Biologia

Estructura del DNA

El DNA transporta informaci hereditria (es troba en forma gens
als cromosomes) de cllula i que els constituents proteics tenen la
carga principal principals en la condensaci i el control de molcules
enormement llargues dels cromosomes, es troba en forma gens als
cromosomes. Una cadena dun cromosoma esta composta per 4
subunitats molt semblants des de un punt de vista qumic. Una
molcula de DNA esta constituda per dos cadenes de
polinucletids (cada nucletid esta format per sucres de cinc
carbonis al que estan units un o mes grups fosfats i una base que
conte el nitrogen). La base pot ser la adenina (A), citosina (C),
guanina (G) o timidina (T). Els nucletids estan units covalentment
uns amb els altres a traves dels sucres i fosfats (sucre-fosfat-sucrefosfat.....). Cada final de cadena es pot distingir molt fcilment
perqu un te un extrem hidroxil (3-OH) i laltre extrem un fosfat (5fosfast). Les dos cadenes formen la doble hlix de DNA que estan
unides pels enllaos dhidrogen que formen les seves bases. Totes
les bases saparellen de una forma en particular: adenina- timidina i
guanina-citosina, aquest emparellament de bases complementaries
es el mes favorable energticament dins de la doble hlix. Perqu
passi aix les dos cadenes han de ser antiparalleles (una cadena
es la complementaria de la altre).

Replicaci del DNA

La cllula necessita replicar el seu DNA abans de dividir-se. La
replicaci es semi conservativa, ja que de la doble hlix original de
DNA es far servir de motlle per crear-ne una de nova, de tal
manera que de les dues dobles hlix resultants hi haur una cadena
original i la cadena complementaria resultant de la replicaci.

Les cllules repliquen el DNA abans de la divisi

2n=2
Replicaci
fase S cicle cellular

1 crom = 1 doble hlix

Mitosi

1 crom = 2 cromtides
1 crom = 2 doble hlix

1 crom = 1 cromtide
1 crom = 1 doble hlix

La replicaci es du a terme per ladici seqencial de dNTP

(desoxiribonucletids trifosfat). En la replicaci intervenen varis
enzims: polimerasa, primerasa, telomerasa... la DNA polimerasa te
la capacitat dautocorrecci per aix fa que tingui algunes
limitacions: noms sintetitzen en direcci 5 a 3 (aix es fa en una
cadena) en laltra tamb ha de sintetitzar de 5 a 3 aix es fa en
fragments dOkazaki (els diferents fragments suneixen a traves de
ADN lligasa). Aix es distingeixen dos cadenes: la conductora i la
retardada.
Les DNA polimerases no poden iniciar la replicaci, necessiten que
en lextrem 3 hi hagi un boc perfectament aparellat. Aix es
soluciona amb un encebador (primers) son petits bocins de RNA
que ha sintetitzat un altre enzim anomenat primasa. Es necessita un
encebador per la cadena continua i x encebadors com fragments
hi hagi en la cadena retardada. Els encebadors que no poden ser
transformats en ADN shan de eliminar amb un enzim anomenat
nucleasa.

Maquinria de la replicaci
Per dur a terme la replicaci es necessita una maquinaria: davant
de la forca hi ha un enzim DNA helicassa que sencarrega dobrir la
doble hlix trencant el ponts dhidrogen (normalment els inicis de
replicaci estan marcats per una seqencia concreta de nucletids,
els orgens de replicaci acostumen a ser parell de bases A-T ja
que es mantenen unides per una quantitat menor de ponts
dhidrogen i son mes fcils de obrir ). Es necessiten unes protenes
per la cadena retardada perqu aquesta no es plegui mentres es
forma. Tots els enzims segueixen un ordre concret i es el DNA que
el que llisca sobre la maquinria.

Inici i acabament de la replicaci

Linici de la replicaci te lloc en un put intern (normalment els inicis
de replicaci estan marcats per una seqencia concreta de
nucletids, els orgens de replicaci acostumen a ser parell de
bases A-T ja que es mantenen unides per una quantitat menor de
(normalment els inicis de replicaci estan marcats per una
seqencia concreta de nucletids, els orgens de replicaci
acostumen a ser parell de bases A-T ja que es mantenen unides per
una quantitat menor de ponts dhidrogen i son mes fcils de obrir
)eucariotes (tenir molt mes cromosomes) es dona en molts punts de
la doble hlix per tenen una activaci asincrnica. En cada
bombolla hi ha dues forques que van en direcci contraria. Les
bombolles van avanant fins la bombolla del costat o el final de la
doble hlix.

El primer encebador es el problema ja que ning el pot substituir per

DNA i sha deliminar, aix suposa que la cadena resultant es mes
curta que la original. Aqu intervenen els telmers que son
seqencies de DNA repetides que es troben en els extrems de DNA
( seq. en vertebrats TTAGGG 3). No contenen cap gen per son
importants per lenvelliment i els cncers.
Telmers i telomarassa
La cadena de telmers en lextrem 5 es mes petita que en la 3 i la
seqencia es la inversa (AATCCC). Lenzim telomarassa actua
sobre els telmers, es particular ja que te una part proteica i RNA.
El substrat daquest enzim es (TTAGGG extrem 3). Es una
transcriptasa inversa (contrari a la transcripci) parteix del motlle de
RNA i sintetitza DNA. La telomarassa allarga una mica mes lextrem
3. Senganxa per complementarietat de bases i a partir del seu
RNA sintetitza 6 nucletids i lallarga tot el que sigui necessari (ms
curt es el telmer com mes replicacions succeeixen). Es repeteix el
procs de replicaci: arriba la primassa, colloca un encebador i la
polimerasa sintetitza. La cadena 3 queda mes llarga que la queda
5 per aix en necessari. La cadena 5 es degrada aix sen diu
erosi activa.

