Kant

Marisa

MANUEL KANT
(1724-1804)

0.
1.
2.
3.
4.
5.
6.
7.

La filosofia illustrada. (3)

Kant davant el Racionalisme i l'Empirisme. La capacitat de la ra per a conixer (4)
La Filosofia ha d'exercir una funci de crtica. (5)
Kant contra Hume? (6)
Kant i Newton. (7)
Lidealisme transcendental. (7)
Fenomen i nomen. (8)
La revoluci copernicana de Kant. (9)

QU PUC SABER?
PLANTEJAMENT KANTI DEL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT.
1. Elements que intervenen en el coneixement: component empric i component
a priori. (10)
2. Les condicions de possibilitat de la cincia: els judicis sinttics a priori. (10)
a) Judicis analtics.
b) Judicis sinttics.
c) Judicis sinttics a priori.
3. CRTICA DE LA RA PURA
A. ESTTICA TRANSCENDENTAL. Crtica de la Sensibilitat. (14)
B. ANALTICA TRANSCENDENTAL. Crtica de l'Enteniment. (15)
1. La funci de comprendre es realitza mitjanant conceptes. (16)
2. Conceptes emprics / Conceptes purs o categories. (16)
3. Deducci metafsica de les categories. (16)
4. Deducci transcendental de les categoris. (18)
5. Possibilitat dels judicis sinttics a priori en la Fsica. (18)
C. DIALCTICA TRANSCENDENTAL. Crtica de la Ra.(18)
1. Les idees de la ra. (19)
2. Impossibilitat de la Metafsica com a cincia. (21)
3. Conclusi. (22)

Kant

Marisa

QU HE DE FER?
LA RA PRCTICA: EL DEURE MORAL.
CRTICA DE LA RA PRCTICA

1. tiques materials / tica formal kantiana. (24)

a) Les tiques materials.
b) Ltica formal kantiana.
2. Els imperatius. (26)
a) Mxima moral / Llei moral
b) Imperatiu hipottic /imperatiu categric.
3. Els postulats de la ra prctica. (27)
1. La llibertat.
2. La immortalitat de lnima.
3. Lexistncia de Du.

QU PUC ESPERAR?

Kant

Marisa

0. LA FILOSOFIA ILLUSTRADA.
La filosofia de Kant se situa plenament en la seva poca. Kant s un Aufklrer, un
pensador que, contra lobscurantisme i la superstici, utiltizar la ra per a exercir la crtica de la
seva prpia capacitat racional. Apareix una nova forma de racionalitat i una nova concepci de la
Naturalesa. En sorgeix una gran confiana en el progrs.
1. Ra emprica i analtica: El cartesianisme havia proposat com a model de racionalitat la ra
matemtico-geomtrica, s a dir, la ra deductiva (a partir de principis evidents considerats com
a idees innates). La Illustraci rebutja aquest model i en proposa un altre: la ra emprica i
analtica. Els seus inspiradors sn Locke i Newton. Es tracta de partir de lexperincia: la
sensaci s lorigen de tot coneixement. No possem primeres veritats innates de les quals pugui
deduir-se tot; la ra s recerca mai no acabada del tot i, per tant, activitat inquisitiva.
2. Ra crtica: Lactitud crtica s una caracterstica comuna a tots els illustrats. Est present en
els empiristes (sobretot Hume) i culminar en les tres Crtiques de Kant. Lanlisi s,
precisament, el gran instrument de la crtica, la qual sexerceix en tots els camps comenant per
la crtica de la mateixa ra. Aquesta activitat conduir a fixar els lmits de la capacitat de
coneixement de lhum. Els racionalistes no havien dut a terme aquesta crtica, sin que havien
acceptat dogmticament el poder illimitat de la ra. Sn els empiristes els qui desvincularan la
ra de tot contingut o contacte transcendent (idees innates, illuminaci divina) i la reduiran a la
seva prpia naturalesa i als lmits de lexperincia sensible.
3. Ra autnoma: La ra s lnica guia de lhome. Aix suposa que es considera alliberada de
tota tutela exterior, de tota autoritat, especialment de la religi (deisme). La ra sha secularitzat.
4. Materialisme: la gran mquina del mn: Els cientfics del segle XVIII creuen que s possible
prescindir ja de Du per explicar el mn (tal s el cas de laplace, amb la seva teoria de la
nebulosa com a origen del sistema solar). Es tracta duna concepci estrictament mecanicista de
la naturalesa: tot sexplica pel moviment de partcules materials, i aquest moviment no demana
cap causa transcendent (Du o altres); cal atribuir-lo a causes fsiques (topades, atraccions)
regides per lleis necessries. El fundador del materialisme s La Mettrie (Lhome mquina,
1748), per lexposici ms completa s la de Holbach (Sistema de la naturalesa, 1770).
5. La idea de progrs: s una de les idees dominants en la Illustraci. El mecanicisme de
Descartes i Newton no podia concebre que aquest mn fos producte duna evoluci: Du havia
creat lunivers en la seva situaci actual i continuava conservant-la inalterablement. Ara, lactitud
crtica davant del passat, elimina tota mena de dubtes sobre si la Humanitat havia progressat o
no: era evident que shavia arribat al sicle des lumires i la Humanitat tot just havia comenat el
seu cam; aquest no s el millor dels mons, tal com afirmava Leibniz, sin que el mn millor
est no en el passat sin en el futur. Leducaci es va convertir en el mitj per a fer progressar la
societat (Helvetius); la ra pot perfeccionar-se indefinidament; les idees de Bacon sobre el
desenvolupament tcnic van calar en molts autors en desencadenar-se la Revoluci industrial. El
pessimisme de Rousseau en els seus Discursos a lAcadmia de Dijon havia de topar
frontalment amb lentusiasme dels altres illustrats. Rousseau sembla no creure en el progrs o,
fins i tot, afirmar la degeneraci de lhome. Tot i aix, no deixa de creure en una possible millora
de lindividu mitjanant leducaci i de la societat mitjanant la reforma.

Kant

Marisa

1. LA CAPACITAT DE LA RA PER A CONIXER.

Sovint es dna una imatge una mica ridcula de Kant: el filsof solter, tmid i manitic que
mai no havia sortit de la petita ciutat bltica de Knigsberg, l'home que vivia d'abstraccions. Per
aix s un error greu: coneixia molt b la filosofia europea del seu temps (era amic d'una famlia
de comerciants anglesos installats a Knigsberg, que li feien arribar les darreres publicacions de
Londres) i tenia corresponsals arreu del mn germnic. El seu projecte filosfic no s'entn si no
es comprn que Kant s un illustrat i un cosmopolita. Si vol fer una crtica de la Ra s perqu
precisament el seu segle, el de les Llums, es considera a si mateix el segle racional per
excellncia i perqu la racionalitat s, estrictament la marca de l'hum. La ra i l'home sn
estrictament el mateix.
La filosofia kantiana no s altra cosa que un llarg esfor per respondre una pregunta:
"Qu pot conixer la ra?" Aquesta qesti es subdivideix en tres qestions:
a) "Qu puc conixer?"
b) Qu he de fer?"
c) "Qu m's perms d'esperar?".
La primera pregunta s la de la "Crtica de la Ra pura" (1781) i les altres dues apareixen
sobretot als "Fonaments de la metafsica dels costums" (1785) i a la "Crtica de la Ra prctica"
(1788). Kant declara que les tres preguntes, en el fons, es poden resumir en una mateixa
qesti: "qu s l'home?". I, bviament, l'home s un sser dotat de racionalitat i de llibertat.
Una crtica de la ra ha d'estar atenta a tots dos elements.
Aquestes tres qestions s'impliquen mtuament i constitueixen el problema de la ra. La
primera pregunta s terica, la segona s prctica i la tercera resulta, al mateix temps, terica i
prctica. El fet que es responguin en textos diferents no ha de fer oblidar la unitat de la recerca
kantiana. Per a ell la ra s una i nica, tot i que s'expressi en dos aspectes: especulatiu (o
ra terica) i prctic (moral).
El racionalisme tradicional havia redut la ra al nivell teric o especulatiu. La filosofia
esdevenia aix una mena de joc teric, que permetia dir-ho tot sense comprometre's a res. Per
Kant s un home de la Illustraci i creu que la veritable filosofia ha d'estar implicada en la vida. I,
per tant, ra pura i ra prctica es necessiten i s'impliquen mtuament. El projecte kanti s
incomprensible si no s'assumeix que la teoria del coneixement condueix a l'tica.
Qu puc saber?
Qu he de fer?
Qu puc esperar?

s la filosofia terica, interessada pel coneixement. Kant intenta

contestar-la al llibre Crtica de la ra pura a travs de lanlisi de les
facultats del coneixement: sensibilitat, enteniment i ra.
s la filosofia prctica i sinteressa per lacci. A la Crtica de la ra
prctica, Kant descobreix el fonament de lacci moral en la idea del
deure i en la bona voluntat.
Aquesta pregunta es demana pel futur i s terica i prctica. Dna peu a
la filosofia de la religi i de la histria. Entn la religi dins dels lmits
de la ra. El sentit ltim del progrs i de la histria ser la pau perptua.

Kant

Marisa

2. LA FILOSOFIA HA D'EXERCIR UNA FUNCI DE CRTICA.

A la Crtica de la Ra pura, la recerca kantiana s'adrea a investigar la possibilitat de la
metafsica en tant qu cincia (s a dir: en tant que saber rigors i demostratiu). Mentre que la
cincia, amb Newton, ha arribat a un estat de majoria d'edat i de certesa objectiva, la metafsica
continua essent el regne de l'anarquia, un guirigall, on les opinions es contradiuen sense que
ning no convenci ning i oscillant del dogmatisme (cartesi) a l'escepticisme (hume). Els
cientfics es posen d'acord i la cincia fsica progressa; en canvi el ms absolut desfici regna al
camp de la filosofia on es continuen debatent les mateixes qestions que ja discutien Plat i
Aristtil fa milers d'anys.
L'esfor de Kant consistir, precisament, a fer que la ra tingui una estructura, un ordre i
una valor objectiu. No estudia cap objecte en particular, sin la possibilitat que t la ra de
pensar un objecte. Li interessa el "com", la forma -o la manera- en qu raonem, i el lmit que hi
ha en la nostra capacitat de raonament.
La racionalitat humana ha de tenir una estructura i uns lmits i la tasca de la filosofia s
clarificar-los. Si tingussim un coneixement absolut (el que Kant anomenar un "coneixement
nomnic") i illimitat, ja no seriem humans. Intuir que aquest absolut existeix s ja una
conquesta suficient de la racionalitat humana. Es tracta d'anar fins al lmit del que la
racionalitat pot esbrinar, per no pas de traspassar-lo perqu, en aquest cas, caurem en
la mstica o en la manca de sentit i serem infidels a la ra. No es pot comprendre el
kantisme sense acceptar aquesta idea de limitaci prpia de la racionalitat. Som ssers finits,
amb coneixements limitats: la tasca de la filosofia s clarificar-los.
Hi ha hagut una filosofia que, abans del criticisme kanti, ha caigut en l'error de creure
que hom podria assolir un coneixement absolut. Es tracta del dogmatisme (cartesi), que Kant
considera com un veritable contrasentit perqu a partir d'un primer principi (el cogito) pensava
que podria donar un fonament universalment vlid a tots els coneixements possibles. Kant
admirava l'intent cartesi de construir un coneixement universal i a priori, per aquest intent ha
fracassat per dogmtic. Per l'altra banda els empiristes tamb han coms l'error simtric contrari:
creure que mai no seria possible saber res de cert i que tot sempre serien suposicions i meres
hiptesis provisionals. No s estrany que davant d'aquest desgavell de la ra, els pre-romntics
acabessin dient que la ra era quelcom contradictori. El projecte kanti s, doncs, el de
fonamentar de bell nou la racionalitat, (la seva estructura, les seves funcions, els seus lmits i la
seva legitimitat).
Mentre Descartes defensa un "jo" que podrem considerar "fort" (que domina el mn,
que pot deduir qualsevol veritat des de la universalitat del cogito) i Hume postula un jo "feble" (un
"feix d'impressions i sensacions diferents"), per a Kant, la capacitat "passiva" de la ra que
percep s tan important com la seva activitat constructiva.
En definitiva, el paper de la Crtica de la ra pura ser anar ms enll del dogmatisme
(racionalista), de l'escepticisme (empirista) i de l'emotivisme (preromntic) sense trair l'objectiu
racional d'un pensament universalista i illustrat.

