Vacances fcils

Ara sembla mentida, per hi va haver un temps no gaire lluny en qu hi havia gent que
demanava crdits per a anar-sen de vacances.
No mho invento. Homes i dones de gran seny sarribaven fins la caixa o el banc del barri i all,
mitjanant tota mena dencanteris, el director de loficina els embruixava. Firmaven uns papers i
obtenien uns recursos per a aconseguir el seu somni. Fcil, fcil. La gent sortia de lentitat financera
amb aquella alegria que dna la compra sense problemes. Deu dies en una platja caribenca, un
creuer per la Mediterrnia oriental, descobrir les selves africanes com els aventurers del segle XIX...
Ai carai, tothom t dret a veure mn. Travessar fronteres ja no era cosa noms dels rics. El qui no
shipotecava per a anar de vacances era un ximplet de qui calia sospitar.
Els meus pares, generaci castigada per la guerra i silenciada pel franquisme, van pencar com
bsties i mai no van anar de vacances. Classes subalternes, que cantava aquell. Quan arribava
lagost, les vacances consistien a gaudir de la platja del poble, que era de franc. Quin luxe! Amb els
anys, quan els pares ja no les passaven tan magres, perqu el petit negoci familiar rutllava b, ja era
massa tard per a acostumar-se als plaers de la nova classe mitjana. Aleshores, ja estaven fets a
quedar-se a casa i, a diferncia dels meus oncles, mai no van sentir cap necessitat de volar a laltre
cant de mn. De crdits, els meus pares en va demanar pocs, els tpics de lpoca: per a un pis, un
cotxe, un local per a la botiga. No compris si no tens els diners, repetia el meu pare.
Els directors de les agncies bancries, ensinistrats en tota mena de fetilleries, van portar la gent pel
mal cam. s una histria que es ven b i que, sobretot, serveix al meu ve del tercer per a pensar
que ell i la dona no sn responsables de la seva situaci, que tot s culpa del sistema. Per el ve del
primer, que guanyava menys que lanterior, avui no ho passa tan malament perqu, entre ms coses,
mai no va tenir la pensada de fer vacances sense disposar de la virolla corresponent. La prudncia
antiga, que el del tercer veia com a manca de coratge i de sang, s ara el talent ms envejat. No
mho puc treure del cap: hi va haver un temps en qu la gent shipotecava per a anar a ballar el
merengue a Santo Domingo. Que podrit, el sistema.
Francesc Marc lvaro
El Temps, 5 de juliol de 2011 - Nmero 1412