans, que en un principi signaren l‟acord pel qual es constituí la Pau dels
Trenta Anys (tot i que només en perdurà tretze), signada entre Esparta i Atenes
al 445 a.C., que reconeixia el dret d‟Atenes a conservar el seu imperi, mentre
respectés el d‟Esparta. No obstant, al 432 a.C. Atenes infringí l‟acord atacant a
un aliat espartà (batalla de Potidea): això, unit a les dures sancions comercials
contra Mègara (ciutat afí a Esparta), provocà la declaració de guerra dels espar-
tans contra Atenes donant origen a la Guerra del Peloponès.
9
O sia, que la generació de Pèricles no augmenta el poder rebut dels seus
pares, ja que aquests „els hi cediren quan poder posseeixen‟ en el present. Cal
entendre doncs el verb ἐπαυξὰνω amb valor intensiu, però no amb valor quan-
titatiu: així, cal imaginar com si el poder fos una pilota d‟argila que, tot i esten-
dre‟s, continua tenint la mateixa quantitat.
10
O bé „escenificacions‟ o „representacions‟ (εἰδόσιν). També hi ha una ma-
joria que diu que el terme prové del datiu plural masculí del participi de perfet
εἰδώς, -υῖα, -ός, a partir del qual s‟hauria de traduir com “no permetré que de
bon grat m’estengui entre sabedors”; no obstant, si volgués dir això la cons-
Història de la guerra del Peloponès 5

gràcies a una determinada conducta11; i, gràcies a una determinada

política i arrel d‟uns determinats hàbits, [aquestes] resultaren im-
portants. Havent fet palès això en primer lloc, versaré també sobre
l‟elogi d‟aquests [difunts], en tant que considero no inapropiat que
aquestes coses fossin pronunciades en el moment actual12, i [con-
sidero] que és convenient que tota la multitud, tant de vilatans com
d‟estrangers, estigui al cas d‟elles”.
37. “I és que ens servim d‟un règim polític que no anhela les
lleis dels veïns13, ja que som nosaltres un exemple per a algú…14,
més que imitadors d‟altri, i just pel fet de governar no cara als
pocs, sinó cara als més, li ha estat atribuït el nom „democràcia‟15;
perquè conforme a les nostres lleis la igualtat arriba a tothom pel
que fa a les desavinences personals16, però, conforme a la nostra
consideració17, segons allò en que cascú és reputat, molt més per la

trucció en grec resaria com en V 89: πρὸς εἰδότας. A més, no és gens clar que
tots els presents (que eren tant vilatans com foranis) fossin sabedors de tots els
ets i uts de les operacions bèl·liques (τὰ κατὰ πολέμους ἔργα), i molt menys
en el grau en que era sabedor Pèricles i la resta d‟estrategs.
11
O fins i tot, si no es tenen complexes moderns, el terme grec ἐπιτηδεύσις
es podria traduir per „moral‟.
12
O bé “per al moment actual” (ἐπὶ τῷ παρόντι). Més avant sembla con-
tradir-se, quan diu que “serem admirats, i no pas freturosos d’un Homer pane-
girista ni de qualsevulla altri que ens afalagui amb versos, cara al moment (τὸ
αὐτίκα)” (II 41).
13
Al·lusió mordaç als atenesos filoespartans, que sí anhelaven les lleis, hà-
bits i costums d‟Esparta, d‟entre els quals alguns justament es trobaven presen-
ciant l‟esdeveniment.
14
S‟opta per la conjectura majoritària en els manuscrits del pronom indefinit
singular τινὶ, de manera que resultaria ser una al·lusió velada als espartans. Es
desestima, per tant, la lectura del pronom plural τισὶν (per a alguns).
15
O bé “se l’anomena amb el nom democràcia”, interpretant ὄνομα com a
Acusatiu Relatiu. No obstant, traduït així l‟Acusatiu seria en tot cas instrumen-
tal, el qual ja és més difícil de sostenir.
16
O bé “sols conforme a les nostres lleis el mateix fet, per a tots, es castiga
en rao de la despesa privada”, entenent que com més ric hom fos més elevada
havia d‟ésser la multa, immdemnització o càstig.
17
En efecte, κατὰ δὲ τὴν ἀξίωσιν es troba coordinat amb κατὰ μὲν τοὺς
νόμους, fet pel qual són sintagmes de significat equivalent: “conforme a les
nostres lleis… [la igualtat jurídica és estimada], però conforme a la nostre con-
6 Tucídides

seva vàlua personal que no pas per les seves terres18, [hom] es pre-
ferit per a la cosa pública, i, viceversa, conforme a la seva pobresa,
només que tingui quelcom bo per a realitzar per a la ciutat, no el
tenim marginat a la fosca de l‟estima19. A més, regulem amb libe-
ralitat els assumptes en relació a la cosa pública, i, en quant a
l‟aguait20 dels tractes diaris entre particulars, no [els regulem] con-
duint-nos amb malvolença al pròxim, si per cas fa quelcom cara al
seu gaudi, ni tampoc aplicant impostos21, reglamentaris22, però
contraris al decòrum23, perquè si bé compartim els assumptes pri-
vats sense gravàmens, els públics no els transgredim més que res
per respecte a la obediència constant dels que estan en el govern i