Kant

Marisa

3. KANT CONTRA HUME?

Kant, com tots els filsofs del seu moment, va comenar essent un filsof racionalista (a
l'Alemanya del seu temps era obligatori, per llei, ensenyar filosofia comentant un manual escrit
per Wolff, un deixeble de Leibniz). El propi Kant va dir que descobrir Hume havia estat per ell
"despertar del somni dogmtic" [del cartesanisme]. Per tamb la posici filosfica de
Hume se li va acabar per fer insostenible. L'escepticisme radical no t resposta a la pregunta
sobre per qu les coses continuaran previsiblement essent tal com sn. Per al filsof escocs,
la causalitat no s ms que un "costum" sense ms garantia que el fet que (psicolgicament) ens
hi hem anat acostumant per una repetici constant.
Segons Hume, la metafsica s quelcom que s'ha de llenar al foc, tal com conclou la
"Investigaci sobre l'enteniment hum". La posici de Hume arruna, bviament, qualsevol
possibilitat de coneixement. Si el coneixement consisteix exclusivament en el que est donat en
l'experincia -i no en res ms!- llavors es produria la fallida de tots els conceptes no-emprics
que necessriament hem d'emprar per parlar sobre la realitat i per comprendre-la. Recordem que
per a Hume conceptes com "substncia", "causa" o "jo" no tenen sentit. Kant s'oposa aqu a
Hume d'una manera prou clara: tota la crtica de la Ra pura ser un intent de refermar que hi ha
coneixement, s a dir, que es poden saber coses segures i certes ms enll del coneixement
provinent de les impressions sensibles sense, tanmateix, caure en el cul-de-sac de les idees
innates.
En la Crtica kantiana, Descartes t ra en un cert aspecte (hi ha idees a priori), tot i que
no el tingui en d'altres (les idees innates no serveixen si no s'apliquen a la percepci sensible, en
l'espai i en el temps) i Hume t tamb ra en un cert aspecte (el coneixement s'origina en la
sensibilitat) tot i que no en tingui en un altre (a ms de la sensibilitat passiva ens cal l'enteniment
actiu). El projecte kanti s, doncs, el de superar les limitacions dels conceptes de ra que
proposaven racionalisme i empirisme i posar amb la Crtica el fonament d'una racionalitat
prpiament illustrada.El quadre segent posa de relleu, comparativament, lintent daquestes
tres postures filosfiques doferir una soluci al problema de com s possible el coneixement
cert.
Caracterstiques

Racionalisme

Empirisme

Kantisme

Facultats del coneixement

Ra

Sensibilitat

Sensibilitat i enteniment

Origen del coneixement

A partir de les idees

innates (A priori)

A partir dels sentits. Les

idees sn adquirides (A
posteriori)

Conjunci denteniment i
experincia

Valor dels judicis

Analtics
Sn anteriors a
lexperincia
Universals i necessaris

Sinttics
Es verifiquen en
lexperincia
Particulars i contingents

Sinttics a priori
Provenen de lexperincia
per sn universals
Universals i necessaris

Mtode

Deductiu

Inductiu

Transcendental

Mode de conixer

Intuci intellectual

Intuci sensible
(experincia)

Aplicaci de les
categories als
fenmens.

Tipus de judicis

Kant

Marisa

4. KANT I NEWTON.
Una influncia fonamental en Kant s la de Newton, la fsica del qual va conixer a
travs del seu mestre Martin Knutzen. Aix com el cartesianisme s difcilment comprensible
sense la petjada de Galileu, Kant est molt influt per l'obra (i pel mtode de Newton). La fora de
gravetat i la llei matemtica que la descriu (proporcional al producte de les masses i inversament
proporcional al quadrat de la distncia que els separa) permeten explicar coses tan diverses com
la caiguda dels cossos, el moviment dels planetes i dels cometes, les marees i l'aplanament de la
Terra pels pols.
El mtode i els descobriments de Newton se situen als antpodes de les demostracions a priori
de la fsica geomtrica cartesiana. Newton no s un deductivista, com Descartes, sin que el seu
mtode s inductiu. Com dir Newton al principi del llibre III dels "Principis matemtics": "les
qualitats dels cossos noms sn conegudes per experincies". El punt de partida s l'observaci
dels fenmens.
Kant recollir dues grans intucions a partir de l'obra newtoniana.
La idea que l'observaci i la ra han de collaborar (i que la ra no s res sense l'observaci
emprica), que ser un dels nuclis del mtode kanti.
La idea que no hi ha "ra" (ordre, legalitat), com una regla anterior als fenmens, concebible i
expressable a priori. Sense experincia no podrem mai entendre els fenmens i el seu
encadenament.
Per a Kant el veritable mtode del coneixement metafsic seria, en el fons, el mateix que
Newton ha introdut en fsica: recercar mitjanant experincies segures les regles a travs de les
quals es produeixen determinats fenmens de la natura. Experincia i regla han de collaborar i
no es pot pensar que la regla sigui til per a res sense l'experincia.
5. LIDEALISME TRANSCENDENTAL.
Hem vist dues interpretacions del paper que la ra desenvolupa en el procs de coneixement:
lempirisme escptic, en qu l ara noms recull i elabora les dades sensibles, i el racionalisme
dogmtic, en qu, al marge de lexperincia, coneix a partir didees innates. Kant vol prendre
partit i, per aix, es pregunta si s possible el coneixement de la natura en contra dels que el
negaven, com ara Hume- i vol aclarir quins sn els lmits daquest coneixement en contra dels
dogmtics, que creien que era illimitat, com Wolff o Descartes. Aquest plantejament duu Kant a
replantejar-se el paper que la ra t en el procs del coneixement. La ra, per tant, sha de
sotmetre a crtica, en un judici imaginari en el qual ell mateixa sigui, a la vegada, acusat i jutge.
Kant no accepta ni el racionalisme (Wolff, Descartes, etc.) ni lescepticisme (Hume) i cerca una
via alternativa. El cam que seguir s nou: el mtode crtic o transcendental. Defineix aquesta
crtica com un tribunal que garanteixi les pretensions legtimes de la ra pura, de tal manera que
sigui possible, mitjanant la crtica de la ra per la ra mateixa, decidir sobre la possibilitat o
impossibilitat duna metafsica, les seves fonts, la seva extensi i els seus lmits.
Per comprendre la filosofia kantiana, cal entendre que qualsevol coneixement est sotms a dos
tipus de condicions, que ell denomina respectivament condicions empriques o materials i

Kant

Marisa

condicions a priori o transcendentals. La major part de la terminologia kantiana pot resultar

estranya i difcil a primera vista, per no ens hem de deixar asustar per les paraules, sin intentar
esbrinar llur significat. Comenarem amb un exemple.
Que poguem veure o no depn de molts factors. Depn, en primer lloc, de qu la nostra visi
sigui suficientment aguda i de qu l'objecte no es trobi molt enfora o sigui excesivament petit.
Aquestes condicions sn particulars i merament empriques. En efecte, un individu pot tenir
l'agudesa visual suficient per tal de percebre un objecte que un altre ser incapa de percebre,
per patir miopia per exemple. Aquest tipus de condicions particulars i fctiques s'anomenen
condicions empriques del coneixement.
Per existeixen un altre tipus de condicionants que sn generals i necessaris. En el cas de la
visi, una condici per a veure-hi s que la nostra percepci estigui localitzada en un lloc de
l'espai i en un moment determinat.. Espai i temps sn condicions de la nostra percepci, per
sn un tipus de condicionants completament distints dels anteriors: no sn particulars (no afecten
a la visi d'aquest objecte o d'aquest individu), sin universals (afecten a la visi com a tal i, per
tant, a tot individu); no sn purament fctiques, sin estrictament necessries (no poden no
donar-se). A aquest tipus de condicions Kant les denomina condicions a priori (o
transcendetals) del coneixement.
Les condicions a priori sn, doncs, universals i necessries i sn prvies a
l'experincia. Aix vol dir que no provenen de l'experincia, sin que la condicionen. Sn
condicions que pertanyen a l'estructura del subjecte. En l 'exemple anterior, qualsevol subjecte
que percep mitjanant els sentits, percep necessriament en un lloc de l'espai i en moment del
temps, i si no, no percep. Aix de clares sn les coses segons Kant. Les condicions a priori universals i necessries- fan possible l'experincia precisament perqu sn anteriors a ella. Id
b, en tant que fan possible l'experincia i el coneixement, aquestes condicions a priori sn de
nominades condicions transcendetals del coneixement.
6. FENOMEN I NOMEN.
Aquest s un dels punts ms "forts" del kantisme. En una carta a Marcus Herz (21 febrer
1772) Kant diu que "la clau de tot el misteri de la metafsica" s el de trobar el lligam entre les
nostres representacions (el que tenim a la ment) i els objectes als quals es vinculen. En altres
paraules, la contradicci entre racionalisme dogmtic i empirisme escptic es troba en la dificultat
d'explicar com s possible que una representaci (la conscincia d'una impressi sensible) pugui
representar alguna cosa i correspondre a un objecte exterior a mi.
La resposta kantiana a aquesta dificultat consisteix a afirmar que mai no coneixem les
coses "tal com sn", nomens, sin que les coneixem "tal com les percebem", s a dir, com a
"fenmens".. En altres paraules: no sabem -ni podrem saber mai- com sn les coses en elles
mateixes (d'aix en dir: nomens o cosa en s), sin que all sobre el que podem tenir
coneixement s de la manera com ens apareixen (s a dir, els fenmens).
Aquesta "cosa en s" mai no podr ser coneguda perqu no podem conixer res amb
certesa que no hagi passat pel nivell del sensible. La sensibilitat vol dir que noms coneixem "en"
l'espai i "en" el temps. Si alguna cosa (un nomen) est ms enll d'espai, del temps i de les
categories, se'ns torna incognoscible. Un nomen s quelcom que existeix ms enll de
l'espai i ms enll del temps; s quelcom "pur" i que, en conseqncia, mai no estar a