Escorament telomric i envelliment

En un cos adult hi ha molt poques cllules amb telomarassa i aix
es degut que hi ha un gen que la silencia desprs de nixer. De tal
manera que noms les cllules germinals mantenen la longitud
telomrica constant. Les altres cllules cada cop tenen una longitud
de telmers mes petita. Com que sha de evitar que la longitud de
telmers sigui molt petita els gens p58 i Rb fan parar la divisi
cellular. Cada cop hi ha menys divisions i envellim. La degradaci
activa dels cromosomes no es la mateixa en cada individu i aquesta
augmenta amb la presencia de radicals lliures, fumant, estres
psicolgic, obesitat....
Telmers i cncer
Els telmers tenen una funci protectora. Els cromosomes dels
eucariotes en ser lineals al final de la cadena son circulars (t-loop),
aix i reforat per protenes tenca el cromosoma, de tal manera que
els extrems queden amagats ja que sin tendirien a unir-se amb
altres cromosomes per culpa de la maquinaria que els repara. Els
telmers es relaciona amb el cncers de adults i no el dinfants.
Cllules epitelials mes propenses al cncer. La majoria daquestes
cllules desobeeixen lordre daturada i continuen dividint-se, de tal
manera que el t-loop desapareix i fa que els cromosomes suneixin
a altres cromosomes = cromosomes di cntrics. Poden passar dues
coses: Si el cromosoma di cntric no fa cap torsi no hi ha cap
problema. Si el cromosoma fa una torsi en tiba la doble hlix
aquesta es trenca (BFB) i comencen les recombinacions que alteren
les dosis gniques i casi sempre provoca la mort cellular. Per si
alguna recombinaci activa la telomarassa o altres mtodes per
replicar-se de nou aix provoca el cncer.

Transcripci
La transcripci es el procs per el qual una seqencia de nucletids
de DNA es copiada per obtenir una seqencia de RNA. Te dos
diferencia mot significatives: la seqencia de RNA es un polmer
lineal que conte sucre ribosa (daqu el nom de ribonucleic) mentre
que el DNA te el sucre desoxiribosa, laltre diferencia es troba amb
les bases complementaries: el RNA canvia la timidina (T) per luracil
(U). Tamb es diferencien en: el DNA es una doble hlix i el RNA
acostuma a ser una cadena simple (les cadenes simples es poden
plegar en cadena polipeptdica i agafar forma de protena). El DNA
es nomes serveix demmagatzematge dinformaci, mentre que el
RNA te ms funcions a part de la transferir informaci entre el DNA i
la protena, com podrien ser: funcions estructurals o incls
cataltiques. La transcripci comena amb la obertura i el
desenrotllament de la doble hlix dun petit fragment de DNA. Una
de los cadenes actua com a motlle per la sntesis de RNA i es igual
que una replicaci de DNA, es diferencia en alguns aspectes: la
cadena de RNA no es mant unida per enllaos dhidrogen, a
mesura que es replica la cadena de DNA es va tancant i desplaa la
cadena de RNA, fen que: la cadena de RNA sigui mes curta i
simple. Els enzims son les RNA polimerases (catalitzen la formaci
denllaos fosfodister). La direcci en extensi de la cadena es de
5-3. La RNA polimerasa pot iniciar la sntesis sense encebador, ja
que la transcripci no es un lloc per guardar informaci i no es tan
precisa com la replicaci ( RNA pol. Tenen un error cada 104
nucletids i les DNA pol. Tenen un error cada 107 nucletids).
Diferents tipus de RNA:
- RNA missatgers (mRNA): La majoria de molcules de RNA
que son copiats de gens que tenen seqencia dels
aminocids de les protenes i que un cop copiats es dirigeixen
a la sntesis de protenes tenen aquest nom.
Els RNA no missatgers, igual que les protenes funcionant com a
components estructurals i enzimtics i son la clau per la traducci
del missatge gentic a protenes.
- RNA ribosmic (rRNA): forma el centre dels ribosomes i es a
on es tradueix el mRNA a protena.

- RNA transferncia (tRNA): constitueix ladaptador que

selecciona els aminocids i els ret en el lloc adequat en el
ribosoma per la seva incorporaci a la protena
Les RNA polimerases sap a on ha de comenar la sntesis perqu
xoquen amb el DNA a un punt a latzar, aquesta suneix fortament
amb el DNA fins que troba la regi denominada promotor que cont
una seqencia de aminocids que li diu a on comenar i sintetitza
fins a trobar la seqencia terminal.

Traducci
La traducci es el procs en el qual el mRNA es transformat a
protena. La seqencia es llegia en grups de 3 nucletids (hi ha 64
combinacions possibles de 3 nucletids). Cada grup de 3 es
denomina cod i cada cod especifica un aminocid. Els codons en
una molcula de mRNA no reconeix directament els aminocids,
per exemple no suneix de forma directa a un aminocid. En la
traducci del mRNA a protena depn les molcules adaptadores
que puguin reconixer i unir un cod en el seu lloc i en un altre lloc
a la superfcie del aminocid. Aquests adaptadors consisteixen en
molcules petites de RNA (tRNA). Dos regions de nucletids no
aparellats en cada extrem de molcula amb forma de L son crtics
per la funci de tRNA en la sntesis proteica. Una daquestes
regions forma el anticod, un grup de tres nucletids consecutius
que saparellen amb el cod complementari.
Per dur a terme la traducci es necessita una gran maquinaria
molecular, que es desplaa a traves del mRNA, per capturar les
molcules de tRNA, mantenir-les en posici i unir covalentment als
aminocids que transporten construint aix la cadena proteica.
Aquesta maquina de construcci es el ribosoma (un gran complex
de format per mes de 50 protenes i varies molcules de RNA
(rRNA)), tamb estan constituts per subunitats majors i menors,
aquestes subunitats estan acoblades al ribosoma per fer-lo mes
complex. La subunitat menor sencarrega aparella els tRNA amb els
codons de mRNA i la subunitat major catalitza la formaci denllaos
peptdics que uneixen els aminocids entre si. Les molcules de
RNA que tenen activitat cataltica es denominen ribozims.