sideració… [la distinció es premiada]”. L‟oració posa de relleu que les lleis
atorguen la igualtat jurídica, però la ètica dels ciutadans valora la distinció alho-
ra d‟escollir a hom per a un càrrec públic.
18
Altres tradueixen οὐκ ἀπὸ μέρους com “no pas per torns”; no obstant, el
sistema democràtic de l‟època de Pèricles incloïa l‟elecció per torns (per exem-
ple, en la presidència de l‟Assemblea, en les pritanies del Consell i en la majoria
de les magistratures), però no així el sistema aristocràtic d‟Esparta. Així doncs,
si s‟entengués „per torns‟ Pèricles estaria proferint una crítica contra el seu propi
sistema democràtic, mentre que si s‟entén „per les seves terres‟ la crítica seria
clarament contra els espartans i el seu règim aristocràtic, com de fet és tònica al
llarg del discurs. De fet, és el propi Teseu qui s‟enorgulleix de que, a Atenes,
“el poble senyoreja en torns anuals alterns” (δῆμος δ’ἀνάσσει διαδοχαῖσιν ἐν
μέρει ἐνιαυσίαισιν) (EURÍPIDES Suplicants 406-407).
19
La traducció del sintagma nominal ἀξιώματος ἀφανείᾳ en tant que “per
la invisibilitat del seu llinatge” o “per la obscuritat de la seva reputació”, afe-
geix un altre complement causal al ja existent „en rao de la seva pobresa‟ de
manera que es molesten l‟un a l‟altre, per més que s‟entegués el sintagma com a
relatiu: “ni, al contrari, pel que fa a la pobresa l’apartem per la obscuritat de la
seva dignitat” (fora com fos, traduir ἀξιώματος per „llinatge‟ és pervertir no
poc el sentit del mot).
20
O bé „sospita‟ o „recel‟. No obstant, amb aquestes solucions es fa difícil
traduïr com a genitiu el sintagma τῶν ἐπιτηδευμάτων.
21
O bé „imposicions‟, „sancions‟, „gravàmens‟ o „càrregues impositives‟
(ἀχθηδόνας).
22
O sia, reglamentaris en tant que no són càstics pecuniaris o multes
(ἀζημίους).
23
Literalment „contraris a la vista‟ (λυπηρὰς ὄψει), o sia, „indecorosos‟.
Probablemet es refereix als elevats impostos que els espartiates aplicaven als
estrangers.
Història de la guerra del Peloponès 7

de les lleis, i, d‟aquestes, en especial de les que hi són per auxili

dels agreujats i de les que, tot i no estar escrites, provoquen un es-
crúpol generalitzat”24.
38. “I fins i tot vàrem promoure, amb el nostre senderi 25, mol-
tíssims reposos dels treballs, reglamentant-los no sols per als cer-
tàmens i per als sacrificis anuals, sinó també per als projectes par-
ticulars decents26, el gaudi dels quals27 dissipa l‟aflicció al llarg del
dia. Tanmateix, degut a la rellevància de la ciutat, des de tot el
món totes les coses són importades, i a nosaltres ens és possible
gaudir els béns produïts d‟aquí28 amb una placidesa no pas menys
íntima de com [ens es possible gaudir] els dels altres homes”.
39. “A més, ens diferenciem dels adversaris també en els dispo-
sitius bèl·lics aquests, perquè permetem que la ciutat sigui acollent
(no ho és, emperò, quan amb restriccions als estrangers apartem a
algú d‟un coneixement29 o d‟una cerimònia30 que, al no estar ama-
gada, podria haver estat aprofitada per qualcun dels enemics que la
veiés), bo i confiant no tant en les tàctiques i el paranys com en la
nostre pròpia animositat envers els actes. I en els programes educa-
tius, mentre uns, amb treball esgotador, tot i que són joves, de se-
guida persegueixen la virilitat, nosaltres, en canvi, passant la vida
suaument ens sobreposem, no pas en menor mesura, a perills equi-
valents; la prova heus-la aquí: i és que, els lacedemonis fan cam-
panya contra el nostre territori no per sí mateixos, sinó amb tots els
seus [aliats], en canvi, tot i haver atacat nosaltres mateixos el dels

24
I no es transgredeixen en virtut d‟aquest escrúpol.
25
O bé “per al nostre intel·lecte”.
26
Traduir “reglamentan-los amb adequats equipaments privats” crearia un
contrasentit insalvable, ja que l‟Estat atenès no s‟ocupava de la edificació
d‟equipaments privats. Tanmateix, els gimnasis no eren pas considerats privats
(ἰδία), sinó ben públics (δημοσία).
27
Construcció idèntica a II 45: ὑμῖν μεγάλη ἡ δόξα [ἐστί] καί, ἧς ἂν ἐπ’
ἐλάχιστον, ἀρετῆς πέρι ἢ ψόγου, ἐν τοῖς ἄρσεσι κλέος ᾖ.
28
Apareix aquí un pronom en genitiu (αὐτοῦ) amb valor local-possessiu,
com a la oració ἐκείνων δὲ διαπρεπῆ τὴν ἀρετὴν κρίναντες, αὐτοῦ καὶ τὸν
τᾶφον ἐποίησαν, on αὐτοῦ té per „referent‟ Μαραθῶνι (II 34).
29
O bé „lliçó‟ (μαθήματος).
30
Literalment „espectacle‟ (θεάματος).
8 Tucídides

nostres veïns, sens dificultat, combatent en terra aliena als que llui-
ten per sa heretat, senyoregem a la major part31. Cap enemic es to-
pà mai amb el nostre potencial al complert, per la cura de la flota i,
a l‟ensems, l‟enviament per terra dels nostres cap a molts indrets;
així, si per cas entren en combat amb algun destacament, tot i ha-
ver sobrepujat a uns quants dels nostres es venten d‟haver repel·lit
a tots, i, havent estat vençuts, d‟haver defallit a mans de tots”.
“En efecte, si amb la lleugeresa més que amb la pràctica de fa-
tigues, i amb les lleis no en major mesura que amb sentiments de
virilitat32 estem disposats a afrontar el perill, és millor per a nosal-
tres no preocupar-nos per les penúries futures, i, arribades a tal
punt33, no semblar més esgotats34 que els que sempre fatiguen, atès
endemig d‟aquestes [penúries], i encara endemig d‟altres, la ciutat
seria digne de ser admirada”.
40. “I és que amem ho bell amb senzillesa i el saber ho amem
sens mol·lície, a l‟usar la riquesa per a la oportunitat d‟acció més
que per a la petulància del discurs35, i al no sancionar vergonyant