Kant

Marisa

l'abast de l'esperit hum, perqu els humans tenim, en tant que humans, una limitaci en la
nostra capacitat cognoscitiva: noms podem conixer all que est en l'espai i en el temps.
Conixer quelcom s per a un hum descobrir la cosa en la seva aparena i no en el seu
sser pur. "Fenomen" en grec significa "aparena", all que es mostra, i aix s justament l'nic
que pot assolir l'home: les aparences de les coses (no les coses en s).
7. KANT DUU A TERME UNA REVOLUCI COPERNICANA EN L'MBIT DEL
CONEIXEMENT.
Una cosa es pot entendre, doncs, en dos sentits diferents: la cosa com se m'apareix
(fenomen) i la cosa com s en ella mateixa (nomen). Com repetir a la Crtica de la Ra Pura,
els objectes "en s" no poden ser coneguts; els fenmens, s. El fet que espai i temps siguin
formes pures de la sensibilitat i que,per tant, totes les dades sensibles calgui estructurar-les en
aquestes dues estructures ser molt important en la crtica a la metafsica. La uni de les dades
empriques i les formes pures constitueix el fenomen.
El fenomen s, doncs, el resultat d'un procs que arranca de la intuci sensible i
culmina amb l'aplicaci de les formes pures de la sensibilitat. No hi ha, doncs, fenmens fora
dels subjectes. Aix significa que no coneixem el que sigui la "cosa en s" (nomen), l'objecte tal
qual s, sin tan sols en tant quant ens afecta. Aix significa una revoluci en les teories del
coneixement defensades fins aleshores i que el propi Kant anomena "revoluci copernicana del
coneixement". Lanomenada revoluci copernicana establerta per Kant sexplica precisament
aix: Coprnic va aconseguir donar ra del sistema del mn amb la teoria heliocntrica, segons la
qual en lloc de girar el Sol al voltant de lespectador, era lespectador qui girava al voltant del Sol.
A la inversa, Kant afirma: si el coneixement ha de regir-se per la naturalesa de lobjecte, sembla
imposible que es pugui conixer res a priori sobre aquest objecte; per si s lobjecte que es
regeix per les lleis del coneixement que posa el subjecte, llavors tot sexplica perfectament.
Ja no s el nostre coneixement que sadapta a la forma dels objectes, sin els objectes
que sadapten a la forma de conixer propi dels humans.
la pau
Corrent
Paper de la ra
Aspira a ...
La certesa prov ...

Racionalisme

Empirisme

Dogmatisme

Escepticisme

Fonamentar el nostre Fonamentar el nostre

coneixement a partir coneixement a partir
duna primera certesa de lexperincia
De la universalitat i
De la constataci
necessitat de les
emprica i
idees innates
experimental

Kant
Crtica
Fonamentar el nostre
coneixement a partir
de la ra crtica.
De conixer
perfectament quins
sn els lmits de la ra

Kant

Marisa

QU PUC SABER? PLANTEJAMENT KANTI DEL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT

Qu puc saber? s el tema de la Crtica de la Ra Pura, publicada el 1781. El 1787 va
aparixer una segona edici amb algunes importants modificacions, el propsit de les quals era
aclarir els malentesos o els aspectes ms obscurs.
En la introducci, Kant es mostra primordialment interessat per un problema: la Metafsica pot
convertir-se en cincia? Kant parteix dun fet: Matemtica i Fsica sn ja cincies des de Tales i
des de Galileu-Newton, respectivament. En canvi, la Metafsica no sembla haver-ho aconseguit.
Daquelles, no en dubte ni un moment. Lnic que cal preguntar-se s com sn possibles, s a
dir, en qu es basa la seva cientificitat En canvi, sobre la Metafsica cal comenar preguntant-se
si s possible. En cas que la resposta sigui afirmativa, cal preguntar-se com s possible.
1. Elements que intervenen en el coneixement: el component empric i el component
a priori.
Kant afirmar que tot el nostre coneixement sinicia amb lexperincia, per que no tot sorigina
en lexperincia. Aquesta distinci s fonamental i sha daclarir. Es planteja si all conegutr no
ser resultat, duna banda, de le simpressions sensibles (la matria del coneixement) i, de laltra,
dall que aporta la nostra prpia facultat de conixer (la forma del coneixement). A partir daqu,
distingeix entre un coneixement empric, aquell que t la seva font en lexperincia, en les
impressions, i un coneixement que s indepdendent de lexperincia, tot i que la fa possible, que
anomena a priori. Qu vol dir a priori en Kant? Entn com a tal aquell conceixement que s
absolutament independent de qualsevol experincia. Per exemple: que el tot s ms gran
que les seves parts.
Kant est dacord amb lempirisme de Hume quan afirma que el coneixement empric, tot i que
amplia el nostre coneixement de la realitat, noms s probable i, per tant, no vlid universalment;
daqu lescepticisme de Hume. Per Kant tamb est dacord amb el racionalisme quan
considera que en el coneixement hi interv un element a priori que li aporta el seu carcter de
necessitat i duniversalitat. Aquests seran, doncs, els dos requisits que Kant demana a un
coneixement perqu sigui cientfic:
a) que ampli el nostre coneixement de la realitat (grcies al seu component empric) i
b) que proporcioni un coneixement universal i necessari (grcies al compoent a priori).
Una de les tasques de la Crtica de la ra pura consistir en la identificaci daquells elements a
priori del coneixement.
2. Com s possible la cincia?: els judicis sinttics a priori.
Per aconseguir que la Metafsica es converts en cincia, caldria que compls les mateixes
condicions que compleixen les dues cincies ja existents: les Matemtiques i la Fsica.
Pregunta: Com investigar les condicions que fan possible el coneixement cientfic? La formulaci
de la pregunta s molt general, per s possible concretar-la si tenim en compte que una cincia
s un conjunt de judicis o proposicions. Evidentment, les proposicions o judicis cientfics no
apareixen formulats ailladament, sin concatenats entre si formant raonaments. Si qualc
tengus ganes i pacincia podria agafar un tractat de Fsica i convertirlo en una llista de
proposicions (els toms consten de tals partcules, la partcula X t tals caracterstiques, etc).
El fet que una cincia sigui un conjunt de judicis va fer pensar a Kant que el problema sobre les

10

Kant

Marisa

condicions que fan possible la cincia podria concretar-se amb aquesta pregunta: quines sn
les condicions que fan possible els judicis de la cincia?
Per tal que un judici pugui ser considerat com a cientfic, ha de complir almenys dues
condicions: 1. que augmenti el nostre coneixement del mn; 2. que posseeixi validesa
necessria i universal.
* * Pel que fa a la relaci que sestableix entre el subjecte i el predicat, considera Kant que hi ha
dos tipus de judicis.
1. A.- Judicis analtics: Sn aquells en qu el predicat est comprs en el subjecte; p.ex., "El tot
s la suma de les parts", o "tots els cossos sn extensos". Si analitzo (comprenc) qu significa el
subjecte "tot" (o "cos") obtinc immediatament el predicat ("suma de les parts" o "extensi").
La base d'aquestes proposicions no s altra que la pura lgica i, per aix mateix, gaudeixen
d'una absoluta certesa: sn sempre vertaders.
Per aquests judicis no augmenten els nostres coneixements; tan sols expliciten o exposen
amb ms claredat all que contenen els nostres conceptes.
En conseqncia, si b sn tils per aclarir les proposicions teriques, no sn rellevants a nivell
cognoscitiu.
Tots els judicis analtics sn a priori (sn previs a l'experincia).
1. B.- Judicis sinttics: sn aquells en qu el predicat no est comprs en el subjecte, la qual
cosa implica que sn enunciats informatius, ens diuen coses que abans no sabem. Com que
aquestes proposicions unifiquen continguts diversos, s clar que, a diferncia dels analtics, s
que augmenten el nostre coneixement. Per exemple, s un judici sinttic: "El Puig Major s la
muntanya ms alta de Mallorca, En Miquel pesa 83 kilos
Totes les cincies empriques es fonamenten en judicis sinttics: per exemple: "els metalls sn
conductors elctrics".
Tots els judicis sinttics sn a posteriori (necessiten l'experincia) i sn informatius (ens diuen
coses noves), per no sn ni universals ni necessaris.
Fins aqu no hi ha res de nou en la classificaci que proposa Kant. Hume ja havia dit que hi havia
dues menes de judicis: les "relacions d'idees" (corresponents als judicis analtics kantians) i les
"qestions de fet" [matter of facts] (corresponents als judicis sinttics). Kant accepta lafirmaci
de Hume segons la qual lexperincia no pot mostrar cap connexi necessria entre dos fets (en
aix basava Hume la seva crtica a la idea de causa).
** En relaci amb la manera com es pot esbrinar la veritat dels judicis, Kant distingir entre:
2.A.- Judicis a priori, la veritat dels quals pot ser coneguda independentment de lexperiencia.
Aix, per exemple, qualsevol cos s extens s un judici que no necessita cap comprovaci
emprica perqu, per definici, qualsevol cos s extens.

11

Kant

Marisa

2.B.- Judicis a posteriori, la veritat dels quals s coneguda a partir de lexperincia. Ser a
posteriori el judici qualsevol cos s pesat perqu noms podem saber si s veritat recorrent a
lexperincia.
3.A.B.- Judicis sinttics a priori: Un judici sinttic a priori s universal i necessari i independent
de l'experincia, per, tanmateix, pot aplicar-se a l'experincia.
Kant creu que les matemtiques i la fsica sn plenes de judicis sinttics a priori. La necessitat i
universalitat d'un judici noms pot establir-se al marge de l'experincia, s a dir, a priori.
En Fsica existeixen judicis sinttics a priori. Un exemple, segons Kant, seria el principi de
causalitat: tot el que sesdev t una causa. Per una banda, el predicat aporta quelcom nou al
subjecte, ja que en la noci de tot el que suceeix no es fa referncia a la noci de tenir una
causa. Es tracta, per tant, dun judici sinttic. Per, a ms, s estrictament universal i necessari,
ja queno cal recrrer a lexperincia per saber que s aix: s a priori. En aquest exemple troba
Kant justament un cas de judici que no noms amplia el nostre coneixement de la realitat sin
que, a ms, s universal i necessari, perqu no depn de lexperincia. Acaba de descobrir els
judicis sinttics a priori, judicis que compleixen les condicions que Kant demana per al
coneixement cientfic.Aquests judicis resulten imprescindibles per tal que l'experincia mateixa
sigui possible, s a dir, per tal que pogussim comprendre d'una manera coherent la informaci
que ens arriba a travs dels sentits.
En Matemtica tamb existeixen judicis sinttics a priori: "la suma dels angles interiors del
triangle val dos angles rectes". s sempre veritat i s demostrable a priori. Un altre exemple: el
tot s major que les seves parts. Un altre exemple: la recta s la distncia ms curta entre dos
punts. Es tracta dun judici analtic? No, ja que el predicat no est contingut en la noci del
subjecte: la noci de lnia recta no cont cap referncia a la distncia. s, per tant, sinttic. s
a posteriori? Tampoc, pensa Kant, ja que: a) ens consta la seva veritat sense necessitat danar
amidant distncies entre dos punts, sense necessitat de recrrer a cap experincia
comprovatria; b) s estrictament universal i necessari, no t excepcions. s, per tant, a priori.
Contrriament a Hume, Kant admet que hi hagi judicis sinttics a priori.
Per a Kant, totes les cincies (Fsica, Matemtiques) es fonamenten en judicis sinttics a priori:
la Metafsica, en canvi, no en posseeix i, per aix mateix, no s cincia.
Judicis analtics a priori