Plegament de protenes
Les protenes fan les funcions dintre la cllula. El plegament
consisteix en interaccions no covalents per donar-li forma. Els
aminocids hidrofbics han de quedar al interior. En alguns casos a
mesura que surt del cromosoma ja es va plegant (plegament
espontani), per casi sempre es necessita ajuda les xaperones
(protena) que ajuden a plegar-les. Hi ha dos tipus: HSP70 i HSP60.
La HSP70 suneixen a la protena tal qual aquesta va sortint i la
ajuda a plegar-se. Si queda mal plegada interv la HSP60
(aquestes formen unes cavitats i faciliten el plegament). Si aquesta
continua plegada (seq. de aminocids incorrecta o per simple atzar,
un 30% de les protenes) shan de degradar.
Degradaci de protenes
Els encarregats son els proteasomes (maq. proteica molt abundant)
estan al citoplasma, es degraden aquelles que son mal plegades o
de vida curta. Les protenes mal plegades han de estar marcades
per cadenes de ubiqitines. Quan la protena cau al proteasoma
(cilindre buit) les parets daquest estan corbades per proteases i
extreuen aminocids trencar les cadenes peptdiques. Les
ubiqitines lligasses son les encarregades de detectar una protena
mal plegada (parts oxidades o parts hidrofbiques a la superfcie de
la protena) i enganxen cadenes de ubiqitines.
Acumulaci dagregats proteics
Les protenes mal plegades si no son eliminades formen agregats
proteics i aquests no es poden destruir, generalment causa de la
edat, i acaben matant la cllula. El sistema nervis i el cervell molt
dbils en front aix = Malalties neurodegeneratives.
Encefalopaties espongiformes infeccioses
Lagent que causa aquestes malalties son els prions (protenes mal
plegades que passen dun organisme a laltre. No tenen material
gentic. Quan arriben al cervell maten a les neurones. Kuru tipus de
malaltia que causa els prions.
Protena pri PRP: Causa les tres malalties. Esta a les membranes
de les neurones i no se sap la seva funci. Te forma de hlix alfa i
aix dona forma esfrica. Espontniament pot adquirir una forma
errnia (PRP*) que te estructura de lamina beta i passa a ser plana.

Encomana a ser plana a altres protenes esfriques. Formen

agregats proteics plans no es poden eliminar.
EL viatge letal del TSE al cervell
El teixit infectat passa per lintest prim. Les cllules dendrtiques
(sistema immunitari) mostren lantigen (en aquest cas els prions
PRP*). El gangli no pot destruir-lo ni fabricar anticossos, per en
tenir neurones aquestes sinfecten i ja el tenim al nostre cos.
Estructura de la membrana
Model de mosaic fluid. Esta formada per protenes i lpids surant a
la bicapa lipdica. Acostuma a estar formada per protenes i lpids (
50% en PM de cada un, seria lestndard per pot variar depenen
del tipus de cllula. Els axons de les neurones tenen unes cllules
que senrotllen a ells (membrana de mielina). Mes allament elctric
hi haur ms quantitat lpids. Els lpids ofereixen les propietats
fsiques mentre que les protenes fan les funcions cellulars
(transport, enzimtiques).
Bicapa lipdica
Per formar una bicapa lipdica es parteix duna molcula de
fosfolpid que consta de un grup polar, fosfat, glicerol i dos cids
grassos. Aquest conjunt de que forma la molcula es amfiptica: te
el cap que es hidrfil (part polar) i la cua que hidrfoba (part no
polar), la uni de varies daquestes molcules lipdiques en aigua
forma una monocapa amb les cues orientades al aire i els caps amb
contacte amb laigua. En laigua dos daquestes cadenes sorienten i
formen la bicapa lipdica. Els lpids mes abundants en les
membranes cellulars son els fosfolpids.

Lpids en soluci aquosa

Els lpids son molcules amfiptiques (part polar i no polar). Poden
formar bicapes o micelles. Les micelles son esferes compactes
amb la part polar a fora i la no polar al centre, no es troben a les
cllules. Les bicapes tenen la part polar a fora i la no polar al
centre, 2 caracterstiques: queden tancades (centre buit) i quan la
bicapa es trenca la reparaci es espontnia.

Funci de les protenes a la membrana

Es poden agrupar en 4 grups:
- Transport: deixen passar soluts, ions o molcules petites per
dintre la protena. Ex: Bomba de Na-k
- Connectores: travessen la membrana i sancoren a elements
fsics
- Receptores: reben senyals de fora la cllula i la informen.
- Enzims: Tenen una funci cataltica que intervenen a la
majoria de les reaccions metabliques.

Connexi de la protena amb la bicapa lipdica

- Protenes integrals a la membrana: estan immerses a la
bicapa amb parts fora della, poden ser mono tpiques o
transmembranals (travessen un sol pas o varies vegades).
Tots els bocins insertats son de aminocids hidrofbics. La
majoria de aminocids son polars (tenen radical no polars)
quan aquests senllacen el seu esquelet es polar (part de dins
de la hlix alfa (solen ser molt estretes) mentre que la part de
fora queden els radicals apolars que interactuant amb el

centre de la bicapa lipdica. Tamb poden formar lamines beta

es una estructura mes rgida i queda un porus aqus mes
ample.
- Protenes perifriques: Interaccionen amb altres lpids o
protenes mitjanant enllaos no covalents.
- Protenes ancorades a lpids: La uni entre protena-lpid es
covalent.
Fludesa de la membrana
Les membranes son fludes, tan els lpids com les protenes es
poden moure en 2D fen moviments de rotaci, difusi o flexi per
mai en 3D, no canvien de orientaci (flip-flop prohibit). Els
moviments depenen de la energia trmica, a mes temperatura mes
moviments i daquesta temperatura de moviments rep un nom:
Temperatura de transici (Tm) que depn de cada membrana, si
esta per sobre ser mes fluida i si esta per sota mes rgida o fomra
de gel. La Tm depn de la seva composici en lpids: Mes curtes
siguin les cadenes ms baixa la Tm i com insaturacions tinguin els
lpids mes baixa la Tm.
Les membranes shan de mantenir fludes dintre de uns lmits, hi ha
sistemes per mantenir aix: bacteris, adaptacions lentes (canviar
fosfolpids)...
Transport a traves de la membrana
- Difusi simple: el transport dun solut sense que intervinguin
protenes. Linterior de la bicapa es una barrera excepte per
molcules molt petites o no carregades. No te despesa
energtica i el solut sempre viatge a favor del gradient de
concentraci. Poden fer difusi simple: gasos ( CO2, O2,
N2...) petites i hidrofbiques, tamb algunes hormones. Les
molcules hidrofiliques sense carrega tipus aigua poden
passar. Molcules mes grans tamb ho fan per a una
velocitat molt lenta.
- Transport amb protenes: son transmembranals (varies
vagades), multi pas i son selectives
1) Permeases o transportadores: Les permeases son de
transport passiu i les transportadores de transport actiu.
Actuen com si fossin enzims per sense modificar el substrat,