31
O bé “els vencem la majoria de vegades”, tot i que el verb κρατέω pos-
seeix un significat més duratiu que el expressat pel verb, clarament perfectiu,
„vèncer‟, i no seria, per tant, una bona traducció. A més, Tucídides ja usa τὰ
πλείω abans com a Objecte Directe (II 36), i també aleshores té el valor partitiu
(la major part) i no temporal (la majoria de vegades).
32
O, potser, en to irònic, „ínfules (τρόπων) de virilitat‟.
33
Cal entendre que el participi en datiu ἐλθοῦσι es refereix a τοῖς
ἀλγεινοῖς, fet pel qual el pronom αὐτὰ no pot alhora referir-se també a τοῖς
ἀλγεινοῖς, sinó a un genèric „això‟, „aquest punt‟, „aquest extrem‟, etc., o sia,
„arribades al punt d‟esdevenir penúries…‟. Queda invalidada, doncs, la traduc-
ció “tot i havent arribat (nosaltres) a aquestes (molèsties)”.
34
O bé „extenuats‟, „enervats‟, „defallits‟, „fatigats‟, „desmaiats‟. El que vol
dir aquí Pèricles és que cansats han de trobar-se els espartans, que sempre fati-
guen, no els atenesos, que duen una vida còmode però sens mol·lície.
35
La conjunció τε uneix la oració amb l‟anterior, i la locució conjuntiva
μᾶλλον ἢ coordina una oració comparativa, la qual té com a terme positiu
ἔργου καιρῷ (χρώμεθα) i com a terme comparatiu λόγου κόμπῳ χρώμεθα.
El sentit general del difícil passatge és que els atenesos tot i tenir riquesa no es
venten, sinó que amb ella poden ser més efectius amb l‟acció; és, per tant, pro-
bablement, una justificació del trasllat del tresor de la Lliga Dèlica a Atenes,
impulsat per cert pel propi Pèricles.
Història de la guerra del Peloponès 9

per a hom el passar penúries, sinó [al sancionar] més vergonyós no

evitar-les amb una acció, i [al ser possible] entre nosaltres matei-
xos l‟atenció de les coses de casa i dels afers polítics alhora, i [al
ser possible], per a altres que s‟han abocat a les seves labors, co-
nèixer els afers polítics de manera no insuficient, perquè sols nos-
altres considerem a qui no participa en res d‟això no un despreo-
cupat, sinó un inútil. A més, certament, nosaltres mateixos o bé re-
solem els problemes o bé els reflexionem amb dretura, no conside-
rant les paraules un inconvenient per a les accions, sinó més aviat
el no haver estat instruït en la paraula abans d‟afrontar36 amb una
acció allò que cal. I és que també això ho portem de manera ben
diferent, fins al punt de que nosaltres mateixos prenem riscos
molts cops i debatim sobre allò que anem a emprendre37, en relació
al qual38, per als altres, la seva ineducació els hi comporta temeri-
tat, i, el càlcul, indecisió. Així, amb justícia haurien de ser jutjats
els més forts en relació a l‟animositat els que coneixessin ho més
clarament terrible i ho més clarament agradable i, gràcies a això,
no es desentenguessin dels perills”.
“I en allò relatiu a la excel·lència ens em contraposat a la majo-
ria, ja que ens procurem els amics no essent tractats bé, sinó obrant
bé: en efecte, és més ferm qui féu el favor, en tant que [aquest fa-
vor] es deu per benvolença a qui ha concedit protecció 39, qui té un
deute, emperò, és més feble, en tant que sap que no per un favor,

36
S‟interpreta l‟infinitiu ἐλθεῖν per „afrontar‟ atès pot formar tmesi amb la
preposició o preverbi ἐπὶ. D‟altra banda podria traduir-se l‟oració com “sinó
més aviat no haver estat instruït en la paraula abans de dirigir-se amb l’acció
cap allò que és necessari”.
37
Cal recordar que les oracions introduïdes per la conjunció ὥστε poden
dur com a verbs principals formes d‟infinitiu (τολμᾶν/ ἐκλογίζεσθαι), que
s‟han de traduir, doncs, com a verbs conjugats („prenem riscos‟/ „debatim‟).
38
S‟entén el relatiu neutre ὃ com a Acusatiu de Relació.
39
Per entendre aquest difícil passatge és fonamental entendre el pronom re-
latiu ὧ com a simple Objecte Indirecte i l‟infinitiu σῷζειν com a simple Objec-
te Directe del verb de l‟oració de relatiu (δέδωκε). Així, “perquè (ὤστε)
[aquest favor] es deu ([τὴν χάριν] ὀφειλομένην) per benvolença (δι’ εὐνοίας) a
qui (ὧ) ha concedit (δέδωκε) protecció (σῷζειν)”; si bé literalment aquesta dar-
rera part seria “ha concedit salvar”.
10 Tucídides