Judicis sinttics a posteriori Judicis sinttics a priori

La seva validesa no depn La seva validesa depn de La seva validesa parteix de

de lexperincia
lexperincia
lexperincia per t una
validesa universal
Sn necessaris, s a dir, Sn contingents, s a dir, Sn necessaris, sn el
sempre sn vertaders
valen
mentre
dura fonament del coneixement
lobservaci.
cientfic.
Sn universals, s a dir, Sn particulars, s a dir, Sn universals i necessaris,
valen per a tots els casos.
valen nicament per als casos per
independents
de
observats
lexperincia.
El predicat del judici ja est El predicat afegeix quelcom Combina les dues situacions
incls en el subjecte (una al subjecte (una allota rossa anteriors (la lnia recta s la
distncia ms curta entre dos punts)
allota rossa s rossa)
s mallorquina)

12

Kant

Marisa

Classificaci dels judicis segons Kant

A posteriori
Analtics

Sinttics

Tots els cignes sn blancs

ni universals ni necessaris
(probables)
- amplien el coneixement

A priori
El triangle t tres angles
- universals i necessaris
- no amplien el coneixement
Tot el que sesdev t una causa
universals i necessaris
amplien el coneixement

En resum:
a) a ms dels judicis analtics (que sempre sn a priori) i dels judicis sinttics a posteriori, existeixen judicis
sinttics a priori.
b) aquests judicis ofereixen una informaci sobre el mn (pel fet de ser sinttics) i sn universals i necessaris (pel
fet de ser a priori).
c) com que sn a priori, la seva validesa s'estableix independentment de l'experincia.
d) les Matemtiques i la Fsica posseeixen judicis sinttics a priori.
e) per tant, la pregunta -quines sn les condicions que fan possible els enunciats de les cincies, les lleis
cientfiques?-, equival a aquesta altra: quines sn les condicions (transcendentals) que fan possible els
judicis sinttics a priori?

3. LA CRTICA DE LA RA PURA
En la Crtica de la Ra Pura (KrV), hi ha tres parts: Esttica Transcendental, Analtica
Transcendental i Dialctica Transcendental, que es correponen amb cadascuna de les tres
facultats que Kant distingeix en l'sser hum: Sensibilitat, Enteniment i Ra.
1. En l'Esttica T., estudia la Sensibilitat, les condicions transcendentals que fan possible el
coneixement sensible, a la vegada que mostra quines sn les condicions que fan
possible que en les Matemtiques existeixin judicis sinttics a priori.
2. En l'Analtica T., estudia l'Enteniment, a la vegada que mostra les condicions que fan
possible que hi hagi judicis sinttics a priori en la Fsica.
3. En la Dialctica T., estudia la Ra, a la vegada que s'ocupa de la possibilitat o
impossibilitat de la Metafsica com a cincia.

Diferncia entre sensibilitat, enteniment i ra.

Kant distingeix entre sensibilitat (coneixement sensible) i enteniment (coneixement intellectual);

sense copsar la diferncia entre ambds tipus no s possible entendre per qu la metafsica no
pot ser una cincia.
1.- SENSIBILITAT: Lsser hum s capa de rebre passivament impressions provinents de
lexterior (colors, sons...) i unificar-les en una intuci sensible.

13

Kant

Marisa

2.- ENTENIMENT s la capacitat, activa, que t el psiquisme de produir per ell mateix
(espontniament) conceptes (Letcia, rossa, simptica...) i formular judicis relacionant
aquests conceptes (na Letcia s rossa i simptica).
3.- RA: Lsser hum, a ms, lliga els judicis establint cadenes de raonaments (totes les
persones rosses sn simptiques; na Letcia s rossa; per tant, na Letcia s simptica)
En definitiva: comencem a copsar el mn, tal com ens ve de l'exterior, a travs de la sensibilitat.
La sensibilitat s una capacitat que ens permet rebre impressions de les coses. Per hi ha un
segon nivell de coneixement, que s l'enteniment, que ens permet pensar els objectes. Donat
que la Crtica s una arquitectura de la ra, podrem dir que la sensibilitat s el fonament que
far possible construir l'enteniment.
La sensibilitat

Lenteniment

La ra

Quines sn les condicions que fan possible la intuci sensible? La

resposta a aquesta pregunta la trobem a lEsttica transcendental. En ella
sesbrinen les condicions del coneixement en la cincia matemtica, s a dir,
la resoluci de la pregunta per la possibilitat de judicis sinttics a priori en
aquesta cincia.
Quines sn les condicions que fan possible la fomraci de conceptes a
partir de les intucions sensibles? A resoldre aquesta qesti dedica Kant
lAnaltica transcendental. Tamb aconsegueix aclarir les condicions de
lobjectivitat en la cincia fsica, contestant la pregunta per la possibilitat de
judicis sinttics a priori en aquesta cincia.
Quina funci tenen les idees? La Dialctica transcendental mira de
respondre-ho. Demostra, tamb, la impossibilitat de qu hi hagi proposicions
sinttiques a priori en la metafsica, amb la qual cosa esdev impossible que
aquesta assoleixi lestatus de cincia.

A. ESTTICA TRANSCENDENTAL. Crtica de la SENSIBILITAT (Sinnlichkeit)

La capacitat de rebre representacions en ser afectats pels objectes, s'anomena
sensibilitat. Els objectes, doncs, ens vnen donats mitjanant la sensibilitat i ella s l'nica que
ens subministra sensacions.A travs de les sensacions entrem en contacte amb la realitat
exterior. Ara b, tot i que les sensacions constitueixen la matria del nostre coneixement, falta
encara la seva forma, all que a priori les fa possibles. Qu s all absolutament independent
de qualsevol sensaci i que,a ms, les fa possibles. Per poder percebre una cosa shan de donar
dues condicions; que shagi percebut en un lloc i en un temps. Percebre, per tant, significa
ordenar les sensacions catiques (colors, sons, volums, etc.) en lespai i en el temps, que no
snuna cosa de les sensacions, sin que pertanyen a la nostra facultat de sentir. Espai i temps
sn, per tant, formes a priori de la sensibilitat (tamb anomenades intucions sensibles).
- Formes: Que l'espai i el temps siguin formes significa que no sn impressions sensibles
particulars (colors, sons, etc.), sin que constitueixen lestructura en la qual percebem totes
les impressions: els colors, els sons, els objectes sn percebuts en l'espai i en el temps.
- A priori: Independent de l'experincia. Espai i temps no procedeixen de l'experincia, sin
que la precedeixen, la fan possible.
- Sensibilitat: Coneixement sensible.
- Intucions: Perqu s lacte mitjanant el qual ens referim immediatament als objectes.

14

Kant

Marisa

Agafem com a exemple la visi. Aquesta depn de certes condicions particulars i

empriques (lelement material): l'agudesa visual, el tamany dels objectes, etc. per tamb -i aix
s el vertaderament important per a Kant- depn de dues condicions absolutament generals i
necessries (lelement formal): l'espai i el temps. No es pot veure res sense veure'l en un lloc de
l'espai i en un moment del temps. Espai i temps, per tant, sn condicions generals i necessries
(a priori) -transcendentals- de la sensibilitat.

L'espai:
1.- L'espai no representa cap propietat de les coses,
2.- L'espai no s ms que la forma de tots els fenmens dels sentits externs. Que hi hagi espai s una
condici universal de la sensibilitat.
El temps
El temps, en tant que forma pura de la sensibilitat humana, pertany al domini de la sensibilitat interna i fa
possible que captem les dades ordenades successivament.
1.- El temps no s cap concepte empric extret d'alguna experincia.
2.- El temps s una representaci necessria que serveix de base a totes les intucions. Ve donat a priori i
noms en ell s possible la realitat dels fenmens

Conclusi: En la sensibilitat hi ha una matria (emprica): les sensacions, i una forma (a priori):
l'espai i el temps (en tant que intucions pures). El resultat d'aquesta unificaci i ordenaci de les
sensacions en l'espai-temps s el fenomen (all que sens mostra), que s l'objecte de la
nostra experincia.
Laltre aspecte del qual socupa lEsttica transcendental s la possibilitat dels judicis
sinttics a priori en les matemtiques. Per Kant, les matemtiques sn possibles com a cincia
precisament perqu es fonamenten en lespai i en el temps; aix, la geometria estudia les
propietats de lespai i laritmtica estudia les sries numriques (1,2,3,... n), que sn sucessions
temporals (el 2 va abans que el 3 per desprs de l1). Ser justament perqu espai i temps sn
formes a priori que sn possibles els judicis sinttics a priori en les matemtiques. Judicis del
tipus 7 + 5 = 12 sn sinttics perqu el predicat amplia la informaci continguda en el subjecte, i
sn a priori perqu sn previs i independents de lexperincia, i, per tant, sn judicis universals.
B. ANALTICA TRANSCENDENTAL. Crtica de lENTENIMENT (Verstand)
La sensibilitat ens situa davant d'una multiplicitat de fenmens, davant d'una multiplicitat
d'impressions en l'espai i el temps. Ara b, percebre aquesta multiplicitat de fenmens (colors,
formes, sons, etc.) no suposa entendre'ls. En la percepci de qualsevol objecte, hi ha molt ms
que la simple suma de qualitats materials, hi ha l'objecte com una totalitat unificada, la qual
cosa significa que relacionam i classificam les nostres intucions integrant-les en conceptes
(casa, amiga). Si el percebre s l'activitat prpia de la sensibilitat, comprendre all percebut
s la funci prpia de l'enteniment. L'enteniment s, doncs, la facultat de conixer l'objecte
donat en la intuci emprica, s a dir, el fenomen. D'ella s'ocupa Kant en l'Analtica
transcendental.
s precs entendre que noms mitjanant la connexi de sensibilitat i enteniment existeix
coneixement de les coses. Diu Kant: A travs de la primera facultat se'ns dna un objecte, a
travs de la segona el pensam.