hi ha dhaver-hi una uni entre protena-solut. Actuen per

canvis de conformaci que poden ser espontanis o requerir
energia, Es transporten ions o molcules sense carrega.
2) Canals: No hi ha uni entre el solut-protena. La protena
forma un porus aqus. Es transporten ions inorgnics ( Na,
K....)
Diferencies entre la difusi simple i el transport amb
protenes
En un transport facilitat per protenes sempre hi ha un limite de
velocitat que es quan totes les protenes estan ocupades mentre
que en la difusi simple com mes gran es la diferencia de
concentracions mes velocitat. En la direcci de transport la
difusi simple nomes en te una que es a favor gradient de
concentraci mentre que laltre sempre pot ser a favor del
gradient (transport passiu) o en contra (transport actiu amb
despesa energtica). El transport actiu sempre garanteix
transportar un solut cap a la direcci que vols. Els canals sempre
fan transport passiu.
Transport per permeases o transportadores
1) Transport per permeases
Glut (glucosa permeasa) : Es la mes important, permet el
transport de glucosa a favor de gradient. Es troba la
membrana plasmtica de moltes cllules diferents. Hi ha
diferents tipus de gluts (1-12) i es diferencien per la seva
afinitat per la glucosa ( te a veure amb els gradients de
concentraci). Tots els gluts tenen en com que son
transmembranals i que travessen 12 vegades (12 hlix).
Canvien de forma espontniament
Glut 1: esta en els eritrcits, aquests necessiten la glucosa per
consum propi. En el plasma sanguini es troba la glucosa que
te una concentraci mes alta que leritrcit, aquest lagafa i un
cop dins transforma la glucosa en glucosa 6 fosfat que no te
afinitat pel glut. Els eritrcits sempre estan consumint glucosa.
El glut 1 te molta afinitat per la glucosa.
Glut 2: esta en els hepatcits, captan la glucosa: una part es
per consum propi i laltra es per emmagatzemar-la per quan la
concentraci de glucosa en la sang baixi. Tenen poca afinitat.

Quan la concentraci en el plasma sanguini es molt alta entra

al hepatcit i el polimeritza (glucogen). Quan falta glucosa a la
sang, la hormona glucag trenca el glucogen en glucosa i
lexporta cap a lexterior.
2) Transport actiu per transportadores: 2 tipus de protenes que
utilitzen energies diferents
- Transport actiu per ATP (bombes o ATP ases): son capaces
de hidrolitzar el ATP (sallibera energia) i la utilitzen per
bombejar. Transport actiu primari.
- Transport actiu secundari o acoplat: Es fa a partir de protenes
cotransportadores. Acoplen un solut a contra gradient amb un
a favor de gradient. Utilitzen la energia alliberada per el
transport a favor de gradient. No hidrolitzen ATP per perqu
funcionin necessiten que el transport primari actiu hidrolitzant
ATP i aix es crea una concentraci a favor de gradient que
utilitzar el transport actiu o acoplat.
Transport actiu primari (ATP ases)
La majoria son de ions.
- Bomba Na-K: no es cotransportadora. Els dos ions es mouen
a contra gradient i es impulsat per la hidrlisis de ATP. Per
cada ATP hidrolitzat exportar 3NA i importar 2K. Gasten un
30% del ATP, es un cicle continu aix que si sinterromp un
pas es para tot el procs. Ho fan per mantenir les
concentracions de Na molt baixes ja que el K sescapa pels
canals de fugida de K. La primera funci es mantenir el volum
cellular: mant el volum les concentracions de Na i Cl baixes
per compensar la elevada concentraci de compostos
orgnics. La concentraci de clor es manter baixa ja que
linterior de la cllula es negatiu i necessita que la bomba NaK per mantenir-lo negatiu i que no entri mes clor. La segona
funci es impulsa el transport actiu acoplat, la bomba treu sodi
perqu desprs pugui a entrar a favor de gradient i
cotransportar un en contra gradient. Regula el PH de la
cllula i permet entrar nutrients.
- Bomba Ca: Mant baixes les concentracions de calci al citosol
ja que la cllula necessita pogu tenir una resposta rpida i

per tenir-la augmenten la concentraci de calci. No es

obligatori extreure el calci fora de la cllula.
- Bomba de MDR: no transporta ions. Hidrolitzen ATP.
Transporta molcules petites (solen ser toxines) fora de la
cllula. En alguns cncers, el pacient es immune als frmacs
i aix es degut que el MDR lextreu fora de la cllula ( la
mutaci ha fet que hi hagi moltes daquestes bombes.
MDR=resistncia a mltiples drogues

Transport actiu secundari

Cllules del intest prim: Cal absorbir els nutrients. Aquesta funci
no es pot deixar en mans dels gluts ja que aquests actuen nomes
en favor de gradient. Amb el transport actiu acoblat sempre viatge
en la direcci correcta. Aquestes cllules tenen la regi apical i la
vasolateral. La apical te les microvellositats que faciliten lentrada
nutrients, les unions reclusives entre microvellositats fan que no es
pugui colar res sense i mant les dues membranes separades. A la
regi apical simporta i a la vasolateral sexporta.
A la regi apical: les protenes cotransportadores importen Na a
favor de gradient i el nutrient en contra. El nutrient surt per transport
passiu per la vasolateral i treuen el sodi a partir de les bombes NaK.

Transport passiu per canals

Transporten ions inorgnics. Son molt selectius cada i necessita la
seva protena, no gasten ATP, gasten gradient electroqumic a favor
de concentraci que es tendeix a igualar-se. Els canals no estan
sempre oberts, estan formats per segments de hlix alfa.