sinó per un dèbit, haurà de prestar la seva valentia; així, sols nosal-
tres, no tant amb el càlcul de l‟interès com amb la convicció de la
nostra llibertat, sense obligació, auxiliem a algú”.
41. “En resum, afirmo que la ciutat sencera és educadora de
Grècia i que, respecte a cada qüestió40, em sembla que un baró dels
nostres, per sí mateix, ja fos contra la majoria de parers ja fos, molt
gustosament, entre complaences, podria comprometre la seva sobi-
rana persona41. I que això no és petulància de paraules per al mo-
ment més que la veritat dels fets, el propi potencial de la polis, el
qual gràcies a aquests hàbits vàrem aconseguir, ho demostra; per-
què d‟entre les d‟ara sols aquesta [polis] arriba al desafiament més
forta que la seva anomenada, i sols ella no provoca irritació a
l‟enemic, malgrat l‟ataqui degut a les coses que pateix ni, al sot-
mès, blasme, perquè no és governat sota coaccions42”.

40
El terme ἕκαστον pot ser acusatiu neutre.
41
Aquesta darrera oració d‟infinitiu és força difícil de copsar, sobretot pel
fet que s‟ha de sobreentendre un participi elíptic del verb εἰμί, de tipus modal,
acompanyat de les partícules d‟optatiu ἄν que en certa manera creen una oració
distributiva mitjançat la conjunció καὶ. Així doncs, “em sembla (δοκεῖν ἄν μοι)
que un baró dels nostres (ἄνδρα παρ’ ἡμῶν), per si mateix (αὐτὸν), ja fos con-
tra la majoria de parers (ἐπὶ πλεῖστ’ ἂν εἴδη [ὄντα]) ja fos, molt gustosament,
entre complaences (καὶ μετὰ χαρίτων μάλιστ’ ἂν [ὄντα] εὐτραπέλως), po-
dria comprometre (παρέχεσθαι [ἄν]) la seva sobirana persona (τὸ σῶμα
αὔταρκες)”. Per tant, el que es vol posar de relleu en aquesta oració és que Ate-
nes en el seu conjunt (πάσαν) és educadora de Grècia, però no per això cada
individu atenès deixa de ser sobirà (αὔταρκες) per fer amb la seva persona (τὸ
σῶμα) allò que cregui.
En canvi, entendre que el grec diu “em sembla que un baró dels nostres, per
si mateix, sobre la majoria d’aspectes i amb molts encants podria oferir la seva
vida autosuficient” faria que la oració no tingués cap sentit. Què voldria dir,
aleshores? Que un atenès com cal dona la vida respecte a la majoria
d‟assumptes, i no respecte a aquells que cal donar-la, i que, a més, quan dona la
vida ho fa de forma encantadora i acompanyat de les gràcies (μετὰ χαρίτων)?
42
O bé „imposicions‟, „homenatges‟, „acataments‟, „càstics‟, etc.; mots que
intenten representar el significat de ἀξία. La oració representa una crítica al
model que, segons Pèricles, seguia Esparta per governar els seus súbdits. Ende-
més, la traducció “perquè no és governat per dignes” o “perquè és governat
per no dignes” resulta una aberració „ad sensum‟, ja que Pèricles estaria titllant
d‟indignes als seus propis compatriotes i a l‟estat que ell mateix comandava. La
Història de la guerra del Peloponès 11

“Amb magnífiques proves i havent presentat el nostre poder, ja

en absolut gens ignorat, tant als d‟ara com als de després, serem
admirats, i no pas freturosos d‟un Homer panegirista ni de qualse-
vulla altri que ens afalagui amb versos, només cara al moment, ja
que la veritat acabarà frustrant la seva presumpció dels fets, sinó
après d‟obligar a tota mar i terra a fer-se accessibles a la nostra in-
dústria, i après d‟establir arreu monuments43 eterns d‟allò dolent i
d‟allò bo44. En efecte, per una ciutat de tal mena aquests, conside-
rant amb noblesa que aquesta no havia de ser arrabassada, finiren
lluitant; per tant, és natural que, dels que restem, tothom vulgui fa-
tigar per ella”.
42. “Precisament per això m‟he esplaiat en les qüestions referi-
des a la polis, perquè considero una ensenyança que la contesa no
versi sobre el mateix per a nosaltres i per als què45 cap d‟aquestes
coses regeix de mode similar i, alhora, perquè he fet visible amb
jalons l‟elogi sobre els quals ara parlo. Tanmateix, d‟aquest46 ha
estat esmentat el més important, perquè les coses que he lloat en
relació a la polis les agençaren les excel·lències d‟aquests i dels de
tal mena, i perquè per a molts grecs la narració dels seus actes no
es mostraria tan valuosa47 com la d‟aquests, ja que l‟actual desfeta

solució, per tant, és entendre ἀξίων com a genitiu plural de ἀξία, i el sintagma
ὑπ’ ἀξίων com a Genitiu Modal; finalment, el Complement Agent del verb no
cal que hi aparegui per ser evident. Un altre possibilitat, encara que remota, seria
traduir “ni, al sotmès, blasme, qual no governats per dignes”, si bé per tenir
aquest valor potencial precissaria un verb conjugat en optatiu.
43
S‟usa el terme „monuments‟ per traduir el grec μνημεῖα amb el benentés
que s‟ha d‟entendre el terme „monument‟ en el seu sentit etimològic, proper a
„record‟.
44
Ja que, segons el propi Pèricles, “amb justícia haurien de ser estimats els
més forts en quant a caràcter aquells que coneixessin ho més cruament terrible i
ho més cruament agradable i, gràcies a això, no s’apartessin dels perills”. No
obstant, un altre traducció podria referir-se, en to amenaçant, als “monuments
eterns dels nostres malbastats i de les nostres bondats”.
45
O sia, els espartans, que altre cop s‟opta per no anomenar explícitament, a
mode de menysteniment.
46
El referent del pronom αὐτῆς tant pot ser τὴν εὐλογίαν com el més llu-
nyà τῆς πόλεως.
47
O bé „no lluiria tan reveladora‟ o „determinant‟.
12 Tucídides