15

Kant

Marisa

1. La funci de comprendre o entendre es realitza mitjanant conceptes.

El nostre coneixement inclou conceptes a ms de percepcions sensibles; ms encara:
ens mostra que comprendre els fenmens s poder referir-los a un concepte : una casa,
un arbre, una taula, etc. Cal observar, a ms, que aquesta activitat de referir els
fenmens a un concepte es realitza sempre mitjanant un judici: aix s una casa,
l'aigua s inolora, un ca s un mamfer. L'enteniment pot ser considerat com la
facultat dels conceptes, o b com la facultat dels judicis. Ambdues caracteritzacions
s'impliquen mtuament.
2. Cal distingir dos tipus de conceptes totalment diferents: el conceptes emprics i
els conceptes purs o categories.
a) Els conceptes emprics ("casa", "mamfer", taula, vent...) sn aquells que
provenen de l'experincia, sn a posteriori.
b) A part d'aquests, l'enteniment posseeix, segons Kant, certs conceptes a priori que
no provenen de l'experincia. Sn posats per lenteniment del subjecte. Kant els
anomena categories (causa, substncia, existncia...) . Els conceptes a priori els
produeix l'enteniment espontniament (s a dir, per si mateix) i no provenen de
l'experincia. s per aix que els anomena, tamb, conceptes purs. Grcies a ells
podem pensar, s a dir, construir els nostres judicis sobre els fenmens, unificar i donar
sentit al caos fenomnic. La sensibilitat aporta el contingut del pensament (la matria);
l'enteniment aporta l'estructura (la forma). Ambds es necessiten mtuament; no pot
haver-hi veritable coneixement si una intuci sensible (un fenomen) no s pensada
mitjanant una categoria.
Conclusi: en l'enteniment hi ha: 1)una matria: el fenomen (donat per la sensibilitat, per que ja
no s estrictament material ja que el fenomen inclou les formes a priori de l'espai i el temps);
2) una forma a priori, posada per l'enteniment: les categories. Les categories valen per unificar
els fenmens i noms poden ser aplicades a ells.
3. Deducci metafsica de les categories.
(Quantes categories hi ha i com les podem descobrir?)
En el cas de l'enteniment cal aplicar tamb l'esquema de matria i forma. La matria sn aqu els
fenmens i la forma sn els conceptes (o categories) que el mateix enteniment aporta. Per a
Kant, els conceptes purs a priori o categories sn els que tenen veritable importncia per al
coneixement intellectual. I com que lenteniment utilitza els conceptes relacionant-los a travs de
judicis per ordenar les dades de lexperincia sensible (na Marta s amiga meva, una casa s
un objecte car...), Kant recorre a la lgica per analitzar els diversos tipus de judici que hi ha i aix
descobrir les categories o conceptes purs de lenteniment. Aquest procs que pretn descobrir
les diferents categories de lenteniment a partir dels diferents tipus de judicis s conegut amb el
nom de "deducci metafsica de les categories", i arriba a la conclusi que n'hi ha dotze:
Les categories sn un conjunt de regles que fan possible la formaci i ls dels
conceptes emprics.

16

Kant

Marisa

Taula de
judicis

Taula de categories

Exemples

Universals
1. Per la quantitat Particulars
Singulars

Unitat
Pluralitat
Totalitat

Tots els cans sn mamfers

Alguns cans sn dlmates.
Aquest ca s un dlmata

Afirmatius
Negatius
Infinits

Realitat
Negaci
Limitaci

Aix s un ca
Aix no s un ca
Aix s un no-ca

2. Per la qualitat

3. Per la relaci

Categrics
Hipottics
Disjuntius

4. Per modalitat Problemtics

Assertrics
Apodctics

Substncia i accident
Causa i efecte
Acci-passi (reciprocitat)

Possibilitat-Impossibilitat
Existncia-No-existncia.
Necessitat-Contingncia

Aquest ca s un dlmata
Si borda, s un ca
Aquest animal s un ca o una cussa
Aquest ca possiblement sigui un dlmata
Aquest ca s realment un dlmata
Tots els cans sn necessriament mamfer

Per l'important no s ni si sn dotze, ni com arriba a establir que sn aquests i no d'altres.

All significatiu s que, segons Kant, aquests dotze conceptes purs desenvolupen un paper
fonamental en l'activitat intellectual: no podrem pensar el mn si el nostre enteniment no
tingus aquests dotze conceptes purs que ens permeten classificar qualsevol concepte empric
i qualsevol experincia. Aix, quan es tracta dun judici categric, lenteniment aplica la categoria
de substncia; quan es tracta dun judici afirmatiu, lenteniment aplica la categoria de relaci, etc.
Cal tenir present, doncs:
1.- Els conceptes purs sn condicions transcendentals, s a dir, necessries per al nostre coneixement
dels fenmens. Aix significa que l'enteniment no pot pensar els fenmens si no s aplicant-los aquestes
categories. Si no tingussim els conceptes purs (substncia, causa, afirmaci, etc...) no tendrem ms
que un conjunt d'impressions sensibles inconnexes i desarticulades, com passava amb en Hume. Les
categories representen aquell element a priori que fa possible que els fenmens puguin ser coneguts.
Igual com lespai i el temps unifiquen les dades sensibles i fan possible la sensibilitat, les categories
unifiquen els fenmens i fan possible lenteniment.
2.- Els conceptes purs o categories sn buits. De la mateixa manera que l'espai i el temps han d'omplir-se
amb les impressions sensibles, els conceptes purs han d'omplir-se amb les dades procedents del
coneixement sensible. Les categories no tenen aplicaci vlida ms enll dels fenmens, s a dir, de
l'experincia.

17

Kant

Marisa

4. Deducci transcendental de les categories.

Kant denomina deducci metafsica la manera de procedir anterior, per hi ha un altre
moment important, que s demostrar com es relacionen i unifiquen els diversos fenmens -que,
per si mateixos, apareixen inconnexos- per esdevenir un sol objecte. Aquesta anlisi s'efectua en
la denominada deducci transcendetal de les categories.
Aquesta unificaci o sntesi noms pot explicar-se per l'activitat unificadora de
l'enteniment i remet sempre a una unitat superior, un fonament nic de totes les categories de
lenteniment: es tracta d'un jo o d'una conscincia transcendental que acompanya tota
representaci. s la que Kant anomena autoconscincia transcendental o apercepci
transcendental. Si s'elimins aquesta funci unificadora de l'enteniment a travs de les
categories, no quedaria ms que un conjunt d'impressions sensibles inconnexes, desarticulades,
com passava amb en Hume. Aquest jo que pensa no s, bviament, el jo pens cartesi; s la
unitat sinttica originria de la conscincia. s l'activitat espontnia d'un jo transcendental, la
condici necessria i ms sublim de tot pensament, fins i tot del fet de pensar-se el jo a si mateix
a l'estil cartesi. El que queda aix determinat com a realitat s el fenomen.
El subjecte no pot tenir coneixement directe del nomen (el qual defuig les
determinacions de l'espai, el temps i les categories). El subjecte no t accs directe al nomen;
nicament coneix el fenomen en el marc de les formes a priori de la sensibilitat (espai i
temps) i de l'enteniment (les dotze categories).
5. La possibilitat de judicis sinttics a priori en la Fsica.
Aquest s un altre aspecte que tracta lAnaltica transcendental. La fsica explica sempre els
fenmens mitjanant judicis hipottics (si passa aix, succeir all), judicis que sn possibles
grcies a la categoria de causa-efecte. El judici si escalfem aigua a 100C, aquesta sevapora
s un exemple de judici sinttic perqu amplia el nostre coneixement de la realitat; per tamb s
a priori ja que es fonamenta en la categoria de causa-efecte, que s universal i necessria;
sestn a tots els fenmens, a tot all donat a lenteniment i conegut per ell. Kant sallunya aix de
Hume, que considerava la relaci causa-efecte com a resultat de lexperincia (a posteriori) i, per
tant, no podia ser universal ni necessria.
6. Conclusi.
Per tant, pel que fa als dos primers dominis (Sensibilitat i Enteniment), ha quedat provat que
el coneixement s possible perqu en ell es dna la collaboraci entre subjecte i objecte, la
sntesi entre el material donat en lexperincia i les condicions que ha posat el subjecte per
conixer.

DIALCTICA TRANSCENDETAL. Crtica de la RA (Vernunft)

El coneixement intellectual no se limita a formular judicis, sin que tamb connecta uns
judicis amb uns altres i forma raciocinis o raonaments. Amb la ra conclou el dinamisme del
coneixement hum. Tot el nostre coneixement comena pels sentits, d'aquests passa a
l'enteniment i acaba en la ra. No hi ha en nosaltres res de superior a aquesta per elaborar la
matria de la intuci i sotmetre-la a la suprema unitat del pensar

18

Kant

Marisa

Si l'Analtica T. era considerada per Kant la lgica de la veritat, la Dialctica T. s

entesa com la lgica de l'aparena i la illusi. Si a l'Analtica T. havia portat a terme l'anlisi de
l's legtim de l'enteniment com a facultat que coneix, a la Dialctica T. pretn portar a terme
una crtica de la ra respecte al seu s meta-fsic. Kant aborda, aix, en primer lloc, l'estudi de
la ra i, en segon lloc, la pretensi de la metafsica d'oferir coneixement cientfic.
1. Les idees de la ra.
Hem vist com la Sensibilitat rep les sensacions, les ordena en l'espai i el temps i forma
el fenomen, i com l'enteniment aplica als fenmens les categories i elabora conceptes emprics
que lliga en forma de judicis. Per encara ens falta considerar la ra com a facultat que lliga uns
judicis amb uns altres per constituir raonaments.
-

Aix, si diem que tots els ssers humans sn mortals i que Scrates s un sser hum, podem
concloure que Scrates s mortal. La conclusi d'aquest raonament es fonamenta en les dues premises
que actuen de condicions i que la fan possible.

Ara b, podem preguntar-nos per la condici de la primera premissa (tots els ssers humans sn
mortals) i la trobarem en el segent raonament: Si tots els animals sn mortals i tots els ssers humans
sn animals, llavors tots els ssers humans sn mortals.

I encara ens podem demanar per les condicions que fan possible el judici tots els animals sn mortals.
Trobem aix que: Si tots els sers vius sn mortals i tots els animals sn ssers vius, podem concloure
que tots els animals sn mortals.

Fins on podem arribar en aquest procs ascendent? Kant considera que la ra s una
facultat que cerca cada vegada judicis ms generals amb la pretensi legtima d'arribar al judici
que s condici de tots els altres i que, per ell mateix, s incondicionat. Aix, per, no significa
que aquesta condici incondicionada ltima existeixi ni que es pugui assolir, per aquesta s la
manera de funcionar de la ra, des del punt de vista del seu s lgic.
La tendncia de la ra de cercar all incondicionat la porta a certs principis que no sn
presos ni de la sensibilitat ni de lenteniment. Estam parlant de tres conceptes purs de la ra, de
tres condicions incondicionades que Kant anomena idees transcendentals. Igual que les
categories constituen els conceptes purs de l'enteniment (conceptes a priori), les idees
transcendentals constitueixen els conceptes purs de la ra, s a dir, conceptes que no
provenen de cap experincia sensible ni tampoc de lenteniment.
Aquest s el funcionament de la ra com a conseqncia de la seva tendncia natural a
cercar condicions cada vegada ms generals i incondicionades, o sigui, sense una base emprica
(Newton formul la Llei de la Gravitaci Universal, que explica conjuntament els moviments
terrestres i els celestes, per aquesta estava basada en fets experimentals) . Aquestes coses
incondicionades no sn judicis o proposicions, sin idees. Les idees, objecte propi de la ra,
representen lincondicionat, la unitat suprema , lhoritz ltim del nostre raonar, all que ja no t
cap altra condici damunt seu. Kant anomena les idees conceptes purs de la ra o idees
transcendentals.
El terme idea s pres de Plat. Tamb per a Plat el procs ascendent de la dialctica acaba en la Idea, i
per aix la Idea s all incondicionat. Per hi haur una diferncia notable: per a Plat, la Idea s la realitat
mateixa; per Kant, nicament s un concepte que fixa un lmit en el coneixement i noms t un valor metdic.