Canals dobertura espontnia

Els canals de fugida de potassi sobren sense cap estmul, casi
sempre estan oberts (es van obrint i tancant). Aquests canals
generen un potencial de membrana i aix provoca que linterior de
la cllula sigui mes negatiu respecte lexterior. Com passa aix:
partim duna cllula sense carrega i li posem bombes de Na-K que
genera una mica de potencial (10%) ja que la concentraci de
potassi es mes gran a dintre que fora, desprs afegim els canals de
fugida de potassi que far sortir potassi i aix la cllula queda mes
negativa a dintre que fora. Extreu potassi fins que el gradient de
concentraci electroqumic sigui 0 (no la concentraci). El potencial
duna cllula en reps esta entre -20mV -200mV, el signe negatiu
fa referencia que linterior es negatiu respecte lexterior. Si es
transmeten senyals elctriques el potencial esta entre -20mV i
50mV (potencial dacci)
Canals dobertura regular (sobren en situacions en particular)
1) Canals regulats per voltatge: Estan tancats quan
linterior es molt negatiu respecte lexterior ( sobren
quan linterior es menys negatiu que lhabitual -20 i
50mV. Els canals de sodi regulats per voltatge (es
troben a les neurones) i entren cap a dins. La informaci
es transmet perqu el potencial queda despolaritzat i els
canals del costat sobren i aix el senyal viatge. Noms
viatgen cap endavant perqu en quedar.se obertes es
queden insensibles.
2) Canals regulats per un transmissor qumic: Permet que
un senyal passi duna cllula a una altra. Quan el
neurotransmissor arriba al canal fa que sobri. Estan a la
cllula que ha de rebre el senyal (membrana de la
cllula postsinptica). El senyal viatge per la neurona i
es troba amb els canals de calci que sobren i deixen
passar el calci (resposta contundent), vescules
sinptiques que tenen els neurotransmissors, al
augmentar la concentraci de calci es produeix una
exocitosi i els neurotransmissors vitgen fins els canals.
3) Canals regulats per fora: Quan saplica una fora
sobren i deixen passar cations. A la oda hi ha les
cllules ciliades que a la punta tenen unes elongacions

(estereocilis), al fer vibrar la membrana tectorial els

estereocilis sinclinen i els canals sobren i aix la senyal
viatge

Compartiments intracellulars
Les cllules eucariotes tenen molts compartiments. El nucli es el
lloc de sntesi, transcripci de RNA i maduraci de RNA, esta
separat per un embolcall nuclear, el segueix el reticle endoplasmtic
rugs que te ribosomes enganxats (fan la sntesis de protenes). Es
diferencia del reticle endoplasmtic llis pels ribosomes i perqu te
els sacs del llis plans. En el llis es fa sintetitzen els lpids , es un lloc
de emmagatzemen de calci i de descalcificaci. Estan suspesos en
el citosol (soluci aquosa). El aparell de golgi son uns orgnuls i
cada un dells te 12 dictosomes, els lpids i protenes entren al golgi

per la banda cis i surten per la banda trans, serveix per modificar i
repartir-los. Els lisosomes son petits i esfrics que estan plens de
enzims que digereixen i degraden (bona part de endocitosis, abans
passen pels endosomes que son irregulars que classifiquen el
material).Mitocondris i cloroplast son els llocs principals de sntesis
de ATP. Els cloroplast fixen el carboni. Soriginen a partir de la
divisi cellular (van creixent i quan son prou grans es divideixen).
Els peroxisomes van permetre la supervivncia en oxigen, oxiden
molcules com els alcohols desprenen energia en forma de calor,
no en forma de ATP.

Origen evolutiu dels compartiments cellulars

En un origen les cllules eren procariotes, per algunes, amb el
temps, van esdevenir eucariotes (amb nucli, membranes, etc). (Pas
de cllula procariota a cllula eucariota): La cllula procariota
primitiva va crixer en volum i la seva membrana plasmtica es va
quedar insuficient, cosa per la qual la cllula procariota amb tan sols
una membrana plasmtica va invaginar membranes per mantenir la
relaci superfcie-volum, cosa que va derivar en laparici dun nucli,
reticle endoplasmtic, aparell de Golgi, lisosomes i endosomes.
Lespai exterior s tipolgicament equivalent a les membranes de
linterior. [Tots aquests orgnuls es connecten per vescules i a travs
delles sintercanvien biomolcules (transport vesicular)]. La resta
dorgnuls (ex: cloroplasts) tenen un origen diferent i independent; la
majoria sn provinents duna endocitosi i no estan connectats entre
s, tot i que tamb reben biomolcules, per no a travs de vescules.
Els organismes van endocitar bacteris aerobis formant mitocondris.
Mecanismes de importaci de biomolcules
La cllula creix important biomolcules als seus orgnuls.
Protenes: Totes les protenes iniciant la seva sntesis al citosol, les
sintetitzen ribosomes lliures. Exceptuant les protenes que es
sintetitzen a dins del mitocondris i cloroplast, es distingeixen 2 tipus:
- Fan tota la sntesis al citosol. Tenen destins com el propi citosol,
protenes de peroxisomes, interior de nucli, mitocondris i
cloroplast.
- Iniciant la sntesis al citosol, els ribosomes comencen a
sintetitzar-la i desprs senganxen a les membranes del de