d‟aquests demostra la vàlua d‟un mascle, suposada primorosa i

confirmada perfecte”.
“De fet, inclòs als inferiors en altres aspectes és just que els hi
sigui atribuïda la prohomenia relativa a les batalles en nom de la
pàtria, perquè, suprimint el mal amb el bé, serviren en benefici
comú més que danyaren en raó dels seus assumptes privats, i,
d‟aquests, ningú no es depravà cobdiciant encara més el profit de
riquesa48 ni, amb una esperança pròpia de la pobresa ―atès que
après d‟haver-la defugit [la desfeta49], inclòs potser podria haver-
se enriquit―, provocà un pròrroga50 d‟allò temut. Per tant, com
que el càstig dels oponents el tenien per més delerejat que aquestes
coses51 ―i alhora considerant aquest el més noble dels riscos―,
decidiren, conforme a això, castigar-los i desentendre‟s d‟allò,
confiant a l‟esperança la incertesa d‟un poder prosperar, però con-
siderant digne resignar-se a l‟empresa sobre el que ja percebien per
sí mateixos52, i estimant millor el rebutjar-lo o sofrir-lo allí ma-
teix53 més que el salvar-se après d‟haver capitulat: ho infamant de-
fugiren del discurs, l‟acció amb el seu cos entomaren54, si bé per
causa d‟un minúscul moment de fatalitat, amb el cimadal de la glò-
ria més que de la paüra, partiren”.
43. “I atès que aquests arribaren a ser de tal mena, com convé55,
per mor de la polis, cal que la resta prometeu mantenir la vostre
mentalitat envers els enemics més ferma, però que en absolut la

48
O bé „preferint l‟encara profit de riquesa‟; en el sentit de voler aprofitar la
riquesa durant el temps que li quedava de vida. Ara bé sembla que es vol fer pa-
lès que ni els rics volien més riquesa, ni els pobres s‟aferraren a l‟esperança
d‟aconseguir alguna.
49
També podria referir-se a la „misèria‟ avantdita.
50
O bé „aplaçament‟ o „demora‟.
51
En efecte, el pronom αὐτῶν és el segon terme de la comparació.
52
O sia, que la batalla era imminent.
53
S‟adopta la lectura ἐν αὐτῷ τὸ ἀμύνεσθαι καὶ παθεῖν i s‟entén la con-
junció καὶ amb valor disjuntiu.
54
Un altre oposició entre λόγος i ἔργον.
55
Aquí l‟adverbi προσηκόντως fa d‟aposició de l‟adjectiu amb valor ad-
verbial τοιοίδε, de manera molt similar a com l‟adverbi καλῶς és aposició de
l‟adverbi οὕτως a II 35.
Història de la guerra del Peloponès 13

considereu més feble56, perquè no amb la sola paraula procureu el

socors57 ―el qual hom ho podria ponderar avant vostre, tot i que
valtros ho sabeu no pas pitjor58, bo i referint quant de bo hi ha en
el fet de repel·lir els enemics―, sinó més aviat amb acció, perquè
revisteu dia rere dia el potencial de la polis i us convertiu en
amants d‟ella i perquè, cada cop que us59 sembla que és magnífica,
sou conscients de que, arriscant-se i coneixent els deures i com-
prometent-se amb els actes, uns barons ho aconseguiren, fins i tot
quan també en l‟intent d‟alguna cosa60 hagueren fracassat [ho
aconseguiren], certament, no considerant tampoc gens digne privar
a la polis de la seva valentia, sinó ofrenant-la per a ella com el més
noble tribut. I és que mentre oferien les seves vides a la comunitat,
guanyaven la lloa immarcesible a títol individual i el túmul més
assenyalat, no tant allí on descansen, sinó allí on61 la seva glòria,
junt a la ocasió que sempre s‟escaigui, tant de paraula com d‟obra,
memorable per sempre roman; perquè túmul de barons il·lustres és
tota terra, i el seu epitafi d‟esteles no tan sols és senyera dins llur
heretat, sinó que també en la no propinca subsisteix, al costat de
cascú, com a record de la ment no escrit més que com a
l‟artifici62”.
“Vosaltres, ara, atès que els heu envejat i que dilucideu que la
felicitat és la llibertat i la llibertat el coratge, no ometeu els desafi-
aments bèl·lics. En efecte, els desgraciats, per als quals no hi ha
esperança de bé, no haurien de desprendre‟s de la vida amb més