Quines sn aquestes idees? Les idees sn tres: nima (Jo), Mn i Du. Permeten
unificar tots els fenmens que l'enteniment estructura mitjanant les categories. Jo, Mn i Du

19

Kant

Marisa

sn idees transcendentals. Aix vol dir que no poden tenir cap realitat objectiva, ja que tota
afirmaci sobre aquests objectes extrasensibles, trairia l'nic s legtim de les categories: la
seva aplicaci a l'experincia. Per tant, aquestes idees noms podran treballar amb els objectes
transcendents, s a dir, amb els nomens. (Cal dir que la derivaci de les idees s fora
artificiosa)
a) En primer lloc, el conjunt de tots els fenmens interns troba la unitat suprema en la idea
dun jo pensant (idea psicolgica) , no ja ents a la manera de lenteniment com una
categoria buida, unificadora de tot contingut mental, sin com un jo substantiu, una
nima, que unifica lexperincia interna en all que es considera un subjecte pensant o
una substncia permanent. Vindria a ser com un substrat on assentar tots els nostres
pensaments.
b) En segon lloc, el conjunt de tots els fenmens externs t la representaci ltima de la
seva unitat en la idea de mn (idea cosmolgica), el tot integrat dall que
considerem la realitat externa, lunivers en la seva totalitat. La idea de mn unifica la
totalitat dels fenmens de lexperincia externa.
c) En tercer lloc, la unitat absoluta de tot el que hi ha, fonament tant del jo com del mn, s
la idea de Du (idea teolgica). La idea de Du s considerada per Kant com la
condici de possibilitat de tots els fenmens, tant dels interns com dels externs.
Les idees representen precisament la trada dels temes fonamentals de la metafsica
tradicional, el problema de les substncies del racionalisme: Du substncia infinita-, nima
substncia pensant- i Mn substncia extensa. El domini de la cincia natural ha quedat cobert
amb lestudi de la sensibilitat i de lenteniment. Lmbit de la ra s aquell que s competncia de
la metafsica.
Ja hem vist que, pel que fa a la Sensibilitat i a lEnteniment, el coneixement s possible
perqu en elles es dna la collaboraci entre subjecte i objecte. La ra, en canvi, no treballa
sobre el fenomen. Cap material empric no es correspon amb les seves idees. Quan tenim una
experincia perceptiva dall que anomenam NIMA o de DU? Mai no tenim tampoc
experincia del MN com a totalitat. Les idees de la ra fugen de lmbit fenomnic, no
constitueixen un veritable coneixement.
Aix com podem acceptar que hi ha alguna cosa fora denosaltres que s lorigen de les
nostres impressions, cal que admetem que el conjunt dels nostres estats de conscincia,
sentiments i volicions pertanyen a alguna cosa, tenen una unitat, no sn, com deia Hume, com
escenes que se succeeixen sense sentit en lescenari de la conscincia. Tampoc no podem
entendre els fenmens fsics si no els concebem com a elements dun tot ordenat (cosmos, en
grec) dotat duna unitat interna. I, finalment, per comprendre el que passa i el que ens passa,
sembla que necessitem referir-ho tot a una unitat encara ms elevada que anomenam el sentit
ltim: Du. s a dir, ens calen les idees de la ra per entendre. Les idees responen a les
necessitats derivades del funcionament del nostre enteniment. Ara b, hem dacceptar que el
seu estatut s diferent del dels productes de lenteniment, els conceptes, perqu estan
mancades dun component essencial del veritable coneixement: el referent empric.
El pensament hum t una tendncia irrefrenable a anar ms enll de lmbit de
lexperincia, per quan ho fa, cau inevitablement en lerror (un error molt especial, perqu s
impossible no cometrel). Es fa la illusi que coneix, per veritablement no sap res. Lanlisi de

20

Kant

Marisa

les illusions de la ra dna nom a la darrera part de la Crtica: la dialctica transcendental.

Dialctica s una paraula que havia esdevingut sinnim de discussi sofstica, dintercanvi
estril darguments que produen una impressi (o illusi) de veritat, per amagar la manca de
coneixement. En Kant, per, adquiereix un altre sentit: el de denncia dels abusos de la ra, que
provenen daquesta illusi natural i permanent.

Diferncia entre pensar i conixer

Mitjanant les idees podem pensar la totalitat dels nomens, per no podem conixer-los.
Aix s degut a qu no posseim cap intuci d'aquestes realitats, ja que, per a Kant, com
sabem, tota intuci s intuci sensible i noms afecta als fenmens, per no als nomens. La
ra no coneix res; nicament pot pensar all que unifica com si fos un objecte real. s
aix com es creen tres illusions transcendentals. Per aix, les idees no sn prpiament
formes (a priori), com ho eren l'espai-temps i les categories, ja que estan desprovedes de
matria (emprica) que els doni contingut. Per aix sn illusions transcendentals.
2. Impossibilitat de la metafsica com a cincia.
Kant considerava que nima, mn i Du constituen els tres objectes d'estudi de la
metafsica del seu temps. Perqu una cosa pugui ser objecte de coneixement, cal, primer, que
l'objecte ens sigui donat a travs de l'experincia i, desprs, que sigui conegut a travs de les
categories de l'enteniment. El problema de la metafsica s que aplica les categories de
l'enteniment a Du,a l'nima i al mn, que sn idees i no fenmens. Per aix, la pregunta
sobre la possibilitat de la metafsica com a cincia s contestada negativament perqu
cadascuna de les idees engendra els seus propis conflictes caracterstics, a saber:
a) nima: Tots els fenmens psquics (de l'experincia interna) es pretenen unificar i explicar
mitjanant teories metafsiques sobre l'nima (la substncia pensant cartesiana). Al final,
aquesta pretensi ser fictcia i donar lloc als anomenats paralogismes de la Ra Pura, error
lgic consistent a identificar realitats plurals com una de sola. En referir-nos al jo, confonem
tres estrats; el jo empric, conjunt de les meves impressions externes; el jo lgic de lapercepci
transcendental, una forma buida de lenteniment, i el jo substantiu o nima. En no distingir-los,
passem de lun a laltre indegudament.
b) Mn: Pel que fa a la idea cosmolgica, la ra es veu obligada a acceptar simultniament
principis incompatibles. Daquests darrers, Kant en diu antinmies (literalment, conflictes entre
lleis) i s la seva exposici la que emmarca el carcter dialctic de lanlisi de la ra. Al final,
aquesta pretensi resultar fictcia, impossible, donant lloc a les anomenades antinomies de la
Ra Pura.
c) Du: Uns fenmens i altres s'intenten unificar i explicar mitjanant teories metafsiques sobre
una causa suprema (la substncia infinita cartesiana). Finalment, l'intent de demostrar
l'existncia de Du cau en lerror de considerar real all que no s ms que un ideal de la ra
pura. Kant examina crticament les proves que shan donat de lexistncia de Du, i conclou que
totes parteixen de laplicaci indeguda de la categoria dexistncia a quelcom que, per definici,
se situa ms enll (all transcendent) de la realitat que ens s coneguda. Rebutja les diverses
proves de l'existncia de Du que shan donat al llarg de la histria, a saber:
c.1) l'argument teleolgic, que parteix de la finalitat i ordre que es manifesta en l'univers i cerca
Du com a causa d'aquest ordre,

21

Kant

Marisa

c.2) l'argument cosmolgic, que parteix de l'existncia contingent de les coses i arriba a Du
com a sser necessari causa de tot,
c.3) l'argument ontolgic, nom que utilitza ell per primera vegada per referir-se a l'intent de
demostrar l'existncia de Du a partir de la idea d'un sser perfectssim.
Pel que fa als dos primers, Kant considera que aplicar la categoria de causa a una cosa
suprasensible implica fer un s illegtim d'aquesta categoria. I en relaci a l'argument ontolgic,
Kant pensa que no n'hi ha prou d'afegir al concepte d'una cosa l'existncia perqu aquella cosa
existeixi, ja que l'existncia no s un predicat ms de la cosa.
3. Conclusi
En les afirmacions metafsiques es sobrepassa el lmit fixat per la sensibilitat, la qual
cosa significa que els principis i categories de l'enteniment sn usats abusivament. All que
provoca que sorgeixi una illusi dialctica s el seu s incorrecte: aplicar les categories de
l'enteniment (substncia, causalitat, existncia...) a suposats objectes que es troben fora de
l'mbit de l'experincia. Per, si d'una banda s lgicament incorrecte aplicar les categories ms
enll de l'experincia, de l'altra s una tendncia inevitable de la mateixa ra. Per aix Kant
considera que aquestes idees, tot i que escapen a les possibilitats de la cincia, tenen un paper
til per al coneixement. s el que anomena s regulatiu de les idees de la ra. Les idees de la
ra sn idees reguladores del coneixement cientfic, s a dir, sn ideals que orienten el
desenvolupament de la cincia i dibuixen un horitz que no per inassolible s'ha d'oblidar. Aix,
per exemple, el cientfic ha de donar per suposada la idea de mn com a escenari on tots els
fenmens s'interrelacionen a travs d'una concatenaci causal; si n, la cincia s impossible.
La pregunta fonamental que preocupava a Kant -s possible la Metafsica com a
cincia?- s contestada negativament en la Dialctica Transcendental. La Metafsica, entesa
com un conjunt de proposicions o judicis sobre realittas que estan ms enll de l'experincia, s
impossible, ja que les categories noms poden utilitzar-se legtimament quan s'apliquen a
fenmens, no a nomens. No hi ha coneixement vlid d'objectes nomnics. En
conseqncia, no s possible la metafsica com a cincia.
L'aplicaci de les categories ms enll de l'experincia s lgicament illegtima i dona
lloc a errors, a illusions. La tasca de la Dialctica consistir a mostrar com aquests errors i
illusions provenen del fet de passar per alt la distinci entre fenomen i cosa en s
(nomen). La Dialctica Transcendental s, doncs, una crtica de de la ra en la seva pretensi
d'assolir el coneixement de les coses en s, d'all que es troba ms enll de l'experincia. El
problema de la metafsica s que confn lideal amb el real. Ara b, la metafsica respon a un
impuls natural i es recolza sobre la necessitat irrenunciable dels ideals.

22

Kant

Marisa

Estructura de la Crtica de la Ra Pura

Esttica
transcendental

[Sensibilitat]

Analtica
transcendental
[Enteniment]

Dialctica
transcendental
[Ra]

El subjecte rep del

mn exterior un
contingut desordenat
dimpressions.
Les ordena en un
temps i en un espai.
El resultat de trobarse la cosa- en- s
amb les formes a
priori de la sensibilitat
s el fenomen.
A travs de la
sensibilitat,
el
subjecte rep un munt
de fenmens.
Els fenmens sn
ordenats segons les
categories.
El subjecte rep
diversos
judicis
cientfics.
Els
ordena
en
sntesis totals: nima,
mn, Du.

Element material: el caos de

sensacions
Element formal:
a) sensibilitat
externa:
lespai
b) sensibilitat interna:
el temps

Element material: intucions de

la sensibilitat: fenmens

Element formal: les categories

Element material: conceptes i

judicis.
Element formal:
a) idea psicolgica: lnima.
b) idea cosmolgica: el mn.
c) idea teolgica: Du.