reticle. Tenen dest com: el reticle, al golgi, exterior cellular,

endosomes.... membranes plasmtiques o membranes
nuclears.
Tipus de mecanismes perqu la protena arribi al seu dest
La protena inicia la sntesis al citosol.
1) Mecanisme de transport a traves de ponts: Sacaben de
sintetitzar al citosol i es transportada a traves de ponts, es
reconeguda per les importines que senganxen a les protenes
i permet que passin pels porus nuclears (aquest tenen un
diafragma que sobren gracies a les importines)
2) Transport a traves de membranes de protenes translucadores:
En el cas del reticle la producci es va important a mesura que
es sintetitza (translucadors) permeten la entrada a la protena
importada. Tamb hi son en mitocondris, cloroplast,
peroxisomes.... en aquests cassos son postraducci.
3) Mecanisme de transport vesicular: El reticle es un orgnul de
pas, sen pot anar cap al golgi (un altre orgnul de pas) o cap a
la membrana. Es formen vescules amb les protenes o lpids a
dins fins a trobar amb algun orgnul que interactu.
El que determina a on va a parar la protena o els lpids son les
seqencies senyals (les prpies cadenes de aminocids). Poden ser
senyals internes o externes. La seqencia senyal sempre es la
mateixa cadena daminocids i lordre. En alguns cassos es
necessiten senyals carregats (mitocondris o nucli). Per anar al reticle
el senyals son hidrofbics. Hi ha protenes sense senyal que es
troben al citosol. Poden tenir un senyal (nucli i mitocondris), 2 senyals
(han de passar per el reticle. Un cop ha arribat el senyal selimina o
no depenen del tipus de protena o lpid.
Sntesis i transport del lpids
Es sintetitzen al reticle endoplasmtic llis. Per arribar el seu dest
necessiten unes protenes que agafen el lpid i el porten al mitocondri,
cloroplast o peroxisomes. Els altres viatgen a traves de vescules.

Bases de transport vesicular

Ruta biosintetica-secretora: Les protenes son sintetitzades al reticle,
dall viatgen cap al aparell de golgi i daqu poden emprendre dos
destins diferents: El primer srie cap a la membrana plasmtica i
exterior o cap els endosomes i lisosomes.
- Via endocitosi: Membrana plasmtica cap als endosomes i
desprs viatge cap els lisosomes
- Vies de recuperaci: Les dos vies poden tenir una via de
recuperaci.
Formaci de vescules
Calen fer dues: deformaci de la membrana i selecciona la carrega a
dins de la vescula. Esta facilitat per protenes de recobriment i els
seus adaptadors fan les dues coses per la formaci de la vescula.
Finalment es desenganxa de la membrana:
- Deformaci de la membrana: a partir de clatrines que son
protenes lliures al citosol i tenen tres braos per no estan
posats plans, tenen un trpode obert. Quan senganxen tiben la
membrana i es van enganxant fent que la pressi pugi.
- Selecciona la carrega: es fa mitjanant unes protenes scies
de les clatrines, suneixen al tipus de adaptador, si la carrega
es soluble fan una interacci especifica de carrega i all a on
es fiqui una clatrina es posar amb ells i concentraran la
carrega. En canvi la protena que es vol transportar, els
adaptadors interaccionaran amb la protena transportada. Els
adaptadors noms es poden ficar els llocs on son compatibles.

Fusi amb lorgnul-diana

Es fa amb marcades de superfcie que porta la vescula, son
especfics. Interaccionen amb els marcadors de lorgnul-diana o
amb receptors de lorgnul diana (SNARE). Cada v-SNARE reconeix
la seva vescula. Botulisme es un bacteri anaerbic que fabrica una
toxina. Parlisi del cos degut a la destrucci de la v-snare a la
vescula sinptica que fa que no es puguin fusionar.

Reticle endoplasmtic rugs

Les protenes inicien la seva sntesi en els ribosomes al citosol. El
ribosoma es mou perl citosol fins engaxar-se al reticle endoplamtic
rugs, es transportada perque la protena te unes seqencies senyals
de importaci cap al rugs. La protena travessa la membrana del
reticle fins que es queda encallada pel senyal, alla el reticle talla el
senyal ja que es inutil. Si la protena es queda encalla per un altre
senyal significa que es de membrana, sino continuar el seu cam
cap el golgi o cap un altre dest
Reticle endoplasmtic llis
Es un orgnul molt desenvolupat per que es troba en poca quantitat
dintre de les cllules, la seva funci es la de sintetitzar lpids.
El aparell de golgi
Es un orgnul molt polaritzat, els sacs a banda i banda tenen funcions
diferents. El final de golgi hi ha la xarxa trans golgi (XTG). La part cis
es la mes propera al reticle. Els dictiosomes estan polaritzats, la
banda cis actua com a receptor i la banda trans com a distribudor. El
golgi rep una gran quantitat de protenes i lpids. Te diferents
funcions:
1) Retorn de protenes al reticle: Hi ha una srie de protenes que
tenen la seva a funci al reticle hi que van a parar al golgi,
aquestes protenes es diuen residents. Les membranes del
golgi les reconeix perqu tenen un senyal (KDEL) a la regi
terminal carboxi i les retorna cap al reticle.
2) Glucosil (adici de oligosacrids) : Les protenes i lpids quan
arriben al golgi se les glucosila (la majoria de protenes ja ho
estan perqu shan glucosilat al reticle, la glucosilaci al reticle
es dur a terme a lextrem N, al golgi al extrem O, els lpids no).

Les glucosilacions depenen del dest de la protena o lpid.

Algunes glucosilacions son senyals, algunes son protectores
(en el cas que vagin a parar als lisosomes), Si van a parar a la
membrana plasmtica serveixen per la identificaci de altres
cllules.
Transport a lisosomes
La banda cis golgi reconeix les protenes dels lisosomes gracies a un
enzim (fosfatransferassa), aquests enzims tenen dos centres actius:
el primer reconeix aquestes protenes perqu tenen una regi
comuna i el segon centre actiu catalitza lenlla dels 6-fosfat amb la
manosa. Es porten els enzims hidrolpids (degradar molcules).
Reconeix les protenes que han denviar als lisosomes perqu els
enzims lisosomals son solubles, al reticle sels ha glucosilat ( afegit
una manosa), arriben a la banda cis del golgi i a les manoses sels
glucosila afegint 6 fosfat (manosa 6-fosfat). Arriben a la XTG al qual
uns receptors reconeixen la manosa &.fosfat i senganxen a ella. Es
formen unes vescules per recobriment de clatrines i viatjaran pel
citosol fins arribar als endosomes, aquests orgnuls tenen un PH = 6
i provoca que no hi hagi afinitat entre les manoses 6-fosfat i els
receptors. La protena arriba al lisosoma i el receptor retorna a la
XTG.
Transport de protenes i lpids fins a la superfcie cellular i
exterior de la cllula (exocitosi)
Surten de la XTG. La secreci fa referencia a la ruta i la exocitosi al
procs que una vescula fusiona amb la membrana plasmtica. Des
de el golgi surten les protenes i els lpids i tenen 2 vies diferents:
- Via de secreci constitutiva: La tenen totes les cllules i es fa
de forma continuada. Les vescules fan crixer la superfcie de
la membrana plasmtica i tot el que hi havia dins de la vescula
sexporta a lexterior i forma la matriu extracellular. Si la
membrana no creix en superfcie (es mant cte) significa que la
cllula esta amb equilibri amb els processos de endocitosis.
Far secreci constitutiva tot les protenes o lpids que no portin
cap senyal, sempaquetaran en vescules de transport i
viatjaran cap al membrana plasmtica.
- Via de secreci regulada: Nomes esta en algunes cllules,
reben el nom de cllules secretores que son les encarregades
de produir una gran quantitat per avocar-les a lexterior en el