56
O bé „inefectiva‟.
57
S‟entén el socors als aliats d‟Atenes.
58
El que els assitens a l‟acte saben no pitjor que qualsevulla que ho ponde-
rés és „allò que de bo hi ha en el fet de repel·lir els enemics‟.
59
És a partir d‟aquest pronom (ὑμῖν) que se sap que el passatge està cons-
truït usant la segona persona del plural, inapreciable sota la forma dels participis
(σκοποῦντας…; θεωμένους…; γιγνομένους…; ἐνθυμουμένους…), els quals
per cert tenen tots un valor causal, si bé els tres darrers complementen al primer.
60
Es refereix a l‟intent de sortir victoriós del perill, el qual no superaren per
haver caigut morts.
61
Aquest lloc és la polis sencera, que no obstant conmemora la glòria dels
caiguts en ocasió dels funerals d‟estat.
62
L‟artifici és „l‟epitafi d‟esteles‟.
14 Tucídides

justícia, sinó [aquells] per als que el canvi advers durant el seu viu-
re encara amenaça i entre els quals la diferència és molt gran, en
cas que fracassin en quelcom. I és que per a un baró que té bon
senderi, la degradació arran de l‟haver-se acovardit és més doloro-
sa que la mort, que esdevé indolora arran de la vigoria i d‟una es-
perança comuna alhora”.
44. “Tot just per això també als pares d‟aquests d‟ara, quants hi
sou presents, no us planyo més que us encoratjaré, perquè esteu
bregats en molt diverses vicissituts després de criar-los. A més, la
felicitat és per aquells63 que haguessin participat de la fi més digne
―com ara aquests; i vosaltres, de la pena [més digne]―, i per als
que la vida ha fet coincidir ser benaurats i morir de la mateixa ma-
nera. En efecte, sé que convèncer-vos és molt difícil, i sovint tin-
dreu remembrançes d‟ells endemig les alegries d‟altres, alegries
amb les quals també vosaltres mateixos un dia us enorgullieu, i la
pena no és dels béns dels que hom fos privat no havent-los expe-
rimentat, sinó d‟allò que fos arrabassat després d‟haver-s‟hi acos-
tumat. Cal també endurar-ho, emperò, mitjançant l‟esperança
d‟altres fills, per als que l‟edat encara els hi possibilita una des-
cendència64, perquè les noves generacions seran per a alguns, en la
intimitat, oblit dels que no hi són, i a la polis de doble manera, al
no despoblar-se i [mantenir-se] segura, beneficiarà (certament, no
és possible que decideixin quelcom talment equitatiu com just
aquells que no s‟arriscarien enviant també als seus fills a partir de
la igualtat65). I, per altra banda, quants heu caduquejat, considereu

63
S‟adopta la lectura οἷς en comptes οἵ, de de manera que es dóna una
atracció de relatiu (categoria que s‟hauria de nominar „atracció del referent‟, ja
que aquest fenomen consisteix en que el pronom apareix en el mateix cas del
referent, quan dins de la oració relativa que introdueix fa una funció que no cor-
respon al cas en què apareix, per tant, el pronom es veu atret pel cas del refe-
rent). En aquest cas el referent estaria el·lidit perquè amb l‟aparició del pronom
en datiu l‟oració es fa fàcilment comprensible: τὸ δ’ εὐτυχές τούτοις [οἷς] . . .
64
O bé „una fillada‟ (τέκνωσιν).
65
O bé “per una causa comuna”, o “per una causa igual (d’equitativa i
justa)”.
Història de la guerra del Peloponès 15

la major part de la vida un guany que66 heu gaudit i que aquesta us

serà breu, i consoleu-vos amb el bon renom d‟aquests. De fet, sols
l‟afany d‟honor és immarcesible, i el lucrar-se durant la part im-
productiva de la vida67 no satisfà en el més alt grau, com diuen al-
guns, sinó el rebre honors”.
45. “També d‟altre banda, per als fills, quants d‟aquests hi són
presents, o per als germans, veig que el repte [d‟emulació] és gran,
perquè tothom té per costum elogiar al que no hi és, i a penes seri-
eu jutjats, pel que fa al súmmum de la valentia, no iguals, sinó pit-
jors per poc. Del cert que pels éssers vius l‟enveja [apareix] davant
del contendent, però allò que no resta dempeus queda honorat amb
una benvolença irrefutable”.
“Per cert, si cal que jo recordi també quelcom de la donívola và-
lua de quantes ara viuran en viduïtat68, ho expressaré tot amb una
breu recomanació, perquè al no haver arribat a ser pitjors respecte
de la capacitat que us és pròpia69, hi ha per a vosaltres una magní-
fica reputació també70, notícia71 de la qual72 tant de bo hi sigui el

66
No cal interpretar que el relatiu es troba en prol·lepsi, que hi ha una atrac-
ció de referent i que aleshores aquest és βίον, ja que pot concordar fàcilment
amb el substantiu neutre κέρδος.
67
O bé “i l’aprofitar-se de la seva edat amb allò improductiu no satisfà…”.
68
Ho expressa en optatiu atès que les dones no batallaven en les guerres, i la
cerimònia aquesta era de caràcter bèl·lic.
69
El segon terme de la comparació (μὴ χείροσι) és τῆς ὑπαρχούσης
φύσεως.
70
Seria molt inapropiat que Pèricles digués a les dónes presents a la cerimò-
nia (són les parentes dels difunts, segons II 34) que tindran una gran reputació,
donant a entendre que en el moment present no la tenen. El què realment es des-
prén és que, molt diplomàticament, Pèricles ja les hi suposa una gran reputació,
però no obstant això les aconsella mantenir la discreció en endavant, ja que du-
rant la cerimònia han tingut cert protagonisme (han participat de la pompa, han
plorat damunt el túmul i han estat referides en el discurs: suficient, segons Pèri-
cles).
71
En aquest context el terme κλέος („rumor‟, „notícia‟) no s‟ha de confondre
amb εὔκλεια (bon renom) que apareix poques líneas més amunt (II 44).
72
Idéntica construcció es troba a II 38: ὧν καθ’ ἡμέραν ἡ τέρψις τὸ
λυπηρὸν ἐκπλήσσει. En efecte, en ambdós casos el pronom relatiu fa de Com-
plement del Nom del Subjecte de l‟oració de relatiu que introdueix. La traducció
16 Tucídides