Fenmens

Judicis

Idees

QU HE DE FER? LA RA PRCTICA I EL DEURE MORAL

La seva teoria tica es troba exposada a dues obres cabdals: la Fonamentaci de la
metafsica dels costums (1785) i la Crtica de la Ra Prctica (1788). Tot i que la ra
humana s una facultat nica, segons Kant posseeix una doble funci: s capa de conixer
com s la naturalesa humana (ra terica), per tamb s capa de conixer com ha de
ser la conducta humana (ra prctica), s a dir, qu he de fer?. Mentre a la ra terica li
interessa all que es dna a travs de la intuci sensible i formula les seves lleis a travs de
judicis (laigua bull a 100 C), a la ra prctica li interessen els fonaments de la voluntat
(all que condiciona les nostres decisions a lhora dactuar). Aquesta segona Crtica no es
proposa determinar quin s lideal moral, que cadasc ja posseeix en la seva conscincia,
sin quines sn les condicions que fan possible un ideal moral en general. La moralitat s un
fet i s un fet que, com el sentit com en Descartes, s universal. Totes les persones
actuen amb conscincia de la bondat o maldat de les seves accions (independentment de
quin sigui el seu ideal moral, independentment que estiguin o no dacord sobre quines sn
bones i quines sn dolentes). En lanlisi de la ra pura es partia del coneixement cientfic
com un fet que calia explicar; aqu es parteix de la conscincia moral com un fet les
condicions del qual cal determinar.

23

Kant

Marisa

1. TIQUES MATERIALS / TICA FORMAL KANTIANA.

Kant es pregunta pel fonament de lobligaci moral i sadona que ha estat variat, segons
els diferents pensadors: la felicitat, el plaer, la perfecci... La majoria dels filsofs han intentat
identificar, primer, all que consideraven el b ltim de lsser hum i, desprs, han prescrit
les normes morals necessries per assolir aquest b. El resultat ha estat el que ell anomena
tiques materials.
a) TIQUES MATERIALS: Sn les que qualifiquen una acci com a bona o dolenta
segons la consecuci d'un fi particular. Sn "a posteriori" ja que l'experincia ens indica
els mitjans a travs dels quals hom pot aconseguir un fi determinat. Per exemple, actuar
per aconseguir la felicitat (Aristtil), actuar per aconseguir el plaer (Epicur). L'aristotlica i
lepicrea sn dues tiques materials.
Aquestes tiques comparteixen les segents caracterstiques:
1) Els seus principis sn emprics, s a dir, shan obtingut mitjanant generalitzacions fetes
a partir de lexperincia (a posteriori). Aix, uns han trobat el b ltim de lsser hum en
la felicitat (Aristtil, sant Toms), altres en el plaer (Epicur), etc. Tots, per, han hagut de
cercar aquest b ltim analitzant les accions humanes i han hagut de recrrer a
lexperincia. A Kant, per, aquest plantejament no el satisf perqu ell cerca una tica
que tingui validesa universal, una tica que sigui a priori en comptes demprica o a
posteriori.
2) Els seus principis sn heternoms, s a dir, sn imposats des de fora meu i, per tant, no
imposats per la meva ra. Per exemple, en el cas duna tica eudemonista, jo no cerco
la felicitat perqu sigui una decisi de la meva voluntat, sin perqu la meva naturalesa
mobliga a fer-ho. Kant, en canvi, cerca una tica que doni el protagonisme a la capacitat
de decisi del subjecte que actua; aix s el que es coneix com una tica autnoma,
sense cap principi imposat que sigui extern a la meva voluntat.
3) Els seus principis sn hipottics, s a dir, sn condicionals perqu ens obliguen a fer
una acci concreta per aconseguir un fi determinat. Per aix tenen la forma si.... llavors
.... (si vols arribar a ser vell, has de tenir cura de la teva salut). Aquests principis no
tenen un valor absolut i per aix no tothom segueix els mateixos preceptes: alguns, per
exemple, defensen que la moderaci s important per gaudir duna vida llarga i
saludable; altres, per, consideren que, aix, la vida ser llarga, per inspida, i val mes
una vida curta per intensa. Kant considera que els imperatius de ltica no poden ser
hipottics, sin que han de ser categrics o absoluts.
tiques materials
tica formal kantiana

Emprica o contingent
(a posteriori )
Universal o necessria
(a priori)

24

Heternoma
Autnoma

Imperatius hipottics
(materials)
Imperatius categrics
(formals)

Kant

Marisa

b) TICA FORMAL KANTIANA:

Kant rebutja les caracterstiques de les tiques materials. Quina alternativa proposa? Afirma
que per actuar necessitem normes (mximes en diu ell), per no cerca una tica que
prescrigui normes concretes, sin una tica que ens indiqui quina s la forma que ha de
tenir qualsevol norma per ser moral. Per aix, ltica que ens proposa s una tica formal,
una tica buida de contingut empric. Qu significa buida de contingut empric? Que no
estableix cap b ltim de lsser hum, ni tampoc no ens dna una relaci de preceptes per
aconseguir aquest b. Aleshores, la pregunta seria: quan podem estar segurs que la nostra acci
ha estat la correcta?, quan podem estar segurs de qu hem fet el que calia fer?
Kant respondr dient: quan actuem per deure, s a dir, quan deixem al marge qualsevol
inters que no sigui el dactuar segons el deure. Al llibre Fonamentaci de la metafsica dels
costums ens aclareix qu significa actuar per deure. Imaginem-nos un comerciant que ha
decidit posar preu als seus productes. Quan podrem dir que actua honradament des dun punt de
vista moral, s a dir, per deure? El mercader podria variar el preu dacord amb el tipus de client
i no tractar igual un comprador habitual que un nin o un comprador ocasional o un turista; en
aquest cas actuaria contrriament al deure. El mercader noms actuar com sha dactuar, s a
dir, per deure, quan posi el preu que consideri que sha de posar i no per inters, sin perqu
considera que s el que sha de fer i el que tothom hauria de fer.
En els dos casos anteriors, la voluntat s la facultat que ha pres la decisi, per Kant
considera que en el primer cas la voluntat no s bona, mentre que s que ho s en el segon.
Actuem de bona voluntat quan ho fem moguts pel deure. Noms la voluntat bona s un b
absolut, un b per si mateix, ja que tots els altres bns que lsser hum pugui tenir (bellesa,
riquesa, enteniment, etc.)sn relatius; depenen de ls que sen faci.
Kant defineix el deure com la necessitat duna acci per respecte a la llei (observaci: quan
Kant diu llei aqu, no es refereix a la llei escrita del Dret, sin a la llei moral). Aix significa que
el que ha de guiar-nos en el nostre actuar ha de ser una llei moral objectiva, vlida per a
tots els ssers humans. Quina seria aquesta llei moral?
Imperatiu categric (formal) kanti
He dactuar sempre de manera que la meva mxima es pugui convertir en llei moral
universal.
Aquest s , segons Kant, el PRINCIPI OBJECTIU DE MORALITAT (= IMPERATIU
CATEGRIC), el que serveix de fonament a tots els judicis morals. Per qu? Perqu s:
a) un principi universal, s a dir, vlid per a tothom i en tot moment. No est
determinat per cap fi, sin noms pel compliment del deure (com a exigncia
interna de la racionalitat).
b) un principi a priori, ja que no sha tret de lexperincia.
c) un principi autnom, ja que la voluntat no se sotmet a cap altra llei que la que
ella mateixa es dna. (Cal tenir present que el subjecte actua mogut per la bona
voluntat i pel deure , no per agents externs o diferents de la seva prpia ra)
d) un imperatiu no hipottic, sin categric. Limperatiu s la forma que adopta la
llei moral per a la voluntat humana. Els seus judicis morals sn absoluts, sense
excepci.
s per tot aix que es tracta duna tica formal. "Formal" significa "que no t contingut": no
diu qu cal fer, sin "com" cal fer-ho.

25

Kant

Marisa

Limperatiu categric declara quan una acci s bona per si mateixa i no dacord amb
un fi extern determinat. Si fssim tots agents morals purament racionals, el principi objectiu de
moralitat governaria sempre els nostres actes. Per, de fet, a la prctica obram dacord amb
mximes o principis subjectius de volici, incompatibles amb el principi objectiu de la moralitat.
La voluntat santas lideal, per com que les nostres voluntats no sn santes, la llei moral pren
la forma dun imperatiu: actua com si... La ra pura prctica dna ordres; el nostre deure
consisteix a vncer els desitjos que entren en conflicte amb aquestes ordres.
De les diverses formulacions que en presenta Kant, en destacarem tres:
1) Obra de tal manera que la teva mxima esdevengui llei moral universal per a tot
el gnere hum
2) Obra de tal manera que la teva voluntat pugui considerar-se a si mateixa,
mitjanant la seva mxima, com a legisladora universal
3) Obra de manera que sempre prenguis la humanitat, tant en la teva persona com
en la de qualsevol altra, com un fi i mai com un mitj.
Perqu les nostres mximes puguin esdevenir lleis morals universals (primera formulaci),
cal que lsser hum es consideri a si mateix i als altres com a fins i no com a simples
mitjans (tercera formulaci).
2.

ELS IMPERATIUS.

Mxima moral i Llei moral.

Mxima: s el principi subjectiu de l' obrar. Per exemple: un diabtic no pren sucre perqu s
perjudicial per a la seva salut. El sucre no s objectivament perjudicial, per si ho s per a la
seva salut en concret. La mxima dactuaci daquest diabtic ser: Si vull conservar la meva
delicada salut , aleshores no he de prendre sucre. La mateixa formulaci seria aplicable a
qualsevol altre finalitat que vlgussim aconseguir.
Principi o Llei moral = Imperatiu categric: s el principi objectiu de l' obrar: No es tracta dun
principi, sin del principi que serveix de fonament a tots els judicis morals. Prescriu com ha d'
actuar l' individu que vulgui ser guiat noms per la seva ra. Per exemple: "no robars". Hom
suposa que la bona voluntat s la que dirigeix la nostra conducta i que aquesta pot ser adoptada
com a pauta universal de conducta.
Imperatiu hipottic i Imperatiu categric.
a) Un imperatiu hipottic s el que prescriu una acci com a bona per tal d' assolir una finalitat
vlida noms per a mi, s a dir, subjectiva: "si vols ser feli, sigues honest". S' expressa en forma
condicional: Si vols ser campi olmpic, has d' entrenar fort", Si vols tenir una bona vellesa,
estalvia Per els imperatius hipottics no poden constituir l' essncia de les accions morals, ja
que inciten a actuar per aconseguir un fi condicionat.
b) La voluntat humana hauria de ternir com a referent una finalitat que sigui volguda per si
mateixa i no com un mitj per aconseguir fins ulteriors. En conseqncia, la voluntat moral es

26

Kant

Marisa

cont en imperatius categrics. Un imperatiu categric s el que s' imposa a la voluntat

humana d' una forma absoluta, sense cap mena de condici. s el fonament de la moralitat.
T tres caracterstiques:
- Autnom: L' individu ha d' actuar seguint els dictats de la seva prpia conscincia, guiant-se
noms per mitj de la seva ra.
- Universal: Ha de valer arreu com a principi de legislaci.
- Formal: La voluntat no pot ser determinada pels continguts. Limperatiu no em diu qu he de
voler, sin com he de voler all que vull. No diu qu s el deure, sin com s el deure. Noms
aix pot ser a priori. La seva essncia consisteix a tenir validesa universal en virtut nicament
de la seva forma. Tothom ha de fer all que la seva ra determina com el deure. Aquest s
lnic principi universal i necessari que t validesa moral.
Limperatiu categric no diu: si vols ... , has de ...., sin has de ....., senzillament perqu s
el teu deure. s una llei prctica de lacci que resulta vlida sense condicions per a tot sser
racional. All que determina, per tant, la moraliat duna acci no s el contingut, sin la intenci
amb qu es fa. Res no es pot considerar com a absolutament bo a excepci de la bona voluntat
Exemple: Imaginat que ets un comerciant i que decideixes no enganyar en el pes. Pots haver
pres aquesta decisi per diverses raons:

Per por de ser descobert i castigat.