moment que convingui. LA XTG reconeix aquestes protenes

de secreci regulada perqu formen agregats (tenen un senyal
de agregaci) PH alt i concentraci de calci elevada. Per
exemple les cllules beta del pncreas: son les fabriquen
insulina (quan el nivell de glucosa son elevats sallibera la
insulina). Un altre exemple son les mastesis: fabriquen
histamines (son un vas parmeabilitzador) i es necessiten quan
els anticossos han de sortir del vas sanguini.

Ruta dendocitosi
Entrada de macromolcules (protenes, polisacrids....) i partcules.
Es envoltada per la membrana plasmtica de la cllula i es tancada,
la vescula esta dins del citoplasma. Hi ha dos mecanismes:
- Fagocitosi: Entrada de partcules. Vescules grans fagosomes.
- Pinocitosi: Entrada de fluid extracellular amb tot el que aquest
fluid porti dissolt.
Fagocitosi
Entrada de grans partcules (bacteris, trossos de cllules, cllules
mortes....), en protozous es un mecanisme de alimentaci, en
eucariotes te funcions molt distingibles de defensar lorganisme.
Poques cllules ho fan, en mamfers ho fan els neutrfils i els
macrfags (funcions de defensa). Els neutrfils es troben a la sang i
els macrfags es troben els teixits. La seva manera dactuar es

estenen els pseudpodes al voltant de tota la partcula, creixen a

traves de filaments dactina fins tancar la regi.
Pinocitosi
Es un procs que fan totes les cllules de forma continuada, es
linvers al procs de secreci. Es formen mitjanant filaments de
clatrina. Entra molcules marcades per receptor com molcules no
seleccionades. Aquest procs de entrada mitjanant els receptors es
molt eficient i esta molt regulat. Les cllules necessiten colesterol
(necessari per la membrana plasmtica) i en fabriquen al reticle llis,
per no es suficient i sha dimportar de fora a traves de alimentaci
o del fetge (els hepatcits en fabriquen molt i lalliberen a lexterior
cellular) aquest colesterol viatja per la sang per no viatge en forma
de colesterol sin en forma de LDL ( molcules esfriques que
consten duna protena estructural rodejada de colesterol. Les
cllules que lhan dincorporar tenen receptor de LDL a la membrana,
quan aquest senganxen a una protena de LDL mitjanant clatrines i
adaptadors es formar una vescula i entrar cap a dins de la cllula.
El VIH entra daquesta manera.

Endosomes
Son uns compartiments irregulars per tota la cllula. Existeixen 2
tipus: els primerencs i els tardans. Els primerencs es situen a prop de
la membrana plasmtica i all hi arriba tot el material de pinocitosi
que fusionaran amb ells, els endosomes primerencs no tenen enzims
(no han de degradar). La seva funci principal es distribuci. En
surten vescules i tenen destins diferents: reciclatge; els receptors de
la membrana retornaran, una part arribar a lisosomes, per exemple
el LDL que sha de degradar per obtenir el colesterol, aminocids,
protenes.... i lltim dest es fer transcitosi: molcules que han entrat
que no es poden degradar i suniran amb la membrana (entren per
una banda de la cllula i surten per una altra banda). Els primerencs
tenen una altre funci es la de segrestar alguns tipus de protenes de
la membrana perqu no puguin fer la seva funci, per exemple les
gluts del teixit adips o muscular que no volen que hi hagin gluts quan
la concentraci de glucosa a la sang es baixa, quan arriba insulina i
es captada per els receptors els primerencs retornen els gluts a la
membrana ja que la glucosa a la sang es alta. Un dels destins es
arribar a lisosomes que passen per endosomes tardans ,el substrat
amb els enzims (la XTG envia enzims a endosomes tardans per no
hi ha activitat ja que els enzims lisosomals son hidrolases acides i
nomes degraden a un PH determinat, van cap els lisosomes.
Lisosomes
Son un compartiment esfric ple denzims diferents (hidrolases
acides) nomes funcionen amb un PH=5 i saconsegueix gracies a les
bombes de H+ que arriben des de el reticle. El material que va arribant
des de el reticle (enzims i bombes) fan madurar els endosomes
tardans a lisosomes. A totes les cllules els lisosomes tenen la funci
de renovar, o sigui degradar orgnuls vells que saconsegueix
embolcallant lorgnul amb reticle endoplasmtic llis es fa una auto
fagocitosi i sen va cap el lisosoma.
Mitocondris
Son els orgnuls que permeten utilitzar oxigen per obtenir ATP a base
doxidar els seus nutrients, alliberant energia. Les molcules queden
completament oxidades. Les cllules sense mitocondris parteixen la
glucosa a dos piruvats (gluclisi) i per fermentaci lctica obtenen
ATP. El NAD es redueix a NADH sense oxigen aquestes reaccions
es continuen fent amb fermentacions per regenera el NADH+ a NAD.