menys possible entre els mascles, sia en raó de la vostra vàlua del
vituperi vostre”.
46. “Ha estat dit també per mi, amb un discurs conforme al cos-
tum, quant tenia per important, si bé amb un fet els sepultats, per
una banda, ara han estat guardonats i, per l‟altre, als fills d‟aquests
a partir d‟ara mateix la polis els mantindrà a càrrec de l‟estat fins a
l‟adolescència: útil condecoració ofrenada en benefici d‟aquests i
dels que marxen d‟un certamen de tal mena73, i és que també ba-
rons excel·lents administren importants premis de virtut a aquells
per als quals rauen; ara, per tant, mentre planyeu a qui és proper a
cascú, aneuvos-en”.
47. Just d‟aquesta manera fou inaugurat el túmul durant aquell
hivern, i, havent transcorregut aquest, el primer any d‟aquesta
guerra conclogué.

V 84-116
(Diàleg entre atenesos i melis; any 416 a.C.)
84. Quan l‟estiu es feia present74, Alcibíades, havent navegat a
Argos amb vint naus, capturà d‟entre els argius a tres-cents barons
(aquells que semblaven ser encara sospitosos i simpatitzar amb la
causa lacedemònia), i els atenesos els deportaren a les illes a la vo-
ra de les que governaven. Tanmateix, els atenesos feren campanya
contra l‟illa de Melos amb trenta naus pròpies, sis de Quíos i dos
de Lesbos, i amb més de mil dos-cents hoplites propis, tres-cents
arquers i vint arquers a cavall, i amb ben bé mil cinc-cents hoplites
dels aliats i dels illencs. Però els melis són deportats dels lacede-
monis, i per tant no volien obeir els atenesos com els altres illencs;
no obstant, de bon antuvi, no essent de cap dels dos bàndols, resta-

no presenta greus problemes, ja que en català aquest fenomen és molt comú en

registre literari: „el gaudi de la qual…‟ o bé „notícia de la qual…‟.
73
En benefici d‟aquests (fills) perquè seran mantinguts per l‟estat fins a la
seva adolescència, i en benefici dels difunts (τοῖς λειπομένοις) perquè han estat
guardonats (κεκόσμηνται). En canvi, no s‟entén que aquesta mesura legal fos en
benefici „dels que resten vius‟, si és que això volgués dir τοῖς λειπομένοις.
74
O bé „a l‟estiu següent‟.
Història de la guerra del Peloponès 17

ven tranquils; després, com que els atenesos els violentaven tot de-
vastant la seva terra, es prepararen per a una guerra oberta. Així
doncs, havent acampat a la terra d‟aquests amb l‟avandit contin-
gent, els estrategs [atenesos] Cleomedes el de Licomedes i Tísies
el de Tisímac, abans de malmetre [més] part de la seva terra, per
tal d‟esgrimir en primera instància els seus arguments enviaren
emissaris, als quals els melis no els conduïren avant la multitud,
sinó que els dugueren a enraonar entre els governants i els distin-
gits sobre allò pel qual havien vingut. 85. Aleshores, els emissaris
dels atenesos enraonaren així:
ATENESOS: Atès que els nostres arguments no s‟efectuen avant
la multitud, de manera que la gent ja no podrà ésser enganyada
amb una al·locució contínua, escoltant de nosaltres d‟una sola ve-
gada coses atraients però incontrastables (perquè sabem que impli-
ca això el nostre trasllat davant dels notables), vosaltres, els assis-
tents, feu-ho encara més fiable: així, conforme a cada qüestió,
tampoc vosaltres no la debateu pas amb un únic discurs, sinó inter-
rompent-nos de seguida davant d‟allò que no us sembli que es par-
la convenientment. 86. Tanmateix, en primer lloc, si us sembla bé,
digueu com enraonem.
Aleshores, els consellers dels Melis respongueren:
MELIS: La conveniència d‟explicar-nos els uns als altres amb
capteniment no és reprotxable, però de la guerra ja el present, que
no el futur, sembla que difereix d‟això75, perquè entenem que vos-
altres mateixos heu vingut com a jutges d‟allò que serà enraonat i
que, a partir d‟això, el desenllaç, segons el que és natural, ens
comporta la guerra si perseverem conforme al que és just i per això
no capitulem, mentre que si ens sotmetem, el vassallatge.
87. ATENESOS: Si de debò us heu reunit per a cavil·lar suposici-
ons del futur o algun altre assumpte fora dels actuals i d‟allò que
enteneu que heu d‟aconsellar a la polis al voltant de la seva salva-
ció, deixem-ho córrer; però [si us heu reunit] per això últim, par-
lem-ne.