Per preservar el bon nom de lempresa, per no perdre clientela.

Perqu entens que s la teva obligaci.

Noms la tercera daquestes motivacions determina una conducta veritablement moral, s
lnica que espressa el sentit de limperatiu categric.
Limperatiu categric aporta certament la regla bsica per a una bona conducta, per no s
suficient perqu lhome no s un sser racional pur sin que t inclinacions i impulsos; per tant,
cal una bona voluntat necessriament. Creieu que una teoria kantiana de ltica seria vlida,
com defensava ell, fins i tot per a un poble de dimonis, s a dir, una gent amb absoluta manca
de bona voluntat?
3. ELS POSTULATS DE LA RA PRCTICA.
Un postulat s una proposici que cal acceptar com a fonament dun raonament posterior.
Perqu la moralitat tengui sentit, ens cal suposar que sn necessriament veritat els postulats
segents.
Ni la virtut ni la felicitat es troben a labast immediat de lhome; com hem vist abans, la bona
voluntat no s la voluntat santa, que s atribut privatiu de Du. Lhum s un sser limitat i dividit,
sollicitat per la llei, per tamb pels desigs.
Igual que en lmbit de la ra terica eren necessaris lespai i el temps, les categories i les
idees de la ra com a condicions de possibilitat del coneixement cientfic, en lmbit de la ra
prctica sn necessaris uns postulats, uns principis indemostrables, que sn condicions de
possibilitat de la moralitat. Kant considera que aquests postulats sn la llibertat, la immortalitat
de lnima i lexistncia de Du.

27

Kant

Marisa

1. LA LLIBERTAT.
La llei moral, a diferncia de les lleis de la naturalesa, es pot desobeir i justament
aquesta ns la caracterstica essencial. Des del moment que en splantegem alguna cosa com
un deure, com all que hem de fer, s perqu tenim la possibilitat efectiva de no fer-ho. No
t cap sentit que suspenguem el bolgraf en el buit i, tot deixant-lo caure, ordenem: cau,
bolgraf!. s un absurd prescriure aquesta ordre all on es dna la necessitat natural, on no hi
ha alternatives possibles de conducta. Aix ens ha de fer veure que la conscincia mateixa del
deure revela la llibertat de la nostra voluntat, llibertat que noms s plena quan el nostre voler es
desf de tot condicionament extern o intern i es determina a si mateix, atenent nicament la
indicaci racinal del que sha de fer.
La llibertat, per, no s un objecte que poguem entendre des de la perspectiva de la
racionalitat cientfica. Al contrari, la cincia parteix de la convicci que en la naturalesa tot est
determinat per causes. La causalitat, recordem-ho, s una categoria de lenteniment i, per tant,
saplica necessriament i universalment a tot all que s obejcte dexperincia. Per, en lmbit
de la voluntat, ens trobem davant dun fet nic: limperatiu mordena de fet ser lliure (fes
all que has de fer); en la conscincia del deure hi ha necessriament implcita la llibertat.
s aquesta independncia de la voluntat el que revesteix lespcie humana duna
dignitat nica (digne vol dir mereixedor duna consideraci o tracte especial) i objecte dun
respecte. El respecte neix de ladmiraci per la grandesa del fet moral, que fa dels humans
criatures essencialment diferents i superiors (moralment parlant) a la resta (a una coliflor p.e.).
Per a Kant, la subjecci de lsser hum a la llei moral autoimposada (que pot obeir o
violar) suposa que s moralment lliure. s a dir, que pot prendre decisions mogut per mximes
dictades per la seva ra i al marge de la necessitat natural. Per tant, la llibertat s la condici
de possibilitat de la llei moral.
Fins ara sempre shavia cercat el fonament de la moralitat en la metafsica. Com que
Kant ha destrut la possibilitat de la certesa metafsica, instaura la independncia absoluta del
domini moral. Totes les morals anteriors sn criticables perqu sn morals heternomes (s a
dir, cerquen la seva base en quelcom ali o ms enll de la voluntat prpia), a diferncia de la
moral kantiana, que s autnoma, i, per tant, transformen els principis morals en imperatius
hipottics. Daquesta manera soscaven all que fa les persones ms dignes: la seva llibertat. Si
dic que la moral sha dassentar sobre la felicitat (Aristtil) o sobre el plaer (Epicur), o sobre el
sentit com (Descartes), o sobre el benestar de la classe social a la que pertanys (Marx), etc.,
estic dient qu he de voler, i subodino aix la meva ra i la meva voluntat a una autoritat externa
o als impulsos que provenen del meu jo empric, la meva psicologia (tamb puc ser esclau de les
meves passions). Lliure no s qui fa all que li ve de gust, sin qui obeeix la seva ra
autnoma.El mn moral esdev absurd sense llibertat.
Pel que fa als altres dos postulats, cal tenir present que el b ms elevat en lsser hum
s la virtut, s a dir, el compliment del deure. El b perfecte ha dincloure virtut i felicitat, en
el sentit que la virtut produeix la felicitat com la causa produeix lefecte. La virtut suposa el
compliment del deure (s la condici), i ser virtuosos ens fa merixer la felicitat. Per els sser
humans racionals no volem noms ser mereixedors de la felicitat, sin ser felios realment per
tal daconseguir el B Suprem. I per assolir aquest b cal acceptar la immoratalitat de lnima i
lexistncia de Du.

28

Kant

Marisa

2. LA IMMORTALITAT DE LNIMA.
Per qu la immortalitat de lnima? Perqu en el mn sensible no podem assolir la uni
perfecta entre virtut i felicitat all que ell anomena santedat o voluntat santa- i, per tant, hem
dacceptar que noms lassolirem en un altre mn. Ats que el perfeccionament moral s un
deure, per sembla una tasca infinita, cal suposar que ha de continuar indefinidament en una
altra vida posterior.
La completa adequaci de la voluntat amb la llei moral s la santedat, una perfecci que
cap sser racional s capa daconseguir en cap moment de la seva existncia; noms pot
aconsegui-se en un progrs que continua fins a la infinitud. I aquest progrs infinit s possible
noms si suposem una existncia infinita daquest sser racional que som nosaltres.
Limperatiu categric ens ordena dactuar de forma tal que poguem desitjar que la
mxima de la nostra acci sigui una llei universal. Per no ordena aconseguir la santedat (o, el
que s el mateix, ladequaci completa de la voluntat amb la llei moral); pot ser perfectament
possible complir el nostre deure i, en canvi, ser-nos impossible assolir la santedat. Per tant, la
idea de la immortalitat de lnima noms t sentit si, ms enll de limperatiu categric, pretenem
arribar a la santedat.
Que largument de Kant per justificar el postulat de la immortalitat de lnima sigui poc
convincent s degut, en opini de Krner, al fet de qu no admetem el mandat daconseguir la
santedat com una llei que podem elegir per a complir-la.
En definitiva, qualsevol que sigui la fora de les objeccions, el fet s que Kant ha donat
molta importncia a aquesta idea de la santedat com a meta ideal. Segons ell, la negaci
daquesta ordre suposa una degradaci de la llei moral, una rebaixa de lexigncia moral per tal
dadequar-la a la debilitat de la naturalesa humana. Malgrat aix, no hem dobrar b per
lesperana duna recompensa en laltra vida, sin per la conscincia pura del deure.
3. LEXISTNCIA DE DU.
I per qu s necessari postular lexistncia de Du? Perqu Du garanteix lharmonia
entre la felicitat i el compliment del deure (la virtut), ja que, si no fos aix, felicitat i deure serien
com dues paralleles que no es troben mai. Si el fet concret de la nostra vida s que ens movem
contnuament entre el que s (la causalitat natural) i el que hauria de ser (lordre moral),
llavors cal que existeixi un sser superior en el qual ser i haver de ser coincideixin sempre.
Aquest sser s Du.
Dit amb altres paraules: el seu argument suposa que el summum bonum (la moralitat
completa i la felicitat completa) no s realitzable si Du no existeix. Hem dacceptar la possibilitat
duna reconciliaci entre la bondat i la felicitat supremes, i aix s el que representa la idea de
la divinitat, el summum bonum. Du s el smbol de la possibilitat efectiva de realitzaci del b
absolut.

Si pogussim fer una reduci dels arguments de Kant que descobrs la seva estructura
lgica, tendrem quelcom parescut a aix:
1r. Lhum pot complir el seu deure noms si s lliure.
2n. Lhum pot assolir la santedat noms si s immortal.
3r. Lhum pot promoure el summum bonum noms si Du existeix.

29

Kant

Marisa

QU PUC ESPERAR?
La tercera pregunta Qu ms perms desperar?- s abordada en obres molt ms breus.
Lesperar es refereix al futur i per aix desborda el marc de la cincia i de la moral, que noms
socupen, respectivament, del que s i del que hauria de ser, per no del que sespera que
ser. Aquesta qesti noms pot ser pensada des de la perspectiva dun temps indeterminat.
Se nocupen la religi, la poltica i la sociologia.
La reflexi de Kant sobre lsser hum el va portar a considerar un doble vessant:
a) Com a fenomen, l'hum est sotms a les lleis fsico-biolgiques de la naturalesa, de la
mateixa manera que tots els altres membres del mn fsic.
b) Per en tant que nomen, l'home s un sser lliure, que pertany a l'mbit de l'intelligible,
lmbit de la ra prctica.
Aix posa de manifest una doble dimensi en lsser hum, lempirico-sensible i letico-social.
Per la primera, lsser hum s un sser tancat sobre si mateix i, per tant, egoista, s a dir, que
es mant allunyat de qualsevol tipus de judici moral i a tota forma de socialitzaci. Per la segona
dimensi, per, lsser hum es descobreix com un sser entre els altres, s a dir, com a sser
sociable i moral. s en aquesta tensi dinsociabilitat-sociabilitat que es constitueix la paradoxal
naturalesa humana.
Per ens podem demanar de quina manera es concilia aquesta insociable-sociabilitat
de lsser hum. Kant troba la resposta en la histria i en la religi, ja que, a travs de la primera,
lsser hum es realitza com a sser social i, a travs de la segona, com a sser moral.
a) Pel que fa a la primera, la idea dominant s la superaci de la guerra i lestabliment
duna pau perptua. La guerra s vista per Kant com el gran mal poltic, fins i tot com el
major obstacle de la moral.
b) Pel que fa a la segona, lesperana ja no s objecte de la moral, sin de la religi.

La llei moral condueix a travs del concepte de b suprem, com a meta final de la ra prctica, a
la religi, s a dir, al coneixement de tots els deures com a manaments divins [...] perqu noms
duna voluntat moralment perfecte (santa i bondadosa), i alhora tamb omnipotent, podem
esperar el b suprem a qu la llei moral ens obliga. En conseqncia, la moral no s prpiament
la doctrina que determina com fer-nos felios, sin la que indica com fer-nos dignes de la felicitat.
Noms quan la religi shi afegeix, apareix tamb lesperana darribar un dia a ser partceps de
la felicitat en la mesura que hgim procurat de no ser-ne indignes
Religi significa aqu fe racional o religi natural i el seu contingut , definit en el text anterior,
s, fonamentalment, moral i integra la creena racional en Du amb els manaments morals.

&&&&&&&&&&&&&&&&

30