Si la cllula pot utilitzar O2 els piruvats entren al mitocondri i all es

transforma a ATP fen que la producci sigui 15 vegades mes gran.
Membrana i compartiments mitocondrials
Els mitocondris estan rodejats per dos membranes, la externa prov
de la membrana plasmtica que rodeja els orgnuls i la interna prov
de quan el mitocondri es va invaginar a dintre la cllula. La
membrana externa es molt permeable, ho deixa passar casi tot
gracies a les porines que son lamines betes formant una estructura
molt rgida amb un forat a dins molt gran. La membrana interna es
molt impermeable; la difusi simple es casi nulla per la presencia
dun lpid (cardiolipina: es un fosfolpid doble; 4 cadenes hidra
carbonatades). La matriu intracellular dels mitocondris te un PH molt
basic (5), esta carregada negativament, te molts enzims, i te DNA
propi que es circular i doble hlix. Aquest DNA no es complet ja que
molts gens shan traslladat al nucli , cont gens com per fabricar un
10% dels lpids o protenes, els altres shan dimportar. Es troben
mRNA, tRNA i rRNA. La membrana mitocondrial interna t un elevat
contingut de protenes (proporci de protenes/lpids 75/25
aproximadament).

Obtenci denergia a partir de nutrients

Reacci global per obtenir energia:

Lpids/ hidrats de C + O2

CO + H O +ATP
2

Els aliments passen per lintest prim: es troben amb enzims secretats
pel pncreas i uns altres enganxats a la membrana de la paret del
intest i trenquen els hidrats de C i els lpids. Son absorbits i passen
a la regi basal. Estan a dintre de totes les cllules i shan de
emmagatzemar o ser utilitzats. Si es vol emmagatzemar la glucosa
passar a glucogen (cllules del fetge), els cids grassos es
formaran triacilglicrids en el teixit adips per poder-se exportar quan
sigui necessari. Si sutilitzen per formar ATP: sagafa la glucosa i la
oxidem a 2 piruvats i els triacilglicrids a cids grassos. Primer
sutilitzen les reserves prpies de glucogen, en segon glucogen
importat del fetge i cids grassos propis i en ltim lloc els cids
grassos del teixit adips. Tenim piruvats i cids grassos que entren
al mitocondri i els oxidem obtenint ATP, les dos molcules tenen un
intermediari com.
Funcionament dels mitocondris
Hi ha tres grans grups de reacci que cada un produeix el que
necessita laltre:
1) Oxidaci de metablits (matriu mitocondrial): Els cids grassos
i piruvats soxiden a CO2 obtenint NADH i FADH2 (retenen
protons i electrons)
2) Cadena respiratria (membrana mitocondrial interna): es
prenent els e- i H+ del FADH2 i NADH i es fan passar per
transportadors fins arribar al oxigen, aix forma un gradient de
concentraci (a lhora de transportar els e- sallibera energia que
saprofita per bombejar els H+ entre la matriu intracellular i
lespai intramembrenal)
3) Fosforilaci oxidativa: Es fa amb els complexos proteics a la
membrana interna, els H+ passen a favor de gradient alliberant
energia i es forma ATP.

Oxidaci de metablits
Els piruvats entren a la matriu mitocondrial, tenen 3 C oxidem un
dells alliberant CO2 i acetil-CoA i aquest soxida pel cicle de Krebs
fins a CO2 i es desprenen protons i electrons obtenint FADH2 i NADH.
Amb els cids grassos en ser molcules mes llargues i redudes
safegir en un extrem un grup Co A i es far el cicle de beta oxidaci
de cids grassos que transforma la cadena llarga en una molcula
llarga i una molcula de dos carbonis amb el grup de Co A, aquest
procs es repetir fins que tots lcid gras siguin molcules petites i
llavors es far el cicle de Krebs
Cadena respiratria
Cadena de transport delectrons, un NADH o FADH2 porten electrons
de forma transitria.

NAD + H + 2e

NADH

FADH2

FAD + 2H + 2e
+

Son complexos grans o petits en els que passen els electrons dun al
altre, no estan collocats de forma ordenada. Els electrons passen
dun a laltre amb collisions de les protenes petites (llanaderes), es
produeix a partir de difusi lateral: xoquen amb un complex i agafen
un electr i desprs xoquen amb un altre i deixen anar lelectr, aix
passa a partir dels potencials redox de les molcules. El NADH t el
potencial redox mes baix i el parell O2/H2O es el que el te mes alt. Al
passar dun potencial redox baix a un potencial redox alt sallibera
energia, aquesta energia es proporcional entre el donador i
lacceptador. Amb els canvis redox molt alts sallibera molta energia
que sutilitza per bombejar els H+ contra gradient electr-qumic.
Aquesta energia de gradient sutilitza per formar ATP en la fosforilaci
oxidativa.

Fosforilaci oxidativa
Utilitzar el gradient de H+ a favor per formar ATP. Les ATP sintetases
son complexos proteics molt grans insertats a la membrana
mitocondrial interna. Aquests complexos estan formats per dues part:
la part insertada a la membrana mitocondrial interna que te la funci
de transport (F0) per aqu passen els electrons alliberant energia que
fan girar aquest canal, la segona part esta encarada a la matriu
mitocondrial i te funci enzimtica (F1)que te varis compartiments; en
girar la F0 aquesta ajunta ADP mes el fosfat (aquestes molcules es
repelen entre elles) i es catalitza lenlla covalent, la energia
mecnica passa a energia qumica. Els tres grups de reacci estan
molt coordinats. La energia emmagatzemada en el gradient de H+ es
pot utilitzar per fer altres funcions i aquestes entren en competncia:
aquest gradient tamb sutilitza per transportar a dins de la matriu
extracellular ADP, fosfats, piruvats.... aquest es transport actiu
secundari.
ADP + fosfat inorgnic per donar ATP
Desacoblament entre transport delectrons i sntesi ATP
Es produeix quan es posa DNP (deixar passar protons a favor de
gradient) el mitocondri oxida mes metablits, perqu hi hagi mes H+ i
..... (exercici de classe) aquest desacoblament es artificial. Alguns
mitocondris aquest desacoblament es natural (teixit adips brut), els
H+ poden retornar a la matriu per un tercer lloc (termogenina) son
com ATP sintetases per nomes amb F0 (escalfa el medi)