75
O bé “però ja es manifesten les circumstàncies de la guerra, i no un es-
devenidor que difereixi d’aquesta”.
18 Tucídides

88. MELIS: És natural, i hauria de ser una concessió en una situ-

ació com aquesta, que els parlamentaris s‟hi avinguin a enraonar i
a opinar per múltiples mitjans76. Ara bé, la reunió aquesta també
versa sobre la nostra salvació; per tant, el debat, a la manera amb
la qual ens el proposeu, sia.
89. ATENESOS: En efecte, nosaltres mateixos, mitjançant nobles
pretextos ―com que governem justament per haver eliminat els
medes o que ara us acuitem perquè som agreujats― no us procura-
rem una caterva inversemblant de paraules, ni tampoc considerem
digne que vosaltres ―sia perquè essent deportats lacedemonis no
féreu campanya amb nos, sia perquè no ens heu agreujat en absolut
mentre parlem― creieu que ens convencereu; no obstant, [cal] dur
a terme ho faedor a partir del que cascú de nos veritablement pen-
sa, si bé entenem que som avant de sabedors de que ho just es de-
libera amb la parla humana per causa de la força pariona, mentre
que els superiors realitzen ho faedor i els dèbils cedeixen.
90. MELIS: D‟aquí que precisament tenim per molt útil (és obli-
gatori, en efecte, enraonar ho profitós fora del que és just, ja que
vosaltres així ho fixareu77) no que vosaltres destruïu el bé comú,
sinó que per a qui constantment es troba en perill78 hi hagi mesures
proporcionades i justes79, i que hom que hagi aconsellat quelcom
amb objectivitat se salvi.
A més, pel que a vosaltres respecte això no és poc important, ja
que en la mesura en que hagueu renunciat a un càstig tan greu hau-
reu esdevingut un referent per als altres.

76
O bé “respecte molts assumptes”.
77
La oració parentètica és composta coordinada causal, essent ὑμεῖς οὕτω
ὑπέθεσθε (vosaltres així ho fixareu) la Causa, essent ἀνάγκη, γὰρ, παρὰ τὸ
δίκαιον τὸ ξυμφέρον λέγειν [ἐστί] (és obligatori, en efecte, enraonar ho profi-
tós fora del que és just) l‟Efecte, i tenint ambdues per nexe la conjunció ἐπειδὴ
(ja que). A més, deixant de banda la complexitat d‟exposició en el grec, és curi-
ós intentar determinar si l‟adverbi οὕτω es refereix a ἀνάγκη o a παρὰ τὸ
δίκαιον o a què.
78
Com era el cas dels deportats (ἄποικοι) lacedemonis a l‟illa de Melos.
79
Es incoherent demanar mesures justes precisament a qui poc abans se li
ha dit que ha fixat enraonar sense tenir en compte el que és just (παρὰ τὸ
δίκαιον).
Història de la guerra del Peloponès 19

91. ATENESOS: A nosaltres, emperò, del nostre poder, si per cas

fos deturat, no ens desanima la seva fi ―perquè no són els gover-
nants d‟altri, com ho són també els lacedemonis, els terribles amb
els vençuts (de fet, per a nosaltres la contesa80 no és contra els la-
cedemonis)―, sinó que tal vegada els sotmesos dominessin après
d‟haver-se imposat als seus governants.
A més, en quant a això, permeteu-nos prendre riscos; i que acu-
dim en defensa del nostre domini i cerquem els mitjans per a la
salvació de la vostra polis, us ho demostrarem, perquè volem go-
vernar-vos sense penúries i que vosaltres sigueu respectats de ma-
nera profitosa per a ambdues parts.
92. MELIS: I com ser vassalls podria resultar profitós per a nos
talment com per a vos governar?
93. ATENESOS: Perquè a vosaltres us convindria, per comptes de
sofrir ho més terrible, sotmetre-us, mentre que a nosaltres, no eli-
minant-vos, en trauríem profit.
94. MELIS: De manera que no acceptareu que nosaltres, bo i ob-
servant la neutralitat, siguem amics en comptes d‟enemics i no si-
guem aliats de cap altri?
95. ATENESOS: És que ens perjudica no tant la vostra enemistat
com la vostra amistat: per als nostres governats, senyal manifest de
blanor, mentre que el vostre odi, de potestat.
96. MELIS: Així entenen els vostres súbdits el que és proporcio-
nat, que als que no són parents de raça i quants han estat subjugats
perquè són expatriats, la majoria, i uns quants a fi d‟expulsar-los,
els situen al mateix nivell?
97. ATENESOS: És que creuen que ni uns ni altres queden fora
de dret, i que gràcies al nostre domini ells sobreviuen, mentre que
nosaltres no els comandem mitjançant la por. De manera que, a
l‟haver-vos subjugat ens concediríeu el governar a la majoria i la
seguretat a l‟enllà: de quina altre manera habiteu l‟illa si no heu
sobreviscut als capitostos del mar, tot i essent inclòs més febles
que els altres81 (illencs)?
80
Segurament es refereix a la contesa actual contra els melis.
81
El que els melis sobrevisquessin als senyors del mar donava fe de que po-
dien ser útils en benefici dels atenesos.
20 Tucídides

98. MELIS: I en allò82 no hi veieu seguretat? Cal, per tant, de

nou i aquí mateix ―talment com vosaltres, després d‟haver-nos
deportat, accediu a escoltar allò que és convenient per a vosaltres,
també nosaltres fem saber allò que és profitós per a nos (si la ma-
teixa cosa resulta convenient per a vosaltres)―, que provem de
convèncer-vos. Perquè ara, cap de quants no us són aliats, com no
us farà la guerra quan, després d‟haver mirat cap a aquestes coses,
pensin que algun dia vosaltres també sortireu contra ells? I amb ai-
xò, què altre cosa [passaria] sinó que als enemics que governeu els
engrandiu, i als que no estan disposats a esdevenir forçats, els en-
ardiu?.

III 82,3-4
82. Aleshores es convulsionaven els afers de les polis, i allò que
subsegueix, potser per la suposició d‟allò que ja havia esdevingut,
sobrepassava de molt el límit de l‟innovar amb enginy els mètodes
de les ofensives i amb extravagància, els mètodes dels càstics. Àd-
huc amb justificacions canviaren el significat usual dels mots en
relació als fets.

82
Es refereix al què dirà a continuació.